Mostrando las entradas para la consulta finestra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta finestra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de marzo de 2024

Fen, fe - Fenix

Fen, fe, s. m., lat. fenum, foin.

E m dona pan e vin e fen e blat.

(chap. Y me done pa y vi y fenás y blat.)

T. de Guiraut et de H. de S. Cyr: N Uc de. 

Et me donne pain et vin et foin et blé.

Vendran vos avols sivadas

Mal lieuradas, e fes poiritz.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ils vous vendront mauvaises avoines mal livrées, et foins pourris. 

Fen, fe, fenum, foin, fenás, fenassos, fenassera, fenasseres

ANC. FR. De fein qu' aüné avoit.

Roman du Renart, t. III, p. 112.

Si cume fein de terre.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 71. 

ANC. ESP. Mas ansi te secaras como rocio et feno.

(MOD. Pero así te secarás como rocío y heno.)

Arcipreste de Hita, cop. 245.

CAT. Fe. ESF. MOD. Heno. PORT. Feno. IT. Fieno. (chap. Fenás, fenassos; fenassera, fenasseres, fenasseral, fenasserals.)

2. Fenier, s. m., tas de foin, grange où l'on met le foin.

Jus s' en estai sotz lo fenier.

S' om avant lo fenier n'osta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En bas s'en tient sous le tas de foin.

Si avant on n'ôte le tas de foin.

ANC. FR. Qu'il serre en son fenault pour son bestail repaistre.

Philip. Hegemon, fol. 21.

(chap. Pallissa es aon se guarde la palla, fenás, aufals, avena, sibada, vessa, pipirigallo, etc.)

garba, garbes; garbera, garberes; nugo, nugos

3. Fenar, v., faner.

A fenar e... a plantar.

Cartulaire de Sauxillanges. 

A faner et... à planter.

 

Fendre, v., lat. findere, fendre, crever.

Veirem escutz et elms macar e fendre.

Aicarts (Aicart) del Fossat: Entre dos.

Nous verrons frapper et fendre écus et heaumes.

Va 'lh ferir per tal vertut que tot lo fendec per miey. Philomena.

Va le frapper de telle force qu'il le fendit entièrement par le milieu. 

Fig. A pauc de cobeytat no fen

Cel que fon pros, e s' en repen.

Alegret: A per pauc. 

Peu s'en faut qu'il ne crève de convoitise celui qui fut preux, et s'en repent. 

Part. pas. substantiv.

De fendutz per bustz tro als braiers. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

De fendus par le buste jusqu'aux enfourchures. 

ANC. ESP. Fende las el mar por medio igualmentre.

Poema de Alexandro, cop. 256.

ANC. CAT. Fendrer. ESP. MOD. Hender. PORT. Fender. IT. Fendere.

(chap. Fendre no lo conec : badá, asclá, tallá, esbadocá, esclopá, acribassá, acribassás, quebrá : crebá, esguellá, agrietá.)

2. Fendillament, s. m., crevasse, gerçure.

Cura fendilhament de potz escorjatz.

Don ve fendillament et autras greus passios.

Eluc. de las propr., fol. 62 et 52. 

Guérit gerçure de lèvres écorchées. 

D'où vient crevasse et autres graves affections.

3. Fendilhar, v., crevasser, gercer. 

La terra fendilhar.

(chap. La terra acribassá, fé cribasses, talls per la sequía, com se fan pel fret a les mans. Azarías se pixabe a les mans, que les teníe acribassades. U podéu lligí a Los Sans Inossens, de Delibes.)

los sans inossens, Miguel Delibes, chapurriau

Eluc. de las propr., fol. 123.

Crevasser la terre.

Part. pas. Sana potz fendilhatz o autrament ulceratz. 

May aspra pel et plus fendilhada.

(chap. Mes aspra pell y mes acribassada.)

Eluc. de las propr., fol. 211 et 99. 

Guérit lèvres gercées ou autrement ulcérées. 

Peau plus âpre et plus gercée.

4. Fendilla, Fendilha, s. f., fente, crevasse.

Ni sobre pont passo voluntier quan, per fendilhas, podo veyre l'ayga corrent.

(chap. Ni sobre pon passen voluntariamen cuan, per les bades, grietes, poden vore l'aigua corrén.) 

Caverna o fendilha.

Eluc. de las propr., fol. 236 et 201. 

Ni passent volontiers sur pont quand, par les fentes, peuvent voir l'eau courante.

Caverne ou crevasses.

- Gerçure de la peau.

Han soven excoriaduras... e fendillas als talos.

Eluc. de las propr., fol. 114.

Ont souvent excoriations... et gerçures aux talons.

5. Fendedura, s. f., fente, crevasse. 

Per las dichas fendeduras.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Par lesdites crevasses.

Si deu fendre et, dins la fendedura, metre una peyra.

Eluc. de las propr., fol. 220. 

Se doit fendre et, dans la fente, mettre une pierre.

6. Fendedureta, s. f., petite fente.

Que creissera 'n vostra fendedureta. 

T. de R. Gaucelm et de S. Miralhas: Joan. 

Que votre petite fente en croîtra.

7. Afendre, v., fendre, percer.

Per lors murs afendre.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Pour percer leurs murs.

8. Perfendre, v., pourfendre. 

Part. pas. Tot l'a perfendut del cap entro al pis. 

Trastot l'a perfendut entro sus al braguier.

Roman de Fierabras, v. 1771 et 2919. 

Il l'a tout pourfendu de la tête jusqu'à la poitrine. 

Il l'a tout entier pourfendu jusque sus au braguier.

 

Fenher, Feigner, Finher, v., lat. fingere, feindre, supposer. 

Ella s fen sorda. Poëme sur Boèce.

(chap. Ella fingix sordera; fa vore que es sorda.)

Elle se feint sourde.

- Se préoccuper, rêver. 

D' una sola sui cortes, 

E d'una chan, e d'una m fenh.

Raimond de Miraval: Selh que non. 

Je suis courtisan d'une seule, et je chante d'une, et je me préoccupe d'une.

De fenher ou se feigner a été souvent employé dans le sens neutre de feindre.

Mas se sap feigner enamorat ad ellas ab son bel parlar.

V. de Hugues de S. Cyr.

Mais il sut se feindre enamouré envers elles avec son beau parler.

Part. pas. Tota lur bontat era fencha. V. et Vert., fol. 10.

(chap. Tota la seua bondat ere fingida.)

Toute leur bonté était feinte.

- Terme de grammaire.

Noms finhs es aquel que recep son nom per alcuna semblansa de so, que se fa per la causa a cuy es empauzatz. Leys d'amors, fol. 48.

Le nom feint est celui qui reçoit son nom par aucune ressemblance de son, qui se fait par la chose à qui il est imposé. 

ANC. FR. De nous trahir ne s'est fegny.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 266. 

CAT. ESP. PORT. Fingir. IT. Fingere. (chap. Fingí: fingixco o fingixgo, fingixes, fingix, fingim, fingiu, fingixen; fingit, fingits, fingida, fingides.)

2. Feintamen, adv., avec feinte, par feinte.

Non o fai mas feintamen. 

(chap. No u fa mes que fingidamen; en fingimén.)

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Il ne le fait que par feinte.

ANC. CAT. Fentament. CAT. MOD. Fingidament. ESP. PORT. Fingidamente. IT. Fintamente. (chap. fingidamen.)

3. Feintedat, s. f., feintise, dissimulation.

Sains Esperiz fui feintedat. Trad. de Bède, fol. 17.

Le Saint-Esprit fuit dissimulation.

4. Fenha, Fencha, s. f., feinte, dissimulation, déguisement.

(chap. fingimén, dissimulasió, disfrás.)

Ja no 'l feira fenha ni gronh ni lanha.

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Jamais je ne lui ferais feinte ni murmure ni plainte.

Sens tota fencha.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124. 

Sans aucune feinte. 

L'ai chausida senes fencha e ses gab.

Raimond de Miraval: Selh cui joys. 

Je l'ai choisie sans feinte et sans tromperie. 

ANC. ESP. IT. Finta.

5. Fenhemen, Fenchamen, Feintament, s. m., feinte, dissimulation.

Es mager fenhemens 

Que si us escaravais 

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

C'est plus grande feinte que si un scarabée se feignait perroquet.

Us fenchamens ses saber.

Peyrols: Quar m'era. 

Une dissimulation sans savoir.

Bo feintament. Trad. de Bède, fol. 58.

Bonne dissimulation. 

ANC. FR. En feignement de feintes paroles.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 34. 

CAT. Fingiment. ESP. Fingimiento. PORT. IT. Fingimento. (chap. Fingimén, fingimens; dissimulasió, dissimulasions; solem fé aná “fé vore que”.)

6. Feintesa, s. f., feintise, dissimulation.

Negus hom non pot portar lonja feintesa. Trad. de Bède, fol. 7.

Nul homme ne peut porter longue dissimulation.

7. Ficxio, Fiction, s. f., lat. fictionem, fiction, fraude.

Las ficxios dels poetas.

(chap. Les ficsions dels poetes; fraudes, mentires, invensions.)

Eluc. de las propr., fol. 114. 

Les fictions des poètes. 

Per forsa et per fiction. Chronique des Albigeois, col. 83.

Par force et par fraude. 

CAT. Ficció. ESP. Ficción. PORT. Ficção. IT. Fizione, finzione. (chap. ficsió, ficsions.)

8. Fenhtis, adj., faux, dissimulé.

Ni grans thesaurs ni grands poders 

No salva 'l rich vilan fenhtis.

P. Cardinal: D'un sirventes. 

Ni grand trésor ni grand pouvoir ne sauve le riche vilain dissimulé.

ANC. FR. Vers ceulx qui sont faintis et faux.

Roman du châtelain de Coucy, v. 628.

9. Feigneire, Fenhedor, s. m., hypocrite, dissimulé.

Sofre que 'l fals fenhedor

Se van fenhen de s'amor.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Souffre que les faux hypocrites se vont feignant de son amour.

Qui s vol fenhedor m' apelh,

Qu' en pessan tenc sotz mo mantelh

Ma domna, malgrat dels gilos.

Deudes de Prades: En un sonet. 

Qui se veut m'appelle dissimulé, parce qu'en pensant je tins sous mon manteau ma dame, malgré les jaloux.

- Amant timide.

Cel qu'a bon cor de domna amar,

E la vai soven cortezar,

E non l'auza enrazonar,

Feigneires es espaventatz.

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Celui qui a bon coeur d'aimer une dame, et va souvent la courtiser, et ne l'ose entretenir, est amant timide effrayé.

CAT. ESP. PORT. Fingidor. IT. Fingitore. (chap. fingidó, fingidós, fingidora, fingidores.)

 

Fenestra, s. f., lat. fenestra, fenêtre.

Ac be la fenestra clauza.

(chap. Teníe la finestra ben tancada : closa, com lo carré Villaclosa de Beseit, anomenat la botera, detrás de la llonja.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Eut bien fermé la fenêtre.

Si com, ses frachura faire, 

Vai e ven rais, quan solelha, 

Per la fenestra vezina. 

Pierre de Corbiac: Dona dels angels. 

Ainsi comme, sans faire brisure, quand le soleil luit, le rayon va et vient par la fenêtre voisine. 

Fig. Los V cens..., lo propheta los apella las V fenestras de la mayzo per hont la mort entra soven al cor. V. et Vert., fol. 85. 

(chap. Los sing sentits..., lo profeta los anomene les sing finestres de la casa per aon la mort entre assobín al cor.)

Les cinq sens..., le prophète les appelle les cinq fenêtres de la maison par où la mort entre souvent au coeur.

ANC. FR. Renart, qui savoit tous les estres, 

Regarde par unes fenestres.

Roman du Renart, t. 1, p. 162. 

Elle ne conçoit que par les fenestres des sens qui bien souvent l'abusent.

Camus du Belley, Diversités, t. II, fol. 325.

IT. Questi cinque sensi... sono le finestre onde la morte entra sovente all' anima. Trattato del Equità. Ms. 

CAT. Finestra. (chap. Finestra, finestres; finestró, finestrons. ESP. ANC. fenestra.)

José Miguel Gracia Zapater; CAT. Finestra. (chap. Finestra, finestres; finestró, finestrons. ESP. ANC. fenestra.)

2. Fenestrella, s. f., fenêtre.

Bell compagnos, fatz vos a fenestrella,

E regardatz n' el cel a l'estella.

Giraud de Borneil: Rei glorios. Var. 

Beau compagnon, avancez-vous à la fenêtre, et regardez-en au ciel à l'étoile. 

ANC. FR. Aude s' estuet à une fenestrele.

Roman de Gérard de Vienne, v. 2410. 

IT. Finestrella. (chap. Finestreta, finestretes.)

3. Fenestral, Fenestrel, s. m., fenêtre.

En lieit, al fenestral.

(chap. Al llit, al finestral.)

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Au lit, à la fenêtre.

Bel companhos, issetz a fenestrel,

Et esgardatz las ensenhas del cel.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, paraissez à la fenêtre, et regardez les signes du ciel. IT. Finestrello. (chap. Finestral, finestrals.)

4. Fenestratge, Fenestragge, s. m., fenêtrage.

El sobeirans soliers de las maizons, sobre fenestratge.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle. 

A l'étage supérieur des maisons, sur le fenêtrage.

De jaspi vert ero... fenestragges. Palaytz de Savieza. 

De jaspe vert étaient... les fenêtrages.

Aranha... las linhas noza el centre, lassan quaysh a guiza de filat, la una pres de l'autra, entre las quals, per suptil artifici, fa traucs et fenestragges. Eluc. de las propr., fol. 239.

L'araignée... noue les fils au centre, les enlaçant quasi en guise de filet, l'un près de l'autre, entre lesquels, par subtil artifice, elle fait trous et fenêtrages. 

ANC. ESP. Fenestrage.

 

Fenice, adj., lat. phoeniceus, rouge, pourpre.

Color fenicea de la qual si fan... comensamens dels libres.

(chap. Coló fenissia, púrpura, roch, del cual se fan... los escomensamens dels llibres.)

Eluc. de las propr., fol. 267.

Couleur rouge de laquelle se font... les commencements des livres.

ESP. Fenice.

 

Fenix, Fenics, s. m., lat. phoenix, phénix.

S'ieu pogues contrafar

Fenix, don non es mas us,

Que s'art, e pois resortz sus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Si je pouvais contrefaire le phénix, dont il n'en est qu'un, qui se brûle, et puis ressuscite. 

Fig. Ai! bels fenics! merces e cortesia 

Me vaill' ab vos!

R. Bistors: Aissi col fortz. 

Ab! beau phénix! que merci et courtoisie me vaille avec vous!

Allus. Amiga, tant vos sui amics

Qu' a autras en paresc enics, 

E vuelh esser en vos fenics.

P. Vidal: Pois Ubert. 

Amie, je vous suis tellement ami qu'aux autres j'en parais maussade, et je veux être pour vous phénix.

CAT. ESP. (chap. Fénix) Fenix. PORT. Feniz. IT. Fenice.

sábado, 7 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. Gian de Prócida

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. 


Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, (re Federigo) per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.
 
Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.
 

Acabada la história de Neifile, que mol habíe agradat a les donetes, li va maná la reina a Pampínea que ne contare un atra; ella, enseguida, eixecán la seua careta blanca, va escomensá:
grandíssimes forses, amables siñores, són les del Amor, y a grans fatigues y exorbitans perills exposen als amans, com per moltes coses contades avui y datres vegades, pot compendres; pero no dixo de tornáu a probá en la ossadía de un jove enamorat.
Ischia es una isla que está mol prop de Nápoles, a la que antigamén hi va ñabé una joveneta mol guapa y alegre, de nom Restituta, y filla de un home noble de la isla que se díe Marín Bólgaro; ésta, a un mosset que ere de una isleta prop de Ischia, la isla Prócida, de nom Gian, volíe mes que a la seua vida, y ella an ell. Éste, no sol de día passáe a Ischia per a vórela, sino que moltes vegades u fée de nit. Un día, no habén trobat una barca, desde Prócida a Ischia habíe passat nadán, per a pugué vore, si datra cosa no podíe, al menos les parets de la casa de ella. Y durán estos amors tan ruéns va passá que, están la jove un día de estiu sola a la voreta del mar, anán de roca en roca desenganchán de les pedres pechines y atres clasques en un gaviñetet, se va vore a un puestet amagat per les rocotes, y allí, tan per la sombra com per la comodidat de una fon de aigua fresquíssima que ñabíe, habíen arribat en la seua fragata uns joves sissilians, que veníen de Nápols. Estos, veén sola a la majíssima jove, que encara no los veíe, an ells, van dessidí entre ells péndrela y emportássela; y tot va sé dessidit y fet. Los jovens, per mol que ella cridare, agarránla, la van pujá a la barca y la van portá a la fragata. Cuan van arribá a Calabria van escomensá a discutí quí se quedaríe en la jove y, en ressumen, tots la volíen, per lo que no trobán acuerdo entre ells, en temó de arribá a les mans y per ella arruiná los seus assuntos, van acordá regalálay al rey Federico de Sicilia, que entonses ere jove y se entreteníe mol en coses de estes. Una vegada a Palermo aixina u van fé. Al rey, veénla mol hermosa, li va agradá, pero com se sentíe fluix de salut, hasta que se sentiguere mes fort, va maná que fore tinguda a uns edifissis mol majos de un jardí seu al que díen La Cuba y que allí fore ben servida; y aixina se va fé. Lo abalot per lo rapte de la jove va sé gran per tota Ischia, y lo que mes los dolíe ere que no podíen sabé quí la habíe raptat. Pero Gianni, a qui mes que als demés li importabe, sense esperá pugué averiguáu a Ischia, sabén cap aón sen habíe anat la fragata, ne va fé armá una, va pujá an ella y tan pronte com va pugué, recorrén tota la costa desde lo Minerva hasta lo Scalea a Calabria, y per totes parts preguntán per la jove, li van di a Scalea que habíe sigut portada per los comersians sissilians a Palermo; en lo que Gianni se va fé portá cap allí, y después de mol buscá, sabén que la jove habíe sigut regalada al rey y per nell estabe vigilada a La Cuba, se va enfadá mol y va pedre la esperansa, no ya de pugué torná a tíndrela, sino de sol vórela.
Pero, retingut per l´amor, despedín la fragata, veén que per dingú ere conegut, allí se va quedá, y assobín passán per La Cuba va arribá a vórela un día a una finestra, y ella lo va vore an ell; en lo que los dos bastán conténs se van ficá. Veén Gianni que lo puesto estabe solitari, arrimánse com va pugué, li va parlá, y informat per nella de lo que teníe que fé si volíe parláli mes de prop, sen va aná, habén primé considerat en tots los detalles la disposissió del puesto, y esperán la nit, y dixán passá bona part de ella, allá va torná, y agarránse a puestos aon no se hauríe pogut enclavá una piqueta, al jardí que va entrá, y trobán allí una pértiga, a la finestra que li habíe enseñat la jove la va apoyá, y per nella en bastanta fassilidat va pujá.
La jove, pareixénli que ya habíe perdut lo honor per lo que se mostráe algo fura en ell al tems passat, pensán que a cap atre home mes dígnamen que an ell podíe entregás y pensán en que ell podíe tráurela de allí, habíe dessidit asseptá tots los seus dessichos, y per naixó habíe dixat la finestra uberta, per a que ell rápidamen puguere colás a dins. Gianni, trobánla uberta, en silensio va entrá y se va gitá a la vora de la jove, que no dormíe, y ella, antes de passá a datres coses, li va manifestá tota la seua intensió, demanánli que la traguere de allí y se la emportare en ell; y Gianni li va di que res li agradaríe mes que fé alló, y que, sense falta, cuan se separare de ella, de tal manera ordenaríe les coses que la primera vegada que tornare allí se la emportaríe. Y después de aixó, abrassánse en grandíssim plaé, van chalá moltes vegades, y sense donássen cuenta se van quedá adormits la un als brassos del atre.
Lo rey, com ella li habíe agradat mol a primera vista, enrecordánsen de ella, se va sentí milló de salut y forses, y encara que ya casi clarejáe lo día, va pensá en aná a vórela un rato; y en algúns dels seus criats y lo camarlengo, en silensio, sen van aná cap a La Cuba, y entrán als edifissis, fen obrí sense ruido la alcoba aon sabíe que dormíe la jove, allí va entrá en un gran cresol de oli ensés per dabán; y mirán lo llit, an ella y a Gianni, despullats y abrassats, va vore que estaben dormín. Enseguida se va enfadá mol, y tanta va sé la seua ira, que poc va faltá per a que allí, en un puñal que portabe al sinto, los matare. Después, mes calmat, jusgán que ere una cosa mol fea que consevol home, no ya un rey, matare a dos persones despullades que dormíen, se va contindre, y va pensá fels morí en públic, cremats. Y giránse cap al compañ que teníe en ell, li va di:
- ¿Qué te pareix esta dona roína en qui había ficat la meua esperansa?
Y después li va preguntá si coneixíe al jove que habíe vingut a casa seua a féli tan gran ultraje y disgust. Aquell va contestá que no lo habíe vist may. Sen va aná lo rey, pos, enfadat, de la alcoba y va maná que los dos amans, despullats com estaben, foren apresats y lligats, y al fés de día cla los portaren a Palermo y a la plassa, lligats a un poste en la esquena de un contra la del atre y hasta la hora de tercia foren tinguts allí, per a que pugueren sé vists per tots y después foren sucarrats com los de Monroch, tal com su mereixíen; y dit aixó sen va entorná cap a Palermo a la seua cámara mol enfadadot.
Anansen lo rey, de repén mols se van aviá damún dels dos amans y no sol los van despertá sino que rápidamen sense cap piedat los van agarrá y los van lligá. Veén aixó, los dos joves, mol dolguts y en temó de pedre la vida, van plorá y se van queixá. Van sé portats. segons lo manamén del rey, a Palermo, y lligats a un poste a la plassa, com si fore lo pelleric, y dabán dels seus ulls se va prepará la lleña, les rames y les tees de melis per a enséndrela a la hora manada pel rey. Allí van acudí tots los de Palermo, homens y dones, corrén a vore als dos amans; los homens tots veníen a mirá a la jove, y lo hermosa que ere per totes parts y lo ben feta alababen, com les dones, que a mirá al jove corríen, an ell per atra part se desféen en paraules per lo guapo y ben format que ere. Pero los desventurats amans, avergoñínse mol, estaben en lo cap baix y plorán la seua mala sort, passán les hores, esperán la cruel mort minjats pel foc.
Y mentres aixina hasta la hora fixada eren tinguts, pregonánse per tot arreu la falta cometuda per nells y arribán als oíts de Ruggieri de Loria, home de inestimable valor y entonses almirán del rey, per a vorels sen va aná cap al puesto aon estaben lligats y arribat allí, primé va mirá a la jove y va alabá la seua hermosura, y después venín a mirá al jove, sense massa esfors lo va reconeixe; y arrimánse mes an ell, li va preguntá si ere Gianni de Prócida.
Gianni, alsán la cara y reconeixén al almirán, va contestá:
- Siñó meu, be vach sé aquell per qui preguntéu, pero estic a pun de dixá de séu.
Li va preguntá entonses lo almirán qué l´habíe portat an alló, a lo que Gianni va contestá: - Lo Amor y la ira del rey.
Se va fé lo almirán explicá mes la história, y habén sentit cóm habíe passat tot, y cuan ya sen anabe, lo va quirdá Gianni y li va di:
- ¡Ay, siñó meu! Si pot sé, li demano una radera grássia o mersé. -
Ruggeri li va preguntá: quina es esta mersé.
Gianni li va di:
- Vech que moriré pronte. Vull, pos, de grássia, que, com estic en esta jove, a qui mes que a la meua vida hay vullgut, y ella a mí, donánme la esquena, y ella a mí, que mos ficon cara a cara, per a que al vóreli la cara mentres me estiga morín puga anámen consolat. Ruggieri, en una sonriseta, li va di:
- Faré en gust que la veigues potsé tan que ten fartos de ella. Y separánse de ell, va maná an aquells a qui los habíe sigut ordenat ficá alló en dansa, que sense datra órde del rey, no teníen que fé mes de lo que ya habíen fet; y sense esperás, sen va aná cap al rey, al que, encara que lo veiguere enfadat, no va dixá de díli lo que pensáe, y li va di:
- Rey, ¿en qué te han ofés los dos joves que allí dal, a la plassa, has manat que siguen sucarrats?
Lo rey lay va di.
Va continuá Ruggieri:
- La falta que han fet u mereix, pero no de tú; y com les faltes mereixen un cástic, aixina los benefissis mereixen recompensa, ademés de la grassia y la misericordia. ¿Saps quí són eixos a qui vols cremá?
Lo rey va contestá que no.
Va di entonses Ruggieri:
- Vull que u sápies per a que veigues cuán discretamen te abandones als impulsos de la ira. Lo jove es fill de Landolfo de Prócida, germá carnal de micer Gian de Prócida per obra de qui eres rey y siñó de esta isla; la jove es filla de Marín Bólgaro, y lo seu poder fa avui que lo teu señorío no sigue expulsat de Sicilia. Són, ademés de aixó, joves que llárgamen se han volgut y espentats per l´amor y no per lo dessich de desafiá la teua señoría, han acudit al pecat, si se pot di pecat. Per lo que ¿cóm vols féls morí cuan en grandissims plaés y presens hauríes de honráls?
Lo rey, sentín aixó y sersioránse de que Ruggieri díe la verdat, no sol no va prossedí a fé lo pijó contra ells sino que se va arrepentí de lo que habíe fet, per lo que incontinenti (a escape) va maná que los dos jovens foren deslligats de la estaca o poste y portats dabán dell; y aixina se va fé. Y habén sabut del tot la seua condissió va pensá que en honors y en dons teníe que compensá la ofensa; y fénlos vestí honorablemén, a Gianni lo va fé casás en la joveneta, y fénlos magnifics regalos o presens, ben contens los va enviá cap a casa seua, aon van sé ressibits en grandíssima festa, y mols añs van viure juns y felisos.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. Gian de Prócida




jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XXI.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

XXI.

verderol, berderol, berderol forastero, Chloris Chloris, parén del pinsá

Al voltán de Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los rossiñols, los verderols y los arrendajos (garrulus glandarius) inissiaben los seus melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben, cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprenén lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió, de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol, compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten oportuns y consecuens en lo nostre particulá estat de ánim.

A Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la vall estiguere anugada o lligada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa. No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los movimens lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixássu per lo progrés. Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de dessisió de un home, si pot sabés?
La vida ere lo pijó tirano, caudillo o dictadó conegut.
Cuan la vida l´agarre a un, li sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se organisabe tan rematadamen mal?
Lo formaché, a pesá del estat de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres. La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera despedís.

- Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que escomenso lo grado.

Y lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué diu lo estudián?".
Pero ell mirabe an terra entristit. No ñabíe res a di. Només calíe obeí.

Pero al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y tot, com si los aliviare lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:

- A vore si tornes fet un home.

- ¡Be, mosso! Tú arribarás a ministre. Entonses li ficarem lo teu nom a un carré del poble. O a la plassa. Y tú vindrás a destapá la lápida y después minjarem tots juns al ajuntamén. ¡Bona gatina eixe día!

Y Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un viu sentelleo.

La Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia de la marcha de Daniel, lo Mussol.

- Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la siudat y ve a despedís.

Y va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó, se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:

- Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res -. Que sigue pera lo teu be.

Y después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va doná peu pera desahogás o desfogás (desaufegás):

- Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar. Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al formaché, pegánli una manotada al muscle:

- Chaic, cóm passe lo tems.

Y lo formaché va di:

- No som dingú.

Y tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare que Daniel teníe un gran futur en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco. Va afegí que sen fixaren en ell. Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria. Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix, que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan ya casi se mossegabe la negra patilla  (o pulsera) se van despedí dell y lo van dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus frenetics aspavens.

Don José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de marmols y criats.

Al recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot", sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán, lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades li habíe advertit lo Moñigo:

- Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol, recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al persibí un braf intens de herba humida y de boñiga. De repén, se va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:

- ¡Mussol!

Se va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que donabe a la carretera.
Allí baix, al asfalt, en una lechera vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera extraña.

- Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di adiós a la estassió.

Daniel, lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes brillaben al sol.

- Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló inusitada.

- Mussol, ¿Ten enrecordarás de mí?

Daniel va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera oportunidat.

- Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.

(S'ha acabat.)

miércoles, 15 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.
 
Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno


 
Habén acabat la historia de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:
Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.

Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atre eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.

Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amans habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amagat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore vindre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¡Traidó, eres home mort!
Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de vindre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee vindre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
A lo que lo home va contestá:
- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.
Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:
- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va vindre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
La Siñora va contestá:
- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.
- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.
La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
Lo caballé va contestá:
- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.
La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:
- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.
 

 

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVII.

XVII.

Daniel, lo Mussol, lay perdonabe tot a la Pesteta menos lo assunto del coro; la despiadada forma en que lo va ficá en evidensia dabán dels ulls de tot lo poble y lo convensimén de ella de la seua falta de definissió sexual.

Aixó no podríe perdonálay per mil añs que vixquere. Lo assunto del coro ere lo oprobio mes gran que pot soportá un home. La infamia exigíe medides en les que demostrá la seua indiscutible virilidat. A la iglesia ya lo esperaben tots los chics y chiques de les escoles, y Trino, lo sacristá, que arrancabe agres y ploroses notes del armonio cuan van arribá. Y la asquerosa Pesteta tamé estabe allí, en una vareta a la ma, erigida, espontáneamen, en directora.

Al entrá ells, los va ordená a tots per estatura; después va eixecá la vareta per damún del cap y va di: - Anem a vore. Vull ensayá en vatros lo "Pastora Divina" pera cantál lo día de la Virgen. Anem a vore - va repetí.

Li va fé una siñal a Trino y después va baixá la batuta y los chiquets y chiquetes van cantá cada un pel seu costat:



Paass-too-raa Dii-vii-naaa

Seee-guiit yooo vuu-uull...

Cuan ya escomensaben a sintonisá les coranta dos veus, la Pesteta gran va ficá un gesto raro de dessolasió y va di:

- ¡Prou, prou! No es aixina. No es "Pas", es "Paaas". Aixina:

"Paaas-too-raa Di-vi-naa; See-guiit yooo vuuull; peer les vaa-lls y o-tee-roos; lees teuues huee-lles en poos".

Tornémi - va di.

Va pegá en la vareta a la tapa del armonio y va torná a cridá la atensió de tots.
Los muros del templo van ressoná en les agudes veus infantils.
Al poc rato, la Pesteta va ficá una cara de asco que pa qué. Después va siñalá al Moñigo en la vareta.

- Tú ten pots aná, Roc; no te nessessito. ¿Cuán has cambiat la veu?

Roc, lo Moñigo, va acachá los ulls: - ¡Qué me sé yo! Diu mon pare que ya de ressién naixcut berrejaba en veu de home. Encara que en lo cap cacho, lo Moñigo díe alló en orgull, convensut de que un home ben home té que definís desde lo naiximén.
Los primés de la escola van contestá a la seua manifestassió en unes rissetes de superioridat. En cambi, les chiquetes van mirá al Moñigo en ensesa admirassió. Al acabás l´atra proba, doña Lola va pressindí de dos chics mes perque desafinaben. Una hora después, Germán, lo Tiñós, va sé excluít tamé del coro perque teníe la veu en transisió y la Pesteta "volíe formá un coro de tiples". Daniel, lo Mussol, va pensá que ya no pintabe res allí y va voldre sé excluít. No li agradabe, ademés, tindre veu de tiple. Pero lo ensayo del primé día va acabá sense que la Pesteta creguere nessessari pressindí dell. Van torná al día siguién y la Pesteta va seguí sense excluíl. Alló se ficabe feo. Permaneixe al coro suposabe, an estes altures, una deshonra. Ere casi com dudá de que un fore mascle, y Daniel, lo Mussol, se estimabe massa la hombría pera desenténdres de aquella selecsió. Pero a pesá dels seus dessichos y de no quedá ya mes que sis chiquets mascles al coro Daniel, lo Mussol, va continuá formán part dell. Alló ere un desastre. Al cuart día la Pesteta gran, mol satisfeta, va declará:
- Se ha acabat la selecsió. Quedéu sol les veus pures. - Ne eren quinse chiquetes y sis chiquets -. Espero - se dirigíe ara als sis chiquets - que a cap de vatres se li ocurrixque cambiá la veu de aquí al día de la Virgen.

Van sonriure los chiquets y les chiquetes, prenénse en orgull alló de tindre "les veus pures". Sol se va desesperá, per lo bajinis, inútilmen, Daniel, lo Mussol. Pero ya la Pesteta estabe fotén copets a la cuberta del armonio pera cridá la atensió de Trino, lo sacristá, y les vintyuna veus pures escampaben pel templo les plegaries a la Virgen:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

seee-guiit- yoo vuu-ll

peeer les va-alls y o-te-rooos

lees teuues hue-lles en pooos.

Daniel, lo Mussol, intuíe lo que aquella tarde va passá a la eixida. Los chics descartats, capitanejats per lo Moñigo, los esperaben al atrio y al vórels eixí, van fé un corro voltán les sis "veus pures" y van escomensá a chillá de una manera repetitiva y enfadosa:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

De res va valé la intercessió de la Pesteta ni los débils esforsos de Trino, lo sacristán, que ere ya vell y estabe bastán fluixot. Tampoc van valé de res les mirades suplicáns que Daniel, lo Mussol, li dirigíe al seu amic Roc. An este trance, lo Moñigo se olvidabe hasta de les mes elementals normes de la bona amistat. Al fondo del grupo agressó bullíe un despecho irreprimible per habé sigut excluíts del coro que cantaríe lo día de la Virgen. Pero aixó no importabe res ara. Lo importán ere que la virilidat de Daniel, lo Mussol, estabe en entredit y que teníe que tráurela a flote an aquella borrasca.

Aquella nit al gitás va tindre una idea. ¿Per qué no cambiabe la veu al cantá lo "Pastora Divina"? De esta manera la Pesteta lo excluiríe com a Roc, lo Moñigo, y com a Germán, lo Tiñós. Ben pensat ere la exclusió de este lo que mes li molestabe. Después de tot, Roc, lo Moñigo, sempre habíe estat per damún dell. Pero lo de Germán ere diferén. ¿Cóm habíe de conservá lo seu rango y la seua jerarquía dabán de un chic que teníe la veu mes forta que ell? Dessididamen teníe que cambiá la veu y sé excluít del coro abáns del día de la Virgen. Al día siguién, al escomensá lo ensayo, Daniel, lo Mussol, va carraspejá, buscán un efecte falso a la seua veu.
La Pesteta va tocá lo armonio en la punta de la vareta y lo cántic va escomensá:

Paaas-too-ra Di-vii-naaa

Seee-guit yoo vuu-ull...

La Pesteta se va pará en sec. Arrugabe lo nas, llarguíssim, com si li molestare una pudina. Después va arrugá lo fron com si algo no cuadrare en lo que ella esperabe y se sentiguere incapás de localisá la raó de la defissiensia. Pero al segón intento va apuntá en la vareta al Mussol, y li va di, molesta:

- Daniel, ¡caramba!, dixa de engolá la veu o te fótego una clatellada.

Habíe sigut descubert. Se va ficá roch pel sol pensamén de que los demés pugueren creure que preteníe sé un home per mich de un artifissi. Ell, pera sé home, no nessessitabe fingí. U demostraríe a la primera oportunidat. A la eixida, Roc, lo Moñigo, capitaneján lo grupo de "veus impures", los va voltá en lo seu estribillo:

- ¡Chiquetes, mariques! ¡Chiquetes, mariquites! ¡Chiquetes, mariques!

Daniel, lo Mussol, teníe ganes de plorá. Se va aguantá, sin embargo, perque sabíe que la seua dudosa virilidat acabaríe solsínse si plorabe dabán del grupet de energúmenos de "les veus impures". Aixina va arribá lo día de la Virgen. Al despertás aquell día, Daniel, lo Mussol, va pensá que no ere tan roín tindre la veu fina als deu añs y que tems de sobres tindríe de cambiála. No ñabíe cap raó per a sentís trist y humillat. Lo sol entrabe per la finestra del seu cuarto y allá dallá lo Pic Rando pareixíe mes alt y majestuós que de costum. Als seus oíts arribabe lo estampit dels cohets y les notes desafinades de la charanga baixán la costa. Allá lluñ, a intervalos, se persibíen los tocs de la campana, donada per don Antonino, lo marqués, cridán a missa majó. Al peu del llit teníe lo seu traje nou, ressién planchat, y una camisa blanca, escrupulosamen rentada, que encara fée auló a blavet y a sabó. No. La vida no ere trista. Ara, acolsat a la finestra, podíe comprobáu. No ere trista, encara que mija hora después tinguere que cantá lo "Pastora Divina" desde lo coro de les "veus pures". No u ere, per mes que a la eixida "les veus impures" los digueren chiquetes y mariques. Un polset dorat, de plenitut vegetal, voltabe la vall, les seues dilatades y vastes formes. Fée auló a la frescó dels prats, encara que se adivinabe al repós absolut del aire un día calurós. Deball de la finestra, a la pomera mes próxima del hort, una cagarnera fée gorgoritos y saltabe de rama en rama. Ara passabe la charanga per la carretera, cap al Chorro y la casa de Quino, lo Manco, y una caterva de chiquets la seguíe soltán crits y fen curumbeles. Daniel, lo Mussol, se va amagá dissimuladamen, perque casi tots los chiquets que acompañaben a la charanga eren del grupo de "veus impures". En seguida sen va aná cap a missa. Los siris chisporrotejaben al altá y les dones lluíen los seues vestits. Daniel, lo Mussol, va puchá al coro y desde allí va mirá fixamen los ulls de la Virgen. Díe don José que, a vegades, la imache mirabe als chiquets que eren bons. Podríe sé per les flames tremoloses de les veles, pero a Daniel, lo Mussol, li va pareixe que la Virgen aquell matí enfocabe los ulls cap an ell y lo mirabe. Y la seua boca sonreíe. Va sentí un tremoló y entonses li va di, sense moure los labios, que li oferíe lo "Pastora Divina" pera que "les veus impures" no sen enrigueren dell ni lo motejaren. Después del Evangelio, don José, lo mossen, que ere un gran san, va pujá al púlpito y va escomensá lo sermó. Se va sentí un carraspeo als bangs dels homens y instintivamen Daniel, lo Mussol, va escomensá a contá les vegades que don José, lo mossen, díe "en realidat". Encara que ell no jugabe a pares o nones. Pero don José díe aquell matí coses tan majes, que lo Mussol va pedre la cuenta.

- Fills, en realidat, tots tenim un camí marcat a la vida. Tenim que seguí sempre lo nostre camí, sense renegá dell - díe don José -. Algúns pensaréu que assó es ben fássil, pero, en realidat, no es aixina. A vegades lo camí que mos siñale lo siñó es aspre y du. En realidat assó no vol di que eixe no sigue lo nostre camí. Deu va di: "Agarréu la creu y seguíume". "Una cosa tos puc assegurá - va continuá -. Lo camí del siñó no está allí aon se amaguen a la espessura al tardet los mossos y les mosses. En realidat, tampoc está a la taberna, aon datres van a buscál los dissaptes y los domenges; y tampoc está al horta aon algúns entrecaven les pataqueres o afeiten les barbes dels panissals los díes de festa. Deu mateix, en realidat, va creá lo món en sis díes y al séptim va descansá. Y ere Deu. Y com Deu que ere, en realidat, no estabe cansat. Y, sin embargo, va descansá. 

Va descansá pera enseñámos als homens que lo domenge se teníe que descansá.
Don José, lo mossen, parlabe aquell día, sense duda, inspirat per la Virgen, y parlabe suavemen, sense estridensies. Va prosseguí dién coses del
camí de cada un, y después va passá a considerá la infelissidat que a vegades portabe lo apartás del camí marcat per lo siñó per ambissió o sensualidat. Va di coses inextricables y confoses pera Daniel. Algo aixina com que un pidolán o mendigo podíe sé mes felís sense sabé cada día si tindríe algo que portás a la boca, que un ric a un suntuós palau ple de mármols y criats.
"Algúns - va di - per ambissió, perden la part de felissidat que Deu los teníe assignada a un camí mes sensill. La felissidat - va acabá - no está, en realidat, a lo mes alt, a lo mes gran, a lo mes apetitós, a lo mes excelso; está en acomodá les nostres passes al camí que lo siñó mos ha siñalat a la terra. Encara que sigue humilde". Va acabá don José y Daniel, lo Mussol, va perseguí en los ulls la seua menuda silueta hasta lo altá. Volíe omplís los ulls dell, de la seua presensia carnal, pos estabe segú de que un día no massa lluñ ocuparíe una hornacina a la parroquia. Pero no siríe ell mateix, entonses, sino una talla de fusta o una figura de escayola detestablemen pintada. Casi li va sorpendre lo soroll del armonio, activat per Trino, lo sacristá. La Pesteta estabe dabán dells, en la vareta a la ma. Les "veus pures" se van aclarí la gola. La Pesteta va pegá en la vareta al armonio y Trino va empendre los compasos preliminás del "Pastora Divina". Después van soná les veus pures, acompassades, meticulosamen controlades per la batuta de la Pesteta:

Paaas-too-raa Di-vii-naaa

seee-guit yoo vuu-ull

peeer les vaa-lls y o-te-rooos

lees teeues hue-llees en pooos.

La teuua grey des-va-lii-daa

gee-meg-aan tee im-plo-ree,

ees-cool-taa, Sii-ñoo-raa,

lo seu ar-dén claa-moor....

Cuan va acabá la missa, la Pesteta los va felissitá y los va obsequiá en un chupete a cada un. Daniel, lo Mussol, sel va guardá a la burchaca subreptissiamen, com una vergoña. Ya al atrio, dos envejosos li van di al passá "chiqueta, mariquita", pero Daniel, lo Mussol, no los va fé cas. Sértamen, sense lo Moñigo guardánli la esquena, se sentíe blanet y indeféns. A la porta de la iglesia la gen parlabe del sermó de don José.
Un poc apartada, a la esquerra, Daniel, lo Mussol, va vore a la Mica. Li va sonriure ella.

- Hau cantat mol be, mol be - va di, y lo va besá al fron.

Los deu añs del Mussol se van ficá ansiosamen de puntetes. Pero va sé en vano. Ella yal habíe besat. Ara la Mica tornabe a sonriure, pero no ere an ell. Se arrimabe an ella un home jove, prim y vestit de dol. Los dos se van agarrá de la ma y se van mirá de una manera que no li va agradá al Mussol.

- ¿Qué te ha paregut? - va di ella.

- Enchisadó; tot enchisadó - va di ell.

Y entonses, Daniel, lo Mussol, apenat per no sabíe quín extrañ pressentimén, se va apartá dells y va vore que tota la gen se donabe colsades y copets y miraben de un costat al atre de reull y se díen en veu baixa: "Mira, es lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", "¡Collóns! Ha vingut lo novio de la Mica", "Es guapo lo novio de la Mica", "No está mal lo novio de la Mica". Y dingú apartabe los ulls del home jove prim y vestit de dol, que teníe entre les seues les mans de la Mica. Va compendre entonses Daniel, lo Mussol, que sí ñabíen prou motius pera sentís mal aquell día, encara que lo sol brillare a un sel esplendorós y cantaren los muixóns a la malea, y foradaren la atmósfera en les seues melancóliques campanes les esquelles de les vaques y la Virgen li haguere mirat y sonreít. Ñabíen motius pera está trist y pera desesperás y pera dessichá morís y algo notabe ell que se desgranabe amenassadoramen al seu interió.
Per la tarde va baixá a la romería. Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, lo acompañaben. Daniel, lo Mussol, seguíe trist y deprimit; sentíe la nessessidat de desahogás. Al prat fée auló a churros y a aglomerassió de gen; a alegría congestiva y vital. Al sentro estabe la cucaña, deu metros mes alta que datres añs. Se van pará dabán della y van contemplá los vanos intentos de dos mossos que no van passá dels primés metros. Un home borracho siñalabe en un dit la punta de la cucaña y díe:

- Ñan allí sing duros. Lo que pujo y los baixo que me convido.

Y sen enríe en un cloqueo contagiós. Daniel, lo Mussol, va mirá a Roc, lo Moñigo.

- Vach a pujá yo - va di.

Roc lo va picá:

- A que no ñan collóns.

Germán, lo Tiñós, li va di en precaussió:

- No u faigues. Te pots matá.

Lo va espentá la seua dessesperasió, un vago afán de emulá al jove enlutat, als chiquets del grupo de "les veus impures". Va saltá al trong y va pujá, sense esfors, los primés metros. Daniel, lo Mussol, teníe com un foc mol viu al cap, una mescla rara de orgull ferit, vanidat desperta y desesperansa. "Abán - se díe -. Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". "Dingú sirá capás de fé lo que tú faigues". Y seguíe puchán, encara que los músculs li coíen ya. "Pujo perque no me importe caure". "Pujo perque no me importe caure", se repetíe, y al arribá a la mitat va mirá cap a baix y va vore que tota la gen del prat estabe pendenta dels seus moviméns y va experimentá vértig y se va agarrá afanosamen al trong. No obstán, va seguí puján. Los músculs escomensaben a ressentís del esfors, pero ell continuabe puján. Ere ya com una escarabicha als ulls dels de deball. Lo trong va escomensá a oscilá com un abre gronsat pel ven. Pero no teníe temó.
Li agradabe está mes prop del sel, podé tratá de tú al Pic Rando. Se li enervaben los brassos y les cames. Va sentí un crit a baix y va torná a mirá cap aball.

- ¡Daniel, fill!

Ere sa mare, imploránlo. Al seu costat estabe la Mica, angustiada. Y Roc, lo Moñigo, disminuít, y Germán, lo Tiñós, al que acababe de rebassá a la jerarquía, y lo grupo de "les veus pures" y lo grupo de "les veus impures", y la Pesteta gran y don José, lo mossen, y Paco, lo ferré, y don Antonino, lo marqués, y tamé estabe lo poble, en les seues teulades de pizarra oferín la seua mate superfíssie al sol. Se sentíe com embriagat; espentat per una ambissió insassiable de domini y potestat. Va seguí puján sord a les reconvensións de baix. La cucaña ere allí mes prima y se tambalejabe en lo seu pes com un home engatinat. Se va abrassá al tocho frenéticamen, sentín que siríe impulsat contra los montes com lo proyectil de un fonévol o catapulta. Va pujá mes. Casi tocabe ya los sing duros donats per "los Ecos del Indiano". Pero los músculs li coíen, se li despellotaben, y los brassos apenes teníen ya forses. "Mira, ha vingut lo novio de la Mica", "Míratel, lo novio de la Mica", se va di, en rabia mentalmen, y va pujá uns sentímetros mes.
¡Li faltabe tan poc! A baix reinabe un silensio expectán. "Chiqueta, marica; chiqueta, mariquita", va rossegá, y va pujá un poc mes. Ya estabe a la punta. Lo vayvé de la cucaña aumentabe allí. No se atrevíe a soltá la ma pera agarrá lo galardón. Entonses va arrimá la boca y va mossegá lo sobre en furia. No se va sentí a baix ni un aplausso, ni una veu. Gravitabe sobre lo poble lo pressagi de una desgrassia. Daniel, lo Mussol, va escomensá a baixá. A mitat del trong se va sentí baldat, y entonses va dixá de fé presió en les cuixes y va rellissá rápidamen pel trong ensabonat, y va sentí que se li enseníen les cames y que la sang saltabe dels músculs en carn viva. De repén se va vore an terra firme, rodejat de un clamor escandalós, esplanissades que li feríen la esquena y cops a la galta y besos y llágrimes de sa mare, tot mesclat. Va vore al home enlutat que portáe del bras a la Mica y que li díe, sonrién: "Bravo, mosso". Va vore al grupo de "les veus impures" anássen en lo cap cacho. Va vore a son pare, fotén brassillades y renegánlo y soltán chorros de paraules absurdes que no enteníe. Va vore, al final, a la Uca-uca corre cap an ell, abrassásseli a les cames magullades y arrencá en un torrén de llágrimes incontenibles...

Después, de tornada cap a casa, Daniel, lo Mussol, va cambiá un atra vegada de pareixe aquell día y se va di que no teníe cap motiu pera está trist. Después de tot, lo día ere radián, la vall estabe hermosa y lo novio de la Mica li habíe dit sonrién: "¡Bravo, mosso!".