Mostrando las entradas para la consulta cuentos ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cuentos ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 8. Ix del convén.

Capítul VIII.

Ix del convén.


Se va corre la veu que sen anáe Geminita, y va ñabé una consternassió general a la comunidat. La coixa, o sigue la organista, va di, que después que la habíe escomensat a desburrá (¡una coixa desrucá a Pedro Saputo!) la fotíen fora del convén pera que aniguere a un atre a lluí la seua habilidat; afegín en lo seu desenfado natural que mes valdríe que se morigueren la mitat de les monges y hasta lo mateix pare confessó a que sen aniguere Geminita. Una agüela de nom sor Bonifacia, que habíe sigut mol viva y conserváe encara la valentía de la seua verda edat, se va presentá a la priora y li va di: ¿Qué feu, mare priora? ¿Cóm dixéu anassen, si es que no la fotéu fora, an ixa pressiosa sagala, cuan la tindríem que conservá com a una reliquia? Desde que está al convén han parat los odios y les riñes que abans ñabíe; perque veénla an ella a totes mo se amansabe lo pit y se templabe la saña. Be sabéu que sor Venancia y sor Tolomea mos teníen fartes y apenades en les seues batalles, y que fa pocs díes están al claustre nou se van enganchá (arrifá) de modo que se van fé fils los vels, y se van agarrá de les toques, y se les van arrencá, y van passá al que yo men dono vergoña de di; y presentanse allí de improvís ixa sagala, o ángel o lo que sigue, que anáe a les seues obligassions, y paranse a mirales com demananles lo pas passífic, se va aturá lo combat com per encán, y sense res mes que di en aquella grassia tan atractiva, en aquell to y veu que derretix les pedres:

¡Ay, siñores, que aixó no su creuríe la gen del siglo de persones tan virtuoses! Se van aplacá y separá, y ara ya se parlen si no com amigues al menos no com enemigues. Miréu per Deu que no fotegáu fora de casa an ixa sagala, perque feu cuenta que aventéu del convén la pau y la alegría.

Y díe be la mare Bonifacia, perque al menos este be sí que lay debíe la comunidat; tal ere l'enchís de les seues paraules, y hasta de la seua sola presensia. Així es que pera tot la buscaben. Geminita u ha dit; Geminita u ha fet; Geminita es; Geminita entre; Geminita ix; Geminita puje; Geminita baixe; Geminita va; Geminita ve.

Y en raó tot, y mes y mol mes que faigueren. Perque si se oferíe a retallá alguna pessa de roba, encara que foren uns cansonsillos de flare, portáe molta ventaja en fassilidat y perfecsió a la mateixa sor Mercedes, que ere la milló estisora de la comunidat; si cusíe, dixáe mols puns atrás a sor Ángeles, que ere tamé la milló agulla del convén; si bordáe, lo seu primor fée ajupís a totes; si vestíe alguna imache, alló ere encantás de vóreu; si contáe cuentos, pera cada un que se sabíen les mes sabudes, ne sabíe Geminita una dotsena. 

Y ¡qué grassiosos!, pero al mateix tems mol dessens, com se supose, no com alguns de Lo Decamerón en chapurriau

¡Cóm no habíen de sentí que sen anare! U sentíen mol, y no va ñabé monja ixos díes que no la abrassare, que no la besare, que no li suplicare, que no li apretare la má, si be diuen que moltes teníen tanta enveja com cariño.

A la coixa, que de un arrebato de espíritu y de una avinguda de amor li va doná un día una dotsena de besos, perque ere de genio fogós, no va tindre per convenién dili la causa per qué sen anáe pareixenli perillós descubrís perque ere malissiosa, y sobre tot fássil y resoluta. Ni creuríe tampoc la seua transformassió, al seu cas ñabíe que dili la verdat o inventá una historia mol calificada que se puguere admití y no portare a sospeches contra cap monja o contra les novissies.

Per fin va arribá lo día; res teníe ya que previndre a les dos sagales; y pera que no malpensaren la priora y sor Mercedes, no va voldre les raderes nits dormí al novissiat, sino a una segona cámara que se comunicabe en la de la priora, intermija en la de la amiga; pero passán tots los ratos libres del día en les seues caríssimes (estimades, encariñades) novissies; ratos als que vée lo ressel en que lo volíen tindre sempre al seu costat la una o l'atra de aquelles dos tendres amigues.

Va tocá un matí les sis lo rellonge del poble; y mentres la comunidat estáe al coro, va eixí vestit de dona y en un feix lo traje de home del bras, y van plorá al cap de uns minuts la seua aussensia totes les mares, espessialmén les dos que tan lo volíen y tan se regaláen en ell los radés quinse díes. Les simpletes novissies ploráen, pero se van consolá después en la esperansa de eixí a la libertat del siglo.

Va quedá viuda la comunidat; als claustres reinabe lo silensio; les parets se cubríen de dol; lo minjadó estáe desganat, y lo coro, picat y enfadat. Van tindre consell aquella nit les dos consabudes mares, van suspirá, van plorá, y van proposá de manali que tornare; pero ya ere tart; s'habíe allargat mol y no sabíen la direcsió que portáe. Van torná a suspirá, van torná a sentí la pena, y al seu cor passáe mol mes de lo que manifestaben, portanles lo sentimén casi a desesperás. Be mo se está, va di sor Mercedes; a la nostra má estáe; ¡y lo vam dixá anassen! ¿Quína nessessidat ñabíe mentres no passare algo mes? Consoleutos ara si podéu, moríu en esta tristesa. Va contestá an aixó la priora en un gran suspiro y dién:

Teniu raó, pero ya no ña remey. Y ere verdat, perque ell encara no habíe caminat dos mil passes cuan se va traure les faldes de dona y se va ficá lo traje, enfotensen per una part de la inossensia de aquelles monges, y sentín per l'atra la falta de repén de la seua acostumbrada veu y compañía, y del amor tan natural y dols de dos angelicals novissies.

jueves, 9 de mayo de 2024

Lexique roman; Loqusta - Paralogisme

 
Loqusta, s. f., lat. locusta, langouste, sorte de sauterelle.

Ero tans Sarrazis que semblavo loqustas sobre terra.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.

Étaient si nombreux les Sarrasins qu'ils ressemblaient à sauterelles sur terre. 

ANC. FR. Jeo mesneroi demain locustes en tes entrées.

Trad. de la Bible, Exode, c. 10.

PORT. IT. Locusta. (chap. Llangosto, llangostos; saltamontes.)

2. Langosta, Lengosta, Lingosta, s. f., langouste, sorte d'écrevisse.

Semlant a la lengosta de la mar.

Let. de Preste Jean à Frédéric, fol. 10. 

Ressemblant à la langouste de la mer.

Especie invasora.

- Sorte de sauterelle.

Si us mena pescar al lac,

Greu metretz langosta en clavel.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

S'il vous mène pêcher au lac, difficilement vous mettrez langouste en hameçon.

Langostas que manjaran las herbas e 'ls arbres.

Hist. abr. de la Bible, fol. 26.

Langoustes qui mangeront les herbes et les arbres.

Casegro tantas langostas.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 9. 

Tombèrent si nombreuses langoustes

Lingostas e rosilh 

Que tornavan los blats.

V. de S. Honorat. 

Langoustes et rouille qui détruisaient les blés. 

ANC. FR. Et laoustes et miel sauvage.

Roman du Renart, t. IV, p. 442. 

ANC. CAT. Lagosta, llangosta. CAT. MOD. Llagosta. ESP. Langosta (y también saltamontes). PORT. Lagosta. (chap. Llangosto, llangostos; la del mar langosta o llangosta, langostes o llangostes; pareguts són: bogaván, bogavans; escamarlán, escamarlans; cangrejos de riu.)

Loqucio, Locutio, s. f., lat. locutio, langage, parole, élocution.

Els parlo per loqucio mental. Eluc. de las propr., fol. 11. 

Ils parlent par langage mental.

- Locution, expression.

En autra maniera appar fada la locutios.

Leys d'amors, fol. 33.

En autre manière paraît folle la locution.

CAT. Locució. ESP. Locución. PORT. Locução. IT. Locuzione. 

(chap. Locussió, locussions.)

2. Loquacio, s. f., langage, parole, élocution. 

Boca... es necessaria a parlar et loquacio. Eluc. de las propr., fol. 42.

La bouche... est nécessaire pour parler et (pour) l'élocution.

3. Circumlocutio, s. f., lat. circumlocutio, circonlocution.

Vol dire circumlocutios circunstancia de paraulas quaysh semblans ad aquelas qu' om enten. Leys d'amors, fol. 132.

Circonlocution veut dire circonstance de paroles quasi semblables à celles qu'on entend.

CAT. Circumlocució. ESP. Circumlocución (circunlocución). PORT. Circumlocução. IT. Circonlocuzione. (chap. Circunlocussió, circunlocussions.)

4. Loquela, s. f., lat. loquela, loquèle, parole, langage.

Liament... ve en la lengua e prohibeys loquela.

Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Ligament... vient en la langue et paralyse la parole. 

PORT. IT. Loquela.

5. Eloquentia, Eloquencia, s. f., lat. eloquentia, éloquence.

Per nobla eloquencia.

De savieza et de eloquentia.

Eluc. las propr., fol. 23 et 15. 

Par noble éloquence. 

De sagesse et d'éloquence. 

CAT. ESP. (elocuencia) PORT. Eloquencia. IT. Eloquenzia. 

(chap. Elocuensia, elocuensies.)

6. Eloquensa, s. f., éloquence. 

Era be parlans e de bona eloquensa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 27. 

Était bien parlant et de bonne éloquence. 

IT. Eloquenza.

7. Eloquen, adj., lat. eloquentem, éloquent.

Aquest papa era ben eloquens. 

Gran clerc e ben eloquen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175. 

Ce pape était bien éloquent. 

Grand clerc et bien éloquent.

CAT. Eloquent. ESP. (elocuente) PORT. IT. Eloquente. (chap. Elocuén, elocuens, elocuén o elocuenta, elocuentes.)

8. Logica, Loica, s. f., lat. logica, logique, raisonnement.

Voyez Denina, t. III, p. 36.

Gramatica, logica, rethorica.

(chap. Gramática, lógica, retórica.)

Leys d'amors, fol. 13. 

Grammaire, logique, rhétorique. 

Un conseill hi a que es bos, 

E be i a hom sa loica salva.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il y a un conseil qui est bon, et on y a bien sa logique sauve.

CAT. ESP. (lógica) PORT. IT. Logica. (chap. Lógica, lógiques; lógic, logics, lógica, lógiques.)

9. Logician, s. m., logicien.

E 'l lengua de logicia.

P. Cardinal: Tan son valen. 

Et la langue de logicien.

Li logicia prendo gendre coma plus general que especia.

Leys d'amors, fol. 139.

Les logiciens prennent genre comme plus général qu'espèce.

(chap. Lógic, qui practique la lógica, com Andrés Piquer de Fórnols.)

Lógica de D. ANDRÉS PIQUER, Médico de su majestad.: TERCERA EDICIÓN. MADRID. MDCCLXXXI. (1781)

10. Logical, adj., logique, conforme à la logique.

De intencios logicals cum so noms et verbi.

Eluc. de las propr., fol. 18.

D' intentions logiques comme sont noms et verbes. 

ESP. Logical (lógico). IT. Logicale.

11. Prolec, s. m., lat. prolegomena, prolégomène, prologue.

Ayssi comensa lo prolec de la tersa partida. Trad. d'Albucasis, fol. 56.

Ici commence le prologue de la troisième partie.

CAT. Proleg. (chap. Prólogo, prólogos; próleg, prolegs; proemio, com lo del Decamerón en chapurriau, proemios. ESP. Prólogo, proemio.)

Lo Decamerón. Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.

12. Prologue, Prologre, s. m., lat. prologus, prologue, exorde.

Aiso es lo prologues de la regla... E sona aytan prologues com comensamen de paraulas. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 1. 

(chap. Aixó es lo prólogo de la regla... y sone tan prólogo com escomensamén de paraules: pro + logo.)

Ceci est le prologue de la règle... Et prologue signifie autant comme commencement de paroles. 

Non ausavan far prologue ni sermon. V. de S. Honorat. 

N'osaient faire exorde ni sermon. 

Lo prologre es finitz, 

Comensa lo romans. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le prologue est fini, le roman commence.

ESP. (prólogo) PORT. IT. Prologo. (chap. Prólogo, prólogos; próleg, prolegs; proemio, proemios.)

13. Cathalogue, s. m., lat. catalogus, catalogue, liste. 

Cathalogue dels apostolis de Roma. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2. Catalogue des évêques de Rome. 

CAT. Catalog. EST. (catálogo) PORT. IT. Catalogo. (chap. Catáleg, catalegs.)

14. Epilogus, s. m., lat. epilogus, épilogue.

Epilogus es una figura que, en breus motz, compren generalmen, recita e replica tot aquo de que ha parlat e tractat en especial. 

Leys d'amors, fol. 142.

L' épilogue est une figure qui, en peu de mots, comprend généralement, rapporte et rappelle tout cela de quoi il a parlé et traité spécialement.

CAT. ESP. (epílogo) PORT. IT. Epilogo. (chap. Epílogo, epílogos.)

15. Interlocutori, Interloqutori, adj., interlocutoire.

Sentensa interlocutoria... que non diffinesca la materia.

Fors de Béarn, p. 1073.

Sentence interlocutoire... qui ne définisse pas la matière.

Subst. Dona tal interloqutoria. Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 251. Donne tel interlocutoire.

Donar interloqutoria ni definitiva. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125. Donner interlocutoire et décision.

CAT. Interlocutori. ESP. PORT. IT. Interlocutorio. (chap. Interlocutori, interlocutoris, interlocutoria, interlocutories. Sentensia, sentensies no definitives.)

16. Emologuar, Amologuar, v., du lat. homologus, homologuer.

Conferma et emologua. Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 217. 

Confirme et homologue. 

Aproo et confirmo et emologo. Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 344. Approuvent et confirment et homologuent. 

Part. pas. Approbat, ratifiat, confermat et amologuat.

(chap. Aprobat, ratificat, confirmat y homologat.)

Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 218. 

Approuvé, ratifié, confirmé et homologué. 

PORT. Homologuar. (ESP. Homologar. Chap. Homologá: homologo, homologues, homologue, homologuem u homologam, homologuéu u homologáu, homologuen; homologat, homologats, homologada, homologades.)

17. Sillogisme, s. m., lat. syllogismus, syllogisme.

En sillogismes e paralogismes. Leys d'amors, fol. 113. 

En syllogismes et paralogismes. 

CAT. Sillogisme. ESP. Silogismo. PORT. Sillogismo, syllogismo. 

IT. Sillogismo, silogismo. (chap. Silogisme, silogismes.)

18. Paralogisme, s. m., lat. paralogismus, paralogisme.

En sillogismes e paralogismes. Leys d'amors, fol. 113. 

En syllogismes et paralogismes.

CAT. Paralogisme. ESP. PORT. IT. Paralogismo.

lunes, 11 de marzo de 2024

Portfolio

 Ramón Guimerá Lorente, Moncho de Beceite, Beseit


kweichow moutai (licor chino)










Dante Alighieri (varios idiomas)
















Store Monchosoft (tienda, productos afiliados)

Beceite.monchosoft.es (backup de Beceite blogspot)

alamierda.es (redirigido)


monchosoft.com (redirigido)





Libros traducidos del castellano al chapurriau:
(Disponibles en Amazon, textos también online en mis blogs)

Pedro Saputo en chapurriau (Braulio Foz, de Fórnols; lo primé que vach traduí)

Pedro Saputo en chapurriau (Braulio Foz, de Fórnols; lo primé que vach traduí)


Lo Decamerón (Giovani Boccaccio)

Lo Decamerón en chapurriau, Giovani Boccaccio



Clarín (Doña Berta, Adiós Cordera, Al tren)

Clarín (Doña Berta, Adiós Cordera, Al tren) en chapurriau



Sense notissies de Gurb (Eduardo Mendoza)

Sense notissies de Gurb (Eduardo Mendoza) en chapurriau



Los Sans Inossens (Miguel Delibes)

Los Sans Inossens (Miguel Delibes) en chapurriau



Lo Camí (Miguel Delibes)

Lo Camí (Miguel Delibes) en chapurriau



La Perla (John Steinbeck) (la imagen es de unas almejas, no de ostras)

La Perla (John Steinbeck) en chapurriau



Réquiem per un llauradó español (Ramón J. Sender)

Réquiem per un llauradó español (Ramón J. Sender) en chapurriau


Lo Agüelo y lo Mar (Ernest Hemingway)

Lo Agüelo y lo Mar (Ernest Hemingway) en chapurriau





Libros editados:

Bofarull (Próspero y su hijo)

Tomo 2
Tomo 3
Tomo 4
Tomo 5
Tomo 6
Tomo 7
etc..

LEVANTAMIENTO Y GUERRA DE CATALUÑA en tiempo de don Juan II.: TOMO I.

LEVANTAMIENTO Y GUERRA DE CATALUÑA en tiempo de don Juan II.: TOMO I.








Voreta de la Albufera (lengua valenciana, valencià, valenciano; choguet valensiá en dos actes; Mariano Serrano, teatro, teatre)

Voreta de la Albufera (lengua valenciana, valencià, valenciano; choguet valensiá en dos actes; Mariano Serrano, teatro, teatre)


LOS CÓDICES DE LA CATEDRAL DE TORTOSA, POR EL Dr. D. RAMON O'CALLAGHAN, Canónigo Doctoral de dicha Santa Iglesia, Archivero del Excmo. Cabildo, y por el Excmo. Ayuntamiento Cronista de Tortosa. TORTOSA. Imp. católica de José L. Foguet y Sales, Moncada, 49 1897.

LOS CÓDICES DE LA CATEDRAL DE TORTOSA, POR EL Dr. D. RAMON O'CALLAGHAN, Canónigo Doctoral de dicha Santa Iglesia, Archivero del Excmo. Cabildo, y por el Excmo. Ayuntamiento Cronista de Tortosa. TORTOSA. Imp. católica de José L. Foguet y Sales, Moncada, 49 1897.

El estudioso de la aldea (Lorenzo Palmireno)

El estudioso de la aldea (Lorenzo Palmireno)



Tropezón de la risa (Jacinto Alonso Maluenda)

Tropezón de la risa (Jacinto Alonso Maluenda)


OBRAS RIMADAS DE RAMON LULL: ESCRITAS EN IDIOMA CATALAN-PROVENZAL, 1859. Gerónimo Rosselló

OBRAS RIMADAS DE RAMON LULL: ESCRITAS EN IDIOMA CATALAN-PROVENZAL, 1859. Gerónimo Rosselló


DOCUMENTOS LITERARIOS EN ANTIGUA LENGUA CATALANA (OCCITANO) SIGLOS XIV y XV (Próspero Bofarull Mascaró)

DOCUMENTOS LITERARIOS EN ANTIGUA LENGUA CATALANA (OCCITANO) SIGLOS XIV y XV (Próspero Bofarull Mascaró)


CENSO DE CATALUÑA, REY DON PEDRO EL CEREMONIOSO

CENSO DE CATALUÑA, REY DON PEDRO EL CEREMONIOSO






Diccionario de voces aragonesas (Gerónimo Borao Clemente)

Diccionario de voces aragonesas (Gerónimo Borao Clemente)


DE LA LECCIÓN DE LA SAGRADA ESCRITURA EN LENGUAS VULGARES (JOAQUÍN LORENZO VILLANUEVA)

DE LA LECCIÓN DE LA SAGRADA ESCRITURA EN LENGUAS VULGARES (JOAQUÍN LORENZO VILLANUEVA) (Autor), Ramón Guimerá Lorente (Redactor)

Jaime I el conquistador (Bernardino Gómez Miedes)

Jaime I el conquistador (Bernardino Gómez Miedes)

A LA SOMBRA DEL CIPRÉS: CUENTOS Y FANTASÍAS POR D. TOMÁS AGUILÓ

A LA SOMBRA DEL CIPRÉS.: CUENTOS Y FANTASÍAS POR D. TOMÁS AGUILÓ


POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ: mes FÁBULAS de son para (Tomás Aguiló Forteza)

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ: mes FÁBULAS de son para (Tomás Aguiló Forteza)


OBRAS CRÍTICAS Y LITERARIAS DE GUILLERMO FORTEZA: TOMO I.

OBRAS CRÍTICAS Y LITERARIAS DE GUILLERMO FORTEZA: TOMO I.

GLOSARIO ETIMOLÓGICO DE LAS PALABRAS ESPAÑOLAS DE ORIGEN ORIENTAL.: (castellanas, catalanas, gallegas, mallorquinas, portuguesas, valencianas y bascongadas) de LEOPOLDO EGUILAZ YANGUAS

GLOSARIO ETIMOLÓGICO DE LAS PALABRAS ESPAÑOLAS DE ORIGEN ORIENTAL.: (castellanas, catalanas, gallegas, mallorquinas, portuguesas, valencianas y bascongadas) de LEOPOLDO EGUILAZ YANGUAS


Lógica de D. ANDRÉS PIQUER, Médico de su majestad. TERCERA EDICIÓN. MADRID. MDCCLXXXI. (1781)

Lógica de D. ANDRÉS PIQUER, Médico de su majestad.: TERCERA EDICIÓN. MADRID. MDCCLXXXI. (1781)


Poemas catalans. Joseph Martí y Folguera.

Poemas catalans. Joseph Martí y Folguera.

El Trovador Mallorquín. Poesías escritas en mallorquín literario. José Taronjí.


El Trovador Mallorquín. Poesías escritas en mallorquín literario. José Taronjí.

LIBRE DE DOCTRINA PUERIL TEXT LULLIÁ DEL SIGLE XIII. Raimundo Lulio. Mateu Obrador Bennassar


LIBRE DE DOCTRINA PUERIL TEXT LULLIÁ DEL SIGLE XIII. Raimundo Lulio. Mateu Obrador Bennassar


Flors de Mallorca. POESÍES DE AUTORS VIVENTS, PREMIADES LES MES EN LOS JOCHS FLORALS DE BARCELONA. 1873. Pere Joseph Gelabert

Flors de Mallorca. POESÍES DE AUTORS VIVENTS, PREMIADES LES MES EN LOS JOCHS FLORALS DE BARCELONA. 1873. Pere Joseph Gelabert


Alcañiz: Descripción histórica, artística, detallada y circunstanciada de la Ciudad de Alcañiz y sus afueras (Nicolás Sancho)

Alcañiz: Descripción histórica, artística, detallada y circunstanciada de la Ciudad de Alcañiz y sus afueras (Nicolás Sancho)


CANCIONERO VASCO. Series I, II y III. José Manterola Beldarrain

CANCIONERO VASCO. Series I, II y III. José Manterola Beldarrain

BIBLIOTECA VALENCIANA. Tomos 1 y 2. Justo Pastor Fuster

BIBLIOTECA VALENCIANA. Tomos 1 y 2. Justo Pastor Fuster

BIBLIOTECA HISTÓRICA DE LA FILOLOGÍA CASTELLANA, EL CONDE DE LA VIÑAZA, Cipriano Muñoz Manzano

BIBLIOTECA HISTÓRICA DE LA FILOLOGÍA CASTELLANA, EL CONDE DE LA VIÑAZA, Cipriano Muñoz Manzano


Choix des poésies originales des troubadours (Tomes 1-6). François Raynouard (todos los textos en el blog Choix más un buen trozo del Lexique Roman, que aún estoy editando y subiendo al blog.)

Choix des poésies originales des troubadours (Tomes 1-6). François Raynouard


Les Recherches de la France, Étienne Pasquier

Les Recherches de la France, Étienne Pasquier


DECAMERONE, OR HUNDRED TALES: DECAMERON, STORIES OF BOCCACCIO (JOHN PAYNE)

DECAMERONE, OR HUNDRED TALES: DECAMERON, STORIES OF BOCCACCIO (JOHN PAYNE)

Pese a tener el título de Licenciado en Filología Inglesa desde 2003, puede haber algún error al editar.

Licenciado en Filología Inglesa, Zaragoza, 2003, Ramón Guimerá Lorente, Moncho de Beseit, Beceite


Otros libros y textos editados que no están disponibles para la compra pero sí para su lectura.

La maña de la mañica, sainete de costumbres aragonesas, un acto, original, prosa.
ARNICHES, ABATI Y G.a MARÍN