champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Qué república ni qué cojones! La república no existe, idiota!
Quína república ni qué collons! La república no existix, idiota!
La gran mentira del Estat catalá, lo fals país aplastat tres vegades per España desde 1873.
En varies ocasions se ha proclamat de forma ilegal desde lo siglo XIX la independensia de la regió catalana, y a totes ha sigut acallada por la legitimidat y lo apoyo sossial al gobern sentral.
abc.es historia gran-mentira-estado-catalan-falso-pais-aplastado-tres-veces-espana-desde-1873
Christophe-André Frassa, senador galo: “La degradación del francés en escuelas andaluzas rompe el pacto España-Francia”.
https://www.eldiario.es/autores/sara-rojas/
Miembro del partido Los Republicanos, afirma que “no respetar los acuerdos” europeos e hispanofranceses en materia plurilingüe es “un problema importante” en la relación bilateral entre Francia y España.
El senador francés Christophe-André Frassa, del partido conservador Los Republicanos, ha denunciado desde la Cámara Alta de la República Francesa la “alarmante” situación de la enseñanza del francés en la educación pública andaluza, después de que el Gobierno de Juan Manuel Moreno haya suprimido la obligatoriedad de la segunda lengua extranjera en primero de Bachillerato y recortado la carga lectiva en segundo a partir de este curso 2023-2024. Años antes, la Junta ya redujo a la mitad la carga horaria semanal dedicada al segundo idioma en Educación Primaria (en 2019) y eliminó esta asignatura de tercero y cuarto (en 2020).
En una entrevista con elDiario.es Andalucía, el también presidente de la Comisión Política de la Asamblea Parlamentaria de la Francofonía (APF) reitera que “la reciente y marcada degradación de la situación efectiva de la enseñanza del francés en España, especialmente en Andalucía, es una cuestión importante y muy preocupante”. De ahí que justifique su solicitud al Gobierno de Emmanuel Macron de llevar a cabo “una misión para evaluar la aplicación de todos los acuerdos de la Unión Europea firmados en 2002, así como los sucesivos acuerdos franco-españoles”, explica Frassa.
Mediante una pregunta registrada en el Journal Officiel de la République Française (el equivalente al Boletín Oficial del Estado en España) registrada el pasado 8 de febrero, Frassa se ha dirigido al ministro de Europa y Asuntos Exteriores de Francia para informarle de que en la comunidad al sur de su país vecino se están incumpliendo los acuerdos europeos e hispanofranceses suscritos por España en materia de plurilingüismo.
Los Republicanos es el nombre con el que el expresidente de la República Francesa Nicolas Sarkozy rebautizó la antigua Unión por un Movimiento Popular (UMP), que a su vez refundó la Agrupación por la República (RPR) de Jacques Chirac, heredera del gaullismo. Este partido de derechas galo forma parte del Partido Popular Europeo, junto al PP español. Aun así, uno de sus senadores, Christophe-André Frassa, ha trasladado a la Cámara Alta francesa un debate inédito sobre la reducción de horas lectivas en lengua francesa en las escuelas andaluzas.
"Andalucía, que lideraba España en 2018 en la enseñanza de idiomas extranjeros, no puede cerrarse hoy en sí misma."
Un escollo en la relación bilateral entre Francia y España.
“El Tratado de Barcelona de 2023 fortaleció las relaciones entre Francia y España, destacando el compromiso común con la educación”, recuerda Frassa en sus declaraciones a este periódico. “Sin embargo –continúa el senador conservador– en Andalucía, y tememos que en la mayoría de las regiones españolas, los acuerdos no se respetan si no se garantiza la enseñanza del francés en el sistema escolar público”.
En España, la competencia en educación está transferida a las comunidades autónomas, de modo que son los gobiernos autonómicos los responsables de diseñar el currículo escolar, partiendo del marco legislativo estatal que fija el Gobierno central (actualmente, con la LOMLOE).
En el caso de la segunda lengua extranjera, la normativa estatal se limita a garantizar que la enseñanza del segundo idioma se oferte entre las optativas y deja en manos de las comunidades autónomas establecer su obligatoriedad. Así pues, mientras Galicia, Murcia, Aragón o Canarias contemplan al menos dos años de enseñanza obligatoria del segundo idioma en la etapa de Secundaria, otras regiones como Andalucía reducen la obligatoriedad tan solo al primer curso. En el extremo de la apuesta por la optatividad del alumnado, se encuentra Castilla y León o Cantabria, que dejan en manos del estudiante decidir si cursar otro idioma además del inglés en la ESO y Bachillerato.
Por esta razón, señalando el incumplimiento de la Carta Europea del Plurilingüismo, los acuerdos franco-españoles y la competencia plurilingüe prevista por la legislación española en materia de educación (LOMLOE), el también miembro de la Comisión de Asuntos Europeos en Francia concluye que la regresión que ha experimentado la segunda lengua extranjera en España, y concretamente, en Andalucía “se ha convertido, sin lugar a dudas, en un problema importante en la calidad de nuestra relación bilateral con España”.
Acuerdos que no se respetan.
Entre los acuerdos que Frassa pide al Gobierno de su país que se revisen, se encuentra la Declaración conjunta del Tratado de Barcelona firmado entre Francia y España en enero de 2023, donde se recoge que “ambos países consideran la promoción de la enseñanza de las lenguas francesa y española en sus respectivos sistemas educativos como una prioridad”. Asimismo, el Tratado de Amistad entre Francia y España firmado ese mismo año establecía en su artículo 18 que “para favorecer el aprendizaje y la difusión mutuos”, las partes “desarrollarán la enseñanza de la lengua francesa y de la lengua española en sus respectivos países.”
Mucho antes, el Estado español ya asumió el compromiso de la citada Carta europea sobre el Plurilingüismo (2005), en cuyo apartado de educación incide precisamente en la necesidad de promover el aprendizaje de más de un idioma extranjero: “Desde Infantil, el sistema educativo debe ofrecer una educación plurilingüe y desarrollar las habilidades de aprendizaje autónomo necesarias para aprender nuevas lenguas a lo largo de la vida. Esta misión no consiste en absoluto en permitir que se consolide una única lengua extranjera como lengua de comunicación mínima con fines puramente comerciales”.
Fuentes del Ministerio de Educación consultadas por este periódico discrepan con el senador francés y niegan que se estén quebrantando los pactos bilaterales “por no ser tan específicos” en su redacción. Apuntan también que la normativa andaluza “no contraviene la ley”, aunque recuerdan que el diseño curricular compete a los gobiernos autonómicos.
Concentrarse únicamente en la lengua materna y el inglés, es decir, un bilingüismo de facto, es un error y un empobrecimiento para Andalucía y para el futuro de Europa
El “error” de fomentar el bilingüismo y no el plurilingüismo.
Con todo, el senador de la República francesa se ha sumado a la preocupación de la plataforma andaluza por la Cultura y Enseñanza de Lenguas Europeas (CELE). Esta organización, que aglutina en su mayoría a docentes de segundas lenguas extranjeras, lleva años alertando de que “las políticas del PP al frente del Gobierno andaluz venían a certificar la muerte del plurilingüismo en el sistema público de Andalucía”, toda vez que se han traducido en recortes del segundo idioma en el diseño curricular.
En línea con lo que defiende la plataforma CELE, el miembro de la Cámara Alta francesa rechaza la apuesta del Gobierno andaluz por “reforzar” la enseñanza del primer idioma (que suele ser el inglés), al otorgarle mayor carga lectiva junto a la Lengua Española y a las Matemáticas en su adaptación de la normativa estatal a la realidad de las aulas andaluzas.
“Concentrarse únicamente en la lengua materna y el inglés, es decir, un bilingüismo de facto, es un error y un empobrecimiento para Andalucía y para el futuro de Europa”, afirma a ese respecto Frassa. Al hilo, recuerda el liderazgo que hasta ahora ha ostentado la comunidad andaluza en materia de enseñanza de lenguas extranjeras: “Andalucía, que lideraba España en 2018 en la enseñanza de idiomas extranjeros, no puede cerrarse hoy en sí misma”, añade en su respuesta a las preguntas formuladas por la edición andaluza de elDiario.es
Por lo pronto, la decisión del Gobierno de Moreno de eliminar el segundo idioma de tercero y cuarto de Primaria en 2020 –tras haber reducido a la mitad, un año antes, el horario en quinto y sexto– se ha traducido en un desplome en el número de matriculaciones en el curso 2021-2022, según los últimos datos publicados por el Ministerio de Educación y Formación Profesional. Si bien los estudiantes andaluces siguen a la cabeza en escoger una segunda lengua extranjera en Primaria y Bachillerato, las cifras confirman que la comunidad ha experimentado un retroceso en cinco años, pasando de un 67,7% de matriculaciones en el curso 2017-2018 a caer hasta el 40,3% un lustro después.
Lazos con Andalucía.
El senador Frassa representa, además, a los ciudadanos franceses que viven fuera del país galo y, en este sentido, recuerda que “los vínculos” entre su país y Andalucía “están arraigados en una historia rica, marcada por numerosas influencias culturales, científicas y comerciales a lo largo de los siglos”. Al enumerar los lazos que unen a la República Francesa con Andalucía, Frassa destaca también que “los diversos acuerdos de cooperación franco-españoles han estimulado el turismo y las inversiones” en esta comunidad.
Se traspasa república por no poder atender, preguntar por Karolo, Karl, Carolo, Carlos, Carlitos, Carles Puigdemont, o Charles
Sant Carles Puigdemont fue santificado al curar a los 900 heridos por las fuerzas de ocupación españolista el 1 de octubre de 2017.
2020 Breve historia de la difunta República de Catalunya: Una ucronía no del todo improbable, Kindle Edition, Ultano Kindelan.
Esta historia es una amable ensoñación del autor, en la que se imagina la aparición de una República de Catalunya consentida por el Estado Español, el cual, en consecuencia, retira la nacionalidad española a siete millones y medio de catalanes.
Desprendida Cataluña de la Unión Europea, y despojados los catalanes de su nacionalidad de origen, la nueva nación y sus súbditos quedan inmediatamente aislados, dependientes del reconocimiento de la comunidad internacional, quien no ve con agrado la maniobra española y, menos aún, la aparición repentina de un nuevo país que podría traer inestabilidad al alentar movimientos similares.
Extranjeros de nueva planta, los catalanes no pueden viajar, salvo a su antigua patria, España. La suya, la República de Catalunya, emite su propia moneda, el ECU, o bizcoin, que sustituye al Euro como divisa nacional. El independentismo desencanta en pocos días a los catalanes, bloqueados dentro de sus fronteras, tomando la situación un rumbo esperado por pocos.
El relato es una cronología de hechos ficticios, pero a los que el autor ha procurado disfrazar con las dosis de verosimilitud necesarias para mantener la curiosidad del lector y hacer que este se pregunte qué pasaría si, efectivamente, algún día Cataluña se independizara.
La diagonal de Barselona se plantará de palmes, algunes datileres, y lo carré Balmes se cambiará a Carrer Palmes.
Nosaltres sols!
Publicació adherida a la unió catalanista.
20 cts.
Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.
Redacció i administració: Canuda, 14, pral.
El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.
LA CATALUNYA ESPANYOLA.
Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.
Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.
Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans.
¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!
A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.
De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!
Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.
Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.
La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.
El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.
El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”
Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?
¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...
Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!
Pàgina 2.
Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.
Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.
Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.
Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?
Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.
A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.
Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?
Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.
Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.
Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.
La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.
SOLUS.
