Mostrando las entradas para la consulta agricultura ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta agricultura ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 18 de diciembre de 2023

Lexique roman, AG: Aganda - Aigua, Aiga

Aganda, s. f., prise, saisie.

Com Tantalus, que so que plus l' agensa

Ve, e no 'n a aganda ni valensa.

T. de Raimond et de Lantelm: Ramond, una.

Comme Tantale, qui voit ce qui lui convient le mieux, et n'en a prise ni pouvoir.


Aganos, adj., hydropique.

Et a mal d' aganos garir

Es bona flors de romani.

Brev. d'amor, fol. 50.

La fleur de romarin est bonne pour guérir mal d' hydropique.

ESP. Aguanoso. (N. E. agua, hydros; ayga, aygua, aigua; eau)


Agnel, Anhel, s. m., lat. agnellus (agnus), agneau.

E 'l rei Felips agnel me par.

Bertrand de Born: Voluntiers.

Et le roi Philippe me paraît agneau.

Vi guaya bergiera,

Bell' e plazentiera, (plazenteira)

Sos anhels gardan.

G. Riquier: L'autre jorn.

Je vis une gaie bergère, belle et courtoise, gardant ses agneaux.

Fig. Ilh m'es mala, eu li sui bos;

Anhels sui, ilh m'es leos.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Elle est méchante pour moi, je suis bon pour elle; je suis agneau, elle est lion pour moi.

Myst. An elegit las nossas del anhel.

V. et Vert., fol. 96.

Ont choisi les noces de l' agneau.

- Pièce de monnaie.

Anhels que fes lo dit rey, e liegon: Agnus Dei, etc.

Anc. Tarif des monnaies en provençal.

Agneaux que fit faire ledit roi, et on lit: Agnus Dei, etc.

ANC. FR. Ot la gresse des agnels.

Anc. tr. du psaut. de Corbie: Audite coeli.

Celle monnoie à l' aignel... Li denier d' or à l' aignel... Les deniers à l' aignel.

Ord. des R. de Fr., 1304, t. 1, p. 536 et 537.

Ce dist dou leu e dou aignel...

Si cum li lox fist à l' aingniel.

Marie De France, t. II, p. 64 et 67.

ANC. ESP. Celebrassen su pascua pueblo de Israel,

Assado lo comiessen, non cocho el annel. (cordero)

El sacrificio de la misa, cop. 149.

ANC. CAT. Agnel (mod. anyell: corder). IT. Agnello.

Agost, Aost, s. m., lat. Augustus, août.

El seten kalendar d' agost.

Mathieu de Querci: Tant sui.

Au septième des calendes d' août.

Per que penho li penhedor

Aost a lei de batedor.

Brev. d' amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres représentent Août à la manière d'un batteur de grains.

ANC. FR. N' avons pas blé jusqu'à aost.

Deuxième traduction du Chastoiement, cont. 27.

Ce mois d' Auguste a nom qu' ouvre le jour saint Pierre.

La Boderie, Mesl. poét., p. 78.

CAT. Agost. ESP. PORT. IT. Agosto.


Agre, s. m., essor, vol, élan.

Mais volgri' eu trair pena el desert

On anc non ac d' auzels agre.

A. Daniel: En breu briza.

Je voudrais plutôt traîner ma peine au désert où il n'y eut jamais vol d' oiseaux.

Lo colomb sec trop voluntier son agre, per paor d' auzel de cassa, que sia leu a gandida. Naturas d' alcuns auzels.

Le pigeon, par peur d' oiseau de chasse, suit très volontiers son essor, afin qu'il soit plus facilement en sûreté.


Agre, adj., lat. acrem, aigre, âpre, rude, violent.

Dona grossa que troba mays sabor en una pometa agra que en pan de fromen. V. et Vert., fol. 31.

Dame enceinte qui trouve plus de saveur en une petite pomme aigre qu' en pain de froment.

Es tan grans fuox e tan agres.

Liv. de Sydrac, fol. 97.

Le feu est si grand et si violent.

Fig. Lai on dous motz mov en agre.

A. Daniel: En breu briza.

Là où doux mot se change en aigre.

Subst. Vist ai e trobat en ma sort

Que d' agre potz doussor gitar...

E fai tant agres ab doussor

Que l' ivern mescla ab calor.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

J' ai vu et trouvé dans ma divination que d' aigre peut jaillir douceur... 

et aigre fait tant avec douceur qu'il mêle l' hiver avec la chaleur.

CAT. ANC. ESP. Agre. ESP. MOD. Agrio. PORT. IT. Agro.

2. Agramen, Aigrament, adv., aigrement.

Ni de trop agramen repenre.

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Et de reprendre trop aigrement.

Fols repropcha aigrament. Trad. de Bède, fol. 43.

Le fou reproche aigrement.

CAT. Agrament. ESP. Agriamente. PORT. IT. Agramente.

3. Agror, s. f., aigreur.

Es de sabor de cassia ab pauca agror. Eluc. de las propr., fol. 203.

Elle est de saveur de cassie avec petite aigreur. (cassis)

CAT. ANC. ESP. Agror.

4. Agrimonial, adj., du lat. acrimonia, âcre.

Catars aguts per humiditatz agrimonials. 

Trad. d' Albucasis, fol. 13.

Catarres aigus par les humidités âcres.

5. Agras, Eygras, s. m., raisin aigre, verjus.

Es may util vinagre que suc de milgranas ni agras.

Eluc. de las propr., fol. 228.

Le vinaigre est plus utile que suc des grenades ni verjus.

Viandas conditas am agras.

Trad. d' Albucasis, fol. 55.

Viandes assaisonnées avec verjus.

Prendre ny culhir eygras ni rasins.

Titre du XVe sièc. entre le seigneur et les habitants de La Roche.

Prendre ni cueillir des raisins non mûrs, ni des raisins.

ANC. FR. Personnes amblans aigrest, raisin, etc.

Ord. des rois de France, 1373: t. V, p. 676.

CAT. Agras. ESP. Agraz. PORT. Agraço.


Agricultura, s. f., lat. agricultura, agriculture.

Agricultura et arar, ses ferr, ve a defalhiment.

Eluc. de las propr., fol. 188.

L' agriculture et le labourer vient à décadence, sans le fer.

CAT. ESP. PORT. Agricultura. IT. Agricoltura.

2. Agrest, adj., lat. agrestis, agreste, sauvage.

Vit agresta es dita labrusca.

Eluc. de las propr., fol 226.

Vigne sauvage est appelée lambrusque.

CAT. Agrest. ESP. PORT. IT. Agreste. (lambrusco)

3. Agreira, s. f., champart, terrage, agrier.

Dent agrarium, scilicet novenam partem garbarum, etc.

Tit. de 1292. Carpentier, t. 1, col. 123.

Cens, esporles, agreiras.

Titre de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 446.

Cens, esporles, agriers.

ANC. FR. Ilz avoient prins sept quinteaulx de gerbes par droit d' agrier ou terraige.

Lett. de rem., 1460. Carpentier, t. 1, col. 123.

Agrimen, s. m., lat. agrimonia, aigremoine.

E prendetz sal et agrimen,

E crematz o comunalmen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et prenez sel et aigremoine, et brûlez cela ensemble.

CAT. ESP. IT. Agrimonia.


Agrunier, s. m., épine noire.

Rusca de fraiss' e de pomier,

De pauc roire e d' agrumier.

Faretz cozer.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous ferez cuire de l' écorce de frêne et de pommier, de petit chêne-vert et d' épine noire.


Aguer, adj., hagard.

Uelhs o trop movens, mal trempatz,

Aguers, o calmes o malvatz.

Brev. d' amor, fol. 34.

Yeux ou trop mouvants, mal adoucis, hagards, ou calmes ou méchants.

ANC. FR. Oyseaulx aguars, peregrins, essors, rapineux, etc.

Rabelais, liv. IV, c. 47.


Aguilen, s. m., églantier.

Belha m'es la flors d' aguilen.

Pierre d' Auvergne: Belha m'es.

La fleur d' églantier m' est belle.

- Fruit de l' églantier,

Esteve es faitz a for dels aguilens,

Gros e redons, ples de malas humors.

P. Cardinal: Un sirventes ai.

Estève est fait à la manière des fruits d' églantier, gros et ronds,

pleins de mauvaises humeurs.

Semblans es als aguilens,

Croys hom que gent se guarnis,

Que de fora resplandis,

E dins val meyns que niens.

P. Cardinal: Pus ma boca.

Il est semblable aux fruits d' églantier, le méchant homme qui se pare agréablement, vu qu'il brille au-dehors, et au-dedans il vaut moins que

rien.

Nég. expl. E si s mirava en espelh,

No s prezaria un aguilen.

Pierre d' Auvergne: Chantarai.

Et s'il se regardait en miroir, il ne se priserait un fruit d' églantier.

2. Aguilancier, s. m, églantier.

Car el vi un aguilancier,

Un jorn, que flamas gitava.

Brev. d'amor, fol. 79.

Car, un jour, il vit un églantier qui jetait des flammes.


Agut, adj., lat. acutus, aigu, pointu, piquant.

E 'l becs fos loncs et agutz.

A. Daniel: Pueis Raimons.

Et que le bec fût long et aigu.

Fig. De especias e de sabors caudas et agudas.

V. et Vert., fol. 85.

D' épiceries et de saveurs chaudes et piquantes.

C' ab ma lenga, qu'es plus que rasors esmoluda, (esmolada)

Lor farai derenan guerra fort e aguda.

Palais: Un sirventes farai.

Qu' avec ma langue, qui est plus émoulue que rasoir, je leur ferai dorénavant guerre forte et aiguë.

Si non febr' aguda

Vos destrenha 'ls costatz.

Albert de Sisteron: Dompna pros.

Si non qu'une fièvre aiguë vous presse les côtés.

- Subst., aigu.

De sos acordans en greu et en agut.

Eluc. de las propr., fol. 281.

De sons accordants en grave et en aigu.

ANC. FR. Ele iert aguë por percier. Roman de la Rose, v. 1855.

Une question bien aguë. Coquillart, pag. 34.

Telle qu'est en ung angle acut. Rabelais, liv. IV, ch. 33.

ANC. IT. A me feriò d'un guardo

Pungente, sì forte aguto.

P. delle Vigne, Tav. de doc. d' amore.

CAT. Agud. ESP. PORT. Agudo. IT. MOD. Acuto.

2. Agudament, adj., aiguement, finement.

Vezo agudament... Quan teno las aurelhas levadas, auzo agudament.

Eluc. de las propr., fol. 38 et 245.

Ils voient aiguement... Quand ils tiennent les oreilles levées, ils entendent finement.

Le Glossaire de M. de Roquefort admet le mot aiguement.

CAT. Agudament. ESP. PORT. Agudamente. IT. Acutamente.

3. Agudet, adj. dim., finement aigu, pointu.

E pueisas ab una broqueta

Que non sia trop agudeta

Hom los pasca.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et puis qu'on les paisse avec une brochette qui ne soit point trop pointue.

IT. Agutetto.

4. Acucia, s. f., piquant.

Carbo per sa acucia al cap es nociu.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Le charbon par son piquant est nuisible à la tête.

5. Acuitat, s. f., piqûre, élancement, 

La acuitat del foc.

Dolor ses acuitat.

Trad. d' Albucasis, fol. 6 et 7.

La piqûre du feu.

Douleur sans élancement.

- Perspicacité.

L' esperit de maior acuitat et subtilitat.

Eluc. de las propr., fol. 140.

L' esprit de plus grande perspicacité et finesse.

ANC. FR. Par acuité de vive impression.

Cretin, p. 223.

IT. Acuità.

6. Agudeza, s. f., aiguisement, finesse.

Un fer per autre pren agudeza.

Eluc. de las propr., fol. 184.

Un fer prend aiguisement par un autre.

CAT. Agudesa. ESP. PORT. Agudeza. IT. Acutezza.

7. Aguzament, s. m., aiguisement, perspicacité.

Et la vista prenga serenitat et aguzament.

Eluc. de las propr., fol. 39.

Et que la vue prenne sérénité et perspicacité.

8. Agusar, v., aiguiser, polir.

Fers es agusaz ab fer, e hom agusa son amic.

Trad. de Bède, fol. 80.

Le fer est aiguisé avec le fer, et l' homme aiguise son ami.

Auzel hi a que mal aguzon

Lur onglas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Il y a des oiseaux qui aiguisent mal leurs ongles.

Mostarda aguza apetiment.

Eluc. de las propr., fol. 223.

Moutarde aiguise l' appétit.

Fig. Qu' els aguza e 'ls esmol

E 'ls toca coma coutelh

Lo Senher, cui es Bordelh.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Que le Seigneur, à qui est Bordeaux, les aiguise et les émoule et les frotte comme couteau.

Part. pas. Reys d' Aragon, tant aguisatz de dire

Als ben dizens.

Aimeri de Peguilain: De fin' amor.

Roi d'Aragon, si poli à répondre aux bien disants.

ANC. FR. De poinsons aguisez.

Monstrelet, t. II, fol. 46.

Les siens à son exemple aiguisants leur courage. Bertaud, p. 566.

ANC. CAT. ESP. Aguzar. PORT. Aguçar. IT. Aguzzare.

9. Agullia, Aguilla, s. f., aiguille.

Intre per lo chaus d' un' agullia. Trad. de Bède, fol. 70.

Entre par le trou d'une aiguille.

… Aguilla que poyn.

Deudes De Prades, Poëme sur les vertus.

Aiguille qui pique.

ANC. FR. De fil en aguille.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 455.

- Aiguille, maladie des oiseaux.

Si vostr' auzel aguillas sen

Molt, es cazutz en gran turmen...

Et aguilla sembla qu'el ponga.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau sent des aiguilles, il est tombé en grand tourment... 

Et il semble qu'une aiguille le pique. 

CAT. Agulla. ESP. Aguja. PORT. Agulha. IT. Aguglia.

10. Aiguilleta, s. f., petite aiguille.

Un' aiguilleta sercaretz

C' om no i puesca metre fil.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous chercherez une petite aiguille qu'on n'y puisse mettre du fil.

CAT. Agulleta. ESP. Agujeta. (agujita, agujica) PORT. Agulheta.

11. Agullier, s. m., fabricant, marchand d' aiguilles.

E suy trop cortes agulliers.

Raimond d' Avignon: Sirvens suy.

Et je suis très courtois fabricant d' aiguilles.

Ad agulhiers lo portal de, etc. Cartulaire de Montpellier, fol. 44.

Aux marchands d' aiguilles la porte de, etc.

CAT. Aguller. ESP. Agujero (mercader de agujas). PORT. Agulheteiro.

12. Agulion, s. m., aiguillon.

Qu'en lor ai fraiz mais de mil agulions;

Anc no puoic far un correr ni trotar.

Bertrand de Born: Un sirventes fatz.

Que j'ai brisé sur eux plus de mille aiguillons; jamais je n'en pus faire courir ni trotter un seul.

Fig. L' agulios de luxuria s' esmov. Trad. de Bède, fol. 41.

L' aiguillon de luxure s' émeut.

CAT. Agulló. ESP. Agujon (aguijón). PORT. Aguilhão. IT. Aguglione.

13. Agulionamen, s. m., aiguillonnement.

Es vencuz per los agulionamens d'ira.

Trad. de Bède, fol. 79.

Il est vaincu par les aiguillonnements de la colère.

ANC. ESP. Aguijamiento

14. Agusim, s. f., pointe, sommité, subtilité.

E mes lo sempre

Sobre l' aguzim del temple.

Brev. d'amor, fol. 152.

Et le mit sur-le-champ sur le sommet du temple.

Fig. L' aguzims de nostra lengua. Trad. de Bède, fol. 56.

La pointe de notre langue.

15. Agulhos, adj., pointu.

Sas fuelhas so agulhozas de cascun latz et mot agudas.

Cardo herba es... el cap agulhosa.

Eluc. de las propr., fol. 221.

Ses feuilles sont pointues de tous côtés et très aiguës.

Le chardon est une herbe... pointue au sommet.

16. Deguisar, v., polir.

Part. pas. Lacalh peyra es apelada agates, lacalh es fort deguisada.

Philomena.

Laquelle pierre est appelée agate, laquelle est fort polie.


Ai, Ay, Hai, Hay, interj., gr. *ai, ah! hé!

Hay! que pot significar gaug e dolor. Leys d'amors, fol. 102.

Ah! qui peut signifier joie et douleur.

Es mortz! Ai Dieus! quals perd' e quals dans es!

G. Faidit: Fortz chausa.

Il est mort! ah Dieu! quelle perte et quel dommage c'est!

Ay! fin' amors, fons de bontatz!

Marcabrus: Pus mos coratge.

Ah! pur amour, fontaine de bontés!

Sospir e 'n dis: Hai!

Mortz foss' ieu!

Un troubadour anonyme: Pres soi.

Je soupire, et j' en dis: Ah! fussé-je mort!

Ab si meteyssa dis: Hay!

Sola suy, e 'l temps s'en vai.

G. d' Autpoul: L'autr'ier.

Elle dit avec elle-même: Ah! je suis seule, et le temps s'en va.

ANC. FR. Hé Dex! vrai Dex! ne puis durer.

Raoul de Beauvais, Ess. sur la mus., t. II, p. 162.

CAT. ESP. Ay. PORT. Ai, ay. IT. Ahi.

2. Ailas, Aylas, Hailas, Haylas, interj., d' AI et de LAS, hélas!

Ailas! quant cuiava saber

D'amor, e quant petit en sai!

B. de Ventadour: Quan vei la.

Hélas! combien je croyais savoir d'amour, et combien j' en sais peu!

Hailas! co fui malauros!

Guillaume de Balaun: Mon vers mov.

Hélas! comme je fus malheureux!.

LAS joint à HÉ a conservé quelquefois sa qualité d' adjectif.

ANC. FR. Hélasse! moi dolente, dit Isabel.

Histoire de Jehan de Saintré, t. I, p. 123.

ANC. IT. Ahi lasso me!... Ahi lassa me!

Boccaccio, Decameron, II, 6 et 5.


Aib, Aip, s, m., qualité, moeurs, habitude, avantage.

Ni eu no sapria issernir

Los vostres bos aibs ni comtar.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis.

Je ne saurais ni distinguer ni compter vos bonnes qualités.

E segrai l' aip de tot bon sofridor,

Folquet de Marseille: Sitot me.

Et je suivrai l' habitude de tout bon patient.

S' om pogues vezer en espelh

Tan be sos ayps cum sas faisos.

H. Brunet: Lanquan son li.

Si l'on pouvait voir dans un miroir ses qualités aussi bien que ses formes.

2. Aibit, adj., parfait, doué, garni, pourvu de qualités.

Papagay, be vuelh sapiatz

Qu' ieu am del mon lo plus aibit.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier.

Perroquet, je veux bien que vous sachiez que j'aime le plus parfait du monde.

Car la pena el cors se muda

En be, e torna meills aibitz,

Plus agradans e plus fornitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car la plume se change en bien sur son corps, et il devient mieux garni, plus agréable et plus fourni.

Suy ieu vostre, quar etz la mielhs aybida,

Doussa e plazens, suaus et yssernida.

Sordel: Aitan ses plus.

Je suis vôtre, parce que vous êtes la mieux pourvue de qualités, douce et agréable, suave et distinguée.


Aigla, s. f., lat. aquila, aigle.

Ieu m' espert totz, com l' esparviers

Que non a ni forsa ni cen,

Cant poder d' aigl' el sobrepen.

Deudes de Prades: Anc hom.

Je suis tout éperdu, comme l' épervier qui n'a ni force ni sens, quand la puissance de l' aigle le surprend.

Fig. E nueg e jorn plora la blanca tors

Per vostr' aigla qu'en gitet us voutors.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Et nuit et jour la blanche tour pleure pour votre aigle qu'un vautour en chassa.

E l' aigla d' aur que lutz co 'l solelh resplanditz.

Roman de Fierabras, v. 630.

Et l' aigle d'or qui luit comme le soleil épanoui.

Le mot latin aquila a été donné comme roman dans le passage qui suit:

Es aigla o aquila nomnada. Eluc. de las propr., fol. 140.

ANC. CAT. Aigla. ESP. Águila. PORT. Aguia. IT. Aquila.

2. Aiglos, s. m., aiglon.

Quo fai l' aiglos. G. Adhemar: Quan la bruna.

Comme fait l' aiglon.

ANC. FR. Il receuillit, dedans un pan de sa robbe, l' aire d'une aigle dedans laquelle y avoit sept petits aiglets.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Marius.

3. Aiglones, adj., d' aiglon, qui appartient à l' aiglon.

Camba longa e aigloneza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jambe longue et d' aiglon.


4. Aiglentin, adj. de l' aigle, qui appartient à l' aigle.

Testa longa, plat', aiglentina.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tête longue, plate, d'aigle.


5. Aquilin, adj., lat. aquilinus, aquilin, d'aigle.

Las plumas aquilinas.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Les plumes d'aigle.

ESP. Aguileño. PORT. IT. Aquilino.


Aiglentina, s. f., buisson, églantier.

Domna, vos etz l' aiglentina

Que trobet vert Moysens

Entre las flamas ardens.

P. de Corbiac: Domna dels.

Dame, vous êtes le buisson que Moïse trouva vert parmi les flammes ardentes.

ANC. FR. Desoz un pin, delez un aiglentier,

Là trova mort le cortois Olivier.

Roman de Roncevaux, Monin, p. 38.

2. Aiglantin, adj., du buisson, buissonnier.

E par la flors aiglantina.

G. Rudel: Quan lo rius.

Et la fleur buissonnière paraît.

(chap. picaesquenes)


Aigros, s. m., héron.

Qu'ieu aug chantar las guantas e 'ls aigros.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Que j' entends chanter les oies et les hérons.

CAT. ESP. Agro. IT. Aghirone.

2. Agronat, s. m., cormoran, héron.

Vilans loncs agronats de ribeira.

T. de Gui et de B. d' Allamanon: Vist hai.

Vilain long cormoran de rivière.

(ESP. cormorán)

Vilain long cormoran de rivière.


Aigua, Aiga, s. f., lat. aqua, eau.

Qu'il gota d' aigua que chai

Fer en un loc tan soven

Que trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz.

Que la goutte d'eau qui tombe frappe en un lieu si souvent qu'elle perce la pierre dure.

S'ieu adut aiga corrent per lo camp d'un meu vezi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 19.

Si je conduis eau courante par le champ d'un mien voisin.

S'en va tocar la lenga amb aquella aiga beneseyta.

Philomena.

Il s'en va toucher la langue avec cette eau bénite.

Fig. Castetat... periss en l' aiga dels deliegs corporals.

V. et Vert., fol. 85.

Chasteté... périt en l'eau des délices corporelles.

- Rivière, fleuve, amas d'eau.

Am que passa l' aiga del Var als pelegrins. V. de S. Honorat.

Avec quoi il passe l'eau du Var aux pélerins.

- Humeur liquide, de la sueur, des larmes.

E l' aigua m cor denan per mei lo vis.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Et l'eau me court devant parmi le visage.

Que nos done l' aiga de lagremas per estenher aquelh mal fuoc.

V. et Vert., fol. 88.

Qu'il nous donne l'eau de larmes pour éteindre ce mauvais feu.

ANC. FR. Ague perce dur chaillou

Por qu' ades i fiere.

Un trouvère anonyme: Apres ai qu'en.

La grange de Clux et les appartenances, en bois, en terres, en aigues, etc. Tit. de 1266, Pérard; p. 514.

ANC. IT. Fugga vostre core vizio, e apprenda vertute com' aigua spungia.

Guittone d' Arezzo, Lett. 20.

CAT. Aygua. ESP. PORT. Agua. IT. Aqua.

2. Aigua-rosa, s. f., eau rose.

Mais be pot gitar aiga-rosa,

Que qui la baisa, per gran dousor

Cug c'aia 'l cors ples de flors.

Un troubadour anonyme: Seinor, vos que.

Mais elle peut bien produire de l'eau rose, vu que celui qui l' embrasse croit, à cause de la grande douceur, qu'elle ait le corps plein de fleurs.

CAT. Ajgua-ros (Aygua-ros). ESP. Agua rosada. IT. Acqua-rosa:

3. Aquositat, s. f., humeur aqueuse, aquosité.

Am plus d' aquositat... ab maior aquositat mens han d' ayre.

Eluc. de las propr., fol. 267 et 270.

Avec plus d' aquosité... avec plus grande aquosité ont moins d' air.

ANC. FR. Les roignons, par les veines émulgentes, en tirent l' aiguosité que nous nommons urine. RABELAIS, liv. III, ch. 4.

IT. Aquosità. (ESP. Aguosidad, acuosidad)

4. Ayage, s. m., arrosage.

Puscan usar de tals ayages.

Statuts de Provence. Bomy, p. 14.

Puissent user de tels arrosages.

5. Aguada, s. f., alluvion.

Si creis alcuna causa per aguada a mon camp d'un camp d'un meu vezin... aco creis a mon camp per aguada que lo fluvis tol del camp de mon vezin et ajusta al meu camp. Trad. du Code de Justinien, fol. 75.

Si aucune chose croît du champ de mon voisin à mon champ par alluvion... cela croît à mon champ par alluvion que le fleuve enlève du champ de mon voisin et ajoute au mien.

6. Ayguada, s. f., inondation.

E son damnificatz en temps d' ayguadas los termenals.

Tit. de 1398, DOAT, t. LIV, fol. 167.

Et les confins sont endommagés en temps d' inondations.

ANC. CAT. Ayguada.

7. Agauda, s. f., aiguière, jatte.

Ac una bel' agauda,

Tota plena d'aiga cauda.

Brev. d'amor, fol. 160.

Eut une belle aiguière, toute pleine d'eau chaude.

8. Aiguiera, s. f., aiguière.

Plenega per aiguiera. Leys d'amors, fol. 69.

Pot à l'eau pour aiguière.

- Rigole, ruisseau d 'arrosage.

Los digs consols an la conoychenssa de aiguieras adepravadas.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126.

Lesdits consuls ont la connaissance des ruisseaux d' arrosage endommagés.

CAT. Ayguera. (chap. aigüera)

9. Aigos, adj., lat. aquosus, aqueux, marécageux.

En luec aigos de josta un riu. Deudes de Prades, Auz. cass.

En lieu aqueux, auprès d'un ruisseau.

Possession aygosa que non aia terrenh negun ni luoc essueh. (eixut)

Trad. du Tr. de l' arpentage, part. I, c. 31.

Possession marécageuse qui n' ait aucun terrain ni lieu sec.

Engendro sanc trop aygos. Eluc. de las propr., fol. 73.

Engendrent sang trop aqueux.

ESP. Acuoso. PORT. IT. Aquoso.

10. Aque, adj., aqueux.

Las partidas aqueas et subtils.

De complexio aquea et humida.

Eluc. de las propr., fol. 152 et 39.

Les parties aqueuses et subtiles.

De complexion aqueuse et humide.

CAT. ESP. PORT. Aqueo. IT. Acqueo.

11. Aquatic, adj., lat. aquaticus, aquatique.

Aquel qui es aquatic. Eluc. de las propr., fol. 188.

Celui qui est aquatique.

CAT. Aquatic. (Chap. acuátic). ESP. Acuático. PORT. IT. Aquatico.

12. Adaguador, s. m., canal d' irrigation.

Los adaguadors dels pratz.

Titre de 1280, Arch. du Roy., J, 321.

Les canaux d' irrigation des prés.

13. Adaigar, Azaigar, v., arroser, mouiller, humecter.

Et el mieiz a una fontana

Don s' azaiga aquella prada.

Roman de Jaufre, fol. 95.

Et au milieu il y a une fontaine dont cette prairie s' arrose.

Fig. Vostra non sabensa

E romp e 'sraig,

Per pauc qu' adaing,

Lo dreiz jujar.

Lantelm: Lanfranc de saber.

Votre non savoir et je brise et je déracine, pour peu que je mouille, le droit de juger.

Part. pas. azaygat d'ayga dossa... azaygat ab ayga de ploja.

Eluc. de las propr., fol. 196 et 202.

Arrosé d'eau douce... Arrosé avec eau de pluie.

14. Aquari, s. m., lat. aquarius, verseau, signe du zodiaque.

Aquaris es nomnat l' onzes.

Brev. d'amor, fol. 30.

Le onzième est nommé verseau.

ANC. FR. Quant aux signes spéciaux

Li capricornes, li toreaulx,

La vierge, le mouton, l' acaire.

Eustache Deschamps, ms., fol. 471.

CAT. Aquari. ESP. Acuario. PORT. Aquario. IT. Acquario.

sábado, 11 de mayo de 2019

LA RECONQUISTA DE DAROCA

2.57. LA RECONQUISTA DE DAROCA (SIGLO XII. DAROCA)

Habiendo llegado el gobernador de Daroca, Abén-Gama, al esplendor de su poder, se dio cuenta de que sólo le faltaba una cosa para alcanzar la dicha completa: casarse con la princesa más bella que existiera y construir para ella el más hermoso palacio conocido.

LA RECONQUISTA DE DAROCA (SIGLO XII. DAROCA)


Un golpe de suerte hizo que Zuleika, el mercader, trajera en uno de sus viajes a Melilah, la princesa más hermosa de toda Arabia. El gobernador quedó cautivado por su belleza e, inmediatamente, mandó construir un palacio y se casó con ella. Pero Melilah, que no amaba al gobernador, cayó en una infinita tristeza. También Abén-Gama se sintió desdichado y se volcó en la lucha contra Alfonso I el Batallador. Y fue en una de sus múltiples batallas donde hizo prisionero al caballero cristiano Jaime Díez de Aux y lo condujo a Daroca. Al entrar por la puerta, los ojos del joven cristiano se cruzaron con los de la hermosa Melilah y ambos se enamoraron, y desde aquel día la princesa fue a visitarlo todas las noches en secreto a la mazmorra.

Cuál sería el horror de la bella enamorada al enterarse un día de que el gobernador pensaba colgar a don Jaime como escarmiento, a la mañana siguiente. Rápidamente se encaminó a las mazmorras y propuso a don Jaime un plan de fuga, no sin antes obtener la promesa de que volvería para liberarla de Abén-Gama y se casaría con ella. Así es que, llegada la noche, y aprovechando la confusión que había provocado el cerco de la ciudad por Alfonso el Batallador, Melilah liberó a don Jaime. Pero, cegada por el temor de que muriera su amado, la bella princesa mora no fue lo suficientemente discreta.

Quiso, pues, la casualidad que Murid Omed, un moro enamorado en secreto de Melilah, descubriera el plan y, sintiéndose despechado, informó de la traición al gobernador. Abén-Gama, enfurecido por los celos, mandó que arrojaran a la princesa al pozo.

Pocos días después entraba don Jaime en Daroca entre las tropas del rey Alfonso I y corrió a buscar a su amada. Su desesperación fue infinita cuando se enteró de la muerte trágica de Melilah.
Se dice que, desde el día de su muerte, Melilah sale todos las noches del pozo vestida de blanco, con una luz en la mano, y vaga por las murallas del castillo en busca de su amado, a quien todavía espera para que la libre de su encanto.
[Beltrán, José, Tradiciones..., págs. 55-62.]


Daroca es una ciudad y municipio, cabeza del Partido judicial de Daroca, capital de la comarca de Campo de Daroca, en la provincia de Zaragoza, comunidad autónoma de Aragón, España.

Según algunos historiadores, la aldea celtibérica primitiva en este lugar se llamaba Darek. Se ha señalado Daroca con la ciudad a la que los romanos llamaron Agiria, construyendo un fuerte castillo para defender la carretera de Laminium, que pasaba por el pueblo y conectaba Zaragoza con Valencia.

LA CONQUISTA MUSULMANA DE AGIRIA (DAROCA)

La primera mención documental de la ciudad data del año 837; aparece como ciudad de cierta importancia en el norte de al-Andalus, donde se había instalado la familia de los Banu al-Muhayir, que pertenecían a la tribu de los tuyibíes, o árabes del sur, procedentes del Yemen.​ Los árabes le pusieron el nombre de Calat-Darawca (862), y lo tuvieron durante 400 años, hasta que Alfonso I de Aragón la conquistó en 1120, y en 1141 emitió un código legal primitivo, que hoy se desconoce. En el siglo XII, Ramón Berenguer IV le otorgó las leyes y los privilegios que la convirtieron en la capital de la Comunidad de Daroca, que tuvo una gran influencia social y militar en la Edad Media. Tuvo un voto en los tribunales y fue sede de varias asambleas famosas con Pedro II (1196), Jaime I (1222-1243), Jaime II (1311) y Pedro IV (1338), en las que se concertó la paz con Castilla.

Acuarela de Daroca y sus murallas por Pier Maria Baldi en 1668
Acuarela, Daroca, murallas, Pier Maria Baldi, 1668

En 1248, las aldeas de Daroca se constituyeron en Comunidad por privilegio del rey Jaime I. Daroca quedó excluida de la Comunidad, aunque siguió manteniendo una importante relación con sus aldeas. El territorio de la Comunidad tiene como base el concedido a Daroca en el fuero de 1142, aunque ambos no coinciden miméticamente. La Comunidad estableció sus propios órganos de gobierno, con sus oficiales (escribano, procurador y sesmeros), que se reunían en plegas; e incluso consiguió representación en las Cortes del reino.​ En una guerra contra Pedro I de Castilla, Daroca resistió a un asedio, que llevó a la adjudicación del estado de la ciudad el 26 de abril de 1366.

Económicamente, la agricultura y la ganadería fueron las principales ocupaciones de los habitantes. Había tres grupos sociales, cristianos, judíos y musulmanes, que gozaban de las mismas leyes y privilegios, aunque estaban organizados por separado.

La ciudad sirvió como una parada frecuente para los viajes a lugares de la zona, y fue visitada por los Reyes Católicos, Carlos I, Felipe II y Felipe III, en su ruta de Madrid a Zaragoza y Cataluña. Felipe V también estuvo en Daroca y también Carlos II. Después de la muerte de Carlos II, Daroca abrazó la causa del pretendiente austriaco al trono, Carlos III, en lugar del candidato respaldado por Francia Felipe V, que llevó a la ocupación en la Guerra de sucesión. Esto acabó con casi seis siglos de autonomía municipal: la oficina de la justicia desapareció, y fue sustituida por un magistrado real; el consejo se reorganizó para remover a los jurados y agregar ocho regentes, un secretario y dos diputados conjuntos. Durante la Guerra de Independencia, las tropas de Napoleón ingresaron a Daroca en junio de 1808. Daroca fue liberada en agosto de 1813.

Durante las guerras carlistas del siglo XIX, fue ocupada por las fuerzas carlistas en 1834, 1837 y 1872, pero todas ellas fueron esporádicas porque Daroca permaneció leal a la monarquía de Isabel II. Las ocupaciones se debieron a la proximidad geográfica del reducto carlista de Maestrazgo.

Desde mediados del siglo XIX, la situación económica mejoró debido al éxito de la agricultura, lo que estimuló el desarrollo del comercio y la pequeña industria. A principios del siglo XX, se construyó el ferrocarril Teruel- Calatayud, que fortaleció la posición comercial de Daroca. En estos años, se construyeron terraplenes en el barranco de Jiloca y se reforestó para intentar evitar los desastres causados ​​por inundaciones periódicas. 

En la Guerra Civil triunfó en toda la comarca los sublevados. La represión que siguió dejó totalmente sometida a la comarca a los rebeldes. Posteriormente, la ciudad comenzó a declinar, aunque mantuvo su posición gracias a la industrialización y la mecanización del campo.

Darocenses ilustres:

Juana de Aragón y de Armagnac (Daroca, 1375 - 1407), hija de Juan I de Aragón y Marta de Armagnac. Era miembro de la Casa de Aragón y Condesa de Foix por su matrimonio con Mateo I de Foix.
Martín Díez de Aux (Daroca, s. XIV – Játiva, 1440), noble que sirvió como Baile General del reino, y como Justicia del reino.
Astruc ha-Levi (Alcañiz, siglo XIV - siglo XV), erudito y conocedor del Talmud.
Juan de la Huerta (Daroca, 1413 - Maçon, 1462), escultor.
Gil Morlanes el Viejo (Daroca, 1445 - Zaragoza, 1517), escultor.
Pedro Sánchez Ciruelo (Daroca, 1470 - Salamanca, 1548), matemático y teólogo.
Pablo Bruna (Daroca, 1611 - 1679), conocido como El Ciego de Daroca, compositor de música y organista.
Diego de Xáraba y Bruna (Daroca, 1652 - Madrid, 1716), organista y compositor.
Juan Cristóbal Diego Romea Tapia (Daroca, 1732 - Zaragoza, 1766), poeta, periodista y escritor.
Francisco del Plano y García de la Cueva (Daroca, 1658 - Zaragoza, 1739), pintor.
Mateo González Labrador (Daroca, 1755 - Zaragoza, 1807)​, grabador calcográfico.
Marcial Antonio López Quílez (Daroca, 1788 - Madrid, 1857), barón de Lajoyosa, abogado, historiador y político, miembro de la Real Academia de la Historia.
Toribio del Campillo y Casamor (Daroca, 1824 - Madrid, 1900), conocido como Agustín Casamor, archivero, historiador y escritor.
Fernando de Paula Oseñalde (Daroca, siglo XIX), político.
Ricardo Lozano Monzón (Daroca, 1872 - Zaragoza, 1934), médico, cirujano, catedrático y empresario, fundador del Banco de Aragón.
Francisco Gómez del Campillo (Daroca, 1873 - Barcelona, 1945), catedrático de Instituciones de Derecho Canónico y rector de la Universidad de Barcelona.
José Luis Corral Lafuente (Daroca, 1957), historiador y escritor.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.