Mostrando las entradas para la consulta sendra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sendra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 15 de agosto de 2017

moraga, moragues

Les moragues són olives negres fetes al caliu, a la sendra. Moraga.

moraga, moragues

Luis natros a Beseit cuan anabem a cullí les olives feem un foc anterra o a la enchumenera de la caseta y se rostíe algo: carn, butifarra, churís o pancheta y a vegades se coíen fesols tous, les olives calentes que dius li diém "moragues" : se feen tapades de sendra al costat del caliu,  y cuan estaen cuites se bufabe pera traure la sendra, se pessigaben en les ungles pera que tragueren lo suc y se untabe en una poqueta de sal que teníes damún de una pedra. Seguramen que yo parlo de 10 o 15 añs mes tart que tú y ñabíe una poca menos de nessessidat.

Fernando: lo de les olives u faem igual que vatros, lo que pase que ña coses que no me puc estendre masá, sino tendría que fé un llibre de cada trevall o tamé pot pasá com en este cas que tú tens mes memoria que yo, y te enrecordes de la sal y la pedra. Pero u faem exactamen igual. No tinc al cap que les direm moragues, simplemen les diebem olives al caliu. Tot lo demés igual, la siandra, lo bufit, los dits cremats de lo calentes que estaben, un poc de sal, la pedra com a salé. Lo del minchá ere com yo tos hay contat, a lo milló perque les olives se escomensaen a finals de noviembre y lo gorrino se matae pa nadal  o prinsipis de chiné, A ver si un día me atrevisco y fach una charrada sobre la matansa. Eise día a l'Aldea se fae festa, se matinae mol, algúns mes chovens, pillabem un tros de tosino y les rateres y mon anabem al campo. Ya tos u contare, si puc. En lo del minchá tamé podie influi, que, an aquells tems, natres matabem lo gorrino, a miches, mich pa natres, mich pa mon tio. La cansalá se empleabe pa fé la butifarra. Ya ne quedabe poc, com pa fé un alifara com a mol, lo demés estabe tot comprometut p'als embutits. Hala! vach a callá ya, que me ensenego me ensenego, creen que estic fen una charrada y no sé cuán acabá.

viernes, 29 de septiembre de 2023

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.


Le discours préliminaire a indiqué l' ordre dans lequel les pièces suivantes seront imprimées.
Les renseignements historiques et philologiques, les réflexions grammaticales et littéraires que j' ai eu occasion de présenter sur la plupart de' ces pièces, me dispensent de donner encore des détails et des explications.
Je placerai quelques notes, quand la difficulté du texte l' exigera, et sur-tout lorsqu' elles serviront à indiquer l' étymologie de certains mots.

Serments de 842.
Texte du manuscrit.

Serment de Louis le Germanique.
(N. E hay rayitas encima de algunas letras, como la seduna p de pxpian que no puedo transcribir. La i no tiene punto. P dreit, la p tiene una cruz en el palo, equivale a per; faluar : saluar, las f y s eran muy parecidas.)

PRO dō amur & pxpian poblo et nrō cōmun saluament. dist di en auant. inquantd's sauir & podir medunat. sisaluaraieo. cist meon fradre Karlo. & in ad iudha. & in cad huna cosa. sic

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

ū om p dreit son fradra faluar dist. Ino quid il mialtre si faz&. Et abludher nul plaid nūquā prindrai qui meon uol cist. meonfradre Karle in damno sit.

Serments de 842.
Texte mis en ordre.
Serment de Louis le Germanique.

Pro Deo amur et pro xristian poblo et nostro commun salvament, d' ist di en avant, in quant deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo, et in ajudha et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son fradra salvar dist; in o quid il mi altresi fazet: et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai qui, meon vol, cist meon fradre Karle in damno sit.

Traduction du serment de Louis le Germanique.

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.



Serment du peuple Français.

Silodhu uigs sagrament. que son fradre Karlo iurat conservat. Et Karlus meos sendra desuo part ñ lostanit. si ioreturnar non lint pois. neio neneuls cui eo returnar int pois. in nulla aiudha contra lodhu uuig nunli iuer.

Si Louis le serment, qu' à son frère Charles il jure, conserve; et Charles, mon seigneur, de sa part ne le maintient; si je détourner ne l' en puis, ni moi, ni nul que je détourner en puis, en nulle aide contre Louis ne lui irai.
Serment du peuple Français.

Si Loduuigs sagrament, que son fradre Karlo jurat, conservat; et Karlus, meos sendra, de suo part non lo stanit; si io returnar non l' int pois, ne io, ne neuls cui eo returnar int pois, in nulla ajudha contra Lodhuwig nun li iver.


Traduction du Serment du peuple Français.

Si Louis le serment, qu' à son frère Charles il jure, conserve; et Charles, mon seigneur, de sa part ne le maintient; si je détourner ne l' en puis, ni moi, ni nul que je détourner en puis, en nulle aide contre Louis ne lui irai.

Poëme sur Boece.

domingo, 16 de abril de 2017

purna

Purna

foc, sendra, flama, calius, caliu


purna, espurna, chispa, flama, foc, sendra


PURNA f.
|| 1. Espurna (Mequinensa, Maella, Calasseit, Alcanar i País Valencià); cast. chispa. Una petita purna de foch enflama e met foch en una gran silva, Canals Carta, c. 17. Quan lo preycador preyca, veus que cau una purna de foch e encén-se en tu, Sermons SVF, i, 142. Trauen purnes de les pedres les farradures,Salvador FB 15. a) fig. Comença collir de amor desonesta les primeres purnes,Corella Obres 260. De hon nos surten deu mil purnes | de vergonyes y deshonra,Cons. casat 49.
|| 2. Senyal que surt a la crosta del pa mal cuit perquè no és bona la pasta (Benassal).
|| 3. fig. Cosa molt petita, quantitat mínima. Mas qui serà que'n delit passar vulla | per gran dolor, si d'aquell no sent purna?, Ausiàs March cxvii.
    Fon.: púɾna (val.).
    Etim.: del llatí prūna, mat. sign.

English spark

No pots ensendre lo foc sense una purna




you can not start a fire without a spark, purna, espurna, Bruce Springsteen


domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella (banasta) de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrassia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:

No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la historia meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardins, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrassies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per desich que tinguere de aixó, va pendre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va pendre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos homens milló que un haguere vullgut y va tindre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tindre en lo seu home paraules de despressio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone pera, en la seua deshonestidat, aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach pendre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que desichabe alló que desichen y tenen que desichá los homens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va pendre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de éste plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa».
Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgensies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pedre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servim natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim reconec (y sense profit) lo tems que vach dixá pedre: y encara que no lo vach pedre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los homens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta o acatat, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los homens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols homens, mentres mols homens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los homens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli histories al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansons y diuen: «A los jovens los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgensies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts. -

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatons li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segons los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere vindre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que estabe una mica picat en la dona perque mos habíe fet está a la porta un bon rato sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó?
¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense ficá cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matál ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrassia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di:
- ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quína promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va vindre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tindre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no hi estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!

Va passá que habén vingut per la nit alguns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrassia si volem, que este ruquet li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota dels dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la banasteta, y eixecánla, va vore al jove, que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di:
- Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palisses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé vindre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despressio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissensia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba».
¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe lligán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.

Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo


martes, 18 de abril de 2017

Flameado de Moe, resepta original de Beseit

Flameado de Moe, resepta original de Beseit

La resepta original del flamejat de Moe es de Beseit, Matarraña, Teruel.

Lo ingredién secret, hasta ara, es la sendra de caliqueño, este puret que fume lo nostre druida Borrasurix. 

Esta beguda mos done esta forsa inmensa als roquerols; dure poc, com la póssima dels galos, Astérix y Obélix, pero tenim ingrediens de sobra, caliqueños tamé.

A mí no men volen doná perque vach caure de menut a la marmita y encara que u intento, no ña manera, ni disfrassánme.

Matt Groening va está de vacasions a Beseit y va probá lo calmán, queimada, y entonses se li va ocurrí lo licor tan famós al mon sansé.
Com a USA no arriben los caliqueños, lo creadó de Los Simpson va tindre que modificá la póssima.

Flameado de Moe, resepta original de Beseit
Borrasurix fen la póssima, San Antoni, giné 2009

Ingrediens del flameado de Moe:

- 2 culleradetes de brandy, a sé possible Brandy Segarra
- la resepta original se fa en Ron Cacique
- 1 cullerada de licor de mores.
- 2 cullerades de crema de menta. (Peppermint)
- 2 cullerades de zumo o suc de piña.
- 2 cullerades de ginebra de endrino (es un tipo de licor sense alcohol). Se pot cambiá per pacharán, ya que éste tamé prové del endrino.
- 2 culleradetes de jarabe pera la tos (u fique a la resepta y si recordeu, a la serie ne portabe).

Los ous en salmuera están mol bons combinats en la póssima, los millós provenen del barrang de les voltes, de una granja de gallines ponedores.


Los ous en salmuera están mol bons combinats en la póssima, los millós provenen del barrang de les voltes, de una granja de gallines ponedores.


flaming Moe, flameado de moe, Borrás de Beseit, Borrasurix, druida, caliqueño

Matt Groening, Beceite, flameado, Moe, Beseit
Matt Groening, Los Simpson, va descubrí lo flameado de Moe a Beseit


flameado, llamas, flama, Moe, calmán, queimada, flames

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XX.

XX.

Es expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y aguts y sombríos.
May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que diuen u diuen de la mateixa manera.



Daniel, lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les campanes.
Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva, precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades, los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses, se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y buits de les campanes parroquials.
Y lo fred de les seues vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable - blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes. Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera. Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records; notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís, torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni postergassións.
Se va confortá un poc tanteján a la seua burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa. Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés, lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó.
No ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la herbabona y tot género de herbes silvestres.
Ere un consol, al final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del monte.
Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de dol de estremessedó y angustiós simbolisme.
Daniel, lo Mussol, va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsions puerils, un ademán dessolat de impotensia y ressignassió.
Va pensá lo Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust salat de les sicatrius. Ell se trobabe indefens, ara, y Daniel, lo Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen, la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los responsos:

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

A partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible. Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu", may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén, ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Después va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso. Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta.
Y después Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les
sing Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José, lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si donare les grassies.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Daniel, lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu interió lo va aguantá:
"¿Cuán tems tardarás en tindre un atre cuproníquel, Mussol?".
Lo va soltá portat per un instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va adelantá hasta la caixa:

- ¡Espero! - va di.

Tots los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les gotetes de aigua. Pero no li va importá.
Casi va sentí un orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich, y aviála a la borrassa.
Va seguí lo itinerari de la moneda en los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa blanca y barnissada.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Al acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri. Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble. Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y después de persignás va di:

- Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no "Brrr".

Ya se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les seues passes.
Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del tord.

La Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma sense díli cap paraula.

Daniel, lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat dessich de plorá.
Se va aguantá, perque deu passes dabán avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si ell plorabe.

domingo, 6 de noviembre de 2022

Lo reverent Mossen Joan Torrell en sacres letres Doctor

XXXVI. 

Chirographum affixum Pulpito Chori de cohibitione insolentiarum Episcopelli. (Vid. pág. 197). 

Ex autogr. Capitular. Eccl. Gerunden. 

Lo revnt (reverent) Mossen Joan Torrell en sacres letres Doctor, Canonge de la (dela suele estar pegado) present Seu y del revmo Sor. Don Joan de Margarit per la gracia de Deu Bisbe de Gerona en lo (enlo) spiritual y temporal Vicari general ab consell y aprobacio del honorable capitol dela present Isglesia volent et desijant corregir les insolencies y desordens de cascun anni en les festes de Nadal se seguexen a respecte y per causa del Bisbato y altrament desijant en dits dies los officis divinals se fassen y celebren ab molta devocio honor y reverencia de tant alta Nativitat com se pertany, y volent provehir circa los desordens y insolencies de cascun dia circa les coses de vall (devall) scrites, se seguexen y augmenten en lo servici divinal, mana que ninguns beneficiats de dita Isglesia qui estiguen en cadira no aporten ni aportar aiuden ningunes persones al dit Bisbato per confirmar ni altrament sots pena de sis diners per cascu y cascuna vegada a la obra de dita Isglesia applicadors, sinoque (sino que) dexen star dit Bisbato ab los scolans xichs de dita Isglesia y altres scolans xichs si voldran star ab ell y ells hi puguen aportar altres fedrins de pocha edat. Lo que (lo - salta linea que) se tollerara per lo present pus empero se fassa limitadament y sens desorde y avalot. 

Item mana que com alguns dels dits beneficiats aportaran los ciris quels aporten ab canalobres (candelabros) y en lo modo degut y acostumat y no sie algu de dita Isglesia qui tir nates u terra, sendra, ni altra immundicia, ni fassen caure los uns als altres, ni aporten dit Bisbato ballant per la Isglesia, ni fassen lo die dels Innocents ni altres dies desfressos ni mudances de sonades de Evangelis, Epistoles, ni Psalms, ni fassen altres insolencies ni desordens, hans stiguen en llur lorch (lloch) devotament com se pertany y fer deuen celebrant lo divinal offici sots la matexa pena. 

Item mana que lo die de St. Steve en lo qual dit capitol ab solempne professo acostuma devallar a la Isglesia de St. Feliu y aqui celebrar Missa sollempne, dit Bisbato no vage en dita professo ni en dita Isglesia de St. Feliu no fassen dit die en dita Missa Bisbato sots la matexa pena y altres penes arbitraries per levar dites y altres insolencies provenien per dits Bisbatons. (Obispillo: obispillos; Episcopellum)

Item mana que en dits dies ni altres ninguns de dita Seu com sian enles (en les) cadires no stiguen ajaguts ni recolsats tenint se lo cap ab les mans ni tinguen los peus sobre los banquets qui estan devant les cadires del cor debaix, ni sobre alguns libres, ni parlen uns ab altres sino molt baix y molt limitadament sots la matexa pena. Ni hisquen afflotats del cor com acostumen sino ab molt bon orde y limitadament maiorment les hores que y ha molt poble en dita Isglesia per que del exir axi afflotats y ab impetut molts resten scandalizats, y que les hores se sforsen en exir principalment per la porta del Crucifix per evitar la murmuracio del poble. 

Item mana que ninguno de dit capitol ni beneficiats alguns qui aporten capes de cor, stant en lo dit cor, ni en les absolucions, no tinguen dites capes plegades devant, hans les tinguen baxes fins en terra cobrint los peus com ja entigament (antigament) ere de bona costuma y loable consuetut en dita Isglesia, sots la matexa pena. 

Datum Gerundae die XXIIII mensis Decembris anno a nativitate Domini Millessimo Quingentessimo Quadragessimo Primo. = Johannes Torrell Vicar. generalis. 

Datum Gerundae die XXIIII mensis Decembris anno a nativitate Domini Millessimo Quingentessimo Quadragessimo Primo.


// La paraula Isglesia ix 10 vegades sol an este texto de la Seu de Gerona, com podeu ben be lligí, no fique Girona. A datres textos sí que ix en i.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIII.

XIII.

Ñan coses que la voluntat humana no es capás de controlá. Daniel, lo Mussol, acababe de averiguáu. Hasta entonses va creure que lo home pot elegí o triá libremen entre lo que vol y lo que no vol; inclús ell mateix podíe aná, si este ere lo seu dessich, al dentista que estabe a la galería de Quino, lo Manco, los dijous pel matí, per un módic llogué, y tráures la den que li estorbare. Ñabíen algúns homens, com Lucas, lo Mutilat, als que hasta los tallaben un membre si eixe miembro arribabe a sé pera nells un estorbo o fée nosa.
Es a di, que hasta la tarde aquella que van saltá la tapia del Indiano pera robáli les pomes y los va enchampá la Mica, Daniel, lo Mussol, va creure que los homens podíen desenténdres al seu antojo de lo que suposare pera nells una rémora, igual en lo relatiu al cos que en lo consernén al espíritu. Pero sol abandoná la finca del Indiano en una poma a cada ma y les orelles caches, Daniel, lo Mussol, va compendre que la voluntat del home no u es tot a la vida. Existíen coses que se li imposen al home, y lo sojusguen, y lo sometixen al seu imperi en cruel despotismo. Com - ara sen donabe cuenta - la deslumbradora bellesa de la Mica. Com lo esceptissisme de Pancho, lo Sensedéu.
Com lo ensés fervor de don José, lo mossen, que ere un gran san. Com, en fin, la antipatía sorda de la Sara cap a son germá Roc, lo Moñigo.
Desde lo frustrat robo de les pomes, Daniel, lo Mussol, va entendre que la Mica ere mol guapa, pero, ademés, que la hermosura de la Mica habíe ensés al seu pit una viva flama desconeguda. Una flama que li abrasabe la cara cuan algú mentabe a la Mica a la seua presensia. Assó constituíe, en ell, algo insólit, algo que trencabe lo hasta ara despreocupat y independén curs de la seua vida. Daniel, lo Mussol, va asseptá este fenómeno en la ressignassió en que se assepten les coses ineluctables. Ell no podíe evitá enrecordássen de la Mica totes les nits al gitás, o los domenges y díes de festa si minjabe collada. Aixó lo va portá a deduí que la Mica significaríe pera lo felís mortal que la 
conquistare un mol dols remanso de pas. Al prinsipi, Daniel, lo Mussol, va intentá desfés de esta presió interió que li enervabe la seua insobornable autonomía, pero va acabá admitín lo constán pensamén en la Mica com algo consustansial an ell mateix, algo que formabe part mol íntima del seu ser. Si la Mica se aussentabe del poble, la vall se tornabe ombriosa als ulls de Daniel, lo Mussol, y pareixíe que lo sel y la terra se tornaren erms, assustadós y grisos. Pero cuan ella tornabe, tot preníe un atre aspecte y atres colós, se féen mes dolsos y cadensiosos los mugits de les vaques, mes insitán lo verd dels prats y hasta los cántics de les merles adquiríe, entre les bardisses, una sonoridat mes matisada y cristalina. Entonses se produíe com un portentós renaiximén de la vall, una assentuassió exhaustiva de les seues possibilidats, aromes, tonalidats y rumós peculiás. En una paraula, com si pera la vall no ñaguere ya al món datre sol que los ulls de la Mica y datra brisa que lo ventet de les seues paraules. Daniel, lo Mussol, guardabe la seua fervén admirassió per la Mica com lo únic secret no compartit. No obstán, algo als seus ulls, potsé a la seua veu, revelabe una exitassió interió mol difíssil de acallá. Tamé los seus amics admiraben a la Mica. La admiraben per la seua bellesa, igual que admiraben al ferré per la seua forseguera, o a don José, lo mossen, que ere un gran san, per la seua piedat, o a Quino, lo Manco - antes de enterássen lo Moñigo de que habíe plorat cuan la mort de la seua dona - per lo seu muñó. La admiraben, sí, pero com se admiren les coses majes o poderoses que después no dixen rastre. Sentíen, sense duda, dabán de la seua presensia, com una nova emossió estética que inmediatamen se dissipabe dabán de un tord abatut en la massecha o una regletada de don Moissés, lo maestre. La seua vergoña no perdurabe; ere efímera y decadén com una explosió. En alló va advertí Daniel, lo Mussol, que lo seu estat de ánim dabán de la Mica ere una cosa espessial, diferenta del estat de ánim dels seus amics. Y si no, ¿per qué Roc, lo Moñigo, o Germán, lo Tiñós, no se aprimaben tres kilos si la Mica sen anabe a América, o un parell si sol sen anabe a la siudat, o se engordíen lo perdut y un kilo mes cuan la Mica tornabe a la vall per a estáy una llarga temporada? Ahí estabe la demostrassió de que los seus sentiméns cap a la Mica eren singulars, mol diferéns dels que embargaben als seus compañs. Encara que al parlá della se faigueren creus, o Roc, lo Moñigo, tancare los ulls y chulare, com li veíe fé a son pare dabán de una mossa ben maja. Aixó ere pura ostentassió, estridensies superfissials y no, de cap manera, un interromput y violén movimén de fondo. Una tarde, al prat de la carrasca, van parlá de la Mica. Va eixí la conversa a propósit del mort que segóns la gen ñabíe enterrat desde la guerra al mich del prat, daball de la carrasca sentenaria. 

- Sirá ya sendra - va di lo Tiñós -. No quedarán ni los ossos. ¿Creéu que cuan se mórigue la Mica fará mala auló, com los demés, y se desfará en pols?
Va experimentá lo Mussol una surriacada de sang a la cara.

- No pot sé - va saltá, ofés, com si hagueren insultat a sa mare -. La Mica no pot putí may. Ni cuan se mórigue. Lo Moñigo va soltá al aire una risseta seca.

- Este está sompo - va di -. La Mica cuan se mórigue putirá com tot fill de veí.

Daniel, lo Mussol, no se va entregá.

- La Mica pot morí en auló de santidat; es mol bona - va afegí.

- ¿Y qué es assó? - va di Roc.

- La auló dels sans.

Roc, lo Moñigo, se va sulfurá:

- Assó es un di. No te cregues que los sans fan auló a colonia. Pera Deu, sí, pero pera los que aulorem en los nassos, no. Mira don José. Crec que no pot ñabé home mes san, ¿eh? ¿Y no li put la boca? Don José sirá tot lo san que vullgues, pero cuan se mórigue fará pudó, corrompina, com la Mica, com tú, com yo y com tot lo món.

Germán, lo Tiñós, va desviá la conversassió. Fée sol dos semanes del assalto a la finca del Indiano. Va ajuntá los ulls pera parlá. Li costabe mol esfors expresás. Son pare, lo sabaté, assegurabe que se li escapaben les idees per les calves.

- ¿Ton vau fixá... ton vau fixá - va preguntá - en la pell de la Mica? Pareix que sigue de seda.

- Assó se diu cutis... tindre cutis - va aclarí Roc, lo Moñigo, y va afegí -:
De tot lo poble es la Mica la única que té cutis.

Daniel, lo Mussol, va experimentá un gran goch al sabé que la Mica ere la única persona del poble que teníe cutis.

- Té la pell com una poma llustrosa - va aventurá tímidamen.

Roc, lo Moñigo, va seguí en lo seu:

- La Josefa, la que se va suissidá per lo Manco, ere gorda, pero per lo que diuen mon pare y la Sara tamé teníe cutis. A les capitals ñan moltes dones que ne tenen. Als pobles, no, perque lo sol los creme la pell, lo fret acribasse y l´aigua arrugue.
Germán, lo Tiñós, sabíe algo de assó, perque teníe un germá a la siudat y algúns añs veníe a Nadal y li contabe moltíssimes coses de allá.

- No es per assó - va tallá, en aire de sufissiensia absoluta -. Yo sé per qué es. Les siñoritingues se fiquen cremes y potingues per les nits, que borren les arrugues.
Lo van mirá los atres dos, embobats.

- Y encara sé mes. - Se va suavisá la veu y Roc y Daniel se van arrimá an ell invitats per lo seu misteriós aire de confidensia -. ¿Sabéu per qué a la Mica no se li arrugue la pell y la conserve fina y fresca com si fore una chiqueta? - va di.
Les dos interrogassións se van confundí en una sola veu: - ¿Per qué?

- Pos perque se fique una lavativa totes les nits, al gitás. Assó fan totes les del sine.
U diu mon pare, y don Ricardo li ha dit a mon pare que assó pot sé verdat, perque la vellesa ix de la pancha. Y la cara se arrugue per tindre brutes les tripes. Pera Daniel, lo Mussol, va sé esta manifestassió com una massolada. A la seua men se confundíen la Mica y la lavativa en una irritán promiscuidat. Eren dos polos opostos, irreconsiliables. Pero, de improvís, recordabe lo que díe a vegades don Moissés, lo maestre, de que los extrems se toquen y sentíe una fonda depresió, com si algo se ni anare del cos a chorros. La afirmassió del Tiñós ere, pos, consiensuda, del tot possible y verossímil. Pero cuan dos díes después va torná a vore a la Mica, se ni en van aná estos baixos ressels y va compendre que don Ricardo y lo sabaté y Germán, lo Tiñós, y tot lo poble díen lo de la lavativa, perque ni les seues mares, ni les seues dones, ni les seues germanes, ni les seues filles teníen cutis y la Mica sí que ne teníe. La sombra de la Mica acompañabe a Daniel, lo Mussol, en tot lo que fée. La idea de la mossa se va encaixoná al seu servell com una obsessió. Entonses no reparabe en que la chica li portáe deu añs y sol li preocupabe lo fet de que cadaú perteneixquere a una casta sossial diferén. No se reprochabe mes que ell haguere naixcut pobre y ella rica y que son pare, lo formaché, no sen haguere anat, al seua día, cap a les Amériques, en Gerardo, lo cagarniu de la siñora Micaela. En tal cas, podríe ell disposá, an estes altures, de dos restauráns de lujo, un establimén de resseptós de radio y tres barcos de cabotaje o al menos de un comers de aparatos eléctrics com lo que teníen a la siudat los "Ecos del Indiano". En la tenda de aparatos eléctrics sol lo separaríen de la Mica los dos restauráns de lujo y los tres barcos de cabotaje. Ara, ademés dels restauráns de lujo y los barcos de cabotaje, ñabíe per mich un establimén de resseptós de radio que tampoc ere moc de pavo. Sin embargo, a pesá de la admirassió y la vergoñeta de Daniel, lo Mussol, van passá añs abáns de pugué intercambiá una paraula en la Mica, apart de los amables renecs del día de les pomes. Daniel, lo Mussol, se conformabe en despedíla y donáli la benvinguda en una mirada trista o radián, segóns les sircunstansies. Assó sol, hasta que un matí de estiu lo va portá hasta la iglesia en lo seu coche, aquell auto negre y allargat y relluén que casi no fée soroll al aná. Entonses, lo Mussol habíe cumplit ya los deu añs y sol ni faltabe un pera anássen al colegio a escomensá a progressá. La Mica ya ne teníe denou pera vin y los tres añs transcurrits desde la nit de les pomes, no sol no van afectá a la seua pell, ni a la seua cara, ni al seu cos, sino, al contrari, van serví pera que la seua pell, lo seu cos y la seua cara entraren a una fasse de mes armonía y plenitut.

Ell pujabe la costa agobiat per lo sol de agost, mentres flotaben al matí de la vall los tañits rápits del radé toc de la missa. Encara li faltabe casi un kilómetro, y Daniel, lo Mussol, desesperabe pera alcansá a don José abáns de que este escomensare lo Evangelio. 

De repén, va sentí al seu costat lo pito del coche negre de la Mica, va girá lo cap assustat y se va topetá, de bones a primeres, en la franca y inesperada sonrissa de la mossa. Daniel, lo Mussol, se va sentí envarat, preguntánse si la Mica sen enrecordaríe del frustrat robo de les pomes. Pero ella no va aludí al epissodio.

- Menut - va di -. ¿Vas a missa?

Se li va trabá la llengua al Mussol y no va assertá a contestá mes que en un movimén de cap. Ella mateixa va obrí la porteta y lo va invitá: - Es tart y fa caló. ¿Vols pujá?

Cuan va repará en los seues moviméns, Daniel, lo Mussol, ya estabe acomodat a la voreta de la Mica, veén desfilá asseleradamen los abres detrás dels vidres del automóvil. Notabe ell la proximidat de la mossa a la sang, a la tensió incómoda dels ñirvis. Ere tot com un somni, dolorós y punchán. "Deu meu - pensabe lo Mussol -, aixó es mes de lo que yo haguera imaginat", y se va ficá tenso y com acartonat, insensible, cuan ella lo va acarissiá en la seua fina ma al clatell y li va preguntá suavemen:

- ¿Tú de quí eres?

Va farfallá lo Mussol, en un forsejeo sense mida als nervis:

- De... del formaché.

- ¿De Salvador?

Va baixá lo cap, assentín. Va intuí que ella sonreíe. Lo contacte de la seua fina pell al clatell li va fé sospechá que la Mica teníe tamé cutis a les palmes de les mans.

Se divisabe ya lo campanari de la iglesia entre los abres.

- ¿Voldrás pujám un parell de formaches de nata después, per la tarde? - va di la Mica.

Daniel, lo Mussol, va torná a assentí mecánicamen en lo cap, incapás de articulá cap paraula. Durán la missa no va sabé de quín costat li pegáe l´aire y dos vegades se va santiguá extemporáneamen o a destems, mentres Ángel, lo cabo de la Guardia sivil, sen enríe convulsivamen al seu costat, tapánse la cara en lo tricornio, de la seua desorientassió.

Al fes de nitet se va ficá lo traje nou, se va pentiná en cuidado, se va rentá y refregá los ginolls y sen va aná cap a casa del Indiano a portá los dos formaches. Daniel, lo Mussol, se va maravillá del lujo de la casa de la Mica. Tots los mobles relluíen y la seua superfissie ere llisa y suave, com si tamé ells tingueren cutis.

Al apareixe la Mica, lo Mussol va pedre lo poc aplom almassenat durán lo camí.
La Mica, mentres mirabe y pagabe los formaches, li va fé moltes preguntes. Ere una mossa sensilla y simpática y no sen enrecordabe gens del dessagradable epissodio de les pomes.

- ¿Cóm te diuen? - va di.

- Da... Daniel.

- ¿Vas a la escola?

- Ssssí.

- ¿Tens amics?

- Sí.

- ¿Cóm se diuen los teus amics?

- Lo Mo... Moñigo y lo Ti... Tiñós.

Ella va fé uns momos de fástic.

- ¡Uf, quíns noms mes feos! ¿Per qué crides als teus amics en uns noms tan feos? - va di.

Daniel, lo Mussol, va compendre ara que habíe contestat com un borinot, sense

reflexioná. An ella li haguere tingut que di que los seus amics se díen Roquito y Germanín. La Mica ere una mossa mol fina y delicada y en aquells motes habíe ferit la seua sensibilidat. Se va lamentá del seu error. Va sé en eixe momén, dabán de la sonrién y atractiva cara de la Mica, cuan sen va doná cuenta de que li agradabe la idea de marchá al internat y progressá. Estudiaríe en aplicassió y potsé guañare después mols dinés. Entonses la Mica y ell estaríen ya a un mateix nivell sossial y podríen casás y, a lo milló, la Uca-uca, al sabéu, se tiraríe despullada al Chorro desdel pon, com la Josefa lo día de la boda de Quino. Ere agradable y estimulán pensá en la siudat y pensá que algún día podríe sé ell un honorable caballé y pensá que, en alló, la Mica perdíe la seua inassequibilidat y se colocabe al alcáns de la seua ma. Dixaríe, entonses, de di motes y palabrotes y de aventás en los seus amics boñigues seques y hasta faríe auló a perfumes cars en ves de a calostros. La Mica, en tal cas, dixaríe de tratál com a un sagal maleducat y de poble. Cuan va abandoná la casa del Indiano ere ya de nit. Daniel, lo Mussol, va pensá que ere bo pensá a la oscurina. Casi se va assustá al sentí la presió de uns dits a la carn del seu bras. Ere la Uca-uca.

- ¿Per qué has tardat tan en dixáli los formaches a la Mica, Mussol? - va inquirí la chiqueta. Li va doldre que la Uca-uca vulnerare en este desparpajo la seua intimidat, que no lo dixare tartí ni pera madurá y reflexioná sobre lo seu futur encara per vindre.

Va adoptá un grassiós aire de superioridat.

- ¿Me vols dixá en pas de una vegada, mocosa?

Anabe de pressa y la Mariuca-uca casi corríe, a la seua vora, baixán la costa.

- ¿Per qué te has ficat lo traje nou pera pujáli los formaches, Mussol? Dísme - va insistí ella. Ell se va pará al mich de la carretera, exasperat. Va dudá, per un momén, si fótreli una galtada a la chiqueta.

- A tú no te importe res de lo meu, ¿enténs? - va di, finalmen.

Li va tremolá la veu a la Uca-uca al indagá: - ¿Es que te agrade mes la Mica que yo?

Lo Mussol va soltá una carcañada. Se va arrimá mol a la chiqueta pera cridáli:

- ¡Escóltam! La Mica es la chica mes guapa de la vall y té cutis y tú eres fea com un coco de llum y tens la cara plena de peques. ¿No veus la diferensia?

Va reempendre la marcha cap a casa seua. La Mariuca-uca ya no lo seguíe. Se habíe assentat a la cuneta dreta del camí y, amagán la pecosa cara entre les mans, singlotejabe y plorabe.