Mostrando las entradas para la consulta mare ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mare ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 12 de abril de 2026

Rauc, rauch - Razimar

Rauc, rauch, adj., lat. raucus, rauque, enroué.

Be m' enueia, per sant Salvaire,

D' ome raucx, que s fassa chantaire.

Le moine de Montaudon: Be m' enueia.

Bien il m'ennuie, par le saint Sauveur, d'homme rauque, qu'il se fasse chanteur.

La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya, Be m' enueia, per sant Salvaire,  D' ome raucx, que s fassa chantaire.


Raucha vos don cridatz en chantant.

Bertrand de Born: Fuilhetas.

Voix enrouée dont vous criez en chantant.

Ieu sui del castiar raucx.

Pierre d'Auvergne: Belh m' es qu' ieu.

Je suis rauque du châtier.

Canto entro so raucs (o raucz). Eluc. de las propr., fol. 32.

Chantent jusqu'à ce qu'ils sont rauques.

CAT. Ronc. ESP. Ronco. PORT. Rouco. IT. Rauco. (chap. Ronco o ronc, roncos o roncs, ronca, ronques; ronquera; está engorgossat, casi afónic, afónics, afónica, afóniques.)

2. Rauquilhos, adj., rauque, enroué.

Es rauquilhos,

E non sabes dir aut ni clar.

Marcabrus: D' un estru.

Tu es rauque, et ne sais parler haut ni clair.

3. Rauquamen, adv., rauquement.

Dis totz sos vers raucamen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Dit tous ses vers rauquement.

Parlava mot raucament. Passio de Maria.

Parlait moult rauquement.

ESP. Roncamente. (chap. parlabe mol roncamen.)

4. Rauquet, adj. dim., rauque, sourd, rude.

Adverb. Quant aug dire...

Mo sonet rauquet e clar.

Giraud de Borneil: A penas sai.

Quand j'entends dire... mon sonnet rauquement et clair.

ESP. Ronquito. (chap. Ronquet, ronquets, veu ronqueta, veus ronquetes.)

5. Rauquiar, v., crier d'un cri rauque.

Capo... finh votz de galinas cloquian..., las galinas apela rauquian.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Chapon... il feint voix de poules en gloussant..., les poules il appelle en criant d'un cri rauque.
ESP. Ronquear. (chap. Ronquejá.)
6. Rauquiera, Rauqueria, s. f., enrouement.

Rauquiera si engendra quan la canal del pulmo es trop humida.

Rauqueria en la votz.

Trad. d'Albucasis, fol. 46 et 26.

Enrouement s'engendre quand le canal du poumon est trop humide.

Enrouement en la voix.

CAT. ESP. Ronquera. (chap. Ronquera, ronqueres; engorgossamén, engorgossamens.)
7. Rauqueza, s. f., enrouement.

Han... en la arteria trachea aspreza et rauqueza. Eluc. de las propr., fol. 100.

Ont... en la trachée-artère âpreté et enrouement.
8. Rauguelhar, v., râler.

Si 'l mals loindans li dura,

Pauc viura, qu' ades rauguelha.
P. Rogiers: Al pareissen.

Si le mal lointain lui dure, peu vivra, vu que incessamment il râle.
9. Raumat, s. m., râle, râlement.

Si vostr' auzel suefre raumatz

Per polvera o per frimatz.

Raumatz l' en ve qu' el trebola.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau souffre râlements par poussière ou par frimats.

Râle lui en vient de sorte qu'il frissonne.
10. Enraumar, v., enrouer.

Part. pas. subst. Pero si m val mais d' afan

Mos sos levatz

Qu' uns enraumatz.

T. de Lignaure et de Giraud de Borneil: Ara m.

Pourtant ainsi me vaut plus de peine mon son élevé qu'un enroué.
11. Enraumezar, v., enrouer.

Part. pas. Cant auzels es enraumezatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand oiseau est enroué.

Raus, Ros, s. m., roseau.

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 231.

Secha 'l joncx e 'l glats e 'l raus.

G. Adhemar: Quan la.

Le jonc et le glayeul et le roseau sèche.
Meiro lo fuc (: fuoc, foc) el borc cubert de ros.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Mirent le feu au bourg couvert de roseau.

Loc. En R., ab sa lansa,

Lo mes el raus.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Le seigneur R., avec sa lance, le mit sur le roseau (par terre).
(ESP. Caña o junco. Chap. Caña, cañes, jung o junc, jungs o juncs. Aon ñan moltes cañes se li diu cañá; a Beseit los cañerets o los Escañerets es un tros del camí cap al assut, aon abunden les cañes que chupen de la sequia. Cañís, Cañisos o Cañissos; Alcañís. Aon ñan mols juncs se li diu junquera, chunquera a Vallchunquera, Valjunquera.)

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

2. Rauzel, Rauzeu, s. m., roseau.

En un vergier claus de rauzel.

P. Vidal: Lai on cobra.

En un verger clos de roseau.

Sui ieu, si la vostra lauzors

No m val, plus frevols que rauzeus.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz.

Je suis, si votre louange ne me protége, plus faible que roseau.

ANC. FR. Lou rosel ne resembloit mie

Qui à toz venz veincre se laisse.
Nouv. rec. de fabl. et cont. ant., t. II, p. 14.

Rauzel, Rauzeu, s. m., roseau.


3. Rauza, s. f., jonchaie, roseau.

On anc no calc rausa ni sesca.

P. Vidal: Lai on cobra.

Où oncques ne foula roseau ni jonc.

El temps que fulha e flors par en la rauza.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

Au temps que feuille et fleur paraît dans la jonchaie.

4. Rausan, Rausa, s. m., natte de roseaux.

Evolopatz d' un bell rausa

Si co fazian l' ancia.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Enveloppé d'une belle natte ainsi comme faisaient les anciens.

5. Rauzier, s. m., nattier, ouvrier en roseaux.

Lo sagramental dels rauziers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 148.

Le serment des nattiers.


Raustir, v., rôtir.

Voyez Denina, t. III, p. xviij; Muratori, Diss. 33.

Fet lo cor raustir.
(chap. Va fé rostí lo cor.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Fit le coeur rôtir.

Prengam mo filh e trenquem lo, e raustiscam ne 1 cartier, e mangem lo.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.

Prenons mon fils et dépeçons-le, et rôtissons-en un quartier, et mangeons-le.

Qui prendia la lhimatz e la raustia en oli. Liv. de Sydrac, fol. 77.

Qui prendrait la limace et la rôtirait dans l'huile.

- En parlant d'un martyr.

El si fes raustir sai.

Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.

Il se fit rôtir ici.

Part. pas. Cabritz raustitz. Brev. d'amor, fol. 126.
(chap. Cabrits rostits.)

Cabris rôtis.

Carns trop grassas hom no deu manjar sino raustidas.
(chap. Carns mol grasses no se deuen minjá mes que (sino) rostides.)

Eluc. de las propr., fol. 233.

Chairs trop grasses on ne doit manger sinon rôties.

Fig. Fregitz e raustitz el turmen de la crotz. V. et Vert., fol. 43.
(chap. figurat: Fregit y rostit al tormén de la creu. San Lorenzo o Llorens va sé rostit a una griella.)

San Lorenzo o Llorens va sé rostit a una griella

Frit et rôti au tourment de la croix.

CAT. ANC. ESP. Rostir. (chap. Rostí: rostixco o rostixgo, rostixes, rostix, rostim, rostiu, rostixen; rostit, rostits, rostida, rostides; yo rostiría; yo rostiré; si yo rostiguera o rostira.)

Una história en final felís, cordé, mar, brasa

2. Raust, adv., rôti, brûlé, aride, roide, rude.

Zo qu' es raust aplana ben.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Ce qui est rude il aplanit bien.

Roca redonda,

Auta et rausta e tailant.

Vos venretz en una plaina

On a una rausta montaina.

Roman de Jaufre, fol. 3 et 55.

Roche ronde, haute et roide et escarpée.

Vous viendrez en une plaine où il y a une aride montagne.

Substantiv. Issic del ostal tan bona odor del raust, que tota la carrieyra ne flayret.
(chap. Eixíe del hostal tan bona auló del rostit (la rostifarra), que tota la carrera (lo carré) ne flairabe (ne fée auló.)

La chiqueta María teníe un corderet; rostifarra

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.

Il sortit de l'hôtel si bonne odeur du rôti, que toute la rue en fut odorante.

Causas salsas ni frichura ni raust. Eluc. de las propr., fol. 86.

Choses salées ni friture ni rôt.

ANC. CAT. Rost. (chap. Rostit, rostits; cuan es mol abundán: rostifarra, rostifarres; rostidissa, rostidisses.)

3. Rostidor, adj., rôti, frit.

Un tros de peis rostidor. Brev. d'amor, fol. 176.
(chap. Un tros de peix rostidó.)

Un tronçon de poisson rôti.
(chap. Rostidó : aon se rostix, rostidós; que está preparat pera rostí; qui rostix; rostidora, rostidores. Los de Monroch no són bons rostidós, perque u fan tot sucarrat.)


Rauza, Rausa, s. f., lie.

Ieu pretz mais ...

... Aigua fresca ab bon vi que rauza.

Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.

Je prise davantage... eau fraîche avec bon vin que lie.

- Tartre.

Rauza, o fetz del vi en l' estrem del tonel indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 193.

Tartre, ou lie du vin dans le fond du tonneau endurcie.
(chap. Solada, solades del vi al carretell, o del oli al tinet. La mare del vi.)
(ESP. Lía, lías, sedimentos.)


Raynart, s. m., renard.

Voyez Denina, t. III, p. 64; et Journal des Savants, octobre 1826, p. 334.

Ben pot hom dir qu' ancmais filhs de lhaupart

No s mes en crotz a guiza de raynart.

E. Cairels: Pus chai.

On peut bien dire que jamais fils de léopard ne se mit en croix à guise de renard.

- Fig. Fin, rusé, matois.

Anc non fon, En Sordel, que hom ten per raynart,

Cavaliers.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Oncques le seigneur Sordel, qu'on tient pour renard, ne fut chevalier.

Prov. La penedensa del raynart. Brev. d'amor, fol. 109.
(chap. La penitensia de la rabosa.)

La pénitence du renard.

ANC. CAT. Ranart. (chap. Rabosa, raboses. ESP. Zorro, zorra, raposa, raposas. Vore la cansó ocsitana - provensal: “Ai vist lo lop, lo rainard, la lebre”.)



Rayssar, v., scier, couper, déchirer, tourmenter.

Fig. So que tant lo cor mi rayssa.

B. Alahan de Narbonne: No puesc mudar.

Ce qui tant le coeur me tourmente.

2. Raissos, adj., tourmenté, désireux.

Tan suy d' apenre raissos

So que d' amar ai falhensa.

G. Riquier: Pus astre no.

Tant je suis tourmenté d'apprendre ce que d'aimer j'ai faute.


Raza, s. f., race.

Voyez Mayans, Orig. de la Lengua española, t. II, p. 253.

Lo coms G. vos manda, raza leial. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66.

Le comte Gérard vous mande, race loyale.

CAT. Rassa. ESP. Raza. PORT Raça. IT. Razza. (chap. Rassa, rasses, com la catalana y la vasca.)

Albert Moliner, Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.


Razim, Rasim, Razain, s. m., lat. racemus, raisin.

Ja non creirai, qui que m' o jur,

Que vins non esca de razim.

Marcabrus: Bel m' es quant.

Jamais je ne croirai, qui que ce soit qui me le jure, que vin ne sorte pas de raisin.

Semblon razains preins en troill.
(chap. Pareixen raíms prensats al trull.)

Lantelm: Lanfran qu' ill.

Semblent raisins pressés en treuil.

Lo quintal de rasims secs.
(chap. Lo quintal de raíms secs : pansa, panses.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Le quintal de raisins secs.

CAT. Rahim. ESP. PORT. Racimo. IT. Racemo. (chap. Carroll de raím, carrolls de raíms.)

raím, vi, racimo, carroll, vins

2. Razimet, s. m. dim., petit raisin.

Per som del ram met tal espiga

Que resembla un razimet.

Dels razimets de l' avaisa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au sommet du rameau met tel épi qui ressemble un petit raisin.

Des petits raisins d'avaisse.

CAT. Rahimet. ESP. Racimito. (chap. Raimet, raimets; carrollet, carrollets.)

3. Razimar, v., produire des raisins.

De bona vit, quan razima,

Deu hom amar son razim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg.

De bonne vigne, quand elle produit des raisins, on doit aimer son raisin.

- Vendanger.

E 'l guartz qu' estai sotz lo banc,

Qu' apres los autres, razima.

Giraud de Calanson: Sitot l' aura.

Et le goujat qui se tient sous le banc, qui, après les autres, vendange.

Razimar... las vinhas.

Tit. du XVe siècle, entre les seigneurs et les habitants de La Roche.

Vendanger... les vignes.

ESP. Racimar. (chap. Fé carroll, fé raím; “acarrollá, arraimá”.)

viernes, 6 de febrero de 2026

25 OCTUBRE, 1349. Tomás Aguiló Forteza

EL 25 D'OCTUBRE

1349.

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lluchmayor

EL 25 D'OCTUBRE 1349. Asseguda dins la cambra, La cambra de mes endins, Dona Costança, l'esposa D'en Ramon de Sant Martí

Asseguda dins la cambra,

La cambra de mes endins,

Dona Costança, l'esposa

D'en Ramon de Sant Martí,

Pròp d'una taula, ab el colze

Demunt un coxí molt rich,

S'aguantava el front, enveja

Dels llíris de son jardí.

Deu del cel! qui l' hagués vista

Aquell vespre malehit,

En que li estavan devora

Trists com ella els seus dos fills!

 

EL 25 DE OCTUBRE

1349.

Sentada junto a una mesa, en su más apartado retrete, Doña Constanza, la esposa de Ramón de Sant Martí.

Apoyado el codo en riquísima almohada, sosteníase la frente, cuya blancura envidiaran los lirios de su jardín.

Dios del cielo! quién la viera aquella malhadada noche, cuando, como ella tristes, rodeábanla sus dos hijos!


A tres anys un no arribava,

No arribava l'altre a cinch,

Y per cert que tots dos eran

Com dos ángels de garrits.

El mes grandet la tenia

Agafada p'el vestit,

Esglayat la se mirava

Demunt sa falda el petit.

¡Pobre mare que no feya

Jochs y festes als seus nins,

Perque plena d'amargura

Sols pensava en son marit!

Pensava qu'en aquella hora

Se trobava en gran perill,

Y ja a dolses esperançes

No gosava doná' abrig.

Els seus ulls li espiretjavan,

De son cor treya suspirs,

Y per molt que fés esfòrsos

No 'l tenia gens tranquil.

En Gilabert de Centellas

De ciutat havia exit,

Y en son estol, gent valenta,

S'hi contavan molts de mils.


En los tres años frisaba el uno, el otro no llegaba a cinco, y eran los dos tan bellos que semejaban dos ángeles.

Teníala el mayorcito cogida de la falda de su brial, y en su regazo el pequeño mirábala aturdido.

¡Pobre madre, que no hacía mimos ni fiestas a los hijos de su amor, porque llena de amargura pensaba sólo en su marido!

Pensaba que en aquellos instantes hallábase en terrible riesgo, y no osaba dar albergue a lisonjeras esperanzas.

Asomó el llanto a sus ojos, exhalaba dolientes gemidos, y a pesar de sus esfuerzos no conseguía recobrar el perdido sosiego.

Gilaberto de Centellas había salido de la ciudad, y componíase su mesnada de muchos millares de valientes.


La llum del sol apagada,

S'anava el cel enfosquint,

Y a la cambra un esclau mòro

Ab un ciri entra summís.

- No guaytavas a la torre?

- En vench, senyora.- ¿Y qu'has vist?

- Ran de mar fòchs que servexen

Per doná' a ciutat avís.

- ¿Y res mes?- Fayes enceses

De Lluchmajor p'el camí.

- Y dius ver? Mon còr s'esclata,

Mon còr no'm cab dins el pit.

- De pols una nigulada

S'hi veya abans, y ferits

Del sòl los férros de llansa

Hi llambretjavan sovint.

- Ah! son ells, son ells que tornan,

Son els nostres inimichs;

¿Es que venen victoriosos

O s'en venen fugitius.

Y, digués, ¿son lluny encara?

- A retronar fins aquí

No 's tardará moltes hores

La remor del seus clarins.


Apagada ya la luz del sol, ennegrecíase el cielo; y con una vela en la mano entró humildemente en la cámara un esclavo moro.

- ¿No velabas en la torre? - De allí vengo señora. - ¿Y qué viste? - Orillas del mar grandes hogueras que deben ser aviso para los de la ciudad.

- ¿Nada más? - Antorchas encendidas camino de Lluchmayor. -

¿Es cierto? Se me rompe el corazón que no cabe, no, dentro mi pecho.

- Descubríase antes espesa nube de polvo, y los hierros de las lanzas reflejaban los rayos del sol poniente.

- Ah! son ellos los que vuelven; son sin duda nuestros enemigos: mas ¿es que vienen victoriosos o es que huyen derrotados?

Y, di, ¿están lejos todavía? - Dentro de breves horas se oirá desde aquí el sonido atronador de sus clarines.


- Vés, puja, puja a la torre,

Y si 's cumpleix mon desitj,

Si mon plant el cel escolta,

No serás ja mes catiu. -


D'exir lo esclau acabava,

Quant la dama exhala un crit,

Perque 's veu devant un frare

Que l'abrassa ab frenesí.

De fèrro una cervellera,

Un arnés mitj desguarnit,

Uns esperons sanguinosos,

Cubria el ropatje humil.

Espassada la sorpresa:

- Ramon! Esposa! qu'estim...

- ¿Y el Rey? - Amor de ma vida,

¿No estavas pensant en mí?

- El Rey?... Callas, y a la boca

l'' acòstas plorant el dit?

- En Centellas comandava

No soldats, sino botxins.

- ¿Qué vols dir? - Caygut en terra...

- ¡Pobre Don Jaume! Felis,

Qu'entre el desterro o l'afronta

No ha tengut temps d'elegir.



- Ve, sube, sube a la torre, y si mis anhelos se cumplen, si escucha el cielo mis suspiros, no seras ya cautivo. -

Acababa de salir el esclavo cuando lanzó la dama un grito de terror, al ver entre sus brazos a un fraile que la estrechaba con frenesí.

Cubría el humilde ropaje un acerado yelmo, un arnés desguarnecido y unas espuelas mojadas en sangre.

- Ramón! exclamó la dama, desvanecida su sorpresa. - Esposa adorada!.... - ¿Y el rey? - Amor de mi vida, ¿no estabas pensando en mí?

- El rey... Callas y llorando me impones silencio? - Los de Centellas no eran soldados sino verdugos.

- ¿Qué dices?- Caído en tierra... - Pobre Don Jaime! - Feliz, pues no pudo escoger entre el destierro y la afrenta.



- Deu etern! ¿y la justicia

Consent tan horrible crim?

- ¿Y ha de viure sens corona

Qui en son cap corona ha vist?

- Ingrata, ingrata Mallorca!

Y l'infant? - Está ferit.

- Tot perdut! - Tot, fòra l'honra

Guanyada aquex dematí.

- Els traydors tan valerosos!

Y els faels...- Mes qu'ells ardits,

Y per cada tres dels nostres

Ne duya en Centellas vint!

Tres llansades he rebudes...

- Ah!... - Mon cavall mes de sis.

Còps d'espasa, ¿quí los conta?

Sols sé que masell n'estich.

De la sang qu'ara 'm degota

N'está aquex trispol homit;

Ja 'l veurás com vermeyetja,

Ja 'l veurás demá matí.

Venturós si a les galeres

Viu encara jo hi arrib,

Y un poch de terra sagrada

Pot esser mon derrer llit. -

- Dios eterno! ¿y tu justicia consiente tan horrible crimen? - ¿Y puede vivir sin corona quién la llevó en su cabeza?

 

- Ingrata, ingrata Mallorca! ¿Y el infante? - Está herido. - Perdióse todo! - Todo, menos la honra alcanzada en este día.

- Los traidores tan valientes! y los leales... - Más esforzados que ellos; por cada uno de los nuestros llevaba Centellas veinte!


Tres lanzadas recibí... - Ah! - Mi caballo más de seis. Golpes de espada, ¿quién pudo contarlos?

Con la sangre que mana mi cuerpo humedécese el pavimento, a la luz de la mañana le verás todo enrojecido.

Dichoso si puedo llegar con vida a las galeras, y cubre mis huesos un puñado de tierra bendecida! -


Dona Costança esmortida

No sent ja lo que li diu,

Y als nins, Don Ramon abrassa

Plorant també com un nin.

El front gelat de sa esposa

Besa ja p'el derrer pich,

Y sortint d'aquella cambra

De sang dexa un regalim.

___

Desvanécese Doña Constanza y no oye ya la voz de su marido. Don Ramón estrecha contra su corazón a sus hijos llorando como un niño.

Besa por última vez la frente helada de su esposa, y al salir de aquella cámara deja en el suelo un reguero de sangre.

L'OMBRA. Tomás Aguiló Forteza.

L'OMBRA.

L'OMBRA. Tomás Aguiló Forteza.


¿Veus aquella polsaguéra

Qu'alsa corrent un cavall?

Sents que trota? Sents que trota?

Qui li cualca no 's Don Juan? (cavalca, caualca)

- Ay mare, la meua mare,

Prest a la torre pujau,

Y mirau si'l cavaller

Demunt la terra ombra fá.

¿Qué me dius, filleta meua,

Que 'm vols di' ab aquest esglày?

Ton marit es el qui vé.

- Mon marit qui 'm vé a matar.


LA SOMBRA.

¿Ves aquella nube de polvo que levanta un caballo a la carrera? Cómo trota! cómo trota! ¿Quién lo cabalga no es Don Juan?

 

Ay, madre, la mi madre, subid presto a la torre y ved si la sombra del jinete se dibuja sobre la tierra.

- ¿Qué me dices, hija? ¿qué significa tu espanto? Tu marido es el que viene.

- Mi marido que viene a matarme.

- ¿Qué me dius, filleta meua?

Si es éll qui l''estima tant!

- Ay mare, la meua mare,

Tot vos ho hauré de contar.

Ja sabeu qu'un més havia,

Sols un mès qu'eram casats,

Cuant per desgracia a la guèrra

Don Juan s'en hagué d'anar.

Per recordança una prenda

Jo li dehia que 'm deixás;

Que fos gelós no sabia,

Y éll l'ombra seua m' deixá.

Cuant s'en anava, a n'el pàti

Sols fehia ombra el seu cavall,

Y a la pared del meu cuarto

La seua ombra es va quedar.

Sèt senmanas se passaren,

Y un capvespre p'el meu mal

A n'el patge qui 'm lletgia

Fita fit el vatx mirar. (fit a fit)

L'ombra qu'era molt oscura,

Que llavores era igual

A la qu'en punt de mitx dia

Els àrbres en terra fan,

- ¿Qué me dices, hija? si es él, que te ama tanto! - Ay, madre, la mi madre, todo os lo habré de contar.

Ya sabéis que sólo un mes, sólo un mes llevábamos de matrimonio, cuando por desgracia Don Juan tuvo que marcharse a la guerra.

Pedíale yo un recuerdo en prenda de su amor; no sabía que fuera celoso, y él dejóme su sombra.

Al partir solamente su corcel daba sombra en el patio y quedóse la suya fija en la pared de mi estancia.

Siete semanas pasaron, y una tarde, por mi mal, osé mirar de hito en hito al paje que me leía.

La sombra que era muy oscura, que entonces era igual a la de los árboles cuando se halla el sol en el zénit,

Poch a poch, ay, mare meua!

Ménos fosca es va tornar,

Com si una boyrina clara

Baix del sol s'hagués posat.

Sols tres dias se passaren

Y el patge m'besá les mans; ('m besá)

L'ombra era com la dels àrbres

Cuant la lluna está en el cuart.

Sols tres dias se passaren

Y el patge s'ajonollá;

L'ombra era com la dels àrbres

Cuant el cel está estrellat.

Ay, mara, la meua mara! (mare, la meua mare!; errata, sí, sí)

¿Qué mes vos tench de contar?

No havian passat tres dias...

L'ombra del tot s'apagá.

- ¿Sents, sents el cavall que trota? -

El cavallér entra ja,

Y antes qu'el mirás s'esposa,

Totduna en terra mirá.

Y tan prest com mirá en terra

Un crit doná molt amarch,

Y entre els brassos de sa mare

Desmayada va tombar.


Poco a poco, madre mía, menos oscura se volvió, como si por debajo del sol se hubiese esparcido débil niebla.

Solo tres días pasaron y besóme el paje la mano; la sombra era como la de los árboles cuando está la luna en su menguante.

Solo tres días pasaron y a mis pies postróse el paje; la sombra era como la de los árboles cuando brillan no más las estrellas en el cielo.

Ay, madre, la mi madre! ¿qué más os he de contar? No habían pasado tres días, y.... apagóse del todo la sombra.

¿Oyes, oyes como trota el caballo? - Entra el caballero y antes de mirarlo fijó en tierra sus ojos la esposa criminal.

Y tan pronto como la mira, exhala un grito horrible, y cae desmayada en los brazos de su madre.

- Correu, patges, correu, patges,

Veniu prest aquí Don Juan,

Qu' ha causat a vostre esposa

Tanta alegría un desmay.

- Mare, mare descuidada,

D'alegría no será:

Será qu'ha vist la meua ombra

Y li ha féta faredat.

Jo m'en vaig aná á la guerra

Com un cavaller honrat,

El meu còs ombra no fehia,

Sols ne fehia 'l meu cavall.

Sèt senmanas se passaren

Y un poch d'ombra m' va assustar:

L'ombra era com la dels àrbres

Cuant el cel está estrellat.

Sols tres dias se passaren,

Y m' vatx teme qu'en el camp

Fehia ombra com la dels àrbres

Cuant la lluna está en el cuart.

Sols tres dias se passaren,

Y jo m'en venia aviat,

Qu' aquella ombra m' perseguia

Com l'inimich mes fatal;

- Corred, pajes, corred, pajes, acudid pronto Don Juan; la alegría de vuestra llegada causó un desmayo a vuestra esposa.

Madre, madre descuidada, de gozo no será; sin duda ha visto mi sombra, y no ha podido dominar su terror.

Yo me fui a la guerra como honrado caballero, mi cuerpo no daba sombra, dábala solamente mi caballo.

Pasaron siete semanas y aterróme un poco de sombra; la sombra era como la de los árboles cuando brillan no más las estrellas en el ciclo.

Solo tres días pasaron y mi sombra en el camino era igual a la de los árboles cuando está la luna en su menguante.

Solo tres días pasaron y yo venia a todo el correr de mi caballo, porque aquella sombra me perseguía como el más rencoroso enemigo;

Poch a poch s'enfosquí l'ombra

Just com la qu'els àrbres fan,

Cuant una boyrina clara

A n'el sol li está devant.

No havian passat tres dias,

Tota l'ombra fehia ja,

Y es precís que a n' aquesta ombra

La cubresca jo de sanch. -

___

Poco a poco se ennegreció y llegó a ser tan oscura como la de los árboles cuando cubre el sol débil niebla.

No habían pasado tres días, y vi ya dibujarse toda mi sombra en el suelo, y fuerza es que yo la cubra de sangre.

____


La Sombra. Tomás Aguiló Forteza.

Adios. Tomás Aguiló Forteza.

ADIOS! (Tomás Aguiló Forteza.)


Tomás Aguiló Forteza; Adios; ¡Cóm se mostían y cauen, Esfullades baix dels brots,


¡Cóm se mostían y cauen,

Esfullades baix dels brots,

Les flors qu'eran l'alegría

D'aquest jardí tan hermós!

Floretes blanques y blaves,

Floretes de cent colors,

Ramells no faré de voltros

Ni vendré ja a regarvos:

Adios, floretes, adios!


De lluny s'en venen les ones,

De lluny les du la maror,

Y cap n'arriba a la platja

Que totduna no s'en torn.


ADIÓS!

¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!

De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan


¿Es que cerquen altre terra?

¿O 's qu'es perden dins els fons?

Si sabeu, mare, d'hont venen,

¿Ahont van ho sabeu vos?

Ay! ones, adios, adios!


Ja s'en van les oronelles,

Que de prest vendrán els tords,

Y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor!

Els penyals de neu blanquetjan,

El mestral despulla els tronchs,

Y a n'el cor també 'l despullan,

També 'l gèlan les fredors.

Adios, alegría, adios!

Aquells qui tasten la vida

Li troban un gust tan dols!

Y quant menos ho esperan

¡Qu'es d'amarch el derrer glop!

Si d'entre les mans mos fujen

Les esperançes del mon,

¿Per qué el cor d'un ple qui 'l mata

N'está sempre desitjos?

Adios, esperança, adios!

¿Per qué hi ha flors que matzinan

Quant tenen tan bon olor?

¿Per qué en lo blau de les ones

El blau del cel se confon?

¿Per qué tot crestall s'entela?


otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!

Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!

Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,

¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?


¿Per qué tot mirall se romp?

¿Per qué han de venir les ditxes

Si venen per deixarmos?

Adios, ditxa meua, adios!

Del seu cavall que s'allunya

El trapitx qu'es ja de sórd!

Y encara derrera els àrbres

Axeca un nigul de pols.

El nigul s'escampa al ayre,

El trapitx es perd del tot;

Ja may mes sobre la terra

Tornarém a veuremós.

Adios, pera sempre, adios!

Sentiu, mare? sentiu, mare?

Aquests aglapits, qué son?

El meu còs tot s'escarrufa;

Ay, mare, quín tremoló!

¿Será ver axó que diuen,

Qu'el cá del nostre pastor,

Cada pich qu'el fosser passa,

Se pòsa a lladrar furiós?

Adios, vida meua, adios!

Allá demunt la muntanya

S'axeca una vermelló;

Si 's el sol que ja 's vol pondre,

¿Cóm axí 's pòn tan dejorn?

Els niguls vermells s'apagan:

¡Quín nigul s'en vé tan fosch!

¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!

Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!

Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!

Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse,
¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!


Tot el cel es ja tan negre

Com si mitja nit ja fos!

Adios, llum del cel, adios!

Ay, mare, es meus ulls s'aclucan!

Ay, mare, preniume el pols;

¿No 's un ángel d'ales negres

Aquest qu'are m' besa el front?

Vetx una paloma blanca,

Darrera hi vola un falcó;

Y s'en pujan, y s'en pujan,

Ja no vetx a cap dels dos.

Adios, mare meua, adios!

____

Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya.
Adiós, madre mía, adiós.

___



Nat en Palma de Mallorca, en l'any 1812, de D. Tomás Aguiló Cortés, també distingit poeta mallorquí, ja en sa jovenesa se dexá conduir per una extraordinaria afició a les Belles lletresy a aquesta es deu sens dupte que fós el qui iniciás en Mallorca la moderna poesia castellana, contribuint a formar ab son exemple la distingida córt de poetas qu' avuy l'honra. En l'any 1840, juntament ab D. Joseph Maria Quadrado y D. Antoni Móntis, publica la revista anomenada La Palma, primer periódich literari que ha vist la llum en aquesta illa; y en lo de 1844 fou un dels principals redactors de La Fé, revista mensual relligiosapolítica y literaria que es vá publicar per espay d'algun temps també en la capital de las Balears.

Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.

En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.

Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.

___