Loc.
Fon.: tɾunáðə (or., men., eiv.); tɾonáðɛ, tɾonáða (occ.); tɾonáɛ (Fraga); tɾoná (val.); tɾonáðə (mall.); tɾunáɾa (alg.).
Intens.: tronadassa, tronadeta, tronadota.
Etim.: derivat de tronar.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
La poesía de avui se referis a un temps pasat, un temps mol du, es una fabula inventada per mi inspirada en histories que me contae mon yayo, es un homenatge a eisa generasió que desde chiquets ya tenien una vida mol dura.
AQUELL PASTORET VALÉN
Avui vull parlá dun temps pasat
que fa mol que am olvidat
de eixe pastoret valen
que cuidae lo vestiá conten
cuans añs tendrá eise pastoret
pocs sol es un chiquet
que per nesesitat te que trevallá
a la familia ña que ajudá
se aiseque mol dematí
cuan lo sol no a vuigut eisí
amorse, y baise al corral
a vore que tot estigue normal
la primera cosa que fá
apartá los cordés que va ficá asormá
ya están les ovelles a pun
pera puija montaña amun
estos dies no porte gos
pos un llop lo va ferí dun mos
lo pastoret toque lo flariol
pera no sentís tan sol
esta tarde sa fet una tronada
de les que tenen a la gen asustada
a cap casalisi se pot amagá
a la intemperie la de pasá
a unes roques va trová amagatall
com va podé se va posá devall
asustat pensé en sa mare
no sap si la tornará a vore
mare no vull que ploros per mi
no soportaría voret patí
yo estic mol orgullos de tu
pos mas ajudat a se mes du
la tronada va pasá
esta la poguda contá
pero lo atre dia mes prop
va tindre la visita del llop
lo llop esta famolenc
aixo lo fa mes violen
a la rabera a atacat
y una ovella sa emportat
lo llop la ovella donan la voltera
esta violencia asuste a cualquiera
pero lo nostre pastoret no te pó
capa lo llop se tire en determinasió
lo pastoret sol es un chiquet
no masa alt, mes be menudet
lo llop a la ovella a soltat
cara a cara en ell sa quedat
un bon mos a la cama li a pegat
de tan doló casi sa desmallat
com a pogut li a pegat una garrotá
que lo llop no a pogut mes que soltá
y marche en la coa entre les garres
sempre recordará com te les gastes
y aiso que es un llop mol gran
una bestia enorme, impresionan
coiseisan a casa torne
sa mare la cama li cure
asustada sol fá que pensá
en alló que aguere pogut pasá
varios añs an pasat
y lo nostre pastoret sa enamorat
ilusionat lo dia de demá
la seua familia creará.
JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.
Les siñores, que tremolaben pendens de sentí si los dos amans se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
![]() |
| Quinti Sereni Sammonici, google books |

X.
La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.
- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.
Y
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá
lo pon per la acitara, passamans de quinse sentímetros de ample - o
a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a
reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del
Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía
interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part,
no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se
despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als
llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe,
daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del
tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás
contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu
llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde
este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos,
que a la vall eren frecuens, encara que segóns los disconformes tot
anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen
ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo
Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí
assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de
cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe
ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós
sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en
una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels
trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la
pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en
ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue
y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les
montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un
revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a
escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná
en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat
pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les
almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y
monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres
persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos
díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la
seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de
pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés
y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los
horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de
tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los
proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben,
rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la
pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de
hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del
profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques
lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la
carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo
Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus
proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua,
cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la
forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a
un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu,
mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la
formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono
y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la
seua musculatura li entrare per los ulls:
- Mira; toca, toca - va di.
Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.
- Du, ¿verdat?
- Ya u crec.
- Pos mira aquí.
Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.
Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.
- Mes du que lo bras, ¿no?
- Mes du.
Después
se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta
dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé
una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que
probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá
aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau,
va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va
tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an
terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la
flexió sixanta u va dixá y los va di:
- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.
Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.
- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.
- Si no ne sé... No mi hay probat may.
- Proba ara.
- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.
- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.
Lo Moñigo va di:
- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.
Daniel, lo Mussol, va desistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los musculs ballaben an ell, flexibles y relevans. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:
- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?
Encara
Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va
sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en
mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los
ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de
admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín
al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere
una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les
Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo,
com un mal nessessari.
Pero
la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles
tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en
una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va
mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:
- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.
Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:
- Es sert; pareix una conilla.
A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuens ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.
La
historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de
memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo
Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga
idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del
estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la
aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al
bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al
bestiá tossut hasta obríls la carn.
En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs.
Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse
del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá
les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes
hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo
marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje
del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que
entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués,
los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total
res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera
doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don
Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera
torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa
cordial y discret.
Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara.
Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.
Continuaben
los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una
cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la
punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té
gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius
de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo
de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben
escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va
arrimá la cama an ells y los va invitá:
- Tastéu, voréu com no tos engaño.
Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.
- Sí, té gust salat - va confirmá.
Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:
- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.
Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.
- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.
- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.
Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.
- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.
- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.
- Aixó te penses tú.
Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.
- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.
Lo
Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del
atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van
llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en
seguida:
- Sí, tenen gust salat.
Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:
- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.
Y
la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y
trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit
y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los
gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía
amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotons de
fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe
una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí
la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó,
com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo
y Lucas, lo Mutilat.
JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA.
Micer Forese de Rábatta y lo mestre Giotto, pintó, venín de Mugello, sen enfoten de la seua mesquina apariensia.
Al callá Neifile, habén agradat mol a les siñores la resposta de Ghichibio, aixina va parlá Pánfilo per voluntat de la reina:
Caríssimes siñores, passe assobín que, aixina com la fortuna daball de vils ofissis algunes vegades amague grans tesors de virtut, com fa poc va sé amostrat per Pampínea, tamé daball de feíssimes formes humanes se troben maravillosos talentos amagats per la naturalesa. Esta cosa mol aparén va passá en dos dels nostres consiudadans sobre los que enteng parlá breumen: perque la un, que se díe micer Forese de Rábatta, sén baixet de estatura, desgarbat y mal format, en una cara tan aplanada y retorsuda que los haguere paregut deforme a consevol de los Baronci que mes deformada la tinguere, va tíndre tan talento per a les leys que per mols homens de valor va sé reputat almassén de coneiximens sivils; y lo atre, de nom Giotto, va sé tan ingeniós que cap cosa de la naturalesa (mare de totes les coses y nutridora de elles en lo continuo girá dels sels) en la pluma o ploma o lo pinsell no ñabíe res que no pintare tan paregut an ella, ya no assemellat, sino mes be ella mateixa pareixíe, que moltes vegades les coses fetes per nell no se sabíe si eren de verdat o estáen pintades, (com va fé tamé Pedro Saputo en lo niu de oronetes) .
Y per naixó, habén ell fet torná a la llum aquell arte que mols siglos daball de les errades de atres (que mes per a deleitá los ulls de los ignorans que per a complaure a la inteligensia de los que saben pinten) habíe estat sepultada, se pot dí que es una de les llums de la gloria florentina. Vivíe en la mes gran humildat, y sén maestre de les arts, no va volé may que lo cridaren mestre; este títul, per ell rechassat, sel usurpaben algúns que sabíen menos que ell, o los seus dissipuls. Pero per mol gran que fore lo seu don, no ere ell en persona y aspecte mes guapo que micer Forese. Pero tornán a la história dic que:
Teníen a Mugello micer Forese y Giotto les seues possessions; y habén anat micer Forese a vore les seues en este tems del estiu en que los tribunals tenen vacassions (vacanza a Italia), y tornán montat a un caball roinot de llogué, va trobá al ya dit Giotto, que tamé habíe anat a revisá les seues, y sen entornáe cap a Florencia; com ya eren agüelos, avansáen poc a poc, y se van ajuntá al camí. Va passá, com moltes vegades al estiu veém que passe, que los va agarrá una tronada, de la que se van escapá tan a escape com van pugué a casa de un llauradó amic y conegut dels dos. Pero después de un rato, com no teníe pinta de escampá, y volén ells arribá de día a Florencia, van demaná al llauradó dos velles capes de drap romañés y dos sombreros ratats per lo tems (y potsé per les rates o ratolins), perque de millós no ne ñabíe, van escomensá a caminá. Habén caminat un rato, y veénse amerats, y, per les esquichadures de les besties, plens de fang, coses que no solen afechí gens de honor, aclarínse una mica lo orache, ells, que llárgamen habíen caminat callats, van escomensá a conversá. Y micer Forese, cabalgán y escoltán a Giotto, que ere un exelentíssim conversadó, va escomensá a mirássel de costat y de frente y per tot arreu; y veénlo tan desllustrat y tan mesquí, sense considerás an ell mateix, va escomensá a enríuressen y li va di:
- Giotto, ¿Si vinguerem a trobámos algún forasté que may te haguere vist, creus tú que pensaríe que eres lo milló pintó del món?
Giotto li va contestá rápidamen:
- Siñó, crec que su creuríe si mirántos creguere que sabéu lo abecé.
Sentín aixó micer Forese, va reconeixe la seua errada y se va vore pagat en la mateixa moneda en la que habíe vengut les mercansíes.
Escarransit, escarransida, escarransits, escarransides.
Minut, menut, poca cosa, raquític, raquitics, raquítica, raquítiques.
Sí, pero tamé una pesa de roba. Quin vestid mes escarransit... o podrie se, de tos los gatets ixo pobret lo mes escarransit. Crec que a Tamarit val pa mes coses.
![]() |
Relasionat : Cagarniu, arguellat

https://osmonegros.com/palabra/
Aquí ix escarransido com a delgado
ESCARRANSIT, ESCARRANSIDA adj.
|| 1. Migrat; mancat de la grossària o desenrotllament normal (or., occ., val., bal.); cast. desmedrado, encanijado, raquítico. S'hi revolca y badalla en sa peresa | l'escarransit lleó, Guimerà II Poes. 134. Feyan de marge al escarransit jardí, Pons Auca 243. Pobre llit d'escarransits llençols y esfilagarçada vànua, M. Genís (Catalana, vi, 31).
|| 2. Avar, escàs en el donar (Ribes, Olot, Penedès); cast. tacaño, mezquino.
Fon.: əskərənsít (pir-or., or., bal.); askaransít (occ., val.).
Sinòn.:—
|| 1, migrat, escafit, escanyolit;—
|| 2, estret, cric, escàs, avarut.
Etim.: desconeguda. La primera part del mot sembla relacionable amb escàs, i la segona amb ranci; però no es veu clar el procediment de composició que hagi pogut produir la forma escarransit a base d'aquells dos elements.