Mostrando las entradas para la consulta escut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta escut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 16 de febrero de 2024

Esculpir - Esmerillo

Esculpir, v., lat. sculpere, sculpter, graver.

Comandet qu'om esculpis... el mur o en la paret.

(chap. Va maná que se esculpiguere o esculpire... al muro o a la paret.)

Fetz una letra d'aur esculpir.

(chap. Va fé esculpí una lletra d'or.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 110.

Commanda qu'on gravât... sur le mur ou sur la cloison.

Fit sculpter une lettre d'or. 

Part. pas. Am las estorias esculpidas.

(chap. En les histories esculpides, grabades.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Avec les histoires gravées.

CAT. ESP. PORT. Esculpir. IT. Scolpire. (chap. esculpí: esculpixco o esculpixgo, esculpixes, esculpix, esculpim, esculpiu, esculpixen; esculpit, esculpits, esculpida, esculpides.)

Michelangelo, Pietà; Esculpir, v., lat. sculpere, sculpter, graver.

2. Sculptura, s. f., lat. sculptura, sculpture.

Ab torn pren figura o sculptura.

Marme... ha... per razo de sa durezza, a pendre sculptura et poliment dificultat. Eluc. de las propr., fol. 19 et 190.

(chap. Lo mármol... té... per raó de la seua duresa, dificultat de pendre escultura y polimén.)

Avec le tour prend figure ou sculpture.

Le marbre... a..., en raison de sa dureté, difficulté à prendre sculpture et polissure. 

CAT. ESP. PORT. Escultura. IT. Scultura. (chap. escultura, escultures; v. esculpí, picá pedra; escultó, escultós, escultora, escultores: picapedré, picapedrés, picapedrera, picapedreres; lapidari, lapidaris; marmoliste, marmolistes. Lo picapedré que va picá la pedra de la Pedrera de Gaudí, bon picapedré ere, de Pedralbes, pedres blanques.)

 

Escura, s. f., écurie.

Leibnitz, p. 57, dit qu'écurie vient de l'ancien allemand Schur, stabulum animalium (all. MOD. Scheune; écurie : equus : cheval, caval, cavall, caball, caballo, cavalho; equino, &c.; el escudero, scutifero, se encargaba de (los escudos) los equus, equinos, etc.).

Li palhier,

Escuras e boals.

G. Riquier: Als subtils.

Les greniers à paille, écuries et étables à boeufs.

(chap. Les pallisses, les caballerisses y los corrals de bous.

ESP. Los pajares, las caballerizas y los toriles.)

2. Escuria, s. f., écurie.

O a l'escuria o al bual dels dichs habitantz.

Charte de Gréalou, p. 100.

Ou à l' écurie ou à l'étable à boeufs desdits habitants.

IT. Scuderia. (N. E. S. F. Scuderia Ferrari, ferrer, ferré, ferrero, herrero, farrier, ferrier, cavallino rampante, ferro, fierro, hierro, herradura, ferradura.)

Ferrari Trento Brut F1 Special Edition

Escut, s. m., lat. scutum, écu, bouclier.

Qu'en sion traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Que mille boucliers en soient percés. 

Per elms ni per escutz fendre.

P. de Bussignac: Sirventes.

Pour heaumes et pour écus fendre.

Fig. Non es als mas escut d'enjan.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'est autre que bouclier de tromperie. 

Sill qu' el mon dezemparat an, 

Et de bona fe fan escut.

(chap. Aquells que han desamparat lo mon, y fan escut de la bona fe. Giraud Riquier: Caridat.)

G. Riquier: Karitat.

Ceux qui ont abandonné le monde, et font bouclier de la bonne foi.

Orazo es bon escut. V. et Vert., fol. 86.

(chap. La orassió es bon escut.)

Oraison est bon écu.

Loc. S'ieu agues virat l'escut.

Bertrand d'Allamanon: Tut nos.

Si j'eusse tourné l'écu.

L'escut e'l basto vuelh rendre,

E m vuelh per vencut clamar.

B. de la Fon: Leu chansoneta.

Je veux rendre l'écu et le bâton, et je veux me proclamer pour vaincu.

M fetz escut de son ric mantelh.

Arnaud Daniel: Doutz braitz.

Me fit écu de son riche manteau.

ANC. FR. L'escut avirunerat tei.

Anc. tr. du Ps. de Corbie, ps. 90.

Pren escud e hauste. (N. E. asta, bâton, bastón, gayata, gallata.)

Anc. tr. des Ps., ms. n° 1, ps. 34.

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

(chap. Escut, escuts.)

2. Escut, s. m., écu, monnaie.

Escutz de Fransa que fet batre lo rey Charles.

(chap. Escuts de Fransa que va fé batre lo rey Carlos.)

Tarif des monnaies en provençal.

Écus de France que fit battre le roi Charles. 

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

3. Escudier, Escuder, Escuier, Scudier, s. m., écuyer, sergent.

Uns joves escudiers l'avia despieuzellada.

(chap. Un jove escudé la habíe desvirgat; pieuzella, pucella, pubilla, puella, donsella, virgen, verge, vergena, etc.) 

V. de S. Honorat.

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen.

(chap. Guillermo (com mon nebot) habíe anat a cassá en esparvé en un escudé solamen; Wilhelm, William, Guillem, Guilhem, Guiem, Guillermo, Guillaume, y diminutius com Guillermet. La W del antic alemán, godo, se trobe al inglés modern. Wimara, Guimerá; Wifredo, Guifre; Walter, Gautier; etc.)

V. de G. de Cabestaing.

Guillaume était allé (chasser) à l'épervier avec un écuyer seulement.

Ni vollias esser chavallers avant qu'escuders.

(chap. Ni vullgues sé caballé abans qu' escudé.)

Trad. de Bède, fol. 80. 

Et ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer. 

A Johan Fornel, escudier del comun.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

A Jean Fournel, sergent de la commune. 

Si troba un cavalier o un scudier.

L'Arbre de Batalhas, fol. 246. 

S'il trouve un chevalier ou un écuyer.

Loc. Servirs qu'om no guazardona

Et esperansa bretona, 

Fan de senhor escudier.

B. de Ventadour: La doussa. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne, font d'un seigneur un écuyer.

ANC. CAT. Escuder. ESP. Escudero. PORT. Escudeiro. IT. Scudiere.

(chap. Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques. Lo sompo de la foto es Paco Escudero.)

Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques. Lo sompo de la foto es Paco Escudero.

4. Escudar, v., couvrir d'un bouclier, faire bouclier.

Fig. Domna qui d'autra s' escuda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui d'autre se fait bouclier.

ANC. CAT. Escudejar. ESP. PORT. Escudar. IT. Scudare.

 

Esglendillar (s'), v., s'égosiller.

E 'l rossignols s'esglendilla,

Rambaud d'Orange: En aital.

Et le rossignol s'égosille.

(chap. Desgallá, desgallás, esgallá, esgallás : desgolá, desgolás; paregut a engorgossá, engorgossás, pel fret. ESP. Desgañitar, desgañitarse; se encuentra “desgaliar” aquí https://derechosdelamujer.org/wp-content/uploads/2016/02/Boletin-Feministas-en-Resistencia-No-3.pdf )

 

Esguirar, v., déchirer, égratigner, estropier.

Desromp son vestir et esguira sa cara. V. de S. Honorat. 

Déchire son vêtement et égratigne sa face.

Part. prés. Esguirant et baten.

V. de S. Honorat.

Déchirant et battant.

2. Esguire, adj., déchiré, estropié. 

L'uns es casutz de roca, l'autre esguir' e rancs. 

V. de S. Honorat. 

L'un est tombé d'une roche, l'autre (est) estropié et boiteux.

CAT. Esguerrar. (chap. esgarrá, desgarrá; esgarrapá, esgarrañá.)

 

Eslabreiar, v., tomber, dégénérer, se délabrer.

Fig. Tant eslabre a chascus en bas, cant s' esleva plus alt.

Greument sorzem a las virtuz, e ses trebail eslabreiam als vices.

Trad. de Bède, fol. 35 et 44.

Chacun tombe d'autant plus en bas, qu'il s'élève plus haut.

Nous surgissons difficilement aux vertus, et nous tombons sans effort aux vices.

So que mov d'ergoil eslabreia tost,

Eschivar devem qu' el bes, que es e nos, non eslabreia en vizi.

Trad. de Bède, fol. 36 et 42.

Ce qui part d'orgueil tombe bientôt.

Nous devons éviter que le bien, qui est en nous, ne dégénère en vice.

CAT. Esllabissar (N. E. de abismo, abyssus).

 

Eslanegar, v., tomber, descendre.

Part. pas. Son eslanegat, crucificant de rescaps lo filh de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Hébreux. 

Ils sont tombés, crucifiant derechef le fils de Dieu.

Per la vous eslanegada ad el d' aquesta maniera.

Trad. de la 2e épître de S. Pierre.

Par la voix descendue à lui de cette manière. 

ANC. CAT. Eslenegar.

 

Esmai, s. m., émoi, souci, chagrin.

Sostener

Los paubres en lur gran esmay.

J. Estève: Planhen.

Soutenir les pauvres dans leur grand émoi.

Per qu' ieu deuria

Morir d'ira e d'esmai.

Pons de Capdueil: Qui per. 

C'est pourquoi je devrais mourir de tristesse et d'émoi.

Longa promessa m' es esmays.

Jordan de Boneil: Non estarai. 

Longue promesse m'est tourment.

ANC. FR.

N'avez-vous point de vos subjects esmoy?

Du Bellay, fol. 64.

CAT. Desmay. ESP. Desmayo. PORT. Desmaio. IT. Smago. 

(chap. desmay, desmays, v. desmayá, desmayás: desmayo, desmayes, desmaye, desmayem o desmayam, desmayéu o desmayáu, desmayen; desmayat, desmayats, desmayada, desmayades. De tan fé aná lo mall estic desmayat o esmayat, pórtam la bota de vi y les llenguañisses crúes o crugues, com les que se foten a Valjunquera. Hay vist una rata com un conill y me hay desmayat del susto.)

Ignacio Sorolla Vidal, rata com un conill

2. Esmaiar, Esmagar, v., chagriner, troubler, épouvanter.

Tot quant aug ni vei lo cor m' esmaia.

B. Zorgi: Mout.

Tout ce que j'entends et vois me chagrine le coeur.

Pois chascus s' encoreilha 

Del autrui joi e s' esmaia.

B. de Ventadour: Ara non. 

Puis chacun s'attriste et se chagrine de la joie d'autrui. 

Dis lhi: No t' esmagar.

Liv. de Sydrac, fol. 14. 

Lui dit: Ne t' effrayer.

Per que esmagas vos? 

Hist. abr. de l'ancien et du nouv. Test., fol. 35. 

Pourquoi vous troublez-vous ?

Part. pas. Magres si te et afanatz,

E tot jorn estai esmagatz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il se tient maigre et fatigué, et tout le jour il est troublé.

ANC. FR. Dist li: Ne t' esmaier de rien,

Ge te conseillerai molt bien.

Fables et cont. anc., t. II, p. 95.

Nus fins amis ne se doit esmaier 

Se fine amors le destruit et maistroie. 

Le Roi de Navarre, chanson 21. 

Et de cela plus ne nous esmayons.

Clément Marot, t. II, p. 175. 

Et ne s'esmoye fors de tirer esguillettes, faire ballades, icelles chanter.

Les quinze joyes de mariage, p. 15. 

Si furent moult esmaié.

Ville-Hardouin, p. 44.

CAT. ESP. Desmayar. PORT. Esmaiar. IT. Smagare.

 

Esmaut, s. m., émail.

Denina, t. II, p. 346, dit: Esmalto, émail, pris de l'allemand schmelzen. (N. E. v. schmelzen : derretir.)

Ar intret en las cambras qu' eran penchas am flors,

E d'asur e d'esmaut e de mantas colors. 

V. de S. Honorat.

Alors il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs, et d'azur et d'émail et de maintes couleurs.

CAT. Esmalt. ESP. PORT. Esmalte. IT. Smalto. (chap. esmalt; v. esmaltá: esmalto, esmaltes, esmalte, esmaltem o esmaltam, esmaltéu o esmaltáu, esmalten; esmaltat, esmaltats, esmaltada, esmaltades.)

 

Esmerillo, s. m., émérillon. 

Esmerillo son de tres guisas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Émérillons sont de trois sortes. 

Loc. prov. Cuia ben penre d'aissi enan

Las grans aiglas ab los esmerilhos. 

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Pense bien prendre d'ici en avant les grands aigles avec les émérillons.

CAT. Esmerenyon. ESP. Esmerejón. PORT. Esmerilhão. IT. Smeriglio, smeriglione. (N. E. falco aesalon, nisus.)

2. Esmirle, s. m., émérillon. 

Esmirle roen pus soven

Lurs pes qu'autr' auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Émérillons rongent plus souvent leurs pieds qu'autre oiseau.

Falcos voladors, 

Esmirles prendedors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Faucons agiles, émérillons preneurs. 

IT. Smerlo.

Esmerillo, s. m., émérillon.

 

viernes, 3 de enero de 2020

escut, Generalitat, Felipe V

Així tapa el nacionalisme l’escut de Felip V amb l’escut de Felip V
 
Contábamos hace unos días cómo la Generalitat tapó el escudo de Felipe V con su emblema. Pero ahora resulta que el escudo de la Generalitat fue otorgado nada menos que… ¡por Felipe V! Lean, lean:

El “senyal del rey d’Aragó” eran las armas de dignidad real. Con el paso del tiempo su uso se fue territorializando por medio de concesiones reales. El primer municipio que luce las barras es el municipio de Milhau (Francia), por concesión de Alfonso II (1187).

¿Cuándo pasa el “senyal del rei d’Aragó”, a representar las instituciones catalanas? Desde siempre, el emblema había sido San Jorge. La documentación nos dice que en 1417 la Diputación encarga “que sien fets y renovats los segells de la scrivania de la diputació del general… ab lo qual se puxa empremtar e figurar la imatge de san Jordi a cavall qui mata lo drach… e aquest segell servesca a seguellar totes letres patents qui´s dressen a qualsevol persones… a papa e cardenals e al senyor rey…e altres persones reyals…”. Es evidente que las barras no eran el escudo oficial. Como tampoco lo era de las Cortes que -reunidas en Tortosa en 1430- ordenan pagar 65 florines de oro de Aragón al platero Pere Torralba por la ejecución de dos sellos “a on son esculpides les armes del dit general de Cathalunya, ço es sent Jordi a cavall qui mata o onciu lo drach…”.
300 años más tarde, iniciadas las cortes catalanas de 1701, no aparecía el sello por ningún lado. Parece que nadie lo recordaba, ”ni saverse qual se usave en les corts antecedents encara que aparexia poderse esculpir… la imatge del glorios Sant Jordi portant lo escut amb la creu…”. Tras acalorados debates, el 19 de octubre de 1701 se adopta el acuerdo de grabar uno nuevo con el “Escut de ditas quatre barras y corona real”, para solicitar la venia real de uso.
Detrás de ese extraño olvido hay que situar las convulsiones antiseñoriales como la “revolta dels barretines o de la terra”, el “avalot de les faves” o los asedios campesinos de Barcelona en 1688 y 1689. Quizás interesaba un cambio de imagen que acercara la institución al pueblo más identificado con la realeza. Y nada más apropiado para conseguir la concesión real que el marco de las cortes catalanas, que juraron con vivas demostraciones de afecto y júbilo al nuevo rey Felipe V de Borbón, el 12 de octubre de 1701. Cortes que duraron hasta el 12 de Enero, y en las que se acordó además del uso del “escut de ditas quatre barras y corona real”, un donativo real de 12 millones pagaderos en 14 años, nombramiento de 14 títulos de marqueses y condes, 20 privilegios de nobleza, 20 de caballeros, y otros 20 de ciudadanos; todo ello entre grandes fiestas y regocijos populares, de manera que -como dice Macanaz- “no quedó a los catalanes nada que pedir, ni al rey cosa especial de concederles”.
Así que la Generalitat no lo sabe, pero al ocultar el escudo de Felipe V tapándolo con el de la Generalitat, en realidad le están haciendo el último homenaje al rey que concedió a la Generalitat el uso de su “senyal” como rey de Aragón. Si la Generalitat fuera consecuente, el Parlament debería rechazar el uso de las barras de Felipe V, las barras felipistas, por haber suprimido las instituciones tradicionales catalanas. Las cuales, por cierto, ahora ningún nacionalista querría, pues les parecen “medievales”; y las cuales son ridículas comparadas con el actual poder omnímodo de la Generalitat.
Aunque ya sabemos que el nacionalismo no va de coherencia, sino de ideología y fantasmagoría histórica.
Dolça i ocultada Catalunya…

//


Dels frens e altres apparellaments de cavals. 

Per tal con aquelles coses les quals per los princeps se fan pus leugerament per los sotsmeses son tretes en exemple: esguardador esser jutgam que en tots los nostres fets axi com real altea no poch ho requer honestament e temprada nos hajam axi que los savis en ben sien conformats e els no savis e avanitats entenens en temprança sien provocats. Hon sobrefluitats esquivants majorment en aquestes coses les quals ordinariament san a fer: volem que ordinariament si donchs per altra causa en altra manera fer no ho manavem quatre selles palafrenals ab lurs frens de les quals les dues ab nostre senyal real e les altres dues la una ab senyal de sent Georgi e laltra ab senyal antich de rey Darago sien a servey de nostra persona apparellades Ies dues de les quals hagen cuyrs cuberts de velluts daur e de seda comunits e les altres dues romanents hagen cuyrs no cuberts de velluts segons manera apparellada accedent a nostre desijament: de les dites empero dues selles havents cuyrs cuberts de vellut cascun any la una prop la festa de la Nativitat del glorios Salvador del humanal linatge sia feta e altra prop abans de la festa de Pentacosta aximateix sia feta e les romanents dues selles havents cuyrs no cuberts de vellut cascun any prop ans de la festa de la resurreccio de nostre Senyor la una esser feta ab aquest edicte laudable manam e laltra prop de la festa de Omnium Sanctorum volem esser complida: e apres sis almenys selles darmes destinades per servey de nostra persona hajam de les quals dues sien de nostre senyal real de tot en tot decorades e les altres a senyal de sent Jordi e les dues altres romanents al dit senyal antich de rey Darago. Manam encara que quatre mantes almenys continuament sien appareylades a cobrir les dites selles a servey de nostra persona destinades les dues de les quales sien a nostre senyal real en totes les lurs parts e les altres la una a senyal de sent Jordi e laltra al senyal antich Darago. En apres subjungim a les coses damunt dites que continuament hi sia copia de mantes e daltres coses necessaries a cavals e a les altres besties damunt dites.
 
rey-alfonso-ii-aragon-caballo-lanza-escudo

miércoles, 21 de octubre de 2026

Roman de Girart de Rossilho. Vecvos per miei l'estorn lo vilh Draugo,

Girart de Rossilho.

Roman de Gerard de Rossillon, Girart de Roussillon, illuminated manuscript, c. 1450

Mss.: Oxford, Bodl. Can. Misc. 63 (O); Paris, f. franç. 2180 (P.); Londres, Mus. Brit. Harl. 4334. (L). - Girartz de Rossilho, nach der Pariser Handschrift herausgegeben von Dr. (Conr.; Konrad oder) Conrad Hofmann, Berlin 1855-57, v. 1909-2049 et 6639-6943 (Ho). Cf. Gérard de Roussillon p. p. Fr. Michel, Paris 1866 (Mi.), et Foerster, Stürzinger et Apfelstedt, Romanische Studien V (1880), O (v. 2529-2677 et v. 7571-7884). - Grdr. § 15, p. 14 s. St. 3 ss.

Vecvos per miei l'estorn lo vilh Draugo,
lo paire don Girart, l'oncle Folco!
E sis el chaval bai qu'ac de Muco,
ac vestit un ausberc, gran, fremilo,
qu'issi de la fornatz Espandrago, -
onques per negun' arma falsatz no fo -,
e ac lassat son elme de barato,
obrat ab aur e peiras tot d'eviro; 
plus resplan que estela que lhutz el tro;
e ac sencha la spasa de Marbio,
escut portet e lansa a gonfano,
e venc los sautz menutz pel plan cambo;
mas de gen retenir semblet baro,
e escridet al rei en sa razo:
“Per un sol chavalier garda no m do.”
Vecvos lo duc Terric denan Karlo:
“Don reis, conoissetz vos est Bergonho?” 
“Per mon cap,” so ditz Karles, “car aquo no.” 
“So es Draugues, lo vilhs, de Rossilho,
lo paires don Girart, l'oncles Folco.
El me tolc ja ma terra e ma reio,
set ans n'estiei faiditz en un boisso.
Tenetz mi per coart e volpilho,
pos batalha demanda, s'ieu no la lh do.” 
E Karles respondet: “Ie us abando:
trop n'avetz pres lonc terme de vengaso;
aquesta volh vezer, ses ocaizo.”
Vecvos lo duc Terric del renc partit!
Peset li del contraile qu'el a auzit,
e sis e l'alferan amoravit,
e ac de bonas armas son cors garnit,
e venc los sautz menutz pel prat flurit:
siei ome los segueren, que son ardit.
Terrics cridet: “Auriu, vilh, cau, musit,
de la cavalairia vos vei giquit,
tan vos vei entre ls vostres que us an cobrit.”
E Draugues respondet: “Veus mi issit.
Ieu no amiei anc home que mo mal git.”
E brochet lo caval, veus l'en salhit!
Veus l'alferan el camp e l'arabit!
E lhi vassau s'en so aisi ferit,
lor escut son traucat, frah e partit,
e lhi ausberc fausat e descofit.
Veus Draugo per lo camp mort e delit!
Mais d'un' auna perpres de freselit,
la lansa e l gonfainos d'oltr' en issit.
Mas Terris fetz que savis, que la lh gequit,
quar l'escut e l'ausberc essems cosit,
mas no l tochet en carn, Dieus l'escarit.
Draugues retorna als seus, que so marit.
Vecvos Terric de l'aigua al plan issit!
Lor escalas van jondre de tal estrit,
viratz escut traucat, tan pihs ubrit
e tanta testa ab elme de bucs partit
e tan pe e tan ponh e tant aurit;
la clara aigua d'Arcen tota 'n cobrit,
del sanc que ieis dels mortz enrogesit.
Ben agro lhi Drauguo l'estorn bastit;
se no fos morz lor senher, fosso garit,
qu'era se tec Terris per escarnit,
que non ac de vint milia mil acomplit.
Mances i Angevi e Toronjatz,
celh foro davas Karle vint milia armatz,
vestitz los blancs ausbercs, elmes lassatz,
sos los elmes enclis e enbronchatz.
De gran batalha far van cossiratz,
cum veltres en cadena, que es amorsatz.
Lo coms Jaufres, lor senher, los a guidatz,
per mieh lo ga d'Arcen oltr' a passatz.
En apres passet Karles e sos barnatz.
Enquar no l sab Girartz ni fo membratz,
per lo dol de son paire, que es grans assatz,
quan Folques paraulet cum om senatz:
“A la fe Dieu, Girart, lo dol laissatz,
pos lo ducs es absoutz e cumergatz;
e quant el poira estre, sia vengatz.”
Adonc es e la sela Folques poiatz
e sobre una asta nova s'es apoiatz,
tornet s'en vas los seus e ditz lor: “Patz!
Senhor, franc chavalier, or m'escoltatz:
quant seretz en l'estorn ab els mesclatz,
feretz i aucietz e derocatz
tan que vos en siatz d'oltra passatz:
e puis trastuh essems sobr'els tornatz:
mais val assatz proesa que malvastatz.”
E siei home respondo: “Que predicatz?
Mas anem los ferir davas totz latz.”
Adoncas fo l'estorn fort, abduratz.
Bos e Folqu' e Seguis e lhi melhor
foro mais de vint milia comensador.
Viratz d'aur e d'argen ta gran lugor,
d'asier e de vernitz tal resplandor,
tanta lansa trencan ab auriflor
e tan donsel adreh envaidor.
En apres so vengut lhi feridor,
Pons e Ricartz e Coines, bon ponhador.
Or chavalgua Girartz ab gran legor.
Dons Odils venc, sos oncles, un pauc en por.
D'aquesta reiregarda vos trai auctor,
que so seisanta milia abdurador,
que so be de sembel apropchador.
On sab son enamic, sobre lhui cor
e si lo vai ferir de tal vigor
que del caval lo porta a terra por.
Or chalvagua (chavalgua) Girarts ab gran baudor
contra Karlo Martel, l'emperador,
e Karles venc vas lhui, ab sa feror:
vecvos una enquansa de gran dolor!
Lai on las oz s'encontren en un plan bel,
no i ac fossat ni barra, bos ni ramel.
Angevi van prumier e lhi Mancel,
lo coms Jaufres d'Angieu e Torongel.
Ab Girart so vint milia en un sembel,
no n i a un trop vilh ni barbustel:
Bos e Folqu' e Seguis en so capdel.
Lhi un crido Valea, lh' autre Rossel,
e lhi plusor la senha Karlo Martel.
Si com falx pren sa ponha, quan fer ausel,
de tal eslais se corro lhi jovencel:
no i a ta fort escut, non escantel, 
no fenda o no pertus o no arcel,
asta reida de fraisser, que no astel;
no i a ta fort ausberc', no desclavel.
Viratz tan dol levar, fresc e noel,
tanta coissa caer ab lo turmel,
e tan pe e tan ponh e tan budel;
mais en a remasutz en plan estel,
no n a ni vius ni mortz dedins Bordel.
Qui ferit et estors d'aquel masel,
Dieu ac a salvador e Gabriel.
Ben i feren Manses i Angevi,
Toronjatz e Flamenc, li Baudoi,
no lor so lhi Girart de ren acli.
Folqu' e Bos e Folchiers ab don Segui,
seilh guido lor companhas pel brulh fresni,
ensenhas de cendaz e d'aucassi,
gonfainos ab aurfres e nou polpri;
las flors denan lor foro fer aceiri,
don tan noble vassal receubro fi.
D'ira qu'en ac Girartz ac lo cor gri.
Per tant es descenduz desoz un pi 
e fichet sa senheira latz un marbri,
un peiro d'antix tems, Devins lo fi,
c'avia castel lonc l'aigua el Rovesi.
Lodoixs l'a fondut per un mati,
quant el deseretet aquel aisi.
Girartz es au peiro lo gran Devi;
de las iras que ac, Karlo maudi:
“A, reis, Dieus te cofunda, cor de masti!”
__ 

Era s en vai Girartz, engal soleilh,
per un estreh semdier, lat un caumelh,
e trobet una fon desotz un telh
e colget s'i a l'umbra per lo soleilh;
e volc se cumdurmir, que ac somelh;
mas non cugetz del comte, gaire dormel,
abans plora dels oilhs, tira l cabelh,
ditz, mais volgra estre mortz e un campeil
que l reis l'agues aucit, e siei feeilh.
E sa molher lhi ditz: “No far, donzel;
mas preia Damredieu que nos cosselh.”
D'aqui s'en son anat a un repaire,
don so mort de la guerra lhi filh e lh paire.
Lai auzissatz maldire e filha e maire,
e maudire Girart cum se fos laire.
Entre lo dol e l'ira e lo maltraire,
si no fos sa molher, no visques gaire.
Ela es savia e corteza e de bon aire,
e no paraula milhs nulhs predicaire:
“Senher, laissa lo dol, si t'en esclaire:
tostemps fust orgolhos e gueregaire,
batalhiers e engres de mal a faire;
i as plus omes mortz, no sabs retraire,
e lor ers paubrezitz e tout lor aire.
Era en pren Dieus justizia, lo drehs jutgaire.
Membre te del prodome del bos de Chaire,
que te det penidensa de mal retraire.
Enquer auras ta onor, si la vols faire.”
D'aqui son albergat aus ortz dauratz
on parto lhi cami d'aquels comtatz.
Lai aprendo tals novas don fo vertatz.
Aqui es us messatges tresier passatz:
Karles n'ac cen trames davas totz latz:
“Qui trobara Girart, s'es amenatz,
d'aur e d'argen lhi er set vetz pesatz.”
“Senher,” ditz la comtessa, “quar me creatz,
esquivem los chastels e las ciptatz
e totz los chavaliers e ls poestatz,
que la feunia es grans e l cobeitatz.
Quar, senher, vostre nom si lo camgatz.”
Et el lhi respondet: “Si cum vos platz.”
Aqui eis s'apelet Jolcun Malnatz.
Ab un lucrier felo es alberjatz:
fels es, mas sa molhers es plus assatz.
Lai lhi pren malaudia don fon greiatz
que de uchanta dias non fo levatz,
tro la nuh de Nadal que Dieus fo natz.
L'osdes lo fetz gitar de son palatz,
en l'arvolt d'un celier, desotz us gras.
Aqui ac la comtessa dolen solatz.
Girartz jac en l'arvolt, no i ac sirven,
mas sa molher que l sierve molt dossamen.
Ab tan veus Michael que a lui ven:
Dieus lo lhi a trames tot veramen.
Cel lhi portet un drap, denan lo lh ten:
“Dompna, per amor Dieu omnipoten,
que nasquet per tal nuh en Besleen,
me talh e cos d'est drap un vestimen!” 
Ela ditz: “Voluntiera.” Sempres lo pren,
talhet lo e l coset de mantenen.
A l'osde o comtero cilh seu sirven:
“La pautoniera cos molt vistamen.”
El lhi trames vestir d'un seu paren,
mandet que l cozes tost e non jes len.
Ela ditz al messatge molt umilmen:
“Amics, ieu en cos un a plus manen,
e puis penrai lo seu, si tan m'aten.”
E cel o recomtet tot aisamen.
Il s'en venc pels degras viassamen,
a lei de Satanas, iradamen,
e gitet los de tot son casamen.
Aita mal crestia no vistes anc;
quar gitar los a fahs foras el fanh.
Lo coms non ac vertut ni carn ni sanc.
La comtessa lo pres per miei lo flanc,
ela fo febla e cassa, de carn estanc:
ambedui son caheh dedins lo fanh.
Us prodom los gardet, que ac lo cor franc;
fetz de costa sun fuc ostar un banc
e fetz lhi faire lieh molet e blanc:
puis lhi det venazo e peish d'estanc.
E quant foren caeh amdui el brac,
lai esblesmet la dompna de dol que ac.
Lo prodom l'esgardet si cum Dieu plac,
e fetz l'en aportar tot freh e flac,
fetz far de latz son fuc un lieh on jac,
puis lhi det carn de bos e peis de lac
e tenc lo tant ab si tro guerit l'ac.
Girartz se regardet e jac evers
e non ac mas los os e l cur e ls ners.
“A Dieus,” ditz el, “tant iest vas mi teners!
Las obras que ai fachas, molt lah me mers.
Folqu' e Landrix m'o dis, cel de Nivers.
Bernart, Folchier, Segui, Bos e Gilbers,
pos visquiei apres vos, molt fui culvers.”
La soa bona dompna lo cap lhi ders:
“Quars senher, laissa estar la honor que pers;
quar, si l mal culhs en grat, melhor desers.”
E puis despon del salme David tres vers
e comtet lhi de Job cum fon Deu sers;
(E son sermon o ditz sainz Rigobers,
que so fon us miracles grans e apers
que Deus fetz per est comte qui tant fo fers;
quar s'el no fos faiditz e tant desers,
ja no partis de mal ne fos convers.)
Qui vos acomtaria los encombriers
e las fams e los setz totz per entiers?
Aisi cum ditz l'escrihs que es els mostiers,
vint e dos ans fo si lo fortz gueriers
que non ac de sa terra quatre deniers;
ans es en Alamanha, don fo Folchiers.
Un jorn intra en us gas grans e pleniers
et auzit una nausa de charpentiers,
e seguet tant la via, per los ramiers,
que trobet a un fuc dos charboniers.
Li us fo grans e lahs e tenhs e niers,
e ac nom Garis Brus, l'autre Rainiers: (v. Garin lo Brun)
El apelet Girart e ditz prumiers:
“Amics, digatz don es, penedensiers?
Quar, portatz est carbo, siatz coliers
e siatz del gazanh drehs parceriers!”
E Girartz respondet: “Don, voluntiers.” 
Ab Girart son lhi dui, trei companho.
Cascus a pres son faihs, e l coms lo so,
e son issit del bosc per un cambo,
veno a Orliac sotz Troilo.
Cascus seten denier ven son carbo,
cilh non an plus de lhui miga un bilho.
Girartz vit lo gazanh e saub lhi bo.
Er lhi do Dieus ostal e tal maiso
per que pusca venir a gariso!
Els ruas d'Orliac, en la sobriera,
en una maiso pauca e estremiera,
es albergatz Girartz latz la sauniera,
las una bona femna, Dieu almorniera:
de lhies feiro sirventa e chamberiera.
Girartz saub ben d'Ardena la gran chariera,
el ac bona vertut, fort e pleniera,
e portet maior fais d'una saumiera,
e vai soen la rua de la osteliera.
Aqui fo la comtessa puis corduriera,
que anc non vistes de mas tal fazendiera.
No i a tan richa dompna no la requiera,
de sas obras a far no lhi profiera.
Don dizo lhi donzel e gens lichiera,
parlen tot son auzen e en dereira:
“Esgardatz qual beutat de carboniera!
Si l vilas del carbo no la fes niera,
n'agues ta genta dompna tro a Baviera.
E, domna pros e savia e bona obriera,
per que pres a marit charbofaziere?”
Ela respon, que fo savia parliera,
e qui ben lor saup esser e mensongiera:
“Senhor, merce per Dieu e per san Piere;
trobet me orfanina, pauca bergiera,
e pres mi a molher, Dieus lhi o miera,
e puis mi fetz apenre a corduriera.
No sai plus gentil ome de lhui on quiera,
qu'el non es de sai mar d'esta ribiera.
No n i a ta felo de mala tiera,
ab sa dolsa razo tot no l conquiera.”
Lo gaanhs del carbo venc per talen:
ilh lo fan, cil lo porta e si lo ven.
Vint e dos ans s'en van aisi viven
entro qu'a una festa, quaremprenen,
vassals que deu quintana lo jor la ren.
Fai la lo coms Goltelmes e l dux d'Aiglen. 
Girartz la vai vezer ab l'autra gen
e fo lonhet dels autres, en son jazen,
entre ls bratz sa molher que char lo ten.
La dompna los vassals vit burdissen 
e membret lhi de lonh del noirimen
de Girart que solia far issamen.
Tal dol n'a a son cor, per pauc no fen;
l'aigua lhi chai dels oilhs e lhi dissen,
sus la barba Girart lhi vai chazen.
E lo coms se dresset, ditz son talen:
“Dompna, er sai de ton cor que si repen.
Quar t'en vai, dompna, en Fransa, e mantenen,
e ieu te jurarei su ls sanhs verten,
ja mais no mi veiras ni tiei paren.” 
“Era auh,” so ditz la dompna, “sen de joven.
Ja Damridieu non plassa omnipoten
que ja vos degurpisqua a mo viven;
certas abans salhdria en fuc arden.
Senher, per que parlatz ta malamen?”
E lo coms la baizet de mantenen.
“Senher, se mos cosselhs en fos auzitz,
nos tornassam en Fransa on fos noiritz.
Ier ac vint e dos ans qu'en fos issitz
e es totz de mal traire rotz e frunitz;
e si podetz trobar l'emperairitz,
a cui vos fustes ja amics plevitz,
ja non er ta fels Karles, lo seus maritz
no vos en quiera plah, don ers garitz.”
E Girartz respondet: “Ben es que ditz:
e ieu lai m'en irai, totz soi garnitz.”
Lo coms Girarts en pren son cosselh breu:
“No laissarai per re per man non leu.” 
El ac la messa auzida a sanh Andreu,
e a preiat lo saint e Damlideu:
“Reis del cel, met en cor al senhor meu
que m perdone sa ira, el e lhi seu,
per que m renda m'onor e tot mo feu.”
Puis se met el cami, molt o fai greu:
al dijos de la cena, semblan romeu,
albeget a Orlhes, a l'ost Arveu. (alberget, alberguet)
Arveus li ostaliers fon ben antis:
el apelet Girart e si lhi dis:
“Don estes vos, amic? De qual pais?
Quar anatz a la cort, si es esmis,
e preiatz la reina que vos vestis.”
“Per Dieu”, so ditz Girartz, "no n soi apris.”
“Senher,” ditz la comtessa, “siatz pervis 
e no vos esmaguetz, cars dos amis;
parlatz ab la reina per qualque gis”.
Lai n'es anatz lo coms molt a envis.
entre ls autres romieus Girartz s'asis.
Ab tan vecvos Aimar, clerc de Paris!
E quant el vi Girart, fet un fin ris:
“Vezetz aizel truan ab cel cap gris:
ben pogra gazanhar don el vesquis.”
Donc ac paor Girartz, que l conoguis
e no fo ges segurs qu'en anes vis.
Lo clercs si trais vas lui, pel ponh lo pris:
“Don, vila pautonier, sai que quesis?
Si no m'era per Dieu, ieu vos feris.” 
E levet lo del renc e lo partis.
Gran joi en ac Girartz, quan lo gurpis.
El venc a la comtessa e si li dis:
“Pechat nos a menatz en cest païs.”
“Senher,” ditz la comtessa, “sabs que dirai?
Per Dieu, no te qual metre en tal esmai:
quar ieu ai bon cosselh que te dirai.
Dema sera divendres qu'om per Dieu fai.
Encanuh la reina en cercha vai:
quan sera au mostier, anatz en lai,
bailatz lhi est anel qu'ie us passarai;
ela lo vos donet de cor verai
ab tot sa drudaria vezen Gervai
e l gonfano de Fransa e Bertelai.
Senher, bailes lo mi, ieu lo gardai:
per nulh bezonh qu'agues no lo laisai.” 
E Girartz respondet: “Meravilh n'ai. 
Quan vos l'anel avetz, lai m'en irai.”
Lo jorns es espasatz, e l sers vengutz.
Quan la nuhs fo venguda, l'escurs cazutz,
adonc fo grans la noisa e lo tabust
de monges, de canorgues, de clercs menutz.
La reina au mostier en va pes nutz,
e Girartz se levet, lai n'es vengutz.
A un altar desotz us arcs voltutz
lai la trobet oran, ab pauc de lhutz.
Ben prop de lies si trais, no se fetz mutz:
“Domna, per amor Dieu que fai vertutz
e per amor dels sanhs qu'avetz quesutz
e per Girart, lo comte, que fon tos drutz,
dompna, te quier merce, que tu m'aiutz.”
La reina respon: “Bos om barbutz,
que sabetz de Girart? Qu'es devengutz?” 
“Dompna, per totz los sanhs que vos preiatz
e per amor del Dieu que adoratz,
e per aquela verge don el fo natz,
si vos Girart lo comte si teniatz,
quar me digatz, reina, qu'en fariatz?” 
La reina respon: “Bos om barbatz,
molt fazetz gran pechat que m conguratz.
Donat i volgra aver quatre ciptatz,
per que lo coms fos vius e agues patz
e tota la honor don fo gitatz.” 
Donc s'es lo coms de lhies fahs plus privatz
e bailet lhi l'anel, e ditz: “Veiatz!
Ieu son aquel Girartz don vos parlatz.” 
E quant ela lo tenc, conoc l'assatz.
Adonc no i fo divenres sanhs redopdatz,
en cel luc fo Girart cen vetz baizatz.
E apelet Aimar, clergue letrat:
“Cest om es de ma terra noiritz e natz
e apertenc al meu sos parentatz.
Queretz me Benacis si l m'amenatz.”
Cel ditz: “Voluntiers, dompna.” Lai n'es anatz.
Fetz sas donzelas totas traire a un latz.
La reina Girart pres per lo col
e baiset lo soen, qu'amar lo sol;
trais lo a una part desotz l'arvol
e demandet lhi tot que auzir vol:
e cum el lh'o comtet ac ne gran dol.
“Senher, on es ma sor?” “Dompna, lai for,
en l'ospital Arveu, l'albergador.
Anc mais om no vi dompna de sa valor.
De mil vidas non agra jes la menor:
mas ela m'a guerit per sa dolsor
e per son bon cosselh e per s'amor,
e m'a sai fah venir ab gran paor.” (fah sai)
“Don, no vos esmaguetz, qu'eu ai la flor
del cosselh de la cort l'emperador.
Tan bon aver de pretz e monedor
lor ai donat que m'amen tuh lhi melhor.
Non queiratz ja vos autre mantenedor,
se ieu ad est besonh no vos socor;
tot aital cum ieu vulh iei, mossenhor.” 
Apelet Benacis, lo cantador
del mostier de la crotz al salvador:
“Albejatz est romieu, lhui e s'oisor.
De ma terra fo natz, si n'ai tendror,
e foro d'un lhinatge nostre ancessor.
E fazetz lo per mi tan celador
que no l sapchan la fors cilh gabador,
chavalier ni sirven lauzenjador.” 
E cel ditz: “Voluntiers.” De joi lai cor:
dins sas cambras lo mes, en la melhor.
Lai entret la reina ab sa seror,
e remairo defors siei menador.
No vos quier ja comtar lo dol ni l plor
ni las razos que tenon lai entre lor.
No n parti la reina tro vi lo jorn.