Mostrando las entradas para la consulta plans ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta plans ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 13 de noviembre de 2021

LO LLIBRE DELS POETAS. Segle XIII.

SEGLE XIII. 


Arnau, lo catalá. - Borneil, Guerau. - *Castellví, Franci de. - Cervera, 
Guillem de. - Esclot, Bernat d'. - Escás, Amaneu des. - Lull, Ramon. 
- Mur, Guillem de. - Oliver lo templari. - Pere II. - Pere III. - Salvatge, Pere. - Serverí de Girona. (Cerverí)
ARNAU LO CATALÁ. Ben volgra s'esser pogués tot lo mal qu'ai fag desfar e 'l ben que non ai fag far, qu enaissí 'm fora ben pres se 'l bes fos mals e 'l mals bes, ia pueis no 'm calgra duptar ans fora le bes tan grans qu'en fora pars d'un dels sans era non sai cum s'anera de me tan son li mal gran e petit li be. Tan mi sen ver Dieu mesprés que 'm cuidei desesperar; mas vei qu'eu non o dei far quar máiers es sa mercés que 'l mieus grans peccat non es. Aissó 'm fai assegurar pero ben voilgr' atrestans viure e de iorns e de ans a sa honor per meill trober mercé com ll'ai estat fals e de mala fe. Verais Jesucrist, no 'us pes s'ieu vos ans de ren pregar; mercés non laissés cobrar al diabol que tenc pres; e s'anc sire qu'il plagués al cor o vendatz tot car: le cors qu' a fach los enjans suefra las penas e 'ls dans; el cors n'aia pena que il cové qu'el n'a trait vos e s'arma e se. Ben sai, si ia 'm val mercés, que mercés será ses par sol aiçó 'm deu esglaiar quan re plus fag non agés; mas las semanas e 'ls mes e 'ls ans qu'ai laissat passar qu'ieu non fai Dieu remenbrans sol aissó 'm deu esser dans, quar gizardon no fei hom de no re e quier l'a tort qui non á fag de que. Ben sai qu'a tart mi sui pres vas Dieu de mercé clamar, mas el nos mandet so 'm par que qual c' ora qu'ieu vengués no 'm soanería ges e fora tems d'albergar, pero ben volgra enans laissar mos faillimens grans quar en sa cort no pot intrar so cre nulls homs tachat de nulla mala re. Les segles fals e truans vils e semhaires d'enjans (o sembaires) ab hú non a nullhs hom honor ni be pus ama Dieu ni 'l blan, ni 'l tem, ni 'l cre.
ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Dieus verais a vos mi ren. II. Be n' es razós qu' eu retraya.
GUILLEM DE CERVERA.
Si tot letra no say, En Guylan de Cerveyra als plans comenseray plan' obra vertadeyra. Mas no 'm conexerán, ies ne m'entendrán be, can mon nom ausirán, ne 'ls sovendrá de me. No conosc ablatius, singulars ni plurals, verbs, oblics, sostantius, ne mudes ne vocals, Pretérits ne presens, consonans, leonismes, ne ab sens ne accens, ne comtes d' argorismes. (ni cuentas de algoritmos; comptes) Mas am e-z ay amat, e-s enquer amaray, e pas e-z ay passat e lig e ligiray. Car ligir ditz emblar, perqué emblar volgra mi á tot vil malestar, c' aytal emblar vey fi. E ligirs ditz coylirs, perqu' eu volgra cuylir amor, plasers, servís ab poder de servir.
E ligirs passar dits, perqu'eu volgra passar ab los tres reys, guarnits de tot arnés, la mar. E ligirs dits ligir, can hom la letra lig, e triar e-z eslir, si tot be no comfig. Eslir volgr' e triyar, si pogués, mal e be, e 'l be pendre, laixar lo mal, c' axi-s cové. E volgre ligir libres, on conagués cals suy, e co 'l mon vay con gibres, cals seray e cals fuy. Fiyl, per vos altres dic aquestz dits planament, car volgra fossatz ric de saber e de sen. Esguardan m'escoutats e de cor m'entendets, e can be m'entendats, mos plans dits retenets. Qu'escoutars sens entendre fa mays trop mal que be: qui escouta, rependre se fay, can no reté. Lo be, c' als bons aus dire, e laix' anar lo mal; c' hom no deu re escriure, hon perda son iornal. Tots vostres V. sens vuyl metats en l' escoutar, car lay, bon guardon l'uyl fan de se 'l cor virar. E no podrets far re, ni menar ab les mas, que 'l cor no y an de se, en bocha ni en mas. No pot hom re sentir, que 'l cor adés no y an, tuyt me porán ausir, mas be no m'entendrán. BERNAT D'ESCLOT. Car say que caminant per terra navegant avets sercat lo mon vivent ab gran sejorn e á les vets desayre perqué podets retrayre e respondre al petit melor dejus scrit donchs no 'm vullats mentir amich Vilarubir mes vos prech que 'm digats qual vida may vos plats de la terra ó la mar car moltes veus lausar vos é oida la terra é mayorment si gerra ere deyets que vich fariets vostre brich tos temps de vostra vida mas vey que be 'us otblida car vos ets si girats que de luy les tres parts fets vostre domicili en la mar qui Navili no guardets al ne bo al que ayats dejus pro fuyl peril es grant pel que nostron infant pugats be arecar alarme infernar faent baube bebay vuyles que perde ho guay lo las comendetari quil seu per violari comprar n' osa fiat, mas com ab luy costat aurets aurá plaser que cabal puxa aver car lo guany es ten poch. ... AMANEU DES ESCÁS. Dona, per cui planc' e sospir joven, car á tart vos remir, per mercé 'us vuelh preiar e 'us prec que vulahtz saber mon sen e mon cor e mon estamen, e co m' a fin amor conqués e vençut e laissat e prés per vos que non faitz á blasmar; que jes non podés devinar jeu com vos am, si no 'us o dic
…....
vers es, gentils don' e plasens, que vos sabetz be qu'ien vos am, mas jes no sabetz com aflam et art mon cor per vostr' amor, c' anc nulh temps mais aital ardor non ac mos cors ni no sentí; vers es lo reprochier c' om di: Tal se cuia calfar que s' art. E li vostre plazen esgart fon me tan dos al comensar que 'l dos m'es tornatz en amar com di 'l repropchier que vers es: Aital cuiá penre qu' es pres. Tot enaisí m'es avengut que pres e liat e vencut m'avetz vos et amors essems; e Dieus do 'm vezer loc e temps que portetz vostra part del fais, qu'ieu l'ay tastat, e non engrais, ans m'amagrezisc a sobrier, per que 'm sove d'un reprochier c' ai mantas vetz auzit contar: Que aital fais Deu hom levar Su 'l col que 'l puesca sostenir; dona, et ieu no puesc' sofrir jes lo fai sex la vostr' adjuda. Amors es com miega perduda, cant es trastota d'una part; que l'us n'a e l'autr' atretan, adoncx val amors a guaran lial e bona et entieira; et es fort avinen manieira, can l'us amicx a l'autre val, e dire 'us n'ay si no 'us sab mal, un repropchier que fort m'asauta: C' ab la una ma lavo-s l' altra, et ambas los huels e la cara. Vos sabetz, dona gentil, clara, que us plazers autren' adutz; e per so car mi soi rendutz á vos et al vostre voler, per razó 'm deuria valer amor e servirs e mercés e sufrensa e bona fes, e vey que negús no m'acor; peró en vostra gran valor m'albir et ay bon esperansa, C' aisí cant n'ay gran malenansa, n'auray gran be ab joi isnel, C' apres la plueia fara bel, so ditz hom salvaljes
…......
C' ai auzit dir manta sazó: Que l' autrui dol badalha so .... Un repropchier ai auzir dir: Piegiers es sofrir que morirs, e sofrirs es coma languirs e languirs es com pietz de mort... ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. El temps de nalador. II. En aquel mes de mai. III. A vos, que ieu am desamatz. RAMON LULL. (Está en OBRAS RIMADAS DE RAMON LULL, ESCRITAS EN
IDIOMA CATALAN-PROVENZAL, PUBLICADAS POR PRIMERA VEZ
CON UN ARTÍCULO BIOGRÁFICO, ILUSTRACIONES Y VARIANTES,
Y SEGUIDAS DE UN GLOSARIO DE VOCES ANTICUADAS POR GERÓNIMO ROSSELLÓ. PALMA. IMPRENTA DE PEDRO JOSÉ GELABERT. AÑO 1859.
)
I. Un consili vuyl començar en mon coratge, e xantar, per ço que faça enamorar tots cells qui ho poden far per Deu servir, e lo sepulcre conquerir: molt ho desir. En consili tan gran siats, e tan bellament ordenats, que Deus ne sia molt honrats e mant hom ne sia salvats, e tot lo mon en lonch, ample é pregon (lònch en Rosselló, con nota 1) haja ahon. En consili no façats for (fòr en Rosselló) per argent, castell, ne per or; (òr en Rosselló) temets ho com seny si que mor; (cóm en Rosselló) car si havets bo e gran cor, ( en Rosselló) ¡Ah! ¿que dirán Juseu, sarrahí, vestian (crestian en Rosselló; vestian es errata) tartres é man? En consili no siats duptós, avar, ni trist, ne peresos, (avár, pererós en Rosselló) tant forts siats complits d'amors, (fòrts en Rosselló) de suspirs, lágremes é plors, per bon amar (bòn en Rosselló) que Deus vos faça acabar lo seu honrar. En consili hajats consell ab hom ardit é no volpell, á consellar per bon capdell, (bòn en Rosselló; nota 2) e si 'u havets serets molt bell; car hom vestit de vicis é mal sperit es mal garnit. En consili qui 'us diu de no, de no diu al Senyor del tró, (trò en Rosselló) qui per amor en la creu fo: si ell lo lexa abandó (éll en Rosselló) al diable infern será son stable turmentable. En consili Deus vos ajut; temme no siats decebut, (desçebut en Rosselló) car mant home ha leu volgut alcú be far qui es recregut ( en Rosselló) al començar; prech Deus qu'eus vulla amparar ab bo amar. ( en Rosselló) En consili ans que parlets guardats en quals començarets; en tots homens non vos fiets, car mant home no está drets. iAh, bon amich! Savi 's qui per altre 's castich e tem destrich. En consili lo pech moltó (péch en Rosselló) engana 'l lop é lo leó, e la volps engana al capó (volp; rapó; nota 3; capó) e mant hoc es pijor que no. (hoc : sí afirmativo en OCcitano) Si no 'us guardats, por mant hom serets enganats e menyspreats.
En consili guardats la fi ( en Rosselló) de Deu, qui está lo camí de parais, veray fi; (paradis, fí en Rosselló) de si hi anats vespre é mati, (matí en Rosselló; nota 4) segur irets, barat ne tort mal no tembrets; (tòrt, en Rosselló; nota 6) perfayt serets. (nota 6 en Rosselló) De las obras d'est poeta sols publiquem aquesta. Fou un dels talents mes privilegiats de son segle y compongué moltíssimas obras. Qui vulla coneixe sas rimas (que fan un volum de 700 páginas) veji la edició que l'any 1857 (la que yo he editado es de 1859) publicá en Mallorca 'l llorejat poeta y Mestre en gay saber En Geroni de Roselló. GUILLEM DE MUR. D'un sirventés far me sia Dieus guitz quar comensat l' ay per bona razó, quar lo sanch bers on Dieus fon sebelhitz vólon liurar aissilh qui de lay so, e sia certz quals que s'en entremeta e n'intra en mar en bona ensió que Jhesum Crist en tan luec los meta en paradis, quon li siey mártir so. Per quascús gart quon irá garnitz; quar Dieus no vol qu'ab l' autruy garnizó, de qu'autre á tots sia despossezizts, lai pas nulh hom ses satisfactió. per qu'iéu non cre qu'a 'ital home prometa Dieu son regne, ni que s'amor li do, si ben lai vay ab arc ni ab sageta qu'el sout que pren cobra son gazardó.
Non cre sia per Dieu gent aculhit ricxs hom que pas ab l'autrui messió ni selh qu' a tort n'a los sieus descauzitz ni fai raubar per aquelh' ochaizó, quar Dieus sap tot que porta en sa maleta, e s'ab tortz vay, trabalha s' en perdó, quar Dieus vol cor fin ab volontat neta d'ome que pas mais per lui que per dó. L'archivesque prec de cui es Toleta (Arzobispo; Archiepiscopo, etc) qu'amoneste lo bon rey d'Aragó que per complir son vot en mar se meta e per tener en pes son bon ressó. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Guilhem de Mur, que cuia far. II. Giraut Riquier, segon vostr' essien. III. Guilhem de Mur, chauzetz d' esta partida.
OLIVER LO TEMPLARI.
Estat aurai lonc temps en pessamen de son don ieu vuelh un sirventés far, car no vei res que 'm pogués conortar de l'or' en say qu'el bon rei fon perden ab sos barós et el cam desgarnitz pels turcx savais mot laiament aunitz; mas ara 'm platz car vey que no 'ls oblida, ans clamaray mentre er cors aia vida.
La rezenzó e 'l sepulcre breumen
(als turcs felós) als convenc a laissar per que n'an fag mans homs de say crozar coms, ducx, marqués e 'ls autres eyssamen (condes, duques..) per qu'ieu prec sil qu'es visibles Trinatz (Trinidad; Trinitat; trino, 3) ver Dieus, ver hom e ver San Esperitz (verdadero Dios, hombre, E.S.) que el lur sia ver stella caramida e 'ls guit e 'ls guart e 'ls perdó lor falhida.
Rey d' Aragó de tot mal non chalen c' avetz conquist de Tortos' al Biarne, (Bearne, Bearn, etc) Malhoga, sovengáus d'outramar, (Mallorca, Maiorga, Mallorques, etc) per qu'autre non pot esser tenens del sieus temple que avet tan gen servit; e car vos es del mon lo plus ardit de fag d'armas ni Roma vos convida acoiretz sai o tot lo mon vos crida. S' el rey Jacme ab un ters de sa gen passés de lai leu poyra restaurar la perd' el dar e 'l sepulcre cobrar car contra lui Turcx non an garnimen, (los turcos, el turco) qu' el sa n' a tan (vençutz) e desconfitz pres e liatz, mortz, nafratz e delitz (de mons) e tors en batalla en ramida et a conqués so que tanh a sa vida. Paire veray, senhér del firmamen qu'en la Verge vengués per nos salvar e batisme prezés per l'antica ley (sus en la crotz) on morís a turmen e puey traissés d' iffern los just peritz resucités qu'aisí o trobam escritz (sia guitz) quan lo rey qui ten Lerida (Lérida; Leyda; Lleida, Ilerda, Ilerde) al jutjamen sia en nostra partida. Rey d'Aragó volgra-us vezes garnitz ab M. Vassolhs vostres en cam floritz e que y agues II com en qui pres guida e 'ntre 's vescoms el senhor de Gelida. (y entre los vizcondes..) PERE II. - GUERAU BORNEIL.
GUERAU.
Be-m plaria, séigner reis ab que-us vis un pauc de lezer que-us plagués que-m diguessetz ver si-us cuiatz qu'en la vostr' amor a bona dompna ton d'onor si com d'un autre cavallier; e non m'en tengás per guerrier aus mi respondés frauchamen. (franchamen? francamente?) PERE II. Guirautz de Borneil, s'ieu mezeis no-m defendés ab mon saber ben sabés on voletz tener per so ben vos teng a follor se-us cuiatz que ma ricor vailla mens a drut vestadier; aissí vos pogratz un denier adesmar contr' un march d' argen. (dinero: denario; marco de plata) GUERAU. Si-m sal Dieu, séigner, mi pareis de dompna qu' enten é valer que ia non failla per aver ni de rey ni d'emperador, non fassa ia son amador, so m'es vis, ni no ill a mestier car nos ric home sobraussier non vóllen... PERE II. Guirautze, non está genseis si 'l ric sap onrar ni temer si donz el cor ab la poder li josta, co 'l te per seignor, preza 'l donc menz per sa valor s' é mal no 'l troba sobrier: ja sólon me dire reprobier que cel val mais e mills pren... ... Guirautz, anc trop ric no-m despeis, en bona domna conquerer mas en s'amistat retener met ben la forsa e la valor si 'l ric se fan galiador, e tan non ámon huei com er de mi non creas lausenguier qu'eu am las bona finamen...
…...
Guirautz, hoc ben d'amor leugier mas a mi no-m dones parier qu'ieu n'ai guazaignat per cen. (Milà ) http://64.233.161.118/books?id=oi5AAAAAMAAJ&pg=PA354&vq=quan&dq=editions:UOM39015063044666&output=html_text&source=gbs_toc_r&cad=4 PERE III. Peire salvagg' en greu pessar (Pere Salvatge, que contesta) me fan estar dins ma maizó Las flors que say volon passar senes guardar dreg ni razó; Don prec asselhs de Carcasés e d'Ajenés et als Guascós prec que lor pes (gascons, gascones, de Gascogne) si flors me fan mermar de ma tenensa; mas tal cuia sai gazanhar perdó que 'l perdós s li er de gran perdició. (s+li+er, tres palabras) E mos neps que flor sol portar vol cambiar, do no 'm sab bo, son senhal et auzem comtar que 's fai nomnar rey d'Aragó, mas cuy que plays' o cui que pes los miéus jaqués se mesclarán ab lor tornés e plas' á Dieu que 'l plus drey-turier vensa; qu'ieu ja nulh temps per bocelh de Bretó no laysarai lo senhal del bastó. E si mi dons al cor cortés ples de totz bes Salvagge, valer mi volgués e del seu cor me fes qualque valensa per enemicx no 'm calgra garnizó ni desplegar pennol ni confaló. PERE SALVATGE. Senher, reis qu'enamoratz par non degra star ab cor feló contra flors, ans deu albirar com posca far ab bon ressó culhir las flors en aquel mes on l' estiu es! E las flors naisson plus espés e 'ls culidors sian de tal valensa qu'en poig ni plan, en selva ni boyssó (puig; pueyo; puey, etc, podium) no láisson flor de sai Moncanegó.
(mon, mont, monte, montis Canegó: Canigó; 2785 m; Pirineos; límites de los condados de: Rosellón, Conflent, Vallespir)
SERVERÍ DE GIRONA. No val iurars lai on falh lialtatz, ni razonars en cort que dreg so an, ni demandars lai on renh cobeitatz, ni castiars qui vergonha non blan; ni val mercés lai on falh chauzimens, ni chauzimens lai on mals es á tria, ni belhs arnés entre 'ls crois lagz tenens, ni digz cortés en loc de vilania.
No y val lauzars a selh cui falh bontatz, ni ensenhars lai on saber pren dan, ni val callars ab servitors malvatz, ni convidars en taula ab glotz manjan; ni gen aprés entre 'ls mals entendens, ni entendens ab pega companhia, ni fis sotzmés ab donas desplazens, ni meritz pres on no y es mais falsia. No val preiars ab vilars vil puiatz ni gen parlars ab selhs que van gaban; ni val chantars entre 'ls tritz e 'ls iratz ni val donars als us autres rauban, ni parentés ab croys avars parens, ni ricx parens lai on falh manentia, ni homz entés entre 'ls fols respondens. ni fait enprés ab selhs que aver desvia. Ni val tiorns clars, ni lumz als issorbatz ni prim trobars ab mals entens truans, ni val gardars als maritz fellós fatz, ni menassar á mollers quan mal fan, ni bona fes ab malvatz mescrezens; ni val crezens en terra de falsia ni dos promés ab messongiers manens, ni reys plaidés tollens quan dar deuria. No val amars lai on es falsetatz, ni sopleyars vas folhs humilian, ni val onrars ab croys outracuiatz, ni captellars entre 'ls necis estan. Ni ricx després per dar fals jutjamens, ni jutjamens dreitz ab falsa baylia, ni val purs pes fazen latz falhimenz ni fortz paés ab mala senhoria. Seprepretz es bon' e bell' e prezens entre 'ls plazens e 'l cartz ab cortesia. A pres conqués el rey e 's tan valens qu'om dels cortés per pus cortés lo tria.

____
Tans daussor: afans las! pezans, tan pas e dans mal pas tan grans qual vas d'amor an mas ay atrás ses jai, no 'm trairay per paor. qu'esmay,
esglay Gen
mi fai n'atén don plor; emen cors clar d'amen no 'm par plazen m'ampar qu'aport qu'amar mi, mi fai men qui ses dar ma fi am si greu mal no vi coral ma mort; mortal quan no 'm val denan e fa 'l ploran doblar penan ab greu pensan martir; baizan res la veí no 'm pres il qui tan s'es confort encés vis pogués dos ris ja ses cors fis merces blanc lis mi lais... guerir m'aucís
que 'm faitz pieitz á gran tort. Mals
iornals Cars corals afars mortals amars sessals espars sos amars e mos d'aucir, cors blos hon secós mais mon airos amon de nos pus fon iassé ab mon servir dezir, per qual plazer qu'es per esglays iorn ser esmays non vuelh m'er lays doná 'l do e mays tal ressó si 'm fays selh bo d'aytan ricx do secors. que 'm fo qu'ab promes vostra mercé. bon cap acap Glatz qu'escap venatz al cap m'er pratz que cap floratz entre 'ls fals parladors. si 'us platz m'amors, Ab fels mes cap m'er mels ans sab e cels far gap cruzels sens gab e gels si de totas valors. freitz flors, fays Silh qu'es dels cartz honors pantays e 'l rey Peire pretz sors. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Baile, jutge, cosselhier d' aut senhor. II. Totz hom deu far aço que 'l vielhs sers fa. III. A greu pot hom conoisser en la mar. IV. Bel mon volgra que son nom dreg seguis. V. En mal punh fon creada. VI. Cuenda chansó plazen ses vilhanatge. VII. A vos me suy bona dona donatz. VIII. Puy semblet genier amors. IX. Qui bon frug vol reculhir, be semena. X. Un vers ferai dels quatre temps del an. XI. Man ric mi demandon si am. XII. Si tot s' es braus l' ayrs é 'l mes. XIII. Cavayers e sirvens. XIV. S' ieu fos tan rics que pogues gent passar. XV. Si volets dir de mí. _____

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau