Hui ixc en mon pare per la vesprada

Dicen que valenciano y catalán es lo mismo, pero si en Cataluña escribes "hui ixc en mon pare per la vesprada" te suspenden. Cómo te lo explicas?

chapurriau: avui ixco en mon pare per la tarde, al tart, al tardet, a la vespra, vesprada, vesprá.

Yago Heliketano = Golden Jacob o Jacob Golden = Jaime, Jaume, Tiago, Santiago.

 

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)

En la flexió verbal.

Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:

Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).

Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".

Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".

català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).

català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).

català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)

Conjugació verbal.

Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:

c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.

c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen

c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren

c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix, naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.

c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.

c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.

c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.

c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.

c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.

c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.

c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.

c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.

c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.

c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).

c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.

c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.

c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.

c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.

c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.

Preposicions.

El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:

c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.

c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.

c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.

c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.

c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.

c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.

c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.

c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.

c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)

c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar

c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,

c. al dessota de
v. baix de

c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.

c. al defora de
v. fora de

c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,

Substantius.

Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:

c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.

c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.

c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.

c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.

També diferencies en el mateix genero

c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)

c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.

c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.

c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.

c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.

c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?

Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:

c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.

c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).

c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.

c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.

c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.

c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.

c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.

c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.

c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.

c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.

c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.

c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.

c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.

Adjetius.

En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):

c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.

c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.

c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.

c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.

Demostratius:

c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes

c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,

numerals cardinals:

c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu

c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta

c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.

c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.

Numerals ordinals:

c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.

c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.

c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.

Partitius i colectius:

c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.

c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.

Quantitatius:

c. força
v. molt
ch. Mol

c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?

c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.

c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?

Indefinits:

c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.

c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.

c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.

Articul definit.

En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.

En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.

Pronom personal.

En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:

c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.

c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).

c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.

En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:

c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.

Frases i tractaments:

c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !

c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.

c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.

Adverbis:

Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:

c. lluny
v. llunt
ch. lluñ

c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.

c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán

c. al damunt
v. damunt
ch. Damún

c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),

c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )

c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.

c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,

c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá

c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí

c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija

c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén

c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada

c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu

c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai

Raire, Rayre, Raure, Reire - Enramar

Raire, Rayre, Raure, Reire, v., lat. radere, rayer, retrancher.

Ras me del libre.

Aquel que peccara contra me, ieu lo rayray.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 13.

Raye-moi du livre,

Celui qui péchera contre moi, je le rayerai.

Autre no l' en pot un mot raire.

Marcabrus: Auiatz.

Autre ne lui en peut un mot retrancher.

Us no s' en pot raire

Que mal se sabon venjar.

Guillaume de Berguedan: Bernard ditz.

Un ne s'en peut retrancher, vu que mal ils se savent venger.

 

 

- Trancher, couper.

Tal donet a 'N Aimar qu'el cap en * res. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

Tel (coup) il donna au seigneur Aimar que la tête il en trancha.

ANC. FR.

La teste me vouloit jus des espaulles raire.

Roman de Berte, p. 186.

- Raser, racler, effleurer.

Prumier lo fan banhar e tondre e raire. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 113.

Premièrement le font baigner et tondre et raser.

C' om vos rase e tonda 

En redon. 

Sordel: Non puesc mudar.

Qu'on vous rase et tonde en rond.

L' un esperon

Li trenquet, razen lo talon.

Roman de Jaufre, fol. 13.

L'un éperon lui coupa, en rasant le talon.

Loc. No i es uns no 'l poscatz tondr' e raire.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Il n'y en a pas un que vous ne le puissiez tondre et raser. 

Un rics malvatz a cui sofranh merces

Tan qu'om no pot del sieu raire ni tondre.

P. Vidal: No m fai chantar. 

Un riche méchant à qui manque merci tant qu'on ne peut du sien raser ni tondre.

Subst. Son tondut et an paor del raire.

E. Cairels: Pus chai.

Ils sont tondus et ont peur du raser.

ANC. FR. Renart dit: Mès rere et tondre.

Roman du Renart, t. 1, p. 42.

Il les faisoit raire et plumer comme cochons.

Rabelais, liv. V, ch. 25.

- Part. prés. empl. subst. Rasoir.

E 'l cor plus dolz per sentir

C' uns prims *rausans sus car nuda.

L'évêque de Bazas: Cor poder.

Et le coeur plus délicat pour sentir qu'un fin rasoir sur chair nue.

Part. pas. Prec qu' els motz fals en sian ras.

Bernard de Venzenac: Iverns vay.

Je prie que les mots faux en soient retranchés.

Lo reis fon tondutz, bainatz e raus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90.

Le roi fut tondu, baigné et rasé.

Fig. Totz paubres e ras.

Garins d'Apchier: Cominal.

Tout pauvre et rasé (dénué).

Es coma taula rasa. Brev. d'amor, fol. 53.

Est comme table rase.

Subst. et prov. Atertan (atretan) vos es del ras

Com del tondut.

Amanieu des Escas: Dona per cuy.

Pareillement vous est du rasé comme du tondu.

Adv. comp. Prendetz 1 vaissel et empletz lo tot ras e ras d' oli.

Liv. de Sydrac, fol. 77.

Prenez un vaisseau et emplissez-le tout ras et ras (à ras) d'huile.

Perdras la testa ras e ras del costat. Roman de Fierabras, v. 922.

Tu perdras la tête ras et ras (au ras) du côté.

Fay un nos a la corda rais et rais de l' ayga.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1, ch. 35.

Fais un noeud à la corde ras et ras (au ras) de l'eau.

ANC. FR. Tot contreval reiz à reiz dou roignon.

Roman de Gérard de Vienne, v. 2375.

Et pristrent si rez à rez que il lessièrent sa fame à grant povreté.

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 245.

ESP. Raer. IT. Radere. (chap. afeitá, rasurá, chollá, pelá, esquilá, tallá lo pel, tonsurá.)

 

 

2. Ras, s. m., ras, sorte de mesure.

Caveron la lauza

Mais d' un ras e de miey.

De tal vertut que la grossa lansa...

Passet un ras fora l' esquina.

V. de S. Honorat.

Creusèrent la roche plus d'un ras et demi. 

De telle force que la grosse lance... passa un ras hors l'échine.

ESP. Ras.

 

3. Razor, s. m., rasoir.

Razors non es plus trencantz. Roman de Jaufre, fol. 18.

Rasoir n'est pas plus tranchant.

Fig. Apres lo fer am lo razor de disciplina. V. et Vert., fol. 57.

Après il le frappe avec le rasoir de discipline.

ANC. FR. E razur ne li montera el chief.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.

En sa main lo razor *prant. (prend)

Nouv. rec. de Fabl. et cont. ant., t. Ï, p. 121.

ANC. CAT. Rasó. IT. Rasoio. (ESP. Navaja, cuchilla, afeitadora, maquinilla de afeitar, máquina de afeitar; rasuradora; navaja de afeitar.) (chap. Navalla, cuchilla, afeitadora, maquineta, máquina de afeitá, rasuradora.)

 

 

4. Rasura, Razura, s. f., lat. rasura, rapure, raclure, rature.

En la rasura de dents. Trad. d'Albucasis, fol. 21.

Dans la rapure de dents.

Boysh..., sa razura... restrenh cors de ventre. Eluc. de las propr., fol. 201.

Buis..., sa raclure..., estreint cours de ventre.

Prenetz razura de veill lart. Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenes raclure de vieux lard.

Charta ses razura, ses tranchadura. Charte de Montferrand, de 1273.

Charte sans rature, sans coupure.

(chap. Carta sense rasura, sense trencadura : que no estigue tallada ni trencada. Comparéu lo chapurriau de 2026 en lo ocsitá de Monferrán del añ 1273.)

ANC. CAT. Razura. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. Rasura. (chap. Rasura, rasures; tall, talls. Ratat, ratats, ratada, ratades; rossegat, rossegats, rossegada, rossegades. Se trobe a mols escrits : “non rasa”.)

 

5. Razedor, s. m., raseur, coupeur, rogneur.

A razedors de pargamis, lo portal de la blancaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

À rogneurs de parchemins, le portail de la tannerie.

ESP. Raedor. (chap. Rossegadó, rossegadós, rossegadora, rossegadores; ratadó, ratadós, ratadora, ratadores; talladó, talladós, talladora, talladores.)

 

6. Rasibus, prép., rasibus, tout contre, tout près.

Rasibus de las possessions. Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 24.

Rasibus des possessions.

 

7. Abrader, v., lat. abradere, racler, ratisser, retrancher, tondre.

Que tu inquiras la corruptio... e que abradas aquela.

Trad. d'Albucasis, fol. 45.

Que tu cherches la pourriture... et que tu racles celle-là.

 

8. Arasar, Arassar, v., araser, raser, combler, niveler.

La a faita abatre e arasar.

Per emplanar et arassar los fossatz.

Chronique des Albigeois, col. 41 et 15.

Il l'a faite abattre et raser.

Pour aplanir et niveler les fossés.

ANC. FR. Tout le porpris voil embraser,

Tors et torneles arraser.

Roman de la Rose, v. 20932.

CAT. ESP. Arrazar. (CAS. Arrasar, a ras.) PORT. Arrasar, arrazar. (chap. Arrassá, abatre, enruná, tombá, aplaná, dixá algo a ras de terra: yo arrasso, arrasses, arrasse, arrassem o arrassam, arrasséu o arrassáu, arrassen; arrassat, arrassats, arrassada, arrassades; yo arrassaré; yo arrassaría; si yo arrassara.)

 

Ram, Ramp, s. m., lat. ramus, rameau, branche, verge, brin, baguette, tige.

Aissi com lo rams se pleia. 

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Ainsi comme le rameau se ploie.

Quan si cargo 'l ram de vert fueilh.

Aimeri de Sarlat: Quan si.

Quand se chargent les rameaux de vert feuillage.

Aquest instrument havent dos ramps.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

Cet instrument ayant deux branches.

Fig. Uns rams de joi plens de dousor.

Cercamons: Ges per lo.

Un brin de joie plein de douceur.

Ab un ram de fadeza.

G. Riquier: Si m fos.

Avec un brin de fadaise.

Loc. fig. El mieu gen non plei ram

Qui tan leu fraing ni trenca.

Folquet: Vermillon.

(N. E. Vermillon clam vos fac d'un' avol pega pemcha

Qe m'a una chancon degolad' et estencha

Qe de qe fi de lei, e s'es vanad' e feimcha

Q'eu l'appellei Aut-Ram don il s'es aut empencha:

Il men, q'eu non plei ram qi tan leu fraing ni·s trencha

Ni voil branca tochar de qe leu ma man tencha.

http://trobar.org/troubadours/folquet/folma16.php)

À ma manière je ne ploie rameau qui si facilement casse et rompt.

ANC. FR. La batoit d'un rain d'aiglentier. Roman de la Violette, p. 212.

Flors e raims verz des paumiers portoient le jor de la feste.

Anc. trad. des Livres des Machabées, fol. 189.

Comme li rains qui est nouvellement trenchés d'un très bon arbre. 

Annales du Règne de S. Louis, p. 165.

Comme deux raims en une tige. Œuvres d'Alain Chartier, p. 627.

- La fête des rameaux.

So que Dieus dis lo jorn de Rams, cant el intret en Jherusalem.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.

Ce que Dieu dit le jour des Rameaux, quand il entra dans Jérusalem.

La vespre d' a Rams.

Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 355.

Le soir d'aux rameaux.

(chap. La vespra de Rams : dissapte per la vesprada - nit, abans del Domenge de Rams, antigamén tamé dita “Ram e Palma” o Rampalm.)

 

 

 

- Signe et gage de paix.

Lai lhi ret terra plana per un ram fulh.

Lo coms pel ram del rei recep so fieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 91.

Là il lui rendit la terre entière par un rameau feuillé.

Le comte par le rameau du roi reçut son fief.

CAT. Ram. ESP. PORT. IT. Ramo. (chap. Ram, rams.)

2. Ramet, s. m. dim., petit rameau, baguette.

A m ferut d'un ramet el costat.

(chap. Me ha ferit en un ramet al costat; me ha futut, pegat, esbatussat en un vime, en una sarguera, pullís, a les costelles.)

Giraud le Roux: Ara sabrai.

M'a frappé d'une baguette au côté.

CAT. Ramet. ESP. Ramito (ramillete). PORT. Raminho. IT. Rametto. 

(chap. Ramet, ramets.)

3. Rama, s. f., rame, ramée, feuillée, jet, pousse.

Far pot de me son talen

Mielz no fa 'l venz de la rama,

Qu' en aissi vau lieis seguen

Com la folla sec lo vent.

B. de Ventadour: Amors.

Faire peut de moi son désir mieux que ne fait le vent de la ramée, vu qu'ainsi je vais la suivant comme la feuille suit le vent.

Hom enten vi de tres fuelhas

E de tres ramas, so es de tres ans.

Leys d'amors, fol. 129.

On entend vin de trois feuilles et de trois pousses, c'est-à-dire de trois ans.

CAT. ESP. PORT. IT. Rama. (chap. Rama, rames; chit, chits : rechito, rechitos; brosta, brostes; pullís, pullissos; chupón, chupons : mamón, mamons, com los de la Ascuma.)

 

 

 

4. Ramilla, s. f. dim., petite branche, petite ramée.

E 'l rossinholet s' asaia

Sotz la ramilla.

Marcabrus: El mes.

Et le rossignol s'essaie sous la petite ramée.

(ESP. Ramilla, ramita. Chap. Rameta, rametes; branqueta, branquetes; pullisset, pullissets; chuponet, chuponets : mamonet, mamonets, com los pobrets que seguixen al gran mamón : Juaquín Monclús.)

 

 

5. Ramage, s. m., ramée, branchage.

Lo vergier era gratios

E de ramage ben fulhos.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Le verger était gracieux et de branchage bien feuillu.

CAT. Ramatge. ESP. Ramaje. IT. Ramage. (chap. Ramache, ramaches; brancache, brancaches; fulladissa, fulladisses; fullamenta, fullamentes; brostadissa, brostadisses; verdó, verdós : verdura, verdures.)

- Adj. Branchier, terme de fauconnerie.

Un esparvier ramatge

Que s' era sus mon pung pauzatz.

(chap. literal: Un esparbé branqué que se habíe damún de mon puñ posat.)

Giraud de Borneil: No m puesc mudar.

Un épervier branchier qui s'était posé sur mon poing.

6. Ramel, s. m., rameau, branche.

Lo gens temps m' abellis e m platz,

E 'l ramel carguat de verdor.

Arnaud de Marueil: Lo gens.

Le beau temps me charme et me plaît, et le rameau chargé de verdure.

Tal colp li vay donar sus l' escut de cartier,

Que l' escut no li valc un ramel d' olivier.

Roman de Fierabras, v. 4697.

Tel coup va lui donner sur l'écu écartelé, que l'écu ne lui valut un rameau d'olivier.

ANC. FR. Lorsque florissent li ramel...

E gent florirent li ramel.

B. de Sainte-Maure, Archeologia of London, t. XII.

7. Ramada, s. f., ramée, branchage.

M' es belh dous chan per l' ombratge

Que fan desus la ramada

L' auzelet per la verdura.

Marcabrus: Lanquan.

Il m'est beau le doux chant sous l'ombrage que font dessus la ramée les oiselets à cause de la verdure.

- Baraque.

Tro al jorn que vist lo pueg

E 'l castel e las albergadas

E las tendas e las ramadas.

Roman de Jaufre, fol. 53.

Jusqu'au jour qu'il vit la montagne et le château et les campements et les tentes et les baraques.

ESP. PORT. Ramada. (chap. Barraca, barraques : caseta feta de rames. Mol coneguda la valensiana de Vicente Blasco Ibáñez.)

8. Ramil, s. m., ramée, bourrée.

Mortz son li bon albre premier,

E 'ls vius son ramils e festucs.

Marcabrus: Al departir.

Morts sont les bons arbres les premiers, et les vivants sont ramées et scions. 

9. Ramenc, adj., branchier, qui va de branche en branche, terme de fauconnerie.

Ramencx es sel c' om pren el ram

Ab latz, ab ret.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Branchier est celui qu'on prend sur la branche avec lacet, avec réseau.

(N. E. Ramenc es Ignacio Sorolla Vidal, el aragonés catalanista de las redes “xarxes”, y los lacitos amarillos, al que no le vendría mal una caricia de branca en el costillar. Es sociolingüista, doctor, y vive del dialecto occitano catalán.)

 

 

 

 

 

Subst. Destriansa d' auzel nizaic e de ramenc.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Distinction d'oiseau niais et de branchier.

10. Ramier, s. m., rameau, feuillée, ramée, fourré.

Seguet tant la via per los ramiers,

Que trobet a un fuc dos charboniers. (N. E. foc, fuoc.) 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.

Il suivit tant le chemin à travers les fourrés, qu'il trouva à un feu deux charbonniers.

- Adjectiv. Rameux, branchu.

Per mal talent s'en torna desotz un pi ramier.

Roman de Fierabras, v. 210.

Par mauvais désir il s'en retourne dessous un pin rameux.

- Branchier, terme de fauconnerie.

Son petit,

Ramier, fort, e son abelit. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Ils sont petits, branchiers, forts, et sont agréables.

11. Reynh, s. m., rameau.

Son de flor cubert li reynh.

Pierre d'Auvergne: Belha m' es.

Sont de fleurs couverts les rameaux.

12. Ramos, adj., lat. ramosus, rameux, branchu.

Aybres..., la calor exten la humor, e 'l ret may ramos.

Eluc. de las propr., fol. 196.

Arbre..., la chaleur étend la sève, et le rend plus rameux.

CAT. Ramos. ESP. PORT. IT. Ramoso. (chap. Ramós, ramosos, ramosa, ramoses : ramut.)

13. Ramut, adj., rameux, branchu.

Passeron l' espeissa del boi ramut.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 79.

Passèrent l'épaisseur du bois rameux.

(chap. Ramut, ramuts, ramuda, ramudes : que té molta rama, ufanós; fullat, fullats, fullada, fullades.)

14. Ramis, adj., branchu, rameux.

Vic los traps de Karle desotz us pis ramis. Roman de Fierabras, v. 629.

Vit les tentes de Charles dessous un pin branchu.

15. Ramificar, v., ramifier.

Ramifica si en quatre brancs, qui si expando per diversas partidas.

Eluc. de las propr., fol. 63.

Se ramifie en quatre branches, qui se répandent par diverses parties.

(ESP. Ramificar, ramificarse. Chap. Ramificá, ramificás.)

16. Ramar, v., verdir, reverdir, se couvrir de feuilles.

Quan branca 'l brondels e rama

Per vergiers.

Giraud de Borneil: Quan branca.

Quand pousse des branches le rameau et verdit dans les vergers.

Quan si raman li verjans.

Giraud de Borneil: Tos temps m' es.

Quand se couvrent de feuilles les vergers.

Fig. Car, per solatz e per chan, 

Creis amors e brot' e rama.

Raimond de Miraval: Sitot s'es.

Car, par soulas et par chant, croît amour et bourgeonne et reverdit.  

Part. pas. Marimonda traspassa, don li mons son ramatz.

Roman de Fierabras, v. 586.

Outrepasse (Marrimonde) Marimonde, dont les monts sont verdis.

(chap. Ramá, brostá, fullá, reverdí.)

17. Desramar, Deramar, Derramar, v., effeuiller, dégarnir de feuilles.

Pel brau temps sec qu'els desrama.

G. Adhemar: Al prim pres.

Par le dur temps sec qui les effeuille.

- Fig. Délabrer, ruiner.

Car us cascus la desrama

E 'l fer e las dentz li brisa.

Alegret ou Marcabrus: Bel m' es.

Car un chacun la délabre et la frappe et les dents lui brise. 

Part. pas. Per qu' el cons es derramatz.

(chap. Perque lo coñ está desramat; la figa, chona está desramada.)

Marcabrus: Dirai vos.

C'est pourquoi le vagin est délabré.

Ventres deramaz non dira ja: Aonda per lo vezi.

Trad. de Bède, fol. 54.

Ventre délabré ne dira jamais: Abonde pour le voisin.

(chap. Desramá, desramás, desfullá, desfullás : pedre la rama, fulla.)

18. Enramar, v., planter, garnir de branches, de rameaux.

Part. pas. fig.

Car de Sarrazis vey totz los pratz enramatz.

(chap. Ya que de Moros (sarracenos) vech tots los prats enramats.)

Roman de Fierabras, v. 1712.

Car de Sarrasins je vois tous les prés garnis.

Eluc. de las propr., fol. 63. 

CAT. ESP. PORT. Enramar. (chap. Enramá; enramás; enramat, enramats, enramada, enramades.)

Lo fossá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014
Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic A finals del s. XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?