Mostrando las entradas para la consulta Faiditz ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Faiditz ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 12 de octubre de 2023

VI, Gaucelm Faiditz, ieu vos deman

VI.


Gaucelm Faiditz, ieu vos deman

Qual vos par que sion maior

O li ben o li mal d' amor,

Diguatz m' en tot vostre semblan;

Qu' el bes es tan dous e tan bos,

E 'l mals tan durs et angoissos,

Qu' en chascun podetz pro chauzir

Razons, s' o voletz a dreit dir.


Albertz, li maltrag son tan gran,

E ill ben de tan fina sabor,

Greu trobaretz mais amador

Non anes el chauzir doptan;

Mas ieu dic qu' el bes amoros

Es maier qu' el mals per un dos

Ad amic que sap gen servir,

Amar e celar e sufrir.


Gaucelm Faiditz, no us en creiran

Li conoissen entendedor,

Que vos e l' autre trobador

Vei que us anatz d' amor claman;

E pois ieu aug dire a vos

Et als autres, en lurs chansos,

Qu' anc d' amor no us poguetz jauzir, (N. E. n* us, hay una mancha)

On son aquist be que us aug dir?


Albertz, mant fin leial aman

N' an fait per descuiar clamor,

Qu' enaissi creisson lor dolor

E lor joi tenon en baissan;

E pois es en amor razos

Qu' el mals deu esser bes e pros,

E tot quant s' en pot avenir,

Deu drutz en be penr' e grazir.


Gaucelm, sill c' amon ab enguan

Non senton los maltraitz d' amor;

Ni hom non pot fort gran valor

Aver ses pena e ses afan;

Ni nuls hom non pot esser pros

Ses maltrag ni far messios;

Et amors fes N Andreu morir,

Qu' anc bes que fos no 'l poc garir.


Albertz, tug li maltrag e ill dan

Perdon lur forsa e lur vigor,

E tornon en doussa sabor

Lai on nuils bes se trai enan;

Que ja amicx, pos er joyos,

Non er membratz qu' anc iratz fos;

Aissi fa 'l bes lo mal fugir:

Doncs es el maier ses faillir.


Gaucelm Faiditz, nostra tensos

An' a la comtessa, qu' es pros,

d' Engolesme, qu' en sabra dir

Lo ben e 'l mal, e 'l miels chausir.


Albertz, be m plai que la razos

An' a lieis qu' es valens e pros,

Mas nostra terra fai delir,

Car non vol de Fransa venir.


        Albert Marquis et Gaucelm Faidit.


Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.

//

Lo radé vers se podríe dedicá a Puigdemont:

Car non vol de Bélgica venir.

viernes, 20 de octubre de 2023

XIV, No m' agrad' iverns ni pascors,

XIV.


No m' agrad' iverns ni pascors,

Ni clar temps ni fuelhs de guarricx,

Quar mos enans me par destricx

E totz mos magers gaugz dolors;

E son maltrag tug mei lezer

E dezesperat mei esper;

E si m sol amors e dompneys

Tener guay plus que l' aigua 'l peys;

E pus d' amdui me sui partitz,

Cum hom eyssellatz e marritz,

Tot' autra vida m sembla mortz

E tot autre joy desconortz.


Pus d' amor m' es falhida 'l flors

E 'l dous frug e 'l gras e l' espicx,

Don jauzi' ab plazens predicx,

E pretz m' en sobrav' et honors,

E m fazia entr' els pros caber,

Era m fai d' aut en bas chazer;

E si no m sembles fols esfreys,

Anc flama tan tost non s' esteys

Qu' ieu for' esteyns e relenquitz

E perdutz en fagz et en digz,

Lo jorn que m venc lo desconortz

Que no m merma, cum que m' esfortz.


Pero no m comanda valors,

Si be m sui iratz et enicx,

Qu' ieu don gaug a mos enemicx

Tan qu' en oblit pretz ni lauzors;

Quar ben puesc dan e pro tener,

E sai d' irat jauzens parer

Sai entr' els Latis e 'ls Grezeis:

E 'l marques, que l' espaza m ceis,

Guerreye lai blancs e droguitz;

Et anc pus lo mons fo bastitz,

No fes nulha gens tan d' esfortz

Cum nos, quan dieus nos n' ac estortz.


Belhas armas, bos feridors,

Setges e calabres e picx,

E traucar murs nous et anticx,

E venser batalhas e tors

Vey et aug, e non puesc vezer

Ren que m puesc' ad amor valer;

E vauc sercan ab rics arneys

Guerras e coytas e torneys,

Don sui, conquerenz, enrequitz;

E pus joys d' amor m' es falhitz,

Totz lo mons me par sol uns ortz,

E mos chans no m' es mais conortz.

Lo Marques vey honrat e sors

E Campanes, e 'l coms Enricx,

Sicar, Montos e Salanicx,

E Costantinople socors,

Quar gent sabon camp retener,

E pot hom ben proar en ver;

Qu' ancmais nulha gent non ateys

Aitan gran honor apareys

Per bos vassals, valens, arditz,

E nostr' emperi conqueritz;

E dieus trameta nos esfortz

Qu' elh se trai' a cap nostre sortz.


Anc Alixandres no fetz cors,

Ni Karles ni 'l reys Lodoycx

Tant honrat; ni 'l coms N Aimericx,

Ni Rotlan ab sos ponhedors,

No saubron tan gen conquerer

Tan ric emperi per poder

Cum nos, don pueia nostra leys;

Qu' emperadors e ducx e reys

Avem fagz, e castels garnitz

Pres dels Turcx e dels Arabitz;

Et ubertz los camis e 'ls portz

De Brandis tro al bratz Sanh Jortz.


Doncs que m val conquitz ni ricors?

Qu' ieu ja m tenia per plus ricx,

Quant era amatz e fis amicx,

E m payssia cortes' amors;

N' amava mais un sol plazer

Que sai gran terr' e gran aver;

Qu' ades on plus mos poders creys,

N' ai maior ir' ab me mezeis;

Pus mos Belhs Cavaliers grazitz

E joys m' es lunhatz e faiditz,

Don no m venra jamais conortz;

Per qu' es mager l' ira e plus fortz.


Belhs dous Engles, francx et arditz,

Cortes, essenhatz, essernitz,

Vos etz de totz mos gaugz conortz,

E quar viu ses vos fatz esfortz.


Per vos er Damas envazitz

E Jerusalem conqueritz,

E 'l regnes de Suria estortz,

Qu' els Turcx o trobon en lur sortz.


Los pelegris perjurs faiditz,

Que nos an sai en camp gequitz,

Qui los manten en cort es tortz;

Que quascus val meins vius que mortz.


Rambaud de Vaqueiras.

lunes, 9 de octubre de 2023

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals

Pierre Vidal.

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals



I.


Ab l' alen tir vas me l' aire

Qu' ieu sen venir de Proensa;

Tot quant es de lai m' agensa,

Si que, quan n' aug ben retraire,

Ieu m' o escout en rizen,

E 'n deman per un mot cen,

Tan m' es bel quan n' aug ben dire.


Qu' om no sap tan dous repaire

Cum de Rozer tro c' a Vensa

Si cum clau mars e Durensa,

Ni on tan fins joys s' esclaire;

Per qu' entre la franca gen

Ai laissat mon cor jauzen

Ab lieys que fa 'ls iratz rire.


Qu' om no pot lo jorn maltraire

Qu' aia de lieys sovinensa,

Qu' en lieys nais joys e comensa;

E qui qu' en sia lauzaire,

De be qu' en digua no i men;

Que 'l mielhers es, ses conten,

E 'l genser quel mon se mire.



E s' ieu sai ren dir ni faire,

Ilh n' aya 'l grat, que sciensa

M' a donat e conoissensa,

Per qu' ieu sui guays e chantaire,

E tot quant fauc d' avinen

Ai del sieu belh cors plazen,

Neis quan de bon cor cossire.


II.


Si col paubres que jay el ric ostal

Que noca s planh, sitot s' a gran dolor,

Tan tem que torn ad enueg al senhor,

No m' aus planher de ma dolor mortal;

Be m dei doler, quar aissi m mostr' erguelh

La res del mon qu' ieu plus dezir e vuelh;

Sivals d' aitan non l' aus clamar merce,

Tal paor ai qu' ades s' enueg de me.


Si m' aiut dieus, peccat fai criminal

Mia belha domna, quar no m socor,

Ben sap qu' en lieys ai mon cor e m' amor

Tan que non pens de nulh autre jornal;

Dieus! per que m sona tan gen ni m' acuelh,

Pus pro no m te d' aisso don plus mi duelh;

E cuia m doncs aissi lunhar de se!

Ans sufrirai so qu' ai sufert ancse.

Que sufrir tanh a senhor natural

Lo tort e 'l dreg e 'l sen e la folhor,

Quar greu pot hom de guerra aver honor

Pois qu' es faiditz ses grat de son ostal;

Be sui faiditz, si de s' amor me tuelh;

No m' en tolrai, ans l' am mais que no suelh:

Tenra m ja vil pus ab mal no m rete!

Non o deu far, quar per amor m' ave.


Aissi m' a tot ma domn' en son cabal,

Que, si m fai mal, ja no m veira peior,

Qu' el sieus plazers m' a tan doussa sabor

Que ges del mieu no m remembra ni m cal;

Non es nulhs jorns s' amors el cor no m bruelh,

Per qu' ai tal gaug, quan la vezon mei huelh,

E quan mos cors pensa del sieu gran be,

Qu' el mon non vuelh ni dezir autra re.


Sabetz per que 'l port amor tan coral?

Quar anc no vi tan belha ni gensor

Ni tan bona, per qu' ieu n' ai gran ricor

Quar sui amics de dona que tan val.

Ai! si ja vei que josta se m despuelh,

Mielhs m' estara qu' al senhor d' Issiduelh

Que mante pretz, quant autre si recre;

E non sai plus, mas aitan n' ai Jaufre.


Aissi cum selh que bada al veirial

Que il sembla belhs contra la resplandor,

Quant ieu l' esgart al cor n' ai tal doussor

Qu' ieu m' en oblid per lieys que vey aital;

Be m bat amors ab las vergas qu' ieu cuelh,

Quar una vetz en son reial capduelh

L' emblei un bais dont al cor mi sove.

Ai! cum mal viu qui so qu' ama no ve!


Als quatre reys d' Espanha esta mout mal,

Quar no volon aver patz entre lor,

Quar autramen son ill de gran valor,

Franc et adreit e cortes e leyal,

Sol que tan gen fezesson lur escuelh

Que viresson lor guerra en autre fuelh

Contra la gen que nostra lei mescre,

Tro qu' Espanha fos tota d' una fe.


Belhs Castiatz, senher, per vos mi duelh, 

Quar no us vei lai, e quar mi dons non ve 

Na Vierna cui am de bona fe.


Ieu dic lo ver aissi cum dir lo suelh: 

Qui ben comensa, e pueissas s' en recre, 

Mielhs li fora que non comenses re.


III.


Pus tornatz sui en Proensa

Et a ma dona sap bo,

Ben dei far bona chanso

Sivals per reconoissensa;

Qu' ab servir et ab honrar

Conquier hom de bon senhor

Don e ben fag et honor,

Qui be 'l sap tener en car;

Per qu' ieu m' en dei esforsar.


E quar anc no fitz fallensa,

Sui en bona sospeisso

Qu' el maltraitz mi torn en pro,

Pus lo bes tan gen comensa;

E poiran s' en conortar

En mi tug l' autr' amador,

Q' ab sobresfortz de labor

Trac de freida neu fuec clar

Et aigua doussa de mar.


Qu' estiers non agr' ieu guirensa, 

Mas quar vei que vencutz so,

Sec ma domn' aital razo

Que vol qu' om vencutz la vensa;

Qu' aissi deu apoderar

Franch' umilitatz ricor,

Mas ieu no y trob valedor

Qu' ab lieis me puesc' ajudar,

Mas precs, e merce clamar.


E pos en sa mantenensa

Aissi del tot m' abando,

Ja no m deu dire de no,

Que, ses tota retenensa,

Sui sieus per vendr' e per dar;

E totz hom fai gran folhor

Que di qu' ieu me vir alhor;

Mais am ab lieys mescabar

Qu' ab autra joy conquistar.


E sel que long' atendensa

Blasma, fai gran fallizo;

Qu' er an Artus li Breto

On avion lur plevensa,

Et ieu per lonc esperar

Ai conquis tan gran doussor,

Un bais que forsa d' amor

Mi fetz a ma domna emblar,

Mas er lo m deu autreiar.


Ses pechat fis penedensa,

Et ai quist ses tort perdo,

E fatz de nien gen do;

E trac d' ira benvolensa,

E gaug entier de plorar,

E d' amar doussa sabor;

E sui arditz per paor,

E sai perden gazainhar,

E, quan sui vencutz, sobrar.


Bels Raynier, per ma crezensa,

No us sai par ni companho,

Quar tug li valen baro

Valon per vostra valensa;

E pos dieus vos fetz ses par,

E us det mi per servidor,

Servirai vos de lauzor

E d' als quant o poirai far,

Bel Raynier, car etz ses par.


IV.


De chantar m' era laissatz

Per ira e per dolor

Qu' ai del comte mon senhor,

Mas pos vei qu' al bon rey platz,

Farai tost una chanso

Que porten en Arago

Guillems e 'n Blascols romieus,

Si 'l sos lor par bons e lieus.


E s' ieu chant com hom forsatz,

Pus mon senher n' a sabor,

Non tengatz per sordeyor

Mon chan, qu' el cor m' es viratz

De lieys don anc non aic pro,

Que m gieta de sospeisso;

E 'l partirs es mi tan grieus

Que res non o sap mas dieus.


Traitz sui et enguanatz

A lei de bon servidor,

Quar hom mi ten a folhor

So don degr' esser honratz,

E n' aten tal guazardo

Cum selh que serv a fello;

Mas s' ieu derenan sui sieus,

A meins me tenh que Juzieus.


A tal domna m sui donatz 

Qu' ieu viu de joy e d' amor 

E de pretz e de valor, 

Qu' en lieis s' afina beutatz, 

Cum l' aurs en l' arden carbo; 

E quar mos precs li sap bo 

Be m par qu' el segles es mieus, 

E qu' el reys ten de mi fieus.


De fin joi sui coronatz

Sobre tot emperador,

Quar de filha de comtor

Me sui tant enamoratz;

Don n' ai mais d' un pauc cordo

Que Na Raymbauda me do,

Qu' el reys Richartz ab Peitieus

Ni ab Tors ni ab Angieus.


E sitot lop m' apellatz,

No m' o tenh a deshonor,

Ni si m cridon li pastor,

Ni si m sui per lor cassatz;

Et am mais boscx e boisso

No fauc palaitz ni maizo,

Et ab joi li er mostrieus

Entre vent e gel e nieus.


La Loba ditz que sieus so,

Et a ben dreg e razo,

Que per ma fe mielhs sui sieus

Que no sui d' autrui ni mieus.

//

https://fr.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal

Peire Vidal (Fin xiie siècle - début du xiiie siècle - on perd sa trace vers 1205) est un troubadour de langue occitane originaire du Languedoc.


Fils d’une famille aisée de Toulouse, ce troubadour est à la fois un poète de l’amour et un homme public : options politiques et amours tumultueuses sont étroitement liées.


Esprit libre et indépendant, il s’instaure en conseiller des suzerains, et son franc parler lui vaut quelques revers du destin.


Son œuvre à l’esthétique travaillée et présente, émouvante, légère, nous conserve l’image d’un amoureux éternel mais à chaque fois passionné et sincère ; elle amorce aussi une nouvelle forme de l’art des troubadours.


Il est à Malte vers 1204-12051 à la cour du comte de Malte, le corsaire Enrico Pescatore2,3 qu'il célèbre dans ses poèmes4.


Grand amateur de femmes, il est, et sera toute sa vie, pourchassé par des maris jaloux, qui ont de solides raisons de l’être. Un chevalier de Saint Gilles lui fait même couper un bout de la langue pour le punir d’avoir eu l’outrecuidance de se vanter, publiquement, d’être l’amant de sa femme. Cette affaire faisant grand bruit en Provence, le troubadour toulousain part pour la Grèce. Il y épouse une très jolie fille qu’il croit être la nièce de l’empereur de Constantinople et, fort de cette conviction, il dépense une fortune à armer une flotte destinée à conquérir son « empire en attente d’héritage ». Il est ainsi, Peire Vidal ! Méprisant les avares, il dépense sans compter… l’argent de ses protecteurs. Avec sa femme, pendant leur équipée grecque, ils voient grand en tout. Pourquoi ne se donneraient-ils pas des titres impériaux ? Ils se les donnent. A son retour en France, il se brouille avec Raymond V qui lui interdit l’entrée dans Toulouse. Leur désaccord va durer pendant quelques années au cours desquelles ils vont se battre à coups de mots. Mais la profonde amitié n’est pas atteinte et les beaux jours reviennent. Lorsque Raymond V meurt en 1194, Peire Vidal, en signe de deuil, s’habille de noir, fait couper les oreilles et la crinière de ses chevaux et oblige ses serviteurs à se laisser pousser barbe et ongles. Lors d’un séjour en Provence, le turbulent troubadour vit un grand amour qui fait scandale avec la belle Vierna, vraisemblablement fille d’Arles. Tous les poèmes du « grand fol » nous content ses amours et ses voyages mouvementés. L’une de ses œuvres retrace ce qui semble bien être la plus extraordinaire de ses aventures. Il y chante ses liens avec la fille du comte de Pennautier… Amours furtives de la séduisante Orbria avec le poète qui la rejoint vêtu d’une peau de loup… Chassé et battu par les bergers trompés par son déguisement, il est porté, un jour, à demi mort chez sa belle, la « louve de Pennautier » comme elle fut surnommée.


Peire Vidal fut le premier troubadour à avoir fait l'objet d'une édition critique de ses œuvres par Karl Bartsch en 1857.


Les poésies de Peire Vidal, éditées par Joseph Anglade, Librairie Honoré Champion éditeur, (les classiques du Moyen Âge) Paris, 1913

Le Loup amoureux (poèmes de Peire Vidal) traduction de Francis Combes, Fédérop, coll. "Troubadours", Gardonne, 2014


http://www.trobar.org/troubadours/peire_vidal




Peire Vidal[1] (* um 1175 in Toulouse; † um 1210) war ein altokzitanischer Trobador.[2] Er schrieb sehr persönlich gehaltene Lieder in Formvollendung und bilderreicher Sprache.[2] 45 dieser Lieder sind überkommen, davon sogar zwölf mit Melodie.



https://de.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal


Peire Vidal lebte als fahrender Sänger in Frankreich, Spanien, Italien und dem Orient.[2] Außerhalb seines musikalisch-poetischen Werkes finden wir keinen zeitgenössischen Bezug zu seiner Dichter-Sänger-Persönlichkeit. Eine kurze okzitanische Biografie, die etwa fünfzig Jahre nach seinem Tode verfasst wurde, hat fiktionalen Charakter und beruht auf Episoden, die auf seinen Gedichten aufbauen.[3] Lediglich die Eröffnungszeile der Biografie ist im engeren Sinne biografisch.[3] Dort heißt es: „Si fo de Tolosa, fils d'un pelissier“.[3] „Er stammt aus Toulouse und ist der Sohn eines Kürschners.“ Die Pelz- und Lederwarenindustrie war im 12. Jahrhundert in der Nähe der Kirche Saint Pierre des Cuisines in Toulouse etabliert.[3]


Peire begann seine Karriere zusammen mit dem Troubadour Bernart Durfort um 1176 am Hofe des Grafen Raymond V. von Toulouse. Er blieb dort bis 1190, als er sich nach einem Streit mit dem Grafen auf die Suche nach anderen Gönnern machte.[4] Viele seiner frühen Gedichte waren Vierna de Porcellet gewidmet, einer Verwandten des Grafen. In einigen dieser Gedichte agieren Peire, Vierna und Raymond in einer Dreiecksbeziehung.[4]


Von Toulouse aus begab er sich an den Hof von König Alfons II. von Aragon, wo er bis zu dessen Tode im Jahr 1196 gut lebte.[5] Gelegentlich besuchte er den Hof von Alfons Sohn Peter II. von Aragon.[5] Im Streit zwischen den Herrschern von Toulouse und Aragon nahm Peire den Standpunkt von Aragon ein.[5] Er besuchte den Hof von König Alfons VIII. von Kastilien in Toledo im Jahre 1195 und danach mehrfach bis 1201.[5] Er blieb auch einige Zeit am Hof von König Alfons IX. von León, wo die galizisch-portugiesische Lyrik der okzitanischen gegenüber vorgezogen wurde.[5]


Unter Peires vielen kleineren Gönnern befanden sich William VIII von Montpellier und seine Frau, die byzantinische Prinzessin Eudokia Komnene.[5] William war sowohl ein Vasall von Peter II. als auch dessen Schwiegervater.[5] Peire besuchte den aragonesischen Hof während einiger seiner Besuche in Narbonne, aber obwohl die regierende Vizegräfin dieser Stadt, Ermengarde von Narbonne, eine bemerkenswerte Gönnerin der Troubadours war (Sie unterstützte beispielsweise Azalais de Porcairagues), gibt es keinen Hinweis darauf, dass sie Peire förderte oder dass dieser Lieder für oder auf sie schrieb.[5] Peire war auch eng mit dem Vizegrafen von Marseille Barral de Baux verbunden.[5] Wegen eines Liebeshandels mit dessen Gemahlin Azalais musste er nach Italien flüchten.[6] Vidal nahm am Dritten Kreuzzug teil und kam bis Zypern, wo er sich mit einer Griechin verheiratete.[6] Peire Vidal beendete seine Tage vermutlich am Hofe von Alfons III. von Aragon.[6]


Peire Vidal fungierte als Berater vieler großer Persönlichkeiten seiner Zeit.[7] Er selbst zeichnete sich durch eine unverwechselbare, originelle, poetische Persönlichkeit voller Einfallsreichtum und Schärfe aus.[7] Geschickt in Parodie und Karikatur nahm er oft eine prahlerisch-übertreibende Grundposition ein.[7] Diese Haltung führte er so weit, dass dies nur noch als Selbstironie ausgelegt werden kann.[7] Er rühmte sich, „der beste aller Kavaliere“ und „der unwiderstehlichste aller Liebhaber“ zu sein.[7] In seiner Liebeslyrik tritt immer sein persönlicher Charakter hervor, der nicht von allzu großem Ernst geprägt ist.[7] Sein Stil ist klar und einfach, dennoch formvollendet und immer persönlich gehalten.[7] Besonders geschätzt wird sein Lied Anc no mori, in dem er selbst seine dichterische Produktivität beschreibt: „De mots ricos no tem Peire Vidal!“ „Vor reichen Worten fürchtet Peire Vidal sich nicht!“[7]

Peire Vidal wird in Ezra Pounds Gedicht Pierre Vidal und in Ford Madox Fords Roman The Good Soldier sowie in Leopold von Sacher-Masochs Novelle Venus in Furs erwähnt.

F.A. Brockhaus (Hrsg.): Brockhaus Enzyklopädie. In vierundzwanzig Bänden. Peire Vidal. 19. Auflage (1986–1994). Band 16. F.A. Brockhaus, Mannheim 1991, ISBN 3-7653-1100-6, S. 633.

Peire Vidal. In: Meyers. 6. Auflage. Band 15, S. 541.

Veronica M. Fraser: The Songs of Peire Vidal: Translation and Commentary. Peter Lang, New York 2006, ISBN 0-8204-7922-5.

https://www.discogs.com/artist/844176

https://www.allmusic.com/artist/mn0001758782








viernes, 6 de octubre de 2023

Bertrand de Born.

Bertrand de Born.


Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.


Tant es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.


Jamais non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L' enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai Saissa m deffendia.

Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.

Ab que s tanh qu' amors m' aucia

Per la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s volia
Dels plus pros
Castelhas, o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.


Domna, sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me ria.

II.

Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E 'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro Na Laina,

Com lo seingner de Peitau.

Per saludar, torn entr' els Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.

Gens joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C' onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,

En fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir cortes e liau
E de solatz mi semblet
Catalana,
E d' acuillir de son jau.

Al gen parlar que m fetz, et al gen ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m des Corezana,

Car a son grat m' en esjau.


De tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra clau.

III.

Domna, puois de mi no us cal,
E partit m' avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai perduda,
Jamais non vuoill aver druda.

Puois no us puesc trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz renduda.

Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois non er fada ni muda.

De Chales la vescomtal,
Vuoill que m done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N' Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.

N' Audiartz, si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.

De Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s muda.

Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?

Papiol, mon Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai, e d' aut bas cazeguda.

IV.

Ieu m' escondisc, domna, que mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l mieu per messonguas comtar.


Al primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que de nulha s' amor, ni son colguar.

Domna, s' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc, mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.

Escut al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,

Et estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.

S' ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas vos cui am e dezir e tenc car.

Ma domna m lais per autre cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna amar.

Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.

Autr' escondig vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S' ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr' o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,

De tal guiza que no m puesc' ajudar.

Fals enueios, fementit lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us lauzera que m laissassetz estar.

V.

S' abrils e fuelhas e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.


Domna, s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos acordamens,
A sol los afizamens.

Vostre reptars m' es sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.

Dos n' i a guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu' ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom, si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.

D' autres n' i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es obediens,
Ni fai lurs comandamens.

Ges dels ricx torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.

Ricx homes vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu' aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.

Na Tempra, joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.


Papiols, sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N
Oc e No, quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.

Rassa, non sui margeritz,

Anz es tan ferma ma leis,

Que s' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens.

//

Bertrand de Born.

https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born

Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1​ fue un soldado occitano y trovador.

Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.

Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.

Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2​ Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:


Infierno, Dante, Bertran de Born

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1​

Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.

E perché tu di me novella porti,

sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli

che diedi al re giovane i ma' conforti.


Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:

Achitofèl non fé più d'Absalone

e di Davìd coi malvagi punzelli.


Perch' io parti' così giunte persone,

partito porto il mio cerebro, lasso!,

dal suo principio ch'è in questo troncone.

Così s'osserva in me lo contrapasso.


Y para que tú de mis noticias lleves,

sabe que soy Bertrán de Born, aquel

que dio al joven rey malos consejos.


Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;

no hizo más Ajitófel a Absalón

y a David con sus perversas sugerencias.


Porque separé a tan unidas personas,

separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,

de su principio que está en este tronco.

Así se cumple en mí el contrapaso.

Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.

También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.

Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.

jueves, 12 de octubre de 2023

Tome quatrième, Tensons, Complaintes historiques, Croisades, Sirventes, Morales, Religieuses

Tome quatrième


Des Tensons, des Complaintes historiques, des pièces sur les Croisades, des Sirventes historiques, des Sirventes divers, et des pièces Morales et Religieuses.

Paris, 1819.


TENSONS.

I.

Senher Raymbautz, per vezer
De vos lo conort e 'l solatz
Suy sai vengutz tost e viatz,
Mais qu' ieu no suy per vostr' aver;
E vuelh saber, quan m' en irai,
Cum es de vos ni cossi us vai,
Qu' enqueron m' en lai entre nos.

Tant ai de sen e de saber,
E suy tan savis e membratz,
Quant aurai vostres faitz guardatz,
Qu' al partir en sabrai lo ver:
S' es tals lo guaps cum hom retrai,
O si n' es tant, o meinhs o mai,
Cum aug dir ni comtar de vos.

Gardatz vos que us sapchatz tener
En aisso qu' eras comensatz;
Quar hom, on plus aut es puiatz,
Plus bas chai, si s laissa chazer:
Pueys dizon tug que mal l' estai,
Per que fes, pus era non fai,
Qu' eras non te condug ni dos.

Qu' ab pro manjar et ab jazer
Pot hom estar suau malvatz;
Mas de grans afans es carguatz
Selh que bon pretz vol mantener;
Cove que s percas sai e lai
E tolha e do, si cum s' eschai,
Quan ve que es luecx ni sazos.

D' aisso vuelh que digatz lo ver
S' auretz nom drutz o molheratz,
O per qual seretz apelatz,
O 'ls volretz amdos retener:
Veiaire m' es, al sen qu' ieu ai,
dic, quar ben o sai,
Per so us o dic, quar ben o sai,
Qu' a dreg los auretz ambedos.

Si voletz el segle parer,
Siatz en luec folhs ab los fatz:
Et aqui meteys vos sapchatz
Ab los savis gen captener;
Qu' aissi s cove qu' om los assai,
Ab ira 'ls us, l' autres ab jai,
Ab mal los mals, ab ben los bos.

No us fassatz de sen trop temer,
Per qu' om diga: trop es senatz;
Qu' en tal luec vos valra foldatz
On sens no us poiria valer.
Tan quant auretz pel saur ni bai,
E 'l cor aissi coindet e gai,
Grans sens no us er honors ni pros.

Senher Rambautz, ieu m' en irai,
Mas vostre respost auzirai,
Si us platz, ans que m parta de vos.

                                                  Pierre Rogiers.

Pierre Rogiers. Peire Rotgiers.


II.

Peire Rogiers, a trassaillir
M' er per vos los ditz e 'ls covens
Qu' ieu ai a mi dons, totz dolens
De chantar, que m cugei sofrir;
E pus sai etz a mi vengutz,
Chantarai, si m n' ai estat mutz,
Que non vuelh remaner cofes.

Mout vos dei lauzar e grazir,
Quar anc vos venc cor ni talens
De saber mos captenemens:
E vuelh que m sapchatz alques dir;
E ja l' avers no m sia escutz,
S' ieu suy avols ni recrezutz,
Que pel ver non passetz ades.

Quar qui per aver vol mentir,
Aquelh lauzars es blasmamens,
E torn en mals ensenhamens,
E s fai als autres escarnir;
Qu' en digz non es bos pretz saubutz,
Mas als fagz es reconogutz,
E pels fagz ven lo dir apres.

Per me voletz mon nom auzir,
Quals suy o drutz; er clau las dens,
Qu' ades pueia mos pessamens
On plus de prion m' o cossir.
E dic vos ben qu' ieu no sui drutz,
Tot per so quar no sui volgutz;
Mas ben am, sol mi dons m' ames!

Peire Rogiers, cum puesc sufrir
Qu' ades am aissi solamens?
Meravil me si viu de vens;
Tort ai, si m fai mi dons murir,
S' ieu muer per lieys, farai vertutz;
Per qu' ieu cre que, si fos perdutz,
Dreg agra que plus m' azires.

Ara 'l ven en cor que m' azir,
Mas ja fo, qu' er autres sos sens,
Qu' aitals es sos captenemens;
Per qu' ieu lo y dei tos temps grazir,
Sol pel ben que m n' es escazutz.
Ja, no m' en vengues mais salutz,
Li dei tos temps estar als pes.

Si m volgues sol tan consentir
Qu' ieu tos temps fos sos entendens,
Ab bels digz n' estera jauzens,
E fera m senes fag jauzir;
E deuria n' esser cregutz,
Qu' ieu non quier tan que m fos crezutz
Mas d' un bon respieg don visques.

Bon Respieg, d' aut bas son cazutz;
E si no m recep sa vertutz,
Per cosselh li do que m pendes.

                                    Rambaud d' Orange.

Rambaud, Raimbaut, Raembautz; Orange, Aurenga

//

Index de Tensons:

III, IV, Amicx Bernartz del Ventadorn.

V, Ara m digatz Rambautz si vos agrada,

VI, Gaucelm Faiditz ieu vos deman

VII, Perdigons, vostre sen digatz,

VIII, N Uc de la Bachallaria

IX, Gausselm no m puesc estener,

X, N Elias conseill vos deman

XI, Peire Vidal, pois far m' aven tenson,

XII, XII, En Raymbautz, ses saben

XIII, Senher Blacatz, de domna pro,

XIV, Gui Uiselh be m peza de vos

XV, Digatz, Bertrans de San Felitz


XVI, Us amicx et un' amia,

XVII, Amicx N Albertz, tensos soven 

XVIII, Monges, digatz, segon vostra sciensa

XIX, L' autr' ier fuy en paradis,

XX, Autra vetz fuy a parlamen