champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 18 de septiembre de 2018
JORNADA PRIMERA. NOVELA TERSERA.
jueves, 20 de septiembre de 2018
PRIMERA JORNADA. NOVELA OCTAVA
Va ñabé a Génova, ya fa mol tems, un gentilhome de nom siñó Herminio de los Grimaldi que ere estimat per tots, y per les seues grandíssimes possesións y dinés, superabe en mol la riquesa de consevol atre ressidén de qui entonses se sapiguere a Italia; y tan com superabe en riquesa a consevol itálic, tamé en avaríssia y miséria destacabe sobre consevol misserable y agarrat que ñaguere al món: per lo que no sol per a honrá a datres teníe la bossa tancada, tamé en les coses nessessáries a la seua própia persona, contra la costum general de los genovesos que acostumbren a vestí noblemen, teníe ell, per no gastá, grans privassións, y del mateix modo en lo minjá y lo beure, que no minjae per no cagá.
Per lo que mereixcudamen lo seu apellit de Grimaldi li habíe sigut retirat y tots lo cridaben com Herminio Lopretto. Va passá en este tems en lo que ell, no gastán, multiplicabe lo seu, que va arribá a Génova un valén home de corte, cortés y de bones paraules, de nom Guiglielmo Borsiere, en res paregut als de avui que, no sense gran vergoña de les corruptes y vituperables costums dels qui volen avui sé cridats y reputats per nobles y per siñós, paréixen mes be burros educats a la torpesa de tota la maldat de los homes mes vils que a les cortes. Y mentres a datres tems solíe sé la seua ocupassió y consagrás lo seu cuidado a consertá pas aon ñabíe guerra o les ofenses hagueren naixcut entre homes nobles, o a consertá matrimonis, parentéles y amistat, y en paraules bones y discretes recreá los ánims de los fatigats y distraure a les cortes, y en ágres renécs, corregí los defectes de los roíns; avui en contá mal los uns dels atres, en sembrá sissaña, en di infámies, ignomínies y maldats y, lo que es pijó, en féles en presénsia de los homes, en fótres en cara los mals, les vergoñes y tristeses, verdaderes o falses, los uns als atres, y en falsos afalagaméns (halagos) fé torná los ánims nobles a les coses vils y malvades, se ingenien en passá lo tems.
Pero, tornán a lo que había escomensat, que lo just enfado me ha apartat mes del que pensaba, dic que Guiglielmo va sé honrat y de bona gana ressibit per tots los homes nobles de Génova y que, habénse quedat algúns díes a la siudat y habén sentit moltes coses sobre la miséria y la avaríssia del siñó Herminio, lo va volé vore. Lo siñó Herminio habíe ya sentit que este Guiglielmo Borsiere ere un home honrat y, per agarrat que fore, alguna chispeta de cortessía, en paraules amistoses y en alegre gesto lo va ressibí y va entrá en ell en mols y variats raonaméns, y conversán lo va portá en ell, jun en atres genovesos que en ell estaben, a una casa nova seua que habíe manat fé mol hermosa; y después de habélay mostrat tota, va di:
- Siñó Guiglielmo, vos que hau vist y sentit tantes coses, ¿me sabríeu mostrá alguna cosa que may haygue sigut vista, que yo puguera fé pintá a la sala de esta casa meua? A lo que Guiglielmo, sentín lo seu modo de parlá poc discret, va contestá:
- Siñó, algo que may se haygue vist no cregáu que yo puga mostrátos, si no són estornuts, pets y datres vens o coses paregudes; pero si tos agrade, be tos enseñaré una cosa que vos no crec que haigáu vist may.
Lo siñó Herminio va di:
A lo que Guiglielmo entonses va contestá rápidamen:
- Siñó Guiglielmo, la faré pintá de manera que may ni vos ni datre en raó puguéu dim que no la hayga vist y conegut.
NOVENA
viernes, 20 de octubre de 2023
XIV, No m' agrad' iverns ni pascors,
XIV.
No m' agrad' iverns ni pascors,
Ni clar temps ni fuelhs de guarricx,
Quar mos enans me par destricx
E totz mos magers gaugz dolors;
E son maltrag tug mei lezer
E dezesperat mei esper;
E si m sol amors e dompneys
Tener guay plus que l' aigua 'l peys;
E pus d' amdui me sui partitz,
Cum hom eyssellatz e marritz,
Tot' autra vida m sembla mortz
E tot autre joy desconortz.
Pus d' amor m' es falhida 'l flors
E 'l dous frug e 'l gras e l' espicx,
Don jauzi' ab plazens predicx,
E pretz m' en sobrav' et honors,
E m fazia entr' els pros caber,
Era m fai d' aut en bas chazer;
E si no m sembles fols esfreys,
Anc flama tan tost non s' esteys
Qu' ieu for' esteyns e relenquitz
E perdutz en fagz et en digz,
Lo jorn que m venc lo desconortz
Que no m merma, cum que m' esfortz.
Pero no m comanda valors,
Si be m sui iratz et enicx,
Qu' ieu don gaug a mos enemicx
Tan qu' en oblit pretz ni lauzors;
Quar ben puesc dan e pro tener,
E sai d' irat jauzens parer
Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis:
E 'l marques, que l' espaza m ceis,
Guerreye lai blancs e droguitz;
Et anc pus lo mons fo bastitz,
No fes nulha gens tan d' esfortz
Cum nos, quan dieus nos n' ac estortz.
Belhas armas, bos feridors,
Setges e calabres e picx,
E traucar murs nous et anticx,
E venser batalhas e tors
Vey et aug, e non puesc vezer
Ren que m puesc' ad amor valer;
E vauc sercan ab rics arneys
Guerras e coytas e torneys,
Don sui, conquerenz, enrequitz;
E pus joys d' amor m' es falhitz,
Totz lo mons me par sol uns ortz,
E mos chans no m' es mais conortz.
Lo Marques vey honrat e sors
E Campanes, e 'l coms Enricx,
Sicar, Montos e Salanicx,
E Costantinople socors,
Quar gent sabon camp retener,
E pot hom ben proar en ver;
Qu' ancmais nulha gent non ateys
Aitan gran honor apareys
Per bos vassals, valens, arditz,
E nostr' emperi conqueritz;
E dieus trameta nos esfortz
Qu' elh se trai' a cap nostre sortz.
Anc Alixandres no fetz cors,
Ni Karles ni 'l reys Lodoycx
Tant honrat; ni 'l coms N Aimericx,
Ni Rotlan ab sos ponhedors,
No saubron tan gen conquerer
Tan ric emperi per poder
Cum nos, don pueia nostra leys;
Qu' emperadors e ducx e reys
Avem fagz, e castels garnitz
Pres dels Turcx e dels Arabitz;
Et ubertz los camis e 'ls portz
De Brandis tro al bratz Sanh Jortz.
Doncs que m val conquitz ni ricors?
Qu' ieu ja m tenia per plus ricx,
Quant era amatz e fis amicx,
E m payssia cortes' amors;
N' amava mais un sol plazer
Que sai gran terr' e gran aver;
Qu' ades on plus mos poders creys,
N' ai maior ir' ab me mezeis;
Pus mos Belhs Cavaliers grazitz
E joys m' es lunhatz e faiditz,
Don no m venra jamais conortz;
Per qu' es mager l' ira e plus fortz.
Belhs dous Engles, francx et arditz,
Cortes, essenhatz, essernitz,
Vos etz de totz mos gaugz conortz,
E quar viu ses vos fatz esfortz.
Per vos er Damas envazitz
E Jerusalem conqueritz,
E 'l regnes de Suria estortz,
Qu' els Turcx o trobon en lur sortz.
Los pelegris perjurs faiditz,
Que nos an sai en camp gequitz,
Qui los manten en cort es tortz;
Que quascus val meins vius que mortz.
martes, 17 de octubre de 2023
XVI, Baros Ihesus qu' en crotz fon mes
XVI.
Baros Ihesus qu' en crotz fon mes
Per salvar crestiana gen,
Nos manda a totz cominalmen
Qu' anem cobrar lo sant paes
On venc per nostr' amor morir;
E si no 'l volem obezir,
Lai on feniran tuit li plag,
N' auzirem maint esqiu retrag.
Qu' el sant paradis que ns promes,
On non a pena ni tormen,
Vol ara liurar francamen
A sels qu' iran ab lo marques
Outra la mar, per dieu servir;
E sels qui no 'l volran seguir,
No i aura negun, brun ni bag,
Que non puesc' aver gran esglag.
Ar veiatz del segle quals es,
Que qui 'l sec plus al pieitz s' enpren;
Pero no i a mas un bon sen
Qu' om lais los mals e prenda 'ls bes;
Que pus la mortz vol assalhir,
Negus no i pot ne i sap guandir;
Doncs pus tuit morem atrazag,
Ben es fols qui viu mal ni lag.
Tot lo segle vei sobrepres
D' engan e de galiamen,
E son aitan li mescrezen
Qu' entr' els non renha dreigz ni fes;
Que quascus ponha en trahir
Son amic per si enriquir;
Pero ill trachor son aissi trag
Cum selh qui beu tueissec ab lag.
E franc e larc e conoissen,
Humil et ardit e cortes,
Mas trop si laissa enantir
Sos sers cui dieus bais et azir,
Que nueg e jorn son en aguag
Per far en cort dan et empag.
Reis aunitz val meins que pages,
Quan renha a lei de recrezen,
E plora 'ls bes qu' autre despen,
E pert so qu' el pair' a conques;
Aitals reis faria ad aucir
Et en lach luec a sebelhir,
Qui viu a guisa de contrag
E pren e dona mal e lag.
Domnas vielhas non am ieu ges,
Quar vivon descausidamen
Contr' amor e contra joven,
Quar fin paratge an si mal mes,
Greu es de contar e de dir
E greu d' escotar e d' auzir,
Quar fin domnei an aissi trag
Qu' entre lor non trobon escag.
Domna, si m tenetz en defes
Que d' al re non ai pessamen
Mas de far vostre mandamen,
E s' en grat servir vos pogues
Entr' el despulhar e 'l vestir,
Jamais mals no m pogr' avenir,
Quar vostre dig e vostre fag
M' an sabor de roza de mag.
Reis del Leon, senes mentir,
Devetz honrat pretz reculhir,
Cum selh qui semena en garag
Temprat d' umor ab douz complag.
viernes, 13 de octubre de 2023
Complaintes Historiques. I. Quascus plor e' planh son dampnatge, Guillaume, moine de Beziers.
Complaintes Historiques.
I.
Quascus plor e' planh son dampnatge,
Sa malanansa e sa dolor,
Mas ieu las! n' ai en mon coratge
Tan gran ira e tan gran tristor
Que ja, mos jorns, planh ni plorat
Non aurai lo valen prezat,
Lo pros Vescomte, que mortz es,
De Bezers, l' ardit e 'l cortes,
Lo gai e 'l mielh adreg e 'l bon,
E 'l melhor cavallier del mon.
Mort l' an, et anc tan gran otratge
No vi hom, ni tan gran error
Mais far, ni tan gran estranhatge
De dieu et a nostre senhor,
Cum an fag li can renegat
Del fals linhatge de Pilat
Que l' an mort; e pus dieus mort pres
Per nos a salvar, semblans es
De lui, qu' es passatz al sieu pon
Per los sieus estorser laon.
Mil cavallier de gran linhatge
E mil dompnas de gran valor
Iran per la sua mort a ratge,
Mil borzes e mil servidor
Que totz foran gent heretat,
Si 'lh visques, e ric et honrat:
Ar es mortz, ai dieus! quals dans es!
Guardatz quals etz ni quo us es pres,
Ni selhs qui l' an mort qui ni don,
Qu' eras no ns acuelh ni ns respon.
A senhor tan fort deu salvatge
Esser, al gran et al menor,
Quan del sieu honrat senhoratge
Nos membrara e de l' honor
Que ns fetz et de la fezautat
Vas selhs qu' eron a mort jutjat:
Ar es mortz, ai dieus! quals dans es!
Caitieu, cum em tug a mal mes!
Vas qual part tenrem, ni ves on
Penrem port, tot lo cor m' en fon!
Ric cavallier, ric de linatge,
Ric per erguelh, ric per valor,
Ric per sen, ric per vassallatge,
Ric per dar e bon servidor,
Ric d' erguelh, ric d' umilitat,
Ric de sen e ric de foldat,
Belhs e bos, complitz de totz bes,
Anc no fo nulhs hom que us valgues;
Perdut avem en vos la fon
Don tug veniam jauzion.
Selh dieu prec que fetz trinitat
De se mezeis en deitat,
Qu' el cel, on lo maior gaugz es,
Meta l' arma, e non li pes,
Et a totz selhs qui pregatz son
De son ben soccor' et aon.
Guillaume, moine de Beziers.
https://www.persee.fr/doc/ccmed_0007-9731_1968_num_11_44_1461
https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Viscounts_of_B%C3%A9ziers
Index:
II, mon chan fenisc ab dol et ab maltraire
III, Si cum sel qu es tan grevatz
IV, Fortz chauza es, que tot lo maior dan
V, Cascus hom deu conoisser et entendre
VI, Ailas! per que viu lonjamen ni dura
VII, Era par ben que valors se desfai,
VIII, Anc non cugey que m pogues oblidar
IX, Belh senher dieus, quo pot esser sufritz
X, Planher vuelh En Blacatz en aquest leugier so,
XI, Molt mes greu d' En Sordel, quar l' es falhitz sos sens,
XII, Pus partit an lo cor En Sordel e 'N Bertrans
XIII, Ab marrimen et ab mala sabensa
XIV, Razos non es que hom deya chantar
viernes, 23 de octubre de 2026
Peire Vidal. Pos tornatz sui en Proensa + Baros Jezus + Drogoman

viernes, 28 de septiembre de 2018
SEGONA JORNADA. NOVELA OCTAVA.
Al sé lo imperi de Roma dels fransesos als tudescos transportat, va náixe entre una nassió y l’atra grandíssima enemistat y ágra y continua guiarra, per la que, tan per a deféndre lo seu país com per a atacá als atres, lo rey de Fransa y un fill seu, en tota la forsa del seu Reino y jun en los amics y paréns, van organisá un grandíssim ejérsit per a marchá contra los enemics; y abáns de que an alló se ficaren, per a no dixá lo Reino sense gobern, sabén que Gualterio, conde de Amberes, ere un home noble y sabio y mol fiel amic y criat seu, y com tamé coneixíe lo arte de la guerra los pareixíe an ells mes apte per a les coses delicades que per a les fatigoses, an ell al puesto de ells van dixá com a vicari general sobre tot lo gobern del Reino de Fransa, y sen van aná a les seues campañes.
- Mol volgut y dols amic y siñó meu, vos podéu, com home sabio, fássilmen vore cuánta es la fragilidat dels homes y de les dones. Per está lluñ lo meu home no puc yo als estímuls de la carn ni a la forsa del amor oposám, y están yo sola, les fleches del amor m´han portat a enamorám. Vos sou digne de sé amat per una dona com yo, y tos ting pel mes hermós, lo mes amable y mes galán y lo mes sabut caballé que al Reino de Fransa pugue trobás; y tal com yo puc di que sense home me vech, vos tamé sense dona. Pel que yo tos rogo, pel tan gran amor com es lo que tos ting, que no me neguéu lo vostre, que la meua juventut, com lo gel al foc, se consumix per vos. Al arribá an estes paraules li van vindre als ulls tantes llágrimes que ella, que encara intentabe rogáli mes, se va encaná y no va pugué parlá mes, y baixán la cara y plorán, a la faldeta del conde va dixá caure lo cap. Lo conde, que ere un lealíssim caballé, en mols serios renecs li va escomensá a rependre lo loco amor y a rechassála perque ya al coll volíe tirásseli, y en juraméns, afirmán que preferiríe sé descuartissat a fé tal cosa contra lo honor del seu siñó y lo seu.
La Siñora, olvidán l´amor y cabrejada li va di:
- ¿Sirá, pos, roín caballé, burlat aixina per vos lo meu dessich? Voléu fém morí. Y dién aixó, se va ficá les máns als pels, despentinánsels y esturrufánsels, y después de habés esgarrat lo vestit per la part del pit, va escomensá a cridá fort:
- ¡Ajuda, ajuda, que lo conde de Amberes vol forsám!
Lo conde, veén aixó, y tenín mes temó de la enveja dels cortessáns que de la seua consiénsia, y tenín po de que se creguéren la mentira de la Siñora, se va eixecá y tan depressa com va pugué, de la cámara y del palau va eixí y va escapá cap a casa seua, aon, sense péndre datre consell, va ficá als seus fills a caball y montán ell tamé, tan a escape com van pugué sen va aná cap a Calais. Als brams de la Siñora van córre mols, y veénla y coneixén la raó dels seus crits, no sol van doná fe a les seues paraules, sino que van afegí que la galantería y les adornades maneres del conde habíen sigut una excusa per a pugué arribá an alló. Van córre, pos, cap als palaus del conde per a arrestál; pero com no lo van trobá an ell, los van saquejá tots y después hasta los solaméns los van fé solsí (assolá).
- La salut del vostre fill no está als reméis dels meches, sino en máns de Giannetta, a la que, tal com hay vist per serts signos, lo jove vol encara que ella no sen haygue donat cuenta pel que yo vech. Ya sabéu lo que teniu que fé si voleu la seua vida.
Lo noble siñó y la seua dona, sentín aixó, se van ficá conténs per una part, ya que se podríe salvá al fill, pero mol los penabe tindre que donáli a Giannetta a son fill per dona. Ells, pos, sen van aná al dolén, y li va di la Siñora:
- Fill meu, no hauría cregut may que me amagáres algún dessich teu, y espessialmen veénte, per no tíndrel, fluixejá. Grássies que nostre Siñó se ha apiadat de tú, y per a que de esta enfermedat no te mórigues me ha amostrat la raó del teu mal, que no es datra cosa que un exessiu amor que séns per alguna jove, sigue qui sigue ella. Y en verdat, de manifestá aixó no hauríes de avergoñít perque la teua edat u demane, raro seríe que no estigueres enamorat. Pel que, fill meu, no te amagos de mí, descubríxme en confiansa lo teu dessich, y la melancolía y lo pensamén que tens y del que esta enfermedat ve, aviáls fora, y consólat y convensíxte de que res ñaurá per a la teua satisfacsió, que tú me demanos, que yo no faiga si está a les meues máns, perque mes te vull que a la meua vida. Fot a fora a la vergoña y a la temó, y dísme si puc fé algo pel teu amor. Lo jove, sentín les paraules de sa mare, primé va tindre vergoña; después, pensán que dingú milló que ella lo podríe ajudá, li va di aixina:
- Mare, res me ha fet tíndretos amagat lo meu amor mes que habém donat cuenta de que la mayoría de les persones, después de entrá en añs, no volen enrecordássen de habé sigut joves. Pero com que en aixó tos vech discreta, no sol no negaré que es verdat alló de lo que tos hau donat cuenta, sino que tos faré manifest de quí; en la condissió de que me prometigáu que tot lo que estigue a les vostres máns faréu, y aixina podréu sanám.
- ¡Ay, fill meu!, ¿aixina que per naixó te has dixat ficá tan dolén? Consólat y díxam a mí fé, y te curarás.
- Cóm, Giannetta, si monseñor lo rey, que es un jove caballé, y tú eres una hermossíssima donsella, buscare al teu amor algún plaé, ¿lay negaríes?
Veénse del tot cambiat de aspecte, y sentínse mes fort pel mol ejercicio que li tocabe fé, mol mes del que fée cuan ere jove, sen va aná, pobre y mal vestit, de aon mol tems habíe estat, cap a Inglaterra, y allá aon a Perotto habíe dixat se va adressá, y va trobá que éste ere mariscal y gran siñó, y lo va vore sano y fort y hermós, lo que li va agradá mol, pero no va volé donás a conéixe hasta sabé qué habíe sigut de Giannetta. Pel que, ficánse en camí, no va descansá hasta arribá a Londres; y allí preguntán cautamen per la Siñora a qui habíe dixat la seua filla pel seu estat, va trobá a Giannetta dona del fill, lo que mol li va agradá; y totes les seues desgrássies passades va tindre per poca cosa, ya que vius habíe trobat als seus fills y en bon estat. Y dessichós de puguéla vore va escomensá, demanán limosna, a arrimás a la vora de casa seua, aon, veénlo un día Giachetto Lamiens, que aixina se díe lo home de Giannetta, tenín compassió de ell perque apuradet y vell lo va vore, va maná a un dels criats que a casa seua lo portare y li donare de minjá, lo que lo criat va fé de bona gana.
Ell, sabén que eren los seus nets, va escomensá a demostráls amor y a féls caríssies y cussigañes; pel que los chiquets no volíen separás de ell, per mol que los cridare lo maestre que los vigilabe. Giannetta, sentínu, va eixí de una cámara y va aná cap allí aon estabe lo conde, amenassánlos en pegáls una surra si no féen lo que lo seu mestre volíe. Los chiquets van escomensá a plorá y a di que volíen quedás en aquell home honrat, que los volíe mes que lo seu mestre; del que la Siñora y lo conde sen van enriure. Se habíe eixecat lo conde, no com pare sino com mendigo, per a saludá a la filla com a Siñora y un maravillós plaé al vórela habíe sentit a l´alma. Pero ella ni entonses ni después li va conéixe de res, perque estabe mol cambiat, vell, canós, barbut, prim, moreno, y pareixíe un atra persona que lo conde. Y veén la Siñora que los chiquets no volíen separás de ell, sino que al vóldrels separá ploraben, va di al mestre que los dixare quedás un rato mes. Están, pos, los chiquets en lo home honrat, va passá que son pare de Giachetto va torná, y pel mestre se va enterá de alló; pel que, com despressiabe a Giannetta, va di:
Va passá durán la guerra que la Reina de Fransa se va ficá dolenta grave; y veén ella mateixa que se moríe, arrepentida de tots los seus pecats se va confessá devotamen en lo arzobispo de Rouen, que per tots ere tingut per home bo y santíssim, y entre los demés pecats li va contá lo gran mal que per la seua culpa habíe patit lo conde de Amberes. Y no sol se va contentá en contáu, sino que dabán de mols atres homes de pro va explicá com habíe passat, rogánlos que en lo rey intersedíren per a que al conde, si estabe viu, y si no an algún de sons fills sels restituíre lo seu estat; y mol después, ya finada la seua vida, honrosamen va sé sepultada.
Perotto, sentín aixó y miránlo fíxamen, enseguida lo va reconéixe, y plorán se va aviá als seus peus y lo va abrassá dién:
Y después de contás les aventures de cadaú, y habén plorat y habénse alegrat mol juns, volén Perotto y Giachetto vestí al conde, de cap manera se va dixá, sino que va di que primé se teníe que obtíndre la recompensa prometuda (promesa), y que tal com estabe vestit sel emportare.
Giachetto, pos, en lo conde y en Perotto se va presentá al rey y li va oferí portáli al conde y a son fill si, segóns lo bando publicat, vullguere recompensál. Lo rey rápidamen va fé portá una maravillosa recompensa dabán dels ulls de Giachetto y va di que se la emportare si de verdat li amostrabe, com prometíe, al conde y als seus fills. Giachetto entonses, fénse atrás y ficán a dabán de ell al conde, lo seu palafrené, y a Perotto va di:
- Tí estos dons de la magnifissénsia de monseñor lo rey, y enrecórdaten de di a ton pare que los teus fills, nets seus y meus, no són per part de sa mare naixcuts de cap mendigo. Giachetto va agarrá los dons y va fé vindre a París a la seua dona y a sa sogra; va vindre la dona de Perotto; y allí en grandíssima alegría van está en lo conde, al que lo rey habíe restituít tots los seus bens y lo habíe fet mes alt del que ere abáns; después, cadaú en la seua venia sen va entorná a casa seua, y ell hasta la mort va viure a París en mes honor que may.
NOVENA
