champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
CAT. ESP. PORT. Reflectir. IT. Riflettere. (chap. Reflejá, reflejás.)
9. Reflexio, s. f., lat. reflexio, réflexion.
Quan la semblansa de la causa vista ve al miralh, et del miralh al uelh per reflexio. Eluc. de las propr., fol. 15.
Quand l'image de la chose vue vient au miroir, et du miroir à l'oeil par réflexion.
CAT. Reflexió. ESP. Reflexión. PORT. Reflexão. IT. Riflessione.
(chap. Reflexió, reflexions.)
10. Reflexiu, adj., réflexif, flexible.
De las mas et dels pes reflexiva.
Gola... de diversas cartillages es composta per que sia plus forta, et per que a formar votz et variar plus aptament sia reflexiva.
Eluc. de las propr., fol. 26 et 46.
Réflexive des pieds et des mains.
La gorge... est composée de divers cartilages pour qu'elle soit plus forte, et pour qu'elle soit plus convenablement flexible pour former et varier la voix.
Esperit, Sperit, s. m., lat. spiritus, esprit, âme.
Adoncx s' en vai mos esperitz
Tot dreitamen, dona, ves vos.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Alors, dame, mon esprit s'en va tout droit vers vous.
De totz selhs qu' en terra
An bos esperitz.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
De tous ceux qui, sur la terre, ont bons esprits.
En esperit de Dieu...
Comptet com follet marrit
Emportavan son esperit.
V. de S. Honorat.
En esprit de Dieu...
Conta comment les méchants follets emportaient son âme.
Es esperitz e es tan sotils causa que no si pot veyre.
Liv. de Sydrac, fol. 91.
Est esprit et est chose si subtile qu'il ne se peut voir.
- Ce qui produit le mouvement et la sensibilité dans les êtres animés. Algus esperitz per movement dels quals los sens et las virtutz sensitivas si reglo... Lavetz es dit pels phizicias esperit vital.
Eluc. de las propr., fol. 20.
Aucuns esprits par le mouvement desquels les sens et les vertus sensitives se règlent... Quelquefois il est dit par les médecins esprit vital.
- Troisième personne de la Trinité.
Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10.
Le second péché contre le Saint-Esprit.
Els VII dos de Sant Esperit.
Brev. d'amor, fol. 5.
Les sept dons du Saint-Esprit.
Enamps li dis: Non temer, Maria,
Car lo Sant Esperit es en ta companhia.
La nobla Leyczon.
Ensuite il lui dit: Ne crains pas, Marie, car le Saint-Esprit est en ta compagnie.
- Esprits bons ou mauvais, anges ou démons.
An poder de comandar als malignes esperitz.
Liv. de Sydrac, fol. 9.
Ont pouvoir de commander aux malins esprits.
Loc. fig. En l' esperit de suavetat.
L' esperit de servitut.
Trad. de Bède, fol. 64 et 30.
En l'esprit de douceur.
L' esprit de servitude.
Loc. adv. Esser raubitz en esperit ayssi co fo S. Paul.
Adorar en esperit et en veritat.
V. et Vert., fol. 55 et 88.
Être ravi en esprit ainsi que fut saint Paul.
Adorer en esprit et en vérité.
ANC. FR. Jeo parlowe et défailleit mis esperiz...
Et enscerchowe mon espirit.
Anc. trad. des Ps., Ms. n° I, ps. 76.
L' avénement du Saint-Esperit. Joinville, p. 99.
A tant l' esperit rendit.
Vigiles de Charles VII, t. I, p. 121.
Dur d'esperit, desnué d'espérance.
Clément Marot, t. II, p. 12.
CAT. Esperit. ESP. (chap.) Espíritu. PORT. Espirito. IT. Spirito.
2. Espirital, Esperital, Espiritaus, adj., lat. spiritualis, spirituel, immatériel.
Quar la nostra anima es un miralh esperital.
Eluc. de las propr., fol. 13.
Car notre âme est un miroir spirituel.
- Qui a de l'esprit, qui montre de l'esprit.
Aissel jorn mi sembla Nadaus
Qu'ab sos bels huels espiritaus
M' esgarda.
B. de Ventadour: Chantars no.
Ce jour où elle me regarde avec ses beaux yeux spirituels, me semble Noël.
- Soufflant, aspirant.
Coforta la virtut espirital o espirativa.
Eluc. de las propr., fol. 20.
Conforte la faculté soufflante ou expirative.
- En matière de dévotion.
Ja soi ieu tos parens carnals
E tos parens espiritals.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Déjà je suis ton parent charnel et ton parent spirituel.
On conquerrem la vida 'spirital.
(chap. Aon conquistarem la vida espiritual.)
P. Vidal: Anc no mori.
Où nous conquerrons la vie spirituelle.
La fraternitat esperital. V. et Vert., fol. 57.
La fraternité spirituelle.
Subst. Senher del temporal e del esperital.
(chap. Siñó del temporal y del espiritual.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.
Seigneur du temporel et du spirituel.
- L'une des trois personnes de la Trinité.
Lo Pair' e 'l Filh e 'l Sant Espirital.
(chap. Lo Pare y lo Fill y lo Espíritu San.)
B. de Venzenac: Lo Pair' e 'l Filh.
Le Père et le Fils et le Saint-Esprit.
- Spiritueux, liqueur spiritueuse.
Per vielhas m' esjau
Que m dan un espiritau
E capos.
T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert.
Je me réjouis par les vieilles qui me donnent un spiritueux et des chapons.
ANC. FR. Par Dieu le père esperital.
Roman du Renart, t. II, p. 358.
Çou samble angles espirital.
Roman du comte de Poitiers, v. 104.
CAT. ESP. PORT. Espiritual. IT. Spirituale.
3. Espiritalment, adv., spirituellement.
Se aucis espiritalmens coma desesperat.
V. et Vert., fol. 13.
Se tue spirituellement comme désespéré.
Viu espiritalment.
Trad. de Bède, fol. 80.
Vit spirituellement.
CAT. Espiritualment. ESP. PORT. Espiritualmente. IT. Spiritosamente.
yo me desperto, despertes, desperte, despertem o despertam, despertéu o despertáu, desperten; despert, desperts, desperta, despertes; despertat, desperats, despertada, despertades. A Valjunquera, despiart, despiartá, etc.)
5. Esperir, v., éveiller.
De joy cugei murir quan m' esperic.
(chap. Cuan me vach despertá creía que me moría d' alegría; esperir, éveiller tamé signifique desvelá, desvelás, pedre la son : despertás.)
G. de S. Didier: Estat aurai.
Je crus mourir de joie quand je m'éveillai.
ANC. FR. Par tut le bois out si grant cri
Q' Argentille s'en esperi.
(chap. Per tot lo bosque se ve sentí, escoltá, tan gran crit que Argentille se va despertá.)
Lai d'Haveloc le Danois.
Esveilliez s'est et esperiz.
Roman du Renart, t. I, p. 54.
6. Espiracio, Espirassio, s. f., lat. exspiratio, respiration.
Per lo bufament de l' espiracio al diable.
Trad. de Bède, fol. 47.
Par le souffle de la respiration du diable.
- Inspiration.
Per espirassio serta.
Un troubadour anonyme: Mot aurai estat.
Par inspiration certaine.
PORT. Espiração, expiração. IT. Spirazione. (ESP. Expiración, hacia fuera, inspiración, hacia dentro (respiración); chap. Expirassió, cap a fora, inspirassió, cap a dins (respirassió).)
7. Espiramen, Esperimen, Aspiramen, s. m., souffle, inspiration.
Si quo 'l flamet que, ses tota meizura,
Art lo leo ab son espiramen.
P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l.
Ainsi que le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.
- La troisième personne de la Trinité.
El sans Pair' e 'l sans Fils e 'l Sans Aspiramens,
Aquestas tres personas son us Dieus solamens.
(chap. Lo san Pare y lo san Fill y lo Espíritu San,
estes tres persones son un Deu solamen. La Trinidat; la Trini de Beseit.)
P. de Corbiac: El nom de.
Le saint Père et le saint Fils et le Saint-Esprit, ces trois personnes sont un Dieu seulement.
Batejavon demantenen
D' ayga del Santz Esperimen.
Trad. de l' Évangile de Nicodème.
Baptisaient actuellement de l' eau du Saint-Esprit.
ANC. ESP. Espiramiento. IT. Spiramento.
8. Espiratiu, adj., expiratif.
Coforta la virtut esperital o espirativa.
Eluc. de las propr., fol. 20.
Conforte la faculté soufflante ou expirative.
9. Espirar, Espeirar, v., lat. exspirare, inspirer, souffler, animer.
L' espeiret d' arma viven.
Brev. d'amor, fol. 56.
L' anima d'âme vivante.
Si ja fos lai que Dieus m' espires tan.
G. Figueiras: En pessamen.
Si jamais je fusse là que Dieu m'inspirât tant.
Mas eras me sen peccaire Per joy d' amor que m' espira.
Raimond de Miraval: Qui bona.
Mais maintenant je me sens pécheur par joie d'amour qui m'anime.
Part. prés. Mas Sauls ancara espirans de las menassas.
Trad. des actes des Apôtres, ch. 9.
Mais Saül haletant encore des menaces.
Part. pas. Lo primiers credo compilatz,
Per los apostols espiratz.
Brev. d'amor, fol. 144.
Le premier credo compilé, par les apôtres inspirés.
- Expirer, finir.
Pasat l' an, espire tot de tot en tot.
Statuts de Montpellier de 1231.
L'an étant passé, qu'il expire tout du tout au tout.
(chap. Los nugols que ñan (són), ixen de la exhalassió de la terra.)
Liv. de Sydrac, fol. 61.
Les nuages qui sont, sortent de l'exhalaison de la terre.
CAT. Suspir. ESP. PORT. Suspiro. IT. Sospiro. (chap. Suspiro, suspiros.)
24. Sospiramen, s. m., exhalaison, évaporation.
Aysso es per lo sospiramen de la terra. Liv. de Sydrac, fol. 46.
Cela est par l'exhalaison de la terre.
ANC. FR. Que celi seul souspirement
Qu' el premer jour à table fist.
Roman du châtelain de Coucy, p. 130.
25. Sospiraire, s. m., soupireur.
Adjectiv. La retraissos fai trist et sospiraire.
Marcabrus: Auiatz del chant.
Le récit rend triste et soupireur.
26. Sospiralh, s. m., soupirail.
Lh' estrunitz... ieis del plus pres sospiralh que el troba, e aisso so las narigolas. Liv. de Sydrac, fol. 104.
L'éternuement... sort du plus près soupirail qu'il trouve, et ce sont les narines.
27. Esperdalh, s. m., soupirail.
En Affrica a doas montanhas que so esperdalh o boca d'yffern, que no fino de dias ni de nuehtz d'ardre, e geto trop fer fuoc.
(chap. A África ñan dos montañes que son respiradero o boca d'infern, que no paren de cremá ni de día ni de nit, y giten (expulsen) foc molt fiero: volcans.)
Liv. de Sydrac, fol. 135.
Il y a en Afrique deux montagnes qui sont soupirail ou bouche d'enfer, qui ne cessent de brûler de jour et de nuit, et jettent un très terrible feu.
28. Entresospir, s. m., soupir entrecoupé, sanglot.
Las! mil n' ai faitz entresospirs e plors.
(chap. Pobret! Mil ne hay fet de singlots y plos.)
G. de Figueiras: En pessamen.
Hélas! j'en ai fait mille sanglots et pleurs.
29. Sospiros, adj., gémissant.
Plena de plor e sospiroza.
Passio de Maria.
Pleine de pleurs et gémissante.
ESP. Suspiroso. IT. Sospiroso. (chap. suspirós, gemegán.)
30. Sospirar, v., lat. suspirare, soupirer, pleurer, regretter.
Dona, genser qu' ieu no sai dir,
Per que soven planh e sospir.
Arnaud de Marueil: Dona, genser.
Dame, plus belle que je ne sais dire, pour qui souvent je gémis et soupire.
Del cor sospiret preon.
Marcabrus: A la fontana.
Du coeur soupira profondément.
Per que Frances lo devon sospirar.
P. sur la Mort de Robert, roi de Naples.
C'est pourquoi Français le doivent pleurer.
Part. prés. Tot sospirant ella dis. Hist. abr. de la Bible, fol. 13.
Ab joi mov lo vers e 'l comens, Et
ab joi reman e fenis, E sol que bona fos la fis, Bos sai qu' er
lo comensamens. Per la bona comensansa Mi nais jois et
alegransa: Per qu' ieu deg mais la bona fin grazir, Quar totz
bos faitz aug lauzar al fenir.
Si m' apodera 'l jois e m
vens Que m meravilh cum o sofris, Quar non dic e non
embrugis Cum sui aissi guais e jauzens; Mas greu veiretz fin'
amansa Ses paor e ses duptansa, Qu' ades tem hom vas so qu' ama
falhir, Per qu' ieu no m' aus de parlar enardir.
D' una ren
m' aonda mos sens, Qu' anc nulhs hom mon joi no m' enquis Qu'
ieu voluntiers no l' en mentis; Quar no m par bons
essenhamens, Anz es folia et enfansa, Qui d' amor a
benenansa, Qu' a om n' auze son fin cor descubrir,
Si
no l' en pot o valer o servir.
Non es enuegz ni falhimens Ni
vilania, so m' es vis, Mais d' ome quan se fai devis D' autrui
amor, ni conoissens. Enoios! e que us enansa
De
m far enueg ni pesansa!
Quasqus
si deu de son mestier formir;
Me
confondetz, e vos non vei jauzir.
Ben estai a domna
ardimens Entr' avols gens e mal vezis; Quar si bos cors non l'
afortis, Greu pot esser pros ni valens: Per qu' ieu prec n' aia
en membransa La belha en cui ai fizansa, Que no s camje per
paraulas ni s vir,
Ja sa bella boca
rizens No cugei baizan me trays, Mas ab un dous baizar m'
aucis; E s' ab autre no m' es guirens, Atressi m' es per
semblansa Cum fo de Peleus la lansa, Que de son colp non podi'
hom guerir, Si per eys loc no s' en fezes ferir.
Belha
dompna, 'l vostre cors gens E 'l vostre belh huelh m' an
conquis, E 'l dous esguar, e lo clar vis, E la bella boca
rizens: Que quan ben m' en pren esmansa, De beutat no us truep
esguansa; La genser etz qu' om puesc' el mon chauzir,
Bel Vezer, senes
duptansa, Vostre pretz creys et enansa, Que tant sabes de
plazers far e dir, Nuls hom no s pot de vos amar sufrir.
Ben
deg aver alegransa, Qu' en tal domn' ai m' esperansa,
Que
qui 'n ditz mal no pot plus lag mentir, E qui 'n ditz be no pot
plus belh ver dir.
II.
Non es meravelha s' ieu
chan Mielhs de nulh autre chantador; Quar plus trai mos cors
ves amor, E mielhs sui faitz a son coman; Cors e cor e saber e
sen E fors' e poder hi ai mes; Si m tira vas amor lo fres Qu'
a nulh' autra part no m' aten.
Ben es mortz qui d' amor non
sen Al cor qualque doussa sabor; E que val viure ses amor, Mas
per far enueg a la gen? Ja dame dieus no m' azir tan Que ja
pueis viva jorn ni mes, Pus que d' enueg serai repres, E d'
amor non aurai talan.
Per
bona fe, e ses engan, Am la plus belha e la melhor; Del cor
sospir, e dels huels plor, Quar trop l' am, per qu' ieu hi ai
dan: E qu' en pues als, qu' amors mi pren? E las carcers ont
ilh m' a mes No pot claus obrir mas merces, E de merce no i
trob nien.
Quant ieu la vey, be m' es parven Als huels, al
vis, a la color, Qu' eissamen trembli de paor Cum fa la fuelha
contra 'l ven: Non ai de sen per un efan, Aissi sui d' amor
entrepres; E d' ome qu' es aissi conques Pot dompna aver
almosna gran.
Bona domna, plus no us deman Mas que m
prendatz per servidor, Qu' ie us servirai cum bon senhor, Cossi
que del guazardon m' an: Veus me al vostre mandamen Francx,
cors humils, gais e cortes. Ors ni leos non etz vos ges Que m'
aucizatz, s' a vos mi ren.
Aquest' amors me fier tan gen Al
cor d' una doussa sabor, Cen vetz muer lo jorn de dolor, E
reviu de joy autras cen. Tant es lo mals de dous semblan, Que
mais val mos mals qu' autres bes,
E
pus lo mals aitan bos m' es, Bos er lo bes apres l' afan.
Ai
dieus! ara fosson trian Li fals drut e 'l fin amador, Que 'l
lauzengier e 'l trichador Portesson corn el fron denan; Tot l'
aur del mon e tot l' argen Hi volgr' aver dat, s' ieu l'
agues, Sol que ma dona conogues Aissi cum ieu l' am finamen.
A
mon Cortes, lai ont ilh es, Tramet lo vers, e ja no 'l pes Quar
n' ai estat tan longamen.
III.
Amors e que us es
veiayre! Trobatz vos folh mais que me? Vos voletz qu' ieu sia
amaire, E que ja no i trob merce! Que que m comandetz a
faire Farai, qu' en aissi s cove, Mas vos non o faitz ges
be Que m fassatz tot jorn maltraire.
Qu' ieu am la plus de
bon aire Del mon mais que nulla re, Et elha no m' ama
guaire, No sai per que s' esdeve: Ans quant ieu m' en cug
estraire No pues ges, qu' amors mi te. Traitz sui per bona
fe, Amors, be us o puesc retraire.
Ab amor m' er a
contendre, Qu' ieu no m' en puesc mais tener, Qu' en tal luec
m' a fag entendre Don ja nulh joy non esper: Ans per pauc me
feira pendre, Quar sol n' ai cor ni voler; Mas ieu non ai ges
poder Que m puesca d' amor defendre.
Pero amors sol
dissendre Lai on li ven a plazer, Que m pot leu guizardon
rendre Del maltrag e del doler; Tan no pot comprar ni
vendre Que mais no m puesca valer; Sol ma dona m deng voler, E
sa paraula atendre.
Qu' ieu sai ben razon e cauza Que puesc
a mi dons mostrar, Que ges longamen no m' auza Amors aissi
conquistar; Mas amors vens tota cauza, Que m venquet de lieys
amar; Atretal pot de lieys far En una petita pauza.
Grans
enueitz es e grans nauza De tos temps merce clamar; Mas amors
qu' es en mi clauza No s pot cobrir ni celar: Las! mos cors no
dorm ni pauza, Ni poc en un loc estar, Ni ges non o puesc
durar, Si la dolor no m suauza.
Dona, nulhs hom no pot
dire Lo fin cor ni 'l bon talan Qu' ieu ai quan de vos
cossire, Quar anc re non amei tan: Be m' agran mort li
sospire, Dona, passat a un an, Si no fosso 'l bel semblan Per
que m doblon li dezire.
No faitz mais gabar e rire, Dona,
quan ren vos deman; Mas si vos m' amessetz tan, Al re vos
avengra a dire.
Quan la fuelha
sobre l' albre s' espan, E del solelh es esclarzitz lo rays, E
li auzelh se van enamoran L' uns pels autres, e fan voutas e
lays, E tot quant es sopleia vas amor, Mas sola vos qu' etz
grieus a convertir, Bona domna, per qui planc e sospir, E 'n
vau miegz mortz entr' els risens ploran. A! com m' an mort fals
amador truan, Que per un pauc de joi se fan trop guays
E
quar ades tot lur voler non an, Els van dizen qu' amors torn en
biays, E d' autrui joi se fan devinador, E quan son mort, volon
autrui aucir. Mas de mi us dic que no m' en puesc partir; La
gensor am, ja no i anetz duptan.
Soven
la vau entr' els melhors blasman, Et en mos ditz totz sos afars
abays Per esproar de quascun son semblan, E per saber de son
pretz qu' es verays, Si es tengutz per tan bon entre lor; Mas
trop o puesc demandar et auzir, Qu' adoncs n' aug tan a quascun de
ben dir, Per qu' ieu n' ai pietz, e 'n vau plus deziran.
Ancmais
nulhs hom non trac tan greu afan Cum ieu per lieys; mas leugiers
m' es lo fays, Quant ieu esgart lo gen cors benestan, E 'l gen
parlar ab que suau m' atrays, E 'ls sieus belhs huels, e sa fresca
color: Mout si saup gen beutatz en lieys assir; Cum plus l'
esgart, mais la vey abelhir: Dieus mi don ben, qu' anc res non
amiey tan.
V.
Lo gens temps de pascor, Ab la fresca
verdor, Nos adui fuelh e flor De diversa color: Per que tug
amador Son guay e cantador Mas ieu, que plang e plor, Cui
jois non a sabor.
A vos mi clam, senhor, De mi dons e d'
amor, Qu' aisil dui traidor, Quar me fiava en lor, Me fan
viure ab dolor, Per ben e per honor Qu' ai fag a la gensor, Que
no m val ni m socor.
Pena, dolor e dan N' ai agut e n' ai
gran; Mais suffert o ai tan, No m' o tenc ad afan: Qu' anc
no vi nulh aman Miels ames ses enjan; Qu' ieu no m vau ges
camjan, Si cum las domnas fan.
Pus fom amdui enfan, L'
ai amad', e la blan, E s vai m' amors doblan A quascun jorn de
l' an; E si no m fa enan Amor e bel semblan,
Quant
er viella, m deman
Que
m' aia bon talan.
Las! e viures que m val, S' ieu non vey a
jornal Mon fin joy natural, En lieit, al fenestral, Blanc' e
fresc' atretal Cum par neus a Nadal, Si qu' amdui
cominal Mezuressem engal!
No
vis drut tan leyal Que meyns o aia sal; Qu' ieu port amor
coral A lieys de me non cal: Enans dic que per al No m' a
ira mortal, E si per so m fai mal, Pechat fai criminal.
Be
for' hueimais sazos, Belha domna e pros, Que m fos datz a
rescos En baizan guizardos, Si ja per als no fos Mas quar
sui enuios; Q' us bes val d' autre dos, Quan per forsa es faitz
dos.
Quan
mir vostras faissos, E 'ls belhs huels amoros, Be m meravilh de
vos Cum etz de brau respos; E sembla m tracios Quant hom par
francx e bos, E pueys es orgulhos, Lai on es poderos.
Bels
Vezers, si no fos Mos enans totz en vos, Ieu laissera
chansos Per mal dels enuios.
VI.
Quant erba vertz e
fuelha par,
E
'l flor brotonon per verjan,
E
'l rossinhols autet e clar
Leva
sa votz e mov son chan,
Joy
ai de luy, e joy ai de la flor;
Joy
ai de me, e de mi dons maior. Vas totas partz sui de joy claus e
seinhs, Mas ilh es joys que totz los autres vens.
Ben
deuri' hom dona blasmar Quan trop vay son amic tarzan, Que
longua paraula d' amar Es grans enueitz e par enjan; Qu' amar
pot hom e far semblan alhor, E gen mentir lai on no val
autor; Bona domna, ab sol qu' amar mi denhs Ja per mentir ieu
no serai atenhs.
Meravilh
me cum puesc durar
Que
no 'lh demostre mon talan
Quant
ieu vey mi dons, ni l' esgar,
Li
siey belh huelh tan ben l' estan,
Per
pauc me tenc qu' ieu enves lieys no cor;
Si
feira ieu si no fos per paor; Qu' anc no vi cors miels talhatz ni
despeinhs
Ad
ops d' amar sia tan greus ni leinhs.
S' ieu saubes la gent
encantar Miei enemic foran enfan, Que ja hom no pogra pessar Ni
dir ren que ns tornes a dan. Adoncs sai ieu remirar la gensor, E
sos belhs huelhs e sa fresca color;
E
baizera 'lh la boca de totz seinhs,
Si
que dos mes hi paregra lo seings. Ailas! cum muer de cossirar! Que
manthas vetz ieu cossir tan Lairos me poirian emblar, Ja no
sabria dir que s fan. Per dieu, amors, be m trobas vensedor Ab
paucs d' amics e ses autre socor, Quar una vetz tant mi dons non
destreinhs Enans qu' ieu fos de dezirier esteinhs.
Tant am
mi dons e la tenh car, E tant la dopt e la reblan, Que ges de
mi non l' aus preyar, Ni re no 'lh dic ni no 'lh deman; Pero
ben sap mon mal e ma dolor, E quan li plai, fai m' en ben et
honor,
E
quan li plai, ie 'n sai esser sufreinhs
Per
so qu' a lieis non paresca blasteinhs.
Ben la volgra sola
trobar Que dormis o 'n fezes semblan, Per qu' ieu l' embles un
dous baizar,
Pus
no valh tan que lo 'lh deman.
Per
dieu, dona, pauc esplecham d' amor,
Vai
s' en lo temps e perdem lo melhor;
Parlar
pogram ab cubertz entreseinhs,
E
pus no i val arditz, valgues nos geinhs.
Messatgier vai, e no
m' en prezes meinhs S' ieu del anar vas mi dons sui
temens. VII.
Chantars no pot guaire valer Si d' ins del
cor no mov lo chans, Ni chans no pot del cor mover, Si no i es
fin' amors coraus; Per so es mos chantars cabaus; Qu' en joy d'
amor ai et enten La boca, e 'ls huels, e 'l cor, e 'l sen.
Ja
dieus no m don' aquel poder Que d' amar no m prenda talans, Quan
ja re non sabri' aver, Mas quascun jorn m' en vengues maus, Tos
temps n' aurai bon cor sivaus; E n' ai molt mais de jauzimen, Quar
n' ai bon cor, e mi aten.
Amor blasmon per non saber Fola
gens, mas leys non es dans; Qu' amors no pot ges decazer Si non
es amors cominaus; Aquo non es amors aitaus, Non a mais lo nom
e 'l parven Que re non ama, si no pren.
S' ieu en volgues
dire lo ver, Ieu sai be de cui mov l' enjans; D' aquellas qu'
amon per aver, E son mercadieiras venaus; Mensongiers en fos
ieu e faus! Vertat en dic vilanamen, E peza me, quar ieu no
men.
En
agradar et en voler Es l' amors de dos fins amans; Nulla res no
i pot pro tener, S' ilh voluntatz non es engaus; E selh es ben
fols naturaus Qui de so que vol la repren, E lauza so que no l'
es gen.
Molt ai ben mes mon bon esper, Quant ela m mostra
bels semblans, Qu' ieu plus dezir e vuelh aver; Franqu' e
doussa, fin' e leyaus, En cui lo reis seria saus, Bella,
cueynd', ab cors covinen, M' a fait ric home de nien.
Re
mais non am ni sai temer, Ni ja re no m seri' afans, Sol mi
dons vengues a plazer: Qu' aissel jorn mi sembla Nadaus Qu' ab
sos bels huels espiritaus M' esgarda, mas so fai tan len C' un ssols dias me dura cen.
Lo vers es fis e naturaus, E bos
selui qui ben l' enten, E meiller me qu' el joy aten.
Bernatz
del Ventadorn
l' enten, E 'l ditz, e 'l fay, e 'l joy aten.
VIII.
Pus
mi preiatz, senhor, Qu' ieu chant, ieu chantarai; Mas, quan cug
chantar, plor Quora qu' ieu m' en assai: Greu veiretz
chantador Ben chan, quan mal li vai; Vai mi del mal d'
amor Mout miels qu' anc no fetz mai; E doncs per que m'
esmai?
Gran ben e gran honor Conosc que dieus me fai, Qu'
ieu am la belazor, Et elha me, so sai; Mas ieu sui sai alhor, E
no sai cum l' estai; So m' auci de dolor, Quar ochaizon non
ai De soven anar lai.
Mas pero tan mi plai, Quan de
lieys me sove, Que, qui m crida ni m brai,
Eu
non aug nulha re: Tan dousamen m' atrai La bella 'l cor a
se, Que tals ditz qu' ieu sui sai, E so cuic, e so cre, Ges
de sos huelhs no m ve.
Amors! e que farai? Guerr' ai ieu ja
ab te, Ta mal ai don morrai Del dezirier que m ve, S' il
belha, lai on jai, No m' acuelh pres de se, Qu' ieu l' embratz
e la bai, Et estrenha vas me Son cors blanc, gras e le.
Ges
d' amar no m recre Per mal ni per afan; E quan dieus mi fai
be, No 'l refus ni 'l soan: E quant al re m' ave, Ben sai
suffrir l' afan; Car al savi cove Que s' an' ades loinhan, Per
miels salhir enan. Bona domna, merce Del vostre fin aman, Qu'
ie us am de bona fe, Qu' anc ren non amei tan: Mas juntas, ab
cap cle, Vos m' autrei e m coman, E s' en loc s' esdeve, Fazes
me bel semblan, Que mout n' ai gran talan.
Mon
Escudier e me Avem cor e talan Qu' amdui anem truan.
E
qu' il amen' ab se So qu' ama ses enjan, Et ieu mon
Aziman.
IX.
Bels Monruels, aisselh que s part de vos E
non plora, ges non es doloiros, Ni no sembla sia corals
amics: Francs e gentils e belhs e larcx e pros Es Monruels; e
plus que negus, vos, Dels companhos de mi dons, Na Helis!
Ai!
chant d' auzel comensa sa sazos, Qu' ieu aug chantar las guantas e
'ls aigros, E pels cortils vei verdeiar los lis, La blava flor
que nais per los boissos, E 'ls riu son clar de sobre los
sablos, E lay s' espan la blanca flors de lis.
Conhdamens
ai estat dezamoros, De bon' amor paubres e sofraitos, Per la
colpa d' una fals' amairis Que fes ves mi enguans e tracios Per
que ieu fauc las quaranta perdos, Qu' anc no m' en tuelc entro que
m' ac aucis.
D' aquestas mas fo culhitz lo bastos Ab que m'
aucis la plus belha qu' anc fos. Tan m' atendiei per far los sieus
servis, Qu' els deziriers cozens e doloiros, E destorbiers, e
petitz guazardos M' an fag estar faiditz de mon pais.
Ben
pauc ama drutz que non es gelos, E pauc ama qui non es aziros, E
pauc ama qui non enfolletis, E pauc ama qui non fai messios: Mais
val d' amor, si non es angoissos, Un belh plorar no fan quatorze
ris.
Quan
quier merce mi dons de genolhos, Ela m' encolpa e mi met
ochaizos; E l' aigua m cor denan per miei lo vis, Et ela m fai
un regard amoros, Et ieu li bais la boc' e 'ls huels amdos, Adonc
mi par un joy de paradis.
Mon
Joy coman al Veray Glorios; L' honors que m fetz sotz lo pin en l'
erbos En aquel temps, quant elha me conquis, Me fai viure e me
ten deleitos, Qu' ieu fora mortz, s' aquilh honors no fos E 'l
bon respieg que mi reverdezis.
Aquest
cantar poira ben esser bos, Qu' en Monruelh comensa ma chansos, Et
en mon Joi, de cui ieu sui, fenis.
X.
Lanquan
vey la fuelha Jos dels albres cazer, Cui qu' en pens ni 'n
duelha, A me deu molt plazer; No cugetz qu' ieu vuelha Flor
ni fuelha vezer, Pos vas me s' orguelha Cilh qu' ieu plus
volgr' aver. Cor ai qu' ieu m' en tuelha, Mas non ai ges
poder, Qu' ades cug m' acuelha On plus m' en desesper. Estranha
novelha Podetz de mi auzir, Quan remir la bella Que m soli'
aculhir; Qu' eras no m' apelha Ni m fai a se venir, Lo cor
sotz l' aysselha Mi vol de dol partir. Dieus, qu' el mon
capdelha, Mi lais de lieis jauzir; Si no m renovelha,
No
i a mais del morir.
Non
ai mais fizansa En agur ni en sort, Que bon' esperansa M' a
confondut e mort; Que tan luenh mi lansa La bella cui am
fort, Quan quier s' amistansa, Cum s' ieu l' avia tort: Tan
n' ai de pezansa Que totz m' en desconort; Mas non fatz
semblansa Qu' ades chant e m deport.
No sai mais que dire,
Mas
trop fatz gran folor,
Quar
am ni dezire Del mon la bellazor: Be m fetz pietz d' aucire Qui
anc fetz mirador; Quan be m' o cossire, Non ai guerrier
peior: Ja 'l jorn qu' ela s mire Ni pes de sa color, No
serai jauzire De lieys ni de s' amor.
Ges
per drudaria No m' am que no y s cove, Mas s' a lieys
plazia Que m fezes qualque be, Ieu li juraria, Per lieys e
per ma fe, Qu' el bes que m faria No fos saubutz per me: En
son plazer sia,
Qu'
ieu sui en sa merce;
S'
il platz que m' aucia,
Ieu
no m' en clam de re.
Ben es dregz qu' ieu planha
S'
ieu pert, per mon erguelh La doussa companha
E
'l solatz qu' aver suelh;
Petit
me gazanha Mos fols arditz qu' ieu cuelh, Pus vas me s'
estranha So qu' ieu plus aver vuelh; Erguelhs, dieus vos
franha Qu' era 'n ploron mei huelh! Dregz es que m
sofranha Amors, pus ieu la m tuelh.
En
contra 'l damnage E la pena qu' ieu trai, Ai mout bon
usatge Qu' ades cossir de lai: Enueg e follatge E vilania
fai Qui 'n mov mon coratge, Ni d' autra m met en plai; Ja
melhor messatge En tot lo mon non ai, E man lo i ostage Entro
qu' ieu torn de sai.
Domna, mon coratge, Melhor amic qu'
ieu ai, Vos man en ostage, Entro qu' ieu torn de sai.
XI.
Quan
par la flors josta 'l vert fuelh,
E
vei lo temps clar e sere, E 'l dous chan dels auzels per bruelh M'
adoussa lo cor e m reve, Pois l' auzel chanton a lur for, Ieu
qu' ai plus de joy en mon cor, Deg ben chantar, car tug li mei
jornal Son joy e chan, qu' ieu no m pens de ren al.
Tal
n' y a que an mais d' orguelh, Quan grans jois ni grans bes lor
ve; Mas ieu sui de melhor escuelh, E pus francs, quan deus mi
fai be; Quoras qu' ieu fos d' amar en lor M' es be de lor
vengutz al cor, Merce, mi dons, non ai par ni engal; Res no m
sofranh, sol que vos deus mi sal.
Ben
sai la nueg quan mi despuelh El lieg que no i dormirai re; Lo
dormir pert, quar ieu lo m tuelh, Domna, quan de vos mi
sove. Quar, lai on hom a son thezor, Vol hom ades tener son
cor: Aital fatz ieu, domna, de cui mi qual; Mas mon pessar
neguna res no m val.
Domna,
si no us vezon mei huelh, Be sapchatz que mon cor vos ve; E no
us dulhatz plus qu' ieu mi duelh, Qu' ieu sai qu' om vos destrenh
per me; E si 'l gilos vos bat defor, Ben gardatz que no us bata
'l cor. Si us fai enueg, vos a lui atretal; E ja ab vos no
gazanh be per mal.
Selha
del mon que ieu plus vuelh, E mais am de cor e de fe, Au de cor
mos precs e 'ls acuelh, E mos digz escouta e rete; E si hom per
ben amar mor, Ieu en morrai, quar en mon cor Li port amor tan
fin' e natural, Que tug son fals vas mi li plus leyal.
Quan
mi membra cum amar suelh La falsa de mala merce, Be us dic que
tal ira m' en cuelh, Que per pauc de joy no m recre. Domna, per
qu' ieu chant e m demor, Per la boca m metetz al cor Un dous
baizar de fin' amor coral, Que i meta joy e 'n giet ira
mortal.
Mon Bel Vezer sal dieus e guar de mal: Sieus soi de
luenh o de pres atretal. Sol dieus mi dons e mon Bel Vezer
sal, Tot ai quan vuelh, qu' ieu non deman ren al.
XII.
Quan
vey la laudeta mover De joi sas alas contra 'l rai, Que s'
oblida e s laissa cazer Per la doussor qu' al cor li 'n
vai; Ailas! qual enueia m' en ve, Cui qu' ieu ne veia
jauzion! Meraveillas m' ai, quar desse Lo cor de dezirier no m
fon.
Ailas! quant cuiava saber D' amor, e quant petit en
sai! Quar ieu d' amar no m puesc tener Celleis on ja pro non
aurai; Quar tolt m' a 'l cor, e tolt m' a me, E si mezeis, e
tot lo mon; E quan si m tolc, no m laisset re Mas dezirier e
cor volon.
Anc
pueissas non pogui aver
De
me poder, de lor en sai, Qu' ela m fetz a mos huels vezer En un
miralh que molt mi plai. Miralhs! pois me mirei en te, M' an
mort li sospir de preon Qu' aissi m perdei, cum perdet se Lo
béls Narcezis en la fon.
De las domnas mi dezesper; Jamais
en lor no m fiarai: Qu' aissi cum las suelh captener, En aissi
las descaptenrai; Quar vey que nulha pro no m te Ves lieis que
m' auci e m cofon, Totas las dopt e las mescre, Quar sai que
atretal se son.
Pus
ab mi dons no m pot valer Precs, ni merces, ni 'l dregz qu' ieu
ai, Ni a leys no ven a plazer Qu' ieu l' am, jamais non lo i
dirai: Aissi m part d' amor e m recre; Mort m' a, e per mort li
respon, E vau m' en, pus ilh no m rete, Caitius en yssilh, non
sai on.
D'
aisso s fai ben femna parer Ma domna, per qu' ieu l' o retrai, Que
so qu' om vol non vol voler, E so qu' om li deveda fai: Cazutz
soi en mala merce, Et ai ben fag cum fol en pon; E sai be tot
dire per que, Quar cugei puiar contra 'l mon. Merces es perduda
per ver, Et ieu non o saubi ancmai, Que sil que plus en degra
aver Non a ges, doncs on la querrai? Ai! quant mal sembl' a qui
la ve Que aquest caitiu deziron, Que ja ses lieis non aura
be, Laisse morir, que non l' aon.
Tristans,
ges non aures de me, Qu' ieu m' en vau caitius no sai on: De
chantar mi tuoill e m recre, E de joy e d' amor m'
escon.
XIII.
Tuit sels que m pregan qu' ieu
chan, Volgra 'n saubesson lo ver, S' ieu n' ai aize ni
lezer; Chantes qui chantar volria! Qu' ieu non sap ni cap ni
via, Pus perdei ma benenansa, Per ma mala destinansa.
Ailas!
cum muer de talan, Qu' ieu non dorm mati ni ser, Que la nueg,
quan vau jazer, Lo rossinhols chant e cria; Et ieu, qui chantar
solia, Muer d' enuey e de pezansa, Quan vey joy ni
alegransa.
D' amor vos puesc dir aitan, Qui ben la pogues
aver, Res non la pogra valer: Per dieu molt fo bona 'l mia, Mas
no m duret mas un dia; Per qu' es fols qui ses fermansa Met en
amor s' esperansa.
Amors m' a m' es en soan, E tornat a non
chaler; E s' ieu la pogues tener, Per christ, ben feira
feunia; Mas dieus no vol qu' amors sia So don hom prenda
venjansa Ab espaza ni ab lansa.
Amors, be us prec, a mon
dan, Qu' autre pro no i puesc aver; Jamais blandir ni temer No
us vuelh, qu' adoncs vos perdria; Ben es fols qu' en vos se
fia; Qu' ab vostra belha semblansa M' avetz trait ses
desfiansa.
Pero, per un bel semblan, Soi enquer en bon
esper; Mon Conort dei grat saber, C' ades vol qu' ieu chant' e
ria; E dic vos que s' il podia, Eu seria reis de Fransa, Car
al plus qu' il pot m' enansa.
Lemosin,
a dieu coman Lieis que no m vol retener, Hueimais pot ilh ben
saber Que vers es so qu' ilh dizia: Qu' en altra terra m
morria, Pus dieus, ni fes, ni fermansa, No mi val, ni
acordansa.
No m' o tenc a vilania, S' ieu m' ai sai bon'
esperansa, Puois elha lai no m' enansa.
Romieu man que per
m' amia E per lui farai semblansa, Qu' ieu ai sai bon'
esperansa.
XIV.
Be m' an perdut lai enves
Ventadorn Tuit mei amic, pus ma domna no m' ama, Per qu' ieu
non ai mais talan que lai torn, Qu' ades estai ves mi salvatg' e
grama Veus per que m fai semblan irat e morn,
Quar en s'
amor me delieit e m sojorn; Que de ren al no s rancura ni s
clama. Aissi col peis que s' eslaissa el chandorn, E non sap re
tro que s' es pres en l' ama, M' eslaissei ieu de trop amar un
jorn, Qu' anc no m gardiei, tro fui en miei la flama Que m' art
plus fort no feira fuecs en forn; E ges per so no m puesc partir
un dorn, Si mi ten pres s' amors e m' enliama!
No
m meravilh de s' amor si m ten pres, Que tan gent cors no cre qu'
el mon se mire; Bels e gens es, coind e guais e cortes, E totz
aitals cum lo vuelh ni 'l dezire: Non puesc mal dir de lieys, quar
no i es ges; Qu' ie 'l n' agra dig de joy, s' ieu l' i saubes, Mas
non l' i sai; per so m' en lais de dire.
Tos temps volrai e s'
onor e sos bes, E serai li hom, amic, e servire; E l' amarai,
ben li plass' o li pes, Qu' hom no pot cor destrenher ses
aucire; No sai domna, volgues o non volgues, S' ieu volia, qu'
amar no la pogues; Mas tota res pot hom en mal escrire.
A
las autras sui aissi eschagutz; Laqual se vol me pot a sos ops
traire, Per tal coven que no sia vendutz L' onors e 'ls bes que
m' an en cor a faire; Qu' enuios es preiars, pus es perdutz;
Et
ieu sai ben que mals m' en es vengutz, Car trayt m' a la bella de
mal aire.
En
Proenza tramet joy e salutz, E mais de joy qu' ieu no vos sap
retraire; E fatz esfortz, miraclas e vertutz, Car ieu li man
aiso don non ai gaire; Qu' ieu non ai joy mas tan com m' en
adutz Mos Bels Vezers, e 'n fai iratz sos drutz En Alvergna lo
senher de Belcaire.
Mos Bels Vezers, per vos fai dieus
vertutz Tals, c' om no s ve que no si' ereubutz De bels plazers
que sabez dir e faire.
XV.
Ja mos chantars no m' er
honors Encontra 'l ric joy qu' ai conques, Qu' ades m' agr'
ops, sitot s' es bos, Mos chans fos mielhers que non es Qu'
aissi cum l' amors es sobrana, Per que mos cors melhur e
sana, Deuri' esser sobriers lo vers qu' ieu fatz Sobre totz
chans e volgutz e chantatz.
Ai dieus! quant bona fora
amors De dos amics s' esser pogues Que ja us d' aquels
enuios Lor amistat non conogues! Cortezia es mout vilana, Quar
aquesta falsa gens vana Fai conoisser semblansa d' amistatz; Qu'
er es cortes lo plus mal ensenhatz.
Ben ai chauzit de las
melhors, Al mieu semblan, qu' anc dieus fezes: Mas tant a 'lh
cor van e duptos Qu' eras l' ai, eras non l' ai ges: Que m val
aitals amors aurana!
Totz temps sec joy ir' e
dolors, E tos temps ira, jois, e bes: E ja non crey, s' ira non
fos, Que ja saupes hom jois que s' es; Qu' ieu pert, per falsa
lauz humana, Tal joy de fin' amor certana; Que qui m mezes tot
lo mon ad un latz, Ieu penra 'l joy per cui soi enguanatz.
Bella
domna, vostre socors M' agra mestier s' a vos plagues,
Messagiers, vai t' en via plana A
mon Romieu, dreg ves Viana; E diguas li m que lai for' ieu
tornatz, Si no fos cilh per qui sui enuiatz. Mas d' aisso fai
trop que vilana Ma domna, quar aissi m soana; Quar de l' affan
no mi val amistatz, Per qu' ieu disses que mielhs sui sos
privatz.
XVI.
Bels m' es qu' ieu chant' en aiselh
mes, Quan flor e fuelha vei parer, Et aug lo chan, pel bruelh
espes, Del rossinhol mati e ser; Adoncx m' atrai Qu' ieu aia
jauzimen D' un joy verai En que mon cor s' aten; Quar ieu
sai ben que per amor morrai.
Amors,
e quals honors vos es, Ni quals bes vo' 'n pot eschazer, S'
aucizetz selui qu' avetz pres, Que vas vos no s' auza mover? Mal
vos estai, Quar de mi dols no us pren; Qu' amat aurai En
perdon lonjamen Selha on ja merce non trobarai.
Gran mal m'
a fag ma bona fes Que m degra ab mi dons valer, E s' ieu ai
falhit ni m' espres Per trop amar, ni per temer, Doncs que
farai? Ailas! caitiu dolen, Qu' a totz es mai De bon
aculhimen, E me tot sol azira e dechai.
Guerit m' agra, si
m' aucizes, Qu' aissi n' agra fait son plazer; Mas lo sieus
cors guays e cortes, E 'l genser qu' om puesca vezer N' agra
esmai, E penedera s' en: Ja non creirai No m' am
cubertamen; Mas ilh o fai, so cre, per plan assai.
Pus
vei que preyars, ni merces, Ni servir pro no m pot tener, Per
amor de dieu mi fezes Ma dona qualque bon saber; Que gran be
fai Un pauc de chauzimen A sel qui trai Tan greu mal cum ieu
sen; E s' aissi muer, conqueritz li serai.
Del
maior tort que ieu l' agues Vos dirai, si vos platz, lo ver: Amera
la, s' a lieys plagues, E servira 'l a mon poder; Mas no s'
eschai Qu' ilh am tan bassamen; Pero ben sai Qu' assatz fora
avinen; Quar ges amors segon ricor no vai.
El mon non es
mas una res Per qu' ieu gran joy pogues aver, E d' aquelha non
aurai ges, Ni d' autra non la puesc voler; Pero si n' ai Per
lieis valor, e sen, E cor plus guai, En tenh mon cors plus
gen Quar s' ilh no fos, ieu non amera mai.
Messatgier,
vai E porta mi corren Ma chanson lai Mon Frances, part
Mauren; E diguas li m que breumen lo veirai.
XVII.
Conortz,
era sai ieu be Que ges de mi no pessatz, Quar salutz, ni
amistatz, Ni messatge no m' en ve; Trop cug que fas lonc aten,
Et
es ben semblans hueymai
Qu'
ieu cas so que autre pren,
Pus
no m' en ven aventura.
Bels Conortz, quan me sove Cum gen
fui per vos honratz, E quant ar vos m' oblidatz, Per un pauc
non muer dese; Qu' ieu meteis vau enqueren Qui m met de foudat
en plai, Quant ieu mi dons sobrepren De la mia forfaitura.
Il
m' encolpet de tal re Don mi degra saber gratz; Mas fe que dey
'N Alvernhatz Tot o fis per bona fe; E, s' ieu en amar
mespren, Tort a qui colpa m' en fai: Qui que en amor quer
sen Selh non a sen ni mezura.
Per ma colpa s' esdeve Que
ja no sia privatz, Quar vas lieys no sui tornatz Per foldat que
me rete; Tant ai estat lonjamen Que de vergonha qu' ieu ai, Non
aus aver ardimen Lai, s' ilh no m' asegura.
Tant er gen
servitz per me Son dur cor felh et iratz, Tro sia totz
adoussatz, Ab ben dir et ab merce: Qu' ieu ai ben trobat
legen, Que 'l gota d' aigua que chai Fer en un loc tan
soven Que trauca la peira dura.
Qui ben remira ni ve Huelhs
e gola, front e fatz, Qu' aissi es fina 'l beutatz, Res mais ni
meins no i cove: Cors dreit, lonc e covinen, Gent, afliblat,
cueynd e gai, Hom no 'l pot lauzar tan gen, Cum la saup formar
natura.
Chanzoneta, vai t' en lai Ves mon Frances l'
avinen Cui pretz enans e meillura.
E diguatz li que be m
vai, Que de mon Conort aten Enquera bon' aventura.
XVIII.
En
abril quan vey verdeyar Los pratz vertz, e 'ls vergiers florir, E
vey las aiguas esclarzir, Et aug los auzels alegrar; L' odor de
l' erba floria, E 'l dous chan que l' auzels cria Mi fan mon
joy renovellar.
Adoncs
solia ieu pensar Cum mi pogues d' amor jauzir, Ab cavalgar et
ab garnir, Et ab servir et ab donar; E qui tals mestiers auria,
D'
aisso es amors jauzia,
E
pot la 'n hom mielhs conquistar.
Ieu chant, que deuria
plorar D' ira d' amor que m fai languir; Qu' ab chantar mi cug
esbaudir, E non auzis ancmais parlar Qu' om chant quan plorar
deuria;
Pero
no m' en desconort mia,
Qu'
enquer aurai luec de chantar.
No m dey del tot desesperar
Qu'
ieu enquer mi dons non remir; Qu' aisselh que m' en a fag partir A
ben poder del recobrar; E s' ieu era en sa bailia, Si jamais
era en Suria, Ja dieus no m' en laisses tornar.
Ben s' en
dec dieus meravillar, Quan mi рос de mi dons partir; E be m'
o dec en grat tenir Quan per lui la volgui laissar; Qu' el sap
ben, s' ieu la perdia, Qu' ieu jamais joy non auria, Ni elh no
'l me poiri' esmendar.
Chansos, tu m' iras outra mar, E per
dieu, vai m' a mi dons dir
Que
non es jorns qu' ieu no sospir
Per
un dous semblan que 'l vi far,
Quan
me dis: “Ont anaria?
Que
fara la vostr' amia?
Amics,
cum la voletz laissar!”
A 'N Guillelme de l' Espia,
Chansos,
vai que t chant' e t dia,
E
que man mi dons conortar.
XIX.
Quan la doss' aura
venta Deves vostre pais, M' es veiaire qu' ieu senta Odor de
paradis, Per amor de la genta Ves cui ieu sui aclis, En cui
ai mes m' ententa, E mon coratge assis; Quar de totas
partis Per lieis; tan m' atalenta!
Sol lo be que m
prezenta Sos esguartz, e 'l franc vis, Que ja plus no m
cossenta, Cre dieu aver conquis: No sai per que us en
menta, Quar de re no sui fis; Mas greu m' es que m repenta, Que
una vetz me ditz, Que pros hom s' afortis, E malvatz s'
espaventa.
Dona, que cuidatz faire De mi qui vos am
tan? Per que m faitz tan maltraire, Ni murir de talan?
Ai!
franca de bon aire, Fessetz m' un belh semblan Tal, don mon cor
s' esclaire Pel mal que trac tan gran; E no i dei aver
dan, Quar no m' en puesc estraire.
De donas m' es
veiaire Que gran falhimen fan Per so, quar no son guaire Amat
li fin aman; Ieu non dei ges retraire Mas so qu' elas
volran: Mas greu m' es c' uns trichaire D' amor, aia ab enjan O
plus, o atrestan, Cum sel qu' es fis amaire.
Si no fos gens
vilana, E lauzengier savai, Ieu agr' amor certana; Mas no m'
en recreirai: De solatz m' es umana, Quan luecs es ni s'
eschai, Per qu' ieu sai que sotz mana N' aurai enquera mai: Qu'
astrucs sojorn e jai, E malastrucs s' afana.
Selh
sui que no soana Lo ben que dieus li fai, Qu' en aquella
setmana, Quant ieu parti de lai, Me dis, en razon plana, Que
mos chantars li plai: Tota gen Crestiana Que es de sotz lo
rai, Volgr' agues tan de jai Cum ieu, ses fencha vana.
Si
d' aisso m' es certana, Autra vetz la creirai, O si que non,
jamai No creirai Crestiana.
XX.
Pel dols chant qu'
el rossinhols fai La nueg quan mi soi adurmitz, Revelh de joi
totz esbaitz, Pensius d' amor, e cossirans; Qu' aisso es mos
mielhers mestiers, Qu' ancse amei joi voluntiers; Et ab joi
comensa mos chans.
Qui
sabia lo joi qu' ieu n' ai, Ni 'l jois fos tals qu' en fos
auzitz, Totz autres joys fora petitz Vas que lo mieus jois fora
grans. Tals s' en fai conhtes e parliers, E cuid esser rics e
sobriers De fin' amor, qu' ieu n' ai dos tans.
Soven li
remir son cors guai, Cum es ben faitz, e ben chauzitz De
cortezia e de bels ditz; E si de plus mi pren talans, Ops m'
auria us ans entiers, Si volia esser vertadiers, Tant es
cortez' e benestans.
Domna, vostr' om sui e serai Al vostre
servizi guarnitz; Vostr' om sui juratz e plevitz, E vostres m'
er adesenans; E vos etz lo meus jois premiers, E si seretz vos
lo derriers, Tan quant la vida m' er durans.
Sels
que cuion qu' ieu sia sai, No sabon ges cum l' esperitz Es de
lieis privatz et aizitz, Sitot lo cors s' en es lonhans: Sapchatz
lo mielhers messatgiers Qu' ai de lieis, es mos cossiriers Que
m recorda sos belhs semblans.
Ugonet, cortes messatgiers, Cantatz ma
canson voluntiers A la reyna dels Normans.
XXI.
Acossellatz
mi, senhor, Vos qu' avetz saber e sen; Una domna m det s'
amor, Qu' ai amada longamen, Mas aras sai per vertat Que 'lh
a autr' amic privat: Et anc de nulh companho Companha tan greus
no m fo.
Mas si vol autr' amador Ma domna, non lo y
defen, E lais m' en mais per paor Que per autr' essenhamen: E
s' anc homs dec aver grat De nul servizi forsat, Ben dey cobrar
guazardo Ieu que tan gran tort perdo.
D' una ren sui en
error, Et estau en pessamen, Que loncx temps n' aurai dolor, S'
ieu aquest tort li cossen; E s' ieu li dic son peccat, Tenc mi
per dezeretat D' amor; e ja dieus no m do Pueis faire vers ni
chanso.
E
s' ieu l' am a deshonor Aurai 'n blasme de la gen, E tenran m'
en li plusor Per cornut e per soffren; E s' aissi 'lh dic mon
pensat, Vei mon damnatge doblat; Qual qu' ieu fassa o qual que
no, Res no m' en pot esser bo.
Li siei belh huelh
traidor, Que m' esguardavan tan gen, Aras esguardon alhor, Per
que y fan gran faillimen; Mas d' aitan m' an gent honrat, Que
s' eron mil ajustat, Plus guardon lai on ieu so Qu' a selhs que
son d' enviro.
Pus voutz es en la follor, Ben serai fols,
s' ieu no pren D' aquestz dos mals lo menor; Quar mais val, mon
escien, En leis aver la meitat, Que tot perdre per foudat; Quar
anc a nulh drut felho D' amor no vi far son pro.
De l'
aigua que dels huelhs plor
Escriu
salutz mais de cen Que tramet a la gensor Et a la plus
avinen. Mantas vetz m' es pueis membrat L' amor que m fetz al
comjat, Qu' ie 'l vi cobrir sa faisso, Qu' anc no m poc dire
razo.
Domna,
a present amat Autrui, e mi a celat, Si qu' ieu n' aia tot lo
pro, Et el la belha razo.
Garsion, tost e viat Mon
chantar sia portat A mon messatger que fo, Que calque conseill
mi do.
XXII.
La doussa votz ai auzida Del
rossinholet salvatge, Et es m' ins el cor salhida, Si que tot
lo cossirier E 'ls malstraitz qu' amors mi dona Me levia e m'
asazona; Et auria m be mestier Autre joy al mieu
dampnatge.
Ben es totz hom d' avol vida Qu' en joy non a
son estatge, E qui vas amor non guida Son cor e son
desirier; Quar tot quant es s' abandona De joy, e refrin e
sona Pratz, e deves, e vergier, Combas, e plas, e
boscatge.
Ieu las! cui amors oblida, Que sui fors del dreg
viatge, Agra de joy ma partida; Mas ira m fai destorbier, E
no sai on me repona, Pus mos joys mi dessazona; E no m tenhatz
per leugier S' ieu dic alcun vilanatge.
Una falsa
deschauzida, E raditz de mal linhatge, M' a trahit, et es
trahida, E cuelh lo ram ab que s fier; E quant autre la
razona, Deus! lo sieu tort m' ochaizona; Et an ne mais li
derrier Qu' ieu qu' en ai fag lonc badatge.
Molt l' avia
gent servida Tro qu' ac ves mi cor volatge, E pus ilh no m'
escobida, Molt sui fols, si mais la sier: Servirs qu' om no
guazardona, Et esperansa bretona Fan de senhor escudier, Per
costum' e per usatge.
Dieus li do mal' escarida Qui porta
malvais messatge, Qu' ieu agra amor jauzida, Si no fosson
lauzengier: Fols es qu' ab si dons tensona; Qu' ie 'l perdo s'
ella m perdona; E tug silh son messongier Que m n' an fag dir
vilanatge. Mas tant es vas mi fallida, Qu' aissi lais son
senhoratge; E no vuelh que m si' aizida, Ni jamais parlar non
quier; Mas pero que m' en razona, La paraula m' en es bona, E
m' en esjau voluntier, E m n' alegr' e mon coratge.