champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Peire Vidal (Fin xiie siècle - début du xiiie siècle - on perd sa trace vers 1205) est un troubadour de langue occitane originaire du Languedoc.
Fils d’une famille aisée de Toulouse, ce troubadour est à la fois un poète de l’amour et un homme public : options politiques et amours tumultueuses sont étroitement liées.
Esprit libre et indépendant, il s’instaure en conseiller des suzerains, et son franc parler lui vaut quelques revers du destin.
Son œuvre à l’esthétique travaillée et présente, émouvante, légère, nous conserve l’image d’un amoureux éternel mais à chaque fois passionné et sincère ; elle amorce aussi une nouvelle forme de l’art des troubadours.
Il est à Malte vers 1204-12051 à la cour du comte de Malte, le corsaire Enrico Pescatore2,3 qu'il célèbre dans ses poèmes4.
Grand amateur de femmes, il est, et sera toute sa vie, pourchassé par des maris jaloux, qui ont de solides raisons de l’être. Un chevalier de Saint Gilles lui fait même couper un bout de la langue pour le punir d’avoir eu l’outrecuidance de se vanter, publiquement, d’être l’amant de sa femme. Cette affaire faisant grand bruit en Provence, le troubadour toulousain part pour la Grèce. Il y épouse une très jolie fille qu’il croit être la nièce de l’empereur de Constantinople et, fort de cette conviction, il dépense une fortune à armer une flotte destinée à conquérir son « empire en attente d’héritage ». Il est ainsi, Peire Vidal ! Méprisant les avares, il dépense sans compter… l’argent de ses protecteurs. Avec sa femme, pendant leur équipée grecque, ils voient grand en tout. Pourquoi ne se donneraient-ils pas des titres impériaux ? Ils se les donnent. A son retour en France, il se brouille avec Raymond V qui lui interdit l’entrée dans Toulouse. Leur désaccord va durer pendant quelques années au cours desquelles ils vont se battre à coups de mots. Mais la profonde amitié n’est pas atteinte et les beaux jours reviennent. Lorsque Raymond V meurt en 1194, Peire Vidal, en signe de deuil, s’habille de noir, fait couper les oreilles et la crinière de ses chevaux et oblige ses serviteurs à se laisser pousser barbe et ongles. Lors d’un séjour en Provence, le turbulent troubadour vit un grand amour qui fait scandale avec la belle Vierna, vraisemblablement fille d’Arles. Tous les poèmes du « grand fol » nous content ses amours et ses voyages mouvementés. L’une de ses œuvres retrace ce qui semble bien être la plus extraordinaire de ses aventures. Il y chante ses liens avec la fille du comte de Pennautier… Amours furtives de la séduisante Orbria avec le poète qui la rejoint vêtu d’une peau de loup… Chassé et battu par les bergers trompés par son déguisement, il est porté, un jour, à demi mort chez sa belle, la « louve de Pennautier » comme elle fut surnommée.
Peire Vidal fut le premier troubadour à avoir fait l'objet d'une édition critique de ses œuvres par Karl Bartsch en 1857.
Les poésies de Peire Vidal, éditées par Joseph Anglade, Librairie Honoré Champion éditeur, (les classiques du Moyen Âge) Paris, 1913
Le Loup amoureux (poèmes de Peire Vidal) traduction de Francis Combes, Fédérop, coll. "Troubadours", Gardonne, 2014
http://www.trobar.org/troubadours/peire_vidal
Peire Vidal[1] (* um 1175 in Toulouse; † um 1210) war ein altokzitanischer Trobador.[2] Er schrieb sehr persönlich gehaltene Lieder in Formvollendung und bilderreicher Sprache.[2] 45 dieser Lieder sind überkommen, davon sogar zwölf mit Melodie.
https://de.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal
Peire Vidal lebte als fahrender Sänger in Frankreich, Spanien, Italien und dem Orient.[2] Außerhalb seines musikalisch-poetischen Werkes finden wir keinen zeitgenössischen Bezug zu seiner Dichter-Sänger-Persönlichkeit. Eine kurze okzitanische Biografie, die etwa fünfzig Jahre nach seinem Tode verfasst wurde, hat fiktionalen Charakter und beruht auf Episoden, die auf seinen Gedichten aufbauen.[3] Lediglich die Eröffnungszeile der Biografie ist im engeren Sinne biografisch.[3] Dort heißt es: „Si fo de Tolosa, fils d'un pelissier“.[3] „Er stammt aus Toulouse und ist der Sohn eines Kürschners.“ Die Pelz- und Lederwarenindustrie war im 12. Jahrhundert in der Nähe der Kirche Saint Pierre des Cuisines in Toulouse etabliert.[3]
Peire begann seine Karriere zusammen mit dem Troubadour Bernart Durfort um 1176 am Hofe des Grafen Raymond V. von Toulouse. Er blieb dort bis 1190, als er sich nach einem Streit mit dem Grafen auf die Suche nach anderen Gönnern machte.[4] Viele seiner frühen Gedichte waren Vierna de Porcellet gewidmet, einer Verwandten des Grafen. In einigen dieser Gedichte agieren Peire, Vierna und Raymond in einer Dreiecksbeziehung.[4]
Von Toulouse aus begab er sich an den Hof von König Alfons II. von Aragon, wo er bis zu dessen Tode im Jahr 1196 gut lebte.[5] Gelegentlich besuchte er den Hof von Alfons Sohn Peter II. von Aragon.[5] Im Streit zwischen den Herrschern von Toulouse und Aragon nahm Peire den Standpunkt von Aragon ein.[5] Er besuchte den Hof von König Alfons VIII. von Kastilien in Toledo im Jahre 1195 und danach mehrfach bis 1201.[5] Er blieb auch einige Zeit am Hof von König Alfons IX. von León, wo die galizisch-portugiesische Lyrik der okzitanischen gegenüber vorgezogen wurde.[5]
Unter Peires vielen kleineren Gönnern befanden sich William VIII von Montpellier und seine Frau, die byzantinische Prinzessin Eudokia Komnene.[5] William war sowohl ein Vasall von Peter II. als auch dessen Schwiegervater.[5] Peire besuchte den aragonesischen Hof während einiger seiner Besuche in Narbonne, aber obwohl die regierende Vizegräfin dieser Stadt, Ermengarde von Narbonne, eine bemerkenswerte Gönnerin der Troubadours war (Sie unterstützte beispielsweise Azalais de Porcairagues), gibt es keinen Hinweis darauf, dass sie Peire förderte oder dass dieser Lieder für oder auf sie schrieb.[5] Peire war auch eng mit dem Vizegrafen von Marseille Barral de Baux verbunden.[5] Wegen eines Liebeshandels mit dessen Gemahlin Azalais musste er nach Italien flüchten.[6] Vidal nahm am Dritten Kreuzzug teil und kam bis Zypern, wo er sich mit einer Griechin verheiratete.[6] Peire Vidal beendete seine Tage vermutlich am Hofe von Alfons III. von Aragon.[6]
Peire Vidal fungierte als Berater vieler großer Persönlichkeiten seiner Zeit.[7] Er selbst zeichnete sich durch eine unverwechselbare, originelle, poetische Persönlichkeit voller Einfallsreichtum und Schärfe aus.[7] Geschickt in Parodie und Karikatur nahm er oft eine prahlerisch-übertreibende Grundposition ein.[7] Diese Haltung führte er so weit, dass dies nur noch als Selbstironie ausgelegt werden kann.[7] Er rühmte sich, „der beste aller Kavaliere“ und „der unwiderstehlichste aller Liebhaber“ zu sein.[7] In seiner Liebeslyrik tritt immer sein persönlicher Charakter hervor, der nicht von allzu großem Ernst geprägt ist.[7] Sein Stil ist klar und einfach, dennoch formvollendet und immer persönlich gehalten.[7] Besonders geschätzt wird sein Lied Anc no mori, in dem er selbst seine dichterische Produktivität beschreibt: „De mots ricos no tem Peire Vidal!“ „Vor reichen Worten fürchtet Peire Vidal sich nicht!“[7]
Peire Vidal wird in Ezra Pounds Gedicht Pierre Vidal und in Ford Madox Fords Roman The Good Soldier sowie in Leopold von Sacher-Masochs Novelle Venus in Furs erwähnt.
F.A. Brockhaus (Hrsg.): Brockhaus Enzyklopädie. In vierundzwanzig Bänden. Peire Vidal. 19. Auflage (1986–1994). Band 16. F.A. Brockhaus, Mannheim 1991, ISBN 3-7653-1100-6, S. 633.
Peire Vidal. In: Meyers. 6. Auflage. Band 15, S. 541.
Veronica M. Fraser: The Songs of Peire Vidal: Translation and Commentary. Peter Lang, New York 2006, ISBN 0-8204-7922-5.
Cazutz sui de mal en pena, Quar vauc lai o 'l cors
mi mena, E jamais No m descarguarai del fais; Qu' il m' a
mes en tal cadena Don malha no s descadena, Quar m' atrais Ab
un dous esguart en biais Una blanca, fresca Elena. Fait ai
longua quarantena, Mas hueymais Sui al dijous de la Cena.
Tant
es d' amorosa mena Qu' ieu morrai si no m' estrena D' un dous
bais; Mas ab trop d' erguelh m' eslais De tota beutat
terrena. An pres las tres de Tolena Fis e gais, Mas ilh es
sobr' ellas mais Que non es aurs sobr' arena: Qu' ieu no vuelh
aver Ravena, Ni Doais, Ses cuidar qu' ella m retenha.
Jamais
non er cortz complia On hom non guap ni non ria; Cortz ses
dos Non es mas parcs de baros: Que mort m' agra ses faillia L'
enuey e la vilania D' Argentos; Mas lo gens cors amoros, E
la doussa cara pia, E la bona companhia, E 'l respos, De lai
Saissa m deffendia.
Ren en beutat no m gualia; Ni m fai
nulha fantaumia Lo joios, Joves, gens cors amoros: E gensa
qui la deslia; Et on hom plus n' ostaria Guarnizos, Plus en
seria enveyos; Que la nueg fai parer dia La guola, e qui la
vezia Plus en jos Tot lo mons n' agensaria.
Ab que s
tanh qu' amors m' aucia
Per
la gensor qu' el mon sia En perdos; Quan mir sas belhas faissos, Conosc que ja non er mia: Que chauzir pot si s
volia Dels plus pros Castelhas,
o rics baros; Qu' en lieys es la senhoria De pretz e de
cortezia, De faitz bos; E deu far que ben l' estia.
A
pensos; Qu' el vostre gen cors joyos Me sembla qu' ades me
ria.
II.
Ges de disnar non for' oimais maitis Qui
agues fort bon ostau, E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis, E
'l focs fos clars e de fau. Lo plus rics jorns es oi de la
setmana, E degran estar suau: C' aitan volgra volgues mon pro
Na Laina,
Per saludar, torn entr' els
Lemozis, Cella que a pretz cabau: Mos belhs Seingner e mos
belhs Sembelis Qeiron oimais qui las lau; Qu' ieu ai trobat del
mon la plus certana, E la gensor c' om mentau; Per que s' amors
m' es tan cotediana, Qu' a las autras mi fai brau.
Gens
joves cors, francs e verais e fis, D' aut paratge de reiau, Per
vos serai estraitz de mon pais, E m mudarai part Anjau; E car
es tan sobr' autras sobeirana Vostra valors, e plus au, C'
onrada n' er la corona romana Si 'l vostre cap s' i enclau.
Al
dolz esgar que m fes, et ab clar vis,
En
fes amors son esclau, Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis
Sobr'
un feutre enperiau; La paraula fon doussa et humana, E 'l dir
cortes e liau E de solatz mi semblet Catalana, E
d' acuillir de son jau.
Al gen parlar que m fetz, et al gen
ris Quan vi las denz de cristau, E 'l cors dalgat, graile e
fresc e lis Vi benestan en bliau; E la colors fo fresca e
rosana Que tenc mon cor dinz sa clau: Mais ac de joi que qui m
des Corezana,
Car
a son grat m' en esjau.
De
tota es Na maier sobeirana, De tot can mar, terra
clau.
III.
Domna, puois de mi no us cal, E partit m'
avetz de vos Senes totas ochaisos, No sai on m' enqueira Que
jamais Non er per mi tan rics jais Cobratz; e si del
semblan Non trob domna, a mon talan, Que m vailla vos qu' ai
perduda, Jamais non vuoill aver druda.
Puois no us puesc
trobar engual, Tan bella que fos tan pros, Ni sos rics cors tan
joyos, De tan bella tieira, Ni tan gais, Ni sos rics pretz
tan verais, Irai per tot acaptan De chascuna un bel
semblan, Per far domna soicebuda, Tro vos me siatz
renduda.
Fresca color natural Pren, bels Sembelis, de
vos, E 'l douz esguart amoros; E fatz gran sobreira Car re i
lais, Qu' anc res de ben no us sofrais. A ma domna Elis
deman Son adreg parlar gaban, Que m don' ab mi dons ajuda, Pois
non er fada ni muda.
De Chales la vescomtal, Vuoill que m
done ad estros La gola, e 'ls mans amdos. Pois tenc ma
carrieira, No m biais, Ves Roca Choart m' eslais Als pels N'
Agnes que m daran, Qu' Iseus, la domn' a Tristan, Qu' en fo per
totz mentauguda, No 'ls ac tan bels a saubuda.
N' Audiartz,
si be m vol mal, Voill que m do de sas faissos Que il estai
genliazos; E car es enteira, C' anc no s frais S' amors, ni
no l' a en biais. A mon Miels de Ben deman Son adreit nou cors
prezan, De que par a la veguda La fassa bon tener nuda.
De
Na Faidida atretal Voill sas bellas dens en dos, L' acuillir e
'l gen respos Don es presenteira Dins son ais. Mos Bels Miraills voill que m lais Sa gaiesa e son bel gran, E car sap
son benestan Far don es reconoguda, E no s' en camja ni s
muda.
Bels Seigner, ieu no us quier al, Mas que fos tan
cobeitos D' aquestas, cum sui de vos: C' una lechadeira Amors
nais, Don mos cors es tan lecais, Qu' am mais de vos lo
deman, Que d' autra tener baisan. Doncs, mi dons per que m
refuda, Pois sap que tan l' ai volguda?
Papiol, mon
Aziman M' anaras dir en chantan, C' amors es desconoguda Sai,
e d' aut bas cazeguda.
IV.
Ieu m' escondisc, domna, que
mal non mi er De so qu' an dig de mi fals lauzengier; Per merce
us prec que non puescon mesclar Vostre gent cors adreg e
plazentier, Franc et humil, leyal e drechurier, Encontra 'l
mieu per messonguas comtar.
Al
primier lans pert ieu mon esparvier, E 'l m' aucion el ponh falcon
lanier, E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar, S' ieu mais de
vos, ont ai mon cossirier, Non am totz temps aver lo dezirier Que
de nulha s' amor, ni son colguar.
Domna, s' ieu ai mon austor
anedier Bon e volan e prenden e mainier, Que tot auzelh puesca apoderar, Singn' e grua et aigron blanc o nier, Volrai lo donc,
mal mudat guallinier, Gras, debaten, que non puesca volar.
Escut
al colh, cavalgu' ieu ab tempier, E port sallat, capairon
traversier, E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,
Et
estrueps loncs en caval bas trotier, Et en ostal truep irat
ostalier, Si no us menti qui us o anet comtar.
S'
ieu per joguar m' aseti al taulier, Ja no i puesca baratar un
denier; Ni ab taula preza non puesc' intrar, Ans giet' ades lo
reir' azar derrier, S' ieu mais autra domna am ni enquier Mas
vos cui am e dezir e tenc car.
Ma domna m lais per autre
cavalier, E pueis no sai a que m' aia mestier, E falha m vens
quan serai sobre mar, En cort de rey mi baton li portier, Et en
cocha m vei' hom fugir primier, S' ieu anc ac cor d' autra domna
amar.
Senher sia eu d' un castelh parsonier, E qu' en la
tor siam quatre parcier, E l' us l' autre non si puesca fizar; Ans
m' aion ops tos temps arbalestier, Metges, guaitas, e sirvent et
arquier, Si ieu vengui per vos a gualiar.
Autr' escondig
vos farai pus sobrier, E pus no m sai orar mais d' encombrier, S'
ieu anc falhi ves vos neys del pensar, Quan serem sol dins cambr'
o dins vergier Falha m poders deves mon companhier,
S' abrils e fuelhas
e flors, E 'l bel matis e 'l clar ser, E 'l ric joy que ieu
esper No m' alegron, et amors, E 'l rossinholet qu' aug
braire, E 'l dous temps vertz e grazitz Que ns adutz jois e
doussors, E 'l cuendes pascors floritz Mi dons son ardit non
creys, E no 'l merma l' espavens, Greu m' en venra jauzimens.
Domna,
s' ieu quezi secors Vas vos, non o fi de ver, E veus m' al
vostre plazer Mi e mos chans e mas tors; E prenc comjat del
repaire On fui tan gent aculhitz, On renha pretz e valors: E
selh que mante faiditz Per honor de si meteys, Quan fai bos
acordamens, A sol los afizamens.
Vostre reptars m' es
sabors Rics, car cuiatz tan valer Que, ses be far, ab
temer Volriatz aver lauzors, E c' om no us auzes retraire Quant
us faitz que deschauzitz: Mas semblaria m temors, Si n' era per
mi cobritz Coms, ni vescoms, ducs ni reys; Mas faitz vostres
faitz tan gens Que us en seguan ditz valens.
Dos n' i a
guerreyadors, Quar an de mal far lezer, Que no s sabon
captener Nulh temps ses enginhadors; E volon lansar e traire, E
vey los totz jorns guarnitz; Com an vezi, an descors, Per qu'
ieu non lur sui aizitz: Quar anc bon pretz non ateys Ricx hom,
si joys e jovens E valors no ill fon guirens. D' autres n' i a
bastidors, Ricx homes de gran poder, Quar sabon terra
tener; Que fan portals e bestors De caus e d' arena ab
caire; Fan murs e voutas e vitz; E car son bos mainadors, Fan
ne lurs dons pus petitz, Per que lur pretz non lur creys; Quar
aitals captenemens No val mest las bonas gens.
D' autres n'
i a cassadors Per la costuma tener, Que s fan ric home
parer Quar amon cans et austors, E corn e tabor e braire; E
vey los tan feblezitz, E tan pauca es lurs valors, E lurs pretz
es tan freulitz, Que res mas bestia o peys Non lur es
obediens, Ni fai lurs comandamens.
Ges dels ricx
torneyadors, Sitot se guaston l' aver, Non pot a mon cor
plazer, Tan los truep gualiadors: Ricx hom que per aver
traire, Sec torneyamen plevitz Per penre sos vasvassors, Non
l' es honors ni arditz: Mas elh non estrenh correys; Sol qu' ab
elh s' en an l' argens, Mal ditz ten om a niens.
Ricx homes
vuelh qu' ab amors Sapchan cavallier aver, O qu' els sapchon
retener Ab be fag et ab honors; E qu' els truep hom ses cor
vaire, Francx e cortes e chauzitz E larcx e bos donadors: Qu'
aissi fon pretz establitz Qu' om guerreyes ab torneys, E
caresmas et avens Fes hom soudadiers manens.
Na Tempra,
joys m' escobitz, Qu' ieu n' ai mais que s' era reys; Que fel
mesclat ab eyssens M' es endevengutz pimens.
Papiols,
sias tan arditz, Pren mon chan, e vai ab eis A 'N Oc e No,
quar prezens Li fatz de maynhs digs cozens.
Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1 fue un soldado occitano y trovador.
Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.
Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.
Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.
En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).
Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2 Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:
En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).
Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1
Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.
E perché tu di me novella porti,
sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli
che diedi al re giovane i ma' conforti.
Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:
Achitofèl non fé più d'Absalone
e di Davìd coi malvagi punzelli.
Perch' io parti' così giunte persone,
partito porto il mio cerebro, lasso!,
dal suo principio ch'è in questo troncone.
Così s'osserva in me lo contrapasso.
Y para que tú de mis noticias lleves,
sabe que soy Bertrán de Born, aquel
que dio al joven rey malos consejos.
Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;
no hizo más Ajitófel a Absalón
y a David con sus perversas sugerencias.
Porque separé a tan unidas personas,
separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,
de su principio que está en este tronco.
Así se cumple en mí el contrapaso.
Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.
También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.
Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.
Blakeslee, Merritt R., The Poems of the Troubadour Bertran de Born by Bertran de Born, William D. Paden, Jr., Tilde Sankovitch, Patricia H. Stäblein, Speculum, Vol. 63, No. 1 (Jan., 1988), pp. 121-123
Cerdà, Jordi. Cuestiones preliminares. Introducción a la literatura europea, 2011. Universitat Oberta de Catalunya, p. 40.
Kastner, L. E. (1936). Notes on the poems of bertran de born, IV. The Modern Language Review, 31, 20.
Des Tensons, des Complaintes historiques, des
pièces sur les Croisades, des Sirventes historiques, des Sirventes
divers, et des pièces Morales et Religieuses.
Senher
Raymbautz, per vezer De vos lo conort e 'l solatz Suy sai
vengutz tost e viatz, Mais qu' ieu no suy per vostr' aver; E
vuelh saber, quan m' en irai, Cum es de vos ni cossi us vai, Qu'
enqueron m' en lai entre nos.
Tant ai de sen e de saber, E
suy tan savis e membratz, Quant aurai vostres faitz guardatz, Qu'
al partir en sabrai lo ver: S' es tals lo guaps cum hom retrai, O
si n' es tant, o meinhs o mai, Cum aug dir ni comtar de
vos.
Gardatz vos que us sapchatz tener En aisso qu'
eras comensatz; Quar hom, on plus aut es puiatz, Plus bas chai,
si s laissa chazer: Pueys dizon tug que mal l' estai, Per que
fes, pus era non fai, Qu' eras non te condug ni dos.
Qu' ab
pro manjar et ab jazer Pot hom estar suau malvatz; Mas de grans
afans es carguatz Selh que bon pretz vol mantener; Cove que s
percas sai e lai E tolha e do, si cum s' eschai, Quan ve que es
luecx ni sazos.
D' aisso vuelh que digatz lo ver S' auretz
nom drutz o molheratz, O per qual seretz apelatz, O 'ls volretz
amdos retener: Veiaire m' es, al sen qu' ieu ai, dic, quar ben
o sai, Per so us o dic, quar ben o sai, Qu' a dreg los auretz
ambedos.
Si voletz el segle parer, Siatz en luec folhs ab
los fatz: Et aqui meteys vos sapchatz Ab los savis gen
captener; Qu' aissi s cove qu' om los assai, Ab ira 'ls us, l'
autres ab jai, Ab mal los mals, ab ben los bos.
No us
fassatz de sen trop temer, Per qu' om diga: trop es senatz; Qu'
en tal luec vos valra foldatz On sens no us poiria valer. Tan
quant auretz pel saur ni bai, E 'l cor aissi coindet e gai, Grans
sens no us er honors ni pros.
Senher Rambautz, ieu m' en
irai, Mas vostre respost auzirai, Si us platz, ans que m parta
de vos.
Peire Rogiers,
a trassaillir M' er per vos los ditz e 'ls covens Qu' ieu ai a
mi dons, totz dolens De chantar, que m cugei sofrir; E pus sai
etz a mi vengutz, Chantarai, si m n' ai estat mutz, Que non
vuelh remaner cofes.
Mout vos dei lauzar e grazir, Quar
anc vos venc cor ni talens De saber mos captenemens: E vuelh
que m sapchatz alques dir; E ja l' avers no m sia escutz, S'
ieu suy avols ni recrezutz, Que pel ver non passetz ades.
Quar
qui per aver vol mentir, Aquelh lauzars es blasmamens, E torn
en mals ensenhamens, E s fai als autres escarnir; Qu' en digz
non es bos pretz saubutz, Mas als fagz es reconogutz, E pels
fagz ven lo dir apres.
Per me voletz mon nom auzir, Quals
suy o drutz; er clau las dens, Qu' ades pueia mos pessamens On
plus de prion m' o cossir. E dic vos ben qu' ieu no sui drutz, Tot
per so quar no sui volgutz; Mas ben am, sol mi dons m'
ames!
Peire Rogiers, cum puesc sufrir Qu' ades am aissi
solamens? Meravil me si viu de vens; Tort ai, si m fai mi dons
murir, S' ieu muer per lieys, farai vertutz; Per qu' ieu cre
que, si fos perdutz, Dreg agra que plus m' azires.
Ara 'l
ven en cor que m' azir, Mas ja fo, qu' er autres sos sens, Qu'
aitals es sos captenemens; Per qu' ieu lo y dei tos temps
grazir, Sol pel ben que m n' es escazutz. Ja, no m' en vengues
mais salutz, Li dei tos temps estar als pes.
Si m volgues
sol tan consentir Qu' ieu tos temps fos sos entendens, Ab bels
digz n' estera jauzens, E fera m senes fag jauzir; E deuria n'
esser cregutz, Qu' ieu non quier tan que m fos crezutz Mas d'
un bon respieg don visques.
Bon Respieg, d' aut bas son
cazutz; E si no m recep sa vertutz, Per cosselh li do que m
pendes.