SEGLE XVIII.Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. - *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. FRANCISCO BALART. Jesu-Christ la Passió vostra tots la devem contemplar; al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro) quant sentí lo Gall cantar. Christians lo que 'us diré: creuréu de la Passió dels Apóstols y deixebles, de Jesu-Christ Nostre Senyor: y de tota la conversa que entre ells va passar; al manco la de Sant Pere quan sentí lo Gall cantar. Un Dijous Sant de cap vespre com estava ordenat, digué Jesus als Deixebles que vajan á la Ciutat: allí trobaréu un home ab un canter d' ayga en má, seguíulo fins á la porta de ahont veuréu que entrará. Los Deixebles humilment fan lo que el Mestre 'ls ha dit, vanse á Jerusalem perque Dèu n'era servit. Allí entrant á la Vila, davant d' ells se demostrá un home ab gran alegría, ab un canter d' ayga en má. Diréu al amo de casa, que jo vos hi he enviat, que vull celebrar la Pasqua, puig lo temps es arribat. Demanaréu una Taula, comensáula de parar, esta nit los meus Deixebles ab vosaltres vull sopar. Quan Jesus fou en la Taula en casa Simeon Leprós, humilment li presentaren aquell menjar tant preciós. Digué Jesus estas paraulas, comensantse á contristar: ab gran desitg esperava de menjar aqueix sopar. Quan Jesus fou en la Taula, segons escriu Sant Matheu, esta nit los meus Deixebles hu de vosaltres me trahiréu. Ja fugirán las Ovellas quan lo Pastor pres será, los Soldats tots á la una deixarán llur Capitá. Lo qui á mí me trahirá posará la má al meu plat, y ell se'n portará 'l bocí que per mí está reservat. Y vindrá lo Fill del home, puix així promés está, crucificat será lo Home, Dèu clarificat está. Miráu quanta amistat porta Jesu-Christ á n' al traydor, posant junts la má al plat, qu' es voluntat del Senyor. Per veure si 's penediria no 'l volgué escandalisar, perque portava la bossa del vendre y del comprar. Diu Sant Pere gloriós: Senyor, may vos deixaré, avans moriré per Vos, Senyor, que no fugiré. Y si algú se escandalitsa escandalitsat será, que jo 'l ne perseguiré ab lo coltell en la má. Mira lo que jo 't dich, Pere, mira en esta santa nit, antes que lo Gall no cante jurarás que no m' has vist: y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado) ab mi vindrás á ignorar, fins dir no coneixes l' Home que es lligat en lo Pilar. Encara dich mes avant, mira, Pere, que farás, antes que lo Gall ne cante tres voltas me negarás. Llavors lo beneyt Sant Pere comensá de contristar, volgué entendrer lo Misteri que en la Taula se va obrar. Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules) acabaren de sopar; Jesus pren la tovallola, la bacina en l'altre má. (palangana, bacín) Per mostrarnos la Doctrina los peus los volgué rentar, á fins y los peus de Judas Jesu-Christ se va inclinar. Diu Sant Pere gloriós: Senyor, vos no 'm rentaréu; tú no rebrás lo meu Cos si jo no 't rento los peus. No, Senyor, los peus á solas, que las mans me vull rentar; lo que ja está net, Pere, no fretura de rentar. Deixebles, tots sou mòlt nets de culpas y de pecats, si no es aquell mal enterch Deixeble tant desditxat. Mira lo que jo 't dich, Pere, tot passa en veritat, valdria mes que en la terra un home tal no fos nat. Jesus may fa ninguna obra sinó ab gran cumpliment, va posar la tovallola. y ordená 'l Sant SAGRAMENT: Qui menjará de la Carn mia, y de la mia sanch beurá, si es mort cobrará vida, si es viu bè morirá. Judas també combregá, possehit ja del Dimoni, Jesu-Christ li va parlar: vesten acabar ta obra. Ningú d'ells may entengueren lo que Jesus va parlar, pensant podé li dolia quan Judas se va penjar. Quan Judas se 'n fou anat Jesu-Christ feu un Sermó, haja pau entre vosaltres y no hi haje mes rencor: lo que lo mes petit vulla lo mes gran també ho voldrá, que jo pregaré al meu Pare vos tinga tots de sa má. Un poch estaré ab vosaltres, mes tantost me 'n aniré, teniu ferme esperansa que al ters dia tornaré: de Adam la gran cayguda Jo la tinch de reparar, y las Ovellas cautivas aniré Jo á rescatar. Allí ahont Jo aniré valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros) que per conservar la Fé haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés) Quan se vindrá la jornada Jo vos vindré á cercar, y vos donaré una vida, la qual sempre durará. Quan aniréu per lo Mon predicant la Santa Fé, Deixebles, ab lo meu nom destruiréu a Llucifer: y en mostrarli la Creu mia ahont me posarán demá, ahont se vulla que sia, ab lo meu nom fugirá. Contempláulo dins del hort com estava agenollat, aguardant la trista mort ab tanta humilitat. Los Sants Pares y Profetas may cessavan de clamar: Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix) veníunos á llibertar. La segona oració que va fer lo Fill de Déu, lo Calzer de passió (cáliz) li aportá San Miquel. Acceptáulo, Jesus Dèu, que aquesta ha de passar la Vostra Santa Persona, si lo mòn voléu salvar. Quan Jesus hagué acceptat lo Calzer de passió, se girá á sos Deixebles, que dormian de tristor: esta nit los meus Deixebles, tots me voliau ajudar, ara solament una hora ab mí no podeu vetllar. Despertáu los meus Deixebles y direm Oracions, que Dèu nos do paciencia en nostras tribulacions. Lo enemich del Fill del Home esta nit no dormirá, per guiar que 'l Fill del Home lo pugan crucificar. Lo enemich may ha sabut, ni entés perfectament, que Jo sia la virtut del Pare Omnipotent; ni entendre lo Misteri de la Santa Trinitat á fins que lo meu Deixeble falsament me haurá besat. Ja se acostan las tenebras, pero anemsen aviat, que ja sento las cadenas ab que tinch de ser lligat: qui tindrá coltell ó gladi bè lo podrá guardar, perque tots son gent de armas los que 'm venen á cercar. Llavors Judas arribá ab los Jueus ab grans crits, Jesu-Christ los va parlar: ¿qué cercáu los meus amichs? Ells llavors cauhen en terra en sentir Jesus parlar, fins que plagué á Jesus ningú d' ells se va aixecar. Diumenge era ab vosaltres que 'm feyau mòlt gran honor, ara veniu tots ab armas, com si fos un malfactor. Ell los diu veniume á pendre que 'us ne dono llibertat, cumplit se han las Profecías del que está profetisat. Llavor Judas lo besa á la galta preciosa; prestament se va acostar aquella gent rabiosa: Llavors lo beneyt Sant Pere volguels fer tornar atrás, y va tallar la orella á Malcos, criat de Caifás. Torna lo teu coltell, Pere, á son lloch acostumat; qui de coltell feriria, de coltell será nefrat. En tocant Jesus la orella prestament la va curar, quan veren semblant Misteri mes se varen indignar. En casa de Anás portaren á Jesus pres y lligat, perque la anyada passada tenia 'l Pontificat. Dintre de una gran sala aquella nit va passar Christo ab las mans lligadas arrimat en un Pilar. Diu Sant Pere á Sant Joan seguim tots á Jesu-Christ, ara no 'ns coneixerán, perque es obscura la nit. A dins de aquella sala los dos se varen entrar, perque Sant Joan de casa era mòlt familiar. Quan Sant Pere va sentir maltractavan al Senyor, la sirventa li va dir: ¿tú ets de aquell Malfactor? No 'l conech, digué Sant Pere, innocent me fas tornar: dicte que n' ets Galileo, jo 't conech ab lo parlar. La sirventa may callava perque es cap de pecat: dicte que tú ets Deixeble de aquell endemoniat! No 'l conech, digué Sant Pere, ignocent me fas tornar; dicte que ets Galileo, se 't coneix ab lo parlar. Respon un criat de casa servidor del Sacerdot: aquest perseguia á Malcos quant eram dintre del Hort. No l' conech, digué Sant Pere, ab jurament ho afirmá; tant prest com la Fe li falta lo Gall se posa á cantar. Jesus mira á Sant Pere quan lo Gall hagué cantat, prestament hisqué de casa á plorar lo seu pecat. Diu la Santa Escriptura, que es cosa de contemplar, que 'ls ulls de la sua cara pareixian una mar. Humilment ne respongué Jesu-Christ al Pontífice: digas, ¿per qué me interrogas de mos costums y Doctrina? A los de la Sinagoga davant tots he predicat, interroga tot lo Poble que dirá la veritat. Llavors Malcos lo ingrat, oblidat del benefici, un bofet li va pegar: (bofetada, bufetada) ¿axí parlas al Pontífice? Portantne la ma armada fortament li va pegar: en aquella cara sagrada, quels ángels miran de grat. Respongué mòlt humilment Jesu-Christ a ne 'l criat: si mal parlo al Pontífice, digas ¿ab qué he errat? Y si bè, ¿per qué me pegas sens trobar en mí error? Contemplém com maltractavan a Jesus nostre Senyor. Lo divendres quant fou dia portárenlo á Pons Pilat; perque era President del Emperador enviat. Llavors en aquella hora que 'l hagué interrogat Jo enviá al Rey Herodes, que 's trobava en la Ciutat. Quan Herodes lo vegé, digué als cavallers seus: per cert ne trobo gran pler de veure al Rey de Jueus. Miréu de qué me ha servit lo senyor de Pons Pilat; eram mòlt grans enemichs, y ara cobram amistat. Herodes lo interrogá, mes Jesus no respongué, y veyent no li parlava mòlt admirat ne estigué. Dient que pot ser la causa que Jesus no li ha parlat era perque el Rey Herodes estava excomunicat. Herodes per menysprearlo ja de blanch lo feu vestir, á casa Pilat tornáulo, puig á mí res no m' vol dir. Jo no sé la causa sua, ell ab mí no ha parlat, digáuli las mans li beso per la nova amistat. Los Jueus altre vegada prengueren al Fill de Dèu, davant Pilat tots cridavan muyra, muyra, vaje en Creu. Crucificáulo vosaltres, los respongué Pons Pilat, perque may entre Escripturas jo tal Lley no he trobat. Pons Pilat li preguntava: digas ¿ets rey dels Jueus? Jesu-Christ li va parlar: puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? Assó no es lo meu regne, ni may lo he aministrat; dicte que ets Rey de Judea, diu Pilat ab veritat. Diu Pilat no trobo causa, que sia causa de mort, si ell vos ha fet agravi, jo 'l faré assotar mòlt fort. Pensant que així estaria tot lo Poble acontentat; pero ab grans crits cridavan que sia crucificat. Ab gran furia assotaren los Jueus al Fill de Dèu, cinch mil assots li donaren ab diferents instruments. Tot lo cos li maltractaren per pagar nostre pecat, plorém com plorá Sao Pere quan veu lo Gall ha cantat. Puig que Rey es aquest Home. així ho diuhen los Rabins, fassamli una Corona de puntas de jonchs marins. Y dos de la Sinagoga se 'n anaren al mercat á comprar una Corona per posarli en son cap. Quan tingueren la Corona al sant cap li han ficada, per afligir sa Persona ab bastons li han apretada. La cara li han tapada, saludantlo ab deshonor, de setanta y dos espinas coronaren al Senyor. Mòlt volia Pons Pilat que Jesus ne prengués mort; així 'l trau á la finestra per rebre algun conort. Dient: veus aquí lo Home que m'haveu encomanat, y miráu entre vosaltres si será prou castigat. Quan Pilat sentí la gent que cridavan tol-le, tol-le: per cert que sou mólt dolents de fer morir aquest Home. Puig que vostra lley ordena que un home se llibertás, llibertém pues á Jesus, y sentenciám á Barrabás. Deixa estar á Barrabás, tot lo poble responguè, crucificáu á Jesus, que aixís al poble convé. Y muyra donchs aquest Home per guardar algun excés; diu Pilat no li veig causa, ni abasta tot son procés. Dos testimonis cercaren falsos per testificar, perque Pilat á las horas lo hagués de condemnar. pero entengué la mentida, aygua vol pera las mans, dient, jo no tinch la culpa, cayga sobre vostres sanchs. Ab gran furia cridaren tots los Jueus ab un crit: vinga ja sobre nosaltres la sanch de aquest inich. Y no sols sobre nosaltres, nostres fills volém posar, condempna prest aquest Home, que 'l volem crucificar. Lo endemá era festa; mòlt tardava als Jueus que la sentencia fos dada per carregarli la Creu. Essent ella tant pesada, temeren no 'ls desfallís, que no li caygués en terra, per lo camí no morís. Quan los Jueus varen veure que rossegava la Creu, férenli posar darrera á ne 'l Simon Cirineu: no per pietat alguna, que bè 'l ne varen pagar, sino perque temian que no hi pogués arribar. En lo carrer de Amargura vostre Mare os encontrá, plena de molt gran tristura prestament vos abrassá. Ningú d 'ells la va tocar que 's voluntat del Senyor; caminant al mont Calvari sentíreu mòlt grant dolor. Quan allí fou arribat, aquella gent inhumana, mòlt prest vos han despullat de vostra roba sagrada. La sanch de nou vos brollava, que eixia per tot lo Cos, y los sayons prest jugaren sobre del vestit la sort. Després de haverhos clavat en la preciosa Creu, los Jueus tots á la una vos feyan burla y menyspréu. pero Vos al vostre Pare los havéu encomenat, que 'ls tinga misericordia, y los perdone llur pecat. Sobre la Creu vos posaren, així hu diguè Pons Pilat, la causa de vostre agravi, ab aquell Títol honrat. De tres llenguas lo ha dictat, que així tots ho entendrém, dient lo que el Títol deya: Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI) No poguè estar ocultat en vos lo diví amor, perdonant en aquell lladre que 'us confessá per Senyor. Perdonant lo que devia y tot altre pecat: perque en vostra má dreta, en Creu estava posat. A vostre mare diguereu: Dona, aquí está vostre fill, á sant Joant la donareu com á clar y net Espill. Sant Joan la pren per Mare, puig que Jesus ho ha manat, que may tals cambis se veren ab temps tan abreviat. Quan Jesus se véu clavat y obert tot lo sèu cos, cridant está á son Pare li done algun socós. Ja que ell mort per amor de beure ha demanat, portárenli fel y vinagre; no 'l vol quant lo ha gustat. Consumatum est exclama Jesu-Crist nostre Senyor, quan la mort se acosta tractanlo ab gran rigor. Cumplit ha las Profecías que de ell estava parlat, sens faltar una paraula del que Dèu ha ordenat. Bè savem perfectament, que als inferns devallá, y deslliurá als Sants Pares. y de allí se 'ls ne portá donantlos la sua vista de gloria ab cumpliment, aná á veurer á sa mare ab tant rich acompanyament. Perdona nostre pecat, Jesu-Crist nostre Senyor, si en res habem errat en la mort y Passiò. Y la humil Verge María que nos vulla ajudar y en Sant Jaume de Galicia per tots ne vulla pregar. TORNADA. Jesu-Crist la Passió vostra tots la devém contemplar, al manco la de Sant Pere quant sentí lo Gall cantar. AGUSTÍ EURA. Lo morir es tan injust y tan superfluo l'espant, que segons l' Esperit Sant morir es cosa de gust. Quant mor y acaba lo just, dolcíssimament s'adorm; lo lance fatal y enorm de Lázaro 'n dará fé; puix Cristo en sa mort diguè nostre amich Lázaro dorm. …... Si fos ta desgracia igual á la de un brut y una flor que quan moren tambe mor l' ánima material, podria saberte mal la mort fatal alashoras: pero tu, oh home, no ignoras que l' ánima no fineix; antes quan del cor parteix logra notables milloras. Alsa la imaginació y mira que no es aquí sinó en lo Empíreo, lo fí de la hermosa creació. La nostra conversació al cel está dirigida. Esta ditxosa partida no 't deu costar ni un sospir; puix millor que no morir ve á ser, conmutar de vida. ¿Quí pot estar trist lo dia que ix llibre de una presó? Quí, al pendrer possessió de la herencia que apetía? Quí ha tingut melancolía lo dia de sa victoria? Quí, al fecundar la memoria de la Benaventuransa? Y quí, lo dia que alcansa una corona de gloria? IGNACI FERRERAS. (Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) ¿Qué pretens agitada fantasía que vaga, perturbada y pesarosa formidables ideas me presentas, y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? La nit que ab sa quietut al descans brinda funestas inquietuts me causa y dona, perturmantme 'l descans ab mil fantasmas y horribles visions de negras sombras. Lo llit, que per alivio de fatigas ab lo tou matalás de finas plomas la dolça son deuria conciliarme es pera mí catasta fatigosa. …. Acusa la inocencia ma malicia, sa mansuetut á mon furor s' oposa, sa doctrina confon mas ignorancias y sa sencillés m'autoritat mofa. Los escarnis á ells fets en mí recauhen, lo cervell me traspassa sa corona, la creu pesada atrunca mes espatlles, los assots rigurosos me deshonran, los claus de peus y mans contra mí 's giran, clavantme 'l cor en creu la mes penosa; y 'l bot del ferro de la dura llansa iras, horrors y confusions aborta. La sanch per tantas llagas derramada del llibre de la vida apar que 'm borra y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto) la terra bocarons profundos obra. No trobo puesto en que los peus afirme engullintme sas grutas horrorosas. IGNACI PUIG Y BLANCH. (Tros del Temple de la Gloria.) Rodejat de la sombra formidable que difundeix la mort assoladora, desterrat á una terra inhabitable que als tristos moradors cruel decora; ¿com cantaré la llum inagotable del sol etern que brilla sens aurora que no ha vist del ocás la tomba obscura y derrama á torrents la ditxa pura? Sentat ab los germans del cautiveri en la endolada y fúnebre ribera dels negres rius del Babiloni Imperi sufrint del enemichs la sanya fera y 'ls dardos de la burla y vituperi en una terra estranya y forastera, ¿Com cantaré tan trájicas escenes entre grillons, manilles y cadenes? O Vos! que resplandiu en las alturas de la Santa Sió, Dèu de grandesa, abisme inagotable de dolçuras donau vigor y aliento á ma flaquesa: en una mar sumergit de amarguras parlar de vostra gloria es árdua empresa; mes jo entraré en la senda peregrina si vostra llum preciosa m'encamina. Renovava una tarde la memoria dels héroes esforsats que reportaren de si mateixos la inmortal victoria, y ab ilustres hassanyas decoraren los fastos indelebles de la historia, y de llaurers eterns se coronaren; quant me rendeix un sol molt apacible y pujo á la morada inaccessible. Per las regions etéreas navegava sens rumbo, sense carta y sense guia: un aura dolça y fresca respirava y mon cor dilatava la alegría: una calma benéfica reynava y la pálida lluna resplandia: y centellant las vívidas estrellas mars inmensos formavan de llums bellas. Superava á las onas lluminosas sens fatiga en ma rápida carrera y ab forças inauditas y assombrosas corria los espays de l' alta esfera; vencent en las regions esplendorosas lo curs velós del águila llaugera la nau que surca 'l mar arrebatada y del aire la saeta disparada. Des d'aquellas diáfanas alturas un átomo la terra parexia, buscava las palmeras y planuras, los valls, lo mar inmens, la selva umbría, tantas y tan preciosas hermosuras, y res la vista atenta descobria; mes fixantla del cel en la bellesa del Etern m' anunciaban la grandesa. SERRA Y POSTIUS. Si vas á Montsserrat ves per Sant. Lluch. que no 't picará l' sol per mes que t' toch, no vajes ab calés, gasta mes poch, ves com Madó Guillaume sobre un ruch; Veurás allí unas perlas com un truch, las esmeraldas com un plat de foch, los diamants mes grossos que un gran roch, entre las llantias mira la del duch; Si pujas á la hermita del bon grech, com molt no fassa lo xerrich xerrach, veurás pinsá que pren pinyó ab lo bech, de la má del que va vestit de un sach; altras cosas veurás que jo no aplech; perque no caben en aquest buyrach.TAULA. Planas (se omitix) Prólech SEGLE XIIAnfós II Guillen de Bergadan Guerau de Cabrera Huch de Mataplana Ramon Vidal de Bezaudun SEGLE XIII.Arnau lo Catalá Guillem de Cervera Bernat d'Esclot (Desclot, d'Es clot; Asclot; Desbots) Amanéu des Escas Ramon Lull Guillem de Mur Oliver lo Templari Pere II. - Guerau Borneil Pere III Pere Salvatge. Serverí de Girona SEGLE XIVPau de Bellviure Fraderich de Sicilia Llorens Mallol Arnau March Jaume March Pere March Bernat Miquel Muntaner Daude de Prades Pere lo Ceremoniós Pons Huch III Pere de Queralt Anselm Turmeda SEGLE XV Pere d'Abella Mossen Avinyó Na Tecla de Borja Mossen Crespí de Valldaura Roderich Diez 102 Arnau d'Eril Estanya Francesch Ferrer Fenollar. - Scrivá Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela Andreu Febrer Joan Fogasot Ferrando. Figueres Pere Galvany Jaume Gazull Guillem Gibert Martí Gralla Martí García Franci Guerau Jordi de Sant Jordi Romeu Lull Ausias March Pere Masdovelles Berenguer Masdovelles Joan Masdovelles. Huch de Moncada Joan Moreno Mossen Navarro Francisco Oliver Perot Joan Pestrana Mossen Pere Puig Jaume Roig Lluis Requesens Vescompte de Rocabertí Mossen Joan Roig de Corella Joan Rocafort Ramis Lleonart de Sors Jaume Safont Comenador Stela Mossen Sunyer Mossen Bernat Serra Serradell de Vich Ramon Gavall (Çavall) Miquel Stela Pere Torroella Trafort (Traffort) Lluis de Vilarasa Anton Valmanya Mossen Verdú Francesch de la Via SEGLE XVI. Onofre Almudevar Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán) Fructuòs Bisbe y Vila Francisco Calsa (Calça) Joan Fernandez d'Heredia Gabriel Leonart Guerau de Montmajor Pere Giberga Ramon Havem Ausias March Andreu Martí Pineda Joan Pujol Jeroni Pujades Miquel Pujades Antoni Rius Jaume Siurana - los tres juntos - Lluis Joan Valentí Andreu Martí Pineda Geroni Santpere Pere Serafí SEGLE XVII Magí Casas Pere Pau Feuria Geroni Ferrer de Guisona Francisco Fontanella Vicens García Joseph Romaguera SEGLE XVIII. Francisco Balart Agustí Eura Ignaci Ferreras Ignaci Puig y Blanch Serra y Postius TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 16 de noviembre de 2021
Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula
miércoles, 25 de agosto de 2021
PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA. Ramon Lull, mallorquí.
EL LLANTO
DE LA VIRGEN (VÍRGEN).
Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."
Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.
Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.
Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel, Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -
La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que trascribimos.
PLANT DE NOSTRA DONA
SANTA MARÍA.
I.
Avava ab gran gaug la verge María
A veser (1) son Deu fill que haút havía,
Per lo Sant Esperit sens d'home paría,
E car son Deu fill e home sabía
Lo gran gaug, e'l plaer que per ell sentia
No es quil pogués dir; mas gens no sabía
L'íra n’ el desconort en qu'esdevenia,
Car Judas Schariot concebut havía
En trahir Jesu-Christ qui morir volía
Per nosaltres a salvar, e per donar vía
Com mays l'hom servescha e que cascun sia
Seu per compra de mort, car per nos moría.
II.
- Judas Schariot! tú has mon fill venút,
Lo qual mays val que tot quant n' has haút;
Donat has per argent lo senyor de virtud;
Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;
Mí has fals enganada e tú n'est deçebut:
E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.
Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut
Qui en home e Deu, e rey es de salut?
Jo' n romanch dolorosa: e tu n'est abatut!
¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut
Ab ira e dolor aytant com has pogut,
Perqu'en serás en infern combatut e vençut.
III.
Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m'han trahit, e l'han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D'aquest tan gran trayment, lassa, irada'n só
Tan fort, que tota'm sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D'aquest mal qui n'es fayt ¿qui'n trobará perdó?
IV.
Judas! fals enemich de tot defalliment !
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n'en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú fals, ergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l'has trayt per ton vil tocament?
V.
Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n'haurás tal trebal
Que tostemps n'estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l'hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pot esser mortal.
VI.
Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu'ell no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -
VII.
Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m'ha deshonrada,
Car m'han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m'ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?
VIII.
Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t'es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t'ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu'em planch e' m plor,
…........
IX.
Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t'ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fa gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fa ço que pot com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?
X.
Pres es estat mon fill e per villania;
En la sua cara cascun li escopía;
Cara de Deu e home e on tot bé havia
En que veig escopir si ella podía
En ella escopir negú no y jaquía
E tant estava gran la inmundicia
Qu'en ella pausaven, que com la vesía
D'ella no‘m venia lo gaug que solía;
E car a ella, lassa, venir no podia
E que la denejás un pauch no moria.
Ah cara gloriosa, d'on joy me venia!
E com gran gaug hauria si tocar vos podia!
XI.
Per la cara e'l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e ´scarnir
Per tant malvat jueu ! ¿com se pot abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir ?
Ah coll tan pacient ! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir ?
XII.
Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats !
Ah jueus plens de mal e no escarniscats !
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats !
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.
XIII.
Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e'l cor vol esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós ! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu'eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -
XIV.
Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó ell sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l'ha exalçat,
Que tot quant ha creat a ell ho ha donat
E ab ell ajustada es hom e deytat. -
XV.
Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors ! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat ! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu'eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat !
XVI.
De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en ell sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l'humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si ell fos bastax li feren manament
Que ell portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li'n tost acorriment!
XVII.
Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?
XVIII.
Per ço que al meu fill fos donat gran turment
E que fos escarnit per trastota la gent,
Ab corona d'espinas e cascuna punyent
Coronaren mon fill quax qui fa honrament
A rey per son regisme com pren honrament;
E cascuna espina entrava tant fortment
Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,
E per tota la cara era decorriment,
Del cap tro als peus, mas la angoxos turment
Que eu, lassa, havia no es home vivent
Qui lo pogués pensar, car sols l'esguardament
Que mon fill me fasía m'era quax foch ardent.
XIX.
Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d'aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (10) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E'l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -
XX.
Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,
Ab esguart angoxós com a hom engoxán,
E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;
Ella sia' n ta guarda duy may en aván:
E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -
Trista quant eu viu que de mí feu comán
Cell qui no'm lexava nulla hora en quan,
Adonchs mi sentí sola e pensí en están
Que lo meu fill moría e que en gran afan
En aquest mon viuría, on visquí beneran
E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,
- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -
XXI.
De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d'amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida ! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía ?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!
XXII.
Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p'el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.
XXIII.
Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no'n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors !
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).
XXIV.
Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L'arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que ell no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor ! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.
XXV.
Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pots
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós ! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d'ira fals mots.
XXVI.
Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l'humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d'ella no's partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L'original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!
XXVII.
Al cors de Jesu-Christ estava restaurat
Un fort petit de sanch per ço que calcigat
No fos per els jueus; mas Longí al costat
Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát
D'on exí aygua e sanch que ha Longí tocat
En los ulls perque ha son vesér recobrat,
E d'aygua e de sanch fó lo payment rosat.
Maravellás Longí quant vi la claredat,
E de la mort de Christ hac molt gran pietat,
E penedís molt fort com lo hac nafrát,
E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,
Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!
XXVIII.
Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,
Cascun lo lexá, e fó acompanyats
De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.
Lo dól qu' abdos fasien no pot esser comptats:
De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats
Joseph d' Arimatias qui era molt privats
De Jesu-Christ, demaná a Pilats
Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:
Si qu'ell e Sant Johan de la crotz l' han levats
E la douça puella prenlo en los seus brats,
E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,
Ab una nova tela en ell l´han soterrats.
XXIX.
Maria Magdalena vench al moniment
On trobá la regina en desconsolament,
E si's feu Sant Johan e pregá humilment
La puella d' amor que vingués mantinent,
Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).
- Ah ! dix la regina, tan greu depertiment
Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent
Virtut ne força en anant ne en sient. -
E adonch la regina donant baysament
A la peyra del vás ab tal suspirament,
Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,
Vench ab Magdalena en ella sustinent.
XXX.
Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............
XXXI.
De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l´hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pot star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pot sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu'em vulles d'ell perlar.
XXXII.
Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vol que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu'es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.
VARIANTES.
(1) En veser son Deu fill que haút havia,
(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.
(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció
(4) Tuyt li seu companyon e'l jueu mal apres.
(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,
(6) Car eu no poria l' escarns qu'eus veig far,
(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.
(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament
(9) Car envers la terra estava regitat,
(10) De mentra que mon fill pendia en axí,
(11) E enaxí semblava com fembre per pahors
(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.
(13) En altas votz cridava: - L'angel Sant Miquel,
(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi
(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,
(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.
(17) Quant vereu la regina que no'ls dix oc, no,
(18) La regina que plorava mic no's pot estar
(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pot sobrar,
------
Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.
///
Continuará a Regne de Mallorca.....
martes, 5 de octubre de 2021
EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.
EL LLANTO DE LA VIRGEN.
Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."
Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.
Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.
Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel, Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -
La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que transcribimos.
PLANT DE NOSTRA DONA
SANTA MARÍA.
I.
Anava ab gran gaug la verge María
A veser (1) son Deu fill que haút havía,
Per lo Sant Esperit sens d' home paría,
E car son Deu fill e home sabía
Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia
No es quil pogués dir; mas gens no sabía
L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia,
Car Judas Schariot concebut havía
En trahir Jesu-Christ qui morir volía
Per nosaltres a salvar, e per donar vía
Com mays l' hom servescha e que cascun sia
Seu per compra de mort, car per nos moría.
II.
- Judas Schariot! tú has mon fill venút,
Lo qual mays val que tot quant n' has haút;
Donat has per argent lo senyor de virtud;
Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;
Mí has fals enganada e tú n' est deçebut:
E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.
Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut
Qui en home e Deu, e rey es de salut?
Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut!
¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut
Ab ira e dolor aytant com has pogut,
Perqu' en serás en infern combatut e vençut.
III.
Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só
Tan fort, que tota' m sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?
IV.
Judas! fals enemich de tot defalliment!
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú fals, ergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?
V.
Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal
Que tostemps n' estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.
VI.
Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -
VII.
Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m' ha deshonrada,
Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m' ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?
VIII.
Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,
…........
IX.
Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fá gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fá ço que pòt com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?
X.
Pres es estat mon fill e per villania;
En la sua cara cascun li escopía;
Cara de Deu e home e on tot bé havia
En que veig escopir si ella podía
En ella escopir negú no y jaquía
E tant estava gran la inmundicia
Qu' en ella pausaven, que com la vesía
D' ella no‘m venia lo gaug que solía;
E car a ella, lassa, venir no podia
E que la denejás un pauch no moria.
Ah cara gloriosa, d' on joy me venia!
E com gran gaug hauria si tocar vos podia!
XI.
Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e´scarnir
Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir?
Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir?
XII.
Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats!
Ah jueus plens de mal e no escarniscats!
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.
XIII.
Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -
XIV.
Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó éll sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l' ha exalçat,
Que tot quant ha creat a éll ho ha donat
E ab éll ajustada es hom e deytat. -
XV.
Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat!
XVI.
De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en éll sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l' humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si éll fos bastax li feren manament
Que éll portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!
XVII.
Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?
XVIII.
Per ço que al meu fill fos donat gran turment
E que fos escarnit per trastota la gent,
Ab corona d' espinas e cascuna punyent
Coronaren mon fill quax qui fá honrament
A rey per son regisme com pren honrament;
E cascuna espina entrava tant fortment
Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,
E per tota la cara era decorriment,
Del cap tro als peus, mas la angoxos turment
Que eu, lassa, havia no es home vivent
Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament
Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent.
XIX.
Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d' aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (¡O) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E' l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -
XX.
Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,
Ab esguart angoxós com a hom engoxán,
E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;
Ella sia' n ta guarda duy may en aván:
E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -
Trista quant eu viu que de mí feu comán
Cell qui no' m lexava nulla hora en quan,
Adonchs mi sentí sola e pensí en están
Que lo meu fill moría e que en gran afan
En aquest mon viuría, on visquí beneran
E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,
- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -
XXI.
De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no 'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d' amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!
XXII.
Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p' el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.
XXIII.
Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors!
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).
XXIV.
Levava nostra dona les mans e´ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.
XXV.
Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pòts
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.
XXVI.
Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l' humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L' original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!
XXVII.
Al cors de Jesu-Christ estava restaurat
Un fort petit de sanch per ço que calcigat
No fos per els jueus; mas Longí al costat
Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát
D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat
En los ulls perque ha son vesér recobrat,
E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat.
Maravellás Longí quant vi la claredat,
E de la mort de Christ hac molt gran pietat,
E penedís molt fort com lo hac nafrát,
E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,
Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!
XXVIII.
Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,
Cascun lo lexá, e fó acompanyats
De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.
Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats:
De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats
Joseph d' Arimatias qui era molt privats
De Jesu-Christ, demaná a Pilats
Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:
Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats
E la douça puella prenlo en los seus brats,
E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,
Ab una nova tela en éll l´han soterrats.
XXIX.
Maria Magdalena vench al moniment
On trobá la regina en desconsolament,
E si' s feu Sant Johan e pregá humilment
La puella d' amor que vingués mantinent,
Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).
- Ah! dix la regina, tan greu depertiment
Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent
Virtut ne força en anant ne en sient. -
E adonch la regina donant baysament
A la peyra del vás ab tal suspirament,
Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,
Vench ab Magdalena en ella sustinent.
XXX.
Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............
XXXI.
De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l'hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pòt star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.
XXXII.
Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vòl que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.
VARIANTES.
(1) En veser son Deu fill que haút havia,
(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.
(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció
(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres.
(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,
(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far,
(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.
(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament
(9) Car envers la terra estava regitat,
(¡O) De mentra que mon fill pendia en axí,
(11) E enaxí semblava com fembre per pahors
(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.
(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel,
(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi
(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,
(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.
(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no,
(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar
(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar,
------
Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.
