Amazon ads

viernes, 25 de agosto de 2017

Amanda Ulldemolins , expressions ebrenques perill extinció


"Crec que m’apassiona la filologia –en el meu cas, la catalana– perquè aplega tots els vessants de la nostra cultura: la llengua, la literatura i la història del nostre poble. Cal posar de manifest que són uns estudis molts complets i transversals". Amanda Ulldemolins (Alcanar, 1991) va presentar 'El model d'estàndard occidental al Telenotícies de TV3' com a treball de final de màster, una tasca que serveix per reivindicar la presència del català occidental en els mitjans nacionals. Ara, mentre ultima la presentació de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, ens descobreix algunes curiositats del tortosí, la llengua que parlem a les Terres de l'Ebre.
1. “Estar més brut que el pal d’un galliner

http://cosasdeandalucia.com/web/index.php?option=com_glossary&letter=T&id=159

Les que conec són perquè ma iaia les ha anat repetint al llarg dels anys. Ara mateix em venen al cap “les coses, clares, i el xocolate, espès”, “patir més que un gos lligat”, “fer més mal que una truja solta” i una de les meues preferides és “estar més brut que el pal d’un galliner”.
2.  Dolent, com a sinònim de malalt,  paraula compartida amb el valencià i l’eivissenc
El tortosí, que és el geolecte que parlem als pobles de l’antiga Diòcesi de Tortosa, té moltes paraules en comú amb el valencià i, encara que puga sorprendre, amb el balear. Això és així perquè tots estos parlars són conservadors, és a dir, mantenen moltes paraules de la llengua antiga. Com a exemples trobem els mots granerallépol i coa, que els compartim amb estos dos dialectes. Per tant, coa és una paraula estàndard, tot i que la majoria de vegades se substituïsca per cua. També, dolent, com a sinònim de malalt, és una paraula que compartim amb el valencià i l’eivissenc. / al chapurriau tamé les fem aná /
3. Els mots agrícoles en perill d'extinció

Pel que fa als animalets, la paraula palometa ja és desconeguda entre els xiquets de la nostra zona. També, cullereta (o cullerot), fardatxo i rabosa. Quant als mots agrícoles, crec que avui  dia la majoria de jóvens ja no sabem quant és un jornal ni sabem distingir les diferents varietats de taronges, mandarines o clementines. De fet, a 'Soc un fréstec' recordo que una tarda Lo Mascarat i jo vam haver de trucar a mons pares, perquè no sabíem ben bé la diferència entre Navelate, Navelina Marisol i Nules. Per tant, sí que podem afirmar que a 'Soc un fréstec' apareix un model de llengua, sobretot en els personatges, que està –com el fréstec– en perill d’extinció. A tall d’anècdota, fa poc en un dinar familiar ma iaia va explicar què és el ribàs de les finques, és a dir, el tros de terra que es deixa, quan llaures, entre la teua part i la del veí. 
4. Mantenir paraules com faena, parèixer pròxim

Moltes vegades hem de recórrer a la llengua de les nostres iaies ja que moltes expressions i mots característics de les nostres comarques, les centrals dels Països Catalans, estan desapareixent i, en la majoria de vegades, se substitueixen per formes provinents de Barcelona. Crec que està a les nostres mans mantindre-les. Hem de ser conscients la resta de Catalunya ens reconeix pel nostre parlar, i això ens distingeix i ens identifica com a grup. Per tant, hem d’augmentar una miqueta l’autoestima com a comunitat i no canviar de manera de parlar quan sortim de casa. Capgirar esta situació és, en gran part, faena de l’escola i dels mitjans de comunicació. S’haurien d’usar i difondre els mots estàndards tortosins, com ara els subjuntius amb e (que jo cante, que ell cante) o moltes paraules com faena, juí, parèixer pròxim.


/juí no la conec/


dcvb


JULL (dialectal jui). m. 
|| 1. Planta gramínia de l'espècie Lolium temulentum, de canyes dretes i robustes, fulles planes, llargues i amples, espigues de raquis fort; abunda dins els sembrats de cereals, i el seu gra, barrejat amb el del blat, devegades entra a formar part del pa i embriaga un poc els qui en mengen; cast. joyo, borrachuela. E lo yull tan que y és nat, Evang. Palau. «Pere Puput: si tu proves | de fer cançons de picat, | moriràs més engrunat | que un gra de jui o de blat | passat per mig de ses moles» (cançó pop. Mall.). 
|| 2. Escaiola (Eiv.); cast. alpiste.
    Fon.: 
ʒúј, ʤúј (or., bal.); ʤúʎ (occ.).
    Etim.: 
del llatí lŏlĭu, mat. sign.


JUI (ant. juy) o JUÍ (ant. juhi). m.
I. || 1. Coneixement d'una causa en el qual el jutge ha de pronunciar la sentència; cast. juicio. Aquell cors resuscitarà al dia del juy, Llull Doctr. Puer., c. 5. L'ermità... fo leuat deuant lo juy de Déu e veé que l'àngel se clamaua...,Eximplis, i, 262. Abans del juhi, aparella la justicia, Const. Prov. 14. «Li han fet el juí i li han posat dotze dies de presó» (Tortosa, val.). 
|| 2. ant. Tribunal. Lo carrer del pes de la farina hon és la casa del juy dels draps,doc. a. 1516 (Rev. Cien. Hist. ii, 298).Jui de prohòmens: junta de vint-i-quatre prohoms del Gran Consell de Cent, per a les causes criminals que eren del coneixement de la Ciutat de Barcelona; tribunal similar existent en altres poblacions. Aquest jorn fou donat a juy de pròmens En Riera, procurador fiscal, Ardits, ii, 501. Lo honorable juy de prohòmens... votaren que la sentència... sie executada, doc. a. 1536 (arx. mun. d'Igualada). 
|| 3. Sentència. Que en los juys que daran sobre açò se hauran bé e leyalment, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 275). Fo dat juy de mort per lo senyor Rey a VIII persones,doc. a. 1392 (Ardits, i, 25).
|| 4. ant. Càstig. Per nostra desobediència fa'm paor que no vingam en gran juy,Flos Sanct. a. 1524, 185 vo (ap. Aguiló Dicc.). 
|| 5. Renyada; reprensió forta (eiv.). «Mon pare m'ha fet un jui»: mon pare m'ha renyat (Eiv.). 
|| 6. Soroll, estrèpit (Eivissa); cast. ruido. «¿Què és aquest jui que moveu?»
II. || 1. Operació de l'enteniment, per la qual aquest afirma o nega una cosa; opinió, manera de veure la relació entre dues o més coses; cast. juicio. Yo'm giré a Orfeu, qui, a mon juy, trobava gran plaer en nostre rahonament,Metge Somni iii. Si ab dret juhi serà esguardat lo cas següent, Curial, proemi. A mon juhi ses leys Amor confon, Ausiàs March, xlvii. Jui temerari: judici temerari (Mall.). «No faceu juis temeraris» (Alaró). Incerts juis he dits e afermats, Oliver Exc. 74. 
|| 2. ant. Designi, determini. Per algun secret juhi de Déu, Metge Somni i. Per morts e ffams e caresties, les quals de juy divinal són stades, doc. a. 1404 (arx. mun. d'Igualada). Tan grans són e tan profundes e justificats los juys de vostra Senyoria, que no poden esser compresos, Villena Vita Chr., c. 195. 
|| 3. Facultat de discerniment, de fer la dita operació mental; seny, enteniment; cast. juicio. Metia pau entre los discordants... ab tanta maturitat e egualtat de juy, Valter Gris. 7. La mia por d'alguna causa mou, | per bé que'l juy se meta 'n bon esper, Ausiàs March xxxvii. O, negra enueja, com nos fa perdre'l johi,Somni J. Joan 2038. 
|| 4. ant. Perill, estat imminent; cast. trance. Perque met hom la nau o lo leny en juy de perdre, Consolat, c. 71.
    Fon.: 
ʒúј (mall., eiv.); ʤuí (Tortosa, Al., Cast.); ʧuí (Val.).
    Var. ort. 
ant.: juhii (doc. segle XIII, ap. Miret Templers 341; Llull Cont. 58, 20); iuhiy (Jaume I, Cròn. 46); juhiy (Ordin. Palat. 104); juyhi (Curial, ii, 44); juhy (Serra Gèn. 173); iuhi (Egidi Romà, ll. i, pt. 1a, c. 1); iuy (ibid., ll. iii, pt. 2a, c. 20); johi (Proc. olives 533; Corella Obres 297).
    Pl.: 
juis (bal.), juïns (val.), juís (val. ant.). Malgrat de la freqüència de la grafia juy en escrits antics, i de la realitat de la pronúncia ʒúј en mallorquí i eivissenc actual, cal reconèixer una gran antiguitat a la pronúncia juí, usual avui a Tortosa i a tot el País Valencià. Ho demostren els poetes antics amb circumstàncies de ritme, mesura i rima, com es veu en aquests exemples: E lo qui mor no tem final Juhí, Ausiàs March, xci; Senyor dissentiu a tan fals iuhí, Passi cobles 78; Aquella donchs apparegué | en tal juy, | e tals paraules proferí, Vent. Pel. 40. Dels mots acabats en -í, uns adopten el plural en -ís, altres l'adopten en -ins; aquesta darrera fórmula és la del valencià modern per al mot juí (pl. juïns), però en valencià antic es troba també el plural juís: E del saber... secrets juhís | ne vol avís | e s'entramet, Spill 14825. La forma juhins apareix ja en un document castellonenc de l'any 1346: Totes sentències o altres juhins ordinaris o extraordinaris, arx. mun. de Castelló de la Plana (Geogr. Cast. 67). I la grafia juyns apareix en aquest passatge: Continuament loar e exalçar los secrets juyns vostres, Villena Vita Chr., c. 262.
    Var. form.: 
judici.
    Etim.: 
del llatí iudĭcĭu, ‘judici’. L'evolució normal de iudĭcĭu en català hauria estat *juey (amb la ĭ tornada e); probablement ha estat una formació semierudita el que ha conservat el timbre tancat de la tònica, resultant juiy (forma documentada per grafies com juhii, iuhiy, juhiy, juyhi). A la forma juiy se li obrien dos camins d'evolució, i els ha seguits tots dos: a) A les Balears ha sofert un desplaçament d'accent anàleg al d'altres casos d'hiatus, com buina de buhina, reina de rehina, etc.; d'aquí ha resultat la forma jui (juy, amb l'accent damunt la u);—b) En valencià, conservant l'accent damunt la i, aquesta vocal tònica ha absorbit la que la seguia, i juiy s'ha convertit en juí.


DOLENT, -ENTA adj. 


|| 1. Malalt; que té dolor físic o manca de salut (Tortosa, Vinaròs, Cast., Eiv.); cast. doliente, enfermo. «Tinc la mare dolenta». «Estic dolent». «Com a dins la vila entrava, | que me veien tan dolent, | me demanava la gent | de què era que me queixava» (cançó pop. Mall.). La rayu de la erba sana... sie posada sobre la dent dolent o la rayu d'aquela, Tres. pobr. 27. Las eguas són arribadas assí molt flaques e dolentas, doc. a. 1506 (Boll. Lul. x,305). La emperatrís caygué malalta y ben dolenta, doc. a. 1533 (Boll. Lul. x, 41).
|| 2. Afligit de dolor moral, de pena o sentiment greu; cast. dolorido. «Estic dolent com veig que he deixat perdre tan bona ocasió» (Men.). Molt mal hom va per lo món, que és dolent e desperat com veu algú altre profitar e millorar, Consolat, c. 44. La comtessa de Prohença fon tan dolenta..., que per poch no esclatà de dolor, Muntaner Cròn., c. 32. Som molt dolent com vos veig tant errar,Pere IV, Cròn. 115. No's curava de pendre muller, de la qual cosa los seus vassalls e sotsmeses eren fort dolents e despagats, Valter Gris. 3 v.o
|| 3. Que expressa dolença o sentiment greu; cast. doliente, doloroso. A tu clama ab veu dolenta | tots els jorns lo pelegrí, Llorente Versos, i, 63. 
|| 4. Mancat de bondat moral (occ., or., mall., men.); cast. malo. Bé es dolent qui açò sap, que vinga falsament a la confessió, Eximenis Conf. 3. Ah! tants són los dolents, si eren aplegats, Metge Somni iii. Alguns dolents poran fer algun cars a aquests senyors que no sabríem qui ho ha fet, car de tan maliciosa gent no'n pot hom sperar sinó tot mal, Villena Vita Chr., c. 223. Esta dona, apitoflada..., a vint e nou se pren figura la vil dolent!, Coll. dames 385. Diuen que un dia un dolent | ofès de sa virtut pura, | s'hi acostà devant la gent, Costa Trad. fant. 115. Està, dolent! Les noies són mira i no'n tocs! Massó Croq. 69. Fer-se dolent: negar-se a fer o a dar una cosa, podent-la concedir. «Per tan poca cosa que m'han demanat, jo no m'havia de fer dolent» (Mall.). 
|| 5. Que no és bo (físicament, en profit, en qualitat material, en adaptació, etc.); cast. malo. Entram en la botiga on trobam dues fanegues dolents e un almut, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 129). Segons les leys, guanys sutzes e dolents no deu hom desijar, Cons. Prov. 10. Puys contaré... bé stesament | mos casaments | negres, dolents, | ab pena tanta, Spill 768. Los grans... se pitjoran y se bastardeixan quant són sembrats en terra dolenta, Agusti Secr. 79. Es melons y es poetes, res més intolerable si són dolents, Roq. 12. Si la cua del any havia estat dolenta, el comens del nou no's presentava millor, Pons Auca 214. No pas maduxes, que no'n menjarà; són dolentes pels nyirvis i castigan la butxaca, Vilanova Obres, xi, 142. Obre la porta al jorn assoleiat; | prepara't pel dolent, Alcover Poem. Bíbl. 85.
    Loc.

—Hi ha una multitud de comparances populars en què es diu: Esser més dolent que (o tan dolent com) tal o tal cosa. Les més usuals són: Més dolent que un gat borni (Ross.), que la grel·la (Ross.), que allò que llencen (Barc.), que allò que tiren (Mall., Men.), que una capa esquinçada (Barc.), que Calet (Tarr.), que una geneta (Mall.), que el mal lladre (Empordà), que una pedregada (Gir., Barc.), que l'aigua de bacallà (Empordà), que sa carn de xinxa (Men.), que s'auguent de sa pesta (Men.).
    Refr.
—a) «Fill dolent, lloa lo pare» (Torra Thes.).—b) «Parlau d'un dolent, vetloaquí present» (Mall., Men.): es diu quan, en el moment de parlar de qualcú, compareix ell casualment.—c) «Val més un dolent conegut que un bo per conèixer» (Cat.); «Val més lo dolent conegut que lo bo a conèixer» (Mall., Men.).—d) «Més val un dolent ajust que el millor plet».—e) «De lo dolent, ben poc» (Cat.); «De dolent rossí, un sol bocí» (Cat.); «De lo dolent, lo precís» (Mall.): vol dir que de les coses que no són bones cal admetre'n tot just allò que sigui indispensable.—f) «Amb els dolents, bona cara i enfora»: recomana defugir la intimitat i el tracte freqüent amb les persones que no són bones (Mall.).—g) «Dolent vindrà que bo em farà»: vol dir que per dolenta que sembli una cosa, encara es pot esperar cosa pitjor (Tortosa).—h) «Qui amb dolents s'ajunta, dolent se torna» (Tortosa).—i) «Qui és dolent, no és mon parent» (Men.).—j) «Lo dolent no necessita excuses» (Barc.).—k) «Es més dolent se'n duu sa taiada millor» (Mall.). —l) «Es més dolent, l'estimen» (Mall.). —m) «Es dolent fuig i ningú l'encalça» (Mall.). —n) «Els bons se'n van i els dolents queden» (Cat., Bal.).—o) «Costa més esser dolents que esser bons» (Mall.)—p) «Déu me guard de l'home de bé, que del dolent jo em guardaré».—q) «De dolent arbre no esperis bon fruit».—r) «Val més poc i bo, que molt i dolent».—s) «El qui té una hora bona, no les té totes dolentes» (Mall.).
    Fon.: 
dulén (pir-or., or., eiv.); dolén (occ., val.); dolént (val., mall.); dulént (men.).
    Intens.: 
dolentet, -eta; dolentàs, -assa; dolentot, -ota; dolentó, -ona; dolentíssim, -íssima.
    Etim.: 
del llatí dŏlĕnte‘que té dolor’.



FEINA (ant. i dial. faena). f. 
|| 1. Allò que s'ha de fer; cast. faena, trabajo. Cauallers... que s'aturassen un any ab nós aquels qui hauien heretats, e de un any a enant que porien tornar a lur terra e fer ses faenes, Jaume I, Cròn. 292. Totes les fahenes de les batalles per scampament de pecúnia vénen a bon cap, Scachs 40. En aquell càrrech hi ha molta feyna, Lacavalleria Gazoph. Posant les mans en la sagrada feina, Canigó xi. Déu vos pach es favor..., y manau-me feynes que vos puga fer, Alcover Rond. i, 137. Tenir molta feina: tenir moltes coses a fer. No tenir cap feina a un lloc: no tenir-hi res a fer, no esser oportú d'anar-hi. Que hi éreu vos cuant el mataren?—No hi era, ni hi tenia cap feyna, Penya Mos. iii, 131.
|| 2. Allò que es fa, en què un hom s'ocupa; cast. obra, faena. E qui ab Déu fa ses faenes, no les pot mal fer, Jaume I, Cròn. 51. Robar les gents o fer baya o traició les quals són faenes que fan los hòmens qui les fan vils de cor, Pere IV, Cavall. 63. Per algunes fahenes les quals venien contre nostre orde, nos levam l'àbit a ffrare Gispert Gualotxer, doc. a. 1377 (Miret Templers 419).
|| 3. Allò que es fa per obligació o per necessitat, per guanyar-se la vida, etc.; treball; cast. trabajo, faena. De goig que havien, nul hom no feya faena ne jornal, Muntaner Cròn., c. 60. En la matinada... ploch, que los cavadors se hagueren a jaquir de feyna, doc. a. 1391 (Ardits, i, 13). Alegre feyna n'és la batuda,Costa Poes. 8. Fer feina: treballar. A les festes lo senyor de la casa mana a sos dexebles que no fassen faena, Llull Cont. 1, 8. Negun hom... no sie tan gosat que face neguna fahena al ditmenge, doc. a. 1337 (Priv. Ordin. Valls Pir. 234). Qui no puxen fer feyna, doc. a. 1468 (Boll. Lul. x, 15). Ja no ens calia sinó sortir i fer feina, Ruyra Parada 14. Dia de feina: dia no festiu, en què es pot treballar. Demanar feina: cercar manera de treballar per guanyar-se la vida. Donar feina: encarregar a qualcú un treball determinat. No sie lícit ni permès a ningú de la dita confraria donar feyna a dit aprenent, doc. a. 1503 (Col. Bof. xli). Anar a la feina: anar a treballar. Sortir de la feina: cessar en el treball i anar-se'n d'allà on es treballa. Feina de mànec: treball que es fa a força de braços, principalment els de cavar, segar i altres ocupacions agrícoles. Feines de vila: jova, prestació personal al municipi (Urgell). Feines de casa: els treballs inherents al govern d'una casa, com cuinar, agranar, fregar, cosir, etc. Dona de fer feines (Cat.), o dona de fer las faenes (Val.):jornalera que va a fer les feines de casa a domicili.
|| 4. Allò que es fa penosament; esforç, fatiga; cast. trabajo, esfuerzo. Dart'ha faena, | viuràs ab pena, Spill 6233. Bell' ab bon seny, tot és poca fahena | al meu afany de ver vos lluny estar, Ausiàs March, ci. Donar més faena que una onça de cucs (Maestr.), o que un bou un porc solt (Val.):causar molts treballs o molèsties. Veure's amb feines per a fer una cosa: topar amb dificultats serioses (Mall., Men.). «Estimat meu, dues eines | són males de manejar; | dues en vols festejar, | i amb una t'hi veig amb feines» (cançó pop. Mall.). Amb prou feines: tot just, amb molta dificultat, a penes (Cat.). Am prou feines ne té per menjar pa i formatge,Massó Croq. 22. Oblidant que l'angeló ab prou feynes té set anys, Oller Rur. Urb. «Amb prou feines hi veig»: a penes hi veig, gairebé no hi veig.
|| 5. eufem.: a) Fer la feina a qualcú: matar-lo (Cat.).—b) Fer una feina, Fer les seves feines (Cat., Val.), o Fer ses feines (Bal.):defecar.
|| 6. La cosa feta, treballada; objectes elaborats, o en els quals es treballa; cast. labor. N'Aina-Maria... a estones feinetja per distreure's, i assetsuaixí sa feina li cau de ses mans, Alcover Cont. 42. Feina de mida, de parroquià: calçat o vestits que es fan per encàrrec d'un client i prenent-li les mides. Feina clavada: les sabates que tenen les soles subjectades amb tatxes i no cosides. Feina d'embarc: calçat o altra manufactura destinada a l'exportació; fig., cosa feta de pressa i sense mirament (de la qual també se'n diu feina de batalla).
    Loc.
—a) Fer feina com un negre: treballar molt i fatigosament.—b) Fer més feina que un patró pelut: treballar intensament.—c) Fugir de fam i de feina: esser molt peresós, procurar no treballar.—d) Pudir la feina a qualcú: esser-li molt desagradable. Era un malfenerando qui sa feyna li podia, Aguiló Rond. de R. 16.—e) Fer la feina d'En Jafà (o d'En Jaufà, d'En Jofà), qui fa i desfà: es diu d'aquells qui desfan o deixen sense efecte allò en què abans han treballat.
    Refr.
—a) «Qui no fa feina, no menja»; «Qui no fa feineta, no menja coqueta» (Mall.).—b) «Feina a esclatar, i menjar a rebentar» (Mall.); «Feina fins a rebentar, i menjar fins a esclatar, i qui té pena, plorar» (Men.): ho diuen els qui són amics de treballar però també de menjar molt.—c) «Qui fuig de sa feina, se tira dins sa fam» (Mall.).—d) «La feina és salut» (Cat.); «La faena és salut» (Val.); «Sa feina és salut, però a mi em put» (Mall., Men.); «La feina és santa i assanta» (Mall., Men.).—e) «De sa feina surt es profit» (Mall., Men.).—f) «Feina ben repartida no mata» (Cat.); «La faena no mata ningú» (Val.).—g) «Qui encalça sa feina, sa feina li fuig» (Mall.).—h) «Després d'una feina en ve una altra».—i) «Qui no té feina, totes se les pensa» (Cat.); «Qui no té faena, Déu li'n dóna» (Val.); «Qui no té faena, al gat pentina» (Vinaròs).—j) «Feina feta, no té destorb» o «no porta destorb» (Cat., Val.); «Feina feta no corre pressa» (val.); «Feina feta, consell dat» (or., occ.); «Feina feta té bon aire» (Men.); «Feina feta té bon tranc» (Mall.): signifiquen que convé fer les feines prest, sense esperar que el temps curtegi, i és la manera que surtin bé i que el qui les ha fetes estigui descansat.—l) «Feina començada és mig acabada».—m) «Segons la paga, la feina» (Cat.); «Tal feina, tal paga» (Mall.); «Qui no dóna pa, que no mani feines» (Mall., Men.): vol dir que el treball ha d'esser remunerat condignament, i viceversa: que a una paga determinada correspon un treball proporcionat.—n) «Molta gent fa molta feina, sinó que beuen»: vol dir que molts diuen que treballen, però en realitat perden molt de temps amb distraccions (Men.).—o) «No fa sinó una feina, i encara mal feta»: es diu d'aquells qui no treballen, i el dia que s'hi posen fan estropicis.—p) «Cadascú cerca feina del seu ofici», o «del seu art»: vol dir que tothom procura guanyar-se la vida, sia com sia.—q) «Feina feta de nits, fa vergonya de dia» (Men.).—r) «La mateixa feina ensenya»: vol dir que practicant les coses s'aprèn de fer-les bé.—s) «Feina feta en diumenge, el dimoni se la menja» (Mall., Men.).—t) «A la faena torta, tanca-li la porta» (Alcoi).—u) «Els cansats fan la feina»: es contesta així al qui es queixa de cansament de treballar (Barc.).—v) «Ses feines no estan penjades»: es diu en defensa de les persones baixes, volent significar que per a treballar no es necessita gran alçada de cos (Mall.).—x) «Feina a escarada, feina enganada» (Men.).—y) «Qui té feines, que les faci»: es diu contra aquells qui sempre manen fer als altres les coses que podrien o deurien fer ells.—z) «Faena de xic i llaurada de burret, no val un pet» (Val.); «Cavadeta de dones, faeneta de xiquets i llauradeta de burrets, no val un pet» (Albaida).—aa) «Feina fuig, i mandra no em deixis» (Barc.); «Faena, gira esquena» (Val.); «Faena fuig, taverna acosta» (Val.); «Feina fuig, i pa vine» (Mall.); «Feina fuig, i ranxo vine» (Men.): aforismes aplicats als peresosos.—bb) «Llarg d'esquena, curt de faena» (Maestrat); «Llarg de cames i curt d'esquena, fuig faena» (Val., Sueca, Alcoi).—cc) «Qui amb dones va i burros mena, ja té faena» (Rosselló).—dd) «Bona feina no necessita nunci».
    Fon.: 
fέјnə (Fontpedrosa, Puigcerdà, Martinet, Ribes, Camprodon, Olot, Campmany, Gir., Palafrugell, Vic, Manresa, Granollers, Barc., Maó); fέјna (Andorra); fέјno (Cadaqués); féјnɛ (La Seu d'U., Sort, Tremp); féјna (Esterri, Isavarri); féјno (Pobla de S.); féɲɛ (Gerri, Pons, Balaguer, Ll., Bellpuig, Granadella, Artesa, Pradell, Capsanes, Falset); fέɲə (Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q.); féɲa (Tamarit de la L.); faјéna (Boí, Vilaller); faјéno (Torre de Cabdella); faјénɛ (Sort); faéna (Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); faénɛ (Sueca, Alcoi); fέnə (Perpinyà, Codolet, Nohedes, Prats de M.); fə́јnə (Mall., Ciutadella, Ferreries, Eiv.).
    Intens.:
—a) Augm.: feinassa, feinada, feinota.—b) Dim.: feineta, feinetxa, feineua, faeniua, feinona.
    Var. 
ant.: fazenda (Jaume I, Cròn. 183); fasena (doc. a. 1292, ap. RLR, iv, 513; doc. segle XIV, ap. RLR, xxx, 266).
    Etim.: 
del llatí facienda, ‘coses que s'han de fer’.


FEINA f. 
Fagina, animal salvatge (Pont de S.).


PRÒXIM, PRÒXIMA 
|| 1. adj. Que està prop, i sobretot el que està més prop; cast. próximo. a) En l'espai o lloc. Se cremà tot, junt ab cinch retaules dels altars més pròxims a dit altar major, doc. a. 1732 (Segura HSC 292). A la pròxima estació pujà una vella, Galmés Flor 110.—b) En el temps. Carnestoltas que finiran a 28 de febrer pròxim vinent, doc. a. 1622 (Hist. Sóller, i, 400). Lo any aprés vinent comptador de la tunc pròxima festa, doc. a. 1599 (Col. Bof. xli, 380). La ilusió de la pròxima cassada m'omplia d'alegria, Rosselló Many. 57.—c) En orde lògic. Parent pròxim: parent molt acostat. Les pròximes parentes, les que rodejen el cadàver, dels suspirs passen als crits, Martínez Folkl. i, 70. 
|| 2. m. Proïsme, persona humana en relació a qualsevol altra de semblant; cast. prójimo. No fasseu a vostre pròxim lo que no voldríeu ser-vos fet,Lacavalleria Gazoph. De l'aparenta sort del pròxim, equívoca moltes vegades,Pons Auca 315. Són molts es qui van derrera estafar el pròxim, Roq. 32.
    Fon.: 
pɾɔ́ksim (Barc.); pɾɔ̞́ksim (Val.); pɾɔ̞́ʦim (Palma).
    Var. form. i sinòn.: 
proxme (ant.), proïsme, pruime, pruxme.
    Etim.: 
pres del llatí prŏxĭmumat. sign.


CULLEROT m. 
|| 1. Cullera més gran que les ordinàries de menjar, destinada a treure l'aliment o altra substància de l'olla o caldera i passar-lo als plats; cast. cucharón. Varen tenir ses dotze calderes plenes..., Sant Pere a un cap cuyerot en mà... li posava a cada qual sa seua cuyerada, Ignor. 54. 
|| 2. Cap-gros, larva de la granota (Fraga, Tortosa, Val.); cast. renacuajo. 
|| 3. Au aquàtica, palmípeda de l'espècie Anas clypeata (Mall., Men., Val.); cast. pato real. 
|| 4. Planta de la família de les crassulàcies, de l'espècie Sedum latifolium Bert. (ACCV, vi, 38). 
|| 5. Joc de xiquets, que hi juguen quan fa bon sol o bé a la claror de la lluna o dels fanals; el que paga, encalça els altres procurant calcigar el cap de l'ombra d'un d'ells, i si ho aconsegueix, aquell paga (Morella). 
|| 6. Nadiu o propi de Cullera; nom humorístic o satíric que donen als de Cullera els habitants dels pobles veïns. El gentilici normal de Cullera és cullerà.
    Loc.
—a) Tenir cara de cullerot: tenir la cara rodona i bonyarruda, malfeta (Palma).—b) Tragar-se el cullerot: enorgullir-se, posar-se molt estirat per la supèrbia (Val.). !Que orgullós estàs! ¿T'has tragat el cullerot? ¡Ni que te guardara el rei els porcs!, Bol. dim. 85.—c) Tenir un cullerot dins el cos, haver-se enviat un cullerot: anar molt empinat, ple d'orgull (Palma); cast. andar tieso.
    Fon.: 
kuʎəɾɔ́t (pir-or., or.); kuʎeɾɔ́t (occ., val.); kuəɾɔ̞́t (mall.).
    Intens.:
—a) Augm.: cullerotàs, cullerotarro, cullerotot.—b) Dim.: cullerotet, cullerotetxo, cullerotel·lo, culleroteu, cullerotiu.
    Etim.: 
derivat augm. de cullera.