Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula

SEGLE XVIII. 

Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. 
- *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. 

FRANCISCO BALART. 

Jesu-Christ la Passió vostra 
tots la devem contemplar; 
al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro)
quant sentí lo Gall cantar. 
Christians lo que 'us diré: 
creuréu de la Passió 
dels Apóstols y deixebles, 
de Jesu-Christ Nostre Senyor: 
y de tota la conversa 
que entre ells va passar; 
al manco la de Sant Pere 
quan sentí lo Gall cantar. 
Un Dijous Sant de cap vespre 
com estava ordenat, 
digué Jesus als Deixebles 
que vajan á la Ciutat: 
allí trobaréu un home 
ab un canter d' ayga en má,
seguíulo fins á la porta 
de ahont veuréu que entrará. 
Los Deixebles humilment 
fan lo que el Mestre 'ls ha dit, 
vanse á Jerusalem 
perque Dèu n'era servit. 
Allí entrant á la Vila, 
davant d' ells se demostrá 
un home ab gran alegría, 
ab un canter d' ayga en má. 
Diréu al amo de casa, 
que jo vos hi he enviat, 
que vull celebrar la Pasqua, 
puig lo temps es arribat. 
Demanaréu una Taula, 
comensáula de parar, 
esta nit los meus Deixebles 
ab vosaltres vull sopar. 

Quan Jesus fou en la Taula 
en casa Simeon Leprós, 
humilment li presentaren 
aquell menjar tant preciós. 
Digué Jesus estas paraulas, 
comensantse á contristar: 
ab gran desitg esperava 
de menjar aqueix sopar. 
Quan Jesus fou en la Taula, 
segons escriu Sant Matheu, 
esta nit los meus Deixebles 
hu de vosaltres me trahiréu. 
Ja fugirán las Ovellas 
quan lo Pastor pres será, 
los Soldats tots á la una 
deixarán llur Capitá. 
Lo qui á mí me trahirá 
posará la má al meu plat, 
y ell se'n portará 'l bocí 
que per mí está reservat. 
Y vindrá lo Fill del home, 
puix així promés está, 
crucificat será lo Home, 
Dèu clarificat está. 
Miráu quanta amistat porta 
Jesu-Christ á n' al traydor, 
posant junts la má al plat, 
qu' es voluntat del Senyor. 
Per veure si 's penediria 
no 'l volgué escandalisar, 
perque portava la bossa 
del vendre y del comprar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, may vos deixaré, 
avans moriré per Vos, 
Senyor, que no fugiré. 
Y si algú se escandalitsa 
escandalitsat será, 
que jo 'l ne perseguiré 
ab lo coltell en la má. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
mira en esta santa nit, 
antes que lo Gall no cante 
jurarás que no m' has vist: 
y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado)
ab mi vindrás á ignorar, 
fins dir no coneixes l' Home 
que es lligat en lo Pilar. 
Encara dich mes avant, 
mira, Pere, que farás, 
antes que lo Gall ne cante 
tres voltas me negarás. 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
comensá de contristar, 
volgué entendrer lo Misteri 
que en la Taula se va obrar. 
Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules)
acabaren de sopar; 
Jesus pren la tovallola, 
la bacina en l'altre má. (palangana, bacín)
Per mostrarnos la Doctrina 
los peus los volgué rentar, 
á fins y los peus de Judas 
Jesu-Christ se va inclinar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, vos no 'm rentaréu; 
tú no rebrás lo meu Cos 
si jo no 't rento los peus. 
No, Senyor, los peus á solas, 
que las mans me vull rentar; 
lo que ja está net, Pere, 
no fretura de rentar. 
Deixebles, tots sou mòlt nets 
de culpas y de pecats, 
si no es aquell mal enterch 
Deixeble tant desditxat. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
tot passa en veritat, 
valdria mes que en la terra 
un home tal no fos nat. 
Jesus may fa ninguna obra 
sinó ab gran cumpliment, 
va posar la tovallola. 
y ordená 'l Sant SAGRAMENT: 
Qui menjará de la Carn mia, 
y de la mia sanch beurá, 
si es mort cobrará vida, 
si es viu bè morirá. 
Judas també combregá, 
possehit ja del Dimoni, 
Jesu-Christ li va parlar: 
vesten acabar ta obra. 
Ningú d'ells may entengueren 
lo que Jesus va parlar, 
pensant podé li dolia 
quan Judas se va penjar. 
Quan Judas se 'n fou anat 
Jesu-Christ feu un Sermó, 
haja pau entre vosaltres 
y no hi haje mes rencor: 
lo que lo mes petit vulla 
lo mes gran també ho voldrá, 
que jo pregaré al meu Pare 
vos tinga tots de sa má. 
Un poch estaré ab vosaltres, 
mes tantost me 'n aniré, 
teniu ferme esperansa 
que al ters dia tornaré: 
de Adam la gran cayguda 
Jo la tinch de reparar, 
y las Ovellas cautivas 
aniré Jo á rescatar. 
Allí ahont Jo aniré 
valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros)
que per conservar la Fé 
haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés)
Quan se vindrá la jornada 
Jo vos vindré á cercar, 
y vos donaré una vida, 
la qual sempre durará. 
Quan aniréu per lo Mon 
predicant la Santa Fé, 
Deixebles, ab lo meu nom 
destruiréu a Llucifer: 
y en mostrarli la Creu mia 
ahont me posarán demá, 
ahont se vulla que sia, 
ab lo meu nom fugirá. 
Contempláulo dins del hort 
com estava agenollat, 
aguardant la trista mort 
ab tanta humilitat. 
Los Sants Pares y Profetas 
may cessavan de clamar: 
Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix)
veníunos á llibertar. 
La segona oració 
que va fer lo Fill de Déu, 
lo Calzer de passió (cáliz)
li aportá San Miquel. 
Acceptáulo, Jesus Dèu, 
que aquesta ha de passar 
la Vostra Santa Persona, 
si lo mòn voléu salvar. 
Quan Jesus hagué acceptat 
lo Calzer de passió, 
se girá á sos Deixebles, 
que dormian de tristor: 
esta nit los meus Deixebles, 
tots me voliau ajudar, 
ara solament una hora 
ab mí no podeu vetllar. 
Despertáu los meus Deixebles 
y direm Oracions, 
que Dèu nos do paciencia 
en nostras tribulacions. 
Lo enemich del Fill del Home 
esta nit no dormirá, 
per guiar que 'l Fill del Home 
lo pugan crucificar. 
Lo enemich may ha sabut, 
ni entés perfectament, 
que Jo sia la virtut 
del Pare Omnipotent; 
ni entendre lo Misteri 
de la Santa Trinitat 
á fins que lo meu Deixeble 
falsament me haurá besat. 
Ja se acostan las tenebras, 
pero anemsen aviat, 
que ja sento las cadenas 
ab que tinch de ser lligat: 
qui tindrá coltell ó gladi 
bè lo podrá guardar, 
perque tots son gent de armas 
los que 'm venen á cercar. 
Llavors Judas arribá 
ab los Jueus ab grans crits, 
Jesu-Christ los va parlar: 
¿qué cercáu los meus amichs? 
Ells llavors cauhen en terra 
en sentir Jesus parlar, 
fins que plagué á Jesus 
ningú d' ells se va aixecar. 
Diumenge era ab vosaltres 
que 'm feyau mòlt gran honor,
ara veniu tots ab armas, 
com si fos un malfactor. 
Ell los diu veniume á pendre 
que 'us ne dono llibertat, 
cumplit se han las Profecías 
del que está profetisat. 
Llavor Judas lo besa 
á la galta preciosa; 
prestament se va acostar 
aquella gent rabiosa: 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
volguels fer tornar atrás, 
y va tallar la orella 
á Malcos, criat de Caifás. 
Torna lo teu coltell, Pere, 
á son lloch acostumat; 
qui de coltell feriria, 
de coltell será nefrat. 
En tocant Jesus la orella 
prestament la va curar, 
quan veren semblant Misteri 
mes se varen indignar.
En casa de Anás portaren 
á Jesus pres y lligat, 
perque la anyada passada 
tenia 'l Pontificat. 
Dintre de una gran sala 
aquella nit va passar 
Christo ab las mans lligadas 
arrimat en un Pilar. 
Diu Sant Pere á Sant Joan 
seguim tots á Jesu-Christ, 
ara no 'ns coneixerán, 
perque es obscura la nit. 
A dins de aquella sala 
los dos se varen entrar, 
perque Sant Joan de casa 
era mòlt familiar. 
Quan Sant Pere va sentir 
maltractavan al Senyor, 
la sirventa li va dir: 
¿tú ets de aquell Malfactor? 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
innocent me fas tornar: 
dicte que n' ets Galileo, 
jo 't conech ab lo parlar. 
La sirventa may callava 
perque es cap de pecat: 
dicte que tú ets Deixeble 
de aquell endemoniat! 
No 'l conech, digué Sant Pere,
ignocent me fas tornar; 
dicte que ets Galileo, 
se 't coneix ab lo parlar. 
Respon un criat de casa 
servidor del Sacerdot: 
aquest perseguia á Malcos 
quant eram dintre del Hort. 
No l' conech, digué Sant Pere, 
ab jurament ho afirmá; 
tant prest com la Fe li falta
lo Gall se posa á cantar. 
Jesus mira á Sant Pere 
quan lo Gall hagué cantat, 
prestament hisqué de casa 
á plorar lo seu pecat. 
Diu la Santa Escriptura, 
que es cosa de contemplar, 
que 'ls ulls de la sua cara 
pareixian una mar. 
Humilment ne respongué 
Jesu-Christ al Pontífice:
digas, ¿per qué me interrogas 
de mos costums y Doctrina? 
A los de la Sinagoga 
davant tots he predicat, 
interroga tot lo Poble 
que dirá la veritat. 
Llavors Malcos lo ingrat, 
oblidat del benefici, 
un bofet li va pegar: (bofetada, bufetada)
¿axí parlas al Pontífice?
Portantne la ma armada 
fortament li va pegar: 
en aquella cara sagrada, 
quels ángels miran de grat. 
Respongué mòlt humilment 
Jesu-Christ a ne 'l criat: 
si mal parlo al Pontífice, 
digas ¿ab qué he errat? 
Y si bè, ¿per qué me pegas 
sens trobar en mí error? 
Contemplém com maltractavan 
a Jesus nostre Senyor. 
Lo divendres quant fou dia 
portárenlo á Pons Pilat; 
perque era President 
del Emperador enviat. 
Llavors en aquella hora 
que 'l hagué interrogat 
Jo enviá al Rey Herodes, 
que 's trobava en la Ciutat. 
Quan Herodes lo vegé,
digué als cavallers seus: 
per cert ne trobo gran pler 
de veure al Rey de Jueus. 
Miréu de qué me ha servit 
lo senyor de Pons Pilat; 
eram mòlt grans enemichs, 
y ara cobram amistat. 
Herodes lo interrogá, 
mes Jesus no respongué, 
y veyent no li parlava 
mòlt admirat ne estigué. 
Dient que pot ser la causa 
que Jesus no li ha parlat 
era perque el Rey Herodes 
estava excomunicat. 
Herodes per menysprearlo 
ja de blanch lo feu vestir, 
á casa Pilat tornáulo, 
puig á mí res no m' vol dir. 
Jo no sé la causa sua, 
ell ab mí no ha parlat, 
digáuli las mans li beso 
per la nova amistat. 
Los Jueus altre vegada 
prengueren al Fill de Dèu, 
davant Pilat tots cridavan 
muyra, muyra, vaje en Creu. 
Crucificáulo vosaltres, 
los respongué Pons Pilat, 
perque may entre Escripturas 
jo tal Lley no he trobat. 
Pons Pilat li preguntava: 
digas ¿ets rey dels Jueus? 
Jesu-Christ li va parlar: 
puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? 
Assó no es lo meu regne, 
ni may lo he aministrat; 
dicte que ets Rey de Judea, 
diu Pilat ab veritat. 
Diu Pilat no trobo causa, 
que sia causa de mort, 
si ell vos ha fet agravi, 
jo 'l faré assotar mòlt fort. 
Pensant que així estaria 
tot lo Poble acontentat; 
pero ab grans crits cridavan 
que sia crucificat. 
Ab gran furia assotaren 
los Jueus al Fill de Dèu, 
cinch mil assots li donaren 
ab diferents instruments. 
Tot lo cos li maltractaren 
per pagar nostre pecat, 
plorém com plorá Sao Pere 
quan veu lo Gall ha cantat. 
Puig que Rey es aquest Home. 
així ho diuhen los Rabins, 
fassamli una Corona 
de puntas de jonchs marins.
Y dos de la Sinagoga 
se 'n anaren al mercat 
á comprar una Corona 
per posarli en son cap. 
Quan tingueren la Corona 
al sant cap li han ficada, 
per afligir sa Persona 
ab bastons li han apretada. 
La cara li han tapada, 
saludantlo ab deshonor, 
de setanta y dos espinas 
coronaren al Senyor. 
Mòlt volia Pons Pilat 
que Jesus ne prengués mort; 
així 'l trau á la finestra 
per rebre algun conort. 
Dient: veus aquí lo Home 
que m'haveu encomanat, 
y miráu entre vosaltres 
si será prou castigat. 
Quan Pilat sentí la gent 
que cridavan tol-le, tol-le: 
per cert que sou mólt dolents 
de fer morir aquest Home. 
Puig que vostra lley ordena 
que un home se llibertás, 
llibertém pues á Jesus, 
y sentenciám á Barrabás. 
Deixa estar á Barrabás, 
tot lo poble responguè, 
crucificáu á Jesus, 
que aixís al poble convé. 
Y muyra donchs aquest Home 
per guardar algun excés; 
diu Pilat no li veig causa, 
ni abasta tot son procés. 
Dos testimonis cercaren 
falsos per testificar, 
perque Pilat á las horas 
lo hagués de condemnar. 
pero entengué la mentida, 
aygua vol pera las mans, 
dient, jo no tinch la culpa, 
cayga sobre vostres sanchs. 
Ab gran furia cridaren 
tots los Jueus ab un crit: 
vinga ja sobre nosaltres 
la sanch de aquest inich. 
Y no sols sobre nosaltres, 
nostres fills volém posar, 
condempna prest aquest Home, 
que 'l volem crucificar. 
Lo endemá era festa; 
mòlt tardava als Jueus 
que la sentencia fos dada 
per carregarli la Creu. 
Essent ella tant pesada, 
temeren no 'ls desfallís, 
que no li caygués en terra, 
per lo camí no morís. 
Quan los Jueus varen veure 
que rossegava la Creu, 
férenli posar darrera 
á ne 'l Simon Cirineu: 
no per pietat alguna, 
que bè 'l ne varen pagar, 
sino perque temian 
que no hi pogués arribar. 
En lo carrer de Amargura 
vostre Mare os encontrá, 
plena de molt gran tristura 
prestament vos abrassá. 
Ningú d 'ells la va tocar 
que 's voluntat del Senyor; 
caminant al mont Calvari 
sentíreu mòlt grant dolor. 
Quan allí fou arribat, 
aquella gent inhumana, 
mòlt prest vos han despullat 
de vostra roba sagrada. 
La sanch de nou vos brollava, 
que eixia per tot lo Cos, 
y los sayons prest jugaren 
sobre del vestit la sort. 
Després de haverhos clavat 
en la preciosa Creu, 
los Jueus tots á la una 
vos feyan burla y menyspréu. 
pero Vos al vostre Pare 
los havéu encomenat, 
que 'ls tinga misericordia, 
y los perdone llur pecat. 
Sobre la Creu vos posaren, 
així hu diguè Pons Pilat, 
la causa de vostre agravi, 
ab aquell Títol honrat. 
De tres llenguas lo ha dictat, 
que així tots ho entendrém, 
dient lo que el Títol deya: 
Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI)
No poguè estar ocultat 
en vos lo diví amor, 
perdonant en aquell lladre 
que 'us confessá per Senyor. 
Perdonant lo que devia 
y tot altre pecat: 
perque en vostra má dreta, 
en Creu estava posat. 
A vostre mare diguereu: 
Dona, aquí está vostre fill, 
á sant Joant la donareu
com á clar y net Espill. 
Sant Joan la pren per Mare, 
puig que Jesus ho ha manat, 
que may tals cambis se veren 
ab temps tan abreviat. 
Quan Jesus se véu clavat 
y obert tot lo sèu cos, 
cridant está á son Pare 
li done algun socós. 
Ja que ell mort per amor 
de beure ha demanat, 
portárenli fel y vinagre; 
no 'l vol quant lo ha gustat. 
Consumatum est exclama 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
quan la mort se acosta 
tractanlo ab gran rigor. 
Cumplit ha las Profecías
que de ell estava parlat, 
sens faltar una paraula 
del que Dèu ha ordenat. 
Bè savem perfectament, 
que als inferns devallá, 
y deslliurá als Sants Pares. 
y de allí se 'ls ne portá 
donantlos la sua vista 
de gloria ab cumpliment, 
aná á veurer á sa mare 
ab tant rich acompanyament. 
Perdona nostre pecat, 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
si en res habem errat 
en la mort y Passiò. 
Y la humil Verge María 
que nos vulla ajudar 
y en Sant Jaume de Galicia 
per tots ne vulla pregar. 

TORNADA. 

Jesu-Crist la Passió vostra 
tots la devém contemplar, 
al manco la de Sant Pere 
quant sentí lo Gall cantar. 


AGUSTÍ EURA. 

Lo morir es tan injust 
y tan superfluo l'espant, 
que segons l' Esperit Sant 
morir es cosa de gust. 
Quant mor y acaba lo just, 
dolcíssimament s'adorm; 
lo lance fatal y enorm 
de Lázaro 'n dará fé; 
puix Cristo en sa mort diguè 
nostre amich Lázaro dorm. 
…...

Si fos ta desgracia igual
á la de un brut y una flor 
que quan moren tambe mor 
l' ánima material, 
podria saberte mal 
la mort fatal alashoras: 
pero tu, oh home, no ignoras 
que l' ánima no fineix; 
antes quan del cor parteix 
logra notables milloras. 

Alsa la imaginació 
y mira que no es aquí 
sinó en lo Empíreo, lo fí 
de la hermosa creació.

La nostra conversació 
al cel está dirigida. 
Esta ditxosa partida 
no 't deu costar ni un sospir; 
puix millor que no morir 
ve á ser, conmutar de vida. 

¿Quí pot estar trist lo dia 
que ix llibre de una presó? 
Quí, al pendrer possessió 
de la herencia que apetía? 
Quí ha tingut melancolía 
lo dia de sa victoria? 
Quí, al fecundar la memoria 
de la Benaventuransa? 
Y quí, lo dia que alcansa 
una corona de gloria? 


IGNACI FERRERAS.

(Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) 

¿Qué pretens agitada fantasía 
que vaga, perturbada y pesarosa 
formidables ideas me presentas, 
y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? 
La nit que ab sa quietut al descans brinda 
funestas inquietuts me causa y dona, 
perturmantme 'l descans ab mil fantasmas 
y horribles visions de negras sombras. 
Lo llit, que per alivio de fatigas 
ab lo tou matalás de finas plomas 
la dolça son deuria conciliarme 
es pera mí catasta fatigosa. 
….

Acusa la inocencia ma malicia, 
sa mansuetut á mon furor s' oposa, 
sa doctrina confon mas ignorancias
y sa sencillés m'autoritat mofa. 
Los escarnis á ells fets en mí recauhen, 
lo cervell me traspassa sa corona, 
la creu pesada atrunca mes espatlles, 
los assots rigurosos me deshonran, 
los claus de peus y mans contra mí 's giran, 
clavantme 'l cor en creu la mes penosa; 
y 'l bot del ferro de la dura llansa 
iras, horrors y confusions aborta. 
La sanch per tantas llagas derramada 
del llibre de la vida apar que 'm borra 
y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto)
la terra bocarons profundos obra. 
No trobo puesto en que los peus afirme 
engullintme sas grutas horrorosas. 

IGNACI PUIG Y BLANCH. 

(Tros del Temple de la Gloria.) 

Rodejat de la sombra formidable 
que difundeix la mort assoladora, 
desterrat á una terra inhabitable 
que als tristos moradors cruel decora; 
¿com cantaré la llum inagotable 
del sol etern que brilla sens aurora 
que no ha vist del ocás la tomba obscura 
y derrama á torrents la ditxa pura?
 
Sentat ab los germans del cautiveri 
en la endolada y fúnebre ribera 
dels negres rius del Babiloni Imperi 
sufrint del enemichs la sanya fera 
y 'ls dardos de la burla y vituperi 
en una terra estranya y forastera, 
¿Com cantaré tan trájicas escenes 
entre grillons, manilles y cadenes?
 
O Vos! que resplandiu en las alturas 
de la Santa Sió, Dèu de grandesa, 
abisme inagotable de dolçuras 
donau vigor y aliento á ma flaquesa: 
en una mar sumergit de amarguras 
parlar de vostra gloria es árdua empresa; 
mes jo entraré en la senda peregrina 
si vostra llum preciosa m'encamina. 

Renovava una tarde la memoria 
dels héroes esforsats que reportaren 
de si mateixos la inmortal victoria, 
y ab ilustres hassanyas decoraren 
los fastos indelebles de la historia, 
y de llaurers eterns se coronaren;
quant me rendeix un sol molt apacible 
y pujo á la morada inaccessible. 

Per las regions etéreas navegava 
sens rumbo, sense carta y sense guia: 
un aura dolça y fresca respirava 
y mon cor dilatava la alegría: 
una calma benéfica reynava 
y la pálida lluna resplandia: 
y centellant las vívidas estrellas 
mars inmensos formavan de llums bellas.

Superava á las onas lluminosas
sens fatiga en ma rápida carrera
y ab forças inauditas y assombrosas 
corria los espays de l' alta esfera;
vencent en las regions esplendorosas
lo curs velós del águila llaugera
la nau que surca 'l mar arrebatada 
y del aire la saeta disparada.

Des d'aquellas diáfanas alturas 
un átomo la terra parexia, 
buscava las palmeras y planuras, 
los valls, lo mar inmens, la selva umbría, 
tantas y tan preciosas hermosuras,
y res la vista atenta descobria; 
mes fixantla del cel en la bellesa 
del Etern m' anunciaban la grandesa. 


SERRA Y POSTIUS. 

Si vas á Montsserrat ves per Sant. 		Lluch.
que no 't picará l' sol per mes que t'		toch, 
no vajes ab calés, gasta mes			poch, 
ves com Madó Guillaume sobre un		        ruch; 
Veurás allí unas perlas com un			truch, 
las esmeraldas com un plat de			foch, 
los diamants mes grossos que un gran 	        roch,
entre las llantias mira la del			duch; 
Si pujas á la hermita del bon			grech, 
com molt no fassa lo xerrich			xerrach, 
veurás pinsá que pren pinyó ab lo		bech, 
de la má del que va vestit de un		sach; 
altras cosas veurás que jo no			aplech; 
perque no caben en aquest			buyrach. 

 

TAULA. 
								Planas (se omitix)
Prólech

SEGLE XII

Anfós II
Guillen de Bergadan
Guerau de Cabrera
Huch de Mataplana
Ramon Vidal de Bezaudun

SEGLE XIII.

Arnau lo Catalá
Guillem de Cervera
Bernat d'Esclot (Desclot, d'Es clot; Asclot; Desbots)
Amanéu des Escas
Ramon Lull
Guillem de Mur
Oliver lo Templari
Pere II. - Guerau Borneil
Pere III
Pere Salvatge.
Serverí de Girona

SEGLE XIV

Pau de Bellviure
Fraderich de Sicilia
Llorens Mallol
Arnau March
Jaume March
Pere March
Bernat Miquel
Muntaner
Daude de Prades 
Pere lo Ceremoniós
Pons Huch III
Pere de Queralt
Anselm Turmeda 

SEGLE XV

Pere d'Abella
Mossen Avinyó
Na Tecla de Borja
Mossen Crespí de Valldaura
Roderich Diez 102 
Arnau d'Eril
Estanya
Francesch Ferrer
Fenollar. - Scrivá
Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela
Andreu Febrer
Joan Fogasot 
Ferrando.
Figueres
Pere Galvany
Jaume Gazull
Guillem Gibert
Martí Gralla
Martí García
Franci Guerau
Jordi de Sant Jordi
Romeu Lull
Ausias March
Pere Masdovelles
Berenguer Masdovelles
Joan Masdovelles.
Huch de Moncada
Joan Moreno
Mossen Navarro
Francisco Oliver
Perot Joan
Pestrana
Mossen Pere Puig
Jaume Roig
Lluis Requesens
Vescompte de Rocabertí 
Mossen Joan Roig de Corella
Joan Rocafort
Ramis
Lleonart de Sors
Jaume Safont
Comenador Stela
Mossen Sunyer
Mossen Bernat Serra
Serradell de Vich
Ramon Gavall (Çavall) 
Miquel Stela
Pere Torroella
Trafort (Traffort)
Lluis de Vilarasa
Anton Valmanya
Mossen Verdú
Francesch de la Via

SEGLE XVI.

Onofre Almudevar
Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán)
Fructuòs Bisbe y Vila
Francisco Calsa (Calça)
Joan Fernandez d'Heredia
Gabriel Leonart
Guerau de Montmajor
Pere Giberga
Ramon Havem
Ausias March 
Andreu Martí Pineda
Joan Pujol
Jeroni Pujades
Miquel Pujades
Antoni Rius
Jaume Siurana - los tres juntos -
Lluis Joan Valentí
Andreu Martí Pineda
Geroni Santpere
Pere Serafí

SEGLE XVII

Magí Casas
Pere Pau Feuria
Geroni Ferrer de Guisona
Francisco Fontanella
Vicens García
Joseph Romaguera

SEGLE XVIII.

Francisco Balart 
Agustí Eura
Ignaci Ferreras
Ignaci Puig y Blanch 
Serra y Postius


TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)

Fábulas en vers mallorquí. Tomás Aguiló Cortés

Fábulas en vers mallorquí

per

D. T. A. y C. (Don Tomás Aguiló y Cortés, padre de Tomás Aguiló Forteza) 

Autor de la Rondaya de rondayas 

escritas en 1802.

Palma.

Imprenta de Trias. 

1840.

A nou dobbes. 

Es propiedad del editor.

(Nota del editor, Ramón Guimerá Lorente: 

Tomás Aguiló Cortés, padre de Tomás Aguiló Forteza)

Fábula I.

Es Lloro y es Pinsá.

A un llibre molt antig y molt arnat,

Plé de pols y brutó se troba escrit,

Qu' all no sé á quin lloch en temps passat,

Que ja de pur passat está florit,

(Pero lo mes segur, cuant fos mes prop,

Aloménos seria en temps d' Isop,)

Capitol vint y sis, fol cent y tants

Se conta el siguient cas y altres semblants.

El dia de cumpli añys de son reinat

Ab molta pompa celebrar volgué

S' Aguila, hermosa reina d'els aucells.

Luego per son imperi dilatat

De tal funció noticis estengué,

Y ets animals del aire los mes bells,

Sa tropa, sa noblesa, y cortesans

Acudiren contents als besamans.

Ella que los va admetre molt formal

Los concedí mil honras y favós,

Mostranse digne d' es poder real

Pues que tenia un cor tan generos.

Despues qu'amb un sarau los va cansar,

Essent axó en juriol, qui el temps no es fresch,

Per unes obsequi los volgué alegrar

Fentlos servir un abundant refresch.

Satisfets tots quedaren y contents, 

Cuant des mitx des tropell des concurrents 

Se va axecar un lloro presumit, 

Y demenant llecencia per parlar 

Un espécios discurs va comensar, 

Pensant que dava un rato devertid.

Ab elevat estil y gran primor 

Celebrá los progressos del reinat, 

De las antiguas tropas el valor 

Que desplegaren á un famos combat, 

Se destrucció total d'els inimichs, 

Se fama que adquiriren els majors, 

Fent que hey venguessen bé per molt de pichs 

De la Reina present els grans honors. 

Pero véu ab dolor qu'el seu discurs 

No meresqué s'aplauso des concurs 

Perque imitá es llenguatje racional; 

Cosa fonch qu'a los més va sebra mal, 

Y adhuc fonch judicada per algú 

Com á despreci d'es perlar comú. 

Feyan bo á no acabar sa festa en pau 

Cuant s’alsá d'els estrados un Pinsá, 

Y per fer quedar lluit aquell sarau 

Unas cuantas arietas va cantá 

Compostas á la moda del pais, 

Millor que si fos musich de Paris. 

Meresqué un palmateo general, 

Que enhoramala Pleyel ni Mozart, 

Pues encare que es cant fos pobre d'art 

Aument dava á sa gloria nacional. 

La Fontaine en frances, Fedro en llatí 

Escrigueran y Iriarte en castellá, 

Y si alguns pensaments los vull copiá

Será en es meu estil que es mallorquí; 

Perque es just y posat ab gran rahó 

Que aprecii son idioma cada autó. 

FÁBULA II.

Es Corp y sa Raboua. (rabosa)

Demunt un abre frondós, 

Mes content qu'un ca amb un os, 

Estava un Corp amb un tros 

De formatje ben gustós. 

Una Raboua tot just 

Allá es trobava aturada, 

Que si l'hagues convidada 

Hauria admés de bon gust. 

Estava badant tant d'ui, 

Cercant á son mal remey, 

Y al instant per pillarley 

Trazá tot aquest embui: 

- Amich meu, com va la vida! 

Li digué astuta y gojosa, 

Sa teua persona hermosa 

Está ben sana y lluida.

No sé jo cap animal 

De cuants ne volen per l'aire

Sense fe á ningun desaire, 

Que puga dir que te igual. 

¿Qué no's axí com t'ho dich? 

Ni es pago real tant pintad, 

Ni es cisne tant celebrad, 

Des seu blancor jo m'en rich. 

¿Que mes se pot desitjar? 

Una habilidad tan sols 

Het falte perque tu vols; 

Si aprenguesses de cantar... - 

Inflat es Corp de aquests vents 

Volgué cantar un pasatje, 

Pero caiguentli es formatje 

S'altre l'ampará en ses dents. 

Perque de mi no s'ofengue 

Qui es paga de elogis vans, 

Digues que li bes las mans, 

Y si es agut que m'entengue.

Fábula III.

La Güátlara. (gualla : codorniz : codorniu)

Per un camp de rostoy ben descuidada

Una Güátlara hermosa pasturava, 

Y cuant la pobre ménos s'ho pensava 

Se veu dins uns filats embolicada. 

Mesquineta de mí! clama enfadada, 

Cuant alegra ha poch temps que jo cantava, 

Y sa crüel fortuna hem preparava 

Sa meva perdició tant desastrada. 

¿Y per qué tan sensible desventura?

Per un granet de blat ¡Oh cuán funesta 

Y cara ha estat sa meua golosina!

¿Es desgraciad aucell fonch perventura

Es primer que tengué sort com aquesta? 

¡A cuants causa un sol gust semblant rüina

FÁBULA IV.

Es Llop y sa Cigüeña.

Ab grans bascas de mort, prop de s'ultim suspir 

Estava un fiero Llop molt proxim á morir, 

Perque un os travessad dedins sa gargamella

Li causa mil dolors, y tant ja l'atropella,

Que per tenir present un hábil cirugiá 

Donaria es caxal mes robust y mes sá. 

Amb un conflicte tal pensen los circunstans 

De que cada'u aprov de posarhi sas mans, 

Intentant acertar sa perillosa cura, 

Y guañant bons doblés tenir fama segura; 

Peró per mala sort véran á sen revés 

No ser dignes des nom ni credit de barbés. 

Sa Cigüeña despues arriscantse atrevida, 

Esposá á gran perill no ménos que la vida, 

Pues passant el seu coll dins sa boca des llop, 

En tanta prontitud com si fos beure un glop, 

En so bec tragué s'os ab tanta habilidad 

Que tot aquell concurs quedá molt admirad. 

Es professor content demána sa propina, 

Pero es Llop l'envesteig, y si la m’andavina 

Es bossinet mes gros sería estat s'oreya. 

Sa Cigüeña callá, que ja venir s'ho veya, 

Perque molt be sabia es proverbi que diu: 

Rentar es cap á s'ase y perder es llexiu; 

Pero escrigué aquest cas á llibres reservats 

Perque sigue consol á qui serveig ingrats.

FÁBULA V.

Sa galina d'es ous d'or.

Dins son corral una dona

Hey tenia una galina

Que cada dia sens falta

Un ou tot d'or li ponia. 

Contenta sa bona jaya 

Callava y los componia 

Arreu dins una cistella, 

Sense dirhó á sas amigas. 

Ja may volgué averiguar 

Si era sort ó bruxaria, 

Y pensava que en tal cas 

En es fregir ja heu veuria. 

Are be pensau vosaltres 

Si prest sa faria rica 

En tant bona truita d'ous 

D'or macis, y frechs del dia. 

Pero tota aquella pausa 

Pareig que no li cumplia 

Com si fortuna tan gran 

Encare fos poca dicha, 

Y volent ferse opulenta, 

Com diuan d'una envestida,

M'agáfa s’animalet 

Y resol darli d'espina, 

Creguentse que dins s'ouera 

Hey tendria alguna mina 

Que rebenteria amb or 

Y serian unas Indias. 

Sens mes calco li obri's ventre 

Cuidadosa l'hey registra, 

Y cuant ja no te remey 

Conex sa seua avaricia. 

Es malanats codiciosos, 

En els qui res assacía 

Fomentan una passió 

Que sovint los arrüina. 

Y si no basta es meu credit, 

Un refranc tenc qui heu esplica: 

Qui tot ho vol tot ho pert; 

Y qui s'hen riu que s'hen riga.

FÁBULA VI.

Es Llop y es Ca.

Escoltaume, bona gent, 

Si un cuento no molt recent 

Voleu que vos referesca. 

Per prénder un poch la fresca

Vá sortir des bosch de Nitria 

Un Llop just com la mort de Itria, 

Tan magre, flach, y primet 

Que no s'aguantava dret. 

Topá per sort ab un Ca

Qui s'esclatava de sá,

Tant bó, tant gras, y tant redó. 

Qu’ era un gust es mirarlo. 

- Ola mon amo! jo estrañy 

Es veuret de tan bon añy, 

Cuant jo qui som mes valent 

No tench ni per una dent, 

Y es tanta ma desventura 

Que tota aquesta figura 

Sols consisteix en pell y ossos. 

- Oh! saps que hey pos de bons trossos, 

Tot d'una es ca respongué 

En casa de un cavallé 

Ahon serveisc de criat! 

Allá m'estich regalat 

Que res mes pug desitjá, 

Vengan ossos, venga pa, 

Y mentras que la gent gruñy 

M'afich bossi com es puñy, 

Y axi em pos de lo milló 

Un ventre com un tambó. 

Com som Fumat, y va el resto, 

No dexaria aquest puesto 

Per estar de bona gana 

Amb el gran Duc de Toscana. 

Si volguesses un consey, 

Jo trobaria remey 

Perque en casa de 's Seño

Het señalassen racció 

Perque guardasses sa casa. 

Creume, cuy aquesta vasa, 

Y veurás per dirla vera 

Que estás millor qu’ un prevera. 

- A tot axó hey vench a bé, 

Es magra Llop respongué, 

Que are per poré menjá 

En faré y tot hermitá. - 

Los dos parteixen rebents, 

De tanta amistad contents 

Aguardant bona ocasió 

Es Llop d'omplirse es serró 

Despues de tants de trabais, 

Y lo que feu de badais 

Arribarho á fer de rots. 

Mentras davan salts y bots 

Per casualidad notá 

Que demunt es coll des cá 

Se pell estava escorxada, (sa)

Y li digué: Camarada, 

Qu'es axo? demunt s'espatla

Una nafreta hey tens. Patla 

¿Que ja rebentas de gras? 

- Dex anár, jo no en fas cas, 

En tenir se gripia plena, (la segunda i no tiene punto)

Poch mal en fa se cadena.

- Cadena dius y no es res? 

Are veig que tu estás pres. 

Confus es llop esclamá: 

Adios trossos, adios pa, 

Que en es bosc men vaig tot dret. 

Val mes patir fam y sed 

Que veurerse regalad 

Y no tenir llibertad. - 

Es llop no volgué estar prés 

Y en veritad feu molt bé, 

Que un qui llibertad no té 

No pot prender gust en res.

FÁBULA VII.

Es cassador y es cans. 

Jau cussas, vatlotequi; 

Apretau, ala vellaca, 

Are es dins aquest claper, 

Are es dins aquesta mata. 

Jas Llesta, jas Falaguera, 

Un coní es com una cabra. - 

Axí per devertiment 

Un cassador s'esbravava, 

Per veurer corre sas cussas, 

Ja que venia sens cassa.

Es cans correns com uns locos

No se plañian sas camas, 

Per entre matas y rocas 

Tot heu miran y repassan, 

Fins que ja cansats y morts 

Es cassador los diu basta. 

¿No veis que no heyá coní, 

Ni heyá llebra, ni heyá ravas? 

D'aquest modo es reya d'ellas, 

Cuant per una enramada 

Los surt correns una llebra, 

Y es cassador luego esclama: 

Are si que va de veras, 

Creis que vos engan encara. 

¿Qué no la veis que pareix 

Un llamp en lo prest que passa? 

Empero ellas el s'escoltan 

Just com si fossen de mabra. 

Qui sense ningun profit 

Sol mentir cada paraula. 

¿Cuant diga la veritad 

No l'han de enviá noramala?

 

FABULA VIII.

S'asa y es porc.

S'ase enveja tenia en es tossino

Cuant contemplava es diferent destino 

Que los havia dat es fort empeño 

D'un opulent pajes que era son dueño. 

- Aquesta si que es vida regalada 

Dormir fins á las nou. S'ensegonada 

No li manca ja may. Ell tots es dias 

Van á qui li fará mes moxonías. 

Ja el tenim ajagut. Ell no trabaya 

¿Y jo em contentaré ab un poch de paya, 

Despues qu'he duit en es graner s’oliva? 

Despues de haverme fet suar sang viva? 

Despues que m'esfondraren sas costellas, 

En somadas de fems ó be d'astellas, 

Y em señalaren fortament sas ancas 

Ab cuatre o cinc mal esporgadas brancas? 

Are un poquet de paya? Axo es justici? 

¡Ó quina mala paga á mon servici! - 

Pero al veurer sa gent arromangada, 

Ab un cañom devant, y tota armada, 

Qui á sa soll se encamina molt resolta, 

Mal, digué, á matarlo s’hen van tal volta, 

Y si aquí d'un porc gras sa dicha para 

Venga paya y garrof, venga per are.

Aquells que gosan d'una vida ociosa 

No es just que tengan mort feliz y honrosa. 

Es trabay es de tots; fará mes vasa 

Qui mes trabayará; creis pues un asa.

FÁBULA IX.

La cirvia ó cera y el lleó. 

Saltant parets y marges encalsada

De cassadors famosos una cirvia, 

Per boschs y comellás, per plá y muntaña, 

Ab mes velocidad q'un llamp corria. 

Cualsevol qui la ves creg que sens dupta 

Un dimoni té en cada peu diria, 

Y treguent sempre forsas de flaquesa 

Sols no dexa señal aquí hon trepitja, 

Y suant, tanta gota no s'atura

Fins que té per defensa una garriga. 

Allá s'está pern'alta, recobrada 

D'es susto sens preveure una desditxa. 

Fonc el cas que dins una oscura cova 

Tapada d'espinals un lleó vivia, 

Y en s'horrible furor que al mon espanta, 

Envesteix á la pobre fugitiva, 

Y ja en sas seuas dents y ja en sas unglas 

A mí hem sap greu que per dissort funesta 

Perdés tan prontament sa seua vida, 

Perque ab son propi engañ escalivada 

Algunas bonas reglas donaria 

En es qui per fujir de alguna pena 

Dins uns perills majors se precipitan.

FÁBULA X.

Sa cigüeña, sas ocas y sas grullas.

En llágrimas dels uis, estava contemplant 

Son camp tot destrossat, un llaurador mirant 

Com sas cigüeñas y ocas juntament ab sas grullas 

No li dexavan mes que un pareyet de fullas. 

Es pobre llaurador casi desesperat, 

Desitjos de dar castig á n'aquesta maldad, 

Estén un bons filats, y en el mateix moment 

Ets agressors dins ells cauen incautament. 

Indignad des furor que el seu geni li anima ,

Sense ningun remey la mort luego els entima, 

Sa seua autoridad li dicta gran rigor 

Pues diuen que era batle, o almenos retgidor; 

Empero sa cigüeña li diu molt humilment: 

- Mirme ab uis de piedad que jo som innocent. 

Voste coneix molt bé que sense perjudici 

Al seu sembrat y camp li fas gran benefici,

Pues de cuchs y serpens li neteig fruits y grans 

Perque el vengue á bon preu y tot diners contans. 

- Axo no importa res ni tampoc m'hen oblig 

Jo te trobada á tú junta ab mon inimich 

Amb ell acabarás, infeliz los teus dias. - 

Pues cuidado en fugir sas malas compañias.

 

FÁBULA XI.

Es dos amichs y s' Onso.

 

Per entre una arboleda 

Dos amichs sen anavan 

En bona compañía 

Sense espasa, pistola ni cap arma. 

Y vatequí qu'es temen 

Que los surt al encuantra 

Un Onso molt ligero 

Que deválla correns de sa muntaña. 

Un per salvar la vida 

S'enfila dalt un abre, 

Y s'altre tot d'un pronte 

Millor remey no troba que sa maña. 

S'arrisca á la ventura, 

Y sense badar barras 

S'ajeu, no's mou, ni's mena, 

Es beu s'alé esperant qu'axó li valga. 

S'Onso ferós arriba, 

Luego li fa capada, 

De cap á peus l'ensuma, 

Y pensantse qu'es mort se gira y passa. 

Tot d'una es dos s'aplegan 

Y despues de dar gracias 

A sa bona fortuna 

De haverlos tret tant bé de s'encallada. 

- He reparad que s'onso, 

Un amich digué á s'altre, 

Et parlava á s'oreya, 

¿Voldrásme dir quíns cuentos te contava? 

- Que dets amichs men riga, 

Perque en tení un soscaira 

Ells se posan á cobro, 

Y dexan s'altre es mitx de sa dansada. 

FÁBULA XII.

Es dos galls barayadissos. 

Jo m'estich ben segur que chalaria 

Qui hagues vist un combat de galls inglesos, 

Que en es corral tengueren s'altre dia. 

Tots dos ben atrevits, tots dos encesos, 

Indignats se pegaren, de manera 

Que parexia estavan molt ofesos. 

No fonch una espolsada sa quimera, 

Perque de esclips y esclops ni hagué á balquena, 

Y si llest era un s'altre més heu era. 

Pero es cap y la fi en sa cresta plena 

De picadas y sanch un s'enretira 

Y acotat á un racó no's mou ni's mena, 

Y luego s’altre que triunfant se mira 

De sa victoria seua sen avana, 

Y á cantarla gojos tot d'una aspira. 

Pero per mala sort una milana, 

Que feya prop d'allá sa torniola, 

No li dexa gosar sa gloria vana. 

El sent, el pilla, l'arrebata y vola, 

Y es seu rival quedant sens ploma alguna 

Señor des galiner, prest s'aconsola 

Agrait á lo inconstant de sa fortuna. 

FÁBULA XIII.

S'águila y sa tortuga.

Quí creurá cosa igual, 

De esser tant general 

Es desitx de volar, que sens reparo 

Me atrevesc á promete que es ben raro 

Qui no n'ha sabut may, 

Y tenint temps y espay 

No tenga ganas de jugar per l'aire, 

Y no heu provás si no temes desaire? 

Per are no dig mes 

Sino que aquest esces 

Arribá fins y tot á sa tortuga: 

(Axó es lo mes estrañ que dir se puga). 

En el mateix moment 

Que aquest mal pensament 

Li passa p’es cervell, se desconsola 

Veent qu'hen volan tants y ella no vola. 

Y sens mes aguardá 

A s'águila esplicá 

Es seu desitx y estravagant manía 

Confiada en que á volar l'enseñaria. 

- Mira, diu, sols que hem dons 

Un parey de llisons 

Segura volaré, y en está alsada 

Que vengan es mes llests á darme unglada. - 

Sa reina dels aussells 

Luego aquests cascavells 

Vol treureli des cap, y li dejecte 

Amb evidents rahons es seu projecte. 

Ella plena de grins 

Porfia y torna, fins 

Que ja cansada de semblant quimera, 

S'águila donarli bon chasco espera. 

La pren, axeca es vol

Pareix qu'es prop des sol,

Y dient á sa tortuga: estás contenta, 

La dexa caure y s’infeliz rebenta. 

Si are tengues remey 

Tal volta per consey 

Daria á cualsevol esta advertenci. 

Preniu parer de aquell qui te prudenci.

FÁBULA XIV.

Es milá.

Un milá que en sa vida en feu petjada, 

Pitjor que carn de chincha trist es veya,

Pues ferit de una flecha envenenada 

Escaparsen de aquella ja no creya. 

Prop de sa pell mirava sa ruxada, 

Y des cástigs del cel ja no s'hen reya, 

Que comensava á fer farina blana, 

Perque anava á la mort de mala gana. 

S’últim baday casi en es bec tenia,

Y amb uns termes semblans parlá á sa mare: 

- Preniu ets atapits, correu, feis via, 

Acudiu en es déus, mirau si encare 

Tendrá remey sa meua malaltía, 

Ó bé si cualcun d'ells per mí es declara, 

Pues que ja hem veig devant la mort funesta, 

Y es corps que de sa meua carn fan festa. 

- Si altre medi no tens estás volad, 

Li respongué sa mare, axó es justici, 

Cóm vols que alcans salud per un malvat 

Que no ha dexat passar per alt cap vici? 

Cuánta víctima haurás arrebatad 

De devora s'altar des sacrifici? 

Y are tú com del cel esperas res 

Si á qui het pot ajudar tant l'has ofes!

 

FÁBULA XV.

Es pastors y s'onso.

 

Un onso per mala sort 

Va caure en mans de pastors, 

Y á pur assot es traidors 

El me dexaren per mort. 

Empero pes seu conort 

Altre pastor el trobá, 

Y compatit el curá

Com si fos estat son fill, 

De modo que des perill 

Dins de poch temps escapá. 

Llibert de sa malaltía 

En es xots envesteig s’onso, 

Just y fet un rey Alfonso 

Que en es moros envestia. 

Ne devora cada dia 

Ab sa furia mes rabiosa 

De sa guarda numerosa 

De tot alevos pastor; 

Pero des seu protector 

Ni sa cabra mes roñosa. 

Guardet d'anutjar ningú

Maldament no sigan fieras

Que no li faltarán maneras 

Si vol venjarse de tú. 

S'ofensor no dorm segú, 

Tement sempre sa venjansa, 

Perque de vetlar no's cansa 

Aquell qui es sent agraviat, 

Y per fat ó per salat, 

Ó prest ó tart ell l'alcansa.

FÁBULA XVI.

Sa llebra y es gorrió. 

Pasturava descuidada, 

Es mitx de s'herba abundosa, 

Una llebra desgraciada 

Cuant se veu arrebatada 

D'una águila poderosa. 

¿No eras tú sa qui corrias

Poc temps ha per aquest camp 

Que parexias un llamp? 

Que en vengan de cans, dirias, 

Y qui es mes llest que s'arramb.

Posei cametas amigas, 

¿Per qué no escapas correns? 

Poc vals tú per mes que digas. 

Y cóm no els han de fer figas 

Á tal casta de valents? 

Axí sense compassió 

La m'insultava un gorrió, 

Cuant mes ligero que es vent 

El m'arrebata un falcó 

Qui el despadassa al moment. 

Tú qu’insultas atrevit 

Al infeliz afligit, 

Y lo miras ab cor dur 

Del poderos oprimit, 

Pregunt ¿estás tú segur?

FÁBULA XVII.

Sa lletera. 

Mes q'un Pasco de contenta (Pascua)

Va sortir una lletera 

Molt airosa y falaguera, 

Garbosa, llesta y llaventa. 

Una gerreta de llet 

Duya á vendre cuidadosa, 

Y estava tota gojosa 

Tenint son conta fet. 

Per llevar es cansament 

Y entretenir es camí 

Comensa á esplicar axí 

Son alegre pensament. 

Aquesta llet, gastos nets, 

Em treurá mes de vint sous 

Amb ells pug comprá cent ous 

Que m'han de fer cent pollets.

Cent galinas al present 

Com cent galls d’indi tendré, 

Per á Nadal las vendré, 

Y compr un porc al moment.

Menjant á no pore mes 

Dins pocs temps engrexerá, 

Y qui el me voldrá comprá 

Ha de escopí bons doblés.

Luego hem pos á negociá, 

Y en lleva un poc en es bec 

Arrib á aplagá un talec 

Que no'l puga sospesá.

Dient axí tant s'entrecuita

Que tropessa la pobreta 

Y li caigue sa jerreta, 

Riquesa per hont m'ets fuita! 

Es qui fa contes tot sol 

Sens tenir á Deu present 

Fabrica torres de vent, 

O cassa aucellets al vol. 

Jo sempre hem recordaré 

D'un adagi qui fa vasa, 

Y diu, q'un contas fa s'asa, 

Y s'altre el fá es traginé. 

FÁBULA XVIII.

Es cavall. 

Diuen que no es conegut 

Es bé fins que l'han perdut: 

Es proverbi heu diu axí 

Y també heu diré jo aquí. 

Se refereix que un cavall 

Servia sense traball 

Á un capitá de Dragons, 

Y pos luego massions 

Que ningun d'aquell pais 

Li guañava de feliz. 

De gras es pel li lloia, 

Ordi tant com ne volia: 

Que es señor en propis mans 

Ni donava per istans. 

Ninguna pena passava 

Perque es señor l’estimava 

Basta prou fos andaluz. 

Finalment no dig res pus 

Sino qu'estich persuadit 

Que en so Babieca del Cid 

No s'hauria baratat 

Un cavall tan regalad; 

Pero el duya cap per terra 

Sa por d'anar a la guerra. 

Per fogir d'aquest temor 

Volgué mudar de señor, 

Y sense prende parer 

Es posa bax des poder 

D'un traginer de garrot. 

Comensá á tastar s'assot 

Que no havia tastat may, 

Sols no li davan espay 

De menjar un poc de paya. 

Li parexia rondaya 

S'antiga felicidad 

Cuant es veya maltractat, 

Consumit tot el seu grex, 

A cada anca un bon esquex,

Sa pell que li caya a trossos, 

Y per tot mostrant ets ossos: 

A tal miseri passá 

Que encare s’imaginá 

Que millorava de sort 

Cuant arribá á caure mort. 

Tú qui estás demunt sa lluna 

¿Per qué vols altra fortuna? 

Si la que tens no te agrada 

Vivint á la regalada 

Per algun poc de molesti, 

Serás com aquesta besti 

Que sortí d'un bon estat 

Per passar á un desgraciat. 

Deu hem conserv mon señor 

Per no caure amb un pitjor. 

FÁBULA XIX.

Sa geneta y sa cigüeña.

Una geneta rica y poderosa 

Parlava ab sa cigüeña, y com qui riga, 

Fingint una parrola cariñosa 

Li deya aquestas espressions: amiga, 

Vuy dinarás ab mí, no het dig res mes, 

Veurás si sé gastar es meus doblés.

Sa cigüeña admet gustosament 

Aguardant una sopa ben cumplida, 

Pues s'amiga era coch molt escelent 

Y en el art de cuinar tan instruida 

Que poria defiar sa garrullada 

Dels mes hábils autors de la panchada. 

En tota sa talent d'una semmana 

Á hora corresponent hey comparex, 

S'assegué en taula, despertá sa gana; 

Pero per be que mir no descubrex 

Mes provisió de boca que un gran plat 

Ple de sémola clare y de picat. 

Confusa sa cigüeña ab tal present 

Va quedar com es gat del pare Cañas, 

Perque es seu bec tan llarc es instrument 

Per uns efectes tals molt curt de mañas; 

Y á la fi es resolgué per aquell dia 

Á fe un dijuni mes des que volia. 

Cap en coua girá sense paraula 

Per tornarli es jornal molt impacienta, 

La convida á la fi, l'entra a sa taula 

Y una gustosa salsa li presenta; 

Pero dins un barral de boca estreta, 

Que no hey puga entrar es cap la tal geneta. 

No vulgueu sabrer cosas que no fassa 

Sa burlada geneta, lo que tresca, 

Empero cuant mes fa mes se embarassa 

Ni pot trobar cap medi que servesca 

Sens parlar ni motar partex correns 

Ni torca-bocas vol ni escura-dens. 

Si t'imaginas que ningú té arbitre 

Per burlarse de tú, enganat vius: 

¿Qui sab si tal vegada es mes balitre 

Aquell matex des qui confiat te'n rius? 

Alerta pues, t'ho dig axí com jeu, 

Tú trobarás sabata de ton peu. 

FÁBULA XX.

Sas duas ratas. 

Duas señoras ratas tragineras, 

Molt llestas de tots modos y maneras, 

Una pajesa y s'altra de ciutad 

Se toparen per sort dins un forat. 

Luego de have acabat es cumplimens 

En aquella ocasió corresponens, 

Digué sa ciutadana á sa pajesa: 

Sí no sí, has de venir á sa despesa 

Que en una casa teng de sas mes ricas, 

Allá has de veurer tú si jo fas micas, 

Beranarás en mí sense fatiga 

Y podrás dir que het som coral amiga. 

Acaba en semblants termes, y tantost

Foren, y no sé com, dins un rabost 

En el cual sa abundanci y simetría 

Casi indicaren qu'era de novía. 

No heyá que pensarse que sa pajesa 

Aquí tengués escrupol ó peresa, 

Ni ceremonis fes de empagaida 

Cuant de bon grat s'amiga la convida, 

Pues llevonses tenia á son alou 

Cuxots tant de tossino com de bou, 

Á mes d'altres menjars tan esquisits, 

Que no es golos qui no sen llepa es dits. 

D'un pot de confitura, á un de mantega 

Saltan alegras que amb aquella vega

Pensen treurer sa pancha de mal añy; 

Y en veritad que axó no es gens estrañy, 

Pues hey havia tant de companatje 

Que á una gustosa pessa de formatje 

No li arrambaren solament es nas,

Y encare que d'Olanda, tant de cas 

En feren ellas com si fos de fust. 

Mentras passavan totas duas gust, 

Sa pajesa es resol ben advertida

Á no testar verduras en sa vida, 

Y cercar un semblant alocament: 

Cuant per desgraci veis aquí que sent 

Un cert renou de claus... obrin sa porta... 

Aquí si que pensá quedarse morta,

Pero es recobra un poch y pren es llis 

Per un amagatay y un passadis, 

Y s'atropella, y corre tan velos 

Que sols á s'altra no li diu adios. 

Y totd'una de espassat es susto crech 

Que estimá mes es seu antig soseg, 

Pues esclamá: no vuy mudar costums, 

Valen mes sa quietud y es meus llegums.

 

FÁBULA XXI. 

Sa cigala y sa formiga.

 

Cantant una cigala

Va passar tot s'estiu 

Sense fer provisions 

Ni son graner omplir. 

Cuant se trobá á s'ivern 

Conex s'animal trist 

Que sense mes remey 

De fam s'ha de morir. 

Per sortir de s’apuro 

Met llevar fonch precis 

Un aumutet de blat (aumut : almut : almud) 

En es seu bon vesí, 

El que era una formiga 

Qui te un graner molt ric. 

De lo que replegava 

Traginant dia y nit. 

Sa bona de cigala 

Li esplica es seu desitx 

Empero sa formiga 

Molt resolta li diu: 

- Amiga, ten pacienci 

Que jo no et pug servir, 

Que lo que he replegat 

Heu he mester per mí, 

Tú te estavas ociosa 

Cuant es mitx des perill 

Jo suáva carregada 

Mes que un mul de tragi; 

Pues si haguesses fet feina 

No het veurias axí. -

Pererosas cigalas 

De viurer apreniu 

D'una pobre formiga, 

Animal tan petit 

Que de ser laboriosos 

Enseña á mes de mil. 

FÁBULA XXII.

S' asa y es cavall.

Digauli que es codolada 

Ó com voldreu, 

Solament que m'escolteu

Cuatre paraulas. 

Callau un poch, escoltáulas, 

Vamos al cas. 

Per destino ó per acás 

Pensava un asa, 

(Y perdonenme que á casa 

Axi l'hey diuen) 

En so regalo que viuen 

Alguns cavalls, 

Que no s'han de criar calls 

Ni escorxeduras 

Per menjar bonas mesuras 

D'ordi y civada. 

En sa testa acalorada 

De tal quimera 

Esclamá d'esta manera: 

Qui heu pot pensar 

Que no hey haje bossi car, 

Ni res demés, 

Ni gust que valga doblés 

Sempre que es tracte 

De presentar bon recapte 

En es cavall?

Encara volen que call? 

Axò es rahó, 

Que el tracten com un seño, 

A totas provas? 

No li plañan sas garrovas 

Cost lo que cost, 

Heu gastarán tot mes tost. 

May veu s'assot 

May li assanten es garrot; 

Si cau pes dret 

A lo mes llarg tasta es fuet. 

Y qu'es pobre asa 

Com un dos qui no fa vasa 

S'haje de veure? 

Hey heurá qui vulga creure 

Que sens consol 

Fa feina de sol á sol, 

Que s'arruina, 

Que s'esclata, que tragina, 

Que tant trabaya 

Y passa ab un poch de paya? 

Quin mirament? 

Acas no som descendent 

Per linea recta 

D'aquell asa de respecta 

Que entrá dins l'arca 

De Noé el gran patriarca? 

Pues y com..? Basta, 

Que jo reneg de ma casta 

Cuant consider 

Que un asa fa tal paper 

En tots es gastos 

Com en fa es cuatra de bastos. -

Axí s'esplaya 

En tan llarga rondaya 

Tot enfadat, 

Cuant un cavall ensellat 

Molt llest y ardid 

A la guerra véu partid 

Tot just y dret. 

S’asa muda de cantet, 

S'empagaiex, 

Y á s'estable ja parteix 

A fer badais. 

Es el cas que si es trabais 

Duiam á plassa, 

Ó mirassem lo que passa 

A cada casa 

Feriam tots lo que s'asa. 

FÁBULA XXIII.

Es cavall y s'asa.

Qui endavina ahont anavan

Un cavall y un asa vey 

Que per un cami passavan? 

S'asa segons mala lley 

Estava ben carregat, 

Pero es cavall com un rey. 

Per molt si anava ensellat,

Pues ja sabeu que s'agrada 

De caminar descansat. 

A davés mitja jornada 

Es bon vey cansat y mort 

No poria dar petjada. 

- Cuant triste es se meua sort! 

Ay de mí, diu suspirant, 

Ques mori hem será conort!

No pug ja passar envant, 

Y si tu de mí no het dols 

Aquí moriré al istant.

- Ja pots cercá altres consols 

Es cavall prest ha respost, 

Que het duga es viatje are vols? 

Tan poch trobas tu que hem cost 

Renunciar en es meu dret? 

Ja esclatarás tu mes tost. - 

No podentse aguantar dret 

Aquell pobre desgraciad 

Allá caigué mort y fret. 

Y á s'altre per son pecat 

Tot li va caure demunt 

Per no durne la mitad; 

Pues hagué de portar junt 

Tot es carreg y somada, 

Mes es cuiro des difunt. 

Aquesta acció tan malvada 

Si heyá colcu que l'imita

Axí la veurá pagada.

Tota bona lley escita 

A tenir pietad des pobres 

Y ajudá á qui heu necessita 

Ab bonas paraulas y obras. 

FÁBULA XXIV.

Sa junta de sas ratas. 

Un porxo gran, obscur, poch habitad, 

Ple de trastos y pols fonch elegit 

Per lo noble senado de sas ratas 

Per tenir una junta, y reflectir 

Sobre diversos punts de policía, 

Que d'abastos heyá massa regit. 

Aqui totas sas ratas de aquells barrios 

Mes hábils y elocuens varen venir. 

Casi es pot figurar un Parlament 

Semblant en es de Londres ó París. 

Sa qui mes brevetjava de discreta 

S'axecá presidenta d'improvis, 

Comensant un discurs molt estodiat 

Que en paraulas mes breus está reduit: 

- Vostes no ignoran, diu, que aquest veinat 

Que habita s'altra part, paret esmitx, 

Es la señora gata Couacurta 

Qui mos pilla adormidas en sa nit. 

Es necessari pues que se resolgue 

Un remey es mes útil y efectiu, 

Ja per assegurar sa nostra vida, 

Ja per sa llibertat des nostros fills. 

- Es mal está tirad á sa paret, 

Respongué prontament donant un crit, 

Una llesta de llengo y de talons, 

En tractar de parlar ó de fogir. 

Si vostes volen prende mon dictámen 

Jo els assegur que aquest poble infeliz 

Ja no anirá com ántes cap per terra 

Abatut, temeros y fogitiu. 

Si per traició mos prenen casi sempre 

Qu'es pos un cascavell á s'inimich: 

Es renou prevendrá sas descuidadas, 

Y vatequí es negoci concluit. 

- Gran pensament, clamá sa presidenta, 

De no haverlo tengut jo m'hen admir; 

Empero jo pensava amb una cosa 

¿Quí será de vostes sa qui s'arrisc? -

Lo mateix solec dir sempre que veig 

Tanta copia d'ingenis atrevits 

Que proposan ideas impossibles, 

O projectes difícils de cumplir. 

Vosté pensa, molt bé, pues, cavaller, 

Si sap posar má á l'obra que als es dit.

En esta llibrería se venen las siguients obras:

Glosas de la creació per un pajes d' Alaró; enb' un tomet. Vàl... un tresét.

D'en teleca tonterias y d'un procurador las agonías

Un tóm reformat no mes... vuit dines.

Décimas desbaratadas agúdas y celebradas.

Un tóm còm una plagueta... una treseta.

Pronóstig y gois del añ qui ve. per pensà en lo que convé.

Un tom... tres pics un dotblé.

Recepta per nadal y tertúlia d' atlotets.

Es un tomet y val... tres doblérets.

De Betlem es pastorells para recordar amb' ells del naxament el succes. Un tom y val... sis dinés.    

Pastorellas pe sas ninas màldament sian fadrinas, ab que gran bulla sa mou.

Un tóm amb' octau... un sòu.

Sa rondaya de rondayas bóna per trempàr riàyas en torrons vi y cabál. Un tóm amb' octáu... un reàl.

Testament original d'un porc mort devant Nadàl ab sos llegats y damés un tomet … cuatre doblés.

Entremes d'en Llorens mal casadis... A nòu dotbles.