SEGONA JORNADA. NOVELA SEGONA

Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.

De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:

Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San Julián moltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.

Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns y homes de mala vida y condissió.

Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:

- Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A lo que Rinaldo va contestá:

- En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre, paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.

Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per anell - «Falta te fará, perque, si no fallám, tealbergarás ben mal segóns me pareix». Y después li va di:

- Yo tamé hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per no resádixára de albergám be; y esta nit podréuvore quí se albergará milló, o vos que uhau fet o yo que no hay resat. Be es verdat que yo en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solíe dím, de grandíssima virtut.

Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seucamí, y esperán lo puesto y ocasió per al seu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltá yrobá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:

- Ara mires a vore si lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos donará. Y, vadejánlo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo, veén que lo assaltaben, no va fé res per ajudál, sino que donán la volta al caball, no se va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y nevánencara mol, no sabén qué fé, veén arribada ya la nit, tremolán y castañejánliles dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún amagatall aon puguere passála nit sense morís de fret; pero no veénnecap perque no fée mol que habíe ñabutguerra an aquella comarca y tot se habíe cremat y arrasat, espentat pel fret, se va adressá, trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo seu criat habíe fugitallí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li enviaríe Déu.

Pero la nit tancada lo va agarrácasi una milla lluñdel burgo, per lo que va arribá allí tan tart que, están les portes tancadesy barrades y los ponseixecats, no va pugué entrá a dins. Plorán en doló y desconsoladamen, buscabe al voltán aón podríe embutís per a que al menos no li nevare a damún; y per sort va vore una casa sobre les murallesdel burgo com un balagosto cap a fora, y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánsen allí y habén trobat una porta daball de aquell alero, com estabe tancada, reunín una miquetade palleta que per allí prop ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficaten ell. Pero San Julián, que lo volíe be, sense tardá mol li va proví un bon albergue. Ñabíe aneste burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la seua disposissió la fée está. Y vivíela Siñora an aquella casa damún del ráfec aon Rinaldo se habíeanat a refugiá. Y lo día d´abánshabíe vingut lo marqués aquí per a gitásper la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.

Y están tot preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta, portabe notíssies al marqués per lesque va tindre que ficás en camí en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare, va colá rápidamen. En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va pensá en ficás al bañ preparat per al marqués, después de sopá y después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá a dins del bañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora al bañ, va sentí losplos y lo tremoláde Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una sigüeña. Y cridán a la seuacriada, li va di:

- Ves a baixy mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada hi va anáy, ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe articulá una paraula, quí ere y cóm y per qué estabe allí li va pugué di, y después va escomensá a rogálique, si fore possible, no lo dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió, va torná a la Siñora y tot lay va contá; y ella, tamé sentín Piedat, sen vaenrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades servíe per a les entradesde amagatontes del marqués, y va di:

- Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.

La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la vaobrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:

- Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes invitassións, uva fé de bona gana, y reconfortat en aquella caldoreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns, y una vegá ficades pareixíen fetes per an ell; y esperán a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lohabíen librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc a la enchumenera de un dels salóns, va aná cap al raconet del foc y li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:

- Siñora meua, se ha vestit y es un bon mosso y pareix persona de be y de bones maneres.

- Ves- va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.

Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li vadoná les grássies pel benefissique li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lova fé assentás a la vora del foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portatallí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pelseu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per loque se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobál pel matí.

Después de que la taula se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo anella, rentades les máns, se va ficá a sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades ficatlos ulls damún y apressiánlo mol, y com lo marqués ya no vindríea gitás en ella, tenín laganeta sensualdesperta al cap, después del sopá, eixecánse de la taula, a la seua criada li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat, disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada, veén lo dessich de la seua Siñora, la va animáa seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirálamorosamen, li va di:

- ¡Ay, Rinaldo!, ¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y unes cuantesrobes que hau perdut? Confortéutos, alegréutos, estéu acasa vostra; y mes vull dítos: que, veéntos en eissesrobes damún, que van sé del meu difún home, me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de abrassátos y de besátos, y si no haguera tingut temó de desagradátos per sert que uhauría fet.

Rinaldo, sentín estes paraules y veén rellampegáals ulls de la dona, com no ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:

- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me vau tráure, gran sanguangadasiríe la meua si yo tot lo que puguerasétos agradable no me ingeniara en fé; y aixina, contentéu lo vostre dessich de abrassám y besám, que yo tos abrassaré y tos besaré bena gust. Después de aixó no van calé o cáldremes paraules. La dona, tota ruenta dedessich, se li va aventá alsbrassos; y lo va apretá mil vegades, lova besá y atres tantes vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí sen van aná cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntálo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después deeixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechatper dingú, donánli algunes robes y omplínlila bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare en secreto, habénli enseñat primé quincamí teníe que seguí per a entráal burgo a buscá alseu criat, per aquella portetaper aon habíe entrat lo va fé eixí. 

Ell, al aclarís lo día, donán mostresde vindre de mes lluñ, ubertes lesportes, va entrá an aquell burgo y va trobá al seucriat. Después, vestínseen les atresrobes que a les alforjes s´habíen quedat, y pensán en montáal caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandrínsque la nit anterió li habíen robat, per un atra malesafeta después, habíen sigut pessigats y portatsan aquell castell y, per confessió, li va sé restituítlo caball, les robes y los dinés y no va pédre mes que un parell de liguesde les calses (míches)de les que no sabíen los bandolerosqué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsálos peus al aire.

TERSERA

PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La história contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miránse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que históries paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassións, y ella en alegre rostro, miránla, va escomensá:

Me contente que haigám demostrat en les históries quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostrátos, en la história que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.

Monferrato

Habíe lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero)de la Iglesia, passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada; y parlánse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermossíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habéla vist may, va escomensá a amála en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los hómens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimánse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipassió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.

Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitála; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les órdens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amaníls ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polleslloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés (cocineros) que prepararen uns cuans plats per a lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirála li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenénse encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratála.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exeléns, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que fóren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundánsia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassáls, com mol de aixó se maravillae, no va volé péndre ocasió de féla parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:

- Dama, ¿náixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va enténdre mol be la pregunta, pareixénli que segóns lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.

Lo rey, sentides estes paraules, be va enténdre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anánsen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomanánlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA

LO LLIBRE DELS POETAS, FRANCESCH PELAY BRIZ.

LO LLIBRE DELS POETAS

CANSONER DE OBRAS RIMADAS 

DELS SEGLES XII, XIII, XIV, XV, XVI, XVII Y XVIII

ACOMPANYAT DE NOTAS Y DE UN PRÒLECH (tos agrade la Y griega? Aquí fique pròlech, y mes avall prólech, a vore si tos aclariu en les tildes, assompats)

PER

FRANCESCH PELAY BRIZ.

https://es.wikipedia.org/wiki/Francesch_Pelay_Briz

No confundí o confondre en lo gallego Ramón María del Valle-Inclán, que va naixe al 1866 a Villanueva de Arosa, Vilanova de Arousa (carallo, Vilanova, como la de la Geltrú)

BARCELONA: 

ESTABLIMENT TIPOGRÁFICH-EDITORIAL DE SALVADOR MANERO, 

Rambla de Sta. Mónica, núm. 2, - Ronda 128. 

1867. 

ES PROPIETAT. 

AL MESTRE EN GAY SABER 

EN VÍCTOR BALAGUER 

«Qui be estima 

may oblida.» 

F. P. Briz.

Septembre de 1867. 

OBRAS DEL MATEIX AUTOR. 

LA MASÍA DELS AMORS, poema en XII cants. 

LO BROT D'ACHS, rimas. 

CANSONS DE LA TERRA, cants populars catalans; 2 volums. 

MIREYA, traducció en vers. 

LAS SET BALADAS.

AUSIAS MARCH, reimpressió de las obras d'est poeta. 

LO LLIBRE DE LES DONES, de Jaume Roig, reimpressió. (L'Espill)

CALENDARI CATALÁ (anys 1865, 1866 y 1867), escrit per los mes coneguts poetas catalans mallorquins y valencians. 

LO LLIBRE DELS ANGELS, en vers. 

LA CREU DE PLATA, drama en 3 actes. 

QUI S'ESPERA 'S DESESPERA, comedia en 1 acte. 

EN PREPARACIÓ.

CANSONS DE LA TERRA: 3.r volum. 

(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: comentarios entre paréntesis y cursiva. En el texto html no están en cursiva. En el libro editado no estarán. )

PRÓLECH. 

En los segles XII, XIII y part del XIV se pot ben dir que la verdadera literatura catalana no existia. Be es cert que hi havia aquí en Catalunya infants, prínceps y fins reys (de Aragó) que componian trobas, be es veritat que imitavan á aqueixos un aplech de cavallers tots ells de clarejant ingeni y molta inspiració; emperó precís es confessar que no passavan de ser uns trists imitadors de la escola provençal que llavoras s'havia ensenyorit de las principals corts y de casi totas las liras dels poetas del mitjorn de la França, Italia, Espanya y quelcuns de Inglaterra. No mancá tampoch un emperador (1: Frederich Barbarroja) que compongués en esta llenga aquella tan coneguda cansó que diu aixís: «Plasmi cavaller francés - e la dona catalana...» Los trobadors catalans prenian dels de mes enllá del Pirineu, formas, llenga, estil y fins moltas vegadas tambè lo argument de sos cants. 

(Frédéric Ier, empereur. On lui a attribué les vers suivants, qui ne se retrouvent dans aucun de nos manuscrits:

Platz mi cavalier frances,

E la donna Catalana

E l' onrar del Ginoes

E la cort de Castellana,

Lo cantar provensales

E la danza trevizana

E lo corps aragonnes

E la perla julliana,

Las mans e caras d' Angles

E lo donzel de Thuscana.

Nostrad. 28. Crescimbeni, 16. Bastero, 82.)

(Senes breu de parguamina,

Tramet lo vers en chantan,
En plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.)

Aixó no podia crear per sí sols una literatura verament catalana, mes podia influir molt y molt en que eixa literatura comensás á péndre peu.
Y aixís fou. Las ganas de imitar á tot lo que 's feya en Provença, portá als fills del nostre pais á la lloable imitació de las festas literarias que, aprop de las Alpinas, eran conegudas ab lo nom de corts d'amor. Un rey poeta ó, mes ben dit, un poeta rey fou qui, cridant á Barcelona á dos dels que jutges havian estat á Tolosa, feu naixe en la ciutat dels comptes los certámens que tants bons fruits havian de dar y tant havian de ferhi en la, mes que regeneració, vera creació de la literatura de la nostra llenga. En efecte á Joan primer se déu la verdadera naixensa de la escola catalana; en aquells certámens s'hi troba ja á poetas que volentse desfer dels lligams que á son pensament posava lo tindre que parlar en una llenga sávia, trencant casi del tot ab la tradició literaria, prenen á la llenga de la terra (por cierto, muy parecida a la occitana, por mucho que la hayan maquillado, manipulado y robado de lenguas próximas) y la aixecan al igual de la que fins llavors s'havia cregut ser la única digne de espressar en rimas los pensaments dels trobadors, la provençal. 

Be es veritat que est cambi no 's poguè fer de una manera que res que desitjar deixés, be es cert que molts provençalismes vingueren á enlletgir á la llenga (ja ja !!) que, fins llavoras parlada solzament pèl poble y cantada pèls jutglars, anava á ferse escoltar de tot un regne y á dictar lleys, un segle desprès, á la que avuy anomenan dolsa parla castellana. (ja ja!) Los modismes del Provençal y moltas paraulas que, perque los consideressen vulgars ó mal sonants en la nostra propia, van péndre dels trobadors de Provença los nostres poetas, vingueren á figurar entre los mots de la llenga de nostre pais. Esta barreja deslluhí alguna mica la dolsura dels lays y sparsas dels trobadors catalans, emperó considerant lo pas que acabavan de donar mirantlo des de abans del segle XIV y no de desprès en çá, trobarém que ben, ben contents devem estar de aquells provençalismes, terminacions y defectes, perque ells eran com lo boll que tapava 'l grá, boll que mes tart lo vent del bon gust podia arrebassar, si no del tot en la major part. 

Lo que mes crida la atenció entre 'ls trobadors de aquell temps es la originalitat en la forma. Veyémlos rompre quasi del tot ab las rimas per parellas (que sols guardaren per la codolada); veyémlos escullir com á metro predilecte la vintena en bordons de onze sílabas, trencadas per l'accent en la quarta, y trobém las endressas y tornadas que es lo que mes carácter de originalitat dona á llurs obras. 

Aquesta llavor es la que ixqué (no escribe surtí? qué cosa más rara!) dels «Jochs florals» creats per Joan I. Aquesta llavor devia donar fruit, y 'l donguè en lo segle XV. 

Lo segle que acabém de nomenar es lo segle d'or de nostra literatura. (se pasa de imbécil este tío, lo normal en la Renaixença) 

En ell figuran los noms de nostres mes coneguts poetas, en ell se escriu en tota classe de metros, en ell pren forsa lo geni literari catalá y llansa al mon unas esparsas que guanyan á son autor lo títol de príncep dels poetas catalans, y un llibre que pavre ve á ser de la novela picaresca. Ausias March, Jaume Roig, Roiç de Corella, Fenollar, Rocabertí y tants altres coneguts y respectats noms son los que omplan de cap á cap tot lo espay d'est segle (el siglo de oro de la literatura valenciana, por supuesto). Ben bè de planye es que tanta sava poética com hi hagué llavors (en el reino de Valencia), no servís per donar fi á la bona obra que 'ls poetas del segle XIV havian comensat, y per esborrar lo desig de fer imitacions, desig que privava als trobadors lo esse del tot original. Lo travall dels poetas de las darrerías del catorzé segle fou del tot perdut. Fins lo mes privilegiat dels trobadors de aquella época no 's desdenyá de abeurarse en la font de la poesía italiana, (como los catalanes de la provenzal, copiones embusteros) essent aixís que de mes apropiada á la sanch de sas venas (en el catalán moderno post Pompeyo Fabra, de les seves venes) n'haguera trobat en sa mateixa terra. Sí (hoc en catalán antiguo, dialecto OCcitano); fins Ausias March, lo mes inspirat del poetas catalans (era valenciano, hasta la wikipedia o wikitrolas no miente en esto, y usaba la lengua valenciana), no pogué lliurarse de la malaltía aquesta y arribá á traduhir en vers las passions de son cor, del mateix modo com ho havia fet abans qu'ell lo gran Petrarca. 

(Y muchos otros poetas antiguos, pedazo de alcornoque) 

Y no content ab aixó, encara va fer mes. Sos martiris de amor nasqueren lo mateix jorn en que van naixe los del poeta italiá (1). 

(1) Era 'l giorno ch' al sol si scoloraro... (Sonet III. - Petrarca.) 

(Verdaderamente, cuesta leer tantas imbecilidades del alucinado catalanista Briz. Giorno : jorn : jour : día, dia)

No es aixó voler menysprear al gran trobador, ço es planyes' de un mal. Lo dir que 'l sol tè tacas no es dir que sia lleig, es fer entendre que fora mes hermòs si no 'n tingués cap (tú si que estás tacat). 

La prova de que Ausias fou un geni, nos la dona lo mateix rey dels poetas castellans de sa centuria. Lo dòls Garcilaso, lo qui diuhen creador del endecasílabo; aquest tan alabat poeta, no s'envergonyí de péndre per mestre á nostre Ausias (no ere vostre, ere valensiá, cap de soca), y feu mes que imitarlo, fins lo traduhí en quelcunas parts: qui d'aixó dupte, llegesca la tornada del cant XLIX (49 pera los de la Cup) de Ausias March y 'l sonet XXVII de Garcilaso (1).

Lo trobador valenciá fou sens disputa lo primer poeta de son temps, mes ab tot no fou lo mes original; precís es confessarho. Creyém de bona fe que aquest va ser Mossen Jaume Roig, lo autor del Libre de les dones (lo spill, Espill, no miray ni mirall ni miralh, l'Espill, speculum latín). 

Be es veritat que en cambi tè est poeta molts defectes que no enlletjeixen (qué palabra más fea!) á las obras d'Ausias, com son paraulas afrancesadas (y de dónde viene este plural paraulas y adjetivo afrancesadas? De Francia, cabeza de chorlito, de la lengua occitana) y algunas presas (algunes preses, de prendere latín; tomadas, prestadas; el castellano usa -as al final, como el dialecto catalán pre Pompeyo Fabra) del castellá; (y escribe castellá, con tilde á y no à, y no escribe español o espanyol) 

no cap pas (muy francés este pas apoyo de la negación, lo están intentando eliminar actualmente del catalán nuevo para que no se parezca tanto al occitano, ni al francés, ni al castellano, ni etc) 

cap mica de dupte de que hi ha alguns provençalismes en lo spill; (pues claro, también hay provenzalismos en el dialecto catalán del 2021; quien dude, que lea algún texto en occitano; por ejemplo, lou tresor dóu Felibrige de F. Mistral) mes ab tot y aixó, la naturalitat, dolsesa, gracia (sin tilde à) y facilitat, fan á n'aquest poeta, si no 'l primer de la centuria, lo mes catalá de son temps. (Este idiota también se debía pensar que era el más catalán de su tiempo, pero en 2021 seguimos teniendo los mismos idiotas, quizás alguno más) 

La riquesa de consonants, la dolsa manera de lligar las frases, lo fons de ciencia (al autor le falta un gran fondo de ciencia, pero lo disimula bien) que hi ha en cada capítol, la amarganta doctrina que encobreixen sos riallers versos, la variada y profitosa descripció de costums de sa época, fan de son llibre una joya de inapreciable valor. Si val ó no, ho proban las moltas edicions que del mateix s'han fet (2). 

(1) Amor, amor un hábito he vestido 

del traje de tu tienda bien cortado, 

al vestir le hallé ancho y holgado (se encuentra i latina en castellano)

pero despues estrecho y desabrido. 

(2) S'ha imprés en 1531 - 1532 - 1564 (o se duplica el 1564, o el primero es 1561) - 1562 - 1735 - y derrerencament (darrerament; últimamente) en 1865 l'ha donat á la estampa lo llibreter Joan Roca y Bros, Argentería, n.° 44. 

(1) La Comedia de la gloria d'amor. 

(2) La dama Sans merci, d'Alain Xartier. 

(3) En efecte, des del segle XVI en avant se pot dir que fuig de Catalunya (Puigdemont y datres al segle XXI) l'esperit catalá. Totas las composicions mes que originals semblan traduccions castellanas. 

(4) Sens dupte un dels bons poetas que en aquest espay de temps se distinguí fou Guerau de Montmajor. En ell s'hi veu renaixe l'esperit catalá y 'l geni de Jaume Roig, Llegéscanse las mostras qu'en posém en lo cos del Cansoner. També 's deuhen citar ab algun respecte y com escepció del mal gust de la época Boschá, Serafí, y alguns altres. 

Ara be, si aqueixos dos poetas no 's saberen lliurar del contagi (el mermado este no supo librarse del contagio catalanista), del desig de imitar á italians y francesos, com ja 's pot soposar, molt menys se 'n lliuraren los altres que no tenian tanta representació en las lletras catalanas. (les lletres catalanes en el catalán inventado, que por cierto, es una pura copia de la lengua valenciana) 

Perçó veyém á Rocabertí (Vezcomte de Rocaberti), lo qui fou general de las tropas del rey En Joan II, (Juan II de Aragón, padre del príncipe de Viana, situada en el reino de Navarra; después de morir se sigue llamando primogénito a Fernando II de Aragón, el católico, Ferran, Ferrán, Ferdinando, etc. ) compondre un poema (1) y robar títol, metro, esperit y fins certas descripcions al gran poeta florentí Dant. 

(Dante, autor de la divina commedia, y “de vulgari eloquentia”, donde escribe sobre las lenguas vulgares, la lengua de “oc”, la que se habla todavía en Cataluña, pero prescindiendo del oc, hoc, òc: sí afirmativo 

- excepto en el aranés - para que no se note demasiado el parentesco del dialecto catalán con la lengua OCcitana. Además, esta gente suele quitar letras a algunos nombres, para ahorrar tinta: Octavio, como Serret de Valderrobres, Octavi; Boecio, Boeci - alguna obra traducida al romanç catalanesch; Arturo, como Quintana y Font, Artur; Abundio, Abundi) 

Trobém á Francisco Oliver traduhint á un poeta francés (2). A un Romeu Lull (y lo escribe bien, Lull, con L y ll al final) que troba en italiá, y á molts altres que en les (antes se encuentra: las) darrerías del segle XV y comens del XVI fins comensan á imitar als poetas que algun dia havian sigut imitadors de la escola catalana). (me pixo de riure en este home) 

En va alguns, com Bernat Fenollar, Roiç de Corella, Gazull y altres tractaren de deturar (aturar) la corrent que al mal gust los duya. 

Lo riu que ple de sava é inspiració eixit havia de Ausias March, desprès de algunas paradas de mes ó menys bona recordansa (4), se deturá en lo estany (com lo de Bañoles, Banyoles, Banyolas) del mal gust del segle XVII, representat pel grosser, corromput y gens natural poeta Vicens García. Des d'aqueix ençá sols trobém dos que pugan cridar la atenció de la gent de bon criteri, y son Geroni Ferrer de Guisona y Fontanella. 

Per çó nos havem estés tant y tant en nostre cançoner en dar mostra dels trobadors del segle XV y passém tan de llarch per sobre 'ls poetas dels segles XVI, XVII y XVIII. Apar mentida que après de tanta ufana, arribés á tanta miseria nostra historia literaria. (Pos espérat a vore lo catalá al 2050)

___

Ara devem parlar una mica del ordre que havém seguit al arreglar nostre cansoner. (arriba cansoner, aquí cançoner, s, ç)

Hem comensat pèl segle XII perque creyém que si be las obras que en ell se van compondre no son escritas en la llenga del pais, ho son los qui las escrigueren, 

(yo voy a hacer un libro de la lengua sevillana con autores nacidos en Sevilla y otro de la lengua manchega con autores nacidos en La Mancha, aunque sean de lugares de cuyo nombre no quiero acordarme; y otro de la lengua canaria con autores canarios, como Ángel Guimerá, nacido en Santa Crotz de Tenerife, el 6 de maig de 1854) 

y sent aixís deuhen esse coneguts com á trobadors fills de Catalunya. 

(Pepe Rubianes es compatriota de Francesch Franch Bahamonde, Rajoy, Fraga Iribarne, Rosalía de Castro, Manuel Rivas, etc...) 

De tots quants hem trobat poesías n'hem publicat, no pera fer una colecció completa de rimas, sí sols pera que tothom puga haver á las mans una mostra del estil dels principals autors. De cada segle hem citat los noms dels poetas (els noms dels poetes) mes coneguts. 

Dels que van senyalats ab una estrella (caray, no harían eso los Nazis, NationalsoZIalisten, socialistas alemanes de Ataúlfo, Adolfo, Adolf Hitler, unos 60 años después de publicarse este libro?) no n'hem publicat mostras, ó be perque no las hem trobadas, ó be perque las qu'han vingut á nostras mans están despossehidas de tota classe de mérit. Hem publicat molt de certs poetas (se lee poetás) com Fenollar, Scrivá, Corella, Stela y alguns altres del segle XV, perque, que nosaltres sabém, no n'han vist molts trossos lo comú de la gent. 

Dels que ja tenen las obras publicadas, com March, Roig, Lull y algun altre, no mes ne doném una petita mostra, tota vegada que será fácil á qualsevol que llegirlos vulga lo tindrels desseguida. Los hem colleccionat per segles y per ordre de abecedari, perque sia mes fácil trobar al poeta que 's desitja: aixó 'ns ha fet incorre en la falta de posar mes al davant poetas que devian anar mes al derrera, l'ordre cronológich n'ha rebut, emperó hi ha guanyat la claretat: á mes tingas en compte que 'l llibre que avuy oferim al públich se titola «Cansoner» y no «Estudi sobre 'ls poetas catalans.» Lo que fora indispensable á eix últim, no es necessari al primer. Acompanyém cada mostra de cada poeta d'algunas notas y una taula de totas las altras obras (totes les altres obres post Pompeyo) que del mateix coneixém. Aixó, que sembla res, posa en camí de trobar totas las rimas de cada trobador, y es una taula que algun dia pot servir per fer un verdader y complert cansoner catalá, (tendréis que añadir los poemas en gallego, que se parece mucho al catalán, tanto moderno como antiguo) que Deu vulla que 's fassa com mes aviat millor! 

Pera que sia mes fácil lo trobar un determinat poeta, á la cua del llibre hi há (como el burro o ase catalán: iá, iá) una taula de autors per ordre alfabétich ab la página en que 's troban las obras de quiscun 

d'ells. 

Aquest es lo treball que oferim al públich despossehit de mérit, mes plé de vers desigs de que servir puga als que tenint mes forsas que nosaltres, pensin un dia en enriquir la nostra llenga ab una bona, llarga, profitosa, y ben escrita historia de la literatura catalana. 

F. P. B. (Francesch Pelay Briz, el iluminado catalanista)

OBRAS QUE S'HAN TINGUT AL DAVANT AL FER EST LLIBRE. 

Las obras que han servit pera arreglar est Cansoner son las següents: 

Lo jardinet d'Orats. 

Artículos sobre 'l cancionero de Zaragoza, per En Víctor Balaguer. 

Crónica de R. Muntaner, edició publicada per En Anton de Bofarull. 

Notas al Canto del Turia. 

Los Trovadores en España, per En M. Milá. 

Jochs florals de 1865. 

Obras rimadas de Ramon Lull, edició complerta publicada per En G. Rosselló. (He editado este libro de Gerónimo, Geroni o Geróni Rosselló; pone “idioma catalan-provenzal”; disponible en regnemallorca.blogspot.com y en Amazon)

Historia de la literatura catalana, per M. Pers. 

Historia de Cataluña, per V. Balaguer. 

Diccionario de Autores catalanes, per T. Amat. 

Obras poéticas de Vallfogona. 

Gramática catalana de Ballot. 

Ensaig sobre la historia de la literatura catalana, per F. R. Camboliu. 

Relato de las fiestas para la canonización de S. Raimundo de Peñafort, publicat per Rebullosa. 

Y á mes alguns manuscrits del segle XVI, y algunas copias del cansoner de Zaragoça que tè 'l señor Balaguer y que de tot grat nos ha deixat pera poder trauren'lo que 'ns servís. 

SEGLE XII. 

Anfós II. - Bergadan, Guillem de. - Cabrera, Guerau de. - Mataplana, 

Huch de. - Vidal, Ramon. 

LO LLIBRE DELS POETAS. 

ANFÓS II. 

(Alfonso II de Aragón, Alfons, N'Anfos, Ildefonso, Adefonso; Huesca, 1157 - Perpiñán, 1196; rey de Aragón: 1164 (Petronila hace la donación del reino de Aragón - 1196. 

https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n#/media/Archivo:Testimonio_documental_del_nacimiento_de_Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n_en_Huesca.jpg

Le sucede Pedro II de Aragón, que también dictaba bandos en occitano de Aragón, “als presentz”. Algunos hablan del “catalán de Aragón”: es como hablar del “Manchego de Segovia”) 

Per mantas guizas m'es datz 

joys e deport e solatz; 

que per vergiers e per pratz, 

e per fuelhas e per flors, 

e per temps qu'es refrescatz, 

vei alegrar chantadors: 

mes al meu chan neus ni glatz 

no m'ajuda, ni estatz, 

ni res, mas Dieus et amors. 

E pero ges no-m desplatz 

lo belh temps, ni la clardatz, 

ni 'l dous chans qu'aug pels playssatz, 

dels auzelhs, ni la verdors; 

qu'aissí-m suy ab joy lassatz 

ab una de la melhors 

qu'en lieys es sens è beutatz; 

per qu'ieu li don tot quan fatz, 

e joys e pretz et honors. 

En trop ricas voluntatz 

s'es mos cors ab joy mesclatz, 

mas no sai si s'es foudatz, 

o ardimens, o paors, 

o grans sens amezuratz, 

o si s'es astres d'amors; 

qu'anc, de l'hora qu'ieu fuy natz, 

mais no-m destreys amistatz, 

ni-m senti mal ni dolors. 

Tan mi destrench sa beutatz, 

sa proeza e sa bondatz, 

qu'ieu n'am mais sofrir en patz 

penas e dans e dolors, 

que d'autra jauzens amatz 

grans bes faitz e grans secors; 

sos homs plevistz e juratz 

serai adés, s'a lieys platz, 

denan totz autres senhors. 

Quan mi membra dels comjatz 

que pres de lieys totz forzatz, 

alegres suy e iratz; 

qu'ab sospirs mesclatz de plors 

me dis: «- Belhs amics, tornatz 

per mercé, vas me de cors;» 

per qu'ieu tornaray viatz 

vas lieys, quar autre baysatz 

no m'es delietz ni sabors. 

GUILLEM DE BERGADAN. 

Al temps d'estiu quan s'alégron l'ausel 

e d'alegrer cánton dolz lais d'amor, 

e ill prat s'alégron que 's véston de verdor, 

e carga 'l fuoill e la flor e 'l ramel, 

s'alegran cill qui an d'amor lor voill; 

mas eu non ai d'amor si ben l'a 'm voill, 

ni pos, ni dei aver nuill alegratge 

quar eu ai perdut leis per mon solatge 

e s'anc fui gais ara sui d'ira ples. 

Et ai dret qu'ab ira me capdel 

e que jamais non dezir foill ni flor 

qu'anc hom de carn non ac ira major 

et adés creis quan venc al temps novel, 

et es ben dret se 'm ir ni 'm plaing ni 'm doill, 

pos la gensor iraz laisei, so 'm duoill, 

pogués vezer, don per pauc non euratge; 

mas non m'ir tan qu'en lais son seignoratge 

ni 's loinc de leis mos cor ni ma fes. 

Quar si tot sui loing del sieu cor cortés 

per ma foudat qu'eu non poc lei vezer 

que fai son prez plus loing d'autra saber 

eu teing vas lei los (ueils?) del cor amdós; (uèlhs; ulls; ojos, güellos)

quar on om plus s'en loing ni sel s'en part 

de loing s'en fai plus pres en tota part; 

taing s'espan de mi dons (es?) saubut 

lo seu ric prez qu'a mon cor retengut, 

que quan ill n'es plus lonc meill li sui de pres. 

Per drez lei prez mos cors e ma razós 

qu'aprés mainz mals jauzir d'un bon esper... 

_____

Chansoneta leu e plana 

leugereta, ses ufana 

farai e de mo marqués 

del trachor de Mataplana 

qu'es d'engans frasitz e ples. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 

Marqués ben áion les peiras 

a Melgurs de pres Someiras 

on perdés de las denz tres; 

ni ten dan que las primeiras 

i son e no i páron ges. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frazitz e ples. 

Del bratz no 'us pretz una figa 

que cabrella par de biga 

e portatz lo mal estés, 

obs i auriatz ortiga 

que 'l nervi vos estengués. 

A marqués, marqués, marqués 

d'engans es frasitz e ples. 

__

ALTRAS OBRAS d'EST POETA. 

I. Quant vei lo temps camjar é refredir. 

II. Lai on hom melluyr' e revé. 

III. Mais volgra chantar a plazer. 

IV. De Bergadan, d'estas doas razós. 

V. Amics sénher no 'us ho cal dir. 

VI. Juglars no-t desconortz. 

VII. Un sirventés ai encor a bastir. 

VIII. E fetz una mespreison. 

IX. Ben ai auzit per cals rasós. 

X. Amichs marqués, enquera no n'a gaire. 

XI. Talans m'es prés d'En Marqués. 

XII. Cossirós cant é plang é plor. 

XIII. Bernatz ditz de Baisseill. 

XIV. Ara mens que la neu e l'frei. 

XV. Trop ai estat de corna de mouton. 

XVI. Eu no 'n cuidava chantar. 

XVII. Chanson ai comensada. 

XVIII. Un sirventés mieu voill far. 

XIX. Mal o fe lo bisbe d'Urçel. 

XX. Ben fo ver qu'En Berguedan. 

XXI. Un trichaire, preste laire. 

XXII. Reis, s'anc nuls tems fos francs ni larc donaire. 

GUERAU DE CABRERA. 

Cabra juglar, 

non puesch mudar 

qu'eu non chan, pos a mi sab bon; 

e volrai dir 

senes mentir, 

e contarai de ta faison: 

mal sabs viular 

e pietz chantar 

del cap tro en la fenizon, 

non sabs finir, 

al mieu albir, 

á tempradura de Breton. 

Mal t' ensegnet 

cel que 't mostret 

los datz a menar ni l'arson. 

Non saps balar 

ni trasgitar 

a guisa de juglar Guascon. 

Ni sirventesc 

ni balaresc 

non t' auc dir e niulla fazon; 

bons estribotz 

non tiers pel potz, 

retroencha ni contenson. 

Ja vers novel 

bon d'En Rudel 

non cug que 't pas sotz lo guingnon, 

de Markabrun 

ni de negun 

ni d'En Anfos ni d'En Eblon. 

Jes gran saber 

non potz aver, 

si fors non ieis de ta rejon. 

Pauc as après 

que non sabs jes 

de la gran jesta de Carlon, 

con en transportz 

per son esfortz 

intret en Spaingna abandon, 

de Ronsasvals (Roncesvalles)

los colps mortals 

que fero 'l dotze compaignon, 

com foron mort 

e pres a tort, 

trait pel trachor Gonelon 

al amirat 

per gran pechat 

et al bon rei Marselion. 

Del Saine cuit 

e' ajas perdut 

et oblidat los motz e 'l son. 

Ren non dizetz 

ni non sabetz; 

pero no i ha meillor chanson. 

E de Rotlan (la Chanson de Roland; Rolando)

Sabs atretan 

coma d'aisó que anc non fon. 

Conte d'Arjús 

non sabes plus 

ni del reprojer de Marcon 

ni sabs d'Ajolz 

com anet solz 

ni de Marchari lo felon; 

ni d'Aufelis 

ni d'Anseís 

ni de Guillermes lo baron. 

De Florisen 

non sabs nien 

ni de las ganas de Milon; 

del Loerenc 

non sabs co venc

…. 

Ni sabs d'Erec 

com conquistec 

l'esparvier for de sa rejon. 

Ni sabs d'Amic 

com si guaric 

Ameli, lo sieu compaignon; 

ni de Robert 

ni de Gribert 

ni del bon Alvernatz Ugon, 

de Veziá 

non sabs co-s va, 

ni de Guondalbon lo Grizon, 

del duc Augier 

ni d'Olivier 

ni d'Estout ni de Salomon, 

ni de Loer 

ni de Rainier 

ni de Girart de Rossillon, 

ni de Daví, 

ni de Raí, 

ni de Berart, ni de Bovon. 

De Constantí 

non sabs que dí, 

de Roma ni de Prat Neiron, 

de Gualopin, 

ni de Guarin, 

ni de Sanguin, 

ni d'Olitia, ni de Dovon; 

de Guajeta 

ni d'Aigleta 

ni de Folcueis ni de Guion; 

ni de Aimar, 

ni de Guasmar, 

ni de Faquele, ni d'Orson; 

del orgoillós 

non sabés vos 

de Cambrais ni de Bernison; 

ni de Darnais 

non sabés mais 

com n'Aimeric en fos lo don. 

Mon-Melian 

vas oblidan 

on Carles fon mes en preizon. 

Ja de Mauran 

Om no 't deman 

ni de Daurel ni de Beton. 

Jes non saubés 

si m'ajut fes, 

del setge que a Troja fon. 

d'Antiochá 

non sab res ja 

ni de Milida la faison. 

Ni de Saurel 

non sabs qu'el pel 

ni de Valflor, ni de Merlon; 

Ni de Terric 

non sabs, so-t dic. 

Ni de Rambaut ni d'En Aimon. 

Ni d'Esimbart 

ni de Sicart 

ni de Albaric lo Borguognon; 

ni de Bernart 

ni de Girart 

de Viviana ni de Bovon, 

Ni de Jausbert 

non sabés cert 

ni de Folquier ni de Guion; 

ni de Guormon 

qui tot lo mon 

cuidava conquerre per son; 

ni d'Aguolan 

ni de Captan, 

ni del rey Braiman l'esclavon; 

ni del beu rei 

non sabs que 's fei, 

d'Alixandre fil Filipon, 

d'Apoloiné 

non sabés re 

qu'estors de man de Perizon; 

de Daire ros 

que tan fou pros 

qu 's defendet de traizon. 

Ni d'Olivier 

non sabs chantier, 

ni de Verdun ni de Vosprezon 

Ni de Cardueill, 

ni de Marcueill, 

ni d'Aimol, ni de Guion: 

ni sols d'Itís, 

ni de Biblís 

ni de Caumús nuilla faisson; 

de Piramús 

qui for los murs 

Sofri, per Tibes possion; 

ni de París, 

ni de Florís 

ni de Bell'Aia d'Avignon; 

Del Formanés. 

ni del Danés 

ni d'Antelmen, ni de Frizon; 

de Rainoal 

ab lo tival 

non sabs ren, ni del gran baston, 

ni de Marcueill 

con perdet l'oill 

á la porta d'un aguillon, 

ni de Bramar 

non sabs chantar, 

de l'auca ni d'En Auruzon; 

ni del vilan 

ni de Tristan 

c' amaba Icent a lairon, 

ni de Gualvaing 

qui ses compaing 

fazia tanta venaison, 

ni d'Aldaer 

ni de Rainer 

ni d'Eranberg ab lo furguon; 

ni de Rainier 

ni de Folquier 

ni del bon vassall Aubion; 

de Lionás 

ja non sabrás 

ni de Tebas ni de Caton 

de Nersisec 

d'Arumalec 

ni de Calcan lo rei felon, 

de Fideús 

ni de Formús 

que sofrí tanta passion, 

del cavalier

ni del liurer 

que sus en la garda mort fon; 

ni de Riqueut 

ni de Mareut 

ni d'Arselot la contençon. 

No saps upar 

mot guariar 

en glieiza ni dedinz maizon. 

Va, Cabra boc, 

quar be 't conoc 

qui te envia urtar al mouton. 

___

HUCH DE MATAPLANA. 

Cometre us vull, Reculaire, 

pois vestirs no 'us dura gaire 

de paubretat es confraire 

als bons omes de leon 

mas de feis non semblas un 

que cos es fols e zugaire 

e de (dones?) cortejaire. 

En Huguet, auzit ai retraire 

qu'uns temps er, co m'es vezaire, 

que il or fin é il vaire e 'l vaire 

n'irant ab lo fum tot un; 

per qu'ieu non ai mon astrun 

en aves, don soi burlaire, 

e chascuns degr' issí faire. 

Reculaire, fols seria 

toz hom qui d'acó 'us creiria: 

vos cuidatz que be 'us estia 

quant a juoc vos despoillatz; 

e quant fai freg tremolatz 

e cridatz «¿qui 'm prestaria 

son mantel, qu'ieu lo i rendria? 

N'Uguet, be sai s'eu moria 

qu'atrestan m'en portaria 

co 'l plus rics reis qu'el mon sia, 

per qu'ieu sec mas voluntatz, 

e jogui ab los tres datz, 

e pren ab los ponz paria 

e 'z ab bon viu on qu'ieu sia. 

Reculaire, qui 'us donava 

cinc soulz, e pois en jitava 

autre cinc soulz en la grava, 

desz soulz auria perdutz. 

Tant quant assi viuretz nutz 

vos cuiatz si be 'us anava 

qu'eus presés qui 'us encontrava. 

N'Uguet, be paraula brava 

disez mi con si os costava 

mos juoc, e s'ieu amassava 

tal aver, don fus perdutz 

lo speritz ni deceubutz, 

dirion que mal estava 

bon home de Calatrava. 

Reculaire z' eu soi drutz 

de tal, si dire o ausava, 

qu'es la génser qu'om mentava. 

N'Uguet esz ieu vai si nutz 

que laire si m'encontrava 

no 'm tolria si no 'm dava. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

Un sirventés que comensa: D'un sirventesc m'es pres talent 

y una tensó ab Blacasset. També 's dona per feta d'ell un diálech que comensa: Arondeta de ton chantar m'aer. 

RAMON VIDAL DE BEZAUDUN. 

Abril issí e mais intrava (eixí, ixí; salir; sortir; intrar : entrar)

e cascús dels auzels chantava 

josta sa par que aut que bas; 

e car remanion atrás 

vas totas partz neus e freidors, 

venion frugz, venion flors 

e clar temps e dossa sazós. 

E yeu m'estava cossirós 

e per amor un pauc embronex, 

sové 'm que fò matí adonex 

en la plassa de Bezaudun, (plaza; plaça) 

e anc ab me non ac negun, 

mas amor e mon pensamen 

avion m'aisí solamen, 

c' albors no 'm podia virar 

ni yeu, que non o volgra far. 

s'autres no me 'n fos ocaizós. 

Mas vers Dieu dos e poderós, 

e sel que totz fizels adzora, 

volc e 'm donet qu' en eysa ora 

que yeu m'estav' aisí pessatz 

venc vas mi vestitz e canssat, 

us joglaretz a fort del temps 

on hom trobava totz essemps 

justa 'ls barós valor e pretz

…... 

E si be 'm fuy aperceubutz 

a so venir, que fos joglars; 

si 'm volgui saber sos afars 

per mi meteus et el me dis: 

«Sénher, yeu soy un hom aclís 

joglaria de cantar, 

e say romans dir e cantar 

e novas motas e salutz 

e autres comtes espandutz 

vas totas partz azautz e bos, 

e d'En G. vers e chansós 

e d'En Arnaut de Maruelh mays 

e d'autres vers e d'autres lays 

que ben deuri' en cort caber; 

mas er son vengut vil voler 

e fraitz a far homes malvatz 

que van per las cortz asseymatz 

á tolre pretz entre las gens; (las gentes; les gents)

perqu'ieu ni nulhs hom avinens 

ni savis non es aculhitz, 

ans on pus venc josta 'ls chauzitz, 

on cujaria trobar loc, 

ades truep mays qui 'm torn en joc 

e en soan so que vuelh dir; 

e vey los jangladors venir 

e 'ls homes hufaniers de sen 

a penre solatz mantenen, 

nessis e ses tot bon esgar;

et yeu c' om no 'm vol escotar 

ni vol entendre mon saber, 

vau m'en ad una part sezer 

aichí com homs desesperatz, 

aichí soi vengutz et anatz 

per cos vezer entro aisí.» 

E yeu per so car ora 'n vi 

e sazós me ofri coratje 

li dis: «Amicx, ses tot messatje 

vuelh que 'ns anem adés disnar 

Apres si res voletz comtar 

dire o pauc o trop o mout, 

ieu soi sel que ses cor etsout 

vos auzirai mot voluntiers.» 

Apres manjar en us vergiers 

sobr' un prat josta un rivet 

venguem abduy, e si no y met 

messonja, sotz un bruel flurit... 

…..... 

May sel que fon ab mi essems 
aital aissi co yeu vos dic 
me dis: «Sénher á bon abric 
vey que em aisí vengut. 
Per qu' ie'-us prec, si Dieus vos ajut 
á far tot so que vos volrés, 
c' aisí puramen m'escotés 
com s'era messatje d'amor. 
Co 'us sabetz ben qu' el chauzidor, 
cal que siam o mal o bo 
an mes chauzir en tal tensó 
c' apenas s'en sábon issir. 
Li un an chauzit ab mal dir, 
vénson poestatz e baros, 
e 'ls autres son si amorós 
e ben dizens vas totas res, 
e a n'i que, car son cortés, 
ses autrui saber son joglar,
….......

Mas aventur' e siey mestier 
que mant homes fa benenans 
vólgron, qu'ieu fos á Monferrans 
vengutz en Alvernh' al Dalfí; 
e si fon un sapte matí 
si co suy vengut de Riom; 
e si anc genta cort ni hom 
ni de bon solatz, si fon sela.
….......... 

Venguem e fom ses tot esmay 
á Monferrans sus el palatz. 
E s'anc viz homes essenhatz 
ni ab baudor, so fom aquí... 
car mo senber volc remaner 
ab un companhon josta 'l foc. 
Perqu'ieu can vi sazon ni loc, 
ai demandat so que doptava; 
vas luy mi trays sobr' una blava 
tota cuberta de samit. 
E s'anc trobey bon cor ardit 
á ben parlar, si fis yeu lay. 
perque 'l dis: «Sénher, ab esmay 
ai lonjamens estat ab vos; 
e dirai vos per cals razos, 
si-eus play que 'm escotetz adés. 
Vos sabetz be que luenh ni pres 
non es homs nats ni faitz ses paire; 
per qu'ieu n'aic un mot de bon aire 
e tal que 's saup far entre 'ls pros: 
cantaire fo maravilhos 
e comtaires azautz e ricx. 
Et yeu peytz si com En Enricx 
us reis d'Englaterra donava 

cavals e muls, e com sercava 
vas Lombardia 'l pros marqués 
e de terras doas o tres, 
on trobava barós assatz 
adreitz e ben acostumatz 
e donadors vas totas mas; 
e auzic nomnar Catalás (catalanes, catalans, Cathalunya, Cathalogne)
e Proensals mot e Gascós (gascones; gascons, de Gascuña, Gascogne)
vas donas francx et amorós; 
e fazian guerras e plays; 
per c' a mi par aital pertrays. 
Ab vostres motz me fis joglars (con vuestras palabras me hice juglar)
e ai sercat terras e mars 
e vilas e castels assatz (de castel, catlán, castellano, catalán)
vas totas partz e poestatz 
e barós que no 'us dic dos tan; 
non truep d'aquels dos de semblans 
mas mot petit, so 'us dic de ver 
…...
Per qu'ie' us vuelh, sénher, demandar, 
si eus platz, com es esdevengut (si us plau; si os place)
d'aital mescap c' aisí perdut 
an pretz e valor li baró.» 
Et el estet, si Dieu be 'm do, 
é 'l cor un pauc tot empessatz 
e al respós far fon levatz 
e sezens de jazens que era 
e dis: «Amicx, non es enquera 
á mon semblan tot son saber, 
car demandar mas a lezer 
es mot a mi e pauc als pros; 
…..........
E non es hom lials ni vers 
vas pretz si aquestz tres non a: 
noble cors fay hom sertá 
e vassalh e larcx e cortés 
e drechuriers vas totas res 
e conqueredor de regnatjes 
e adutz abrivatz coratjes 
e gentilez' a totas gens 
e fay far grans adzautimens 
e desgrazir malvat cosselh 
…....

E aquestz tres féiron N'Enric 
un rey d'Englaterra pujar, (Enrique II)
…...

E sos filhs tres que no y oblit 
Enric ni 'N Ricart ni 'N Janfré; (Godofredo, Geoffrey, Gottfried, Jofre; tuvo más hijos e hijas, )
…..

E demneys e guerras menar 
et ac sazon sel que saup far 
noblezas ni valors ni sens, 
aissí com ac us conoissens 
sarrazí ric una sazó. 
E dirái te un comte bo 
ver, pus aisí m'as a tu man. 
En Espanha ac un soudan 
valen segon sos ancessors, 
e levet sos us Almassors 
vas Marrocx adretz e valens 
e francx e larc e conquerens 
et abrivatz a totz coratges. 
El rey cuy plac sos vassalatges 
e d'aital home sos mestiers 
volc lo retener voluntiers 
a sa cort servir et onrar, 
e sel penset que o saup far, 
de son senhor a retenir 
et a onrar et á servir 
adrechamen e de bon grat. 
Aichí en son melhor estat 
e en son máger pretz qu' el vic 
á son senhor un jorn s'ofric 
co hom valens et ensenhatz, 
dis lis: «Sénher, yeu no sui natz 
ni faitz mas per vos á servir 
e a donar e a blandir 
e ses tot genh a car tener. 
E si no mi basta poder, 
no mi sofranh cor ni bos sens; 
per qu' entre 'ls autr' es onramen, 
que m'avetz faitz vos preguaria 
per so que si s'esdevenia 
qu'el mieus mescaps ni bayssamens; 

c' us jorns vos fos remembramen, 
so qu'ie' 'us ai dig de ben ni fag.» 
E 'l reis cui plago tug ben fag 
e tot onor, li dis: «Amicx, 
Almassor car e dols amicx, 
si anc sénher se dei lanzar 
de son vassalh, si deu ieu far; 
e de vos o fas veramen; 
per qu'el be fait e l'onramen 
vuelh que vos mezéys lo prenguatz.» 
E sel que es appar-el-hatz 
avia d'un tems un apel 
vermelh, azaut e gent e bel, 
(Almussa) l'apélan payan 
..… uy de vostra man 
(e) quel vos pausetz sus el caps.» 
…..
«Qu'ieu l' ay gazanhat per proeza 
e per senhal de gentileza 
e d'onramen á mon linhatje: 
e c' autr' hom non l'aus per paratje 
ni per poder portar un jorn; 
e si o fay qu'el cap lo 'n torn 
en dan de perdre sos totz pretz.» 
Aitals fo 'l dos com vos ausetz, 
com el anc sol vol demandar. 
Adenan c' aisó fetz passar 
oblit de temps e de sazó, 
venc en la terra us baró 
aitals o miélhers d'autras jens. 
El rey fon autres eyssamens 
apres seluy que vos ac dit. 
E s'anc sénher trobet ardit 
son vassalh ni cavalairós, 
ni dos, ni francx, ni amorós, 
ni valen, si fes el seluy. 
El baró atrobet ses enuy 
son sénher e franch e cortés
e qu'el fe sobre totas res 
de sa terra cap e senhor. 
E so fon un jorn en pascor 
el temps seré e vert e clar, 
que se 'l baró volc cavalcar 
e fes venir sos palafrés 
e sos cavals e sos arnés (arneses; arnesos)
e sos companhós totz jostatz. 
E aportet can fon pujatz 
un almussa d'aquel semblan 
com sela que 'l rey ac denan 
donad' ad Almassor premier.
E fetz l'a sazon (?) cavayer (hacedlo a la sazón caballero?)
per se mezéus el cap pauzar. 
Aisó fes gens meravilhar 
per la terra e paucx e grans, 
car hom auzet d'aquel semblans 
portar capel mas de linhatje 
cuy fon donatz per vassalatje: 
el linhatje que mant' honor 
e mant be e manta ricor 
ac avuda pei lo capel. 
El rey venc ab lo temps novel 
un jorn josta en sa maizó 
si com féron mant aut baró, 
e mant onrat, e man valen. 
Li disseron: «Sénher, mot gen 
e mot car nos avetz tengut, 
mas er nos es us mals cregut, 
si doncas vos no 'l castiatz. 
Us vostre barós s'es levatz 
ab almussa per si mezéys 
e non deu ésser coms ni reys 
ni lunhs autr' oms tan poderós 
que post l'almussa mas sols vos. 
¿No deya 'l cap perdre aquí? 
Aissí s'es tengut et aissí 
o gazanhet us Almassors 
que crec ab vostres ancessors 
e nos trastug co hom valens. » 
El rey aissí com conoissens 
Sénher deu far, lur dis: «Liatjes 
adreitz e cars, vostres uzatjes 
non er us jorns baissatz per me; 
ni ja non auretz tan de be 
com yeu volria, so sapchatz. 
Aquel baró, si á vos platz, 
mandaray yeu e si a fait 
vas vos vilan tort ni mesfait 
ni vas autruy, yeu ne farai 
so que ma cort esgart, so sai, 
c' aysí fait lialmen.» 
…....
…....
…....

ALTRA OBRA D'EST POETA. 

En aquel temps c' om era jais, 
e per amor fis e verays, 
guendes e d' avinen esucelh 
en lemozí part essi duelh 
ac un cavayer mot cortés... 

https://catalunyaweb.forocatalan.com/t2105-ramon-vidal-de-besalu

(Continuará, estic treballán, )