Mostrando las entradas para la consulta definissió ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta definissió ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

miércoles, 6 de marzo de 2024

Lexique roman; Filtracio - Finibusterra


Filtracio, s. f., filtration, suppuration.

Osta aquo que es en aquela de filtracio. 

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

Ôte ce qui est en celle-là de suppuration.

CAT. Filtració. ESP. Filtración. PORT. Filtração. IT. Filtrazione. 

(chap. Filtrassió, filtrassions; supurassió, supurassions.)


Fin, Fi, s. f., lat. finem, fin. 

Elh es... 

Fis senes fin e vers comensamens.

A. Brancaleon: Pessius. 

Il est... fin sans fin et vrai commencement.

S'es tals la fis com fes comensamen.

Bertrand de Born: Gent fai. 

Si la fin est telle comme il fit le commencement. 

Loc. On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Où les pécheurs prendront fin. 

No truep fi ne repaus.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Je ne trouve fin ni repos.

- Borne, confin, limite.

Aysso es yssir de totas las fis.

V. et Vert., fol. 86. 

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Las fis e las confrontacios que so apres escrichas.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M. 772. 

Les limites et confrontations qui sont écrites après.

- Paix, accord, conclusion. 

Ab achel fi ni societat non auran. Tit. de 1139.

N'auront avec celui-là accord ni société.

Loc. Cossi pot far era treguas ni fis.

Rambaud de Vaqueiras: Del rei.

Comment il peut faire maintenant trèves et accords.

Adv. comp.

Om non y a qu' a la fin tot non lays.

(chap. No ña cap home que al final no (se) u dixo tot.)

Pierre de la Mula: Ja de razon.

Il n'y a homme qui à la fin ne laisse tout. 

Conj. comp. A fi que hom claramen puesca entendre.

Leys d'amors, fol. 109.

Afin qu'on puisse clairement entendre.

CAT. Fi. ESP. Fin. PORT. Fim. IT. Fine. (chap. Fin, final; en lo cas de les partissions, 1 fita y 2 filloles, que son les 3 pedres que les marquen.)

2. Fenida, s. f., fin, but, conclusion, terminaison.

Lo vers vay a la fenida.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

Le vers touche à la fin. 

Ves Narbona portatz lai 

Ma chanson ab la fenida.

Azalais de Porcairague: Ar em al.

(chap. Portéu allá a Narbona la meua cansó en la despedida, lo final, la conclusió).

Portez là vers Narbonne ma chanson avec la conclusion. 

IT. Finita.

3. Finimen, Feniment, s. m., fin, terme, achèvement.

L'una non ac comensament

Ni ja non aura feniment.

Brev. d'amor, fol. 2.

(chap. La una no va tindre escomensamén ni may tindrá fin : se acabará.)

L'une n'eut pas commencement ni jamais n'aura fin.

De malautias finiment o curament.

Eluc. de las propr., fol. 78. 

Terme ou guérison de maladies. 

Aia mal fenimen. 

Aimeri de Peguilain: Per razo. 

Qu'il ait mauvaise fin. 

ANC. FR. Au finement de cest escrit.

Marie de France, t. II, p. 401.

ANC. CAT. Finiment. ESP. Fenecimiento. PORT. Finamento. IT. Finimento.

(chap. Acabamén, conclusió.)

4. Fenizo, s. f., fin, conclusion, terminaison.

Del vers es prop la fenizos.

Bernard de Venzenac: Iverns vai. 

La conclusion du vers est proche.

Del cap tro en la fenizon.

Giraud de Cabrieras: Cabra juglar

Du commencement jusqu'à la fin.

ANC. FR. Temps en erreur, près de finicion. Eustache Deschamps, p. 6.

5. Final, adj., lat. finalis, final.

Las autras dictios finals dels versetz. Leys d'amors, fol. 40.

Les autres expressions finales des versets.

CAT. ESP. PORT. Final. IT. Finale. (chap. Final, finals.)

6. Finalment, adv., finalement.

Finalment li dit senhor.

La Crusca provenzale, fol. 95. 

Finalement lesdits seigneurs. 

Finalment lo morgue ple e vencut de compassio... lo ausi.

V. de s. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 262.

Finalement le moine plein et vaincu de compassion... l'écouta.

CAT. Finalment. ESP. PORT. IT. Finalmente. (chap. Finalmen, al remat.)

7. Fenir, v., lat. finire, finir, terminer, achever, mourir.

Pois se rendet al orde de Granmon, e lai el fenic. V. de P. Rogiers.

Puis il se rendit à l'ordre de Grammont, et là il mourut.

Subst. Quar totz bos faits aug lauzar al fenir.

B. de Ventadour: Ab joi. 

Car j'entends louer tous les bons faits à l' achever. 

Part. pas. Ara es fenitz lo lhibres. 

(chap. Ara está acabat lo llibre; finalisat u diém poc.)

La cansos es fenida.

(chap. La cansó está acabada : s' ha acabat.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 115.

Maintenant est fini le livre.

La chanson est finie. 

CAT. ANC. ESP. Finir. ESP. MOD. PORT. Fenecer. IT. Finire.

8. Finar, v., finir, terminer, cesser, mourir.

Quar s'ieu degues blasmar totz los malvatz, 

Tart finera lo cantaret qu' en fatz.

Lanfranc Cigala: Quan vei. 

Car si je dusse blâmer tous les méchants, finirait tard le petit chant que j'en fais.

- Rassembler.

Am tota sa noblesa de cavalaria qu' el poyra finar.

L'Arbre de Batalhas, fol. 220. 

Avec toute sa noblesse de chevalerie qu'il pourrait rassembler. 

Part. pas.

L' estorn fora vencutz e'l camp fora finatz, 

Can us secors lor venc de XX milier armatz. 

Cuy atenho a colp, sa vida es finada. 

A Dieu vos coman totz, ma canso es finada. 

Roman de Fierabras, v. 492, 4407 et 5084. 

L'estour serait vaincu et le camp serait fini, quand leur vint un secours de vingt milliers armés. 

Celui qu'ils atteignent avec coup, sa vie est finie. 

Je vous recommande tous à Dieu, ma chanson est finie.

ANC. FR. Ensi fina la chose. Villehardouin, p. 11.

La pauvre femme ne fine de plorer.

(chap. La pobra dona no pare de plorá.)

Les Quinse Joyes de Mariage, p. 196. 

De deus amanz qui s' entr' amèrent,

Par amur ambedeus finèrent.

Marie de France, t. I, p. 252.

Messire Folques li bons hom... fina e mori. Villehardouin, p. 28.

ANC. CAT. ESP. PORT. Finar. IT. Finare. (chap. morí, acabá; pará.)

9. Afinamen, s. m., terme, fin.

Fis de totas res que an afinamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Fin de toutes choses qui ont terme.

ESP. Afinamiento.

10. Affinitat, Afenitat, s. f., lat. affinitatem, affinité, conformité.

Las personnas plus prochanas en affinitat e parentela.

(chap. Les persones mes próximes en afinidat y parentela.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 47.

Les personnes les plus proches en affinité et parentèle. 

Amistat, parentat, afenitat ni vezinetat.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 867.

Amitié, parenté, affinité et voisinage. 

Aquestas figuras han alcuna affinitat. Leys d'amors, fol. 141.

(chap. Estes figures tenen alguna afinidat.)

Ces figures ont aucune affinité. 

CAT. Afinitat. ESP. Afinidad. PORT. Affinidade. IT. Affinità, affinitate, affinitade. (chap. Afinidat.)

11. Affinizo, s. f., liaison, affinité, adhésion.

Per so que plus tost prengo congelacio et affinizo.

Eluc. de las propr., fol. 137. 

Parce qu'ils prennent plus tôt congélation et adhésion.

12. Afenir, v., approcher de la fin.

Quec jorn afenisc et abais, 

Qu'ira no m pot del cor issir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Chaque jour j'approche de la fin et baisse, vu que tristesse ne me peut sortir du coeur.

13. Afinar, v., tirer vers la fin, terminer, achever.

L'asaut es romazutz, e l' estorn s'afina.

Roman de Fierabras, v. 4380. 

L'assaut est cessé, et l'estour tire vers sa fin. 

Part. pas. En Lemozi fon comensat, 

Mas de sai lur es afinat.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Fut commencé en Limousin, mais deçà leur est achevé.

ANC. FR. La seconde envoia en Pannonie pour afiner la guerre des Huns.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 260.

Maint en ocient et afinent.

G. Guiart, t. 1, p. 161. 

CAT. ESP. Afinar. IT. Affinare.

14. Definida, s. f., assignation, terme.

No queyras alonguier ni definida de jorn. V. et Vert., fol. 68.

Ne cherches prolongation ni assignation de jour.

15. Definiment, Defenimen, s. m., fin, terme, achèvement.

Totz homs que anava a sos defenimens,

Diables lo prenia.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Tout homme qui allait à ses termes, le diable le prenait.

- Division, partage. (chap. Divisió, divisions; partissió, partissions; partimén, partimens, repartimén, repartimens.)

Si el non avia fait son definiment, ben pot devizir las soas causas entre sos efans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

S'il n'avait pas fait son partage, bien il peut diviser les siennes choses entre ses enfants.

ANC. FR. Son estat présent et son définiment.

Jehan de Meung, Test., v. 147.

Ou de sa vie ou du définiment. Hist. d'Anne Boleyn.

16. Diffinitio, Deffinicio, s. f., lat. definitio, définition.

Diffinitios... compren las proprietatz de cauza.

Leys d'amors, fol. 145.

La définition... comprend les propriétés de chose.

Pausero d' ela las seguens diffinicios.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Posèrent d'elle les définitions suivantes.

CAT. Definició. ESP. Definición. PORT. Definição. IT. Definizione.

(chap. Definissió, definissions.)

17. Defenidor, s. m., lat. definitor, arbitre.

Amigables adobadors et defenidors... de las dichas questios.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 11.

Amiables compositeurs et arbitres... desdites questions. 

CAT. ESP. PORT. Definidor. IT. Diffinitore. (chap. Definidó, definidós, definidora, definidores.)

18. Diffinitiu, adj., lat. definitivus, définitif, décisif.

Per appel de sentencia diffinitiva balhada per lo seneschal.

(chap. Per apelassió de sentensia definitiva portada per lo senescal.)

Fors de Béarn, p. 1073.

Par appel de sentence définitive baillée par le sénéchal.

Per sentencia difinitiva.

Eluc. de las propr., fol. 22. 

Par sentence définitive.

La diffinitiva sentencia.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 252. 

La définitive sentence.

CAT. Definitiu. ESP. PORT. IT. Definitivo. (chap. Definitiu, definitius, definitiva, definitives.)

19. Definir, Defenir, Diffinir, v., lat. definire, définir, déterminer,

rendre compte.

Si aven, per calque causa, que lo bistbes no s posca definir lo plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

S'il advient, pour quelque cause, que l'évêque ne se puisse définir le plaid.

Verbs... se diffinish en ayssi.

(chap. Lo verbo... se definix aixina, així.)

Leys d'amors, fol. 73. 

Le verbe... se définit ainsi.

Aquesta escriptura defenis 

Veramen cossi fon aucits 

Sus en la cros Jhesu Crist, Dieus. 

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Cette écriture rend compte véritablement comment fut occis sus en la croix Jésus-Christ, Dieu. 

Part. pas. Cas que no poiran esser diffinit. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. XCVII, fol. 266. 

Cas qui ne pourront être déterminés. 

CAT. ESP. PORT. Definir. IT. Definire. (chap. v. definí: definixco o definixgo, definixes, definix, definim, definiu, definixen; definit, definits, definida, definides.)

20. Definar, v., finir, cesser, terminer, borner.

Nuech e jorn, ses definar,

Nos amonesto de mal far.

(chap. Nit y día, sense pará, mos amonesten de (no) fé mal.)

Brev. d'amor, fol. 24.

Nuit et jour, sans finir, nous admonestent de mal faire.

Selh' amor viu de rapina, 

Que per un sol non defina.

Marcabrus: Dirai vos. 

Cet amour vit de rapine, qui ne se borne pas à un seul.

- Mourir.

El s'en anet rendre al hospital de Saint Beneic d'Avignon, e lai definet.

V. d'Elias de Barjols.

Il s'en alla rendre à l'hôpital de Saint-Benezet à Avignon, et là il mourut.

ANC. FR. Et mespris fait son pouvoir definer. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 584.

Que li doz tens d'esté define.

(chap. Que lo dols tems d'estiu s'acabe.)


Roman du Renart, t. 1, p. 29.

- Que quant plus tost definera 

Plus tost en paradis ira.

Roman de la Rose, v. 5037. 

Tout ensi son chanter define. Roman de la Violette, p. 12.

21. Infinitat, Enfinitat, Enfenitat, s. f., lat. infinitatem, infinité.

Una gran multitut... et infinitatz d' autras gens.

(chap. Una gran multitut... e infinidat d'atres gens.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 164.

Une grande multitude... et infinité d'autres gens.

Enfinitatz, generalitatz. Leys d'amors, fol. 59.

(chap. Infinidat, generalidat; infinidats, generalidats. Les generalitats eren los drets de entrada y eixida del General. A Cataluña eren mol grans, no infinits pero ben abán.)

Infinité, généralité.

Huna gran enfenitat.

Abr. de l'Anc. et du N.-T, fol. 39. 

Une grande infinité.

CAT. Infinitat. ESP. Infinidad. PORT. Infinidade. IT. Infinità, infinitate, infinitade. (chap. Infinidat, infinidats.)

22. Infinit, Enfenit, adj., lat. infinitus, infini.

Per infinidas injurias.

(chap. Per infinites injuries.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 5. 

Par injures infinies. 

Ab enfenita cavalairia.

(chap. En infinita caballería.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 155.

Avec cavalerie infinie.

- Terme de grammaire.

Noms infinits es coma... Leys d'amors, fol. 47.

Le nom infini est comme... 

CAT. Infinit. ESP. PORT. IT. Infinito. (chap. Infinit, infinits, infinita, infinites. No es raro que algú digue infinito, infinitos.)

23. Infinitiu, Enfenitiu, s. m., lat. infinitivus, infinitif.

Infinitius es apelatz, quar non pausa terme ni fi.

Verbe que lor infinitiu fan finir en er. Gramm. provençal.

Est appelé infinitif, parce qu'il ne pose terme ni fin.

Verbes qui font finir leur infinitif en er.

L' enfenitius significa causa enfenida.

(chap. L' infinitiu signifique cosa infinita, no acabada, que no té fin.)

Leys d'amors, fol. 75.

L' infinitif signifie chose infinie.

CAT. Infinitiu. ESP. PORT. IT. Infinitivo. (chap. Infinitiu, infinitius.)

24. Infinitament, Enfinidamen, adv., infiniment, indéterminément. 

La una es amant l'autra infinitament. Eluc. de las propr., fol. 3.

L'une est aimant l'autre infiniment.

Neguna dictios pauzada enfinidamen no vol habitut.

Leys d'amors, fol. 59. 

Nul mot posé indéterminément ne veut article.

CAT. Infinitament. ESP. PORT. IT. Infinitamente. (chap. Infinitamen.)

25. Confinitat, s. f., confin. (chap. confín, partissió, frontera, línia.)

En las confinitatz de Germania.

Cambrai e las confinitatz.

Las confinitatz de Campanha.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46, 122 et 143. 

Sur les confins de Germanie. 

Cambrai et les confins.

Les confins de Campanie.

26. Confinar, v., confiner. 

Confinava com Cataloingna.

(chap. Confinabe en Cataluña; partíe en, estabe a la frontera de; Guilhem de Cabestaing, Cabestang, Cabestan, Cabestanh, 1162–1212, diuen que ere catalá, del Rosselló. Guillaume de Cabestany était châtelain de Cabestany. Está cla que parlabe y los seus escrits están en llengua ocsitana, d'òc, òc, och, hoc, languedociano, Languedoc, lengadocian, etc. Miréu lo paregut entre châtelain, catalá, castellano, castellán, castellá, castellà, castlan, etc. Tot ve del mateix

castell, castel, castiello, castillo, castel, chastel, château, castrum, etc.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Confinait avec Catalogne.

CAT. ESP. PORT. Confinar. IT. Confinare. (chap. Confiná, partí, lindá, etc.)

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

27. Esfinir, v., terminer, achever.

Malastrucx es qui esfinira sa vida en luxuria. Trad. de Bède, fol. 41.

Malheureux est (celui) qui terminera sa vie en luxure.

28. Avantfinit, adj., déterminé, prédit.

(chap. predit, predits, predita, predites : dit abans o antes.)

Defendedor et acreysedor entro al avantfinit temps.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Défenseur et bienfaiteur jusqu'au temps prédit.

29. Refinamen, s. m., soulagement, terme, répit.

Estai marritz et ab gran plor, 

Que non a nulh refinamen.

B. Carbonel: Aissi co am. 

Reste marri et avec grand pleur, vu qu'il n'a nul répit.

30. Refinar, v., cesser, discontinuer, arrêter.

Non van refinar,

Ni la nueg ni lo jorn, los crestians de batalhar. 

Chronique d'Arles. 

Ni la nuit ni le jour, les chrétiens ne vont cesser de batailler. 

Part. pas. Cant ac parlat la sancta et si fo refinada.

V. de S. Magdelaine.

Quand la sainte eut parlé et se fut arrêtée.

CAT. ESP. PORT. Refinar. (chap. Refiná se fa aná en lo sentit de fé algo fi, com lo sucre, la arena, petróleo, oli, etc. No se emplee com acabá.)

31. Parfin, s. f., fin, parfin. 

Can venc a la parfi. V. de Guillaume de S.-Didier. 

Quand vint à la parfin. 

ANC. FR. A ce s'accordant à la parfin.

Rec. des hist. de Fr., t. VII, p. 128.

La rose à la parfin devient un gratecu.

(chap. La rosa al final se torne un picaesquenes (picacul, picaculs); 

rosa canina, gabardera, tapaculoescaramujo. En fransés, gratecu, catalá gratar + cul.)

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

Ronsard, t. I, p. 164.

32. Finibusterra, s. m., (lat. finibus terrae) Finistère

Tot Centonge desliurat

Tro lai part Finibusterra.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Toute Saintonge délivrée jusque là outre Finistère.

(N. E. No es el Finisterre o Fisterra gallego, sino el francés.)

Finibusterra, s. m., (lat. finibus terrae) Finistère.

domingo, 7 de marzo de 2021

SEAT s'en va de Martorell.

SEAT, Martorell, automóviles, rey Felipe VI, visca lo Rey

https://www.thecafringtonpost.es/seat-trasladara-su-planta-de-martorell-al-poligono-de-caspe/

SEAT s'en va de Martorell.

vozpópuli: SEAT sen va de Martorell

Lo rey Felipe no vol que la Volkswagen abandono Cataluña. 

Lo 21 de febré passat, Alejandra Olcese va publicá al diari Vozpopuli una notissia que refleje a la perfecsió la arrastrada vida que consevol emprenedó porte a un país com este acostumbrat a viure de esquena al món de la empresa y en Goberns, particularmen lo de Pedro & Pablo, los picapedrés no, los roijos del Gobern sentral, convensuts de que tots los empresaris són per definissió vampiros disposats a chupá o chuclá la sang dels seus empleats....

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVII.

XVII.

Daniel, lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro; la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de definissió sexual.

Aixó no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.

Al entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la Virgen. Anem a vore - va repetí.

Li va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:



Paass-too-raa Dii-vii-naaa

Seee-guiit yooo vuu-uull...

Cuan ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va ficá un gesto raro de dessolasió y va di:

- ¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas". Aixina:

"Paaas-too-raa Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees teuues huee-lles en poos".

Tornémi - va di.

Va pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la atensió de tots.
Los muros del templo van ressoná en les agudes veus infantils.
Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.

- Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?

Roc, lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben home té que definís desde lo naiximén.
Los primés de la escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples". Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de aquí al día de la Virgen.

Van sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo les plegaries a la Virgen:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

seee-guiit- yoo vuu-ll

peeer les va-alls y o-te-rooos

lees teuues hue-lles en pooos.

Daniel, lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los chics descartats, capitanejats per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a chillá de una manera repetitiva y enfadosa:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

De res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot. Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol, li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an aquella borrasca.

Aquella nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a la seua veu.
La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la vareta y lo cántic va escomensá:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

Seee-guit yoo vuu-ull...

La Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la vareta al Mussol, y li va di, molesta:

- Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una clatellada.

Habíe sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi. Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu estribillo:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

Daniel, lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo, perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures". Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día, Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca, escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No. La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu. No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo "Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures". No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal, voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama. Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol, li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren dell ni lo motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol, va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la cuenta.

- Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que seguí sempre lo nostre camí, sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo camí que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -. Lo camí del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá. 

Va descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que descansá.
Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda, inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va prosseguí dién coses del
camí de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca, que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats.
"Algúns - va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá - no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina". Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen controlades per la batuta de la Pesteta:

Paaas-too-raa Di-vii-naaa

seee-guit yoo vuu-ull

peeer les vaa-lls y o-te-rooos

lees teeues hue-llees en pooos.

La teuua grey des-va-lii-daa

gee-meg-aan tee im-plo-ree,

ees-cool-taa, Sii-ñoo-raa,

lo seu ar-dén claa-moor....

Cuan va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de la iglesia la gen parlabe del sermó de don José.
Un poc apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va sonriure ella.

- Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.

Los deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que no li va agradá al Mussol.

- ¿Qué te ha paregut? - va di ella.

- Enchisadó; tot enchisadó - va di ell.

Y entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día, encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera desesperás y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe amenassadoramen al seu interió.
Per la tarde va baixá a la romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben. Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen; a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la cucaña y díe:

- Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.

Y sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a Roc, lo Moñigo.

- Vach a pujá yo - va di.

Roc lo va picá:

- A que no ñan collóns.

Germán, lo Tiñós, li va di en precaussió:

- No u faigues. Te pots matá.

Lo va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel, lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe -. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán, encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe, y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján. Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven. Pero no teníe temó.
Li agradabe está mes prop del sel, podé tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames. Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.

- ¡Daniel, fill!

Ere sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano". Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes.
¡Li faltabe tan poc! A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica; chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién: "Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures" anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes incontenibles...

Después, de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".