Mostrando las entradas para la consulta airegaz ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta airegaz ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 2 de junio de 2026

Sol, Sola, Soldar, Consolidar

Sol, s. m., lat. solum, sol, terre.
El grata e fer e mor lo sol. Roman de Jaufre, fol. 84.
Il gratte et frappe et mord le sol.
Mi lais soven plasmar e 'l sol cazer.
G. Faidit: Mout m' enuget.
Je me laisse souvent pâmer et tomber à terre.
Adv. comp. En miey del sol l' a trastornada. V. de S. Honorat.
Au milieu du sol (par terre) il l'a renversée.
En mieg del sol
Era 'l suari e 'l lensol.
Brev. d'amor, fol. 175. 
Au milieu du sol (par terre) était le suaire et le linceul.
CAT. Sol. ESP. Suelo. IT. Suolo. (chap. lo terra, an terra, anterra; al sol del carré, costa aball o en desnivell, al sol del bancal.)
- Sole, plante des pieds.
Loc. Que siatz totz redons del cap tro 'l sol.
T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Joan.
Que vous soyez tout rond de la tête jusqu'à la sole.

abarca, abarques, albarca, albarques, sola de goma, soles

2. Sola, s. f., sole, plante des pieds.
Tota bestia cornuda ha las solas dels pes fendudas.
(chap. Tota bestia cornuda té les soles (plantes) dels peus (potes) badades, tallades, en un tall.)
Eluc. de las propr., fol. 230.
Toute bête cornue a les soles des pieds fendues.
Loc. Sieus es Arnautz del sim tro en la sola.
A. Daniel: Ans qu' els.
Sien est Arnaud du sommet jusqu'à la plante des pieds.
ANC. FR. Lui chauffèrent si fort et appreinguirent les plantes des piez, que les soles d'iceulx lui en sont cheutes.
Lett. de rém. de 1421. Carpentier, t. III, col. 815.
CAT. Sola. ESP. Suela. PORT. Sola. (chap. Sola, soles del calsé; planta, plantes dels peus.)

3. Solar, s. m., étage.
Cazet d' un haut solars jos.
G. Raimond: N Ots de Buguli.
Il tomba d'un haut étage en bas.

4. Solier, s. m., charpente, plancher, plate-forme.
Ab que metray 
Fuoc al cloquier, a la tor et al solier.
Arnaud de Carcasses: Dins un verdier.
Avec quoi je mettrai le feu au clocher, à la tour et à la charpente.
Un jorn anet juguant per un solier antic,
Los traus son tut romput, et el cay adenant.
V. de S. Honorat.
Un jour il alla jouant sur un plancher antique, les poutres sont toutes rompues, et il tombe en avant.
Ab tan laisso las plassas e los soliers,
Davalen s' en molt tost per escaliers.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.
En même temps ils laissent les places et les plates-formes, ils descendent moult vite par les escaliers. 
ANC. FR. En un solier entrèrent, ù il se herbergèrent.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 11.
Justice en jugement, firmament del solier de lui.
Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 96.
Avecq les bains mirificques à triple solier. Rabelais, liv. I, ch. 55.
Du solier suis descendue en la cave.
J. Marot, t. V, p. 45.
ESP. Solero. (chap. Solera, soleres, de hormigó; plataforma, plataformes, de ferro.)

5. Solar, v., consolider, établir.
Part. pas. Perdon so c' auran solat VII ans, en un jorn o en dos.
(chap. Perden lo que haurán consolidat en 7 añs, en un día o en dos.)
R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.
Ils perdent ce qu'ils auront établi (pendant) sept ans, en un jour ou en deux.
ESP. Solar. (consolidar) (chap. consolidá.)

6. Soldar, Soudar, v., lat. solidare, souder, réparer, consolider.
A soudar rompedura. Brev. d'amor, fol. 50.
(chap. (per) A soldá fractura.)
Pour souder fracture.
Part. pas. Que sian soudatz ab estanh.
(chap. Que siguen soldats en estañ.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 139.
Qu'ils soient soudés avec étain.
Tant cum sem frait en aquest segle, tant sem soldat en l' altre.
Trad. de Bède, fol. 68.
Autant comme nous sommes brisés dans ce monde, autant nous sommes consolidés dans l'autre.
ANC. FR. Mais soudain que l'hyver... 
Que la face il solide du baltique Neptun.
Du Bartas, p. 136.
CAT. ESP. PORT. Soldar. IT. Sodare. (chap. Soldá: soldo, soldes, solde, soldem o soldam, soldéu o soldáu, solden; soldat, soldats, soldada, soldades; soldaré; soldaría; si me soldare la fractura de la cadera, aniría a ballá una jota, pero com encara no ha soldat, aniré a ballá una sardana o ball sardo, de Cerdeña, Sardeña y varians.)




7. Solidar, v., lat. solidare, affermir, consolider.
Part. pas. En ayssi que sia solidada la palpebra. Trad. d'Albucasis, fol. 17.
Par ainsi que soit consolidée la paupière.
IT. Solidare.

8. Soliditat, s. f., lat. soliditatem, solidité, fermeté.
Terra... es apelada sol, quar ha soliditat.
Eluc. de las propr., fol. 157.
La terre... est appelée sol, parce qu'elle a solidité.
CAT. Soliditat. IT. Solidità, soliditate, soliditade. (chap. Solidés. ESP. Solidez.)

9. Solidatiu, adj., solidatif, propre à rendre solide.
May dezicatius et mens solidatius. Eluc. de las propr., fol. 267.
Plus dessiccatif et moins solidatif.
(chap. Solidatiu, solidatius, solidativa, solidatives : que se solidifique pronte; v. solidificá : solidificatiu, solidificatius, solidificativa, solidificatives; per ejemple, lo ges, alchés, alchez, o lo simén mesclats en aigua; o la gelatina.)

10. Assolar (asolar), v., unir, aplanir, lier, consolider.
Part. pas. fig. I s te molt fort, e molt es asolada en lhuy.
Liv. de Sydrac, fol. 71.
S'y tient moult fortement, et moult est consolidée en lui.
(chap. Assolá, tombá una paret, casa, etc, anterra, enruná, sorsí : assolo en la massola, assoles en les massoles, assole, assolem o assolam, assoléu o assoláu, assolen; assolat, assolats, assolada, assolades. Va fé airegaz o ventolina y vam plegá les olives a solades, ya no ne ñabíe cap a dal.)

Memoria histórica. A Barselona tindrán que retirá lo alumbrat públic de uns cuáns carrés perque va sé instalat en época franquista.

11. Consoldar, v., lat. consolidare, consolider.
Mundifica be e consolda. Rec. de remèdes en provençal.
Purifie bien et consolide.

12. Consolidar, v., lat. consolidare, affermir, consolider.
Part. prés. Medecinas la carn engendrantz e consolidantz. 
Trad. d'Albucasis, fol. 39.
Médecines la chair engendrant et consolidant.
Part. pas. Pulmo... ulcerat...no pot esser consolidat.
Eluc. de las propr., fol. 52.
Poumon... ulcéré... ne peut être consolidé.
Sia curada entro que sia consolidada. Trad. d'Albucasis, fol. 2.
Qu'elle soit soignée jusqu'à ce qu'elle soit consolidée.
CAT. ESP. PORT. Consolidar. IT. Consolidare. (chap. Consolidá : consolido, consolides, consolide, consolidem o consolidam, consolidéu o consolidáu, consoliden; consolidat, consolidats, consolidada, consolidades; consolidaré; consolidaría; si yo consolidara.) 

13. Consolidacio, s. f., lat. consolidatio, consolidation.
La consolidacio de la plagua.
(chap. La consolidassió de la ferida - llaga.)
Cove que aquela consolidacio sia inscidida.
Trad. d'Albucasis, fol. 13 et 39.
La consolidation de la plaie.
Il convient que cette consolidation soit incisée.
CAT. Consolidació. ESP. Consolidación. PORT. Consolidação. IT. Consolidazione. (chap. consolidassió, consolidassions.)

14. Consolidament, s. m., affermissement, consolidation.
Pren planta... consolidament. Eluc. de las propr., fol. 197.
La plante prend... affermissement.
IT. Consolidamento. (chap. Consolidamén, consolidamens; afortimén, afortimens.)

15. Consolidatiu, adj., consolidatif, propre à consolider.
Emplastres consolidatius. 
Medecinas consolidativas.
(chap. Emplaste consolidatiu. Medissines consolidatives.)
Trad. d'Albucasis, fol. 20 et 47.
Emplâtres consolidatifs.
Médecines consolidatives.
Betum... ha virtut atractiva, consolidativa. Eluc. de las propr., fol. 185.
(chap. Lo betún... té virtut atractiva (s'apegue o enganche), consolidativa (fa fort, enfortix).
Le bitume... a vertu attractive, consolidative.
ESP. IT. Consolidativo. (chap. Consolidatiu, consolidatius, consolidativa, consolidatives.)

Sol, s. m., lat. solidum, sou.

Sol, s. m., lat. solidum, sou.
Per dos sols serai meillz accollitz...
Que per cent vers ni per dozenz cansos.
G. Magret: Non valon.
Pour deux sous je serai mieux accueilli... que pour cent vers et pour deux cents chansons.
Quan pot tant donar, costa il mil sol la bera.
Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna aura.
Quand il peut donner autant, lui coûte mille sous la bière.
ANC. FR. Tort lor fait quant lor sols lo tolt.
Roman du Renart, t. IV, p. 296.
Ils font de cent solds quatre livres, et de quatre livres rien.
Contes d'Eutrapel, fol. 50.
CAT. Sol. ESP. Sueldo. PORT. IT. Soldo. (chap. Sou, sous : moneda. Sueldo, sueldos; Jornal, jornals es lo que pagaben en un día (jorn, jornada); salari de sal.)

2. Solta, Souta, s. f., soulte.
Fassa carta de solta o de quittansa.
(chap. Que faigue carta de solta o de quitansa - quitassió, pago, pagamén.)
Tit. de 1270, de la famille Gasc.
Fasse charte de soulte ou de quittance.
Comptatz los fruitz en souta et en paya.
Tit. de 1287. DOAT, t. XI, fol. 26.
Les fruits comptés eu soulte et en paiement.

3. Soltament, s. m., soulte, paiement.
Soltament et quitament de tot.
Tit. de 1309. DOAT, t. XV, fol. 43.
Paiement et acquittement de tout.
(chap. Soltamén, solta, pago o pagamén.)

4. Soldier, s. m., mercenaire, stipendiaire.
Un soldier es logatz a un senhor. L'Arbre de Batalhas, fol. 127.
(chap. Un soldat mersenari es llogat a un siñó.) 
Un stipendiaire est loué à un seigneur.
5. Sout, s. m., solde, soulte.
El sout que pren cobra son gazardo.
Guillaume de Mur: D' un sirventes.
À la soulte qu'il prend il recouvre sa récompense.
Ieu passera, si 'l soutz del rey agues.
R. Gaucelm: Qui vol.
Je passerais, si la solde du roi j'avais.
ESP. Sueldo. (chap. Sueldo, sueldos; soldada, soldades; jornal; salari.)

6. Soldada, Soudada, s. f., solde, salaire, soulte.
Far t' ai donar tals soldadas.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Je te ferai donner de tels salaires.
Om non lor dara soudada.
Bertrand de Born: Rassa mes.
On ne leur donnera pas de salaire.
ANC. FR. Toutes manières de femmes qui n'ont enfans vont en la bataille avec eulx; aussi bien donnent-il soudées aus femmes comme aus hommes.
Joinville, p. 102.
Quant ireit ses soudées quere.
Marie de France, t. I, p. 408.
CAT. ESP. PORT. Soldada. (chap. Soldada, soldades.)

7. Soldadier, Soudadier, Sodadier, s. m., stipendiaire, mercenaire.
Em sos cavaliers e sos soldadiers. V. et Vert., fol. 56.
Nous sommes ses cavaliers et ses stipendiaires.
Cum sodadier qu' es del tot bezonhos.
Deudes de Prades: Ai! s' ieu.
Comme stipendiaire qui est du tout besogneux.
Desfeiron lor ostz, e deron comjat als soudadiers. V. de Bertrand de Born.
Défirent leurs armées, et donnèrent congé aux stipendiaires.
Ieu estau sai sos paubres soudadiers, 
E 'n lais ma terra.
Aimeri de Belmont: Ja n' er credut.
Je demeure ici son pauvre mercenaire, et j'en laisse ma terre.
- Soudoyer, soudard.
Ges no sap d'Artus tan com ieu fas,
Ni de sa cort on ac man soudadier.
Bertrand de Paris de Rouergue: Guerdo.
Il ne sait point d'Artus autant comme je fais, ni de sa cour où eut (fut) maint soudoyer.
ANC. FR. S' ai retenu maint sodoier... 
O moi remeingniez en soudées.
Roman du Renart, t. 1, p. 75.
Jeo eim le novel soudéer
Eliduc li bon chevaler.
Marie de France, t. I, p. 424.
(chap. Soldat, soldats mersenaris, a sueldo.)

8. Soudadeira, Soudadera, s. f., fille de joie, prostituée.
Pres per molher una soudadeira, que menet ab si lonc temps per cortz.
V. de G. Faidit.
Il prit pour femme une fille de joie, qu'il mena avec soi longtemps dans les cours.

Gaucelm Faidit.

A lei de soudadera e de joglar.
Elias d'Uisel: Lo desirier.
À manière de fille de joie et de jongleur.
(chap. Puta, putes; prostituta, prostitutes; dona a sueldo; escort.)

Puticlub, Venteta, Valdeltormo, Calaceite; Puta, putes; prostituta, prostitutes; dona a sueldo; escort

9. Soldadar, v., solder, payer.
Part. pas. Un cavalier no deu pas, si el es soldadat, acaptar teras (terras) ni vinhas en aquel temps que el es als gatges.
L'Arbre de Batalhas, fol. 93.
Un cavalier ne doit pas, s'il est soldé, acheter terres ni vignes en ce temps qu'il est aux gages.
Subst. Lo soldadat avia pres los gatges per una annada.
L'Arbre de Batalhas, fol. 126.
Le soldé avait pris les gages pour une année.


Lo agüelo y lo Mar. Ernest Hemingway; sol, sols, solet, solets

Sol, s. m., lat. sol, soleil. 
Tan quan lo sols raya.
Pons de Capdueil: Humils e fis.
Autant que le soleil rayonne.
Que l' an cercan... 
D' orient tro 'l sol colguan.
Bertrand de Born: Mon chant.
Que je l'aille cherchant... d'orient jusqu'au soleil couchant.
CAT. ESP. PORT. Sol. IT. Sole. (chap. Sol, sols; solet, solets.)

2. Solelh, Solel, Soleilh, Soleil, s. m., soleil.
Del solelh es esclarzitz lo rays.
B. de Ventadour: Quan la fuelha.
Du soleil est éclairci le rayon.
En luec privat, ab soleil clar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
En lieu privé, avec soleil clair.
Fig. Tu yest l' alba del dia
Don lo tieus filhs solelhs es.
P. Cardinal: Vera vergena.
Tu es l'aube du jour dont le tien fils est soleil.
Loc. Anar 1 mes engal soleilh. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.
Aller un mois égal soleil (du lever au coucher du soleil).
ANC. FR.
Vespres aprochent, solels est resconsés.
Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 20.

3. Soleillet, s. m. dim., petit soleil, soleil doux, tempéré.
E 'l fai estar al soleillet.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Et le fait rester au soleil tempéré.
ANC. FR. Ses beaux yeux soleillez qui la faisoient paroistre
Vray tige lumineux de Phébus, son ancestre.
R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. II, sc. II.
(chap. Solet, solets; al solet, cuan toque pero no fa caló.)

no reguéu, que ve aigua a cabassos, Tío Visantico

4. Solart, s. m., soleil.
Folquet intra en Avigno de vas solartz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 8.
Folquet entre dans Avignon devers le soleil. 

5. Solelhar, Soleillar, v., faire soleil, briller, luire.
Lo sol al matin solelha.
Bernard de Venzenac: Hueymais.
Le soleil au matin brille.
Fig. Una clardat mi soleilla
D' amor.
B. de Ventadour: Era non.
Une clarté d'amour me luit.
Vai e ven rais, quan solelha,
Per la fenestra vezina.
Pierre de Corbiac: Domna dels.
Quand il fait soleil, va et vient le rayon par la fenêtre voisine.
- Être au soleil, se trouver au soleil.
Loc. Mal aia lo tezaurs si ab mi solelha.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 79.
Mal ait le trésor si avec moi il est au soleil.
ANC. FR. Les costaux soleillez de pampres sont couvers.
Œuvres de Du Bellay, fol. 385.

6. Solstici, s. m., lat. solstitium, solstice.
El tems del solstici estival. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.
Au temps du solstice d'été.
CAT. Solstici. ESP. PORT. Solsticio. IT. Solstizio. (Solsticio, solsticios de hivern o invern y estiu; solstissi, solstissis; solstissio, solstissios.)

7. Solsticial, adj., lat. solstitialis, solsticial, du solstice.
Mes solsticial.
Es dit cercle solsticial estival. 
Eluc. de las propr., fol. 125 et 108.
Mois solsticial.
Est dit cercle du solstice d'été.
CAT. ESP. PORT. Solsticial. IT. Solstiziale. (chap. Solstissial, solstissials són los mesos de juñ y desembre.)

Solstissial, solstissials són los mesos de juñ y desembre; vaya cul que té esta paya!


Sol, adj., lat. solus, seul, unique. 
Un sol Dieu ieu azor.
Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia.
Un seul Dieu j'adore.
Sols aura 'l pretz, que sols sofre l' afan. 
Bertrand de Born: Ara sai eu.
Seul il aura le prix, que seul il souffre la peine.
Loc. Estava ab ella sol e sol. V. et Vert., fol. 86.
Demeurait avec elle seul à seul. 
ANC. FR. Et fu en grant enui toz sols. 
Roman de Partonopex de Blois, not des Mss., t. IX p. 59.
Tuit menjuent sol, et sol gisent.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 350.
Tot sol à sol en cest repere.
Qu'en sa méson aliez sole.
Roman du Renart, t. 1, p. 135 et 312.
Adv. Sol nuech respiech mi do.
Arnaud de Cotignac: Mout dezir.
Seulement la nuit me donne répit.
Adv. comp. Non sol aquel que nos fay ben, mas aquel que nos fay mal.

(chap. No sol aquell que mos fa (lo) be, sino aquell que mos fa mal. Ojito al chapurriau de Suiza, cantón del Vaud. Se troben textos de voltans del 1100. La noble llissó dels Vaudois, una secta cristiana. Lo romanche encara se parle y escriu, plana lengua romana, llengua romans.)

La nobla leyczon

Non seulement celui qui nous fait bien, mais celui qui nous fait mal.
Conj. comp. Sol que ma dona conogues
Aissi cum ieu l' am finamen.
B. de Ventadour: Non es.
Seulement que ma dame connût ainsi comme je l'aime fidèlement.
Vuelh o ben, e mi play, sol qu' ieu no y an.
Granet: Comte Karle.
Je le veux bien, et il me plait, pourvu que je n'y aille pas.
Ab sol que m diguatz a 'N Richart
So qu' el paus ditz a la gralha.
Bertrand de Born: Un sirventes on.
Pourvu seulement que vous me disiez au seigneur Richard ce que le paon dit à la corneille.
CAT. Sol. ESP. Solo. PORT. Sò. IT. Solo. (chap. Sol, sols, sola, soles.)

2. Solet, adj. dim., seulet.
Estava soletz del jorn una partida. V. de S. Honorat.
Il demeurait seulet du jour une partie.
Mi layssiest
Tota soleta.
Trad. d'un Évang. apocr.
Vous me laissâtes toute seulette.
ANC. FR. Seullet à seullette pour vous bien desporter en amours.
Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 5.
CAT. Solet. ESP. Solito. IT. Soletto. (chap. Solet, solets, soleta, soletes.)

3. Solamen, adv., seulement.
Tug miei dezir son en leis solamen.
Pierre d'Auvergne: Molt m' entremis.
Tous mes désirs sont en elle seulement. 
Adv. comp. No solamen d' aquestz, mas dels autres. Leys d'amors, fol. 43.
(chap. No solamen d'estos, sino dels atres.) 
Non seulement de ceux-ci, mais des autres.
CAT. Solament. ESP. Solamente. PORT. Somente. IT. Solamente.
(chap. Solamen. Solamén, solamens són los de una casa, alacet.)

4. Soletament, Solletamens, adv. dim., seulettement.
Plus ren que sia non l' a portat,
Mas la palma c' avia gardat
E son vestir soletament.
V. de S. Honorat.
Plus rien qui soit elle ne lui a porté, excepté la palme qu'elle avait gardée et son vêtir seulettement.
Quatre vegadas lan solletamens.
Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 33.
Quatre fois l'an seulettement.
IT. Solettamente. 

Leopoldo Alas. Clarín. Chapurriau. Amazon.

5. Solitari, Soletari, adj., lat. solitarius, solitaire, isolé.
Morgues deu querre luec solitari. Trad. de Bède, fol. 62.
(chap. Lo monjo deu buscá un puesto (lloc) solitari.)
Moine doit chercher lieu solitaire.
Fug la companhia de las autras, et estay solitaria. V. et Vert., fol. 93.
Fuit la compagnie des autres, et demeure isolée.
Demoret soletaris, fazen penedensa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 9.
Demeura solitaire, faisant pénitence.
Subst. Lo solitaris si seira, e tazera si. Trad. de Bède, fol. 62.
Le solitaire s'asseyera, et se taira.
CAT. Solitari. ESP. PORT. IT. Solitario. (chap. Solitari, solitaris, solitaria, solitaries.)

6. Solitariament, adv., solitairement.
Esta solitariament. Eluc. de las propr., fol. 149.
Sois solitairement.
CAT. Solitariament. ESP. PORT. IT. Solitariamente. (chap. Solitariamen o solitáriamen.)

7. Solestansa, s. f., solitude, isolement.
Aquel es perfetz que soferta en l' ermitatge de la solestansa.
Trad. de Bède, fol. 62.
Celui-là est parfait qui souffre en l'ermitage de la solitude.
(chap. Solestansa, la estansa sol, solestanses; solitut, solituts.)

8. Solan, adj., solitaire.
Pasturgar tanta bestia
En aital terra solana.
Marcabrus: L' autr' ier.
Faire paître tant de bêtes en pareille terre solitaire.
(chap. Solana, solanes són puestos aon toque lo sol, contraris a la umbría, de umbra, sombra. Allí tamé se va a pasturá, y se sol está sol, són puestos solitaris, y mes ara, que casi no ñan ramats de ovelles y/o cabres.)

9. Asolodament, adv., isolément.
Fa ho asolodament et atempradament.
(chap. Fesu aisladamen y templadamen : moderadamen.)
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. I, ch. 44.
Fais-le isolément et modérément.

10. Desolar, v., lat. desolare, désoler, isoler, laisser seul, rester seul. 
Part. pas. Faran la desolada en un jorn.
Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 17.
La feront désolée en un jour.
Esta letra L sola e desolada. Leys d'amors, fol. 60.
Cette lettre L seule et isolée.
CAT. PORT. ESP. Desolar. IT. Desolare, disolare. (chap. Desolá o dessolá; aislá; dixá sol o abatut, triste; desolat, desolats, desolada, desolades; dessolat, dessolats, dessolada, dessolades; aislat, aislats, aislada, aislades; abatut, abatuts, abatuda, abatudes.)

11. Desasolar, v., isoler, rester seul.
Part. pas. Nos fraires desasolatz de vos.
Trad. de la 1° Épître de S. Paul aux Thessaloniciens.
Nous frères isolés de vous.

domingo, 24 de mayo de 2026

Sibilla, Sibila - Siblar, Cirlar, Siular (chulá)

Sibilla, Sibila, s. f., lat. sibylla, sybille.
Sibilla avia prophetizat.
So que sibila avia dih.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 4 et 73.
La sybille avait prophétisé.
Ce que la sybille avait dit.
CAT. Sibilla. ESP. Sibila. PORT. Sibylla. IT. Sibilla. (chap. Sibila, profetisa.)

Sibilla, Sibila, s. f., lat. sibylla, sybille.



Siblar, Cirlar, Siular, v., lat. sibilare, siffler.
Siblan e cridan fort. V. de S. Honorat.
Ils sifflent et crient fort. 
L' enemics gieta un bruch, 
Que cibla e fremis e brocha.
V. de sainte Énimie, fol. 34.
Le diable jette un bruit, vu qu'il siffle et frémit et court.
Loc. Siulan tavan per esparvier. 
Marcabrus: Doas cuidas.
Ils sifflent taon pour épervier.
Part. prés. E 'l cavalier venc abrivat...
Siblan e bufan e brugen.
Roman de Jaufre, fol. 61.
Et le cavalier vint empressé... sifflant et soufflant et grondant.
ANC. FR. Et sa langue en siflant sible d'une voix telle.
Ronsard, t. II, p. 978.
Disent ainsi: Le peuple me faict honte, 
Me desprisant et siblant après moi.
F. H. D. B., trad. des Satyres d'Horace, p. 163.
Un joueur de comédies est vilainement hué, siblé.
Anc. trad. des Paradoxes de Cicéron, p. 11.
Des perrocquets lesquels sublent merveilleusement haut, et s'efforcent d'imiter la voix humaine.
Hist. macaronique, t. 1, p. 11.
ANC. CAT. Sibillar. CAT. MOD. Siular, xiular. ESP. Silbar. PORT. Sibilar. IT. Sibilare, sibillare. (chap. chulá : chulo, chules, chule, chulem o chulam, chuléu o chuláu, chulen; chulat, chulats, chulada, chulades; chularé; chularía; si yo chulara; chulit, chulits; chulet, chulets; signifique tamé follá. Chulo, chulos, chula, chules : majo, majos, maja, majes, bonic, bonics, bonica, boniques; tamé engreít, pujadet, pito, pincho.)

lo pena de Marcel, Markel Bringuè, Marcel Pena; chulo, engreít, pujadet

2. Siolon, s. m., lat. sibilum, sifflement des vents, ouragan, tourmente.
Tempestas et siolons 
E pluias e desaventura
Feron deysazon fort e dura. 
V. de S. Honorat.
Tempêtes et ouragans et pluies et mésaventure firent intempérie forte et rude.
(chap. huracán, airegaz, ventolina, chuladissa del ven, tronada, tornado.)

Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla  ven, ventolina a Beseit

3. Eshiular, Eschiular, v., siffler.
Bazilisc los auzels... eschiulan... auci.
Eluc. de las propr., fol. 240 et 102.
Doit chanter et siffler.
Basilic les oiseaux... en sifflant... tue.
(chap. chulá, de eschiular, en ch, típica al ocsitá, chapurriau y valensiá.)

champoiral, chapurriau; chulá, de eschiular, en ch, típica al ocsitá, chapurriau y valensiá

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.



¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.


Original en castellá:

Libro cuarto.

Capítulo I.

Propone su madre a Pedro Saputo que se case. Revelación importante.

¡Qué lástima que Pedro Saputo pasase de los diecisiete o dieciocho años aún de la edad que tenía cuando salió del convento! ¡Qué cosas tan amables habría en su vida! Porque lo que es él no necesitaba más barbas, más tempero ni madurez: era un gran músico, un buen pintor, literato, filósofo, muy robusto y esforzado, hombre perfecto, hombre completo y hecho de todos modos. Es verdad que como los demás hubieran ido envejeciendo, no hubiese podido tener siempre unos mismos amores, y se viera obligado a dejar los que se iban de edad, y tomar los que fuesen viniendo. Mas esto a él ¿qué se le podía dar?; algo, ya lo veo; porque ni el corazón del hombre es ése ni hay verdadero amor sin estimación, ni estimación sin virtud, y la virtud sigue todas las edades. Peor sería aún si había hijos, porque éstos crecerían, barbarían, y se harían hombres, y el padre se quedaría detrás de ellos y muchacho siempre. Vaya, no puede ser, no estaría bien, es disparate pensarlo; mejor es lo que ahora usamos.

Por otra parte, ¡ser siempre joven!, ¡no pasar nunca los veinte años! ¡Ay, qué bueno sería, dirá aquí alguna muchacha pasada ya de esa edad o asomando a ella! ¡Ay, qué bueno! Pues mira, lector, di a esa muchacha, o entiéndelo tú que lees, la joven de los cuatro lustros, o los que tengas, que si en mi mano estuviera nunca seríais viejas, sin que sea lisonja parecéis mejor y nos gustáis más de jóvenes. En llegando que llegaseis al aspecto medio y de tránsito que dan los treinta y cuatro o treinta y cinco a la mujer, os pararía allí y no seríais más feas. Sí que ha pasado ya la juventud y se fue el color de rosa, y la viveza de los ojos y la lisura de la tez, y el aire y la amabilidad de los años de las gracias. Pero aún no sois feas. ¿Qué más queríais? Hablad a los diez años más, y diréis: ¡ay si aquéllos fueran! Pero no se me ha dado semejante encargo; lo siento, y más no poderlo remediar. Conque admitid la voluntad o alcanzadme licencia para serviros.

Hemos llegado al libro cuarto de la vida de Pedro Saputo, en el cual es ya hombre de más serios pensamientos, ya no hedía a las mantillas, y ya no faltaría quien muy pronto le diese una sofrenada y le dijese: hola, mozo; mira que eres hombre. Sino que es el caso que yo, como le quiero tanto y era él tan vivo y diabólico de muchacho, siento que no lo sea siempre y hayamos de tratar de cosas tan formales como van a ser las que apuntan y siguen. Con todo, él es el mismo, y yo también, y así ni él dejará de obrar como quien era, ni yo de escribir como he escrito hasta ahora. Conque, ¡arredro, tristeza!, ¡oste allá, pesares del alma! Buen ánimo y continuemos.

Aquel invierno lo pasó Pedro Saputo en su lugar, dedicándose al estudio principalmente y no olvidando la pintura y la música. Los ratos libres descansaba en la conversación de Eulalia que con tan buen maestro llegó a ser la muchacha más discreta y amable de la tierra. No dejaba de creerse digna del mismo favor la hija de su madrina, porque era también muy amable, graciosísima, bonita, garbosa, entendida, aunque inocente, y un verdadero diamante labrado, y labrado por tales manos; y le quería mucho igualmente, habiéndola inclinado su misma madre al amor de Pedro Saputo con propósito de que la amistad de los padres se llegase a estrechar del todo con la unión de los hijos y quedasen las dos casas hechas una sola. Él conociéndolo, contemplaba y alegraba a su hermanita, pero la parte principal siempre era para Eulalia.

Su madre, en fin, después de haberlo pensado muchas veces y retraídose otras tantas por temor de su respuesta, se determinó a insinuarle que su deseo sería verle casado, y en el estado que ya a su edad convenía más que otro. Y le añadió que en el pueblo mismo podría casar muy bien, porque demás que el que casa en su pueblo ni engaña ni le engañan, yo sé, dijo, que hay quien te quiere y piensa en ti más de lo que tú acertarás a imaginarte. De Eulalia tú sabrás a lo que está dispuesta, habiendo dicho siempre en su familia y públicamente que te quería tanto que jamás querría a otro hombre, porque no lo podía haber ya digno de ella después de haberte conocido a ti y merecido tu amor. Gala, sí, hijo mío, gala está haciendo, con ser hija de un hidalgo que tú sabes lo entonado que era, del amor con que te quiere y dice que tú le correspondes. Y lo que es más, nadie murmura de ella sino que aún parece que todos la quieren más por esta resolución y desenfado. De las demás del pueblo, grandes, chicas y medianas, quizá te costaría más pedillas que alcanzar el sí de ellas y de los padres; porque yo sé cómo me saludan, yo sé lo que me favorecen, tratándome como su igual aun las más engreídas, visitándome y alegrándose cuando yo las visito. No sé lo que es; pero aun para criadas se me han brindado muchachas de casas harto decentes. Mas entre todas me parece que a quien te puedes dirigir es a la hija de tu madrina, a tu hermanita, a esa Rosa que lo es verdaderamente y a quien su madre ha criado como adrede para ti, y ella merece un hombre como tú, porque es un ángel como ves de hermosa y amable, siempre alegre y natural, viva, dócil y graciosa, advertida, siempre llevando la gloria en sus ojos y en aquel rostro que no sé si habrás mirado bien, pero que sin hablar dice mucho, con un corazón puro y tierno, y un pensamiento florido; que bien dichoso será, hijo mío, bien dichoso al que ella abra su pecho y se le entregue del todo.

Pedro Saputo le contestó: - Cosa natural es que vos, señora madre, me hayades propuesto que tome estado. No obstante, a mí me parece que todavía soy joven. ¿Qué son veinticuatro años para un hombre, y aún no cumplidos? Y para mí son menos que para otros. También creo que conocéis poco el corazón humano si tomáis por más que una simple enhorabuena los obsequios que os hacen en las casas principales del lugar, no probaré yo si son otra cosa. Y entre tantas muchachas como vos me encontráis, no me atrevería a hablar de enlace sino a dos, la una porque está conocido el buen deseo de su familia, que es mi hermanita Rosa; la otra, Eulalia, porque rompería por todos los inconvenientes y despreciaría la contradicción de los suyos. Pero no nos engañemos, buena madre y señora mía; yo como Pedro Saputo soy bien recibido donde quiero, y las jóvenes, lo que es por ellas, repararán poco en una vanidad o soberbia que no dice al corazón; pero tienen padres, tienen deudos que no pueden dejar de pensar al uso del tiempo; y sin un arrojo un poco estrepitoso me atrevo a decir que aun de esas mismas, si no es Rosa, habría alguna dificultad para ver nuera en vuestra casa. Y la paz después duraría o no, y lo mismo el contento. El mundo se gobierna por preocupaciones y no por razón; y dígase también que hay preocupaciones necesarias, siéndolo unas en unos tiempos, otras en otros, y algunas convenientes en todos, porque tocan al alma misma de la sociedad. En fin, señora y madre mía, os lo diré sin rodeos: me sobran bienes, o a lo menos tengo bastantes y puedo aumentallos fácilmente; pero me falta nombre y familia, y no debemos cometer la temeridad de buscar desaires o disgustos que nos duelan y ofendan. De Rosa hablaré más en particular a su tiempo.

Su madre le entendió y dijo: - Hablas, hijo mío, como lo que eres y te llama el mundo. Es verdad, tienes razón, por tu desgracia y la mía... Y aquí se puso a llorar y no pudo decir más. - No lloréis, madre, le dijo él; pensad que nada os falta, y que tenéis un hijo que os adora y nada echa de menos en su condición. - Sí, hijo, sí, ya lo veo, respondió ella; pero ya que hemos tocado este punto, y eres tan prudente, quiero que sepas lo que hasta ahora no me había atrevido a decirte:

- Yo entraba en casa una tarde de invierno muy fría y tempestuosa, y al mismo tiempo acertó a entrar en el pueblo y pasar por allí un caballero, me miró con atención, paró el caballo, y como vio que yo me avergonzaba e iba a cerrar la puerta, me llamó y pidió posada para un rato, pues todavía quería pasar del pueblo, no más que calentarnos, dijo, y tomar un bocado. Yo le dije que se apeara y entrara en mi casa si gustaba, pero que sentía fuese tan poco digna del tal huésped ni como había menester en el estado que le veía; porque venía arrecido y entumido de frío. Él se apeó, subió, se calentó, comió algo, y mandaba al criado sacar al caballo; cuando mirando por la ventana vio el tiempo cruel y dijo: no importa la vida ni la hacienda, amable huéspeda mía; yo a nadie conozco ni he de ver en este lugar, si no os he de ser molesto, me quedaría aquí esta noche. Yo llena de confusión por mi mal ajuar, le dije que mirase lo que hacía; que no era casa donde pudiese estar a gusto y cómodamente, porque la buena voluntad con que yo le serviría no suplía otras faltas. Y se mostró muy satisfecho y contento.

Al día siguiente nevó y ventisqueó sin parar y no salió de casa. Al otro día hizo un viento que se llevaba los tejados y un frío que no se podía vivir sino encima de los tizones; y habiendo enviado el criado a por agua porque no quiso que yo fuese, me dijo: - ¿Conque sois pupila? - Sí, señor. - ¿Y soltera? - Sí, señor. - ¿Y honrada? - Ya lo veis. - Pues yo, dijo entonces, soy mozo y caballero, huérfano también de madre, y voy a seguir el consejo de mi padre, que es un hombre muy sabio. ¿Queréis veniros conmigo? - No, señor, y perdonad, le respondí yo. - No seréis mi criada, sino señora de mi casa. - Os doy las gracias, le dije temblando, pero mis padres me encargaron mucho la honestidad y no me dejaron otros bienes. - No os turbéis, digna doncella, me dijo entonces grave y amoroso. Dios me ha hecho entrar en esta casa llamándome con vuestra modestia y la nobleza de corazón que vi en vuestras miradas y palabras. Los lazos más ocultos que me tienen sujeto a vuestro lado son muy fuertes, creedlo, y quiero que sean visibles y más fuertes aún de otro modo; son del corazón, y quiero que sean también de la ley. Dadme la mano. Y diciendo así me tomó la mano y dijo: - Sois mi esposa. Yo estaba tan fuera de mí, que no podía hablar y no le contestaba. Y él me dijo: - Hablad o apretarme al menos la mano. ¿Admitís la mía? Yo se la apreté y creo que dije «señor». Entonces me abrazó, y me creí, hijo mío, me creí su esposa... Aquí volvió a llorar la infeliz, y luego prosiguió diciendo: y con esto se detuvo un día más, ¡y fui tu madre!... No pudo continuar la pobrecilla, y su hijo la dejó llorar un poco, y luego la conhortó y dijo con mucho amor, que acabase su historia, porque la oía con mucho gusto. - No tengo más que decir, respondió su madre, sino que el caballero me dejó cuarenta escudos y se fue prometiéndome volver dentro de un mes, pero sin decirme cómo se llamaba ni de dónde era. Todo, hijo, me parece un sueño; y si tú no hubieses nacido por sueño lo tendría. Porque si no ¿cómo un hombre tan formal y virtuoso engañara así a una infeliz en pago de haberle recibido en mi casa? ¡Y te le pareces tanto!

Pensó un poco Pedro Saputo y dijo: - No os desconsoléis; aquel caballero no os engañó, no podía engañaros, sino que o murió o le sobrevino alguna desgracia, sea como quiera, que no le ha permitido volver a los brazos de una esposa que tan libremente y con tanta reflexión tomó del modo que habéis referido. No lloréis, no penséis más en esto; consolaos y sed feliz como lo habéis sido hasta ahora. Dejadlo todo, y alegrad vuestra imaginación con el bien y estado presente, que tantas otras envidian, como vos misma veis. Y en cuanto a mi casamiento no estéis solícita, que ya lo iré yo pensando, y veremos lo que nos estará mejor, puesto que no hay cosa que nos apremie.

Consolóse su madre, y no se habló más en el asunto. Acordóse en verdad Pedro Saputo de lo que había oído del padre que le daban, que hasta príncipe lo creían algunos, y de buena gana le hubiese hecho algunas preguntas a su madre; pero tuvo por más conveniente no seguir una curiosidad quizás inútil y no del todo bien vista en un hijo con su madre.