Mostrando las entradas para la consulta tinguere ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tinguere ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 25 de octubre de 2026

Peire Guillem. Lai on cobra sos dregs estatz,

Peire Guillem, nouvelle allégorique.

Peire Guillem. Lai on cobra sos dregs estatz,



Ms. de Paris, fr. 22543, fol. 147 (R). - Grdr. § 19, p. 22. St. p. 46.

Lai on cobra sos dregs estatz,
que naicho las flors per los pratz,
e brotono bruelh e boscatge,
e son gai li auzel salvatge
e li albre vestit de nuo,
ieu m'estava a Castelnuo.
E levie me un jorn mate: (y me vach eixecá un día pel matí)
era dos temps, clars e sere, (dous: dols; cla, seré, sereno)
ses bruma e ses ven e ses nauza, (ses : sense)
el temps que chanta la alauza, (laudeta, lauzeta, alouette)
lai en Pascor. (primavera)
Et ieu volgui vas mo senhor
anar, que te cort a Murel, (Muret, v. 1213.)
per que l'anar me fo plus bel,
e cochie fort mos cavaliers (cochie : vach doná pressa; cochar)
que digo a lors escudiers
que prenguan lors armas de briu,
qu'enquer passarem Corbairiu, (Corbolium, Corbeil?)
si l dia dura.
Ab tant anie m'en l'anbladura
tot mon cami,
parlan d'en Folcuens e d'en Gui,
cal amet mai.
Ab tant vec vos venir de lai
un cavazier, (cavalier, cavallier; caballé)
bel e gran e fort e sobrier
e lonc e dreg e ben talhatz! (lo contrari a Mario Sasot)
Dir vos ai a que l conoscatz:
tot so que l ve de lhui fa festa,
que l peal a bloy sus en la testa, (pel rubio; bloy, bloi; blonde)
e fon per la cara vermelhs,
car tocat l'i ac lo solelhs,
qu'escapatz fo del clar mati.
Et anc nulhs hom que fos aqui
non vi plus gay ni menhs iros.
Los huelhs ac vars e amoros,
e l nas fo bels e gen formatz,
e las dens foro, so sapchatz,
plus blancas que non es argens;
la boca fresca e rizens;
larc ac lo col, la gola blanca
plus que neus ni flors sus en branca;
amplas espallas e costatz, (com Daniel Vives Albesa)
e pels flancs fon gros e cairatz;
lonc cors e dalgatz per sentura: (prim; delgat; delgado)
e fon larcs per la forcadura,
cambas e coichas de faisso.
El pe portet un sabato
de safis, fag ab esmerauda,
de l'autre pe anet en caussa.
Et el anet vestit de flors,
totas de diversas colors;
mantel e blial de violas
portet, e sobrecot de rozas,
e caussas de vermelhas flors,
que negus hom non vi gensors;
et ac el cap una garlanda
de flor de gaug ab alamanda.
E dirai vos del palafre
cals fo, que non mentrai de re:
la coa ac negra e l'una anca,
e l'autra com avori blanca; (avori : evori : ivory : marfil)
e l'espalla drecha ac biza,
e la senestra tota griza, (esquerra, zurda)
la cri e la testa vermelha,
et ac gruegua l'una aurelha, (y teníe groga una orella)
e per l'al res el fo ferrans,
e no fon trop pauc ni trop grans.
De la sela, senes messonja,
puesc vos dire cossi fo conja:
tug li arsso foro de jaspe
e la sotzsela d'un diaspe,
e l cuer fo d'una serpentina
que valc tot l'aver de Mecina. (Messina)
L'us estriop fo de calssadoine (v. estruep; estribo)
e l'autre fo de cassidoine.
Lo fre ni l peitral, ses doptansa,
comprar no poiria l rei de Fransa,
e que lhi valgues l'emperaire;
car tot lo tesaur del rei Daire
valo doas peiras que i so;
et anc lauram d'aital faisso
non vi mais nuls hom bateiatz;
que l'aver de trenta ciotatz
val lo carboncles qu'es al fre,
que la nug escura al sere
vira cum pel bel jorn d'estiu.
Anc cavasier plus agradiu
no vitz, plus bel ni plus auzart.
Et anet li de l'autra part
una dona mial tans plus bela
que glai ni flor, can renoela;
ni neu ab gel, can cai en branca,
non es de la mitat tant blanca
cum la gola ni ls pes ni ls mas. (gola, peus, mans)
E de la cara soi certas
qu'es plus blanca e plus colorada
que roza de mai brotonada:     (rosa de mach; rosa de mayo)
veus tota sa fina color!
E portet garlanda de flor
eus cabels que son lonc e saur,
que per ma fe sembleron d'aur,
tant foron belh e resplandens.
Huels amoros, gais e plazens (ulls; una de les varians)
ac, e non cara estrunada,
e fon graila e grassa e dalgada,
e no portet vestir de sirgua,
ans portet be vestir de lhirgua,
mantel e blial e gannacha.
Plus fo escaficha e be facha
que dona qu'hom puesca trobar;
car anc Dios non formet sa par (Deu, Deus)
de gran beutat e de cunhtia.
E que voletz que plus vos dia? (y qué voléu que mes tos diga)
Que l fre e l peitral e la sela     (freno, pitral, cadira : silla)
val mai que l'aver de Castela (Castella, Castilla)
ab los cinc regemes d'Espanha. (los sing reinos de España)
E l palafre fon de Bretanha,
e es plus vertz qu'erba de prat,
e fo vermelha la mitat,
e la cri e la coa saissa;
e per la cropa una faissa (grupa, faixa)
ac plus blanca que flor de lir; (mes blanca que flo de lis: lliri)
e valc dos tans, senes mentir,
que l palafre del cavasier.
Ab tant vec vos un escudier
e una donzela apres! (y una donsella después, detrás)
E fo m veiaire que portes
un arc d'alborn, bel per mezura,
e tres cairels a la sentura
don l'us es resplendens d'aur fi
e l'autre d'acier peitavi,
gent furbit e gent afilat; (afilat, esmolat)
e l ters es de plum roilhat, (plom)
ab una asta torta de boih,
ab que fier tot amador moih
e amairitz, cant vol trair.
De la donsela, ses mentir,
no sai si s'es bruna ni blanca,
que ls cabels li van tro part l'anca,
si que cobren tota la sela,
qu'om non ve arsso ni sotzsela;
davan li van tro a l'artelh.
E portet un blial vermelh;
mas ieu no sai si s'es be facha, (pero yo no sé si está ben feta)
que, cum si agues capa o gannacha, (com si tinguere capa, garnacha)
la cobro per tot li cabelh.
Et anc no vitz plus bel parelh
del donzel et de la donzela.
E que cuiatz que faria ela?
Anet chantan un chan noel,
si qu'entendo l boi e li auzel
e s'en laissavo de chantar. (s'en dixaben o dixáen de cantá)
E chantet gent, azaut e clar,
e dih: "Dona ses amador
e cavasier senes amor
per tal qu'om los pogues triar
de mest cels qu'amon leialmen;
e dona c'ama per argen
ni sap son mercat al colgar,
volgra l'avengues ad anar
en camia desafiblada."
Ab tant vec vos per meg l'estrada
venir la dona e l cavasier!
Et ieu saludie los premier 
e dissi: "Senher, Dios vos sal
e vos gart d'ira e de mal,
vos, la dona e la companhia."
Et el dih: "Dios vos benezia,
Peire Guillem, e us laih trobar
dona que us am de cor leial,
que tant lonc tems l'avetz sercada."
“Senher, et ieu ja l'ai trobada,
de cui soi ieu mial tans que mieus.”
"E vos podetz ben esser sieus,
Peire Guillem, qu'ilh non es vostra."
“Senher, pel bel semblan que m mostra
me teni de lies per paguatz."
“Aichi paih hom d'amor los fatz,”
dih la dona, “bels amics fraire.”
“Dona, e s'ieu l'am ses cor vaire,
no me pot be valer merces?”
"Amics, e merces, en que n'es, 
que anc noca fo en son repaire?”
"E i fo, dona, ges non a gaire,
que volc qu'eu fos ses autre sieus."
"A mal senhor laissa hom sos fieus,
amics," so dih lo cavasiers.
"E qui no pot passar estiers,
senher, per que los laissara?"
"Peire Guillem, car servira
cum hom forssatz, c'als non pot faire".
"Senher, per l'arma vostre paire,
diguatz me, don me conoissetz,
mas ta soven me mentavetz?
Car remanetz enuegh ab mi,
car anc per ma fe non aigui
un osde que tant m'abelis,
ni anc nulh tems home no vis
que ta be fos per tos tems vostre.
Doncs estatz ab mi que us o mostre,
qu'eu vos o quier per amor Dio."
"E no remanra aitant lio,"
s'a ditz la dona, “mas li platz.
Mas pres de fontaina e de pratz
nos matetz, e pres de boscatge,
car li castel nos so salvatge;
mas nos partim dels Catalas,
que menhs n'i trobam de vilas
que de gentils de l'encontrada."
“Dona, en bela alberguada
estaretz, e luenh de castel.
En un verdier, claus de rauzel,
estaretz sotz un bel laurier, (v. novas del papagai)
on cor fontaina sul gravier,
fresca, freja, clara e genta."
"Aital fontaina m'atalenta,"
dih la dona e l cavasier.

martes, 4 de agosto de 2026

Tos, Ton, Tieus, Teus, Tiei, Tiey, Tei, Ta, Tia, Tua, Toa, Tieua - Thos - Tost

Tos, pron. poss. m. 2e pers., lat. tuus, ton, tes.

Voyez la Grammaire romane, p. 198.
Sing suj. Ieu soi tos filhs e tu mos paire.
(chap. Yo soc ton fill y tú mon pare.)
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Je suis ton fils et toi mon père.
Tos chans no val ni plai,
Ni tos fols ditz non es res.
Hugues de Saint-Cyr: Messonget.
Ton chant ne vaut ni plaît, ni ton fou propos n'est rien.
Pl. rég. Obri tos huelhs, regarda me. Passio de Maria.
Ouvre tes yeux, regarde-moi.
Leva te sobre tos pes. Trad. des Actes des Apôtres.
Lève-toi sur tes pieds.

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

2. Ton, pron. poss. m. 2e pers. sing., lat. tuum, ton.
Rég. Per far ton mandamen. V. de S. Honorat.
(chap. Per a fé ton manamén.)
Pour faire ton commandement.
Plus de si o de no non sia en ton parllar. La nobla Leycson.
(N. E. Uso de si : sí y no de oc, òc, hoc en este poema del Vaud.)
Que plus de si ou de non ne soit en ton parler.
CAT. Ton. (chap. Ton pare, tons pares; ta mare, tan germana.)

3. Tieus, Teus, pron. poss. m. 2e pers., lat. tuus, tien.
Sing. suj. Lo tieus consellz mi fai mestier. V. de S. Honorat.
(chap. Lo teu consell me fa falta : me es menesté.)
Le tien conseil me fait besoin.
A nos venha lo tieus regnatz. Oraison dominicale.
A nous advienne le tien règne.
Rég. Retorna m' al tieu servici.
Soi pus freg que neu ni glas
Quan mi parti del teu solas.
Folquet de Marseille: Senher Dieu.
Retourne-moi au tien service.
Je suis plus froid que neige et glace quand je me sépare du tien agrément.
Subst. Tu gardas lo tieu e lo restrenhas. V. et Vert, fol. 21.
Tu gardes le tien et que tu le resserres.
Plur. suj. As tu donc sens meyllor
Que li tieu ancessor?
V. de S. Honorat.
As-tu donc sens meilleur que les tiens ancêtres?
Rég. Abans qu' els tieus dieus adores. Liv. de Sydrac, fol. 4.
Avant que les tiens dieux j'adorasse.
Reconosca 'ls tieus sendiers.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Que je reconnaisse les tiens sentiers.
CAT. Teu. ESP. Tuyo. PORT. Teu. IT. Tuo. (chap. Teu, teus, teua, teues.)


4. Tiei, Tiey, Tei, pron. poss. m. plur., lat. tui, tiens, tes.
Suj. Ai! cal foron li tiey sospir? Passio de Maria.
Ah! quels furent les tiens soupirs?
No vos vuelh dar coselh ja d' ome bric,
Que pues digo tei home ni tei amic
Que t' aga mes en guerra ni en destric.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.
Je ne veux vous donner jamais conseil d'homme coquin, de sorte que puis disent tes hommes et tes amis que je t'aie mis en guerre et en embarras.

5. Ta, pron. poss. f. 2e pers., lat. tua, ta. 
Sing. suj. Ta clartatz no t val nien.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Ta clarté ne te vaut rien.
Rég. Ves Monferrat ten ta via. 
G. Faidit: Tug cilh que.
Vers Montferrat tiens ta voie.
Onra ton paire e ta maire. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 18.
(chap. Honra a ton pare y a ta mare.)
Honore ton père et ta mère.
L'A de TA s'élidait ordinairement devant un mot commençant par une voyelle.
T' arma sec avol feira.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Ton âme suit méchant marché.
Que per t' amor nos facza heritadors celestials. Lo Payre eternal.
(chap. Que per t' (ton) amor mos faigue hereus selestials. Lo Pare eternal.)
Que par ton amour il nous fasse héritiers célestes.
ANC. FR. Garde ton cors, pauce de t'âme.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 46
Amis, t'amour me contraint.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 773.
CAT. Ta. (chap. Ta mare cuan pixe fa clotet, tan germana, tan germanes : la teua mare, les teues germanes. Lo dialecte catalá modern fa aná la teva, les teves.)
Plur. suj.
Coms, vetsi tas mainadas, veno a tei.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9.
Comte, voici tes gens, ils viennent à toi.
Rég. Verai Dieus, dressa tas aurelhas.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Vrai Dieu, dresse tes oreilles.
En tas mas coman mon esperit. Liv. de Sydrac, fol. 113.
En tes mains je recommande mon esprit.
CAT. Tas. (MOD. Las tevas : les teves.)

6. Tia, Tua, Toa, Tieua, pron. poss. f. 2e pers., lat. tua, tienne, ta.
Sing. suj. Aquela piucela sia
Dels escudiers, car era tia.
Roman de Jaufre, fol. 67.
Que cette pucelle soit des écuyers, puisqu'elle était tienne.
Non sia facha la mieua voluntat mas la tieua. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 22.
(chap. No sigue feta la meua voluntat sino la teua.)
Ne soit pas faite la mienne volonté mais la tienne.
Maire de Dieu, fons de merce,
La tua grans bontatz l' aon.
J. Esteve: Planhen ploran.
Mère de Dieu, fontaine de merci, que la tienne grande bonté lui abonde.
Rég. Anc non si corrompet per la tia genitura.
Anc no passey un jorn la tieua voluntat. 
V. de S. Honorat.
Oncques ne se corrompit par la tienne procréation.
Oncques je ne passai un jour la tienne volonté.
Tu, m dona victoria en honor de la tua mayre. Philomena. 
Toi, donne-moi victoire en honneur de la tienne mère.
ANC. FR. Liève la tue main. Anc. trad. des Ps., Ms. n° 1, ps. 9.
Nostre mort et la leur et la toie procure.
Jehan de Meung, Test., v. 554.
CAT. Tua. ESP. Tuya. PORT. IT. Tua. (chap. Teua.)
Plur. suj. Non son ges mieuas
Estas paraulas, mas son tieuas.
Trad. d'un Évang. apocr.
Ne sont point miennes ces paroles, mais elles sont tiennes.
Rég. Ieu sai las tieuas obras. Trad. de l'Apocalypse, chap. 6.
Je sais les tiennes oeuvres.
Las tuas lagremas mostraras. Passio de Maria.
(chap. Les teues llágrimes mostrarás.)
Les tiennes larmes tu montreras.
CAT. Tuas. ESP. Tuyas. PORT. IT. Tuas. (chap. Teues.)


Tos, s. m., de l'arabe Tozo, enfant, jeune homme, jouvenceau, nain.
Pus temens qu' us tos.
P. d'Auvergne: S'ieu en chantan.
Plus timide qu'un jouvenceau.
Loc. Ben es nessis a lei de tos.
Raimond de Miraval: Selh que no.
Bien il est niais à manière d'enfant.
ESP. Tozo. (chap. Sagal, sagals, sagala, sagales; chiquet, chiquets, chiqueta, chiquetes; mosset, mossets, mosseta, mossetes.)

- Lo chiquet nessessite sabates. - Que les hi compro lo Espíritu San ! - Ay, José, per favor, supérau.

2. Tozet, Toset, s. m. dim., petit enfant, jouvenceau.
Cant ieu era tozetz, ieu fazia coma tozet, et avia sen de tozet.
V. et Vert., fol. 105.
Quand j'étais petit enfant, je faisais comme petit enfant, et j'avais sens de petit enfant.
ANC. FR. Ot 1 neveu jouene tousel,
Molt i avoit biel damoisel.
Roman de la Violette, p. 89.

3. Tozar, s. m., jouvenceau, jeune homme.
XXXVI tozars que non han pas XXX ans. V. de S. Honorat.
Trente-six jeunes hommes qui n'ont pas trente ans.

4. Toza, s. f., jeune fille, jouvencelle.
Vi de jos un albespi...
Una toza.
Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 
Je vis dessous un aubépin... une jeune fille.
Apellet lo paire e 'l marit de la toza. V. de S. Honorat. 
Appela le père et le mari de la jouvencelle.
- En mauvaise part.
Albergua las tozas e 'ls lairos.
P. Cardinal: Un sirventes.
Héberge les filles et les voleurs.
Mais mentir que tozas de bordelh.
P. Cardinal: Tos temps.
Plus mentir que filles de bordel.
ANC. FR. Il n'avoit el païs si bele touse. Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 219.
IT. Tosa.

5. Tozeta, Toseta, s. f. dim., fillette, petite fille, jouvencelle.
Quant tozeta, ab gran beutat,
Met en bel tozet s' amistat.
G. Faidit: Dalfins.
Quand jouvencelle, avec grande beauté, met dans beau jouvenceau son amitié.
Quant era jove tozeta. Cat. dels apost. de Roma, fol. 118.
Quand elle était jeune fillette.
ANC. FR. D' une jolie tousette
Sage, plésant et jonete.
J. Errars, Ess. sur la Mus., t. II, p. 188.
IT. Tosetta.

6. Tosarda, s. f., jouvencelle, jeune fille.
Una bella tosarda que non avia rictat. V. de S. Honorat.
(chap. Una bella (maja, guapa) sagala que no teníe riquesa.)
Une belle jouvencelle qui n'avait pas de richesse.


Tos, Thos, s. f., lat. tussis, toux.
Coma l' aires a en se los vens e los tonedres, a hom en se l' ale e la tos.
(chap. Com l'aire té en sí los vens y los trons, té l'home en sí l'alé y la tos.) 
Liv. de Sydrac, fol. 10.
Comme l'air a en soi les vents et les tonnerres, l'homme a en soi l'haleine et la toux.
Si vostr' auzel avia tos.
(chap. Si lo vostre muixó teníe (tinguere) tos.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau avait toux.
Malautias, cum es thos ethica e semlans. Eluc. de las propr., fol. 26.
Maladies, comme est toux étique et semblables.
CAT. ESP. Tos. PORT. Tosse. IT. Tosse, tossa. (chap. Tos; tossera, tosseres; tosseguina, tosseguines.)

2. Tossir, v., lat. tussire, tousser.
Escotatz ses tossir.
(chap. Escoltéu sense tussí o tusí.)
P. Cardinal: Ab votz d' angel. 
Écoutez sans tousser.
ANC. FR. Il commença à toussir.
Arrests d'amours, p. 485.
CAT. Tossir. ESP. Toser. PORT. Tossir. IT. Tossire. (chap. Tussí o tusí : yo no tusgo, tú sí que tuses o tusses, tus, tusim o tussim, tusiu o tussiu, tusen o tussen; tusit, tusits, tusida, tusides; tussit, tussits, tussida, tussides; tussiré o tusiré; tussiría o tusiría; si yo tusguera o tussiguera o tusiguera.)

3. Tossilhos, adj., tousseur.
Gensana,... no sera tossilhos... qui d' ela uza. Eluc. de las propr., fol. 211.
(chap. Gensiana o genciana,... no sirá tussidó o tusidó... qui d'ella use : qui la fa aná, emplee.)
Gentiane,... ne sera pas tousseur... qui d'elle use.
(chap. Tussidó, tussidós, tussidora, tussidores; tusidó, tusidós, tusidora, tusidores.)


Tost, adv., tôt, aussitôt, promptement, bientôt.
Voyez Muratori, Diss. 33; Leibnitz, Coll. étym., p. 125; Denina, t. III, p. 143.
A celui que tost confessa es tost perdonat. Trad. de Bède, fol. 51.
(chap. Lo que pronte se confesse es alego perdonat.)
À celui qui tôt confesse il est tôt pardonné.
Loc. Al tost far no fos pus correns
Que si 'n degues m' arma salvar.
Berenger de Palasol: S' ieu sabi' aver.
Au tôt faire je ne fus pas plus empressé que si j'en devais mon âme sauver.
Adv. comp. Aportatz lo nostre cat ros
Tost e corren.
(chap. Portéu lo nostre gat ros (roch) a escape y corrén.)
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Apportez le nôtre chat roux tôt et en courant.
Suy sai vengutz tost e viatz.
P. Rogiers: Senher.
Je suis ici venu tôt et vite.
Tost o tard d' on er aviatz.
Aimeri de Peguilain: Chantar vuelh.
Tôt ou tard d'où il sera dévié.
Sai que l' om a perdut
Molt plus tost qu' om non gazaigna.
Azalais de Porcairagues: Ar em.
Je sais que l'on a perdu moult plus tôt qu'on ne gagne.
Cor plus tost d' una sageta d' arc.
(chap. Corre mes depressa que una sageta - saeta, flecha - d'arc o arco.)
Bertrand de Born: Non estarai.
Court plus vite qu'une flèche d'arc.
ANC. FR. Va tost, fet-il, change tes dras.
Marie de France, t. I, p. 340.
Plus tost cort c'osiax ne vole.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 248.
Ab ell s' en son eyssit tut li clergue tan tost. V. de S. Honorat.
Avec lui s'en sont sortis tous les clercs aussitôt.
Aitan tost vengro los us vays los autres. Philomena.
Aussitôt vinrent les uns vers les autres.
Conj. comp. Tan tost com de l' aigua beuras,
Ton peccat manifestaras.
Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. Tan rápit com de l'aigua beurás, ton pecat manifestarás.)
Aussitôt comme de l'eau tu boiras, ton péché tu manifesteras.
Yeu vos segui tan tost que hauray dormit. Leys d'amors, fol. 80.
Je vous suis aussitôt que j'aurai dormi.
ANC. FR. Tantost qu'il fut retourné à Paris. Monstrelet, t. I, fol. 63.
CAT. Tost. IT. Tosto. (chap. Rápit, a escape, pronte.)

galet, gargalet, gargallet - GARGALÉ en aragonés

Tost, adj., lat. tostus, rôti, brûlé, calciné.
Sal... es dissolutiva d' humors putridas... majorment polverada, tosta et sobre l' orifice del estomach saccellada. Eluc. de las propr., fol. 193.
Le sel... est dissolutif d'humeurs putrides... principalement pulvérisé, brûlé et sur l'orifice de l'estomac placé dans un sachet.

Torrá, cremá, La Torre del Compte, Matarraña

(chap. Torrat, torrats, torrada de pa, torrades; café tostat, tostats, tostada, tostades; cremat, cremats, cremada, cremades; sucarrat com Carrégalo, sucarrats són los de Monroch, sucarrada, sucarrades; calsinat, calsinats, calsinada, calsinades; corderet rostit a Penarroija de Tastavins, rostits, rostida, rostides.)

La chiqueta María teníe un corderet; incendio, Peñarroya de Tastavins

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

“Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.

Relassió del pare de Saputo.

Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.


Original en castellá:

Capítulo III.

Relación del padre de Saputo.

Yo, hijos míos (dijo), tuve en mi juventud una vanidad que me ha costado muy cara, pues me quitó la felicidad de la vida, sin sacar de ella por contrapeso otra utilidad que desengañarme de la virtud de las mujeres. Mas no creáis por eso que las condeno o que siento mal de ellas; no pueden ser de otra manera. Aun más: ni convendría que lo fuesen si no se mudaba enteramente el orden de causas en la inclinación que se tienen los dos sexos. También admitiré excepciones si se me piden; o al menos dejaré en su opinión al que las defienda.

Había llegado el término de mis libres entretenimientos en cuya edad, sin embargo, no causé ningún escándalo ni di lugar a feos rumores; pensaba en tomar estado; mas ninguna de las jóvenes que había tratado o conocía me pareció digna de llamarse mi esposa. Mi padre me había dicho que el suyo, es decir, mi abuelo, fue hombre muy sabio y que le habló muchas veces de la condición de los caballeros, de la diferencia de los tiempos, de la mudanza de las costumbres, del olvido de los usos antiguos, todo por causa que ya no estaba en manos de los hombres detener, y cuyos efectos serían aún mayores de sí mismos y por el solo curso de las cosas, porque en un siglo había corrido mucho el mundo y mudándose de modo que no se conocía. Que por consiguiente el hombre que sabía descostarse del vulgo juzgando sanamente de las cosas, y tenía valor para obrar conforme a la razón venciendo las falsas opiniones recibidas, no debía fundar la felicidad en causas ajenas y tal vez contrarias al orden y fin de la naturaleza. Y entre otras muchas consecuencias que de estas reflexiones sacaba, aplicándolas al estado particular de cada uno, decía que en la mujer para casarse no se debía buscar sino dos cosas, talento y agrado; y del nacimiento decía que sin despreciallo de ningún modo, no era de las primeras causas que contribuyen a hacellas más o menos dignas. Así es que mi padre imbuido de estas sabias máximas se casó con una labradora hija de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y fue muy feliz con ella; y lo fuimos sus hijos también, porque era mujer muy amable, y solícita y advertida en todo. Y a mí me decía que si me parecía bien una mujer plebeya, no reparase en preferilla a otra de nacimiento, si por sus prendas solas y puramente personales no fuese tan digna como aquélla.

Confieso que esta filosofía de mi padre y de mi abuelo me parecía un poco irregular; pero observando lo que pasaba en muchos matrimonios veía que era la verdadera; y con todo me repugnaba, y aun casi me deshonraba, de vella en mi casa. Ofreciéndoseme en esto un viaje a Zaragoza, y de allí pasar a Huesca, a Casbas y otros pueblos, y no teniendo en Almudévar ningún conocido y acosándome el frío pedí posada a la primera persona que encontré en la calle. Era una muchacha de una presencia agradable que entraba en una casita que me pareció convenía al traje y aire modesto de la persona. Quería sólo pasar un rato; pero la voz de aquella joven, sus respuestas y palabras, siempre naturales, siempre atentas y aun discretas, me detenía y me hacían contar las horas por minutos. Pasóse el día; la mañana siguiente continuó el temporal, y me alegré interiormente, y le dije que si no le era molesto no me iría con aquel mal tiempo. Ella, con una gracia que acabó de prendarme, respondió: «el mal tiempo, señor, le tiene vuestra merced en mi casa; y no en el campo o por los caminos; pero pues a vuestra merced... no se lo parece, lo mismo será engañarse que estar bien en realidad. Ya dije a vuestra merced ayer, que sólo siento no podelle hospedar como desearía; lo demás es cuenta de vuestra merced que lo padece». Esta respuesta, como digo, me encantó de manera, que pasé todo el día observando sus ademanes; y acordándome del consejo de mi padre dije entre mí: a esta muchacha en dos meses la educo yo y levanto a la dignidad del porte que le corresponde en mi casa; es discreta, dócil, naturalmente graciosa y afabilísima; honrada también y cuanto puedo juzgar, y me parece que no me engaño, honesta y recatada. Su apellido ha tenido lustre en Aragón, y no hará disonancia al mío. Ésta es, pues, mi suerte; sigo la filosofía de mis buenos padres y abuelo. Y por algo también me ha traído la Providencia a esta casa. Llaméla entonces, y haciéndole primero algunas preguntas, le dije: no temáis, soy caballero; vuestra virtud merece un premio, y voy a daros el mayor que puedo. Soy libre, miradme; y si no os parezco mal, dadme la mano y sed mi esposa. Ella se turbó, como era natural, y temblaba; yo le tomé la mano, se la apreté y le pregunté: ¿me la dais como yo os la pido?, y respondió llena de agitación y sin poder casi pronunciar las palabras: sí, señor. Me detuve aquel día y parte del siguiente, y continué mi viaje.

Salí de su casa, feliz, glorioso, y mudado en otro hombre. No quise ir a Huesca, sino que me vine vía recta a casa a decir a mi padre lo que había hecho; cuando al llegar me entrega una carta que hacía dos días me aguardaba, en la cual la difunta me decía: «Tengo noticia que has vuelto a Zaragoza, y ya me moría de pena, y más pensando que hace seis meses que no te has dignado venir a verme. Sabe que tu última visita me ha puesto en un estado que yo no puedo ocultar. Si dentro de tres días no vienes, lo descubriré todo a mis padres que ya andan sospechosos; o me corto el cuello o hago desatino, porque estoy desesperada y no puedo disimular más, no haciendo sino llorar y dar a entender mi desgracia.»

Figuraos lo que pasaría en mí con esta nueva tan a deshora llegada. Mi padre al verme sin color y sin voz me preguntó qué era, e yo le di a leer la carta. Leyóla y me dijo: Siento tu disgusto y el de aquella familia; pero todo tiene remedio, si no es mala elección que has hecho, porque el carácter de esa muchacha le dará mal genio y será poco amable de cerca, a no domalla desde el primer día. Ha tenido muy mala educación, o por mejor decir, no ha tenido ninguna; hanla criado a la soberbia y sólo sabe ser soberana, que es, impertinente y necia; y el no ser fea no compensa estos defectos. - Por humillar su soberbia, dije entonces, la quise enamorar de esta manera sin estar yo enamorado de ella. - Pues has sido ignorante, me respondió mi padre; la soberbia del carácter, la altivez del genio, la vanidad y el orgullo, no tienen que ver con la sensibilidad del corazón, si hay honor en el hombre y no ha de publicar aquella flaqueza. Disponte a ir allá; por mi parte estoy resignado a vella de nuera en mi casa, aunque tendremos trabajo con ella.

Partí aquel mismo día; y a poco más de la mitad del camino topé con un hermano de ella que venía a buscarme. Paróseme delante y muy grave me pregunta: - ¿Adónde vais, don Alfonso? - A vuestra casa, le respondí. - ¿Sabéis lo que pasa en ella? - Lo sé y a eso voy. - Pues vamos. Y sin hablar más palabras en todo el camino llegamos allá. Su padre, hombre un poco duro y áspero, porque la soberbia era innata en aquella familia, me recibió con seriedad, me llevó al cuarto donde estaba su hija llorando, y sin preguntarme nada, sin prevenirme ni decirme nada, me tomó del brazo, me presentó a ella y dijo: - Aquí tienes a tu esposa; dale la mano. Yo le alargué la mano, ella me dio la suya, y dijo el padre: acábense los lloros, o al menos llora con quien ha de consolarte y no conmigo. Yo al vella tan humilde, tan confusa y avergonzada, le dije: - Ten buen ánimo, Vicentita; esta mano es tuya, y este brazo tu escudo. Hoy he de comer contigo en la mesa, y no he de ver correr más lágrimas de esos ojos. Por abreviar; aquella misma noche se arregló todo, y a los seis días caminábamos ya hacia esta casa unidos legítimamente.

Yo, sin embargo, no podía olvidar a tu madre; siempre estaba allá el pensamiento; pero cuando supe que había dado a luz un niño, pensé dar al traste con mi resignación y echarlo todo a barato. Hube de conformarme empero con lo que no tenía remedio, y pretextando no sé qué fui a Huesca, me presenté al señor obispo y le dije lo que pasaba, para suplicarle al fin, como lo hice, que con gran recato y mucho secreto, y valiéndose del cura del pueblo a quien nada se le había de revelar y sí encargar no dijese por qué ni dónde, procurase asistir a tu madre y al hijo, no con mano tan larga que moviese la curiosidad del pueblo, o de un modo poco disimulado, sino con circunspección y prudencia, y haciendo que era favor que ella y el niño merecían; o tomando ocasión de una fiesta; de algún suceso público, de las gracias mismas del niño. Y le dejé mil escudos de plata, mandándoles otros mil a los cinco años. Así se hizo y así procedimos hasta que tú supiste volar; y te ibas y venías del nido a tu cuenta, y campabas por tu respeto; que fue cuando concluiste de pintar la capilla del Carmen. Por el señor obispo supe que la pintabas, y fui a verte y estuve en la capilla como uno de tantos curiosos. Así es que me pareció conocerte, y al fin no dudé que eras tú, disfrazado de estudiante, hallándome casualmente en Berbegal cuando pasasteis, y bien podrás acordarte que de una sola mano hubisteis treinta y seis escudos de plata, y no supisteis de quién venían.

- Me acuerdo, me acuerdo, respondió Pedro Saputo, de ese rasgo de liberalidad; pero estuve bien lejos de imaginar que fuese de mi padre. - Yo pues, continuó don Alfonso, cuando te vi tan aventajado y listo, y que desde niño te llamaban Pedro el Sabio, dije: éste ya no me necesita; ni yo debo hacer más por ahora; a su tiempo será otra cosa. Y desde entonces (no olvidando nunca tu derecho) te encomendé a la providencia, y sólo procuré saber si madre e hijo vivíades, lo cual la misma fama de tu nombre me lo decía. Agora he quedado libre y desde luego determino cumplir mi obligación con tu madre y contigo; y a eso me disponía cuando no sé cómo te has presentado aquí para abrir más fácil camino a este trato, en el cual, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréis vuestra aprobación y consejo. - Yo, respondió Juanita, admito, recibo y abrazo de corazón a este nuevo hermano que me encuentro, y a su madre por mía y por señora en esta casa, así como confieso que si hubiérades pensado en darme otra, quizá lo sintiera más de lo que podría sufrir buenamente. Su marido (el hijo mayor de don Alfonso) dijo lo mismo, y añadió que en lo demás el padre haría lo que quisiese, aprobándolo y dándolo todo por bien desde aquel punto. El padre entonces rebosando amor y consuelo del corazón, abrazó a los tres; y pasadas las demostraciones y satisfacciones primeras de aquel tan extremo caso, dijo el padre a Pedro Saputo: - Agora, hijo, te toca a ti. Quiero que otro rato u otros me cuentes muy por menor y de espacio tu vida, tus travesuras, tus aventuras, que no dudo serán muchas y peregrinas. - Creo que sí, dijo Juanita; dignas serán de saberse, porque según la fama, y aún no debe de decirlo todo, ha de haber cosas muy extraordinarias y gustosísimas de oír en la vida de vuestro hijo y nuestro hermano. Pero para eso, tiempo queda; y cata que oigo caballo o mula a la puerta, y me da el corazón que es mi amiga Paulina a quien escribí que viniese. Voy a recibilla. Mirad hermano, dijo a Pedro Saputo, que no contéis lo que yo he de tener curiosidad de oír, y habríades doble trabajo. No necesitaba él esta advertencia, que entendió muy bien, y caló el pensamiento de Juanita, pues no había de ir a contar las bellaquerías del noviciado ni otras después de aquéllas.