Mostrando las entradas para la consulta capellá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta capellá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.

Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortó del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca ne van ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

De Ayerbe va aná cap a Loarre, (Alerre al llibre de aon hay traduít)
aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

Alerre, De Ayerbe va aná cap a Alharre

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.


Original en castellá:

Capítulo VII.

Sigue el registro de las novias. Fiesta y baile de una aldea.

De Ayerbe fue a Loharre, donde llevaba otra, pero la halló tan berroqueña de genio, que parecía cortada de las peñas de la sierra vecina.

EL CONDE DON JULIÁN, PRISIONERO Y MUERTO EN LOARRE, castillo

En Bolea había dos, la una, beata, absoluta y novelera, la otra, hija de un letrado y tan doctora como su padre. A la primera le hizo la cruz; la segunda quiso enseñarle a hablar, diciendo muy remilgada con motivo de nombrar a su abuela, no le conocí; y sobre vivir en ciudad o en aldea, que entendía la diferiencia. Alterósele el estómago a Pedro Saputo, y en tres minutos vomitó cuatro veces. Tales náuseas le dio de oírla.

Siguió al pie de la sierra donde vio algunas flores deshojadas. Y al pasar por Lierta miró a Gratal y se le antojó subir a su picota. El día por otra parte convidaba, claro, apacible y sereno, en el mes de septiembre que alguna vez es tan amable como el mayo. Llamó, pues, un paisano del pueblo, porque él ni su criado no sabían el camino; dispuso que se llevase buena comida a la deliciosa fuente del prado del Solaz, y tomó a pechos la subida. Llegado arriba, ¡qué gozo en el corazón! ¡Qué oreo tan puro! ¡Qué sol y qué cielo al mediodía! ¡Qué llanos hasta Zaragoza! ¡Cuántos pueblos sembrados en aquella noble y graciosa vega! Y a la espalda y a los lados, ¡cuántas cumbres humildes! Pero fijando su vista en Huesca, dijo: «¡Qué bien sentada estás, ciudad alta y compuesta, ciudad de las cien torres en tus muros! ¡Cuál descuella tu catedral soberana con su edificio y vistosa con sus agujas al viento! ¡Con qué señorío y grandeza reinas en tu Hoya, amor que fuiste y corona de Aragón en tus siglos, ciudad libre y gloriosa por los Sanchos, por los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántas y cuáles bellezas encerraste siempre, brillaron en ti siempre, fueron en ti siempre la envidia de Palos y de Citera! ¡Y no he de verlas ahora, en este postrer viaje de mis amores! Mas así lo ordenan los hados. Perdonad las que en mí no habéis echado menos el traje de vuestros favores, pues lo he merecido con otro. Y aún... aún... Pero no; está ahí cerrada mi suerte por un padre a quien venero. Y para de tan de paso y en los puntos ya extremos de mi libertad, no quiero sufrir el cacareo de vuestras malditas viejas trilingües.» Y con esto volvió la espalda, y se echó como quien dice a rodar monte abajo. Llamaba trilingües a las viejas de Huesca no porque hablasen o supiesen tres idiomas, que nunca supieron más que el suyo, sino porque tenían tres lenguas para hablar y hablaban con las tres a un tiempo. ¡Qué viejas aquéllas! Pasó felizmente su generación; y ya después, viejas y jóvenes, según informes que se han recibido, sólo tienen una lengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Pasó adelante y llegó al Abadiado. - Se oye cantar, dijo a los de Montearagón, y se percibe el incienso que allí queman. Vamos adelante. Conque subió a Santolaria a ver a sus parientes y a la viuda de marras, y se lanzó en el Semontano. Yo empero no hubiese pasado tan de vuelo, porque el cielo particular del Abadiado, aunque pequeño, es amable, el país jocoso, el suelo fácil y bueno, y suele criar algunas plantas especiales.

En el Semontano hizo muchas equis y eses yendo de unos pueblos a otros, porque ya se ve, no estaban todos en línea, y pasó una larga revista de doncellas contándolas casi por docenas, aunque no todas eran adocenadas. ¿En qué vega no nacen distinguidas, olorosas y lindas flores, a vueltas de las feas, vanas y vulgares? Había, pues, de todo; y si abundaba la ropa de almacén, la quincalla de esquina y los cuadros de almoneda y aun de deshecho, también se encontraba alguna que otra que fueran muy buen descanso de cualquiera peregrinación. Y yo fío a no estar preocupado de otros amores, allí quedara preso de ellos, si había entonces doncellas como algunas que conozco en nuestro tiempo, sin embargo del sin embargo. No las produce aquel país arteras, falsas, astutas, ni fingidas; y si alguna se torna es porque las obligan malamente con su doblez y engaños los que las tratan.

Hallóse en la fiesta de un lugar, y es cosa de contarse. Llegó a una aldea, y en la casa donde se hospedó había una hija y una sobrina que sólo aguardaban a levantarse de la mesa a medio día para irse a la fiesta de otro pueblo, que unos dicen era Colungo, otros Casbas, otros Abiego; y hay quien afirma que fue Adahuesca. Pero yo que lo sé bien digo que fue Colungo. Traía carta para el padre de la hija, la cual era también de las de la lista, y le propusieron que fuese con ellas. Aceptó y tomando en ancas a su Helena (que Helena se llamaba), puesto que podía muy bien llevando la maleta el criado con un mulo, fueron al otro pueblo, donde no se sabe si tenía alguna en su registro.

Por la noche y hora primera de la velada hubo más de cien personas en la casa a ver a los forasteros, y más voces, gritos, chillidos y risotadas que en una plaza de toros. Llamaron a la mesa, y se amontonó la gente de modo en ella, que estaban a media vara, y cada silla era un grupo de cuerpos, brazos y cabezas, porque en vez de seis huéspedes convidados vinieron seis seises. La cena, abundante, pero mal acondicionada y perramente servida. Aún estaban a los postres cuando sobrevino una ola de muchachas acompañadas de otros tantos mozos, que dándose empellones, chillando, tropezando y asidas de los brazos y culebreando dijeron que venían a buscar a las chicas para ir al baile de casa de N. - Sí, sí, dijo el padre; van al momento, y ya ellas se habían levantado y agarrándose de las otras. Pero no se iban, y estaban mirando como si les faltase algo. - Vamos, don Pedro, le dijo el huésped. Vuesa Merced se servirá acompañarlas y supongo bailará con Helena. - ¡Vaya!, respondió una de las de la casa, zurda, mofletuda y pecho alto; no faltaba más sino que don Pedro no viniera al baile. El cielo se le cayó encima al oír esto; y advirtiendo el capellán su perplejidad, dijo que iría también, como quiera que no podía excusarse. Bajó entonces la cabeza, conociendo por otra parte que no dejarían de llevarle, aunque se empeñara una comisión entera.

Ya están en la casa de baile. ¡Qué confusión! ¡Qué bahorrina! Bien era grande la sala, pero estaban como sardinas en cesto. Principió, o más bien continuó la música, la cual se reducía a un mal violín, a una peor vihuela, y a una pandereta, tan desafinados los dos instrumentos de cuerda, que hacían enfermar los oídos y por ellos el alma. Hubo de bailar sin remedio, no habiendo bailado sino otra vez en la corte desde que fue estudiante de tuna. Retiróse luego a una silla que le ofrecieron, y cuando se ponía a observar lo que veía, se le vienen topando encima disparatadas y corriendo sus dos forasteras y las otras dos muchachas de su huésped, y con la mayor desenvoltura se le sienta la creída privilegiada en las rodillas, y las otras dos encima y delante de aquélla culo con falda, sirviendo él de fundamento a toda la batería. - ¿Qué hacéis, Helena, qué hacéis?, le preguntó admirado. - ¡Otra!, respondió ella, con mucho desenfado que ya de suyo pecaba más por afable que por esquiva; lo que hacen todas, después de un canario, de una chacona o un mal trozo de otro baile, iban a sentarse en las rodillas de los mozos. Tenía cerca al capellán, y le dijo: - ¿Pero es posible que sea costumbre esta llaneza? - Sí, señor, respondió el bueno del beneficiado; aquí se hace y no se repara.

Libráronle pronto de aquel peso porque sacaron a bailar a las cuatro chicas, y él se puso a mirar la sala. Había por allí algunas madres que parecían habían ido a cuidar de sus hijas y de otras, y era en lo que menos pensaban. Sentadas en el suelo y por aquellas arcas unas se contaban los partos que habían tenido y los meses que la vecina pudo dar leche al primer niño; otras las leches que mamó el suyo; otras se dormían en un rincón; otras animaban a las muchachas tímidas; hasta que sacaron un canastillo vestido de gala con muchas randas y lleno de tortas de aceite más mohínas que una mula sorda. En este mismo punto estaba él discurriendo una treta para no bailar más, pues ya le habían intimado las chicas que querían bailar con él; y le salió perfectamente. Presentáronle el canastillo, tomó una torta se levantó para repartirla a las muchachas, que acababan de bailar; pero hizo que se le torcía un pie y como estaba tan espesa la sala, dejó inclinar el cuerpo y al fin caer encima de una pobre mujer que viéndoselo venir en peso hizo el cuerpo atrás y cayeron del todo: ella boca arriba, y él de espaldas y de lado encima saltándole la torta a donde ella quiso ir. Riéronse todos mucho; levantóse, cojeaba que era una lástima, y asido del brazo del capellán se fue a la cocina donde se mojó el pie con agua fría, por disimular, y así se libró de volver al baile diciendo que aun andar no podía.

Con todo, sobre las once salió a la sala, pidió el violín, le templó, y preguntó si sabían bailar el gitano. Dijeron que bien o mal también lo bailaban. - Salga, pues, una pareja, o dos si quieren, dijo él. Y haciendo callar al de la vihuela, y advirtiendo al del pandero que diese solamente algunos golpes y le acompañase con ruido bajo continuo, principió a tocar el fandango más rabioso que se oyó de manos de músico: unas veces alto y estrepitoso; otras blando y suave; unas picado y mordente, otras ligado y llano; ya como un río lleno y arrebatado que arrastra cuanto encuentra; ya como una corriente apacible que se remansa y parece que se oculta en la arboleda hasta que rompe un remolino, y llega y cae despeñado con grande estruendo del valle y montes vecinos. Todos se alborotaron y desasosegaron a las vibraciones de aquellos ecos tan provocadores. Al principio, sólo bailaban dos parejas; muy pronto salió otra, luego otra, luego todas; y hasta las viejas que se dormían y las comadres que parteaban se pusieron en pie y hacían meneos con el cuerpo y con la cabeza, y no podían parar, como azogadas, y se derretían y regalaban. La risa comenzaba, crecía, cundía, se hizo general; y entre el violín, y las castañuelas, y tal bullir y saltar, y tanto arrope y jadeo; y el fuego que se había encendido a todos, lo mismo viejos que jóvenes se soltó la cuerda, y todos por ojos y por boca y por todo el cuerpo echaban llamas que confundían entre sí y los abrasaban. Mirábalo Pedro Saputo, y especialmente se divertía de ver el meneo y gestos de las viejas cuando pareciéndole ya demasiado peligroso el efecto de su endemoniada música, dio una gran cuchillada al violín, y con un gorjeo de golondrinas se cortó aquel incendio y estrago, dejándose caer los bailantes por aquellas sillas y por donde podían, hechos cada uno un volcán, y procurando con la gran risa en que exteriormente cuando menos encubrían los efectos disimular algún tanto lo que les pasaba, ellas con mucha vergüenza y no menos desasosiego, ellos perdido el tino, desmandados casi a vistas y no acertando con palabra derecha. ¡Ah madres, las que queréis librar de peligros a vuestras hijas! En quince días no volvieron las pobres muchachas a su temple ordinario; con sólo pensar en el baile se volvían a destemplar y arder de nuevo. Pero lo que es la memoria duró siempre. Ya eran madres, ya abuelas, y aun bisabuelas, si no murieron las que habían asistido, y aún hablaban y nombraban el gitano de aquel año.

Y por aquella noche, ¿quién estaba ya para más obra ni baile? Para desbravar del todo el estro que tenía en tal desafuero las imaginaciones, tomó otra vez el violín y dijo: voy a tocar una cosa que compuse al dolor y lágrimas de mi madre, habiéndole dicho un traidor que yo había muerto en Cataluña. Y tocó una composición muy triste y patética, sin tener mucha cuenta con las reglas del arte porque fue idea repentina y supuesto el motivo; con lo cual por de pronto se calmaron aquellos jóvenes y volvió todo al orden. Escucharon con maravilloso silencio, no hubo quien no se dejase penetrar y enternecer de una música tan afectuosa; y algunas mujeres hasta lloraron, porque esforzó él mucho el sentido del dolor y del desconsuelo. Concluyó en fin, tocaron las madres a recoger, y se retiraron todos. Mas a la casa de Pedro Saputo se lanzó tal batería de muchachas y con tanta algazara, que no cabían por la escalera, y pensó si venían huyendo de alguna emboscada o campo de batalla, o que querían acabar de ver en qué paraba la locura y desenfreno de aquel día; pero se sosegó oyendo que venían a dormir con las forasteras y las huéspedas. Cómo se gobernaría el dormitorio para tantas no lo entendía; él hubo de partir su cama con el capellán y no pegó los ojos. Conque pudo madrugar, y despidiéndose casi a mala cara, porque querían que se detuviese todas las fiestas, y dejando inconsolables a las muchachas y más a Helena, montó a caballo y se fue, respirando así que se vio en el campo, como los de una cocina humosa en invierno se salen a recrear y tornar aliento a una sala o a la ventana.

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

Un selós disfrassat de retó confesse a la seua dona, y ésta li done a entendre que vol a un mossen que ve a está en ella totes les nits. Mentres lo selós de amagatóns fa guardia a la porta, la dona fa entrá a un amán seu per la teulada o tellat, y están juns.

Lo rey, per a no pédre tems, li va di a Fiameta que continuare, y ella va escomensá aixina: Nobilíssimes siñores, la pressedén história me porte a raoná sobre los selosos, furtadós de la vida de les dones joves y casi procuradós de la seua mort. Están elles tota la semana tancades, atenén a les nessessidats familiás y doméstiques, dessichán, com tots, tíndre después los díes de festa alguna distracsió, algún descáns, y pugué entretíndres com u fan los llauradós al campo, los artesáns a la siudat y hasta los regidós dels tribunals, com va fé Deu cuan lo día set va descansá de tota la seua faenada, y com u volen les leys santes y les sivils, que miren pel honor de Deu y pel be comú, per naixó se han diferensiat los díes de treball de los de descáns. En aixó no miren res los selosos, y aquells díes, que per a totes les atres són alegres, an elles, tenínles mes tancades y mes vigilades, fan sentí mes mesquines; y aixó sol u saben les pobretes que u han experimentat. Per lo que, per a acabá, lo que una dona li fa a un home selós sense motiu, per sert que no se hauríe de condená, sino alabás.

Va ñabé a Rímini un viachán mol ric, en moltes possessións, y en mols dinés, que teníe una majíssima dona, y va arribá a está mol perdut pels sels, sensa datra raó que vóldrela mol, y la teníe per mol hermosa y sabíe que ella en tot lo seu afán se preocupabe de agradál, pero creíe que tots los atres homens la volíen, que a tots los pareixíe hermosa y tamé que ella se preocupáe de agradáls tan com an ell (argumén de home desgrassiat y de poc sentimén). Y aixina, en estos sels, tan la vigiláe y tan preta la teníe com u están los condenats a la pena capital, inclús mes. La dona, no ya a bodes o a festes o a missa no podíe anáy, sino que no se atrevíe ni a assomás a la finestra y mirá fora de casa; per naixó la seua vida ere mol trista, y no aguantabe este fastidio perque no teníe cap culpa de res.

Per lo que, veénse maltratá sense raó per lo seu home, va dessidí per a consolás trobá lo modo de tornáli esta injustíssia. Y com no podíe assomás a la finestra, no se podíe mostrá per a que algún li manifestare lo seu amor passán per la casa; pero sabén que a la casa apegada a la seua ñabíe un mosso pito y amable, va pensá que per un foradet a la tapia que dividíe les dos cases lo podríe mirá y a lo milló parláli, y potsé donáli una mica del seu amor si ell ne volíe, y de esta manera passá la seua desgrassiada vida hasta que lo dimoni ixquere del seu home.

Y anán de una part a l´atra, cuan lo seu home no hi estáe, revisáe la tapia, y va vore a un raconet mol amagat una bada, y mirán per nella, encara que casi no atináe res, sen va doná cuenta de que donáe a una alcoba, y se va di:

«Si fore esta la habitassioneta de Filippo (es di, del mosso veí seu), estaría ben contenta.» Y en secreto, a una criada seua, que li teníe llástima, la va fé espiá, y va trobá que lo jove dormíe allí sol; per lo que, arrimánse assobín a la bada, cuan sentíe que lo jove estáe allí, dixáe caure pedretes y rametes seques, y aixina lo jove, per a vore qué ere alló, se va arrimá a la bada. Ella lo va cridá en veu baixeta, y ell, que li va coneixe la veu, va contestá; y ella en curtes paraules li va obrí lo seu pensamén. Ben contén lo jove, va fé de la bada un forat, y cada día una mica mes gran, pero amagat per a que dingú puguere donássen cuenta; y per allí moltes vegades se parláen y se tocáen la ma, pero mes aban no podíen aná per la rígida guardia del home selós. Arrimánse la festa de Nadal, la dona li va di al home que, si li dixáe, volíe aná a missa, confessás y combregá, com fan los atres cristiáns; a lo que lo selós li va contestá: - ¿Y quín pecat has fet que vols confessát?

Va di la dona:

- ¿Cóm? ¿Creus que soc una santeta perque me tens tancada? Be saps que fach pecats, com totes les demés persones; pero no vull dítels a tú, que no eres retó. Lo selós va notá la mosca detrás de la orella, y va dessidí enterássen de quíns pecats habíe fet la seua dona, y va pensá la manera de féu; va contestá que li pareixíe be, pero que no volíe que aniguere a datra iglesia mes que a la seua capelleta, y que hi aniguere pel matí, prontet, y que se confesare en lo seu capellá o en lo retó que lo capellá li diguere, y no en datre, y que tornare enseguida a casa. A la dona li va pareixe que algo habíe entés; pero sense di res va contestá que aixina u faríe. Arribat lo matí de Nadal, la dona se va eixecá al eixí lo sol, se va arreglá y sen va aná a la capelleta que lo home li habíe manat. Lo selós, per la seua part, se va alsá pronte y sen va aná cap an aquella mateixa capelleta, y va arribá allí antes que ella; y habén ya en lo mossen de allí arreglat lo que volíe fé, vestínse rápidamen una de les sotanes del retó y una cassula gran en capucha, com u veém a la mayoría dels flares, se va assentá prop del coro. La dona, al arribá a la capelleta, va fé preguntá per lo mossen. Lo retó va víndre, y sentín que la dona volíe confessás, li va di que ell no podíe sentíla, pero que la encomanaríe a un compañ seu, y la va enviá cap al selós. Este, encara que estáe algo oscur y que portáe la capucha ficada, que li tapáe hasta los ulls, no va pugué amagás tan be que no siguere reconegut rápidamen per la seua dona; y ella, al vore alló, se va di an ella mateixa:

«Alabat sigue Deu, éste de selós se ha fet retó, pero dixéumel, que li daré lo que está buscán.»

Fen vore que no lo coneixíe, se va assentá als seus peus. Micer selós se habíe ficat unes pedretes a la boca per a que li cambiaren una mica la veu, y aixina la dona no lo reconeguere, pareixénli que en lo demés estabe ben disfrassat. Están al confessonari, entre les demés coses que la Siñora li va di, habénli dit primé que estabe casada, va sé que estabe enamorada de un mossen del seminari que totes les nits anabe a gitás en ella.

Cuan lo selós va sentí aixó, li va pareixe que li habíen enclavat un gaviñet de Albacete al cor; y si no fore que lo va animá lo dessich de sabé mes de alló, hauríe abandonat la confessó a miges y haguere colat, pero se va quedá coto y li va pregunta a la dona:

- ¿Y cóm es assó? ¿No se gite en vos lo vostre home?

La dona va contestá:

- Pare, sí.

- Pos - va di lo selós- ¿cóm pot tamé gitás en vos lo mossen? - Siñó - va di la dona - , cóm su fa lo retoret no u sé, pero no hay ña a casa cap porta tan tancada y barrada que, al tocála ell, no se óbrigue; y me diu ell que, cuan arribe a la de la meu alcoba, abans de obríla, diu sertes paraules per les que lo meu home se adorm incontinenti, y al notá que dorm, obri la porta, entre, ve cap a mí y me fique les garres altes; y aixó may falle, pos vaya potro está fet lo capellanet.
Va di entonses lo selós, una mica farfallós:

- Siñora, aixó está mol mal fet, teníu que abstíndretos de féu.
La dona li va di: - Siñó, aixó no crec que puga féu may, perque lo vull massa.
- Pos yo no podré absóldretos.
Va di la dona:
- U séntigo mol: no hay vingut aquí per a di mentires; si creguera que puc féu tos u diría. Va di entonses lo selós:

- En verdat, Siñora, me feu llástima, que tos vech pédre l´alma fen en estes coses; pero per a servissi vostre intentaré resáli unes orassións espessials a Deu en lo vostre nom, que potsé tos ajudon; y tos enviaré alguna vegada un escolanet meu al que li diréu si tos han ajudat o no; y si tos ajuden, continuarem.

La dona li va di:

- Siñó, no me enviéu dingú a casa, que si lo meu home sen entere, com es tan selós pensaríe que només ve per a algo roín, y may mes tindré pas en ell.
Lo selós li va di:

- Siñora, no tingáu temó per naixó, que u faré de tal manera que may tos dirá una paraula. Va di entonses la Siñora:

- Si assó tos diu lo cor, que se faigue.

Acabada la confessió, ressibida la peniténsia y eixecánse, sen va aná a sentí missa.
Lo selós, en la seu desgrássia, bufán y rebufán, sen va aná a tráures la roba de mossen y sen va entorná cap a casa, pensán cóm su faríe per a trobá juns al mossenet y a la dona, y fels una mala passada als dos. La dona va torná de la iglesia y li va notá al home a la cara que li habíe donat bones pascues; pero ell intentáe tan com podíe amagá lo que habíe fet y lo que li pareixíe sabé. Y habén dessidit passá la nit a la vora de la porta del carré esperán a vore si veníe lo retoret, li va di a la dona:

- Esta nit ting un sopá y dormiré fora, tancaré la porta del carré, cuan vullgues, gítat.
La dona va contestá: - En bona hora.

Y cuan va tíndre tems sen va aná cap al forat y va fé la siñal pactada, y al sentíla Filippo enseguida va acudí allí. La dona li va contá lo que habíe fet pel matí, y lo que lo home li habíe dit después de diná, y li va di:

- Estic segura de que no eixirá de casa, se ficará de guardia a la porta, aguaitán, y per naixó troba la manera de víndre esta nit aquí per la teulada, y estarem juns.
Lo jove, mol contén de aixó, va di: - Siñora, aixina u faré.

Arribada la nit, lo selós se va amagá en les armes carregades a una alcoba del pis baix.
La dona va fé tancá totes les portes, y sobre tot atrancada la del mich de la escala, per a que lo selós no puguere pujá si sentíe algo. Cuan li va pareixe be, lo jove va acudí per lo tellat, com si fore un gat, y a la alcoba de la dona que va entrá; y al llit se van está fénse la un al atre cussigañes y algo mes; y despuntat lo día, lo jove sen va entorná cap a casa.

Lo selós, dolgut, sense sopá y carpidet de fret, casi tota la nit va está en les armes prop de la porta, esperán que arribare lo mossenet; y arribán lo día, com ya no podíe velá mes, se va adormí a la alcoba del pis baix. Después, casi a la hora de tercia, se va eixecá, y com ya estáe uberta la porta de casa, va fé vore que veníe de fora, va pujá a casa y va amorsá en bona gana. Y poc después, envián a un sagal com si fore lo monaguillo o escolanet del mossen que la habíe confessat, li va preguntá si qui ella sabía habíe tornat allí. La dona, que mol be va coneixe al missaché, li va contestá que no habíe vingut aquella nit, pero que lo esperáe, perque no sel podíe traure del cap. Lo sagal li va portá la contesta al selós, y ell se va está moltes nits velán, volén enchampá al retoret a la entrada, y la dona va seguí passánsu be en lo seu veí. Al final, lo selós, que ya no podíe aguantá mes, enfadat li va preguntá a la dona qué li habíe dit al mossen lo matí de Nadal que se habíe confessat. La dona li va contestá que no volíe dílay, perque no ere cosa honesta ni convenién.
Lo selós li va di: - Mala dona, encara que no mu digues, yo ya sé lo que li vas di, y hay que sabé quí es lo mossen este del que estás tan enamorada, y que se gite en tú totes les nits fen aná ensalmos o encantaméns, o te tallaré les venes. La dona va di que no ere verdat que estiguere enamorada de un mossen.
- ¿Cóm? - va di lo selós-. ¿No li vas di aixó al mossen que te va confessá?
La dona va di: - No pareix que tu haiguen contat, sino que hagueres estat allí; pero sí que lay vach di. - Pos dísme - va di lo selós -, quí es eixe mosse, y dísmu enseguideta.

La dona va arrancá a riure y li va di:

- Me agrade mol cuan a un home sabut lo porte una dona simpleta com se porte a un borrego per los cuernos al matadero; encara que tú no eres listo, ni u has sigut desde que vas dixá entrá al teu pit al maligne espíritu de los sels; y contra mes tonto y animal eres, la meua glória es mes baixa. ¿Creus tú, home meu, que soc sega del ulls de la cara com tú u eres de los de la men? Sert que no; y mirán vach sabé quí ere lo mossen que me va confessá, enseguida vach vore que eres tú, pero me vach proposá donát lo que estáes buscán, y te u hay donat. Pero si hagueres sigut sabut, com creus, no hagueres intentat descubrí de aquella manera los secrets de la teua honrada dona, y sense sospechá ten hauríes donat cuenta de que lo que yo te confesaba ere la verdat, y no ñabíe an ella gens de pecat. Te vach di que volía a un mossen; ¿y no estáes tú disfrassat de mossen, y no te vull? Te vach di que cap porta de casa meua podíe está tancada cuan lo mossen volíe gitás en mí; ¿y quína porta te ha resistit alguna vegada a casa teua, si allí aon yo estaba hagueres volgut víndre? Te vach di que lo mossen se gitabe en mí totes les nits; ¿y cuán ha sigut que no te haigues gitat en mí? Y totes les vegades que me vas enviá al teu falso escolanet saps que no te vas gitá en mí, y li vach di que lo mossen no hi habíe estat. ¿Quín atre ña de mes desmemoriat que tú, que per los sels te has dixat segá? ¡Y has estat a dins de casa, vigilán la porta, y creus que me hay cregut que has anat fora a sopá y a dormí! ¡Torna a sé lo home que habíes sigut, y no faigues fé burla de tú a qui coneix les teues costums com yo, y dixa eixa guarda que fas, que te juro per Deu que si me vingueren ganes de ficát los cuernos, encara que tingueres sen ulls en ves de dos, me donaría lo gust de fé lo que vullguera, y tú no ten enteraríes!
Lo desgrassiat selós, a qui li pareixíe habéssen enterat mol astutamen del secreto de la dona, al sentí aixó se va vore burlat; y sense contestá res va tíndre a la dona per sabuda y per bona, y ara que teníe que sé selós, se va desvestí dels sels, aixina com sels habíe vestit cuan no ne teníe nessessidat. Per lo que la discreta dona, casi en llissénsia per a féu tot al seu gust, sense fé víndre al seu amán per la teulada com los gats, sino per la porta, lo va fé víndre después moltes vegades, y va passá en ell mols bons ratets.

domingo, 6 de enero de 2019

CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462

¿PAÏSOS CATALANS? CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462. 

Real Senyera valenciana,  CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALÉNSIA, 1462
 
A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los cataláns. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.
La rebelió catalana va sé la prinsipal caussa de la decadénsia de la Corona de Aragó. Los cataláns se van aliá en Fransa y en Castilla contra los valensiáns, aragonesos y mallorquins, explique lo professó Ricart García Moya.

Lo capellán de Alfonso lo Magnánim, al seu Dietari, va escriure:
“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.

Estes lamentassió

¿PAÏSOS CATALANS? CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462. 

Real Senyera valenciana,  CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALÉNSIA, 1462
 
A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los catalans. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.
La rebelió catalana va sé la prinsipal caussa de la decadensia de la Corona de Aragó. Los catalans se van aliá en Fransa y en Castilla contra los valensians, aragonesos y mallorquins, explique lo professó Ricart García Moya.

Lo capellá de Alfonso lo Magnánim, al seu Dietari, va escriure:
“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.

Estes lamentassions van está motivades per la guerra entre catalans y valensians, que al 1462 ere una lucha generalisada. Los valensiáns van tíndre que soportá los ataques de catalans y castellans.
La Real Senyera presidíe la eixida de les tropes desde Valensia y en algunes ocasions va aná en elles als combates. Anabe sempre escoltada per la compañía del Centenar de la Ploma que la protegíe y salvaguardabe.

domingo, 14 de enero de 2024

Lexique roman; Capella - Cartilage

Capella, s. f., lat. capella, chapelle.

Ad honor del cors sanct faria una capella.

V. de S. Honorat.

Ferait une chapelle en l'honneur du corps saint.

E fassa y tal capella l'emperayre prezans

On pretz sia servitz, joys e solatz e chans.

P. Bremond Ricas Novas: Pus partit an.

Et que l'empereur méritant y fasse telle chapelle où mérite, gaîté et plaisir et chant soient desservis.

CAT. Capella. ESP. Capilla. PORT. Capela. IT. Capella.

2. Capelan, s. m., chapelain, prêtre, curé.

E ma de Guillem lo Capela. Titre de 1090.

En main de Guillaume le chapelain.

Aquell filh del capella de las ydolas.

V. et Vert., fol. 96.

Ce fils du prêtre des idoles.

Adjectiv. Al parroquial capelan.

Brev. d'amor, fol. 117.

Au curé paroissial.

ANC. FR.

Combien nous tuerons de ces cordeliers ras!

Combien de capelans! combien de prieurs gras!

Chantelouve, Trag. de Coligni.

CAT. Capellá (capellà). ESP. Capellán. PORT. Capellão. IT. Capellano.

3. Capelania, s. f., chapellenie.

Alcuna causa alienada de la dicha capelania.

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 75.

Aucune chose aliénée de ladite chapellenie.

CAT. ESP. (chap. capellanía) PORT. Capellania. IT. Cappellania.

4. Capelayar, v., hanter les prêtres.

Vielha la tenc dona, pus capelaya.

Bertrand de Born: Bel m'es.

Je la tiens vieille dame, puisqu'elle hante les prêtres.

Capon, s. m., lat. caponem, chapon.

Voyez Mayans, t. II, p. 246.

Capo es gal per defauta de testilhs efeminat.

(chap. Capó es gall per falta de collons, testiculs, afeminat.)

Eluc. de las propr., fol. 146.

Chapon est un coq efféminé par défaut de testicules.

E sai ben far de galh capo.

(chap. Y sé ben fé de gall capó : capá: capo, capes, cape, capem o capam, capéu o capáu, capen. Adj. capat; femella capada no pot sé, pero sí una pataca.)

Raymond d'Avignon: Sirvens suy.

Et je sais bien faire de coq chapon.

CAT. Capó. ESP. Capón. PORT. Capão. IT. Cappone (N. E. casi como Alfredo, Al Capone).

2. Caponar, v., chaponner.

… L'avia caponatz.

Matfre Ermengaud, Ép. à sa soeur.

L'avait chaponné.

CAT. ANC. ESP. Caponar. ESP. MOD. PORT. Capar. IT. Capponare.


Car, adj., lat. carus, cher, chéri.

Helias dix a sos compagnhos: Senhors, cars frayres.

Philomena.

Élie dit à ses compagnons: Seigneurs, chers frères.

- De haut prix, difficile, rare.

Que tals es vils que fora cars.

P. Barba: Sirventes.

Que tel est vil qui serait de haut prix.

Et apres una manieira de trobar en caras rimas.

V. d'Arnaud Daniel.

Et il apprit une manière de composer en rimes difficiles.

Adverbial. Cant vos preguet tan car

Que de son oncle la volcsetz amparar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Quand elle vous pria si chèrement que vous la voulussiez préserver de son oncle.

Prov. Qui car compra car ven.

Alegret: Bel m'es.

Qui achète cher, vend cher.

Loc. Totas las vuelh honrar e car tener.

Pons de Capdueil: Tant m'a.

Je les veux honorer toutes et tenir cher.

E non es hom, tan mos enemicx sia,

Si 'l n' aug dir ben, que no 'l tenha en car.

Claire d'Anduse: En greu esmai.

Et n'est homme, tant mon ennemi soit-il, que je ne le tienne cher, si je lui en entends dire du bien.

CAT. Car. ESP. (querido) PORT. IT. Caro.


2. Charisme, adj., très cher.

Fraire charisme. Trad. de Bède, fol. 83.

Très chers frères.

CAT. Carissim. ESP. (carísimo, queridísimo) IT. Carissimo.

3. Caramen, adv., chèrement, avec instance.

A vos, cui dezir caramen.

Blacasset: Si m fai amors.

A vous, que je désire chèrement.

Elh la va preguar caramen que elha fos bona dona e fiselh crestiana.

Philomena.

Il va la prier avec instance qu'elle fût bonne dame et fidèle chrétienne.

CAT. Car. ESP. IT. Caramente.

4. Caritat, s. f., lat. caritatem, charité.

Fait sun d'almosna e fe e caritat.

Poëme sur Boèce.

Ils sont faits d'aumône et foi et charité.

Car caritatz e drechura

Lo conduc a salvamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car charité et droiture le conduit à salut.

Vera charitatz es cant hom ama son amic en Deu e son enemic per amor de Deu. Trad. de Bède, fol. 23.

La vraie charité est quand on aime son ami en Dieu et son ennemi par amour de Dieu.

Adv. comp. Un caval de vos que ns avetz donat per caritat.

Tit. de 1196, DOAT, t. CXXXVIII, fol. 139.

Un cheval de vous que vous nous avez donné par charité.

- Une des vertus théologales.

Las tres vertutz thelogicals, que so fes, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que son fe, caridat, esperansa.)

Brev. d'amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont foi, charité, espérance.

- Corporation, confrérie de gens de métier.

Applicadas a la caritat, e que se despendon ad ops de la caritat.

Cartulaire de Montpellier, fol. 187.

Applicables à la charité, et qui se dépensent pour les besoins de la charité.

CAT. Caritat. ESP. Caridad. PORT. Caridade. IT. Carità.

5. Caritadier, s. m., chef de la corporation de la charité.

Que las dichas cauzas sian rendudas als cossols, caritadiers del mestier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 187.

Que lesdites choses soient rendues aux consuls, chefs de la corporation de la charité du métier.

6. Caritatiu, Karitatiu, adj., charitable.

Deu esser larc, caritatyu.

L'Arbre de Batalhas, fol. 264.

Doit être généreux, charitable.

E dona e partiss als paures per Dieu los bes que Dieus li ha donatz;

adoncs dis hom que aquels homs es karitatius.

V. et Vert., fol. 57.

Et donne et partage aux pauvres pour Dieu les biens que Dieu lui a donnés; alors on dit que cet homme est charitable.

CAT. Caritatiu. ESP. PORT. IT. Caritativo.

7. Cartat, s. f., cherté, rareté.

E non torn sa cartat vil.

A. Daniel: Lanquan son.

Et sa cherté ne devient vile.

De nuilla ren non es tan grans cardatz

Cum d'omes pros.

Cadenet: De nuilla ren.

De nulle chose n'est si grande rareté comme d'hommes généreux.

8. Carestia, s. f., disette, cherté.

Ac tant de carestia e de sterilitat.

V. de S. Honorat.

Eut tant de disette et de stérilité.

Viltat de mal et de ben carestia.

Aimeri de Peguilain: Cil que s'irais.

Abondance de mal et disette de bien.

Er carestia de fromen.

Calendrier provençal.

Il sera disette de froment.

CAT. ESP. (carestía) PORT. IT. Carestia.

g. Carencia, s. f., carence, manque.

Carencia vol dire defalhement.

Eluc. de las propr., fol. 62.

Carence veut dire manque.

CAT. ESP. PORT. Carencia. IT. Carenzia. (chap. carensia)

10. Carzir, v., renchérir, devenir plus cher.

D'elhas qu'an fach lo tench carzir,

Ab que s fan la cara luzir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz.

D'elles qui ont fait renchérir la teinture, avec laquelle elles se font luire la face.

Mas fezautat fan carzir,

Quar no volon lo ver dir.

B. Martin: A Senhor.

Mais font renchérir la fidélité, parce qu'ils ne veulent dire le vrai.

Part. pas. Qu'en Fransa son carzit sac e correy.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Vu qu'en France les sacs et les courroies sont renchéris.

11. Cartenenza, s. f., haut prix, estime.

Dreg ni rasos ni cartenensa.

Roman de Flamenca, fol. 74.

Droit ni raison, ni estime.

12. Carvenda, s. f., haut prix.

Qu'estiers no m platz lur carvenda.

Raimond de Miraval: Tot quan.

Qu'autrement leur haut prix ne me plaît pas.

13. Carvendre, v., surfaire, vendre trop cher.

Quar qui ben fait, non es dreig que carvenda.

Albert de Sisteron: En amor ai.

Car qui fait bien, il n'est pas juste qu'il surfasse.

Trop me vol carvendre

Son pretz et sa beutat.

Albert de Sisteron: Dompna pros.

Elle veut me vendre trop cher son mérite et sa beauté.

14. Encarzir, v., renchérir, enchérir.

Que si us me lays Dieus gazanhar

No us puesc plus encarzir, so m par.

G. Magret: Altretan.

Que si Dieu me laisse vous gagner, je ne vous puis plus renchérir, ce me semble.

Selhas qu'al prim son d'amoros semblan,

E pueys si van tot ades encarzen.

B. Tortis: Per ensenhar.

Celles qui sont d'abord d'amoureux semblant, et puis vont toujours se renchérissant.

Qu'en re non hi fai falhenza

Et a car nom per encarzir.

B. de Ventadour: En aquest.

Qu'il n'y fait faute en rien et a nom cher pour enchérir.


Cara, s. f., grec *kara, figure, visage, face.

Remir vostra gentil, plazen cara.

Un troubadour anonyme: Non puesc.

Je contemple votre gentille, agréable figure.

Qui vol del tot vituperar una persona, li escopis en la cara.

(chap. Qui vol del tot vituperá a una persona, li escupiñe a la cara. Escupiñá: escupiño, escupiñes, escupiñe, escupiñem o escupiñam, escupiñéu o escupiñáu, escupiñen.)

V. et Vert., fol. 98.

Qui veut entièrement avilir une personne, lui crache à la figure.

Javier en la penchura

Ab doas caras.

(chap. Giné a la pintura en dos cares.)

Brev. d'amor, fol. 46.

Janvier en la peinture avec deux visages.

Loc. Mot li fes laia cara.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.

Lui fit très laide figure.

E m mostr' om cara grifaigna.

Palais: Be m plai.

Et on me montre visage hargneux.

Adv. comp. Veziblament cara e cara.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

Visiblement face à face. (: vis à vis)

CAT. ESP. PORT. Cara a cara. 

ANC. FR. Je tiens vers lui la chière incline.

Roman de la Rose, v. 3190.

Les yeux et la chière basse, va à la messe en dévotion.

Hist. de Jehan de Saintré, t. III, p. 577.

Lequel duc de Bourgogne, quand il sceut sa venue, alla au-devant de lui et s'entrefeirent gran chière.

Monstrelet, t. II, fol. 191.

CAT. ESP. PORT. Cara.

2. Caragge, s. m., figure, visage.

Dels homes... lor quantitat, caragge e costumas... En caragge ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 170 et 173.

Des hommes... leur quantité, figure et coutumes...

Férocité sur le visage.


Caracta, s. f., lat. character, marque, caractère.

Els francx e los sers que auran caracta en la ma drecha...

Aquel que auran la caracta del nom de la bestia.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, chap. 13.

Les francs et les serfs qui auront marque à la main droite...

Ceux qui auront la marque du nom de la bête.


Caramida, s. f., calamite, boussole.

Tres barcas per la mar qu'eron plenas de jens

Que venian al perdon am quatre grossas lentz;

Mas ira del mal temps lur a frascat lur vela,

Non val la caramida puescan segre l'estella.

V. de S. Honorat.

Trois barques sur la mer qui étaient pleines de gens 

qui venaient au pardon avec quatre gros navires;

mais le courroux du mauvais temps leur a déchiré leur voile, 

la calamite ne leur sert plus de manière qu'ils puissent suivre l'étoile.

Fig. Vers homs e vers sant esperitz,

Qu'el lur sia ver' estela, caramita

E 'ls guit.

Olivier le Templier: Estat aurai.

Vrai homme et vrai saint esprit, qu'il leur soit véritable étoile, boussole et les guide.

ANC. FR. Comme le fer qui suit la calamite.

Du Bellai, fol. 459.

Tu es le nord où de jour et de nuit

Tourne ma calamite.

N. Rapin, p. 123.

Voyez à la calamite de votre boussole.

Rabelais, liv. IV, ch. 18.

CAT. Caramida. ESP. Calamida. PORT. IT. Calamita.


Caravil, s. m., charivari.

Secundo nubentibus fit charavaritum seu capramaritum nisi se redimant et componant cum abbate juvenum.

Joan. de Garronib., de secund. Nupt., n° 68.

Un statut de Provence, rendu sur la proposition des États, porte:

Ordenat et prohibit que d'ayssi en avant, en lo dich pays, no si fassan neguns caravils. Statuts de Provence, BOMY, p. 214.

Ordonné et prohibé que d'ici en avant, en ledit pays, ne se fassent nuls charivaris.

En espagnol, carava désigne la réunion bruyante des gens de la campagne qui s'amusent le dimanche.


Carays, s. m., querelle.

E tornon en patz lor carays,

Si que lo bes lo mal vensa.

B. de Venzenac: Pus vey lo temps.

Et tournent leurs querelles en paix, de sorte que le bien vainque le mal.


Carbo, s, m., lat. carbo, charbon.

Carbo es foc actualment ab materia terrestra incorporat.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Charbon est feu actuellement incorporé avec matière terrestre.

Lo foc fo bo,

Et ieu calfei me voluntiers

Al gros carbo.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Le feu fut bon, et je me chauffai volontiers au gros charbon.

Atressi mezeis li carbo,

De fuoc escompres, fuoc dig so.

Brev. d'amor, fol. 38.

De même les charbons, de feu enflammés, sont appelés feu.

ANC. FR. Au grant fu de carbons s'asist.

Roman du comte de Poitiers, v. 809.

CAT. Carbó. ESP. Carbón. PORT. Carvão. IT. Carbone.

2. Charbonier, s. m., lat. carbonarius, charbonnier.

Trobet a un fuc dos charboniers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.

Il trouva à un feu deux charbonniers.

CAT. Carboner. ESP. Carbonero. PORT. Carvoiero. IT. Carbonajo. (chap. Carboné, carbonera la dona y lo puesto aon se fique lo carbó.)


Carboncle, Carbuncle, s. m., lat. carbunculus, escarboucle.

Lo carboncles ret gran clardat

Tan que resplan en escurtat.

Brev. d'amor, fol. 39.

L' escarboucle rend grande clarté tant qu'elle brille en obscurité.

Carbuncle, quar uscla cum carbo.

Eluc. de las propr., fol. 97.

Escarboucle, car elle flambe comme charbon.

Non pretz honor esconduda

NI carboncle ses luzir.

T. de Blacas et de Rambaud: En Raimbaut.

Je ne prise gloire cachée ni escarboucle sans luire.

ANC. FR. Charboucle, saphir et jaspe.

Bible histor., Roquefort, t. 1, p. 239.

ANC. CAT. Carboncle. ESP. (carbúnculo) PORT. Carbunclo. IT. Carbonchio.


Carcais, s. m., carquois. 

Voyez Denina, t. II, p. 337.

Gambais 

An et arcs e carcais.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Ils ont gambesons et arcs et carquois.

Carcays plen de cayrels.

Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 311.

Carquois plein de traits.

Fig. Dona, que aitals sia

Qu'un prenda e l'autr' en lays,

No fai ges cortezia;

Soven presta son carcays.

Rambaud de Vaqueiras: D'una dona.

Dame, qui telle soit qu'elle en prenne un et en laisse l'autre, ne fait point courtoisie; souvent elle prête son carquois.

ANC. FR. Il remit sa fleche au carcas.

Œuvres d'Alain Chartier, Borel, p. 36.

ANC. CAT. ESP. Carcax. (carcaj)


Carcer, s. f., lat. carcer, chartre, prison.

Lainz e las carcers o el jaxia pres. (N. E. jaxia o jazia)

Poëme sur Boèce.

Là dedans les prisons où il gisait prisonnier.

Metre en carcer e liar en cadenas.

Sermons en provençal.

Mettre en prison et lier en chaînes.

Fig. E las carcers ont ilh m'a mes

No pot claus obrir, mas merces.

B. de Ventadour: Non es meravelha.

Clef ne peut ouvrir les prisons où elle m'a mis, excepté merci.

ANC. FR. Cil que l'en met en chartre oscure.

Roman de la Rose, v. 2623.

Qu'amour a fait gesner en ses chartres cruelles.

Desportes, premières œuvres, p. 133.

ANC. CAT. Carcer. ESP. Cárcel. PORT. IT. Carcere. (chap. cársel, presó, presoneta de Beseit)

2. Carceral, adj., lat. carceralis, de prison.

Cum jaz Boecis e pena carceral.

Poëme sur Boèce.

Comme gît Boèce en peine de prison.

3. Carcerier, Carcelier, s. m., lat. carcerarius, geolier.

Son carcelier apela; Brustamon es nomnatz...

Lo carcerier apela, e vai li demandar.

Roman de Fierabras, v. 1990 et 2045.

Il appelle son geolier; il est nommé Brustamon...

Il appelle le geolier, et va lui demander.

ANC. FR. Brutamont le chartrier va descendre Olivier... en une prison.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Carceller. ESP. Carcelero. IT. Carceriere. (chap. carselé)

- Prisonnier.

Que tray pieg qu'autre carcerier,

Que no mor e languis cuian.

G. de S.-Didier: Dona ieu vos.

Qui souffre pire qu'autre prisonnier, vu qu'il ne meurt pas et languit en rêvant.

4. Encarceration, s. f., lat. incarcerationem, incarcération.

Consentir arrest, incarceration.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 492.

Consentir arrêt, incarcération.

ESP. Encarcelación. IT. Incarceragione. (chap. Encarselassió)

5. Encarcerar, v., lat. incarcerare, incarcérer.

Anc per paor de la mort

Ni d' encarcerar mantenent...

Un' ora no s volgro cessar.

Brev. d'amor, fol. 178.

Oncques par peur de la mort ni d' incarcérer sur-le-champ... ils ne voulurent cesser un instant.

Part. pas. Un sant home tenes aqui

Encarcerat.

Brev. d'amor, fol. 188.

Tu tiens là un saint homme incarcéré.

Et es ne us encarceratz

Que Barraban es apellatz.

Trad de l'Évangile de Nicodème.

Et il en est un incarcéré qui est appelé Barrabas.

Substantiv. L'obra seyzema, so sapchatz, (seizena : 6a)

Es vezitar encarceratz.

Brev. d'amor, fol. 69.

L'oeuvre sixième, sachez cela, est visiter les incarcérés.

ANC. FR. A esté de ce puniz, et encarcerez au pain et eaue.

Lett. de rém., 1393. Carpentier; t. II, col. 838.

Cinq des glotons de France qui sont enchartré.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Encarcerar. CAT. MOD. ESP. Encarcelar. PORT. Encarcerar. 

IT. Incarcerare. (chap. Encarselá: encarselo, encarseles, encarsele, encarselem o encarselam, encarseléu o encarseláu, encarselen; Fotre a la presó.)


Carcol, s. m., collier.

Greu m'es deisendre carcol.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Il m'est pénible de déceindre le collier.

2. Carcan, s. m., carcan.

E mieg d'ifern a mes Sathan;

Al col li pauza I carcan.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

A mis Satan au milieu de l'enfer; il lui met un carcan au cou.


Cardairina, s. f., chardonneret.

Papagais, merlos, cardairinas.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Perroquets, merles, chardonnerets.

IT. Cardelino. (chap. Papagayos, merles, cardelines; cardelina, cagarnera, carduelis carduelis; ESP. jilguero.)

Cardamomi, s. m., lat. cardamomum, cardamome, malaguette.

Cardamomi es semensa d'un aybre, etc..

De sal et cardamomi, en loc d'autres delicats condimens, es contenta.

Eluc. de las propr., fol. 203 et 176.

Cardamome est semence d'un arbre... Elle est contente de sel et de malaguette, en lieu d'autres assaisonnements délicats.

ESP. PORT. IT. Cardamomo. (chap. No confundí en cardamomies, com Artur Quintana Font.)


Cardenal, Cardinal, adj., lat. cardinalis, cardinal, principal.

Voyez Denina, t. III, p. 195.

Los filozofes ancias parleron mot de las IV virtuts cardinals.... E son appelladas cardinals, car son principals entre totas las virtutz.

V. et Vert., fol. 47.

Les philosophes anciens parlèrent beaucoup des quatre vertus cardinales... Et elles sont appelées cardinales, parce qu'elles sont les principales entre toutes les vertus.

De dos apostols cardinals.

Roman de Flamenca, fol. 49.

De deux apôtres principaux.

Li IV signes cardenal.

Brev. d'amor, fol. 31.

Les quatre signes cardinaux.

Vens so XII: quatre apelam cardinals, so es a dire principals... Auta es vent cardinal. Eluc. de las propr., fol. 134.

Il y a douze vents: nous en appelons quatre cardinaux, c'est-à-dire principaux... L'autan est vent cardinal.

CAT. ESP. PORT. Cardinal. IT. Cardinale.

2. Cardenal, s. m., lat. cardinal, cardinal.

Roma, als cardenals

Vos pot hom be reprendre.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, on vous peut bien reprendre au sujet des cardinaux.

Per cardenals e per legatz.

Pons de Capdueil: En onor del.

Par cardinaux et par légats.

CAT. ESP. Cardenal. PORT. Cardeal. IT. Cardinale. (chap. Natros tenim un cardenal, Omella, que parle chapurriau. Als de esglesia plural los fa poca grassia, y a Ignacio Sorolla Mela menos encara.)

Papa Roma,Francisco, cardenal Omella, Queretes, Cretas

Cardo, s. m., lat. carduus, chardon.

Non gieta sinon ortigas e cardos e espinas.

V. et Vert., fol. 95. (chap. No trau: gite mes que ortigues, carts y punches, espines.)

Ne jette sinon orties, et chardons, et épines.

Naysseran y espinas e cardos.

(chap. Hi naixerán punches y carts.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 2.

Épines et chardons y naîtront.

Proverbe. En la vinha del noalos

Creisso espinas e cardos.

Libre de Senequa.

Dans la vigne du paresseux croissent épines et chardons.

Semlan cardo dels parayres.

Eluc. de las propr., fol. 225.

Ressemblant au chardon des apprêteurs de draps.

CAT. ESP. PORT. IT. Cardo. (chap. Cart, carts)

2. Cardaire, s. m., cardeur.

Richard de la Cros, cardaire.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J, 4.

Richard de la Croix, cardeur.

CAT. ESP. PORT. Cardador. IT. Cardatore. (chap. Cardadó, cardadora.)

3. Cardar, v., carder, peigner.

La cogola sia en estat pura, ses cardar, e raza. (chap. cogulla)

Trad. de la Rég. de S. Benoît, fol. 27.

Que le capuchon soit en été pur, sans carder, et ras.

Fasso jurar los paradors que escuro et cardo et paro los draps be et lialmen. Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 221.

Qu'ils fassent jurer les apprêteurs qu'ils nettoient et cardent et apprêtent les draps bien et loyalement.

Part. pas. Alcun drap estava trop cardat.

(chap. Algún drap estabe mol, massa, cardat; com per ejemple, Ignacio Sorolla Vidal.)

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 221.

Quelque drap était trop cardé.

CAT. ESP. PORT. Cardar. IT. Cardare. (chap. cardá: cardo, cardes, carde, cardem o cardam, cardéu o cardáu, carden.)

4. Cadrissar, v., carder.

Part. pas. Lana cadrissada.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 220.

Laine cardée.

5. Carminacio, s. f, lat. carminatio, cardage.

Per mantas penchenacios et carminacios de canep et de li.

Eluc. de las propr., fol. 223.

Per maintes peignures et cardages de chanvre et de lin.

6. Carminar, Carmenar, v., lat. carminare, purger, carder.

Fig. Carmina aquellas am pilulas, etc.

Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Purge celles-là avec pilules, etc.

Part. pas. De lana carmenada... D'estopa o de lana carmenada.

(chap. De llana cardada... D'estopa o de llana cardada.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 57.

De laine cardée....d'étoupe ou de laine cardée.


Carences, s. m., charançon.

Malas bestias, escorpios, carences.

Liv. de Sydrac, fol. 49.

Méchantes bêtes, scorpions, charançons.

Malas bestias, escorpios, carences.

Cargar, v., charger, porter.

An fait cargar totz demanes

V cares trastotz de cendatz.

Roman de Jaufre, fol. 115.

(chap. Han fet carregá a estay sing carros plens de tafetans.)

Ils ont fait charger tout de suite cinq chars tous de taffetas.

Quan si cargo 'l ram de vert fueilh.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

Quand les rameaux se chargent de verte feuille.

Part. pas. Saumiers carguatz, d'aur e d'argent. Philomena.

(chap. Someres, besties de cárrega, carregades d'or y d'argén, plata). Bêtes de somme chargées d'or et d'argent.

E 'l ramels cargatz de verdor.

H. de Pena: Lo dons. (dous)

Et le rameau chargé de verdure.

Fig. Reis, mortz iest, si feunia en ta cort fais,

Ni de tal avolesa carjas nulh fais.

Roman de Gerard de Roussillon, fol. 20.

Roi, tu es mort, si tu fais félonie en ta cour, et si tu charges aucun faix de telle méchanceté. (chap. literal: Rey, tú estás mort, si tú fas felonía a ta cort, ni de tal ruindat carregues algún feix.)

En cargon lurs heritiers que ja non o emendaran. V. et Vert., fol. 12.

Ils en chargent leurs héritiers qui jamais ne le répareront.

De trop mala trasdossa,

Roma, vos cargatz.

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, vous vous chargez d'une trop méchante endosse.

Part. prés. Arbre domesche o carguant fruit.

Cout. de Condom, de 1313.

Arbre domestique ou portant fruit.

Part. pas. E si s'en part l'esperitz

Cargatz de peccatz mortals.

Folquet de Romans: On mielhs mi.

Et si l'esprit s'en sépare chargé de péchés mortels.

Mas de grans afans es carguatz

Selh que bon pretz vol mantener.

P. Rogiers: Senher.

Mais celui qui veut maintenir bon mérite, est chargé de grands soucis.

- Accuser, inculper.

An encrepat e cargat lo dit conte Ramon.

Chronique des Albigeois, col. 29.

Ont blâmé et accusé ledit comte Raimond.

ANC. CAT. ESP. Cargar. PORT. Carregar. IT. Caricare. (chap. carregá: carrego, carregues, carregue, carreguem o carregam, carreguéu o carregáu, carreguen. Adj. carregat, carregada.)

2. Carc, s. m., charge.

Fig. Per que portara mager carc,

Selh que anc afan no sufferc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Parce que celui qui ne souffrit jamais peine, portera plus grande charge.

Supportar los carx de la guerra.

Tit. de 1414. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 421.

Supporter les charges de la guerre.

Pagan los carxs de la dita terra.

(chap. Paguen los carrecs de la dita terra. Cárrec, impost, arbitris, etc.)

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.

Paient les charges de ladite terre.

ANC. CAT. Carc.

3. Carga, s. f., charge, poids.

El ressep tota la carga. Liv. de Sydrac, fol. 34.

Il reçut toute la charge.

Ly laissa la garda et la carga de tot lo pays.

(chap. Li dixe la guarda y la cárrega de tot lo país. País: sona, terreno.)

Chronique des Albigeois, col. 65.

Lui laisse le soin et la charge de tout le pays.

Per contribuir en las cargas occurrens.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 6.

Pour contribuer aux charges survenantes.

ANC. FR. Descarchier des cargues et des deptes.

Tit. de 1320. Carpentier, t. 1, col. 924.

CAT. Carrega (càrrega). ESP. PORT. Carga. IT. Carica. (chap. cárrega, cárregues.)

4. Cargamen, s. m., chargement, poids.

No sian greviatz per cargamen de viandas.

V. et Vert., fol. 105.

Ne soient grevés par poids de viandes.

ESP. Cargamento. (chap. Cargamén, carregamén)

5. Carricament, s. m., chargement.

Sona com carr ab carricament.

(chap. Sone com (un) carro en carregamén (carregat). 

Llechílo carro buit” del agüelo Sebeta.)

Eluc. de las propr., fol. 138.

Retentit comme char avec chargement.

CAT. Carregament. IT. Caricamento.

6. Cargada, s. f., charge. (chap. cárrega)

Cargada de roder o de simac o de roia, un denier.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVI, fol. 91.

Charge de glaïeul ou de sumac ou de garance, un denier.

7. Carvier, s. m., chargeur.

Que fasson promettre als carviers que non cargon blat o civada, etc.

Cartulaire de Montpellier, fol. 143.

(chap. Que faiguen prometre als carregadós que no carregon blat o sibada, etc.)

Qui fassent promettre aux chargeurs qu'ils ne chargent blé ni avoine,

etc.

8. Cargiu, adj., onéreux, qui est à charge.

Non sui cargius ad alcu.

Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens.

Je ne suis onéreux à personne.

9. Encargar, v., charger.

Part. pas. No seria encargat de cosiensa.

L'Arbre de Batalhas, fol. 112.

(chap. No seríe o siríe: estaríe carregat de consiensia.)

Il ne serait pas chargé en la conscience.

- Devenir enceinte, concevoir.

Qu'ieu er' ensencha, c'avia encargat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Que j'étais enceinte, vu que j'avais conçu.

ANC. FR. Après lequel mariage... a enchargé et est grosse d'enfant.

Lett. de rém., 1398. Carpentier, t. I, col. 925.

CAT. Encarregar. ESP. Encargar. PORT. Encarregar. IT. Incaricare. 

(chap. Encarregá: encarrego, encarregues, encarregue, encarreguem o encarregam, encarreguéu o encarregáu, encarreguen. A vegades se diu encargá.)

10. Escargar, Escarjar, v., décharger, déployer.

E per gran orguelh qu' escarguet.

Brev. d'amor, fol. 18.

Et par le grand orgueil qu'il déploya.

Narracios de fol escarja en via.

(chap. Narrassió de foll: tonto: saboc descarregue a la vía, al camí. Ejemple, tot lo que diu Carlos Rallo Badet de Calaseit, Pininfarinetes, o los miembros de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña.)

Trad. de Bède, fol. 43.

Discours de fou décharge en chemin.

11. Descargar, v., décharger, ôter le poids.

Qu'en breu veirem descarguar rics arneis.

Aicart del Fossat: Entre.

Que bientôt nous verrons décharger riches harnais.

E jamais

No m descargarai del fais.

(chap. Y may mes me descarregaré del feix.)

Bertrand de Born: Cazut sui.

Et jamais je ne me déchargerai du faix.

Qu'aisso lo fara de l' anta descargar.

(chap. Qu' aissó o aixó lo fará del honta descarregá) 

Sordel: Planher vuelh.

Que cela le fera décharger de la honte.

- Justifier, absoudre.

Part. pas.

Seria justificat e descargat del dit acte.

Chronique des Albigeois, col. 6.

Serait justifié et déchargé dudit acte.

Quant els agron lur bestias descargadas.

Hist. abr. de la Bible, fol. 18.

Quand ils eurent déchargé leurs bêtes.

Que auran aplicat ni descargat a Aiguas-Mortas.

Tit. de 1314. Hist. de Nîmes, t. II, pr., p. 16.

Qui auront touché et déchargé à Aigues-Mortes.

CAT. Descarregar. ESP. Descargar. IT. Scaricare.

(chap. Descarregá: descarrego, descarregues, descarregue, descarreguem o descarregam, descarreguéu o descarregáu, descarreguen.)

12. Dezencargar, v., décharger, soulager.

Prestava deners per dezencargar.

Tit. de 1338. DOAT, t. XXXIX, fol. 143.

Prêtait deniers pour soulager.

PORT. Desencargar.

13. Sobrecargar, v., surcharger, accabler.

E m fa voler tal re que m sobrecarga.

G. Riquier: No m sui d'amor.

Et me fait vouloir telle chose qui m'accable. 

Substantiv. Si com l'arbres que, per sobrecargar,

Fraing si meteis e pert son fruit e se.

Aimeri de Peguilain: Si com.

Ainsi comme l'arbre qui, pour surcharger, se casse lui-même et perd son fruit et lui.

ESP. Sobrecarguar (sobrecargar). PORT. Sobrecarregar. IT.

Sopraccaricare. (chap. s. m. carregá massa, sobrecarregá: sobrecarrego, sobrecarregues, sobrecarregue, sobrecarreguem o sobrecarregam, sobrecarregéu o sobrecarregáu, sobrecarreguen.)

14. Carregar, v., charrier, transporter.

Gran peyra ampla, la qual fes meravilhosament aplanar e carregar.

(chap. Gran pedra ampla, la cual va fé maravillosamen aplaná y carrechá. Vore los carrechadós de una bestia de cárrega.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 41.

Grande pierre large, laquelle il fit merveilleusement aplanir et charrier.

ANC. CAT. Carrejar. ANC. ESP. Carrear (MOD. Acarrear). PORT. Acarretar. IT. Carreggiare. (chap. carrechá: carrecho, carreches, carreche, carrechem o carrecham, carrechéu o carrecháu, carrechen.)

15. Car, Char, s. m., lat. carrus, char.

E sap com va 'l cars al moli.

(chap. Y sap com va lo carro al molí.)

Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.

Et sait comment le char va au moulin.

Coma roda de char.

(chap. Com roda de carro. A La Llitera crec que encara diuen “coma”. Javier Giralt Latorre, catalanista de debò, no vol ni vore de aón venen les paraules que ell arreplegue de la seua terreta.)

Trad. de Bède, fol. 43.

Come roue de char.

Lo cal emportet vieu us cars de fuocx ardentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Lequel un char de feux ardents emporta vivant.

ANC. FR. A pié, à queval, à car, à carrette.

Tit. de 1362. Carpentier, t. I, col. 837.

16. Carre, s. m., char.

A un bover encontrat

que mena un carre cargat. 

Roman de Jaufre, fol. 48.

Il a rencontré un bouvier qui conduit un char chargé.

En un carre de fuoc arden.

(chap. En un carro de foc ardén)

Brev. d'amor, fol. 49.

En un char de feu ardent.

ANC. FR. Phyon cist rois un carre avoit.

Poëme de la guerre de Troyes. Du Cange, t. IV, col. 516.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Carro.

17. Carros, s. m., char, carrosse.

La ciutatz se vueia

E movon lor carros.

(chap. La siudat se buide y mouen lo seu carro, la seua carrossa.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

La ville se vide et ils meuvent leur char.

ANC. FR. Si i fu pris le carros de Melan.

Trad. de G. de Tyr. Martenne, t. V, col. 718.

18. Carriol, s. m., chariot.

Diatz me co

Lai anaretz si doncx en carriols.

T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan.

Dites-moi alors comment vous irez là ainsi en chariot.

19. Carriola, s. m., carriole.

De carriera, carriola. Leys d'amors, fol. 49.

De carrière, carriole.

ESP. Carriola. IT. Carriuola.

20. Cariato, s. m., chariot.

No us fai tirar a tal cariato.

T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan.

Ne vous fait tirer à tel chariot.

ANC. FR. Car je trovai un charreton

Qu'en portoit une charretée.

Roman du Renart, t. I, p. 154.

Chars, charrettes et autres en guise de charretons.

Monstrelet, t. II, fol. 82.

CAT. (chap.) Carretó. ESP. Carretón. PORT. Carreto. IT. Carretone, carreto.

21. Carreich, s. m., chariot.

E si cum meno 'l carreich

Li bov, quan trao 'l legnam.

Garin d'Apchier: Aissi com hom.

Et comme les boeufs mènent le chariot, quand ils traînent le bois.

22. Carreta, s. f., charrette, char.

E cargan las carretas trastuit celadamien.

(chap. Y tots carreguen les carretes seladamen, secretamen.)

Guillaume de Tudela.

Et tous chargent les charrettes en secret.

E ill fetz tirar, quan l'ac pres,

Sa carret' e son arnes.

(chap. Y lo va fé estirá, cuan lo va pendre, sa: la seua carreta y son: lo seu arnés. Una carreta mes menuda es una carretilla.)

G. Faidit: Al semblan.

Et quand il l'eut pris, lui fit traîner sa charrette et son harnois.

ANC. FR. Passer et repasser... à carrette.

Tit. de 1362. Carpentier, t. 1, col. 837.

CAT. ESP. PORT. Carreta. IT. Carretto.

23. Carruga, s. f., lat. carruca, charrette, charrue.

Las carrugas cargadas e del vi e del pan.

Guillaume de Tudela.

Les charrettes chargées et du vin et du pain.

Quan son duy en la carruga.

B. de Venzenac: Hueymais.

Quand ils sont deux à la charrue.

PORT. Charrua. IT. Carruca.

24. Charada, Carretada, s. f., charretée.

Y ac d'astas frachas una charada.

(chap. Ñabíe una carretada de llanses chafades. Frachas : fracturades)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 75.

Y eut une charretée de lances brisées.

De nos Frances a mort pus d'una carretada.

Roman de Fierabras, v. 4205.

Il a tué plus d'une charretée de nos Français.

ESP. PORT. (chap.) Carretada. IT. Carretata.

25. Charrei, s. m., charroi, équipage.

Ab aital charrey

Venra del torney.

P. Cardinal: Per folhs tenc.

Avec tel équipage il viendra de la bataille.

ANC. FR. Là quistrent somers e carrei

Mener i firent lur conrei.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 500.

Od granz tonels, od grant charrei

Fet li deniers porter od sei.

Roman de Rou, v. 15964.

26. Charretier, Carratier, s. m., charretier, conducteur.

En charretier que gurpis sa charreta.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

En charretier qui abandonne sa charrette.

Fig. So dis Salomos, que razos e discretios son carratiers de totas las virtutz. (chap. Açó va di Salomón, que (la) raó y (la) discressió son carretés : conductós de totes les virtuts.) 

V. et Vert., fol. 62.

Ce dit Salomon, que raison et discrétion sont conducteurs de toutes les vertus.

ESP. Carretero. PORT. Carreteiro. IT. Carrettiere. (chap. Carreté)

27. Carpentier, s. m., lat. carpentarius, charpentier.

Quatre artz so necessarias... la seconda, carpentiers.

Liv. de Sydrac, fol. 8.

Quatre métiers sont nécessaires... le second, charpentiers.

ESP. Carpintero. PORT. Carpenteiro. IT. Carpentiero. (chap. fusté, de fusta, fustera; mote de Beseit, fusteret.)

28. Carpentaria, s. f., charpenterie.

Travels et autres istrumens de carpentaria.

Eluc. de las propr., fol. 12.

Tarière et autres instruments de charpenterie.

ESP. Carpintería. PORT. Carpintaria. (chap. fustería)

29. Carriera, s. f., du lat. carrus, rue, voie, carrière.

El es com l'orbs que pissa en la carriera.

(chap. Ell es com lo sego que pixe a la carrera, al carré. Sego, siego, Quico lo cèlio de Tortosa.)

Lanza: Emperador.

Et il est comme l'aveugle qui pisse dans la rue.

Lor comandet que anesson per la carriera del desert.

Hist. abr. de la Bible, fol. 28.

(chap. Los va maná que anaren o anigueren per la carrera del desert.)

Leur commanda qu'ils allassent par la voie du désert.

Las gens cridavo e ploravo per las carrieyras.

(chap. Les gens, la gen, cridabe – cridáe, quirdabe - y plorabe – ploráe, pllorabe, plloráe a La Llitera - per les carreres, los carrés.)

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 14.

Les gens criaient et pleuraient par les rues.

Fig. Pos es ben en la carriera 

D'amor.

Folquet de Lunel: Per amor.

Puisqu'il est bien dans la carrière d'amour.

Penra calque cariera

Perqu'el diga de non.

(chap. Pendrá consevol carrera, vía, pera di que no; literal: pera que ell digue de no.) 

G. Riquier: Sel que sap.

Prendra quelque voie pour qu'il dise de non.

Loc. Tot lo jorn baten las carrieras.

(chap. Tot lo día, tota la jornada, batixen : trisquen les carreres, los carrés.)

Brev. d'amor, fol. 130.

Tout le jour battent les rues (le pavé).

E la piucela venc primeira,

E 'ls cavaliers fan li careira

Entro que denant lo rey fon.

(chap. Y la pubilla ve la primera

Y los caballés li fan carrera

Hasta que dabán del rey va está.)

Roman de Jaufre, fol. 34.

Et la demoiselle vint la première, 

et les chevaliers lui font voie 

jusqu'à ce qu'elle fût devant le roi.

ANC. FR. Le chevalier qui l' adestroit

Por le chemin qu'il vit estroit,

La mist devant; il fu derrière

Por l' estrece de la quarrière.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 196.

Que lors véist par les charrières

Gent armez avant et arrières.

G. Guiart, t. II, p. 407.

CAT. (carrer) ESP. Carrera (calle). PORT. Carreira. IT. Carriera. 

(chap. carré, carrera; carreró si es estret, com la carrera aon va naixe lo zaboquet de José Miguel Gracia Zapater, a La Codoñera. Es compañ de Arturico Quintanilla y Fuentecica, extrangé de Barchinona, y Tomás Bosque Peñarroya, del lloc, lo poble.)


30. Carrau, Charau, s. m. et f., carrière, voie, chemin.

(chap. A Beseit está lo portal de carrau, al carré pla (aon venen “blat, a Villanova o Vilanova, porgueres, y al carré de la Muleta la flo de les bachilleres”. Un carrau es un instrumén de fusta, com la matraca, que se toque a Semana Santa.)

Mas ieu pero teing la dreta carau.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chantan.

Mais pour cela je tiens la droite carrière.

Qu'el coms G. venia per uns charaus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90.

Que le comte Gerard venait par un chemin.

31. Carrairon, s. m., sentier.

E laissa 'l camin per on venc,

E vi un carrairon que tenc

Ves un bosc espes e foillut.

Roman de Jaufre, fol. 59.

Et laisse le chemin par où il vint, et il vit un sentier qu'il tint vers un bois épais et fourré.

32. Carairada, s. f., voie, direction.

O 'l cuia far carairada.

Marcabrus: Dirai vos.

Où il pense tracer voie.


Carienthismos, s. m., gr. *Xapievtis*, euphémisme.

Charientismos est tropus quo dura dictu gratius proferuntur.

Isidor., Orig., I, cap. 36.

Carienthismos... vol dire aytan coma graciosa costuma de parlar.

Leys d'amors, fol. 137.

Euphémisme... veut dire autant que gracieuse manière de parler.


Carica, s. f., lat. cariga, figue.

Carica es figa.

(chap. Carica es figa. pl. Figues, com les tres que Pedro Saputo li va enviá al rey.)

Eluc. de las propr., fol. 204.

Carica est figue.


Carina, s. f., lat. carina, carène.

Tota la nau si funda sobre la carina.

Eluc. de las propr., fol. 50.

Tout le vaisseau s'appuie sur la carène.

CAT. ESP. PORT. IT. Carena.


Carlepepi, s. m., carlopepin.

Per sanar la carn nafrada,

Es bona la lansolada

Qu'om apela carlepepi.

Brev. d'amor, fol. 50.

Pour guérir la chair blessée, la lansolade qu'on appelle carlopepin est bonne.

(N. E. Me hace gracia este nombre, por Carlo Magno y Pepin, Pipino, su padre.)


Carn, s. f., lat. carnem, chair.

Yeu sui homs e de carn et d'os.

(chap. Yo soc home y de carn y d'os.) 

V. de S. Honorat.

Je suis homme et de chair et d'os.

Mas Sayns-Esperitz

Que receup carn humana.

G. Figueiras: Sirventes.

Mais le Saint-Esprit qui reçut chair humaine.

Carns de porc e carns colombina.

(chap. Carn de gorrino, porc, y carn de colom.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de porc et chair de pigeon. (chap. pigeon: pichó; ESP. pichón)

Quar era dissapte, Thomas no volc mangar carn. Philomena.

(chap. Com, ya que, ere dissapte, shabbat, sabbat, Tomás no va volé o voldre minjá carn.)

Parce qu'il était samedi, Thomas ne voulut pas manger de chair.

Loc. Qu'anc hom de carn non ac ira maior.

Deudes de Prades: El temps d'estiu.

Que jamais homme de chair n'eut plus grande tristesse.

(chap. Ira : tristesa; que may abans hom de carn no va tindre majó tristesa.)

Tos temps serai ab lieys cum carn et ongla.

(chap. Tots tems siré en ella com carn y ungla. Se trobe tems y temps al romans, ocsitá, plana lengua romana, langue romane, provensal, etc.)

A. Daniel: Lo ferm voler.

Je serai toujours avec elle comme chair et ongle.

ANC. FR. Et plut sur els sicum puldre carns.

Anc. tr. du Psautier de Corbie, ps. 77.

De char fresce... Ville-Hardouin, p. 62.

Mangerai jo d'une charn des tors.

Anc. tr. du Psaut., Ms. n° I, ps. 49. (N. E. Psautier, Psaut., psaume: salterio, salmos; en francés antiguo, jo, que pasa a je. Io, io, yo)

Et sa char taster sus et jus.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 187.

(chap. Y sa carn tastá “daball y damún” : suso y yuso, San Millán de la Cogolla, dessus, dejus, desuso, etc.)

CAT. (chap.) Carn. ESP. PORT. IT. Carne.

2. Carneta, s. f., petite chair, chair tendre.

(chap. A Beseit díe “¡ah, qué carneta, qué carneta!” un home que no vull revelá aquí, pero la dita encara se repetix. Pista: carnissería.)

De la salvatga laxugeta

Aqui li banatz sa carneta.

(chap. De la lletuga o lletúa salvache – lactuca virosa - aquí li bañéu sa carneta.)

lletuga o lletúa salvache – lactuca virosa


Deudes de Prades, Auz. cass.

De la laitue sauvage là lui baignez sa chair tendre.

CAT. Carneta.

3. Carnada, s. f., excroissance de chair.

Per poyre o per carnada... Si la oppilacio es per carnada.

Trad. d'Albucasis, fol. 30 et 35.

Par poireau ou par excroissance... Si l'obstruction est par excroissance.

4. Carnadura, s. f., carnation.

Ab la vertut dels tros,

Don fa complexios

El mon e carnaduras.

Nat de Mons: Al bon rey.

Avec la vertu des astres, dont il fait au monde les complexions et les carnations.

CAT. PORT. Carnadura.

5. Carnalitat, s. f., chair.

Loqual es reputatz parens de Nostre Senhor segon la carnalitat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 52.

Lequel est réputé parent de Notre Seigneur selon la chair.

ANC. FR. Comment Diex prist carnalité

En la vierge sainte Marie.

V. de J.-C, Carpentier, t. I, col. 829.

ESP. Carnalidad. PORT. Carnalidade. IT. Carnalità.

6. Carnaza, s. f., chair morte.

E manjar la carnaza de las grantz mortaudatz. (N. E. Lo leo con u, pero se encuentra también mortaldatz; ESP. mortandades)

V. de S. Honorat.

Et manger la chair morte des grandes mortalités.

7. Carnils, s. m., charogne.

Put la mentritz (ESP. meretriz)

Com fai per bocharia

Carnils poiritz.

Marcabrus: Soudadier.

(chap. Put la puta, com fa per la boquería la carroña podrida.)

La prostituée put comme fait par boucherie charogne pourrie.

8. Caronha, s. f., grec *Xapovía*, corps, chair.

La bela cara es plus agradans a la persona entiera que la bela caronha.

(chap. literal: La bella cara es mes agradable a la persona sansera que la bella carroña.)

Liv. de Sydrac, fol. 109.

La belle face est plus convenable à la personne entière que le beau corps.

ANC. FR.

La lasse ame chetive ne scet hostel où querre;

Li ver ont la charongne et li parens la terre.

J. de Meung, Test., v. 339.

IT. Carogna. (ESP. chap. Carroña.)

9. Caronhada, Carunhada, s. f., chair, carcasse.

E mostro lur carunhadas.

Brev. d'amor, fol. 130.

Et elles montrent leurs chairs.

Far la volontat de la vil carronada del cors.

V. et Vert., fol. 31.

Faire la volonté de la vile carcasse du corps.

- Corps mort, charogne.

Voutor sent de tres legas caronhadas.

(chap. Lo buitre sen de tres legües la carroña. 

Romans: Voutor. CAT. Voltor. FR. Vautour. EN. Vulture. DE. Geier. ESP. 

chap. Buitre, com los buitres del Mas de Buñol, Bunyol, a Valderrobres, en buitremán: José Ramón Moragrega Deusdad. )

Natura d'alcus auzels. (d'alcuns)

Le vautour sent de trois lieues les charognes.

Host siego per que de caronhadas d'homes et de cavals si posca saziar... Odoran, percebo las caronhadas que so otra mar.

(chap. literal: La host seguixen per a que de carroña de homens y de caballs se puguen sassiá... Aulorán, flairán, persibixen les carroñades que están passat lo mar, d'atramar.)

Eluc. de las propr., fol. 149 et 16.

Ils suivent l'armée afin qu'ils puissent se rassasier de corps morts d'hommes et de chevaux... En flairant, ils sentent les corps morts qui sont outre mer.

10. Carnatge, s. m., carnage, destruction.

Cridan e forsenan com leons a carnage. V. de S. Honorat.

Ils crient et rugissent comme lion au carnage.

Clergues jeton cavaiers a carnatge.

P. Cardinal: El mon non.

Clercs jettent chevaliers à destruction.

ANC. ESP. Carnage (MOD. Carnaje). PORT. Carnagem. IT. Carnaggio.

11. Carnatgue, s. m., charnage.

On appelait decimae carnariae les dîmes des moutons, des agneaux, etc.

Dict. de Trévoux, v° Charnage.

Lo deime de la lana e del carnatgue.

(chap. Lo delme: déssim: déssima part de la llana y del carnache.)

Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 168.

La dîme du lainage et du charnage.

12. Carnalatge, s. m., carnage, charnage.

Mas Grecs et Latis

Geratz a carnalatge.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Mais vous portez à carnage les Grecs et les Latins.

E 'ls deismes de las paicheras e dels molis e dels carnaladges.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 310.

Et les dîmes des estacades et des moulins et des charnages.

13. Carnier, s. m., charnier, cimetière.

En l'armier

S'en vai l'arma e la carn el carnier.

B. Carbonel de Marseille: Per espassar.

L'âme s'en va au repos des âmes et la chair au charnier.

- Carnassière.

E non a ren el carner,

On sol aver maint quartier.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seigner Blacas.

Il n'a rien à la carnassière, où il a coutume d'avoir maint quartier.

ESP. Carnero. PORT. Carneiro. IT. Carnajo.

14. Carnairol, s. m., carnassière.

E tallet li testa e mes la en un carnairol... e trais li lo cor del cors e mes lo en carnayrol com la testa.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Et lui coupa la tête et la mit en une carnassière... et lui arracha le coeur du corps et le mit en carnassière comme la tête.

IT. Carnajuolo.

15. Carnositat, s. f., carnosité.

Los auzels qui han plus de pennositat et mens de carnositat... 

Las arterias no so rescostas per tropa carnositat.

(chap. Los muixons que tenen mes plomes y menos carn... (ejemple, lo rat penat, la rata penada, murciélago; pena : ploma : pluma)

Les arteries no son amagades per massa carnosidat.)

Eluc. de las propr., fol. 139 et 21.

Les oiseaux qui ont plus de plumage que de carnosité... Les artères ne sont pas cachées par trop grande carnosité.

ESP. Carnosidad. PORT. Carnosidade. IT. Carnosità.

16. Carniceria, s. f., boucherie.

Lo buou que hom enten menar a la carniceria engraissa hom.

(N. E. Ojito, Juaquinico Monclús, presidente de la Ascuma.)

V. et Vert., fol. 76, 2e version.

On engraisse le boeuf qu'on entend mener à la boucherie.

CAT. ESP. (carnicería) PORT. Carniceria. (chap. carnissería)

17. Carnacier, s. m., bourreau.

Li carnacier l'an presa,

Son gent cors an liat.

(chap. Los verdugos - carnissés - la han presa,

son gentil cos han lligat.)

V. de S. Honorat.

Les bourreaux l'ont prise, ont lié son gentil corps.

En qual mostier li carnassier lo guardavo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

Dans lequel monastère les bourreaux le gardoient.

18. Carnal, adj., lat. carnalis, charnel, de chair, qui appartient à la

chair, gras.

E d'autres miracles moutz,

Don hom carnals no sap fi.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Et beaucoup d'autres miracles dont homme charnel ne sait fin.

Livra huous et formatge

A jorn carnal. (ESP. lardero, como el jueves; lard, graisse : grasa)

Bertrand de Born: Belh m'es quan.

Livre oeufs et fromage à jour gras.

Li fay amar et estimar sos deliegz carnals...

Veray religios non a ren propre en terra, ni parens carnals.

V. et Vert., fol. 71 et 99.

Lui fait aimer et estimer ses plaisirs charnels...

Le vrai religieux n'a en terre rien de propre, ni parents charnels.

Substantiv. - Viande.

Pus glotz etz de pelha

Non es lop d'ovelha

Ni d'autre carnal.

B. de Rovenac: Una sirventesca.

Vous êtes plus glouton de vêtement que le loup n'est d'ouaille ni d'autre viande. (ouaille : brebis)

- Carnaval.

Loc. prov.

Venian per los miracles en l'isla de Lerins;

Qui non pot de carnal, si lava de caresma.

V. de S. Honorat.

Ils venaient pour les miracles en l'île de Lerins;

qui ne peut de carnaval, se lave de carême.

(ESP. Ellos venían por los milagros a la isla de Lerins; 

quien no puede de Carnaval, se lava de Cuaresma. 

Leer: El combate de Don Carnal y Doña Cuaresma.)

CAT. ESP. PORT. Carnal. IT. Carnale. (chap. Carnaval, carnestoltes, ESP. carnestolendas. Carnis + tolere: Carn + toldre, tolre : traure, prohibí, etc. Vore lo monumén del romans del añ 960: “no 'l li tolra ni no 'l li devedara ni no l' en decebra”.

19. Carnalment, Charnalment, adj., charnellement.

Non deu plus carnalment jazer ab ela. Liv. de Sydrac, fol. 28.

Ne doit plus coucher charnellement avec elle.

Naisser charnalment e viure esperitalment.

Trad. de Bède, fol. 81.

Naître charnellement et vivre spirituellement.

ANC. FR. Que de li ferai mon plaisir...

Con vous et ausi carnelment.

Roman du comte de Poitiers, v. 76.

CAT. Carnalment. ESP. PORT. IT. Carnalmente.

20. Carnos, adj., charneux.

Quan la fistula es en loc carnos.

Trad. d'Albucasis, fol. 9.

Quand la fistule est en lieu charneux.

No trop grassas mas tempradament carnozas... 

Las alas a nervozas et pauc carnozas.

Eluc. de las propr., fol. 41 et 140.

Non trop grasses mais moyennement charneuses...

Il a les ailes nerveuses et peu charneuses.

ESP. PORT. IT. Carnoso. (chap. carnós, carnosa, carnoset, carnoseta; com Juaquinet Monclús, Oriol Junqueras, los dos catalanistes, gorts y goluts, pareixen un hipopótamo mort y unflat, en hienes a la seua vora.)

21. Carnut, adj., charnu.

Cigne auzel es mot carnut...

La vola de la ma es carnuda.

(chap. La palma de la ma es carnuda, carnosa.)

Eluc. de las propr., fol. 145 et 48.

Le cygne est oiseau très charnu... 

La paume de la main est charnue.

IT. Carnuto. (chap. carnut, carnuda, carnós, carnosa, que té prou carn.)

22. Caronhier, Carunhier, adj., carnassier.

E sapchatz qu'aucel carunhier

Non bevon aigua voluntier.

(chap. Y sapiáu, sapigáu que los muixons carroñés no beuen aigua per voluntat.)

Brev. d'amor, fol. 52.

Et sachez qu'oiseaux carnassiers ne boivent l'eau volontiers.

Fig. Que sos talans es fols e caronhier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Que son désir est fou et carnassier.

23. Encarnamen, s. m., incarnation.

Aisso que dih ai dessus

De l' encarnamen de Jhesus.

Brev. d'amor, fol. 82.

Ce que j'ai dit ci-dessus de l'incarnation de Jésus.

ESP. Encarnamiento. (N. E. Se usa más Encarnación, que sigue:)

24. Encarnatio, s. f., lat. incarnatio (N. E. in + carnis), incarnation.

Nunciet l' encarnatio. Brev. d'amor, fol. 20.

(chap. Va anunsiá la Encarnassió.)

Annonça l'incarnation.

La festa de la Encarnation.

V. et Vert., fol. 4.

La fête de l'incarnation.

L'an de la Encarnation de Nostre Senhor.

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 175.

L'an de l'incarnation de Notre Seigneur.

CAT. Encarnació. ESP. Encarnación (nombre Encarna). PORT. Encarnação.  IT. Incarnazione. (chap. Encarnassió)

25. Encarnatiu, adj., incarnatif, qui engendre la chair.

De medicament encarnatiu...

Pausa sobre aquela polvera encarnativa.

Trad. d'Albucasis, fol. 27 et 43.

De médicament incarnatif.

Pose sur celle-là poudre incarnative.

Subst. Cura aquela am alcu encarnatiu dels enguents.

Trad. d'Albucasis, fol. 62.

Soigne celle-là avec quelque incarnatif des onguents.

26. Encarnar, v., faire chair, devenir chair, incarner.

Un dels emplaustres que encarnan aquela entro que sia sanada... 

Am aquo que encarna.

Trad. d'Albucasis, fol. 60.

Un de ces emplâtres qui fassent chair à celle-là jusqu'à ce qu'elle soit guérie... Avec ce qui fait chair.

Il s'est dit spécialement de l'incarnation de Jésus-Christ:

Que Dieus se pogues encarnar. Brev. d'amor, fol. 147.

Que Dieu se pût incarner.

Si volc encarnar e nayser de la Verge.

V. de sainte Magdelaine.

Se voulut incarner et naître de la Vierge.

Part. pas. Fo pels meus peccatz

En voz encarnatz.

Un troubadour anonyme: Flors de paradis.

Fut incarné en vous pour mes péchés.

CAT. ESP. PORT. Encarnar. IT. Incarnare.

27. Escarnar, v., ôter la chair, décharner.

Ni 'ls cols dels motons ni de las fedas ni dels anhels non escarnarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129.

(chap. literal: Ni los colls dels borregos ni de les ovelles ni dels cordés no escarnaré, descarnaré.)

Et je ne décharnerai les cous des moutons ni des brebis ni des agneaux.

ANC. ESP. PORT. Escarnar. IT Scarnare. (chap. escarná, descarná)

28. Desencarnar, v., déshabituer de la chair.

Com ti deu hom dezencarnar auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Comme on te doit déshabituer de la chair un oiseau.

29. Descarnar, v., décharner.

Part. pas. E sia mot descarnat.

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

Et soit beaucoup décharné.

CAT. ESP. PORT. Descarnar. (chap. descarná, desaveá de la carn o traure la carn: descarno, descarnes, descarne, descarnem o descarnam, descarnéu o descarnáu, descarnen. De lleit se fa lo verbo destetá.)


Carobla, s. f., ar. harroba, caroube, fruit du caroubier.

Voyez Mayans, t. II, p. 232.

Nég. expl. Non pretz una carobla

Terra qui d'avol gientz se pobla. (N. E. ¿Entenderán esto l@s catalan@s?)

T. de Folquet et de Porcier: Porcier cara.

Je ne prise une caroube terre qui se peuple de méchante gent.

ANC. CAT. Carrobla. ESP. Garroba (algarroba; árbol algarrobo).

IT. Carruba. (chap. Garrofa; abre: garrofé)


Carp, adj., peu dense, poreux, filandreux, spongieux.

Neu es impressio de vapor congelada, laqual es carpa, e leugiera cum lana carminada...

Melsa, en sa natura, es carpa et spongioza...

(chap. melsa : bazo; porosa, esponjosa.)

Aytals aybres han frug trop carp...

Razitz carpa es et poroza.

Eluc. de las propr., fol. 137, 56, 198 et 220.

La neige est une pressure de vapeur congelée, laquelle est poreuse et légère comme laine cardée.

La rate, en sa nature, est filandreuse et spongieuse...

De tels arbres ont un fruit trop peu dense...

La racine est peu dense et poreuse.


Carrat, Cayrat, s. m., carat, sorte de poids pour l'or et l'argent. (N. E. Se usa más actualmente para los diamantes.)

La ordenanza de far marcs a XX carrats.

Tarif des monnaies en provençal.

L'ordonnance de faire des marcs à vingt carats.

Se battra d'aur fin al mens a XXIII cayratz e miech.

(chap. Se batrá d'or fi al menos a vintitrés quilats y mich.) 

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 424.

Se battra d'or fin au moins à vingt-trois carats et demi.

CAT. Quilat. ESP. PORT. Quilate. IT. Carato.


Carruncula, s. f., lat. caruncula, caroncule.

La virtut odorativa... Istrument so aquelas carrunculas, pendens dins las nars, que recebo l'esperit animal per algus nervis descendens del cervel...

Non sentem l'ayre corromput, quar las ditas carrunculas son restrechas o

opiladas per movement voluntari. Eluc. de las propr., fol. 16.

La vertu odorative... Les instruments sont ces caroncules, pendantes dans les narines, qui reçoivent l'esprit animal par quelques nerfs descendant du cerveau...

Nous ne sentons pas l'air corrompu, parce que lesdites caroncules sont resserrées ou opilées par mouvement volontaire.

(ESP. Carúncula, pl. Carúnculas. No confundir con caraculo o caraculos.)


Carta, s. f., lat. charta, papier, lettre, épître.

E no lo 'l man en carta ni en brieu,

Enanz lo 'l dic ab son e a presen.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Et je ne le lui mande en papier ni en lettre, mais le lui dis avec la voix et en présence.

Letras l'escrivo en ayssi...

La carta porto set Judieu.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Ainsi lui écrivent lettres... sept Juifs portent l'épître.

- Titre, charte.

Que tu trobas en tas cartas antigas.

Tit. de 1174. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 134.

Que tu trouves en tes chartes antiques.

Cum en las cartas dotals es contengut.

(chap. Com a les cartes dotals es contingut. Cartes de dotassió, donassió.)

Tit. de 1294. DOAT, t. XLI, fol. 191.

Comme il est contenu dans les titres dotaux.

E tramet vos la carta on pendet son sagell.

V. de S. Honorat.

Et vous transmet la charte où il suspendit son sceau.

Nostra carta es l'Evangeli. V. et Vert., fol. 78.

(chap. (La) nostra carta es l'Evangeli.) 

Notre charte est l'Évangile.

Domesticas cartas... no podon far fe per se al jutge.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Les titres privés... ne peuvent faire foi par eux-mêmes devant le juge.

(N. E. Este código de Justiniano, bien original o bien esta traducción al romance occitano, provenzal, lo debería leer cualquier historiador que se quiera preciar en la historia de Aragón, etc. Sobre todo en el caso del “casamiento en casa” de la reina Petronila, Petrvs, Peronella de Aragón con el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV.)

- Cartes à jouer.

Juec de cartas a l' eisuch.

Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 556;

Jeu de cartes de hasard. (ESP. Juego de cartas de azar: “alea jacta est”)

Loc. Qu'en sa carta m pot escriure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Qu'elle me peut inscrire en ses papiers.

Ni sera en ma carta.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Ni ne sera dans mes papiers.

Fassa m de sa carta raire. (N. E. Próspero de Bofarull lo tomó a la letra.)

G. Adhemar: Be m'agr'ops.

Qu'elle me fasse rayer de ses papiers.

Per qu'en s'amor er tos temps mos pensars,

E per aisso fassa m metr' en sa carta.

R. Jordan, vic. de S.-Antonin: Vert son.

Parce que mon penser sera toujours en son amour, et pour cela qu'elle me fasse mettre en ses papiers.

CAT. ESP. PORT. IT. Carta. (chap. Carta, pl. Cartes.)

2. Cartage, s. m., examinateurs des titres.

Tuh li savi de Roma ni lhi cartage

Non jujario dreh.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 41.

Tous les sages de Rome ni les examinateurs des titres ne jugeraient droit.

3. Cartabel, s. m., feuille volante, brouillard.

Quan que om a fa mal e be

En libres et en cartabels.

Brev. d'amor, fol. 173.

Tout ce qu'on a fait mal et bien en livres et feuilles volantes.

Non note en cartabels, mais el libre de sas notas.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

(N. E. Estos libros del siglo 13 de Monpeslier y variantes los tendría que abrir el aragonés catalanista Javier Latorre Giralt, doctor y profesor de la Universidad de Zaragoza, para poder compararlos con los que selecciona de Fuentespalda, en el Matarraña. No lo hará; el perro no muerde la mano que le da de comer. Espero que no se ponga como Juaquinico Monclús, “el craso”, presidente de la Ascuma, en Calaceite.)

Qu'il ne note pas dans des brouillards, mais au livre de ses notes.

ESP. Cartapel. PORT. Cartapacio. IT. Cartabello. (chap. cartapassio, se diu de un llibre mol gros.)

4. Cartolar, Cartolari, s. m., chartrier, notaire, écrivain.

La deita carta feyta per lo deyt Simon cartolar.

(chap. La dita carta feta per lo dit Simón cartulari, notari.)

Tit. de 1305. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 138.

Ladite charte faite par ledit Simon chartrier.

Joan de la Trena, cartolari de Bordeu.

(N. E. Yo conozco a Oriol de la trena, ya salió, y el que no entrará será el  meapinos y cagapañales de podio del monte, Puigdemont. Ya se encargará el presidente del gobierno actual, Pedro Sánchez Pérez Castejón, que rima con felón, y otras palabras que lo describen bien.)

Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 209.

Jean de la Trene, notaire de Bordeaux.

Si 'l nauchier ni 'l cartolari non eran aparissans.

Tit. de 1253. DOAT, t. L, fol. 152.

Si le nocher et l'écrivain n'étaient présents.

5. Encartamen, s. m., charte, titre.

Encartamens et previlegis.

Tit. du XVe sièc. DOAT, t. CXLVII, fol. 287.

Titres et priviléges.

La obligansa e la maneyra del encartament.

Tit. de 1406. DOAT, t. LIV, fol. 268.

L'obligation et la manière du titre.

Am d'autres encartamens de la vila.

Tit. de Bergerac de 1381.

Avec d'autres titres de la ville.

ANC. FR. Procès, lettres, enchartremens.

Arrêt de 1366. Carpentier, t. II, col. 839.

Documents, comptes et enchartrements.

Ord. des R. de Fr., 1404, t. IX, p. 20.

ESP. Encartamiento.

6. Encartar, v., inscrire, enregistrer, rédiger en titre.

A encartar et a recebre los emoluments.

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 219.

A enregistrer et à recevoir les émoluments.

Part. pas. Tot en aici com es encartat en la vostra carta.

Tit. de 1206. DOAT, t. CXIV, fol. 277.

Tout ainsi comme est inscrit en votre charte.

Segon que los auria encartatz.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 93.

Selon qu'il les aurait enregistrés.

Per revocar aquo que fo encartat.

Cartulaire de Montpellier, fol. 206.

Pour révoquer ce qui fut rédigé en titre.

ANC. CAT. ESP. Encartar. IT. Incartare. (chap. encartá: encarto, encartes, encarte, encartem o encartam, encartéu o encartáu, encarten.)


Cartilage, s. f., lat. cartilago, cartilage.

La cartilage del nas no es restaurada.

Trad. d'Albucasis, fol. 50.

Le cartilage du nez n'est pas réparé.

Aquestas cartilages entre si unidas et cadenadas.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Ces cartilages entre eux unis et enchaînés.

ESP. (chap.) Cartílago. PORT. Cartilagem. IT. Cartilagine.

2. Cartillaginos, adj., lat. cartilaginosus, cartilagineux.

Las nars so cartillaginosas...

Dels quals l'extrem es cartillaginos.

Eluc. de las propr., fol. 16 et 50.

Les narines sont cartilagineuses...

Desquels l'extrémité est cartilagineuse.

La partida de jos es cartillaginosa.

(chap. La part de baix es cartilaginosa.)

Trad. d'Albucasis, fol. 60.

La partie du bas est cartilagineuse.

CAT. Cartilaginos. ESP. PORT. IT. Cartilaginoso. (chap. nas cartilaginós, orella cartilaginosa, nassos cartilaginosos, orelles cartilaginoses.)