Mostrando las entradas para la consulta massecha ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta massecha ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 28 de julio de 2018

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XII.

XII.

Tío Aurelio, Traballabe de mulero a una gran dehesa


Lo tío Aurelio, germá de sa mare, los va escriure desde Extremadura. Lo tío Aurelio sen va aná a Extremadura perque teníe asma y li anabe mal lo clima de la vall, humit y prop del mar. A Extremadura lo clima ere mes sec y lo tío Aurelio vivíe milló. Traballabe de mulero a una gran dehesa, y si lo salari no donabe pera mol, en cambi teníe techo gratis y fruites de la terra a baix preu. "An estos tems no se pot demaná mes", los habíe dit a la seua primera carta. De son tío sol li quedabe a Daniel, lo Mussol, lo vago record de una respirassió aufegada, com si ressollaren a la vora los bufits de una acollonida locomotora costa amún. Lo tío se ficabe compreses a la part alta del pit y respirabe sempre a la seua habitassió braf de eucalipto. Pero, a pesá de les compreses y los vapors de eucalipto, lo tío Aurelio sol parabe de fé soroll al alená al estiu, durán la quinsena mes seca. A la radera carta, lo tío Aurelio díe que li enviabe al menut un Gran duc que habíe enchampat viu a un olivá. Al lligí la carta, Daniel, lo Mussol, va sentí una tremoló. Se va figurá que son tío li enviabe, facturat, una espessie de don Antonino, lo marqués, en lo pit cubert de insignies, medalles y condecorassións. Ell no sabíe que los grans ducs anaren solts per los olivás y, mol menos, que los muleros pugueren enchampáls impunemen com qui enchampe una llebre. Son pare sen va enriure cuan li va exposá la seua temó. Daniel, lo Mussol, se va alegrá íntimamen de habé fet riure a son pare, que als radés añs anabe sempre en cara de vinagre y no sen enríe ni cuan los húngaros representaben comedies y féen títeres o titelles a la plassa. Al acabá de enríuressen, son pare li va aclarí:

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

- Lo Gran duc es un búho gigán, real. Es un reclam mol bo pera matá miláns.
Cuan arribo te portaré en mí de cassera al Pic Rando. Ere la primera vegada que son pare li prometíe portál de cassa en ell. Son pare sabíe de la seua avidés cinegética.
Totes les temporades, al obrís la veda, lo formaché agarrabe lo mixto al poble, lo primé día, y sen anabe cap a Castilla. Tornabe dos díes después en alguna llebre y un bon carroll de perdius que penjabe de la finestreta del seu compartimén. A les codornius o les menudes gualles nols disparabe, pos díe que no valíen lo cartucho y que als muixóns o sels mate en la massecha o sels dixe viure. Ell los dixáe viure. Daniel, lo Mussol, los matabe en la massecha. Cuan son pare tornabe de la cassera, prop del tems dels bolets, Daniel, lo Mussol, eixíe a ressibíl a la estassió. Cuco, lo factó, li anunsiabe si lo tren veníe en pun o si portabe algún retrás. De totes les maneres, Daniel, lo Mussol, aguardabe a vore apareixe la locomotora fumeján per la curva en lo cor abalotat y la respirassió anhelán. Sempre reconeixíe de lluñ a son pare per lo carroll de perdius. Ya al seu costat, al andenet, son pare li allargabe la escopeta y les pesses mortes. Pera Daniel, lo Mussol, significabe mol esta proba de confiansa, y encara quel arma pesabe lo seu y los gatillos tentaben la seua curiossidat, ell la portáe en una ejemplar seriedat cinegética. Después no se apartabe de son pare mentres llimpiabe y engrassabe la escopeta. Li preguntabe coses y mes coses y son pare satisfée o no la seua curiossidat segóns lo estat del seu humor. Pero sempre que imitabe lo vol de les perdius son pare fée "Prrrr", en lo que Daniel, lo Mussol, va acabá convensínse de que les perdius, al volá, teníen que fé "Prrrr" y no podíen fé datre soroll. Lay va contá al seu amic, lo Tiñós, y van discutí fort perque Germán afirmabe que ere sert que les perdius féen soroll al volá, sobre tot al ivern y los díes de ventolina, pero que féen "Brrrr" y no "Prrrr" com lo Mussol y son pare díen.
No ressultabe viable convénses mutuamen del soroll exacte del vol de les perdius y aquella tarde van acabá casi reñín. Tanta ilusió com per vore arribá a son pare triunfadó, en un penjoll de llebres y mija dotsena de perdius penjades a la finestreta, li produíe a Daniel, lo Mussol, la primera trobada en la Tula, la gosseta "cocker", al cap de dos o tres díes de aussensia. Tula baixabe del tren de un brinco y, al vórel, li ficabe les potes al pit y, en la llengua, lo afalagabe llepánli la cara. Ell la acarissiabe tamé, y li díe coses tendres en veu tremolosa. Al arribá a casa, Daniel, lo Mussol, traíe al corral un pot de llanda rovellat en les sobres del minjá y un poval de aigua y assistíe, en ternura, al festín del animalet.

A Daniel, lo Mussol, li preocupabe la raó per la que a la vall no ñabíen perdius. An ell se li antojabe que de habé sigut perdiu no haguere eixit de la vall. Li entussiasmaríe remontás damún del prat y recreás en la contemplassió dels montes, los espessos boscos de castañés y eucaliptos, los pobles de pedra y les blanques masades escampades, desde la altura. Pero a les perdius no los agradabe assó, per lo vist, y ficáen per dabán a les demés satisfacsións la de podé minjá, fássil y en abundansia. Son pare li contabe que una vegada, mols añs atrás, se li va escapá una parella de perdius a Andrés, lo sabaté, y van criá al monte. Mesos después, los cassadós de la vall van acordá donáls una batuda. Se van ajuntá trentadós escopetes y quinse gossos. No se va olvidá cap detall. Van eixí del poble de matinada y hasta lo tardet no van trobá les perdius. Pero sol quedabe la femella en tres pollets arguellats y famolengs. Se van dixá matá sense ficá cap ressistensia. Después, se van disputá los trentadós cassadós la possessió de les cuatre pesses cobrades y van acabá a tiros entre los roquissals. Casi van ñabé aquell día mes víctimes entre los homens que entre les perdius. Cuan lo Mussol li va contá aixó a Germán, lo Tiñós, este li va di que lo de que les perdius se li van escapá a son pare y van criá a la montaña ere ben sert, pero que tot lo demés ere una inacabable serie de embustes.

Al ressibí la carta del tío Aurelio li va entrá un nerviossisme a Daniel, lo Mussol, impossible de acallá. No veíe lo momén de que lo Gran duc arribare y pugué eixí en son pare a la cassera de milanes boniques. Si teníe algún ressel, lay procurabe la temó de que los seus amics, en la novedat, dixaren de cridál Mussol y lo apodaren, de ahí abán, lo Gran duc. Un cambi de mote li fée tan mal, an estes altures, com podríe dóldreli un cambi de apellit o linache. Pero lo Gran duc va arribá y los seus amics, tan exitats com ell mateix, no van tindre tems ni de advertí que lo impressionán muixonot ere un mussol gigán. Lo formaché va lligá al Gran duc per una pota a un racó del corral y si algú entrabe a vórel, lo animal bufabe com si fore un gat enrabiat (com la milana bonica de Azarías a la novela los sans inosséns). Diariamen se minjabe mes de dos kilos de retalls de carn, y sa mare de Daniel, lo Mussol, va apuntá tímidamen una nit que lo Gran duc gastabe en minjá mes que la vaca y que la vaca donabe lleit y lo Gran duc no donabe res.
Com lo formaché callabe, la seua dona li va preguntá si teníen al Gran duc com a huésped de lujo o si se esperabe dell un rendimén. Daniel, lo Mussol, va tremolá pensán que son pare chafaríe algún plat o una enjerreta de fang com sempre que se cabrejabe. Pero esta vegada lo formaché se va aguantá y se va limitá a di en gesto furo:

- Espero dell un rendimén.

Al assentás lo tems, son pare li va di una nit, de repén, al Mussol:

- Prepárat. Demá anirém als miláns. Te despertaré al alba. Li va entrá una tremoló per la esquena a Daniel, lo Mussol. De improvís, y sense cap motiu, lo seu nas persibíe ya lo aroma de timó que exhalaben los pantalóns de cassera del formaché, la seca auló a pólvora dels cartuchos disparats y que son pare recarregabe en passiensia y parsimonia, una y atra vegada, hasta que se inutilisaben del tot. Lo chiquet pressentíe ya lo vol dels miláns, espabilats y rápits, y, mentalmen, matisabe la proyectada excursió. Al alba van eixí. Les falagueres, a les vores de la senda, brillaben per la rosada y a la punta de les herbes se formaben gotetes microscópiques que pareixíen de mercurio. Al arrencá la pendén del Pic Rando, lo sol se assomabe detrás de la montaña y una boira pesada y blanca se apegabe ávidamen al fondo de la vall. Vist, este, desde la altura, pareixíe un lago ple de un líquit ingrávit y extrañ. Daniel, lo Mussol, mirabe a tot arreu fascinat.
A la esquena, tancat a una gabia de fusta, portáe al Gran duc, que bufabe rabiós si algún gos los lladrabe pel camí.
Al eixí de casa, Daniel li va di a son pare, lo formaché: - ¿Y a la Tula no mo la emportem?

- La Tula no pinte res avui - va di son pare.

Y lo mosso va lamentá al alma que la gossa, que al vore la escopeta y aulorá les botes y los pantalóns del formaché se habíe impassientat mol, haguere de quedás a casa gañín.
Al pujá per la vertén sur del Pic Rando y sentís impregnat de la llumenaria del día y los aromes del monte, Daniel, lo Mussol, va torná a enrecordássen de la gossa. Después, se va olvidá de la gosseta y de tot. No veíe mes que la cara de son pare, ajupit entre unes peñes grises, y al Gran duc movénse y bufán sing metros mes allá, en la pota dreta encadenada. Ell estabe amagat entre la malea, enfrente de son pare.

- No te mogues ni faigues cap soroll; los miláns saben latín - li va advertí lo formaché.

Y ell se va acurrucá al seu amagatall, mentres se preguntabe si tindríe alguna relassió que los miláns sapigueren latín, com díe son pare, en que vestiren de marrón, un pardo du y escueto, igual que les sotanes dels flares. O a lo milló son pare u habíe dit de broma; per di algo. Daniel, lo Mussol, va creure entrevore que son pare li siñalabe lo sel en lo dit. Sense moures va mirá cap a dal y va divisá tres miláns describín paussats sírculs conséntrics per damún del seu cap. Lo Mussol va experimentá una ansiedat desconeguda. Va torná a observá a son pare y lo va vore ficás algo blang y prepará la escopeta en cuidadet. Lo Gran duc se habíe abalotat mes y bufabe. Daniel, lo Mussol, se va aplaná contra la terra y va aguantá l´alé al vore que los miláns baixaben damún dells. Casi ere capás ya de distinguíls en tots los detalls. Un dells ere de una mida exepsional. Va sentí lo Mussol una picassó intempestiva a una cama, pero se va abstindre de rascás pera evitá consevol soroll y movimén. De repén, un dels miláns se va despenjá verticalmen del sel y va crusá depressa, rasán lo cap del Gran duc. Inmediatamen se van desplomá los atres dos. Lo cor de Daniel, lo Mussol, bategabe descontrolat. 

Va esperá lo estampit del tiro, arrugán la cara, pero lo estampit no se va produí.
Va mirá a son pare. Este seguíe al milá gran, que tornabe a remontá, per los puns de la escopeta, pero no va dispará tampoc. Va pensá Daniel, lo Mussol, que a son pare li passabe algo grave. May habíe vist ell un milá tan prop de un home y, sin embargo, son pare no disparabe. Los miláns van torná a la cárrega al poc rato. La exitassió de Daniel va aumentá. Va passá lo primé milá, tan prop, que lo Mussol va pugué vore lo seu ull brillán y redó enclavat fixamen al Gran duc, les seues ungles esmolades com una fals per a tallá aufals. Va crusá lo segón. Pareixíen una escuadrilla de avións picán en cadena. Ara baixabe lo gran, en les ales desplegades, destacánse al sel blau. Sense duda ere este lo momén que aguardabe lo formaché. Daniel va observá a son pare. Seguíe al muixó per los puns de la escopeta. Lo milá va sobrevolá al Gran duc sense aletejá.
En este instán va retumbá lo tiro, y les seues ressonansies se van multiplicá per la vall aball. Lo muixó va dixá flotán al aire una estela de plomes y les seues enormes ales van brassejá frenétiques, impoténs, en un desesperat esfors per a alluñás de la sona de perill. Pero, entonses, lo formaché va torná a dispará, y lo milá va caure a plom, grasnán lúgubremen, en un revoloteo de plomes.

Lo crit de jubileu de son pare no va trobá eco en Daniel, lo Mussol. Este se habíe portat la ma a la galta al escoltá lo segón estampit. Simultáneamen a la detonassió, va sentí com si li atravessaren la carn en un filferro ruén, com una surriacada instantánea. Al apartá la ma va vore que teníe sang an ella. Se va assustá una mica. Al momén va compendre que son pare li habíe futut un tiro.

- Me has tocat - va di tímidamen.

Lo formaché se va quedá parat en sec; lo seu entussiasmo se va gelá al momén.
Al arrimás an ell casi plorabe de rabia.

- ¿Ha sigut mol, fill? ¿Ha sigut mol? - va preguntá, exitat.

Per uns segóns, lo formaché u va vore tot negre, lo sel, la terra, tot negre. Los seus ahorros consiensuts y la seua vida sórdida van dixá, per un instán, de tindre dimensió y sentit. ¿Qué faríe ell si haguere matat a son fill, si son fill ya no puguere progressá?
Pero, al arrimás, sen van aná los seus oscurs pressentiméns. Ya al seu costat, va soltá una aspra carcañada ñirviosa y se va ficá a fé cómiques brassillades.

- Ah, aixó no es res, un esgarrap - va di -. Me hay pensat que ere un atra cosa. Un rebot. ¿Te fa mal, pique? Ja, ja, ja. Es sol un perdigó perdut. No li va agradá a Daniel, lo Mussol, este menospressio de la seua ferida. Menut o gran, alló ere un tiro. Y en la llengua notabe un bultet per dins de la galta. Ere lo perdigó y lo perdigó ere de cuarta. Casi una bala, una bala menudeta. - Ara me fa poc mal. U ting com abaubat.
Antes sí que me ha fet mal - va di. Sanguejabe. Lo cap de son pare se va desplassá cap al milá abatut. Lo del chic no teníe importansia.

- ¿L´has vist caure, Daniel? ¿Has vist lo mol ladino cóm ha volgut refés después del primé tiro? - va preguntá.

Se va contagiá Daniel, lo Mussol, del expansiu entussiasmo de son pare.

- Claro que lay vist, pare. Ha caigut ahí - va di lo Mussol.

Y van corre los dos juns, pegán bots, cap al puesto siñalat. Lo milá encara se retortigabe en los radés espasmos de la mort. Y teníe mes de dos metros de envergadura.
De tornada a casa, Daniel, lo Mussol, li va di a son pare:

- Pare, ¿creus que me quedará siñal?

Apenes li va fé cas lo formaché:

- Res, assó se tanque be.

Daniel, lo Mussol, casi teníe llágrimes als ulls.

- Pero... pero, ¿no me quedará cap sicatrís?

- Pos claro que no, assó no es res - va repetí, desganat, son pare.

Daniel, lo Mussol, va tindre que pensá en atres coses pera no ficás a plorá.
De repén, lo formaché lo va aturá agarránlo del coll:

- Escolta, a ta mare ni una paraula, ¿enténs? No parlos de assó si vols torná de cassera en mí, ¿de acuerdo?

Al Mussol li va agradá ara sentís cómplice de son pare.

- De acord - va di.

Al día siguién, lo formaché va marchá a la siudat en lo milá mort y va torná per la tarde. Sense cambiás de roba va agarrá al Gran duc, lo va tancá a la gabia y sen va aná a La Cullera, una aldea próxima. Per la nit, después de sopá, va ficá sing billets de sen damún de la taula. - Escolta - li va di a la seua dona -. Ahí tens lo rendimén del Gran duc. No ere un huésped de lujo com pots vore. Cuatressentes men ha donat lo mossen de La Cullera per nell y sen a la siudat la Junta per tombá al milá.

Sa mare de Daniel no va di res. Lo seu home sempre habíe sigut tossut pera defendre la seua postura. Y ell no u amagabe tampoc:
"Desde lo día de la meua boda, sempre me ha agradat quedá per damún de la meua dona". Y después sen enríe, en grosses carcañades, ell sabríe per qué.

//

A Fala de Xálima

Lo Camí, XIII.

XIII.

Ñan coses que la voluntat humana no es capás de controlá. Daniel, lo Mussol, acababe de averiguáu. Hasta entonses va creure que lo home pot elegí o triá libremen entre lo que vol y lo que no vol; inclús ell mateix podíe aná, si este ere lo seu dessich, al dentista que estabe a la galería de Quino, lo Manco, los dijous pel matí, per un módic llogué, y tráures la den que li estorbare. Ñabíen algúns homens, com Lucas, lo Mutilat, als que hasta los tallaben un membre si eixe miembro arribabe a sé pera nells un estorbo o fée nosa.
Es a di, que hasta la tarde aquella que van saltá la tapia del Indiano pera robáli les pomes y los va enchampá la Mica, Daniel, lo Mussol, va creure que los homens podíen desenténdres al seu antojo de lo que suposare pera nells una rémora, igual en lo relatiu al cos que en lo consernén al espíritu. Pero sol abandoná la finca del Indiano en una poma a cada ma y les orelles caches, Daniel, lo Mussol, va compendre que la voluntat del home no u es tot a la vida. Existíen coses que se li imposen al home, y lo sojusguen, y lo sometixen al seu imperi en cruel despotismo. Com - ara sen donabe cuenta - la deslumbradora bellesa de la Mica. Com lo esceptissisme de Pancho, lo Sensedéu.
Com lo ensés fervor de don José, lo mossen, que ere un gran san. Com, en fin, la antipatía sorda de la Sara cap a son germá Roc, lo Moñigo.
Desde lo frustrat robo de les pomes, Daniel, lo Mussol, va entendre que la Mica ere mol guapa, pero, ademés, que la hermosura de la Mica habíe ensés al seu pit una viva flama desconeguda. Una flama que li abrasabe la cara cuan algú mentabe a la Mica a la seua presensia. Assó constituíe, en ell, algo insólit, algo que trencabe lo hasta ara despreocupat y independén curs de la seua vida. Daniel, lo Mussol, va asseptá este fenómeno en la ressignassió en que se assepten les coses ineluctables. Ell no podíe evitá enrecordássen de la Mica totes les nits al gitás, o los domenges y díes de festa si minjabe collada. Aixó lo va portá a deduí que la Mica significaríe pera lo felís mortal que la 
conquistare un mol dols remanso de pas. Al prinsipi, Daniel, lo Mussol, va intentá desfés de esta presió interió que li enervabe la seua insobornable autonomía, pero va acabá admitín lo constán pensamén en la Mica com algo consustansial an ell mateix, algo que formabe part mol íntima del seu ser. Si la Mica se aussentabe del poble, la vall se tornabe ombriosa als ulls de Daniel, lo Mussol, y pareixíe que lo sel y la terra se tornaren erms, assustadós y grisos. Pero cuan ella tornabe, tot preníe un atre aspecte y atres colós, se féen mes dolsos y cadensiosos los mugits de les vaques, mes insitán lo verd dels prats y hasta los cántics de les merles adquiríe, entre les bardisses, una sonoridat mes matisada y cristalina. Entonses se produíe com un portentós renaiximén de la vall, una assentuassió exhaustiva de les seues possibilidats, aromes, tonalidats y rumós peculiás. En una paraula, com si pera la vall no ñaguere ya al món datre sol que los ulls de la Mica y datra brisa que lo ventet de les seues paraules. Daniel, lo Mussol, guardabe la seua fervén admirassió per la Mica com lo únic secret no compartit. No obstán, algo als seus ulls, potsé a la seua veu, revelabe una exitassió interió mol difíssil de acallá. Tamé los seus amics admiraben a la Mica. La admiraben per la seua bellesa, igual que admiraben al ferré per la seua forseguera, o a don José, lo mossen, que ere un gran san, per la seua piedat, o a Quino, lo Manco - antes de enterássen lo Moñigo de que habíe plorat cuan la mort de la seua dona - per lo seu muñó. La admiraben, sí, pero com se admiren les coses majes o poderoses que después no dixen rastre. Sentíen, sense duda, dabán de la seua presensia, com una nova emossió estética que inmediatamen se dissipabe dabán de un tord abatut en la massecha o una regletada de don Moissés, lo maestre. La seua vergoña no perdurabe; ere efímera y decadén com una explosió. En alló va advertí Daniel, lo Mussol, que lo seu estat de ánim dabán de la Mica ere una cosa espessial, diferenta del estat de ánim dels seus amics. Y si no, ¿per qué Roc, lo Moñigo, o Germán, lo Tiñós, no se aprimaben tres kilos si la Mica sen anabe a América, o un parell si sol sen anabe a la siudat, o se engordíen lo perdut y un kilo mes cuan la Mica tornabe a la vall per a estáy una llarga temporada? Ahí estabe la demostrassió de que los seus sentiméns cap a la Mica eren singulars, mol diferéns dels que embargaben als seus compañs. Encara que al parlá della se faigueren creus, o Roc, lo Moñigo, tancare los ulls y chulare, com li veíe fé a son pare dabán de una mossa ben maja. Aixó ere pura ostentassió, estridensies superfissials y no, de cap manera, un interromput y violén movimén de fondo. Una tarde, al prat de la carrasca, van parlá de la Mica. Va eixí la conversa a propósit del mort que segóns la gen ñabíe enterrat desde la guerra al mich del prat, daball de la carrasca sentenaria. 

- Sirá ya sendra - va di lo Tiñós -. No quedarán ni los ossos. ¿Creéu que cuan se mórigue la Mica fará mala auló, com los demés, y se desfará en pols?
Va experimentá lo Mussol una surriacada de sang a la cara.

- No pot sé - va saltá, ofés, com si hagueren insultat a sa mare -. La Mica no pot putí may. Ni cuan se mórigue. Lo Moñigo va soltá al aire una risseta seca.

- Este está sompo - va di -. La Mica cuan se mórigue putirá com tot fill de veí.

Daniel, lo Mussol, no se va entregá.

- La Mica pot morí en auló de santidat; es mol bona - va afegí.

- ¿Y qué es assó? - va di Roc.

- La auló dels sans.

Roc, lo Moñigo, se va sulfurá:

- Assó es un di. No te cregues que los sans fan auló a colonia. Pera Deu, sí, pero pera los que aulorem en los nassos, no. Mira don José. Crec que no pot ñabé home mes san, ¿eh? ¿Y no li put la boca? Don José sirá tot lo san que vullgues, pero cuan se mórigue fará pudó, corrompina, com la Mica, com tú, com yo y com tot lo món.

Germán, lo Tiñós, va desviá la conversassió. Fée sol dos semanes del assalto a la finca del Indiano. Va ajuntá los ulls pera parlá. Li costabe mol esfors expresás. Son pare, lo sabaté, assegurabe que se li escapaben les idees per les calves.

- ¿Ton vau fixá... ton vau fixá - va preguntá - en la pell de la Mica? Pareix que sigue de seda.

- Assó se diu cutis... tindre cutis - va aclarí Roc, lo Moñigo, y va afegí -:
De tot lo poble es la Mica la única que té cutis.

Daniel, lo Mussol, va experimentá un gran goch al sabé que la Mica ere la única persona del poble que teníe cutis.

- Té la pell com una poma llustrosa - va aventurá tímidamen.

Roc, lo Moñigo, va seguí en lo seu:

- La Josefa, la que se va suissidá per lo Manco, ere gorda, pero per lo que diuen mon pare y la Sara tamé teníe cutis. A les capitals ñan moltes dones que ne tenen. Als pobles, no, perque lo sol los creme la pell, lo fret acribasse y l´aigua arrugue.
Germán, lo Tiñós, sabíe algo de assó, perque teníe un germá a la siudat y algúns añs veníe a Nadal y li contabe moltíssimes coses de allá.

- No es per assó - va tallá, en aire de sufissiensia absoluta -. Yo sé per qué es. Les siñoritingues se fiquen cremes y potingues per les nits, que borren les arrugues.
Lo van mirá los atres dos, embobats.

- Y encara sé mes. - Se va suavisá la veu y Roc y Daniel se van arrimá an ell invitats per lo seu misteriós aire de confidensia -. ¿Sabéu per qué a la Mica no se li arrugue la pell y la conserve fina y fresca com si fore una chiqueta? - va di.
Les dos interrogassións se van confundí en una sola veu: - ¿Per qué?

- Pos perque se fique una lavativa totes les nits, al gitás. Assó fan totes les del sine.
U diu mon pare, y don Ricardo li ha dit a mon pare que assó pot sé verdat, perque la vellesa ix de la pancha. Y la cara se arrugue per tindre brutes les tripes. Pera Daniel, lo Mussol, va sé esta manifestassió com una massolada. A la seua men se confundíen la Mica y la lavativa en una irritán promiscuidat. Eren dos polos opostos, irreconsiliables. Pero, de improvís, recordabe lo que díe a vegades don Moissés, lo maestre, de que los extrems se toquen y sentíe una fonda depresió, com si algo se ni anare del cos a chorros. La afirmassió del Tiñós ere, pos, consiensuda, del tot possible y verossímil. Pero cuan dos díes después va torná a vore a la Mica, se ni en van aná estos baixos ressels y va compendre que don Ricardo y lo sabaté y Germán, lo Tiñós, y tot lo poble díen lo de la lavativa, perque ni les seues mares, ni les seues dones, ni les seues germanes, ni les seues filles teníen cutis y la Mica sí que ne teníe. La sombra de la Mica acompañabe a Daniel, lo Mussol, en tot lo que fée. La idea de la mossa se va encaixoná al seu servell com una obsessió. Entonses no reparabe en que la chica li portáe deu añs y sol li preocupabe lo fet de que cadaú perteneixquere a una casta sossial diferén. No se reprochabe mes que ell haguere naixcut pobre y ella rica y que son pare, lo formaché, no sen haguere anat, al seua día, cap a les Amériques, en Gerardo, lo cagarniu de la siñora Micaela. En tal cas, podríe ell disposá, an estes altures, de dos restauráns de lujo, un establimén de resseptós de radio y tres barcos de cabotaje o al menos de un comers de aparatos eléctrics com lo que teníen a la siudat los "Ecos del Indiano". En la tenda de aparatos eléctrics sol lo separaríen de la Mica los dos restauráns de lujo y los tres barcos de cabotaje. Ara, ademés dels restauráns de lujo y los barcos de cabotaje, ñabíe per mich un establimén de resseptós de radio que tampoc ere moc de pavo. Sin embargo, a pesá de la admirassió y la vergoñeta de Daniel, lo Mussol, van passá añs abáns de pugué intercambiá una paraula en la Mica, apart de los amables renecs del día de les pomes. Daniel, lo Mussol, se conformabe en despedíla y donáli la benvinguda en una mirada trista o radián, segóns les sircunstansies. Assó sol, hasta que un matí de estiu lo va portá hasta la iglesia en lo seu coche, aquell auto negre y allargat y relluén que casi no fée soroll al aná. Entonses, lo Mussol habíe cumplit ya los deu añs y sol ni faltabe un pera anássen al colegio a escomensá a progressá. La Mica ya ne teníe denou pera vin y los tres añs transcurrits desde la nit de les pomes, no sol no van afectá a la seua pell, ni a la seua cara, ni al seu cos, sino, al contrari, van serví pera que la seua pell, lo seu cos y la seua cara entraren a una fasse de mes armonía y plenitut.

Ell pujabe la costa agobiat per lo sol de agost, mentres flotaben al matí de la vall los tañits rápits del radé toc de la missa. Encara li faltabe casi un kilómetro, y Daniel, lo Mussol, desesperabe pera alcansá a don José abáns de que este escomensare lo Evangelio. 

De repén, va sentí al seu costat lo pito del coche negre de la Mica, va girá lo cap assustat y se va topetá, de bones a primeres, en la franca y inesperada sonrissa de la mossa. Daniel, lo Mussol, se va sentí envarat, preguntánse si la Mica sen enrecordaríe del frustrat robo de les pomes. Pero ella no va aludí al epissodio.

- Menut - va di -. ¿Vas a missa?

Se li va trabá la llengua al Mussol y no va assertá a contestá mes que en un movimén de cap. Ella mateixa va obrí la porteta y lo va invitá: - Es tart y fa caló. ¿Vols pujá?

Cuan va repará en los seues moviméns, Daniel, lo Mussol, ya estabe acomodat a la voreta de la Mica, veén desfilá asseleradamen los abres detrás dels vidres del automóvil. Notabe ell la proximidat de la mossa a la sang, a la tensió incómoda dels ñirvis. Ere tot com un somni, dolorós y punchán. "Deu meu - pensabe lo Mussol -, aixó es mes de lo que yo haguera imaginat", y se va ficá tenso y com acartonat, insensible, cuan ella lo va acarissiá en la seua fina ma al clatell y li va preguntá suavemen:

- ¿Tú de quí eres?

Va farfallá lo Mussol, en un forsejeo sense mida als nervis:

- De... del formaché.

- ¿De Salvador?

Va baixá lo cap, assentín. Va intuí que ella sonreíe. Lo contacte de la seua fina pell al clatell li va fé sospechá que la Mica teníe tamé cutis a les palmes de les mans.

Se divisabe ya lo campanari de la iglesia entre los abres.

- ¿Voldrás pujám un parell de formaches de nata después, per la tarde? - va di la Mica.

Daniel, lo Mussol, va torná a assentí mecánicamen en lo cap, incapás de articulá cap paraula. Durán la missa no va sabé de quín costat li pegáe l´aire y dos vegades se va santiguá extemporáneamen o a destems, mentres Ángel, lo cabo de la Guardia sivil, sen enríe convulsivamen al seu costat, tapánse la cara en lo tricornio, de la seua desorientassió.

Al fes de nitet se va ficá lo traje nou, se va pentiná en cuidado, se va rentá y refregá los ginolls y sen va aná cap a casa del Indiano a portá los dos formaches. Daniel, lo Mussol, se va maravillá del lujo de la casa de la Mica. Tots los mobles relluíen y la seua superfissie ere llisa y suave, com si tamé ells tingueren cutis.

Al apareixe la Mica, lo Mussol va pedre lo poc aplom almassenat durán lo camí.
La Mica, mentres mirabe y pagabe los formaches, li va fé moltes preguntes. Ere una mossa sensilla y simpática y no sen enrecordabe gens del dessagradable epissodio de les pomes.

- ¿Cóm te diuen? - va di.

- Da... Daniel.

- ¿Vas a la escola?

- Ssssí.

- ¿Tens amics?

- Sí.

- ¿Cóm se diuen los teus amics?

- Lo Mo... Moñigo y lo Ti... Tiñós.

Ella va fé uns momos de fástic.

- ¡Uf, quíns noms mes feos! ¿Per qué crides als teus amics en uns noms tan feos? - va di.

Daniel, lo Mussol, va compendre ara que habíe contestat com un borinot, sense

reflexioná. An ella li haguere tingut que di que los seus amics se díen Roquito y Germanín. La Mica ere una mossa mol fina y delicada y en aquells motes habíe ferit la seua sensibilidat. Se va lamentá del seu error. Va sé en eixe momén, dabán de la sonrién y atractiva cara de la Mica, cuan sen va doná cuenta de que li agradabe la idea de marchá al internat y progressá. Estudiaríe en aplicassió y potsé guañare después mols dinés. Entonses la Mica y ell estaríen ya a un mateix nivell sossial y podríen casás y, a lo milló, la Uca-uca, al sabéu, se tiraríe despullada al Chorro desdel pon, com la Josefa lo día de la boda de Quino. Ere agradable y estimulán pensá en la siudat y pensá que algún día podríe sé ell un honorable caballé y pensá que, en alló, la Mica perdíe la seua inassequibilidat y se colocabe al alcáns de la seua ma. Dixaríe, entonses, de di motes y palabrotes y de aventás en los seus amics boñigues seques y hasta faríe auló a perfumes cars en ves de a calostros. La Mica, en tal cas, dixaríe de tratál com a un sagal maleducat y de poble. Cuan va abandoná la casa del Indiano ere ya de nit. Daniel, lo Mussol, va pensá que ere bo pensá a la oscurina. Casi se va assustá al sentí la presió de uns dits a la carn del seu bras. Ere la Uca-uca.

- ¿Per qué has tardat tan en dixáli los formaches a la Mica, Mussol? - va inquirí la chiqueta. Li va doldre que la Uca-uca vulnerare en este desparpajo la seua intimidat, que no lo dixare tartí ni pera madurá y reflexioná sobre lo seu futur encara per vindre.

Va adoptá un grassiós aire de superioridat.

- ¿Me vols dixá en pas de una vegada, mocosa?

Anabe de pressa y la Mariuca-uca casi corríe, a la seua vora, baixán la costa.

- ¿Per qué te has ficat lo traje nou pera pujáli los formaches, Mussol? Dísme - va insistí ella. Ell se va pará al mich de la carretera, exasperat. Va dudá, per un momén, si fótreli una galtada a la chiqueta.

- A tú no te importe res de lo meu, ¿enténs? - va di, finalmen.

Li va tremolá la veu a la Uca-uca al indagá: - ¿Es que te agrade mes la Mica que yo?

Lo Mussol va soltá una carcañada. Se va arrimá mol a la chiqueta pera cridáli:

- ¡Escóltam! La Mica es la chica mes guapa de la vall y té cutis y tú eres fea com un coco de llum y tens la cara plena de peques. ¿No veus la diferensia?

Va reempendre la marcha cap a casa seua. La Mariuca-uca ya no lo seguíe. Se habíe assentat a la cuneta dreta del camí y, amagán la pecosa cara entre les mans, singlotejabe y plorabe.

sábado, 16 de junio de 2018

Vocabulari Penarroja Tastavins, Matíes Pallarés

Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó) Por M. Pallarés * 
Publicado en el "Butlletí de Dialectología Cagalana",
IX, 1921, págs. 69-72.


http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/11/69/11pallares.pdf

https://xarxes.wordpress.com/2017/06/27/vocabulari-de-pena-roja-per-maties-pallares/ (una de les seues webs en xarxa de Ignacio Sorolla Amela) Vocabulari de Pena-roja, per Maties Pallarés.

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal
Matíes escribíe Penarroja y varians, Ignacio Sorolla Vidal, naixcut y malcriat a Pena Rubea, fique lo guionet en ves de doble RR que recorde a la grafía castellana y a la aragonesa, ya u fee Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, roya o roja en aragonés.

Tan Matíes com Desiderio NO relasionen les paraules nostres en les aragoneses u ocsitanes, sol en les catalanes, (eren grans erudits) pos be, moltes tenen enllás a léxic aragonés, ocsitá, o textos dins de esta web.

Desideri, Desiderio Lombarte Arrufat
Sempre se pot un aprofitá de les tontades que escriu consevol catalaniste, pero si les escriu lo idiota dotó en sossiollingüística Ignacio Sorolla Amela, fa mes goch.

Copy paste de la seua web:


Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí,  que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921?

 / ¿Cuántes desde 1196 ?

¿Haurá lligit lo inútil este algún texto com estos:

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/09/15-16-de-enero.html

"... Creheu ab gran dolor e congoxa recau en nosaltres tal pensament que sentissem la dita Majestat per reparacio de tals prejudicis no voler retornar lo Senyor Princep en la vegueria de Leyda don lo ha tret pero cove saber quen ha esser prestament del och o no..." 

https://langueoccitane.blogspot.com/2020/09/och-hoc-oc.html

/

Podeu acompanyar la lectura en les indagacions sobre la literatura de la Franja fetes per Hèctor Moret, que tracten a fons la figura de Pallarés.


Esquerra paraula nostra, del chapurriau, dreta descripsió en catalá del bò

A

adés, adv.: ara fa poc.

afant, m.: afany, tribulació.


aladre, m.: arada.


albada, f.: música que toca a la  primera hora del matí.


albenc, m.: forat o escletxa de  les roques.


alifara, f.: menjada acompanyada de disbauxa i divertiment.


apegar, v.: comanar-se una malaltia d'altra persona.


asclar, v.: estellar la llenya o altra cosa sòlida.


aubelló, m.: desaiguador o claveguera.


averia, f.: el gallinam i tota clase de bestiar domèstic.


B

bacó, m.: porc; xorc.

bada, f.: escletxa.

/ balagosto /

baló, balons, m.: pantalons curts, molt usats.


bardissa, f.: esbarzers i mates punxants que es posen damunt les parets, estables, coberts,  etcètera.


bàssia, f.: gaveta de fusta que serveix als paletes per a preparar el ciment, guix, etc., i als pagesos per a donar menjar als porcs.


bassiol, m.: tronc de fusta buidat del mig que serveix d'abeurador al bestiar.


batolla, f.: 1. Barra per a fer caure les nous, ametlles, etc.

2. Instrument per a batre els llegums.
batollar, v.: 1. Fer caure les nous, ametlles, etc. 2. Batre els llegums fent caure el gra i aixafant la palla.

bellota, f. gla.


bocinada, f.: cop, bufetada, etc.


borboll, m.: l'ebullició de l'aigua en els saltants i revolts.


borralló, m.: 1. Tros de llana o d'estopa separat del borrissol.

2. Volva grossa de neu.

bos, m.: el morrió dels gossos.


botja, f.: nom genèric per a anomenar les mates petites, com

l'espígol, la farigola, etc. / bocha

C

cabals, m.: béns, riquesa, benestar.  / caudales

calcigar, v.: trepitjar amb els peus. / palsigá


canalobre, m.: estalactita de glaç que es forma pels saltants

d'aigua quan glaça molt.

canella, f.: aixeta.


cantal, m.: pedra o roc.


canut, m.: canó de posar agulles.


caramanyola, f. carabassa vinera.


carassa, f.: careta de disfressar-se.


cardar, v.: pentinar llana. / avui en día se pentine un atra clase de llana cuan se carde a Penarroija


carronya, f.: persona o cosa dolenta o roïna.


cartró, m.: petita canastra de vímets.


catxo, adj.: baix, acotat. Es diu d'un sostre i d'una persona que camina esquena-plana. / cacho, cachet, cachotet


cimal, m.: cada una de les branques de l'arbre que neixen del tronc.


còdol, m.: pedra cantelluda.


cofí, m.: esportí d'espart que serveix per a posar la pasta de

les olives mòltes que s'ha de destinar a la premsa.

convoiar, v.: tractar amb molta amabilitat una persona.


cormull, m.: la quantitat de gra compresa del ras de la mesura per amunt.


cremaller, m.: graella per a posar les teies de fer llum.


curro, ad.: 1. Esguerrat a qui falta una mà o un braç. 2. Persona presumida.


D

desjunyir, v.: teure del jou les mules i els bous. / juñí es ficals o ficales al jou


desgana, f.: falta de gana, pèrdua dels sentits per defalliment.


devesa, f.: lloc destinat a pastura del bestiar.


dula, f.: ramada de bèsties d'una mateixa espècie, formada pels caps de bestiar de cada casa que juntament van a pasturar a l'ampriu.


dur, m.: espès, atapeït.  / du,  com lo ges, alchez a la bássia


E

eix!: interjecció per a significar fàstic.

eli! ali!, interjecció: així, així; a poca diferència.


emborollar, v.: embullar, embolicar, destorbar. / embrullo


engordir, v.: engreixar.


engorjar, v.: fer menjar per força. / engargallá lo minjá


enrunar, v.: cobrir amb terra alguna cosa. Un Pallarés ho fa a Penarroja amb una Volvo mixta.


enze, m.: animal tomany.


ert, adj.: encarcarat de fred. / carpit, carpidet


escull, m.: bon aspecte. "Fa bon escull": està sa i té salut.


escullós, adj.: fi, sa, de bona presència i bon color.


espill, m.: mirall. / obra en valencià de Jaume Roig


espitralat, adj.: espitregat; que va amb el pit descobert. / despitralat, pitral, pit


eu!: interjecció antiga molt usada. / au a cascala ! Hala en aragonés


F

facilon, adj.: fanfarró, presumit.


faldetes, f.: faldilles.


falòria, f.: mentida, engany.


falló, adj.: enutjat.


fenàs, m.: fanal, classe d'herba. /  Fenassera , ... fenasseres, quan no quedarà res ... quedarà la paraula, quedarà. / Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921? Cuántes ne queden?

feram, m.: mot per a insultar una persona. / afaram, béstia de cárrega ñirviosa

folia, f.: 1. Tontería, ximplesa. / fool inglés /

2. Quarteta que es canta mentre es balla.

forro, adj.: anar...: anar sense càrrega.


G

gaita, f.: instrument semblant al sac de gemecs, però sense sac.

gandaia, f.: ret, no xarxa com la web de Íñigo Sorolla Amela, còfia. / a Valderrobres, mote de Granja Briansó y família


garriga, f.: bosc de carrascotsalzines petites.


garrut, adj.: garrell.


gavarnera, f.: roser bord. / picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gavarnera, roser bord, picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gel, m.: aigua glaçada.


gema, f: rovell de l'ou. / yema


gom, adj.: ple. / de gom a gom


gord, adj.: gras. / gort, gorda , gros, grossa


granera, f.: escombra.  / agraná, agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agraneu o agranau, agranen


grupa (anar a la): muntar un home i una dona en una cavalcadura.

Al DCVB podeu vore que ix País Valencià, ya veéu lo rigurós que es este dicsionari escomensat per Mossen Alcover, mallorquí
GRUPA f. Gropa (val.). Dient ja vaig per ella, aur, girà la grupa, Rond. de R. val., 41. Per dute jo a la grupa | te aguarda mon poltro blanch, Llorente Versos, ii, 125. Especialment: a) Parella d'home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d'una cavalcada en certes festes populars del País Valencià.

J

joquer, m.: lloc on dormen les gallines i altres aus. / allí aon se ajoquen les lloques, cloques o gallines ponedores.

jou, m.: 1. Instrument de fusta que es posa al coll del parell quan llaura
2. El vel que es posa als nuvis quan es casen.


jupa, f.: gec.


justador, m.: l'armilla.


LL

llanda, f.: llauna.

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /


llenç, m.: tela de cànem. / llansol, lienzo

llépol, adj.: llaminer. / laminero, laminera

llépol, llaminer, laminero, laminera



lleus, m.: pulmons.


llord, adj.: brut, bonyegut, mal treballat.

http://dcvb.iec.cat/results.asp?Word=llord&Id=89328&search=llord
Etim.: del llatí lūrĭdu, ‘fosc’, ‘lívid tirant a negre’, o més aviat d'una forma llatina *lōridu en comptes de lūridu, segons Coromines (BDC, xix, 37).

M

/ malea / brosquill

malesa, f.: dolenteria. / maleses (fe)


malfarjat, adj.: mal endreçat.


manducar, v.: menjar.

mano, m.: germà. S'aplica de petit a gran. / maño, maña


manoll, m.: ram de flors o d'altra cosa que s'aguanta amb la mà.
/ títul de un llibre editat per la Ascuma de un pastoret drogadicte y alusinat que encara seguix al gran Khan : ca : gos : Arturico Quintana Font; crec que se diu Julio Micolau Burgués y es de La Fresneda.


manyós, adj.: intel·ligent, industriós. / mañós , mañosa, tindre trassa


massetja, f.: fona. / massecha, honda como la de David contra Goliat


milorxa, f.: grua.


moixó, m.: ocell petit. / muixó , muixonet, catalá en bigot, ojo muixonot


moragues, f. pl.: olives cuites al caliu. Les preparen mol be los maños Moragrega al hotel restaurán La fábrica de Solfa, quin sol fa a Beseit, la Margarita Celma Tafalla fique lo puntet de sal.


morca, f.: solatge de l'oli. / solada


P

peüc, m.: mitjó que sols tapa el peu.

picaport, m.: anella de picar a la porta.

/ pigot. Pájaro carpintero, pico picapinos / piñerol , pinyerol

pigota, f.: verola. / viruela


pimpollada, f.: bosc o extensió de pins joves i ufanosos.


pitança, f.: cada un dels menjars que es donen en l'àpat.


priló, m.: columna o pedestal que sosté alguna creu de terme o alguna imatge. / piló


Q

quera, f.: core que destrueix la fusta. / corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita

quimera, f.: mania. / com la franja, paísos cagaláns, diada de la franja, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu en lo significat de manía.


R

rabosa, f.: guineu. / rabosí de Valderrobres, rabosa de Ráfels








ras, adj.: llis, desembarassat. "Passar la nit al ras."


recapte, m.: tota classe de menjars i viandes.


renc, m.: rengle. / un renc o reng de amelés, ringlera, renglera, línia
recta.


reuca, f.: filera de rossins o muls lligats l'un a la cua de l'altre.


ribàs, m.: marge.


romer, m.: romaní. / lo romeret a la boca ... (y lo sigarro)


S

saduritja, f.: sajulida.  / saduricha, ajedrea en castellá

saurí, m.: persona que falsament diu que veu ço que està ocult, encara que sigui sota terra, mentre no ho cobreixi roba blava. / zahorí que trobe aigua, com Ángel de Valjunquera (que bon sel tingue)

Zahorí cast., çaurí val. De zoharí, adj. de zohra, "Lucifer, Venus, stella" en R. Martín. Dozy. El nombre zoharí, que significa propiamente servidor del planeta Venus, fue dado a los geomancios por los astrólogos a consecuencia de la estrecha analogía de sus procedimientos en el estudio de los datos por los cuales conduce aquel planeta, según cuentan, al conocimiento de las cosas ocultas. (como el agua subterránea) V. Aben Jaldún, Proleg., 1, 209.



sem, adj.: dessubstanciat, defectuós; fruita que ha perdut el suc, el color i el gust. / s' ha semat la carbassa, no me miros que me semo.
sonrós, adj.: mandrós.

sus!: crit per a esquivar els gossos.

sutja, f.: l' engrut de la llana. / suncha


T

taleca, f.: saca, sac, sarró.

tany, m.: cada una de les estelles en què es parteix el tronc amb

la destral.

teca, f.: porquería. / brutíssia


toll, m.: sot i dispòsit d'aigua que es forma en els rius.


tort, m.: borni.


totxo, m.: garrot, bastó, boscall. / tocho, tochada es un cop en un tocho.



V

verdanc, m.: rebrot llarg i prim de l'arbre. (rechito, pullís)

verga, f.: vara o bastó llarg, prim i flexible que es fa dels rebrots d'arbres o verdancs.

(Dels Missatges de verga de la cancellaria.

Considerants que engir la preminencia del offici de la nostra cancellaria real manaments diverses son daquella continuament emanadors: per tal a execucio daquells digna cosa esser pensam que certes persones qui tota hora al canceller e en la sua absencia al vicecanceller on que iran estants en la nostra cort davant vagen e los dits manaments
exeguesquen sien deputades. Perque ordenam que a les damunt dites coses complidores sien destinats tres homens bons e sufficients qui missatges de verga sien nomenats los quals tota hora que lo canceller en la nostra cort sera present o ell absent al vicecanceller on que iran devant vagen e los manaments daquells e encara de qualsevol altre de nostre consell e del nostre protonotari e encara dels oydors con a ells de part nostra seran injuncts exeguesquen ab acabament. Aquests empero al nostre canceller si present sera o ell absent al nostre vicecanceller en lo reebiment del seu offici sagrament faran que son offici ben e leyalment exerciran e la salut de nostra persona per son poder conservaran e que res no han fet ne faran per que les coses damunt dites no puguen fermament observar.)

vespra, f.: vigília d'una festa. (vespera)


vesprada, f.: el temps que va del migdia al vespre.


X, en chapurriau (occitan) CH:

xarc, m.: bassal. / charco


xec, m.: noi. / cheic, chaic, aik, eik, etc.


xixa, f.: carn. / chicha, se li diu als chiquets o chiquetes


xorlo, adj.: mal vestit.