XLV, Un sirventes farai ses alegratge,

XLV.

Un sirventes farai ses alegratge,

E chantarai iratz sobre feunia,

E mandarai, don m' es greu e salvatge,

Lai al comte proensal, on que sia,

Que re no val forsa ses ardimen

Ni honratz pretz ses gran afortimen,

Ni pot complir nulh bon comensamen,

Quan failh lai cor ont ajudar deuria.

Ben aia coms qu' es d' afortit coratge

E coms quan leu de cor no si cambia,

E pueys gran be quant egal son linhatge

Mante son pretz que deshonratz non sia;

Ben aia ieu e ma dona eissamen,

E ben Blacatz, quar en valor enten,

E ben lo coms proensals, quar tan gen

A defendut so que conquist avia.

Mais non pessetz de bruyt ni de barnatge,

Coms, derenan quar hom no vos creiria;

Sabetz per que? qu' a mortal volpilatge

Vos ten hom so que fezetz l' autre dia,

Don sui iratz e n' ai lo cor dolen,

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen,

Quar non yssitz trompan o combaten,

O quar sivals no vist qui us combatia.

Comte sai ieu plazen, de belh estatge,

Que totz lo mons l' acuzav' e 'l corria,

Que a vencut e restaurat paratge,

Gaug e solatz e pretz que si perdia;

E sapchatz be que non o fetz fugen,

Ans o a fag donan e combaten,

Aissi cum selh que a cor e talen

De far los faitz qu' el reys Richartz fazia.

Coms de Tolza, lo destric e 'l dampnatge,

L' anta e 'l dan que lo Baus sai prendia

Avetz vencut per vostre vassalhatge,

E restaurat per vostra galhardia,

Quar vos etz coms de valor e de sen,

E coms de joy e coms d' abelhimen,

E coms honratz sobre tot' autra gen,

E coms de pretz e de cavalairia.

Coms de Rodes, ab cor et ab talen

Devetz aver proeza et ardimen,

Quar pretz aura totz temps restauramen

En vostra cort, quant alhors si perdria.

Bertrand d' Alamanon.

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues.

Ricart Garcia Moya

l'ahuelo-leo-gimenez-l'humoriste-de-les-manchegues

No, per supost, no es el ‘Risitas’ de la inmersió, ni el Rey del Cachopo llingüístic, encá que li agrá fer riurer y, a la llengua, chichines; tampoc es el nou Tom Sharpe o Chesterton, ni te més finea que Visanteta la del virgo. Estem davant del Soberá de les Manchegues.

 

(Artícul, o lo que siga, no apte pera delicaes de Gandía, putos del catalanisme y valencians que se’l roden en paperet Bambú).

S’ha esgolat, ¡ay!, aquell periódic Levante que fea forum a encarnella 1 ensabatá, ahon les mafies de chinetes a bon preu y piloniers de rebaixes feen sa publicitat y aumplíen bolchacons del progresiste Grup Moll catalá. Hui, a cámbit de carchofes, clóchines, chones, boques de rap, parrusos y alficosos, tenim eixemplars com l’ahuelo de les manchegues, bromiste homenet que’s clavá de técnic llingüístic municipardal fa anys y, singo-mansango, ya te un nom dins del clot dels cómics y caricatos per el seu llibre ‘El valencià és fàcil’, recull humorístic sobre llengua‘. ¡Ja, ja, ja, qué graciós es este sinyor, ja, ja, ja! Dasta’l títul te corfa y molla, perque’l llibre está en catalá y diu que’s valenciá, ¡ja, ja, ja!. En el diari (Levante, 19/06/2019) llixc el seu artícul en recolp pera cáurer de tos a carcallaes. El bort humoriste, en sonriseta 2 plastificá, fa com a que’s fica a deféndrer el valenciá d’una chiqueta de Bachillerat 3; pero, ¡ja, ja, ja!, heu fa asoltant manchegues lléxiques en catalá (la ‘manchega’ o ventositat no te res que vórer en el gentilici. Es derivat del valenciá mancha, cast. ‘fuelle‘).

¡Ja, ja, ja, em muic de risa pensant en la melosa dona d’Enric Morera, y el seu “maricón de España” dit a u del PP, ja, ja, ja!. ¡Son simpátics y tolerants, ja, ja, ja!. En la presentación del llibre del chistós llapisera estava tot el palmit d’urquesos 4 que viuen o vólem viurer del cuento del catalanisme millonari.
En llengua fora y cul apretat, aplaudint les llimes idiomátiques del So Giménez, destacaven Ramonet Reversible, Artur Avui, Eduart Mira y Ampoma, Ángel Carpe Diem, el clásic Don Honorato (Norat, en valenciá modern), Abelardo Saragata, Inmaculá Cerdá (¿o no du acent?), el Sifoner Desventat, Pérez Saldaña (ara es Manel, en catalá), Voro de los Verdejos y, en el solaget, u que li diuen Puchades (a lo millor…, no heu crec; pero n’hiavía un Puchades que, segóns me moscá Albert Albert, era valencianiste de cor y corpenta, pero es ficá en Canal 9 y mutá en progresiste de pancha y bolchaca. El machongo no será el mateix dátil de rabosa, clar).

L’humoriste maganto Giménez, seguint el seu método 6 de llingüiste bromiste, es tira en els nasos de la chiqueta (a ella va dedicat l’artícul) la bufa “assambentada” (Levante, 18/06/2019). ¡Ja, ja, ja, n’hia que enténdrer a este ahuelo y el seu humor, ja, ja, ja!.

Ell, que no está taboll, sap que eixe arcaisme desaparegué en el sigle XV y, per cert, en el Tirant ya ix en sibilant simplificá: “asabentat per Plaerdemavida” (c.1460), pero la veu desaparegué totalment del valenciá y quedá soterrá en el malvaret dels arcaismes, frut pera etimólecs y gambaires com a Jaume Massó. Pero en temps de Pompeu Fabra y Mussolini, pera alluntarse més del espanyol de les besties, revixcolaren el verp els magansesos filólecs catalans. Aixina heu conta, en catalá, el furuler Corominas: «Des de c.1920 aquest verb torna a ser molt usat, i si bé encara serva per a bastants algun regust de mot savi, es pot i convé usar-lo sense escrúpol” (DECLLC, VII, p.557). ¡Ja, ja, ja, que ingénit te l’ahuelo gargallós, ja, ja, ja!. Obedint el consell dels catalans, fa cas al ‘convé usarlo sinse escrúpul’. 7 La chicona a qui dedica l’artícul creurá que ‘assabentar’ es un verp valenciá de soca y arrail, cuan es un frankenstein catalá reparit per els Jaume Massó (qui falsificá les Regles d’esquivar vocables), Pompeu Fabra y demés llusos expansionistes del 1920. La modernitat de la veu també l’arreplega Alcover: “Aquest mot arcaic ha estat restaurat en el llenguatge literari modern” (DCVB). En arrufaldat sentit de la parodia, l’ahuelet li estampa a la chiqueta la gargallá “esbiaixades” (Levante, 18/06/2019), com si l’haguera escoltat alguna vegá a son yayo o apareguera en algún imprés en valenciá. ¡Ja, ja, ja, este galavardeu vol fer créurer a la gent que la cansalá es de pollastre, ja , ja, ja!. Emparentat en l’antiu verp occitá biaissar, es atre furt al provensal dels tallabolses catalans de la Renaixença.

L’ahuelo Leocadio, Leopoldo o Leovigildo (¿qué amaga baix eixe Leo?) fa lo de no lladrar ni mosegar la ma de qui te pot donar rosegons y, en la mija fulla del artícul, llepa piteus y gorrites a tota la molá de catalanistes sinse llímits (pera Catalunya): Josepet Piera, Abelardo Saragat y tots els sopacaumenboca de l’AVLL y, ¡ja, ja, ja!, dasta fa la pilota al própit diari Levante ahon escriu. Sempre en sentit del humor groc merda de lloca, del morros del bufo de la llengua ixen brafaes y reglots idiomátics pera endenyar de llunt dasta les hienes, y tombar dasta’l jagant Golíes. No vullc fero més llarc, aixina que asoles recorde que’l técnic del valenciá amanchegat y pudent, adorat per amoixamats tiracordetes de l’AVLL y RACV, aufega a la chiqueta 8 (que ell escriu “xiqueta”) en bonyigos catalanistes com el verp “emprar”, fugint del valenciá ‘amprar’. ¡Ja, ja, ja, quína ironía eixhibix el robellat 9 rabosot Giménez, ja , ja, ja!. En sutilea, per mig de carcallaes y ma de morter en la cara, chafa al valenciá, pos dasta Corominas diu que ‘amprar’ es l’únic que’s diu en valenciá (DECLLC, III, p.305), encá que mosatros, per si la chiqueta llix el paperot, oferim testimonis d’esta familia lléxica, no asoles en temps moderns. Pero, millor, m’arrepentixc y no ficaré el llansol de referencies y obres en valenciá que, desde l’Etat Mija, han usat la morfología valenciana “amprar”10 y els seus derivats. Qui vullga vórelo, en el DHIVAM 2019 d’internet ix la retafila d’eixemples.

Y aplegue al fi d’este homenage al tafarrut catalaniste Leo Giménez, amant del humor a mascletaes y dels fins productes aulorosos de caixetes de música (fesols). La naturalea produix eixemplars pera riurer en totes les situaciones, dasta en les més dramátiques y vergonyoses. En el III Reich, raere de tráurer nyitols a cuansevol desgraciat per no ser ari, els butonis de les SS anaven al teatro 11 Scala de Berlín y aplaudíen en mans tacaes de sanc al clown catalá Charlie Rivel. En totes les guerres, siguen d’aniquilació d’humans o idiomes, sempre ha eixistit l’humoriste que ballava els nanos al ranteret dels manyofles. En este cas, l’amoixamat humoriste fa de truchella pera aplanar camí als trampantingos del fascisme expansioniste de Catalunya, els que volen aplegar dasta Oriola. No obstant, com ya diguerem l’atre día, a tots els porcs els aplega el seu Sent Martí, y de tantes manchegues que’l cómic se tira en el, dasta fa poquet, diari de les putes, el Levante, a lo millor s’ampudega ell mateix. No anem a trencar palletes ni manaro a pastar fanc a este paixarell de la carcallá fácil, aixina que li deixe uns versos del pare Mulet que, encá que per l’etat no coincidix, pareix que tenía en la capsana al humoriste de la llengua bruta, perque les manchegues del mal apatuscat Giménez ya son petots més patétics que’ls plors de l’astová Fallera Cantimplora.

Tant creix en fi el forat

y per colar tant de vent,

que’l tro que pega se sent

moltes llegües apartat.

(Mulet: Tratat del pet, c.1650)

En temps forals, en un Reyne en dignitat, a la genteta que viu al servici del catalanisme d’extrema dreta els faríen apóstols de Serrans y Sent Narcís 12, sinse cap de ducte. Y al bromiste de la llengua, l’ahuelet Leo, li enviaríen de castic com a tramuser chistós per algún cantó pixat de la Barceloneta. Per cert, al graciós no li agradará el lletrero que han ficat en el carrer més important d’Alacant, el de ‘Alfonso el Sabio’, els foguerers de la Barraca “Lo millor de la terreta”. Guardant tradició, han mantingut la purea del valenciá en el neutre ‘lo’, recurs de construcción sintáctica dels clasics y de tots el valencians, dasta que aplegaren bromistes com l’ahuelo de les manchegues. (Informació de societat: la image es d’este matí, divendres, 21 / 06/ 2019; y lo negre que ix baix la finestra es el cinturó de rebaixes dels chinos, lo mateix que’l desfargalat pantaló; la camisola te més categoria y preu: 5 €, d’Alcampo).

1 En idioma valenciá es lo mateix encarnella que carchofa.

2 En valenciá: “¿Per qué han de vindre en una sonriseta?” (El Cullerot, Alacant, 19/06/1897); “y sonriseta” (Cubells: Les pantorrilles de Rita, 1919); “una sonriseta” (Meliá, F.: El fills dels vells, 1926)

3 En idioma valenciá tenim ‘bachiller’, encá que’l técnic de les manchegues no heu sapia, perque escriu Batxillerat en catalá. Es cultisme derivat del fr. antiu bacheler > bachelier; orige del ing. bachelor, port. bacharel y val. bachiller, ahon es mantingué la –ch– etimológica, fora en St. Vicent Ferrer (c.1400), Fenollar (a.1497) o la Univ. de Valencia del 1500; cat. batxiller. Hui está prohibit per el fascisme catalaner, que asoles admitix el cat. ‘batxiller’ als sompos valencians: “grans clerguers e bachellers” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400); “bachiller que sap be” (Fenollar: Lo Procés, 1497); “li ha posat nom el bachiller Cigala” (Milá, Lluis: El Cortesano, 1561); “bachiller en Theologia” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.

4 En valenciá, del lletí Orcus, infern; emparentat en el cast. antiu huerco (¿y val. huendo?); ser diabólic, eixit del infern o relacionat en lo satánic: “velles urqueses” (Roig: Espill, 1460)

5 En idioma valenciá: “cuento del porch espí” (Milá, Lluis de: El Cortesano, 1561); “Deixes de cuentos y pase a la reixa” (Morla: Del torn de…, c. 1650); “el cuento está acabat” (Serres, M.: Sacro novenario, 1669, p. 398); “unes veus y cuentos que havien corregut” (A. M. Elda. Proc. Joseph Arnau, 1694), etc.

6 En idioma valenciá tenim el cultisme ‘método’, encá que’l greixer de les manchegues tampoc heu sap. Del lletí methŏdus y grec μέθοδος méthodos; cat. mètode: “ha posat del methodo com qui fa un ramellet” (Nofre: Reportori dels Furs, 1608); “de methodo conforme” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “método” (Mas, L. V.: Sermó Cofradia St. Vicent, 1755); “conten prodigis del método de ensenyança” (Gadea: Tipos, III, 1918), etc.

7 En valenciá es cultisme derivat del lletí scrupŭlus, cudolet; doc. en el s. XIV com scrúpul; abanda del traslatici significat moral, també parts chicotetes: “el gran diminutiu, / miquetes y escrupulets” (Paper curiós, pera contrafer… a. 1741); “per qué eixe escrúpul cuant en una…”(Barchino: El cuquet del carinyo, 1932); “les vehines escrupulechaven” (Ballester: Ramellet, 1667), etc.

8 En idioma valenciá tenim la morfología en ch-: “María… chiqueta” (Roig: Espill, 1460);“chiqueta menuda” (Esteve, Joan: Liber elegantiarum, 1472); “fer una cella chiqueta” (La vida de Sant Honorat, Valencia, 1495); “chiqueta” (Pou, O.: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.

9 En idioma valenciá es cultisme en –b-, del lletí robīgo, -ĭnis: “robell de hou: yema de huevo” (Ros: Dicc. 1764); “robell: orín” (Pastor Fuster: Voc. val. 1827); “robell: orín, herrumbre” (Lamarca: Dicc. val. 1839) “robellat: oriniento, mohoso” (Lamarca: Dicc. val. 1839); “robellats, cucats, florits” (La Moma, 18 d’abril 1885); “robellat y ple de…” (La Traca, 25 de joliol 1912); “coselet robellat” (Blasco Ibáñez, V.: El últim lleó, 1914); “en oli de cresol robellat” (Martí, L.: Pepe el curandero, 1928), etc.

10 ¿Dels lletins impĕrare > *ad-imperare?; el polisémic valenciá amprar equival als castellans aprovechar, solicitar, emplear, usar, pedir prestado; cat. emprar: “tota persona que… amprar” (Canals: traducció del Valeri al valenciá, 1395); “ampra” (March, A.: Obra, c. 1445); “amprar e pregar (…) amprant e demanant” (Dietari del capellá del Magnánim, 1462, 1468); “amprant totes les ales de vostra voluntat” (Perez, Miquel: Imitació de Iesuchrist, 1491); “deuem amprar” (Villena: Vita Christi, 1497), etc.

11 En idioma valenciá tenim el cultisme teatro, del lletí theātrum. La grafía ‘teatre’ va ser invent de Carlos Ros pera alluntarse del castellá en el sigle XVIII; pero: “lo Teatro desta Universitat” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “en lo theatro del studi de Valencia” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 20 de maig 1614); “hagué funció… ocupats en apanyar lo teatro” (DECLLC, 1, p. 341, doc. valenciá de 1639); “les empaliades del teatro pera conclusions…” (Const. Univ. de Valencia, 1655); “lo Theatro y feren…” (Bib. Univ. de Valencia, Ms. Joachim Ayerdi, giner 1644); “se li feu… un teatro en alt… el gran concurs de la gent” (BV. Ms. Festes del Centenar a la Verge del Milacre, Cocentaina, 1720), etc.

12 Aixina, en llengua valenciana, els díen als guilopots tancats en els presilis homónims de Serrans y Sent Narcís.

Lo tío Collons (Antonio Ferrandis)

Plant Santa María, metro vernaculo scriptus ante sec. XIII.

XXV. 

Planctus Sanctae Mariae virginis metro vernaculo scriptus ante sec. XIII. 

(V. pág.  148) 

Ex cod. epist. eccl. Agerens. MS. sec. XIII. 

Augats, Seyos, qui credets Deu lo payre, 

Augats, sius plau, de Ihu lo salvayre, 

Per nos pres mort, et no lo preset gayre. 

Sus en la creu on lo preyget lo layre,

E lach merce axi com o det fayre. 

Oy bels fyls cars,

Molt mes lo iorn doloros e amars. 

Auyts, barons, qui passats per la via, 

Si es dolor tan gran com es la mia 

Del meu car fyl que Deus donat mavia, 

Quel vey morir a mort tan descausida. 

Mort, com nom prens? Volentera moria. 

Oy bels fyls cars, 

Molt &c. 

… m'apelavon Maria;

Or me scamiats mos noms, lasa, esmarida 

Que mariment nauray, ay mays cascun dia 

Del meu fyl car mon conort que navia. 

Jueus lan pres sens tort que nols tenia: 

La un lo bat, e laltre vey quel lia. 

Oy bels fyls cars &c.

Tots temps jiray dolenta e smarida, 

Car aquel gaugs que en aver solia, 

Or mes tornats en dolor e en ira 

Regardant fyl quel cors meu partoria.

Oy bels &c. 

Aras dublen les dolos a Maria, 

E diu ploran que sofrir nou poria

Quel gladi... que Simeon deia

Que de dolor lo cor meu partiria, 

Car be no say quem día.

Oy bels &c. 

Molt me pesa lo greu mal quel vey trayre. 

Ay! ques fara lavia la sa mayre. 

Tu vas morir, que es mon fyl e mon paire, 

De tot lo mon es apellat salvayre.

Oy bels &c. 

Cascunes pens si sol un fyl avia, 

Si auria dol si penyar lo veya. 

Doncs io lasa quel fyl de Deu noyria,

Ben dey plorar, uy mays la... el dia. 

Oy bels &c. 

Mayre, dix Deus, nous doneç maraveyla, 

Si eu vuyl morir ni sofrir tant gran pena; 

Quel mal queu hay, a vos gran gaug amena, 

De paradis sotç dona e regina. 

Oy bels &c. 

Cant au Ihesus las dolos de sa mayre, 

Clamet Johuan axi com o pot fayre: 

Cosin Johuan, a vos coman ma mayre, 

Quel siats fyl, e ela a vos mayre, 

Om paradis abduy ayats repayre. 

Oy bels fyls cars, 

Molt mes lo iorn doloros et amars. 

(N. E. Se afegix la obra de Ramón Lull, plant de nostra dona Santa María, del llibre de Gerónimo Rosselló, obras rimadas de Ramón Lull... )

PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.

I.

Anava ab gran gaug la verge María 

A veser (1) son Deu fill que haút havía, 

Per lo Sant Esperit sens d' home paría, 

E car son Deu fill e home sabía 

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia 

No es quil pogués dir; mas gens no sabía 

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia, 

Car Judas Schariot concebut havía 

En trahir Jesu-Christ qui morir volía 

Per nosaltres a salvar, e per donar vía 

Com mays l' hom servescha e que cascun sia 

Seu per compra de mort, car per nos moría. 

II. 

- Judas Schariot! tú has mon fill venút, 

Lo qual mays val que tot quant n' has haút; 

Donat has per argent lo senyor de virtud; 

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut; 

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut: 

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut. 

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut 

Qui en home e Deu, e rey es de salut? 

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut! 

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut 

Ab ira e dolor aytant com has pogut, 

Perqu' en serás en infern combatut e vençut. 

III.

Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció 

Que han fayt a mon fill li fals jueu falló, 

Qui en mí ses fayt home per lur salvació, 

E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2). 

Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó. 

Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3). 

Avets trahit mon fill que del linatge fó 

De Davit e Moyses segon profeció? 

D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só 

Tan fort, que tota' m sent en consumació, 

E tot quant ha en mí tot está en passió; 

D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment! 

¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent 

Basist mon Deu fill e amich de compliment, 

Qui ha boca olent ab tan bell parlament 

Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment, 

Ans en diu veritat tan virtuosament, 

Que null hom viciós ne qul' n sia mintent 

No la deuria baysar per negun trayment? 

E tú fals, ergullos, has donat baysament 

A mon fill qui es Deu e home exament, 

Lo qual soven baysaba tan amorosament! 

Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?

V. 

Judas! tú has donat un bays per senyal fal 

Per portar a mort lo meu fill que tant val, 

E qui encresía de persona leal, 

Enemich de virtud e en tot ple de mal, 

Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal 

Que tostemps n' estarás en lo foch infernal: 

Trista hanc mays no fó segons dret natural 

Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal 

Mostrar veritat de nulla re corporal, 

E aysó mateix es de causa spiritual; 

E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal 

Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.

VI.

Dolenta marrida, lo meu fill está pres; 

Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes 

Ne eu que som fembra no y poria fer res. 

¿Há negú entre vos qu' ajudar y pogues? 

Anava la puella pres son fill e espes

Demandava ajuda e tirava ses manes, 

Sos cabells e sa cara rompía, e no es 

Qui li donás ajuda, com si res no valgués 

Ella ne son Deu fill, perque pietat es 

Ausir lo desconort en lo qual ella s'mes: 

E com foren ves ella, vilá e descortes 

Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -

VII. 

Estava la regina molt fortment irada 

Com per los seus si era desamparada, 

Car sino Sant Johan per tots fó lexada; 

Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada 

La nostra companya qui m' ha deshonrada, 

Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada? 

Maynada del demoni, e qui m' ha donada 

Tanta de pressura, e tanta de bocada 

Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5) 

Lassa! e ja era per los meus aviada: 

E si que hanc no fui en vers ells errada, 

¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?

VIII. 

Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor, 

La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major 

De mon fill glorios qui es son creador? 

E tú, Pere, qui eres un pobre pescador, 

¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor 

E qui tú ha elet esser procurador 

De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor? 

- Pere, dix la regina e dona de valor, 

Tant fort mi has treballada per la pauca amor 

Que aguist a mon fill per pauca de temor 

De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,

…........

IX.

Estava lo meu fill entre' els jueus cluchat; 

Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat? 

Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. - 

Estava lo meu fill pacient e sanat 

Per donarnos eximpli de gran humilitat 

E de gran paciencia; perque fá gran pecat 

Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat 

E qui no fá ço que pòt com él sia honrat. 

Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat 

Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat, 

E que per nosaltres es tan fort avilat. 

¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?

X.

Pres es estat mon fill e per villania; 

En la sua cara cascun li escopía; 

Cara de Deu e home e on tot bé havia 

En que veig escopir si ella podía 

En ella escopir negú no y jaquía 

E tant estava gran la inmundicia 

Qu' en ella pausaven, que com la vesía 

D' ella no‘m venia lo gaug que solía; 

E car a ella, lassa, venir no podia 

E que la denejás un pauch no moria. 

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia! 

E com gran gaug hauria si tocar vos podia! 

XI.

Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir 

Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir 

E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir. 

¡Ah cara a qui tany honrament e servir 

E que hom vos deman perdó de son fallir, 

Que en axí vos veig colpejar e 'scarnir 

Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir 

Que no plor e no faça mant amargós sospir? 

Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir 

Tan spés feriment, ni eu com puch vivir 

Vesentvos per tant hom tan fort envilanir, 

Ni los malvats jueus no ugar de ferir?

XII. 

Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats 

Entre los mals jueus e homens armats 

Qui l' escarnexen com si hagués peccats! 

Ah jueus plens de mal e no escarniscats! 

Aquel per qui serets jutjats e flastomats 

Lo dia del judici per ço col deshonrats 

Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats, 

En lo foch infernal, on tots temps estiats, 

Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!

Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats, 

E ab vostre veser a ma pena ajudats, 

Car en vos scarnir es mon cor treballats.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par, 

Cell qui es ver Senyor de terra e de mar, 

No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar. 

Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar, 

E per los fals jueus tant fort vituperar, 

Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar; 

- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar: 

Cells com a enemichs no'm volen escoltar. 

Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar, 

De vostra ignocencia nos vullats adossar: 

Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6), 

Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -

XIV. 

Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat, 

Fill qui está Senyor de tot quant es creat; 

Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat; 

En aysi com anyell que hom ha degollat, 

Qui en res no 's defen e 's mon fill sanujat 

Per pendre e ligar a la lur volentat, 

Los braços tant forts ab un filet delgat: (7) 

Mas açó éll sofería per sa humilitat 

La divina natura qui tant l' ha exalçat, 

Que tot quant ha creat a éll ho ha donat 

E ab éll ajustada es hom e deytat. -

XV. 

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat 

E per dos forts ribaúts fortment era açotat, 

Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát. 

Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat? 

Ah jueus traidors! e com es gran crueltat 

En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -

Cridava la regina en alts crits a Pilat, 

Que falsament havia son fill a mort jutjat: 

Car en null falliment no l'havia trobat. 

- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat! 

E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat 

Está en gran dolor e per vos treballat!

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment 

Per ço que lo meu fill en éll sofris turment, 

Fayta' n fó la crotz on pren reperament 

Trastot l' humá genre (8), e per avilament 

Sobr' el coll de mon fill lo posaren vilment, 

Com si éll fos bastax li feren manament 

Que éll portás la crotz qui pesa malament, 

E per lo greu pes e per lo greu bastiment 

Del seu cors glorios de tot mal ignocent. 

E eu, lassa, qu'havia fort gran pesament 

Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat, 

E en subines ells l' hagueren envessat, 

E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat 

E de cascuna part cascú clau rebavat 

Per ço que la pena fos en majoritat, 

Car envers la terra estaba regirat (9), 

La sanch qui' s decorría tot era calcigat, 

Cascun son peu torcava e era despagat, 

Com a la sanch de mon fill l'havia acostat, 

Sanch qui de font exia de home deytat, 

E quant eu lo volia baysar era' m vedat; 

Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?

XVIII.

Per ço que al meu fill fos donat gran turment 

E que fos escarnit per trastota la gent, 

Ab corona d' espinas e cascuna punyent 

Coronaren mon fill quax qui fá honrament 

A rey per son regisme com pren honrament; 

E cascuna espina entrava tant fortment 

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent, 

E per tota la cara era decorriment, 

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment 

Que eu, lassa, havia no es home vivent 

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament 

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent. 

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi 

En aquell punt un gran colp en mon cor sentí 

De tant gran dolor que un pauc no 'm morí: 

E la sanch e suor que d' aquell cors exí 

Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí 

E bayselo molt car, mes per ço nos pertí 

La ira ne dolor, ans tota me scarní 

Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí. 

De mentre que mon fill penjava (10) en axí, 

Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní; 

E' l meu fill callava, é 'l cap tenia clí 

E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan, 

Ab esguart angoxós com a hom engoxán, 

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán; 

Ella sia' n ta guarda duy may en aván: 

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. - 

Trista quant eu viu que de mí feu comán 

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan, 

Adonchs mi sentí sola e pensí en están 

Que lo meu fill moría e que en gran afan 

En aquest mon viuría, on visquí beneran 

E 'n estar ab mon fill al qual dix en plorán, 

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t'ho demán! - 

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía 

En alts crits cridá que gran sed havía, 

Car tota humiditat de son cors exía, 

En sanch e en suor, e per villanía; 

Beuratje molt amar que sed no 'n havía 

De sutja e de fel vinagre on metía 

En la sua boca que mal no desía, 

Boca douça d' amor e qui no mentía. 

Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia, 

Que es aço que mon fill, pus tant lo volía 

No 'n pogué gens haver pus creada l' havía? 

Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment 

Per las nafres dels peus, e per lo posament 

De la sua persona, car en dislungament 

Era de sos nirvis è p' el coronament 

De cascuna espina que era trop punyent 

En cara que havía aytant gran sentiment 

De pena e dolor, com fó lo falliment

De tot l' humá linatge e de li primer parent, 

Per ço que en fos fayt nostre reperament, 

Altre dolor havía Christ en son pensament 

Quant vesia sa mayre en tan gran languiment, 

Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors, 

Tant que tota estava en sospirs e en plors: 

E en axí temblava com fembra per pahors (11) 

Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors, 

E lo cor se depertia per força de langors, 

Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors. 

Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors! 

Volentera morría, car les grans deshonors 

E la pena que dats a mon fill, qui amors 

Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors, 

Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors 

Que tot se desleya e's baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel, 

En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13) 

Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael, 

Avallats e vejats esta mort tan cruel, 

La qual fan a mon fill li malvat infael, 

Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel 

Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel: 

Veus com mor de séd e donenlí de fel 

Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel 

Que no es foch ardent a pluja ni a gel. 

Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel 

No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV. 

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz 

Al seu payre Deu, e gitava sanglotz 

Per angoxa de mort que soferia per tots: 

- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots

Pren lo meu esperit car mudar lo pòts 

D' Adam e los prophetes e desligaralnots 

Del pecat original qui estava en tots. 

Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots 

E perdonats est layre qui pres mi es en crotz, 

Car en mí se confia que eu lo guart de lots

Hon estan li demoni en l' abís mays de sots, 

Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.

XXVI. 

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)

Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14) 

Deus de l' humanitat la cual el relinquí, 

En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15), 

Mas volch que morís per ço que hagués fí 

L' original peccat que per sa mort delí." 

E adonchs Jesu-Christ espirá e morí. 

En lo punt de la mort lo sol s'escuray 

E si 's feu la luna, e 'l temple s'estomí; 

Morí en quant hom, no en quant era daví: 

Sa mayre qui 'l viu mori al soll casi se jaquí, 

E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat 

Un fort petit de sanch per ço que calcigat 

No fos per els jueus; mas Longí al costat 

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát 

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat 

En los ulls perque ha son vesér recobrat, 

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat. 

Maravellás Longí quant vi la claredat, 

E de la mort de Christ hac molt gran pietat, 

E penedís molt fort com lo hac nafrát, 

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát, 

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat! 

XXVIII.

Quant viren los jueus que Christ fo trespassats, 

Cascun lo lexá, e fó acompanyats 

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats. 

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats: 

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats 

Joseph d' Arimatias qui era molt privats 

De Jesu-Christ, demaná a Pilats 

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats: 

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats 

E la douça puella prenlo en los seus brats, 

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats, 

Ab una nova tela en éll l'han soterrats. 

XXIX.

Maria Magdalena vench al moniment 

On trobá la regina en desconsolament, 

E sl' s feu Sant Johan e pregá humilment 

La puella d' amor que vingués mantinent, 

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16). 

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment 

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent 

Virtut ne força en anant ne en sient. - 

E adonch la regina donant baysament 

A la peyra del vás ab tal suspirament, 

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament, 

Vench ab Magdalena en ella sustinent. 

XXX. 

Quant abdos foren vengudes a maysó, 

Maria Cleofé e María Salomó 

Estaven en la cambra en desconsolació; 

Quant veren la regina que no ‘ls dix oc ni no (17), 

Car quax morta estava, mudaren lo sermó 

Que elles li dixeren, no doná responsó, 

Car pres era de mort per la greu passió 

Que membret de son fill que a greu tort mort fó, 

E' sguardá la regina ça ella enviró 

Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar 

E en torcer ses mans e en suspirs gitar, 

A l'hostal vench Johan e volc la consolar. 

La regina que plorava hanc no 's pòt star (18) 

Que ab ella no plorás e si volch esforçar; 

Dix a la regina que no volgués membrar 

Lo seu fill e sa mort per ço que repausar 

Poguessen, car no ho poría molt durar. 

- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar 

Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19) 

E si lo oblidava fallir mi ha amar, 

Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós, 

De la Verge regina mayre de peccadors, 

Lo qual vòl que canten los grans e los menors 

La douça doncella qui es dona d' amors; 

Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors 

Do als uns e als altres per ço qu' els langors 

Membren de nostra dona e la gran deshonors 

Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors, 

Car en la Terra Sancta no fan dir lausors; 

E si nostra dona hagués ara dolors 

Quant tant pauch honren son fill, les hagra majors. 

A vos Verge regina coman est cant d' amors.

VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia, 

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó. 

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció 

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres. 

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far, 

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat. 

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament 

(9) Car envers la terra estava regitat, 

(10) De mentra que mon fill pendia en axí, 

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors 

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors. 

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel, 

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi 

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti, 

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament. 

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no, 

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar 

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar, 

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.

Pierre Vidal. Mas nos partim dels Catalas,

Pierre Vidal.

Tant an ben dig del marques

Joglar truan e garbier,

Que tuit en son vertadier, 

Qu' ieu non sai que m' en disses; 

Mais pero sua es Valensa, 

On bos pretz nais e comensa, 

E i renovella valor, 

E 'n fai dir vera lausor.

E si 'l reis aragones

No m' agues tout alegrier,

Ieu agra fin gaug entier

Ab domnas de Carcasses,

Don m'abelis e m' ajensa 

Lor faitz e lor captenensa, 

E 'lh cavalier e 'lh comtor 

E 'lh baron e 'lh vasvassor.

Per so m' a 'N Lombart conques

Pois m'apellet car messier,

Tals c'anc non vist nulh arquier 

Tan dreg ni tan prim traisses, 

Que fier al cor ses faillensa, 

Ab un cairel de plasensa, 

Fabregat el foc d' amor, 

Trempat ab dousa sabor.

E l' ueill, e 'l sil negr' espes,

E 'l nas, qu' es en loc d' arbrier, 

Veus l' arc de qu' aitals colps fier

Ab un esgart demanes;

Bon escutz no 'l fai guirensa; 

E, pois a leis platz que m vensa, 

No m' o tenh a desonor,

Si 'ls fortz venson li forsor.

Tant es sos bels cors cortes,

E 'l dig gai e plazentier, 

Qu' el mon non a cavalier

Que vezer non la volgues,

Que fag e dig e parvensa

A de Monbel e d' Argensa, 

E de Mon Rosier color,

E sa cambr' es de valor.

Mil tan es doblatz sos bes 

Qu' el comtes de l' escaquier;

E 'l sieu fis pretz vertadier

Non sofraing neguna res; 

Pois m' autreyet ses bistensa, 

M' a tengut lai en Proensa, 

Car sai sui e mais d' onor,

E deu so m penre meillor.

E si mos fraires saubes,

Qui m rete per soudadier, 

No 'l tengran bucias d' assier

Que vezer non la vengues;

E trobera, ses faillensa, 

Dous frug d' onrada semensa, 

E cort de valen seignor

Ab un avinen traichor.

___

Dieus en sia grazitz, 

Qu'el francs reys es garitz 

E sas e delechos!

Per qu' ieu cobre chansos

Guayas e de guays sos,

De que m' era giquitz

Corrossos e marritz;

Mas la soa salutz 

Nos a totz ereubutz, 

E tornat en joven 

Mon cor e mon talen.

Quar de bona razitz

Es bos arbres issitz,

E 'l frug es cars e bos

E dous e saboros;

Et ieu torn amoros

Vas domnas, e chauzitz,

Tan qu' enueia 'ls maritz,

De que sui plus temsutz

Que fuecs ni fers agutz;

Quar d' on me vuelh m' en pren,

Qu'us no las mi defen.

Be m tanh qu' ieu sia arditz, 

Que tals domna m' es guitz 

Qu'es la genser qu' anc fos; 

Qu'ab sas belhas faissos, 

Siei belh huelh amoros 

An mon cors envazitz, 

Per que mos esperitz 

Es ab lieys remazutz, 

D'on mi sen revengutz 

De tot lo marrimen 

Qu'ai agut lonjamen.

Jovens es mal bailitz, 

E pretz d' onor trahitz 

Per colpa dels baros, 

Quar vezem los garsos 

Manens et orgulhos,

E 'ls cortes escarnitz;

E domnas trichairitz, 

On totz bes es perdutz,

Renhan contra lurs drutz 

Trop deschauzidamen, 

Ab doble falhimen.

Ai! bels cors, gent bastitz, 

De totz bos aips complitz,

Dona, aissi m rent a vos,

Humils e volontos, 

E destreitz e cochos,

Si cum selh qu' es feritz 

D'amor al cor, que m ditz

Que m renda a vos vencutz;

Doncs, si no m faitz ajutz,

Mort auretz chauzimen,

E mi don no us er gen.

Per flac rei apostitz 

Es bos regnes delitz,

Quan planh sas messios, 

E plora 'ls autruis dos, 

E fug solatz dels pros.

E reis, pus viu aunitz,

Val mens que sebelhitz, 

Mas ieu sui car tengutz 

Dels melhors, et crezutz 

Per la corteza gen, 

Quar contr' amor no men.

Per so m sui gent garnitz 

Contra 'ls flacs acrupitz, 

Qu'ab mi n' es Aragos

E Castel' e Leos;

E 'l valens reys N Anfos

A 'ls castels establitz,

On pretz es gen servitz

Et honratz e volgutz; 

Per qu' ieu dels abatutz, 

Flacs, avars, cor de ven,

Ai pauc de pessamen. 

Qu'assi, cum es arditz 

Leos plus que cabritz, 

Et ors que buous cornutz, 

E lops que bocx barbutz,

Ai ieu mais d' ardimen

Que tuit li recrezen.

____

Lai on cobra sos dregz estatz, 

Que naicho las flors per los pratz,

E brotono bruelh e boscatge,

E son gai li auzel salvatge, 

E li albre vestit de nuo,

Ieu m' estava a Castelnuo...

Era dos temps, clars e sere, 

Ses bruma e ces ven e ses nausa,

El temps que chanta l' alausa,

Lai en pascor;

Ieu volgui vas mo senhor 

Anar, que te cort a Murel...

Parlan d' En Folcuens e d' En Gui,

Cal amet mai;

Ab tant, vecvos venir de lai

Un cavazier,

Bel e gran e fort e sobrier

E lonc e dreg e ben talhatz;

Dir vos ai a que 'l conoscatz:

Totz que 'l ve de lhui fa festa;

Qu'el peal a bloy sus en la testa,

E fon per la cara vermelhs,

Car tocat li ac lo solehs

Qu' escapatz fo del clar mati;

Et anc nulhs hom que fos aqui 

Non vi plus gay ni menhs iros; 

Los huelhs ac vars i amoros,

E 'l nas es bels e gen formatz,

E las dens foro, so sapchatz, 

Plus blancas que non es argens, 

La boca fresca e rizens;

Larc ac lo col, la gola blanca 

Plus que neus ni flors sus en branca, 

Amplas espallas e costatz,

E pels flancs fon gros e cairatz,

Lonc cors e delgatz per sentura, 

E fon larcs per la forcadura, 

Cambas e coichas de faisso;

El pe portet I sabato 

De safis, fag ab esmerauda, 

Del autre pe anet en caussa;

Et el anet vestit de flors,

Totas de diversas colors;

Mantel e blial de violas

Portet, e sobrecot de rozas, 

E caussas de vermelhas flors, 

Que negus hom non vi gensors; 

Et ac el cap una garlanda

De flor de gaug ab alamanda. 

E dirai vos del palafre

Cals fo, que non mentrai de re:

La coa ac negra e l' una anca,

E l' autra com avori blanca;

L' espalla drecha ac biza,

E la senestra tota griza;

La cli e la testa vermelha, (1: (sic) Lisez cri.)

Et ac gruegua la una aurelha;

E per l' al res el fo ferrans,

E no fon trop pauc ni trop grans.

De la cela, senes messonja,

Puesc vos dire cossi fos conja: 

Tug li arso foro de jaspe

E la sotzcela d' un diaspe, 

E 'l cuer fo d' una serpentina 

Que valc tot l' aver de Mecina. 

L' us estruop fo de calssadoine, (2: (sic) Lisez estruep. Il est à remarquer que le copiste a mis partout l' O en place de EU.)

E l' autre fo de cassidoine. 

Lo fre ni 'l peitral, ses doptansa, 

No poiria comprar lo rei de Fransa;

E que lhi valgues l' emperaire!

Car tot lo tesaur del rei Daire 

Valo doas peiras que i so,

Et anc... d' aital faisso

Non vi mais nulhs hom batejatz; 

Que l' aver de trenta ciotatz 

Val lo carboncles qu' es al fre, 

Que la nug escura, al sere, 

Viratz cum pel bel jorn d' estiu. 

Anc cavasier plus agradiu 

No vitz, plus bel ni plus auzart. 

Et anet li de l' autra part

Una dona mial tans plus bela (3: (sic) Lisez mil, de même que ci-après.)

Que glai ni flor, can renovela; 

Ni neu ab gel, can cai en branca, 

Non es de la mitat tant blanca

Cum la gola ni 'ls pes ni 'ls mas; 

E de la cara soi certas

Qu'es plus blanca e plus colrada

Que roza de mai brotonada;

Veus sa fina color.

E portet garlanda de flor

E us cabels que son lonc e saur, 

Que, per ma fe, sembleron d' aur, 

Tant foron belh e resplandens. 

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non cara estrunada, 

E fon graila e grassa e dalgada, 

E non portet vestir de sirgua, 

Ans portet be vestir de lhirgua,

Mantel e blial e gannacha,

E fo escaficha e be facha

Que dona que hom puesca trobar, 

Car anc Dios non formet sa par

De gran beutat e de cunhtia; 

E que voletz que plus vos dia? 

Qu'el fre e 'l peitral e la cela 

Val mais que l' aver de Castela

Ab los V regemes d' Espanha!

El palafre fon de Bretanha;

E es plus vert que erba de prat, 

E fo vermelha la mitat,

E la cri e la coa saissa;

E per la cropa una faissa

Plus blanca que flor de lir, (1: (sic) Pour la rime; lisez lis.)

E valc dos tans, senes mentir,

Qu'el palafre del cavasier. 

Ab tant vecvos I escudier, 

E una donzela apres; 

E fo m veiaire que portes 

Un arc d' alborn, bel per mezura,

E tres cairels a la sentura;

La us es resplendens d' aur fi (2: (sic) Lisez lo us.)

E l' autre d' acier peitavi

Gent furbit e gent afilat,

El ters es de plum roilhat,

Ab una asta torta de boih, 

Ab que fier tot amador moih,

E amairitz cant vol trair.

De la donzela, ces mentir, 

No sai si c'es bruna ni blanca,

Qu'els cabels li van tro part l' anca,

Si que cobron tota la cela, 

Qu'om non ve arsso ni sotzcela;

Davan li van tro al artelh,

E portet I blial vermelh;

Mas ieu no sai si c'es be facha

Que, cum si agues capa o gannacha,

La cobro per tot li cabelh.

Et anc no vitz plus bel parelh

Del donzel et de la donzela.

E que cuiatz que fasia ela?

Anet chantan I chan noel,

Si qu'en tindo li boi, e li auzel

E s' en laissavo de chantar; 

E chantet gent, azaut e clar 

E dih: “Dona ses amador, (1: (sic) Lisez dis.)

E cavasier senes amor,

Deuria 'n aze cavalguar,

Per tal qu' om los pogues triar

De mest cels c' amon leialmen;

E dona c' ama per argen,

Ni sap son mercat al colgar,

Volgra l' avengues ad anar

En camia desafiblada.” (2: (sic) Lisez camisa.)

Ab tant vecvos, per meg l' estrada,

Venir la dona e 'l cavasier...

E dissi: “Senher, Dios vos sal,

E vos gart d' ira e de mal,

Vos e la dona e la companhia.”

Et el dih: “Dios vos benezia,

Peire .W., e us lais trobar

Dona que us am de cor leial,

Que tant lonc temps l' avetz sercada.”

- “Senher, et ieu ja l' ai trobada,

De cui soi ieu mial tant que mieus.” 

- “E vos podetz ben esser sieus, 

Peire .W., qu' ela non es vostra.”

- “Senher, pel bel semblan que m mostra,

Me teni de lieis per paguatz.”

- “Aichi pais hom d' amor los fatz,

Dih la dona, bels amics, fraire.”

- “Dona, e s' ieu l' am ses cor vaire,

No me pot be valer merces?” 

- “Amics, e merces, en que n' es,

Que anc no caso en son repaire?” 

- “E i fo, dona, ges non a gaire, 

Que volc qu' eu fos ses autre sieus.” 

- “A mal senhor laissa hom sos fieus, 

Amics,” so dih lo cavasiers.

“E qui no pot passar estiers,

Senher, per que los laissara?”

- “Peire .W., car servira

Cum hom forssatz, c' als non pot faire.”

- “Senher, per l' arma vostre paire,

Diguatz me don me conoissetz?

Mas tan soven me mentavetz,

Remanetz enuegh ab mi,

Car anc, per ma fe, non aigui 

Osde que tant m' abelis.” 

- “Ni anc nulh tems home no vis 

Que ta be fos per tos tems vostre.”

- “Doncs estatz ab mi, qu' eu soi vostre...”

S'a ditz la dona...

“Mas pres de fontaina e de pratz

Nos metetz, e pres de boscatge,

Car li castel nos so salvatge;

Mas nos partim dels Catalas,

Que menhs n' i trobam de vilas

Que de gens de l' encontrada.”

- “Dona, en bela albergada

Estaretz, e luenh de castel,

En I verdier, claus de rauzel, 

Estaretz sotz I bel laurier, 

On cor fontaina, sul gravier,

Fresca, freia, clara e genta.”

- “Aital fontaina m' atalenta.” 

Dih la dona...

Qu'el prat fo de noelas flors,

Et a n' i de manhtas colors,

E manhs auzels, per lo boscatge,

Que chantavo en lor lengatge 

Pel jorn clar e pel tems noel;

Et anc no i calc borc ni castel

Per gent adobar de manjar

De tot aquo qu' om poc trobar 

De domesge e de salvatge.

Ab tant vai tendre sus l' erbatge

La donzela I trap de colors

On ac auzels, bestias e flors,

Totas de fin aur emeratz; 

E 'l traps fo ricamens obratz,

Que negus hom non vi son par;

Mial cavasiers i pogro estar,

Que l' us l' autre no toquesso; 

Et es semblan que no 'l portesso 

Detz cavals ab una carreta;

Et en que us pessatz qu' ela 'l meta,

La donzela, cant es plegatz?

Ins en la borssa, so sapchatz . 

En menor loc d' una garlanda.

E 'l traps fo d' una salamanda, 

D'una serpent que naih en foc;

E, qui no fo en aquel loc,

No vi anc trap d' aquela guiza;

Et a i mantha polpra biza, 

E manhs almatras per jazer;

E, qui vo' 'n volria dir lo ver, (1: (sic) Pour vos en.)

Auria i trop que comptar;

Per que laissem lo trap estar,

E parlem mai del cavasier:

Azaut e gai e plazentier

Lo troba hom qui 'l vai vezer,

Et el fe m denan si cezer,

Can nos fom levatz de manjar, 

Que m volc dir qui es e comtar.

“Peire .W., ses contrastar,

Sapchatz qu' ieu soi lo Dio d' amor,

E la dona vestida ab flor

Es Merces senes tota falha,

E la donzela ses barralha 

Es Vergonia, so sapchatz,

E l' escudier es Leutatz,

Cel que porta l' arc del alborn;

E tenguatz lo be per adorn 

Que no s peca cant vol ferir.”

- “Senher, si vos o auzes dir,

Enqueras volgra saber mai.”

- “Et ieu, fetz cel, vos o dirai;

Demandatz totz cant vos plaira.”

- “Senher, digatz me doncs, si ja 

Me valra Merces ab lieis cui am?

Car ieu meteis culhi lo ram

Ab que m feri, si Dios me sal.

E digatz me, si no us sap mal, 

D' Amor d' on nais ni de que viu?

Que plus art que no fai caliu,

Cossi s' abranda ni c' escan?

Ni cossi s pren ab bel semblan?

Ni cossi fai velhar durmen?

Ni cossi ses parlar conten?

Ni com pot ardre en la mar?

Ni ins en foc cum pot negar?

Ni senes lhiam cossi lhia? 

Ni cum, ses nafra, nafratz sia? 

E diguatz me si nais ses paire

Ni s pot engendrar ses maire?

Ni cossi s noirih de primier?

Que plus creis que nulh aversier; 

E cant ela es creguda e auta,

En aquel tems que a lies azauta,

Fa s plus prima que fial d' iranha;

E pois, enans que de tot franha,

Fa s mager que denant non era;

E diguas me cossi c' esmera 

Que saber o vuelh, s' o us platz?

E de vostre arquier, En Leutatz,

Per cal dreg lansa son cairel, 

Ni 'l colp que fier per qu' es tan bel

Que ja 'l nafrat non vol guerir?

Enquer vuelh saber i ausir 

De Merce e de Leutatz

E de Vergonia qu' enmenatz,

Per que los gitatz d' esta terra?

Qu'en aissi cum la clau enserra

Cant es uberta la morralha, 

Es de pretz vergonia e vitalha,

Qu'om ses vergonia re non a; 

E per so portatz no' 'nh de sa (1: (sic) Pour nos en.)

Lo gra, e laissatz nos la palha.

E cel cui fin' amor asalha

Cum poira viore ses merce?

Sapchatz que ges non esta be,

Car aissi nos raubatz del tot; 

E vuelh saber mot cada mot, 

Senher, e no us deu pesar, 

Per cal forfag deu mescabar 

Dona del tot son cavasier; 

Et atressi del cavasier, 

De sa dona, per que la pert; 

Ni cals es lo forfag, per cert, 

Per que la deu desamparar;

Qu'en auzir qu' el rei navar

Avia sa dona gequida;

Manh tornei e manhta envaida

E manh assaut e manh sembel

E manhta tor e manh castel 

Eron per s' amor envait,

E fag manh do e manh covit

Cant el era per lies joios, 

Cointes e gais i amoros 

E cantaires e vesiatz;

Mas eras canta de pechatz, 

So ausi comtar, l'autr'ier, 

Ad I seus cortes escudier,

Que de Navarra va en Fransa.

Dios prec que 'lh reda sa conhtansa 

Al rei, si o pot far per razo,

E qu' ela lo forfag li perdo, 

E que jamai no 'lh sia truanda.

Ar tornem en nostra demanda, 

Car trop nos poiriam tarzar,

Senher, e vuelh vos demandar

D' En Amfos, que es rei de Castela,

On pretz e valors renoela, 

Que a fag de lui capdel e paire

Et el de mi lo seu amaire.

Siei fag son gran en larguetat,

Et anc no i fo escassetat 

En sa cort, ni anc no i poc intrar. 

Fons es de conduh e de dar

E de valor e de proessa;

E doncs mas el tant gen s' adressa,

Ni en valor a messa sa ponha,

Co 'lh tolletz Merce ni Vergonha 

Ni 'n menatz ab vos Leutat?”

- “Tot autre home tengra per fat,

Peire .W., de la demanda; 

Mas ieu, car Merces m' o comanda,

Vos en dirai la veritat, 

E, car vos o ai autreiat,

Dirai vos o cum que m' en prenda:

Vostra dona, ab longa atenda,

Pot esser que us aura merce,

Ab sol que no us camges en re... 

Ni en siatz volvens ni camjaire. 

D'amor, don vos faitz domneiaire... 

La flama e 'l fuec e 'l recaliu

Naih dins lo cor, so sapiatz,

E fai la noirir voluntatz, 

E engenra lo pessamens

Que cor mial tans que no fai vens;

E viu de gaug e d' alegrier, 

Et ab gai plazer plasentier

Ela s' abranda, e s' escan

Per fals conte d' ome truan,

Cui Dios gar de bon' aventura!

Pero l' amors creis e melhura, 

Can lo lausengier es proatz.

Enqueras aug que demandatz

D' Amor si pot naisser ses paire?

Ela oc, e ces sor e ces fraire; 

Car creih e monta per vezer,

Mas desasaut e desplazer

E lauzengier la fan baissar,

Mas cant azaut s' i pot mesclar

Ni plazer que son companho,

Fan la creicher de tal rando

Mial tans que davan non era... 

E de nostre arquier, En Leutat, 

Cossi fier del arc del alborn?

Ab lo plom fier lo fals e 'l morn;

E ja negus non vol guerir,

Qu' el cairel intra ab sospir

Per meg los huels e per l' aurelha.

Era veiatz gran meravilha

Qu'en un colp fa de dos cors us.

Pero ja no s pesse negus

Qu'en sia feritz, ni neguna

Dinnada d' amor ni dejuna, 

Si no es leials ses tot engan; 

Per qu'en pregui d' aissi enan

Que s' en gart En Peire de Moncada,

E 'N Dor de Barasc, si lh' agrada,

E prec n' En Foih e 'N Olivier;

Car tug quatre son corratier 

De donas, e no m' es azaut,

Car contrafan Ramon Guiraut

Que solia cavals revendre;

Car drutz, can vol donar ni vendre,

Sa dona 'l tenc per corratier.

E laih los que no m' an mestier, (1: (sic) Lisez lais)

Mas cascus an' a sa fe. 

E dirai vos cossi s cove

De cavasier, per cal offensa

Laih sa dona, que penedensa

No i deu trobar ni merce, 

Si autre cavalier colgua ab se 

Depois que lhui i aura colguat;

Car no pot esser restaurat

A dona, can fai falhimen;

Car en aissi cum es plus gen

A dona, can fai benestar,

Lh' es plus lag, cant fai malestar,

Que nulha autrui res qu' el mon sia;

Car dona es cap de cortesia;

E tota gen deu la ondrar,

Ab que s gar de far malestar,

C'om d' avol fag no la reprenda.”