Mostrando las entradas para la consulta tinguere ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tinguere ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

jueves, 25 de julio de 2024

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo. (+ Índice)

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.

Blogspot de Pedro Saputo

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó / Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.
Disponible a Amazon

¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts

¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees. 

¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.

A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.

pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:

Si te cases tindrás home, 

llágrimes, pena y doló;

conserta sola lo teu amor

y lo fruit sirá gloriós.

No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.

Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.

Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.» 

- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina. 

Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.

//

Índice (o Index):

Primé llibre:

espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet

com Pedro Saputo se va ficá mol fort

de com Pedro Saputo va aná a escola

de com Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi

com Pedro Saputo adepreníe ofissis en un rato

com Pedro Saputo va adependre música

Humanidat y caridat de Pedro Saputo

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo


Llibre segón:

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món

De lo que li va passá a Huesca

Aventures del camí de Barbastro

Aventures de Barbastro

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils

Pedro Saputo al convén

Se descubrix a les monges

Ix del convén

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna

Pedro Saputo escomense la vida de estudián

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble


Llibre tersé:

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache

Arribe a Saragossa. Después al seu poble

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España

Una carta anónima. Visita de un caballé

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro

La cova de Santolaria

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo

De la comisió de les tres figues

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá

Del pleite al sol

Llibre cuart:

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo

Relassió del pare de Saputo

Arribe Paulina. Casamén dels pares

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar

Testamén del tío Gil Amor

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea

De la fira de Graus

Seguix lo mateix registre. Morfina

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia

Del natural de Pedro Saputo

Máximes y sentensies de Pedro Saputo

martes, 18 de junio de 2024

Lexique roman; Metropolitan - Michmah


Metropolitan, adj., lat. metropolitanus, métropolitain.

Que la glyeia metropolitana agues la tersa partida.

(chap. Que la iglesia metropolitana (haguere) tinguere la tersera part; 1/3, un ters.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Que l'église métropolitaine eut la tierce partie.

Subst. XX metropolitas que avia sotz se.

Negu metropolita o arcivesque.

(chap. Cap metropolitá o arzobispo.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112 et 18.

Vingt métropolitains qu'il avait sous soi.

Nul métropolitain ou archevêque.

(chap. Metropolitá, metropolitans, metropolitana, metropolitanes; p. ej. les iglesies (seus, catedrals) de Narbona, Tarragona, etc. Seu del arzobispo: archiepiscopo, arquebisbe, etc.)

2. Metropolital, adj., métropolitain.

Aix... ni Aux... no so eschrichas en las autras ciotatz metropolitals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 112.

Aix... ni Auch... ne sont écrites parmi les autres cités métropolitaines.

3. Metropolial, adj., métropolitain, provincial.

Del concili metropolial. Cat. dels apost. de Roma, fol. 213. 

Du concile provincial.


Mezel, s. m., lat. misellus, ladre, lépreux.

Avia malautia de mezel. V. de S. Honorat.

Avait maladie de lépreux.

Dezempareron totas lurs honors, e doneron se a servir los mezells.

V. et Vert., fol. 78.

Abandonnèrent tous leurs domaines, et se donnèrent à servir les lépreux.

Tain se ben la malsana al mezel.

(chap. Se entenen be la malsana y lo leprós.)

T. de Taurel et de Falconet: Falconet.

Se convient bien la malsaine au lépreux.

ANC. FR. Que tes oreilles estoupas

Au mesel pauvre pélerin

Lazaron, sans qui tu soupas.

Le Reclus de Molliens, Gl. sur Joinville.

Li sainz rois demanda audit chevalier lequel il voudroit miex ou avoir fait un péchié mortel ou estre mesel, et li chevaliers respondi que il vodroit mies avoir fet trente péchiez mortex que ce que il fust mesel.

V. de S. Louis, à la suite de Joinville, p. 335.

Adject. A cui a 'l bisbatz mesels sa filla morta.

Guillaume de Berguedan: Un sirventes.

A qui l'évêque lépreux a tué sa fille.

ANC. FR. Viex est lor vie orde et mesele.

Fables et cont. anc., t. I, p. 309.

2. Mezella, s. f., lépreuse.

Meynhs val qu'una mezella.

(chap. Val menos que una leprosa.)

Marcabrus: Dirai vos senes.

Moins vaut qu'une lépreuse.

ANC. FR. Ostez, fet-il, ceste mesele.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 30.

3. Mezelia, s. f. lèpre.

De que ve mezelia ni tinha. (N. E. Tiña; lebrosia; lepra.)

(chap. De que ve lepra y tiña.)

Aquest enguens es de tal vertut que el gueris de mezelia.

Liv. de Sydrac, fol. 28 et 43.

De quoi vient lèpre et teigne.

Cet onguent est de telle vertu, qu'il guérit de lèpre.

4. Mezellaria, Mezelaria, s. f., léproserie.

A la mezellaria del castel. Tit. de 1225. DOAT, t. CXIV, fol. 53.

A la léproserie du château.

- Lèpre.

Era estatz... gueritz corporalmen de mezelaria, e esperitalmen de peccat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 38.

Avait été... guéri corporellement de lèpre, et spirituellement de péché.


Miau, s. m., miau, le miaulement, le cri du chat.

De miau atressi, miular. Leys d'amors, fol. 132.

(chap. De miau igualmen, maulá. Luisico Rajadell de Valderrobres, catarret catalaniste, coneix mol be esta paraula. Com es catalaniste espero que faigue aná la paraula miol de cuan en cuan.)

Luisico Rajadell

De miau également, miauler.

CAT. Miol. ESP. Maullo (maúllo). (chap. miau; maulit.)

2. Miular, v., miauler.

De miau atressi, miular. Leys d'amors, fol. 132.

De miau également, miauler.

Fig. Berta del sieu mantel s' afiula,

Ta freols es qu'a penas miula.

Leys d'amors, fol. 128.

Berte de son manteau s'affuble, si faible elle est qu'à peine elle miaule.

Substant. Miulars se perte c'als catz. Leys d'amors, fol. 128.

Le miauler ne s'appartient qu'aux chats.

CAT. Miòlar. ESP. Maullar. PORT. Mear. IT. Miagolare, miagulare.

(chap. Maulá, maullá, miaulá, miaullá.)

Mica, Mia, Miga, Minga, Mingua, Minja, s. f., lat. mica, mie.

Dicta teuna, cum so tridas de micas de pa soven lavadas en ayga.

Eluc. de las prop., fol. 80.

Dite ténue, comme sont débris de mie de pain souvent lavés en eau. ANC. CAT. Micá. ESP. Miga. (chap. Mica, miques; miga, migues.)

- Adverb. Point, pas.

Quant o fait, mica no s'en repent...

L' om l' a al ma, miga non l' a al ser. Poëme sur Boèce.

Quand il le fait, mie ne s'en repent...

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir.

Pero no m'en desconort mia.

B. de Ventadour: En abril.

Pourtant je ne m'en décourage point. 

Layssar m'en ai, ieu? Non mingua.

G. Adhemar: Lanquan vey.

M'en départirai-je? Non pas.

ANC. FR. Ses cuers toz tans estoit lassus,

Ne mie ès choses transitoires.

Fables et cont. anc., t. I, p. 292.

ANC. PORT. No faria miga.

Tit. de 1309, Elucidario, t. II.

Pero que nom faria mingua ha levada.

Docum. de Pendorado, 1309, Elucidario, t. II, p. 20.

ANC. CAT. Micá. IT. Mica, miga.

(chap. mica; ni mica; gens ni mica; aixó no m'agrade ni mica; 

Arturet Quintana y Font no té ni mica de servell, només té rabia, com los gossos rabiosos y gosses rabioses de la Ascuma de Calaseit.)


Micha, Mica, s. f., miche.

M' aduria, ab una micha,

San e let al cap del an.

Giraud de Borneil: Er auziretz.

Me conduirait, avec une miche, sain et joyeux au bout de l'an.

Pas barutelatz

Val be michas de claustra.

Izarn: Diguas me tu. 

Pain bluté vaut bien miches de cloître.

ANC. FR. Il ne pèsent ore une miche. G. Guiart, t. I, p. 164.

- Moelle.

Sapias que la micha del os es salva. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Sachez que la moelle de l'os est sauve.

PORT. Micha. (chap. Molla, molles; lo moll del os, la molla del pa; miga, migues. ESP. Miga del pan; médula ósea o del hueso.)


Michmah, s. m., micmac.

Aura lo reis en Fransa aquest michmah.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Aura le roi en France ce micmac.