Mostrando las entradas para la consulta Coromines ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Coromines ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 11 de noviembre de 2018

Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano

https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/32/11/11casanova.pdf

Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano
Emili Casanova, este, com Octavio Serret, pert les O, deu sé que no té cap canut y no les sap fé.
Universidad de Valencia - Academia Valenciana de la Lengua // OJO en la AVL, son catalanistes de Valensia, com la ASCUMA catalanistes de Aragó, fan aná les normes de Castelló per al catalensiá, lo valensiá catalanisat.

Apuntes ta un curso alazetal d´aragonés, Santiago Bal Palacios, 1976 :

Apuntes ta un curso alazetal d´aragonés, Santiago Bal Palacios, 1976


Lligíu a https://chapurriau.blogspot.com/2018/11/catalunya-mos-furta-ricart-garcia-moya.html  que los coneix mol be y los fique al seu puesto.

AFA-67 201 archivo de filología aragonesa (afa) 67, 2011, pp. 201-235, ISSN: 0210-5624 
Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano 
Emili Casanova Universidad de Valencia-Academia Valenciana de la Lengua 
Resumen: 
El objetivo de este trabajo es mostrar la necesidad de estudiar la parte aragonesa de Valencia y las hablas de Aragón para lograr un buen conocimiento del valenciano, dada la existencia de numerosos rasgos lingüísticos que podrían deberse, precisamente, a la influencia de los aragoneses. Se analizan los factores históricos que explican dicha influencia y que no son otros que la constante presencia de aragoneses en tierras valencianas, lo que se justifica con la abundancia de apellidos de procedencia aragonesa en Valencia. Finalmente, se aportan algunos casos concretos de componente aragonés en los niveles fónico, morfosintáctico y, de manera especial, léxico. 
1. Introducción Desde su nacimiento en el siglo XIII, a partir de la conquista de Jaime I, hasta hoy, en el Reino de Valencia han convivido dos lenguas llevadas allí por los repobladores catalanes y aragoneses: la mayori- Emili Casanova 202 AFA-67 taria que ha triunfado en la costa, y la minoritaria que se ha asentado en el interior, precisamente en continuidad geográfica con Aragón y Castilla-La Mancha. Aunque por los recuentos documentales de repobladores durante la Edad Media, hasta 1510, vemos que había una mayoría de catalanes —incluyendo aquí los aragoneses de la franja y los occitanos— contamos entre un 30 y un 40% de aragoneses 1 , especialmente en la capital y sus alrededores, contingente que, a diferencia de los procedentes de Cataluña, nunca ha parado de venir a Valencia hasta hoy, entrando especialmente por las rutas de Teruel-Segorbe y Alcañiz-Morella, como podemos confirmar por los centenares de apellidos deotoponímicos aragoneses y de otra clase, a los que cabría añadir la continua emigración de gente de la zona castellano-aragonesa de Valencia hacia la capital (y también a las ciudades de Castellón y Alicante) en busca de un mejor porvenir para sus hijos, los seculares contactos a través de la trashumancia ganadera y el comercio lanar y cereal 2 . Esto nos indica que el factor contacto de lenguas habrá producido muchas interferencias y adaptaciones lingüísticas en las dos lenguas en contacto, a pesar de que hasta hace 20 años ningún estudioso del catalán 3 tenía presente esta realidad, desconociendo las palabras de Eiximenis en la introducción al Regiment de la Cosa Pública: Car com sia vengut e exit per la major partida de Catalunya, e li sia al costat, emperò no·s nomena poble català, ans per special privilegi ha propri nom e·s nomena poble valencià […] que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn e de cascuna a retengut ço que millor li és e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres he ha presos los millors, car hi ha molt poble ajustadís i gent arredoladiça de diverses terres 4 . 1. Guinot (1999: 241) demuestra claramente cómo «la gran majoria de pobles valencians foren repoblats per gent que procedia tant de Catalunya com d’Aragó (a més de grups minoritaris de gent de Navarra, Occitània i Castella)». Añade que, vistas las proporciones de origen aragonés de la villa de Morvedre hacia el sur —entre 30% y 40%— «sembla que fou decisiva la seua presència per a la formació del valencià com a varietat de la llengua catalana portada al nou Regne de València pels repobladors. Tant de mossarabismes [...] quan en realitat som al davant d’un contacte del català amb l’aragonés-castellà» (pp. 259-260). También en Guinot (2002: 85-94). 2. Véase Rubio (2002) y Castán (2002). 3. Los autores de la época de Joan Coromines no tenían en cuenta el aragonés, pero, sin duda, este investigador es el prototipo de ello, como demuestra Juan Antonio Frago (1984: 613), que es crítico con Coromines por no tener presente su situación puente entre el castellano y el catalán para explicar muchas palabras: «Parece ser que sólo haya habido castellano y catalán, que el aragonés nunca haya existido con peculiaridades propias o que se confunde con el castellano, identificación que constituye un grave error sobre todo por referencia al Medioevo, pero también a períodos muy posteriores. Todavía hoy el léxico agrícola y familiar aragonés presenta grandes diferencias frente al castellano propiamente dicho». 4. Véase Casanova (2010). Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 203 Aragón, que siempre había buscado la salida al mar por Valencia, se encontró en una situación de desventaja respecto a Cataluña, con un territorio poco poblado, unos señoríos muy fuertes que podían hacerle sombra al rey y un derecho poco atractivo para los repobladores. Esto hizo que el aragonés5 siempre fuera una lengua minoritaria y secundaria como demuestran cuatro hechos concretos, consecuencia de lo anterior: a) En catalán se escribe la Crònica de Jaime I y los Furs de Valencia. b) El aragonés durante el siglo XIII deja de aparecer escrito en la zona valenciano-hablante, como Cocentaina, y los apellidos aragoneses se adaptan a la lengua más influyente y que más hablantes tenía. c) No hay literatura en aragonés, y además en la zona de Segorbe la documentación administrativa aparece en las dos lenguas. d) El derecho aragonés fue poco a poco sustituido por el derecho nuevo valenciano de los Furs, seguramente siguiendo la misma idea del rey fundador de impedir la existencia de señoríos fuertes. Pero a pesar de su inferioridad numérica, su contacto perenne nos sugiere que la caracterización del valenciano actual e histórico deberá mucho a esa lengua o a esos hablantes aragoneses, ciudadanos valencianos, que adaptaron el habla valenciana influyendo en esta. Por ello, no se podrá conocer bien el valenciano sin estudiar la parte aragonesa de Valencia y también las hablas de Aragón, ni al revés, no se podrán conocer las hablas denominadas «churras» sin el estudio conjunto del valenciano y del aragonés, como ha empezado a hacer la Academia Valenciana de la Lengua, con el Corpus Toponímico Valenciano y el Atlas Lingüístico de la Comunidad Valenciana. Y habremos 5. Entiendo por aragonés la lengua no catalana de Aragón, teniendo presente las ideas de Enguita (1991) sobre el complejo dialectal, Lapesa (1980: 176) sobre la renuncia a los localismos pirenaicos cuando llegan al llano, Frago (1991) sobre la castellanización del aragonés, y las de Colón (1993: 75), quien afirma «Allò que denominem aragonès amb prou feines existeix; o bé caldria enfrontar els parlars en descomposició d’allunyades valls pirinenques amb la llengua literària catalana. En l’edat mitjana, pel que fa al vocabulari, les solucions aragoneses eren molt acostades a les del castellà»; Colomina-Ponsoda (1995: 225), para quien sería mejor decirle castellano-aragonés, o Ponsoda (1996: 321), que distingue entre aragonesismos estables y esporádicos. El aragonés se desarrolló en el sur de los Pirineos, en Huesca, entre Castilla y Cataluña, con tres variantes: la nacida alrededor del río Aragón, capital Jaca, donde están Hecho y Ansó; la del Sobrarbe, formada alrededor del río Cinca, con Boltaña y Aínsa, y el habla de la Ribagorza. Cambió su fisonomía cuando llegó al llano en el siglo XII, a Zaragoza y Teruel, por la interferencia del castellano y por su repoblación con castellanos y navarros. Emili Casanova 204 AFA-67 de estudiar a qué se deben las similitudes especialmente léxicas entre el aragonés y el valenciano que se descubren cuando uno se relaciona con hablantes de la primera generación de pueblos aragoneses, como los de la Serranía de Albarracín. 1.1. El contacto de lenguas como motor del cambio lingüístico Una lengua en contacto con otra siempre actúa reforzando las posibilidades y tendencias convergentes, a partir de los hablantes bilingües, activos o pasivos. Este refuerzo en épocas de debilidad interna de la lengua orienta los cambios lingüísticos, los cuales en épocas de decadencia social se extienden y se elevan a categoría literaria y a documento escrito. Esta interferencia o reflejo de una lengua en otra está siempre activa y presente, pero solo se usa como factor explicativo del cambio cuando no encontramos ninguna explicación interna de la lengua. Normalmente, cuando una sociedad o un hablante abandonan su manera de hablar y acogen otra, dejan una marca en la nueva lengua adquirida, la cual vive a nivel familiar, primeramente, pero un día puede llegar a generalizarse. En el siglo XV empiezan a aflorar en valenciano una gran cantidad de fenómenos de tipo diverso que se habían ido extendiendo desde el mismo momento de la conquista, cuando traídos por los repobladores aragoneses se mantuvieron y reforzaron por el apoyo de gente de su mismo grupo social o por nuevos emigrantes de su misma zona geográfica. Posteriormente, esos fenómenos ocupan más espacio, a partir de la nivelación consecuente con la adquisición de la nueva lengua o del contacto lingüístico con gente de una manera semejante de hablar, pero de otra variante, como ocurrió con el contacto con los castellanohablantes a partir del siglo XV. Valencia ha sido siempre una tierra de promisión para los aragoneses. Y eso ya desde la época de los árabes, antes de la creación del reino cristiano de Jaime I. En efecto, después de conquistar Zaragoza y Teruel en el siglo XII, los aragoneses querían seguir bajando al Reino para conseguir unas tierras más cálidas para sus ganados, una salida al mar para sus productos y un puerto para sus exportaciones cerealísticas, pero ya dentro de la Corona de Aragón, compartido con los vecinos catalanes que conquistaron el mismo siglo XII Lérida y Tortosa. Con estos objetivos ayudaron a Jaime I a conquistar Valencia para Aragón, de la misma manera que se había conquistado Mallorca para Cataluña, Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 205 y después participaron en la repoblación, ininterrumpidamente, hasta hoy, a pesar de que nuestro rey, al crear el Reino de Valencia, detuvo sus deseos de anexión de Valencia a Aragón. Desde el Bajo Aragón y el Maestrazgo llegan a la antigua diócesis de Tortosa, es decir, a la provincia de Castellón. Desde Teruel, bajan al Reino, vía Segorbe, por las cuencas del Palancia, del Turia y del Júcar. Si analizamos los libros de Avecinamientos de la ciudad de Valencia, la única emigración significativa que llega a la capital, aparte de la de los pueblos valencianos, hasta el siglo XVII, es aragonesa. Y esta continúa hasta los años setenta de este siglo. En Valencia, por ejemplo, hay actualmente censados más aragoneses que en la ciudad de Teruel, agrupados en un Centro Aragonés. 1.2. El aragonés6 y el castellano en el Reino de Valencia En todas las ciudades del Reino, y en especial en la ciudad de Valencia, Cap y Casal del Reino, han convivido desde el primer momento de la conquista gente de habla catalana y gente de habla aragonesa, en diferentes proporciones, pero siempre con núcleos significativos de hablantes de las dos lenguas. El catalán se constituyó en la lengua administrativa y literaria de prestigio por excelencia, y los aragoneses empezaron a aprenderlo por necesidades sociales, sin abandonar su lengua durante mucho tiempo y muchas generaciones, por el refuerzo del grupo y de las redes familiares y por el contacto con las constantes llegadas de grupos 6. El aragonés medieval era mucho más próximo al catalán que actualmente, como Terrado (1991: 326), explica muy bien: «Siendo Aragón una zona puente entre el dominio lingüístico castellano y el dominio catalán y occitano no es de extrañar la coincidencia de buena parte del léxico aragonés con el de estos ámbitos colindantes [...]. En época medieval, el léxico aragonés debió de presentar una acusada afinidad con el catalán y el occitano, afinidad que mantienen en parte las hablas altoaragonesas actuales. Al extenderse el reino pirenaico por tierras del valle del Ebro y del bajo Aragón, se acentuó el influjo castellano, y desde fines de la Edad Media, el léxico aragonés ha evolucionado paulatinamente hacia posiciones más acordes con los dialectos hispánicos». De hecho sus documentos registran muchas coincidencias e influencias como algeçón, arreus, aturar, barral, bustal, cabeço, çafarich, clamar, clapiza, correar, destral, dreçar, empenta, esclatar, esmerçar, estallar, exir, fiemo, fillo, floquaduras, foya, foz, focino, landa, legón, loma, matalaf, perpalo, rebost, sadollarse, solsir, terrero, toz, vánova, vegada. De la influencia del aragonés sobre el valenciano se pueden ver los trabajos citados de Veny (1991), Colón (1993: 75-78; 1989: 81 y 83), Gimeno (1998: 79 y 83), Joaquim Martí (2007, 2008, 2009 y 2010) y, en especial, los de Josep Martines (como el de 2002: 180), donde entre otros considera aragonesismos pallola y catxillada. Colón (2002: 591) considera aragonesismos del valenciano gobanella ‘muñeca’, vaso ‘colmena’, gassó ‘césped’ y añade que «son términos del valenciano, que no existen en el resto del dominio catalán. Convendría seguir indagando para encontrar más casos así y ver de hallarles una explicación»; otro caso que trata en el mismo libro (p. 435) es esquallar ‘tener miedo’; Colón (1993: 77) opina también que «Atesa la continguitat geográfica entre l’aragonés i el català i pertànyer a una mateixa corona explica la coincidència de moltes isoglosses». Por ejemplo: arguellat/arguellado, cau/ cado, ginjoler/ginjolero, melsa/mielsa, gemecar, orage. También Ferrando (1986-1989: 411-415) habla del papel del aragonés en la fisonomía del valenciano, tanto en morfosintaxis como en léxico, así como también del apoyo del aragonés a los rasgos catalano-occidentales frente a los rasgos orientales. Emili Casanova 206 AFA-67 de aragoneses, normalmente del mismo lugar de origen o comarca; pero claro está, en ese aprendizaje y posterior cambio de lengua debían de dejar algunas marcas sobre el catalán, primeramente de manera restrictiva en los núcleos bilingües, y después, por los cambios sociolingüísticos, en el resto de la población, en especial a partir de mediados del siglo XV y en el XVI, con la entrada de grupos de castellanos acompañantes de la Casa Real de los Trastámara, tras el Compromiso de Caspe —acuerdo político que muestra perfectamente la importancia del elemento aragonés en la Valencia de principios del XV y el recelo a los catalanes—. Desde este momento las capas altas valencianas empiezan a cultivar el castellano y a aprenderlo por la importancia de la monarquía hispánica (en especial a partir de Alfonso V y la reina María) para subir en la escala social, con la consiguiente valoración de la cultura en castellano y la pérdida de prestigio de la propia. El catalán, que desde el XIII estaba en contacto con el aragonés, entra ahora en contacto con el aragonéscastellanizado de las capas sociales bajas y con el castellano de las capas altas. Esta situación se extenderá entre los siglos XVI y XVII, y las situaciones latentes de dominio del aragonés-castellano en grupos reducidos empezará ya a generalizarse y a hacerse presente en la lengua escrita con el apoyo del castellano libresco: el castellano empezará a ser la fuente de creación del valenciano y anulará y orientará muchos de los mecanismos propios. El Decreto de Nueva Planta, ya en el XVIII, oficializó la situación anterior de prestigio del castellano y la tendencia de los valencianos a aprender castellano y abandonar progresivamente el valenciano o reservarlo para la vida coloquial y de broma. Y se creará un castellano regional hasta la época reciente de escolarización que está igualando el castellano de la Península (Casanova, 1990a: 148-149). De esta manera, el aragonés actuará ininterrumpidamente sobre el catalán de Valencia y ayudará a su caracterización actual, primeramente como substrato de la nueva lengua que aprendían y como lengua de contacto. Y posteriormente como base y quinta columna del nuevo castellano, ya que, además de que desde el siglo XVI el aragonés se considerará un dialecto del castellano, la familiaridad de los valencianos con el aragonés facilitará su aprendizaje y su entendimiento, especialmente el pasivo. El aragonés así se puede constituir como padre, ciudadano, vecino y guía de Valencia y de los valencianos. El valenciano es, sin lugar a dudas, el catalán llevado a Valencia7 por los repobladores catalanohablantes —sea de la franja catalano7. Véase Casanova, 2009. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 207 aragonesa, sea de la misma Cataluña—, el cual presenta un conjunto de particularidades en todos los aspectos lingüísticos dentro del catalán, peculiaridades que ya empiezan a documentarse en el mismo siglo XV. ¿Algunas de estas características se deberán a la influencia de la lengua de los aragoneses? Parece que el factor aragonés ha influido en algunos casos, como han sugerido puntualmente ilustres filólogos como Alarcos Llorach, Germà Colón, Joan Coromines o Joan Veny. Pero, ¿qué alcance tiene la influencia del aragonés? El objetivo de este trabajo será presentar un estado de la cuestión de este tema, especialmente en el léxico, que espero que abra nuevos caminos en la investigación. 2. La valoración de la influencia del aragonés Es difícil valorar la actuación del aragonés sobre el catalán de Valencia por varias razones: a) La contigüidad geográfica del aragonés y el catalán occidental, donde se incluye el valenciano, que hace difícil separar cuándo se puede hablar de préstamo y cuándo de área continua, sobre todo por lo que respecta al léxico. Y también la contigüidad entre las hablas churras y las valencianas. Por ejemplo, es fácil saber que catxirulo es un aragonesismo del valenciano por la forma que presenta, pero no lo es roder < rodero (Casanova, 1998a: 612). Por ello, Veny (1991: 104) nos ha dado la pauta de que cuando un elemento lingüístico aparece en valenciano y no lo hace en los dialectos catalanes del norte se puede pensar en una influencia aragonesa. Y ha destacado el papel del aragonesismo en lugar del mozárabe: «la capa románica de parlars anteriors a la invasió musulmana, és una hipòtesi avui totalmente desprestigiada. En canvi, un estudi aprofundit dels suposats mossarabismes fa evident la seva atribució a recialles de la colonització aragonesa en terres valencianes» (Veny, 2009: 30). b) La falta de documentación de muchos fenómenos en la Edad Media no permite asegurar si fenómenos actuales de la Ribagorza o del Bajo Aragón de habla catalana y Tortosa eran ya vivos en la Edad Media o se han formado posteriormente por influencia del aragonés o por evolución natural. Además, tampoco conocemos suficientemente la extensión del catalán occidental ni la del catalán oriental de la época. Emili Casanova 208 AFA-67 c) La similitud estructural y evolutiva entre el catalán y el aragonés. A pesar de la indefinición del aragonés medieval y de su castellanización, una gran parte de los fenómenos aragoneses coinciden con los característicos catalanes occidentales. Por ejemplo, tendencia a perder las vocales finales -e/-o por apócope; vacilación según la zona en la diptongación (ie/e); mantenimiento común de la f-, paso de C’L > ll y KT > it, SCe,y > palatal fricativa...: vocablos como peita, furtar, Fuster(o), estall. d) La convivencia de lenguas en la Edad Media no era conflictiva, como tampoco lo es hoy en día en los pueblos; es decir, cada uno hablaba su lengua y el otro le contestaba en la suya, y de manera natural en el proceso de adaptación de una lengua a la otra las diferencias entre las dos lenguas se nivelaban espontáneamente en el hablar. Esto se ve, por ejemplo, en la documentación antroponímica, donde las discrepancias fonético-morfológicas desaparecen cuando los aragoneses se hacen valencianos. Así: Cedriellas > Cedrelles > Segrelles, Lagueruela > Guerola, Vanyon > Vanyó, Vaiello > Vaello/Vaïllo, Vicente > Vicent, Fustero > Fuster, Maluenda > Malonda, Suelves > Solves, Escrige > Escrig. En cambio Valero o Domingo, por su frecuencia y sus santos referentes, no han sufrido adaptaciones8 . Quizá estos problemas de delimitación, más la tendencia de la filología catalana a estudiar los fenómenos propios del catalán general, la identificación entre aragonés y castellano y el uso del mozárabe para explicar una gran parte de las palabras valencianas que no cumplían las reglas evolutivas, han hecho que no se haya valorado bastante la presencia y la actuación del aragonés sobre el catalán de Valencia, donde ha vivido en contacto, primeramente como lengua de una parte de los repobladores, y después como lengua puente del castellano, desde el mismo momento de la creación del Reino. En efecto, el aragonés ha actuado sobre el valenciano de dos maneras: a) Directamente, hasta el siglo XV, como lengua de una parte de la población que, al aprender la otra lengua, la superponía sobre la suya, y sin percatarse hacía calcos, introducía formas nuevas o no era capaz de solucionar algunas discrepancias entre las dos lenguas. Estas particularidades empezaron a documentarse y quizá a generalizarse en el XV, en la literatura del Siglo de Oro valenciano, desde autores 8. Véase Casanova, 1999. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 209 como Antoni Canals y Sant Vicent hasta Roig, Martorell, Villena y el Cançoner Satíric Valenciá. b) Indirectamente, sirviendo de canal de conducción al castellano, y eso por lo que respecta a la lengua y a sus usuarios: a la lengua, castellanizándola poco a poco; a los usuarios, acostumbrándolos primeramente a oír el castellano-aragonés, haciéndolos permeables y bilingües pasivos; y posteriormente, a ayudar desde abajo a entender y aceptar más rápidamente y más profundamente el nuevo castellano culto que se introducía desde el siglo XVI. Pero además, territorialmente, al venir a habitar ininterrumpidamente en las ciudades de la zona valencianoparlante gente desde la zona churra, especialmente a la capital, modelo y guía del valenciano, desde donde posteriormente se ha extendido la mayor parte de las nuevas formas al resto del país, especialmente en la zona de la diócesis de Valencia. Pero además, ha actuado ideológicamente, sirviendo de trampolín del castellano. Nadie en Valencia se ha extrañado nunca, en esta tierra de repoblación mixta, de población «ajustadissa i arredoladissa», de que alguien hablara en castellano, ya que el pueblo estaba acostumbrado a oírlo. Eso explica que los valencianos siempre lo han entendido pasivamente —aparte de otros factores, como comercio, frontera con y puerto de Castilla, contacto con los ganaderos aragoneses, órdenes religiosas—. Por lo tanto, aunque la lengua de la Cancillería y de la administración valenciana fue el catalán, el aragonés no se sintió nunca raro ni extraño, y se respetó siempre. Todo esto ayuda a la formación actual del valenciano. 3. Los apellidos aragoneses en Valencia No es ahora el momento de tratar a fondo este tema, pero puedo avanzar dos casos concretos que confirman lo que los documentos, la historia y la lógica nos enseñan: la gran presencia de aragoneses en Valencia: a) Apellidos valencianos de origen deotoponímico9 . Prácticamente todos los municipios aragoneses actuales y medievales han creado apellidos valencianos. Por ejemplo: Acín/Asín, Aisa, Albelda, Alben9. Véase Casanova, «L’Onomàstica valenciana d’origen aragonés» (en prensa). Emili Casanova 210 AFA-67 tosa, Albero, Alborge > Alborg, Alcaine, Alcañiz, Alcorisa, Alfajarín, Aliaga, Allepús, Alloza, Almazán, Almudèver, Anadón, Ansó, Aràndiga, Ariño, Ariza, Artieda, Atzuara, Badenes, Bàguena, Banyó, Bau < Bao, Balbastre, Barea, Barratxina, Bardaxí, Bea, Bello, Berbegal, Berdejo, Berge/Bierge, Bernal, Beselga, Blesa, Bono, Borja, Calanda, Calataiud, Aranda, Calomarde, Campillo, Cantavella, Carinyena, Cascant, Casp, Segrelles < Cedrillas, Celades, Celfa/Cella, Ciscar, Civera, Collado, Conxell, Corbató, Cucaló, Daroca/Aroca, Egea/Gea, Ejulve/Xulvi, Eres, Escartí, Escoriola, Escrig, Estada, Estopinyà, Faios, Fombuena, Fonfria, Fontelles, Fons, Fraga, Fresneda, Gargallo, Gavarda, Guerola < Lagueruela, Gonga, Gurrea, Hinojosa, Javaloies, Jaqués/Chaqués, Jarque/Eixarc, Jorques, Langa, Lanuza, Llançola < Lanzuela, Llavata, Llidó/Lidón, Llinares/Llinàs, Longàs, Lloscos, Llúcia/Luèsia, Lluesma, Maella, Magalló, Maïques, Mainar, Mallén, Malonda/Maluenda, Merita, Moneva, Monreal, Monroig/Monroyo, Montanyana, Monterde, Montesa, Montiel, Montón, Montoro, Montsó, Morant, Morata, Moros, Moscardó, Murero, Naval, Navarrete, Noguera, Nogueroles < Nogueruelas, Oliet, Olivan, Orrios, Osca, Pancrudo, Perrarroya, Perales, Peralta, Pertusa, Pina, Pitarc, Plou, Pomar, Portolés, Posolo < Pozuelo, Pradilla, Purroi, Redó, Robres, Ròdenes, Rudilla, Samper, Santolea, Saragossa, Sarinyena, Sarrió, Sena, Serna, Sorita, Sos, Sotillo, Suelbes/Solbes, Tabuenca, Talavera, Tamarit, Taraçona, Tarín, Terol, Torregrossa, Tortajada, Tronxoni/Tronchón, Used/Fuset, Usó/Usón, Utrillas, Vanaclotxa, Vicedo, Viu, Zarzoso. b) Apellidos de otros orígenes: Aragonés, Bayo, Blasco, Bolinxes, Bueso, Burriel, Civera, Collado, Engo, Fandos, Ferrando, Ferrero, Fortuny/Fortuño, Galbis, Gonçalo, Jorro, Lladró, Llopico, Perutxo, Peris (y todos los terminados en -is), Salido, Saragossà, Saragossí, Tramoyeres, Vaello. Coromines (1984: 90), el gran maestro del léxico, reconocía el papel de los aragoneses en la repoblación valenciana: Mireu els vostres cognoms valencians: en una alta proporció són d’etimologia aragonesa i també n’hi ha de moriscos; ¿Què ho ha fet això? Ràpidament es feien seva la llengua de la vida nova i triomfadora, oblidadissos del senyor —o avorridors. ¿Aquells Peris, aquells Bolufers o Tramoyeres, són menys valencians? Ni un àtom menys que els Carreres o els Puig! En llengua, com en manera de ser, l’adolescent es va aferrar a l’oncle Puig, no pas a l’avi Péreç, pero no lo aplicó al análisis de la lengua. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 211 4. Casos concretos de actuación del aragonés sobre el catalán de Valencia Aunque me quiero centrar en la influencia del léxico, enunciaré algunos fenómenos gramaticales que, documentados ya desde la Edad Media, se han desarrollado y han triunfado entre los siglos XVI y XVIII10. 4.1. Fonética11 4.1.1. Pocas veces se ha usado el aragonés como factor explicativo. Una de ellas, para explicar el sistema vocálico tónico del valenciano. Ha sido Alarcos Llorach (1983: 72) quien, siguiendo los datos del Llibre del Repartiment (LR), que daban una mayor presencia de repobladores orientales que de occidentales, ha querido explicar la ausencia de la e neutra en Valencia por nivelación y confluencia de los repobladores aragoneses y occidentales, que tampoco tienen e neutra. Sería una teoría verosímil si fuera cierta la base sobre la que se fundamenta; sin embargo, a) por una parte, López Elum, Ferrando y Guinot han demostrado que el LR no es representativo del contingente repoblador, y que la mayor parte de los repobladores valencianos provienen de la Cataluña occidental, como se puede demostrar, además, por las redes antroponímicas que analizaremos en otro lugar; b) por otra, no se ha demostrado aún, ni que en la época de la repoblación de Valencia ya se había generalizado la e neutra en catalán oriental, ni la extensión del catalán oriental. Esta cuestión, que no se ha resuelto aún, es clave para la respuesta. A mi parecer, cuando se conquista Valencia la e neutra solo se había generalizado en posición pretónica, vivía en los ámbitos bajos de la Cataluña oriental, desde el norte donde nació hasta Barcelona, pero ni había llegado a Tarragona, ni la gente más elevada la aceptaba, lo que se demuestra porque la lengua cancilleresca no la usa nunca y porque en Valencia —excepto en algún caso de algún escribano— no encontramos rasgos escritos en 10. Sigo para ello mi artículo Casanova, 2002a. 11. Podríamos estudiar otros casos como la no pérdida de la -r final (Rasico, 1982: 230) o la pérdida de la -d- en el sufijo -ada, que empieza documentalmente al final del XVIII y se generaliza durante el XIX, a la que tal vez ayudara el aragonés de la zona churra. Este fenómeno nos muestra la posibilidad de explicar muchas particularidades del valenciano por influencia del castellano vulgar o por evoluciones simultáneas al vivir las dos lenguas en un mismo ambiente e influencias. Emili Casanova 212 AFA-67 oriental, a pesar de que el patriciado de la capital —notarios, escribanos— lleva apellidos de esta zona oriental (Manresa, Martorell, Girona, Vallés). Por otra parte, si fuera cierta la opinión de Alarcos, como la mayor parte de la gente que viene a Valencia procede de las comarcas occidentales repobladas en el siglo XII tras la conquista de Jaime I, la igualación que propone habría empezado allí ya antes. Creo que si el valenciano tiene el mismo sistema que el catalán occidental es por la mayoría de repobladores catalanes y por la norma de prestigio anti e neutra de parte de los hablantes. No es necesario acudir a los aragoneses por lo tanto, aunque indiscutiblemente su influencia podría ayudar también a un vocalismo tónico claro de cinco vocales. 4.1.2. El apitxat, o ensordecimiento de las consonantes sonoras, es un fenómeno general que se extiende por todo el valenciano central, desde Almenara a Alzira, además de Gandía, donde se documenta en el siglo XVIII (Casanova, 1999: 134). Modernamente se ha extendido por capitales como Xàtiva o por zonas de contacto con el castellano, como Petrer y Betxí. Autores como Frago y Guinot han sugerido el papel del aragonés en el ensordecimiento, y Rasico, López y yo mismo lo hemos explicado por superposición del aragonés sobre el catalán. El proceso se iniciaría en Valencia en el siglo XIV por el sonido palatal africado sonoro geminado en los grupos de aragoneses, y se extendería cuando estaba produciéndose el proceso de desgeminación en el XV, precisamente la época donde encontramos los primeros testimonios gráficos claros. En el XVI, aprovechando el prestigio del castellano y la pronunciación castellana, fue extendiéndose el fenómeno, hasta que en el XVIII estaría totalmente consumado y generalizado —es la época que se imita en Gandía, pero no en los pueblos de alrededor— excepto en las clases altas que mantenían el valenciano y ya habían decidido usar también el castellano, los cuales lo consideraban una degeneración. Es uno de los pocos aragonesismos de la capital que no se ha generalizado por todo el País, cosa que obliga a explicar por qué. Creo que se debe al poco prestigio del apitxat, considerado como un valenciano mal hablado. Desde la zona de l’Horta se ha extendido en el siglo XX a zonas como Algemesí. Y además se apitxa modernamente en áreas de frontera lingüística como Petrer o Betxí a causa del castellano. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 213 4.2. Morfosintaxis Aquí se encuentran más casos probables de aragonesismo. Se trata de fenómenos particulares del valenciano. Comentaré tres casos: 4.2.1. Tú eres en lugar de tu est/ets, como segunda persona del presente de indicativo del verbo ser. El catalán medieval tenía un problema: las formas etimológicas tu és/tu est, por fonética sintáctica, se confundían con la tercera persona, él es, y por lo tanto no podía distinguir entre 2.ª y 3.ª personas. La forma analógica documentada en Corella tú ests, formada añadiendo la -s característica de 2.ª persona a la forma este, tenía los mismos problemas. Pero el resto del catalán, excepto el alguerés, gracias a una tendencia fonética, a partir de ests eliminaba la primera s y llegaba a la forma actual ets. Valencia, donde no se daba la misma tendencia fonética, para solucionar el problema extenderá los valores de tu eres del imperfecto de indicativo al presente y hará yo soy, tu eres, él es. Estamos a finales del XV (por ejemplo en Miquel Pérez). Todo hace pensar que el presente de indicativo aragonés-castellanizado tu eres, actúa como reflejo para extender la forma del imperfecto al presente: el uso de una misma forma para indicar presente e imperfecto no ha dado nunca ningún problema de sincretismo funcional ni de confusión, ya que los valores del verbo ser y la relación entre imperfecto y presente lo soportan. Y si en algún contexto pudiera ocurrir confusión, los adverbios de tiempo lo evitan: «eres bo, abans eres ruin» (Casanova, 1986: 487). 4.2.2. Las formas de imperfecto en -ara, -era, -ira. El catalán de Valencia presenta de manera casi general, excepto en el norte de Castellón, formas en -ara, -era, -ira para el imperfecto de subjuntivo, sustituidoras de las clásicas en -às, -és, -ís. También usan estas formas el Bajo Aragón y Fraga. Su primera documentación es del siglo XV, por ejemplo en el Espill, el Tirant lo Blanc de Martorell o la Vita Christi de Isabel de Villena. Desde la ciudad de Valencia se observa cómo desde aquel siglo hasta hoy se extiende hacia el norte y hacia el sur, y en el XIX era general ya en todo el valenciano hasta Alcalà de Xivert. En la Edad Media, en catalán, las formas en -ra, provenientes del pluscuamperfecto de indicativo latino, que se usaban en la apódosis de las oraciones condicionales, en lucha con las formas potenciales en -ria, desaparecen. En Valencia, en cambio, las formas en -ra pasan a utilizarse en la prótasis de las condicionales por las tendencias que Ridruejo ha explicado muy bien, conviviendo con las formas -és, deri- Emili Casanova 214 AFA-67 vadas del pluscuamperfecto de subjuntivo latino. Después de dos siglos de uso tanto en la apódosis como en la prótasis («Molt més parira sino morira», Roig, XV), desaparecen de la apódosis, excepto en algunos casos, como haguera ‘habría’ o diguérem ‘diríamos’ (Ridruejo, 1985: 446-447), que aún se mantienen perfectamente hoy. Debe de ser un aragonesismo, como Pérez Saldanya (1999: 74) acepta: «aquest castellanisme morfosintàctic segurament devia existir en el català parlat de l’Horta de València, afaiçonat en diversos aspectes per l’aragonés». 4.2.3. La terminación -a de la tercera persona del presente en lugar de -e: El catalán occidental y el valenciano septentrional presentan hoy la terminación de 3.ª persona -e, documentada ya desde el siglo XIII, en Lérida, procedente de -AT > -e. Esta desinencia existió en convivencia con la terminación en -a en todo el País Valenciano hasta que en el XV desapareció, excepto en la actual provincia de Castellón. Si la mayoría de repobladores son catalanes, en especial, occidentales, que llevaban mayoritariamente la terminación en -e, ¿cómo es que ha estado sustituida por la terminación -a? Esta terminación de tercera persona -a es importante porque, sin su estabilidad, la primera persona en -e no hubiera triunfado y el sistema verbal valenciano, ya formado desde el siglo XV, no se hubiera producido. En efecto, Valencia presentaba las terminaciones de primera persona en Ø (en las terminaciones en consonante simple), -e (si seguía a oclusiva más líquida, o -rr) y -e/-a para la tercera; y hacia el final del XIV y principios del XV, el valenciano decide acabar con esta variación morfológica. De las diversas posibilidades que tenía para la homogeneización, acepta la -a para la tercera persona, por el prestigio de la terminación -a de 3.ª, que es la de la Cancillería catalana y la del latín, y, sobre todo, por la desinencia de los aragoneses de Valencia (y de la Ribagorza) en -a, hablas que siempre han conocido esta terminación (Casanova, 1989: 355). 4.2.4. Podríamos aplicar también el factor del contacto aragonés sumado a la influencia del castellano a otras peculiaridades valencianas medievales como las siguientes: uso de a + complemento directo; triunfo de per a y la conjunción final per a que; pérdida a partir del XVII de los artículos personales en/na; conservación de la preposición ad delante de complemento empezado por vocal; creación de los tres grados de demostrativo, como el castellano, y de la forma ahí. Pero Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 215 realmente creo que, sin descartar la influencia aragonesa y castellana posterior en el resultado de estos rasgos, su evolución se puede explicar perfectamente dentro del catalán sin necesidad de echar mano de factores externos. Tampoco creo que influya en la adverbialización del pronombre indefinido mateixa cuando va detrás de pronombres o adverbios: jo mateixa, nosaltres mateixa, ara mateixa, ahir mateixa, a pesar de que en Aragón hay invariabilidad a partir del masculino mismo: nosotras mismo, ayer mismo, fenómeno que triunfa en valenciano ya en el siglo XIX. 4.3. Léxico y formación de palabras El análisis de los posibles aragonesismos muestra que no pertenecen al fondo básico de la lengua (cuerpo humano, acciones fundamentales...), sino que son propios de campos semánticos a los que se dedicaron los aragoneses, como la ganadería, y también del mundo de la expresividad popular, para marcar carácter, manera de ser, etc. Son más de 200 los vocablos documentados antes del siglo XVI de origen aragonés, y muchos más posteriormente, sobre todo en las zonas de más contacto con las hablas castellanas de base aragonesa de Valencia, especialmente en l’Horta de Valencia. Entre el posible léxico valenciano semejante al aragonés hemos de hacer tres grupos: a) Vocablos que viven en aragonés y también en catalán occidental. Es un léxico que no podemos considerar de origen aragonés, aunque quizá su extensión y fuerza en valenciano se deban al refuerzo del aragonés. Por ejemplo, amprar ‘pedir prestado’, mos/mueso, mardà/ mardano, polsos/pulsos. b) Palabras que viven en Valencia (y también en Tortosa) y no viven en el resto del catalán. Estas ya son más sospechosas de aragonesismo, aunque naturalmente en todos los casos se ha de realizar un estudio monográfico. Por ejemplo, fer fuchina ‘hacer novillos’, fardatxo, curro ‘manco’. c) Palabras castellano-aragonesas que se introducen antes del siglo XVI y, posteriormente, seguramente gracias a los aragoneses, como eixem/jeme, agüelo, centeno, iaio, gemecar, redondell. Veamos, pues, una pequeña muestra de léxico general valenciano de origen aragonés: Emili Casanova 216 AFA-67 4.3.1. De una parte, vocablos con sufijos, que pueden ser: a) Sufijos diminutivos. El valenciano presenta una tendencia mucho más fuerte que el resto del catalán a la formación de diminutivos; por ejemplo, usa a menudo el sufijo -et (nuet, nuetet, Marieta), -ico (Perico, Vicentico), -ot (Perot, parot), -iu, -iua (xicotiu, Ampariues), y también de hipocorísticos, como -o (Cento, Felo, Ximo, Nelo). Creo que tanto una tendencia como la otra se pueden deber al aragonés (Casanova, 1995). Esta tendencia, también aragonesa, hizo que se hayan desarrollado en Valencia diversos sufijos de origen aragonés, a partir de palabras concretas: -ello/-iello < -ELLUM, sufijo que ha creado algunas palabras que Coromines quiere explicar como mozarabismos, pero que son aragonesismos que los catalano-hablantes adaptaban eliminando el diptongo y haciendo -ello/-illo, o incluso eliminando la vocal final (campell, llomell). Por ejemplo: Campello, que ha dado varios topónimos mayores y menores (OnCat, III: 221) y palabras (DECat, II: 460), y Campillo, que existe como topónimo y como linaje. Esta adaptación elimina totalmente la etiqueta de mozárabe que da Coromines y explica claramente, sin recurrir al árabe o al castellano, las formas campello/campillo y el topónimo Campiello del Maestrazgo: L’alternància entre e i i possiblement es deu a la pronúncia àrab, que, com és sabut, té un sol fonema per a e i [...]. D’altra banda, la forma amb ie, Campiello, en els termes respectius de Llucena, l’Alcora, Figueroles, tots a la comarca de la Tinença d’Alcalatén, i prop dels pobles de parla castellana, té l’aire de ser d’origen castellà (DECat). Igualmente Vaello y Vaïllo, hoy apellidos vivos, son adaptaciones del aragonés Badiello o de Vaïllo. Cuquello (DECat, II: 1084, s. v. cucut). En la Edad Media es registrado el femenino cuquella, en Roig. El Thesaurus Puerilis de Pou registra cuquillo, pero cuquello es desde el XVIII por lo menos la forma general del valenciano, como señala Coromines: «la seva extensió dins del país és tan gran i completa, i incloent-hi les comarques de llenguatge menys contaminat, que no hem de dubtar en el seu autoctonisme mossàrab». Pues no, debe de ser un aragonesismo. El sufijo nace a partir de su identificación en palabras ya antiguas como moquello o pigota (Establiments de Culla), corbella, orandella, y redondello/redondell, documentado a finales del XIII en el Llibre de Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 217 Crims de Valencia en el sentido de ‘capa sin capirote’ (en la Albufera hoy redonell es una especie de pájaro)12. Y más modernamente encontramos cepello/cepell, lomello y rellomello, mosseguello, tello, tomello, caramello, colomello/colomillo (vivo al norte de Castellón; para Colón es un castellanismo, para Gimeno un aragonesismo o un castellanismo). b) Otros sufijos: -ero < -ARIUM. El sufijo -er < -ARIUM es muy productivo en catalán, como podemos comprobar en cualquier gramática: designa la persona, indica el utensilio o lugar para contener algo, designa árboles, forma sustantivos indicadores de cantidad; una única forma para demasiadas funciones. Por ello, seguramente el sufijo aragonés -ero, presente ya en la Edad Media con las mismas funciones y muy usado en el mundo coloquial, fue aprovechado para eliminar valores de -er; empezó a extenderse a partir de algunos aragonesimos como sobrejuntero ‘institución valenciana creada a imitación de la aragonesa’ (usado por Isabel de Villena), sobrecequiero, cetrero, roncero (Cançoner Satíric Valencià), muntero (Tirant). Considerado propio empezó, a partir del XVI, a extenderse en lugar de -er a todas las tierras próximas a Aragón (Tortosa y Valencia) para formar agentes o lugares. Así ha creado palabras como romancero (también aragonés), historiero, caracero, fallero, tarongero (que distingue de taronger ‘árbol’) y gentilicios como manisero, vilero (‘de la Vilajoiosa’ y ‘gorrión’). A partir de esta idea, no hace falta acudir al mozárabe, como hace Coromines, para explicar el topónimo fumero ‘gran cantidad de humo’ (también vivo en Aragón como sustantivo) o ‘fumeral’ de Atzeneta del Maestrat, documentado ya en el siglo XVI, ni la palabra roder ‘que siempre está rodando por el pueblo’ > ‘bandolero’, viva en la zona churra bajo la forma rodero, como hemos visto. -atxo < -ACCEU. Aunque Coromines opina que es mozárabe («La terminació -atxo suposa inequívocament origen mossàrab») y que también puede ser italiano, el sufijo valenciano -atxo debe de ser aragonés, nacido a partir de palabras aragonesas como fardatxo, documentada ya en el XV (DECat, III: 68), o llangardaixos (en San Vicent). De aquí nacen palabras como furgatxo, covarxa, sarnatxo... Y también debe de ser aragonés el sufijo -utxo (caraputxo, caparutxo). 12. Cf. Diéguez, 1999: 931. Emili Casanova 218 AFA-67 -o. Del aragonés también nacería la costumbre de aceptar palabras en -o final, especialmente a partir del siglo XVI, de manera que hoy se puede considerar un sufijo valenciano afectivo más. Además de los hipocorísticos, se crean o se acogen muchas palabras en -o: somordo, forato (top.), guargo, sompo, sanguango (también viva en Aragón), deslligo, meco ‘becerro’, tonto, garxo, edro, sapo, motxo, vado, destarifo. Hay como una lucha entre eliminar la -o final, caso de barat, regal; o de dejarla, especialmente en las palabras afectivas: bonico, nóvio, motxo, pando, güendo13. -aire. Creo que este sufijo de origen occitano (paraire, drapaire) entra en valenciano vía Aragón para crear palabras de sentido popular, ya modernamente, como colombaire (siglo XVIII, Carles Ros) o manxaire (s. XVIII). 4.3.2. Léxico supuestamente mozárabe, pero que, en cambio, no debe de ser más que aragonés. Para Coromines el aragonés ha sido una de las fuentes del léxico catalán, sea directamente, caso de fur (DeCat, IV: 232), gaiato (DeCat, IV: 257), documentado en 1490 —aunque compartido con el mozárabe—, y curro ‘manco’ (DeCat, II: 1111); sea indirectamente, como en loma, documentado en el Espill de Roig (DeCat, V: 244), que será resultado de la catalanización del mozárabe lomba, ayudado por la vecindad aragonesa. Pero, en cambio, en una gran cantidad de ocasiones, ante vocablos valencianos se inclina más por el origen mozárabe que por el aragonés. Sin embargo, parecen aragonesas la mayoría de palabras bautizadas como mozárabes por él. Por ejemplo: Barandat (DeCat, I: 628), documentado ya en el siglo XIII (Diéguez, 1999: 932) y en el Thesaurus Puerilis. En aragonés barandao. Corbo ‘cesta’ y corbella, del siglo XV (DeCat, II: 925). Fussar ‘hurgar’ (DeCat, IV: 242), documentada ya en Roíç de Corella. Galló ‘grillo de naranja’ y su derivado esgallar/esguellar, siglo XV (DeCat, IV: 301). Gemecar (DeCat, IV: 454, s. v. gemir). En el País Valenciano predomina gemecar desde el XV. A pesar de lo que dice Coromines («La conservació de la sorda -c- s’explicaria com a forma mossàrab i no és 13. Véase sobre el tema, Sistac (2009). Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 219 idea que es pugui descartar»), vive también en Murcia y ya se encuentra en Fernández de Heredia. Como también vive en América y allí —según él— no puede haber aragonesismos, cree que también existiría en Andalucía y por lo tanto sería mozárabe. Debe de ser, sin embargo, o un aragonesismo o un vocablo creado como un cruce entre gemegar y gemec, aunque en la zona valenciana es probable su aragonesismo (Veny, 2002: 143 y sigs.). Llanda (DeCat, V: 101, s. v. llauna). A pesar de que también se documenta en balear en el siglo XIV con otro sentido, debe de ser de origen aragonés por su evolución fonética y por su uso en Aragón. Mallada (DeCat, V: 397-398). A pesar de lo que afirma Coromines («en castellano i aragonés és mot romànic de sempre; mentre que en el domini català no comença fins a la zona mossàrab, i deu ser realment un mossarabisme»), el mundo de la ganadería valenciana era dominado por los aragoneses del País Valenciano. Moreno (DeCat, V: 796, s. v. moro). No creo, a diferencia del maestro Coromines, que «Moreno és també un valencianisme d’arrel mossàrab, generalitzat en la llengua des del s. XV i potser ja abans; en tot cas és segur que hi ajudaria el parlar de les Illes, no menys tenyit de mossàrab, i el de la Vall de l’Ebre». Es un aragonesismo. Onso/orso (DeCat, VI: 234). Formas aún vivas hoy, que también deben de tener esta procedencia. Pando (DeCat, VI: 219, s. v. panar). Más que mozárabe debe de ser también aragonés. Colón (1997: 364) se plantea con acierto que palabras como assagador, barandat, carapit(o), catxirulo, centeno, clotxa, colmena, corbo, covil, cuquello, gaiato, gemecar, marranxó, mondar, mortitxol, mossiguello, pando, rabosa, regatxo, regomello, sernatxo, somo, tormo, vado, vaso, no deben de ser mozárabes sino aragonesas. 4.3.3. Aragonesismos de origen arábigo. Una de las particularidades léxicas del valenciano viene dada por los lexemas de origen arábigo, abundantes en valenciano por la relación con este pueblo hasta el siglo XVII. Ahora bien, muchos arabismos también existen en aragonés y, conociendo la emigración morisca y cristiana aragonesa hacia Valencia, en todos los tiempos, realmente es difícil saber si algunos de ellos, típicos del valenciano, entran a través del léxico aragonés o no. Por ejemplo alcavor (DeCat, I: 162), documentado en el Espill de Roig; almenara (DeCat, I: 214), documentado en el siglo XVII; badina Emili Casanova 220 AFA-67 ‘charca’, no estudiado por el DeCat, pero sí por Gimeno (1998: 221); dula ‘turno de riego o de pastoreo’ (DeCat, III: 217), registrado ya en Elche en el siglo XIV, pero propio del mundo ganadero. Por ello, cada arabismo tiene que ser estudiado monográficamente antes de opinar. 5. Los aragonesismos en los autores valencianos del siglo XV El siglo XV vive la elevación de formas populares, ausentes hasta aquel momento de la lengua escrita, a la lengua literaria14. Entre este nuevo léxico destaca un buen puñado de lexemas que, ausentes de Cataluña, particularizan el valenciano. Son vocablos nuevos; unos seguramente vivían desde hacía tiempo en el pueblo, pero el modelo de lengua occitanizante y cancilleresco evitaba su uso escrito; otros, préstamos de las lenguas en contacto. Al darse una mejor valoración del castellano-aragonés, o ante el desprestigio de los modelos escritos antiguos y arcaicos, entrarán en la lengua literaria. Entre este léxico popular había una parte de aragonesismos o de castellanismos entrados con la colaboración del aragonés. Puede verse una lista de estos vocablos extraídos del Espill de Jaume Roig, Sant Vicent, Antoni Canals, Joanot Martorell, Isabel de Villena y otros en Casanova (2002a). Debe de ser la presencia de aragoneses la que explica préstamos de esta lengua y del castellano desde siempre en valenciano. Veamos como ejemplo el léxico de la Brama dels llauradors de l’Horta de Valencia (ed. de Pitarch y Gimeno, 1982), escrita seguramente hacia 1490. En un texto tan corto, que representa seguramente el habla coloquial de aragoneses («Puix ells los se parlen i ells los s’entenen / y ells los crien y ells se n’avenen» p. 106; «Torrent [...] y per abreuajr a tota l’Horta», p. 102), entre un vocabulario de origen catalán de la época (cuitar, tost, sobtar, trigar, de volta volut) encontramos lexemas aún hoy vivos de ese origen: «cantar de cigales o so de cencerros» (p. 97), «gran roïdo o gran rebombori» (p. 98), «llevat de l’aigua la tanda» (p. 99), «al bell trico-traco [‘ruido’]», «sols un poquito», «curruixar-vos» (p. 102), «grans grites», «atxes, grans» (p. 103), «cuirassa del tot desllandada» (p. 104), «la baïna», «als garrons», «plantat en lo corro», «o sou femater 14. Más posibles aragonesismos podemos encontrar en casi todos los autores medievales; por ejemplo bega (topónimo valenciano) en Jaume I (Bruguera, 1991: 123); acorrucar, alçar ‘guardar’, gayata, onso, pardinal (Sant Vicent Ferrer). Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 221 plegant les bassures?» (p. 105), «o sobrejuntero que», «calla callando», «metrem en lo bando», «lo ceptre y lo mando», «metre divorci» [quizá sea también un cultismo como comerci, vivo en la época], «ja el gafa», «a la burla li posa nom nyafa», «la xafa y esclafa», «romangam almanco a la mira», «al trumfo te’l juga» (p. 107), «ni jo el que m’he engolit, ni ell lo que se traga», «soflime» (p. 109), «te llastime», «s’acatxa y s’aplata», «s’agafa y s’apega» (p. 110). 6, Castellanismos y aragonesismos del siglo XVI En este siglo el aragonés ya está difuminado dentro del castellano, aunque los valencianos sabrían distinguir muy bien quién hablaba en cada variante. Este uso pasivo del aragonés por los valenciano-hablantes hizo que penetraran muchos castellanismos y cultismos en el lenguaje valenciano. Veamos, por ejemplo, los que encontramos en el Thesaurus Puerilis de Onofre Pou, edición de Valencia de 1575. Por su propósito de enseñar latín a los estudiantes, su autor, gerundense afincado en Valencia, copiaba frases enteras y palabras que oía a sus estudiantes —o que él conocía de su dialecto—. Así encontramos muchos castellanismos que deberían de ser usados por los hablantes, quizá los más cultos, compañeros de cátedra o alumnos de casas bien. Como veremos aquí, el tipo de registro no permite darnos palabras expresivas ni coloquiales. Por ejemplo: «lo cerco de la casa» (2), «venta o posada» (3), «asiento perpetuo», «donar la obra a preu fet» (no estall: en la trad. cast. de Soler, a destajo; posible señal de que no se consideraba catalana esta palabra, aparecida ya en el Consolat y en los Furs), «fer la cuñeta o tesconera» (4), «fer los fonaments molt fondos» (7), «paret fea» (8), «barandat o embant» (9), «lo témpano o quadro de la porta» (11), «la cornisa plana», «los golfos», «plinto o bastó» (13), «óvolo», «les gotes que son sis debax cada triglifo» (14), «lloc o cosa que esvara» (15), «pou que no més fondo», «lloc per axauguar la font», «llocs soterràneos», «la tina o cup», «la cornalera», «estable de corderos» (33), «la menjadora o pesebre», «cavall que va a la andadura» (34), «cavall serrer o no adestrat», «les espueles o esperons» (35), «cavall ateviat», «macho» (38), «asna o somera, somereta», «apretar o garrotar més» (39), «lo çurró» (40), «lo gayato o bastó», «lo mostí del ganado», «la suziedat de la llana de les ovelles» (41), «lo drap per enxugar-se» (42), «cenia o nòria» (43), «la caxcara o clova» (46), «la trompa o canó de les cebes» (47), «pepins que són com a cogombres, Emili Casanova 222 AFA-67 mas molt llarcs y prims», «pastanagues o çafanòries», «calamoco» (48), «çarçaparrilla», «frigola o tomillo» (49), «pimpinela» (50), «jasmí o jassamí» (52), «arboleda o lloc de molts arbres», «alzina o carrasca», «arboser o madroño», «fura o furó» (55), «onso», «rabosa o guilla», «caça de pardals o moxons», «filats o red» (56), «llebrer o galgo», «gos de ganado», «gruñir y roncar», «llevar-li lo capirot» (57), «tancar o cerrar los passos» (58), «la canoca hueca o tova com la del sahuc y de la canya» (59), «la pelleta que està debayx de la scorça», «lo troncho com de llatugues espigades», «les punches o espines» (60), «lo peçó o capoll de la fruyta», «les cloves o corfes», «albacores o figues flors» (61), «guindes» (62), «les redortes que passen d’un arbre en altre» (64), «viver o estanc per tenir pexos», «bacallar o abadejo», «palombo. Orbis» (65), «de guarnició o socorro» (69), «bayart de vimens o redortes per aportar lo fem» (83), «lo cubo o truja» (87), «lo pic o fibló» (88), «bívora» (89), «lluert o llagarto o llegardaix», «pulgó», «tábano», «estudis o entresuelos» (91), «la porfia en més dir» (136), «ajuntar y travar les bigues ab vagues de ferro» (151), «lo trinchant» (160), «moços de soldada», «lo montero o caçador» (161), «lo cochero», «ferrer de corbelles o faus» (163), «imaginayre que fa bultos», «sombrerer» (164), «sacabucho. Sambuca» (169), «temprar (instruments)/Està destrempat» (169), «cantar ruÿnment» (170), «reñar o no attenir-se ab los altres», «jaco de malla» (171), «fona o mandró»(174), «sargento», «soldat bisoño» (175), «la bolsa dels llibres» (177), «despedir los estudiants» (180), «templar la pluma. Aptare, aparare plumam» (181), «lo cotó o algodon», «afear la escriptura» (182), «tinell o parador o credença» (184), «argent o plata», «assentar-se al cap de taula» (188), «chulla o carbonada» (191), «encisam, ansalada o fiambre», «dulçura o dolçor» (195), «cosa suave y picant» (194), «olives del cuquillo» (197), «casillos o formatgets. Casillus» (198), «botifarra o morzilla», «llomillos», «lo cabestro o ferro través dels caps del qual pengen les balances» (200), «lo gorro. Scapus cardinalis» (216), «lo cedàs de coes o cerdes» (117), «refredar-se o amaynar» (218), «lo tapador o llosa o llanda», «aguardar que·s passe la gran bahor o que mayne» (219), «palleta o lluquet» (221), «lo badil o forroll» (222), «la tibiesa» (224), «estar tibio», «la barbuja que fa l’aygua bullent/Les bambolles del sabó» (231), «supplimar les perdius ab cendra calenta» (225), «axetar alguna cosa ab caldo», «cresol o llumaner» (226), «antorchera de terra» (227), «lo moquís o pavil», «espabilar o mocar», «qualsevol suziedat» (231), «la carcoma de la fusta» (232), «desmenuzar una cosa ab altra» (232), «les porgueres, vessura o escombres», «raveçar o bomitar» (233), «lo Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 223 estrado o setial», «hasco o hoy» (237), «frenesia o modorrilla» (238), «malabua. Carbunculus», «emplastre o empastra» (239), «lo túmulo» (243), «estar ab llanto y tristesa, o tenir dol» (243), «causar major llanto» (244), «cabells crespos o rulls» (245), «lo calvo», «lo qui té lo nas rom o ample» (247), «los calls del treball. Callus», «apretar fort la mà y fer puny» (248), «castañolas o lo esclafit dels dit», «lo mocorro» (251), «les nalgues o anques», «la quirra o trencadura», «la rodella del genoll» (251), «los budells y tripa» (252), «músculos o trossos de carns partits» (254), «vertoletes o glanoletes», «la rodella dels genolls» (264), «donen força als músculos» (264), «cosa fea y cruel» (295), «ciego», «lechuguilles o marquesotes. Additamenta» (305), «gipó senzillo» (306), «atapiernas o lliguescames», «sayo o casaca» (307), «apretar la roba ab los botons» (308), «herreruelo», «la madrina o llevanera» (309), «los bàndols o bolquers o jugues y altres coses de chichs», «les sopetes o miquetes», «esquinçar o rasgar» (311), «sarcir», «ataviarse» (312), «pardo» (319), «plateado», «entre gaço y castany» (318), «hix una palometa» (324), «lo papaló o palometa», «llubins o tramuços» (326), «cumulinar o curumullar», «embutir o recalcar», «mesura pitjada o recalcada», «remolí de vent o torbellino» (336), «lluna menguant» (337). Como podemos comprobar, encontramos aragonesismos como abadejo, barandat, caldo, cordero, crespo, çurró, esvarar, fondo, galgo, gayato, hasco, llanda, montero, onso, pesebre, rabosa, tomillo, vessura; y castellanismos, como amaynar, apretar, atapiernas, barbuja, bívora, bulto, carcoma, cerco, cubo, fea, llanto, pavil, pepins, pic, sombrerer, tina, torbellino; casi todos habituales en el valenciano posterior. 7. Aragonesismos actuales Transcribo aquí 75 aragonesismos con correspondencia valenciana oídos en conversaciones durante 20 años a aragoneses de la primera generación, especialmente de la Sierra de Albarracín, que también se pueden encontrar en los diccionarios aragoneses consultados. Y es que cuando vas a Aragón, o te reúnes en Valencia en tertulias y comidas con aragoneses, y oyes en estas conversaciones frases como las siguientes, piensas claramente que ha de haber alguna relación entre los dos pueblos y entre los dos vocabularios: —me sabe mal/me sabe malo ’lamento’. Valenciano saber mal. —es un chico muy templau ‘con mucha energía’. Val. templat. Emili Casanova 224 AFA-67 —se ha esvarado ‘resbalado’. Val. esvarar. —nos esvarizábamos por la charca helada ‘deslizábamos’. Val. esvarar. —ese está arguellado ‘enfermizo’. Val. arguellat. —se ha encanado ‘entretenido’. Val. encanar-se ‘atragantarse’. —el niño se ha escanado ‘atragantado’. Val. encanar-se. —ha remugado ‘protestado’. Val. remugar. —ese es un cachucho y ese otro un chemecón ‘cansado’ y ‘quejica’. Val. catxotxes y gemecó. —está malfarchau ‘mal hecho’. Val. malfarjat. —se ha hecho un zolle todo el piso ‘porquería’. Val. soll. —es un malfatano ‘holgazán’. Val. malfatà. —es un manifacero ‘mangoneador’. Val. manifesser. —ese es un pardal que no sabe aún nada ‘novato’/está hecho un pardal ’iluso’. Val. pardal. —es un refitolero ‘chismoso’. Val. refistoler. —se le ha ido por el bedau ‘glotis’. Val. vedat. —dile a tu yaya lo que has hecho ‘abuela’. Val. iaia, iaio. —bebe al gallet ‘a chorro’. Val. gallet. —es su nineta del güello ‘niña’. Val. nineta. —el barando está fuerte ‘tabique’. Val. barandat. —ese es un balaustia ‘tonto’. Val. balòstia ‘bobo’. —va siempre volandero ‘de aquí hacia allí’. Val. volander. —segábamos con la zoqueta para evitar heridas ‘guante de madera para segar’. Val. soqueta. —alza el azúcar en el armario ‘guarda’. Val. alçar. —siempre es muy queroso ‘insistente’,’egoísta’. Val. querós. —es un zanguango ‘pillo’. Val. sanguango. —el arroz está tabollo ‘medio maduro’. Val. taboll. —me ha dado una buena tana ‘paliza’. Val. tana. —me he hecho una tarrancada ‘herida’. Val. tarrancada. —la leche se ha triado ‘cortado’. Val. triar-se. —ese es el tío Juan (sin ser familia). Val. el tio Vicent; dirigido a personas mayores conocidas sin ser familia. —tito, tito, para llamar a los pollos. Val. tito ‘pavo’. —se le ha caído y se le ha trabucado todo ‘desordenado’. Val. trabucar-se. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 225 —es un trompollón ‘atarantado’. Val. trompellot. —su zuño no es sincero ‘ceño’. Val. suny. —tiene malagana ‘inapetencia’. Val. malagana. —dejo los bueyes en la redonda ‘campo de pastura donde se encierran los ganados’. Val. redonda (topónimo). —se ha regalado la nieve ‘derretido’. Val. regallar, regalar. —estoy espeau ‘cansado’. Val. despeat. —estoy espentolado de tanto trabajo ‘cansado, deshecho’. Val. despentolat. —quería espentarlo y no pude ‘empujar’. Val. espentar. —siempre iba espernegado ‘de prisa’. Val. espernegat. —cuando no lo ves se está esperezando ‘desperezando’. Val. desperear-se. —estoy rendido de trabajar ‘cansado’. Val. rendit. —sus ojos miran retillando ‘con fijeza’. Val. retillat/retirlat. —está hecho un buen zamarro ‘fuerte, bruto’. Val. samarro. —el mulo tuvo un revencillazo ’sacudida’. Val. revencillada. —he cambiado los revoltones de la casa ‘bovedillas’. Val. revoltó. —ha caído la rosada de la noche ‘rocío’. Val. rosada. —ha tenido una salida de granos ‘sarpullido’. Val. eixida. —el samarugo ya no se ve por aquí ‘pez’ y ‘renacuajo’. Val. samaruc. —eres un so cochino ‘señor’, valor intensivo. Val. so: so burro. —en ese cabezo se cogen muchas setas ‘loma’. Val. cabeço. —ha llovido y se ha hecho un buen zafariche ‘charco’. Val. safareig/ xafarís. —la paja la tengo en la cambra ‘granero’. Val. cambra. —hago todos los esquimos que puedo para ahorrar ‘trabajos productivos’. Val. esquimejar ‘ahorrar’. —al niño le gusta mucho zaforearlo todo ‘tocar y ensuciar’. Val. saforejar. —los gamellones los dejo llenos para tres días ‘dornajos’. Val. gamelló. —toca a la puerta que están dentro ‘llama’. Val. tocar. —lo he acazado pero no he podido cogerlo ‘perseguido’. Val. acaçar. Emili Casanova 226 AFA-67 —he hecho asclas para el fuego ‘astillas’. Val. ascla. —el clin de este caballo demuestra carácter ‘crin’. Val. clim ‘carácter’. —el animal se ha ensobinau ‘caído’. Val. ensobinar-se. —se ha escuajado y se ha marchado ‘desmoralizado’. Val. esquallar-se. —el oraje no es bueno ‘tiempo atmosférico’. Val. oratge. —la mano la tiene llena de quebrazas ‘grietas’. Val. quebrassa. —esta tierra hace muchas sulsidas ‘desprendimientos de tierra’. Val. solsida. —menudo escamón me ha hecho ‘reprensión’. Val. escama/ escamó. —es el caganido de la casa ‘benjamín’. Val. caganiu. —ese es un mandria ‘perezoso’. Val. mandrós, màndria. —está botinchado de tanto comer ‘hinchado’. Val. botinflat. —jugábamos a un juego que se llamaba sapuquero, sapos-quedos, Val. gallineta cega. —ese chico es muy cutio ‘callado’. Val. cútio. —es una niña muy desucada ‘insulsa’. Val. desucat. —actuábamos con ficacio para que no pasara nada ‘atención y esmero’. Val. ficaci, y más desficaci. —esa niña siempre ha sido una cuchapandera ‘metementodo’. Val. cutxamandera. —cuando llegábamos a ese somo se había terminado el terreno del pueblo ‘cima’. Val. som/somo. No tengo espacio para estudiar monográficamente cada palabra pero sí lo haré con alguna de ellas: Templau ‘cargado de energía, rápido, diligente’ (Endize de bocables). En todo el valenciano existe el adjetivo templat, -a («és una xica molt templà» ‘enérgica, guapa’), palabra muy sentida por todos y de difícil traducción, pues su equivalente genuino en catalán trempat tiene otros matices, como ‘rígido’ aplicado al pene. Pensaba hasta ahora que templat podría haber nacido a partir de la expresión templar la dolsayna, documentada ya en el siglo XVIII, pero no, debe de ser el aragonesismo de forma y de significado. Saber mal ‘lamentarse’. Forma viva en todo el valenciano, de donde se ha extendido al castellano. Se documenta en valenciano desde el Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 227 siglo XIV, con Desclot o en los Furs de Valencia, como se puede ver en Casanova (2002b). Cachucho ‘caduco, sin energía’. Esta forma no se conoce en valenciano, pero sí su derivado catxotxes, el tio catxotxes —también podría proceder de la forma cachucha ‘tipo de sombrero que llevan los danzadores baturros’—, expresión para designar a las personas sin empuje, que se dejan llevar por otros. Su documentación es del siglo XIX. Esvarar ‘resbalar’. Forma valenciana documentada en los siglos XV y XVI (Thesaurus Puerilis de O. Pou; vid. Colón, 2011: 245). Sus sinónimos catalanes son llenegar y relliscar. Balaustia, sunyo y esquimar. Aparte de las palabras generales, también existen vocablos de área reducida y sin documentación, que podrían ser de origen aragonés. Comentaré tres de mi comarca: balòstia ‘tonto’ tiene el mismo sentido que balaustia de Aragón, aunque podría haber nacido también por el lenguaje de los estudiantes a partir del latín; suny ‘ceño de mujer’ lo he oído a mujeres mayores, y esquimejar ‘ahorrar en gastos’ podría derivar de esquimar, cast. esquilmar, ya documentado en Jaume Roig como ‘disminuir’. 7. Influencia del valenciano sobre el aragonés de Valencia Por diversos motivos, y a pesar de haberse realizado muchas monografías sobre las hablas castellano-aragonesas de Valencia, como las de Natividad Nebot, Joseph Gulsoy, Josep Lluís Doménech, Isabel Alba, Rosa Gómez Casany y otros, falta un estudio de conjunto sobre estas influencias. Por ello, y porque no podemos entender la evolución del valenciano sin conocer estas hablas, Sanchis Guarner nos aconsejó que estudiáramos siempre conjuntamente todas las hablas de la Comunidad Valenciana. Así, tanto en los estudios de léxico, con el Atlas Lingüístico de la Comunidad Valenciana, dirigido por Jordi Colomina —como ya se hizo en el ALPI, el único Atlas con el ALEANR que estudia varias localidades de la zona— como en los de onomástica, con el Corpus Toponímic Valencià, los dos patrocinados por la Academia Valenciana de la Llengua, se tiene presente toda la realidad valenciana sin distinción. Ahora, recogidos los materiales, se ha de empezar a estudiarlos diacrónica y diatópicamente, pero ya se pueden adelantar algunas cosas como las que se pueden ver en el volumen colectivo Els altres parlars valencians. I Jornada de Parlars Valencians de base Emili Casanova 228 AFA-67 castellano-aragonesa (Casanova, ed., 2010), en mi artículo sobre las fronteras lingüísticas entre las dos lenguas valencianas (Casanova, 2001), y en Pérez Piquer-Casanova (2010) sobre las características fonético-léxicas de los topónimos valencianos recogidos en el Corpus Toponímico citado. 8. Conclusiones a) El País Valenciano habla catalán por la procedencia de la mayoría de sus repobladores, pero desde el mismo momento de la conquista el catalán vivió al lado del aragonés, en convivencia y en familiaridad. Por eso los valencianos han visto siempre tan natural el castellano. La adaptación del contingente aragonés se ha conseguido a cambio de la convergencia de las dos lenguas, sobre todo a partir del siglo XV. b) Muchos valencianismos son palabras compartidas con el catalán occidental y el aragonés, no aragonesismos, como por ejemplo, alendar, aplegar, arnar, bellota, lligó. Y una gran parte de los aragonesismos valencianos viven también en Navarra, pasan por La Mancha y llegan a Andalucía, generalmente los documentados a partir del siglo XVI. c) La interferencia del aragonés es uno de los factores que explican las particularidades del valenciano dentro del diasistema lingüístico catalán, como hemos mostrado. Por eso es conveniente que lo tengamos a partir de ahora más presente y que intentemos averiguar cuándo es de origen aragonés y cuándo castellano. Se puede decir como principio general que cuando una forma valenciana medieval no se conoce en Cataluña y no es de origen árabe es de origen aragonés, pero con estudio, porque siempre hay casos que lo contradicen, como los usos de los prefijos des- y es- para formar derivados negativos o privativos: desfollinar/esfollinar, donde el aragonés actúa de manera diferente que el valenciano. d) Una prueba clara del empapamiento constante del catalán por el aragonés nos la da el tipo de interferencia estable que actúa en todas las partes de la lengua, a diferencia del árabe que solo actúa en el léxico, y especialmente en el de la agricultura. No cabe duda de que en una gran parte de los casos se ha de tener en cuenta el origen aragonés del vocablo y no su ascendencia mozárabe. e) En la filología y en la normativa catalana no se ha aceptado suficientemente el componente aragonés y las singularidades valencianas. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 229 Ahora que empiezan a aceptarse formas y lexemas de origen discutido en catalán es la hora de integrar todas las particularidades valencianas que se documentan, por lo menos las documentadas anteriormente al siglo XX en la lengua común, aunque provengan del aragonés. f) Por el sistema de vida que ha tenido la lengua en Valencia desde hace siglos, viviendo especialmente en el mundo coloquial, de la misma manera que ha vivido siempre el aragonés, y por la constante integración de aragoneses-parlantes en la ciudad de Valencia, ha habido una buena simbiosis de espíritu entre los dos hablares, como se nota en el hablar cotidiano de cualquier habitante del valenciano central. g) Es necesario estudiar las hablas churras e intentar explicarlas como un aragonés interferido por el catalán de Valencia, primeramente, y la superposición del castellano después. De hecho, el valenciano ha influido e influye en el castellano-aragonés de Valencia más cuanto más cercano se está de la zona catalano-hablante. Bibliografía Alarcos, E. (1983): «La constitució del vocalisme català» [1960], en Estudis lingüístics catalans, Barcelona, Ariel, 57-78. Alba, I. (1986): El habla de Ludiente, Castellón, Diputació de Castelló. ALDC = Veny, J. y L. Pons, Atles Lingüístic del Domini Català, I-IV, Barcelona, IEC, 2001-2011. ALEANR = Alvar, M., A. Llorente y T. Buesa, Atlas lingüístico y etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja, 12 vols., Zaragoza-Madrid, Departamento de Geografía Lingüística-Institución «Fernando El Católico»-CSIC, 1979-1983. Aliaga, J. L. (1994): El léxico aragonés en el Diccionario de Autoridades, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico». Altaba, J. (1985): Palabras locales, comarcales y regionales (Más de tres mil palabras de uso popular regionalista), Zaragoza, Librería General. Alvar, M. (1953): El dialecto aragonés, Madrid, Gredos. Alvar, M. (1978): Estudios sobre el dialecto aragonés, 3 vols., Zaragoza, Institución «Fernando el Católico». Arnal, M. L. (2003): Diccionario del habla de la Baja Ribagorza occidental (Huesca), Zaragoza, Institución «Fernando el Católico»-Gara d’Edizions. Borja Cortijo, H. (1999): «El catalán y el aragonés en el Segorbe de principios del siglo XV», Instituto de Cultura Alto Palancia, 9, 33-44. Bruguera, J. (1991): Llibre dels fets del rei en Jaume, Barcelona, Barcino. Emili Casanova 230 AFA-67 Casanova, E. (1986): «Evolució de la segona persona del singular del present d’indicatiu del verb ser en català», en Actes del Setè Col.loqui de Llengua i Literatura Catalanes, PAM, 467-494. Casanova, E. (1988): El lèxic d’Antoni Canals, Valencia-Barcelona, IIFV-PAM (Biblioteca Manuel Sanchis Guarner). Casanova, E. (1989): «Gramàtica històrica i història de la llengua. A propòsit de l’evolució de la desinència de 1.ª persona del present d’indicatiu», en Actes del Segon Congrés Int. de la Llengua Catalana, I. Filologia Valenciana, Valencia, 343-357. Casanova, E. (1990a): «Català versus castellà als segles XVIII i XIX. El cas de Vicent Salvà», Caplletra, 9, 147-166. Casanova, E. (1990b): «L’evolució del sistema patalal català: una interpretació», Sol Post, I, 45-62. Casanova, E. (1993): «Evolució i interferència en el sistema demostratiu català: una explicació», en Actes del Novè Col.loqui Int. de Llengua i Literatura Catalanes, Alicante-Elche, III, 161-196. Casanova, E. (1995): «Els hipocorístics en -o (tipus Manel > Nelo) en valencià: una interpretació», en BISO (Butlletí Interior de la Societat d´Onomàstica. Ed. de Albert Manent), 57, 28-36. Casanova, E. (1998a): «Joan Coromines i el lèxic català: aspectes històric i geogràfic», BSCC, LXXIV, 567-628. Casanova, E. (1998b): «La dialectalització de la Plana del País Valencià a través de les ordenances municipals, als segles XV i XVI», en V Congrés d’Història i Filologia de la Plana, Nules, 315-332. Casanova, E. (1999): «La variació lingüística del valencià al segle XVIII a través de Joan Antoni Mayans (1718-1801)», Cabdells, I, 129-149. Casanova, E. (2001): «La frontera lingüística castellano-catalana en el País Valenciano», Revista de Filología Románica, 18, 213-260. Casanova, E. (2002a): «Què té el valencià d’aragonés? Particularitats del valencià a causa de l’aragonés», en Actas del V Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española, Madrid, Gredos, 1661-1676. Casanova, E. (2002b): «Locuciones entre dos lenguas: saber mal y otras», en C. Saralegui y M. Casado (eds.), Pulchre, Bene, Recte: Estudios en homenaje al prof. Fernando González Ollé, Navarra, EUNSA, 269-283. Casanova, E. (2003): «El lèxic de la Decadència en els estudis etimològics: el cas del DeCat de Joan Coromines», en Actes del Dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, PAM, III, 189-221. Casanova, E. (2009): «Els orígens del valencià», en La lingüística como reto epistemológico y como acción social. Estudios dedicados a Ángel López, Madrid, Arco Libros, 775-783. Casanova (2010): «És de Francesc Eiximenis la carta introductòria i la conclusió del Regiment de la cosa pública? Què ens diu la llengua de la lletra», en Ramon Ferrer (ed.), Eiximenis i la seua obra, Valencia, AVL, 328-363. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 231 Casanova, E., ed. (2010): Els altres parlars valencians. I Jornada de Parlars Valencians de base castellano-aragonesa, Valencia, Denes. Castán, J. L. (2002): «La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana», en Actes del i Congrés Internacional d’Onomàstica i Toponímia Catalanes, Valencia, Universitat de València-Denes Editorial, 15-38. Colomina, J. (1985): L’alacantí, Alicante, Institut Gil Albert. Colomina, J. (1995): «La influència del català sobre el castellà del Regne de Múrcia (ss. xiii-xvii)», en J. Colomina (ed.), Llengües en contacte als Regnes de València i de Múrcia (ss XIII-XV), Alicante, Universitat de Alacant, 221-275. Colomina, J. (1999): Dialectologia catalana. Introducció i guia bibliogràfica, Alicante, Universitat d’Alacant. Colomina, J. y J. Ponsoda (1995): «Català(ns) i aragonès(os) en contacte al sud del Regne de València segons els Extravagants (1263-1264) de l’Arxiu Municipal d’Alcoi», en J. Colomina (ed.), Llengües en contacte als Regnes de València i de Múrcia (ss XIII-XV), Alicante, Universidad de Alacant, 145-174. Colón, G. (1989): Español y catalán, juntos y en contraste, Barcelona, Ariel. Colón, G. (1993): El lèxic català dins de la Romània, Valencia, Universitat de València. Colón, G. (1997): Estudis de filología catalana i románica, Valencia-Barcelona, IIFV-PAM. Colón, G. (1998): «La antigua área aragonesa y valenciana de escaliar ‘roturar’», en Festschrift Peter Wunderli, Tübingen, Gunter Narr Verlag, 253-258. Colón, G. (2002): «Castellano-aragonés en el antiguo Reino de Valencia», en Para la historia del léxico español (II), Madrid, Arco, 572-591. Colón, G. (2011): Lexicografia, lèxic i crítica textual, Castellón-Barcelona, Fundació Germà Colon Domènech-Publicacions de l’Abadia de Montserrat. CORDE = Real Academia Española, Corpus diacrónico del español, . Coromines, J. (1984): «La unitat de la llengua com a fet científic», en Els Països Catalans: un debat obert, Valencia, Tres i Quatre, 85-94. Corriente, F. (1998): «Arabismos y otras voces de origen semítico o medio-oriental en las hablas aragonesas y en gallego», RPh, LI/4, 421-474. DeCat = J. Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, 10 vols., Barcelona, Curial-La Caixa, 1983-1991. Diéguez, M. À. (1999): El Llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321). Edició i estudi lingüístic, Alicante. Diéguez, M. À. (2001): Clams i crims en la València medieval segons el «Llibre de Cort de Justícia» (1279-1321), Alicante, Universitat d’Alacant. Endize de bocables = Endize de bocables de l’aragonés, seguntes os repertorios lexicos de lugars y redoladas de l’Alto Aragón, Huesca, Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1999. Emili Casanova 232 AFA-67 Enguita, J. M. (1991): «Aragón en la Edad Media: un bosquejo lingüístico», en T. Buesa y A. Egido (coords.), Actas del I Curso sobre Lengua y Literatura en Aragón», Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 49-65. Enguita, J. M. (2010): «El aragonés medieval en el área turolense y en los territorios valencianos colindantes», en E. Casanova (ed.), Els altres parlars valencians, Valencia, Denes, 125-147. Ferrando, A. (1986-1989): «La formació històrica del valencià», en Actes del Segon Congrés Int. de la Llengua Catalana. Història de la Llengua, Valencia, 399-428. Ferrando, A. y M. Nicolàs (2011): Història de la llengua catalana, Barcelona, UOC. Ferrer, F. y J. Giner (1956): Diccionari de la rima, Valencia. Fort Cañellas, M. R. (1994): Léxico romance en documentos medievales aragoneses (siglos XI y XII), Zaragoza, Diputación General de Aragón. Frago, J. A. (1980): «Sobre léxico aragonés. Datos para el estudio de su frontera con el catalán noroccidental a mediados del s. xv», en Actes del V Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, PAM, 411-423. Frago, J. A. (1984): «Las fuentes documentales aragonesas y el diccionario etimológico español de J. Coromines», AFA, XXXIV-XXXV, 601-682. Frago, J. A. (1986): «Castellano y aragonés en el antiguo Reino de Valencia», en Las lenguas prevalencianas, Alicante, Universitat d’Alacant, 45-64. Frago, J. A. (1991): «Determinación sociolingüística en la castellanización del valle del Ebro», en T. Buesa y A. Egido (coords.), Actas del I Curso sobre Lengua y Literatura en Aragón», Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 115-130. Garcia de Diego, V. (1990): «Caracteres fundamentales del dialecto aragonés», AFA, 44-45, 231-254. García Soriano, J. (1932): Vocabulario del dialecto murciano, Madrid, C. Bermejo. Gargallo, J. E. (1986): «Problemes en la interpretació d’algunes afinitats lèxiques entre el valencià i els parlars xurros», en Actes del Setè Col.loqui Int. de Llengua i Literatura Catalanes, Tarragona-Salou, PAM, 647-658. Gargallo, J. E. (1999): «El aragonés en su contexto romance», en Estudios y Rechiras arredol d’a luenga aragonesa y a suya literatura. Autas d’a I Trobada, Huesca, 11-30. Gargallo, J. E. (2004): Habla y cultura popular en el Rincón de Ademuz, Madrid, C.S.I.C. Gargallo, J. E. (2007): «Joan Coromines i el lèxic dels altres valencians», Zeitschrift für Katalanistik, 20, 35-61. Gimeno, Ll. (1995): «L’adstrat aragonés en un document castellonenc del segle XIV», en J. Colomina (ed.), Llengües en contacte als Regnes de València i de Múrcia (ss XIII-XV), Alicante, Universitat d’Alacant, 79-98. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 233 Gimeno, Ll. (1997): Atles Lingüístic de la Diòcesi de Tortosa, Barcelona, IEC. Gimeno, Ll. (1998): De lexicografia valenciana, Valencia-Barcelona, IIFV-PAM (Biblioteca Manuel Sanchis Guarner). Gimeno, Ll. (1999): «Lèxic ramader en documents valencians del segle xiv», BSCC, 75, 461-497. Gómez Casañ, R. (1988): Aproximación a la historia lingüística del Alto Palancia entre los siglos xiii y xvi, Segorbe, Ayuntamiento de Segorbe. Guinot, E. (1991): Cartes de poblament medievals valencianes, Valencia, Generalitat Valenciana. Guinot, E. (1999): Els fundadors del Regne de València, Valencia, Tres i Quatre. Guinot, E. (2002): «El repoblament aragonés. Colonització i llengües (segles XIIXIII)», Caplletra, 32, 85-94. Lagüéns, V. (1992): Léxico jurídico en documentos notariales aragoneses de la Edad Media (siglos XIV y XV), Zaragoza, Gobierno de Aragón. Lagüéns, V. (1999): «Estado actual de los estudios sobre el aragonés medieval», en J. M. Enguita (ed.), Jornadas de Filología Aragonesa, Zaragoza, IFC, II, 163-264. Lapesa, R. (1980): Historia de la lengua española, Madrid, Gredos. Ledesma, M. L. (1991): Cartas de población del Reino de Aragón en los siglos medievales, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico». Llatas, V. (1959): El habla de Villar del Arzobispo y su comarca, 2 vols., Valencia, Alfonso el Magnánimo. Lleal, C. (1997): El castellano del siglo XV en la Corona de Aragón, Zaragoza, Institución «Fernando El Católico». Martí, Joan (2001): Els orígens de la llengua catalana, Barcelona, UOC-Pòrtic. Martí, Joaquim (2007): «Afinitats lèxiques catalanoaragoneses en la toponímia valenciana de frontera i la seua projecció en terres aragoneses», Alazet, 19, 85-115. Martí, Joaquim (2008): «Afinitats entre el català i l’aragonès en terres valencianes. Correspondències entre la toponímia del Camp de Morvedre i de l’Alt Palància», en XXXI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, Valencia, Denes, 339-388. Martí, Joaquim (2009): «Correspondències entre el català i l’aragonés al segle XVIII en el Diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1764)», en H. Moret (ed.), Llengües i fets, actituds i franges, Teruel, Associació Cultural del Matarranya-IE Baix Cinca, 241-257. Martí, Joaquim (2010): «La presència del català i de l’aragonés al principi del segle XX», Llengua i Literatura, 21, 87-133. Martines, J. (1997): El valencià del segle XIX. Estudi lingüístic i edició del Diccionario Valenciano de Josep Pla i Costa, Tesis doctoral, Universitat d’Alacant. Emili Casanova 234 AFA-67 Martines, J. (1998): «El sufix -aire al País Valencià?», en Estudis de llengua i literatura catalanes, XXXIV (= Miscel·lània Germà Colón, 7), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 229-262. Martines, J. (1999a): «Dues petites aportacions al lèxic de la ramaderia», en G. Colón y J. Sánchez Adell (eds.), Vida rural i ramaderia, BSCC, LXXV, 605-616. Martines, J. (1999b): «Una família lèxica conflictiva?: saga, +assagar (?) i assagador o assegador», en Actes del XXIII Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, Ulldecona, 115-133. Martines, J. (1999c): «La proximitat lèxica entre el català i l’aragonés a propòsit de bard, brull, caragina i xafardejar», en Estudios y Rechiras arredol d’a luenga aragonesa y a suya literatura. Autas d’a I Trobada, Huesca, Instituto de Estudios Altoaragoneses-Consello d’a Fabla Aragonesa, 125-162. Martines, J. (2002): «L’aragonés i el lèxic valencià. Una aproximació», Caplletra, 32, 157-201. Moneva, J. (c. 1924-2004): Vocabulario de Aragón. Ed. de J. L. Aliaga, Zaragoza, Institución «Fernando El Católico». Mott, B. (2000): Diccionario etimológico chistabino-castellano, castellano-chistabino, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico». Nagore, F. (2003): El aragonés del siglo XIV según el texto de la Crónica de San Juan de la Peña, Zaragoza, Instituto de Estudios Altoaragoneses. Navarro, P. (1996): Els parlars de la Terra Alta, Tarragona, Diputación de Tarragona. Nebot, N. (1983): «Germanismos y arabismos en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y del Alto Palancia (Castellón)», AFA, 32-33, 47-99. Nebot, N. (1985): «El castellano-aragonés en tierras valencianas (Alto Mijares, Alto Palancia, Serranía de Chelva, Enguera y la Canal de Navarrés)», AFA, 34-35, 395-540. Padilla, X. y R. Martínez (1999): «Rastreando el aragonés en el bajoaragonés de la comarca del Alto Palancia (el habla de Torás y sus peculiaridades léxicas y fonéticas)», en Estudios de historia de la lengua española en América y España, Valencia, Universitat de València, 229-237. Pérez Saldanya, M. (1999): «Morfosintaxi històrica i tipologia textual: a propòsit de l’evolució funcional de les formes en -ra», en Actes de l’Onzè Col.loqui Int. de Llengua i Literatures catalanes, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 61-78. Pitarch, V. y Ll. Gimeno (1982): Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI, Valencia, Tres i Quatre. Ponsoda, J. (1996): El català i l’aragonés en els inicis del regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295), Alcoy, Marfil. Pou, O. (1575): Thesaurus Puerilis, Valencia, Pedro Huete. Rasico, Ph. (1982): Estudis sobre la fonologia del català preliterari, Barcelona, Curial-PAM. Influencia histórica del aragonés sobre el valenciano AFA-67 235 Rasico, Ph. (1990): «L’evolució de la llengua catalana al centre de l’antic Regne de València: reconquista, immigració i canvi fonològic», Caplletra, 6, 95-106. Ridruejo, E. (1985): «La forma verbal en -ra en valenciano», en Actes du XVIIème Congrès Int. de Linguistique et Philologie Romanes, Aix-en-Provence, II, 439- 448. Ríos, I. (1989): El habla de Sot de Ferrer, Castellón, Diputación de Castellón. Rohlfs, G. (1985): Diccionario dialectal del Pirineo Aragonés, Zaragoza, Institución «Fernando El Católico». Ros, C. (1764): Diccionario valenciano-castellano, Valencia, s. n. Roselló, V. (1986): «La frontera lingüística del Caroig i la Canal de Navarrés a la llum de la toponímia», en Xé Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica. 1er d’Onomàstica Valenciana, Valencia, Generalitat Valenciana, 482-494. Rubio, A. (2002): «Valencia y los aragoneses en la Baja Edad Media: la ruta del trigo», Caplletra, 32, 95-110. Sanchis Guarner, M. (1967): «Las hablas del Alto Mijares y Fanzara (provincia de Castellón)», Boletín de la Real Academia Española, 47, 201-212. Saralegui, C. (1992): «Aragonés/navarro: Evolución lingüística externa e interna», LRL, VI, 37-54. Sesma, J. Á. y Á. Líbano (1982): Léxico del comercio medieval en Aragón (siglo XV), Zaragoza, Institución «Fernando el Católico». Sistac, R. (2009): «La -o final com a vocal de suport i marca de masculí en català de la Llitera», en H. Moret (ed.), Llengües i fets, actituds i franges, Calaceite, Associació Cultural del Matarranya-IE Baix Cinca, 471-478. Terrado, X. (1991): La lengua de Teruel a fines de la Edad Media, Teruel, Instituto de Estudios Turolenses. Torres Fornes, C. (1903): Sobre voces aragonesas usadas en Segorbe, Valencia, s. n. Veny, J. (1987): Els parlars catalans, Palma de Mallorca, Moll. Veny, J. (1991): «Petges aragoneses en els dialectes catalans meridionals», en Mots d’ahir i mots d’avui, Barcelona, Empúries, 97-114. Veny, J. (2002): «Sobre el valencià gemecar ‘gemegar’», Caplletra, 32, 143- 156. Veny, J. (2006): Contacte i contrast de llengües i dialectes, Valencia, PUV. Veny, J. (2009): Estudis lingüístics valencians, Col·lecció Honoris Causae, Valencia, PUV. Villanueva, M. C. (1995): «Peculiaridades léxicas del habla de Caudiel (I parte)», Instituto de Cultura Alto Palancia, 2, 37-54. Villanueva, M. C. (1996): «Peculiaridades léxicas del habla de Caudiel (II parte)», Instituto de Cultura Alto Palancia, 3, 51-66.

jueves, 10 de enero de 2019

lleidatà - català

Robert Masip Vallès, Ferran Montardit Asènsio, David Prenafeta Agelet


Robert Masip Vallès, Ferran Montardit Asènsio, David Prenafeta Agelet


Disponible a :



Fnac España

La Fnac, el centro por excelencia que aúna cultura y tecnología, ofrece a todos sus públicos una gran variedad de productos relacionados con la música, la lectura, los videojuegos o la tecnología, para que saques el mayor provecho a tu tiempo libre.


Abaralla's: ( Asbaralla's).
Abarrerar: Parar, aturar.
Abarter: Planta silvestre punxenta, semblant al roser, ex: "Nae despistat i es va fotre de cap als abarters".
Abotonar: Botonar, ex: "Abotona't lo tabardo que se't veu massa pantxa així"...
Aburnar: Empaitar, (Tossar), ex: "Monejae amb lo boc fins que el va aburnar i va parar en sec".
Acassar: Perseguir, empaitar. S'usa molt en el sentit d'acassar paes.
Acometre: ( Acassar).
Aconseguir: Perseguir, ex: "La paa aquella m'aconseguie allà on naa".
Aconsigar: ( Acassar).
Acorronar: Abraçar durant llarga estona per tal de fer passar el fred o per mostrar afecte.
Acostipat: Encostipat, ex: "Au! Lo colló de ma cunyat ia m'ha ampegat lo acostipat".
Acotrassar: (Fargar).
Acotxar-se: Ajupir-se, ex: "No fajos acotxar a la padrina que li foten mal los rinyons".
Actrís:Actriu. "Com se deie aquella actrís que feie el paper amb Car Gable a Lo que el viento se llevó?"
Acutit:Normalment aplicat al pa quan no està del tot cuit, ex: "Aquet pa no val re, astà molt acutit!".
Adelanto: Progrés, avenç, ex: "Guaita! Quins adelantos".
Adés: Abans. (Com a curiositat us direm que en català normatiu adés vol dir després), ex: "L'hai vist adés al mercat comprant guiés i tripons pel bullit".
Afaram: Aligot, home de gran embergadura, ex. "Al aquell afaram realment es va asfarair". ( Matalot).
Afedelisto!: Expressió molt antiga. Això es deia quan algú feia un comentari més o menys intel.lectual, ex. "-Diuen que l'aspirina cure lo mal de cap. -Oh sí, afedelisto!".
1) Podria ser que això de "listo" enlloc de "llest" sigui un transplantament de quan parlar en castellà era més fi i en conseqüència més intel.ligent, el que vol dir que aquesta finura arribava ben lluny de les ciutats. I també que ser "listo" era més intel.ligent que ser "llest".
2) Hi ha una altra versió que diu que això ve d'una expresió castellana que deien com a crit de guerra "porlafedecristo", i els lleidatans per fotre'ns la repetíem, però com el nostre castellà era molt lamentable ho pronunciàvem així: "afedelisto!".
Afededéu: Expressió típica que s'usa indistintament.
Afedelòstia: Com Afededéu però amb més mala llet.
Afedemón: Interjecció o com es vulgui dir, ex: "Afedemón que no ho hauria pensat mai!", de fet és semblant a Afededéu.
Afedeneu: Expressió anàloga a Afedemón Afededéu.
Afortar: Lligar més fort. També s'usa com a pujar el volum. Ex:"Aforta'm los cordills". "Aforta l'arradiet".
Afuar: (La Granadella) Aviar, sortir corrents, ex: "Afua los cordés que surton a pasturar".
Agatxipar: Arreglar, mudar, anar ben vestit.
Agenda: Hisenda, ex: "Hai de nar a agenda a pagar".
Agitar-se: Tumbar-se, ex: "Agita't al llit home!".
Agolut: Persona que menja sense esme, amb molt deliri, ex: "Lo fill de la Tomasa és un agolut, después de minjar s'ha fet un bocadillo am un tros de pastel".
Agon: ( Aon).
Agullar: ( Antagullar).
Ah txiquets!: Expressió típica lleidatana, de sorpresa molt gran. Ex: "Astaen robant aurecocs quan va sortir lo pagès an l'ascopeta de perdigons i, ah txiquets!, Tots a córrer!!"
Àige: Àger.
Aigualera: La rosada de la matinada.
Aixins: Així, també s'accepten variacions com aixinaaixines.
Aixolet: Aixadeta molt petita, ex: "Abasta'm l'aixolet, que m'hai de carregar uns catxurros que han surtit vora la pecina".
Aixuar: Eixugar, ex: "Aixua't lo cap abans de surtir al carrer que si no agafaràs un acostipat de l'òstia".
Aixurriar: Espantar, fer marxar a algun animal del puesto.
Albatàrric. Albatàrrec, també s'accepta la variant Albatarri.
Alego: De seguida, en un futur molt immediat, d'aquí a poca estona, ex: "No tardos eh? Tranquil que alego vindré".
Alegolego: Molt més que Alego, ex: "Ves-hi alegolego, que sino ia haurà futut lo camp".
Alendar: Alenar, respirar.
Alicòptero: Helicòpter.
Allavontes: Llavors. També hi ha variants com llavonsallavonsllavontesallavorensallavores...
Am: 1) En, ex: "Am part tens raó".
2)Amb, ex: "Am lo axpersor aquet regarem tot lo jardí".Ambafar: Empanyar-se els vidres del cotxes, ex: "No hi vec res, porto tots los vidres ambafats". També s'utilitza en el sentit d'estar tip com un lladre.

Ambaparar: Expressió que denota sorpresa o admiració, ex: "Ambaparar si és alt aquet txiquet!".Ambastar: Fer passar el fil per primera vegada per una tela abans de cosir.Ambastida: Bastida, ex: "Poseu l'ambastida que pintarem la fatxada".
Ambentar: Afalagar, tirar floretes.
Ambitats: Convidats, ex: "Guarda lo vi bo per quan vingon ambitats".
Ambusteria: Mentida, cosa no certa.
Ambúrnia: (Urgell) Garrafa, ex: "Agarra l'ambúrnia i aumplix-la de gasoi pal tractor".
Ampacadora: Màquina que serveix per fer feixos de palla.
Amparrilla's Amparrala's: Emparrar-se, enfilar-se, ex. "No t'amparralos a l'abre que si caus et fotràs de cap a la secla".
Ampastrar: Escampar, ex: "Ampastra lo foigràs al pa torrat". També s'usa amb el significat d'embrutar o emmerdar. Fins i tot amb el significat de xocar, ex: "Lo Sisco no mirae per on anae i es va ampastrar contra l'abre".
Ampastre: Treball o feina realitzada de qualsevol manera, ex: "Vaige quin ampastre ha futut ton pare al fotre l'antxufe al ressibidó".
Ampegar: En el sentit d'encomanar-se una malaltia, ex. "Aquella paa me va ampegar l'acostipat".
Ampercellar: Es diu del fet de lligar les tomateres a les canyes.
Ampessar: Començar, ex: "Aquestes bromes porten aigua, ampessarà a ploure alego".
Ampic: Tan bon punt, un cop acabat de, ex: "Ampic arribem a Castelló de Farfanya ia us farem un truc".
Ampiocat: Estar una mica malalt, però no gaire. Ex: "No va vindre a juar a fútbol perquè astae ampiocat".
Ampostada: ( Palmar).
Amplear: Fer anar, utilitzar. "Si un cas demà no amplees la trisella truca'm que l'amplearé jo".
Amplenar: Omplir, també s'accepta Aumplir Complir.
Amporlanar: (Barbens, Anglesola) Pavimentar. Es veu que prové del ciment Portland, paraula que a l'hora prové de la ciutat nord-americana. Imagineu-vos com n'és d'usual que a Barbens tenim el topònim els Esporlans. Allí és on anem a banyar-nos. És com un canalet a la vora de la Segona Sèquia Principal del Canal d'Urgell. Quan van fer la desgràcia de pavimentar el canal i de tallar els xops van nàixer els Esporlans.
Ampressió: Impressió. Ex: "Tinc l'ampressió que avui caurà una pedregada que'm fotrà totes les pomes anlaire".
Amprimeria, a l': Al principi, ex: "A l'amprimeria no hi havia dingú, pero després s'ha anat aumplint de gent".
Amprimenceria, a l': ( Amprimeria, a l').
Amprimir: Imprimir, ex. "No vai púguer amprimir la pàgina aquella perque no me txanae la màquina aquella".

Ampudegar: En el sentit de molestar algú a altri.
An ves de: En lloc de, ex: "An ves de fer lo que li diuen fot lo que vol".
Ancabat: Després, en acabar de, ex: "Vine ancabat, que ara tinc fenya".
Ancanteri: Entés com a "ésser un encantat", ex:"No sigos ancanteri i porta ràpit aquet txiquet al sinyó metge, que fot uns ulls... mausssss, quins ulls que fot!"
Ancants, los: Joc en el qual et donaven tombs amb els ulls tapats, i et quedaves (pel que es veu) d'una postura rara i quiet, i aleshores els altres t'havien de desencantar.
Ancaparra's: Entossudir-se en quelcom, encaparrotar-se, ex: "Lo nen s'ha ancaparrat en que vol la Barbi aquella per reixos".
Ancavalla's: Posar-se un damunt de l'altre, ex: "Mira lo Pep i la Maria que ancavallats astan alli a l'hort".
Ancebar: Estar molt animats, ex: "Vam nar fins a Penelles am bici, pero com astàem ancebats vam tirar fins a Bellmunt":
Ancòrdio: Un destorb, ser un mal de cap.
Ancontres: ( Amcontes de).
Andebades: ( Andebaldes).
Andebaldes: Debades, fer les coses perquè si.
Andicció: Injecció, ex: "L'hai hagut de fotre un andicció als tosinos per lo de la pesta porcina aquella".
Andiot: 1) (en sentit figurat) Moniato.
2) Gall d'indi, ex: "No havie manera d'agafar l'andiot per Nadal, només feiem que aconseguir-lo".
Andivinar: Endevinar, ex: "Mireu nens, avui us contaré una andivinansa".
Aneular: Tornar tonto, o mal fet, ex: "No tocos los mixons quan són pitits que s'aneulen".
Anfós: On fos.
Anfuronar: Acció d'anar darrere d'una femella.
Angabanyar: Quedar bufat, ex: "Lo forro polar no't quede tan angabanyat com l'anorac".
Angolfa o Angorfa: Golfes, ex: "Fot totes les sabates velles a l'angolfa, que no fotin nosa".
Ànguila de vàter: Insult antic. Antigament la gent no s'insultava amb paraules malsonants, sino que s'inventaven expressions d'aquest tipus. ( Pop d'aigüera).
Animorar: Enamorar, ex: "Fot un bo que animore".
Anlaire: 1) Entès com "xafar la guitarra", en castellà "aguar la fiesta", ex: "Van arribar los novios de les paes aquelles de Torrelameu i mos van fotre la festa anlaire".
2) Trencar, fer malbé, ex: "Li van fotre una pedrada als morros que li van fotre lo portell anlaire".
Anlluciar: ( Lluciar).
Anorabona: Enhorabona.
Anou: Nou (la fruita).
Anquet: Preposició de lloc, equival a "en aquest", ex: "Anquet puesto ham d'anar?".
Anrecordar: Recordar.
Anradere: Endarrera.
Anredar: Confondre a algú, ex: "No m'anredos que et fotré un mastegot que t'ambarcaré".
Anreulat: Tenir molt de fred al cos, estar gelat, ex: "Aquesta nit estic ben anreulat, li diré a la Matilde que m'ancengo lo foc a terra".
Anruna: La runa que es produeix als edificis en obres, ex: "Tota l'anruna que hi ha amb aquet contàiner només fot que pols!"
Ansacte: Exacte, ex: "Lo Pere és aquell de la camisa blava, no? Ansacte! Lo de la camisa blava".
Ansaijar: Assajar.
Ansou! : Clam emprat per hom a l'entrar a casa d'algú. Expressió molt utilitzada quan encara no hi havia timbres, ex: "Ansou!! Que no hi ha dingú??".
Ansufatar Ansofatar: Ensulfatar, ex: "Vai a ansufatar els mançaners i els pressiguers".
Ansundemà: ( Aundemà).
Antagullar: Fixar-se, mirar fixament, ex: "Iep!!! Guoita aquelles paes, mos astan antagullant".
Antrepussar. Ensopegar.
Antxovat: Estar en un lloc estret i xafogós, ex: "A l'autobús de la Bordeta de bon matí has d'anar antxovat".
Antxumar: Agafar al vol, ex: "Antxuma aquet mosquit que ia fa rato que m'amprenye".
Antxumenia: (Txuminia).
Anverenar Anvirinar: Enverinar, emmetzinar, ex: "M'han anverenat lo gat amb los sulfats".
Aondé?: On és?
Aparar: Parar, ex: "Si no apares lo motor del motocultor se gastarà lo gasoi".
Apàriat: Ordre donada als rucs i als cavalls per a què s'apartin d'algun lloc.
Àpit: Api, herba que es posa al caldo o es menja amanida, ex: "Fot un raig d'oli a l'amanida que els llicsons i l'àpit amarguegen".
Aplucar: Aclucar. "Apluca't los ulls si no vols que t'entro pols". D'aquí ve el joc de "la pluca".
Apretar: Pitjar, prémer, polsar, ex: "No apretos aquet botó per res del món!!!".
Aquestos: Aquests.
Aquet: Aquest.
Aquídellà: En cap lloc en concret (Porai), ex: "M'en vaig aquídellà a fer un tomb per a distreure'm".
Aragall: Marca que deixen les rodes dels cotxes.
Àrbit: Àrbitre, també s'accepta la variantàrbrit, ex: "L'àrbit del Lleida mos va pitar tres penaltis".
Arguillat: Brut.
Arie: Aire.
Aringada: Arengada, peix que es sol menjar per esmorzar acompanyat de raïm, ex: "M'hai futut l'aringada aquesta de casco per asmorzar i només fai que beure."
Armós: Formós, majo, bonic, ex: "Quin nen més armós té la Trisina, afededéu que no s'assemble gens a son pare".
Arraventar: 1) Trinxar o fer malbé quelcom.
2) Estar molt cansat, esgotat, ex: "Estic arraventat de tant córrer".
Arreclau: (Reclau).
Arrecollons: Igual queArrecony, però en masculí.
Arrecony: (Bellcaire) Expressió no gaire amistosa, ex: "Arrecony si t'angantxo!".
Arrecular: Tirar enrere, ex: "No't mogos del puesto que arreculo am lo tractor i no sigo que et txafi".
Arreculat: 1)Endarrerit. "Va nens, que en aquesta classe nem molt arreculats".
2)Retardat mentalment: "Semble astrany i mentida que sigo arquitecte i sigo tan arreculat...".
Arremolcar: Remolcar, arrosegar un vehicle, per exemple.
Arrifar: Rifar, sortejar, ex: "Allà als pagesos arrifen una cistella amb la loteria de Nadal, i afededeu que fot goig eh?"
Arrofeixar: ( Arropenjar).
Arrofredat: Refredat, acostipat, ex: "Cagondena, vaige un arrofredat que hai agafat per surtir al tros am la samarreta d'Andorra am ple desembre".
Arromangar-se: Doblegar les mànigues de la camisa cap amunt.
Arropenjar: Repenjar, recolzar, ex: "Paracon am arropenjar-te a la paret que ton oncle acabe de pintar."
Arroplegar: Replegar, ex: "Arroplega les borrasses que ia han caigut totes les aulives".
Arruixat: Arrauxat.
Asbafegar: Respirar d'una forma desmesurada generalment després d'haver fet un gran esforç, esbufegar.
Asbalsar: Enfonsar, afonar.
Asbaralla's: Barallar-se.
Asbregar: (Almenar) (Asfregar).
Asburiac: (Murissec).
Asbutifarra's: Fer-se mal, amb ferida oberta.
Ascafanyit: Esquifit, poca cosa. (Sirilleta).
Ascandall: 1)Percentatge de pomes que els pagesos han perdut per culpa d'una pedregada.
2)Sel.lecció del bestiar a l´hora de comprar-lo, ex: "D´aquestos vint tocinos en farem un escandall i agafarem aquestos 12 que són més grossots".
Ascalestro: Esquelet. Ex: "Minja, minja més!!! Que astàs fet un ascalestro!!!"
Ascar: 1)Buscar, cercar.
2) Posar ham a la canya per anar a pescar.
Ascardillar: (Os de Balaguer) (Ascatxigar).
Ascatxic: Esquitx. També s'usa per designar a un crio entremeliat.
Ascatxigar: Esquitxar.
Ascaufar: (Ascofar).
Ascartxinar: (dialectalisme almatretenc) Esquitxar.
Asclatassoner: Empipador.
Ascofar: Escalfar, també es diu acalentar.
Ascremalletes: Estris de ferro que es pengen dels ascremalls per penjar l´olla.
Ascunilla's: Amagar-se.
Ascupinar: Escopir.
Ascursió: Excursió, ex: "Demà portarem a la canalla i als padrins a voltar porai d'ascursió".
Asfarair: Esfereir, ex: "Ma germà ancara astà asfarait de que a la tardor vaiga amb màniga curta".
Asfilagartxar: Esfilagarsar, desfer en filagarses. " Trauras-te los pantalons aquestos que astan tots asfilagartxats i miraré de cusi'ls".
Asforrar: No poder aconseguir l'objectiu que es pretenia.
Asfregar: Netejar quelcom fregant fortament, ex: "Asfrega bé los calçotets al safareig que sino no martxe la pudo".
Asfuga's: Fugir, escapolir-se, ex: "Tu! No t'asfuguis que has d'anar a ansufatar los aumellés!".
Asfuriar: Fer marxar, ex: "Vam posar aquells aspantaocells per fer asfuriar los asparavers."
Asfurriagallines: Tren. Aquest mot és ben arcaic. S'usava a les granges per les quals a la vora passava el tren.
Asgolfa: (Angolfa).
Asguirtxar: (Ascatxigar).
Asmaiat: Esbait, mort de gana, ex: "Dam un iagurt que astic asmaiat tan rato sense jalar".
Asmall: Destralada (directament).
Asmari: (propi del Omellons) Armari.
Asmolls: Les pinces que es fan servir per girar la carn i el pa quan es fa a la brasa.
Aspabil: Espavila't, ex:"Aspabil que fotem tard".
Asparaver: Esparver, un ocell rapinyaire, ex: "Per allí al tros volten uns asparavés que me foten bastanta mala pinta".
Aspàric: Espàrrec.
Aspartenya: Espardenyes. Pensem que aquesta variant hauria de ser l'acceptada correctament en català ja que la paraula catalana espardenya prové de l'arrel espart, que era el material del qual es feia dit calçat.
Aspategar: Espetegar, ex: "Fitsa't com aspategue la bossa de cucs que hem futut a la txera":
Aspentar: ( Aspenteijar).
Aspenteijar:Empényer. "Nens, anquet txiquet no l'aspenteigésseu tan fort que és un sirilleta i el fotreu allà als collons". A Barcelona d'això en diuen "amputxar".Aspényer: (Aspenteijar)
Asperadrap aspedadrap: Cinta de roba adesiva, ex:"Si no calles te fotré un bossí d'asperadrap d'aurella a aurella".
Aspertxar: (Ascatxigar).
Aspertxellar:Fer esquitxos amb aguna eina o utensili moll, ex: "Lo dia de Tots Sants lo mossén va espertexellar tot lo simintiri, i als que hi erem també mon va tocar"
Aspitós, estar: Estar cofoi, content.
Aspolla's: Gratar-se de forma reiterativa sense cap mena de sentit. Aquesta paraula d'origen pagès vé de la manera en com les gallines es treuen els polls. Ex: "Para d'aspolla't, que fots mania"
Asporgar: Podar.
Asprés, fer: Fer expressament, ex: "Segur que no hu van fer asprés això de treure la llum?"
Asquerar: Reviscolar, ex: "Semblae que no, però aquell ficus que astae tant pansit ia comence a asquerar".
Assebar: Posar bé, ex: "Sino assebes bé la manguera al pou, not surtirà l'aigua".
Assera: Vorera, voravia, ex: "Passa per l'assera no sigo que't txafon!".
Asseregat: Assedegat, quan hom té set.
Assipar: Arreglar-se, abitllar-se, ex: "Assipa't millor que sino aquesta nit no se t'atançarà cap paa".
Assussegar: Sosegar, tranquil.litzar, ex. "Asussegat que alego vindrà lo tren home!"
Astamoir: Estabornir, deixar quelcom sense sentits, ex: "Guaita lo gos, ha astamoit la mosca aquella collonera."
Astararany: (propi dels pobles de la Ribera del Sió) (Teraranya)
Astarracada: Fotre's una bona pinya per terra. Que un altre et foti un cop, ex: "Es va fotre una santa astarracada tot baixant del castell".
Astarrossar: Desfer, desmontar, ex: "Me va caure un test del balcó i se va astarrossar a l'acera."
Astaste: Expressió que denota cautela o moderació, ex: "Astaste de compra't aquet relotge si no tens quartos."
Astauvins Astaulins: (Estauvi).
Astenasses: Tenalles, alicates, ex: "Abasta'm les astenasses que hai de fer un apanyo."
Astigos: S'empra com a negació de astaste: "no t'astigos". Ex: "no t'astigos de demanar un altre cubata, siuncàs néssis pet, ia conduiria io"
Astijores: Tisores.
Astirabec: Varietat de pesolera. "Aquesta nit me fotré un plat d'astirabecs amb un ou debatut".
Astirores: (Astijores).
Astollador: La pala que tapa el pas de l'aigua d'una fassera.
Astopenc: Carn aspessa i seca, que es fa com una bola a la boca, els bistecs durs per exemple.
Astrintxonar: Estrinxolar, esbocinar.
Astrolic: Entremeliat.
Astulzí: Substància negra provinent de la combustió incomplerta de les matèries orgàniques que es dipositen en els tubs o en les ximeneies, ex: "Nen! no't fotos a juar a l'antxuminia que et mascararàs d'astulzí".
Astuviar: Estalviar, ex: "Si no astuvies mai siràs un home de profit".

Astutx: Estoig. Ex: "Trau los plastidecors de l'astuxt que pintarem".
Asvaporar: Evaporar, ex: "Tanca la grasiosa que si no s'asvapore".
Asventat: Persona que fa les coses molt ràpid i sense pensar-les, ex: "Lo Tonet ha vingut i ha futut lo camp unantra vegada, és un asventat".
Asvuliac: (Murissec).
Atapit: Compacte, atapeït, ex: "Anquesta taula astirem molt atapits, poder que nem a una més gran".
Atarrossat: Fet a tarrossos, ex: "Lo sucre no cau del pot perquè astà atarrossat i l'hai de desfer a cops de cullera."
Ataubar: (en zones de la Ribera del Sió) estar xafat, ex. "Hai hagut d'aspenteijar lo tractor fins a casa i astic ataubat".
Atigos!: Expressió emprada per dir a hom que pari d'emprenyar, que s'estigui quiet.
Ativoca's: Equivocar-se.
Atopetar-se: Trobar-se, ex: "Bé, io martxo, ia mos atopetarem dumenge que ve".
Atre: Altre, el femení és Atra, i els plurals atros atres.
Atxum, beure: beure a morro, ex: "No begos atxum que a ton pare li fot fàstic trobar lo boc del porró babat".
Atxurar: Arreglar,en el sentit de mudar-se, ex: "Lo Paco nae molt ben atxurat a la boda del Nasi".
Atxutar: Anar depressa, immediatament. Ex: "Atxuta an lo rotobato, que's fa fosc i vol ploure"
Aubà: Expressió de sorpresa, negació o rebuig d'un fet, ex: "Lo Mariano s'ha trencat una cama. Aubà!!! No fotis" - Au va !
Aubada: L'albada, temps que transcorre des del trenc de l'alba fins a la sortida del Sol.
Aubaga: Obaga, lloc ombrívol.
Aubagés,l': Albagés.
Aubarda: Cenalla que va al llom del ruc, ex:"Mentre hi haigon rucs, faran aubardes".
Aubat: Mort d'una criatura abans de tenir ús de raó.
Aubenc: Terra fèrtil, humida.
Aubert: Obert.
Aubergi: (Baix Segre) (Prèssic). - Alberge : abrecoc
Aubergínia: Albergínia.
Aubesa: Albesa, són famoses les pintades per la carretera dels quintos d'Aubesa.
Aubricoc: Albercoc, també Aurecoc Aubercoc.
Aufals: Alfals, ex: "Dóna aufals a les bèsties per a què menjon".
Aufarrat: Ou ferrat.
Aufegar: Ofegar, ex: "Treu-me la soga del coll que m'aufego".
Aufendre: Ofendre, ex: "No sigos tan aufendós".
Aufensible: Aufendós.
Aufés: Alfés.
Auficina: Oficina, ex: "A l'auficina d'ampleo havia una cua de por".
Auforja: Alforja, ex: "Lo ruc del Tomaset va més carregat amb les auforges!!!".
Aulivé: Olivera. Aquí és on es demostra que el lleidatà és una llengua que conserva les seves arrels del llatí, ja que aquest conserva el gènere masculí del llatí en la denominació de la majoria dels arbres.
Auliva: Oliva, ex: "Aulives rellenes d'antxova". És un cultiu força important en la zona de les Garrigues, d'aquí són les famoses aulives arbequines que fan l'oli tan bo.
Aulor: Olor, ex: "Els tocinos foten un aulor..."
Aumella: Ametlla, ex: "Poseu aumelles quan feu la salsa dels calçots?".
Aumellé: Ametller, arbre de l'ametlla.
Aumit: Humit, moll, ex: "La roba encara astà aumida".
Au món: Enlloc, ex: "Aquestes vacacions no iniré au món".
Aumplir: (Amplenar)
Aumosta: Mesura de quantitat equivalent a "el que hi cap a les mans".
Aun: (Aon)
Aundemà: A l'endemà. / en son demá, ensondemá /
Auperar: Operar, ex: "Han auperat a mon padrí del ginoll i l'han aspallat més de lo que astae".
Aurella: Orella. Nota: La majoria de paraules que en català comencen en "o", en la variant dialectal lleidatana se comencen en "au".
Auralita: Material de construcció ondulat emprat per cobrir taulades.
Aurellanes: (Aurilletes).
Aurellaunes: Obrellaunes. / obrilates /
Auridor: (Aurellaunes). De fet, es pot traduir tant per obrellaunes com per tirabuixó (llevataps). Ex: "Andés l'auridor? que ia mos ham acabat la botella de vi i n'ham d'ancetar unantra".
Aurilletes: És un producte de pastisseria molt típic a Lleida semblant a la coca de sucre. Famoses les aurelletes de Cal Murillo a la plaça Sant Joan.
Aurinar: Pixar en vocabulari culte.
Aurineta: Oreneta, també s'usa la variant Gruneta.
Aurir: Obrir, ex: "Aurix la porta quem foto de calor!"
Autallada: En aquesta direcció, ex: "Si vols fer via agafa l'autallada que et dic i ia faràs cap."
Avamba Auamba: (Almatret, Puigverd,...) Adéu-siau.
Averar: Atançar una cosa, s'usa sobretot en el sentit de si està massa alta, ex: "Nen! Ajuda a la padrina i avera-li lo pot de la sal que no hi arribe".
Avere Avore: A veure. 
Avespa: Vespa, ex: "Vigila on te fots que astà ple de nius d'avespes".
Avorar: Apropar, atançar, ex: "Avora lo tractor que s'atance una DKV de frente i ancara mos fotrà un susto!".
Axara's: Avergonyir-se, posar-se vermell, ruboritzar-se. La cultura popular creu que el mot aquest prové de la paraule xera, que és una brasa, i d'aquí l'acció d'envermellir. Ex: "Quan se li va atançar aquella paa de siguida es va axarar".

Babadero: Pitet. Ex: "Fot-li un babadero al txiquet, que no s'ammarrano'l jarsé"
Babosa: Fang verdós que sol criar aigua a les pedres i a les parets, llim.
Bacsacada: Moviment brusc, sacsejada.
Badejo: Bacallà. / abadejo /
Bafurós: Hom que va porc, brut i malfargat. / malfarjat /
Baixant: (Maixant).
Bajoco/a: Tonto, ruc, tou (de fet té moltes accepcions), ex: "No sigos bajoco home!!! la paa aquella se t'andú a l'hort quan vol!"
Baldador: Gronxador. La variant Columpi no s'accepta ja que és un castellanisme.
Baldar: Gronxar.
Baldi: (Galleta).
Baldring-baldragues, ser un: Ser un trapella.
Ballofa: Butllofa, ex: "L'atre dia me vai cremar amb la txera i guoita quina ballofa m'ha surtit".
Banc: L'escala per collir fruita. De tots és ben conegut la dita aquella que "A l'estiu els pagesos pel matí estan al banc i per la tarde a la caixa". També es conegut per "tres peus".
Banc del Sinofós: Banquet de pedra que hi ha al costat de la Paeria on els padrins s'asseuen a expressar les seves queixes, ex: "Si no fos per l'artrosi...", "Si no fos pels anys...".
Banqueta, la: Avinguda de Blondel. També s'anomena així al passeig que voreja el riu a Balaguer. De fet, s'anomena banqueta perquè en les nostres contrades se li dóna aquesta denominació a les ribes o vores dels rius, canals, sèquies...
Bardo: Pallisa. Pegar a algú o a quelcom, ex: "Quan va arribar a casa, sa mare li va fotre un bardo que s'anrecordarà dies".
Barrada: Xut molt fort a una pilota, ex: "No li fotos barrada que l'ambarcaràs!". / cop en una barra (fusta) /
Barral, lo: (Silló).
Bassinet: (Bassí).
Bassí: Orinal, ex: "Dixa lo bassí sota el llit de ton padrí que sino per la nit s'ha d'atxecar a pixar tolo rato".
Bastanta: Femení de bastant, ex: "No hi ha bastanta aigua per púguer regar lo bancal".
Batam: Clatellot, mastegot, bufa, ventallot.
Batissac: Precipici.
Bauba: adj. donat a la mà quan per causa del fred no es pot fer el punyet (ajuntar els dits de la mà). En sentit figurat es parla d´una bauba quan ens referim a una dona que és gossa, ex. "Mite- la a la bauba aquella! Tot li fa sa mare."
Becanyeta: Becaina, migdiada.
Besito: Petó, ex: "Nena, dali un besito a la iaia que sino no't darà paga".
Biciclista: Ciclista.
Birinar: Berenar.
Bisenfí: Màquina agrícola que serveix per recollir el gra de la collita de terra, i traslladar-lo cap a una altra banda.
Bitxo: (intradussible), ex: "Astàs fet un bon bitxo tu!". / bicho  /
Blabàs: Peix de riu semblant al salmonet.
Blair: 1)Acte de ser cremat pel sol o bé per d´altres fonts de calor, ex: "Avui fa un sol que blaix." 2) Anar ple de picades de mosquit, ex: "Aquesta nit los mosquits m'han fotut ben blait!"
Blavar: Acció de fer blaus, pegar fent mal.
: Ordre per a que el ruc s'aturi.
Bolló: Pellarofa del blat.
Boranit: Bona nit, "Au" dis-li boranit a ton pare i cap al caixó!".
Bordonera: Fumera. Gran quantitat de fum.
Boria: Element característic de la meteorologia lleidatana. / boira, broma, dorondón, paora (niebla) /
Borinot, al: Joc on juguen 3 txiquets (o més). Els dos dels extrems li podien fotre hòsties al del mig a la mà, que es posava devall de l'aixella, i aquest s'hi podia tornar amb un cop de mà a qualsevol dels altres.Un altra versió és que algú li fot un pinyo al que fa de borinot, i si aquest endevina qui ha estat, l'altre para.
Bot de pernes: Guitza, normalment amb les dues potes. Ex: "Astàe ambobat mirant los mixons, i la mula d'un bot de pernes em va fotre al bassal d'aigua"
Botar: Aplicat al foc vol dir "calar", ex: "Lo Jaumet va botar foc i se va donar a la fuga".
Botés: Rambla d'Aragó, ex: "Crida un tacsis que ham de nar fins a Botés".
Brassal: Canal d'aigua particular, més que regar s'usava per a les tasques cassolanes, tant per fregar o rentar la roba.
Brillo: No l'hi he trobat cap traducció tampoc, ex: "Fot lo camp!! Brillo d'aquí" / úspen ! /
Bucoi: Recipient de grans dimensions. Carretell.
Bueno: Bé, i tant!
Bultra: Bosc de riu.
Buixir: Bordar el gos, ex: "Lo gos del Manel és un plom, no pare de buixir".
Buli: És un joc de nens de Lleida que es sembla una mica al beisbol, però enlloc d'amb una pilota, s'hi pega cops a un bastonet esmolat per les dos puntes i que s'aixeca desde terra amb el mateix bat, i quan és enlaire s'hi fot una castanya i s'angega lluny.
Burtxongar: Txutar una pilota amb la punta dels keds. (el substantiu és: burtxongada).
Butirí: 1)De mala raça, ex: "Aquet gos és un butirí".
2)Cosa petita i entranyable, ex: "Ta mare am lo pitita que és i amquet pintinat semble un butirí".

Caaaa: Expressió de disconformitat, ex: "- Mesemble que plourà. - Caaaaà, no veus que ia es pose ras".
Cavà: (Cuba).
Cabana: (sentit figurat) (Moniato).
Cabanera: Camí de muntanya pels ramats i el bestiar.
Cabdellada: Col. Cabessudo: 1) Tossut. 2) Cap gròs (els de les festes majons), ex. "Au venga que anirem al passacalles a els cabessudos". 3) També és pot aplicar a la gent de cap prominent: Ex: "No veus que cabessudo aquest tio, igualet que un txupatxup".Cabiró: Cigar, puro.
Cadolla: Abeurador. Bassa d'aigua que es troba als barrancs i entre les roques, gorg.
Cagasses: Oliasses. Són els residus líquids que es generen durant la decantació en les fàbriques d'oli.
Cagarella: Porgadures del guix, allò que queda al sedàs quan el porgues.
Cagos: Cagaments, en sentit figurat, ex: "Quan mos va que li fotiem les peres al pagès va ampessar a fotre uns cagos":
Caixer: (Almenar) (Banqueta).
Caixó, anar al: Anar a dormir.
Caldar: Suspendre.
Caletro: (Sanderi).
Calistro: Gitano, sobretot als clàssics del carrer Sant Carlos.
Calitrau: Antro, bar de mala reputació. Ex: "No vaigos anquell calitrau, que foten un vi que mate"
Callar: Interjecció usada per dir a hom que s'esperi, ex: "Que la padrina no pot pujar a la DKV? Calla que vinc a ajudar-la!".
Camacu: Ciutadà de l'àrea metropolitana de Barcelona. Altrament anomenats Pixapins Diesels. / què maco ! vore "farigolero" /
Camalluent: Camacu que es caracteritza per anar pel camp amb txandal de Tactel.
Camí: Vegada, cop, ex: "Cada camí que lo Belardo obre la pala me fot l'aigua de la fassera".
Campetxano: També molt típic d'aquí i no té traducció, ex: "És un paio molt campetxano".
Campos, los: Els Camps Elisis, ex: "Me'n vai als Campos a donar un tomb".
Candau, tirar el: Es quan als arbres fruiters s'hi tira un líquid especial per evitar que caiguin els fruits.Candonguer: Lent.Cantamanyanes: Persona amb poca credibilitat. Ex:"No li fotos cas que aquest és un cantamanyanes".Canyardo: Pilotada propinada amb fúria i normalment amb la puntera del ked. Canyot: Són les restes de les plantes cerealístiques que queden després de cossetxar, normalment s'aplica al blat de moro. Un cop feta la collita, es recull i s'embala o bé es colga de terra, per a que serveixi d'adob. / rostoll /
Caparra: Paparra, el bitxo aquell que es posa als gossos.
Capçal: Tovalló, drap, ex: "Té lo capçal i torca't los morros".
Capcer: Es un tipus d'ocell, altrament conegut com a "capsigrany".
Capçot: (en sentit figurat) Moniato.
Capellà: Expulsió de saliva involuntària a l'hora de parlar o fer un estornut.
Capiguer: Caber.
Capitonya: Tombarella.
Capradera: Construcció de pedra.
Caraba, ser la: Ser tremendo, ser el que no hi ha, ex: "La canalla d'avui andia són la caraba."
Caragolina: Caragol blanc petitet. (Son molt bones amb ceba i tomata). / caragola /Carallet: Ruc! també hi ha la variant cerverina Carallindo.
Carallindo: Carallot. Ex: "An vas a comprar anquest'hora, carallindo? No veus que ia'stá tot tancat i barrat?"Carejar: Amagar les pomes al cul de la caixa, és a dir, posar les més maques al damunt.Carnús: En forma d'insult, cabró, ex: "Fuig d'aquí carnús, més que carnús".Carpesano: Carpeta d'anar a estudi.Carrantxó, pujar a: Pujar a coll i bé.Carreró: Marca que deixaven les rodes dels carros en passar pels camins.Carrincló: Paraula lleidatana, d'origen gitano, que vol dir "boig", "bohemi". L'expressió "Lleida carrinclona" prové de les farres que es fotien els gitanos ja abans de la Guerra Civil per Lleida i voltants. També significa persona poca-solta, arrauxada ("arruixada").Cascaballico: (Colló de Flare).Casibé: Gairebé. "Casibé se fot un gol an pròpia porta".Cassigall: 1) Traste vell, ex: "A l'angolfa només hi ha cassigalls".
2) Draps casolans fets a partir de roba vella que no s'usa. (Nota dels autors: A Lleida, quan la roba es vella, enlloc de tirar-la la estripem a trossos de mida de drap. Aquest principi bàsic de reciclatge es fa a molts puestos, però no n'hi diuen cassigalls). Ex: "- Paquita, an són los meus calçotets de topos roijos? -Aquells tant ronyosos? N'hai fet cassigalls"
Cassola de Tros: Menjar típic lleidatà consistent en una cassola amb samfaina, caragols, costella de tosino, cansalada, butifarra negra, butifarra blanca, llangonissa i conill. Anvesde samfaina pot posar-se també aspinacs. I amb això se fan concursos i tot!!!!! De tots són ben coneguts los concursos de Cassoles de Tros de Juneda o Alcoletge.
Castell, lo: La Seu Vella, que no és un castell.
Catarroja,a: És jugar a amagar. Quan veus algú dels que estaven amagats, crides "catarroja Pere" i aleshores, el Pere ja està eliminat. En principi res a amb la vila de Catarroja a l'Horta valenciana.
Catipè: Mal aulor.
Catitomba: (Capitonya).
Catxap: Conillet petit, tan de bosc com de granja. (Nota dels autors: Aquí es veu la riquesa del lleidatà, en català estàndard un catxap és un lludrigot.)
Catxar: Fornicar amb delectació, ja sigui fora o dins del matrimoni.
Catxassa: Apatia, passivitat. Ex: "Ostiqueta, quina catxassa té aquet paio! Només ha aumplit mija ferrada de prèssics an tota la tarde"
Catxaup Catxú Catxup: Ketxup. De fet aquesta és la paraula que he trobat amb més pronunciacions diferents. Dingú diu Ketchup.
Catxifollat: Espatllat, malalt, empiocat, desguitarrat, ex: "Lo Sidro té l'astòmac catxifollat. S'ha futut mitja dotzena d'alls tendres per asmorzar".
Catxipanda (o Cutxipanda): Samfaina.
Catxumbeca: (Capintonya).
Catxurro: Espècie de mala herba que surt per la gespa i que té puntxes. Resulta que el fet de tirar-se catxurros al cap entre la canalla, antigament, esdevenia la categoria de joc.
Cera: (Assera).
Cini: Cinema, ex: "Vai nar al cini a vere Independensdei i no'm va agradar ni molla"..
Cintaislant: Cinta aïllant, ex: "Porta'm lo cintaislant per fer l'empalme".
Círcol: Circ, ex: "Demà portarem la canalla al círcol".
Cisca: Senill, senalla, cabàs, ex: "Porta't la cisca als pagesos que ham de comprar los pebrots i les aubergínies per escalivar"..
Clafoll: Pela exterior de l'aumella. / clofo /
Clamor: Via d'aigua al costat d'un terreny d'horta per a fer córrer l'aigua que hi ha sota a la superfície i evitar que es formin aiguamolls. És sabuda la dita: "Ets l'amo i senyor de totes les bèsties de la clamor".
Claro!: És clar!, ex: "Claro, amb aquesta calor qualsevol no hi va a les pecines!"
Clasca: La part de fora de les gambes, del marisc i dels caragols.
Claviller: Turmell, ex: "Au! Ia m'hai doblegat lo claviller i hauré d'anar al metge".
Cloresterol: Colesterol, ex: "Hai nat al metge i m'ha dit que no puc minjar cansalada pel cloresterol."
Coca Enramada: (Coca de recapte).
Coca de recapte: Coca de samfaina. Es pot posar ceba, aringada o llangonissa.
Codís: Còdol, en anglès Rolling Stone.
Codonyac: Codonyat, espécie de compota de codony.
Colagró: Acidesa, ardor d'estòmac.
Col.leigit: Col.legi, lloc a on van los nens quan són pitits, a apendre coses.
Colló: (Massalcoreig) Anomenada així qualsevol persona sense senderi, desustanciada, ex: "Es mes colló... que l'aguanto sa tia."
Colló de flare: Espécie de pruna.
Collons d'Andares: Lloc llunyà i indefinit, a la quinta forca, ex: "Fins al Secà vols nar a peu? Pero si astà als collons d'Andares!".
Comèdies, les: Representació festiva que es fa generalment la canalla als pobles per les festes majons. "Quenon començat encara les comèdies?".
No confondre amb "
anar a la funció". Aquesta expressió siria aplicada a una representació una mica més seriosa, o adulta.Comparativa: Cooperativa (en zones del baix Segrià i Garrigues).
Complir: (Amplenar).
Conto que: Crec que, m'assemble que, ex:"Conto que són les tres, me'n vai cap al caixó".
Consagrat: Dolent, malparit, ex: "Redeu! És consagrat lo teu fill eh?."
Cor: Corre, ex: "Cor! que fots tard!"
Coranta: Quaranta.
Corder: Xai, be.
Corna: La part de la cansalada que està més al fora, la part més dura, que de fet, si està ben torradeta també es menja i és prou bona. / cona, del latín *cŭtĭna, derivat de cutis, pell /
Corralina: Corral dels tosinos. / soll, latín <*SUILE, <SUS, «gorrino») /
Cort: Cor.
Cotxe dels calçots: Carruatge en el qual viatjaven els familiars dels morts per acompanyar-los al cementiri. Era una espècie de servei de taxi, ja que anava a esperar els familiars forasters que arribaven en tren i ja els portaven cap als hostals, on els propietaris d'aquest cotxe ja tenien contracte. S'anomenava així perquè la família que portava aquest negoci tenien el malnom dels calçots.
Cotxo: 1) Cap cop, amb el cap baix, ex: "Después de fotre aquella malesa va nar tota la semana am lo cap cotxo". / cacho /
2) Porc, verro.
Crivell: Esquerda, ex: "Viu am una cas tota plena de crivells, li caurà al cap". / cribassa, cribasses, crivassa, crivasses /Cuba: Expressió entranyable que les mares diuen als txiquets quan son petits, ex "Au pus, si ja t'heu has acabat, cuba!".Cuculladra marina: Es un ocell blanc i negre que ronda pels bancals de les terres de ponent a l'hivern.
Cucumassa: Tipus de bolet.
Cuentos: Històries, excuses, ex: "No'm vingos amb cuentos que ia tinc prous maldecaps".
Cultivador: Màquina agrícola que serveix per a desfer tarrossos de terra en un tros. Es fa servir quan la terra està molt atarrossada.
Cumplir: (Amplenar).
Cunya: Cuina.
Curra: Màquina agrícola que serveix per aplanar i allisar la terra després d'haver passat qualsevol altra màquina que hagi alçat la terra.
Daixonses: Això d'aquí.
Dallonses: Allò d'allà.Davons: (Allavorens).Debatut, (ou): Ou batut.Debodebò: De debò, de veritat, ex: "Lo padrí quan porte lo tractor és un pirill, us hu dic debodebò". / de verdat /Defora, nar al: Nar al tros, ex: "On astà lo padrí? Ha nat al defora amb lo tractor".Demés, los: Els altres. "Sols ham vingut naltros, los demés s'han quedat foten la mesdiada".Dentrar: Entrar, nar cap dins.Derreng: Seguit, sense parar, ex: "Aquella paa va parlar 24 hores derreng".Desabotonar: Desbotonar.Desaigüe: Desguàs, conducció per treure l'aigua que queda emmagatzemada en algun lloc, ex: "Abuida l'aigua que quede antollada al tros pel desaigüe".Desantés: Passota. "No sigos tan desantés i quan t'heu diu ta mare fes-te el llit! hombre ia...". / desentés, desentesa /Desbrostimar: Netejar el tronc deixant-lo net i preparat per rollar-lo.
Des de luego: Això vol dir moltes coses: i tant que sí! o altres coses que no trobo ara com posar-ho.
Desembullonar: Tirar la palla cap a dalt per a separar-la del gra.
Desfondre: Fondre, ex: "Los mantecados se desfonen molt ràpid a l'istiu".
Desjecte: Descuidat amb l'aspecte personal.
Despedregadora: Màquina agrícola típica de terrenys de secà com les Garrigues, que serveix per separar les pedres d'un tros per poder-hi cultivar.
Despusaí: Tot i que sembla que vulgui dir avui, vol dir abans d'ahir.
Despusdemà: Passat demà.
Dessustanciat: Sense substància. Persona que només diu rucades.
Destraler: Persona que ho fa malbé tot.
Destrossar: Descordar, desbotonar.
Desumflar: Desinflar, ex: "Au! s'ha desunflat la roda del Pasquali i ara no podré nar a amprimar lo tros".
Desvaguerat: Persona que està rato sense fotre res.
Devall: Davall.
Diferiència: Diferència.
Dijaus: (Ribera del Sió) Dijous.
Dillums: Dilluns.
Dimats: Dimarts.
Dingada: (Aringada).
Dingú: Ningú, ex: "No hi ha dingú"
Disme: Digues-me.
DKV: Furgoneta típica de pagès anomenada així perquè era el nom d'un model de la furgoneta Mercedes. La gràcia està que a partir de llavors a totes les furgonetes d'aquest tipus se les ha anomenat així. Ex: "Tu agafa lo tractor per nar al tros que io ia agafaré la DKV".
Dixar: Deixar.
Draparie: Drapaire, ex: "Astaste al tanto quan passo lo draparie que li darem aquets cassigalls".
Dumenge: Diumenge.


E
Encà: Encara, ex: "Encà no ha arribat l'oncle Sisco del tros."
Engrassir-se: Engreixar-se.
Ensamar: Reservar
Entoldat: Gran borratxera, ex: Porte un antoldat a sobre que no s'aguante dret"
Entxuminia: (això és d'Almenar) (Txuminia). / enchumenera /
Envedrit: Adjectiu usat per la verdura quan es posa dura.
Ermo: Sense cultivar, ex. "Tinc tots los trossos ermos".
Erreclau: (Reclau).
Equits: Ics, la lletra xeix, ex: "Ia has vist la pil.lícula del Espediente Equits?".
Escassapenes, a l': Ni tan sols a penes, ex: "Conills? A l'escassapenes en trobaràs en aquet bosc"
Escaufar: (Ascofar).
Escarrantxes: Espai entre les dues cames, ex: "És tan pitit que pot passar per les escarrantxes."
Escarriar: (Juncosa) Espolsar
Escremalls: Cadena on es penjen les olles als focs a terra.
Escurrípies: (Escurrualles).
Escurrualles: Sobres de menjar.
Esmuriac: (Murissec)
Esporret: Persona que va amb poca roba i a més mal arreglat.
Estauvi: Allò que es posa damunt dels lules per no cremar-lo en posar la cassola, ex. "Aparta els vasos i posa los astauvins, no fos cas que aquet casso de betxamel cremo la taula"
Estragat: (Juncosa) Cansat, esgotat. Ex: "M'hai passat tot lo dematí fent una secla a cops de txapo, i hai acabat tant estragat que no puc atxecar-me del sofà."
Estudi, anar a: Anar a classe. Ara aquesta expressió està una mica en desús.
Et: (Aquet).
Eu: Sí (afirmació), en el sentit de corroboració, equiliquà..
Faldetes: Faldilles, ex: "Lo vent regolfae i li va atxecar les faldetes fins dalt de tot".
Faltat: Faltat, sonat, persona a qui li falta un bull.Faram: Es tota mena d'animals de corral.
Farfanya: Gresca, catxondeo, gatzara. Usada en el sentit d'anar a farfanya. Anar de juerga. No sabem si la paraula aquesta té alguna relació amb la vila de Castelló de Farfanya (la Noguera).
Fargar-se: Vestir-se, arreglar-se, abitllar-se.
Farigolero: Individu, generalment de l'àrea metropolitana de Barcelona, que sent predilecció per recollir el timó de les cunetes.
Fassera: Ramal d'una sèquia que serveix per a regar els bancals d'un terreny. D'aquesta paraula prové l'expressió Animal de Fassera, que realment no és gaire bo que t'ho diguin.
Fato: Menjar.
Femer: Sinònim de quantitat, ex: "Hi havia un femer de gent". / futimé de gen, femé de fem /
Fenya: Feina. Ex: "No li tocos los collons a ton pare que té fenya".
Fenyotes: Paio que fa la fenya de qualsevol manera, sense importar-li deixar-ho tot fet una marranada. La fenya que fa no dura gaires dies, i s'han d'anar fent apanyos.
Fernando: Rambla de Ferran, ex: "Lo dissapte van actuar los laxanbusto abaix a Fernando.". Com a curiositat podem comentar que aquest substantiu sempre ve precedit pel complement de lloc abaix a, es visqui on es visqui de Lleida, Fernando sempre serà abaix.
Festesmajons: Festes Majors, ex: "Aquet cap de semana inirem de festesmajons".
Fítsat!: Fixa't!, ex: "Fitsa't quants llimons hi ha a la nevera".
Fixo: Fixe, ex: "Se'm va quedar fixo mirant-me".
Flare Flari: Frare, ex: "Han futut un forat allà aon havie lo convent dels flares".
Flas: Tuf que fa la carn, ex: "Lo gos ha sintit lo flas del senglar".
Flèndit: Joc de boles.
Flica: Matamosques, ex: "Agafa la flica i fot una flicada per la cunya":
Flòtil: Fútil, cosa inútil, ex: "Ets un desordenat, tens tot lo quarto ple de flòtils!"
Fora'l Pont: Cappont. De la mateixa manera, la gent de Cappont quan ha de creuar el pont per entrar al centre de la ciutat usa l'expressió Anar a dins a Lleida, com volent dir que el barri és als afores. De fet, no fa gaire temps que quedava el barri bastant lluny.
Forniga: Formiga.
Forniguer: Construcció en forma d'iglú, amb la paret feta de maons de fang i en la qual es posava la brossa per cremar-la, aquell foc durava tot el dia es veu.
Fotre: Verb comodí, serveix per qualsevol construcció verbal.
Fotre el Camp: Anar-se'n.
Frigir: Fregir, ex: "Ia has frigit la cansalada?".
Fullar nius: Anar a prendre lo que hi ha dins als nius del ocells a dalt als abres.
Funció, anar a la: Als pobles, anar al ball o al teatre per la festa major. És més seriós que "anar a les comèdies".
Fúria, amb: Amb mala llet a la vegada que amb força. "Al de cal Jaumet li van fotré un pedrot al cap amb tanta fúria que no ha fet mai més res de bó."
Fúria, donar: Empényer, ex: "No li donos tanta fúria al baldador que girigue".
Furro Furo: Fer, esquerp, persona (o bestiola) poc sociable, ex: "No sigos furro i vine amb naltros."
Gabina: Cabina de telèfons, ex: "Me fie gràcia quan lo supermán se canviae dintre les gabines".
Gaburro: Peix de riu, de sabor no gaire preuat que té moltes espines.
/ A Beseit es un bulto, infecsió o inclús tumor que sels fa als animals (o a les persones) / 
Galdir: Menjar, fotre's fart.Galdós: Malalt, gripós. També s'usa en sentit de brut i pringat.
Galipàndia: Refredat, constipat, calapàndria, ex: "Hai agafat una galipàndia que me ragen los mocs del nas com si fos una aixeta."
Galleta: Galleda, cubell, ex: "Dam la galleta que l'amplenaré d'aigua".
Gamusinos: Animals inexistents i imaginaris. Normalment s'usa en les excursions a la muntanya per enganyar a la gent, ex: "Tireu pac aquí dalt que a l'atre costat de cresta m gamusinos".
Ganassot: Dit del noi/a pre-adolescent que fa coses propies de la canalla, ex: "Tens 16 anys i ets massa ganassot per jugar amb el tente i l'airgamboys."
Gandutes: Els menuts de les bèsties, allò que es menja, les entranyes.
Ganyims: Tonyina amb salmorra.
Garatx: Garatge, aparcament cobert, ex. "Dixa lo cotxe al garatx que amb la gelada que fot demà no s'angegarà".
Gargantxó: Nou del coll, gargantella.
Garie: Gaire, ex: "Pac al tros quan fot rasca no hi vai garie".
Garrotín: Música popular autòctona inventada pels calistros lleidatans. Destaquen "Lo Parrano" (la invenció del Garrotín s'atribueix popularment al "Parrano Vell"), "Lo Mestre Tonet" (a la guitarra), "Canona" (a la guitarra), "Perilleta" (ballador), "Terrines", "Faraón", "Paquito Abolàfio", "Lo Marqués de Pota", "Polvorilla", etc, etc... Més actuals són: Carles Juste "Beethoven" i "La Violeta". Tot bon lleidatà ha de saber al menos un bossí de carrerilla de la mítica cançó "Garrotín Vell": "Lo Canona farà de jutge, / el Parrano de consejal, / el Faliti d'alcalde / i el Bollons jutge de pau. / I al Perilleta, per ser més pinxo, / lo farem municipal".Garrut: Cementiri. És un mot que ja s'està perdent l'ús però es veu que antigament a la nostra ciutat era molt comú. Es deia així perquè era el nom del propietari de la finca sobre la qual es va construir l'actual cementiri. Ex: "Mira! ja porten l'oncle Sisco cap al garrut".Gasiosa: (Grassiosa).
Gasoi: Gasoli, ex: "Ia hi pots fotre gasoi a l'astufa que fot frescota fora".Gatita (Torregrossa): Diadema dels cabells.Gelaó: Fredor. / geló /
Gènit: Geni, caràcter, ex: "Ton pare té un mal gènit que fa asfarair".
Gentilles: Llegum. "Au txiquet, menjat les gentilles que porten molt ferro".
Gep: Joc que consisteix en tirar la pilota amb mala hòstia contra el que està més aprop, només per putejar-lo. Aleshores para aquest.Gicar: (Urgell) Deixar. Ex: "Gica'm un pessic de sal"Gil: Fred, ex: "Ostiqueta quin gil que fot al carrer!"Gigir: (Lligir).Giner: Gener, ex: "Lo giner passat va fotre unes gelades que penjaen candelabros de les taulades".Ginoll: Genoll. S'accepta la variant jonoll. / Ginocchio en italiá /Ginollons, nar de: Anar de genolls, ex: "Cagonlonendedéu, ia va de ginollons pel passillo de casa". / A ginollóns cullía codoñs, codoñs cullía a ginollóns /Gitano, fer: Cantar en el sentit de cridar l'atenció per la flagrant manca d'estètica. "No et posos aquestos pantalonots liles, que fan gitano". (Expressió bastant desafortunada). / lo gitano ere un tipo de ball, ix a Pedro Saputo /
Gomàtic: Es tracta de la peça de goma unflable que permet circular els cotxes. / neumátic, (del griego Pneuma: aire), cuberta /
Goreit: Tros de terreny erm, sense cultivar-hi res, guaret / (latín vervactu -> barbecho), guareit, goret : terra de conreu llaurada y encara no sembrada, espessialmén la que se dixe sense sembrá durán un o mes añs per a que descanso - fondária de la llaurada, del solc que se fa al llaurá. Fé poc guaret: llaurá a poca fondária. Per a llaurá terra nova no buscos un macho vell, per mol que apretos la rella no podrás fé bon guaret /
Gosseria: Mandra, peresa.
Granera: Escombra. Ex. "Passa la granera per davall del llit que hi ha molt burrim".Grassiosa: Gasosa, ex: "Fot-me un porró de vi amb grassiosa".Gremial, la: El carrer Salmerón. Dita així per una antiga fàbrica de gel situada en dita baixada.
Gribi, fer: Fer un soroll que fa repelús, que posa la pell de gallina, ex: "No rallos lo plat amb lo gavinet que me fa gribi". / esgarrifá /
Grípia: Bruixa, dolenta. El significat exacte és difícil de trobar, s'us dins de l'expressió Fer cara de grípia referint-se a quan algú està emprenyat i fa morros.
Guertxina, fer la: Guinyar l'ull.
Guia: Branca d'un arbre.
Guié: El pedrer, allí on es posa el menjar residual de les gallines, és com un estòmac.
Gumflar: ( Umflar). / unflá /
Guinera, jugar a la: El joc de cuit i amagar, "l'escondite".
Guixir: (Buixir).
Hole!: Hola.
Hòmens: Homes. Aquí el lleidatà conserva la n del plural en llatí Homines.
Ia: Ja. / ya /Iagurt: Iogurt, també hi ha la variant Llaür Llegur.
Indivil i Mandoni: Cabdills ilergetes que van defensar Lleida / Ilerda / de tots els cartaginesos i romans que els anaven a tocar els collons. Actualment la seua estàtua davant del Pont Vell és un punt de referència per als lleidatans. A vegades algú per fer-ne mofa els han transvestit.Io: Jo. / yo, en italiá io (acento a la i)  /Istiu: Estiu.
Jac: Pallissa. "Te fotré un jac d'hòsties que t'aspavilaré". / Palissa, bufeteo /Jaca: Gec, peça de vestir que cobreix el tronc fins a la cintura. Ex: "Fica't la jaca fill, ves que no t'arrofredos".Jalar: Menjar (verb), ex: "Avui m'hai jalat un bocadillo de pantomata i berberetxos".Jalo: Menjar (substantiu), ex: "Anquet restaurant mos portaran tant jalo que acabarem farts com a tosinos." / tocinos, tosinos o tossinos ? /Jarsé: Jersei.Javier: Xavier.
Joca, caçar la: Caçar bèsties de nit. Nota dels autors: En temps immemorials, los txiquets de pople anàen de nit a caçar pardals als seus nius, perquè com se sap aquestes bestioles no són ben vistes pels pagesos, perquè piquen la fruita i la fan malbé. / cassá cuan están ajocats /
Jóvens: Joves. Igual que passa amb Hómens, aquí es conserva el plural llatí Juvenes. Un cas curiós sobre aquesta regla lleidatana dels plurals és el nom de la població de Térmens, dita així perquè mantenim la n aquesta llatina, quan correctament hauríem de dir Termes.
Juador: Jugador, ex: "Lo Setvalls és un gran juador".
Juar: Jugar.
Jubilats, los: La llar de jubilats, ex: "Dona!!! Vine'm a buscar als jubilats que vai a fer la butifarra".
Juet: (Juguet).
Juriol: Juliol.
Juguet: Joguina.
Jusgats: Jutjats.
Keds: Sabatilles esportives. A can Fanga les hi diuen bambes.
Llangonissa: Llonganissa.
Llangost: Llagosta, insecte ortòpter (phasgonura viridissima) de l'ordre dels saltadors i de la família dels tetigiònids. En resum, aquell bitxo que fa salts. També se li diu Llangosto.
Llaó: 1) Llavor, ex: "Tens llaos de tomata ampegats al colze".
2) Lleó, el rei de la selva.
Llaó pelada, ser de la: Ser trapella, dolent com lo fred. Normalment aplicat als txiquets petits o en edat d'anar a robar coses pels horts. (Més grans ja no).
Llapissós: Llefiscós, ex: "No posis les mans als fogons que estan molt llapissosos". / apegalós, en grassa, brut /
Llàpits: Llapis, ex: "Aquet txiquet es tan txompo que antrepussa hasta amb la ralla d'un llapits". / Este chiquet es tan sompo que entropesse hasta en la ralla de un llápis /
Llaurer: Llorer. / lloré /
Llectua: Se li deia a l'enciam a la zona entre Tàrrega i Guissona, pot ser que vingui del francès laitue (
Lactuca). / lletúa, lletuga, ensiam / Les Laitues (Lactuca), au sens botanique du terme, sont un genre de plantes annuelles de la famille des Astéracées (Composées) dont certaines espèces sont cultivées pour leurs feuilles tendres consommées comme salade verte. Ce genre comprend plus de 100 espèces. La laitue la plus cultivée est l'espèce Lactuca sativa à partir de laquelle les jardiniers ont sélectionné de nombreuses variétés et cultivars. /

Lleit: (Baix Segre) Llet.
Lleme Llemen: Llémena, ou del poll del cap.
Lletrero: Rètol, cartell.
Lleure. (Ren).
Llicsó Llicsió: Herba silvestre diurètica que es menja amanida. http://dcvb.iecat.net/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b6fp968a.gif LLETSÓ, Sonchus oleraceus,
etimologia: probablement d'una forma llatina *lactitiōne, derivada de lacte ‘lleit, llet’, com ho fa suposar la forma provençal laitissoun i la francesa laiteron, noms de la mateixa planta Sonchus (cf. Spitzer Lexik. 65).

Lligir: Llegir.
Llimpiar: Netejar, ex: "Quin siroll / soroll / més raro me fot lo llimpiaparabrises".
Lliró: (difícil d'explicar d'una forma que quedi bé) Cada un del trossos de femta que s'expulsen a l'exterior a l'hora de defecar, cagalló.
Lloper: Gos llop.
Llord: Lleig. (Aclariment: La paraula llord en el sentit de brut és usada a tot arreu, en canvi, l'acepció de lleig és pròpiament de Lleida).
Lluent: Espavilat en el sentit de que un paio és un "geta", és tuno, ex: "Lo Tros és més lluent que l'òstia".
Llúsio: Peix de riu (en el moment de fer el diccionari no em recordo com són). / Lucio, lucio perca, mare de llus /
Llussiar: Esmolar una eina. / a Pedro Saputo en castellá ix quién nos luciará ..., y en aragonés https://oszerrigueltaires.wordpress.com/2008/03/13/15-almudevar-pedro-saputo 
 ¿Quién nos luciará as rellas?

Llustrós, estar: Entés com a estar atapit, saludable, grassot... / tíndre lustre, llustre /
Lluvia: Espècie de berruga, aplicat més generalment quan surt al voltant de l'ull.
Lo: Article ponentí.
Lule: Hule, tros de plàstic que es posa com a estovalla per no embrutar la taula quan es menja, ex: "No dixos los óssos del cunill al lule que después quede tot oliós".
Maals: Maials.
Magolar: Aixafar, mastegar. Aquest és un altre fet curiós ja que en català normatiu el significat correcte de magolar és danyar.
M'ai: M'he, ex: "M'ai futut de lloros". / m´hai, m´hay /
Maixant: Condició del qui no arriba a les circumstàncies en un moment determinat, interpretat com inepte, curt.
Malajandí: Mal caràcter, mala llet, ex: "Quina malajandí té lo Manel, li fot pedrada al gos perquè se li pixae a la roda de la DKV". / vore génit /
Malament rai!: Expressió usada per designar que quelcom va malament. En un estudi del gran filòleg Joan Coromines (res a amb Miquel Coromines) sobre l'ús de la paraula rai, indica que aquesta expressió és pròpìa de les terres del pla de Lleida. / rai en aragonés /
Malaprosavia: (Maixant).
Maletilla: (Alguaire) Vividor i una mica delinqüent.
Malmirrós: Aplicat els nens petits, que no es troba bé i no se sap per què. Ex: "Lo Roger astà malmirrós i s'ha passat tota la tarde plorant"
Malmoclar: Despentinar, ex: "A vere com dorms que se´t malmoclarà tot lo pentinat!"
Malúria: Sensació de dolor, malestar.
Mançana: Poma. / mansana /
Mando: Comandament a distància.
Mandonguilla: Moc tret del nas amb el dit, burilla. / mondonguilla, no tragues mondonguilles /
Mangala: El bastó dels vells, ex: "No amprenyos a ta padrina que et fotrà cop de mangala". / gayata, gallata /
Mangrana: Magrana.
Mània: Màniga. / mánega /
Mànic: Mànec, ex: "Té la paella pel mànic!".
Manoquilla: Canell, ex. "Hai degut de fer un mal gesto perquè me fot mal la manoquilla i no paro de fotre'm Reflex". / muñica /Mansana: Poma.Manta: Gandul, gos, ex: "Ta germà és un manta, per no atxecar-se del sofà casibé se pixe a sobre".Mantecado: Gelat, polo (no pot considerar-se un castellanisme aquesta paraula perquè un mantecado en castellà és una espécie de polvoró i no un gelat), ex: "L'atre dia me vai sentar abaix a Fernando i me vai fotre un mantecado de llimó i auricoc".
Manya, donar-se: Donar-se pressa.
Maralt: (Belianes) Malalt.
Mardà: Dolent, entremeliat, brut. / lo mardá es lo borrego, mascle de la ovella/
Mardassot: (Matalot).
Marraco: Bèstia típica lleidatana per espantar la canalla. Podria ser com una lleidatanització del Papus català o del Coco castellà. Hi ha algun filòleg que diu que aquesta paraule prové del castellà Marrajo però jo crec que lo Marraco és de Lleida i punto!.
Marturi: Martiri, ex. "La nena que la guardi son pare que io no aguanto lo marturi de quan plore."
Matalòs: (Moniato).
Matalot: Persona gran i patosa. També Onso vol dir quelcom semblant. Aquest mot s'usa en persones, aleshores la paraula Afaram s'usa més en animals. / 

desgarbat, desgarbats, desgarbada, desgarbades - desproporsionat, sambalandrán, patós, torpe, sense garbo /
Matapagesos: Mala herba que surt al bancals que té la tija vermellosa i que s'estèn per terra sense elevar-se. Tan bon punt es talla torna a sortir ràpidament, havent de tallar la rel per a què no creixi més.
Matapans: Mot molt antic també, s'usava per dessignar els gossos petaners sense raça.
Mau o Maus: Mala senyal, ex: "Va vindre sense la dona? Maaaaaus, malament nem!" / mau, miau /
Maular: Miolar, ex: "Nom va dixar dormir am tota la nit lo gat aquell, no parae de maular". / maulá, maullá /
Mecà: Contracció de mecagon. / me cago en /
Mecagon: Prefix.
Melós, melosa: Carn tendra, fina.
Meltxó: El famós rei Melcior, ex: "De los tres reixos a mi m'agrade més lo Meltxó".
Memòria, caure de: Caure d'esquena.
Menjarobes: (Ragolí).
Mèno: (Vallfogona de Balaguer) (Videll)
Mensatge: Missatge. / mensaje, missache /
Mentidós: Mentider.
Merjendona: Majordona, la dona que cuida i fa les feines a casa del capellà.
Mesdia: Migdia. D'aquí també prové Mesdiada. / mich día, michdía, michdiada, mesdiá, mesdiada /
Meua: Meva, (pronom possessiu). Passa el mateix amb teuaseua.
Micromina: Mercromina, ex. "Fot-m'hi un txorro de micromina am aquet tall".
Migigos: I tant que sí!, em jugaria la pell que sí, ex. "Que si niré al sopar de l'Antonieta? Migigos que sí!".
Milic: Melic, llombrígol.
Minjar: Menjar.
Miquerensa: Mequinensa, on hi ha el pantà. / Aquí se va fé lo parlamén de estrangis del conde de Urgel, abáns del Compromís de Casp, y tamé la declarassió de Mequinensa de uns alcaldes ficats a filólogos /
Miqueteta: Molt molt petit, encara més petit que miqueta, ex: "Fica-hi només una miqueteta de sal a la freixura, sino li puje la pressió a ton padrí".
Miquirrineta: Quantitat encara més petita que Miqueteta. Ex: "Posa'm una miquirrineta més de sal".
Missa: S'usa aquest mot enlloc d'església. Ex: "Astan arreglant la missa del poble".
Mitjastorbo: Es diu d'algú que hi és però que no treballa ni fot brot. També s'aplica com a demarcació futbolística indefinida, per dir que un jugador no juga bé. Ex: "Avui lo Coromines mos ha posat al Simplici de mitjastorbo".
Mixó: Ocell, altrament anomenat Muixó.
Móixo: Atordit, fins i tot com a resultat d'un penediment, ex: "Moseguard que no mos quedessim móixos si fem lo redícol".
Mocosa: Llanega, això és un bolet.
Molla: Quantitat ínfima, molt petita, ex: "No mos quede ni molla d'aigua".
Moltor: (Noguera) Voltor, ex: "Porai al Montsec n'hi vai aguaitar un de moltor d'aquells". / buitre /
Momineu: Montmaneu, tossal més alt del Segrià.
Mondongo: Les butifarres que es fan quan se mata el porc.
Monejar: Fer quelcom sense saber massa el que es fa. Tocar los collons a un altre, ex: "No monejos amb lo Pepet o et caurà un mastegot sense sapiguer d'on ve".
Monesteri /Monasteri: Monestir, ex: "Si als 30 no me caso, me fotré de monjo al monesteri de Poblet".
Moniato: Expressió utilitzada per expressar a l'altre que és un desgraciat, un badoc, ex:"No vas copiar a l'examen de català? Txaval! ets un moniato!" / moniato (boniato) /



teclat, teclado, valensiá, racó esquerra daball de ves : moniato
racó esquerra daball de ves : moniato 

Mos: Ens, ex: "No mos tocos los...." / no mos tocos los collóns /
Mosenguart: Negació curiosa de Sisquere, ex: "Mosenguart que plogo per la festa major!".
Mossa: Espècie de prestatge que surt de la paret en els focs a terra per tal de menjar al cantó del foc i recolzar el plat a algun lloc. / mossa = sagala /
Mossada, fotre una: Fer una menjada curta, ex: "Para al bar dels teus parents que fotrem una mossada i avere si de pas mos ambiten".
Mossar: Mossegar. / mossegá, fótre un mos /
Mosta: (Aumosta) / 

aumosta, aumostes, a aumostades, aumostada, almosta, almostes, a almostades, almostada /
Mòtit: Mou-te!!!
Muladar: Un munt d'ossos, ex: "Lo muladar aquest que has futut de tant rostar cap de tosino m'ha dixat lo lule tot tacat!!"
Mullarero: (Almacelles, Almenar, Alfarràs, Fraga ...) (Préssic).
Mullina: (Remulladé).
Muixó: Ocell.
Munta: Multa. Ex: "Hai dixat lo tractor mitx damunt l'assera i un urbano m'ha fotut una munta".
Muricec: Rat-penat, rata-pinyada, també s'utilitza Musserec Burissec. Aquest mot es recolza en documentació del S. XIV i constitueix un indici evident de la primitiva diferenciació dialectal posada en quarentena per alguns fil·lòlegs enlluernats per la sorprenent uniformitat de la llengua literària medieval.
Murtra: (Alcanó) (Cagasses)
Mussienc/mussienca: Bord. Aplicat habitualment a les magranes. Les magranes mussienques no són apreciades perquè són agres, ex: "No cullos aquelles mangranes, que són mussienques"
Mustegar: (zona de la Segarra) Mastegar.
Mutis: Calla!!, ex: "Al Paco li fotré un sarpat de patates, pero tu mutis eh?".
Naltres: Nosaltres, s'accepta la variant naltros o natres o naltres. / natres, natros /
Nar: Anar.
Nau: (a la ribera del Sió) El número 9.
Navegar: Campar, vagar pel món, ex: "Guaita lo Tonet, am 98 anys i ancara navegue porai!".
Némoni: Anem-hi, som-hi. / némoni, anémoni /
Neru, de: S'usa aquesta expressió per indicar que una baldufa gira cap per avall.
Nictarina: Nectarina.
Nimai: Expressió que s'usa quan algú et diu que no a alguna pregunta que li fas, ex: "-Vols vindre am io? -No. -Pos ni mai!".
Ninai: (Alguaire) Persona tonta o bleda. / ninot, ninota /
Nirviós: Nerviós. / nirviós, ñirviós, nerviós /
Noa: Noia. / chiqueta, sagaleta /
Nonyà: Expressió emprada per indicar la manca d'alguna cosa, ex: "Al teu vas encara hi ha aigua? Al meu ia nonyà!" / no ne ña, non ñá /
Nyambonissa: (Llangonissa). / llenguañissa, llongañissa, etc /
Nyenya: Llenya.
Oh pus: Expressió equivalent a oh doncs..., ex: "Lo Gerard va fer cap ahir a les 6 del matí... oh pus lo nostre fill a les 10!" / oh, pos /
Oli, a quant va l': Joc dels nostres avantpassats una mica quillo i fastigós. Consistia en fer una cassoleta de fang, tirar-hi un xapel a la base i a l'expressió "A quant va l'oli? A ral! Peta, peta general" s'havia de fotre un ostiot i s'havia d'arreventar la cassoleta. Es veu que la gràcia era el més fina possible.
Ollà: Ordre per a que lo ruc giri cap a la dreta.
Onso: Personatge gros, Matalot.
Orqueria: Tonteria, rucada. Potser que aquesta paraula vingui d'orc.
Ort: Or, el metall noble.
Ortera: Cassola.
Ostaclà: (...), ex: "-Papa, agafaré lo cotxe aquesta nit.
-Ostaclà, tut penses que cada dia és festa"
Ostieta: Variant garriguenca d'Ostiqueta.
Ostiqueta!: Expressió de sorpresa. A Barcelona diuen "carai!", ex: "Ostiqueta!, quantes fornigues que tens a la cuina!"
Paa: Femení de paio.
Pac a: (Paraula molt rural) Cap a, ex: "Vine pac aquí que ia t'arreglaré io!".
Pacència: Paciència, ex: "Pos mira txiquet, ara hauràs de pendre pacència si'l metge t'ha dit que no't mogos".
Padar: Acció i efecte de mostrar una part del cos esperant rebre quelcom, ex: "Pada la cara que et fotré un ventallot!". / pará, para la cara /
Padellàs: 1)Es diu d'un paio que é un inútil, que no sap fotre la o amb un canut.
2) Agrupació de grans de raïm. carroll, ex: "Abasta'm lo banc, que no arribo a cullir els padellassos de raïm moscatell de la parra aquella"
Padrí: Avi, iaio. En català el significat correcte d'aquest mot és el de padrí de bateig, en canvi, en les nostres contrades s'usa com a avi o iaio.
Padrinet: El padrí de bateig, el que fa la mona per Pasqua.Paer en cap: Alcalde, cap de la Paeria (ajuntament). A Cervera també en tenen.Palillo: Escuradents, ex: "Passa'm los palillos que se m'ha quedat un tros de melsa de corder als quixals".
Palissa: Pallissa, estobada, batussa. Concatenació de garrotades. "Si no calles te fotré una palissa que ia varàs... jjhhnnuuu!!"
Palmar: Prestatge, ex: "Dixa lo pot de tomata am conserva al palmar de l'angolfa"..
Palometa: Bitxo alat que per les nits van a la llum.
Palometes: Les crispetes aquelles de menjar quan es mira la tele, o quan es va al cine, ex: "No menjos palometes al cini que me fa repelús lo siroll de quan mastegues". / palometes de panís /
Palosanto: Caqui. / palossanto, caki, kaki, caqui /
Palot: Palet, construcció plana de fusta que serveix per a tot. / palet /
Palter: Tifa, munt de caca, ex. "Anquet prat astà ple de paltés de vaca, ojo aon txafes!"
Pam i toc, el: Jugar a boles de forma que una bola ha de tocar a l'altra i quedar-se a menys d'un pam de distància. D'aquí en vé el nom de "pam i toco".
Pamtomata: Menjar típic. Pa amb tomàquet / pa en tomata /
Paio: Un noi, el femení és paa. També s'usa el mot "pao".
Palet, al: Joc que consistia en tirar un tros de pedra (es veu que el marbre era millor) i havies d'anar saltant per uns números que estaven dibuixats a terra dins d'uns quadrats. Aquest joc té un nom oficial però ara no el sé.
Panillets: Dolç típic de Tots Sants, panellets.Paracon: Paraula resultant de la fusió dels mots "parar" i "compte". Vigila, ull, al tanto!Paracontar: Tenir curar, anar al tanto. Ex: "Paracon amb lo pressipissi que és molt fondo". / para cuenta ! /Paregut: Semblant, ex: "Aquesta pil.lícula és pareguda a la que vai vere l'atre dia".
Parte: Telediari, telenotícies. Ex: "Au posa teletrés / tv3% / que ia deuen fe'l Parte". Originàriament el "Parte" era el nom que rebia el telenotícies a la UHF.Pasta: Galeta, ex: "Després de dinar ansetarem la capsa de pastes".Pastisser: Forner, flequer, ex: "Lo pastisser del txamflà fot unes coques de recapte!!!".
Patac, de: De sobte.
Pataca: Patata (tubercle).
Patacons: És un joc on s'astripen cartes (naips) de dalt a baix. Els dos trossos s'entortolliguen i es fa una espècie de petaca. Aleshores es tira fort contra terra, i a vegades cau cap per amunt i altres cap per avall.
Pecina: Piscina.
Pegalosa: Un tipus de bolet. / babós o mataparén /
Pegamastre: (Os de Balaguer) Pegat, xapussa.
Pell, Ser: No tindre res a pelar, estar perdut, ex: "Quieto! No't mogos que si t'agafen ets pell!"
Perea: (Gosseria).
Perilló: Tumefacció més o menys circunscrita de la pell, de les mans o de les orelles.
Pèrro: Dolent i gandul, ex:"Aquell txiquet és molt perro, no ha cregut mai a sa mare". / gos /
Pertxe: Esgolfes. Part de dalt d'una casa de pagès, on s'hi acostuma a guardar trastes o les ametlles de la collita, ex: "Demà al matí mos toque baixar les aumelles de mon oncle del pertxe". / perchi /
Pertxis: Portxos, corrua de columnes.
Pesquis: Vista, compte, ex: "Tingos pesquis, que lo paio aquell t'atxecarà la jaqueta a la mínima que pugo!".Pesto: Lloc. "Fes-me pesto que no hi càpigo". També: "Tret de casa a l'Arrullat, de keds Muro no n'hai trobat anca'pesto". / puesto /Peuada: Petjada, ex: "Vigila quan surtos de la dutxa no fajos peuades que acabo de passar lo ródex":Picassor: Picor, ex: "Me sinto una picassor a l'asquena que me fot un malestar...".Pila: Saltar-se una classe i no anar-hi. Eximir-se d'una obligació de forma injustificada, ex: "Claro que has caldat, tan fer pila ni el profe te coneixie".Pinte: Pinta, ex: "Posa lo pinte al necesser per martxar de viatge".Pinyo ficso: Persona a la qual no li pots fer canviar de pensament, ex: "Al Ton tan se li'n fot que li digos blanc o negre, ell sempre va a pinyo ficso". / de piñó ficso o fixo /Pitit/a: Petit/a. / minut, menut /Pitxina: Petxina. / pichina, pichines /Pitxinel.lis: Putxinel.lis, ex: "Aspavil que ham d'anar als Campos a portar la canalla a vere los pitxinelis!".Piuet: Cosa petiteta que sobresurt d'algun lloc, imaginar-se un interruptor d'aquells antics, aquells de pereta.Plaa: Platja.
Plapa: Clapa.
Pluca, la: (Almatret). El joc del pilla-pilla.
Pobrenora: Una part de les gandutes.
Poder: Potser, ex: "Poder que t'aspavilos o no't casaràs mai eh?".
Polígano: Polígon Industrial "El Segre", ex: "Per nar pac a Balaguer sempre passo pel polígano".
Pop d'aigüera: Insult antic, expressió no gaire amistosa.Popar: Mamar, xuclar.Popes: Pits, mamelles, ex: "Guoita quines popes fot aquella paa". / boobs en inglés /Porai: 1)En cap lloc en concret, ex: "Me'n vai porai".
2)Aproximadament, ex: "Mos veiem porai a quarts de tres".
Portell: Tros d'espona enderrocada.
Portante: Cap cosa en especial però s'utilitza quan vols marxar o fotre fora algú, ex: "No m'amprenyos que agafo el portante i me'n vai, ehh?".
Pos: Doncs. També usem aqueixa paraula per anomenar un tauló o una fusta, ex: "La pos de planxar".
Potacari: Apotecari, farmacèutic dels antics.
Potada: Peuada, més aviat referida a animals o bèsties, ex: "Vam trobar les potades dels sanglars, a baix a la font la feixa".
Preant: Persona arrogant, tibada.
Prèmit: Premi, ex: "Mira tu, a la Rosita li han dat lo prèmit per tinir lo balcó més guarnit del barri".
Premso: Pinso, els menjar de les bèsties, ex: "Porta lo premso a les vaques que ia fa rato que les sinto que no callen".
Prèssic: Préssec.
Professó: Processó, ex: "Vam nar a la professó i vam los armats".
Prou!: En el sentit de "i tant!", ex: "Que ni vos més de carn? Prou!" (Hi ha vegades que no se sap ben bé el significat de la paraula segons el contexte). Prouta: Femení de prou, ex: "No fotrem protes peres anguany per amostissar la collita". Pudent: Persona dolenta, ex: "Que pudenta és ta neboda, té unes males intencions!". Puesto: Lloc, ex: "No't mogos del puesto". Purgador: Sedàs, traste que serveix per filtrar.  / porgadó /Puó: Pugó, ex: "La puó astà acabant los abres del tros". Puguer: Poder. / pugué, podé fé algo /Pus: (veieu Pos).

Quartejar: Llaurar per quarta vegada. Quartines: Cortines. Quera: Corcó, persona que no calla, carrau. Quereijar: Rondinar, queixar-se. Ex: "Qui dius que'm pique pal telefono? Lo Manel? Pos dis-li que no hi sóc, que se m'astarie mijora quereijant-se dels seus perillons!" Qui sóc io!: És una forma d'autoritat que utiliza el pare quan astà molt amprenyat i que de pitits cagae molt. Una expressió similar seria: "Quet dic io!". És freqüent que tan "Qui sóc io" com "Quet dic io" vajon acompanyats d'un "EEEH!!!!!???" i una cara de mala llet acollonant del pare.
Una expressió també paral·lela emprada per la mare és: "
Mira que li diré a ton pare, ehh!!!", que també teu el seu efecte. Quixal: Queixal. Radere: Darrere. / detrás, radera es última castellá, darrera català /Rael: Rel, arrel, ex: "Les raels d'aquet abre són comestibles". / raíl, arraíl /Rafoll: Clasca de les castanyes. Ragolí: Són una espècie de sangartilles que per la nit sempre estan prop les faroles menjant bitxos, també es mengen la roba. Una altra variant és Dragolí. Raiel: (Linyola) (veieu Rael). 

Rama: Rostolls, ex: "Fot la rama devall de l'aspona si no lo tractor no passe". Raonéixer o reconéixer: Anar a veure el nombre de moixons engantxats a les rateretes que hom ha parat al tros. Normalment es fa quan encara no ha sortit el sol perquè si es tornen a parar, el cuquet que es posa a la ratereta encara belluga, i amb els primers rajos de sol, atreu més bé als moixons. 
Rascaculs: Tobogan. 
Rasgum: Carraspera o també gust fort que té un aliment i que se't queda enganxat a la gola, ex: "No'm posos allioli que me dixe rasgum a la gola". Rastoll: Rostoll. 
Re: Res, ex: "No hi ha re per jalar". 
Reballuga: Baldufa. 
Reclau: Escorpí, ex. "Hai atxecat aquella pedra i m'han sortit cinc reclaus amb la cua ben alta". 
Recollons: Collons però amb més força. 
Redéu: Expressió usada com a exclamació per quelcom que causa sorpresa, ex: "Redéu quines faldilles porte aquella paa, casibé se li veu lo bragué". 
Redícol: Ridícul, ex: "Avui los juadors del Barça han fet lo redícol". 
Redó: Rodó. 
Regalícia: Regalèssia, ex: "No rossegos la regalícia que't farà cucs al cul". Regina: Caragol més petit de lo normal i més blanquinós. Són els millors per fer a la cassola. 
Regué: Rec que havia abans del canals. 
Reixos: Reis mags, ex: "Què t'han portat los reixos?" 
Relotge: Rellotge. 
Remulladé: Acció d'ascatxigar l'aigua per terra ex: "Fot un remulladé quan se dutxe...". També es diu Txafader. / se esquixe al safarech, chafardé es bachillé /
Ren: Llevat. Part de la pastada que el forners guarden per a l'endemà. 
Rentaplats: Rentavaixelles, ex:"Fot les ascurrualles a la basura abans de fotre los plats al rentaplats". 
Reparo: Arrecerat, ex: "Fot-te a reparo que ancara mos acostiparem". Rescaldó: Sensació de calor en algun lloc deguda al sol però en aquest lloc no hi toca el sol (és una cosa així). 
Restoller: Són les molles i restes que queden a la taula després de menjar. Retasia: Retafia. 
Reu: Arada. 
Revenzillada: Dolors forts al ventre. 
Rinyó: Ronyó, ex: "Hai nat al mercat a comprar uns rinyons i una freixura." Rispa: (Urgell-Noguera) Viu, atent, despert, ex: "Aquet txiquet és un rispa, astà al tanto de tot." 
Robí: Brutícia, porqueria, ex: "Llimpia't los ginolls que'ls tens plens de robí". Robinós: Brut. 
Ródex: Fregona, eina per fregar el terra, ex: "Vai a passar el ródex que lo terra del ressibidó astà molt brut": 
Rogle: Una mica de lloc, ex:"Astàem assentats en aquell puesto pero casibé no teníem rogle" 
Rollar: Tallar la llenya en bucins petits. 
Rondallero: Persona a qui, tal i com la mateixa paraula diu, li agrada molt rondar. 
Rossangos: (veieu Ascurrualles). 
Rosser: Lloc on hi fot molt sol i no hi ha ni una mica d'ombra, ex: "Guoita la sangartilla com pren lo sol al roser".. 
Rostar: Morrejar-se dos éssers. 
Rotobato: Màquina agrícola que serveix per triturar la terra. 
Ruada: (veieu Aigualera). 
Rubina: Riuada. 
Rubiola: Rubèola, xarrampió alemany. Malaltia infecciosa provocada per un virus i que ataca principalment los txiquets, ex: "Fot-li Vicsvaporú a ta filla que a lo millor li passe la rubiola". 
Runar: 1) Renyar, ex: "No vaijos al bancal quan plou que ta mare te runarà".
2) Renegar en veu baixa, ex: "No runis que te sinto eh?". 

Saboc: Moniato. 
Sadolitxa: Sajolida. Es una herba medicinal. 
Safatà: Encenall, tros molt prim de fusta que, en forma d'espiral, es fa quan hom treballa la fusta amb el ribot. És altament combustible i s'usa per encendre els focs a terra. 
Safranòria: Pastanaga. / safranória, safandória, té lo coló del safrá, etc /
Saginero: (veieu Gamusino). Equivaldria a gamusino. més o menys. Eren uns éssers imaginaris amb els quals es fotia la por al cos als crios. Es deia d'ells que raptaven als txiquets, els punxaven amb agulles per tot el cos i els exprimien la sang. Diu la saviesa popular que es van originar a rel d'una malaltia del rei Alfonso (??), que nessecitava una aportació extra de sang al seu cos. Sembla que té reminiscències vampíriques. 
Saldroc: Saltiró, bot, ex: "Vai pujar del tros assentat a la trisella i vai acabar an lo cul matxucat de tans saldrocs". 
Salencios: Espardenyes (aquest mot és característic de la zona del sud de Lleida, d'Alcarràs cap avall). 
Samfanya: Samfaina 
Sammiquel: Cervesa. 
Sanderi: Esme, coneixement. Normalment s'usa en cas de falta: no tenir sanderi, ex: "Aquell bicicliste no té sanderi, baixe pel carrers Cavallés sense frenos!". També s'accepta Salderi, sobretot cap a Sudanell. 
Sangartilla o Sargantilla: Sangartana. Llengardaix. / sargantana /
Sanglot: Singlot. 
Santiron o Santuron: Cinturó 
Sans, juar als: Joc que consistia en tenir uns paperets girats bocavall i d'un cop de mà s'havien de girar bocamunt. 
Sapatilles: (veieu Aspartenyes). / espardeñes, espardeña, de espart /
Sàpiguer o sapiguer: Saber. 
Sapustrejar: Toquejar alguna cosa sense fer-ne cap profit. 
Sàput: Gripau. Sarabastall: (veieu Saragatada). 
Saragatada: Molt soroll, ex: "No sint quina saragatada foten los crios?". Sarpada: Grapat, ex: "Dam una sarpada d'aulives." 
Sartell: (veieu Txapo). -se: -vos, ex: "Poseu-se la jaqueta que fot frescota". Secla: Sèquia. Canal de reg. 
Senatxo: Senalla, cistell d'espart per la compra, ex: "Mariaaaaaa!!! Què portes al senatxo? Ruelles i Llicsions pel teu home?". 
Sentruit: Morat degut a una pessigada o a una enganxada. 
Sereny: Fort, sa, amb bona salut, ex: "Guaita quin rovelló més sereny que hai trobat!" 
Seringuna: El joc aquell típic del txurro, media manga, manga entera. 
Seroll: (veieu Siroll). 
Servar: Aguantar fort alguna cosa per tal que no es mogui. 
Sicla: (veieu Secla). 
Silló: Càntir, ex: "Porta'l silló que fotre un trago d'aigua!". 
Silloneta: Silló petit normalment fet de fang. 
Simàforo: Semàfor. 
Simintiri: Cementiri. / sementeri, fossá /
Sinforós: Quisquillós. 
Singueta: "Canica", ex: "Juem a singuetes?" 
Sintir: Sentir, ex: "No sinto res". 
Sinyó: Senyor, ex: "M'ho ha dit lo sinyó metge". 
Sinyoret: Libèl.lula. 
Sípia: Sèpia, animal del mar. 
Sirilleta: Algú petitet. Nota dels autors: aquesta paraula sembla que pot provindre de "cerilla" -"misto" en castellà- i vindria a expressar que algú es prim i poca cosa. Ex: "Lo Manelet t'ha fotut aquet txiribec al cap? Si només és un sirilleta!" 
Siroll: 1) Soroll, ex: "No fassos siroll", també dita Seroll.
2)Bronca, ex: "Com la Maria s'antero que has futut tan tard hi haurà siroll".
Sisinyó: Quan algú diu una gran veritat l'altre li contesta aquesta paraula, ex:"-Vai nar allà i li vai fotre quatre mastegots perquè no me va treure l'aigua del tros i em va regar l'aufals. -Sisinyó". 

Sisquere: 1)Tant de bo!!!, ex: "Sisquere plogués una mica!". 2)Al menys, ex: "Sisquere contestessos al que se't pregunte!". 
Sixanta: Seixanta. 
So que o su que: Només que. Sembla ser un reducció de sino que
Sobinyar: Dormir, ex: "Me'n vai a sobinyar que demà haurem de matinar per nar al tros". 
Sopera: Cotxe que portava antigament els morts que no es podien pagar l'enterro. 
Sospauma: (Os de Balaguer) (veieu palmar
Subsurador: Estripador, eina que serveix per alçar la terra del tros i que agafi les condicions adequades per al cultiu. Es clava bastant fondo a terra, com a mig metre, i s'aixeca per oxigenar-la. 
Suca: (Os de Balaguer) Llesca de pa sucada amb qualsevol condiment, ex: "La padrina m'ha fet una suca de pa amb oli i xicolata per birinar". Sucarrim, Fer aulor a: Fer olor a cremat, però més concretament a plàstic o goma cremada. Sustens: Sostenidors. 
Tabardano: Ruc, talòs. Ex: "Au passa tabardano, que no trauries un ruc d'un sembrat". 
Taboll: (Aitonisme) Habitant d'Aitona.
Tacó: Pallissa. Ex. "Te fotré un tacó que et baldaré". 
Talabissot: Tros de llenya. 
Tallacebes: Bitxo que viu en horts de cebes. 
Tamborinot: (Os de Balaguer) Atontat, persona que no sap massa el que diu ni el que s'empesca. 
Tamé: També, ex: "Caragol bové io tamé vindré". 
Tardaor: Tardor. 
Tarde: Tarda. 
Targa: Tàrrega. 
Tarrons: Torrons. / tarró, turró /
Tartany: Cuc de terra utilitzat com esquer per anar a pescar, llambric. 
Tascó: Tros, ex: "Dam aquet tascó de madalena que tinc gana." 
Taup: Talp, ex: "Aquell colló de taup m'ha fet malbé lo caballó de les safranòries." 
Taüt, plaça del: S'anomena així popularment a la Plaça Noguerola. El nom li ve donat pel monument a l'il.lustre poeta Lluís Roca i Florejachs que està situat al bell mig de la plaça, i la forma del qual recorda la caixa de posar els morts. Tea: Tronc dur 
Telaranys: (Urgell, Noguera) (veure Teraranya) / taragaña /
Tenir de que: Haver de, (compte!!! No confondre amb el barbarisme habitual en català tenir que). 
Teraranya: Teranyina, també dit Telaranya. / taragaña /
Tercejar: Llaurar per tercera vegada. Terrerols: Bolets semblants als xampinyons que surten al terra a la tardor i quan hi ha humitat, són molt bons. Tiatre: Teatre, també s'usa Triatre
Timó: Farigola. / Vore farigolero /
Tin: Té, ex: "Tin lo meló i partix-lo an set trossos, que n'hi haigui per tots" 
Tints: Llapis de colors, típicament aquells de fusta marca Alpino ,ex: "Dixa los tints al nen que ha de fer los debers que li han manat a estudi". 
Titonet: (veieu Sirilleta). 
Tocacampanes: (Almatret): Mantis religiosa. L'origen de la paraula ve donat per la disposició de les extremitats superiors d'aquest bitxet: sembla que toqui les campanes. Aquest animaló té multitud de noms, gairebé un en cada poble; a tall d'exemple: Cantamisses, Tocamatines, Repicacampanes... 
Tocinets: (Almatret) Calamars farcits. 
Tomata: Tomàquet. 
Tomet: Diminutiu de tomb, ex: "Vai a donar un tomet que avui fot bo". 
Torcar: Netejar-se amb un tovalló, drap o objecte similar, ex:"Torca-li lo morro al crio que el porte tot brut de gelat". 
Toronja: Taronja. 
Torterol: Turmell, ex: "Vai fer un mal gesto caminant i me vai tòrcer lo torterol". 
Tos: Gana, ex. "Aquet paio passe més tos que'l gos d'un gitano". 
Tossino: Porc, verro. 
Totxo: (veieu Mangala). També se li diu així als bastons de les majorettes . (Són famoses les d'Alcarràs). 
Tou: Arna d'abelles feta d'un troc buidat. 
Traballoques: Un paio patós, que no té gens d'agilitat. 
Traficó: Persona que es belluga molt, que no para quieta. Traitó: (Ivars d'Urgell) Tractor. 
Tramuja: Element gran, i en forma d'embut, que s'utilitza habitualment en la construcció per a contenir-hi terra. Ex: "Aumplix la tramuja, que pastarem!" Traste: 1) Persona que fa trastades, gamberro, ex. "Lo Manel és un mal traste, sempre puteige a son germà". 2) Objecte. Ex: "Aquesta habitació està plena de trastes". 
Travessar lo pont d'asquena: Morir. 
Trebol: Trespol, sostre, ex: "A vere si traus les teraranyes del trebol que quan atxeco lo porró les veig totes". 
Trenc: Tren (en zones de l'Urgell sobretot). 
Tresella: Traste que es posava darrere dels tractors per a llaurar. 
Trincola: Esquetlla, campaneta que es penja als corders, vaques... / tipo de esquella, esquila en castellá /
Tripó: Colló, testicle, generalment referit als d'animals, ex: "Fot-me un sufrigit de tripons avui per sopar". / Tripóns tamé a Beseit; sofrigit /
Trit: Triturat. Ex: "Aquet sucre del Plus és molt trit i no fa crec-crec". 
Trola: Mentida. 
Trolero: Mentider. 
Tronc/a de Nadal: El tió de Nadal, allò que els nens i no tan nens fan cagar. Trons de la Sila: Expressió emprada per negar quelcom a algú d'una forma exagerada, equivalent a "I un ou!" o "I un xurro!", ex: "El trons de la sila t'ajudaré io a treure aigua a galletades del bancal". 
Trossar: Cordar, lligar (sobretot en zones de l'Urgell i la Noguera). 
Truc: Esquetlla molt grossa, ex: "Compra-li un truc a la vaca que així sabrem per on volte". 
Tunda: (Os de Balaguer) (veieu Bardo
Tuno, ser un: Gandul, no fotre brot. "Molt tuno suelto hi ha entre el funcionariat". 
Turbera: Tempesta de neu, ex: "No't mogos del puesto, andiot!, camquesta turbera que fot acabaràs colgat!".

/ La TX es CH /

Txafader: (veieu Remullader). 
Txafatolls: Sapastre, pocatraça. 
Txamflà: Xamfrà. 
Txamberga, fer les coses a la: Fer les coses de qualsevol manera. 
Txampú: Beguda per una barreja de Sanmiquel i llimonada. 
Txampullejar: Jugar amb l'aigua amb les mans o els peus dins d'un recipient. El mot voldria ser una onomatopeia dels soroll xip-xap. 
Txapel: Escupinada, llançament de saliva, ex: "Fot-li un txapel a vere si s'ampegue". 
Txapo: Aixadeta, ex: "Porta'm lo txapo que hai de nar a fer caballons" 
Txapo, fer: Expressió utilitzada per designar els estudiants d'agrònoms, ex: "Lo Sisco de cal tomata porte dos anys fent txapo i ancara no ha aprovat res". Txerar: Funcionar correctament, ex: "M'hai comprat un metxero nou i no txere gaire bé". 
Txeringa: Xiringa, ex: "Porta la txeringa que fotrem la injecció al cul al crio". Txicolate: (En algunes zones de la Noguera) Xocolata. 
Txilar: (Granja d'Escarp) Cridar molt agut, ex: "No xilos que me faràs malbé les aurelles". Txinalla: Canalla, quitxalla. 
Txinar: Astirar los cabells. 
Txiquet/a: Noi/a. També s'usa com a sentit carinyós, per exemple a una padrina se li pot dir perfectament "Com astà txiqueta?". 
Txiribec: Cicatriu al cap feta per una pedrada, ex. "Los paios aquells de Belianes li van fotre un txiribec al cap que fa asfarair". 
Txiscar: Canyís. 
Txisclet: Xiclet, goma mastegable. 
Txollar: Tallar el cabell. 
Txolles: Grenyes. 
Txompo: Poc àgil. 
Txono: (Urgell-Noguera) Brut, tacat. S'aplica tant a coses com a persones, ex: "Canvia't la samarreta que astà txona": 
Txulla: Carn magra de porc. 
Txumillo: (veieu Remulladé). 
Txuminia: Ximeneia. 
Txuneda: Juneda, població de les Garrigues (on fan les cassoles de tros). Txupons: Són branques d'arbres fruiters que no produeixen fruit i s'han d'esporgar per donar força a les branques productives 
Txurivia: Xirivia, hortalissa semblant a la pastanaga que es posa al caldo. Txurrac: Xerrac, ex: "Porta lo txurrac que txurracarem lo abre".
Txusplar: Xuclar, ex: "No fotos aquestes txusplades quem faràs asborronar". Txut: Paio molt parat, paio que no diu res però que s'hi fixa. També es diu txut a l'espectador del joc de la butifarra. 
Txutar: Fer un soroll amb la boca amb la llengua tocant el paladar i les dents. Es fa en senyal de disconformitat, l'onomatopeia és txut
Txutxeries: Llaminadures. 
Umflar: Inflar, ex: "Umfla la pilota que sino la canalla no callarà". 
Vacacions: Vacances. 
Vae: Afirmació sense traducció, ratificant el que ha dit l'altre paio. Ex:
<Pep> Mite'l lo Manolo com fa taps, lo marrano!!!
<Joan> Vae! 

Vaige!: Exclamació de sorpresa o decepció, vaja!. No confondre amb vae. Vailet: Filferro electritzat per a guardar les vaques. 
Valent/a: Molt/a, ex: "Fot de valenta terra a la secla, que si no mos asbalsarem al passar an la DKV". 
Vàlguer: Valer. 
Valtres: Vosaltres, s'accepta també valtros i vatros i vatres
Vaqueijar: Caminar cansinament, a l'estil "vaca", ex: "No corros tant que al final hi ha una pujada i acabaràs vaqueijant". 
Vas: Got. 
Vastrús: Estruç. / avestrús /
Vataquí o Vataquit: Vet aquí, ex: "Vataquí am lo que penses tu, només am dormir!" 
Veijos: 1) Valguim Déu! , ex: "Veijos quines coses passen al món" 
2)Vinga, ex: "Veijos a vere si vens a l'hora bandarra!". 
Venicí: Ordre per a que el ruc giri cap a l'esquerra. 
Ventatja: Avantatge, ex: "La ventatja de que pedrego és que cobrarem del seguro i no mos caldrà cullir". 
Ventrellada: (Pla d'Urgell) (veieu revenzillada
Vereno: Verí, ex: "Fot lo vereno per les rates home!" / veneno /
Verra: Tosina. També s'usa aquet mot per designar el 6 doble al domino. El masculí és Verraco
Verraco: Masculí de verra
Videll: Vedella. 
Vime: Vímet, branca de la vimetera, la planta aquella que s'usa per fer cistelles. Virdic: Tros de terreny dolent per al cultiu, en mal estat. 
Viritat o vritat: Veritat, ex: "Si no dius la viritat no pujaràs al cel". / veritas latín, verdat /
Voligana: (veure Palometa, però les que volen no les que es mengen.). 
Wano, guano: Paraula agrícola a més no puguer. Sinònim d "Abono". Ex:"Sisquere no et llepos los dits despues de tocar el wano que et poden surtir cucs al cul". En algunes zones també s'usa el mot "bono". / Lo guano es fem de muixóns, com les gaviotes; la gallinassa de gallines, pollastres, pavos, etc. /

https://www.ccma.cat/324/lo-nou-diccionari-lleidata-catala-recull-la-forma-de-parlar-de-lleida/noticia/611405/


https://ca.wikipedia.org/wiki/Lo_nou_diccionari_lleidat%C3%A0-catal%C3%A0


http://catalallengua.blogspot.com/2017/10/fragment-de-lo-diccionari-lleidata.html


https://surtdecasa.cat/ponent/entorn/paraules-i-expressions-tipiques-de-ponent


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/lo-nou-diccionari-lleidata-catala-ja-esgotat/video/2824130/











http://directe.larepublica.cat/llibre/35842/diversos-lo-nou-diccionari-lleidata-catala

https://www.teleponent.cat/lo-diccionari-lleidata-arribara-llibreries-sant-jordi/