Lexique roman; Dorc - Dormir, Entredormir

Dorc, s. m., cruche, vase. 

Loc. prov. Tan vai lo dorcx a l'aiga 

Tro que l'ansa lai rema.

(chap. Tan va lo cante, canti, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, etc a la fon - hasta que l'ansa se quede allí – que al final se trenque.

ESP. Tanto va el cántaro a la fuente - que al final se rompe – hasta que el asa se queda allí.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce que l'anse demeure là.

Proverbis es comus que tant vay lo dorc a l'ayga tro que se trenca.

V. et Vert., fol. 86. (N. E. trebuca : trenca. Chap. se trenque.)  

Le proverbe est commun que tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce qu'elle se brise.

2. Dorca, s. f., cruche, cruchon, bocal. 

Laissi gran cuba per dorc

E ydria per pauca dorca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je laisse grande cuve pour cruche et jarre pour petit cruchon.

Saumada de dorcas, que son orjols, dona una dorca.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Une charge de cruchons, qui sont pots à eau, donne un cruchon.

ANC. CAT. Dorca.

Dormir, Durmir, v., lat. dormire, dormir. 

Los hueills te claus per dormir.

(chap. Los ulls té tancats per a dormí.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Tient les yeux clos pour dormir. 

Greu conquier hom ben terra en durmen.

(chap. Difíssilmen se conquiste be terra dormín.)

Bertrand de Born: Gent fai nostre.

Difficilement on conquiert bien terre en dormant. 

Quar Dieus dorm que ve lar (velar) solia.

(chap. Ya que Deu dorm, cuan velá solíe : teníe la costum.)

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor. 

Car Dieu dort qui avait coutume de veiller.

Substantiv. E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et le beaucoup veiller et le peu dormir. 

Part. prés. Prov. A volpilh dormen

Non entra grilh en boca ni en den. 

(chap. A la rabosa que dorm no li entre cap grill a la boca ni a les dens.)

E. Cairel: Tot mi plai.

A renard dormant il n'entre grillon en bouche ni en dent. 

ANC. FR. Treske io dorn, ma buche esprent.

Lai d'Haveloc, v. 297. 

CAT. ESP. PORT. Dormir. IT. Dormire. (chap. dormí: dórmigo, dorms, dorm, dormim, dormiu, dormen; dormit, adormit, dormits, adormits, dormida, adormida, dormides, adormides.)

2. Dormillos, Durmillos, adj., dormeur.

Me preiavatz qu'ieu no fos dormillos, 

Enans velhes tota nueg tro al dia.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Vous me priiez que je ne fusse pas dormeur, mais que je veillasse toute la nuit jusqu'au jour. 

Car per seinhor durmillos

No voill intrar en guerra ni en conten.

Bertrand de Born: Gent fait nostre.

Car pour seigneur dormeur je ne veux entrer en guerre ni en dispute.

ANC. ESP. Dormiloso (MOD. dormilón). PORT. Dormilão. IT. Dormiglioso.

(chap. dormilón, dormilons, dormilona, dormilones.) (CAT. dormilec, dormilechs, dormilega. https://dcvb.iec.cat/results.asp?word=dormilec)

3. Dormidor, s. m., lat. dormitor, dormeur.

Seingner, lo gap que faitz lo ser

Vos oblidon cilh dormidor.

T. du Comte de Rhodez et d'H. de S.-Cyr: E vostr' ais. 

Seigneur, ces dormeurs vous oublient la plaisanterie que vous faites le soir.

CAT. ESP. PORT. Dormidor. IT. Dormitore. (chap. dormidó, dormidós, dormidora, dormidores.)

4. Dormidor, s. m., lat. dormitorium, dortoir. 

S'en intret al dormidor tot suau. Philomena. 

Il entra au dortoir tout doucement. 

Jasso e dormo en un dormidor... Far dormidor nou.

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 338 et 339. 

Ils couchent et dorment en même dortoir... Faire un dortoir neuf.

ANC. FR. Cloistre y fit faire e dormoir,

Celier, quisine e refreitoir. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 76. 

ANC. CAT. Dormidor. ANC. ESP. Dormitor. IT. Dormitoro.

5. Dormitori, s. m., lat. dormitorium, dortoir.

El dormitori d'aquela glyeia.

(chap. Al dormitori d'aquella iglesia.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 108.

Au dortoir de cette église.

CAT. Dormitori. ESP. PORT. IT. Dormitorio. (chap. dormitori, dormitoris.)

6. Dormicio, s. f., lat. dormitio, sommeil, repos.

Sia la dormicio del malaute sobre lo sieu dos.

Trad. d'Albucasis, fol. 63.

Que le sommeil du malade soit sur le sien dos.

- Engourdissement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Il sent en ce lieu du pied engourdissement et fourmillement. 

ESP. Dormición (: entumecimiento). IT. Dormizione.

7. Dormitar, v., lat. dormitare, sommeiller, dormir.

Part. prés. Dormitan, dormen, vellan.

(chap. Dormitán, dormín, velán.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 174.

Sommeillant, dormant, veillant. 

CAT. ESP. PORT. Dormitar. IT. Dormitare.

8. Adormir, Adurmir, v., endormir, sommeiller.

Adormic si

En la falda de la donzela.

(chap. Se va adormí a la falda de la donsella. v. dormí, adormí, adormís: yo me adórmigo, adorms, adorm, adormim, adormiu, adormen.)

V. de sainte Enimie, fol. 33.

S'endormit au giron de la damoiselle.

Anc tan suau no m'adormi.

G. Rudel: No sap chantar.

Jamais je ne m'endormis aussi agréablement.

Fig. Fay lo adormir en son peccat.

V. et Vert., fol. 71.

Le fait endormir en son péché.

Son vere es tan freg que tot membre ret adormit et ses sentiment.

(chap. Lo seu veneno es tan fred que dixe tots los membres adormits y baubos, sense sentimén. En alemán se diu “taub” cuan no sens la ma perque te se ha adormit. Tamé signifique sort, que no sen.)

Eluc. de las propr., fol. 240.

Son venin est si froid qu'il rend tout membre endormi et sans sentiment.

Part. pas. La nueg, quan mi sui adurmitz.

(chap. A la nit, cuan me hay adormit. No fem aná lo verbo sé, “me soc adormit”, sino lo habé.)

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Le nuit, quand je me suis endormi.

Loc. Am Dieu s'es adormit els gautz celestials. V. de S. Honorat.

Il s'est endormi avec Dieu dans les joies célestes.

(chap. literal: En Deu se ha adormit y los gochs selestials.)

CAT. ANC. ESP. (dormirse) Adormir. IT. Addormire.

9. Endormir, Endurmir, v., endormir.

Per pauc de joi no m'endurmi.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Peu s'en fallut que je ne m'endormis de joie. 

Part. pas. Clauzi mos huelhs, fas un sospir, 

En sospiran vau endormitz. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je clos mes yeux, fais un soupir, en soupirant je vais endormi.

Fig. Mas la gleiza esta tan endurmida,

Que de passar negus homs non covida.

R. Gaucelm: Ab grans treballs. 

Mais l'église demeure si endormie, qu'elle ne convie personne de passer.

ANC. FR.

A tant s'est endormit od cest purpeusement. 

Roman de Horn, fol. 5. 

IT. Indormire.

10. Acondormir, v., endormir. 

Part. pas. Qant serai acondormiz.

P. Rogier: Dousa amiga. 

Quand je serai endormi.

(chap. Luis Arrufat fa aná sondormí en varies conjugassions; cuan estaré sondormit, sondormits, sondormida, sondormides.)

11. Entredormir, v., sommeiller, rêver.

Part. pas. Tan l'am de bon coratge

C'ades soi entredormis.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Je l'aime de si bon coeur que je suis toujours rêvant.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.

A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:

- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.

Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:

- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.

Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.

Después, mes enfadat que prudén, va di:

- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:

- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?

La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
- ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:

- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!

Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:

- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.

Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?

Adriano va di: - Sí, víne aquí.

Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.

Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.

A lo que Guiscardo sol va contestá:

- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.

Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.

Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:

- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.

Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:

- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.

Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:

- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.

Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:

- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.

Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:

- Quedéutos en Déu, que yo men vach.

Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

Rondaya de rondayas en mallorquí

Rondaies disponibles (Per veure la rondaie, prem sobre el títol que t'interessa)

http://www.queseenteren.es/16/llista_de_rondaies_645297.html

http://fabian.balearweb.net/post/124385

http://www.paraisobalear.com/index.php/coses-nostres/rondaies-mallorquines.html

https://lletra.uoc.edu/ca/obra/aplec-de-rondaies-mallorquines-den-jordi-des-reco-1896-

https://www.worldcat.org/title/rondayes-de-mallorca/oclc/236084743

https://revistaselectronicas.ujaen.es/index.php/blo/article/download/3383/2778

http://mallorcafestival.blogspot.com/2009/07/rondallas-mallorquinas.html

Rondaya
de rondayas
en mallorquí,

TITULS

— Tom I

001. En Juanet i es set missatges ( al final )
002. Un festetjador
003. S'Hermosura del món
004. Sa fia d'es carboneret
005. En Martí Tacó
006. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
007. N'Estel d'or
008. Na Magraneta
009. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
010. En Juanet de sa gerra
011. Es tres germans i es nou gegants
012. En Pere de sa butza

— Tom II

013. Sa fia del Sol i de la Lluna
014. L'amo de So Na Moixa
015. La Princesa Bella
016. Es fii des pescador
017. La flor romanial
018. En Gostí lladre
019. Tres germans desxondits
020. Sa Comtessa sense braços
021. Es poal florit

— Tom III

023. En Juanet de l`Onso 

024. Una qui no volia pastar

027 En Pere Gri

— Tom IV

030. En Pere de Sa Bona Roba 

031. Es Llum de La Terra

039. Es Jai de Sa Barraqueta

— Tom V

124. L´Abad de la Real 

— Tom VII

194. Es set ceros
195. Es segador i sa beata
196. En Salom i es Batle
197. N'Agraciat
198. Es castell de iràs i no tornaràs
199. N'Espardenyeta
200. Es port de sa cibolla blanca
201. En Pere Poca-por
202. Es quatre germans

— Tom IX

210. Gregori Papa

— Tom XIII

221. En Mirando

222. N´Espirafocs

— Tom XVI

293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 
294. En Pere de sa coca 
295. Es soldadet de sa motxilla 
296. La Pomarrina 
297. En Pere tort 
298. Es reim del rei moro amb set pams de morro

— Tom XXI

333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 
334. Es dos bessons 
335. Sa raboa i s'eriçó 
336. Sa rondaia d'En Vit 
337. Un pas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols  

• Volumen I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
1. En Juanet i es set missatges
2. Un festetjador
3. S'Hermosura del món
4. Sa fia d'es carboneret
5. En Martí Tacó
6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
7. N'Estel d'or
8. Na Magraneta
9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
10. En Juanet de sa gerra
11. Es tres germans i es nou gegants
12. En Pere de sa butza
• 
  Volumen II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
  13. Sa fia del Sol i de la Lluna
  14. L'amo de So Na Moixa
  15. La Princesa Bella
  16. Es fii des pescador
  17. La flor romanial
  18. En Gostí lladre
  19. Tres germans dexondits
  20. Sa Comtessa sense braços
  21. Es poal florit
• 
  Volumen III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
  22. Val mès matinejar que a missa anar?
  23. En Juanet de l'Onso
  24. Una qui no volia pastar
  25. L'amor de les tres taronges
  26. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
  27. En Pere Gri
  28. En Ferrandí
  29. En Pere des forn
• 
  Volumen IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  
  
  30. En Pere de la Bona Roba
  31. Es llum de la terra
  32. Sa muleta de plata
  33. Un pastor i un missér
  34. Ous de somera
  35. Un soldat que havia servit deu anys
  36. Un geperut i un gegant
  37. Es conseis del Rei Salomó
  38. Mestre Jaume Figuereta
  39. Es jai de sa barraqueta
  40. Es pou de sa lluna
  41. S'Aucellet
  42. En Toni Garriguel•lo
  43. Sa Muta
  44. Sa titina i sa geneta
  45. Es filats
  46. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
  47. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
  48. Una al•lota desxondida
  49. Madò Fenoiassa i los seus
  50. Tres jovenets
  51. Tres germans beneits
• 
  Volumen V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
  • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
    52. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
    53. Com ès que ses bous llauren sense coixí
    54. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
    55. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
    56. Com ès que no troben nius de cega
    57. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
    58. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
    59. Com ès que tots es dissabtes fa sol
    60. Ses aranyetes del Bon Jesús
    61. Com ès que ses serres entrescades serren millor
    62. El Bon Jesús i St. Eloy
    63. Com ès que es capxeriganys duen corona
    64. Sa mà de Marcos
    65. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
    66. La Verónica i Gamos, es seu homo
    67. Com es que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
    68. Ses oronelles
    69. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
  • Resonàncies de l'Antic Testament
    70. Com és que ses beies, en picar, se moren
    71. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
    72. De com el Bon Jesús criava el mon, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
    73. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
    74. Com és que hi ha pobres i rics en el mon
    75. De com Noé feia l'Arca
    76. L'Arca de Noé tapada de neu
    77. Com és que mai plou fort de grec
    78. Lo que diguè Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
    79. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
    80. Sa torre de Babilònia
    81. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
    82. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
    83. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
    84. Com acabà Sansó
    85. Un consei del rei Salomó
    86. Es pas del rei Salomó
  • En Tià de Sa Real (31 subt.)
    87. Qui era ell
    88. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
    89. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
    90. D'un altre glosador que li demanà una cosa
    91. D'un capellà que el va escometre
    92. El pas de ses reies
    93. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
    94. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
    95. Es pas de sa truita
    96. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
    97. De com li va nèixer una nineta
    98. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
    99. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
    100. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
    101. De lo que li succeí amb un bruixot
    102. Lo d'ets Enegistes
    103. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
    104. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
    105. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
    106. De quines egos venia la dona d'En Tià
    107. Una herba des puig de So-Na-Moixa
    108. Una cançó que va fer una fadrina
    109. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
    110. Lo que passà com un al•lot seu se morí
    111. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
    112. De com va treure des mig des fang un predicador
    113. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
    114. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
    115. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
    116. Es pas des cuiros
    117. De com se va morir
  118. Es jai de sa lluna
  119. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
  120. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
  121. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
  122. Es canet de Sant Llàtzer
  123. Ses serps de Mallorca
  124. L'Abat de la Real
  • Ets al•lots de So'n Porc (2 subt.)
    125. S'anada a Matines
    126. Com un se n'anà a confessar
  • El rei En Jaume (16 subt.)
    127. La primera proesa del Rei En Jaume
    128. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
    129. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
    130. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
    131. El Rei En Jaume i es Teix
    132. De com el rei En Jaume va pendre es castell d'Alaró
    133. S'avenc d'En Corbera
    134. Una àguila i el Rei En Jaume
    135. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
    136. Sa primera missa en el Pantaleu
    137. Sa pedra sagrada
    138. Ses Muntanyes des tresor
    139. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
    140. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
    141. El Rei En Jaume en es Teix
    142. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
  • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
    143. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
    144. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
    145. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
    146. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
    147. Una pedra de Biniforani
    148. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
    149. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
    150. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
    151. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
    152. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
    153. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
    154. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
    155. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
    156. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
  • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
    157. Sa cova de Na Joana
    158. S'hortolà de So'n Nèt
    159. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
    160. Sa cusseta negra i es moix negre
    161. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
    162. Fullet
    163. Es fullet d'En Cuera
    164. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
    165. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
    166. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
    167. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
    168. En Joan Gol•let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
    169. El Lau Fe't-pendre i dues bruixes
    170. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
    171. Es Fullet d'En Parragó
    172. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
    173. Es moliner des molí nou i dues bruixes
    174. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al•lotellots
    175. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
    176. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
    177. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
    178. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
    179. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
• Volumen VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
  
  
  180. Es caballet de set colors
  181. Sa bossa buida i es cànyom
  182. El senyor Jordi des Pont
  183. Na Juana i la fada Mariana
  184. Tres al•lotes fines
  185. Tres germans pererosos
  186. S'al•lot des barretino
  187. Es mig poll
  188. Es negret
  189. S'hereu de la corona
  190. S'aigo ballant i es canariet parlant
  191. S'infant que feia vuit
  192. Na Dent d'or
  193. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
  194. Volumen VII; 1917. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
       194. Es set ceros
       195. Es segador i sa beata
       196. En Salom i es Batle
       197. N'Agraciat
       198. Es castell de iràs i no tornaràs
       199. N'Espardenyeta
       200. Es port de sa cibolla blanca
       201. En Pere Poca-por
       202. Es quatre germans
  195. Volumen VIII; 1924. Barcelona: Álvar Verdaguer
       203. Sa llampria maravellosa
       204. En Pere Catorze
       205. La Mare Beleneta
       206. Es Mél•loro Rosso
  196. Volumen IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
       207. Es missatget petit
       208. Sa jaia Gri
       209. En Pere Beneit
       210. Gregori Papa
       211. Es soldat de Marina
       212. Es metge Guinyot
       213. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrera
  197. Volumen X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
       214. Ses tres flors
       215. En Juan des fabiolet
       216. En Pere de sa vaca
       217. Es rei de tres reinats
       218. Dos patrons i una patrona
       219. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
       220. Sa coeta de Na Marieta
  198. Volumen XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
  199. Volumen XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
  200. Volumen XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
       221. En Mirando
       222. N’Espiraforcs
       223. Na Marieta i es gigant
       224. Es Granotet
       225. Una madona que enganà el dimoni
       226. Es dos germans serverins
       227. Dos guerrers
       228. Na Blancaflol
       229. En Mercè-Mercè
       230. En Juanet i ses tres peres
       231. La princesa Aineta

La llista següent enumera els títols dels vint-i-quatre volums.

• Tom I; 1896. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
• 1. En Juanet i es set missatges
  2. Un festetjador
  3. S'Hermosura del món
  4. Sa fia d'es carboneret
  5. En Martí Tacó
  6. Es ca d'En Bua i es moix d'En Pejulí
  7. N'Estel d'or
  8. Na Magraneta
  9. Sa jaia Xeloc i sa jaia Bigalot
  10. En Juanet de sa gerra
  11. Es tres germans i es nou gegants
  12. En Pere de sa butza
• Tom II; 1897. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  13. Sa fia del Sol i de la Lluna
  14. L'amo de So Na Moixa
  15. La Princesa Bella
  16. Es fii des pescador
  17. La flor romanial
  18. En Gostí lladre
  19. Tres germans dexondits
  20. Sa Comtessa sense braços
  21. Es poal florit
• Tom III; 1898. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  22. Val mès matinejar que a missa anar?
  23. En Juanet de l'Onso
  24. Una qui no volia pastar
  25. L'amor de les tres taronges
  26. Es canyemet, s'ase i sa serra-porra
  27. En Pere Gri
  28. En Ferrandí
  29. En Pere des forn
• Tom IV; 1904. Ciutat de Mallorca: Tipografía Católica de Sanjuan
  30. En Pere de la Bona Roba
  31. Es llum de la terra
  32. Sa muleta de plata
  33. Un pastor i un missér
  34. Ous de somera
  35. Un soldat que havia servit deu anys
  36. Un geperut i un gegant
  37. Es conseis del Rei Salomó
  38. Mestre Jaume Figuereta
  39. Es jai de sa barraqueta
  40. Es pou de sa lluna
  41. S'Aucellet
  42. En Toni Garriguel·lo
  43. Sa Muta
  44. Sa titina i sa geneta
  45. Es filats
  46. S'Hortolà de S'Hort des Gabre
  47. Ets amos de Son Sales, Son Saleta i Son Salí
  48. Una al·lota desxondida
  49. Madò Fenoiassa i los seus
  50. Tres jovenets
  51. Tres germans beneits
• Tom V; 1909. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Felip Guasp i Vicens
  • Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep (18 subt.)
    52. Com ès que ses mules llauren amb coixí i que no fan mulats
    53. Com ès que ses bous llauren sense coixí
    54. Com ès que des tres Reis d'Orient des Betlem n'hi ha un amb barba blanca
    55. Com ès que a totes ses festes de la Mare de Dèu hi ha romanins florits
    56. Com ès que no troben nius de cega
    57. Lo que fèu la llagosta quan la Mare de Dèu i St. Jusep fugien cap a Egipte
    58. Com ès que diuen que es blat tè la cara del Bon Jesús
    59. Com ès que tots es dissabtes fa sol
    60. Ses aranyetes del Bon Jesús
    61. Com ès que ses serres entrescades serren millor
    62. El Bon Jesús i St. Eloy
    63. Com ès que es capxeriganys duen corona
    64. Sa mà de Marcos
    65. La Mare de Dèu i la senyora de Pilat
    66. La Verónica i Gamos, es seu homo
    67. Com és que ses caderneres tenen plomes vermeis en es coll
    68. Ses oronelles
    69. Com és que ses esglèsies solen estar giradas a ponent
  • Ressonàncies de l'Antic Testament
    70. Com és que ses beies, en picar, se moren
    71. Com és que ses beies no van casi mai a ses argelagues ni a ses gatores
    72. De com el Bon Jesús criava el món, i el dimoni hi volguè posar sa ditada
    73. Com és que ses dones tenen mès poc cervell que ets homos
    74. Com és que hi ha pobres i rics en el món
    75. De com Noé feia l'Arca
    76. L'Arca de Noé tapada de neu
    77. Com és que mai plou fort de grec
    78. Lo que digué Noé com haguè escorxat es gat des suc de parra
    79. De com Dèu allargà cent anys la vida a Noé perque duia s'idea tan forta de fer vina
    80. Sa torre de Babilònia
    81. Com és que eets ametlers floreixen primer que tots ets arbres
    82. Es tres dons que demanà el Rei David a Dèu
    83. Lo que li succeí a Sansó com li hagueren taiats es cabells
    84. Com acabà Sansó
    85. Un consei del rei Salomó
    86. Es pas del rei Salomó
  • En Tià de Sa Real (31 subt.)
    87. Qui era ell
    88. De com es senyor de Sa Real hi anà perque li fes una cançó
    89. D'un glosador de la Muntanya que el volguè veure
    90. D'un altre glosador que li demanà una cosa
    91. D'un capellà que el va escometre
    92. El pas de ses reies
    93. De com l'amo de So'n Suau, jugant, va perdre s'armada d'ets anyells
    94. D'un homo que havia perdut s'ase, i en Tià le hi tornà
    95. Es pas de sa truita
    96. Una glosada en ets Hostals d'Algaire
    97. De com li va néixer una nineta
    98. De com va devertir ses espigoleres de So'n Suau
    99. De com estigà l'amo de So'n Suau d'anar tant a la villa
    100. Es pas que va fer a Sant Sauvador de Felanitx
    101. De lo que li succeí amb un bruixot
    102. Lo d'ets Enegistes
    103. De com el feren comparéixer a ca-l'Inquisidor
    104. De com anà amb dos mès a treure el tresor d'Artà
    105. De com l'Inquisidor anà a Manacor i envià a demanar a En Tià
    106. De quines egos venia la dona d'En Tià
    107. Una herba des puig de So-Na-Moixa
    108. Una cançó que va fer una fadrina
    109. De com sa dona volguè que conràs a compte seu
    110. Lo que passà com un al·lot seu se morí
    111. De lo que va profetisar a un amo ric de Manacor
    112. De com va treure des mig des fang un predicador
    113. Sobre es vi de Conies i de Ca'n Caremany
    114. De s'escarada de segar que va prendre a So'n Vaquer
    115. De com a un pobre que li havien robat un parei de bous, li mostrà on eren
    116. Es pas des cuiros
    117. De com se va morir
  118. Es jai de sa lluna
  119. Ets aglans, ses carabasses i Sant Pere
  120. L'amo En Biel Perxanc i sa dona d'aigo
  121. El Bon Jesús i Sant Pere i En Bruixa
  122. Es canet de Sant Llàtzer
  123. Ses serps de Mallorca
  124. L'Abat de la Real
  • Ets al·lots de So'n Porc (2 subt.)
    125. S'anada a Matines
    126. Com un se n'anà a confessar
  • El rei En Jaume (16 subt.)
    127. La primera proesa del Rei En Jaume
    128. Es puig de ses bruixes i el Rei En Jaume
    129. Sa llenegada des cavall del Rei En Jaume
    130. Ses potades des cavall del Rei En Jaume
    131. El Rei En Jaume i es Teix
    132. De com el rei En Jaume va prendre es castell d'Alaró
    133. S'avenc d'En Corbera
    134. Una àguila i el Rei En Jaume
    135. Sa pica des cavall del Rei En Jaume
    136. Sa primera missa en es Pantaleu
    137. Sa pedra sagrada
    138. Ses Muntanyes des tresor
    139. Lo que va succeir com el Rei En Jaume estava a les portes de la mort
    140. Lo que comanà el Rei En Jaume com se morí, i lo que succeí com va esser mort
    141. El Rei En Jaume en es Teix
    142. Recordances del Rei En Jaume dalt es Teix
  • Sant Vicent Ferrer (14 subt.)
    143. Sant Vicenç Ferrer i un carboneret
    144. De com Sant Vicenç Ferrer predicà a Son Gual de Valldemossa
    145. Sant Vicenç Ferrer i un taverner que es torrent li prenia es sarró
    146. Sa caseta de Sant Vicenç Ferrer a Valldemossa
    147. Una pedra de Biniforani
    148. Sant Vicenç Ferrer i un picapedrer que guanyava set sous de jornal
    149. Sant Vicenç Ferrer i En Simonet
    150. Sant Vicenç Ferrer i es rebosillos
    151. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Petra
    152. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Sa Pobla
    153. De com Sant Vicenç Ferrer anà a predicar a Muro
    154. Una dona d'Algaire i Sant Vicenç Ferrer
    155. Sant Vicenç Ferrer i sa Creu de ses costes d'Algaire
    156. De com el Prior privà Sant Vicenç Ferrer de fer miracles
  • Bruixes, bruixots i fullets (23 subt.)
    157. Sa cova de Na Joana
    158. S'hortolà de So'n Nèt
    159. Es castell d'Alaró, es Puig de s'Aucadena i ses bruixes
    160. Sa cusseta negra i es moix negre
    161. Sa cova de So'n Curt d'Alaró
    162. Fullet
    163. Es fullet d'En Cuera
    164. En qué consistía el mal-bocí, i ses castes que n'hi havia
    165. S'etsisament del sen Toni Fum ies seu ase
    166. En Felet Cormena dòna mal-bocí a Na Bet de So'n Gatzella
    167. En Tofol Cormena etsisa ses mules de Na Margalidaina Dali-Brou
    168. En Joan Gol·let des Puig de Bon Any i una bruixa des Pla de St. Jordi
    169. El Lau Fe't-prendre i dues bruixes
    170. Sa passada que succeí a un que li havien robat blat i a un fii seu que li desfeien una casa
    171. Es Fullet d'En Parragó
    172. Un que amb so llunari feia sortir el dimoni
    173. Es moliner des molí nou i dues bruixes
    174. L'amo de So'n Cardaix fa sortir el dimoni a un estol d'al·lotellots
    175. Es fullet d'En Biel Corcó i En Damià Fosc
    176. Na Joana de Paguera i un soldat ciutadà
    177. De com feren sortir el dimoni dins sa tafona de Santa Cirga
    178. En Tià Cormena i Na Susaina Jaumeia
    179. Una bruixa destapa ses manganrufes d'un enamorat
• Tom VI; 1913. Ciutat de Mallorca: Estampa d’En Sebàstia Pizà
180. Es caballet de set colors
181. Sa bossa buida i es cànyom
182. El senyor Jordi des Pont
183. Na Juana i la fada Mariana
184. Tres al·lotes fines
185. Tres germans pererosos
186. S'al·lot des barretino
187. Es mig poll
188. Es negret
189. S'hereu de la corona
190. S'aigo ballant i es canariet parlant
191. S'infant que feia vuit
192. Na Dent d'or
193. En Juanet cameta-curta i ses tres capsetes
194. Tom VII; 1916. Sóller: Estampa de ‘La Sinceritat’
     194. Es set ceros
     195. Es segador i sa beata
     196. En Salom i es Batle
     197. N'Agraciat
     198. Es castell de iràs i no tornaràs
     199. N'Espardenyeta
     200. Es port de sa cibolla blanca
     201. En Pere Poca-por
     202. Es quatre germans
195. Tom VIII; 1924. Ciutat de Mallorca: Ca n'Antoni Rotger
     203. Sa llampria maravellosa
     204. En Pere Catorze
     205. La Mare Beleneta
     206. Es Mél·loro Rosso
196. Tom IX; 1926. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
     207. Es missatget petit
     208. Sa jaia Gri
     209. En Pere Beneit
     210. Gregori Papa
     211. Es soldat de Marina
     212. Es metge Guinyot
     213. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
197. Tom X; 1929. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
     214. Ses tres flors
     215. En Juan des fabiolet
     216. En Pere de sa vaca
     217. Es rei de tres reinats
     218. Dos patrons i una patrona
     219. Fruita fora temps: figues flors per a Nadal
     220. Sa coeta de Na Marieta
198. Tom XI; 1930. Sóller: Salvador Calatayud
     221. En Juanet fii de viuda
     222. La Fada Morgana
     223. La Reina Banyuda
     224. La Reina Catalineta
     225. Es nas de dos pams
     226. Es tres mantells d'or
     227. Una gírgola que dugué coa
     228. Una al·lota de pèl arreveixinat
     229. En Tià d'es forn d'en Mata-ronyes
     230. Es tres patrons
     231. Una novia malfeneranda
199. Tom XII; 1931. Sóller: Salvador Calatayud
     232. En Juanet Manent
     233. Es fii del Rei Murteral de França
     234. En Juanet i sa Donzella Desencantada
     235. En Toni Mig-dimoni i ets Estudiants de sa Cova de Sineu
     236. La bona Reina i la mala cunyada
     237. En Juan Carboner
     238. Es gigant de s'Ermita
     239. Enginy d'un que havia feta donació
     240. Sa Rondaia de So'n Roig
200. Tom XIII; 1935. Ciutat de Mallorca: Estampa de Mossén Alcover
     241. En Mirando
     242. N’Espiraforcs
     243. Na Marieta i es gigant
     244. Es Granotet
     245. Una madona que enganà el dimoni
     246. Es dos germans serverins
     247. Dos guerrers
     248. Na Blancaflor
     249. En Mercè-Mercè
     250. En Juanet i ses tres peres
     251. La princesa Aineta
201. Tom XIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll
     Tom XV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 275. En Bernadet i la Reina manllevada 276. Una pobileta i un Joanet 277. Un misser atabacat 278. Es llop i s'euveia 279. Un qui trobà sabata de son peu 280. En Trompetet 281. Dos qui duien conversa enrera 282. Es vinyòvol de Ca'n Roig i es cabrit i sa segaia 283. Com és que es ropit té baix d'es bec una clapeta vermeia 284. Com és que Mahoma està a l'aire 285. Sant Tomàs i En Llutreros 286. Es cans i ses llebres 287. S'arbre de música, sa font d'or i s'aucell que parla 288. Dos fiis de viuda 289. Sa fia i sa fiastra d'es moliner 290. Sa mitja terça de carn 291. Es set germans cabotans 292. En Gornals 
     252. La Bella Ventura o Es Ca Negre sense nas
     253. S'aucellet de ses set llengos
     254. Es rossinyol i sa rossinyola
     255. Es corb i sa raboa
     256. Sa raboa i es gat
     257. El rei i un carboner
     258. Un solleric
     259. Sa penitència de sa beata
     260. Un solleric i un frare
     261. Un ronyós, un poiós i un mocós
     262. Es voltor i es buscaret
     263. Es lletsó d'es campanar d'Andratx
     264. S'homonet com un gri
     265. Una al·lota que en va sebre
     266. El Bon Jesús i sant Pere i l'amo d'es Tossals Verds
     267. Un pagès desxondit
     268. Estudiants de la sopa
     269. Sa rateta
     270. Tres hereus llests
     271. Una mala boca i una mala llengo
     272. El Príncep Corb
     273. Tres germans
     274. Sa mitja faveta
202.  
203. Tom XVI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 293. Guardau-vos de pedra rodona, de ca qui no lladra i d'homo roig 294. En Pere de sa coca 295. Es soldadet de sa motxilla 296. La Pomarrina 297. En Pere tort 298. Es reim del rei moro amb set pams de morro
204. Tom XVII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 299. En Pere de sa xuia 300. En Joanet i es gigant 301. Sa cama-rotgera 302. Es fustet 303. Mestre de Nadal de sa placeta del Socós 304. Amics de barret i amics vers 305. Un pare i quatre fiis 306. Una que no volia pastar 307. S'estudiant de sa cova de Salamanca 308. Es gallet, s'anyellet, sa godineta i es drac 309. Es lladre fadrí i es lladre casat 310. Es gorrionet
205. Tom XVIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 311. Na Francineta 312. Na Filet d'or 313. Na Roseta 314. Un calatravinetxo 315. S'anellet 316. Es patró Pere 317. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del tom XXI, però amb argument diferent) 318. Tres germanes i un gegant
206. Tom XIX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 319. En Joanet i sa barca que anava per terra i per mar 320. Na Tricafaldetes 321. En Joanet i es cavallet conseier 322. Sa rateta i s'avellaner 323. Sa flor de gerical i s'aucellet d'or 324. Es pas d'es jeure davant i d'es jeure darrere
207. Tom XX; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 325. N'Elienoreta 326. En Tinyoset 327. En Juanet i sa fia del Rei 328. Un que va fer es mort per no pagar deutes 329. Es tit i sa tita
208. Tom XXI; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 330. En Juanet Carnisser 331. Es set plets 332. Sa maneta de plata 333. S'homo i es lleó (mateix titol que una rondalla del Tom XVIII, però amb arguments diferents) 334. Es dos bessons 335. Sa raboa i s'eriçó 336. Sa rondaia d'En Vit 337. Un bas que li succeí a Sant Pere amb el Bon Jesús i ets altres apòstols 338. Es dotze mesos i dues jaies
209. Tom XXII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 339. Na Catalina 340. Es corpet d'es pou d'En Gatell 341. Na Rosa 342. Ses sabates de pell de poi 343. Tres fiis de viuda 344. Es pas d'es xoric 345. Sa guixeta tota sola 346. Es moro i es cristià 347. Tres germans sortats 348. Es muterar del rei de França 349. Mestre Antoni Llampina
210. Tom XXIII; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll 350. El rei sabi 351. Tres estudiants de la sopa 352. Es carboner i sa fia 353. Ses figues i es fii petit 354. Es puig de Santa Cirga 355. Es cavall del Rei 356. Ses dones bambes 357. Es ciurons que tornaren minyons 358. Sa moixa i s'àliga
211. Tom XXIV; 1936. Ciutat de Mallorca: Gràfiques Miramar/Editorial Moll Encantaments, tresors, gegants, negrets i por (20 subt.) 359. Sa roca d'Es Castellet i s'encantament que hi ha 360. Es tresor d'es puig de Na Fàtima 361. Sa por de Manacor 362. Es poll d'es penyal de Can Vicenç 363. S'encantament d'es puig de Ses Talaies 364. S'encantament de Son Lluc 365. Com va esser que es va fer es puig de Randa 366. Es gigants des Puig de Sant Salvador de Felanitx 367. Sa bubota blanca 368. Es negret de Sa Coma 369. Sa cova d'es castell d'Alarò 370. Es puig de Reig 371. Sa flor de falguera i es dimonis bioets 372. Es tresor d'Aufàbia 373. Es tresor de sa cova d'Ets Ermassets de Son Noguera 374. Sa por de Son Fortesa 375. Un altre tresor an es puig de Na Fàtima 376. Es gall de foc de Son Bru 377. Sa cuca de Sa Mola 378. Sa por de Son Cotoner 379. Sa por d'Es Putget Seneca i Lutero (2 subt.) 380. De com En Lutero i Seneca estudiaven a sa cova de Salamanca 381. De com Seneca va confondre En Lutero El dimoni atabacat (2 subt.) 382. De com es porcs enganaren el dimoni 383. De com el dimoni comprà un ruc Llegendes i supersticions (33 subt.) 384. Es Puig de Randa 385. Es Puig de sa Font 386. Sa sopegada d'es gegant 387. Ses témpores de Sant Tomàs 388. Com és que en sa corema toquen vespres abans de migdia 389. Eclipse de lluna 390. S'ànima d'es Racó d'En Vives 391. Per què és que no convé taiar-se es pèl de s'esquena 392. No convé deixar perdre res 393. Senyes del Judici Final 394. S'aigo, es vent i sa vergonya 395. Què fan es sembrats per Sant Gregori 396. Es cavall de Mahoma 397. Com és que es campanar de Sineu està una mica decantat de l'església 398. La sirena de la mar 399. Es peix Nicolau 400. Presa d'es Castell de Santueri 401. Un pont que es moros volien fer 402. Es peu de Sant Cristòfol 403. Petjades d'es cavall de Sant Jordi 404. Lo que succeí an es moros, una vegada, a Valldemossa 405. Sobre es sembrar 406. Fora taia sa pasta amb cap eina que tai! 407. Lo que diuen es galls, en cantar 408. Una herba que deixaren es moros 409. Es dijuni de Sant Llorenç 410. Un enginy per ses dones que tenen sa coa curta 411. Una pedra potxosa 412. La ciutat de Troia 413. La ciutat de Paradela 414. Temps bo per aregar ses bísties 415. Na Pontons 416. Alerta en fer escudella de llet formatjada! 417. La Mare de Déu de Sant Llorenç d'es Cardassar 418. De com es sol i es vent se provaren 419. Sa mare de Sant Pere Sa Llepassa n'és bon lloc, emperò n'és moratiu (2 subt.) 420. Es pastor de Sa Llepassa 421. S'oguer de Sa Llepassa 422. Es salt d'En Fenoi 423. Ses cames d'es retgidors de Porreres 424. De com ets andritxols anaren a un missèr de Ciutat per un consei 425. En Planiol, es glosador 426. Es llop d'es puig de sa cova negra 427. Es pas d'es retgidors de Sant Joan 428. Un mul que es va beure es sol 429. Es dimonis de Mainou 430. Es corb de Ses Puntes

EN JUANET I ES SET MISSATGES

— La me contaren a Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antònia Vallespir de Son Boga, i el sen Pere Gotze, un homonet vei que en sap i me n´ha contades una bona partida. —

AIXÒ era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.

N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.

Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.

Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom Juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera.
I ¿que fa ell?

Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.

Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca (Aquestes basses i es demés llocs que s’anomenen a continuació, se troben quant un va de Manacor a Ciutat p’es camin real), en troba un qui se travava.

—¡Alabat sia Deu!

—Per a sempre.

—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?

—Me trau.

—¿I a on treu cap travar-te?

—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.

—¿I aquesta es vera?

—Ara mateix e-hu veurás.

Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:

—¡Xo!

Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.

—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?

—En Corrim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Fe ta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.

—¡Alabat sia Deu! li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I que fas, si no es massa preguntar?

—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!

—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.

—N’Escoltim.

—¿Que’t vols llogar amb mi?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.

—Alabat sia Deu, digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?

—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per
desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.

I apunta an es Coll de sa grava.

Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.

—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?

—En Forsim, va respondre ell.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.

—Alabat sia Deu, li digueren.

—Per a sempre.

—¿I que fas, si no es massa preguntar?

—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.

—¿I el ferinís?

—Me pareix que no picara ningú pus.

Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.

—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?

—En Fletxim.

—¿Que’t voldries llogar amb mi?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á (Una paret que, en lloc d’esser plana damunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d’una esquena d’ase. Per aixó se diu paret d’esquena d’á o d’ase. En el primer cas, se perd la síl·laba derrera, lo mateix que an aquella altra espresió; perdre s’a(se) i ses magranes, equivalent a perdre sa xaveta), ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.

—¡Alabat sia Deu! Li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?

—M’esmol ses dents un poc.

—¿I quin es s’ofici teu?

—Llavorar parets.

—¡Ai de bo!

—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.

I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.

—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?

—En Llavorim.

—¿Que’t voldríes llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren per evant.

Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.

—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.

Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.

—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.

—Per a sempre, va respondre ell.

—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?

—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.

—¿I que’t diuen a tu?

—En Bevim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que vols guanyar?

—Cinquanta ll iures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manan feines.

Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.

Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.

—¡Alabat sia Deu! li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?

—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.

Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.

Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.

—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.

I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.

—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?

—En Bufim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.

Arribaren a Ses Enramades.

—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.

—Bé parla l’amo, digueren tots.

I posaren forqueta devant Ses Enramades.

Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.

Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.

—¿A on anau, valents joves? los demanaven.

—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.

—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.

—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.

Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.

Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.

—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.

—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.

Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.

En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:

—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.

Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.

—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!

—Que comens ell! va dir la Princesa.

—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!

—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.

La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.

—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.

—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.

—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.

—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!

—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.

—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.

I En Juanet se destirá d’aquesta.

—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.

El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.

Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.

—¿I per que es aquesta calderassa?

—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.

Tot-hom va quedar de pedra.

Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:

—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.

I el Rei que digué:

—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.

La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.

Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.

Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.

En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.

El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.

A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.

Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.

Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.

—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.

En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.

Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.

—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.

En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.

¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.

I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.

—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.

—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.

El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.

¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.

—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.

Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:

— Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament.
Vos provareu idò tu i sa meua fia.

— En voler, diu En Juanet.

— Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.

Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.

— ¿Estau? va dir.

— Estam, digueren tot dos.

— A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.

I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.

Al punt los varen haver perduts de vista.

Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.

I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.

La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:

—¡Juanet, Juanet, Juanet!

—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.

—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.

An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.

—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.

S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.

Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.

A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.

Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.

N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.

Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.

—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.

En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.

Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.

Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.

Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.

—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.

El Rei no sabia per on prendre.

—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.

El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:

—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.

—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.

—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.

En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.

El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.

—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.

En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.

Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:

—¡Venguen més senaies!

—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.

—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.

—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.

En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.

El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.

Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.

El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.

Los destriaren devora s’Hostal des pla.

Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:

—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!

Allá devora hi havía un gran pinar.

En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.

Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.

Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’ sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.

Era En Bufim que bufava a les totes.

El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.

En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.

Quant e-hi arribaren, foren ses bones.

Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.

—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.

—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.

—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.

—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?

—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?

—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?

—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?

A la fi En Juanet va pendre sa paraula.

—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.

—L’amo parla bé, i sa raó li vessa per demunt es cap, digueren tots.

En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.

Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.

I se casaren.

El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.

Manacor, Janer de 1890.

Jota den fideu