Pedro II, Huesca, Osca, 1196, aragonés medieval

Pedro II, Huesca, Osca, 1196, aragonés medieval, mol paregut al navarro, ocsitá, valensiá, mallorquí, catalá.

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Es muy similar al catalán, pero NO LO ES.

Molta mes informassió an esta web de un de Tamarite de Litera, Julián Naval Fuster :

http://romance aragonés a blogspot

Fuero de Jaca, extracte :

https://books.google.de/books?id=3oWt_6UKTMoC&pg=PA62&lpg=PA62&dq=pedro+ii+,presentz,+osca&source=bl&ots=Z46AALe4ng&sig=fpvw9rCIlTWYpcA7AHRcWgBfR1U&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwi1-ZaA07nWAhVDSRoKHTnmDu4Q6AEIHDAA#v=onepage&q=pedro%20ii%20%2Cpresentz%2C%20osca&f=false

(Poema de Pere II, de "lo llibre dels poetas")

PERE II. - GUERAU BORNEIL. 

GUERAU. 

Be-m plaria, séigner reis 
ab que-us vis un pauc de lezer 
que-us plagués que-m diguessetz ver 
si-us cuiatz qu'en la vostr' amor 
a bona dompna ton d'onor 
si com d'un autre cavallier; 
e non m'en tengás per guerrier 
aus mi respondés frauchamen. (franchamen? francamente?)

PERE II. 

Guirautz de Borneil, s'ieu mezeis 
no-m defendés ab mon saber 
ben sabés on voletz tener 
per so ben vos teng a follor 
se-us cuiatz que ma ricor 
vailla mens a drut vestadier; 
aissí vos pogratz un denier 
adesmar contr' un march d' argen. (dinero: denario; marco de plata)

GUERAU. 

Si-m sal Dieu, séigner, mi pareis 
de dompna qu' enten é valer 
que ia non failla per aver 
ni de rey ni d'emperador, 
non fassa ia son amador, 
so m'es vis, ni no ill a mestier 
car nos ric home sobraussier 
non vóllen... 

PERE II. 

Guirautze, non está genseis 
si 'l ric sap onrar ni temer 
si donz el cor ab la poder 
li josta, co 'l te per seignor, 
preza 'l donc menz per sa valor 
s' é mal no 'l troba sobrier: 
ja sólon me dire reprobier 
que cel val mais e mills pren... 
…...
Guirautz, anc trop ric no-m despeis, 
en bona domna conquerer 
mas en s'amistat retener 
met ben la forsa e la valor 
si 'l ric se fan galiador, 
e tan non ámon huei com er 
de mi non creas lausenguier 
qu'eu am las bona finamen... 
…...

Guirautz, hoc ben d'amor leugier 
mas a mi no-m dones parier 
qu'ieu n'ai guazaignat per cen. 

JOSEP IGLÉSIES I FORT

LA FRANJA DE LLENGUA CATALANA DE L’ARAGÓ,
article històric de Josep Iglésies

https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=471288413240909&id=428198520883232

A part del comtat de Ribagorça, que fou objecte d’una incorporació més tardana a l’ Aragó, a partir de 1300, que Jaume II fixà la frontera entre el dit regne i Catalunya en la clamor d’ Almacelles, actualment fa 683 anys que queden políticament separades de Catalunya les comarques de llengua catalana d’ enllà de la Granja d’ Escarp i Massalcoreig. Pensem que els catalans del Principat ens sentim oprimits i malmenats, sobretot referent a la llengua autòctona, a partir del decret de Nova Planta de Felip V, és a dir, des de 1714 ençà, exactament 270 anys. En canvi podem atribuir, en sentit general, que la gent de les marques de ponent, o sigui la de les valls dels rius Cinca i Matarranya, en fa 700 que experimenten la interferència lingüística estranya.

Malgrat això, ells encara parlen català. I ho fan per propi impuls personal, sense cap ajuda de ningú i sense esperit col·lectiu. A part d’un acord ineficaç de les Corts Catalanes de 1305, protestant de la disposició de Jaume II, el Principat no ha fet res a favor de les comarques que li foren arrencades aleshores, les quals, a través dels segles, perderen el sentit de germanor entre elles i vers nosaltres, però -repetim-ho- mantingueren la llengua. Modernament, esgarriades entre les províncies d’Osca, Saragossa i Terol, acabaren de perdre la consciència de llur identitat originària. Cada localitat dóna avui al seu parlar un nom diferent, Uns diuen que parlen maellano, fragatí, altres lliterà, altres ribagorçà, uns benasquès, altres xapurreat, altres mestís, ratllano o esclat, sense tenir la percepció de la unitat de tot plegat.

Considerem qui mostra més mèrit en la voluntat de conservar la llengua pròpia, els de la Franja catalana de l’ Aragó amb els 700 anys d’ésser aïllats enllà del Cinca, deixats a la bona de Déu, desunits, desavinguts i desconeixedors del què era la parla que els floria a la boca, o bé els catalans d’encà del Cinca, amb el mutual caliu, la plena consciència que hem conservat del nostre ésser i la unitat col·lectiva, les pròpies institucions polítiques i culturals i el manteniment gairebé constant de l’impuls reivindicatiu.

Si haguéssim fet alguna cosa a favor d’aquells germans de llengua, hauríem tingut incontinent l’acusació fulminant de colonialisme o d’imperialisme i uns quants ismes més. En canvi Castella ha pogut imposar a les terres referides la llengua castellana a l’escola, als registres administratius, a la premsa, a tots els actes públics, sense que fos autoritzada als colonitzats la més petita manifestació de malestar. Malgrat que molts pobles pertanyien, i alguns encara pertanyen [ara ja no], a bisbats catalans, ni l’empar de l’església han tingut, puix també la llengua de la trona era la castellana.

Perquè la pressió contra la llengua catalana a la Franja de Ponent ha estat tan aferrissada o més que a Catalunya, i més sorda, més persistent i duradora, obligant a recloure-la a la intimitat de la família, sense poder mostrar-se en actes públics de cap mena. I precisament perquè hi ha ara símptomes de reconscienciació, s’ha tornat en alguns casos més pèrfida. Mireu el cas que ens reporta el llibre dedicat a la Franja de Ponent per Joaquim Monclús.(1) L’any 1983, a Areny de Noguera, la senyora mestra multava els nens i nenes amb 50 pessetes, cada vegada que els atrapava enraonant entre ells en català dins de l’escola. Això ho publicava el periòdic “El Ribagorça”.

Hi ha un altre fet a remarcar: la llengua vernacle de l’Aragó no és pas la castellana. Hi ha una llengua autòctona aragonesa, per la qual mostren un gran interès els filòlegs i per la qual ara també es pugna per a recobrar-la i lliurar-la de la condemna de la desaparició. Doncs bé, l’onada castellanitzant ha fet recular molt més aquesta “fabla” originària de l’ Aragó que no la parla catalana en les comarques de l’Aragó que la fan servir. És més viu el català en la nostra franja irredempta quant al verb nadiu, que l’ aragonès en la seva pròpia.

S’era molt pessimista sobre la sort de la nostra parla en la Franja de Ponent. La veu pública deia que el nostre idioma hi era en franca davallada i que semblava inútil tot esforç per a reviscolar-la. El llibre al·ludit de Joaquim Monclús ens ve a demostrar que hi ha, en les comarques que ens ocupen, un moviment precisament de joventut, que està disposada a impulsar la revifalla i que ja ha aconseguit èxits valuosos. Tots hem pogut llegir als diaris que un grup d’ ajuntaments d’aquelles terres han sol·licitat l’ensenyament primari en català. L’estatut de l’ Aragó, aprovat per les Corts estatals l’any 1982, en el seu article setè, proclama que les “diversas modalidades lingüísticas de Aragón gozarán de protección como elementos integrantes de su patrimonio cultural històrico”. Cal vetllar perquè això no sigui lletra morta.

De moment s’han despertat iniciatives en diverses poblacions de parla catalana sotmeses a l’administració política aragonesa. El llibre de Joaquim Monclús pot contribuir a impulsar-ne d’altres de ben fruitoses, i també ha difós entre nosaltres la certesa que, a les valls del Cinca i Matarranya, el català no és difunt, sinó que es manté viu i es disposa a esdevenir operant a l’escola, al temple i al carrer. L’autor sosté que la població de parla castellana -la majoria immigrada- no arriba al 10% del total, i aporta enquestes estadístiques i comprovacions convincents. No ens sembla imaginable que, precisament ara que es beslluma una albada de justícia, llibertat i el reconeixement de les col·lectives singularitats, els germans del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, que generació darrera generació, durant segles, s’han mantingut fidels al seu parlar nadiu, puguin avenir-se a renunciar i deixar apagar la sagrada llàntia del verb original.

Somniem a veure sorgir escoles de llengua catalana a la Franja de Ponent, on es manté el nostre mitjà d’expressió; en el triomf del verb pairal, en aquelles contrades avui administrativament aragoneses que li han servat centúria darrera centúria, una fidelitat abnegada; a veure-hi florir i granar poetes, novel·listes, crítics, historiadors, autors nadius d’aquelles terres que sàpiguen que, sense utilitzar la llengua materna, l’obra de l’esperit sorgeix mancada i morta.


JOSEP IGLÉSIES I FORT

(publicat a la revista EL LLAMP, lo rellámpec en chapurriau, nº 10, 26/07/1984.

(1)  Joaquinico Monclús, La Franja del meu cul avui, El Llamp, 1983.

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó...

endavant república catalana, Núria Feliu, Josep Miquel Servià y tócam la Figa

(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao"

Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 

                                                                                             

"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé)

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.

Juaquinico Torrente Blanco.

http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINA Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri, Monroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.

La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia

El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.

L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:

Ets franquista o català?

L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera. Aquesta és la seva apariència actual:

Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec

El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

Con una estrella de Cuba,

la bandera de Aragón,

Vicenç hizo la estelada,

Mas la colgó en un balcón.

En una estrella de Cuba,

la bandera de Aragó,

Vicenç va fe la estelada

Mas la va penjá a un balcó.

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

Arturo Quintana y Fuente con su boina

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

Virgili Ortiga

Cartels en dialecte català de Pompeyo Fabra a Valderrobres
(la tontería se apegue)

Ramón Sistac y Vicentico

No sé si coneix o vol coneixe a Loís Alibèrt:

... L'òbra de renaissença pòt pas, ça que la, se limitar aquí. Demòra a netejar nòstra lenga dels gallicismes que se son substituits als mots indigènas. Lor remplaçament deu se far per manlèu d'en primièr als autres parlars lengadocians, en segond lòc als autres dialèctes occitans, catalan comprés, e d'en darrièr a la lenga anciana. Es extrèmament rar que la lenga d'Oc modèrna permeta pas totas las correccions e que calga aver recors a un arcaïsme...

Ramón Sistac Vicén (Barcelona, 8 de maig, 1958) és un filòleg, lingüista i dialectòleg català. És un dels experts més famosos del català occidental, dels parlars de transició cap a l'aragonès, i un dels més importants dialectòlegs de Catalunya.

Ramon Sistac va néixer a Barcelona el 1958 dins una família originària de Camporrells, poble de la Franja del meu cul. Es va llicenciar el 1980 a la Universitat de Barcelona i s'hi doctorà en Filologia Catalana el 1987. Va començar per treballar a partir de 1988 com professor titular de dialectologia catalana a la Universitat de Lleida. És membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1998.

Obres (no actual):

El ribagorçà al alta Llitera. Els Parlars de la vall de la Sosa de Peralta (1993)
Ell català d'Àneu: reflexions al voltant dels dialectes contemporanis (1998)
De la llengua a les dents (2004) / este me lo hay lligit /
Menú de degustació: opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua (2009)

Alejandro Maño en Facebook, Institució Cultural de la Franja del meu cul

Va naixe lo mateix día que yo.

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Ramon_Sistac en ocsitá modern:

Ramon Sistac i Vicén (Barcelona, 8 de mai de 1958) es un filològ, lingüista e dialectològ catalan. Es un dels expèrts mai famoses del catalan occidental, dels parlars de transicion cap a l'aragonés, e un dels dialectològs màgers de Catalonha.

Ramon Sistac nasquèt a Barcelona en 1958 dins una familha originària de Camporrells, vilatge de la Franja del meu cul. Se licencièt en 1980 a l'Universitat de Barcelona e s'i doctorèt en Filologia Catalana el 1987. Comencèt a trabalhar tre 1988 coma professor titular de dialectologia catalana a l'Universitat de Lhèida.

Origen de la palabra chapurriau. Occitano, champoiral, champouirau, occità, occitan, F. Mistral. No dirá res de aixó lo cap de soca de Sistac.

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers. 

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/aragon/ramon-sistac-dice-franja-habla-catalan-pide-protegerlo-conservarlo_530361.html

El profesor de dialectología de la Facultad de Letras de la Universidad de Lérida y miembro de la Sección de Filología del Institut d'Estudis Catalans, Ramón Sistac, afirmó que las "hablas" locales que se hablan en la Franja de mi culo aragonesa forman parte de la lengua catalana y pidió proteger el uso de esta lengua en la zona para conservarlo.

Sistac, nacido en Cataluña, aunque el origen de su familia está en el municipio altoaragonés de Camporrells, obtuvo su doctorado en Filología catalana años atrás tras leer, en la Universidad de Barcelona, una tesis sobre 'El habla de Peralta de la Sal'.

El filólogo justificó la adscripción de las "hablas" de la Franja de mi culo al catalán porque "básicamente, el cuerpo principal de la gramática y la sintaxis es el mismo", al igual que gran parte del vocabulario, aunque reconoció que "lo que hay son diferencias fonéticas" respecto a otros hablantes. / Com ocsitá y catalá /

Ramón Sistac indicó que, desde Altorricón (Huesca) hasta el final de la Comunidad autónoma, se habla un subdialecto del catalán denominado ribagorzano noroccidental, mientras que desde Zaidín hasta Mequinenza las hablas locales están emparentadas con "las hablas leridanas" y desde Mequinenza (Zaragoza) hasta municipios turolenses como La Codoñera o La Cañada de Verich, estas hablas forman parte del tortosino, siempre dentro del catalán occidental, que se habla "en Lérida y Valencia". / Contra mes minut lo dialecte, milló se engullix /

Aunque no hay "unidad" dentro del "catalán de Aragón", dijo Sistac, "tampoco hay tanta diversidad". A esto añadió que "pretender que el maellano es diferente del fragatino sería una barbaridad".
Sistac puntualizó que las diferencias con el aragonés "están definidas hace muchos años" en el campo científico. / Definen lo que les interesa /

 

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.
(Habría que consultar el original de este texto, y comparar las tildes, apóstrofes, etc. Ramoncico Sistac y Vicentico lo podrá hacer, que por algo es experto)

El filólogo ilerdense (es de Barchinona, de Ilerda no es, y lerdo parece que tampoco) prosiguió afirmando que "lo que pasa con el catalán en Aragón es exactamente lo mismo que con el castellano", en el sentido de que "no se habla lo mismo en Barbastro que en Huesca o en Alcañiz", ni en España o Argentina (español o castellano rioplatense), y sigue siendo castellano.

https://historia-aragon.blogspot.com/2019/05/jaca-siglo-xiii-romanc.html

Asimismo, el filólogo lamentó que en el caso de la Franja de mi culo se confunden las cosas, al mezclarse política con lengua y cultura. / Exactamente lo que ocurrió en Mequinenza. /

Así, indicó que, en el caso del castellano, la Real Academia de la Lengua Española (RAE) "no impone ningún castellano a los hablantes que, en todo caso, hablan como les da la gana" y "con el catalán pasa exactamente lo mismo". / No t' ho creus ni tú, Ramoncico Sistac y Vicentico /

El Institut "no impone un modelo de catalán, sino que se dedica a hacer la gramática y la normativa". De hecho, "yo hablo como se habla en mi pueblo", como cualquier hablante de cualquier lengua. Sistac explicó que el registro normativo se habla cuando el usuario quiere "elevar" su nivel lingüístico.

Voy a poner un ejemplo del nivel linguístico de: 

Als molt reverends egregis nobles e magnifichs senyors los deputats del General del Principat de Cathalunya residents en Barchinona.

Molt reverend egregis nobles e magnifichs senyors. Una letra vostra de XVIII de març prop passat reebem a XXVIII del mateix ab la qual nos notificaveu com havieu tretes les banderes e les causes per que ere stat e ab deliberacio de la ciutat de Barchinona pregant e encarregant nos que si en aquesta ciutat havia algunes diferencies nos fos present entenre en reposar aquelles etc. havem haut gran plaer e singular consolacio en sentir les causes queus han mogut en lo traure de les banderes e vostres notables pensaments en provehir a obviar e tolre dits moviments scandalosos e en ofensa de la Majestat divina e deservey del Senyor Rey Senyora Reyna e lllustrissimo Primogenit e preparatius no solament a turbacio mas a extermini e subversio del bon stament del publich e per los altres bons respectes en vostra letra contenguts creem esser santament e justa pensament e provehit a lahor de nostre Senyor Deu servey dels lllustrissimos Senyor Rey Reyna e Primogenit bon esser e tranquillitat benavenir e repos de tot lo Principat e axi speram en la clemencia divina ho dirigira a bona fi. Axi li sia plasent per sa misericordia. Nosaltres per gracia de nostre Senyor e aquesta ciutat e en univers e en particular entre los tals havem bona unitat concordia pacificacio e bona voluntat e desig en totes les coses e concernents lahor de nostre Senyor Deu servey de la Majestat del lllustrissimo Senyor Rey Senyora Reyna e del lllustrissimo Primogenit observancia de la capitulacio benavenir e repos de la cosa publica del dit Principat en lo que lo gloriosissim Jhesus per sa clemencia dirisque los coratges e actes dels tots. E sia molt reverend egregis nobles e magnifichs senyors la Sancta Trinitat vostra proteccio e guarda. De Leyda a V de abril any Mil CCCCLXII. A vostres beneplacits e honor apparellats los pahers e prohomens de la ciutat de Leyda.

//

Ramón Sistac afirmó que en gran parte de la Franja de mi culo el catalán es hablado por el 87 por ciento de los residentes habituales, según sus datos, pero alertó del proceso de "sustitución" que, en su opinión, se está produciendo en "las zonas extremas", como el valle del Isábena. (Si en Roda o en La Seu de Urgell se está sustituyendo, te parece que en Barcelona se va a conservar, pedazo de cap de fava ?)

Según Sistac, esta situación de uso habitual del catalán en la Franja de mi culo puede invertirse en una generación porque, en el contexto actual, para que una lengua sobreviva deber "entrar en la escuela" (como el Swahili) y los organismos oficiales, en alusión a las Administraciones públicas.

/ Desde lo 1900 que va naixe mon yayo a Beseit hasta lo 2002 que vach acabá de estudiá, a Saragossa, la suposada llengua catalana que parlo se moríe. Ni ell ni yo vam estudiá catalá a la escola. Ara ham de ressusitá lo catalá y escriure en la norma de Pompeyo Fabra. Tot mol sientífic y gens polític. /

VENTAJAS:

Entre las "ventajas" que pueden tener los ciudadanos residentes en la Franja de mi culo si aprenden a escribir en lengua catalana, Ramón Sistac dijo que "hay un mercado de 10 millones de personas al cual tendrán un acceso más fácil" y, además, la catalanófona es "una cultura de muchos siglos de antigüedad, con una gran literatura a la que pueden acceder".

Sistac aclaró que el Institut d'Estudis Catalans "no es una entidad catalana", sino que está formada por científicos de todos los territorios donde se habla catalán, lo que incluye a varias Comunidades autónomas.

Sobre el grado de reconocimiento jurídico que deba tener el catalán de Aragón, Ramón Sistac eludió pronunciarse, por tratarse de una comunidad distinta de la suya, aunque opinó que "todos los ciudadanos tenemos los mismos derechos y yo me encuentro viviendo a caballo entre Aragón y Cataluña, con la contrariedad de que cuando estoy en Aragón pierdo parte de mis derechos" lingüísticos. "Son las Cortes de Aragón las que tienen que decidir qué régimen jurídico tiene cada una de las lenguas de Aragón", sentenció.

El dialectólogo ilerdense explicó que, en la conservación de un idioma minoritario en un territorio determinado, no sólo influye su valor jurídico, sino también las acciones que realizan las instituciones día a día.

Como ejemplo, dijo que el gaélico de Irlanda es una lengua plenamente oficial en Eire y "es una lengua cada vez menos usada", mientras que los italianos de la región norteña del Tirol del Sur tienen el alemán como lengua materna, una lengua muy protegida en el día a día que, sin embargo, tiene un nivel de protección "muy débil" en la legislación transalpina.

/ En Alemania cuando habla alguien de Tirol, Suiza, Austria en la televisión "general" (das erste) ponen subtítulos para que los alemanes de Hannover o Berlín los entiendan. Y se llama alemán a todo. 
La unidad de la lengua catalana es lo mismo que ein Volk, ein Reich, ein Führer (eine Sprache) del partido NAZI, Nazional Sozialismus.
Algunos catalanistas aún se confunden, no saben qué significa socialista, ni qué es ERC, ni nada de nada. Son imbéciles en general, y más en particular.  

El búlgaro, macedonio, serbio, croata, montenegrino, etc son lenguas diferentes; y muy parecidas entre sí,
(incluso yo entiendo palabras de esas lenguas, y sólo he escuchado búlgaro) 

tanto o más que el occitano y el catalán. Todo esto es cuestión de política disfrazada de lingüística a la que llaman ciencia.

La siensia de si la enserto la endivino. Exactamén com la astrología.

/