domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.