Mostrando las entradas para la consulta lleit ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lleit ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.

jueves, 25 de julio de 2024

1.2 - Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.

Capítul II.

Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.


Renego de mantellines fetes aná.

¿Saps, lectó, per qué yo no vach sé mes espabilat de chiquet y u soc tan poc de gran?

Pos es perque los mantells en los que me van portá a batejá y purificá sels habíen ficat ya atres germans meus que van vindre dabán y van absorbí tota la seua virtut. Ya se veu, com sol se empleáen dos o tres vegades pera cada un duráen sempre, y en una mica de almidón y aigua de la bassa de Fórnols quedáen un atra vegada com a nous, no com anous del anogué, de la noguera, como nuevos en castellá.

¡Qué poc li va passá aixó a Pedro Saputo! Per aixó va sé tan viu y en tan ingenio. Tot lo que portáe ere nou, y tot cusit per sa mare, que va besá y bañá mil vegades en llágrimes aquelles robetes; y los besets y les llágrimes de una mare són cosa mol eficás y santa. Y li va ajudá mol lo sé donsella y mirál en ulls de casada, criánlo en lo amor consentrat de mare desamparada y sola. Aixina consevol ixiríe espabilat. No ña perqué admirás de lo que lligirás.

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

La mare lo portáe en brassos en molta naturalidat y grandesa, y los que la miráen cuan anaben per los carrés díen: pareix una siñora. Y u pareixíe de verdat. Tots volíen vore al chiquet, lo agarráen y soltáen; pero ell, desde que va tindre tres o cuatre mesos, no se dixáe agarrá per tots, de uns sí y datres no: y si lo anáe a besá algún home o dona de mals ulls, apartáe lo cap y giráe la cara apretanla al coll de sa mare, y no ploráe com los atres chiquets, primé gitáe (vomitáe, expulsabe) la lleit y después ploráe en tristesa y no volíe eixecá lo cap hasta que sen aniguere aquella persona. En aixó díen tots que lo chiquet de la pubilla teníe mol talento, y sa mare contestáe: be lo haurá menesté, perque ni té patrimoni ni sa mare atra esperansa, a no sé que... y de aquí no passáe.

Va creixe poc a poc y va arribá als sis añs, habíe tingut lo sarrampió y la viruela, y una y atra enfermedat van passá, com diuen, pel carré. Sa mare va escomensá a dili que anare a escola, pero ell no volíe anay, només jugá y aná bambán tot lo día. 

Una vegada li va di:

- Mira, fill meu; ya tens set añs y encara no coneixes ni una lletra; Agustinet, lo teu veinet y amic, es del mateix tems que tú y ya deletreche los dotse pares y los romansos

¿Cuán penses aná a escola

Y ell contestáe: 

- Si me reneguéu, no u sé; si no me fotéu la bronca, cuan sigue tems. Eisse Agustinet y datres com ell estudien pera burros, y yo pera montáls.

- Pero, fill meu, li va replicá sa mare: ¿Cóm no hay de renegát si a mí les persones del poble me se mingen la cara perque no te fach aná a escola?

- Mare, li va contestá ell: yo tos hay dit que si me reneguéu no sé lo que faré, y si no me importunéu, cuan arribo lo tems no caldrá que me arrastron. Y an eixes persones que tos mingen la cara enviéumeles a mí y yo los diré cuatre coses.

¿No ñaurá cap taragaña a les seues cases? Pos mentres a vosté li donen mal, que vaiguen a llimpiales y los sirá mes de profit. 

Sa mare se admirabe de estes contestassions y va dixá de molestál.

Van passá mols díes, y ell aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

Si algú lo tratáe de dropo sen enríe a carcañades y dixáe en dos pams de nassos a qui lay díe; pero si li díen malcriat se ofeníe mol, y la primera pedra que topetáe per allí la agarráe y la tiráe en gran furia y forsa a la persona que lo habíe enfadat; y si los fée un boñ al cap o alguna ñafra, no ñabíe datre remey que cridá al dotó, perque lo justissia y lo retó lo volíen y amparaben, y li donáen la raó y no volíen que ningú li prenguere cuentes ya que ell a ningú molestáe ni díe paraules roínes.

En tot, sa mare se apenáe, y no podíe en la pena, un día li va di en gran passió: 

- ¡Pobre de mí, que ting un fill que ere la meua alegría y tota la meua esperansa, y vach veén que lo que puc esperá de ell són disgustos y malaventura!

Y ell li va contestá: 

- Ploréu, mare meua, be de barat, be de balde, be de Baldarrores, be de … pures ganes de plorá. Anéu, que pronte siré home o dixaré de sé chiquet, y coneixeré les lletres y lligiré milló que Agustinet. Guardéu, ¡va!, les llágrimes pera milló ocasió, pera un atra nessessidat mes gran, que no vullgue Deu que vingue, perque esta, creéume, es ocasió de mol descans y de bona y sana esperansa. Y sa mare se va consolá, y se va proposá no importunál mes sobre este pun.

miércoles, 29 de mayo de 2024

Lexique roman; Meisser - Melanites


Meisser, v., bas. lat. miscere, verser à boire avec excès, prodiguer la boisson.

Substantiv. Hom religios non deu flairar de vi ni auzir aquo del philosophi; aisso non es pas donar beure, mas meissers.

Trad. de Bède, fol. 45.

L'homme religieux ne doit pas flairer de vin ni écouter cela (les propos) du philosophe; ceci n'est pas donner à boire, mais du verser à boire avec excès.

(chap. Beure massa; engatás, emborrachás. Alemán saufen.) 


Mel, s. m., lat. mel, miel.

Abelha que fay lo mel. V. et Vert., fol. 52. 

(chap. Abella que fa la mel.)

Abeille qui fait le miel.

Detz als filhs d' Israel 

Lach e bresca, manna e mel.

(chap. Vau doná als fills de Israel lleit y bresca, maná y mel.)

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vous donnâtes aux fils d' Israël lait et gaufre, manne et miel.

Siei dig an sabor de mel.

P. Vidal: Be m pac.

Ses dits ont saveur de miel.

Fig. Li vere evironat (environat : environ) del mel de paraulas.

Trad. de Bède, fol. 61.

Les poisons enveloppés du miel de paroles.

ANC. FR. Sur mel a la meie buche.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118.

CAT. Mel. ESP. Miel. PORT. Mel. IT. Mele. (chap. Mel, mels.)

DEDICATORIES, Juan Carlos Abella

2. Mellificar, v., lat. mellificare, faire, produire du miel.

Las abelhas..., en yvern, amo loc caut, et en estieu, freg, per be mellificar. Eluc. de las propr., fol. 143.

(chap. Les abelles..., al ivern, (amen, preferixen) volen un puesto calén, y al estiu, fred, per a be melificá : fé mel.)

Les abeilles..., en hiver, aiment lieu chaud, et en été, froid, pour bien produire le miel.

Part. prés. Mantas abelhas mellificant. Eluc. de las propr., fol. 159.

(chap. Moltes abelles melificán : produín : fen mel.)

grabado miel abejas apicultores beceite

Maintes abeilles produisant du miel.

IT. Mellificare.

3. Melicrat, s. m., mélicrat, boisson composée de vin et de miel.

Qu'es de vi e de mel..., 

E qu'om apela melicrat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui est de vin et de miel..., et qu'on appelle mélicrat.

4. Enmelar, Emelar, v., emmieller, enduire de miel. 

Lo mati las emelaretz,

Et a vostr' auzel las daretz.

(chap. Al matí les enmelaréu y al vostre muixó les donaréu.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le matin vous les emmiellerez, et à votre oiseau les donnerez.

Part. pas. Carn enmelada li daretz.

Carn de cabra emelada

Li donatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair emmiellée vous lui donnerez. 

Chair de chèvre emmiellée vous lui donnez. 

CAT. ESP. Enmelar. IT. Immelare. (chap. Enmelá : ficá en mel: enmelo, enmeles, enmele, enmelem o enmelam, enmeléu o enmeláu, enmelen; enmelat, enmelats, enmelada, enmelades. Si yo tinguera una bresca, cuántes coses enmelaría. Los crespells se enmelen después de fregí.)

5. Oximel, s. m., oxymel.

D' oximels, d' issirops, de flors e de semens,

De razitz e de fuelhas, e d' autres cofimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

D' oxymels, de sirops, de fleurs et de semences, de racines et de feuilles, et d' autres assaisonnements.

CAT. ESP. PORT. Oximel. IT. Ossimele. (chap. Oximel : mescla de mel y de vinagre; dos parts de mel bona y una de vinagre blanc, que se cou hasta que se forme un jarabe.)

(ESP. s. m. Composición que se hace de miel y de vinagre, mezclando dos partes de miel buena y una de vinagre blanco, que se deja cocer hasta ponerla en punto de jarabe. Hácese también compuesta, añadiéndole el cocimiento de las cinco raíces aperitivas, y las simientes de perejil y de hinojo. Laguna en el Comento de Dioscórides la hace de otra suerte, con sal de la mar, agua, miel y vinagre. Es voz griega y se pronuncia la x como cs (: ocsimel). Latín. Oxymeli. LAG. Diosc. lib. 5. cap. 15. Tomado el Oxymel, según consta, arranca los gruesos humores.)

6. Rodomel, s. m., lat. rhodomeli, miel rosat.

Rodomel es dit quar es mel... ab suc de rozas.

(chap. Rodomel se diu (es dit) perque es mel... en suc de roses.)

Eluc. de las propr., fol. 272. 

Miel rosat est dit parce que c'est miel... avec suc de roses. 

ESP. Rodomel.

7. Ydromel, s. m., lat. hydromeli, hydromel.

Ydromel, que es compost de mel et de suc. Eluc. de las propr., fol. 272.

(chap. Hidromel, que es compost de mel y de suc : aigua : hydros.)

 Hydromel, qui est composé de miel et de suc.

CAT. Hidromel. PORT. Hydromel. IT. Idromele. (ESP. Hidromiel. Agua mezclada con miel. Esta voz, neutra en latín, es masculina en español: “Párrafo aparte merece un subproducto de la miel, el hidromiel” 

(Crea Propóleo [Arg. 1993]); a veces, por influjo de miel, se usa indebidamente en femenino: la hidromiel. Chap. La hidromel, les hidromels; lo hidromel, los hidromels.)

8. Medo, s. m., hydromel.

Medo, es beuragge de mel et ayga compost, sobre ben cuech.

(chap. La hidromel es una beguda composta de mel y aigua, mol ben cuites.)

Eluc. de las propr., fol. 272.

Hydromel, c'est breuvage composé de miel et d'eau, très bien cuit.


Melancolia, Malencolia, Malenconia, s. f., lat. melancholia, mélancolie,

bile noire, terme de médecine.

Melancolia, es humor espessa et grossa..., et vol aytan dire melancolia cum negra humor, quar melan vol dire negra et colon vol dire humor.

(N. E. Melanoma, melanina, etc. ESP. literal: Melancolía, es humor espesa y gruesa..., y quiere tanto decir melancolía como negra humor, ya que melan quiere decir negra y colon quiere decir humor.)

Eluc. de las propr., fol. 31.

Mélancolie, c'est humeur épaisse et grosse..., et veut autant dire mélancolie comme noire humeur, car melan veut dire noire et colon veut dire humeur.

La ratela tota via

Restren la malencolia.

Brev. d'amor, fol. 53.

La rate toujours restreint la mélancolie.

- Disposition morale attribuée à un excès de bile noire.

Aquel que acusa un autre per malenconia o per calor, el l' en pot ben layssar. L'Arbre de Batalhas, fol. 241.

Celui qui accuse un autre par mélancolie ou par chaleur, il peut bien l'en quitter.

- Tristesse, chagrin.

Aissi pot esquivar aquella felonia e 'l corrotz e sa malencolia.

Livre de Sydrac, fol. 34.

Ainsi peut éviter cette félonie et le courroux et sa mélancolie.

Venon pron de malenconias et damages als subjets.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 600.

Viennent assez de chagrins et de dommages aux sujets.

ANC. ESP. Cogió con esta paz una malanconia. 

Poema de Alexandro, cop. 316.

CAT. ESP. (Melancolía) MOD. PORT. Melancolia. IT. Melancolia, melanconia, malinconia. (chap. Melancolía, melancolíes.)

2. Malenconi, s. m., méchanceté, haine.

Fui tots temps de malenconi, 

E mantinc obra de demoni.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Je fus toujours de méchanceté, et maintins oeuvre de démon.

Adjectiv. Pueis li Jusieu malenconi 

Ffazian fals testimoni.

Brev. d'amor, fol. 163.

Puis les Juifs méchants faisaient faux témoignage.

3. Melancolic, Malancolic, Malencolic, adj., lat. melancholicus, mélancolique.

Cant es pur de humor malancolic. Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Quand il est pur d'humeur mélancolique.

Contra tota autra passio melancolica. Eluc. de las propr., fol. 192.

Contre toute autre souffrance mélancolique.

- Triste.

Aze... es melancolic. Eluc. de las propr., fol. 235. 

L'âne... est mélancolique. 

Substant. Malencolicx per natura

Es de mot laia figura.

Brev. d'amor, fol. 55.

Le mélancolique naturellement est de moult laide figure.

CAT. Melancolic. ESP. (Melancólico) PORT. Melancolico. IT. Melancolico, malinconico. (chap. Melancólic, melancolics, melancólica, melancóliques.)

4. Malencolios, Melanconios, adj., mélancolique.

Lo diables..., hom malencolios tempta de enueg e de tristor.

V. et Vert., fol. 61. 

Le diable..., homme mélancolique tente par ennui et par tristesse.

Cove que sion felh o melanconios. Liv. de Sydrac, fol. 32.

Il convient qu'ils soient farouches ou mélancoliques.

ANC. FR. On disoit qu'il estoit songeard et melancholieux.

Arrests d'amour, p. 746. 

Où ne sont point gens melancolieux. 

Cl. Marot, t. I, p. 369. 

Lui deffend ladite court toutes compagnies melancholieuses.

Arrests d'amour, p. 749.

5. Malencays, s. m., haine.

Ves l'enfant a malencays, 

Auciria lo volentiers.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

A haine contre l'enfant, il le tuerait volontiers.

6. Malengoniar, v., chagriner, attrister.

Mentre que Josep se malengoniava. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 22.

Tandis que Joseph se chagrinait. 

ANC. FR. A ces paroles se melancolia le roy. 

Froissart, t. II, ch. 30.

Sans se soucier ni melancholier de rien. 

Mém. de Sully, t. II, p. 369.


Melanites, s. f., malthe, sorte de pétrole plus noir que le pétrole ordinaire, poix minérale.

Melanites es peyra..., ret dos suc cum mel. Eluc. de las propr., fol. 189. La malthe est une pierre..., elle rend suc doux comme miel.

(ESP. Melanita. Chap. Melanita, melanites.)

Melanites, s. f., malthe, sorte de pétrole plus noir que le pétrole ordinaire, poix minérale.

miércoles, 15 de mayo de 2024

Lexique roman; Manna, Mana - Arromaner


Manna, Mana, s. f., lat. manna, manne.

Detz als filhs d' Israel

Lach e bresca, manna e mel.

(chap. Vau doná als fills de Israel, lleit y bresca, maná y mel.) 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vous donnâtes aux fils d' Israël lait et gaufre, manne et miel.

La manna qu' es dossa, en que cascus, que ne manjava, trobava aquella sabor et aquella dossor que desirava. V. et Vert., fol. 72. 

La manne qui est douce, en quoi chacun, qui en mangeait, trouvait cette saveur et cette douceur qu'il désirait. 

Fig. Mal m'es dolz e saborius,

E 'l pauc ben, mana don mi pais.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Mal m'est doux et savoureux, et le peu de bien, manne dont je me repais.

Es ben paisutz de manna,

Qui de s'amor ren guazanha.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Est bien repu de manne, qui gagne quelque chose de son amour. 

CAT. Manna. ESP. Mana (maná). PORT. IT. Manna. (chap. Lo maná : 

lo alimén que Deu los va enviá als israelites cuan estaben per lo desert. Tamé un grup de música de Guadalajara, México, Méjico.)


Mansion, Mancio, s. f., lat. mansionem, séjour, station, pause, demeure.

A els venrem, et ab els farem mansion.

Frag. de trad. de la Passion.

A eux nous viendrons, et avec eux nous ferons séjouer (séjourner).

La trentena mancio on estero, quan foro partitz de Egypte.

Eluc. de las propr., fol. 160.

La trentième station où ils se reposèrent, quand ils furent partis d'Egypte.

ANC. FR. Lur duna terres e mansiuns. Roman de Rou, v. 6122.

Et de faire les hériter 

En ta joieuse mancion.

Jehan de Meung, Trés., v. 768. 

Mais s'en alla droict en sa mansion. Faitfeu, p. 103.

CAT. Mansió. ESP. Mansión. PORT. Mansão. IT. Mansione. (chap. Mansió, mansions.)

2. Mas, s. m., mas, maison, habitation.

Vinhas e pratz e terras e laors, 

Fieus e alos, mas e castels e tors.

P. Cardinal: Ges no m suy. 

Vignes et prés et terres et champs labourables, fiefs et alleus, mas et châteaux et tours. 

Nul temps no gazanhei castel, 

Borda ni mas.

R. Gaucelm de Beziers: A penas vauc. 

En nul temps je ne gagnai château, métairie ni mas. 

ANC. FR. Jamais n' enterrai en son mez.

Fables et cont. anc., t. I, p. 375. 

CAT. Mas. (chap. Mas, masos. Qui viu al mas: masové, masovés, masovera, masoveres.)

3. Campmas, Capmas, Cammas, s. m., bass. lat. campmasium, campmas, habitation principale, maison de maître.

Sion mas o campmas o bordarias.

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille. 

Soient mas ou campmas ou borderies. 

Ab totz los cammas e 'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

4. Mazatge, s. m., hameau. 

Borc ni sieutat ni mazatge.

Folquet de Lunel: E nom de.

Bourg ni cité ni hameau. 

ANC. FR. Un maissaige ou tous les edifimens dessus edifiez, lequel massaige est assis. 

Un masage oveques les edifices

Cartul. de S. Vandreg, 1279 et 1293, t. 1, p. 45. Du Cange, t. IV, col. 581.

5. Mazeria, s. f., masure. 

Paret de la mazeria.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Ephésiens. 

Muraille de la masure.

6. Maionil, s. m., ménil, habitation entourée de champs.

E 'l caslar' e 'l castelar e 'ls maionils.

Tit. de 1248. Arch. du Roy., J. 323. 

Et le château et la forteresse et les ménils.

7. Cammazil, s. m., campménil, le principal ménil.

Ab totz los cammas e'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

8. Maiso, Mayson, Maizo, Maio, s. f., maison, demeure.

Am mais boscx e boisso 

No fauc palaitz ni maizo.

P. Vidal: De chantar m'era. 

J'aime mieux bois et buisson que je ne fais palais ni maison.

S' enfug a sa maizo de santz.

P. Cardinal: Una cieutat. 

S'enfuit à sa maison à la course. 

Limat... porta sa mayzo, on se clau. Eluc. de las propr., fol. 254.

Le limaçon... porte sa maison, où il s'enferme.

- Couvent, communauté religieuse.

A la maiso de Moissac. Titre de 1160. 

A la maison de Moissac. 

La discention 

Dels frayres e de la mayson.

V. de S. Honorat. 

La dissension des frères et de la maison.

Morges de la dicha maio. Tit. de 1256. DOAT, t. CXXXIX, fol. 83. 

Moines de ladite maison. 

Fig. Ab quatr' aunas de filat, 

Los tramet en tal maizo, 

Ont atrobon de mal pro.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile, les envoie en telle maison, où ils trouvent assez de mal. 

ANC. ESP.

Mandó tener à todos los de ssa mayson 

Jeiunio triduano con grant aflition.

V. de S. Millán, cop. 189.

9. Maizoneta, Mayoneta, s. f. dim., maisonnette.

De maizo, maizoneta. Leys d'amors, fol. 49.

De maison, maisonnette.

(chap. De casa, caseta; de mansió, mansioneta.)

Habitant en las mayonetas amb Isaac et amb Jacob.

Trad. de l'Épître. de S. Paul aux Hébreux. 

Habitant dans les maisonnettes avec Isaac et avec Jacob.

10. Maisonament, s. m., logement, bâtisse, édifice.

Ni en palays ni en grant maisonament. Lo desprezi (despreczi) del mont.

Ni en palais ni en grand édifice.

11. Maizonier, s. m., habitant, séjournant, locataire.

O 'l logaire de la maizon o sos mesatges, per el, lo maizonier pot gitar de la maizon per la propria estatga del senher o del logador.

Statuts de Montpellier, de 1204.

Ou le loueur de la maison ou son envoyé, pour lui, peut mettre hors de la maison le locataire pour la propre résidence du maître ou du loueur. ANC. FR. Des forfaits que li borgois ou li mesniers des borgois feront envers les mesniers des canoines. Tit. de 1287. Hist. de Liége, p. 401.

11. Maner, s. m., manoir, demeure. 

Membre 'lh cum m' afizet un ser, 

Al sieu maner.

Giraud de Borneil: Nulha res. 

Qu'il lui souvienne comme elle m'assura un soir, au sien manoir. 

ANC. FR. Villes essillent et maners,

Mesons ardent, prenent avers. 

Wace cité par Du Cange, t. IV, col. 407.

13. Mainada, Maynada, s. f., troupe, compagnie, société, famille, gens de la maison, domestique. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com si pot far 

Que la bestia, que no sap parlar, 

Mi faza trobar ma mainada?

V. de S. Honorat. 

Comment se peut-il faire que la bête, qui ne sait pas parler, me fasse trouver ma compagnie?

Fon gran brega entre la maynada dels cardenals.

Cartulaire de Montpellier, fol. 76. 

Fut grande dispute parmi la société des cardinaux. 

A tota sa mainada fes tolre los cabels e a se meteis.

V. de Pierre Vidal. Var.

A tout son domestique il fit couper les cheveux et à lui-même.

Los paures son maynada petita de Dieu. 

Coma lurs mainadas e lurs officials se porton en lurs officis.

V. et Vert., fol. 74 et 70.

Les pauvres sont la petite famille de Dieu. 

Comment leurs gens et leurs officiers se comportent dans leurs offices. Proverb. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.

Tel seigneur, tel domestique.

ANC. FR. Voyant trop grièvement chargée 

Sa maison de trop de maignée,

Mist sa fille en religion.

Remi Belleau, t. II, p. 152.

Et point n'auras 

Tousjours d'enfans grande maignie 

Autour de toy, pour compagnie. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 255. 

Pour l'honneur du roy et des seigneurs de la mesgnie du roy de France, il consentit à donner sa fille à monseigneur de Orléans.

Monstrelet, t. I, fol. 66.

Je cognois toute la mesgnie 

De léans; quelle compagnie!

Cl. Marot, t. IV, p. 183.

S'en alla, à privée mesgnie, ou chastel de Marcoussy.

Monstrelet, t. I, fol. 144.

ANC. CAT. Masnada. CAT. MOD. Mainada. ESP. PORT. Manada. 

IT. Masnada. (chap. Manada, manades de llops; si es de ovelles o cabres: rabera, raberes; tropa, tropes; sossiedat, familia, gen de casa, domestics.)

14. Mainader, Mainadier, s. m., chef de famille.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Tug li mainader e totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba. Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Tous les chefs de famille et toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

- Chef de troupe, de mercenaires.

Aissi quo 'l mainadier

Que s gieta a bando

Per faire sa preso.

Albert de Sisteron: Ab son guay.

Ainsi comme le chef de mercenaires qui se jette sans réserve pour faire sa prise.

ESP. Manadero. (chap. Cap de familia; cap de una tropa de mersenaris, bandidos, lladres, com lo presiden de la Ascuma, Juaquín Monclús.)

15. Mainiadera, s. f., famille.

Totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba.

Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

16. Maisnamen, s. m., accueil, bonne réception.

Fassam be e maisnamen als privaz de nostra fe. Trad. de Bède, fol. 79. Faisons bien et accueil aux amis de notre foi.

17. Masso, s. m., maçon.

Totz aquels del mestier de massos.

Tit. de 1267. Arch. du Roy., J. 303. 

Tous ceux du métier de maçons.

18. Manecs, adj., séjournant, arrêté, fixe, attaché.

C' Arnaut desam lieis on es ferm manecs.

A. Daniel: Amors e joi. 

Qu' Arnaud cesse d'aimer celle où il est fermement attaché.

19. Manent, Manen, adj., riche, puissant.

Selh qu' avia d' aver tan

Fon caitius, e 'l paubres, manens.

Pons de Capdueil: En honor. 

Celui qui avait tant de richesse fut chétif, et le pauvre, riche.

Fig. Et ieu, mayre lassa, dolenta, 

Era adoncs de dol manenta.

Passio de Maria. 

Et moi, mère malheureuse, souffrante, j'étais alors de douleur riche.

Substantiv. Com pogues mi dons defendre 

Dels manens malvatz. 

Pierre de Bussignac: Sirventes.

Comment je pusse défendre ma dame des mauvais riches. 

ESP. Manente. (rico, poderoso.)

20. Manentia, s. f., richesse, fortune, possession.

Pretz mais tota via 

Honor e pretz qu' aunida manentia.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Je prise davantage en tout temps honneur et mérite que richesse honnie.

Donei li fol e molin e autra manentia. 

Un troubadour anonyme: Sordel dis mal. 

Je lui donnai foulon et moulin et autre possession.

Mas si aquist enfant de royal manentia

Moron.

V. de S. Honorat.

Mais si ces enfants de royale fortune meurent.

ANC. FR. Or et argent et riche manantie.

Roman d'Agolant. Bekker, p. 169.

21. Esmanentir, v., s'enrichir, faire fortune.

Per neguna maneira vos esmanentiretz. Guillaume de Tudela.

En nulle manière vous (ne) ferez fortune.

22. Permanencia, s. f., permanence, continuité.

En son esser et permanencia.

Ha perpetual permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 115. 

En son être et permanence. 

A perpétuelle continuité. 

CAT. ESP. PORT. Permanencia. (chap. Permanensia, permanensies; v. permaneixe.)

23. Permanensa, s. f., permanence. 

No sias leugers en amistat, e reten ades lo liam de permanensa.

Trad. de Bède, fol. 75. 

Ne sois léger en amitié, et conserve incessamment le lien de permanence. 

IT. Permanenza.

24. Permanen, adj., lat. permanens, permanent.

Aquels bes nobles e plus purs, permanens eternalmens.

V. et Vert., fol. 35. 

Ces biens nobles et plus purs, permanents éternellement.

Permanens en la fe. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 33. 

Permanent dans la foi. 

CAT. Permanent. ESP. PORT. IT. Permanente. (chap. Permanén, permanens, permanenta, permanentes. Permanensia, permanensies.)

25. Permansiu, adj., durable, immuable, propre à la durée.

Es eternalmen permansiva. Eluc. de las propr., fol. 23.

Est éternellement immuable.

26. Remanensa, s. f., séjour, demeure.

S' el viatz vos agensa,

O si us platz la remanensa.

Blacas: En chantan.

Si le voyage vous convient, ou si vous plaît le séjour.

ANC. FR. S' aucun veaut..., demorer iqui franchement, il paiera... deux sols tornois por sa remanence. 

Pérard, Pièces pour l'Histoire de Bourg., p. 564.

ANC. IT. Rimanenza.

27. Remazilha, s. f., reste, relief, débris.

Quar viu d' autrui remazilha.

Bernard de Venzenac: Lanquan.

Car il vit du reste d'autrui.

Las remazillas seran fachas salvas.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Les débris seront faits saufs.

28. Remaner, Remainer, Remandre, Romanre, v., lat. remanere, demeurer, rester.

Pot remaner en la villa coma autre francs hom. 

Charte de Montferrand, de 1248.

Peut demeurer dans la ville comme autre homme franc. 

L' us m'encaussa, l' autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

L'un me chasse, l'autre me fait rester. 

Us d'els no i pot remandre ni no i es remazutz. Guillaume de Tudela. 

L'un d'eux n'y peut rester ni n'y est resté. 

No volc romanre entre la ost de K. ni la ciutat. Philomena.

Ne voulut demeurer entre l'armée de Charles et la cité. 

Fig. Remanetz en mi, et hieu remandrai en vos.

Fragment de trad. de la Passion.

Demeurez en moi, et je demeurerai en vous. 

Loc. Aissi no sai cosselh ab que m remanha. 

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Ainsi je ne sais conseil avec quoi je reste. 

Deu esser creut per son sagrament, e remaner en patz.

Charte de Montferrand, de 1248. 

Doit être cru par son serment, et rester en paix.

Substantiv. Mas empero de tals n' i ac

A cui lo remaners non plac. 

V. de S. Énimie, fol. 23. 

Mais pourtant il y en eut de tels à qui le demeurer ne plut pas.

- Cesser, finir, arrêter.

Mas non er faitz que fer e fust non fraingna 

E caps e bras, enans qu' el plaitz remaigna.

Aicarts del Fossat: Entre dos. 

Mais il ne sera pas fait qu'il ne brise fer et fût et têtes et bras, avant que le plaid cesse.

Vezon que l'ivern ve e que l'estius reman. Guillaume de Tudela.

Voient que l'hiver vient et que l'été finit. 

Respondetz mi per cal razon 

Reman que non avetz chantat? 

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peyrols. 

Répondez-moi par quelle raison il reste (se trouve) que vous n'avez chanté.

Part. prés. Plusors remanens et dessendens. 

Tit. de 1278. DOAT, t. IX, fol. 347. 

Plusieurs restants et descendants. 

Part. pas.

Mon chan fenisc ab dol et ab maltraire, 

Per tos temps mais, e 'l tenc per remazut. 

Bertrand de Born: Mon chant. 

Je finis mon chant avec douleur et avec souffrance, pour tout temps désormais, et je le tiens pour cessé. 

ANC. FR. La contesse remest plorant.

Roman del conte de Poitiers, v. 616. 

Rois seroit de Hongrie, ne porroit remanoir. 

En France envoierons savoir s'il peut valoir. 

Roman de Berte, p. 91. 

Subst. Cre qu' era la remazuda

Del puoig que brugic set ans, 

Puois no n' issic mais la soritz.

Gausseran de S. Leidier: Malvaza. 

Je crois que c'était le terme de la montagne qui gronda sept ans, puis il n'en sortit que la souris.

ANC. FR. Plus n'osai ilec remanoir. Roman de la Rose, v. 2955. 

Or remanons andui çà fors, 

Encor soit li orages fors.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 260.

ANC. CAT. Remandrer. ANC. ESP. Remaner. ESP. MOD. PORT. Remanecer. IT. Rimanere. (chap. Remandre, quedá, permaneixe.)

29. Remanen, s. m., reste, relief, surplus.

Dregz es c' al turmen te lieure,

E que t tola 'l remanen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Il est juste qu'au tourment il te livre, et qu'il t' ôte le reste.

Quar Dieus a establit que hom manges so que mestier lhi fai, e 'l remanen laisse ad autra vetz. Liv. de Sydrac, fol. 33. 

Car Dieu a établi que l'homme mangeât ce qui lui fait besoin, et qu'il laisse le reste pour une autre fois.

ANC. FR. Et li remananz qui fu eschapés de la desconfiture.

Villehardouin, p. 170. 

Et le remanant se sauva par bien fuyr là où ils peurent le mieux.

Monstrelet, t. II, fol. 105.

CAT. Remanent. ESP. Remanente. PORT. Remanecente. IT. Rimanente.

(chap. Remanén, remanens: lo que quede, lo que permaneix, lo que sobre de un repartimén o divisió.)

30. Arromaner, v., rester, demeurer.

Part. prés. Arromanent en fermetat.

(chap. Permaneixén en seguridat, firme, firmat.)

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 67.

Demeurant en assurance.