abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

trobá

trobá,
castellano: encontrar

Infinitiu, presén:

trobo, trobes, trobe, trobem o trobam, trobéu o trobáu, troben.

(Vore trobadó o trovadó, trovadós o trobadós)

DCVB:

TROBAR (i ant. atrobar).

I. || 1. ant. Inventar, descobrir amb treball i enginy una cosa nova o no coneguda d'abans. La rahó per la qual cauayleria és atrobada, Lull Cavall. 14 vo. La ànima... ha trobades diverses figures de letres, Metge Somni i. Aquells qui han trobades arts e les han divulgades, Metge Somni iii. Aquell dia fo atrobat lo misteri de la sancta Missa, cor de abans no era, Serra Gèn. 186. Per qual rahó aquest joch fou trobat, Scachs 7. 

|| 2. especialment, Compondre una cançó, una obra poètica; cast. trovar. Lo trobador cové de necessitat que tenga son enteniment... als mots e al so e a la cansó que vol atrobar, Lull Cont. 352, 30.

II. || 1. Veure presentar se una cosa que cercàvem o que apareix per casualitat sense cercar-la; cast. encontrar, hallar. Per una via anaua un hom ab sa muller, e en aquella via atrobaren una gran serpent, Lull Felix, pt. iv, c. 11. Met en la vila dels millors hòmens d'armes que trops, Desclot Cròn., c. 2. Matauen e enderrocauen dels moros alí on los trobauen, Jaume I, Cròn. 60. Si dins aquella nau seran atrobats, perden lo cap, doc. a. 1391 (Archivo, v, 199). Aquí trobarets port plaent contra tota tempestat, Genebreda Cons. 152. Yo devallí en Infern, hon trobé Eurídices muller mia, Metge Somni iii. Los falsos juheus amagaren la creu..., e depuys per temps la trobà la regina Elena, Serra Gèn. 226. 
Prin una salsa la pus gran que tròpies, Flos medic. 243 v. Quan troba un cingle altívol, lo voreja, Canigó ii. Anar a trobar algú: anar al lloc on és, per veure'l, parlar-li, etc. Jo aniré a trobar-lo en sa casa, Lacavalleria Gazoph. Arriba't a trobar l'Arcalde, Vilanova Obres, xi, 35. a) recípr. Esser presents dos o més (persones, animals, etc.) en un mateix lloc. En una bella plana se atrobaren Na Renart e el bou, Lull Felix, pt. vii, c. 4. Ab tant trobam-nos ab los siruents, Jaume I, Cròn. 63. Ens trobaríem a la placeta de l'església, Ruyra Parada 15.—b) amb pron. refl. datiu ètic. Anant a la església me trobé una agulla, Egidi Romà, i, 1a, 5. Quant jo'm despertí trobé'm lo infant mort al costat, Serra Gèn. 118.

|| 2. Experimentar, sentir una cosa; obtenir, atènyer; cast. encontrar. Com més lo mandauen calar, él mas clamaue mercè a nostre seinor, e per zo trobà mercè, Hom. Org. 4 vo. Si per auentura poria atrobar remey en sa tristícia, Lull Gentil 5. Prech vos que'm vullau dir, si desplaer no hi trobats, què és Infern, Metge Somni ii. Jo desig fer per misser Corrado ço en què ell tròpia plaer, Decam. ii, 77. Major bé, fora tu, ma pensa no troba, Tirant, c. 316. En nostra casa trobareu estatge, Alcover Poem. Bíbl. 35. 

|| 3. Veure presentar-se (quelcom o qualcú) sota una determinada forma, aspecte, manera d'esser o d'estar, etc.; cast. encontrar. Totes les vegades que hom jaurà ab elles les atrobarà punceles, Lull Gentil 287. Com lo rey... entra en la ciutat... atroba totes les carreres empaliades e encortinades, Lull Cont. 103, 2. E trobe la porta tancada, Jaume I, Cròn. 32. Tota hora trobà-lo de bon enteniment envers lo rey d'Aragó, Muntaner Cròn., c. 87. Lurs cambres e altres lochs secrets trobaràs plens de fornells, Metge Somni iii. Jacob se acostà a ell, e Isaach lo palpà e trobà-lo pelós al coll e en les mans, Serra Gèn. 28. A qualseuulla part que tastes la mar, salada la trobaràs, Tirant, c. 340. Un cop arribi aquí dalt i trobi el parany ocupat, Ruyra Parada 49. 

|| 4. Atribuir (a quelcom o a qualcú) una qualitat, un estat determinat; reputar, considerar com a tal o tal; cast. encontrar. Si atrobaran aquell esser suficient..., sia reebut en confrare, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 79). Si atroba ab consell la sentència dels dits cònsols esser ben donada, Consolat, c. 15. Que els ne troba de tristos, aquells màrgens, Canigó x. Lo que trob més raro del senyor és que... no hey venga colca vegada, Penya Mos. iii, 29. No ho trobo pas gaire divertit, Ruyra Parada 35.

|| 5. Opinar, creure, considerar probable (val., bal.); cast. creer, parecer. «¿Què trobes?»: ¿què et sembla? Diu-vos que abans que vengan tres mesos, troba que haurà la ciutat de Bona, Muntaner Cròn., c. 52. Jo trobo que vós no teniu culpa, Lacavalleria Gazoph. a) refl. Considerar-se, sentir-se de tal o tal manera. Tan ignorant me trobe yo en tota res, Pons Auca 83. Quant l'ànima cansada | se troba en les converses de la vida, Costa Poes. 2.

|| 6. refl. Estar (en tal o tal situació, de tal o tal manera); cast. encontrarse. Per ço que pus poderosos se tròpien los huns contra los altres, Pere IV, Cròn. 395. Trobant-me en tal necessitat, Vent. Pel. 4. Los hòmens qui's trobaran en estament de gràcia, Villena Vita Chr., c. 47. En altra congoixa semblant no us trobeu, Proc. Olives 206. Qui sab si vostè se troba en aquest matex cas, Penya Mos. iii, 29. Atordit per la insistent idea de trobar-me altre cop malalt, Pons Com an. 68. 

|| 7. refl. Esser en un lloc, estar-hi present; cast. encontrarse. D'on me trobí... en cambra ben tancada, Somni J. Joan 92. En aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, Tirant, c. 13. 
a) No trobar-s'hi: no poder acostumar-se a un lloc, a una situació.
«No puc fer feina, i no m'hi trob». «D'ençà que el noi se n'ha anat, no m'hi trob».

    Loc.—a) No trobar aigua a la mar: tenir poca traça per a trobar les coses cercant-les. «Anessis a la mar, no hi trobaries aigua».—b) Tant m'estimo això (o tant se me'n dóna d'això) com lo que he trobat avui: es diu per expressar indiferència o menyspreu envers alguna cosa. A mi tant me s'i dóna de lo que poden dir, com de lo que m'he trobat you hui, Rond. de R. Val. 49. «Tu i lo que m'hai trobat avui, tot és u»: es diu per manifestar menyspreu a alguna persona (Morella).
    
Refr.
—a) «Tal faràs, tal trobaràs»; «Qui mal fa, mal trobarà»: significa que les males accions solen arribar a esser castigades.
—b) «Cercant cercant (o «demanant demanant») troben Roma»: significa que esforçant-se i demanant informació, s'arriba allà on es vol.—c) «Les persones es troben, que les muntanyes no»; «Són els homes que es troben, i no les muntanyes»: vol dir que el qui ha estat perjudicat per algú, arriba a tenir ocasió de venjar-se.—d) «Qui troba, estoja; i qui perd, cerca»: vol dir que qui té sort està bé, però qui no en té ha de passar pena per viure (Men.).

    Fon.: tɾuβá (pir-or., or., Sóller, men., eiv., alg.); tɾoβá (occ., mall.); tɾoβáɾ (val.).

    Conjug.: segons el model cantar, però dialectalment presenta algunes particularitats: per exemple, les formes trobs i trob (segona i tercera persones singulars del present d'indicatiu), usades a la zona nord de Catalunya en lloc de trobes i troba que són les formes regulars. Més esteses encara estan les formes de subjuntiu en -ia o en -iga (tròpia o tròbiga o tròpiga, trópies o tròbigues o tròpigues, tropiguem, etc.), de les quals es deriven les formes de pretèrit imperfet de subjuntiu tropigués tropiguesses etc.

    Etim.: probablement d'un verb llatí tardà *tropare, que originàriament devia significar ‘parlar amb figures (llatí tropus), amb llenguatge figurat’, i després ‘compondre versos’; de la idea de ‘arribar amb esforç i enginy a veure la imatge o figura’, es degué passar al significat de ‘inventar, descobrir amb treball i enginy allò que se cercava’, i d'aquí al significat general de ‘veure presentar-se allò que se cercava’ i secundàriament ‘veure aparèixer una cosa sense cercar-la’.
Aquesta teoria, exposada per Gaston Paris, sembla més acceptable que la de Diez EWb 331, que feia venir trobar del llatí tŭrbare amb el sentit de ‘desordenar, descompondre’, perquè el qui cerca una cosa mesclada amb altres les remou i descompon; Schuchardt Rom. Etym. ii, 74 i ss., acceptava la mateixa idea de Diez, però concretant-la més: deia que de turbare aquam, ‘remoure l'aigua’, operació feta pels pescadors per cercar els peixos, havia arribat a tenir el significat de ‘cercar’ i després el de ‘trobar’. Spitzer és partidari de l'etimologia *tropare i explica aquesta forma com a extreta del verb contropare, documentat en llatí tardà amb el significat de ‘parlar figuradament’ (cf. Corominas DECast, s. v. trovar).

LA ROSADA DEL MATÍ (viernes de hermandad)

VIERNES DE HERMANDAD. "LA ROSADA DEL MATÍ" al final.

Este es uno de los primeros viernes del año, de un año 2019 que esperamos va a ser intensísimo en nuestra lucha, vamos pues a comenzar hablando de ilusión, de mucha ilusión.

Cuando esta asociación comenzó su andadura en marzo del año pasado estábamos totalmente derrotados, prácticamente muertos, el catalán ha sido introducido como lengua oficial en Aragón, hoy casi un año después seguimos igual, pero tenemos otras sensaciones, cada día estamos mas convencidos de que el reconocimiento del Chapurriau como lo que es, una lengua aragonesa llegará, nuestros políticos acabaran por dignificarlo como se merece dándole este reconocimiento. Esto puede llegar en cualquier momento,
¿por qué no en este año 2019?
Nuestro trabajo dará sus frutos, este 2019 es el primer año en que por fin ya lo podemos conseguir, si no seguiremos trabajando con aun más ímpetu para conseguirlo el siguiente.

//

A dieu coman Bel Esgar,
E plus la cieutat d' Aurenza,
E Gloriet, e 'l Caslar, (: Castellar)
E lo senhor de Proenza,
E tot quan vol mon ben lai;
Mas lai on son fait l' assai,
Cellui perdei c' a ma vida,
E 'n serai totz jornz marrida.

A finales del 2018 hemos trabajado mucho, hemos salido de nuestros pueblos para hacer participes de nuestro problema a nuestros conciudadanos, y estos masivamente nos están apoyando, un día de diciembre fuimos a Zaragoza y allí nos hemos quedado, también allí hay gente trabajando por el Chapurriau, cada día somos mas, cada día somos mas fuertes, esto no para de crecer, solo nos pueden parar nuestros políticos reconociendo, y dignificando al Chapurriau.



Hoy ya podemos sacar muchas conclusiones, nos hemos reunido con mucha gente afines o no, hoy tenemos ya un claro diagnóstico de la situación en nuestros pueblos, entre los defensores del catalán hay dos tendencias, unos son los más radicales, / aparte de los locos como Manuel Riu Fillat / llevan treinta años de propaganda, de intoxicación de nuestra sociedad, están teniendo muchos medios a su alcance para convencer a cuanta mas gente mejor, sobre todo a los mas jóvenes.

La brossada de moviment franjolí

Con estos es casi imposible dialogar, son pocos, poquísimos, pero muy alborotadores, son los que mandan, diríamos que son la espada del catalán. (Yo diría que son la navajica plateá del catalanismo)

Arturo Quintana Font

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Mela

Luego hay otro grupo mayoritario entre la minoría que defiende al catalán, que son las víctimas de esta campaña de tres décadas, son aquellos que les han creído de alguna forma, son como nosotros a la hora de defender nuestra forma de hablar, solo discrepamos a la

hora de escribirlo, tenemos pues mucho en común, ellos reconocen incluso que sus padres afirman hablar Chapurriau, por eso quieren defender la lengua que han recibido de sus padres, hablándola igual, en esto todos estamos de acuerdo, pero han sido convencidos en que tienen que escribirla usando la gramática catalana / la de Pompeyo Fabra, hay otras anteriores /y allí esta el error. ¿No os dais cuenta que estáis escribiendo cien por cien en catalán, no en vuestra lengua?, con la escritura os están introduciendo sus palabras, sus expresiones, vuestros hijos se están familiarizando con ellas, los están fabricando con el mismo molde que en Cataluña, allí antes de la creación de la gramática oficial también había muchos dialectos, / ver lleidatà / hoy están en vías de desaparecer, / Amanda Ulldemolins, filóloga de catalán, de Tortosa - Terres de l´Ebre / todos los jóvenes han sido fabricados con el mismo molde, el oficial, no se tienen para nada en cuenta a las diferentes variantes que allí existían, esto es exactamente lo que pasará aquí, ¿queréis esto para vuestros hijos?, nosotros para los nuestros NO. 



En esta enorme campaña pro catalán nos están tratando de colar que existen diferentes tipos de catalán, el de aquí, el de allí.... esto es una enorme falsedad que ni ellos mismos se creen, que no os engañen, ellos solo creen en el catalán, el único, el de allí, pensad que cuando hacen actos en defensa del catalán aquí en Aragón, echan mano de personalidades del otro lado de la frontera, que ni conocen ni pretenden conocer nuestra realidad lingüística, la de Aragón, la que también es vuestra, ¿esto no os da que pensar?.

Groucho Marx en chapurriau

Hoy es momento de tender puentes entre nosotros, es mucho lo que nos une, y lo que nos separa se puede hablar, nos une lo principal que es el amor por nuestra tierra, el resultado de nuestra unión será impresionante, la total unanimidad.

Hoy dentro de nuestros viernes poéticos os dedicamos nuestra poesía.

"LA ROSADA DEL MATÍ"

La rosada del matí
no gelará lo nostre ímpetu
tenim lo mateix sentí
per lo nostre parlá, lo Chapurriau

es igual com li vullguem dí
tots lo volem al nostre parlá
y la rosada del matí
eixe amor mai podrá gelá

no tos dixeu intoxicá
que no tos diguen que aquí
sempre am parlat catalá
eixa es una manera de mentí

mol de acuerdo estem tots
que volem defensá lo nostre parlá
ajuntem tots lo nostre esfors
y entre tots lo farem respetá

avui ya mos unix un sentimen
es ben diferén lo nostre parlá
después ya vorem com lo escribirem (escriurem)
lo nostre parlá no es catalá

no volem al pebrot, si lo primentó
som diferéns, mai inferiós
lo nostre articul no es el, es lo
la nostra unió mos fará millós

aislem als que mos volen confundí
units conseguirem la unanimidat
despullem als que no paren de mentí
que se imposo la nostra voluntat

que la rosada del matí
gelo tota la seua maldat
y que la caló de la gen de aquí
alimento a la nostra germandat.

Prat de la Riba, (Gaceta)

"

Había que acabar de una vez con esa monstruosa bifurcación de nuestra alma, había que saber que éramos catalanes y que no éramos más que catalanes (…) Esta segunda fase del proceso de nacionalización catalana, no la hizo el amor, como la primera, sino el odio (…) tanto como exageramos la apología de lo nuestro, rebajamos y menospreciamos todo lo castellano, a tuertas y a derechas, sin medida”

...

La pedagogía del odio, vista la nula reacción del Estado, ha ido haciéndose cada vez más explícita, menos disimulada. Recientemente TV3 equiparó, a través de un documental, a España con un maltratador. Directamente. Y al presidente del Gobierno y varios ministros con dirigentes nazis. Directamente. Durante la cadena humana, la televisión pública mostró cómo una niña de no más de diez años advertía, visiblemente alterada, que había que “derrotar a España”.
La acompañaban decenas de niños de capas esteladas que repetían consignas políticas en bucle. Consignas de rechazo “al invasor”. El odio.

El periodista francés Frédéric Hermel señalaba, sólo unos minutos después del partido, la causa que explicaba el aquelarre del Camp Nou: (Francisco Franco Bahamonde les dio alguna perrica)

“¡Qué error ha cometido la democracia española dejando la educación a nivel local! Esto es lo que está matando a este país. Llevo muchos años aquí pero todavía me asombro viendo estas cosas. A lo mejor porque no he nacido aquí y no lo entiendo. […] Es alucinante. Criamos a los niños en el odio hacia España, y así está».

Mas la educación supone solamente uno de los engranajes de la fabulosa maquinaria de ingeniería social puesta en marcha hace cuarenta años. Porque se celebran congresos, con apoyo público de la Generalidad, cuyo fin es explicar “cómo España ha ido contra Cataluña”. Porque se queman fotografías del Jefe del Estado y banderas de España como ceremonia habitual para cerrar manifestaciones. Porque se profieren gritos a favor de Terra Lliure durante los actos de la llamada Asamblea Nacional Catalana. Desde el propio escenario.

Porque ya todo vale, la apatía institucional ha tolerado sistemáticamente la humillación de los símbolos nacionales y ha ofrecido barra libre de odio a cualquier hooligan que, como el diputado Joan Tardà, le apetezca gritar “¡Muera el Borbón!” con total impunidad. (Es lo que pasa cuando se abusa del Bourbon)

La tragedia de España es que se ha normalizado la hispanofobia, que ésta alcanza ya carácter ambiental y está tristemente arraigada en el imaginario colectivo de millones de catalanes. Manifestaciones populares como un carnaval sirvieron hace unos meses para animar “a matar españoles”, con señal de televisión en directo para toda Cataluña.
La normalización del odio, su aceptación como algo cotidiano, no ha de sorprender cuando es el propio presidente de la Generalidad quien habla de “una España subsidiada frente a una Cataluña productiva”; cuando es el propio presidente de la Generalidad quien se ríe del acento de gallegos o andaluces en sede parlamentaria; quien celebra tours internacionales en los que denuncia “el déficit democrático del Estado Español” y pide “ayuda” a otras naciones; quien esconde el retrato del jefe del Estado detrás de cortinas negras; quien emplea términos como “expolio” o “robo” para referirse a la relación con el resto de españoles o quien, en definitiva, sonríe mientras se humilla a España en un estadio de fútbol. (El odio catalanista).

Lo mismo pasa en el País Vasco. 

Castelh, s. m., lat. castellum (castrum), château.

(N. E. Variantes de Catalunha, con o sin h, Cathalunya, Catalugna,  Cataluenha, Catalunhia, Catalonia, Chastelongne; castelh, castell, châtelain, castellain, castellan, castellans, castellano, castellana, catalán, catalana, chastel, château, castillo, castillos, castiello, castiellos, etc.)

Lo castel de Berengs, n' el castel de Causac n' el castel de Monteacuto.

Titre de 960.

Le château de Bereng, et le château de Causac et le château de Montaigu. (Montagut)

Luenh es lo castelhs e la tors

Ont elha jay e son maritz.

G. Rudel: Pro ai del.

Loin est le château et la tour où elle couche et son mari.

Fig. La servela es castels e bailieus que tot a en garda.

Liv. de Sydrac, fol. 34.

La cervelle est le château et le gouverneur qui a tout en garde.

ANC. FR. Qui à un sien chastel estoit.

Roman du châtelain de Couci, v. 4061.

En vostre chastel du Louvre... Se sauvèrent de chastel en chastel.

Monstrelet, p. 120 et 170.

ANC. ESP. Cercaron à Anchira un castiello.

Poema de Alexandro, cop, 793.

CAT. (chap.) Castell. ESP. Castillo. PORT. IT. Castello.

2. Castelet, s. m., petit château, châtelet.

E pren castels e vilas e borcs e casteletz.

Guillaume de Tudela.

Et prend châteaux et villes et bourgs et châtelets.

ANC. FR. Li dus tel chastelet i fist.

Roman de Rou, v. 8608.

CAT. (chap.) Castellet. ESP. Castillete (castillito). IT. Castelletto.

3. Caslar, s. m., château-fort, tertre, éminence.

Un bel caslar en mieg d'un plan cambo.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Un beau château-fort au milieu d'un vallon uni.

Lo qual caslar es pausat en las apartenensas del castel de Belcastel.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 125.

Lequel château-fort est posé dans les appartenances du château de- Belcastel. (Beau-château)

E vic las forcas dreytas de costa un caslar.

Roman de Fierabras, v. 3081.

Et il vit les fourches droites à côté d'une éminence.

4. Castelar, s. m., bourg, château-fort.

E 'l caslar e 'l castelar.

Tit. de 1248. Arch. du Roy., J, 323.

Et le château-fort et le bourg.

5. Castellat, adj., fortifié, qui est en forme de château.

Era mot fortment torrada et castelada.

De corona castelada et torrelada.

Eluc. de las propr., fol. 166 et 157.

Elle était fortement tourelée et fortifiée.

De couronne en forme de château et tourelée.

6. Castellania, s. f., châtellenie.

Bayliadges, castellanias.

Tit. de 1373. DOAT, t. CXXXV, fol. 84.

Bailliages, châtellenies,

Dins la castellania et dins lo destret de la baronia de Milhau.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110.

Dans la châtellenie et dans le district de la baronnie de Milhau.

CAT. ESP. (chap. castellanía) IT. Castellania.

7. Castellan, s. m., châtelain. (N. E. catalán, castellán, castellano)

Fo un gentils castelas del comtat de Rossilhon.

V. de Guillaume de Cabestaing.
(N. E. Guillem de Cabestany, catalán, - muerte en 1212.)

Fut un gentil châtelain du comté de Roussillon.

Bertrans de Born si fo un castellans de l'evescat de Peiregors.

V. de Bertrand de Born.

Bertrand de Born fut un châtelain de l'évêché de Périgord.

ANC. FR. Lors absolst le castellain.

Chronique de Cambrai.

CAT. (chap) Castellá (castellà). ESP. Castellán (sin tilde en los documentos antiguos). PORT. Castellão. IT. Castellano.