Mostrando las entradas para la consulta boscatge ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta boscatge ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de abril de 2024

Lexique roman; Girgo - Esglandar

 

Girgo, s. m., jargon.

Qui prega Dieu sses devotio de cor li parla en girgo, e non es per entendre. V. et Vert., fol. 88.

Qui prie Dieu sans dévotion de coeur lui parle en jargon, et n'est pas pour entendre.

ANC. CAT. Gergon. IT. Gergo. (ESP. Jerga. Chap. Jerga, jergues.)


Giro, s. m., ceinture, frange, côté, pan de robe.

Voyez Leibnitz, p. 60.

Per dos sols, serai meillz accollitz,

Si 'ls port liatz en un de mos giros,

Que per cent vers ni per dozens cansos.

G. Magret: Non valon.

Pour deux sous, je serai mieux accueilli, si je les porte liés en un de mes côtés, que pour cent vers et pour deux cents chansons. 

ANC. FR. Ceignent espées au senestre giron. 

Roman de Garin. Du Cange, t. III, col. 1018.

Aux esperons tot li giron en trainent. 

Roman de Guillaume au Court Nez. Dict. étym., t. I. p. 675. 

ESP. (Giron) Jirón. IT. Gherone.

2. Geronar, v., gironner, terme de blason.

Part. pas.

Ab tan veus Sarrazis, et an los desarmat...

Olivier romas nutz en blizaut geronatz,

Totz fo descoloritz, car trop avia sancnat. 

Roman de Fierabras, v. 1958.

En même temps voici des Sarrasins, et les ont désarmés... Olivier demeure nu en bliau gironné, tout il fut décoloré, car trop il avait saigné. ANC. FR.

Tous li est derompus ses bliaus gironné.

Roman de Fierabras en vers français. 

ESP. Gironar (jironar, hacer jirones).


Giscle, s. m., pousse, jet, verge, gaule, branche.

Pels fuels, pels rams e pels giscles.

E m paron fulhat li giscle.

No i val bastons ni giscles.

Rambaud d'Orange: Ar s' espan. 

Par feuilles, par rameaux et par pousses. 

Et me paraissent feuillées les branches. 

N'y vaut bâton ni gaule.


Git, s. m., git, pellicule qui recouvre l'amande.

L' enteruscle de l' amela,

C' om clama git per autre nom.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le zeste de l'amande, qu'on appelle git par autre nom.

(chap. La pell de l' amela tendra.)


Gitar, Gietar, Getar, v., jactare, jeter, lancer, abandonner.

Voyez Denina, t. II, p. 271. 

En un potz ses tot' aigua un jorn lo vai gitar. 

(chap. A un pou sense gens d' aigua un día lo va gitá : tirá, aviá.)

V. de S. Honorat. 

En un puits sans aucune eau un jour le va jeter.

Qui es ses peccat, giete la primieyra peyra. V. et Vert., fol. 79. 

(chap. Qui está sense pecat, que gito – tiro – la primera pedra.)

Qui est sans péché, qu'il jette la première pierre.

- Répandre.

Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat, 

On plus aut es, gieta mais de calor.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l. 

Ainsi comme le soleil, renommé par sa grande clarté, où plus haut il est, plus il répand de chaleur.

- Pousser, conduire.

La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tant que la geta a terra.

Liv. de Sydrac, fol. 26. 

La mer emporte la nef, et le vent la chasse tant qu'il la pousse à terre.

Fig. Mans sospirs corals en get.

Deudes de Prades: Ancmais hom. 

Maints soupirs de coeur j'en pousse. 

Coven li gitar un gran sospir. Liv. de Sydrac, fol. 104.

Il lui faut pousser un grand soupir.

- Mettre hors, délivrer, tirer, extraire.

A la preyson s'en van, de trigar non an cura, 

E giteron Sebilia de la carcer escura.

V. de S. Honorat. 

A la prison s'en vont, de tarder n'ont pas souci, et mirent Sibilie hors de la prison obscure.

- Chasser, exclure.

Nueg e jorn plora la blanca tors 

Per vostr' aigla, qu' en gitet us voutors. 

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Nuit et jour pleure la blanche tour pour votre aigle, qu'en chassa un vautour. 

Cels que gitez de lor maisos. Trad. de Bède, fol. 83.

Ceux que vous chassâtes de leurs maisons. 

Fig. Un dous baisar de fin' amor coral 

Que i meta joy e 'n giet ira mortal. 

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

Un doux baiser de pur amour intime qui y mette joie et en chasse tristesse mortelle.

Gitat m' a de la paubr' esperansa.

P. Vidal: Quant hom. 

M'a exclu de la pauvre espérance. 

ANC. ESP. Sea jetado de la Iglesa de los christianos. 

Que sean getados del regno. 

Nenguno non osme de jetar los del regno si non per derecha culpa. Fuero Juzgo, lib. I, tit. IX, §. 9, et tit. XVII, §. 14.

- Semer.

Com cel que geta en l' arena

Lo blat.

Lamberti de Bonanel: Pois vei. 

Comme celui qui sème le blé dans le sable.

- Produire.

Non gieta sinon ortigas e cardos et espinas. V. et Vert., fol. 95.

Ne produit sinon orties et chardons et épines.

Ni la terra fruh non gitaria. Liv. de Sydrac, fol. 55.

Ni la terre ne produirait fruit.

- Rejeter, vomir.

(chap. Una dona que se va criá als masos entre Arnes y Beseit me va di que ells díen gitá per vomitá, o sigue, expulsá, traure, fora gitá, aviá, etc.)

Vomit, es cant a pro manjat,

E pueis o gieta mal son grat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vomissement, c'est quand il a beaucoup mangé, et puis il le rejette malgré lui.

Loc. Gieton cristias a glay.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

Jettent chrétiens à douleur.

Cant ac gitat totas sas sorts. V. de S. Honorat. 

Quand il eut jeté tous ses sorts. 

Si be s gieta l' ancora.

Perdigon: D'amor no m puesc. 

Bien qu'il jette l'ancre. 

Pus mieus es Montferratz e Milas, 

A mon dan giet Alamans e Ties.

P. Vidal: Ara m' alberc. 

Puisqu' est mien Montferrat et Milan, à mon dam je jette (je brave) Allemands et Thiois.

Gieta lenga e fai bossi.

Aimar de Rocaficha: No m lau. 

Tire la langue et fait la moue. 

Part. pas. Las lobas noyrisson los efans gitatz. V. et Vert., fol. 73.

Les louves nourrissent les enfants abandonnés. 

L'arsivesque a los clavels de la caycha gitatz. 

Roman de Fierabras, v. 4984.

L'archevêque a extrait les clous de la caisse. 

Leva la porta en enpegnent, 

Si que dels ganguils l'a gitada.

V. de S. Honorat. 

Lève la porte en poussant, de telle sorte que des gonds il l'a jetée.

ANC. FR. Prions nostre Seigneur que il nous gete de ce péril.

Joinville, p. 44.

Vous qui de ce péril nous avez getté.

Hist. de Gérard de Nevers, v. 69. 

CAT. Gitar. ESP. Jitar, jetar (expulsar, sacar, vomitar). IT. Gittare, gettare.

(chap. Gitá, tan de tombás, dormí, com expulsá, traure, vomitá: gito, gites, gite, gitem o gitam, gitéu o gitáu, giten; gitat, gitats, gitada, gitades.)

2. Giet, s. m., lat. jactus, jet, action de jeter.

Al primier giet perd' ieu mon esparvier. 

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. Var. 

Au premier jet que je perde mon épervier.

- Rejeton, pousse.

Yeu suy la vit, vos es li giet... L'avol giet non remanra en la vit.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 15.

Je suis la vigne, vous êtes les rejetons... Le mauvais rejeton ne restera pas en la vigne. 

ANC. CAT. Git. IT. Gitto, getto. (chap. Rechito, sarmén, brot.)

3. Getament, s. m., jet, vomissement, déjection.

Val contra getament de sanc e dissenteria.

Getament d'humors et de vianda fora l'estomach.

Eluc. de las propr., fol. 212 et 92. 

Vaut contre déjection de sang et dyssenterie. 

Vomissement d'humeurs et de nourriture hors de l'estomac.

ANC. CAT. Gitament, getament. IT. Gitamento, getamento.

4. Desgitar, Desgietar, Degitar, Dejetar, v., rejeter, renverser, abaisser. Totas obras... diabolicals desgitar.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 258.

Toutes œuvres... diaboliques rejeter.

Ieu non desgieta la gracia de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Je ne rejette pas la grâce de Dieu.

Elacios dejeta los alts. Trad. de Bède, fol. 65.

Orgueil abaisse les élevés. 

Part. pas. Vencut e degitat per orazo. Trad. de Bède, fol. 28. 

Vaincu et renversé par oraison.

ANC. FR. Dégectez de leurs héritaiges.

Doctrinal de Cour. Not. des mss., t. V. 

Ils appelèrent à justice ceulx qui les avoient dejettez par outrages.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 361. 

Favorisant les sots qui ne méritent rien,

Et dejettant souvent ceux qui sont gens de bien. 

Scévole de Sainte-Marthe, p. 16. 

Denz reguigner, bras degeter.

Roman de Rou, v. 588.

5. Esgitar, v., injecter.

Ans en las nars no l' esgitetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mais dans les narines que vous ne l' injectiez point

6. Regetar, v., ruer, rejeter.

Destrier 

Que mort e regeta e fer. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Destrier qui mord et rue et frappe. 

Lo caval...

Regeta dels pes enviro per totz latz. 

Roman de Fierabras, v. 3595. 

Le cheval... rue des pieds à l'entour par tous côtés.

ANC. CAT. Regitar. PORT. Rejeitar. IT. Rigettare.

7. Reget, s. m., ruade, regimbement.

Reget de vedel.

P. Cardinal: Sel que fes. 

Ruade de veau.

8. Forgitar, v., jeter hors, rejeter. 

Non devem pas forgitar so que recebem de gracia.

Trad. de Bède, fol. 52.

Nous ne devons pas rejeter ce que nous recevons de grâce.

(chap. Fora gitá : expulsá, rechassá, etc.)

9. Foragiet, s. m., avancement. 

Aquel foragiet que... avian fach dels cabiros de la maio.

Tit. de 1284. Arch. du Roy., J. 318. 

Cet avancement que... ils avaient fait des chevrons de la maison.

10. Porgitar, Porregitar, v., jeter à l'écart, dissiper.

Part. pas. Vi l' escal' a una part

Que sos maritz ac porgitada. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Vit à une part l'échelle que son mari avait jetée à l'écart.

Fig. Totz los bes de son senhor... ha despendutz e porregitatz e metz ad un azar. V. et Vert., fol. 67. 

Tous les biens de son seigneur... a dépensés et dissipés et mis à un hasard.

11. Trasgitar, Tragitar, v., bateler, jongler, barioler, entremêler. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Non saps balar 

Ni trasgitar 

A guisa de juglar gascon.

Giraud de Cabriera: Cabra juglar. 

Tu ne sais danser ni bateler à guise de jongleur gascon.

Subst. Sels que trasgitar 

Es lor us, ses als far.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Ceux à qui le jongler est leur usage, sans faire autres choses. 

Part. pas.

Quar li ponh son de veire trasgitat. 

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Car les points sont de verre bariolé. 

Denan al peitral 

Bels sonalhs tragitatz. 

Arnaud de Marsan: Qui comte vol. 

Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées.

ANC. FR. Frein ot à or richement tresgeté. Roman d'Agolant, p. 163.

Sour I faudestuef sist à fin or tresgeté. 

Roman de Fierabras en vers français. 

IT. Tragittare, tragettare.

12. Trasgiet, s. m., batelage, jonglerie. 

Trasgietz non vos er bels ni bos.

Bertrand de Born le fils, ou Le Dauphin d'Auvergne: Pos sai es. 

Batelage ne vous sera beau ni bon.

13. Trasgitament, s. m., batelage, jonglerie.

Las arts e 'ls artificis e los trasgitamens 

Ni las illusios d'aquels decebemens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Les arts et les artifices et les jongleries et les illusions de ces déceptions.

14. Trasgitaire, Trasgitador, s. m., charlatan, bateleur.

Tans ricx clergues vei trasgitar

En aissi col trasgitaire.

B. Carbonel: Tans ricx. 

Tant de riches clercs je vois bateler tout ainsi comme le bateleur.

Per cert el es gran barataire, 

Trasgitador et enganaire.

Un troubadour anonyme: El nom de. 

Pour certes il est grand fripon, charlatan et trompeur.

PORT. Trageitador. IT. Tragittatore, tragettatore.

14. Transjectio, s. f., lat. transjectio, transposition, figure de grammaire.

Transgressios... alcunas vetz muda las autras partz d'oratio... et adonx es nomnada transjectios. Leys d'amors, fol. 133.

Transgression... aucunes fois change les autres parties du discours... et alors elle est appelée transposition.

16. Entrasgitar, v., entremêler.

S'ieu pogues entrasgitar 

Dels sieus digz cortes, amoros.

Giraud de Borneil: Razon. 

Si je pusse entremêler des siens dits courtois, amoureux.

17. Conjectura, s. f., lat. conjectura, conjecture.

Mas que prendem conjectura 

Qu'els mals que tramet als malvatz, 

Los trameta per lors peccatz.

Brev. d'amor, fol. 16. 

Pourvu que nous prenions conjecture que les maux qu'il transmet aux méchants, il les transmette pour leurs péchés.

Posca presumir et haver conjectura.

Eluc. de las propr., fol. 11. 

Puisse présumer et avoir conjecture.

CAT. Conjectura. ESP. Conjetura. PORT. Conjectura. IT. Congettura. (chap. Conjetura, conjetures.)

18. Interjectar, v., lat. interjicere, interjeter.

Part. pas. Las apellations interjectadas de las sententias.

Fors de Béarn, p. 1074.

Les appellations interjetées des sentences.

19. Interjectio, s. f., lat. interjectio, interjection.

Per aytals interjectios, conoysh hom lo movemen de la pessa d'ome.

Leys d'amors, fol. 102. 

Par telles interjections, on connaît le mouvement de la pensée de l'homme. 

CAT. Interjecció. ESP. Interjección. PORT. Interjeição. IT. Interjezione.

(chap. Interjecsió, interjecsions.)

20. Subject, adj., lat. subjectus, soumis. 

Lo filh deu esser subject al payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 65. 

(chap. Lo fill deu sé sumís al pare.)

Le fils doit être soumis au père. 

CAT. Subjecte. ESP. Sujeto. PORT. Sujeito. IT Soggetto. (chap. Sujeto, gramática; sumís, sumisos, sumisa, sumises.)

21. Subjectio, s. f., lat. subjectio, sujétion, soumission.

Obligatios, subjectios et promessas.

(chap. Obligassions, sumisions y promeses.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 216. 

Obligations, soumissions et promesses.

En signe de subjectio.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126. En signe de sujétion.

ESP. Sujeción. PORT. Sujeição. IT. Suggezione.

22. Abjectio, s. f., lat. abjectio, abjection. 

De viltat et d' abjectio. Eluc. de las propr., fol. 158. 

De vileté et d' abjection. 

CAT. Abjecció. PORT. Abjecção. IT. Abbiezzione. (chap. Abjecsió, abjecsions.)

23. Objectio, s. f., lat. objectio, objection.

A aquesta objectio, 

Respon.

Brev. d'amor, fol. 10. 

A cette objection, je réponds. 

CAT. Objecció. ESP. (Objeccion) Objeción. PORT. Objecção. IT. Obbiezione. (chap. Objecsió, objecsions.)


Glai, glay, s. m., lat. gladiolus, glayeul. 

Pus vey parer la flor el glay.

P. Raimond de Toulouse: Pus vey. 

Puisque je vois paraître la fleur sur le glayeul. 

En flors de lis, en rozas et en glais.

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

En fleurs de lis, en roses et en glayeuls. 

ANC. FR. E foille et flor et glai.

Jean Errars, Ess. sur la Mus., t. II, p. 190.

(chap. ESP. Gladiolo.)

2. Glaya, s. f., glayeul, sorte de plante.

Flors de glaya 

No crey que m playa.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda. 

Je ne crois pas que me plaise fleur de glayeul.

3. Glaviol, s. m., lat. gladiolus, glayeul

Pus s'enfulleysson li verjan 

E 'l glaviol de lonc la riba.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson. 

Puisque se garnissent de feuilles les vergers et les glayeuls le long de la rive.


Glay, s. m., frayeur, effroi, douleur. 

Mas diray

Qu' ab esglay

Amor ay. 

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

Mais je dirai qu'avec frayeur j'ai amour. 

CAT. Glay.

2. Esglai, s. m., frayeur, chagrin, douleur.

Viures m' es marrimens et esglais, 

Pus morta es ma dona, N' Azalais. 

Pons de Capdueil: De totz caitius. 

Vivre m'est tristesse et douleur, puisqu' est morte ma dame, dame Azalaïs.

Ab ardiment apoderisc l' esglai.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Avec hardiesse je surmonte l'effroi. 

CAT. Esglay. (chap. Esglay, temó, po.)

3. Esglayar, Esglaziar, Englaziar, v., effrayer, affliger, tourmenter.

El peccatz qu'els esglaia

E 'ls ten morns e tristz.

G. Faidit: Era nos. 

Le péché qui les effraie et les tient mornes et tristes.

M' esglay

Lo desir qu' ieu n' ay.

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

M' effraie le désir que j'en ai.

- Part. pas. substantiv. Damné. 

Es aversiers, hoc verament 

So cre, o dels esglaziatz.

Roman de Jaufre, fol. 41. 

Est démon, oui vraiment je crois cela, ou des damnés.

Dans le 2e Ms. on lit englaziatz. 

CAT. Esglayar. (chap. Esglayá, esglayás: yo me esglayo, esglayes, esglaye, esglayem o esglayam, esglayéu o esglayáu, esglayen; esglayat, esglayats, esglayada, esglayades.)


Glan, Glant, s. m., lat. glans, gland

Can plovon del bosc li glan dur.

(chap. Cuan plouen del bosque les bellotes o billotes dures.)

Marcabrus: Al prim. 

Quand pleuvent du bois les glands durs. 

Nég. expl. Totz non los preze un glant. Chronique d'Arles. 

Que je ne les prise tous un gland.

ANC. ESP.

Novembrio secudia à los puercos las landes.

Poema de Alexandro, cop. 2401. 

ANC. CAT. Glan. IT. Ghianda. (chap. Bellota, bellotes.) 

Bellota, bellotes, glan, aglan, glant, gland, glans


2. Glandier, adj., lat. glandifer, glandifère, porte-gland.

Casser es arbre glandier. Eluc. de las propr., fol. 219.

Chêne est arbre glandifère.

CAT. Glander. ESP. Glandígero (que produce bellotas). PORT. Glandifero. IT. Ghiandifero. (chap. Billotero, com un mote de La Fresneda; que fa bellotes, com la carrasca o lo roble.)

3. Glandola, s. f., lat. glandula, glande.

Mollifica glandolas duras.

Eluc. de las propr., fol. 62. 

Amollit glandes dures.

CAT. ESP. (glándula) PORT. Glandula. IT. Ghiandola. (chap. Glándula, glándules.)

4. Glandulos, adj., lat. glandulosus, glanduleux. 

Es carn glanduloza.

(chap. Es carn glandulosa; té glándules, glanduls, bultos.)

Compost de materia glanduloza.

Eluc. de las propr., fol. 44 et 46.

Est chair glanduleuse. 

Composé de matière glanduleuse. 

ESP. PORT. IT. Glanduloso. (chap. Glandulós, glandulosos, glandulosa, glanduloses.)

5. Aglan, s. m., gland.

En lo boscatge porcx gardan, 

A la pastura del aglan.

Brev. d'amor, fol. 48. 

Dans le bocage gardent porcs, à la pâture du gland.

Ni 'l colp d'un aglan.

Bertrand de Born: Mon chan. 

Ni le coup d'un gland. 

Nég. expl. Car ses s'amor no valram un aglan. 

R. Gaucelm de Beziers: A Dieu done. 

Car sans son amour ne vaudrions un gland. 

CAT. Agla (aglà).

6. Aglanier, adj., glandifère, porte-gland.

Roires aglaniers.

(chap. Robles billoteros : que fan bellotes o billotes.)

Leys d'amors, fol. 114.

Rouvres glandifères.

7. Esglandar, v., abattre les glands, frapper. 

Fig. Cor fendre et esglandar.

Un troubadour anonyme: Ges encora. 

Coeur fendre et frapper.

(chap. Abatollá les bellotes, feles caure.)

lunes, 9 de octubre de 2023

Guiraud, Giraud, Guiraut, Giraut, Girautz ; Borneil, Bornelh, Bornelh, Borneill, Bornell, Borneil, Borneyll, 1138 - 1215

Guiraud de Borneil.

Guiraud, Giraud, Guiraut, Giraut, Girautz ; Borneil, Bornelh,  Bornelh, Borneill,  Bornell, Borneil, Borneyll

I.

Ar ai gran joy quant remembri l' amor
Que ten mon cor ferm en sa fezeutat;
Que l' autr' ier vinc en un vergier de flor
Tot gent cubert ab chan d' auzels mesclat,
E quant estei en aquels bels jardis,
Lai m' aparec la bella flors de lis,
E pres mos huels e sazic mon coratge,
Si que anc pueis remembransa ni sen
Non aic mas quant de lieys en cui m' enten.


Ilh es selha per cui ieu chant e plor;
Tant ai ves lieys mon talant esmerat,
Soven sospir e soplei et azor
Ves lai on vi resplandir sa beutat;
Flors de domnas, c' om acli e grazis,
Es aissella que tan gen m' a conquis,
Dous' e bona, humil, de gran paratge,
En faitz gentils ab solatz avinen,
Agradiva vas tota bona gen.


Ben fora ricx, s' auzes dir sa lauzor,
Qu' a tota gen vengra l' auzirs en grat;
Mas paor ai que fals lauzenjador,
Felh et esquiu, sobredesmezurat
M' entendesson, et ai trops d' enemis:
A mi non play qu' om se fassa devis;
Mas quan veirai home de son linhatge,
Lauzar l' ai tan tro que la boca m fen,
Tan d' amor port al sieu bel cors jauzen.


Ja non laissetz per mi ni per amor
Fals lauzengiers complitz de malvestat,
E demandatz cui ni quals es l' onor,
S' es loing o pres, qu' aisso us ai ben emblat,
Qu' ans fos ieu mortz qu' en aital mot falhis:
Qu' amic non ai ben d' aisso no 'l trais;
Quar hom non es non aia per usatge
Us fols vezis que 'l vai mal enqueren,
Per q' us no s fi en fil ni en paren.

Ara diran de mi escarnidor:
Ai! ai! fant il, cum ten sos huels en fat
E sa gamba d' orguelh e de ricor!
Qu' ieu non cossir, s' er' en un gran mercat,
Mas quant de lieys on mos cors s' es assis,
E ten los huels viratz vas lo pais
On ilh estai, e parl' en mon coratge
Ades de lieis on mon fin cor s' aten,
Car non ama qui non o fai parven.


II.

Ja m vai revenen
D' un dol e d' un' ira
Mos cors, quar aten
Per sol bon coven
Avinen e jai;
Per qu' ieu chantarai:
Qu' ogan non chantera,
Pos vergiers, ni pratz,
No m' adui solatz,
Ni chans per plaissatz
Que l' auzelet fan
Vas lo torn de l' an.

Ni ja l' avol gen
En patz no sofrira,
Qu' apessadamen
Van ves valor len,
Per que pretz dechai;
Ren als no us en sai,
Mas ja non cuidera
Fos aitan viatz
Joys dezamparatz;
Vos m' en conortatz,
Domna, per cui chan,
E m vau alegran.
E per vos defen
So que plus me tira,
Que no m' espaven
Per bon covinen
Que n' agui e n' ai,
Mas plus no m' eschai;
Qu' assatz miels chantera,
Si 'l gens cors honratz
Mi fos plus privatz;
Empero, si us platz,
No y dei aver dan
Si us repren chantan.

Qu' ab plus d' ardimen
Mos fatz cors no s vira,
Ta fort m' espaven;
Ans me ditz soven
Qu' a mon dan serai,
Quan vos preiarai,
Pos aissi m' es fera,
Quar sol o cuiatz
Ans que ren sapchatz;
Si plus n' auziatz,
Paor mi faitz gran
Que m dobles l' afan.

Mas mon escien
Tot' autra m sufrira
Plus d' envazimen.
Parlem bellamen;
Diguatz, o dirai;
Qual tort vos aurai
Si us am, o enquera
Vos en prec forsatz?
Pois pres o liatz
Sui, ja non crezatz
Que sobretalan
Ja m' ane guaran.

Quar qui 'ls dregz enten
D' amor, ni 'n sospira,
Non pot aver sen
De gran jauzimen,
S' ab foldat no y vai;
Qu' anc drut savi guai
No vi, qu' ans esmera
Lo sen la foudatz:
Pero s' amavatz,
E 'l sen creziatz,
Per pauc de semblan
Iriatz doptan.

E per aisso pren
Qui trop no s' albira;
Primiers quar cossen
So qu' autre repren:
Ges ben no us estai,
Si us mespren de lai;
Qu' eissamen m' amera
Cum vos vos amatz,
Que guerra m fassatz;
Mas sufretz en patz,
Quar silh venseran
Que miels sufriran.

Qu' en patz e sufren
Vi ja que m jauzira
D' un amor valen,
Si leugieramen,
Per fol sen savai,
No m fezes esglai
So que m' ajudera,
Si 'n fos veziatz;
Mas feyssi m' iratz,
Per qu' autre senatz,
Quan m' anei tarzan,
Pois pres ta enan.

E pueys sofertera
Maiors tortz assatz,
Quan m' en sui lunhatz,
E sui 'n esfredatz;
Per qu' ie us prec e us man
Que sufratz aman.


III.

No pues sofrir qu' a la dolor
De la den la lenga no vir,
E 'l cor a la novelha flor,
Lanquan vei los ramels florir,
Doussa votz pel boscatge
Aug dels auzelhs enamoratz;
E si be m' estau apessatz
Ni pres per mal usatge,
Quan vey camps e vergiers e pratz,
Eu m renovelh e m' asolatz.


Qu' ieu no m' esfortz d' autre labor
Mas de chantar e d' esbaudir;
L' autr' ier sompniey en pascor
Un somnhe, que m fetz esbaudir,
D' un esparvier ramatge.
Que s' era sus mon pong pauzatz,
E si m semblav' adomesgatz,
Anc non vi tan salvatge,
Mas pueys fon mainiers e privatz,
E de bons getz apreisonatz.

Lo somnhe dis a mon senhor,
Qu' a son amic lo deu hom dir,
Et el narret lo m' en amor,
E dis me que no m pot falhir
Que del aussor paratge
Conquerrai tal amigu' en patz,
Quan be m' en serai trebalhatz,
Qu' anc hom de mon linhatge
Ni de maior valor assatz
Non amet tal, ni 'n fon amatz.

Aras n' ai vergonha e paor
Quan m' esvelh, e planc e sospir,
E 'l somnhe tenc a gran folhor,
E non crey que puesc' avenir;
Pero d' un fat coratge
No s pot partir us rics pessatz
Orgoylhos e desmezuratz;
Qu' apres nostre passatge
Crey qu' el somjes sera vertatz,
Aissi dreg cum mi fo narratz.


E pueis auziretz cantador
E cansos anar e venir;
Qu' eras, quan re no sai ves or,
M' aven un pauc plus enardir
D' enviar mon messatge,
Que ns porte nostras amistatz;
Que sai n' es faita la meitatz,
Mas de lai non tenc gatge;
Pero ja non er acabatz
Nuls fagz tro sia comensatz.

Qu' ieu ai vist comensada tor
D' una sola peira bastir,
E quad a pauc poiar aussor
Tro que la podia hom garnir;
Per qu' ieu prenc vassallatge
D' aitan, si vos m' o conselhatz,
Qu' el vers quant er ben acabatz
Trametrai el viatge,
Si trob qui lai lo m port viatz,
Ab que s deport e s don solatz.

E s' ieu ja vas emperador
Ni vas rei vauc, si m vol grazir
Tot aissi com al sieu traichor
Que no 'l sap ni no 'l pot gandir,
Ni mantener ostatge,
Loing en un dels estrans regnatz;
Qu' aissi serai justiziatz
E fis de gran damnatge,
Si 'l sieus gens cors blancs e prezatz
M' es estrans ni m' estai iratz.

E vos entendetz e veiatz
Que sabetz mon lengatge,
Quoras que fezes motz serratz,
S' eras no 'ls fatz ben esclairatz.


E soi m' en per so esforsatz
Qu' entendatz cals chansos eu fatz.

IV.

Rei glorios, verais lums e clardatz,
Dieu poderos, senher, si a vos platz,
Al mieu
compainh sias fizels ajuda,
Qu' ieu non lo vi pus la nueitz fo venguda,
Et ades sera l' alba.(”)

“Bel companhos, si dormetz o velhatz,

Non dormatz plus, qu' el jorn es apropchatz,

Qu' en Orien vey l' estela creguda
Qu' adutz lo jorn, qu' ieu l' ai ben conoguda,

Et ades sera l' alba.(”)

“Bel companhos, en chantan vos apel,
Non dormatz plus, qu' ieu aug chantar l' auzel
Que vai queren lo jorn per lo boscatge,
Et ai paor qu' el gilos vos assatge,
Et ades sera l' alba.(”)

“Bel companhos, issetz al fenestrel,
Et esgardatz las ensenhas del cel,
Conoiseretz si us sui fizels messatge;
Si non o faitz, vostres er lo dampnatge,
Et ades sera l' alba.(”)

"Bel companhos, pus mi parti de vos

Ieu non durmi ni m muec de ginolhos,

Ans preguei dieu lo filh santa Maria

Que us mi rendes per leial companhia,
Et ades sera l' alba.(”)

“Bel companhos, las! foras al peiros,
Me preiavatz qu' ieu no fos dormilhos,
Enans velhes tota nueg tro al dia;
Aras no us plai mos chans ni ma paria,
Et ades sera l' alba.”

“Bel dos companh, tan soy en ric sojorn

Qu' ieu no volgra mais fos alba ni jorn,

Car la genser que anc nasques de maire

Tenc et abras, per qu' ieu non prezi guaire

Lo fol gilos ni l' alba.”

//




Giraut de Bornelh, Girautz de Borneill, Giraud de Bornell, de Borneil o de Borneyll (Exideuil, Eissiduelh, Lemosín, Dordoña, 1138 – 1215) fue un trovador francés en lengua occitana, del cual se conservan alrededor de ochenta composiciones y cuatro partituras; un alba, cuarenta y seis cansós, una composición religiosa, dos cantos de cruzada, una pastorela, dos planhs, (planch) una romanza, dieciséis sirventeses, seis sirventés-cansós y tres tensós. Fue tan famoso que sus contemporáneos lo llamaron "maestro de trovadores", aunque esta denominación parece ser literal, porque también se dedicaba a la enseñanza.

Se conservan sobre este trovador una Vida y seis razós de distinta fiabilidad. Era "de baja condición, pero sabio hombre de letras y de ingenio natural... Su vida transcurría de tal suerte que durante todo el invierno estaba en la escuela y enseñaba letras, y todo el verano andaba por las cortes y llevaba consigo dos cantantes que cantaban sus canciones. Nunca quiso casarse, y todo lo que ganaba se lo daba a sus pobres padres, y a la iglesia de la villa donde nació, la cual iglesia tenía por nombre, y aún lo tiene, San Gervasio". Estudió en una abadía limosina y tras pasar por varias cortes occitanas se vinculó a la corte de Alfonso II de Aragón y acompañó al conde Adémar V a las Cruzadas entre 1188 y 1189. También estuvo algún tiempo en la corte del rey Alfonso VIII de Castilla, quien le hizo numerosos regalos ("un muy rico palafrén herrado, y muchas otras joyas, y todos los nobles de su corte le habían dado ricos presentes").​
Se retiró al Lemosín el 1192. Su prestigio fue tal que Dante Alighieri lo puso en su Purgatorio (XXVI, 120) como el segundo mejor trovador después de Arnaut Daniel, aunque en su De vulgari eloquentia (liber secundus, Gerardum de Bornello) lo pone entre los tres poetas provenzales más grandes: Giraut de Bornelh lo sería respecto a la poesía más alta, cuyo tema es la virtud, Arnaut Daniel en cuanto a la lírica amorosa y Bertrand de Born en la poesía marcial.

También fue protegido por Ricardo Corazón de León en la tercera cruzada, por el príncipe Bohemundo III de Antioquía, en cuya corte estuvo un invierno, y por el rey Pedro II de Aragón; tuvo también su parte de mala suerte: aunque se dice que Sancho el Fuerte de Navarra lo hizo desvalijar a su regreso de Castilla ("lo hizo robar y le quitó todo el arnés y tomó para sí el palafrén herrado, y la otra parte del botín dejó para aquéllos que le habían robado", cuenta una razó) en realidad el robo fue cometido por un noble navarro; y su señor feudal, el vizconde de Limoges Guido IV, tomó y saqueó el castillo de su natal Exideuil en 1211.

Empezó siendo partidario del trobar clus por influjo de Arnaut Daniel, pero luego abandonó este oscuro estilo por el trobar leu más simple y melódico; sobre estos dos estilos debatió en verso con Raimbaut d'Aurenga.​ Sus numerosas composiciones abarcan distintos géneros; la lírica amorosa está en su mayor parte dedicada a Alamanda d'Estanc. Se cita como su obra maestra en esta lírica amorosa una deliciosa e inspirada alba, en la que supo hermanar hábilmente la poesía popular con las refinadas formas literarias cortesanas; en algunos sirventeses lamenta la decadencia de las reglas de la caballería y de la poesía; también escribió diálogos amatorios, pastorelas y una elegía fúnebre o planto / planh, inspirado por la muerte de su amigo Ignaure de Pena Vermelha. Sólo han sobrevivido cuatro de sus melodías.
La albada Reis glorios es una de les más famosas y excepcionalmente bella.

http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=giraut-de-bornelh

https://trobadors.iec.cat/veure_observacions.asp?id_estudi=33&codi=242,026

https://hispanamusica.wordpress.com/giraut-de-bornelh-1138-1215/

http://www.trobar.org/troubadours/giraut_de_bornelh/

https://trobadors.iec.cat/autors_obres_d.asp?autor=Giraut%20de%20Bornelh

http://www.bibliotecagonzalodeberceo.com/berceo/sanchezjimenez/tesis.pdf

Roig Torres, María Elena (2015). «Trovadores occitanos en Navarra, Navarra en los trovadores occitanos (1134-1234)». Tesis doctoral (Universidad de Barcelona). 

http://hdl.handle.net/10803/393890

https://en.wikipedia.org/wiki/Giraut_de_Bornelh

About ninety of Giraut's poems and four of his melodies survive; these were held in high esteem in the 13th century: Petrarch called him "master of the troubadours", while Dante, who preferred Arnaut Daniel, mentions that many considered him superior. Notable pieces include:

S'anc jorn aqui joi e solaz, a planh about the death of Raimbaut d'Aurenga.

Ara·m platz, Giraut de Borneill, a tenso with Raimbaut d'Aurenga discussing trobar clus versus trobar leu.

Be me plairia, senh'en reis, a tenso with king Alfons II of Aragon
Giraut contributes to the poetical debate as to whether a lady is dishonoured by taking a lover who is richer than herself. This debate was begun by Guilhem de Saint-Leidier, taken up by Azalais de Porcairagues and Raimbaut d'Aurenga, and continued in a partimen between Dalfi d'Alvernha and Perdigon.

Reis glorios (glorious king), a well-known alba.

Sharman, Ruth V. (1989). The Cansos and Sirventes of the Troubadour Giraut de Borneil. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-25635-6.

jueves, 5 de octubre de 2023

Bernard de Ventadour. Bernatz del Ventadorn

Bernard de Ventadour.

Bernard de Ventadour. Bernatz del Ventadorn



I.

Ab joi mov lo vers e 'l comens,
Et ab joi reman e fenis,
E sol que bona fos la fis,
Bos sai qu' er lo comensamens.
Per la bona comensansa
Mi nais jois et alegransa:
Per qu' ieu deg mais la bona fin grazir,
Quar totz bos faitz aug lauzar al fenir.

Si m' apodera 'l jois e m vens
Que m meravilh cum o sofris,
Quar non dic e non embrugis
Cum sui aissi guais e jauzens;
Mas greu veiretz fin' amansa
Ses paor e ses duptansa,
Qu' ades tem hom vas so qu' ama falhir,
Per qu' ieu no m' aus de parlar enardir.

D' una ren m' aonda mos sens,
Qu' anc nulhs hom mon joi no m' enquis
Qu' ieu voluntiers no l' en mentis;
Quar no m par bons essenhamens,
Anz es folia et enfansa,
Qui d' amor a benenansa,
Qu' a om n' auze son fin cor descubrir,

Si no l' en pot o valer o servir.

Non es enuegz ni falhimens
Ni vilania, so m' es vis,
Mais d' ome quan se fai devis
D' autrui amor, ni conoissens.
Enoios! e que us enansa

De m far enueg ni pesansa!

Quasqus si deu de son mestier formir;

Me confondetz, e vos non vei jauzir.

Ben estai a domna ardimens
Entr' avols gens e mal vezis;
Quar si bos cors non l' afortis,
Greu pot esser pros ni valens:
Per qu' ieu prec n' aia en membransa
La belha en cui ai fizansa,
Que no s camje per paraulas ni s vir,

Qu' enemicx qu' ai fatz d' enueia murir.

Ja sa bella boca rizens
No cugei baizan me trays,
Mas ab un dous baizar m' aucis;
E s' ab autre no m' es guirens,
Atressi m' es per semblansa
Cum fo de Peleus la lansa,
Que de son colp non podi' hom guerir,
Si per eys loc no s' en fezes ferir.

Belha dompna, 'l vostre cors gens
E 'l vostre belh huelh m' an conquis,
E 'l dous esguar, e lo clar vis,
E la bella boca rizens:
Que quan ben m' en pren esmansa,
De beutat no us truep esguansa;
La genser etz qu' om puesc' el mon chauzir,

O no y veg clar dels huels ab que us remir.

Bel Vezer, senes duptansa,
Vostre pretz creys et enansa,
Que tant sabes de plazers far e dir,
Nuls hom no s pot de vos amar sufrir.


Ben deg aver alegransa,
Qu' en tal domn' ai m' esperansa,

Que qui 'n ditz mal no pot plus lag mentir,
E qui 'n ditz be no pot plus belh ver dir.

II.

Non es meravelha s' ieu chan
Mielhs de nulh autre chantador;
Quar plus trai mos cors ves amor,
E mielhs sui faitz a son coman;
Cors e cor e saber e sen
E fors' e poder hi ai mes;
Si m tira vas amor lo fres
Qu' a nulh' autra part no m' aten.

Ben es mortz qui d' amor non sen
Al cor qualque doussa sabor;
E que val viure ses amor,
Mas per far enueg a la gen?
Ja dame dieus no m' azir tan
Que ja pueis viva jorn ni mes,
Pus que d' enueg serai repres,
E d' amor non aurai talan.

Per bona fe, e ses engan,
Am la plus belha e la melhor;
Del cor sospir, e dels huels plor,
Quar trop l' am, per qu' ieu hi ai dan:
E qu' en pues als, qu' amors mi pren?
E las carcers ont ilh m' a mes
No pot claus obrir mas merces,
E de merce no i trob nien.

Quant ieu la vey, be m' es parven
Als huels, al vis, a la color,
Qu' eissamen trembli de paor
Cum fa la fuelha contra 'l ven:
Non ai de sen per un efan,
Aissi sui d' amor entrepres;
E d' ome qu' es aissi conques
Pot dompna aver almosna gran.

Bona domna, plus no us deman
Mas que m prendatz per servidor,
Qu' ie us servirai cum bon senhor,
Cossi que del guazardon m' an:
Veus me al vostre mandamen
Francx, cors humils, gais e cortes.
Ors ni leos non etz vos ges
Que m' aucizatz, s' a vos mi ren.

Aquest' amors me fier tan gen
Al cor d' una doussa sabor,
Cen vetz muer lo jorn de dolor,
E reviu de joy autras cen.
Tant es lo mals de dous semblan,
Que mais val mos mals qu' autres bes,

E pus lo mals aitan bos m' es,
Bos er lo bes apres l' afan.

Ai dieus! ara fosson trian
Li fals drut e 'l fin amador,
Que 'l lauzengier e 'l trichador
Portesson corn el fron denan;
Tot l' aur del mon e tot l' argen
Hi volgr' aver dat, s' ieu l' agues,
Sol que ma dona conogues
Aissi cum ieu l' am finamen.

A mon Cortes, lai ont ilh es,
Tramet lo vers, e ja no 'l pes
Quar n' ai estat tan longamen.

III.

Amors e que us es veiayre!
Trobatz vos folh mais que me?
Vos voletz qu' ieu sia amaire,
E que ja no i trob merce!
Que que m comandetz a faire
Farai, qu' en aissi s cove,
Mas vos non o faitz ges be
Que m fassatz tot jorn maltraire.

Qu' ieu am la plus de bon aire
Del mon mais que nulla re,
Et elha no m' ama guaire,
No sai per que s' esdeve:
Ans quant ieu m' en cug estraire
No pues ges, qu' amors mi te.
Traitz sui per bona fe,
Amors, be us o puesc retraire.

Ab amor m' er a contendre,
Qu' ieu no m' en puesc mais tener,
Qu' en tal luec m' a fag entendre
Don ja nulh joy non esper:
Ans per pauc me feira pendre,
Quar sol n' ai cor ni voler;
Mas ieu non ai ges poder
Que m puesca d' amor defendre.

Pero amors sol dissendre
Lai on li ven a plazer,
Que m pot leu guizardon rendre
Del maltrag e del doler;
Tan no pot comprar ni vendre
Que mais no m puesca valer;
Sol ma dona m deng voler,
E sa paraula atendre.

Qu' ieu sai ben razon e cauza
Que puesc a mi dons mostrar,
Que ges longamen no m' auza
Amors aissi conquistar;
Mas amors vens tota cauza,
Que m venquet de lieys amar;
Atretal pot de lieys far
En una petita pauza.

Grans enueitz es e grans nauza
De tos temps merce clamar;
Mas amors qu' es en mi clauza
No s pot cobrir ni celar:
Las! mos cors no dorm ni pauza,
Ni poc en un loc estar,
Ni ges non o puesc durar,
Si la dolor no m suauza.

Dona, nulhs hom no pot dire
Lo fin cor ni 'l bon talan
Qu' ieu ai quan de vos cossire,
Quar anc re non amei tan:
Be m' agran mort li sospire,
Dona, passat a un an,
Si no fosso 'l bel semblan
Per que m doblon li dezire.

No faitz mais gabar e rire,
Dona, quan ren vos deman;
Mas si vos m' amessetz tan,
Al re vos avengra a dire.

Ma chanso apren a dire,
Alegret, a 'N Dalferan;
Porta la n' a mon Tristan
Que sab ben gabar e rire.

IV.

Quan la fuelha sobre l' albre s' espan,
E del solelh es esclarzitz lo rays,
E li auzelh se van enamoran
L' uns pels autres, e fan voutas e lays,
E tot quant es sopleia vas amor,
Mas sola vos qu' etz grieus a convertir,
Bona domna, per qui planc e sospir,
E 'n vau miegz mortz entr' els risens ploran.
A! com m' an mort fals amador truan,
Que per un pauc de joi se fan trop guays

E quar ades tot lur voler non an,
Els van dizen qu' amors torn en biays,
E d' autrui joi se fan devinador,
E quan son mort, volon autrui aucir.
Mas de mi us dic que no m' en puesc partir;
La gensor am, ja no i anetz duptan.


Soven la vau entr' els melhors blasman,
Et en mos ditz totz sos afars abays
Per esproar de quascun son semblan,
E per saber de son pretz qu' es verays,
Si es tengutz per tan bon entre lor;
Mas trop o puesc demandar et auzir,
Qu' adoncs n' aug tan a quascun de ben dir,
Per qu' ieu n' ai pietz, e 'n vau plus deziran.

Ancmais nulhs hom non trac tan greu afan
Cum ieu per lieys; mas leugiers m' es lo fays,
Quant ieu esgart lo gen cors benestan,
E 'l gen parlar ab que suau m' atrays,
E 'ls sieus belhs huels, e sa fresca color:
Mout si saup gen beutatz en lieys assir;
Cum plus l' esgart, mais la vey abelhir:
Dieus mi don ben, qu' anc res non amiey tan.

V.

Lo gens temps de pascor,
Ab la fresca verdor,
Nos adui fuelh e flor
De diversa color:
Per que tug amador
Son guay e cantador
Mas ieu, que plang e plor,
Cui jois non a sabor.

A vos mi clam, senhor,
De mi dons e d' amor,
Qu' aisil dui traidor,
Quar me fiava en lor,
Me fan viure ab dolor,
Per ben e per honor
Qu' ai fag a la gensor,
Que no m val ni m socor.

Pena, dolor e dan
N' ai agut e n' ai gran;
Mais suffert o ai tan,
No m' o tenc ad afan:
Qu' anc no vi nulh aman
Miels ames ses enjan;
Qu' ieu no m vau ges camjan,
Si cum las domnas fan.

Pus fom amdui enfan,
L' ai amad', e la blan,
E s vai m' amors doblan
A quascun jorn de l' an;
E si no m fa enan
Amor e bel semblan,

Quant er viella, m deman

Que m' aia bon talan.

Las! e viures que m val,
S' ieu non vey a jornal
Mon fin joy natural,
En lieit, al fenestral,
Blanc' e fresc' atretal
Cum par neus a Nadal,
Si qu' amdui cominal
Mezuressem engal!


No vis drut tan leyal
Que meyns o aia sal;
Qu' ieu port amor coral
A lieys de me non cal:
Enans dic que per al
No m' a ira mortal,
E si per so m fai mal,
Pechat fai criminal.

Be for' hueimais sazos,
Belha domna e pros,
Que m fos datz a rescos
En baizan guizardos,
Si ja per als no fos
Mas quar sui enuios;
Q' us bes val d' autre dos,
Quan per forsa es faitz dos.


Quan mir vostras faissos,
E 'ls belhs huels amoros,
Be m meravilh de vos
Cum etz de brau respos;
E sembla m tracios
Quant hom par francx e bos,
E pueys es orgulhos,
Lai on es poderos.

Bels Vezers, si no fos
Mos enans totz en vos,
Ieu laissera chansos
Per mal dels enuios.

VI.

Quant erba vertz e fuelha par,

E 'l flor brotonon per verjan,

E 'l rossinhols autet e clar

Leva sa votz e mov son chan,

Joy ai de luy, e joy ai de la flor;

Joy ai de me, e de mi dons maior.
Vas totas partz sui de joy claus e seinhs,
Mas ilh es joys que totz los autres vens.


Ben deuri' hom dona blasmar
Quan trop vay son amic tarzan,
Que longua paraula d' amar
Es grans enueitz e par enjan;
Qu' amar pot hom e far semblan alhor,
E gen mentir lai on no val autor;
Bona domna, ab sol qu' amar mi denhs
Ja per mentir ieu no serai atenhs.


Meravilh me cum puesc durar

Que no 'lh demostre mon talan

Quant ieu vey mi dons, ni l' esgar,

Li siey belh huelh tan ben l' estan,

Per pauc me tenc qu' ieu enves lieys no cor;

Si feira ieu si no fos per paor;
Qu' anc no vi cors miels talhatz ni despeinhs

Ad ops d' amar sia tan greus ni leinhs.

S' ieu saubes la gent encantar
Miei enemic foran enfan,
Que ja hom no pogra pessar
Ni dir ren que ns tornes a dan.
Adoncs sai ieu remirar la gensor,
E sos belhs huelhs e sa fresca color;

E baizera 'lh la boca de totz seinhs,

Si que dos mes hi paregra lo seings.
Ailas! cum muer de cossirar!
Que manthas vetz ieu cossir tan
Lairos me poirian emblar,
Ja no sabria dir que s fan.
Per dieu, amors, be m trobas vensedor
Ab paucs d' amics e ses autre socor,
Quar una vetz tant mi dons non destreinhs
Enans qu' ieu fos de dezirier esteinhs.

Tant am mi dons e la tenh car,
E tant la dopt e la reblan,
Que ges de mi non l' aus preyar,
Ni re no 'lh dic ni no 'lh deman;
Pero ben sap mon mal e ma dolor,
E quan li plai, fai m' en ben et honor,

E quan li plai, ie 'n sai esser sufreinhs

Per so qu' a lieis non paresca blasteinhs.

Ben la volgra sola trobar
Que dormis o 'n fezes semblan,
Per qu' ieu l' embles un dous baizar,

Pus no valh tan que lo 'lh deman.

Per dieu, dona, pauc esplecham d' amor,

Vai s' en lo temps e perdem lo melhor;

Parlar pogram ab cubertz entreseinhs,

E pus no i val arditz, valgues nos geinhs.

Messatgier vai, e no m' en prezes meinhs
S' ieu del anar vas mi dons sui temens.
VII.

Chantars no pot guaire valer
Si d' ins del cor no mov lo chans,
Ni chans no pot del cor mover,
Si no i es fin' amors coraus;
Per so es mos chantars cabaus;
Qu' en joy d' amor ai et enten
La boca, e 'ls huels, e 'l cor, e 'l sen.

Ja dieus no m don' aquel poder
Que d' amar no m prenda talans,
Quan ja re non sabri' aver,
Mas quascun jorn m' en vengues maus,
Tos temps n' aurai bon cor sivaus;
E n' ai molt mais de jauzimen,
Quar n' ai bon cor, e mi aten.

Amor blasmon per non saber
Fola gens, mas leys non es dans;
Qu' amors no pot ges decazer
Si non es amors cominaus;
Aquo non es amors aitaus,
Non a mais lo nom e 'l parven
Que re non ama, si no pren.

S' ieu en volgues dire lo ver,
Ieu sai be de cui mov l' enjans;
D' aquellas qu' amon per aver,
E son mercadieiras venaus;
Mensongiers en fos ieu e faus!
Vertat en dic vilanamen,
E peza me, quar ieu no men.


En agradar et en voler
Es l' amors de dos fins amans;
Nulla res no i pot pro tener,
S' ilh voluntatz non es engaus;
E selh es ben fols naturaus
Qui de so que vol la repren,
E lauza so que no l' es gen.

Molt ai ben mes mon bon esper,
Quant ela m mostra bels semblans,
Qu' ieu plus dezir e vuelh aver;
Franqu' e doussa, fin' e leyaus,
En cui lo reis seria saus,
Bella, cueynd', ab cors covinen,
M' a fait ric home de nien.

Re mais non am ni sai temer,
Ni ja re no m seri' afans,
Sol mi dons vengues a plazer:
Qu' aissel jorn mi sembla Nadaus
Qu' ab sos bels huels espiritaus
M' esgarda, mas so fai tan len
C' un ssols dias me dura cen.

Lo vers es fis e naturaus,
E bos selui qui ben l' enten,
E meiller me qu' el joy aten.

Bernatz del Ventadorn l' enten,
E 'l ditz, e 'l fay, e 'l joy aten.

VIII.

Pus mi preiatz, senhor,
Qu' ieu chant, ieu chantarai;
Mas, quan cug chantar, plor
Quora qu' ieu m' en assai:
Greu veiretz chantador
Ben chan, quan mal li vai;
Vai mi del mal d' amor
Mout miels qu' anc no fetz mai;
E doncs per que m' esmai?

Gran ben e gran honor
Conosc que dieus me fai,
Qu' ieu am la belazor,
Et elha me, so sai;
Mas ieu sui sai alhor,
E no sai cum l' estai;
So m' auci de dolor,
Quar ochaizon non ai
De soven anar lai.

Mas pero tan mi plai,
Quan de lieys me sove,
Que, qui m crida ni m brai,

Eu non aug nulha re:
Tan dousamen m' atrai
La bella 'l cor a se,
Que tals ditz qu' ieu sui sai,
E so cuic, e so cre,
Ges de sos huelhs no m ve.

Amors! e que farai?
Guerr' ai ieu ja ab te,
Ta mal ai don morrai
Del dezirier que m ve,
S' il belha, lai on jai,
No m' acuelh pres de se,
Qu' ieu l' embratz e la bai,
Et estrenha vas me
Son cors blanc, gras e le.

Ges d' amar no m recre
Per mal ni per afan;
E quan dieus mi fai be,
No 'l refus ni 'l soan:
E quant al re m' ave,
Ben sai suffrir l' afan;
Car al savi cove
Que s' an' ades loinhan,
Per miels salhir enan.
Bona domna, merce
Del vostre fin aman,
Qu' ie us am de bona fe,
Qu' anc ren non amei tan:
Mas juntas, ab cap cle,
Vos m' autrei e m coman,
E s' en loc s' esdeve,
Fazes me bel semblan,
Que mout n' ai gran talan.


Mon Escudier e me
Avem cor e talan
Qu' amdui anem truan.


E qu' il amen' ab se
So qu' ama ses enjan,
Et ieu mon Aziman.

IX.

Bels Monruels, aisselh que s part de vos
E non plora, ges non es doloiros,
Ni no sembla sia corals amics:
Francs e gentils e belhs e larcx e pros
Es Monruels; e plus que negus, vos,
Dels companhos de mi dons, Na Helis!

Ai! chant d' auzel comensa sa sazos,
Qu' ieu aug chantar las guantas e 'ls aigros,
E pels cortils vei verdeiar los lis,
La blava flor que nais per los boissos,
E 'ls riu son clar de sobre los sablos,
E lay s' espan la blanca flors de lis.


Conhdamens ai estat dezamoros,
De bon' amor paubres e sofraitos,
Per la colpa d' una fals' amairis
Que fes ves mi enguans e tracios
Per que ieu fauc las quaranta perdos,
Qu' anc no m' en tuelc entro que m' ac aucis.

D' aquestas mas fo culhitz lo bastos
Ab que m' aucis la plus belha qu' anc fos.
Tan m' atendiei per far los sieus servis,
Qu' els deziriers cozens e doloiros,
E destorbiers, e petitz guazardos
M' an fag estar faiditz de mon pais.


Ben pauc ama drutz que non es gelos,
E pauc ama qui non es aziros,
E pauc ama qui non enfolletis,
E pauc ama qui non fai messios:
Mais val d' amor, si non es angoissos,
Un belh plorar no fan quatorze ris.


Quan quier merce mi dons de genolhos,
Ela m' encolpa e mi met ochaizos;
E l' aigua m cor denan per miei lo vis,
Et ela m fai un regard amoros,
Et ieu li bais la boc' e 'ls huels amdos,
Adonc mi par un joy de paradis.


Mon Joy coman al Veray Glorios;
L' honors que m fetz sotz lo pin en l' erbos
En aquel temps, quant elha me conquis,
Me fai viure e me ten deleitos,
Qu' ieu fora mortz, s' aquilh honors no fos
E 'l bon respieg que mi reverdezis.


Aquest cantar poira ben esser bos,
Qu' en Monruelh comensa ma chansos,
Et en mon Joi, de cui ieu sui, fenis.


X.

Lanquan vey la fuelha
Jos dels albres cazer,
Cui qu' en pens ni 'n duelha,
A me deu molt plazer;
No cugetz qu' ieu vuelha
Flor ni fuelha vezer,
Pos vas me s' orguelha
Cilh qu' ieu plus volgr' aver.
Cor ai qu' ieu m' en tuelha,
Mas non ai ges poder,
Qu' ades cug m' acuelha
On plus m' en desesper.
Estranha novelha
Podetz de mi auzir,
Quan remir la bella
Que m soli' aculhir;
Qu' eras no m' apelha
Ni m fai a se venir,
Lo cor sotz l' aysselha
Mi vol de dol partir.
Dieus, qu' el mon capdelha,
Mi lais de lieis jauzir;
Si no m renovelha,

No i a mais del morir.


Non ai mais fizansa
En agur ni en sort,
Que bon' esperansa
M' a confondut e mort;
Que tan luenh mi lansa
La bella cui am fort,
Quan quier s' amistansa,
Cum s' ieu l' avia tort:
Tan n' ai de pezansa
Que totz m' en desconort;
Mas non fatz semblansa
Qu' ades chant e m deport.

No sai mais que dire,

Mas trop fatz gran folor,

Quar am ni dezire
Del mon la bellazor:
Be m fetz pietz d' aucire
Qui anc fetz mirador;
Quan be m' o cossire,
Non ai guerrier peior:
Ja 'l jorn qu' ela s mire
Ni pes de sa color,
No serai jauzire
De lieys ni de s' amor.


Ges per drudaria
No m' am que no y s cove,
Mas s' a lieys plazia
Que m fezes qualque be,
Ieu li juraria,
Per lieys e per ma fe,
Qu' el bes que m faria
No fos saubutz per me:
En son plazer sia,

Qu' ieu sui en sa merce;

S' il platz que m' aucia,

Ieu no m' en clam de re.

Ben es dregz qu' ieu planha

S' ieu pert, per mon erguelh
La doussa companha

E 'l solatz qu' aver suelh;

Petit me gazanha
Mos fols arditz qu' ieu cuelh,
Pus vas me s' estranha
So qu' ieu plus aver vuelh;
Erguelhs, dieus vos franha
Qu' era 'n ploron mei huelh!
Dregz es que m sofranha
Amors, pus ieu la m tuelh.


En contra 'l damnage
E la pena qu' ieu trai,
Ai mout bon usatge
Qu' ades cossir de lai:
Enueg e follatge
E vilania fai
Qui 'n mov mon coratge,
Ni d' autra m met en plai;
Ja melhor messatge
En tot lo mon non ai,
E man lo i ostage
Entro qu' ieu torn de sai.

Domna, mon coratge,
Melhor amic qu' ieu ai,
Vos man en ostage,
Entro qu' ieu torn de sai.

XI.

Quan par la flors josta 'l vert fuelh,

E vei lo temps clar e sere,
E 'l dous chan dels auzels per bruelh
M' adoussa lo cor e m reve,
Pois l' auzel chanton a lur for,
Ieu qu' ai plus de joy en mon cor,
Deg ben chantar, car tug li mei jornal
Son joy e chan, qu' ieu no m pens de ren al.


Tal n' y a que an mais d' orguelh,
Quan grans jois ni grans bes lor ve;
Mas ieu sui de melhor escuelh,
E pus francs, quan deus mi fai be;
Quoras qu' ieu fos d' amar en lor
M' es be de lor vengutz al cor,
Merce, mi dons, non ai par ni engal;
Res no m sofranh, sol que vos deus mi sal.


Ben sai la nueg quan mi despuelh
El lieg que no i dormirai re;
Lo dormir pert, quar ieu lo m tuelh,
Domna, quan de vos mi sove.
Quar, lai on hom a son thezor,
Vol hom ades tener son cor:
Aital fatz ieu, domna, de cui mi qual;
Mas mon pessar neguna res no m val.

Domna, si no us vezon mei huelh,
Be sapchatz que mon cor vos ve;
E no us dulhatz plus qu' ieu mi duelh,
Qu' ieu sai qu' om vos destrenh per me;
E si 'l gilos vos bat defor,
Ben gardatz que no us bata 'l cor.
Si us fai enueg, vos a lui atretal;
E ja ab vos no gazanh be per mal.


Selha del mon que ieu plus vuelh,
E mais am de cor e de fe,
Au de cor mos precs e 'ls acuelh,
E mos digz escouta e rete;
E si hom per ben amar mor,
Ieu en morrai, quar en mon cor
Li port amor tan fin' e natural,
Que tug son fals vas mi li plus leyal.


Quan mi membra cum amar suelh
La falsa de mala merce,
Be us dic que tal ira m' en cuelh,
Que per pauc de joy no m recre.
Domna, per qu' ieu chant e m demor,
Per la boca m metetz al cor
Un dous baizar de fin' amor coral,
Que i meta joy e 'n giet ira mortal.

Mon Bel Vezer sal dieus e guar de mal:
Sieus soi de luenh o de pres atretal.
Sol dieus mi dons e mon Bel Vezer sal,
Tot ai quan vuelh, qu' ieu non deman ren al.

XII.

Quan vey la laudeta mover
De joi sas alas contra 'l rai,
Que s' oblida e s laissa cazer
Per la doussor qu' al cor li 'n vai;
Ailas! qual enueia m' en ve,
Cui qu' ieu ne veia jauzion!
Meraveillas m' ai, quar desse
Lo cor de dezirier no m fon.

Ailas! quant cuiava saber
D' amor, e quant petit en sai!
Quar ieu d' amar no m puesc tener
Celleis on ja pro non aurai;
Quar tolt m' a 'l cor, e tolt m' a me,
E si mezeis, e tot lo mon;
E quan si m tolc, no m laisset re
Mas dezirier e cor volon.

Anc pueissas non pogui aver

De me poder, de lor en sai,
Qu' ela m fetz a mos huels vezer
En un miralh que molt mi plai.
Miralhs! pois me mirei en te,
M' an mort li sospir de preon
Qu' aissi m perdei, cum perdet se
Lo béls Narcezis en la fon.

De las domnas mi dezesper;
Jamais en lor no m fiarai:
Qu' aissi cum las suelh captener,
En aissi las descaptenrai;
Quar vey que nulha pro no m te
Ves lieis que m' auci e m cofon,
Totas las dopt e las mescre,
Quar sai que atretal se son.

Pus ab mi dons no m pot valer
Precs, ni merces, ni 'l dregz qu' ieu ai,
Ni a leys no ven a plazer
Qu' ieu l' am, jamais non lo i dirai:
Aissi m part d' amor e m recre;
Mort m' a, e per mort li respon,
E vau m' en, pus ilh no m rete,
Caitius en yssilh, non sai on.

D' aisso s fai ben femna parer
Ma domna, per qu' ieu l' o retrai,
Que so qu' om vol non vol voler,
E so qu' om li deveda fai:
Cazutz soi en mala merce,
Et ai ben fag cum fol en pon;
E sai be tot dire per que,
Quar cugei puiar contra 'l mon.
Merces es perduda per ver,
Et ieu non o saubi ancmai,
Que sil que plus en degra aver
Non a ges, doncs on la querrai?
Ai! quant mal sembl' a qui la ve
Que aquest caitiu deziron,
Que ja ses lieis non aura be,
Laisse morir, que non l' aon.

Tristans, ges non aures de me,
Qu' ieu m' en vau caitius no sai on:
De chantar mi tuoill e m recre,
E de joy e d' amor m' escon.

alouette, laudeta



XIII.

Tuit sels que m pregan qu' ieu chan,
Volgra 'n saubesson lo ver,
S' ieu n' ai aize ni lezer;
Chantes qui chantar volria!
Qu' ieu non sap ni cap ni via,
Pus perdei ma benenansa,
Per ma mala destinansa.


Ailas! cum muer de talan,
Qu' ieu non dorm mati ni ser,
Que la nueg, quan vau jazer,
Lo rossinhols chant e cria;
Et ieu, qui chantar solia,
Muer d' enuey e de pezansa,
Quan vey joy ni alegransa.

D' amor vos puesc dir aitan,
Qui ben la pogues aver,
Res non la pogra valer:
Per dieu molt fo bona 'l mia,
Mas no m duret mas un dia;
Per qu' es fols qui ses fermansa
Met en amor s' esperansa.

Amors m' a m' es en soan,
E tornat a non chaler;
E s' ieu la pogues tener,
Per christ, ben feira feunia;
Mas dieus no vol qu' amors sia
So don hom prenda venjansa
Ab espaza ni ab lansa.

Amors, be us prec, a mon dan,
Qu' autre pro no i puesc aver;
Jamais blandir ni temer
No us vuelh, qu' adoncs vos perdria;
Ben es fols qu' en vos se fia;
Qu' ab vostra belha semblansa
M' avetz trait ses desfiansa.

Pero, per un bel semblan,
Soi enquer en bon esper;
Mon Conort dei grat saber,
C' ades vol qu' ieu chant' e ria;
E dic vos que s' il podia,
Eu seria reis de Fransa,
Car al plus qu' il pot m' enansa.

Lemosin, a dieu coman
Lieis que no m vol retener,
Hueimais pot ilh ben saber
Que vers es so qu' ilh dizia:
Qu' en altra terra m morria,
Pus dieus, ni fes, ni fermansa,
No mi val, ni acordansa.

No m' o tenc a vilania,
S' ieu m' ai sai bon' esperansa,
Puois elha lai no m' enansa.

Romieu man que per m' amia
E per lui farai semblansa,
Qu' ieu ai sai bon' esperansa.

XIV.

Be m' an perdut lai enves Ventadorn
Tuit mei amic, pus ma domna no m' ama,
Per qu' ieu non ai mais talan que lai torn,
Qu' ades estai ves mi salvatg' e grama
Veus per que m fai semblan irat e morn,

Quar en s' amor me delieit e m sojorn;
Que de ren al no s rancura ni s clama.
Aissi col peis que s' eslaissa el chandorn,
E non sap re tro que s' es pres en l' ama,
M' eslaissei ieu de trop amar un jorn,
Qu' anc no m gardiei, tro fui en miei la flama
Que m' art plus fort no feira fuecs en forn;
E ges per so no m puesc partir un dorn,
Si mi ten pres s' amors e m' enliama!


No m meravilh de s' amor si m ten pres,
Que tan gent cors no cre qu' el mon se mire;
Bels e gens es, coind e guais e cortes,
E totz aitals cum lo vuelh ni 'l dezire:
Non puesc mal dir de lieys, quar no i es ges;
Qu' ie 'l n' agra dig de joy, s' ieu l' i saubes,
Mas non l' i sai; per so m' en lais de dire.

Tos temps volrai e s' onor e sos bes,
E serai li hom, amic, e servire;
E l' amarai, ben li plass' o li pes,
Qu' hom no pot cor destrenher ses aucire;
No sai domna, volgues o non volgues,
S' ieu volia, qu' amar no la pogues;
Mas tota res pot hom en mal escrire.


A las autras sui aissi eschagutz;
Laqual se vol me pot a sos ops traire,
Per tal coven que no sia vendutz
L' onors e 'ls bes que m' an en cor a faire;
Qu' enuios es preiars, pus es perdutz;

Et ieu sai ben que mals m' en es vengutz,
Car trayt m' a la bella de mal aire.

En Proenza tramet joy e salutz,
E mais de joy qu' ieu no vos sap retraire;
E fatz esfortz, miraclas e vertutz,
Car ieu li man aiso don non ai gaire;
Qu' ieu non ai joy mas tan com m' en adutz
Mos Bels Vezers, e 'n fai iratz sos drutz
En Alvergna lo senher de Belcaire.

Mos Bels Vezers, per vos fai dieus vertutz
Tals, c' om no s ve que no si' ereubutz
De bels plazers que sabez dir e faire.

XV.

Ja mos chantars no m' er honors
Encontra 'l ric joy qu' ai conques,
Qu' ades m' agr' ops, sitot s' es bos,
Mos chans fos mielhers que non es
Qu' aissi cum l' amors es sobrana,
Per que mos cors melhur e sana,
Deuri' esser sobriers lo vers qu' ieu fatz
Sobre totz chans e volgutz e chantatz.

Ai dieus! quant bona fora amors
De dos amics s' esser pogues
Que ja us d' aquels enuios
Lor amistat non conogues!
Cortezia es mout vilana,
Quar aquesta falsa gens vana
Fai conoisser semblansa d' amistatz;
Qu' er es cortes lo plus mal ensenhatz.

Per merce prec als amadors

Quasqus per si cossir e pes

Del segle, quom es enueyos,

E quan pauc n' i a de cortes;

Qu' amors, pus hom per tot s' en vana,
Non es ges amors mas ufana;
Et es enueitz, vilani' e foudatz

Qu' om no sapcha cui deu esser privatz.

Si tot m' es vergonha e paors,

Blasmat m' er d' amor, mas be m pes,

Car aquest blasme non es bos;

E pus mos Conort no m val res,

Qu' ieu vey que de nien m' apana

Silh que no m vol esser humana;

E car non puesc aver joy ni solatz,

Chant per Conort cen vetz que soi iratz.

Ben ai chauzit de las melhors,
Al mieu semblan, qu' anc dieus fezes:
Mas tant a 'lh cor van e duptos
Qu' eras l' ai, eras non l' ai ges:
Que m val aitals amors aurana!

Quant hom non pot una setmana

Us bos amicx estar ab autr' en patz,

Ses grans enueitz e ses dezamistatz.

Totz temps sec joy ir' e dolors,
E tos temps ira, jois, e bes:
E ja non crey, s' ira non fos,
Que ja saupes hom jois que s' es;
Qu' ieu pert, per falsa lauz humana,
Tal joy de fin' amor certana;
Que qui m mezes tot lo mon ad un latz,
Ieu penra 'l joy per cui soi enguanatz.

Bella domna, vostre socors
M' agra mestier s' a vos plagues,

Quar mout m' es mala aquist preizos

En c' amors m' a lassat e pres:

Ailas! tan malamen m' afana,

Quar so que m trays e m' engana

M' aven amar, si be m peza o m platz,

Aras sui ieu del tot apoderatz.

Messagiers, vai t' en via plana
A mon Romieu, dreg ves Viana;
E diguas li m que lai for' ieu tornatz,
Si no fos cilh per qui sui enuiatz.
Mas d' aisso fai trop que vilana
Ma domna, quar aissi m soana;
Quar de l' affan no mi val amistatz,
Per qu' ieu disses que mielhs sui sos privatz.

XVI.

Bels m' es qu' ieu chant' en aiselh mes,
Quan flor e fuelha vei parer,
Et aug lo chan, pel bruelh espes,
Del rossinhol mati e ser;
Adoncx m' atrai
Qu' ieu aia jauzimen
D' un joy verai
En que mon cor s' aten;
Quar ieu sai ben que per amor morrai.


Amors, e quals honors vos es,
Ni quals bes vo' 'n pot eschazer,
S' aucizetz selui qu' avetz pres,
Que vas vos no s' auza mover?
Mal vos estai,
Quar de mi dols no us pren;
Qu' amat aurai
En perdon lonjamen
Selha on ja merce non trobarai.

Gran mal m' a fag ma bona fes
Que m degra ab mi dons valer,
E s' ieu ai falhit ni m' espres
Per trop amar, ni per temer,
Doncs que farai?
Ailas! caitiu dolen,
Qu' a totz es mai
De bon aculhimen,
E me tot sol azira e dechai.

Guerit m' agra, si m' aucizes,
Qu' aissi n' agra fait son plazer;
Mas lo sieus cors guays e cortes,
E 'l genser qu' om puesca vezer
N' agra esmai,
E penedera s' en:
Ja non creirai
No m' am cubertamen;
Mas ilh o fai, so cre, per plan assai.

Pus vei que preyars, ni merces,
Ni servir pro no m pot tener,
Per amor de dieu mi fezes
Ma dona qualque bon saber;
Que gran be fai
Un pauc de chauzimen
A sel qui trai
Tan greu mal cum ieu sen;
E s' aissi muer, conqueritz li serai.

Del maior tort que ieu l' agues
Vos dirai, si vos platz, lo ver:
Amera la, s' a lieys plagues,
E servira 'l a mon poder;
Mas no s' eschai
Qu' ilh am tan bassamen;
Pero ben sai
Qu' assatz fora avinen;
Quar ges amors segon ricor no vai.

El mon non es mas una res
Per qu' ieu gran joy pogues aver,
E d' aquelha non aurai ges,
Ni d' autra non la puesc voler;
Pero si n' ai
Per lieis valor, e sen,
E cor plus guai,
En tenh mon cors plus gen
Quar s' ilh no fos, ieu non amera mai.

Messatgier, vai
E porta mi corren
Ma chanson lai
Mon Frances, part Mauren;
E diguas li m que breumen lo veirai.


XVII.

Conortz, era sai ieu be
Que ges de mi no pessatz,
Quar salutz, ni amistatz,
Ni messatge no m' en ve;
Trop cug que fas lonc aten,

Et es ben semblans hueymai

Qu' ieu cas so que autre pren,

Pus no m' en ven aventura.

Bels Conortz, quan me sove
Cum gen fui per vos honratz,
E quant ar vos m' oblidatz,
Per un pauc non muer dese;
Qu' ieu meteis vau enqueren
Qui m met de foudat en plai,
Quant ieu mi dons sobrepren
De la mia forfaitura.

Il m' encolpet de tal re
Don mi degra saber gratz;
Mas fe que dey 'N Alvernhatz
Tot o fis per bona fe;
E, s' ieu en amar mespren,
Tort a qui colpa m' en fai:
Qui que en amor quer sen
Selh non a sen ni mezura.

Per ma colpa s' esdeve
Que ja no sia privatz,
Quar vas lieys no sui tornatz
Per foldat que me rete;
Tant ai estat lonjamen
Que de vergonha qu' ieu ai,
Non aus aver ardimen
Lai, s' ilh no m' asegura.

Tant er gen servitz per me
Son dur cor felh et iratz,
Tro sia totz adoussatz,
Ab ben dir et ab merce:
Qu' ieu ai ben trobat legen,
Que 'l gota d' aigua que chai
Fer en un loc tan soven
Que trauca la peira dura.

Qui ben remira ni ve
Huelhs e gola, front e fatz,
Qu' aissi es fina 'l beutatz,
Res mais ni meins no i cove:
Cors dreit, lonc e covinen,
Gent, afliblat, cueynd e gai,
Hom no 'l pot lauzar tan gen,
Cum la saup formar natura.

Chanzoneta, vai t' en lai
Ves mon Frances l' avinen
Cui pretz enans e meillura.

E diguatz li que be m vai,
Que de mon Conort aten
Enquera bon' aventura.

XVIII.

En abril quan vey verdeyar
Los pratz vertz, e 'ls vergiers florir,
E vey las aiguas esclarzir,
Et aug los auzels alegrar;
L' odor de l' erba floria,
E 'l dous chan que l' auzels cria
Mi fan mon joy renovellar.


Adoncs solia ieu pensar
Cum mi pogues d' amor jauzir,
Ab cavalgar et ab garnir,
Et ab servir et ab donar;
E qui tals mestiers auria,

D' aisso es amors jauzia,

E pot la 'n hom mielhs conquistar.

Ieu chant, que deuria plorar
D' ira d' amor que m fai languir;
Qu' ab chantar mi cug esbaudir,
E non auzis ancmais parlar
Qu' om chant quan plorar deuria;

Pero no m' en desconort mia,

Qu' enquer aurai luec de chantar.

No m dey del tot desesperar

Qu' ieu enquer mi dons non remir;
Qu' aisselh que m' en a fag partir
A ben poder del recobrar;
E s' ieu era en sa bailia,
Si jamais era en Suria,
Ja dieus no m' en laisses tornar.

Ben s' en dec dieus meravillar,
Quan mi рос de mi dons partir;
E be m' o dec en grat tenir
Quan per lui la volgui laissar;
Qu' el sap ben, s' ieu la perdia,
Qu' ieu jamais joy non auria,
Ni elh no 'l me poiri' esmendar.

Chansos, tu m' iras outra mar,
E per dieu, vai m' a mi dons dir

Que non es jorns qu' ieu no sospir

Per un dous semblan que 'l vi far,

Quan me dis: “Ont anaria?

Que fara la vostr' amia?

Amics, cum la voletz laissar!”

A 'N Guillelme de l' Espia,

Chansos, vai que t chant' e t dia,

E que man mi dons conortar.

XIX.

Quan la doss' aura venta
Deves vostre pais,
M' es veiaire qu' ieu senta
Odor de paradis,
Per amor de la genta
Ves cui ieu sui aclis,
En cui ai mes m' ententa,
E mon coratge assis;
Quar de totas partis
Per lieis; tan m' atalenta!

Sol lo be que m prezenta
Sos esguartz, e 'l franc vis,
Que ja plus no m cossenta,
Cre dieu aver conquis:
No sai per que us en menta,
Quar de re no sui fis;
Mas greu m' es que m repenta,
Que una vetz me ditz,
Que pros hom s' afortis,
E malvatz s' espaventa.

Dona, que cuidatz faire
De mi qui vos am tan?
Per que m faitz tan maltraire,
Ni murir de talan?

Ai! franca de bon aire,
Fessetz m' un belh semblan
Tal, don mon cor s' esclaire
Pel mal que trac tan gran;
E no i dei aver dan,
Quar no m' en puesc estraire.

De donas m' es veiaire
Que gran falhimen fan
Per so, quar no son guaire
Amat li fin aman;
Ieu non dei ges retraire
Mas so qu' elas volran:
Mas greu m' es c' uns trichaire
D' amor, aia ab enjan
O plus, o atrestan,
Cum sel qu' es fis amaire.

Si no fos gens vilana,
E lauzengier savai,
Ieu agr' amor certana;
Mas no m' en recreirai:
De solatz m' es umana,
Quan luecs es ni s' eschai,
Per qu' ieu sai que sotz mana
N' aurai enquera mai:
Qu' astrucs sojorn e jai,
E malastrucs s' afana.


Selh sui que no soana
Lo ben que dieus li fai,
Qu' en aquella setmana,
Quant ieu parti de lai,
Me dis, en razon plana,
Que mos chantars li plai:
Tota gen Crestiana
Que es de sotz lo rai,
Volgr' agues tan de jai
Cum ieu, ses fencha vana.

Si d' aisso m' es certana,
Autra vetz la creirai,
O si que non, jamai
No creirai Crestiana.

XX.

Pel dols chant qu' el rossinhols fai
La nueg quan mi soi adurmitz,
Revelh de joi totz esbaitz,
Pensius d' amor, e cossirans;
Qu' aisso es mos mielhers mestiers,
Qu' ancse amei joi voluntiers;
Et ab joi comensa mos chans.

Qui sabia lo joi qu' ieu n' ai,
Ni 'l jois fos tals qu' en fos auzitz,
Totz autres joys fora petitz
Vas que lo mieus jois fora grans.
Tals s' en fai conhtes e parliers,
E cuid esser rics e sobriers
De fin' amor, qu' ieu n' ai dos tans.

Soven li remir son cors guai,
Cum es ben faitz, e ben chauzitz
De cortezia e de bels ditz;
E si de plus mi pren talans,
Ops m' auria us ans entiers,
Si volia esser vertadiers,
Tant es cortez' e benestans.

Domna, vostr' om sui e serai
Al vostre servizi guarnitz;
Vostr' om sui juratz e plevitz,
E vostres m' er adesenans;
E vos etz lo meus jois premiers,
E si seretz vos lo derriers,
Tan quant la vida m' er durans.

Sels que cuion qu' ieu sia sai,
No sabon ges cum l' esperitz
Es de lieis privatz et aizitz,
Sitot lo cors s' en es lonhans:
Sapchatz lo mielhers messatgiers
Qu' ai de lieis, es mos cossiriers
Que m recorda sos belhs semblans.

No sai quoras mais vos veirai,

Pus m' en vau iratz e marritz;

Per vos me sui del rei partitz,

E prec vos que no m sia dans;

Qu' ieu serai en cort prezentiers

Entre domnas e cavaliers,

Francs e dous et humilians.

Ugonet, cortes messatgiers,
Cantatz ma canson voluntiers
A la reyna dels Normans.

XXI.

Acossellatz mi, senhor,
Vos qu' avetz saber e sen;
Una domna m det s' amor,
Qu' ai amada longamen,
Mas aras sai per vertat
Que 'lh a autr' amic privat:
Et anc de nulh companho
Companha tan greus no m fo.

Mas si vol autr' amador
Ma domna, non lo y defen,
E lais m' en mais per paor
Que per autr' essenhamen:
E s' anc homs dec aver grat
De nul servizi forsat,
Ben dey cobrar guazardo
Ieu que tan gran tort perdo.

D' una ren sui en error,
Et estau en pessamen,
Que loncx temps n' aurai dolor,
S' ieu aquest tort li cossen;
E s' ieu li dic son peccat,
Tenc mi per dezeretat
D' amor; e ja dieus no m do
Pueis faire vers ni chanso.


E s' ieu l' am a deshonor
Aurai 'n blasme de la gen,
E tenran m' en li plusor
Per cornut e per soffren;
E s' aissi 'lh dic mon pensat,
Vei mon damnatge doblat;
Qual qu' ieu fassa o qual que no,
Res no m' en pot esser bo.

Li siei belh huelh traidor,
Que m' esguardavan tan gen,
Aras esguardon alhor,
Per que y fan gran faillimen;
Mas d' aitan m' an gent honrat,
Que s' eron mil ajustat,
Plus guardon lai on ieu so
Qu' a selhs que son d' enviro.

Pus voutz es en la follor,
Ben serai fols, s' ieu no pren
D' aquestz dos mals lo menor;
Quar mais val, mon escien,
En leis aver la meitat,
Que tot perdre per foudat;
Quar anc a nulh drut felho
D' amor no vi far son pro.

De l' aigua que dels huelhs plor

Escriu salutz mais de cen
Que tramet a la gensor
Et a la plus avinen.
Mantas vetz m' es pueis membrat
L' amor que m fetz al comjat,
Qu' ie 'l vi cobrir sa faisso,
Qu' anc no m poc dire razo.


Domna, a present amat
Autrui, e mi a celat,
Si qu' ieu n' aia tot lo pro,
Et el la belha razo.

Garsion, tost e viat
Mon chantar sia portat
A mon messatger que fo,
Que calque conseill mi do.

XXII.

La doussa votz ai auzida
Del rossinholet salvatge,
Et es m' ins el cor salhida,
Si que tot lo cossirier
E 'ls malstraitz qu' amors mi dona
Me levia e m' asazona;
Et auria m be mestier
Autre joy al mieu dampnatge.

Ben es totz hom d' avol vida
Qu' en joy non a son estatge,
E qui vas amor non guida
Son cor e son desirier;
Quar tot quant es s' abandona
De joy, e refrin e sona
Pratz, e deves, e vergier,
Combas, e plas, e boscatge.

Ieu las! cui amors oblida,
Que sui fors del dreg viatge,
Agra de joy ma partida;
Mas ira m fai destorbier,
E no sai on me repona,
Pus mos joys mi dessazona;
E no m tenhatz per leugier
S' ieu dic alcun vilanatge.

Una falsa deschauzida,
E raditz de mal linhatge,
M' a trahit, et es trahida,
E cuelh lo ram ab que s fier;
E quant autre la razona,
Deus! lo sieu tort m' ochaizona;
Et an ne mais li derrier
Qu' ieu qu' en ai fag lonc badatge.

Molt l' avia gent servida
Tro qu' ac ves mi cor volatge,
E pus ilh no m' escobida,
Molt sui fols, si mais la sier:
Servirs qu' om no guazardona,
Et esperansa bretona
Fan de senhor escudier,
Per costum' e per usatge.

Dieus li do mal' escarida
Qui porta malvais messatge,
Qu' ieu agra amor jauzida,
Si no fosson lauzengier:
Fols es qu' ab si dons tensona;
Qu' ie 'l perdo s' ella m perdona;
E tug silh son messongier
Que m n' an fag dir vilanatge.
Mas tant es vas mi fallida,
Qu' aissi lais son senhoratge;
E no vuelh que m si' aizida,
Ni jamais parlar non quier;
Mas pero que m' en razona,
La paraula m' en es bona,
E m' en esjau voluntier,
E m n' alegr' e mon coratge.

Lo vers mi porta, Corona,

Lai a mi dons de Narbona,

Que tug sei fag son entier,

Qu' om non pot dir vilanatge.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Bernart_de_Ventadorn

https://es.wikipedia.org/wiki/Bernart_de_Ventadorn#/media/Archivo:Bventadorn1.gif

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=7220273

https://www.biografiasyvidas.com/biografia/v/ventadorn.htm

http://www.trobar.org/troubadours/bernart_de_ventadorn/

https://www.literaturaeuropea.es/autores/antologia-de-trovadores/bernat-de-ventadorn/



http://www.allmusic.com/artist/q575

http://archive.org/details/bernartvonventad00bern