Mostrando las entradas para la consulta adormit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta adormit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 8 de febrero de 2024

Lexique roman; Dorc - Dormir, Entredormir

Dorc, s. m., cruche, vase. 

Loc. prov. Tan vai lo dorcx a l'aiga 

Tro que l'ansa lai rema.

(chap. Tan va lo cante, canti, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, etc a la fon - hasta que l'ansa se quede allí – que al final se trenque.)

no reguéu, que ve aigua a cabassos, Tío Visantico

ESP. Tanto va el cántaro a la fuente - que al final se rompehasta que el asa se queda allí.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce que l'anse demeure là.

Proverbis es comus que tant vay lo dorc a l'ayga tro que se trenca.

V. et Vert., fol. 86. (N. E. trebuca : trenca. Chap. se trenque.)  

Le proverbe est commun que tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce qu'elle se brise.

massa jeta, masageta, Torra, botijo, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, canti

2. Dorca, s. f., cruche, cruchon, bocal. 

Laissi gran cuba per dorc

E ydria per pauca dorca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je laisse grande cuve pour cruche et jarre pour petit cruchon.

Saumada de dorcas, que son orjols, dona una dorca.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Une charge de cruchons, qui sont pots à eau, donne un cruchon.

ANC. CAT. Dorca.

 

Dormir, Durmir, v., lat. dormire, dormir. 

Los hueills te claus per dormir.

(chap. Los ulls té tancats per a dormí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tient les yeux clos pour dormir. 

Greu conquier hom ben terra en durmen.

(chap. Difíssilmen se conquiste be terra dormín.)

Bertrand de Born: Gent fai nostre.

Difficilement on conquiert bien terre en dormant. 

Quar Dieus dorm que ve lar (velar) solia.

(chap. Ya que Deu dorm, cuan velá solíe : teníe la costum.)

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Car Dieu dort qui avait coutume de veiller.

Substantiv. E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et le beaucoup veiller et le peu dormir. 

Part. prés. Prov. A volpilh dormen

Non entra grilh en boca ni en den. 

(chap. A la rabosa que dorm no li entre cap grill a la boca ni a les dens.)

E. Cairel: Tot mi plai.

A renard dormant il n'entre grillon en bouche ni en dent. 

ANC. FR. Treske io dorn, ma buche esprent.

Lai d'Haveloc, v. 297.

CAT. ESP. PORT. Dormir. IT. Dormire. (chap. dormí: dórmigo, dorms, dorm, dormim, dormiu, dormen; dormit, adormit, dormits, adormits, dormida, adormida, dormides, adormides.)

2. Dormillos, Durmillos, adj., dormeur.

Me preiavatz qu'ieu no fos dormillos, 

Enans velhes tota nueg tro al dia.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Vous me priiez que je ne fusse pas dormeur, mais que je veillasse toute la nuit jusqu'au jour. 

Car per seinhor durmillos

No voill intrar en guerra ni en conten.

Bertrand de Born: Gent fait nostre.

Car pour seigneur dormeur je ne veux entrer en guerre ni en dispute.

ANC. ESP. Dormiloso (MOD. dormilón). PORT. Dormilão. IT. Dormiglioso.

(chap. dormilón, dormilons, dormilona, dormilones.) (CAT. dormilec, dormilechs, dormilega.
https://dcvb.iec.cat/results.asp?word=dormilec)

3. Dormidor, s. m., lat. dormitor, dormeur.

Seingner, lo gap que faitz lo ser

Vos oblidon cilh dormidor.

T. du Comte de Rhodez et d'H. de S.-Cyr: E vostr' ais. 

Seigneur, ces dormeurs vous oublient la plaisanterie que vous faites le soir.

CAT. ESP. PORT. Dormidor. IT. Dormitore. (chap. dormidó, dormidós, dormidora, dormidores.)

4. Dormidor, s. m., lat. dormitorium, dortoir. 

S'en intret al dormidor tot suau. Philomena. 

Il entra au dortoir tout doucement. 

Jasso e dormo en un dormidor... Far dormidor nou.

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 338 et 339. 

Ils couchent et dorment en même dortoir... Faire un dortoir neuf.

ANC. FR. Cloistre y fit faire e dormoir,

Celier, quisine e refreitoir. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 76. 

ANC. CAT. Dormidor. ANC. ESP. Dormitor. IT. Dormitoro.

5. Dormitori, s. m., lat. dormitorium, dortoir.

El dormitori d'aquela glyeia.

(chap. Al dormitori d'aquella iglesia.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 108.

Au dortoir de cette église.

CAT. Dormitori. ESP. PORT. IT. Dormitorio. (chap. dormitori, dormitoris.)

6. Dormicio, s. f., lat. dormitio, sommeil, repos.

Sia la dormicio del malaute sobre lo sieu dos.

Trad. d'Albucasis, fol. 63.

Que le sommeil du malade soit sur le sien dos.

- Engourdissement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Il sent en ce lieu du pied engourdissement et fourmillement. 

ESP. Dormición (: entumecimiento). IT. Dormizione.

7. Dormitar, v., lat. dormitare, sommeiller, dormir.

Part. prés. Dormitan, dormen, vellan.

(chap. Dormitán, dormín, velán.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 174.

Sommeillant, dormant, veillant. 

CAT. ESP. PORT. Dormitar. IT. Dormitare.

8. Adormir, Adurmir, v., endormir, sommeiller.

Adormic si

En la falda de la donzela.

(chap. Se va adormí a la falda de la donsella. v. dormí, adormí, adormís: yo me adórmigo, adorms, adorm, adormim, adormiu, adormen.)

V. de sainte Enimie, fol. 33.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

S'endormit au giron de la damoiselle.

Anc tan suau no m'adormi.

G. Rudel: No sap chantar.

Jamais je ne m'endormis aussi agréablement.

Fig. Fay lo adormir en son peccat.

V. et Vert., fol. 71.

Le fait endormir en son péché.

Son vere es tan freg que tot membre ret adormit et ses sentiment.

(chap. Lo seu veneno es tan fred que dixe tots los membres adormits y baubos, sense sentimén. En alemán se diu “taub” cuan no sens la ma perque te se ha adormit. Tamé signifique sort, que no sen.)

 

Eluc. de las propr., fol. 240.

Son venin est si froid qu'il rend tout membre endormi et sans sentiment.

Part. pas. La nueg, quan mi sui adurmitz.

(chap. A la nit, cuan me hay adormit. No fem aná lo verbo sé, “me soc adormit”, sino lo habé.)

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Le nuit, quand je me suis endormi.

Loc. Am Dieu s'es adormit els gautz celestials. V. de S. Honorat.

Il s'est endormi avec Dieu dans les joies célestes.

(chap. literal: En Deu se ha adormit y los gochs selestials.)

CAT. ANC. ESP. (dormirse) Adormir. IT. Addormire.

9. Endormir, Endurmir, v., endormir.

Per pauc de joi no m'endurmi.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Peu s'en fallut que je ne m'endormis de joie. 

Part. pas. Clauzi mos huelhs, fas un sospir, 

En sospiran vau endormitz. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je clos mes yeux, fais un soupir, en soupirant je vais endormi.

Fig. Mas la gleiza esta tan endurmida,

Que de passar negus homs non covida.

R. Gaucelm: Ab grans treballs. 

Mais l'église demeure si endormie, qu'elle ne convie personne de passer.

ANC. FR.

A tant s'est endormit od cest purpeusement. 

Roman de Horn, fol. 5. 

IT. Indormire.

10. Acondormir, v., endormir. 

Part. pas. Qant serai acondormiz.

P. Rogier: Dousa amiga. 

Quand je serai endormi.

(chap. Luis Arrufat fa aná sondormí en varies conjugassions; cuan estaré sondormit, sondormits, sondormida, sondormides.)

11. Entredormir, v., sommeiller, rêver.

Part. pas. Tan l'am de bon coratge

C'ades soi entredormis.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Je l'aime de si bon coeur que je suis toujours rêvant.

miércoles, 3 de junio de 2026

Som, Son, ensomiá

Som, Son, s. m., lat. somnum, sommeil, somme.
Tanta fam, tanta set e tan som.
(chap. Tanta fam, tanta set y tanta son.)
Bertrand de Born: Quan la novella.
Si grande faim, si grande soif et si grand sommeil.
 
Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso
 
Ab que dures aissi mos soms.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Pourvu que durât ainsi mon sommeil.
D' al prim son juscas a mieia nueh, deu hom dormir de la dextra partida.
Liv. de Sydrac, fol. 128.
Du premier somme jusqu'à minuit, on doit dormir sur la droite partie.
CAT. Son. ESP. Sueño. PORT. Somno, sono. IT. Sonno. (chap. La son. Sonámbul, sonambuls, sonámbula, sonámbules, de son + ambulá : aná : caminá dormín o están adormit.)
 
2. Somni, s. m., lat. somnus, somme, sommeil.
Loc. Esparvier,
Qu' en nulh albre somni far non l' agensa.
B. Carbonel: Aissi m' a dat.
Épervier, qui en nul arbre faire somme ne lui plaît.
CAT. Somni. (chap. Somni, somnis; v. ensomiá. A la llengua valensiana: Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull.)
 
3. Sonelh, s. 7. sommeil.
Anc puieis (pueis), pus de vos me parti,
Li mey huels no preiron sonelh. 
Gavaudan le Vieux: L' autre dia.
Oncques après, depuis que de vous je me séparai, les miens yeux ne prirent sommeil.

Somelhos, Somillos, Sonilhos, adj. endormi, assoupi, engourdi.
 
4. Somelhos, Somillos, Sonilhos, adj. endormi, assoupi, engourdi.
Iest de matin somelhos.
(chap. Estás de matí adormit : ensopit; encara que ya te haigues despertat, encara te dure la son.)
Bertrand de Born: Maitolin.
Vous êtes de matin engourdi.
Cant hom se sent pezans e sonilhos. V. et Vert., fol. 12.
Quand on se sent pesant et assoupi.
Fig. Fes l' un regart amoros,
Que non era tan somillos 
Jaufre que tot lo cor no 'l saute.
Roman de Jaufre, fol. 42.
Elle lui fit un regard amoureux, de sorte que n'était pas si endormi Jaufre que tout le coeur ne lui saute.
ANC. FR. D'un pavot sommeilleux
Engourdissant le sens de ce prince orgueilleux.
Les autres au contraire aiment si chèrement 
Le sommeilleux repos.
Du Bartas, p. 412 et 220.
Combien la peste noire aux ailes sommeilleuses.
(chap. adormit, adormits, adormida, adormides; ensopit, ensopits, ensopida, ensopides. Hasta legañós, legañosos, legañosa, legañoses; llegañós, llegañosos, llegañosa, llegañoses, que té llegañes o legañes.)
R. Garnier, Trag. de la Troade, act. 1, sc. 1.
 
Somelhos, Somillos, Sonilhos, adj. endormi, assoupi, engourdi.

 

 
5. Someillar, Sonelhar, Sonilhar, v., sommeiller, reposer, s'assoupir.
Perdutz es qui sonelha,
Pierre de Corbiac: Domna dels.
Est perdu qui sommeille, vu que la mort lui est fort voisine.
Fig. Joven someilla,
Greu penra mais revel.
Marcabrus: Lo vers.
Le plaisir sommeille, difficilement il prendra désormais réveil.
Si be s sonilha ni s clucha
L' amor, qui m fara languir.
Giraud de Borneil: Quan la bruna.
Bien que se repose et se ferme les yeux l'amour, qui me fera languir.
IT. Sonnecchiare.
 
6. Somnolar, v., sommeiller, dormir. 
Son cors somnolet, e desemparet sa arma. Carya Magalon, p. 43.
Son corps sommeilla, et son âme désempara.
 
7. Sompnolent, Sompnolen, adj., lat. somnolentus, somnolent, nonchalant, assoupi.
Flegmatics, sompnolens.
Bestias que han trop gran cervel so mot sompnolentas.
Eluc. de las propr., fol. 185 et 35.
Flegmatiques, nonchalants.
Les bêtes qui ont fort grand cerveau sont moult somnolentes.
CAT. Somnolent. ANC. ESP. Soñolento. ESP. MOD. Soñoliento. PORT. Somnolento. IT. Sonnolento, sonnolente. (chap. Somnolén, somnolens, somnolenta, somnolentes.)
 
8. Sompnolencia, s. f., lat. somnolentia, somnolence, nonchalance, assoupissement.
Per so que non puescon aver deguna escuzation de sompnolencia. 
Regla de S. Benezeg, fol. 38.
Pour cela qu'ils ne puissent avoir nulle excuse de nonchalance.
Stupor..., es una sompnolencia. Eluc. de las propr., fol. 81.
(chap. L'estupor..., es una somnolensia.)
Stupeur..., c'est une somnolence.
CAT. Somnolencia. ESP. Somnolencia, soñolencia. PORT. Somnolencia, sonolencia. IT. Sonnolenzia, sonnolenza. (chap. somnolensia, somnolensies.)
 
9. Asonar, v., dormir, reposer.
D' on veill la nueyt, quant autra gen s' asona.
Giraud de Calanson: Sitot s' esfortz.
D'où je veille la nuit, quand autre gent se repose.
ANC. FR. Un compains estoit assommez
Qui romfloit dessus une escame. 
Eustache Deschamps, p. 179.
ANC. CAT. Assonar. (chap. Tindre son, aná a dormí, reposá, descansá.)
 
10. Insompnietat, s. f., lat. insomnietatem, insomnie. 
Insompnietat, es exces de velhar.
Vigilia no natural, o insompnietat.
Eluc. de las propr., fol. 77 et 81.
Insomnie, c'est excès de veiller.
Veille von naturelle, ou insomnie.
(chap. Insomnio, insomnios : no pugué o podre dormí, velá.)
 
11. Somnhe, Songe, Somje, Somni, s. m., lat. somnium, songe, rêve.
E 'l somnhe ten a gran folhor,
E non crei que puesc' avenir.
Crey qu' el somjes sera vertatz.
Giraud de Borneil: No pues.
Et le songe je tiens pour grande folie, et je ne crois pas qu'il puisse advenir.
Je crois que le songe sera vérité.
La nuh somjet un somni en son durmen.
(chap. A la nit va ensomiá un somni al seu dormí : mentres dormíe.)
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109.
La nuit il songea un songe pendant son dormant (sommeil).
Un songe qu' ieu sognava.
(chap. Un somni que yo ensomiaba.)
T. de Jean d'Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.
Un songe que je songeais.
ANC. CAT. Sompni. CAT. MOD. Somni. ESP. Sueño. PORT. Sonho. IT. Sogno.
(chap. Somni, somnis, lo producte de ensomiá. Algunes persones sen enrecorden de lo que han ensomiat.)
 
12. Sog, s. m., songe, rêve. 
Me fe saber per sog 1 angils que elh lo vendra sagrar de sa ma. Philomena.
Un ange me fit savoir par songe qu'il le viendra sacrer de sa main.
 
13. Sonjamen, s. m., songe.
Vi sonjamens 
Don Daniel li dis los ponhs e 'ls erramens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Vit songes dont Daniel lui dit les points et les errements.
 
14. Sumjos, adj., lat. somniosus, soucieux, irrésolu, inquiet. 
Tan non esguart ab mos huels sumjos
Que de beutat puesca trobar eguansa.
G. Faidit: Be m cugei.
Tant je ne regarde avec mes yeux inquiets que de beauté je puisse trouver égalité.
 
15. Somjar, Sognar, Sompnhar, Sompiar, v., lat. somniare, songer, rêver.
Yeu somjava vezer.
Guillaume de Saint-Didier: Estat aurai.
Je songeais voir.
Fan sompnhar malvatz sompnhes de diables e de dragos.
(chap. Fan ensomiá malvats somnis (malsons) de diables (dimonis) y de dragons.)
Liv. de Sydrac, fol. 77.
Font songer de mauvais songes de diables et de dragons.
Un songe qu' ieu sognava.
T. de Jean d'Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.
Un songe que je songeais.
Home avar sompnia d' aur. Eluc. de las propr., fol. 78.
Homme avare rêve d'or.
Part. prés. Veillan e pueis sompnhan durmen.
G. Rudel: Quan lo rossinhols.
Veillant et puis songeant en dormant.
Com selui qi s vai joi sognan.
Pierre d'Auvergne: Eu non laudarai.
Comme celui qui se va rêvant plaisir.
Subst. Mais m' en platz un somjatz
De vos, quan sui colguats.
Arnaud de Marueil: Ses joi.
Davantage m'en plaît un songe de vous, quand je suis couché.
CAT. Somiar. ESP. Soñar. PORT. Sonhar. IT. Sognare. (chap. Ensomiá : ensomio, ensomies, ensomie, ensomiem o ensomiam, ensomiéu o ensomiáu, los catalanistes ensomien truites o truches; ensomiat, ensomiats, ensomiada, ensomiades; ensomiaré; ensomiaría; si yo ensomiara en tú.)
 
sompo, sompa, assompat, assompada,
 
16. Somniador, adj., lat. somniator, songeur, rêveur.
Fig. Son vengutz en error
Mant home pec, somniador.
Brev. d'amor, fol. 56.
Sont venus en erreur maints hommes niais, rêveurs.
CAT. Somiador. ESP. Soñador. PORT. Sonhador. IT. Sognatore.
(chap. Ensomiadó, ensomiadós, ensomiadora, ensomiadores; ensomiatruites = catalanista sense ous o independentista. Sompo, sompos, sompa, sompes : que pareix que ensomio o ensomion despert, desperts, desperta, despertes.)
 
 
//
 

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.

A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:

- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.

Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:

- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.

Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.

Después, mes enfadat que prudén, va di:

- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:

- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?

La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
- ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:

- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!

Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:

- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.

Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?

Adriano va di: - Sí, víne aquí.

Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.



viernes, 17 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA, amán narcotisat

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.
 
La dona de un meche, tenínlo per mort, fique al seu amán narcotisat a un arcó, y en ell a dins sel emporten dos ussureros a casa seua. Al recobrá lo sentit, lo fiquen a la presó per lladre. La criada de la Siñora li conte a la señoría que ella lo habíe ficat al arcó robat per los ussureros, y se salve de la forca, y los prestamistes per habé robat lo arcó són condenats a pagá una multa.
 
Habén acabat lo rey lo seu relato, sol quedabe Dioneo per contá lo seu, que es este:

Les penes dels infelisos amans aquí contades, no sol a vatres, siñores, sino tamé a mí me han entristit los ulls y lo pit, per lo que mol hay desichat que se acabaren. Ara, alabat sigue Deu, que ya s´han acabat (menos si yo vullguera an esta malvada mercansía afegí un mal empalme, de lo que Deu me libro), sense seguí mes abán en tan dolorosa materia, una mes alegre y milló ne escomensaré, y potsé servirá de bona orientassió a lo que a la próxima jornada té que contás.
Debéu sabé, hermosíssimes joves, que no fa mol tems va ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica, de qui ham parlat, a la seua li enseñabe les festes y lo dijú, éste an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén, per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré y desgastá an algún forasté, y habén mirat mols jovens, al final un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y tot lo seu ánim.
Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels Aieroli, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns; y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als seus parens que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la cama, se li tendríe que amputá tota la cama o se moriríe. Ficánse de acuerdo tots los seus parens, lay van portá. Lo meche, pensán que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo doló ni se dixaríe intervindre, va fé destilá de sert compost seu un aigua que debíe adormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé portá la anestessia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet, cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de amagatons com acostumabe, va fé vindre a Ruggeri, lo va embutí a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y esperán a la Siñora, com teníe molta sed o ressecó, va vore a la finestreta aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va adormí com un soc.
La dona, tan pronte com va pugué va aná cap a la seua alcoba y, trobán a Ruggeri adormit, va escomensá a saxál y a díli en veu baixa que se eixecare, pero com si res: no responíe ni se movíe un pun; per lo que la dona, algo enfadada, en mes forsa lo va sacsejá, dién:
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no vindre aquí.
Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún d´ell casi en silensio.
Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrassia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatontes va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrassia, li va demaná consell.
La criada, maravillánse mol, tamé lo va menejá y espentá, y veénlo sense sentit, va di lo mateix que díe la Siñora, es a di, que estabe mort, y li va aconsellá que lo tragueren de casa.
A lo que la Siñora va di:
- ¿Y aón podém amagál per si u veu algú?
A lo que la criada va contestá:
- Siñora, esta tarde ya de nit hay vist, apoyada a la tenda del fusté veí nostre, un arca no massa gran que, si no la han embutit a casa, mos vindrá mol a propósit pera lo que nessessitam, perque a dins hi cap be, y podem fótreli dos o tres puñalades y dixál a consevol puesto. Qui lo trobo se pensará, com ha sigut tan roín, que, anán a fén alguna, algún dels seus enemics l´ha matat, y después l´han ficat al arca.
Li va pareixe be a la Siñora lo consell de la criada, menos en lo de féli algunes ferides, dién que no podríe vóreu per res del món. La va maná a vore si encara estabe l´arca aon la habíe vist, y ella va torná dién que sí. La criada, entonses, que jove y valenta ere, ajudada per la Siñora, se va ficá a Ruggeri a cascarrulles, y anán la Siñora per dabán per a mirá si veníe algú, arribán al arca, lo van embutí a dins, y tornánla a tancá, sen van aná.
Fée uns díes, habíen vingut a viure a una casa dos jovens que dixaben dinés a ussura, y desichosos de guañá mol y de gastá poc, tenín nessessidat de mobles, lo día abans habíen vist aquella arca y habíen pensat que si per la nit seguíe allí se la emportaríen a casa. Y arribada la mijanit, van eixí de casa, la van trobá, y sense entrá en miramens, rápidamen, encara que los pareixíe massa pesada, se la van emportá a casa y la van dixá a la vora de una alcoba aon les seues dones dormíen, sense preocupás de colocála be entonses; y dixánla allí, sen van aná a dormí.
Ruggeri, que habíe dormit mol tems, y ya habíe paít lo narcótic, prop de maitines se va despertá, pero no va recuperá del tot los sentits, li va quedá al servell una estupefacsió que no sol aquella nit sino mes díes lo va tindre apamplat. Obríe los ulls y no vee res, y estirabe los brassos y les mans y se trobabe en la fusta del arca. Va escomensá a cavilá y a dís an ell mateix:
- ¿Qué es aixó? ¿aón estic? ¿estic adormit o despert? Men enrecordo que esta nit hay entrat a la alcoba de la meua Siñora y ara me pareix que estic a un ataút. ¿Qué vol di aixó? ¿Haurá tornat lo meche o passat algo per lo que la Siñora, mentres yo dormía, me ha amagat aquí? Aixó crec, segú que aixina haurá sigut.
Se va quedá quieto o coto, y va escoltá a vore si sentíe alguna cosa. Están aixina mol rato, mes be a disgust an aquell puesto tan estret, li fée mal lo costat aon se apoyabe, y volén tombás del atre costat, tan be u va fé que, pegán en los riñons contra un dels costats del arca, que no estabe ben anivellada, la va fé caure; y al caure va fé mol soroll, per lo que les dones que allí a la vora dormíen se van despertá, pero com teníen temó, callaben. Ruggeri se va assustá pero va notá l´arca uberta, y va volé eixí fora. Y com no sabíe aón estabe, va escomensá a caminá a paupons per la casa, per a vore si trobabe una escala o porta per aon anassen. Lo van sentí les dones y van escomensá a di:
- ¿Quí ña per ahí?
Ruggeri, com no coneixíe les veus, no contestabe, per lo que les dones van escomensá a cridá als dos homens, que com habíen velat hasta tart, dormíen mol be y no sentíen res de lo que passabe. Les dones, mes assustades, se van eixecá y se van assomá a les finestres, y van escomensá a quirdá:
- ¡Al lladre, al lladre!
En este jaleo se van despertá mols dels veíns y pronte van trobá a Ruggeri, que sense pugué vore per aón podríe escapás, li van tirá la ma los guardies del rectó de la siudat, que habíen corregut al sentí lo abalot, y lo van portá dabán del rectó, perque per tots ere tingut per lladre y roín, y torturánlo, va confessá que habíe entrat a casa dels prestamistes a robá, y lo rectó va dessidí que lo penjaríen.
Va corre pel matí per tot Salerno la notissia de que Ruggeri habíe sigut detingut robán a casa dels ussureros, y sentínu la Siñora y la criada, se van extrañá tan que casi no se creíen lo que habíen fet la nit
d´abans, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena que casi se tornáe loca.
Después de la tercia, habén tornat lo meche de Amalfi, va preguntá qué habíe sigut de la seua aigua, perque volíe donálay al seu dolén; y trobánse la garrafeta vuida va fé un gran abalot dién que res a casa seua podíe quedás al seu puesto.
La Siñora, que estabe preocupada per una atra cosa, va contestá enfadada dién:
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?
A lo que lo mestre va replicá:
- Dona, te penses que ere aigua clara y no es aixina, ere un aigua preparada per a fé dormí a un passién.
Y li va contá la raó per la que la habíe fet.
Cuan la Siñora va sentí aixó, va está segura de que Ruggeri se la habíe begut y per naixó los habíe pareixcut mort, y va di:
- Maestre, natros no u sabíem, aixina que féune un atra.
Lo dotó, veén que no ni quedáe datra, ne va destilá una nova. Poc después, la criada, que per orde de la Siñora habíe anat a enterassen de lo que se díe de Ruggeri, va torná y li va di:
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos jovens prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri».
A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; anem a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.
La Siñora, entonses, entenénu tot, li va di a la criada lo que habíe sentit del aigua del meche, y li va rogá que pera salvá a Ruggeri la ajudare, perque en un mateix pun podíen salvá a Ruggeri y protegí lo seu honor.
La criada va di:
- Siñora, diéume cóm, que yo faré consevol cosa de bona gana.
La Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:
- Siñó, ting que demanátos perdó per una gran falta que hay fet contra vos. -
Va dí lo meche:
- ¿Y de quína falta me parles?
Y la criada, sense dixá de plorá, va di:
- Siñó, sabéu quí es lo jove Ruggeri de los Aieroli, éste, com li agradaba yo, entre amenasses y amor me va portá a sé la seua amiga: y sabén ahí per la tarde que vos no hi estábeu, mel vach portá a la vostra casa, a la meua alcoba. Li va entrá sed, y com yo no había preparat ni aigua ni vi, sense volé que la vostra dona, que a la sala estabe, me veiguere, men vach enrecordá de habé vist a la vostra alcoba una garrafeta de aigua, y vach corre a per nella, y li vach doná de beure. Vach torná la garrafa aon estabe, pero forra, de lo que hay vist que hau fet gran abalot. Y en verdat confesso que vach fé mal, pero ¿quí ña que alguna vegada no faigue mal? Séntigo mol habéu fet; sobre tot perque per naixó y per lo que después se va seguí de aixó, Ruggeri está a pun de pedre la vida, per lo que tos rogo, per lo que mes vullguéu, que me perdonéu y me donéu llissensia per a que vaiga a ajudá a Ruggeri en lo que puga.
Lo meche, al sentí aixó, encara que estáe ben enfadat, va contestá fen broma:
- Tú ya te has imposat una penitensia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra.
Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat.
Éste, abans de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:
- Siñó, teníu aquí a Ruggeri de los Aieroli presoné per lladre, pero no ha robat res. Escomensán per lo escomensamén li va contá tota la historia: cóm ella, amiga d´ell, lo habíe portat a casa del meche, y cóm li habíe donat a beure aigua que va resultá sé un narcótic, sense sabéu, y cóm va pensá que estáe mort y lo va embutí al arca; y después de aixó, lo que habíe sentit entre lo mestre fusté y lo amo del arca, amostránli en alló cóm habíe arribat Ruggeri a casa dels prestamistes.
Lo magistrat, veén que ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes histories va vore que los prestamistes la nit de abans habíen robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo, que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa dels prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca a pagá deu onzes o unsies, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me embutigueren a dins de un arcó.

Si les primeres histories los pits de les anhelans siñores habíen entristit, esta radera de Dioneo los va fé riure tan, y espessialmén cuan va di que lo magistrat habíe enganchat lo gancho, que se van sentí recompensades de les tristeses sentides a les atres. Pero veén lo rey que lo sol escomensabe a ficás groc y que habíe arribat lo final del seu señorío, en mol bones paraules se va excusá en les hermoses siñores de lo que habíe fet; es di, de habé fet parlá de un assunto tan cruel com es lo de la infelisidat de los amans, y feta la excusa se va eixecá y del cap se va traure la corona de lloré y lay va colocá a la rubíssima Fiameta, dién:
- Te fico esta corona per a que de la dura jornada de avui sápigues consolá an estes compañes nostres lo día de demá.

Fiameta teníe lo pel llarc y dorat, y li caíe per damún dels delicats muscles. La cara ere redoneta y de un coló de blangs lliris y roches roses mesclats. Los ulls la féen pareixe un falcó y a la seua boqueta menuda los labios pareixíen dos rubís menuts. Sonrién va contestá:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidens.
Esta propossisió los va agradá a tots; y ella, fen vindre al senescal y disposán en ell les coses nessessaries, va doná llissensia a tota la compañía, y sen van aná uns pel jardí, de una hermosura que no cansabe, y datres per los molins que fora d'ell voltáen, hasta la hora del sopá. Se van ajuntá tots, com teníen per costum, a la vora de la hermosa fon, y se van ficá a ballá y a cantá, y dirigín Filomena la dansa, va di la reina:
 
Lo Decamerón, chapurriau, fon, JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA, amán narcotisat
 
- Filostrato, yo no vull apartám dels meus predecessós, sino, com ells han fet, vull que se canto una cansó; y com estic segura de que les teues cansons són com les teues noveles, cántamos la que vullgues.

Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá va escomensá a cantá de esta manera:

En llágrimes demostro
cuánta amargura sén, y cuán doló,
lo traissionat cor, Amor.
Amor, amor, cuan primeramen
vas ficá en ell a qui me mou a la plorera
sense esperá salut,
tan plena la vas mostrá de virtut
que fluix vach creure consevol problema
que embargare la meua men,
ya mártir y dolén
per culpa teua, pero be lo meu error
vech ara, y no sense gran doló.
Me ha mostrat lo meu engañ
lo vórem abandonat per aquella
en la que yo esperaba:
que cuan, tristot, yo vach pensá que estabe
mes en la seua grassia y la servía an ella,
sense pensá en lo mal
que sentiría,
vach vore que la calidat del atre amadó
a dins arreplegabe y yo vach pedre lo favor.
Cuan me vach vore per nella apartat
va naixe al meu cor lo dolorós
plo que ploro ara;
y mol hay maldit lo día y la hora
en que primé vach vore la cara amorosa
de blanca bellesa adornada
y mol, mol infamat,
la meua confiansa, esperansa y ardó
va maldién la meua alma en lo seu doló.
Cuán sense consol seguix la meua pena,
siñó, pots sentíu, pos te crido
en veu que se lamente
y te dic que tan me atormente
que per a menos patí a la mort crido:
venga, y la vida tan
anegada en lo seu plo
acabo de una vegada, y lo meu furor
allá aon vaiga sentiré.
Ni un atre camí ni datra salvassió
li quede mes que la mort a mí afligida
vida: dónamela, Amor,
pronte y en ella acabo la amargura
y al cor li trague la vida.
¡Fésu, ay, que sense raó
me sen ha tret la meua consolassió!
Fésla felís en la meua mort, siñó,
com la has fet en un nou amán.
Balada meua, si datres no te adeprenen
me done igual, perque no sabrá la gen
igual que yo cantát;
sol un traball vull donát
a Amor troba, an ell sol
cuánta pena me done
esta vida angustiosa
di claramén, y roga que a milló
puesto la porto per a fés honor.

Van demostrá les paraules de esta cansó mol claramen quin ere lo ánim de Filostrato, y la ocasió; y potsé mes declarat u hauríe lo aspecte de tal Siñora que estabe ballán, si la escurina de la nit arribada no haguere amagat la roijó de la seua cara. Después de acabá, moltes atres cansons van ñabé hasta que va arribá la hora de anassen a dormí; per lo que, manánu la reina, cadaú a la seua cámara se va embutí.
 
ACABE LA CUARTA JORNADA.

quinta jornada