Mostrando las entradas para la consulta merda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta merda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 16 de junio de 2024

Lexique roman; Merga - Mestrual


Merga, s. f., lat. merda, merde, excrément.

A vos m' autrei, valenz dona de Berga;

Vos es fis aurs e vostre marritz, merga.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat.

A vous je m'octroie, vaillante dame de Berge; vous êtes pur or et votre mari, merde.

CAT. Merda. ESP. Mierda. PORT. IT. Merda. (chap. Merda, merdes.)

2. Merdos, adj., merdeux, sale. 

Fig. Aquels aussels qu'eron merdos. Évangile de l'Enfance. 

Ces oiseaux qui étaient sales.

CAT. Merdos. ESP. PORT. IT. Merdoso. (chap. Merdós, merdosos, merdosa, merdoses.)

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

3. Esmerdar, Emerdar, v., emmerder, salir.

Fig. Los fals Jusius tot esmerderon. Évangile de l'Enfance.

Les faux Juifs salirent tout.

Part. pas. Los aussels qu' el avia getatz 

Ins el fanc, e totz emerdatz. 

Évangile de l'Enfance.

Les oiseaux qu'il avait jetés dans la fange, et tout salis.

IT. Smerdare. (chap. Enmerdá, enmerdás: yo me enmerdo, enmerdes, enmerde, enmerdem o enmerdam, enmerdéu o enmerdáu, enmerden; enmerdat, enmerdats, enmerdada, enmerdades.)


Merguli, s. m., lat. mergus, plongeon, oiseau aquatique.

Merguli es dit quar mergere vol dire cabussar

Eluc. de las propr., fol. 147.

Est dit plongeon parce que mergere veut dire plonger.

PORT. Mergulhão. IT. Mergo. (ESP. Somormujo.)

Merguli, s. m., lat. mergus, plongeon, oiseau aquatique


Merir, v., lat. mereri, mériter, être digne de.

Si m meir grat del rei celestial.

Lanfranc Cigala: No sai si m chant. 

Si je mérite gré du roi céleste. 

Falhir apel so don blasme se mier.

Nat de Mons: La valors. 

J' appelle faillir ce dont blâme se mérite. 

Segon que merira la grandesa del membre.

Trad. d'Albucasis, fol. 11. 

Selon que méritera la grandeur du membre.

- Récompenser, valoir.

Lo ben qu'ieu fatz ma dona deu merir.

T. de Rambaud et de Coyne: Senh' En Coyne. 

Le bien que je fais ma dame doit récompenser.

- Pris en mauvaise part.

En vai merir los mescrezens malvatz. 

B. Zorgi: Non lassarai. 

En va récompenser les mécréants méchants. 

Ni falh, so us dic, negus 

Que Dieus non li o meira.

Nat de Mons: Sitot non. 

Ni faux, je vous le dis, nul que Dieu ne le lui vaille. 

Loc. Meron mal clercx e prezicador,

Quar devedon so qu' a els no s cove.

Guillaume de Montagnagout: Del tot rey. 

Méritent mal (déméritent) clercs et prédicateurs, car ils défendent ce qu'à eux il ne convient pas. 

Part. prés. Aura conogut ben merens, et aura atrobat plus favorables. Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 40.

Aura connu bien méritants, et aura trouvé plus favorables. 

Part. pas. Es razos que tug li mal

Seran punit e 'l be merit.

Nat de Mons: Al noble rey. 

C'est raison que tous les maux seront punis et les biens récompensés.

Si cum a mergut 

Segon vizi e vertut.

P. Cardinal: Razos es. 

Ainsi comme il a mérité selon vice et vertu. 

Ilh per se no l'an merguda. Brev. d'amor, fol. 75.

Eux par soi ne l'ont pas méritée.

ANC. FR. Diex le lor saura bien merir. Roman de la Rose, v. 5142. 

Autre chose ne m'a amors meri. Le Roi de Navarre, chanson 60. 

Sire, ce a dit Berte, de Dieu vous soit merit. Roman de Berte, p. 76.

CAT. Merexer. ESP. PORT. Merecer. IT. Meritare. (chap. Mereixe, mereixes: yo me mereixco, mereixes, mereix, mereixem, mereixéu, mereixen; mereixcut, mereixcuts, mereixcuda, mereixcudes; merescut, merescuts, merescuda, merescudes.)

2. Merit, Merite, s. m., lat. meritum, mérite, récompense, salaire.

Sivals, dona, s' ie us membres del manen 

Que laisset Lazer morir denan si, 

Quals fo 'l meritz que apres lo 'n segui, 

Pueis de ben leu preiratz esgardamen

Co m traissessetz d' esta greu malanansa. 

P. Vidal: Una chanso.

Au moins, dame, si je vous rappelais du riche, qui laissa mourir Lazare devant lui, quel fut le salaire qui après l'en suivit, ensuite peut-être vous prendriez attention comment vous me tirassiez de ce pénible malaise.

Tot aisso non aura negu merit, enans, si mor ses karitat, per cert sera dampnatz. 

Per mays aver de merite.

V. et Vert., fol. 34 et 70. 

Tout cela n' aura nul mérite, au contraire, s'il meurt sans charité, certainement il sera damné. 

Pour plus avoir de mérite. 

Quan se regarda be, bo merite l'en rent. Poëme sur Boèce. 

Quand il se regarde bien, bonne récompense lui en rend. 

ANC. FR. Par son sens et par sa mérite.

Roman de la Rose, v. 17864. 

Et la mérite en est si dure. 

Nouv. rec de fables et cont. anc., t. II, p. 194.

CAT. Merit. ESP. (mérito) PORT. IT. Merito. (chap. Mérit, merits.)

3. Meritori, adj., méritoire.

Non es en tan meritori 

Lauzar Dieu en prosperitat, 

Quo es qui 'lh lauza trebalhat.

Brev. d'amor, fol. 69. 

N'est pas aussi méritoire de louer Dieu en prospérité, comme est qui le loue tourmenté.

Almorna... profechabla ad aquell que la fay, et ad aquel que la pren meritoria. V. et Vert., fol. 80.

L'aumône... profitable à celui qui la fait, et à celui qui la reçoit, méritoire. CAT. Meritori. ESP. PORT. IT. Meritorio. (chap. Meritori, meritoris, meritoria, meritories.)

4. Demerit, Demerite, s. m., démérite, méfait, faute.

Algus punish en prezent per lors demeritz. Eluc. de las propr., fol. 6.

Quelques-uns punit sur-le-champ pour leurs démérites.

Lo baylet a la cort setglar per sos demerites. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 79.

Le livra à la cour séculière pour ses démérites. 

CAT. Demerit. ESP. (demérito) PORT. IT. Demerito. (chap. Demérit, desmérit; demerits, desmerits.)

5. Malmerir, v., démériter, se mal conduire.

Part. prés. S'ieu mi dons e vos non vei breumens, 

Lo valens coms Carles n' er malmerens.

Giraud d'Espagne: S'ieu en.

Si je ne vois bientôt ma dame et vous, le vaillant comte Charles en sera déméritant.

6. Malmeire, s. m., déméritant, qui mérite l' improbation, blâmable.

Non sui malmeire ni laire.

Marcabrus: Al son.

Je ne suis blâmable ni larron.

7. Ameritar, v., lat. meritare, mériter, encourir.

Penedensa li a donada

Segon c' avia ameritada.

Car non avem ameritat

Fossem amb els martirisat.

V. de S. Honorat.

Lui a donné pénitence selon qu'il (l') avait méritée.

Car nous n' avons pas mérité que nous fussions martyrisés avec eux. ANC. CAT. Meritar. IT. Meritare.


Merites, s. m., lat. meroctes, malachite, sorte de pierre précieuse.

Merites es peyra... semlant a mirra en color. Eluc. de las propr., fol. 189.

Malachite est une pierre... semblable à la myrrhe en couleur.

(N. E. Ver más arriba Melochites.)


Merlar, v., créneler.

Part. pas. Quant enpugiei sus el bari merlat. 

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei. 

Quand je montai sur le rempart crénelé. 

IT. Merlare.


Merle, s. m., lat. merula, merle. 

Merles noiris hom volontiers..., e a 'l pus plazen can que auzel que sia.

Naturas d' alcus auzels. 

On élève volontiers des merles..., et il a le plus agréable chant qu' oiseau qui soit.

Quant aug chantar lo gal sus e l' erbos, 

E 'l pic e 'l jai e 'l merle.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Quand j'entends chanter le coq sus en la pelouse, et le pic et le geai et le merle.

CAT. Merla. ANC. ESP. Mierla. ESP. MOD. Mierla, Mirlo. PORT. Merlo, melro. IT. Merlo, merla. (chap. Merla, merles.)

Merlus, s. m., merluche.

Merlus cofit.

Carya Magalon. 

Merluche confite.

Cinq cens merlus.

Tit. de 1249. DOAT, t. LXXVIII, fol. 385. 

Cinq cents merluches.

CAT. Merlussa. ESP. Merluza. IT. Merluzzo. (chap. Mare de llus.)


Mes, s. m., lat. mensis, mois. 

No y guart dilus, ni dimartz, 

Ni septmana, ni mes, ni ans.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Je n'y regarde lundi, ni mardi, ni semaine, ni mois, ni années.

Bels m' es qu' ieu chant' en aiselh mes, 

Quan flor e fuelha vei parer.

B. de Ventadour: Bels m' es. 

Il m'est beau que je chante dans ce mois, quand je vois fleur et feuille paraître.

CAT. ESP. Mes. PORT. Mes, mez. IT. Mese. (chap. Mes, mesos.)

2. Mestruas, s. f. pl., menstrua, menstrues.

Malautias de la mayre, e aretencio de mestruas.

Son corrompudas las mestruas.

Trad. d'Albucasis, fol. 54 et 8.

Maladies de la matrice, et rétention de menstrues.

Les menstrues sont corrompues.

CAT. ESP. PORT. IT. Menstruo.

3. Mestrual, adj., lat. menstrualis, menstruel.

Exces de sanc mestrual en las femnas. 

Engendra si superfluitat mestrual.

Eluc. de las propr., fol. 30. 

Excès de sang menstruel dans les femmes. 

S'engendre superfluité menstruelle. 

ESP. PORT. Menstrual. IT. Menstruale. (chap. Menstrual, menstruals; s. f. menstruassió, menstruassions; v. menstruá : tindre la menstruassió.)

jueves, 6 de septiembre de 2018

Máximo Fabregat y les seues neures

Máximo Fabregat y les seues neures, un mes dels catanazis que traten als atres de fascistes, feixistes, paraula inventada per al catalá post laboratoris Fabra, com atres tantes, blavers, botifler, gonella, etc. Seguramén tamé es pro etarra y pro terra lliure com tota esta brossada que se diu de esquerres. No ne enserte ni una, en lo poc que li costaríe copiá y pegá del seu colega pro etarra lo pena de Marcel, lo reguer, o los seus amics catanazis de lafranja.net, pobret, no done per a mes.

Los referens de esta brossa catanazi

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.
 
Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.
 

Chapurriau és feixisme

Publicat per USUARI69 on 23 AGOST, 2018

Fa uns dies, a les festes de Vall-de-Roures, a la mitja part del ball, es va celebrar el tradicional bingo. Els diners recollits anaven per a la festa de no se quin sant. / Cóm has de sabé quin san ere si eres de la corda del assessino Luisico Companys

http://chapurriau.blogspot.com/2018/09/maximo-fabregat-y-les-seues-neures.html
vigila lo forat de la franja del teu cul, Maximico. 


Els que gestionaven lo “cotarro” (lo catarro no) eren los que estan més a “full” en lo tema del Chapurriau. I per a fer gala de la seva ignorància han pintat un muro al vell mig de “Valde” (veus com la gen no diu Vall de Roures, sino Valderrobres) on diu “Yo parlo chapurriau”. Un muro que ja va ser tacat / tú si que estás tacat, del servell / i ara han tornat a repintar. / Y totes les vegades que faigue falta, en permís dels amos /


Pues / pues dius? No mu crec, sirá doncs, pos en chapurriau/ a n’ este bingo, los grans defensors del chapurriau, no van dir ni una paraula en chapurriau. Tot en castellà. / Lo bingo no ere de la asoc., sino de una festa de Valderrobres, ignorán, badoc y baubo, y com Valderrobres está a España, se parle castellá


Torra, nazi, catanazi, Hitler, payaso

Torra, catanazi


La veritat és que tot això és un invent feixista / te referixes als paísus cagalans y la unidat de la llengua catalana, no?/ per trossejar un territori, per a confrontar una població, per a destruïr una cultura. És una vella estratègia practicada al Païs Vasc, /al Pays Bas te referixes, lo territori de allá baix en fransés, com lo Pays d´Oc es la Ocsitania ? /
a la Bretanya francesa i a tants altres llocs on s’ ha destruït o volgut destruir una cultura. / Com feu vatros a Ses Illes y Valensia, no? / Consisteix en trossejar el territori i anar confrontant-lo i destruint la llengua i la cultura. Mon iaio havia viscut abans de la guerra civil a Vall-de Roures, mai havia sentit la collonada franquista aquesta del chapurriau. / Pos es anterió a Fabra y a ton yayo, tros de soca, anterió a Franco, agarra un calendari, paleto catalanista. Tú qué collóns has de sentí del chapurriau si no saps ni aon pixes. Ton yayo va viure a Valderrobres, may en los guionets, Valdarrores díen los agüelos de Beseit /

Destapant la farsa aquesta veiem a gentola com un tal Ramón Guimerá, encarregat de la pàgina “Amics del chapurriau” i que ha mostrat públicament agraïments a La Falange, pel seu suport al chapurriau. / Yo no soc encarregat de la página, sol administradó del grupo yo parlo chapurriau y fach esta web del chapurriau aon escric yo sol. /

A la presentació feta a Vall-de-Roures de la asociación cultural amics del chapurriau es va otorgar el premi “Roberto G. Bayod”, que és un franquista de merda. / Tú eres un fill de puta de merda y a casa teua encara no u sap ton pare /
La persona premiada és un tal Luis Arrufat que al seu facebook a / ha, en hache, tarugo/ dit: “El cara el sol es un himno patriòtic molt bonico” ” http://www.lafranja.net/?p=28503 “. / Siteu mol mal, natros fem aná LO, no EL, y Luis Arrufat no escriu may patriòtic, aixó put a mentira y montaje fet en lo paintbrush, inútil. /


Aretha Franquin, cara al soul, Franco, Arethe Franklin
Aretha Franquin, cara al soul
 

En aquesta presentació també assistiren representants del PP i C’s d’ altres pobles de la comarca.
/ Y no tenen dret o es que sol vatros teniu drets, putos catanazis? Per qué no venen los de la CHA, Podemos, PSOE y atres partits? No los u prohibix dingú. Ademés la asoc. ya ha contactat en representans de estos partits per a parlá del chapurriau. / 

Bé, pues ja està clar / igual que l´aigua del Llobregat / qui hi ha detràs de la mandanga aquesta del chapurriau. Son els hereus del feixisme, el Partit Popular i C’s, acompanyats de l’ extrema dreta més rància. / Yo vach sé militán de CDC a Reus, la extrema dreta mes ránsia de Cataluña, ara, lo partit de Pigdemon, no hay militat a datre partit ni voto a cap partit a España. No eres mes babau perque ya no se pot. / 

Gent tant inutil i racista com el que ha pintat “lladres” al cartell fronterer entre la Terra Alta i el Matarranya / lo Matarraña /.
Que faltaria veure que no fossin els mateixos feixistes volent provocar odi “anticatalà”. / Pos en la vista tan bona que tens, garcho, no sé com no u veus, investiga a vore si trobes al de la pintada o a la de la pintada, igual es de Arnes, Gerona o Huesca, ves a sabé. Pregunta a la CATgb de Cataluña, los Mossus de cuadra, cos creat per Felipe V, lo vostre rey preferit. /

Joel Joan, fachas
Este Máximo está mes torrat que Joel Joan y Torra juns.



Cal fer front a aquesta gent, i no oblidar que si aquesta txusma està governant, i tenen via lliure per escampar el seu discurs d’odi és perquè van guanyar la guerra.
/ Com no sigue la de Kosovo, yo vach naixe al 78. Hau guañat alguna guerra los cataláns que ne voleu un atra per a seguí plorán, ploramiques, sen añs mes y aná mamán ? /


Van assassinar i perseguir lo bò i millor del territori, / com a Batiste, no? Deus sé amiguet de Luis Raxadel, bona memoria histórica teniu /
van matar la intel·ligència / la dels rucs catalanistes sirá /.
I d’ aquelles pluges estos fangs. Van de demòcrates
/ com los de la CUP, Partit demócrata de Puchi, ERC, etc, pero ya sabem que són catanazis /
, però alguna gent d’ aquesta tornaria a assassinar per “la puta espanya de los cojones”, que deia Pepe Rubianes. / Pepe Rubianes ere tan gallego com Francisco Franco Bahamonde, lo que tos va guañá la guerra, mes que res perque ere de familia militar y vatros anaeu en espardeñes de espart o abarques, y alguna corbella los segadós. Tú potsé eres tan catalá com l'assessino Companys y los assessinos de ERC, un partit que ara té representans assentats al congrés y a datres escaños. Ademés pareixes bastán pro etarra, tamé assessinos per si encara no u saps, crec que a terra lliure tens futuro, y sinó a comarquesnord.cat o ràdio Matarranya /

Una mica de música de los draps, feixistes : (Youtube)

Com diuen los penosos drapets: No mos faréu callá als chapurriaus.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.

miércoles, 17 de julio de 2024

Libre de caça. Libre de animals de casar.

N.° 1295 En la cubierta: Libre de caça. Libre de animals de casar.

Hoja 2.a: Capitol de les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.
(N. E. esparvers. Hay que consultar a Deudes de Prades, Auzels cassadors; por ejemplo en las obras de Raynouard.)

Libre de caça. Libre de animals de casar; esparver, esparvé, esparbé, Sperber

94 hojas útiles, excepto las 1.a y última en blanco y las 90 a 96, de las que sólo se conserva la parte inferior; foliación 4 a 91 (las primeras hojas han sido cortadas). - Papel, cuya filigrana consiste en mano con estrella de cinco puntas, 0,314 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,236 X 0,154. - Letra S. XV; algunos claros prueban (que) es una copia.

Perg.°

(De la Librería de D. Vicente Hernández Máñez.)

¿Será el presente tratado la obra de cetrería del famoso Antonio de Vilaragut que cita Salvá?

Se conservan los capítulos siguientes:

De les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.

De les condicions, maneres e volers que deu aver lo astor prim que es dit femeniu.

Dels mijans astors quins deuen eser.

Dels noms de les plomes del cors de qualquier oçell.

Dels astors terçols que son dits mascles e son los menors.

Quant e com deu hom traure del niu e criar astors e sparuers e per conseguent tots altres ocells de presa.

Com deu fer hom hobrir la boca al falco o al oçell

Per a fer bo e ben volar e ben casar e ardit al astor o esparuer.

Dels astors o esparuers que son de auol cor e de auol condicio que no uolen caçar ne pendre res e an bona talla e bona pena. (N. E. Pena : ploma : com lo rat penat.)

De les natures dels falcons e dels oçells de presa e de les talles e fayçons e plomatges de aquells quines an a esser per a ser bons.

De no pendre lo falco o lo oçell si gran nesisitat no es.

Com deu hom tenir lo falco o lo oçell e que li deu hom fer quant lo a brau e saluatge.

Del pes cantitat e mesura de medeçines e altres coses que son conuenibles e haura prou qualquier oçell segons lo gran de aquell poch mes o menys.

Com deu abaxar hom los falcons o los oçells.

De la barra o percha qui es bona pera tenir qualseuol ocell.

Per a fer adompdar e amançar e asossegar a oçell malenconich e per ferli perdre que nos debata molt, ni basque e sia pus ayna dompde el fara abaxar molt e perdre algun poch de la brauea e fets axi.

De quant haurets tengut lo falco o lo oçell deu o quince jorns e sera bax e vendra be al puny quey salte volenters o un poch al lloure seguentment que li deuets fer e fets li pebrada e daula y en deju que no haja menjat res a hora de misses majors.

Seguentment que deueu fer al oçell e com li adobareu la nefa e en quin temps ne quant.

De quant voldrets dar la dita bossa o porga al falco o al oçell per denejar (N. E. netejar) li lo ventrell com ho farets.

Qui deu hom fer al falco o al ocell quant hom coneix questa algun poch empachat e volrets que esmirle be.

De la poluora que es mol bona per a dar al falco o al ocell que volrets questiga llarch de ventre.

Per a quant conuendra de dar plomada al falco o al ocell e com la y dareu e quant e en quina manera.

Com deu hom guardar de llançar ne fer pendre al aztor ni al falco ni al oçell ralees ni ceuar lo y ne darliu amenjar.

Com se deu a saytar falco monteri o pelegri a perdiu.

Per a afaitar lo falco a llebre o a perdiu o a altra cosa la qual vos volrets. 

Com vos deuets guardar de dar a menjar al oçell que esta molt flac e baix.

Per a tornar gras e engordar lo ocel, que sia vengut a gran flaquea e de falliment (defalliment) de carns.

Quant deu hom tenir lo falco o lo oçell flach o gros segons lo temps.

Com deu exer avisat tot caçador per a caçar be ab lo falco o ab lo oçell.

Per a guardar que lo falco o lo ocell no rode per desig de sol e de esser sbanyat car mols sen van per aquesta raho.

Del falco o del ocell qui desempara la preso qui presa aura ans que y plegue son senyor.

Per a fer ardit lo falco o lo oçell.

Si lo falco o lo ocell es squiu que nos dexe cobrar.

De quant lo falco o lo oçell sesbarrara o fogira del hom es ceuara de qualquier mal past que li deu hom fer.

Quant hom be de caça ab lo falco o lo ocell que li deu hom fer.

Que deu hom fer al falco o al oçell quant be de caça.

Com deuets ceuar lo vostre ocell o falco de oçells de aygua.

Com no deuets fer pendre ni dar res per medecina al falco o al ocell sino en deju si gran necessitat no es.

Per a fer curar les plomades que los falcons o los ocells se retenen.

Com no deu hom de dar plomada ni curall ni osfada al falco o al oçell.

Del falco o del ocell que apresa la plomada o lo curall e so rete que no vol llancar (llançar) per tracio que en ell regna ho (o) per malaltia.

Del falco o del oçell que te alguna cosa en lo ventrell e vomiteja e no la pot llançar per a ferla y llançar fets axi.

Quant los falcons ho los ocells tenen algunes plomades velles pegades en lo ventrell en ques conexera e com lo guarreu. (guariréu : sanaréu)

Del falco o del ocell que fa sanch per dauall ab lo que smirla.

Del falco o del oçell com lo deu hom guardar que no begua de neguna sanch en special sia guardat que no vega (begua, begue, de beure) sanch de oçell vell.

Del falco o del oçel que no sab hom quin mal sea ni lo y pot hom conexer que li deu hom fer.

De quant se aborracara alguna ploma o plomes al falco o al oçell o seli machucara o lluxara o torçra o trencara pero que del tot no sia trencada adobaules hi en la forma seguent.

Que deu hom fer al falco ho al oçell que se li haura trencada alguna ploma o plomes de les alles o de la coha prop la carn com la y deuets escatir.

Per a escatir de agulla.

De quant se li aranca alguna ploma per força al ocell.

Quant se arranca al oçell alguna ploma de les ales ho de la coha per força que li faça sanch.

Per a falco o ocell que sia tacat de oli o de grex en les plomes.

De la formiga ques fa als falcons e als oçells en les plomes de les ales e de la coha que se les tallen ab la nefa e no sab hom quin mal se han.

Per a fer desfer los hous als falcons o als oçells que son femelles.

Per a al falco o oçell que no pot pasar la gorga.

De la polbora qui es bona per a dar al falco o al oçell qui llança la gorga.

Per a qui volra fer llançar la gorga al falco o al oçell.

Per a curar falco o ocell que no pot pasar la gorga e la te ja corrompuda que li put lo ale si la y o letg e la vianda que y te dins que li farets.

Del falco o del ocell que te la gorgua e lo ventrell e les tripes fredes e per raho de aquesta fredor lança la gorgua.

Del falco o del ocell que llança la mitat de la gorga poch mes o menys.

Del falco o del ocell que te la gorga e les tripes plenes de vent.

Del falco o del oçell ques forada la gorga.

Per a falco o oçell que ha defalliment de cor que no pot volar com solia.

Quant lo falco o lo oçell te les mans inflades.

Com se deu fer oli apati.

Del falco o del oçell que te les mans inflades e no y te plaga alguna.

Dels porets e claus ques fan en les mans dels falcons o dels oçells e ab que guaran.

De la ungla quant vol eixir al falco o al oçell que las arranca del dit de la ma.

Com deu hom fer per guardar lo oçell que no se li façen les malalties de la aygua congelada en lo cap.

Que deu hom fer al falco ho al oçell per a que stiga sans tot lany.

Que deu hom fer per guardar lo falco o lo oçell que no haja aygua en lo cap e per sostenirlo sans tot lany.

Per a falco o oçell que te aygua en lo cap.

Del falco o del oçell que te aygua congelada en lo cap e te lo cap inflat.

De mal de aygua congelada ques fa als falcons o als oçells en lo cap.

De altra aygua congelada que es mala.

Si lo falco o lo oçell te blancor o desfeta o tel en lull. (l'ull) 

Del falco o del oçell que te tel en lull o desfeta per colp o per als.

Del falco o del oçell que reb colp en lull e sel haura trencat.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells que a nom mal de cap.

Per quines rahons ve lo mal del cançer en la boca als falcons o als oçells.

De quines viandes deu hom guardar al oçell que no li de a menjar quant tendra mal de cançer en la boca.

Del falco o del ocell que te la boca inflada e no y te alre malt. (mal)

Del mal ques fa als falcons o als ocells que sels infla la boca per scalfament.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en la boca que dien garmolls ho grans.

De altre gormis ques fa en la boca del falco o del oçell qui es a manera de cançer lo qual es mortal sino es acorregut e curat.

De mal de cancer ques fa als falcons e als oçells en la boca.

De altre cançer ques engendra en algunes plagues o talls ques fan als falcons, o als oçells en la boca.

De altre cançer ques fa en la boca del falco o del oçell.

De altre cançer ques fa es engendra en la boca del falco o del oçell que es pijor que tots e es perillos e mortal.

De altra medeçina que es bona per a guarir mal de cançer que sia fort.

Del guermez ques fa en les orelles dels falcons o dels oçells.

Quant per alguns colps o debatudes se li sera inflat al falco o al ocell en algun lloch e se li sera alli represa alguna sanch cuallada entre lo cuyro e la carn.

Del falco o del oçell que haura rebut colp com dit es en lo altre capitol e no se li ajustara sanch ni sera molt inflat sino que u tendra blau.

De altra manera de cascament que lo falco o lo ocell esta cascat en lo cos e no pasa be lo que menja.

Per a falco o oçell que sera estat mal tractat e cascat.

Quant lo falco o lo ocell sera cascat que ha pres colps.

De altra manera de malaltia que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del mal de fetge que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del falco o del oçell ques debat per beure quant veu laygua en beu molta e tantes vegades com veura aygua tantes ne vol beure e de fet ne beu si lin dexau beure e tot aço fa per mal que te en la vexiga.

Del falco o del ocell que smirla ab afany que seli comença a fer pedra.

De mal de pedra ques fa als falcons e als oçells.

Dels falcons o dels oçells que han mal de pedra.

Com se deu obrir lo falco o lo ocell quant te tan grosa la pedra que nol dexa smirlar e no la pot lançar.

De una pedra chica ques fa als falcons o als oçells entre les çelles e le cuyro questa sobre la nefa alli hon comença la ploma del cap.

Del falco o del ocell que se li fa pedra o durullo entre la çella e lo cap.

Del falco o del oçell que haura pantax.

Del enguent que es bo per a curar totes nafres als falcons ho als ocells.

De la poluora que es bona per a guarir los falcons o los oçells que han nafres giques que no han mester cosir ni obrir.

Del falco o del oçell que reb colp.

Per a falco o oçell que sera nafrat de fora en la caça.

Per a guarir al falco o al oçell que tendra plaga en les mans o en les cames de la ploma avall.

De quant lo falco o lo oçell per nafra li hixen les tripes de fora.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures. (sic, duplicat)

De quant lo falco o lo oçell se trenca alguna canyella de la ala os trenca la ala tota en redo e no li ix os ni sanch ni te romput lo cuyro.

Del falco o del oçell que haura la cama trencada o la cuxa que nos haura romput lo cuyro ne li haura exit os ni canyella ni sanch.

Si lo falco ho lo ocell tendra la cuxa o la cama o la ala trencada que sia romput lo cuyro que ixca sanch.

Dels filandres ques engendren en lo ventrell del falco o del oçell.

Des filandres que son engendrats prop los rinyons de fora lo ventrell dins en lo cos.

Del inflament que los falcons o los oçells tenen en lo ventrell de ram de enfit que stan enpachats.

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso, empachat

Del falco o del oçell que esta costribat que fa la smirla dura a durullons.

(constipado : estreñit, que fa la merda dura a cagallons : truños.)

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,

Del falco o del oçell que ha mal de febra questa empachat.

Del inflament ques fa als falcons o als oçells en lo ventre que ha nom tropich.

Del inflament ques fa al oçell entre lo cuyro e la carn per ventositat.

Del falco o del oçell que se li fa potra.

Del falco o del oçell que tendra les barres fora de lloch. (barres : mandíbula, mandíbules.)

Del mal de fistola ques fa als oçells.

Del falco o del oçell que se li fara sobre os.

Que deu hom fer al oçell quant lo vol posar en muda.

Com vol star lo oçell en muda e en quin loch lo deu hom tenir e en quina forma.

De les viandes e altres coses que son bones per a fer be mudar e tost lo falco o qualseuol oçell. E dauli de aquestes viandes al començ mentre menja ab fam que depuix no voldra menjar ni pendre nenguna poluora per a quel faça mudar tost e despullar.

Que deu hom fer per a tenir sanch (N. E. sa, sano) lo falco ho lo oçell quant estiga en muda e per conseguent tot lany.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que estan en muda que sels puxen filandres als renyons.

Que deu hom fer al falco o al oçell quan ix de muda e quant hom lo vol traure.

Que deu hom fer al oçell que remuda les plomes.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que muden que ha nom prohija de ques guasta les plomes.

Per a fer desfer lupia.

Per a desfreçar e mudar de color los falcons o los oçells que nols coneguen.

Per a guarir sarna per molta que tingan qualseuol gos o altre animal e encara persona...

domingo, 18 de marzo de 2018

Luisico raja del culo, raja del cul, Luis Rajadell

http://www.lafranjadelmeucul.net/?p=24999

El (se ha de sé mol tonto pera escriure "el" cuan se diu "lo")
passat 23 de febrer, el periodista i escriptor matarranyenc
Luisico Rajadell va presentar el seu llibreLa ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito” a la llibrería “La Pantera Rossa” de Saragossa.


Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,



























L’acte, al que hi van assistir unes 40 persones, va estar organitzat i presidit per Juan José Soro i Manuel Baile, responsables de la editorial Comuniter, l’empresa que ha publicat el llibre. 



Pancetamol, catarro, Vall de Roures, Luis Rajadell
Pancetamol per a Catarro dispunipla a la botiga Ascuma.
No cal cap ressepta del apotecari Romero Rivases, un dels drapets

Davant d’un públic atent i interessat, Rajadell va desgraná com a panollo que és els principals episodis de la vida de Juan Bautista Albesa Segura, ‘Batiste’, “un home del seu temps, carregat de contradiccions, estimat per uns i molt odiat per altres” – digué l’autor del llibre

Davant d’un públic atent i interessat

Acompanyat d’interessants imatges recollides durant la seua intensa i llarga etapa de recopilació d’informació sobre el personatge, Luisico Rajadell recordà els seus orígens humils, el seu exili laboral a Barcelona, el seu retorn a Vall-de-roures, el seu poble natal (aon dingú diu "el" y menos "Vall-de-roures", atontat)
i la seua presa de consciència obrera, això si, sense picar, que aviat desembocaríe en una militància apassionada en el món llibertari d’abans de la Guerra Civil


També va recordá un dels proyectes sossials més importants que protagonitzà Batiste amb la creació a Barcelona de la Colònia per a xiquets fills de republicans a l’antiga Masia de la Beguda.
L’exili a França com el seu tocaio Companys i la obscura etapa de Batiste com a presumpte col·laboracionista amb el govern pro-nazi de Vichy va ser un dels fets que més va cridar l’atenció del públic. 

¿Què vol Hitler? ¿Qué quiere Hitler?
Juan José Soro, editor de Comuniter, qualificà el llibre de Rajadell, com “una obra necessària per a conèixer una realitat important de la Història de la Guerra Civil Española, com va ser l’organització de col·lectivitats obreres anarquistes en diferents punts del Front d’Aragó”.

Raúl Vallés, expresidente de FACAO
Raúl Vallés, expresidente de FACAO

Publicado en 2008:

Cuando se habla, escribe, o incluso se gobierna, pretendiendo tergiversar la realidad, al final se acaba descubriendo que la pretendida liebre que se quiere vender, no es tal sino gato.
Don Luis Rajadell, que comparte periódicamente en LA COMARCA la columna de un colectivo de defensores de la lengua catalana en Aragón, denominada Viles i gents, en este periódico de fecha 25-01-2008, expone unos asertos que, sin ser maquiavélicos, se fundamentan en la poco ética filosofía de decir una pequeña parte de la verdad, pero omitiendo la mayor. Esto, va parejo a la persistente idea catalanista de considerar artículo de fe algo que no ha sido probado por las “altas autoridades en la materia” (en este caso, no religiosas, sino lingüísticas).

Si això és un home – Lacomarca – Viles i gents

El señor Rajadell quiere justificar la discutida, y discutible, denominación de “Franja del meu cul” – sola o con apellido - que supuestamente pretenden inscribir en el Registro de la “Propiedad Intelectual” catalán, o mejor decir, catalanista. Este señor dice que esta zona oriental de Aragón, desde la Transición “ha sido denominada popular y académicamente
La Franja del meu cul”, porque “tiene una forma alargada”. ¿Qué parte de Aragón considera el señor Rajadell que comprende esa “Franja del meu cul”?
Porque si la misma incluye – como los catalanistas afirman y pretenden - todos los pueblos de Teruel que son bilingües, la inclusión en ese saco catalán de Aguaviva, La Ginebrosa,
La Cañada de Verich, Torrevelilla, Belmonte de San José, La Codoñera, Fórnoles, La Portellada, Monroyo, La Fresneda, Valjunquera, Valdeltormo y otros próximos, resultaría que la forma de esa “Franja del meu cul”, más que alargada sería cuadrada (como la cabeza de Arturico Quintana) o redonda con picos, pero no  alargada

Torrevelilla, lo chapurriau, se rueda, se rode

Dice también que esa zona oriental de Aragón “está situada a poniente del dominio lingüístico catalán”… ¿Le habrá traicionado el subconsciente al señor Rajadell?
Hablar de “dominio” en una situación en la que está en juego el “dominio” o la apropiación de unos bienes religiosos y culturales, como los de Barbastro y las lenguas vernáculas de más de cuarentena municipios – que no hablan catalán sino aragonés oriental o chapurriau - constituye un grave lapsus, una ligereza o una frivolidad política.

Añade el señor Rajadell que, en Aragón, el término Franja del meu cul “es visto como peligroso por partes de la sociedad aragonesa”, y cita a FACAO, tachándonos de ser los “sectores más rabiosamente conservadores y anticatalanistas”.
¡Claro que somos conservadores, señor Rajadell! Y lo somos sin “rabiar” y sin morder a nadie de quienes, como usted, pretenden transformar en un “gato” nuestra “liebre” idiomática que venimos hablando desde hace más de quinientos años. ¿Algo que objetar?

(Imagen de uno de los homenajes del tocayo de Luisito Rajadell, Luis el germánico. Año 842.)

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Al referirse al bochornoso episodio del Trivial catalán, al señor Rajadell se le escapa un maullido (del “gato” que pretende darnos por liebre). Habla de una foto de Valderrobres en la carátula de este juego, pero calla maliciosamente los “errores” deliberados existentes en algunas de las 1.800 preguntas de ese juego: por ejemplo, decir que los Països Catalans comprenden “de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó”, y otros “errores” similares hasta un total de catorce…

Vicente Ferrer Ramos, Valderrobres, Países Catalanes

Otra “curiosidad” escrita por el señor Rajadell es que “nos hemos inventado la expresión de “Aragón oriental” para escapar del “paranypancatalanista, y añade que el término “Aragón oriental es la mitad de Aragón”… Esto, o es una broma o demuestra una simplificación que raya en la subcultura geográfica. Aplicando su curiosa tesis, esto equivaldría a decir que la España Norte, o la España Sur, dividirían nuestro país en dos mitades, supuestamente delimitadas por el kilómetro cero de la Puerta del Sol de Madrid

Resulta extraño que un redactor de El Heraldo de Aragón, residente en Teruel capital, exprese ideas tan peregrinas.

Raúl Vallés.

Presidente de FACAO.

El juez traidor, siglo XII, Teruel

// Texto de Luisico Rajadell //

LA FRANJA DEL NORD

Mon pare tornabe cap a Vall-de-roures l’any 1957 después d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champaña, la del vi espumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burrocràtic que li impedíe creuar la frontera. Em (este idiota no ha lligit massa) va contar que, durán aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’enteníe en la gen que se trobabe pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. 
A Perpignan , Perpiñá , parláen Champouirau
A Perpignan, Perpiñá, parláen Champouirau

D’aixó ne fa poc més de mig siglo. Habíe marchat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febré de 1956, que va dixá sense micháns de vida a tota la comarca.
Pnhc, plataforma no hablamos catalán

No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorsudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A
Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi. (Ocsitá, sompo).

Reyes de Aragón, catalanes
Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”.
(Som 0 milions)
Irreversible, diria jo. Lo debate sobre si és o no
la mateixa llengua que a Valderrobres, Valénsia, Mallorca y Catalunya está resolt / y tú tu creus /.

Jacme de Casafranca - hoc - 1505

I la metxa del big bang la va ensendre un catalá de Solsona. Al Rosselló, la Franja del cul del nord, lo fransés se l’ha emportat per dabán. Estem a primera línea de la defensa de la nostra llengua
Luisico Raxadel.
///


Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu.
/
Pos te fas fotre, Luisset
És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de César Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.
Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.

//

La presidenta de la Federación de Asociaciones de Barrios de Zaragoza (FABZ), Nieves Boj, será la encargada de presentar el próximo lunes 12 la nueva edición de las jornadas en la sede del colectivo vecinal (calle Granada, 43), donde a lo largo de la semana se desarrollarán los diferentes encuentros a partir de las 20.00. El periodista de HERALDO DE ARAGÓN y escritor Luis Rajadel (con una L en el original, como Sabadel) abrirá el ciclo ese mismo día con la presentación de su libro “La ternura del pistoleroun trabajo sobre la vida del anarquista de Valderrobres conocido como Batiste.

//

Batista , Batiste, Batistot, Juan Bautista Albesa Segura


“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batistot', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona.
Luis Rajadell , Teruel, llibre, libro, Batiste, Batista, anarquista
Luis Rajadell, Teruel, Javier Escriche

Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadel, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Communiter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadel. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “chiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadel recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia. ARAGÓN 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Twitter Facebook eldiario.es Aragón / Sociedad 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Luis Rajadel reconstruye la vida de Bautista Albesa, guerrillero anarquista que fundó una colonia para niños refugiados de la Guerra Civil La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, dibuja el perfil de un personaje “osado, violento y solidario” Elisa Alegre Saura - Teruel 26/09/2016 - 19:24h Compartir en Facebook Compartir en Twitter Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite. Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite.

“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batiste', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona. Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadell, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Comuniter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadell. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “xiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadell recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia.

JAVIER ESCRICHE.

Cuando las tropas franquistas tomaron la turolense comarca del Matarraña, muchas familias huyeron a Reus a un campo de refugiados a donde Batiste fue a recoger a los niños para llevarlos a esa colonia. “Compatibiliza la acción guerrera, muchas veces volvía herido, con la gestión de la colonia”, recuerda Rajadell de aquella etapa de su vida. Es la que Batista recuerda con más emoción, según relata el autor del libro cuando le entrevistó ya en su vejez: “Inimaginable”, decía aquel pistolero emocionándose hasta el borde del llanto, con una mezcla de orgullo, nostalgia y satisfacción.
De héroe y figura para el anarquismo de aquellos tiempos convulsos, cuando participó en las batallas más importantes de Aragón de la Guerra Civil, a acabar siendo un proscrito para la CNT (ya se ve que era muy trabajador) tras el juicio en Francia. Batiste se hizo amigo de un coronel de las SS en el país galo y en un juicio en 1948 le condenaron por colaborar con la fuerza ocupante y participar como informador en dos atentados. “Pero en el mismo juicio hay procesados condenados a muerte y a él le condenan a cinco años, una pena leve que no cuadra”, explica Rajadell.
No sé en qué medida colaboró o en qué medida se aprovechó de los nazis”, (socialistas, por cierto) reflexiona.
Quizás fuera un agente doble, porque también ayudaba a evadirse a represaliados, - casi como Schindler - o tal vez fue objeto de venganzas y envidias dentro de la propia CNT, como aventuran quienes compartieron sus últimos años con él en Francia. Tras un lustro de investigaciones, rastreo de viejos periódicos y de hablar con unos y otros que le conocieron, a Rajadell todavía le quedan muchas preguntas de un personaje que murió en 1999 como un hortelano de Perpignan, pero que dejó de dormir con la pistola bajo la almohada convertido ya en un venerable anciano, recuerda alguien que le conoció al final de su vida, “siempre se sentaba en las habitaciones de cara a la puerta de entrada, por seguridad”. (Por miedo, cagadico que estaba, como Puigdemont.)

Puigdemont ,mi objetivo es tapar la corrupción de mi partido y de nuestro padrino, Jordi Pujol, los catalanes me la sudan
///


Serret llibres entrevista a Luis Rajadell - Carlos Sancho Meix


Dissabte 3 de setembre durant la signatura de llibres de Luis Rajadell a la llibreria Serret vam fer-li una entrevista.

Octavio Serret,
/ En chapurriau, Carlos y Luis diuen que parlen catalá, lo de dal se escriu:


lo dissapte, 3 de setembre durán la firma de llibres de Luis Rajadell a la llibrería Serret li vam fé una entrevista.


No engañaréu a la gen mol mes tems, no voléu conservá la vostra forma de parlá, si fore aixina, escriuríeu diferén, en grafía catalana post Pompeyo Fabra.


Per què has dedicat el teu darrer (radé en chapurriau) treball a Batiste, un dels anarquistes més destacats del Matarranya durant la guerra civil?


És un personatge del que he (hai, hay) sentit parlar molt i he escoltat opinions contraposades. A més he tingut la sort d’haver-lo conegut personalment i he trobat moltes fonts: orals, documentals i d’hemeroteca per poder (per a pugué fé) fer un treball ampli (ample) i rigorós. / Luisset, no es lo mateix la figa de ta mare que la fita de ta mare, fica les lletres be. /


És un personatge molt (mol) singular, líder natural i contradictori – violent al costat de (a la vegada que) solidari. El treball crec que trenca (trenque, penca o penque?) la visió només negativa que en general s’ha donat del personatge.


Per què has canviat de llengua i este treball l’has escrit en castellà quan la major part dels testimonis parlen en català?


En redactar-lo en castellá hay buscat un tipo de lectó que sé que may lligiríen lo llibre si estiguere escrit en catalá. / Exacte, te vas espabilán, Luisset, la pela es la pela. /


Per altra (atra) banda sóc conscient que en traduir (traduín) els (los) testimonis del català al castellà es perd una mica d’autenticitat però he assumit el risc. / Pero no assumixes lo riesgo de escriure lo catalá que dius que parles, valén, que eres un valén. /


Això no vol dir que a partir d’ara escriga sempre en castellà. De fet participo en la revista La Comarca en la columna setmanal en dialecte occità catalàViles i gents’.


Parles en (a) la introducció d’un informant que no ha volgut (vullgut) que apareguera el seu nom al llibre. Per què creus que ho fa després d’haver passat quasi 80 anys del fets ocorreguts que relates al llibre?


L’informant és un xiquet que va estar a la colònia de la Beguda durant el final de la guerra civil. Li pareixia que el que m’explicabe encara resultabe un tema massa delicat i podíe obrir feridas no tancadas. En les memòries publicades d’alguns participants a la guerra encara no poden ni escriure el nom de Batiste pel que per a ells significa el personatge.


Després de l’estudi acurat (ha curat lo meche?) del personatge. Penses que realmén Batiste va arribar a col·laborar (colaborá) en los nazis durant la Segona Guerra Mundial a França com el van acusar i va haver d’anar a judici?

Pau, ordre, treball i disciplina. Aixó és el nacionalsocialisme. Partit Nacionalsocialista catalá.

És veritat que era amic personal del coronel nazi Karl Mahren i anava a dinar amb certa freqüència (frecuensia) a casa de Batiste. Eixa relació personal és una evidència contrastada i també que l’anarquista venia productes de la seua explotació agrícola als alemanys (alemans). El (lo) van acusar de col·laborador (colaboradó) en dos morts que habíe planificat el coronel nazi. Però també es conta que Batiste ajudava a passar espanyols d’Espanya a França, és a dir, a fugir dels sublevatsamics d’Alemanya - i de França a Espanya.
Feixistes (fascistes) i anarquistes per altra banda teníen en comú l’odi al comunisme.

Troba ses diferències, Catanazis, Nazis alemans

Tens algun altre projecte literari o d’assaig (ensayo) per una pròxima publicació?


Ara mateix vull descansar. Fa temps havia pensat fer un treball sobre la presència d’Alemanya a Vall-de-roures perquè no sé si és casual que a la població hi haja hagut alemanys durant diverses èpoques. Però no hi trobo un fil conductor que explica esta presència.


Durant la guerra civil a casa la Matarona hi va haver una dotassió d’alemanys, després de la Segona Guerra Mundial uns xiquets refugiats van vindre a Vall-de-roures, una alemanya va comprar una casa i va escriure un llibre sobre la població en alemany, un altre va muntar el cinema (sine) Montecarlo, una colònia d’alemanys van fer-se una urbanització a l’embassament (pantano) del Pena (tú sí que eres un pena) i, finalment, un altra onada d’immigrants alternatius han aparegut a la població i han comprat masos i cases a la vila.


Després de la signatura de llibres a la llibreria Serret a Vall-de-roures el passat 3 i 4 de setembre a la Fira de Setembre. Quina sensació et va donar en la gent haver presentat a Batiste a la seua vila i en el territori que ell va desenvolupar (desarrollá) la seua actividat?



Lluïs Rajadell parla un occità amb accent sureny



Yo parlo lo chapurriau


Rebuig, indiferència, interès, agraïment... 
En general, la gent vol conèixer més a fons la vida d'un personatge quasi mític al Matarranya, però, per a la meua sorpresa, / dorms a una márfega Luisset, Batistot va sé un assessino, com lo teu tocayo Companys / 80 anys després de la guerra civil, encara he trobat algún rebuig frontal a parlar de Batiste per l'odi que desperta.


He d'aclarir que no he volgut fer una hagiografia del personatge si no un treball objectiu i documentat (com Bofarull o Sanchís Guarner)



Falsificación, catalanismo, Sanchís Guarner

Alguna anècdota que et van explicar que no sabies i que et va sorprendre?

La vida de Batiste és un pou sense fons. Me van contar que, durant la guerra, va salvar la vida de dues dones de dretes a Vall-de-roures, perquè els estava agraït. Les que va assassinar no són importants. També que durant el franquisme la filla de Batiste, Aurora, va visitar Beseit, d'on era sa mare Julia Celma, la dona de Batiste. Encara es recorda a la filla de Batiste quant es resa el rosari.

Carlos Sancho Meix (Carlitos, sol te falte cambiá lo Sancho per Santxo, y pronunsiá lo teu poble com la Vall o Vall del tormu).

Patrossine:

Clever Fox, crafted planners, journals, notebooks, productivity tools, personal development frameworks, Clever Fox Planner, agenda, goal-setting features, gratitude journaling, self-growth, paper planner, productivity, mindfulness