Mostrando las entradas para la consulta ferro prim ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ferro prim ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 16 de abril de 2017

ungla

UNGLA f.: cast. uña

ungla, ungles, uña, uñas


|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animalsLo leó havia moltes unglesLull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrualTurmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii.

Ungles de dol: ungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 

|| 
2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcatPrin los ossos de les ungles del porcFlos medic. 137 voLo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 

|| 
3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar

|| 
4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 

|| 
5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animalMaria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: 

a) 
Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.

b) Espina corba d'algunes plantes.

c) Part estreta de certs pètals.

d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.

e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).

f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.

g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).

h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).

j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. 

Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).

m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).

n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 

|| 
6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. 

a) 
Ungla de cavall Ungla d'aseplanta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.

b) 
Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressusde fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.

c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatusde fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).

d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrixde tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscasTambé s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—

e) 
Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—

f) 
Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 

|| 
7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. 
Gent de l'unglaels lladres
Esser de l'unglaesser lladre
Fer l'ungla Fer córrer l'ungla: robar.

Loc.
- a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servadadoc. a. 1405 (arx. mun. d' Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungledoc. a. 1442 (BABL, i, 389).

b) Fins a les ungles del peu: totalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.

- c) 
Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).

d) A ungla: a pota de bístiaEn aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.

- e) 
Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyesPenya Mos. iii, 200.

- f) 
Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'asees diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.

g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.

h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.

- i) 
Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.

- g) 
Treure les ungles: començar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.

- h) 
Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.

- i) 
Esser llarg d'ungles Tenir les ungles llarguesesser lladre, tenir propensió a robar.

j) Gat amb vint unglesun lladre (Bal.).

- l) 
Clavar l'ungla Clavar les ungles Ficar les ungles: cobrar més del que cal.

m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.

n) Amagar les ungles, com els moixosdissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).

o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).

p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.

q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.

- r) 
Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguanydoc. a. 1508 (BSAL, x, 316).

s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».

- t) 
Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.

- u) Costar es bec de ses unglescostar molt, presentar grans dificultats (Mall.).

Refr.
—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).

Ungles de gat i cara de beat



    Cult. pop.
—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal
(Arx. Trad. 
i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).

    Fon.: 
úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b)

Dim.: 
ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.
- c) Pejor.: unglota, unglot.

Etim.: 
del llatí ŭngŭlamat. sign. |||| 1, 2.

puncha

Puncha

puncha del cart, punches de la carchofera, carchofa


puncha, cart, carchofa, penca de cart, punches


Dcvb

PUNXA f.

|| 1. Cosa acabada en punta, sobretot si és capaç de foradar; cast. punta, pincho. Les punches de la esquena del pex, Pou Thes. Puer. 49. Caterina! No em fassis passar la roda de punxes de la teva Patrona per damunt meu!, Vilanova Obres, xi, 184. Ja es disposava a ficar la punxa del coltell en una clivella, Víct. Cat., Ombr. 26. Afinà els ciprers del cementeri... La visió tètrica d'aquelles punxes li produí una desviació atencional, Galmés Flor. 106. Especialment: a) Pua o estelleta vegetal que penetra en la carn. No estan mal les punjes [sic] en la rosa,Llorente Versos, ii, 14.—b) Prova per a empeltar (Eiv.).—c) Trosset de branqueta prim i puntegut que serveix per a treure els caragols de dins la closca i menjar-los (Empordà).—d) Pua de ferro del cap de la ganxa o arpa usada pels raiers en barranquejar (Coll de Nargó).—e) Clavilla de fusta per a tapar forats de les bótes i barrils (Tortosa).—f) Barreta de ferro punteguda i acanalada que els consumers ficaven dins els recipients (paners, sacs, etc.) dels qui entraven dins la ciutat, per investigar si hi portaven alguna cosa que hagués de pagar dret (Barc., Palma); d'aquí vingué que s'anomenassin punxes (m.) els mateixos consumers. Un punxa se n'adona i la crida, Vallmitjana, La Xava, 242 (ap. BDC, vii, 55). Allà es punxes l'aturaren, Ignor. 4.
|| 2. Llana baixa i basta que queda agafada a les pues de la pinta en pentinar-la. Que negun texidor... no dega texir drap o draps en Barchinona si donchs no és tot de una lana, et si és cas que l'estam et la punxa sie de dues lanes, que los dits stams et lanes et punxa hagen aiustar un fil aprés altre, doc. a. 1383 (Col. Bof. xl, 262).
|| 3. fig. Molèstia, turment; sentiment dolorós; cast. punzada. No buscos felicitats | a la casa del veí; | si busques punxes i creus, | tothom te podrà servir,Serres Poes. 63.
|| 4. fig. Persona malvolent, que procura turmentar o molestar les altres; cast. púa.
    Fon.: púɲʃə (or., bal.); púɲʧɛ (Ll., Urgell, Gandesa, Sueca, Alcoi); púɲʧa (Tortosa, Cast., Val., Al.).
    Intens.:—a) Augm.: punxassa, punxarra.—b) Dim.: punxeta, punxeua, punxiua, punxona.—c) Pejor.: punxota.
    Etim.: derivat postverbal de punxar.

sábado, 9 de febrero de 2019

Lo fossá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

El fossar de les moreres


Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014
Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic A finals del s. XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

lunes, 15 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Setgle XVI.

SETGLE XVI.
(Se lee mejor aquí)

Almudevar, Onofre. - Boschá, Joan (Juan Boscán). - Bisbe y Vila, Fructuós. - Calsa, Francisco. - Fernandez de Heredia, Joan. 
- Leonart, Gabriel. - Guerau de Montmajor, Gaspar. - Giberga, Pere.
- Havem, Ramon. - March, Ausias. - Pineda, Andreu Martí.
- Pujol, Joan.- Pujades, Geroni. - Pujades, Miquel. - Rius, Antoni.
- (Siurana, Jaume. - Valentí, Lluis Joan.) - *Solivella. - *Sentpere, Geroni. - Serafí, Pere. ONOFRE ALMUDEVAR. Si molt se conforten ab dolça fragancia las flors dels ingenis dels vigils poetas y en est verger entres, llegint ab instancia, porás cullir fruitas ab gran abundancia de molt grans sentencias subtils é ben tretas. Avisos y exemples se pinten y broden y ornats de molt dolsos vocables y versos virtuts grans y vicis empelten y poden y tals á les dones comparen y apoden, que fan, si be 'ls gustan, retráurels dispersos. Mastégals y gústals, rumíals mil voltas si vols ben entendre sos fraus y revoltas. Estos versos foren estampats al comensament de la edició que en 1561 se feu del Libre de les dones. JOAN BOSCÁ. (Juan Boscán Almogáver, Almogávar, i Almogàver : no sale ninguna i latina como nexo, y pocas à)
JOAN BOSCÁ. (Juan Boscán Almogáver, Almogávar, i Almogàver
 
Non sab lo camí d'amor 
lo qui diu per fellonía: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant lo esdevenidor. 

Quant los ulls han presentat 
al entendrer lo bon alt 
la voluntat fa lo salt 
esperant lo desijat; 
en tal cas es gran error 
dir una semblant follia:

Tal cosa jo no faria 
mostrant lo esdevenidor.

Perque 's ver que dir no 's déu 
en tal punt jo no vindré 
car amor al qui retè 
pot manar assó faréu. 
Al qui sent de tai calor 
no 'l crech si dirli lexia: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant l' esdevenidor. 

Déume donchs l'enfellonir 
al desijós pensament 
d'esperar estranyament 
lo temps que no veu venir; 
mes ab tot qu'es gran error 
james algú dir deuria: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant l'esdevenidor. 

TORNADA. 

Qui donar vol bo favor 
dir no deu davant s'aymia: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant l'esdevenidor. 

Tè á mes altra dança que comensa: Amor la gran senyoría.


FRUCTUÓS BISBE Y VILA. 

Si lo que mon cor pensa 
poguès portar á llum com yo volria, 
donara coneixensa 
fins hont pot arribar la melodía. 
De bon grat cantaria 
del piadós Troyá las aventuras, 
quant cercava la barca, 
desitjant navegar á la comarca, 
posada de las Ombras en obscuras 
y negras espessuras. 

Pero la força falta, 
flaqueja lo sentit y la paraula; 
qu'en materia tant alta, 
lo joch al entaular se desentaula. 
Perque pensau qu'es faula 
trobar lo ram daurat dins un boscatge 
cubert de tantas ramas 
que no hi poguera anar ell per sas camas. 
Y servint las colomas de misatje, 
tinguès ditxos viatje. 

Y que Eneas se frissa 
per un pom d'or d'hont penja sa ventura. 
Per ell fa gran pesquissa; 
ab ell pretent tenirla fort segura, 
lo qual te tal natura 
que sols segueix la ma ben fortunada. 
Y si no ve en tocarlo,
no pot força del mòn violentarlo. 
Alfanja damascena ben trempada 
s'hi trobara burlada.
Pero no vull cansarme referint una historia tant palesa. Ah! si volguès aydarme lo ram, purificantme la rudesa, ab quanta subtilesa aniria plomant aquesta escorsa, demostrant que no es falla sino que jau lo gra sota la palla. (sota el llit té la mà Maria) Mes ja sent que lo cor tot se 'm reforsa, no hi haurá qui 'm torsa. Qui no coneix á Eneas allé porá trobarlo al port de Tossa. Esta patint mareas de la cuitada mort que allí la acossa y no li tira cossa, perqué de peus y mans ya no 's pot moura, sols lo pom d'or desitja pera poder fugir la obscura sitja. Seráli lo pom d' or un mur de coura que res no 'l porá moura. Lo pom d'or es la gracia, los quatre frares son colomas bellas, seguirlas no 'us desplacia que lo ram trobaréu seguint aquellas lo lloch hon serán ellas procuráu que no 's perda may de vista. ¿No veyéu com se llansan sobre una Penyafort que 'ls ulls alcansan? Y encara que de lluny vos apar trista no dexéu la conquista. La selva que tant brota, que 'ns amaga lo ram, que 'l pom aporta, de humilitat es tota, que mitras d'Archebisbe no comporta, ser subdit lo deporta; fuig, com á foch cremant, honra mundana y en mes te lo Rosari que lo Pontifical ni l'ordinari. ¿Voléulo fer estar de mala gana? Donauli pompa humana. Y am per cosa prou clara saber trobar lo ram per los indicis, pus veem que 'l nostro frare te dins son pit lo pom de tals oficis, son llarchs los beneficis que per lo medi seu Jesuchrist dona; miraume en aquest pobra que, pera que confès, vida li cobra, y per passar á vida molt mes bona ab lo pom d'or lo abona. ¡RAMON DE PENYAFORT, remey se troba! ¡O confessor tan noble que pera confessar tornáu la vida! Mirau per vostre poble, reprimiu á qui 'l roba y pus teniu la gracia tan cumplida si 'us agrada cant nostro dauli contra Charó la bell pom vostro. Esta composició tambè fou escrita per la festa de Sant Ramon. Ab lo mateix objecte n' escriguè un altra que comensa: Al temps que clarejar l'alba comensa. FRANCISCO CALÇA. (Sentencia dels versos catalans que prengueren part en lo certamen de las festas de Sant Ramon.) Axí com fonch sobrada la alegría que á tots causá la Canonizació, fora tambe grandissima rahó correspongués la fertil poesía. Los Catalans ¿perque deixam la llengua? Catalá fonch lo Benaventurat: qui no coneix poch haver agradat no tinch á molt que caiga en semblant mengua. Los provençals y limosins poetas han inventat la mòlt delicada art pera agusar l' human ingeni tart y poder fer ses trobas mes perfetas. Ausias March en ella fonch poeta tan excellent que 's tingut per mes net de quant bells rims y bells cants hajen fet y axí son temps sa troba fou eleta. La Gaya, fonch sciencia nomenada pèls catalans antichs de gran renom, y es gran dolor no entendre perque y com casi per tots greument es menyspreada. En castellá tothom se dona á escriure tenint per cert que 'ls será mes profit y donarán axí major delit, emperó molts han donat mes que riure. Mes fácil es compondre en Castellá per ser les lleys dels catalans estretas, per los accents no poden los poetas liberament escriure en Catalá. Molts castellans á tort y á dret escriuen sens advertir lo accent si es llarch ó breu y si no fan figura no 'ls sab greu aquella entench que sinalefa diuen. Ningú adverteix lo que es Sineresí (sinéresis) dónásel poch si fan tornada rima, no tornar mot no 'ls es molt estima pero ya veig que renyirán ab mí. Tot hom va tras de molta llibertat y de cantar chacona y çarabanda, vers de primor y 'ls posen á la banda curant molt poch del art la gravedat. Pero advertint los cants de mot en mot, volria honrar l'autor d'una cansó y emplear en ell un costosissim do sino que vol passar sols per devot. Prech al Autor d'assi en avant pretenga, que á haver scrit com han molts á la joya pèls jutges tots units de bona voya fore premiat y axí es be que ho entenga. No 's pot negar que son molt bellas trassas dels qui han pretés, y molts grans invencions qu'han merescut per molt bones rahons haver llohós tots ells no gens escassas. Donchs comensant volria molt honrarlos ingenis bells de nostre lymosí, pero be tinch molt gran enuig ab mí ventm' impotent pux que no puch premiarlos. ESPARÇA. Y axí diem mereixer grans llahors los qu'han escrit en llengua catalana portant quiscú sa troba molt galana y esser tots ells subtils componedors. Emperó havent greument faltat en l'art lo qual no admet tan culpable descuyt perdonarán si se 'n tornen de buyt, forals millor que fossen vinguts tart. ALTRA ESPARSA. O pecador de mi quant grans querellas quant grans clamors y quanta fallonia y quants grans crits y quanta parlaría ohint estant aquestas mas orellas. Com se pot fer haver trevall debadas Síals conort que no 's pot dir millor lo qui es estat á tots opositor perque lo prises de misser Pujadas. Coneixem d'aquest poeta á mes de alguns versos llatins un sonet que va dedicat á Ausias March y comensa aixís: Lo molt famos autor que Plini diuhen. JOAN FERNANDEZ D'HEREDIA. (Respon á A. Martí Pineda que al deixarle un llibre li havia enviat uns versos.) Per versos responch, sab Deu lo que 'ns costa, tan mal me te 'l mal, tan dat al través, tan flach está 'l cos y l' ánima mes, com vos ho veuréu per exa resposta. Ab tanta primor he vist que 'm lloháu per hon la llaór es vostra y no mia, qui no 'm conegués yo crech que 'us creuria: mas yo que 'us conech, conech que 'us burláu. No vull mes lloaros per mudar de joch, perque en vostres obres lloar tal se mostra que 'l que s'atrevís en dir llaor vostra quant mes pensás dir, diria molt poch. De véurem vos dich que no 'us escuséu, qu'encara que 'us veig assí per la llista, de qui hom vol be gran cosa es la vista: donchs feuho y seré gran be del mal mèu. GABRIEL LEONART (1: Versos posats davant d'una Aritmética de Bernat Vila.) Ingenis, que 'l rich talent en arts suptils empleau, de aquest llibre contemplau l' estil, l' art, y document. Veureu ab facilitat mil suptilezes escrites en l'Art de comptar may dites de gran ser y utilitat. Reglas breus de las monedas, y pesos de Barcelona pera tots negocis dona de exemples, ricas veredas. Diverses operacions de Trencats, reglas de tres, destos Regnes, y estrangers Cambis, y Reductions. En fi ques traça discreta excellent y perfeta obra, y per creureu, basta y sobra dir: Bernat Vila la feta. Auctor que en esta ciutat es sa virtut estimada, y la Republica honrada de sa rara habilitat. Que no tan sols per comptar puja de punt son talent, que en tot moral document es Mestre y viu exemplar. Ea ingenis acudíu á conexer d'est Auctor l' Art, virtut, fer, y valor l'ingeni suptil, y viu. Que sa habilitat perfecta vostra fineza traurá: como sol fer la suplil má lo filet de la llanceta.
__________ GUERAU DE MONTMAJOR. (SÁTIRA.) Yo mestre Grau á qui mes plau ser lo bochi del rey Pasquí, e lo fiscal pera dir mal, vulch de mon dit deixar escrit los besamans que 'ls Mestres vans han fet al rey, perque en la lley en que yo vixch d'est modo 'us rixch, riurem de tot, y dir un mot, del mes agut del corral brut de les escoles de beceroles. Gran nuvolada e cavalcada de cada trib al rey Felip ne fan viatge que may passatge de areners viu passar lo riu que tant durás. …....... Passa carrera un mestre Peres
(1: Joan Baptista Perez, catedrátich que fou de Hebreu en Valencia en 1559. qu'en totes veres vol ser Hebreu. ¿Y qui no creu qu'Hebreu no sia? …..... Perque 's descobra d'aquesta obra la utilitat e dignitat des que han poder (2) de dar llicencia del sobredit, e açi va scrit fonch ben mirat é examinat per lo Doctor gran bebedor Micer Clement home imprudent, que cavaller se volgué fer en la jornada de la entrada del nostre rey. …......... Al sobresalt tot espantat també ha fermat la obra present e Perpuchent comanador Falcó (3) ó atzor que está en muda, ave mes ruda (2) Ab tot y que en lo llibre d'hont hem tret esta sátira no hi ha nota que ho diga, creyem que aquí hi faltan dos versos.

(3) Jaume Joan Falcó, home eminentíssim, com que segons se conta Felip II deya al tractar de homes de lletras que en Espanya no 'n tenia un altre que passés la ma per la cara al docte Falcó.

que 'l quebraós, 
rocí molt gros 
de moliner:
est preten fer 
cercol quadrat (4:Falcó sospitava haver trobat la quadratura del cercle.) 
e ases volar 
y ell may vola. 
Adargat, hola
e tinch recort 
d'aquell gran tort 
que has causat 
en la ciutat 
satirisant 
e llastimant 
á molta gent 
ab la insolent 
sátira antiga, 
perque no 's diga 
qu' has acertat 
ni mes trobat 
sátira fent. 
Mira imprudent 
que no tenia 
lo que havia 
de contenir 
lo que en mal dir 
es sol guardar. 
Ves á estudiar 
en Juvenal, 
si vols dir mal,
d'ell treslladant 
é acomodant 
á ton ofici 
lo que en est vici 
ell ha guardat. 
Puix he format 
aquesta obra, 
veurás que 't sobra 
lo compliment 
d'entendiment. 
….....
Mestre Cordero (5). 
ab son sombrero 
é barret fort 
que de la mort 
es adjutor, 
lo portador
al degollar 
e sentenciar 
los desdichats (qué curioso, ch y no tx)
esquarterats 
fins al suplici. 
….......

La vida d'aquest poeta en estrem curiosa se troba en las notas al canto del Turia, á seguiment de la Diana enamorada de Gil Polo, edició de 1778 feta en Madrid estampa de don Antoni de Sanxa. 

(5) Joan Martí Cordero, mestre en Arts y doctor en sagrada Teología, morí en 1588. 


GIBERGA, PERE

(Loant un retrato pintat per P. Serafí.) 

¡O gran saber y empresa d'altre força 
veure mortals en vista que 's divina! 
¡O Serafí, qu'es obra Serafina! 
Sou dels pintors lo cors y ells vostra scorça. 
Traure lo sol del viu sens may al' orça 
fer ni maynar sol qui l'alt cel domina 
pens que 'u pot fer, respon y ell m'encamina, 
y es lo compás qui en tals afers m'esforça. 
¿No 'us par qu'está divina y acabada? 
; pero té l'esperit sols d' aquella 
qu'amor pintá perfecta y animada. 
Y hont? Dins mon cor, lo qual contemplo d'ella: 
canta y contix, qu'es rara y ben dotada 
que 'l sol lluent s'iguala sols ab ella. 



RAMON HAVEM. 

(Poesía premiada en las festes de San Ramon.) 

De un catalá breument cantar volria
la vida y fi, la regalada historia
pus qu'en mos fets sempre 'us tinch en memoria 
Reyna del cel mostraume vostra guia. 
Barcelonés Ramon de Penyafort 
ara es lo temps, donaume en aquesta obra 
d'aqueix licor tant abundant que 'us sobra 
puis dir de vos mereix ma bona sort.

La vida fonch tal com fonch vostra mort
á Dèu beneyt, sagrada y molt preciosa
exemple cert y regla religiosa 
dels penitents consolaciò y conort. 
Foreu gran hom versat en dret canonich, 
als confessors donareu molta llum 
ab un tractat que sos afers resum 
de Deu la lley y lo camí catolich.

Contrari sou del esperit diabolich 
puis convertint á heretjes, juèus y moros 
patireu molt, sufrint lo colp dels toros 
contravenints al sant jou apostólich. 
La religiò dels nobles Mercenaris 
tinguè començ del vostre bon govern, 
ab gran enginy fundareu son gran pern 
qu'es lo quart vot á mes dels ordinaris.

Los doctors grans y los penitenciaris 
podrán seguir á vostre exemple y norma 
vos los donau redrès y nova forma 
y als qui volrán fer vida solitaris: 
no trobarém semblant en tot lo mon 
pera poder gran Sant acompararvos 
tots son molt curts en alabar y honrarvos 
Deu pot dir sols les gracies qu'en vos son. 

Ab pensa humil lo vull pregar que 'don
son esperit que en aquest past no 'm falt, 
quin fonch l'esforç quant fereu tant gran salt 
sobre lo mar, l'enteniment confon. 
Un ángel just á qualsevol hom guarda 
vos ne teniu un altre, cosa rara, 
pera 'ls afers qu'estaven á la clara 
encomanats á vostra sola guarda.

Sens dupte aquest portava l'avantguarda 
en aquell fet y triunfo divinal, 
y vostre cos semblant al celestial
ágil, en sech, passá que res no 'l tarda. 
Si tanta fé tinch, que una gran montanya 
mudarla puch d'aquesta á l'altra part 
y amor no tinch, en tot serè molt tart; 
amor servent causa tan gran hazanya. 

Sols Jesuchrist per l' aygua va y no 's banya,
axí mateix vos sobre vostra capa 
als vents manant si algú dells vos escapa 
regint lo sol qu'en tot vos acompanya. 
Si algú no sab qui es lo rey que tant mana 
ab tal ergull á cel, vent, mar y terra, 
si be 'u entench es lo qui als mals desterra 
un Semidèu vestit de carn humana. 

TORNADA.

Vostra virtut y gracia sobre humana 
contra tots mals Ramon ya es coneguda, 
tots vos pregám que al menester acuda 
puis que us servim y honrám de bona gana. 


AUSIAS MARCH.

Ram, on se posa la coloma blanca 
del esperit que al vostre mes afina 
Penyafort sou tresor y medicina 
al perseguit malalt y al qui tot manca. 

Sou la mes alta cima y rica branca
del arbre de sciencia y de doctrina 
la caramida sou que á Deu inclina 
y tira á sí d'aquell la gracia franca.

Lo gran Neptu ne sou á qui obeeixen 
la mar, los vents, los peixos y les ones 
sou lo de qui mes los vicis se queixen. 

Sou lo qui vuy molt honren les persones 
les que assi podeu mes y mes mereixen 
y les tres y un sol Deu sobre tot bones. 


ANDREU MARTÍ PINEDA.
 
(Enviant un llibre á Joan Fernandez Heredia.) 

La magestat de vostre gran policia 
noble senyor dechado dels poetes, 
senyala clar ab gran rahó y justicia 
qu'en les virtuts y en actes de malicia 
guanyau de tots les honres y les dretes. 
Fertilitat de fines y altres venes 
en vos trobam, cercantles com á vostres, 
mes abundants que dins les mars arenes, 
per qui perdem recort de les Atenes 
veent mes gentils les vostres sutils mostres.

Ab lo thesor de vostra rica vena 
es ferro y plom lo nostre baix compondre, 
pero puix vol, dispon, mana y ordena 
veure 'l tarquim de nostra pobre vena, 
lo meu desig no pot negar respondre: 
mes atenyent per premi y benefici 
poder suplir lo nunca visitarvos, 
vull, puix vos tinch del cor fet sacrifici 
ab gran descans tenir est goig propici 
que del que he fet vulláu, Senyor, burlarvos. 



JOAN PUJOL. 

(Fragments del poema La batalla de Lepanto que escrigué aquest autor.) 

Carta de Pio V al rey Felip. 

Fill amat 
qui del catholich remat 
sou defensor infalibble 
ab lo poder invencible 
que Deu vos ha comanat; 
pus es cert 
que lo sant y bon concert 
s' es romput de nostra lliga 
jo 'us avis ab gran fatiga 
del perill que veig obert. 
Entenéu 
que Celim enemich greu 
de la esglesia sagrada 
vol ab molt potent armada 
destruir lo poble seu. 
Es mester, 
perque tal fet no requer 
descuyt ni llarga tardança 
reunir nostra lligança 
contra 'l maleyt Lucifer. 
Daré jo 
sancta benedictió 
contra la bestia fera, 
al general y bandera 
de la santa unió 
y ab sant zel 
jo 'us daré contra l'infel 
quant poder tinch en la terra, 
y per ferli major guerra 
cercaré favor del cel. 
Donchs mon fill 
puis sou clarejant espill 
hon ma sperança 's remira 
repriment sa cruel ira 
guardaunos de tan perill 
Y sens mes, 
daré fi á mon procés 
puis tinch certa esperientia 
ab quant santa obedientia 
sempre sou á Deu sotmés. 
…......


JOAN D' AUSTRIA INVOCA Á DEU. 

Apres que fonch lo savi general 
ab presa gran tornat en sa galera 
abans d'entrar en la batalla fera 
cerca favor del rey celestial. 
Los ulls al cel y juntades les mans, 
agenollat ab molt devota pença, 
á Deu etern de majestat inmensa, 
ab prechs humils diu paraules semblants: 
- Fill de Dèu 
pux per nos clavat en creu 
comportareu mort tan dura, 
mirau, Senyor ab gran cura 
vuy per aquest poble seu, 
que si s' pert 
nostre bon é sant concert, 
perilla l' cristianisme. 
Eya donchs, fill del Altisme 
miráunos ab ull despert. 
Jo, senyor, 
confés que son pecador: 
mes ab tot que aixis sia 
no 'm neguèu la vostra guia 
puig vos prench per defensor. 
Y de grat 
sempre estich aparellat 
defensánt vostra creu santa 
á deixar la mortal manta 
ab que vos m'haveu criat 
…...

CONCLUSIÓ. 

Aquesta es donchs lo triunfant succès 
james oit de tan bella victoria 
de que 's fará durant lo mon memoria 
y mes avant si mes durar poguès. 
Te à mes infinitat de obras de tots géneros que forman part del groixut manuscrit que 's troba á Paris ab lo titol de Cansoner de obres enamorades. 


GERONI PUJADES. 

Font caballí, ni somni del Parnás, 
les Muses nou, si 's vol que fossen cent, 
vuy no les prech me donen son talent 
car tot es poch é falt en aquest cas. 
Cell qui en l' Olimp te goig en son llohor 
guie puix sab ma plana voluntat 
que si ell se vol iré be encaminat 
sens que mon psalm cayga en algun error. 

Christ ja fet hom restant potent senyor 
pedra en la clau que está en la sumitat 
per fer etern del christiá l'estat 
pedra prengué d'un Pere pescador.
E com qui enpren perfetament obrar 
aten abans si lo lloch es pantá, 
vol lo macís é mira mòlt que allá 
sia ben ferm lo sol que jus ha estar. 

Si penya ó roch veu no li cal duptar 
en construhir lo mur ó fort que fa 
que de tal part mòlt ben segur está 
son enemich no le y podrá minar. 
Axí mateix Gregori desijant 
muntar en alt lo temple sens segon 
sabent perçó ser tal nostre Ramon 
qual pogués ser en tot lo mon cercant. 

A passar vench cell edifici avant 
que fundar volch la vera llum del mon 
ab acort just aquell poder pregon 
de plenitut en tal penya posant. 
O llahor gran que haya succehit 
en veu y esfors per Pere Penyafort 
la clau tenint que 'ns lliura de la mort 
y dona 'l goig del eternal delit. 

Un portich feu lo rey que savi es dit 
al temple bell de pedres de tal sort 
que diferents son entre si 'm recort 
y en lo dels reys me pens estar escrit. 
De l'una cert car trobe sens afan 
figura á Christ y altra Pere es 
lo Ramon veig fa compliment á tres 
volents lo cel per ells entrar hauran. 

Quant ja les paus vench á firmar Laban
ab en Jacob volguè que pedra fes 
senyal perfet del acte allí promes 
de unions que tot temps durarán. 
Per Christ son tots ab Deu consiliats 
del pacte es ell eterna fe y senyal 
pero yo crech que ab ella es altre tal 
Ramon ab dos absolent los pecats. 

TORNADA. 

Y nos pux som del tot certificats 
del simbol cert entre 'ls tres casi igual 
tots conegam lo gran Ramon que val 
y fassam nos á ell encomanats. 

Esta poesía guanyá joya en lo certámen que ab motiu de las festas de la canonisassiò de sant Ramon de Penyafort se feu en Barcelona en lo any de 1601. 


MIGUEL PUJADES (1). 
(1) Eix autor es cosí de Geroni Pujades autor de la Crónica universal de Catalunya: la present poesía fou escrita ab l'objecte de alabar n' aquesta obra y á son autor. 

(Cançó.) 

Inclita Barcelona, á qui la fama 
qual rara y singular, al mon publica 
per mappa abreviat, de la grandesa 
qu'ab fullatge vistós al cel enrama 
y á la terra ab colors vius magnifica: 
theatro de la héroe noblesa, 
temple sagrat á virginal puresa, 
academia illustre, mes que Athenas: (Athenes, venes)
erari, que tens venas, 
molt mes que lo Pado, de riquesas: 
triunphos mes que Roma 
paratges y ciutats, castells no doma: 
inmens mar de grandesas; 
Deu vulla qu'en tot crescas 
qu'eternament als teus afavorescas. 

Excellent Mecenate d'un Pujades, 
o be del Principat: puix que sustentas 
Aquell, qu'en lo desitx Atlant imita 
portant les breus espalles carregades 
de la inmença esphera: ja qu'intentas 
guardarlo del fer Mommo troglodita, 
que al profundo oblit lo precipita: 
les gracies degudes se 't presenten, 
per tots los qui be senten 
del liberal perfet y bon empleo 
en donar tal ajuda 
al que en eternitat avi nos muda 
lo que prengué Leleo 
enemich de memorias 
cruel perseguidor de nobles glorias. 

Ja per avant lo pes del Deu de risa 
(aquí Apuleyos fan solemne festa), 
no oprimirá lo geni que no hisca 
de colors variats y divisa. 
Y si (com á qui es) hont cau se resta, 
fará que la balança en alt rehisca (o rebisca, no se ve si es h o b)
y siempre eternalment lo ingeni visca. 
Que un contrari al altre sempre eleva. 
Y no podrá la gleva 
de la pedra molar, fer tant pesada, 
macissa, grave y mala 
que forç á abatre en terra aquella ala 
que ab la ploma daurada 
serveix la patria cara, 
y exalta tant quant pot la honrada mara.

Los ingenis un temps (es cosa bella) 
molt mes que les riqueses se estimaren. 
Los oradores als homens suspenian 
los músichs los portavan per l' orella. 
Empero quant los Cressos dominaren, 
del princep á la guisa tots vivian, 
ingenis y las lletres avorrian. 
Mes quan regná Alexandre Macedónich (Alejandro Magno)
lo dexeble platónich 
de molts paripathétichs se feu mestre. 
Y quan lo pa trameta 
Octavia á Virgili, ix poeta. 
Homeros fa destre 
al mateix punt y dia 
qu'ab sos muscles Smyrna li don guia: 

Per Cervera, ciutat ilustre y noble, 
á dar á la virtut llum y carrera. 
Que á las arts lliberals sols las fomenta 
lo premi: mes que honor ni veu de poble. 
La musa ab lo sustento sens esmera, 
Minerva entre los princeps se sustenta, 
y assossegat quant vol lo ingeni intenta. 
Mil Tulios, Vulpians, y mes Gregoris 
que no l'Assyria voris 
te promet de donar: com tu acudas 
á tos fills ab llet pura. 
Y resta ab confiansa molt segura 
que donant tal ajudas 
á la mes alta zona 
te exalçará en exir la part segona. 

Estirará l'autor aquesta corda 
que puje al degut punt de la alabança: 
remuntará en ses mans tota memoria 
perque lo fet al nom sovint concorda. 
La sua Clio ara un poch descansa 
pera pujar la patria á major gloria 
exint ab nou progrés d'antiga historia. 
Y no podrá fer menys que no t' sublime 
al punt que mes s'estime 
que abundant lo subjecto ab tanta copia 
del que noblesa estima: 
y per Pujades puje que si arrima: 
vos será cosa propria 
y tindréu, si si pensa (s'hi)
los dos etern honor y fama inmensa. 
ANTONI RIUS. 

Si á la Arabia felix, inventora 
de reduir en art, y diciplina (disciplina)
de numeros: la sciencia peregrina 
del Cel y de la terra, adornadora. 

O sia Grecia, quant del mon Senyora 
se feu per forsa de armes, y doctrina 
de Apuleyo sabem, que en la llatina 
llengua, la adorna augmenta y la millora. 

Pero faltava encara la secreta 
forma: que en facil, enseñansa y clara 
l'art mercantil, abrassa y recopila. 

Que per ser invenció, rara y perfeta (perfecta, se encuentra mucho)
de noble ingeni, y de virtut preclara 
era obra reservada, á Bernat Vila. 


JAUME SIURANA, LLUIS JOAN VALENTÍ, ANDREU MRATÍ PINEDA. 

(Comença lo Procés ó disputa de viudes y doncelles, ordenat per los magnífichs Moss. Jaume Siurana, 
y Mestre Lluis Joan Valentí, Doctor en Medicina, ab una Sentencia ordenada per l'honorable 
y discret Andreu Martí Pineda, Notari.) 

(Fragments.) 

SIURANA. 

Puix sou la font clara brollant abundancia 
de dolça doctrina, senyor Valentí, 
lo meu baix ingeni vexell d'ignorancia 
vos prega y suplica ab molt gran instancia, 
qu'en esta demanda doneu ver juhí. 
A cert amich nostre tothom li concella, 
puix jove se troba, que prenga muller, 
parlantli una viuda y un' altra doncella: 
donchs vos responéume en esta querella 
qual d'elles déu pendre á vostre parer. 
Qu' estant en est dupte quant mes imagine 
menys trobe la senda que dret m' encamine. 
VALENTÍ. 

Volent prest excloure los plets y tempesta 
y dar fi complida en est bell procés, 
les viudes y verges ab molta requesta 
requiren, que causa tan justa y honesta 
sia declarada per bell compromés: 
y prenen per jutges molt practichs y destres 
á dos grans juristes provectes en l' art, 
Miçer Guardiola, qu'es mestre dels mestres, 
en qui james caben embust ni sinestres 
y aquel gran monarcha micer Luch Ricart. 
Y 'l escrivá volen que sia Pineda 
puix sab de richs versos teixir fina seda. 
….....

PINEDA. 

Cascú dels dos pinta y recama 
tot lo que diu, 
d'or exellent, tan rich, tan viu, 
qu'es maravella: 
pero deixáunos la doncella 
tan despullada 
y ab tals pecichs tan maltractada 
qu'es pietat. 
….. En nom de Deu, qui de no res fabricá y feu los cels y terra, pacificant dels dos la guerra pronunciám, y molt conformes arbitrám semblant sentencia. Definitiva. Que tornen la fama y gran preminencia á verges y viudes honestes y bones, y en altres tants metres, guarnits de eloquencia alegres publiquen la gran excelencia, les honres y gracies de totes les dones; y puix qu' entre totes ateny mayor gloria dels estaments d'elles tenint lo mes noble mostrant la medulla de nostra memoria la palma y triumpho, llorer y victoria deu rebre la verge dels reys y del poble. Als dos condempnantlos que d'ells clar entenga que verge y no viuda l' amich content prenga. GERONI SENTPERE. Qui porá dir la gran substancia del vostre dir estil del vers y l'escandir sil-labicant, pesant ab pes lo consonant en res escás, á plom, llivell, retgle y compás, fexuch, ni tart, mostrant lo prim del prim del art ab excel-lencia tant que mostram nostra sentencia ab gran temor deixant vil prech, ira y favor tenint present lo jutje just omnipotent per dar guió mirant la definició de la justicia qu'es un voler just sens malicia dar judicant á cada hu son dret donant ab pes egual vist quant fa veure en general, sentenciám pronunciám y declarám d' aquest tenor. Mirant entre 'ls altres ab quanta primor la Reyna sens culpa blasona Pineda, volem premiarlo del pris de la seda, del nom y del títol de just guanyador, y puix vem que sembra de mestres llavor (y pos veém;i donchs veiem) l'espert é molt docte subtil Solivella la gran praderia puxant y molt bella pendrá per insignias la fama y honor. Miquel Johan Gomis qui grans llahors dona se 'n porta del resto la palma corona. PERE SERAFÍ. (Contad las y griegas. Hay muchas en otros textos, pero en este más.) CANTICH D'AMOR. Tots quants d' amor seguexen la carrera fujan sa ley cruel, falsa, enemiga, que dins l' hivern sentir fa primavera y en mig l'estiu fredor y greu fatiga: no esper james ningú per fé sencera tenir qu' á tot perfet amant obliga trobar ja may pietat, que per estrena don' amargor, torment, dolor y pena. Axí com vol en qualque pas fortuna pereix algú per ferro ó mort soptada mas charitat universal, comuna fa dar al cos la terra, y de passada los via andants ab pedras d'una en una de poch en poch fan sepultura alçada; y yo morint per la senyora mia may no 'm tirá piadosa pedra un dia. Lo peregrí que nit y jorn camina spera 'n l' alberch trobar repos una hora; lo navegant si la gran mar s' enpina cessa lo vent y del perill surt fora; lo fer soldat qu'en batallar s'inclina spera campar perqu' algun sanct honora; (o acampar; sobrevivir) y en mi tostemps creix la dolor superna que ingratitut ma trista sort governa. Premi sperant, treballa tot lo dia (treballe) lo laurador y lo seu cos molesta; (moleste) y un capitá qu'es de soldats la guia per lo semblant no tem fret ni tempesta; y un vil pastor d' ovelles, fent sa via treballa y pren descans per la floresta; yo treballant may lo meu cos reposa (repose) ni sper de ben servir ninguna cosa. Mouse lo vent molt fort de tramontana ab lamps y trons y pluja tempestosa; trenca los tronchs dels monts y terra plana desfá los camps ab l' aygua furiosa: fent molt gran so de les campanes sana, y mostra 'l sol la fas molt luminosa mas en mi trist per ma desaventura la tempestat creix sempre mes escura. Baix en l'infern ab só de dolsa lira Orfeu trobá pietat en sa tristura, del gran Plutó cantant placá la ira havent d'aquell una ánima segura: yo trist que nit y jorn mon cor sospira (suspira, suspire) blanir no puch un cor, ans mes s' endura; no bastan prechs, ni plants, ni fe sencera, ans quant mes va, creix mes cruel é fera. L'hom desterrat luny de sa dolça terra (se encuentra dolsa arriba) sper ab lo temps tornar al ser qu'estava. y hu saltejat de una molt crua guerra per temps ha pau ó treva qu' esperava. Qui está en presó y la cadena l' ferra libert se veu per temps com desijava, yo perseguit de tanta desventura no se qu' esper, sino la sepultura. Lo cervo qu'es nafrat cerca aygua clara (el ciervo) per refrescar tenint mortal ferida; si troba font ó riu, prest se declara de ben curar y renovar sa vida; tal so nafrat, mas sent qu'es molt avara qui 'm pot donar la sanitat complida, que te per be de pura set matarme primer que may no vulla remediarme. (remediar; remedi, remei) Tot reverdeix, la fértil primavera quant es passat l' hivern que 'l mon despulla (despulle; desnuda) floreix los prats y 'ls aucellets prospera, (pajaritos; muixonets) al arbre nuu fa recobrar la fulla; dins l' aygua 'l peix y al bosch tot altra fera troban descans y amant qui be 'ls reculla; y en mi lo temps james no fa mudansa ans sent del tot secarse la esperança. Las obras d'est poeta s'han imprés diferentas vegadas per separat y junt ab las del rector Vicens García. Qui vulla llegirne mes poesías no li será difícil trobar satisfet son desig. (el seu desitg)