Mostrando las entradas para la consulta Meyer-Lübke ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Meyer-Lübke ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 24 de noviembre de 2018

llepá

Llepá – llepo, llepes, llepe, llepem o llepam, llepéu o llepáu, llepen – lleparía – si yo te llepara – te lleparé – Cuan erem minuts, Ángel y yo jugáem a “te lleparé”, mos agarráem los brassos y teníem que evitá que
l´atre te llepare. - Ve de un verbo onomatopéyic *lappare, segons Meyer-Lübke REW 4905, en inglés “lap up” : beure a llengüetades.


Traducsió al fransés del original alemán 
Grammatik der romanischen Sprachen:

"Le catalan qui n'est qu'un dialecte provenzal transporté en Espagne au VIII siècle, pénétra de plus en plus vers le Sud pendant la lutte des rois d'Aragon contre les Arabes."

Meyer-Lübke: Grammaire des langues romanes, 1890.



Meyer-Lübke: Grammaire des langues romanes, 1890

domingo, 30 de julio de 2017

el catalán no es más que un dialecto del provenzal

catalán, dialecto del provenzal.

catalán, dialecto, provenzal
 

1º ” En el año 1492 el andaluz Antonio de Nebrija publicó la primera gramática de una lengua que procedía del latín: era la Gramática de la Lengua Española o Castellana.

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

2º En esa misma fecha la lengua que actualmente conocemos como catalán no pasaba de ser uns DIALECTO del LLEMOSÍ o PROVENZAL, que además se dividía en 7 variantes que carecían de gramática.



3º En 1933, es decir 411 años más tarde de la Gramática Española de Nebrija , un químico catalán metido a filólogo llamado Pompeyo Fabra se inventó la primera gramática catalana sobre la base del DIALECTO BARCELONÍ : el CATALÁN quedaba así conformado como un dialecto de un dialecto.

Pompeyo Fabra, gramática de la lengua catalana; llengua valenciana

4º Precisamente porque el catalán no pasa de ser un dialecto, el mismo poeta Bonaventura Aribau señala hasta 5 veces en su Oda a la Patria que: “él escribe el “lemosín”  y no en catalán. (llemosí)

5º. Este carácter lingüísticamente menor del catalán explica que el castellano o español fuera ya lengua común en Cataluña (en realidad, la Marca Hispánica) durante la Edad Media.

6º. No deja de ser  significativo al respecto que autores catalanes como Montaner, Desclot, Luis de Requesens o Juan Boscán utilizaran de manera preferente el castellano en lugar de ese DIALECTO del PROVENZAL, Llemosí, y que ahora denominamos catalán.

http://fonoteca.esradio.fm/2011-02-11/editorial-de-cesar-vidal-el-nacionalismo-catalan-23498.html

DEFINICIONES HISTÓRICAS del NEOCATALÁN.

DIALECTO del PROVENZAL.

24 DEFINICIONES de FILÓLOGOS, HISTORIADORES y LINGÜISTAS EXPERTOS:

Loís Alibèrt, occitans, catalan comprès

La vergonzante SUPLANTACIÓN de nuestra HISTÓRICA LENGUA VALENCIANA por “el infame e infecto dialecto barceloní” que está ejecutando ese FÓSIL de la anti_Lingüistica Moderna, que es la AVL (Academia anti Valenciana de la Lengua-panocha), bajo del patrocinio de la, también antivalenciana, Conselleria d´Educació queda en evidencia con estas definiciones históricas:

1). Padre de la Romanística y creador de la Gramática Comparada , filólogo alemán Frederick Diez: “el Provenzal se extiende particularmente en Cataluña” (“Grammaire des Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascón, provenzal, languedociano son dialectos romances”.

2). Filólogo suizo-alemán Meyer-Lübke: “el catalan.., que no es más que un dialecto del Provenzal” (Grammaire des Langues Romanes”. Paris. 1890. pág. 13).

3. Químico Pompeyo Fabra, creador del neo_catalaní en sus laboratorios fabrinos tomando como base el “dialecte barceloní” (1907): “de los diferentes dialectos.. el catalán se convertirá en una variante más de la Lengua Occitana reencontrada” (Revista “Oc”.1936).

4. Catalán Pare Batllori, doctor honoris causa por 11 universidades catalanas (y algunas catalencianas “fidelizadas”) :“el catalán de Barcelona que se está enseñando en Valencia, es un dialecto infame e infecto” (discurso en Universidad de Gerona. 1.11.1992)

5. Cura mallorquín Mosen Alcover ( Mallorca .1913), inventor-gestor del 1er Congreso de la Lengua Catalana: ”¿Qué derecho tiene el dialecte barceloní .. ante el valenciano? ¿no es tal vez crear un centralismo lingüístico” (“Geografia Gral. del Reino de Valencia”.!956) dicho cuando en 1913 se votaban las nuevas “normas fabrinas” del laboratorio del químico Pompeu Fabra, fabricante del actual neo_catalán.

6. Autor catalán Martí de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” 1964:
“La literatura trobadoresca, en el seu prop sentit , és l´escrita en llengua provençal ” ..
“Els primers poetes catalans de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en PROVENÇAL … “ (segles XII y XIII ) , (pág. 21) .
(Entre otras cosas porque Cataluña no existió como entidad unificada hasta 1521 cuando Carlos I nombró Virrey de Cataluña al Arzobispo de Tarragona, Don Pedro Folch de Cardona, 
Durante los siglos XII y XIII en la actual Cataluña solo existían los marcahispanistas de la Marca Hispánica feudatarios de los reyes francos hasta el Tratado de Corbeil en 1258 cuando pasan a feudatarios del rey de Aragón Jaime I ).
Les “Homilies de Organyá”, como reconoce Martín de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” (Tomo I) estaban escritas en dialecto PROVENZAL, igual que todo el material literario datado en esos orígenes, porque en aquellos momentos lo único que existia era el dialecto PROVENZAL DEL QUE DERIVAN TODOS LOS DIALECTOS CATALANES, entre ellos el “infame e infecto dialecto barceloni” (neo_catalaní actual) como lo define el erudito y humanista catalán Padre Batllori, 12 veces Dr. Honoris Causa por universidades catalanas y valencianas. Hasta los mismos eruditos catalanes lo reconocen.

7. Filólogo J. Mª Guinot (Castellón): “prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloní, el més impur de tots”.. (“Qüestions de Llengua”. Real Academia. Cult. Valenciana Serie Filológica. 1990).

8. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (París): “fue la imposición política... del dialecto barceloní del químico Fabra, traído desde Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911)“, (“Faltas ortográficas catalanas” LP. 19.06.1997).

9. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (París): “No vaya el lector a creerse que la ortografía que quiso imponerse a los valencianos desde la “Catalunya Vella y la Catalunya Gran” – uso la terminología imperial del hitleriano Prat de la Riba 1907 fuera un camino de rosas para ellos mismos, ni antes ni después del engaño de las mal llamadas “normas del ´32” …….. acabaron en la imposición política y dogmática no de la ortografia sino de todo un ARTIFICIOSO DIALECTO BARCELONI tardío y personal del indeciso químico Pompeu Fabra (1913 ), traído de Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911) , tras humillar y eliminar los conocimientos filológicos, léxicos y gramaticales y laboriosas encuestas con transcripción fonética de Fullana (valencia) y Alcover ( Mallorca), juntos y por separado en largos recorridos y con más de 30.000 fichas misteriosamente desaparecidas en la confección (o mejor, corrección posterior) del “Diccionari Catala, Valencià , Balear…” ) (“Faltas ortográficas catalanas” LP. 19.06.1997).

DCVB, IEC, institut estudis catalans, Tamarit

10. Historiador y humanista Menéndez y Pelayo: “Hasta muy entrado el siglo XV, en Cataluña los versos se componían en PROVENZAL”.

11. Filólogo Morel Fatio: “el catalán es una mera variante del provenzal porque los habitantes galos de Septimania y los de la Marca Hispánica hablaban la misma lengua PROVENZAL”.

12. Toda la producción de los poetas considerados los precursores del catalán: Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera, Guillem de Berguedá, Guillem de Cabestany, esta escrita en PROVENZAL (“Historia de España” de Gallach . Barcelona. 1935)

13. El acreditado Historiador Pedro Aguado Bleye en su obra : “Historia de España” : “La poesía erótica de los trobadores provenzales fue imitada en Cataluña en los siglos XIII y XIV”.

14. El filólogo y lingüista catalán Antoni Badia Margarit, rector de la Universidad de Barcelona, dejó escrito en su Gramática Histórica Catalana (1952): “No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas con personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente” ( “Gramática Histórica Catalana ”. 1952).

15. “Cataluña quiere imponer la lengua de Pompeu Fabra (dialecto barceloní) en Valencia por fanatismo” Catedrático de Lingüística Francisco Rodríguez Adrados (Valencia Hui. 28.02.2008)

16.  “Wilhelm Meyer-Lübke, siguiendo a su maestro el filólogo alemán Friedrich Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, …”
Lübke adoptó  una posición polémica en cuanto a la lengua catalana. Siguiendo a su maestro Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, donde dice: “En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal….” (p. 14). Sin embargo, cambió este juicio en 1925, después de ser nombrado “Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona”  y haber sido “onerosamente fidelizado”  por  la burguesía nacionalista catalana : fue entonces cuando empezó a utilizar generalizadamente el nombre de “lengua catalana”, pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático catalá-valenciá-balear.

Aznar, Pujol

Esta nueva denominación fue invalidada por el reputado gramatista y filólogo Menéndez Pidal en su obra “Gramática Histórica” (Madrid. 1977)  donde demostró la falta de rigurosidad  de Meyer Lübke a la par que reconocía la independencia idiomática de la LENGUA VALENCIANA: “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos”.

17. (1872) Siguiendo la definición del Padre de la Romanística Friedrich Díez, MAYANS I SISCAR también afirmaba en 1873 que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid, 1873). El “lemosín” (dialecto hablado en Limoges -Francia)  era  el término  incorrectamente usado ya por los escritores de la Ilustración del siglo XVIII  para suplantar la definición histórica de LENGUA VALENCIANA.

18. ”El catalán es, en lo esencial,  una dependencia del Provençal” (Filólogo alemán Gerhard Rohlfs. Munich, 1986 ).

19. Martí y Gadea destacaba la singularidad de “La llengua valenciana, per la riquea de veus, modismes y gracia (…) superant a la catalana” (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.

(http://perso.wanadoo.es/rgmoya/cuandocataluna.htm)

20. Francisco Giner Mengual , profesor de lingüística de la Universidad de la Sorbona (París):
“Inventar una lengua equivale a lengua artificial…Esa es la lengua que se inventó Pompeu Fabra tomando de aquí un poco y de allá otro poco pero siguiendo la pauta de la lengua barcelonina”... (“Cartas destapadas” LEVANTE emv22/12/1982):

21. Ramón Miquel y Planas en su conocida novela:” “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana.1918) se manifiesta abiertamente contrario al neocatalaní de Pompeu Fabra al  que denomina despectivamente  “llengua badalonina”.

22. Mossen Alcover, lingüista mallorquín, opinaba así del “dialecte barceloní” (neocatalaní): «dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no te per a on agafarlo… un desbarat ferest no sols des del punt de vista lingüístic, sino des del punt de vista polític»

23. Sanchis Guarner se lo recriminaba a Fuster: «Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una altra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar».

24. Mourelle de Lema, Catedrático de Romanística. Universidad de Madrid:

“Si nos fijamos en lo que ocurría en Cataluña, observaremos que hasta Arnau de Vilanova ( valenciano) y Raimundo Lulio (mallorquín) , que nacieron por los mismos años (el valenciano en 1238 y el mallorquín en 1235), no hay un solo autor que escriba en lo que pudiera denominarse catalán, es decir, no hay mas que trovadores y estos empleaban una lengua de origen galo (el provenzal)” .

POR EL CONTRARIO … : CONFESIÓN CATALANA del EXPOLIO de la LENGUA VALENCIANA :

El erudito catalán Ramón Miquel i Planas, gran estudioso de nuestro clásicos valencianos, confesaba con honestidad en 1905:

“Visto el caso (de la lengua) desde Cataluña , no cabe duda de que , cuando más extremen los valencianos las pretensiones de autonomía de su variedad idiomática  frente al catalán (dialecto barceloní), mayor necesidad hay por nuestra parte de reivindicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la franja levantina de la península con las Islas Baleares …” ” privar a Cataluña y a su literatura de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época “..” sería dejar nuestra ... literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún: sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo, porque en ningún otro momento antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausiàs March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull , a los Fenollar y a otros cien más” .. (Prólogo del “Cansoner Satíric Valenciá dels segles XV i XVI”.1905) . Para Miquel i Planas todos los males de la “Revolució” venían de la “reforma lingüística fabriana”  (del químico Pompeu Fabra) .

Y TODOS ellos son AUTORES VALENCIANOS (nunca catalanes) que dicen en sus textos : “Estoy escribiendo en mi LENGUA materna VALENCIANA”

Por el contrario, la histórica LENGUA VALENCIANA : “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos” . Menéndez Pidal (1 y 2)

Y más de  MIL citas y documentos históricos testimoniales en :
“CRONOLOGÍA HISTORICA de la LENGUA VALENCIANA” de Mª Teresa Puerto (Diputación de Valencia .2007) ISBN 9788477954705

https://laverdadofende.blog/2013/01/21/el-catalan-es-un-dialecto-del-provenzal/

viernes, 21 de diciembre de 2018

Salvem es mallorquí

Salvem es mallorquí.

https://www.elmundo.es/baleares/2018/12/14/5c136d9cfc6c838b4e8b46bc.html
bandera, Mallorca, España, No volem pastissos catalans
No volem pastissos catalans
 
 
FA QÜESTIÓ DE SETMANES, es conegut periodista deportiu Tomeu Maura se va animar a publicar un més que encertat article d'opinió off topic a EL MUNDO / El Día de Baleares titulat La extinción de la lengua balear.
Diu Maura que, segons ses darreres estimacions, existeixen 6.000 idiomes en el món, però la mitat s'extinguiran durant aquest segle. És a dir, que cada dues setmanes desapareix un idioma perquè ja no hi queda ningú que el pugui transmetre a una pròxima generació. Trista història.
Però no manco trista que sa que vivim a ses Balears. Com hem dit des de sa Fundació Jaume III en reiterades ocasions, som s'única comunitat autònoma d'Espanya amb un patrimoni lingüístic ancestral que, en canvi, depèn lingüísticament d'una altra (Catalunya).
Sa qüestió és que an en Tomeu Maura li han arribat ets esquitxos des quatre histèrics de sempre per fer lo que a qualsevol altra banda del món seria digne d'elogi: estimar i voler preservar sa teua llengua. Una de ses crítiques no és del tot mentida. És cert que a segons quines zones de ses nostres illes, es castellà ha anat desplaçant es mallorquí i sa seua influència ha castellanisat es nostro llenguatge. Però es mallorquí sobreviurà sempre i quan ses famílies mallorquines no girin sa llengua i se posin a xerrar en castellà an es seus fills, i lo mateix passa amb sos ranxos de joves que es comuniquen en castellà quan sa majoria d'ells tenen com a llengua materna es balear.
 
Ja és ben hora de deixar en falderet un altre tòpic habitual des catalanisme quan mos pretenen callar sa boca an es qui defensam es mallorquí: «dedica't a lo teu, que de sa llengua ja se n'encarreguen es filòlegs, ets especialistes».

Arturo Quintana Font
Arturo Quintana Font, filòleg catalaniste de catalá, Deutsch, aragonés (fablilla), occitan, etc.
 
Per aquesta regla de tres, si només es filòlegs poguessen opinar de llengua seria com dir que només es polítics poden votar o opinar de política.

Aquest tòpic va estretament relacionat amb un altre, sa ciència. Frases com «està científicament demostrat que es mallorquí és un dialecte des català» o «això és científic i, per tant, no és discutible» són es pa de cada de dia per molts d'aquests caparrots.
 
Meyer Lubcke afirma en su Grammaire des Langues Romanes que el catalán no es más que un dialecto del provenzal / el provenzal ahora es dialecto del OCCITAN

Meyer Lubcke / Meyer-Lübke / afirma en su Grammaire des Langues Romanes que el catalán no es más que un dialecto del provenzal / el provenzal ahora es dialecto del OCCITAN

Meyer-Lübke: Grammaire des langues romanes, 1890
 
Sa filologia no és una ciència exacta, / yo li dic la siénsia de si la enserto la endivino / és un estudi social. Ses ortografies i gramàtiques són convencions acadèmiques, són acords arbitraris que prenen es filòlegs i que són revisats constantment. Es científics de dever (no es de panfonteta), precisament no fan altra cosa que discutir i qüestionar a diari teories donades per bones per proposar-ne d'alternatives. Aquesta ha estat sa raó des progrés de s'esser humà, s'esperit crític. Sa llengua és un patrimoni de tots, tothom té dret a dir la seua. No és es vedat de caça privat de ningú, encara que qualcuns s'ho creguin.

¿No va ser científic es discurs des filòleg valencià Lluís Fullana, s'11 de novembre de 1928 en recepció pública a sa Real Academia Española? «Y las mismas lenguas mediterráneas: catalán, valenciano y mallorquín, forzosamente se han de servir de la fonética y morfología gallegas [...]. El estudio y cultivo del valenciano y mallorquín, tampoco pueden perjudicar al idioma catalán; antes al contrario, deben favorecerle en todo sentido». ¿No va ser científic que sa RAE donàs a l'any 1930 una cadira a s'escriptor Llorenç Riber Campins, en representació de sa llengua baleàrica? En canvi, ¿què va tenir de científic que el senyor Conrado de Villalonga se n'anàs dos dies a un hotel de Menorca i decidís que sa nostra llengua s'havia de dir «catalana»? / Lo mateix que la declaració de Mequinensa de alcaldes ficats a filólogos :) JA JA JA y ben untadets de calerons catalans /

Lluís Fornés, doctor en filologia valenciana, deixa ben clara sa diferència entre lo que és lingüístic o científic (estudiar ses característiques lingüístiques d'un idioma i definir-ne sa categoria) i lo que és polític (es nom de sa llengua / sa llengo / i es model d'ús):«Quan es parla de llengua, s'està parlant de sistema lingüístic o de model literari i d'ús? Quan parlem de «sistema» o «diasistema lingüístic» estem parlant d'un objecte d'estudi científic. Quan parlem de llengua en el vessant de «model literari i d'ús» estem parlant de convencions, de decisions convencionals, moltes voltes propugnades per interessos polítics que, evidentment, poden ser objecte d'estudi però que no poden tindre el rigor científic de l'estudi d'una estructura lingüística o el seu funcionament».

Per tant, deixem ses coses clares. És científic afirmar que es balear, es valencià / qué passe en lo ibero-románic ?/, es català i s'occità formen part des mateix sistema, diasistema o família lingüística que sa Romanística internacional denomina occitano-romànic. Llengües o varietats germanes de s'antiga llengua romanç que parlaven Jaume I, Ramon Lull o Ausiàs March.

Igual que gallecs, portuguesos i brasilers comparteixen es sistema lingüístic galaico-portuguès. Però no és científic dir que es mallorquí és incorrecte i que s'ha d'escriure en català, igual que no seria científic dir que es gallec no és correcte, i que s'ha d'escriure en portuguès. Com diu Tomeu Maura, «esa diversidad no puede desaparecer porque con ella quedan atrás siglos de historia. Me niego a imaginar un día en el que un valenciano, un mallorquín y un catalán se encuentren en cualquier lugar del mundo y sea imposible distinguirlos. Ese día habrá muerto para siempre nuestra lengua».

Es mallorquí està en perill. És hora que es baleàrics alcem sa veu contra una injustícia que és de caixó, si no volem deshonrar sa memòria des nostros pares, padrins i antepassats qui mos han transmès sa nostra dolça llengua mallorquina.

pois é un pemento de Padrón de finais de verán, non che digo máis.

Joan Pons Torres es historiador y vicepresidente de la Fundació Jaume III.


miércoles, 30 de septiembre de 2026

PARTE SECONDA. LETTERATURA RELIGIOSA. Bibbia, Storia giudaica, evangelica, Vergine, Agiografie

PARTE SECONDA.
LETTERATURA RELIGIOSA.

PARTE SECONDA. LETTERATURA RELIGIOSA.


I. NARRATIVA.

1. Bibbia. 
Sec. XI o XII. Vangelo di s. Giovanni, frammento conservato nel museo britannico. Notizia e testo: Gelehrte Anzeigen d. k. bayer. Akad. 1858 (Hofmann). 
Sec. XIII. Bibbia valdese, conservata nella bibl. del Palazzo delle Arti a Lione. Notizia e saggio: Rev. d. lang. rom. XIII, 105 (Foerster). Ediz. paleografica: in preparazione a cura del prof. Clédat (Lione). Altro testo nel ms. 9 della bibl. di Carpentras. Notizia e saggio: Rev. d. lang. rom. XXIII, 209 (La Combe). 
Nuovo testamento, nel ms. 2425 della bibl. Naz. di Parigi. Notizia e saggio: Wollenberg, L'évangile selon s. Jean, Berlin, 1868, cf. Rev d. lang. rom. XIII, 106. Frammento del Passio, inedito nel ms. 1919 della bibl. Naz. di Parigi.   

2. Storia giudaica. Sec. XIII (?). Il libro di Tobia, versione libera del racconto biblico. Testo: Archiv, XXVII, 337 (Wollenberg). 
Il libro della regina Ester, versione libera come la precedente. Testo: Archiv, XXX, 159 (Wollenberg). 
Il libro di Susanna, versione libera come la precedente. Notizia e testo: Archiv, XXVIII, 85 (Wollenberg).

3. Storia evangelica. Sec. X. Poema sulla passione del Cristo, 129 stanze ciascuna di quattro ottosillabi assonanzati a coppie. Ediz. paleografica: G. Paris, Album des plus anciennes monuments de la langue française, Paris, 1875, tav. 3-7. Ediz. critica: Romania, II, 295 (G. Paris). Sulla lingua: Lücking, Die ältesten franz. Mundarten, Berlin, 1877; cf. Romania, VII, 113 (G. Paris). Sec. XIV. Vangelo dell'infanzia di Gesù Cristo, circa 1300 ottosillabi rimati a coppia. Testo: Bartsch, Denk. p. 170. Altra redazione inedita nel ms. I. G. 39 della Naz. di Napoli, e nel 38 Ashb. della Laurenziana. Vangelo di Nicodemo, attribuito a un maestro Enea, in 2798 ottosillabi rimati a coppia. Testo e illustrazioni: Suchier, Denk. I, I. Redazione in prosa: ivi, 387, 398. Leggenda del legno della croce, in prosa. Testo: Suchier, Denk. I, 165. Altra redazione, in versi, nel Roman d'Arles, parte prima: Rev. d. lang. rom. XXXII, 480 (Chabaneau). Storia della tradizione: Mussafia, Sulla legg. d. l. d. croce, Vienna, 1870; W. Meyer (-Lübke), Die Gesch. d. Kreuz-holzen vor Christus, München, 1881. La vendetta del Salvatore, in prosa. Notizia e testo: Rev. d. lang. rom. XXXII, 581, XXXIII, 31 (Chabaneau). Altra redazione, in versi, nel Rom. d'Arles, parte seconda: Rev. d. lang. rom XXXII, 488 (Chabaneau). 
I quindici segni della fine del mondo. Una redazione di ottosillabi trovasi unita col Vangelo di Nicodemo, vv. 2425-792; cf. Suchier, Denk. I, 156. Frammenti di altra: P. Meyer, Daurel & Beton, p. XCVIII. Predizioni della Sibilla su la fine del mondo, 18 quartine di ottosillabi rimati a coppia, due redazioni. Testo e illustrazioni: Suchier, Denk. I, 462, 568.  

3. Leggenda della Vergine. Sec. XIII (?). Miracoli della Madonna, in prosa. Testo: Romania, VIII, 12 (Ulrich). Analisi: Archives d. miss. scientif. ser. II, vol. III, p. 307 (P. Meyer). Le sette allegrezze di Maria, di Gui Folqueis (papa Clemente IV), 342 ottosillabi rimati a coppia. Testo: Suchier, Denk. I, 272. Altro poemetto sullo stesso argomento, in 370 ottosillabi pure accoppiati: ivi, 85. Altro: Meyer, Daurel & Beton, p. XC. 
Sec. XIV. Planctus beate Marie, circa 900 ottosillabi rimati a coppia. Saggio: Bull. d. l. soc. d. anc. text. franç. I, 61 (P. Meyer); cf. Rev. d. lang. rom. XXXIII, 122 (Chabaneau). I sette dolori di Maria, in prosa. Notizia e saggio: Bull. d. l. soc. d. anc. text. franç. 1881, p. 58 (P. Meyer). I nomi della madre di Dio, 289 dodecasillabi in quartine monorime. Testo: Meyer, Daurel & Beton, p. c.

4. Agiografie. Sec. XII (?). Vita di s. Fides, frammento di 20 ottosillabi in due serie monorime. Testo: Raynouard, Choix, II, 144 (Sainte Fides d'Agen). Analisi: Fauriel, HPprov. I, 258. Vita di s. Amans, frammento in dodecasillabi a serie monorime. Testo: Raynouard, Choix, II, 152 (Saint Amant). 
Sec. XIII. Vite di santi, in prosa. Ined. nel ms. già Libri-Ashb. 107. Saggio: Meyer, Rec. d'anc. textes, p. 136. Martirio di s. Stefano, stanze di 4 ottosillabi rimati a coppia, due redazioni. Testo e notizie: Rev. d. lang. rom. II, 133 e 139 (Gaudin); cf. Romania, I, 363 (G. Paris). Vita di s. Maria Maddalena, 1205 dodecasillabi rimati a coppia, nel ms. 40 Ashb. della Laurenziana. Testo di altro ms. e illustrazioni: Rev. d. lang. rom. XXV, 157, XXVI, 105 (Chabaneau). Cantinella, in onore della medesima, 121 ottosillabi e senarj alternati in coblas crozadas unissonas. Illustrazioni e testo: Rev. d. lang. rom. XXVIII, 105 (Chabaneau). Visione di s. Paolo e s. Michele, in prosa. Testo: Bartsch, Denk. p. 310. Viaggio di s. Patrizio e visione di Tindal, in prosa. Testo: Du Mège, Voyage au purgatoire de s. Patrice et le libre de Tindal, Toulouse, 1832. Illustrazioni: Mussafia.
Sulla vis. di Tundalo, Vienna, 1871. Vita di s. Enimia, di Bertran de Marselha, 2000 (otonarj) ottonarii rimati a coppia. Testo: Bartsch, Denk. p. 215. Note sulla topografia del poema: Rev. d. lang. rom. XVI, 209 (Constans). Vita di s. Giorgio, 801 ottosillabi rimati a coppia. Notizia e testo: Rev. d. lang. rom. XXXI, 139 (Chabaneau). Vita di s. Margherita, ottosillabi rimati a coppia. Nel ms. 40 Ashb. della Laurenziana. Ediz. di altro testo: J. B. Noulet, Vie de sainte Marguerite, en vers romans, Toulouse, 1875. Vita di s. Doucelina, in prosa originale. Testo: Albanès, La vie de sainte Douceline, Marseille, 1879. Osservazioni: Histoire littér. de la France, XXIX, 526 (E. Renan). Specchio di s. Margarita prioressa di Poleteins, in prosa franco-provenzale, di Margherita d'Oint. Testo: Philippon, Œuvres de Marguerite d'Oyngt, Lyon, 1877. 
Vita di Beatrice di Ornacieux, in fr.-prov., della medesima. Testo: Philippon, op. citata. 
Sec. XIV. Passione di s. Giovanni Battista, 76 senarj rimati a coppia. Testo e notizia: Rev. d. lang. rom. XXVI, 157 (Chabaneau). Vita di s. Alessio, 1117 ottosillabi rimati a coppia. Testo e illustrazioni: Suchier, Denk. I, 125, 520. 
Vita di s. Trofimo, decasillabi rimati a coppia. Ined. nei mss. 38 Ashb. della Laurenziana, I. G. 39 della Naz. di Napoli, 13514 della Naz. di Parigi. Saggio del ms. parigino: Raynouard, Lex. rom. I, 571 (Saint Trophime, Tropheme). Traduzione della Leggenda d'oro, di Jacopo da Varagine, in prosa. Ined. nel ms. 9759 della bibl. Naz. di Parigi. Saggio: Rev. d. lang. rom. XXIII, 105 (Chabaneau).


II. DIDATTICA.

Sec. XII. Formola di confessione, in versi accoppiati di più misure. Testo: Meyer, Anciennes poésies religieuses en langue d'oc, Paris, 1860. Altra simile: Rev. d. lang. rom. XVIII, 145 (Chabaneau). Omelie e precetti religiosi, due raccolte in prosa limosina. Testo e illustrazioni: Rev. d. lang. rom. XVIII, 105, XXII, 157, XXIII, 53, 157 (Chabaneau). 
Sec. XIII. Esortazioni e preghiere di un ms. della bibl. di Wolfenbüttel, attribuite a un italiano, in versi di più misure. Testo e illustrazioni: Rev. d. lang. rom. XXXI, 173 e 420 (E. Levy). Rituale cataro. Sta insieme con la Bibbia valdese (v sopra c. XV, r 6). Declamens de motas demandas, in prosa. Testo: Bartsch, Denk. p. 306. Las novas de l' heretge, d' Izarn, 682 dodecasillabi in serie monorime. Illustrazioni e testo: Bullet. d. l. Soc. d. l'hist. d. France, a. 1879 (P. Meyer). Pentimenti di un eretico, 838 dodecasillabi in serie monorime chiuse da un bioc. Testo e osservazioni: Suchier, Denk. I, 214, 532. 
Dottrinale, di Raimon de Castelnou, 383 versi come i precedenti. Testo e osservazioni: Suchier, Denk. I, 241, 536. Regola di s. Benedetto, trad. dal latino, in prosa. Ined. nel ms. 2428 della bibl. Naz. di Parigi. Saggio: Bartsch, Chrest. prov. 255. Istruzioni per la quaresima, in prosa. Ined. nel ms. 2428 della bibl. Naz. di Parigi. Il liber scintillarum, trad. in prosa alverniate (Auvergnat, Alvernia, Alvernha, Alverne). Ined. nel ms. 1747 della bibl. Naz. di Parigi. Saggio: Bartsch, Chrest. prov. 227. 
Sec. XIV. Officio della Passione, ined. nel ms. 2434 della bibl. Naz. di Parigi. Catechismo cristiano, in prosa. Testo: Bartsch, Denk. p. 306. Il decalogo, in 10 ottosillabi monorimi. Testo: Suchier, Denk. I, 290. Libro di preghiere. Ined. nel ms. 41 Ashb. della Laurenziana. Omelia su s. Maria Maddalena, trad. dal latino. Testo e osservazioni: Rev. d. lang. rom. XXIV, 53, XXV, 122 (Chabaneau). 
Libro dei vizi e delle virtù, prosa. Ined. in più mss. Saggio del ms. più antico: Bartsch, Chrest. prov. 341. Contrasto dell'anima e del corpo, 1166 ottosillabi rimati a coppia. Ined. nel ms. 14973 della bibl. Naz. di Parigi. 
Sec. XV. Danza macabra, 33 dodecasillabi monorimi sotto un quadro dipinto nella chiesa di Bar (Alpi Marittime). Notizia e testo: Rev. d. lang. rom. XIV, 161, XX, 101 (Chabaneau). Poesie religiose valdesi (la barca, lo novel sermon, lo novel confort, la nobla leyczon, lo payre eternal, lo despreczi del mont, l'evangeli de li quatre semencz (avangeli), la confession). Testo: Zeitschr. f. rom. Phil. IV, 330, 521 (Apfelstedt) // Raynouard, Ramón Guimerá Lorente //. Sulla lingua: Götting. gelehr. Anzeig. 1888, p. 753–803 (W. Foerster).

III. LIRICA.

Sec. XI–XII. Poesie religiose di un ms. dell'abbazia di s. Marziale di Limoges. Notizia e testo: Bibl. d. l'Éc. d. chartes, XXI, 481 (P. Meyer). Sec. XII–XIII.
// Raynouard, Moncho // Preghiera alla Vergine. Notizia e testo: Romania, I, 407 (P. Meyer). 
Sec. XIII. Canzoni devote. Testo: Rev. d. lang. rom. XXXI (fra le Esortazioni &c. del ms. di Wolfenbüttel sopra cit. c. XVII, r 43). Cantico allo Spirito Santo. Illustrazione e testo: Romania, VIII, 211 (A. Thomas). Canzoni a Maria. Testo di una: Bartsch, Denk. p 63; di altra: Bartsch, Chrest. prov. p. 207; di altra: Giorn. di filol. rom. I, 87 (Rajna); di altra: Suchier, Denk. I, 285. Ballata alla Vergine, di Giacomo II d'Aragona (Jaime II de Aragón). Notizia e testo: Rev. d. lang. rom. XXXI, 289 (De Lollis). 
Sec. XIV. Cantico sulla risurrezione del Cristo. Notizia e testo: Rev. d. lang. rom. XIV, 5 (Chabaneau). Traduzione dei salmi penitenziali e del salmo 108. Notizia e testo: Rev. d. lang. rom. XIX, 209 (Chabaneau). Parafrasi dei salmi penitenziali. Testo e osservazioni: Rev. d. lang. rom. XX, 69, XXVIII, 105 (Chabaneau). Las letanias romansadas. Testo e illustrazioni: Rev. d. lang. rom. XXVIII, 200 (Chabaneau). Litanie di s. Pietro, di Luxemburg. Notizia e testo: Suchier, Denk. I, 291, 549. Parafrasi del Paternoster. Tre redazioni: Romania, XIV, 491, 528 (P. Meyer); Suchier, Denk. I, 291. Parafrasi dell' Avemaria. Tre redazioni: Bull d. l. Soc. d. anc. text. franc. I, 76 (P. Meyer); Romania, XIV, 492 (P. Meyer); Rev. d. lang. rom. XXVIII, 242 (Chabaneau). Parafrasi del Credo. Due redazioni: Romania, XIV, 535 (P. Meyer); Rev. d. lang. rom. XXVIII, 243 (Chabaneau). Cantico del Natale. Testo e notizia: Jahrbuch, XII, 8 (Bartsch). Lamento di Maria a' piedi della croce. Testo: Meyer, Rec. d'anc. textes, p. 131; altra redazione: Milà y Fontanals, Observaciones sobre la poesía popular, p. 67. Due preghiere alla Vergine. Notizia e testo: Romania, I, 409 (P. Meyer).
Molte liriche religiose si trovano anche sparse nei canzonieri (v. Parte I, sez. III, § 2), altre più recenti fra le Joyas del gay saber (v. sopra, c. XVIII, r. 15).

IV. DRAMMATICA.

Sec. XIII. Mistero degl' Innocenti, frammento di 22 ottosillabi rimati a coppia. Testo e illustrazione: Chabaneau, Fragments d'un mystère provençal découverts à Périgueux (Bull. d. l. soc. histor. & archéol. du Périgord, Périgueux, 1874). 
Sec. XIV. L' esposalizi de nostra Dona, 850 ottosillabi rimati a coppia. Ined. nel ms. 7. 2. 34 della Colombiniana di Siviglia. Notizia e saggio: Giorn. di filol. rom. III, 106 (Rajna); Rev. d. lang. rom. XVIII, 201, XX, 33 (Chabaneau). Mistero della Passione, circa 2400 ottosillabi rimati a coppia. In via di pubblicazione presso la Société d. anc. textes français. Notizia: Rev. d. lang. rom. XVII, 301 (Chabaneau). Dialogo di Maria con la croce, 226 ottosillabi rimati a coppia. Notizia e testo: P. Meyer, Daurel & Beton, p. LXXII. Mistero di s. Agnese, polimetro di circa 1000 versi. Testo e note: Bartsch, Sancta Agnes, Berlin, 1869. Edizione paleografica: Monaci, Il mist. prov. di s. Agnese, Roma, 1880. Sec. XIV. Mistero di s. Antonio del Viennese, in ottosillabi rimati a coppia. Testo e illustrazioni: Guillaume, Le mystère de saint Anthoni de Viennès, Gap, 1884. Moralitas s. Eustacii, 2849 ottosillabi rimati a coppia. Notizia e testo: Rev. d. lang. rom. XXI, 105-XXII, 237 (P. Guillaume). 
Istorio di sanct Poncz, in tre giornate, 6033 ottosillabi rimati a coppia. Testo e notizia: Rev. d. lang. rom. XXXI, 317-XXX, 285 (P. Guillaume). Ludus s. Jacobi, frammento di circa 800 ottosillabi rimati a coppia. Notizia e testo: Arnaud, Ludus s. Jacobi, Marseille, 1858.

domingo, 19 de agosto de 2018

Catalá, dialecte provenzal, provensal, Provence

Catalá, dialecte provenzal, provensal, Proensa, Provence.

 "Le catalán qui n'est qu'un dialecte provenzal transporté en Espagne au VIII siècle, pénétra de plus en plus vers le Sud pendant la lutte des rois d'Aragón contre les Arabes."
Meyer-Lübke: Grammaire des langues romanes, 1890.

Meyer-Lübke: Grammaire des langues romanes, 1890
 
"Il catalano é un dialetto provenzale, parlato nei Pirenei Orientali nella Spagna del secolo ottavo"
Luigi De Rose: Dizionario storico della terra di Calabria, 2012.
 

Luigi De Rose non è nuovo a operazioni culturali del genere, poiché nel 2004 pubblicò il volume Le dominazioni in Calabria – analisi storico linguistica. Ora si cimenta con quest’altro lavoro storico-linguistico che parte dalla Calabria per approdare, come il precedente, al suo paese natale:

Rose, a cui l’Autore è legato da vincoli di affetto straordinari. Rose è un piccolo paese presilano che si affaccia a terrazza, quasi una roccaforte, sul sottostante piano della valle media del Crati. La sua lingua, ose vogliamo il suo dialetto, proprio per la sua posizione geografica, si è ben conservato nel tempo, anche se, come fa notare De Rose, negli ultimi quarant’anni ha subito l’influenza di Cosenza.

La velocità delle comunicazioni ha sicuramente determinato un cambiamento linguistico, come ad esempio (è sempre De Rose a sottolinearlo) la vocale “o”, molto insistente nel lessico rosetano, si è lentamente trasformata in “a”; ma è ancora riscontrabile nella parlata di qualche anziano.

Ora, per quanto ben conservata, una lingua non è un organismo statico, è in continuo movimento ed evoluzione. De Rose ne è così consapevole che in questo suo pregevole studio linguistico ha avvertito la necessità di aggiungere l’aggettivo “storico” al sostantivo “dizionario”. Egli è inoltre consapevole che il dialetto non è “una degenerazione della lingua italiana”(cfr. p.7), se è vero che la nostra lingua attuale derivi dal fiorentino; certo un fiorentino nobilitato dai grandi scrittori toscani del Trecento,

viernes, 14 de abril de 2017

bada

Bada

grieta

Per una bada que ña a la roca, ix l'aigua

túnel, pantano Pena, bada, aigua, fon, beure

BADA f. 
|| 1. Acte de vigilar o mirar amb atenció per descobrir qualque cosa llunyana o fosca. Mentres que en ius mirar tenia bada, Febrer Inf. xviii. Son tenguts de ffer guayta tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats, Item son tenguts de ffer bada tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats,doc. segle XV (arx. parr. de Clariana).
|| 2. ant. Persona que vigila des d'un lloc elevat per descobrir enemics o altra cosa llunyana. Hi pren la bada del castell CXXX solidos, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 225). Hun dicmenge mati la bada començà a repicar e dix que gent d'armes venie, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 123). Trametrà als lochs acostumats les bades guaytes e scoltes, doc. a. 1469 (Butll. C. Exc. iii, 31).
|| 3. Home rústic que queda aturat d'admiració per qualsevol cosa; cast. paleto, pazguato (Amengual Dicc.).
|| 4. Escletxa, obertura estreta produïda per separació natural o violenta de les parts d'una cosa (Massalcoreig, Pena-roja, Tortosa, Morella); cast. quiebra. «Per una bada que n'hi ha a la roca, ix l'aigua» (Morella). D'una gran soca en la bada, Almarche Goigs 154.
    Fon.: 
báðɛ (Massalcoreig); báða (Tortosa, Maestr.).
    Etim.: 
postverbal de badar.
2. BADA ant.
Casta de peix. Per preu de dos roves e mija de tonyina de sorra e dos roves e mija de bada, doc. d'un pescador, a. 1463 (Arx. Gral. R. Val.).
3. BADA 
Llin. existent a Barcelona, Argentona, Mataró, Villalba, etc.
    Etim.: 
probablement de bada, art. 1, || 2.
4. BADA 
De bada: V. bades,
BADÀ, -ANA m. i f. 
Babau, que bada i s'admira per coses insignificants (Escrig-Ll. Dicc.); cast. abobado.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: 
i Etim.: V. debades.
BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: 
del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: 
i Etim.: V. debades.
BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: 
del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

DEBADES adv. 
|| 1. Inútilment; cast. en balde, en vano. «He cridat debades, perquè no m'han sentit» (Cat., Bal.). «En Es Llombards n'hi ha tres | qui d'esser guapes pretenen, | emperò debades tenen | es vespres es quinqué encès» (cançó pop. Mall.). Si per amor de vós murien, no seria maravella si eren ardits, mas murir per vanitats e debades, assò és, Sènyer, la maravella, Llull Cont. 112, 24. E pus altre seggle no fos, aquest seggle fóra debades, Llull Cont. 176, 10. Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar, Villena Vita Chr., c. 1. Debades te treballes, que per molt que tu faces, vuy no'm escaparàs,Alegre Transf. 36.
|| 2. (en el dialecte valencià) De franc, gratuïtament; cast. de balde, gratis. «Hem volgut entrar al teatre debades» (Cast., Val., Al.). Les safanòries que anaven | casi debades, ja van | a dos dinerets la lliura, Ros Rom. 94. El convenencier... o pereós,... tot ho vol, però debaes, sense incomodar-se per nengú ni agrair res de lo que li fan, Martí G., Tip. mod. i, 214.
    Refr.
—a) «Qui de Déu fuig, debades corre» (Mall., Men.).—b) «Debades, no pega el frare barretades»: vol dir que ningú fa les coses per no-res (Val.).
    Fon.: 
dəβáðəs (or., bal.); deβáðes (occ.); deβáes (val.).
    Etim.: 
de l'àrab bātil, mat. sign. || 1.