Mostrando las entradas para la consulta cansó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cansó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 19 de julio de 2018

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Emilia , Benicassim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.


No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.


Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.


Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:


“Plau y fa sol…


Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:


les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:


Plau y fa sol …


Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.


La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.


Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:


Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.


Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elle
s, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?


Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.


FIN

sábado, 6 de mayo de 2017

Cansó de amistat per a tots los que parlen lo chapurriau

Cansó de amistat per a tots los que parlen lo chapurriau

Cuan yo era minut, fa mols añs, ne tenía casi once, me van fica a una escola tancá de Saragosa. Los domenches, per de matí, ficaen música que se podie dedica. Com era un crio se me va ocurri dedica una pesa a "tots los que parlen lo chapurriau". Cuan van toca la cansó, va vindre un del mes grans de natres y me va pega la bronca per lo que había fet. Me va di que estabe mol mal parla del chapurriau. Ya veeu, en aquells temps ere una vergoña el di la paraula chapurriau, aunque sol habíe segut pa dedica una cansio de amistad pa tots los dels nostres pobles que estaben allí en mí. Yo buscaba amics de eisa manera, pero no me van entendre o, de verdad, no se podie fé.

comentaris

Mol lamentable eixa actitud. Antes los castellanistes no volien chapurriau y ara tamé son los catalanistes, per aixó sa de defendre y promosioná.

comentari de Moncho

Les persones o coses que destaquen de un grup son sempre apartades, lo chapurriau destaque, y mol. Y Drácula d'estaques ne está hasta los collons 😂

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

sábado, 15 de febrero de 2020

Amor, poesía, Juan Carlos Abella

Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.
"AMOR"
Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat
Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló
Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó
Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents
Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura
Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum
Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau
Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.

miércoles, 6 de marzo de 2024

Lexique roman; Filtracio - Finibusterra


Filtracio, s. f., filtration, suppuration.

Osta aquo que es en aquela de filtracio. 

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

Ôte ce qui est en celle-là de suppuration.

CAT. Filtració. ESP. Filtración. PORT. Filtração. IT. Filtrazione. 

(chap. Filtrassió, filtrassions; supurassió, supurassions.)


Fin, Fi, s. f., lat. finem, fin. 

Elh es... 

Fis senes fin e vers comensamens.

A. Brancaleon: Pessius. 

Il est... fin sans fin et vrai commencement.

S'es tals la fis com fes comensamen.

Bertrand de Born: Gent fai. 

Si la fin est telle comme il fit le commencement. 

Loc. On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Où les pécheurs prendront fin. 

No truep fi ne repaus.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Je ne trouve fin ni repos.

- Borne, confin, limite.

Aysso es yssir de totas las fis.

V. et Vert., fol. 86. 

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Las fis e las confrontacios que so apres escrichas.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M. 772. 

Les limites et confrontations qui sont écrites après.

- Paix, accord, conclusion. 

Ab achel fi ni societat non auran. Tit. de 1139.

N'auront avec celui-là accord ni société.

Loc. Cossi pot far era treguas ni fis.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei.

Comment il peut faire maintenant trèves et accords.

Adv. comp.

Om non y a qu' a la fin tot non lays.

(chap. No ña cap home que al final no (se) u dixo tot.)

Pierre de la Mula: Ja de razon.

Il n'y a homme qui à la fin ne laisse tout. 

Conj. comp. A fi que hom claramen puesca entendre.

Leys d'amors, fol. 109.

Afin qu'on puisse clairement entendre.

CAT. Fi. ESP. Fin. PORT. Fim. IT. Fine. (chap. Fin, final; en lo cas de les partissions, 1 fita y 2 filloles, que son les 3 pedres que les marquen.)

2. Fenida, s. f., fin, but, conclusion, terminaison.

Lo vers vay a la fenida.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

Le vers touche à la fin. 

Ves Narbona portatz lai 

Ma chanson ab la fenida.

Azalais de Porcairague: Ar em al.

(chap. Portéu allá a Narbona la meua cansó en la despedida, lo final, la conclusió).

Portez là vers Narbonne ma chanson avec la conclusion. 

IT. Finita.

3. Finimen, Feniment, s. m., fin, terme, achèvement.

L'una non ac comensament

Ni ja non aura feniment.

Brev. d'amor, fol. 2.

(chap. La una no va tindre escomensamén ni may tindrá fin : se acabará.)

L'une n'eut pas commencement ni jamais n'aura fin.

De malautias finiment o curament.

Eluc. de las propr., fol. 78. 

Terme ou guérison de maladies. 

Aia mal fenimen. 

Aimeri de Peguilain: Per razo. 

Qu'il ait mauvaise fin. 

ANC. FR. Au finement de cest escrit.

Marie de France, t. II, p. 401.

ANC. CAT. Finiment. ESP. Fenecimiento. PORT. Finamento. IT. Finimento.

(chap. Acabamén, conclusió.)

4. Fenizo, s. f., fin, conclusion, terminaison.

Del vers es prop la fenizos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

La conclusion du vers est proche.

Del cap tro en la fenizon.

Giraud de Cabrieras: Cabra juglar

Du commencement jusqu'à la fin.

ANC. FR. Temps en erreur, près de finicion. Eustache Deschamps, p. 6.

5. Final, adj., lat. finalis, final.

Las autras dictios finals dels versetz. Leys d'amors, fol. 40.

Les autres expressions finales des versets.

CAT. ESP. PORT. Final. IT. Finale. (chap. Final, finals.)

6. Finalment, adv., finalement.

Finalment li dit senhor.

La Crusca provenzale, fol. 95. 

Finalement lesdits seigneurs. 

Finalment lo morgue ple e vencut de compassio... lo ausi.

V. de s. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 262.

Finalement le moine plein et vaincu de compassion... l'écouta.

CAT. Finalment. ESP. PORT. IT. Finalmente. (chap. Finalmen, al remat.)

7. Fenir, v., lat. finire, finir, terminer, achever, mourir.

Pois se rendet al orde de Granmon, e lai el fenic. V. de P. Rogiers.

Puis il se rendit à l'ordre de Grammont, et là il mourut.

Subst. Quar totz bos faits aug lauzar al fenir.

B. de Ventadour: Ab joi. 

Car j'entends louer tous les bons faits à l' achever. 

Part. pas. Ara es fenitz lo lhibres. 

(chap. Ara está acabat lo llibre; finalisat u diém poc.)

La cansos es fenida.

(chap. La cansó está acabada : s' ha acabat.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

Maintenant est fini le livre.

La chanson est finie. 

CAT. ANC. ESP. Finir. ESP. MOD. PORT. Fenecer. IT. Finire.

8. Finar, v., finir, terminer, cesser, mourir.

Quar s'ieu degues blasmar totz los malvatz, 

Tart finera lo cantaret qu' en fatz.

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car si je dusse blâmer tous les méchants, finirait tard le petit chant que j'en fais.

- Rassembler.

Am tota sa noblesa de cavalaria qu' el poyra finar.

L'Arbre de Batalhas, fol. 220. 

Avec toute sa noblesse de chevalerie qu'il pourrait rassembler. 

Part. pas.

L' estorn fora vencutz e'l camp fora finatz, 

Can us secors lor venc de XX milier armatz. 

Cuy atenho a colp, sa vida es finada. 

A Dieu vos coman totz, ma canso es finada. 

Roman de Fierabras, v. 492, 4407 et 5084. 

L'estour serait vaincu et le camp serait fini, quand leur vint un secours de vingt milliers armés. 

Celui qu'ils atteignent avec coup, sa vie est finie. 

Je vous recommande tous à Dieu, ma chanson est finie.

ANC. FR. Ensi fina la chose. Villehardouin, p. 11.

La pauvre femme ne fine de plorer.

(chap. La pobra dona no pare de plorá.)

Les Quinse Joyes de Mariage, p. 196. 

De deus amanz qui s' entr' amèrent,

Par amur ambedeus finèrent.

Marie de France, t. I, p. 252.

Messire Folques li bons hom... fina e mori. Villehardouin, p. 28.

ANC. CAT. ESP. PORT. Finar. IT. Finare. (chap. morí, acabá; pará.)

9. Afinamen, s. m., terme, fin.

Fis de totas res que an afinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Fin de toutes choses qui ont terme.

ESP. Afinamiento.

10. Affinitat, Afenitat, s. f., lat. affinitatem, affinité, conformité.

Las personnas plus prochanas en affinitat e parentela.

(chap. Les persones mes próximes en afinidat y parentela.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 47.

Les personnes les plus proches en affinité et parentèle. 

Amistat, parentat, afenitat ni vezinetat.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 867.

Amitié, parenté, affinité et voisinage. 

Aquestas figuras han alcuna affinitat. Leys d'amors, fol. 141.

(chap. Estes figures tenen alguna afinidat.)

Ces figures ont aucune affinité. 

CAT. Afinitat. ESP. Afinidad. PORT. Affinidade. IT. Affinità, affinitate, affinitade. (chap. Afinidat.)

11. Affinizo, s. f., liaison, affinité, adhésion.

Per so que plus tost prengo congelacio et affinizo.

Eluc. de las propr., fol. 137. 

Parce qu'ils prennent plus tôt congélation et adhésion.

12. Afenir, v., approcher de la fin.

Quec jorn afenisc et abais, 

Qu'ira no m pot del cor issir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Chaque jour j'approche de la fin et baisse, vu que tristesse ne me peut sortir du coeur.

13. Afinar, v., tirer vers la fin, terminer, achever.

L'asaut es romazutz, e l' estorn s'afina.

Roman de Fierabras, v. 4380. 

L'assaut est cessé, et l'estour tire vers sa fin. 

Part. pas. En Lemozi fon comensat, 

Mas de sai lur es afinat.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Fut commencé en Limousin, mais deçà leur est achevé.

ANC. FR. La seconde envoia en Pannonie pour afiner la guerre des Huns.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 260.

Maint en ocient et afinent.

G. Guiart, t. 1, p. 161. 

CAT. ESP. Afinar. IT. Affinare.

14. Definida, s. f., assignation, terme.

No queyras alonguier ni definida de jorn. V. et Vert., fol. 68.

Ne cherches prolongation ni assignation de jour.

15. Definiment, Defenimen, s. m., fin, terme, achèvement.

Totz homs que anava a sos defenimens,

Diables lo prenia.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Tout homme qui allait à ses termes, le diable le prenait.

- Division, partage. (chap. Divisió, divisions; partissió, partissions; partimén, partimens, repartimén, repartimens.)

Si el non avia fait son definiment, ben pot devizir las soas causas entre sos efans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

S'il n'avait pas fait son partage, bien il peut diviser les siennes choses entre ses enfants.

ANC. FR. Son estat présent et son définiment.

Jehan de Meung, Test., v. 147.

Ou de sa vie ou du définiment. Hist. d'Anne Boleyn.

16. Diffinitio, Deffinicio, s. f., lat. definitio, définition.

Diffinitios... compren las proprietatz de cauza.

Leys d'amors, fol. 145.

La définition... comprend les propriétés de chose.

Pausero d' ela las seguens diffinicios.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Posèrent d'elle les définitions suivantes.

CAT. Definició. ESP. Definición. PORT. Definição. IT. Definizione.

(chap. Definissió, definissions.)

17. Defenidor, s. m., lat. definitor, arbitre.

Amigables adobadors et defenidors... de las dichas questios.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 11.

Amiables compositeurs et arbitres... desdites questions. 

CAT. ESP. PORT. Definidor. IT. Diffinitore. (chap. Definidó, definidós, definidora, definidores.)

18. Diffinitiu, adj., lat. definitivus, définitif, décisif.

Per appel de sentencia diffinitiva balhada per lo seneschal.

(chap. Per apelassió de sentensia definitiva portada per lo senescal.)

Fors de Béarn, p. 1073.

Par appel de sentence définitive baillée par le sénéchal.

Per sentencia difinitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Par sentence définitive.

La diffinitiva sentencia.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 252. 

La définitive sentence.

CAT. Definitiu. ESP. PORT. IT. Definitivo. (chap. Definitiu, definitius, definitiva, definitives.)

19. Definir, Defenir, Diffinir, v., lat. definire, définir, déterminer,

rendre compte.

Si aven, per calque causa, que lo bistbes no s posca definir lo plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

S'il advient, pour quelque cause, que l'évêque ne se puisse définir le plaid.

Verbs... se diffinish en ayssi.

(chap. Lo verbo... se definix aixina, així.)

Leys d'amors, fol. 73. 

Le verbe... se définit ainsi.

Aquesta escriptura defenis 

Veramen cossi fon aucits 

Sus en la cros Jhesu Crist, Dieus. 

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Cette écriture rend compte véritablement comment fut occis sus en la croix Jésus-Christ, Dieu. 

Part. pas. Cas que no poiran esser diffinit. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. XCVII, fol. 266. 

Cas qui ne pourront être déterminés. 

CAT. ESP. PORT. Definir. IT. Definire. (chap. v. definí: definixco o definixgo, definixes, definix, definim, definiu, definixen; definit, definits, definida, definides.)

20. Definar, v., finir, cesser, terminer, borner.

Nuech e jorn, ses definar,

Nos amonesto de mal far.

(chap. Nit y día, sense pará, mos amonesten de (no) fé mal.)

Brev. d'amor, fol. 24.

Nuit et jour, sans finir, nous admonestent de mal faire.

Selh' amor viu de rapina, 

Que per un sol non defina.

Marcabrus: Dirai vos. 

Cet amour vit de rapine, qui ne se borne pas à un seul.

- Mourir.

El s'en anet rendre al hospital de Saint Beneic d'Avignon, e lai definet.

V. d'Elias de Barjols.

Il s'en alla rendre à l'hôpital de Saint-Benezet à Avignon, et là il mourut.

ANC. FR. Et mespris fait son pouvoir definer. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 584.

Que li doz tens d'esté define.

(chap. Que lo dols tems d'estiu s'acabe.)


Roman du Renart, t. 1, p. 29.

- Que quant plus tost definera 

Plus tost en paradis ira.

Roman de la Rose, v. 5037. 

Tout ensi son chanter define. Roman de la Violette, p. 12.

21. Infinitat, Enfinitat, Enfenitat, s. f., lat. infinitatem, infinité.

Una gran multitut... et infinitatz d' autras gens.

(chap. Una gran multitut... e infinidat d'atres gens.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 164.

Une grande multitude... et infinité d'autres gens.

Enfinitatz, generalitatz. Leys d'amors, fol. 59.

(chap. Infinidat, generalidat; infinidats, generalidats. Les generalitats eren los drets de entrada y eixida del General. A Cataluña eren mol grans, no infinits pero ben abán.)

Infinité, généralité.

Huna gran enfenitat.

Abr. de l'Anc. et du N.-T, fol. 39. 

Une grande infinité.

CAT. Infinitat. ESP. Infinidad. PORT. Infinidade. IT. Infinità, infinitate, infinitade. (chap. Infinidat, infinidats.)

22. Infinit, Enfenit, adj., lat. infinitus, infini.

Per infinidas injurias.

(chap. Per infinites injuries.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 5. 

Par injures infinies. 

Ab enfenita cavalairia.

(chap. En infinita caballería.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 155.

Avec cavalerie infinie.

- Terme de grammaire.

Noms infinits es coma... Leys d'amors, fol. 47.

Le nom infini est comme... 

CAT. Infinit. ESP. PORT. IT. Infinito. (chap. Infinit, infinits, infinita, infinites. No es raro que algú digue infinito, infinitos.)

23. Infinitiu, Enfenitiu, s. m., lat. infinitivus, infinitif.

Infinitius es apelatz, quar non pausa terme ni fi.

Verbe que lor infinitiu fan finir en er. Gramm. provençal.

Est appelé infinitif, parce qu'il ne pose terme ni fin.

Verbes qui font finir leur infinitif en er.

L' enfenitius significa causa enfenida.

(chap. L' infinitiu signifique cosa infinita, no acabada, que no té fin.)

Leys d'amors, fol. 75.

L' infinitif signifie chose infinie.

CAT. Infinitiu. ESP. PORT. IT. Infinitivo. (chap. Infinitiu, infinitius.)

24. Infinitament, Enfinidamen, adv., infiniment, indéterminément. 

La una es amant l'autra infinitament. Eluc. de las propr., fol. 3.

L'une est aimant l'autre infiniment.

Neguna dictios pauzada enfinidamen no vol habitut.

Leys d'amors, fol. 59. 

Nul mot posé indéterminément ne veut article.

CAT. Infinitament. ESP. PORT. IT. Infinitamente. (chap. Infinitamen.)

25. Confinitat, s. f., confin. (chap. confín, partissió, frontera, línia.)

En las confinitatz de Germania.

Cambrai e las confinitatz.

Las confinitatz de Campanha.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46, 122 et 143. 

Sur les confins de Germanie. 

Cambrai et les confins.

Les confins de Campanie.

26. Confinar, v., confiner. 

Confinava com Cataloingna.

(chap. Confinabe en Cataluña; partíe en, estabe a la frontera de; Guilhem de Cabestaing, Cabestang, Cabestan, Cabestanh, 1162–1212, diuen que ere catalá, del Rosselló. Guillaume de Cabestany était châtelain de Cabestany. Está cla que parlabe y los seus escrits están en llengua ocsitana, d'òc, òc, och, hoc, languedociano, Languedoc, lengadocian, etc. Miréu lo paregut entre châtelain, catalá, castellano, castellán, castellá, castellà, castlan, etc. Tot ve del mateix

castell, castel, castiello, castillo, castel, chastel, château, castrum, etc.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Confinait avec Catalogne.

CAT. ESP. PORT. Confinar. IT. Confinare. (chap. Confiná, partí, lindá, etc.)

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

27. Esfinir, v., terminer, achever.

Malastrucx es qui esfinira sa vida en luxuria. Trad. de Bède, fol. 41.

Malheureux est (celui) qui terminera sa vie en luxure.

28. Avantfinit, adj., déterminé, prédit.

(chap. predit, predits, predita, predites : dit abans o antes.)

Defendedor et acreysedor entro al avantfinit temps.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Défenseur et bienfaiteur jusqu'au temps prédit.

29. Refinamen, s. m., soulagement, terme, répit.

Estai marritz et ab gran plor, 

Que non a nulh refinamen.

B. Carbonel: Aissi co am. 

Reste marri et avec grand pleur, vu qu'il n'a nul répit.

30. Refinar, v., cesser, discontinuer, arrêter.

Non van refinar,

Ni la nueg ni lo jorn, los crestians de batalhar. 

Chronique d'Arles. 

Ni la nuit ni le jour, les chrétiens ne vont cesser de batailler. 

Part. pas. Cant ac parlat la sancta et si fo refinada.

V. de S. Magdelaine.

Quand la sainte eut parlé et se fut arrêtée.

CAT. ESP. PORT. Refinar. (chap. Refiná se fa aná en lo sentit de fé algo fi, com lo sucre, la arena, petróleo, oli, etc. No se emplee com acabá.)

31. Parfin, s. f., fin, parfin. 

Can venc a la parfi. V. de Guillaume de S.-Didier. 

Quand vint à la parfin. 

ANC. FR. A ce s'accordant à la parfin.

Rec. des hist. de Fr., t. VII, p. 128.

La rose à la parfin devient un gratecu.

(chap. La rosa al final se torne un picaesquenes (picacul, picaculs); 

rosa canina, gabardera, tapaculoescaramujo. En fransés, gratecu, catalá gratar + cul.)

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

Ronsard, t. I, p. 164.

32. Finibusterra, s. m., (lat. finibus terrae) Finistère

Tot Centonge desliurat

Tro lai part Finibusterra.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Toute Saintonge délivrée jusque là outre Finistère.

(N. E. No es el Finisterre o Fisterra gallego, sino el francés.)

Finibusterra, s. m., (lat. finibus terrae) Finistère.

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima