Mostrando las entradas para la consulta imache ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta imache ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.


Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.

jueves, 11 de abril de 2024

Lexique roman; Image, Ymage, Emage - Indiger


Image, Ymage, Emage, s. f., lat. imaginem, image.

Loc. A la ymage de la sancta Trinitat. V. et Vert., fol. 40.

(chap. A la imache de la santa Trinidat.) 

A l'image de la sainte Trinité.

- Statue, figure.

L' image de sus de la tor. V. de S. Honorat. 

La figure du haut de la tour.

Cum fes la molher de Loth, per que fon mudada en ymage de sal.

V. et Vert., fol. 99. 

Comme fit la femme de Loth, par quoi elle fut changée en statue de sel.

Uns argentiers... fazia emages d'argent. 

Trad. des Actes des apôtres, ch. 19. 

Un argentier... faisait statues d'argent.

ANC. CAT. Imatge, image. ESP. Imagen. PORT. Imagem. IT. Image.

(chap. Imache, imaches.)

2. Ymagena, Emagena, Hemagena, Esmajena, s. f., image.

Ymagena a la semblansa de Dieu. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Image à la ressemblance de Dieu.

Aytantost demostret si la emagena de la cara.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2.

Aussitôt se montra l'image de la face.

- Statue, figure.

Hemagena que era gran, tota daurada. Philomena.

Statue qui était grande, toute dorée.

Fig. Paraula es esmajena de coratge, quar cals es l'om, tals es sa paraula. Trad. de Bède, fol. 2.

La parole est l'image du coeur, car quel est l'homme, telle est sa parole.

IT. Imagine.

3. Imaginatio, Ymagination, Emagenassio, s. f., lat. imaginationem, imagination, idée.

La tersa vigor entre nos 

Se ditz imaginatios.

Brev. d'amor, fol. 53. 

La troisième qualité entre nous se dit imagination. 

Cant se engoysset a la ymagination de sa mort.

V. et Vert., fol. 36. 

Quand il se tourmenta à l'idée de sa mort.

- Image, figure.

Met dins sa mayo

L' emagenassio

Del semblan e 'l parven.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Met dans sa maison l'image et l'apparence de la ressemblance.

CAT. Imaginació. ESP. Imaginación. PORT. Imaginação. IT. Imaginazione, immaginazione. (chap. Imaginassió, imaginassions; v. imaginá.)

4. Ymaginatiu, adj., lat. imaginativus, imaginatif.

La ymaginativa virtut. Eluc. de las propr., fol. 20. 

La puissance imaginative. 

CAT. Imaginatiu. ESP. PORT. IT. Imaginativo, immaginativo. (chap. Imaginatiu, imaginatius, imaginativa, imaginatives.)

5. Ymaginari, adj., lat. imaginarius, imaginaire.

Diversas formas et semlansas ymaginarias. Eluc. de las propr., fol. 77. Diverses formes et ressemblances imaginaires. 

CAT. Imaginari. ESP. PORT. Imaginario. IT. Immaginario. (chap. Imaginari, imaginaris, imaginaria, imaginaries.)

6. Ymaginable, adj., imaginable. 

De quascu ponh en el ymaginable. Eluc. de las propr., fol. 107.

De chaque point imaginable en lui. 

CAT. ESP. Imaginable. PORT. Imaginavel. IT. Immaginabile. 

(chap. Imaginable, imaginables.)

7. Imaginar, Ymaginar, Emaginar, v., lat. imaginari, imaginer, figurer. Emaginar et elevar son entendement. Leys d'amors, fol. 148. 

Imaginer et élever son entendement. 

Los pessamens que nostre cor ymagina. V. et Vert., fol. 62. 

Les pensées que notre coeur imagine. 

Part. pas. Sentensa cocirada et emaginada. Leys d'amors, fol. 150. Sentence considérée et imaginée. 

Yeu ai vist moltas vegadas, 

De nuech, causas imaginadas, 

Que mi venien en figura 

D' angel o d' altra creatura.

V. de S. Énimie, fol. 53. 

J'ai vu plusieurs fois, de nuit, des choses figurées, qui me venaient en forme d'ange ou d'autre créature. 

CAT. ESP. PORT. Imaginar. IT. Imaginare, immaginare. (chap. Imaginá, imaginás: yo m' imagino, imagines, imagine, imaginem o imaginam, imaginéu o imagináu, imaginen; imaginat, imaginats, imaginada, imaginades.) 


Imper, Empier, s. m., lat. imperium, empire, pouvoir, commandement.

Meri et mixt imper.

Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, pr., t. V, col. 37.

Pur et mixte pouvoir.

Fig. Sobre totas a de beutat l' empier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.

A sur toutes l'empire de beauté. 

IT. Impero. (chap. Imperi, imperis; poder, manamén. ESP. Imperio.)

2. Emperi, Enperi, s. m., lat. imperium, empire, pouvoir, commandement.

Grans enperis es esser emperador de se. Trad. de Bède, fol. 3. 

Grand empire c'est être empereur de soi.

No vuelh de Roma l' emperi.

A. Daniel: Ab guay so.

Je ne veux l'empire de Rome.

Sai conquerir l' emperi alaman.

Aimeri de Peguilain: En aquel temps.

Conquérir ici l'empire allemand.

CAT. Imperi. ESP. PORT. IT. Imperio. (chap. Imperi, imperis.)

3. Emperaire, Emperador, s. m., lat. imperatorem, empereur, chef.

Ieu no vuelh reis esser ni emperaire.

(chap. Yo no vull sé rey ni emperadó.)

Peyrols: Ben dei chantar. 

Je ne veux être roi ni empereur. 

Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sen, 

Ben guardaratz qui faitz emperadors.

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Beau seigneur Dieu, si vous faisiez à mon sens, vous regarderiez bien qui vous faites empereurs. 

Al emperador dreiturier, 

Frederic.

B. de Ventadour: En aquest. 

A l'empereur juste, Frédéric. 

Fig. Reys del cortes e dels pros emperaire. 

Bertrand de Born: Mon chan fenisc. 

Roi des courtois et des preux empereur. 

Gran senhoria te donarai, si es emperayres de te mezeys.

V. et Vert., fol. 33.

Je te donnerai grande seigneurie, si tu es empereur de toi-même.

CAT. Emperaire, emperador. ESP. PORT. Emperador. IT. Imperatore. (chap. Emperadó, emperadós.)

4. Emperairitz, s. f., lat. imperatrix, impératrice.

Portava armas imperials, e s fazia apelar emperaire, e sa molher emperairitz. V. de P. Vidal. 

Portait armes impériales, et se faisait appeler empereur, et sa femme impératrice.

Car l' emperairitz m' en somo.

Folquet de Marseille: Tan mov. 

Car l'impératrice m'en somme.

Fig. Maires de Dieu, Verges emperairitz. 

R. Gaucelm: Ab grans treballs. 

Mère de Dieu, Vierge impératrice. 

CAT. Emperatris (N. E. Emperatriu). ESP. Emperatriz. PORT. Imperatriz. IT. Imperatrice. (chap. Emperadora, emperadores.)

5. Emperial, Imperiau, Enperiau, adj., lat. imperialis, impérial. 

Ricas armas e cadeira e campolieit emperial. V. de P. Vidal.

Riches armes et siége e tente impériale.

Quan Mos Senher m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Quand Mon Seigneur m'eut près d'elle assis sur un tapis impérial.

Mantelh plus qu' emperials. 

Raimond de Miraval: Tug silh que. 

Manteau plus qu'impérial. 

ANC. CAT. Emperial, imperial. ESP. PORT. Imperial. IT. Imperiale. 

(chap. Imperial, imperials.)

6. Imperatiu, adj., lat. imperativus, impératif.

Auctoritat... imperativa. Eluc. de las propr., fol. 9.

Autorité... impérative.

- Substantiv. Terme de grammaire.

Imperatius es aquel que om commanda. Gramm. Provençal.

(chap. L' imperatiu es aquell que hom (se) mane. Vine, minja, fes, corre, vola, dis, fica, puja.)

L' impératif est celui qui commande homme.

CAT. Imperatiu. ESP. PORT. IT. Imperativo. (chap. Lo tems imperatiu, imperatius, una frasse imperativa, orassions imperatives.)

7. Inperar, Emperiar, v., lat. imperare, commander, gouverner. Substantiv. L' emperi s'en poira clamar 

Delh e del sieu emperiar.

G. Figueiras: Ja de far. 

L'empire pourra en appeler de lui et de son commander. 

Part. prés. Princep inperant. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Prince gouvernant. 

CAT. ESP. PORT. Imperar. IT. Imperare. (chap. Imperá, maná, goberná: impero, imperes, impere, imperem o imperam, imperéu o imperáu, imperen; imperat, imperats, imperada, imperades.)


Impetrar, Empetrar, v., lat. impetrare, impétrer, obtenir.

A fin d' impetrar gratia. Tit. de 1534. DOAT, t. CIV, fol. 313.

A fin d'obtenir grâce.

Privilegis impetrats et a impetrar.

(chap. Privilegis impetrats y a impetrá.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35.

Priviléges impétrés et à impétrer. 

No empetrara ni fara impetrar perdon ni indulgencia.

(chap. No impetrará ni fará impetrá perdó ni indulgensia.)

Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 219.

N' obtiendra ni fera obtenir pardon ni indulgence.

Part. prés. subst. Lo impetrant sera executat. Fors de Béarn, p. 1072.

L'impétrant sera exécuté.

Part. pas. Privileges empetrats.

(chap. Privilegis impetrats.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Priviléges impétrés.

Totas letras empetradas.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Toutes lettres impétrées.

Tota gracia impetrada de la cort de Roma.

Tit. de 1283. Arch. du Roy., J. 323.

Toute grâce impétrée de la cour de Rome. 

ANC. CAT. Empetrar, impetrar. ESP. PORT. Impetrar. IT. Impetrare.

(chap. Impetrá: obtindre, conseguí una grassia, don, demanánla primé o previamen: impetro, impetres, impetre, impetrem o impetram, impetréu o impetráu, impetren; impetrat, impetrats, impetrada, impetrades. Los sans són impetradós y no donadós, perque impetren la grassia a Deu, y es ell qui la done, o no.)

2. Empetrador, s. m., lat. impetrator, impétrant, obtenteur.

Li san son doncx empetrador

D' alcus bes e non donador.

Brev. d'amor, fol. 75.

Les saints sont donc obtenteurs d'aucuns biens et non donneurs. 

ESP. Impetrador. IT. Impetratore. (chap. Impetradó, impetradós, impetradora, impetradores.)

3. Perpetrar, v., lat. perpetrare, perpétrer, commettre, consommer, accomplir.

Part. pas. Quand lo dit gentilhome aguet fait e perpetrat lo dit murtre.

Chronique des Albigeois, col. 4. 

(chap. Cuan lo dit gentilhome habíe fet y perpetrat lo dit assessinat u homissidi; consumat, cumplit. Té sempre un sentit negatiu, roín.)

Quand ledit gentilhomme eut fait et consommé ledit meurtre.

Per malefici perpetrat e fach en la dicha vila. Charte de Gréalou, p. 112.

(chap. Per malesa (malefissi) perpetrada y feta a la dita vila.)

Par maléfice perpétré et fait en ladite ville. 

ANC. CAT. ESP. PORT. Perpetrar. IT. Perpetrare. (chap. Perpetrá: perpetro, perpetres, perpetre, perpetrem o perpetram, perpetréu o perpetráu, perpetren; perpetrat, perpetrats, perpetrada, perpetrades.) 


Impetuosamen, Empetuosamen, adv., impétueusement.

Ni plus impetuosamen. Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 325. 

Ni plus impétueusement. 

Anar en las batalhas saviament, e non pas empetuosamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151. 

Aller dans les batailles sagement, et non pas impétueusement.

CAT. Impetuosament. ESP. PORT. IT. Impetuosamente. 

(chap. Impetuosamen: en ímpetu.) 


Inanicio, s. f., du lat. inanis, inanition, faiblesse.

Vigilia, inanicio.

Per tropa abstinencia et inanicio.

Eluc. de las propr., fol. 27 et 35.

Veille, inanition.

Par excessive abstinence et inanition.

ESP. Inanición. PORT. Inanição. (chap. Inanissió, inanissions: debilidat, fluixera extrema, normalmen per falta de alimén. Los catalans fan aná paraules com feblesa, fransés faiblesse, feble, febla.)


Increpar, Encrepar, v., lat. increpare, réprimander, accuser, apostropher, reprendre.

Part. pas. Increpat de trahition. Fors de Béarn, p. 1093.

(chap. Increpat, acusat de traissió.)

Accusé de trahison.

An encrepat e cargat lo dit conte. Chronique des Albigeois, col. 29.

Ont apostrophé et chargé ledit comte.

ANC. FR.

Puis increpez ceste mort qui nous fraude, 

En luy prouvant par dits philosophaux, 

Comme inutile est son dard et sa faux.

Clément Marot, t. III, p. 283.

Commancèrent à blasmer et incréper... icellui. 

Lett. de rém. de 1416. Carpentier, t. II, col. 852.

CAT. ESP. PORT. Increpar. IT. Increpare. (chap. Increpá: increpo, increpes, increpe, increpem o increpam, increpéu o increpáu, increpen; increpat, increpats, increpada, increpades; acusá, fotre la martellada, inculpá.)


Indi, Endi, s. m., inde, indigo.

Voyez Capmani (Capmany), Coll. Diplom., t. I, P. 378.

Grana e roga e brezilh,

Indi et alun atressi.

Évangile de l'Enfance.

Écarlate et garance et brésil, indigo et alun également.

Indi... bela mixtura de color cerulenca et purpurea.

Eluc. de las propr., fol. 267. 

Inde... beau mélange de couleur azurée et pourpre. 

Si l' endi no s vent en Narbona. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 152. Si l' inde ne se vend pas à Narbonne.

- Adjectiv. Violet.

Los sendatz gruecx, indis et blaus.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Les étendards jaunes, violets et bleus.

Sendatz vermelhs, endis e ros.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs.

Drapeaux vermeils, violets et rouges.

ANC. FR. Le roy avoit vestu une cotte de samit ynde. Joinville, p. 21.

Et voit sor sa destre mamiele

Une violette nouviele,

Inde paroir sor la car blanche.

Roman de la Violette, p. 34.

Está plorán. No té mamelles.

CAT. Indi. ESP. Indio (chap. blavet; índigo).

Indicar, v., lat. indicare, indiquer.

Om no pot pas indicar.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part., c. Ier. 

On ne peut pas indiquer. 

CAT. ESP. PORT. Indicar. IT. Indicare. (chap. Indicá: indico, indiques, indique, indiquem o indicam, indiquéu o indicáu, indiquen; indicat, indicats, indicada, indicades.)

2. Indicatio, s. f., lat. indicatio, indication.

Usatz en la curacio de tots vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans la cure de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Indicació. ESP. Indicación. PORT. Indicação. IT. Indicazione.

(chap. Indicassió, indicassions; v. indicá.)

3. Index, s. m., lat. index, index. 

Detz... segon apelam index. Eluc. de las propr., fol. 49.

(chap. Dits... al segón li diém índice.) 

Doigts... nous appelons le second index.

CAT. Indice, ESP. (chap. índice) PORT. Index. IT. Indice.

4. Indicatiu, s. m., lat. indicativus, indicatif, terme de grammaire.

Indicatius es apelatz, quar demostra lo faiz que om fai.

Tems del indicatiu de la prima conjugazo. Gramm. provençal.

Est appelé indicatif, car il indique le fait que l'on fait.

Temps de l' indicatif de la première conjugaison. 

CAT. Indicatiu. ESP. PORT. IT. Indicativo. 

(chap. Indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)


Indigentia, s. f., lat. indigentia, indigence, besoin.

Si cum no hagues de loc indigencia. Eluc. de las propr., fol. 5. 

Comme s'il n'eût besoin d'espace. 

CAT. ESP. PORT. Indigencia. IT. Indigenza. (chap. Indigensia, indigensies. La Ascuma estaríe en indigensia si no fore per les subvensions que se donen als llepaculs del catalanisme.)

2. Indiger, v., lat. indigere, avoir besoin, manquer de.

Indigeys que sia inscidit.

Que tu indigescas de incizio.

Trad. d'Albucasis, fol. 16 et 15.

Il a besoin qu'il soit coupé.

Que tu aies besoin d'incision.

IT. Indigere. (chap. Nessessitá, tindre nessessidat; indigén, indigens, indigenta, indigentes.)

Lexique roman: I, Hi, Y - Illusio, Illuzio

 I.


I, s. m., troisième voyelle, et neuvième lettre de l'alphabet, i.

V vocals son: a, e, i, o, u. Leys d'amors, fol. 2. 

Cinq voyelles sont: a, e, i, o, u. 

Prima persona i. La prima persona e la terza en i. Gramm. prov.

Première personne i... La première personne et la troisième en i.


I, Hi, Y, pr. rel. des deux genres, lui, à lui, en lui, à elle, en elle, à eux, en eux, à elles, en elles, leur.

Ela li perdonet lo fait del baisar, e lo i autreiet en dos. V. de P. Vidal.

Elle lui pardonna le fait du baiser, et le lui octroya en don.

Doncx, qui vol viure ab morir,

Er don per Dieu sa vid' e la y presen.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Donc, qui veut vivre avec mourir, maintenant donne pour Dieu sa vie et la lui présente.

Quar per aver e per somo

E per pretz hi faran ajut.

Bertrand de Born: Lo coms m'a.

Car pour argent et pour semonce et pour mérite lui feront aide.

Las donas...

Aras no y truep mas destric e dampnatge.

Albertet: En amor truep.

Les dames... maintenant je ne trouve en elles que peine et dommage.

ANC. ESP.

La casa ant el velo esa avien per choro,

Hy ofrecien el cabron è ternero è toro.

Sacrificio de la Misa, cop. 7.

Hy ofrecien el cabron è ternero è toro.


ANC. PORT. Ca se sabor avedes y...

De sempre de vos mal prinder,

Se sabor ouvessedes y.

Cancioneiro do coll. dos nobres, fol. 42.

L'ancien italien a aussi employé i pour les personnes et pour les choses: Chi d'amor sente, di mal far no i cale.

Cecco Angiulieri, Tav. de' doc. d'amore.

E una scritta i metti.

Barberini, Doc. d'amore, p. 265.

CAT. ESP. MOD. (allí) PORT. MOD. Alli. IT. MOD. Vi, ci, ivi.


I, Hi, Y, adv. relat., lat. ibi, y, là, à cela, en cela.

Lentis Villam cum omnibus ibi aspicientibus.

Titre de 855. D' Acheri, Spic., t. III, p. 342.

Quar vos no y etz, ni 'l valens coms no y es.

Aimeri de Peguilain: Anc no cugey.

Car vous n'y êtes, ni le vaillant comte n'y est pas. 

Sordel, ja pro no i auria

L' amigua, so sai en ver, 

Si l'amicx per lieis moria. 

T. de G. de la Tour et de Sordel: Us amicx. 

Sordel, jamais profit n'aurait en cela l'amie, je sais cela eu vrai, si l'amant mourait pour elle. 

Quar vos etz laissatz de chantar, 

E quar vos i volgra tornar. 

T. de M. Ventadour et de Gui d' Uisel: Gui. 

Parce que vous vous êtes délaissé de chanter, et parce que je voudrais vous ramener à cela.

- Adv. indét., avec le verbe aver employé impersonnellement ou avec un pronom indéfini: 

No i a ardit ni coart 

Enemic que no m' assalha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

N'y a hardi ni lâche ennemi qui ne m'assaille.

Tals n' i a, mas non dirai qui.

P. Cardinal: Tan son valen.

Tels y en a, mais je ne dirai qui.


I, Hi, conj., et.

On trouve, mais rarement, i dans l'acception de la conjonction et.

Alqun dizo i per e: A Sant Jacme hi a Nostra Dona. 

Leys d'amors, fol. 101.

Aucuns disent i pour et: A Saint-Jacques et à Notre-Dame.

G. los pres a omes i a comans.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 45. 

Gérard les prit pour ses hommes et à son commandement.

ESP. Y. (N. E. i latina también en castellano. Chap. Y griega.)

2. Aqui, adv. de lieu, là. 

S'anc vis homes ensenhatz, 

Ni ab baudor, so fon aqui.

P. Vidal: Abril issic. 

Si je vis oncques hommes instruits, et avec joie, ce fut là. 

Aytan cavalier son ayssi cum aqui. Leys d'amors, fol. 67. 

Autant de cavaliers sont ici comme là.

- Explétiv. avec meteis.

Aqui meteys vos sapchatz 

Ab los savis gen captener.

P. Rogiers: Senher Raymbautz. 

Là même sachez avec les sages vous bien conduire. 

Adv. comp. Quar n' aqui mov cortezia e solatz. 

Arnaud de Marueil: A gran honor. 

Car de là part courtoisie et plaisir.

D' aqui lo leveron li diable. V. de S. Honorat. 

De là l' enlevèrent les diables. 

Ve contricios d' aqui, en apres remissios. Trad. de Bède, fol. 16. 

Vient contrition de là, par après rémission. 

Per aqui monten cent miri auzello. Poëme sur Boèce. 

Par là montent cent mille oisillons. 

Pueis poirem quascus d' aqui en lai.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Ensuite nous pourrons chacun de là en là. 

Significo loc... coma d' aqui enan. Leys d'amors, fol. 99. 

Signifient lieu... comme de là en avant. 

Tug li propheta de Samuel, e d' aqui en dreg. 

Trad. des Actes des apôtres, ch. 3. 

Tous les prophètes dès Samuel, et de là en droite ligne.

CAT. ESO. PORT. Aquí. IT. Qui. (chap. Aquí, astí, açí, assí.)

La Llitera no e Cataluña

3. Aici, Ayci, Aissi, Ayssi, adv. de lieu, ici.

Vos aport aici esta lansa. Roman de Jaufre, fol. 17.

Je vous apporte ici cette lance.

Substantiv. D' uey en un an partras d' ayci. V. de S. Honorat.

D'aujourd'hui en un an tu partiras d'ici.

Adv. comp. E per que? Ai te ren forfait,

Mas cant vuoil per aici passar?

Roman de Jaufre, fol. 18.

Et pourquoi? T'ai-je rien forfait, excepté que je veux passer par ici?

Merce fara, si no m mena

D' aissi enan per loncs plays.

Arnaud de Marueil: Belh m'es quan.

Elle fera merci, si elle ne me mène d'ici en avant par longs débats.

Non deu esser apelhatz d' ayssi en avant rey. Philomena.

Ne doit pas être appelé d'ici en avant roi.

Autra ley d' ayci enant. La nobla Leyczon.

Autre loi d'ici en avant.

CAT. Assi.

Icon, Ycon, s. m., lat. icon, icon, image, figure de grammaire.

Ycon vol aytan dire coma emagena o semblansa.

Icon es cant hom expon e declara una causa mens conoguda per autra mays conoguda. Leys d'amors, fol. 139.

(chap. Icono es cuan hom expón y declare una cosa menos coneguda per un atra mes coneguda.)

Icon veut dire autant comme image ou ressemblance. 

Image est quand on explique et détermine une chose moins connue par une autre plus connue.

(chap. Icono, imache; figura de gramática; imache de sans.)


Ictericia, Hyctericia, s. f., du lat. icteros, ictère, jaunisse.

Hyctericia es tacament de pel.

(chap. Icterissia es tacamén de pell. Se fiquen la pell y los ulls de coló groc.)

Aquels qui so en via de ictericia. 

Eluc. de las propr., fol. 98 et 77.

Jaunisse c'est tache de la peau. 

Ceux qui sont en voie de jaunisse.

CAT. ESP. PORT. Ictericia. IT. Itterizia. (chap. Icterissia.)


Idesa, s. f., haie, buisson.

La Loi des Lombards, lib. I, tit. 22, §. 30, explique iderzon par Sepimentum.

Voyez Schilter, Gloss. teutonic., p. 273.

Lo meton en un leit d' orfreis,... 

Geton desus idesa floria. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Le mettent en un lit d'orfroi,... jettent par-dessus buisson fleuri.


Idola, Ydola, s. f., lat. idolum, idole.

L' idola lur dira veritat de la sort. V. de S. Honorat.

L'idole leur dira vérité du sort.

Menet lo al pabalho hon ero celas ydolas, e can fo denan la gran ydola, el pres un molto e tolc lhi la testa, e cascus dels autres ausizia ne autre, e gitavo lo davan las autras ydolas. Liv. de Sydrac, fol. 4.

Le mena au pavillon où étaient ces idoles, et quand il fut devant la grande idole, il prit un mouton et lui enleva la tête, et chacun des autres en tuait un autre, et le jetaient devant les autres idoles. 

CAT. Idola. ESP. (ídolo) PORT. Idolo. IT. Idola. (chap. ídolo, ídolos.)

2. Ydolatria, s. f., lat. idololatria, idolâtrie.

Aquesta error de ydolatria. Cat. dels apost. de Roma, fol. 31. 

Cette erreur d'idolâtrie. 

CAT. ESP. (idolatría) PORT. IT. Idolatria. (chap. idolatría, idolatríes.)

3. Idolatrar, v., idolâtrer, adorer les idoles.

Far idolatrar lo poble, servir fraudulentament a las idolas de tot lo mon.

Doctrine des Vaudois. 

Faire adorer les idoles au peuple, servir frauduleusement les idoles de tout le monde. 

CAT. ESP. PORT. Idolatrar. IT. Idolatrare. (chap. Idolatrá: idolatro, idolatres, idolatre, idolatrem o idolatram, idolatréu o idolatráu, idolatren; idolatrat, idolatrats, idolatrada, idolatrades.)  


Ierra, s. f., lat. hiera, composition médicinale, pastille, bol, sorte de pommade ou d'onguent.

Que sian donadas al malaute ierras grans e pillulas... 

Mondificacio del cap am ierras. Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Que soient données au malade pastilles grandes et pilules... 

Purification de la tête avec pommades. 

IT. Iera. (chap. Pomada, ungüén, pastilla, píldora, composissió medissinal; a Valensia píndola, píndoles.)

Ignavia, s. f., lat. ignavia, paresse, lâcheté. 

Ignavia... pot se apellar defalhimen de cor. V. et Vert., fol. 13. 

Lâcheté... peut s'appeler manque de coeur. 

PORT. IT. Ignavia. (N. E. Una palabra que se adecúa al doctorcico aragonés catalanista Ignacio Sorolla Vidal.)

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, encantat com ell sol

Ignir, v., lat. ignire, embraser, enflammer, allumer.

Cautz... molhada ab ayga si ignish et si escalfa soptament.

Eluc. de las propr., fol. 185. 

Chaux... mouillée avec eau s'allume et s'échauffe subitement.

- Part. pas. Igné, rougi par le feu.

La plus nauta regio del foc es apelat cel ignit.

Eluc. de las propr., fol. 107.

La plus haute région du feu est appelée ciel igné. 

Ferr ignit. Trad. d'Albucasis, fol. 6.

(chap. Ferro ruén.)

Fer rougi.

Quan es ignida monta per forsa del vent. Eluc. de las propr., fol. 132. Quand elle est embrasée elle monte par la force du vent.

(chap. Abrasá, aflamá, ensendre, iluminá).

2. Igne, adj., lat. igneus, igné, de feu. 

Lutz ignea... Per vertut de calor ignea...

(chap. Llum ígnea... Per virtut de caló ígnea. Ígnea claró o claridat.)

Ignea clartat.

Eluc. de las propr., fol. 265 et 266.

Lumière ignée... Par force de chaleur de feu... 

Clarté de feu. 

ESP. (ígneo) PORT. IT. Igneo. (chap. ígneo, ígneos, ígnea, ígnees;  abrasat, aflamat, ensés, iluminat.)

3. Ignicio, s. f., ignition.

Si ajustas... ignicio, se fon l'aur per foc. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Si tu ajoutes... ignition, l'or se fond par le feu.

(chap. Ignissió, ignissions. ESP. Ignición, igniciones.)


Ignon, Uignon, s. m., oignon

Rabas, caus, als, ignos. Charte de Gréalou, p. 82.

(chap. Rabes, cols, alls, sebes. Rabes o raves, rabanissia, rabanissies, rabaneta, rabanetes; churubía, churubíes; nap, naps; safranoria, safranories, sanfandoria, sanfandories, etc. Tots són ben pareguts.)

Raves, choux, aulx, oignons.

A lui no dol, ni s'irais

Si 'l datz faisols ab uignos

Senes autra bandisos.

R. de Miraval, Gloss. occit., p. 37.

A lui ne fait peine, ni se fâche si vous lui donnez haricots avec oignons sans autre apprêt.

(chap. Seba, sebes (allium cepa); sebeta, sebetes. Lo mote dels de Penarroija de Tastavinssebollot, sebollots, sebollota, sebollotes. En inglés onion, en fransés oignon; alemán Zwiebel, italiá cipolla, castellá cebolla.)

Allioli, all y oli, aiòli, ailloli, all, oli


Illusio, Illuzio, s. f., lat. illusio, illusion.

Per la noitornal illusio. Trad. de Bède, fol. 81.

(chap. Per la ilusió nocturna : de la nit.)

Par l'illusion nocturne.

Per diabolical illuzio. Eluc. de las propr., fol. 77. 

Par illusion diabolique.

CAT. Illusió. ESP. Ilusión. PORT. Illusão. IT. Illusione.

(N. E. En el catalán moderno de laboratorios Pompeyo Fabra se usa la l geminadal·lpunt volat, para que il·lusió parezca una palabra diferente a la occitana y latina illusio o catalana pre-Fabra illusió; castellano: ilusión, portugués: illusão, italiano: illusione. En chapurriau ilusió.)

Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra