Mostrando las entradas para la consulta riquesa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta riquesa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 26 de abril de 2026

Ric

Ric, adj., goth. Riiks, sax. Rica, francic. Richi, noble, puissant, fort, illustre.
Voyez (Watcher) Wachter, Gloss. (germann.) germanicum, v° Reich; Mayans, Orig. de la lengua esp., t. II, p. 225; Aldrete, p. 203-362; Denina, t. III, p. 64.

NOBLEZA ARAGONESA; Ric, adj., goth. Riiks, sax. Rica, francic. Richi, noble, puissant, fort, illustre.

Ric cavallier, ric de linatge,
Ric per erguelh, ric per valor.
Guillaume, moine de Beziers: Quascus plor.
Noble cavalier, noble de lignage, noble par fierté, noble par valeur.
Serai plus ricx qu' el senher de Marroc.
(chap. Siré mes ric que lo siñó de Marruecos; yo no dic may Marroc.)
Augiers: Per vos.
Je serai plus puissant que le seigneur de Maroc.
Ieu ni autre, no us em pars
De pretz ni de ric linhatge.
Rambaud de Vaqueiras: A vos bona.
Moi ni autre, ne vous sommes égaux en mérite ni en illustre lignée.
Que 'l dig son bon e 'l fag son aut e ric.
Aimeri de Peguilain: En aquelh temps.
Vu que les paroles sont bonnes et les actions sont hautes et fortes.
ANC. FR. C'est dans le sens de puissant que Joinville a dit, p. 25:
Mon frère le sire de Vauquelour et les autres riches hommes qui là estoient.
Voyez les observations de Du Cange sur ce passage, p. 51 de l'édition de
1668.
Et y eut maint riche coup feru entre icelles parties.
Monstrelet, t. II, fol. 40.
CAT. Los richs homens eren aixi anomenats no per ser richs o tenir molts bens, sino per esser de clar linatge y poderosos.
Bosch, Titols de honor de Cathalunya, p. 320, col. 2.
(N. E. En Aragón, ricos omes, ricos hombres : nobles, nobleza.)
Moral. Poders d' aur ni d' argen
No us daran ja bon pretz,
Si ric cor non avetz.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Pouvoir d'or et d'argent ne vous donneront jamais bon mérite, si noble coeur vous n'avez.
Fig. Lo plus rics jorns es oi de la setmana.
(chap. literal: Lo mes noble día es avui de la semana.)
Bertrand de Born: Ges de disnar.
Le plus noble jour de la semaine, c'est aujourd'hui.
- Riche, opulent, qui possède.
Ricx hom, quan fai sas calendas
E sas cortz e sas bevendas.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Homme riche, quand il fait ses calendes et ses assemblées et ses festins.
Sel que laissa lo mal e fai lo be es ricx de totz bes. Liv. de Sydrac, fol. 66.
Celui qui laisse le mal et fait le bien est riche de tous biens.
Fig. Ai! quant n' a deseretatz,
Qu' eran tuit ric en s' amor!
Folquet de Marseille: Si cum selh.
Ah! combien elle en à déshérités, qui étaient tous riches en son amour!
Subst. Las malvastatz d' un ric so plus grans que d' un paure.
(chap. Les maleses d'un ric són mes grans que les d'un pobre; la malissia.)  
Liv. de Sydrac, fol. 25.
Les mauvaisetés d'un riche sont plus grandes que d'un pauvre.
Li flac ric de paratge.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Les lâches riches de parage.
Joves ric cui non platz messios,
Cortz ni guerra.
Bertrand de Born: Un sirventes fatz.
Jeune riche à qui ne plaît dépense, cour ni guerre.
- De grand prix, magnifique.
Ricas armas e cadeira e campolieit emperial.
V. de P. Vidal.
Riches armes et siége et tente impériale.
En ricas cortz ai vist, mantas sazos,
Paubr' enrequir e recebre grans dos.
Arnaud de Marueil: Si cum li peis.
En riches cours j'ai vu, (en) maintes saisons, pauvre enrichir et recevoir grands dons.
ANC. FR.
Riches fu li tournois desous la tour autive. 
Romancero français, p. 18.
- Abondant, grand.
Fan rics condutz e pleniers.
Raimond de Miraval: Bertran si.
Font grands repas et pléniers.
CAT. Ric. ESP. PORT. Rico. IT. Ricco. (chap. Ric, rics, rica, riques; noble, nobles.)

2. Ricor, s. f., noblesse, illustration, dignité, honneur.
Ges Amors segon ricors no vai.
B. de Ventadour: Bel m' es qu' ieu.
L'Amour ne va point selon illustration.
Totz joys li deu humiliar,
E tota ricors obezir.
Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.
Toute joie lui doit être soumise, et toute dignité obéir.
- Témérité, hardiesse, prétention.
Loc. Non aus dir tan de ricor 
De mi denhes penre patz.
Raimond de Castelnau: Er a ben dos.
Je n'ose dire tant de témérité que de moi elle daignât accepter accord.
- Richesse. 
El mon non a thesaurs ni gran ricor
Que si' aunitz, sapchaz, qu' ieu prez un guan.
B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 
Au monde il n'y a trésor ni grande richesse qui soit honni sachez (-le), que je prise un gant.
ANC. CAT. Ricor. IT. Riccore.

3. Rictat, s. f., puissance, dignité, noblesse, richesse.
No m cal temer son pretz ni sa rictatz.
Aimeri de Bellinoy: Nulhs hom.
Il ne me faut craindre sou mérite ni sa noblesse.
Qui non a grans rictatz
O bonas heretatz.
B. Sicart de Marjevols: Ab greu.
Qui n'a pas de grandes richesses ou de bons héritages.
ANC. FR. *Joiaus, deniers et richeté.
Roman del conte de Poitiers, v. 264.
ANC. CAT. Rictat.

4. Riquesa, Riqueza, Riquescha, s. f., puissance, noblesse, richesse.
Non es dregz qu' om l' abais sa riqueza.
Bertrand de Born: Pus li baron.
Il n'est pas juste qu'on lui abaisse sa puissance.
No mi dei noire paratges
Ni riquescha ni hautz lignatges. 
Folquet de Romans: Domna ieu pren.
Ne me doit nuire parage ni noblesse ni haut lignage.
Lor creysxiria lurs possessios e lurs riquesas. Philomena.
Leur croîtrait leurs possessions et leurs richesses.
CAT. Riquesa. ESP. PORT. Riqueza. IT. Ricchezza. (chap. Riquesa, riqueses. En valensiá, riquea.)

5. Ricamen, Ricamens, adv., puissamment, noblement, richement, prétencieusement, superbement.
Senher, parlatz ricamen.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Seigneur, vous parlez noblement.
A! per que vol clercx belha vestidura,
Ni per que vol viure tan ricamen?
Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.
Ah! pourquoi clerc veut-il beau vêtement, et pourquoi veut-il vivre si superbement?
CAT. Ricament. ESP. PORT. Ricamente. IT. Riccamente. (chap. Ricamen o rícamen, ya que lo acento primé está a la i. Yo solgo escriure los adverbios sense tilde, com si lo acento lo portaren a la e final, ...men.)

6. Ricairel, s. f. dim., petit riche, demi-riche.
Ricairel
D' on escassedat nays.
T. d'un Comte et de Guillaume: Guilhem.
Petits riches d'où avarice naît.

7. Riquir, v., accroître, enrichir.
Emperairiz, pregatz per mei,
Qu' en farai vostre pretz riquir.
Marcabrus: D' emperaire.
Impératrice, priez pour moi, vu que j'en ferai votre mérite accroître.
Part. pas. fig. Lo saber don suy riquitz.
Pierre d'Auvergne: Gent es.
Le savoir dont je suis enrichi.

8. Ricaut, adj., hautain, fier, altier, prétentieux. 
M' en fauc ricautz a sazos
A guiza de paubr' ergulhos.
P. Rogiers: Per far.
Je m'en fais fier à propos à guise de pauvre orgueilleux.
(chap. Ricot, ricots, ricota, ricotes; altané o altanero, pujadet, altiu, pretensiós; altanés o altaneros, pujadets, altius, pretensiosos; altanera, pujadeta, altiva, pretensiosa; altaneres, pujadetes, altives, pretensioses.)

9. Ricos, adj., altier, hautain, rude, rigoureux.
Vos quier e us essenh
Que no siatz ricos.
Amanieu des Escas: El temps de.
Je vous demande et vous donne avis que vous ne soyez pas hautain.
Es la batalha mot longa e ricosa e perilhosa. V. et Vert., fol. 67.
Est la bataille moult longue et rude et périlleuse.
Fig. De motz ricos no tem Peire Vidal.
Hugues de l'Escure: De motz ricos.
En mots rudes je ne crains pas Pierre Vidal.
ANC. CAT. Ricos.

De motz ricos no tem Peire Vidal.

10. Ricaudia, s. f., vanité, fierté, prétention.
Entendre m fazia Amors
En folla ricaudia. 
Peyrols: Camjat ai.
Affectionner me faisait Amour en folle prétention.

11. Ricozia, s. f., hauteur, insolence.
Dizen, fazen vilania
Als autres per ricozia.
Brev. d'amor, fol. 119.
Disant, faisant vilenie aux autres par insolence.

12. Enriquir, Enrriquir, Enrequir, v., enrichir, grandir, devenir fier, puissant, enorgueillir.
Senes lieis non puosc ricx devenir,
Mas, s' ill plagues, ela m pogr' enriquir.
Aimeri de Belmont: Ja n' er.
Sans elle je ne puis riche devenir, mais, s'il lui plaisait, elle pourrait m'enrichir.
En ricas cortz ai vist mantas sazos
Paubr' enrequir e recebre grans dos.
Arnaud de Marueil: Si cum li peis.
En riches cours j'ai vu (en) maintes saisons pauvre enrichir et recevoir grands dons.
Las quals glieias enrriqui.
(chap. Les cuals iglesies va enriquí : fé riques, fé grans, dotá.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 37.
Lesquelles églises il enrichit.
Ades brota lo bos espers
Qu' ieu ai, per que me n' enriquis.
Pierre d'Auvergne: De jost' als.
Incessamment croît le bon espoir que j'ai, c'est pourquoi je m'en enorgueillis.
Fig. Quan Ricors s' umilia,
Humilitatz s' enriquis.
Peyrols: Quoras que.
Quand Dignité s'humilie, Modestie devient fière.
Prov. Om no deu enriquir
Lo sieu, e pueis l' aucia.
Pons de Capdueil: Ben es folh.
Homme ne doit pas enrichir le sien, et puis qu'il le tue.
Part. pas. Vilas es et outracuiatz
Totz hom, quan si sent enrequitz.
Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres.
Vilain est et extravagant tout homme, quand il se sent enrichi.
Cela que foudat guida
Cuia s' esser enrequida. 
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Celle que folie guide croit s'être enrichie.
CAT. Enriquir. IT. Inricchire. (ESP. Enriquecer) (chap. Enriquí, enriquís: yo me enriquixco o enriquixgo, enriquixes, enriquix, enriquim, enriquiu, los de la Ascuma se enriquixen en les subvensions; enriquit, enriquits, enriquida, enriquides; yo me enriquiré; yo me enriquiría; si yo me enriquira o enriquiguera.)

Aznar, Pujol; Enriquir, Enrriquir, Enrequir, v., enrichir, grandir, devenir fier, puissant, enorgueillir.

13. Enrequezir, v., enrichir, devenir riche.
Per se enrequezir volon enpaubrezir tot lo mon.
(chap. Pera enriquís volen empobrí (a) tot lo mon (o món).)
V. et Vert., fol. 14.
Pour s'enrichir is veulent appauvrir tout le monde.
Lo paures, cant enrequezis, es plus gentils que cel que non ac re.
(chap. Lo pobre, cuan se enriquix, es mes gentil que aquell que no té res. Vore la paraula Re.)
Liv. de Sydrac, fol. 38.
Le pauvre, quand il devient riche, est plus gentil que celui qui n'eut rien.
ESP. (enriquecer, enriquecerse) PORT. Enrequecer. (chap. enriquí, enriquís : fés ric.)

jueves, 20 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Guiglielmo Borsiere, en discretes paraules, emprén la avaríssia del siñó Herminio de los Grimaldi.

Se sentabe a la vora de Filostrato Laureta, que, después de habé sentit alabá lo ingenio de Bergamino y advertín que li corresponíe an ella contá alguna cosa, sense esperá cap órden, plassenteramen va escomensá a parlá aixina:
La novela pressedén, volgudes compañes, me porte a contá cóm un home bo, tamé cortessano y no sense fruit, va criticá la codíssia de un mercadé riquíssim; y ésta, encara que se assemelle al argumén de la passada, no tos tindrá que sé per ixo menos gustosa, pensán que va a acabá be.

Va ñabé a Génova, ya fa mol tems, un gentilhome de nom siñó Herminio de los Grimaldi que ere estimat per tots, y per les seues grandíssimes possesións y dinés, superabe en mol la riquesa de consevol atre ressidén de qui entonses se sapiguere a Italia; y tan com superabe en riquesa a consevol itálic, tamé en avaríssia y miséria destacabe sobre consevol misserable y agarrat que ñaguere al món: per lo que no sol per a honrá a datres teníe la bossa tancada, tamé en les coses nessessáries a la seua própia persona, contra la costum general de los genovesos que acostumbren a vestí noblemen, teníe ell, per no gastá, grans privassións, y del mateix modo en lo minjá y lo beure, que no minjae per no cagá.

Per lo que mereixcudamen lo seu apellit de Grimaldi li habíe sigut retirat y tots lo cridaben com Herminio Lopretto. Va passá en este tems en lo que ell, no gastán, multiplicabe lo seu, que va arribá a Génova un valén home de corte, cortés y de bones paraules, de nom Guiglielmo Borsiere, en res paregut als de avui que, no sense gran vergoña de les corruptes y vituperables costums dels qui volen avui sé cridats y reputats per nobles y per siñós, paréixen mes be burros educats a la torpesa de tota la maldat de los homes mes vils que a les cortes. Y mentres a datres tems solíe sé la seua ocupassió y consagrás lo seu cuidado a consertá pas aon ñabíe guerra o les ofenses hagueren naixcut entre homes nobles, o a consertá matrimonis, parentéles y amistat, y en paraules bones y discretes recreá los ánims de los fatigats y distraure a les cortes, y en ágres renécs, corregí los defectes de los roíns; avui en contá mal los uns dels atres, en sembrá sissaña, en di infámies, ignomínies y maldats y, lo que es pijó, en féles en presénsia de los homes, en fótres en cara los mals, les vergoñes y tristeses, verdaderes o falses, los uns als atres, y en falsos afalagaméns (halagos) fé torná los ánims nobles a les coses vils y malvades, se ingenien en passá lo tems.
Y es mes vullgut y mes honrat y exaltat en premios altíssims per los Siñós misserables y desconsiderats aquell que mes abominables paraules diu o acsións cometíx: gran vergoña y digna de reprobassió del món presén y proba mol evidén de que les virtuts, volán de aquí aball, mos han abandonat als fems del vissi.

Pero, tornán a lo que había escomensat, que lo just enfado me ha apartat mes del que pensaba, dic que Guiglielmo va sé honrat y de bona gana ressibit per tots los homes nobles de Génova y que, habénse quedat algúns díes a la siudat y habén sentit moltes coses sobre la miséria y la avaríssia del siñó Herminio, lo va volé vore. Lo siñó Herminio habíe ya sentit que este Guiglielmo Borsiere ere un home honrat y, per agarrat que fore, alguna chispeta de cortessía, en paraules amistoses y en alegre gesto lo va ressibí y va entrá en ell en mols y variats raonaméns, y conversán lo va portá en ell, jun en atres genovesos que en ell estaben, a una casa nova seua que habíe manat fé mol hermosa; y después de habélay mostrat tota, va di:

- Siñó Guiglielmo, vos que hau vist y sentit tantes coses, ¿me sabríeu mostrá alguna cosa que may haygue sigut vista, que yo puguera fé pintá a la sala de esta casa meua? A lo que Guiglielmo, sentín lo seu modo de parlá poc discret, va contestá:

- Siñó, algo que may se haygue vist no cregáu que yo puga mostrátos, si no són estornuts, pets y datres vens o coses paregudes; pero si tos agrade, be tos enseñaré una cosa que vos no crec que haigáu vist may.

Lo siñó Herminio va di:
- Tos u rogo, diéume qué es -.

A lo que Guiglielmo entonses va contestá rápidamen:
- Manéu pintá la cortessía.
Al sentí lo siñó Herminio estes paraules se va sentí invadit per una vergoña tan gran que va tindre forsa per a féli cambiá lo ánimo a tot lo contrari del que hasta aquell momén habíe sigut, y va di:

- Siñó Guiglielmo, la faré pintá de manera que may ni vos ni datre en raó puguéu dim que no la hayga vist y conegut.
Y desde entonses (en tal virtut van sé dites les paraules de Guiglielmo) va sé lo mes liberal y mes generós gentilhome y lo que va honrá als forastés y als siudadáns mes que cap atre que ñaguere a Génova al seu tems.

NOVENA

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamovol a Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París, torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la seua voreta.

Habíe acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores, que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos, va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.
La mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del fill podíe demaná peres al olm, los va di:
- Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue, y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.
Los tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós, Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues costums; después podrás torná aquí.
Lo sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat. Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida, en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y ficánli una ma al pit, simplemen va di:
- ¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que soc lo teu Girólamo. -
Sentín aixó ella tota tremolosa va di:
- ¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus, casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara, volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.
Lo jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va escomensá a di:
- Girólamo ¿No ten vas?

Pero com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal", de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona, que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.
Entonses la jove va di:
- Pos assó tením que fé natros. -

Y agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a la porta de casa seua, y allí lo va dixá.
Vingut lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.
A la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor! Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames, de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que, amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe, volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de la mort de los dos.
Prenén, pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.

jornada-cuarta-novela-novena

domingo, 23 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

miércoles, 30 de mayo de 2018

Lo Tresaur dau Felibritge, Mistral, DICTIONNAIRE PROVENÇAL - FRANÇAIS

Aquí tos dixo informassió sobre Mistral, les seues obres, y sobretot lo dicsionari  Lo Tresaur dau Felibritge y varians, aon está la paraula ocsitana champouirau, chapurriau.

Lo Tresaur dau Felibritge y varians, aon está la paraula ocsitana champouirau, chapurriau
Lou tresor dou Felibrige : Dictionnaire provençal-français,
Frédéric Mistral.



Broché, Editeur: Editions des Régionalismes (7 novembre 2014) Collection : Occitania e gas Langue: Français ISBN-10: 2824004398 ISBN-13: 978-2824004396
https://archive.org/details/loutrsordufelibr01mist

(Se pot descarregá en pdf. Lo txt lo hay descarregat, afegixco lo que falte y corregixco. Escomense lo llibre a la página 11 del pdf,
a ma : Mistral, Fréderic)


LOU TRESOR DÓU FELIBRIGE

ou

DICTIONNAIRE
PROVENÇAL - FRANÇAIS


TOME I

(salta página, 12. Sello : Library sep 3 1974 University of Toronto.
A mano : PC 3376 M7 V, I)


AIX - EN - PROVENCE (
los guiones están separados de las palabras)
IMPRIMERIE VEUVE REMONDET - AUBIN

- Empremarié Felibrenco -

COUS MIRABÈU, 53.
(A mano : 20041 / 22/12/91)
AU MIEJOUR

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mistral

origen terme chapurriau

Josèp Estève Frederic Mistral o pus rar Frederic Mistrau (Malhana, 8 de setembre de 1830 - 25 de març de 1914) foguèt un escrivan e lexicograf occitan de Provença. Se revelèt d'ora, tre sei 24 ans, un dei grands menaires istorics dau renaissentisme occitan e a l'encòp un dei creadors d'un dei movements mai importants per lo reviure de la lenga, lo Felibritge.

Lo Tresaur dau Felibritge, Mistral, DICTIONNAIRE PROVENÇAL - FRANÇAIS
Per encausa de la riquesa e de la qualitat de sa produccion e subretot per son òbra màger Mirèlha, (Mirèio) recebèt lo Prèmi Nobel de Literatura en 1904 amb l'escrivan espanhòu José Echegaray. Après una recèrca prefonda dei mots de la lenga d'òc dins tota la geografia occitana, escriguèt entre 1878 e 1886 lo Tresaur dau Felibritge, qu'es encara actualament lo diccionari mai complet de la lenga occitana.
Frederic Mistral nasquèt en 1830 dins una familha de proprietaris agricòlas amonedada que viviá au Mas dau Jutge, a Malhana , Maillane. Son paire Francés Mistral, sortit d'una vielha familha de Sant Romieg, i possedissiá fòrça tèrras e quand faguèt sei 57 ans se maridèt amb Adelaïda Polinet, filha dau cònsol de Malhana, que venguèt sa segonda femna e que seriá la futura maire de Frederic.

Frederic anèt pas a l'escòla avans nòu ans e s'impregnèt de contunh de l'occitan que se parlava per la campanha. Lei sieus estudis foguèron malaisats au començament que quauqueis escolans se trufavan de son accent e de son biais pagés, pasmens s'interessèt puei ais estudis, mai que mai a la poesia e s'assagèt a la traduccion en provençau d'una eglòga de Virgili. Anèt au Licèu Dupuy a Avinhon ont Josèp Romanilha èra mèstre d'estudis; Romanilha agiriá puei coma una mena de mentor e d'amic en l'encoratjant a escriure e a estudiar l'occitan


Estatua de Frederic Mistral a Arle
Estatua de Frederic Mistral a Arle

En 1847 recebèt lo Bachelierat a Nimes e tornèt a Malhana.
Entamenèt un poèma de quatre cants que se sonava Lei Meissons que se publiquèt pas alora (mai que foguèt représ pus tard dins Leis Isclas d'Aur) - Isclo -. Escriguèt tanben a l'encòp quauquei poèmas republicans en francés. Faguèt puei d'estudis de drech a Ais de Provença (de 1848 a 1851) abans de s'avodar completament a l'escritura e a la lenga d'òc

Lei sieunei primierei poesias publicadas apareguèron en 1852 dins un recuelh de poèmas, Lei Provençalas, editat per Romanilha

En aqueu temps seis opinions politicas èran favorablas ai republicans mai amb lo pas dau temps vendrián mai moderadas e mai contràrias a son ideologia iniciala. En 1855, a la mòrt dau paire, s'installèt amb sa maire dins lo centre de Malhana.


En 1854, per tau de donar de vam ai letras occitanas creèt lo Felibritge (en grafia mistralenca: ) a Fòntsegunha amb d'autrei poètas occitans

Teodòr Aubanèu, Josèp Romanilha, Ansèume Matieu, Pau Giera, Anfós Tavan e Joan Brunet.

L'espelida de Mirèlha en 1859 consagrèt Mistral coma un dei poètas màgers de la renaissença de la lenga d'òc, amb un ressòn que passèt lei frontieras dau país, e se ganhèt ansin leis elògis dau poèta francés Alphonse de Lamartine. L'escrivan, dei mai apreciats dins leis auteis esfèras parisencas, faguèt una promocion intensa de l'autor de Malhana que se vegèt lèu convidat a venir a París.


Dins la capitala francesa lo recebèron amb estrambòrd e venguèt un dei personatges pus presats dei cercles literaris. Lo sieu cap d'òbra venguèt una opèra, mesa en musica per Gounod e la primiera representacion se faguèt a París en 1864. Tornèt puei en Occitània per i escriure Calendau que se publiquèt a Avinhon dos ans puei. Aquela òbra suscitèt de controvèrsias que quauquei critics, coma per exemple lo jornalista Eugèni Garcin, acusèron Mistral de crear de discòrdias entre lo nòrd e lo sud de França.
En 1865 aculhiguèt en cò sieu lo poèta catalan Víctor Balaguer, exiliat en Provença per encausa de sa participacion a la conspiracion dau generau Prim, que pus tard lo deviá mercejar d'aquel acuelh en li fasent present d'una copa d'argent, origina de l'imne provençau Copa Santa <Coupo Santo>, escrich per lo quite Mistral.

Lou tresor dou Felibrige, provençau français

Mai tard fondèt lo Musèu Arlatenc (<Museon Arlaten>) a Arle (que s'inaugurèt en 1899), aconselhat per l'etnograf de tria lo doctor Marinhan, amb la tòca de bastir un musèu que poiriá preservar lei tradicions provençalas e gràcias a l'argent que li portèt lo Prèmi Nobel de Literatura, poguèt crompar lo palais actuau per l'assostar.
Lo prestigi de Mistral cresquèt mai e mai fins a tau ponch qu'en octòbre de 1913 lo president Poincaré venguèt vesitar Mistral. Arribat amb lo tren, s'arrestèt en gara de Graveson e aqueu 14 d'octòbre convidèt lo poèta e escrivan occitan a dinnar amb eu dins lo vagon dau president.
Deviá morir l'an seguent, lo 25 de març de 1914 a Malhana.
Son òbra capitala es Mirèlha (en grafia mistralenca: <Mirèio>), que li demandèt 8 ans d'esfòrç. Mirèlha cònta d'un biais epic l'amor d'un jovent, Vincenç, e d'una joventa, Mirèlha. Aquela istòria es comparabla a aquela de Romieu e Julieta, ça que la lenga occitana baila una riquesa pus granda au tèxt, en mostrar la fòrça dei sentiments.
Mistral a escrich Lo Tresaur dau Felibritge <Lou Tresor dóu Felibrige> (1878-1886), que rèsta uei lo jorn lo diccionari mai ric de la lenga occitana, e un dei pus fisables per la precision dei sens, e en generau un dei pus rigorós en lexicografia. Es un diccionari bilingüe occitan-francés, en dos grands volums, englobant l'ensems dei dialèctes d'òc, catalan comprès, e en grafia mistralenca.
Mistral, firma, signature

  • 1854 Lei Meissons
  • 1859 Mirèlha <Mirèio>
  • 1867 Calendau <Calendau>
  • 1867 Copa Santa <Coupo Santo>
  • 1876 Leis Isclas d'Aur <Lis Isclo d'Or>
  • 1879-1886 Lo Tresaur dau Felibritge <Lou Tresor dóu Felibrige>, diccionari occitan-francés
  • 1884 Nerta <Nerto>
  • 1890 La Reina Joana <La Rèino Jano>
  • 1899 Lo Poèma dau Ròse <Lou Pouèmo dóu Rose>
  • 1906 Memòrias e racòntes <Memòri e Raconte>
  • 1910 Traduccion de la Genèsi <la Genèsi>
  • 1912 Leis Olivadas <Lis Óulivado>

La rüssida de Mistral foguèt tant importanta que la sieuna òbra lèu passèt lei termieras de l'estat francés e se comenta qu'inspirèt d'autors fòrça celèbres coma Jacint Verdaguer. Ansin, aguèt quauqueis uns dei sieus libres traduchs dins d'autrei lengas.
En anglés:
En italian:
En espanhòu:
En alemand:
En ucraïnian:




1° Tous les mots usités dans le Midi de la France, avec leur signification française, les acceptions au propre et au figuré, les augmentations et diminutifs, et un grand nombre d'exemples et de citations d'auteurs ;
2° Les variétés dialectales et archaïques de chaque mot, avec les similaires des diverses langues romanes ;
3° Les radicaux, les formes bas-latines et les étymologies ;
4° La synonymie de tous les mots dans leurs divers sens ;
5° Le tableau comparatif des verbes auxiliaires dans les principaux dialectes ;
6° Les paradigmes de beaucoup de verbes irréguliers et les emplois grammaticaux de chaque vocable ;
7° Les expressions techniques de l'agriculture, de la marine et de tous les arts et métiers ;
8° Les termes populaires de l'histoire naturelle, avec leur tradition scientifique ;
9° La nomenclature géographique des villes, villages, quartiers, rivières et montagnes du Midi, avec les diverses formes anciennes et modernes ;
10° Les dénominations et sobriquets particuliers aux habitants de chaque localité ;
11° Les noms propres historiques et les noms de famille méridionaux ;
12° La collection complète des proverbes, dictons, énigmes, idiotismes, locutions et formules populaires ;
13° Des explications sur les coutumes, usages, mœurs, institutions, traditions et croyances des provinces méridionales ;
14° Des notions biographiques, bibliographiques et historiques sur la plupart des célébrités, des livres ou des faits appartenant au Midi.

Frédéric Mistral (MaillaneProvenza, 8 de septiembre de 1830 -Marsella, 25 de marzo de 1914) fue escritor francés en lengua occitana.

Frédéric Mistral (Maillane, Provenza, 8 de septiembre de 1830 - Marsella, 25 de marzo de 1914)

Nació en una familia rural acomodada. Sus padres se llamaban François Mistral y Adélaide Poulinet. Empezó a ir a la escuela bastante tarde, a los nueve años. Entre 1848 y 1851, estudia derecho en Aix-en-Provence y se convierte en defensor de la independencia de la Provenza y sobre todo del provenzal, "primera lengua literaria de la Europa civilizada".

De vuelta a Maillane, Mistral se une al poeta Joseph Roumanille (Roumanilha, en occitano), y ambos se convierten en los artífices del renacimiento de la lengua occitana. Juntos fundan el movimiento del félibrige, que permitió promover la lengua occitana con la ayuda de Alphonse de Lamartine: este movimiento acogerá a poetas catalanes expulsados de España por Isabel II. Con su obra, Mistral rehabilita la lengua provenzaloccitan, llevándola a las más altas cimas de la poesía épica:
la calidad de esta obra se consagrará con la obtención de los premios más prestigiosos. Se dedicó a trabajar recopilando desde su masía para redactar un diccionario y textos de canciones.

Su obra principal fue Mirèio (Mireia) a la que dedicó ocho años de esfuerzos. La publicó en 1859. En oposición a lo que hubiera sido la ortografía habitual, que debiera haber sido Mirelha, Mistral debe ceder a la imposición de su editor, Roumanille, y optar por una grafía simplificada, que desde entonces se llama "mistraliana", en oposición a la grafía "clásica" heredada de los trovadores.

Mireia cuenta el amor de Vincent y de la bella provenzal Mirèio. Esta historia es equiparable a la de Romeo y Julieta, aunque la lengua occitana aporta una mayor riqueza al texto al mostrar la fuerza de los sentimientos, sobre todo oralmente con el acentoCharles Gounod hizo una ópera, Mireille, con este tema en 1863.

Otras obras:

Además de Mireio, Mistral es autor de CalendalNerteLis isclo d’or ("Las Islas de Oro"), Lis oulivado ("Las olivadas"), El poema del Ródano, obras todas ellas que sirven para que se le considere el mayor de los escritores en lengua provenzal. Lengua occitana, provenzal como dialecto de la lengua occitana.

Mistral recibió el Premio Nobel de Literatura en 1904 junto a José de Echegaray. Con el importe del premio creará el Museon Arlaten en Arlés.

Casado con Marie-Louise Rivière, no tiene hijos y muere el 25 de marzo de 1914 en Maillane (arriba pone Marsella). 

Obras:

Mireio (Mireya) (1859), Calendau (1867), Lis isclo d’or (La isla de oro) (1875), Nerto (1884), relato, La reino Jano (La reina Juana) (1890), drama, Lou pouemo dou rose (1897), Moun espelido, Memori e Raconte (1906), memorias, Discours e dicho (1906), La genesi, traducho en prouvençau (1910), Lis oulivado (1912), Lou tresor dou felibrige (1878-1886), Proso d’Armana, póstumos 1926-1927-1930.

Curiosidades:

Su apellido fue tomado por la escritora chilena Gabriela Mistral como seudónimo.

Actualmente, Frederic Mistral es también una escuela en Barcelona.
En Barcelona también tiene una avenida dedicada, l'Avinguda de Mistral.