Mostrando las entradas para la consulta Masmut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Masmut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 7 de octubre de 2023

Guillaume Adhémar, Guilhem Ademar, Azemar, Ademars, Azemars,

Guillaume Adhémar.

Guillaume Adhémar, Guilhem Ademar, Azemar



I.

El temps d' estiu quan par la flors el bruelh,
E son braidiu li auzelhet d' erguelh,
Ai pessamen d' amor que m dezacuelh,
Que nulha re tan no dezir ni vuelh.
Ai! douss' amia,
Mala us viron mey huelh,
Si chauzimens no m guia.

Veiaire m' es qu' ieu no sui selh que suelh,
Si m' a sospris us grans mals don mi duelh,
Don ieu murrai, si la dolor no m tuelh
Ab un dous bais dins cambra o sotz fuelh.
Ai! douss' amia,
Mala us viron mey huelh,
Si chauzimens no m guia.

Membre us, domna, quan me detz senhoriu,
De vos servir m' autrei tan cum ieu viu;
Tortz es si us prec, qu' anc ren no vos forfiu;
Ja no m poscan dan tener enemiu.
Ai! douss amia,
Qu' a son coral amiu
Non deu hom far guandia.

Neguna res non es tan fort esquiu
Cum es d' amor lauzenjador braidiu
Qu' aya poder que menta so que pliu,
Mas fos verais e tengues so que diu.
Ai! douss' amia,
Qu' a son coral amiu
Non deu hom far guandia.

Ieu ai ja vist home que conoys fort,
Et a legit nigromansi' e sort,
Trahit per femn' a peccat et a tort;
Et ieu lasset no m' en tenc per estort.
Ai! douss' amia,
Guidatz me a bon port;
Si dieus vos benezia.

Jamais no vuelh chant ni ris ni deport
S' eras no m fai la belh' ab si acort;
Pres n' ai lo mal don cug qu' aurai la mort,
Si 'n breu de temps no fai de que m cofort.
Ai! douss' amia,
Guidatz me a bon port;
Si dieus vos benezia.

II.

S' ieu conogues que m fos enans
Vas l' amor mi dons vers ni sos,
Mout en fora plus volentos
De far que non es mos talans:
E pero no m' en vuelh gequir,
Ans am mais en perdo chantar
De lieys, qu' autr' amor conquistar.


D' aquesta sui fizels amans,
E no 'l serai fals ni ginhos;
Quar non estai de cel en jos
Negun' ab belhazors semblans,
A cui dieus donet lo chauzir
Del mon, per que 'l fai leu triar;
Lieys prec e tot l' als lays estar.

Ben say que ja non er mos dans,
Quar l' am mais d' autra re qu' anc fos;
Qu' elha es tan ensenhada e pros
Que del tot m' er guazardonans;
E 'l guazardo non puesc falhir,
Quar ab un ris me pot payar,
S' ieu n' era estatz pres oltra mar.

Q' us paucs de ben m' es de lieys grans,
Quan l' en ai, mout en sui joyos;
E greus trebalhs e perilhos
Quan m' en ve, ges no m sembl' afans:
Doncx, quon o sai? quar o aug dir;
Amicx ai que m volon jurar
Que pen' aisso que leu me par.

Tant es cortez' e benestans,
E riqu' e de belhas faissos,
Qu' ieu n' ay estat mout cossiros
Loncs temps, e mos cors sospirans;
Quar ja de lieys non pot mentir
Nuls hom que la vuelha lauzar,
Ni ver dir, si la vol blasmar.

Quoras qu' ieu fos grieus ni pezans,

Ni abruzitz, ni nualhos,
Eras suy bautz e delechos,
E vau ves lieys far sos comans:
E si 'lha me vol obezir,
No m lays dieus de lieys tan lonhar

Que no m trobe ses trop sercar.


Per lieys m' en perdra 'l
reys Ferrans
E las cortz e 'ls dos e 'ls baros,
Non per aver, ni per mancos,
Ni per cavalhs, ni per bezans:
Que res tan cum lieys non dezir;
E no m pot nulhs hom estancar,
Si no m fai penre o liar.

E prec mi dons, al vers fenir,
Cui sui hom per vendr' e per dar,
Que pes d' En Guillem Ademar.

III.

Non pot esser suffert ni atendut
Qu' ades non chan, pus estius vey tornat,
E li vergier cum si eron canut
Pareysson blanc, e verdeyon li prat.
Adoncx m' a si conquistat un' amors,
Sol per respieg d' un covinen que m fe;
Guardatz que feira s' agues del fag re,
Qu' a penas denh' ab autr' aver solatz.


Al sieu ops m' a de bon cor retengut
Selha que m' a per amic conquistat;
Qu' assatz m' a mielhs en breu temps conogut
Que tals on ai lonc termini ponhat;
Q' us reproviers me ditz dels ancessors:
Qui temps espera e no fai quan temps ve,
S' el temps li falh, ben estai e cove;
Que loncs espers a manhs plagz destorbatz.

Ab aisso m' a joy e deport rendut,
E mon saber tenc endreg meluyrat;
Qu' en aquest mot cug aver entendut,
Que m vol en breu far ric de s' amistat.
Aisso conosc ben dels lauzenjadors
Quan mi cugeron far mal, m' an fait be,
E grazisc lor de la mala merce,
Quar suy de lieys estortz et escapatz.

Anc non auzis son par plag avengut
Ad home viu, auiatz cum es anat:
Qu' a doble m' an miey enemic valgut
Que no feiron, si m' aguesson amat:
E fon ancmais en aissi valedors,
Qu' ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me;
Pero trag m' an de tal loc on jasse
Suffrira afan, e fora perilhatz.


Eras ai ieu a bon port de salut,
Fe qu' ieu vos dei, mon navei aribat,
Et ai lo plom e l' estanh recrezut,
E per fin aur mon argent cambiat;
Qu' autreiat m' a una de las gensors
Donas del mon, e ges no m dessove
Que m don s' amor, e d' un baizar m' estre;
Et es tant pros q' us reys en for' honratz.


E per aisso tenc me per ereubut,

E non envei el mon nulh home nat,

Si m vol mi dons tener vestit o nut,

Baizan lonc se, en luec de mollerat:

Anc no fon fag al mieu par tals honors

Cum er a mi, s' en aissi s' esdeve;

Qu' el sieu cors blanc, gras e chauzit e le

Remir baizan, ni m tenc entre mos bratz.


Si 'l
reys N Amfos cui dopton li Masmut,
E 'l mielher
coms de la crestiantat
Mandesson ost, pus be son remazut,
Al nom de dieu farian gran bontat,
Sobr' els Paians Sarrazins trahidors;
Ab que l' us d' els menes ensems ab se
Marit gelos qu' inclau e sera e te,
Non an peccat non lur fos perdonatz.

Ieu remanrai e non irai alhors,
Ni virarai vas autra part mon fre;
E ja negus no m demande per que,
Quar ja per elhs non serai descelatz.


//

Guillaume Ademar (Guilhem Ademar en occitan) (1190/1195–1217) était un troubadour de Gévaudan.

Fils d'un chevalier de Meyrueis, donc d'origine noble, mais pauvre, il passe sa vie entre les cours d'Albi, de Toulouse, de Narbonne, et de Catalogne.
Il obtient durant sa vie une importante réputation, au point qu'un autre troubadour, Monge de Montaudon (le Moine de Montaudon), en fait la satire. Il entre dans les ordres à la fin de sa vie.

Nous possédons de lui seize poèmes, quatorze chansons, un sirventès, et une joute (partiment) avec Eble d'Ussel. Ses chansons sont ses œuvres les plus renommées. Souvent pleines d'humour, il s'y inspire de la poésie d'un de ses plus illustres contemporains: Arnaud Daniel.

Une chanson nous est resté avec sa mélodie.

//

Guilhem Ademar (Old Occitan [ɡiˈʎɛm adeˈmaɾ]; also spelled Guillem, Adamar, or Azemar; fl. 1190/1195–1217) was a troubadour from the Gévaudan in France. He travelled between the courts of Albi, Toulouse, Narbonne, and Spain. He achieved fame enough during his life to be satirised by the nobleman and monk, Monge de Montaudon. Guilhem entered holy orders towards the end of his life. Sixteen poems—fourteen cansos, a sirventes, and a partimen with Eble d'Ussel—form his surviving corpus. His cansos are his most famous pieces. Usually humorous, several mock the poetry of Ademar's more illustrious contemporary Arnaut Daniel. One canso survives with a tune.

According to his vida, Guilhem was the son of a poor knight from Meyrueis (Maruois), the lord of which castle created him a knight. He was an eloquent man who "knew well how to invent (trobaire) poetry." When he was no longer able to support himself as a knight he took to minstrelsy and "was greatly honoured by all the high society." Towards the end of his life he joined the Order of Grandmont (Granmon).

Guilhem Ademar's career can be dated from a reference in a poetic satire of contemporary troubadours by the Monge de Montaudon around 1195. The Monge playfully insults Guilhem as a "bad joglar" who always wears old clothes and whose lady has thirty lovers. The earliest reference to a
W. Ademars, a petty noble of the Gévaudan, occurs in 1192, though this figure, who (variously as Ademars or Azemars) appears in documents until 1217, cannot be definitively identified with the troubadour.

One of Guilhem's more famous pieces is Non pot esser sofert ni atendut, a sensuous canso of courtly love wherein he is wishing that his lady's husband would go far away. It has presented a riddle for its dating through references to two Spanish kings: a rey Ferrans ("king Ferdinand") and reis N'Amfos, cui dopton li masmut / e.l mieiller coms de la crestiantat ("king Don Alfonso, whom the Almohads fear / and the greatest count in Christendom"). Ferrans may be either Ferdinand II of León (died 1188) or Ferdinand III of Castile (began reigning in 1217), both of whom present difficulties because their reigns lie outside the usual dating of Guilhem's career. The Alfonso could be Alfonso II of Aragon (contemporary with Ferdinand II), who was also the Count of Barcelona. It could also be Alfonso IX of León, Ferdinand II's successor, whose kingdom lay about as far away as Guilhem could possibly hope to send his lover's husband; or Alfonso VIII of Castile, whose exploits against the Almohads culminated in the definitive victory at Las Navas in 1212. Since Guilhem wrote a poem sometime between 1215 and 1217 in which he referred to Raymond VI of Toulouse as En Raimon, mon seigner ("Lord Raymond, my lord"), it has also be posited that the mieiller coms referred to in the previous work is Raymond, who was with Alfonso at Las Navas in 1212. Guilhem may thus have had in mind the events of Las Navas and been writing at a time after Ferdinand III's succession. Guilhem may have even been at Las Navas with Raymond.

Guilhem's poetry is in general light, easy-going, and characterised by irony. Like Peire Raimon, his contemporary at the court of Raymond VI of Toulouse, he seems to have been influenced by (and perhaps had an influence on) Arnaut Daniel. Guilhem's lone surviving piece of music is neumatic in texture and motivic in phrasing.

In his primary love songs, Guilhem praises two ladies, one from Albi (Na Bona Nasques, a pet name) and another from Narbonne (Beatriz, perhaps her real name). Despite this, Guilhem has been accused of misogyny for his poem El temps d'estui, qan par la flors el bruoill. His love song Ben for'oimais sazos e locs is written as a message to his lover to be delivered by her porter, who is strictly warned to follow through. In his only sirventes, Ieu ai ja vista manhta rey, Guilhem moralises in a slightly Marcabrunian fashion on how loyal and generous suitors are rejected in favour "fools and misers".

Aubrey, Elizabeth. The Music of the Troubadours. Indiana University Press, 1996. ISBN 0-253-21389-4.

Egan, Margarita, ed. and trans. The Vidas of the Troubadours. New York: Garland, 1984. ISBN 0-8240-9437-9.

Riquer, Martín de. Los trovadores: historia literaria y textos. 3 vol. Barcelona: Planeta, 1975.

miércoles, 12 de abril de 2017

Desiderio Lombarte Arrufat

Desiderio Lombarte Arrufat (Peñarroya de Tastavins (Matarraña, Aragón), 1937 - Barcelona 1989) fue un escritor e investigador español en dialecto catalán.

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán



http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/lombarte-arrufat-desideri

http://www.vilaweb.cat/noticia/4208571/20140829/homenatge-lescriptor-desideri-lombarte-franja-ponent.html


Nace en el Mas del Molinar, situado en el término de Peñarroya de Tastavins, en plena Guerra Civil Española. Cuando finaliza la escuela de su pueblo, debe marchar interno a Alcañiz para estudiar el bachillerato elemental. Después, vuelve a casa y trabaja de labrador en la finca familiar. Son unos años muy duros para el mundo agrario y esta situación se agrava a raíz de la fuerte helada del 1956. El año siguiente, a los diecinueve años, emigra a Barcelona, como tantos otros jóvenes de la zona, donde se quedará a vivir manteniendo un estrecho contacto con su pueblo. Se casa con Rosalía, de la misma población, con quien tiene tres hijas y trabaja como delineante. A los cuarenta y cuatro años, la gravedad de su estado de salud, con afecciones renales y cardíacas y la crisis en el sector de la construcción le obligan a dejar el trabajo. Ante estos problemas, Desideri responde dedicándose a su gran pasión: escribir e investigar. Así, su trayectoria como escritor se concentra en los diez últimos años de su vida. Una década prodigiosa, corta pero intensa, durante la cual produce una extensa y variada obra. En 1989, a los cincuenta y tres años, le llega la muerte cuando estaba en el momento más rico y prolífico de su trayectoria literaria. Es uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en dialecto catalán en Aragón. Literariamente es un hombre completo: destaca como poeta, pero también escribe teatro y novela, hace trabajos de búsqueda histórica y antropológica, artículos de opinión, además de numerosos dibujos para ilustrar sus trabajos. Con un lenguaje popular y aparentemente sencillo, escribe principalmente sobre temas relacionados con su tierra natal: las tradiciones, el paisaje, la gente, la villa, las leyendas, la historia, los sentimientos... Un mundo rural que desaparece y que él recupera a través del ritmo de la palabra, con una mirada nostálgica y romántica, pero también reflexiva y a veces crítica e irónica. También fue un importante dinamizador cultural que participó en los movimientos culturales que emergen con fuerza en los años ochenta con la ilusión de la democracia. Entre otras cosas, trabajó mucho por la dignificación de su lengua en Aragón y fue miembro fundador y vicepresidente de la Asociación Catalanista del Matarraña y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso del dialecto catalán (1986). Publicó en todo tipo de soportes: revistas culturales, diarios, programas de fiestas de las poblaciones de la comarca, etc.

Sólo vio dos libros publicados y la mayor parte de su obra ha sido publicada a partir de los años noventa, tras su muerte. Recibió ayudas para la búsqueda y la publicación, tanto desde el gobierno de Aragón como de Cataluña.

PoesíaEditar

  • Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Colección Pa de casa, Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, Zaragoza 1987.
  • Romanços mai contats. Boires i borrims, Gobierno de Aragón. Colección Literaturas de Aragón, Zaragoza 1994.
  • A l’ombra de les roques del Masmut, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1991.
  • Sentències comentades. Voldria ser, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1993.
  • Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, Ed. Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1995.
  • Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 1999.
  • Ataüllar el món des del Molinar, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2000.

Teatro (1983-1985)Editar

  • Pena-roja i Vallibona, pobles germans, Colección Pa de casa, Ed. Dirección General de Aragón, Departamento de Cultura i Educación, Zaragoza 1987.
  • Teatre inèdit, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Sisalls Edicions, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1992.

Narrativa (1986-1987)Editar

  • Memòries d’una desmemoriada mula vella, Sírius edicions, Calaceite 1997.
  • A ti no te conozco, Boletín del CESBA (Centro de Estudios Bajo Aragoneses, núm 7). Alcañiz, 1995, p. 199-213.

Investigación (1981-1989)Editar

  • Masos del Matarranya i Pena-roja, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña (inédito).
  • Firmes de notaris i altres personatges que van viure o van estar a la vila de Pena-roja (inédito)
  • 600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña.
  • Pena-roja, una vila a la frontera, Ed. Associació Cultural Tastavins, Alcañiz 1999.

Dibujo (1981-1989)Editar

  • Històries d’Ilercavons (comic), Associació sorolla’t, n°. 6, marzo, Calaceite, 1989, p.21-22.
  • Pena-roja: cases i carrers, noms i malnoms y Mapa toponímic del terme d’Aiguaviva, Associació sorolla’t, n°. 11, desembre, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite, 2000.

BibliografíaEditar





La llengua que parlem és clara i forta,
i és dolça si convé, i és falaguera
i és jove com un brot de primavera,
i és vella com l’hivern, i no està morta.

Rere l’Any Joan Vinyoli, celebrant el centenari del naixement del poeta, aquest 2014 ens du d’altres commemoracions literàries, com ara el 25è aniversari de la mort de Desideri Lombarte, el poeta del Matarranya. Nascut el 1937 al Mas del Molinar, del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya (en les terres que, des d’una visió central dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja), l’obra de Lombarte no té, sens dubte ni el to ni tampoc la voluntat de la de Vinyoli, però, malgrat que la seva dedicació a la producció literària va ser malauradament breu (bàsicament els darrers deu anys de la seva vida), el seu interès és indiscutible.
Activista cultural, poeta, autor teatral, narrador, historiador, assagista i dibuixant, el gruix de la seva obra, encara, va ser publicat pòstumament. Després d’anys d’una perllongada malaltia, Desideri Lombarte va morir a Barcelona, on residia i on havia treballat de delineant, el  1989.
La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.
Quan no quedarà res,
quan morts els rius blanquejaran les gleres,
eixuts ullals, seques les fenasseres.
Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.
Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.
Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedar.
És, precisament, la paraula allò que defineix la poesia.  La poesia de l’individu que, com tants altres poetes catalans (també de la seva generació de postguerra), ens parla d’ell mateix. De la seva malatia, en aquest sonet de versos blancs –que repeteix, precisament, “vida” com a paraula final del primer vers dels dos quartets, gairebé un mot-rima:
LA VIDA SE ME’N VA
 
Entre els dits de les mans se m’escola la vida,
i l’abundós ullal s’eixugarà a l’estiu.
La vida se me’n va a costes avall furienta,
mentre, tossut de mi, pujo la costa amunt.
 
L’últim raig de l’ullal, l’últim alè de vida,
l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollarà,
no serà per ningú, que es perdrà per la costa
entre motes de jonça i fenasseres seques.
 
A la terra tornat el que ve de la terra,
el que a la terra dec pago amb bona moneda,
amb moneda corrent, corrent costes avall.
 
Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,
a la jonça del prat ell pagaria el deute,
que jo, amb l’últim alè, m’ho deixo tot pagat.

Poesia d’adagis juganers. Llengua i entorn:
SOROLLA’T I POCA SON
 
SOROLLA’T i poca son,
ja s’ha acabat lo dormir,
espavila’t, que si dorms,
de net no en farem un dit.
 
SOROLLA’T i fes sorolla
i als sords fot-los un bon crit
que si et quedes com un poll,
callat, banyat i arrupit,
encara aniràs al roll,
al roll dels pobres d’esperit.
 
SOROLLA’T i fes camí,
camí de la llibertat,
llibertat de dir o no dir.
I dient la veritat, a la nafra posa el dit.
 
I no parlos per parlar,
si parles, parla amb sentit:
agre, dolç, moll o enfurit.
SOROLLA’T. Si estàs parat,
te quedaràs ensopit.
 
Poesia de la quotidianitat, d’un passat que roman:
Ni llum, ni foc, ni caliu,
ni foc, ni cendra calenta.
Ni un rosegonet de pa
al cul de la panereta.
Ni aigua al cànter i a l’armari,
ni gota d’oli a l’olleta.
Al carrer flors i violes,
i al balcó clavellinera,
i a dins de casa ni un ral,
i a fora la gran fatxenda.
Aparences de cristiana
quan va a missa primera,
i quan vas al de nitet,
i puges la costereta,
a on vas, que no ho sàpiga ningú?
A on vas, que vas tan contenta?

Món rural, passat, territori… sí. També ironia i actitud crítica, gens complaent, en aquest altre sonet:

MOROS I CRISTIANS
 
De damunt de la roca miro el pla
i veig atrafegats cristians i moros,
uns porten les espases a la mà,
altres guanyen perquè trumfen els oros.
 
Per un trosset de terra de secà
vendrien a son pare i a sa mare;
per un bocí de pa, si ne’ls faltare,
li treurien la sang a son germà.
 
I per hausir una dona, si convé,
traeixen a l’amic, i satisfets,
amb el cap alt passegen pel carrer.
 
De damunt de la roca els miro i veig
com trafeguen pel pla i per la vall verda,
i s’omplen de misèria i pasten merda.
Per mantenir el record de la seva petjada al Matarranya (d’on sempre es va sentir tot i els anys a Barcelona) i posar en valor la seva obra dins la literatura catalana, diverses entitats de la comarca han convocat l’Any Desideri Lombarte, “l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja”, com diuen els seus convocants. Són: l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori. Podeu trobar les activitats de l’Any al blog Celebrem l’Any Desideri Lombarte.

any lombarte

Obra poètica
1991: A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera
1993: Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull
1994: Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa
1995: Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull
1999: Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull
2000: Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull
Teatre
1992: Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera
Narrativa
1997: Memòries d’una desmemoriada mula vella. 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008
2010: Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet
Assaig històric
1990: 600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent
1999: Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja

NOTES
  • Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF
  • Túrnez& Sessé han musicat poemes de Lombarte en alguns dels seus discos. Aquí en teniu el llistat. Us podeu descarregar-ne una: Ara vindrà



EL INSTITUTO DE ESTUDIOS TUROLENSES EDITARÁ DIECINUEVE

PUBLICACIONES EN EL AÑO 2018.
EL CONSEJO RECTOR HA DADO LUZ VERDE AL PRESUPUESTO DEL

PRÓXIMO AÑO, QUE ASCIENDE A MÁS DE 560.000 EUROS.
Para algo está Carlos Sancho Meix, ascumita, en el IET.

El dialecto catalán necesita dinero para su invasión. Mientras, en el Matarraña NO hay pediatra, los niños y niñas y sus padres tienen que ir a Alcañiz. (y además los libros en la Ascuma están agotados de esperar el fin "exhaurits" dicen los modorros aragoneses catalanistas miembros de ese nido de ratas.

El Consejo Rector del Instituto de Estudios Turolenses (IET), organismo dependiente de la Diputación Provincial de Teruel, ha dado luz verde al presupuesto de la entidad y también a calendario de publicaciones que desarrollará el organismo para el próximo año 2018. Lo ha hecho en la reunión mantenida este martes, en la que se ha anunciado que serán diecinueve las que saldrán a la luz en los próximos doce meses.
La cita, a la que ha asistido el vicepresidente primero de la Diputación Provincial de Teruel, Joaquín Juste, ha servido a su vez para dar el beneplácito a las cuentas de 2018, que ascienden a un total de 560.677,91 euros. Esa cuantía, de la que la Institución provincial aporta el 83% del total (el resto procede del Gobierno de Aragón, los ayuntamientos de Teruel y Alcañiz, así como otras entidades), va a permitir que el IET siga estando situado como uno de los centros de estudio más importantes de Aragón y que su compromiso de difusión e investigación de la historia y la cultura de toda la provincia se mantenga inalterable.
A los ya tradicionales dos números de la Revista Teruel, publicación de carácter especializado en la que se profundiza en asuntos científicos y humanísticos, un área en cada número; se pueden añadir los tres ejemplares de la Revista Turolenses o los cuatro números de la Revista Turia. Asimismo, también verán la luz dos publicaciones del Centro de Estudios Mudéjares, la Revista Sharq al-Andalus (número 22) y la Bibliografía de arte mudéjar.
Junto a ellos, también tendrán cabida dos Cartillas Turolenses, con Las aves en la provincia de Teruel y El cine en la provincia de Teruel como temas abordados, Geolodia 2018 y seis publicaciones más de otras tantas temáticas diferentes. Éstas son, concretamente, El castillo de PeracenseDesideri Lombarte i Arrufat: poesía completaLas estelas discoidales de la provincia de TeruelHistoria de la prensa contemporánea en la provincia de TeruelHistoria de las carreteras en la provincia de Teruel y La caballería villana de Teruel.
Tal y como ha recalcado el número dos de la Diputación Provincial de Teruel, la Institución va a aportar un total de 481.327,91 euros, “una cuantía imprescindible y que deja constancia de la relevancia que posee para nosotros la labor que desarrolla el IET”, que ha sido calificada por Juste como “necesaria, de notable calidad e imprescindible para que los turolenses podamos conocer más y mejor la historia de uno de los territorios más interesantes del país”.
En la actualidad -ha añadido Juste- el trabajo que desarrolla el IET es calificado muy positivamente por parte de todos los que conocen de una u otra manera a su actividad
gracias al importante número de publicaciones que desarrolla, al número de lectores que tienen todas sus propuestas y el gran prestigio cosechado en virtud de tantos años de trabajo en favor del conocimiento y la investigación”. En ese sentido, ha añadido que “hoy la provincia de Teruel es más conocida que nunca y lo es en buena parte gracias a la labor del IET”.

Apoyo a la investigación
Una de las principales líneas de actuación del IET es la investigación a través de la convocatoria de ayudas. Para ello, ejercicio a ejercicio destina importantes partidas económicas encaminadas a impulsar la labor que llevan a cabo diferentes investigadores, no sólo de nuestra Comunidad, para profundizar en aquellos aspectos que nos permitan conocer cada vez mejor todas las particularidades de nuestra provincia.
Ese hecho se ve reflejado en las cuentas del año 2018, en las que se va a destinar un total de 17.200 euros para esta tarea. Junto a ello, también tiene su trascendencia los 74.500 euros previstos para la edición de publicaciones, así como la labor de constante apoyo a las actividades de los centros adscritos al IET, caso del Centro de Estudios Mudéjares, Instituto de Estudios Humanísticos y el Centro de Estudios de Arte del Renacimiento.
Otra de las novedades para el próximo año 2018 es la organización, por parte del IET, del XI Congreso de Historia Local de Aragón, que en esta edición se celebrará en Castellote. De carácter bienal, la cita propone un espacio abierto para la reflexión en torno a la historia contemporánea, a la centralidad que tiene lo local en el marco de los grandes debates sobre el pasado y el presente. El Congreso, aunque está concebido de carácter académico, está abierto al público en general y favorece el contacto entre profesores y jóvenes investigadores de distintas universidades.