champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 24 de abril de 2026
Reissidar, Reyssidar - Remejar
sábado, 14 de septiembre de 2024
Perir - Perseverable
Perir, v., lat. perire, tuer, occire, détruire.
Comte, rey et emperador
Volon crestiantat perir.
G. Fabre de Narbonne: On mais.
Comtes, rois et empereurs veulent chrétienté détruire.
Cel que peri 'l rei Farao.
Pierre d'Auvergne: Lo Senher.
Celui qui détruisit le roi Pharaon.
- Périr, mourir.
O sia que perisca la mia causa, o sia que perisca la soa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 19.
Ou soit que périsse la mienne chose, ou soit que périsse la sienne.
Si tot lo mon peria.
P. Cardinal: Vera Vergena.
Si tout le monde périssait.
Part. pas. Peritz soi si non venc al port.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Je suis mort si je ne viens au port.
Crestias e la ley vey perida.
Austorc Segret: No sai.
Chrétiens et la loi je vois détruite.
ANC. FR. Une nef en semblabbe (semblable) fait avoit esté périe. Joinville, p. 3.
Covoitise, angoisse et orguiex
Ont si toute joie périe
Qu'ele est par tout le mont faillie.
Fables et cont. anc., t. II, p. 397.
Deux vaisseaux plains des gens du seigneur de Cornouaille, furent péris.
Monstrelet, t. 1, fol. 232.
Et nos brebis estant ez bergeries,
Gardez si bien qu'elles ne sont péries.
Cl. Marot, t. 1, p. 310.
ANC. CAT. Perir. ESP. PORT. Perecer. IT. Perire. (chap. Morí, morís; matá, assessiná, destruí.)
2. Peridor, adj., lat. periturus, périssable.
D' aquest bes peridors que no nos tenran pro, cant Dieus fara justicia.
V. et Vert., fol. 60.
De ces biens périssables qui ne nous tiendront profit quand Dieu fera justice.
Fig. et myst. Hom fels que es peridors per sas felnias.
Trad. de Bède, fol. 50.
Homme félon qui est périssable par ses félonies.
3. Deperir, v., lat. deperire, dépérir, s'éteindre.
Fig. Fes dechay, e drechura
Tot jorn deperish.
Leys d'amors, fol. 29.
Foi déchoit, et droiture toujours dépérit.
Part. pas. Disciplina es amermada e reverensa deperida.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 77.
Discipline est diminuée et respect éteint.
ANC. CAT. Deperir.
Perizologia, s. f., lat. perissologia, redondance.
Perissologia adjectio plurimorum verborum supervacua, ut,
vivat Ruben et non moriatur: dum non sit aliud vivere quam non mori.
Isidor., Orig., 1, 33, 7.
Perizologia, que vol dire aytant coma ajustamens o superfluitatz de motas paraulas vueias. Leys d'amors, fol. 106.
Redondance, qui veut dire autant comme addition ou superfluité de nombreuses paroles vides (inutiles).
(chap. Redundansia, redundansies. ESP. Redundancia.)
Perla, s. f., perle.
Voyez Muratori, Diss. 33; et Aldrete, p. 362.
Ja non auran pro botos...,
Ni pro perlas, ni pro centuras.
Brev, d'amor, fol. 129.
Jamais elles n' auront assez de boutons..., ni assez de perles, ni assez de ceintures.
Ni aur ni argen ni perlas preciosas.
Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.
Ni or ni argent ni perles précieuses.
CAT. ESP. PORT. IT. Perla.
(chap. Perla, perles; lligí La Perla, de John Steinbeck, traduída al chapurriau per mí.)
2. Perlat, adj., perlé.
Una liura de dragea perlada per far collacion.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.
Une livre de dragée perlée pour faire collation.
IT. Perlato. (chap. Perlat, perlats, perlada, perlades; com la peladilla, peladilles, ameles perlades.)
Pernicia, s. f., lat. pernicies, perte, ruine, mort.
Temor perdusent a pernicia. Trad. d'Albucasis, fol. 33.
Crainte conduisant à mort.
2. Pernicios, Parnicios, Pernecios, adj., lat. perniciosus, pernicieux.
Sapias que es parnicios ses tot dopte. Trad. d'Albucasis, fol. 59.
Sachez qu'il est pernicieux sans aucun doute.
Droguas venenosas et perniciosas. Fors de Bearn, p. 1078.
Drogues vénéneuses et pernicieuses.
La sieua malautia es perneciosa. Trad. d'Albucasis, fol. 12.
La sienne maladie est pernicieuse.
CAT. Pernicios. ESP. PORT. Pernicioso. IT. Pernicioso, pernizioso.
(chap. Pernissiós, pernissiosos, pernissiosa, pernissioses.)
Perpetual, adj., lat. perpetualis, perpétuel.
Ditz que hom li fassa carcer perpetual. V. de S. Honorat.
Dit qu'on lui fasse prison perpétuelle.
Sol esperan
Lo joi perpetual.
B. Zorgi: Ben es.
Seulement en espérant la joie perpétuelle.
Adv. comp. A la perpetual volria far son ostal. V. de S. Honorat.
A perpétuité voudrait faire sa demeure.
ANC. FR. En aquist loenge en nostre Segneur et mémoire perpétuel. Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 141.
ANC. CAT. ANC. ESP. Perpetual. IT. Perpetuale.
(chap. Perpetuo, perpetuos, perpetua, perpetues.)
2. Perpetualment, adv., perpétuellement.
Perpetualment dampnat. Trad. de Bède, fol. 67.
Perpétuellement damné.
L' isla e 'l monestier tot perpetualment. V. de S. Honorat.
L'île et le monastère tout perpétuellement.
CAT. Perpetualment. ESP. Perpetualmente (perpetuamente).
IT. Perpetualmente, perpetualemente.
(chap. Perpetualmen, perpetuamen.)
3. Perpetuar, v., lat. perpetuare, perpétuer.
Aysso es voler perpetuar lo servizi de Dieu en la terra.
V. et Vert., fol. 92.
Ceci c'est vouloir perpétuer le service de Dieu sur la terre.
CAT. ESP. PORT. Perpetuar. IT. Perpetuare.
(chap. Perpetuá: perpetúo, perpetúes, perpetúe, perpetuém, perpetuéu, perpetúen; perpetuat, perpetuats, perpetuada, perpetuades.)
4. Perpetualitat, s. f., perpétuité.
Adv. comp. Demoren ab lo dit mossenhor de Foix a perpetualitat.
Tit. de 1378. Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 355.
Qu'ils demeurent avec ledit monseigneur de Foix à perpétuité.
IT. Perpetualità, perpetualitate, perpetualitade.
5. Perpetuitat, s. f., lat. perpetuitatem, perpétuité.
Adv. comp. A temps o a perpetuitat.
Tener e possedir a perpetuitat en franc aloy.
For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132 et 131.
A temps ou à perpétuité.
Tenir et posséder à perpétuité en franc aleu.
CAT. Perpetuitat. ESP. Perpetuidad. PORT. Perpetuitade. IT. Perpetuità, perpetuitate, perpetuitade. (chap. Perpetuidat, perpetuidats.)
Pers, adj., pers, bleu, azuré, violet.
Drap pers ni vert ni blanc.
Guillaume de Durfort: Quar sai petit.
Drap pers ni vert ni blanc.
ANC. FR. Bon drap aurés, ou pers, ou vert. Roman de la Rose, v. 14919.
J' idolâtrois surtout les flammes brunes, perses
De son oeil qui rendoit tout le mien ébloui.
Bertaut, p. 522.
IT. Perso.
- Subst. Sorte de drap.
Capa de pers un mes denant Avanz.
T. d'Ebles d'Uisel et de Gui d'Uisel: En Gui.
Cape de pers un mois avant l' Avent.
ANC. FR. Por vos robes de pers,
De camelot ou de brunete.
Roman de la Rose, v. 9118.
Tous vestus de pers et chapperons vermeils. Monstrelet, t. II, fol. 77.
(N. E. A algún catalán le sonará esto; por la barretina lo digo.)
2. Perset, s. m., perse, perset, drap de Perse.
Mantel non es de perset ni de saia.
Raimond de Miraval: Cel que de. Var.
Manteau vous n'êtes de perse ni de soie.
Del perset vermeill per saia.
Giraud de Luc: Si per malvatz.
Du perse vermeil pour soie.
(chap. Drap de Persia, actualmen Irán.)
3. Presset, s. m,, perse, perset, drap de Perse.
No 'l cal vestir presset vermel ni serga.
Guillaume de Durfort: Quar say.
Ne lui faut vêtir perse vermeil ni serge.
Mantel non etz de presset ni de saya.
Raimond de Miraval: Selh que de.
Manteau vous n'êtes de perse ni de soie.
Perseverar, v., lat. perseverare, persévérer.
Que, el be qu' avetz comensat,
Vollatz perseverar tos temps.
V. de sainte Énimie, fol. 40.
Que, dans le bien que vous avez commencé, vous vouliez persévérer toujours.
CAT. ESP. PORT. Perseverar. IT. Perseverare.
(chap. Perseverá: persevero, perseveres, persevere, perseverem o perseveram, perseveréu o perseveráu, perseveren; perseverat, perseverats, perseverada, perseverades.)
2. Perseveranmen, adv:, persévéramment.
Aumplis lo tost e perseveranmen. Regla de S. Benezeg, fol. 1.
L'accomplit tôt et persévéramment.
ESP. PORT. IT. Perseverantemente. (chap. Perseveranmen : en perseveransia o perseveransa.)
3. Perseveransa, s. f., lat. perseverantia, persévérance.
Aver perseveransa entre las autras vertutz. Arbre de Batalhas, fol. 98. Avoir persévérance entre les autres vertus.
CAT. Perseverancia. ESP. Perseveranza (perseverancia).
PORT. Perseverança. IT. Perseveranza. (chap. Perseveransia, perseveransies; perseveransa, perseveranses.)
4. Perseverable, adj., lat. perseverabilem, persévérant.
En totz sos comandamens sia perseverables.
Regla de S. Benezeg, fol. 75.
Dans tous ses commandements qu'il soit persévérant.
(chap. Perseverán, perseverans, “perseveranta, perseverantes”.)
lunes, 29 de julio de 2024
4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.
Capítul XI.
Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.
Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.
Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.
- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.
Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.
Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.
Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:
- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia.
Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:
"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.
Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.
Y eixe home soc yo.
Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe.
Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.
Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.
Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.
Va parlá al remat don Alfonso y va di:
- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.
Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.
- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.
- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?
Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.
- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.
En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.
Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.
Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.
Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.
A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:
- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!
- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.
¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...
- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.
Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:
- Espero que no tos faréu esperá a Palau.
- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.
Original en castellá:
Capítulo XI.
Elección de esposa. Viaje del padre y el hijo a Zaragoza.
Día por día, pueblo por pueblo y doncella por doncella, le contó él largamente la historia de su expedición, dando mérito con el gracejo en que la retintaba, aun a los hechos más sencillos. Resumiéndose en fin, después de lo más particular que ya se ha referido, en estas observaciones generales: que había encontrado en las muchachas bastantes buenos entendimientos, ninguna instrucción, aun la que está bien a las mujeres y muy errada o del todo abandonada la educación, haciéndola consistir demasiado en exterioridades casi de hipocresía y en prácticas religiosas y devociones que no salen del corazón ni penetran en él, ni tienen más raíces que la imitación, ni más autoridad que el mandato de los padres y la fuerza del ejemplo desde la niñez, pero vanas generalmente, sin jugo ninguno e incapaces de dar el menor fruto de verdadera, sólida y entendida virtud. Que en lo demás le había gustado: del Semontano, el epicureísmo; de Graus, la formalidad; de Benabarre, la sencillez; de Tamarite, la ligereza; de Monzón, la cortesanía, y de Fontz y Estadilla, la amenidad. Advirtiéronle que se olvidaba de Barbastro, y contestó que de Barbastro le gustaba mucho la ausencia. Y les contó el caso de la pintura del Pueyo, de que se rieron todos, especialmente don Alfonso, porque conocía a algunos de los sujetos. - Sé empero, hijo, que hay muchachas muy garridas y menos mal criadas que en otras partes.
Mas llegados al punto de elegir novia, se redujo la competencia a las tres consabidas, callando Pedro Saputo para oír más libres los votos, lo que tenía tratado y adelantado con Morfina, y diciendo solamente que contasen con ella, pues su repugnancia al matrimonio no había sido lo que se creía.
Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inocente y enamorada Rosa, tuvo tres votos, el de la madre, el de don Jaime y el de Paulina. Díjoles Pedro Saputo que tenían razón porque era muchacha preciosísima; pero que le era imposible mirarla sino como hermana; por más que se había esforzado en dar a su afecto el temple del amor que jamás la podría abrazar como amante ni como esposo, porque no le excitaría sino la correspondencia de un puro hermano. Cedieron a tan justo reparo, aunque su madre con gran sentimiento, desconsolándose de un modo que con dificultad la pudieron hacer asistir a la consulta.
Eulalia tuvo los votos de todos menos el del padre, que dijo: - Mucho me gusta, mucho quiero a Eulalia, y mucho vale; pero donde está la perla, el diamante de Morfina, callen todas las doncellas del mundo; puesto que nos dices que has vencido su repugnancia. Entonces tomó la palabra Pedro Saputo y dijo: «No he vencido la repugnancia de Morfina al matrimonio, porque no la tenía; no, señor padre, no la ha tenido nunca, y es éste uno de los secretos de mi vida, que se revela agora. Desde niña, o desde el primer sentido y conocimiento de estos afectos, ha querido Morfina a un hombre, y ni antes ni después ha podido querer a otro; de modo que si con él no hubiese dado, quizá no le encontrara en el mundo capaz de llegar a su corazón. Y ese hombre soy yo.
»Al pasar por allí de estudiante se enamoró de mí e yo de ella; y se enamoró porque la miré y hablé con intención fuerte y atinada de penetralla de amor, y no pudo resistir, auxiliándome en este empeño la semejanza de sensibilidad que hay en los dos, su gusto delicado; y el rarísimo y sublime entendimiento de que nació dotada. Confirmóse luego este amor con dos visitas más que le hice, la una con los estudiantes a la vuelta, la otra, después que me separé de ellos, habiendo posado en su casa, a ruegos de su padre la primera, y de su hermano la segunda. Mas con el tiempo advertí que había cometido una imprudencia, pues mi nacimiento no permitía tan altas miras. Bien supo quién yo era la última vez, adivinándolo por unas palabras que su padre dijo en alabanza mía, y se lo confesé y dije sin engaño; bien me juró y probó que su amor por eso no dejaba de ser el mismo y que antes bien le abrazaba y seguía más resuelta aún y enamorada; con todo no había vuelto a vella desde entonces, dejándola en libertad de un modo indirecto, y como obligándola a olvidarme si pudiera, o a pensar en lo que más le convendría. Fue ella para mí el primer amor, porque hasta aquel punto había sido muy niño y puros juegos de niño mis entretenimientos con otras; e yo para ella primero también, y a más el único posible, como se ha visto. Yo, entretanto, no me he obligado a ninguna otra. Porque de Rosa ya te he dicho lo que hay; y Eulalia, que a no haberme prendado de Morfina y obligado con ella, sería mi escogida entre todas las doncellas que conozco, nunca me ha insinuado nada de casamiento ni ha demostrado extrañar que yo no le insinuase a ella. Quizá lo ha dado por cosa llana, pues ha dicho algunas veces que me prefería a todos los príncipes del mundo juntos; pero esto no es una verdadera obligación positiva para mí; no media promesa ni aceptación entre nosotros: es una fineza; grande sí, mucho; pero no más que fineza; así como ella me debe a mí otras que si no equivalen a ésa, al menos son de bastante momento para que nunca me pudiese llamar desconocido o ingrato. De niño jugué con ella; y cuando volví hombre al lugar, ya (yo) era de otra, y en su amistad y trato no he olvidado esta circunstancia.
»Cerca de siete años he dejado pasar sin visitar ni escribir a Morfina, sin hacerle entender de ningún modo que pensaba en ella, dando lugar a lo que he dicho; y se ha mantenido constante, fiel, amante siempre y la misma que cuando nos declaramos la primera vez. Todavía ha acreditado de otro modo que su amor es el más acendrado y fino y que cabe en corazón humano. En este tiempo ha tenido muchos pretendientes, entre ellos algunos mayorazgos de casas de títulos, mozos apuestos, adornados de aventajadas partes, y muy estimados, y para todos ha sido insensible, habiéndose formado y cundido en el mundo la opinión que no había nacido con sensibilidad a propósito para el matrimonio, y que no había en ella inclinación natural a los hombres. Todo esto ¿qué quiere decir? ¿En qué caso y obligación me pone, sin la que media entre los dos hace tantos años? No sé yo quién lo declare; a vos, padre, a vos señora madre, a todos dejo la resolución. Sólo pido se tengan por ciertas las razones que he puesto y los motivos que he manifestado, así respecto de ella, como de Eulalia y Rosa, que son las tres en quien está la competencia.»
Cesó de hablar Pedro Saputo, y nadie tomaba la palabra. Habló al fin don Alfonso y dijo: - Morfina Estada es la doncella más hermosa y discreta que he conocido. Y habiendo yo creído que absolutamente no quería casarse, como lo creyó también su difunto padre, con quien hablé de ella algunas veces, nos encontramos agora con que era tu amor lo que la hacía parecer desdeñosa y esquiva, o más bien desamorada. Apreciabilísimas son, cada una por su término, Rosa y Eulalia; cualquiera de ellas te merece, y la vería con gusto de nuera en la familia; pero después de lo que acabas de decirnos, ya no debemos pensar en ellas, quizá, salvo todo, se podría reparar en que Morfina tiene dos años o cerca más que tú, cuando fuera mejor que tuvieses tú, doce más que ella; yo no reparo. - Ni yo, dijo Pedro Saputo; porque la virtud nunca envejece y la discreción siempre tiene flor.
- Pues a la ejecución, dijo el padre; mañana pronto monto a caballo y me voy a ver a Morfina y su buena madre, y tú, Pedro, si te parece, porque tu juicio es el solo que en esto ha de regirte, podrías ir a Almudévar a satisfacer a aquellas dos amabilísimas jóvenes del modo que tu talento y tu discurso te sugiera; porque Rosa no puede disimular su amor, que a mi parecer tiene poco de hermana y mucho de amante; y si a más de eso la han confiado, ya ves que sería un golpe de muerte para ella, sobre quedar mal con su madre, que es también madre tuya. Y a Eulalia ¿qué no le debes? ¿Qué no merece? Yo veo que el empeño es arduo: pero, cumple, hijo mío, cumple a tu honor, cuanto más a tu reputación, dar este paso que exige la humanidad en el amor de aquellas dos amables doncellas. - Iré, pues, a Almudévar, dijo Pedro Saputo; las veré, les hablaré; y aunque las mujeres en estos casos tienen la razón en el corazón y no admiren reflexiones, con todo no desconfío de dejallas si no contentas, porque es imposible, no al menos desesperadas ni enemigas mías. Y saldré mañana mismo, yéndonos los dos a un tiempo.
Con efecto, salieron los dos al día siguiente, el padre a ver a Morfina y tratar del casamiento con la debida formalidad, y el hijo a hacer a las infelices de Almudévar la declaración acordada, que fue el trance más recio en que se vio puesto en su vida. La madre quedó pensando en su Rosa, la cual le parecía la más graciosa y amable de todas las doncellas nacidas de mujer, y prescindía de lo que decía su hijo.
Dos días hacía que estaba Pedro Saputo en Almudévar no habiendo insinuado aún nada a las muchachas, sino que todo se había reducido a fiesta y alegría entre ellos, cuando recibió un pliego del virrey en que le decía se sirviese pasar a Zaragoza, pues tenía que comunicarle una letra de S. M. Acusó el recibo al virrey, le dijo que iba a ponerse en camino, y voló a verse con su padre. Llegó, y al verle venir tan pronto se admiró y le preguntó qué había. A Morfina, viendo la admiración de don Alfonso, porque ya sabía que estaba en Almudévar, aunque no el objeto, le dio un vuelco el corazón, y sólo se sosegó viéndole sonreír sin señal alguna sospechosa. Mostróles el pliego, y dijo su padre: - Iremos juntos; mas cuando pudo hablar libremente a Pedro Saputo, le dijo: me ha trastornado esa noticia. ¡Yo que después de tantos años de esperar y no esperar, y de padecer continuamente me creía ya en el día de mi felicidad y de gloria! - Se habrá de diferir por unos días, dijo Pedro Saputo; ya ahora ves cómo es la suerte la que da y quita los gozos de la vida, la que da luz y la sombra, la tristeza y la alegría, con nuestros cálculos y contra ellos, con nuestros deseos y contra ellos. ¿Puedo yo dejar de obedecer a mi rey? ¿Puedo dejar de ir y presentarme inmediatamente en Zaragoza? Pues causas tan contrarias como ésta y de más eficacia aún, por lo que ahora se puede juzgar, te han privado de tener nuevas de mí estos años, y a mí de seguir mi deseo de dártelas y visitarte. No llores... - No puedo dejar de llorar, respondió ella, y más ahora que puedo llorar y sentir con libertad, y decir por qué y por quién lloro. ¡Amante mío! ¡Esposo mío! ¡Gloria mía! No acababa la infeliz de lamentar su desgracia, y delante de todos lloraba y decía que no había recibido su corazón golpe tan recio en su vida. Pero no hubo arbitrio para detenerle; padre e hijo se despidieron, y ella se encerró en su cuarto a afligirse y hartarse de llamar cruel y maliciosa a la suerte, barruntando oscuramente allá en el ciego sentimiento desgracias que no sabía cuáles serían, ni cómo ni por dónde habían de venir, pero que le anunciaba el corazón como infalibles.
Pedro Saputo y su padre fueron a su pueblo y sin parar se pusieron en camino para Zaragoza. Presentóse primero al virrey Pedro Saputo solo y le enseñó aquél una carta de S. M. en que le decía que averiguase dónde se hallaba Pedro Saputo y le dijese que le necesitaba y deseaba ver; y añadió: - Espero que no os haréis desear en Palacio. - No, respondió Pedro Saputo; pero vendré a veros con mi padre, que hace poco tiempo le he encontrado y fui de él reconocido. Fueron los dos con efecto, comieron con el virrey, y le contaron brevemente su historia, holgando mucho S. E. de oírla. Detuviéronse en Zaragoza unos días, y se separaron al fin, partiendo el uno para la corte, y el otro para su aldea.
jueves, 16 de mayo de 2024
Marguarita, Margarida - Marbrin
Marguarita, Margarida, s. f., lat. margarita, perle, marguerite.
Si engendro marguaritas, o perlas.
(chap. S' engendren “margarites”, o perles.)
Eluc. de las propr., fol. 136.
S'engendrent marguerites, ou perles.
De peiras preciosas e de margaridas.
Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 17.
De pierres précieuses et de perles.
ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Margarita. (chap. Margarita, margarites : perla, perles. Aixina li diém a la manzanilla, camomila, Chamaemelum nobile.)
Marge, s. m., lat. marginem, marge, bord.
Declarar lo test els marges dels libres.
(chap. Glosá, declará, explicá lo texto als margens dels llibres.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.
Expliquer le texte aux marges des livres.
Prop del marge de la palpebra. Trad. d'Albucasis, fol. 16.
Près du bord de la paupière.
CAT. Marge. ESP. Margen. PORT. Margem. IT. Margine.
(chap. Marge, margens.)
2. Margua, s. m., marge, bord.
Sia de subtils marguas. Trad. d'Albucasis, fol. 11.
Soit de bords délicats.
Margerit, s. m., renégat, apostat, parjure.
Non sui margeritz,
Ans es tan ferma ma leis
Que, s' anc jorn foi recrezens,
Ara m' en sui reprendens.
Bertrand de Born: S'abrils.
Je ne suis point apostat, au contraire, tant est ferme ma loi que, si jamais je fus fatigué, maintenant je suis m'en reprenant.
(chap. Margarit, ña un mas al Pantano de Pena en este nom.)
Maridar, v., lat. maritare, marier, accoupler.
Mais cen piuzellas vos ai vist maridar
A coms, marques, a baros d'aut afar.
Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.
Plus de cent pucelles je vous ai vu marier à comtes, marquis, à barons de haute condition.
Subst. Que 'l filha c' an de comayre
Fan lur nepta al maridar.
B. Carbonel: Tans ricx.
Vu que la fille qu'ils ont de commère ils (en) font leur nièce au marier.
Part. pas. Adulteris, es cant homz es molheratz o femna maridada, o ambidoy o so, e falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130.
Adultère, c'est quand l'homme est épousé ou la femme est mariée, ou tous deux le sont, et qu'ils faussent leur mariage.
ANC. FR. Et ainsy seroit-il d'un homme mariet.
Charte de Valenciennes, 1114, p. 428.
ANC. CAT. ESP. Maridar. IT. Maridare. (chap. Maridá, casá, doná en matrimoni. Marit, marits; home, homens; dona, dones; esposa, esposes; espós, esposos.)
2. Maridamen, s. m., mariage.
En son maridamen. Tit. de 1321. DOAT, t. XXXIX, fol. 1.
(chap. Al seu casamén, maridamén, boda.)
A son mariage.
Al vostre maridamen...
Reynas e donas gentils...
Desirava yeu ajostar.
(chap. Al vostre maridamén reines y dones gentils dessichaba o dessijaba o desseaba yo ajuntá.)
Fragment de la V. de S. Georges.
A votre mariage... reines et dames gentilles... je désirais réunir.
ANC. FR.
Je vous querons aussi ung biau mariement.
Poëme de Hugues Capet, fol. 10.
IT. Maritamento. (chap. Maridamén, maridamens; casamén, casamens; boda, bodes.)
3. Maridatge, Mariatge, s. m., mariage.
Chapten te d' estrain maridatge. Trad. de Bède, fol. 1.
Abstiens-toi d'étrange mariage.
Falso lor mariatge.
Cant hom jatz ab femna, cant a honestedat de mariatge, hom fai gran peccat, car ab sa molher pot hom peccar.
Liv. de Sydrac, fol. 30 et 130.
Faussent leur mariage.
Quand on gît avec femme, quand il y a honnêteté de mariage, on fait grand péché, car avec sa femme on peut pécher.
CAT. Maridatge. ESP. Maridage (maridaje). IT. Maritaggio.
(chap. Maridaje o maridache se fa aná avui en día cuan se parle de quina beguda passe en quin minjá.)
4. Marit, Marrit, s. m., lat. maritus, mari, homme marié.
Sapchatz gran talen n'auria
Que us tengues en loc del marrit.
La Comtesse de Die: Estat ai en.
Sachez que j'en aurais grand désir que je vous tinsse en place du mari.
Luenh es lo castelhs e la tors
Ont elha jay e son maritz.
G. Rudel: Pro ai del.
Loin est le château et la tour où elle gît et son mari.
ANC. FR.
Que pour tele aventure me donnassent marit. Roman de Berte, p. 77.
CAT. Marit. ESP. PORT. Marido. IT. Marito. (chap. Marit, marits; home, homens; espós, esposos.)
5. Matrimoni, Matremoni, s. m., lat. matrimonium, mariage.
Non son liatz de matremoni ni an fag votz.
El sagrament de matremoni.
V. et Vert., fol. 18 et 5.
Ne sont liés par le mariage ni n'ont fait voeux.
Le sacrement de mariage.
D' afar de matrimoni, per cal causa 'l demens,
Qu' omz no s puesca salvar fils e filhas avens.
Izarn: Diguas me tu.
D' affaire de mariage, pour quelle cause il ment, de sorte qu'on ne se puisse sauver fils et filles ayant.
CAT. Matrimoni. ESP. PORT. IT. Matrimonio. (chap. Matrimoni, matrimonis.)
6. Matrimonial, adj., lat. matrimonialis, matrimonial.
Per matrimonial remembrance. Eluc. de las propr., fol. 17.
Pour commémoration matrimoniale.
De hetad matrimonial. Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 13.
D' âge matrimonial.
CAT. ESP. PORT. Matrimonial. IT. Matrimoniale.
(chap. Matrimonial, matrimonials.)
7. Matrimonialmen, adv., matrimonialement, dans le mariage.
En la terra sia,
La cal poscezis justamen,
Estan matrimonialmen.
Brev. d'amor, fol. 225.
Dans la terre sienne, laquelle il possède justement, étant dans le mariage.
ESP. IT. Matrimonialmente. (chap. Matrimonialmen.)
8. Amaridar, v., marier.
Pauras tozas amaridar. La Confessio.
Marier pauvres filles.
9. Remaridar, v., remarier.
Si se remarida. Fors de Béarn, p. 1086.
S'il se remarie.
(chap. Tornás a casá; remaridá, remaridás. Yo me torno a casá; yo me remarido, remarides, remaride, remaridem o remaridam, remaridéu o remaridáu, remariden; remaridat, remaridats, remaridada, remaridades.)
Marme, Marbre, s. m., lat. marmorem, marbre.
Marme blanc, can polverat es.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Marbre blanc, quand il est pulvérisé.
Colompnas de marme pezans. V. de S. Honorat.
Colonnes de marbre pesantes.
Anet a las fenestras de fi marbre obrat.
(chap. Va aná a les finestres de fi mármol obrat.)
Roman de Fierabras, v. 2140.
Alla aux fenêtres de pur marbre ouvragé.
CAT. Marbre. ESP. Mármol. PORT. Marmore. IT. Marmo. (chap. Mármol, marmols. Apellit de Pablo o Pau de los picapedra, picapedrés.)
2. Marbrin, adj., de marbre.
Devalet o poiet als gras marbris. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74.
Descendit ou monta aux degrés de marbre.
ANC. FR. Haultes tours marbrines, desquelles tout le circuit étoit orné.
Rabelais, liv. IV, ch. 2.
A la fenestre marbrine,
Là s'apoia la mescine.
Fables et cont. anc., t. 1, p. 384.
On leur a establi deux statues marbrines.
Cl. Marot, t. III, p. 15.
(ESP. Marmóreo. Chap. de mármol: marmóreo, marmóreos, marmórea, marmórees.)
jueves, 9 de mayo de 2024
Lup, Lop - Lustra
Lup, Lop, s. m., lat. lupus, loup.
Domna, en vos trobei tal guierdos,
Com fai al lup lo cabrol e l' agnel.
P. Milon: Pois que.
Dame, en vous je trouvai tel profit, comme fait au loup le chevreuil et l'agneau.
Fig. Vers es que nostre pastor
Son tornat lop raubador.
G. Figueiras: No m laissarai.
Il est vrai que nos pasteurs sont devenus loups ravisseurs.
Loc. Entre ca e lop, a la fin del jorn.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 150.
Entre chien et loup, à la fin du jour.
CAT. Llop. ESP. PORT. Lobo. IT. Lupo. (chap. Llop, llops, lloba, llobes. Com apellit encara se trobe Lop, per ejemple a Castelserás, y Llop.)
2. Loba, s. f., lat. lupa, louve.
Las lobas noyrisson los efans gitatz. V. et Vert., fol. 73.
Les louves nourrissent les enfants exposés.
Foron noyritz en aquel loc per una loba.
L'Arbre de Batalhas, fol. 36.
Furent nourris en ce lieu par une louve.
CAT. ESP. PORT. Loba. IT. Lupa. (chap. Lloba, llobes.)
3. Lobat, s. m., louveteau.
Lop ha merce del lobat, et devora l'anhel.
Lop quan noyrish lobatz.
Eluc. de las propr., fol. 18 et 254.
Loup a merci du louveteau, et dévore l'agneau.
Loup quand il nourrit louveteau.
(chap. Llobet, llobets : cría del llop y de la lloba. ESP. Lobezno.)
4. Lobeira, s. f., louvière, taniêre du loup.
Es plus temsutz que laire ni lobeira.
T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.
Est plus craint que larron et louvière.
Va fort luenh de sa lobeira.
Naturas d' alcunas bestias.
Va fort loin de sa louvière.
ESP. Lobera. (chap. Llobera, lloberes : cau, caus del llop.)
5. Loberna, s. f., peau de loup.
La dotzena de lobernas, II d. Cartulaire de Montpellier, fol. 113.
La douzaine de peaux de loup, deux deniers.
(chap. Pell de llop. La dotsena de pells de llop, 2 dinés.)
Luria, Luiria, Loiria, s. f., lat. lutra, loutre.
Ornar las raubas d' ermeni o de luria.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138.
Orner les robes d'hermine ou de loutre.
La pessa de lutria, 1 mezalla. Cartulaire de Montpellier, fol. 113.
La pièce de loutre, une maille.
Una folradura de las meillors de loirias.
Tit. de 1193. DOAT, t. CV, fol. 118.
Une fourrure des meilleures de loutres.
ESP. Lutria (nutria : lutra lutra). PORT. IT. Lontra. (chap. Nutria, nutries.)
Lustra, s. f., du lat. ostrea, huître.
La lustra, la nuech, si obre al ros, et en si lo recuelh, et d'el pren graysha et noyriment. Eluc. de las propr., fol. 136.
L' huître, la nuit, s'ouvre à la rosée, et en soi la recueille, et d'elle prend graisse et nourriture.
(chap. Ostra, ostres. ESP. Ostra, ostras. Lligíu La Perla en chapurriau)

domingo, 17 de marzo de 2024
Freial, Fregal - Frezador
Freial, Fregal, adj., lat. friabilis, friable, de grès.
Es s'a una peira clinat,
Trobet la denan se freial.
Roman de Jaufre, fol. 19.
S'est incliné à une pierre, la trouva devant soi de grès.
De peyra mola et de peyra fregals.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., c. 5.
De pierre molle et de pierre de grès.
Freior, Frior, s. f., frayeur, crainte.
Hueymais er mos afans
Dolens ab grans freiors.
J. Estève: Aissi quo 'l.
Désormais ma peine sera douloureuse avec grandes craintes.
Lo coms reisedet de la frior,
Et entendet la nosa e la crior.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.
Le comte se réveilla de la frayeur, et entendit la noise et la clameur.
2. Esfrei, s. m., effroi, crainte.
Ja no s vir, per nulh esfrey,
Vostre fis cors del mieu dompney.
Deudes de Prades: Ab lo dous.
Que jamais, par aucune crainte, votre coeur fidèle ne se détourne de mon affection.
Si no m sembles fols esfreys.
Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.
Si ne me semblât folles craintes.
Loc. Quan son nebot vi tornar en esfrey.
Bertrand de Born: Pus li baron.
Quand il vit son neveu tourner en effroi.
Quar m' an mes en tan gran esfrei.
Aimeri de Sarlat: Quan si.
Parce qu'ils m'ont mis en si grand effroi.
3. Esfreidar, Esfredar, Esfreyar, v., effrayer.
Per so no s deu esfredar.
Un troubadour anonyme: Seinor vos que.
Pour cela ne se doit effrayer.
De re mos cor no s'esfreya.
Guillaume de Montagnagout: Ges per.
De rien mon coeur ne s'effraie.
Amors m'en assegura,
E vos m'en esfreidatz.
Arnaud de Marueil: Ses joy non.
Amour m'en assure, et vous m'en effrayez.
Part. pas. Sui n' esfredatz.
Giraud de Borneil: Ja m vay.
J'en suis effrayé.
Fremilo, s. m., cotte de mailles.
Ac vestit un ausberc, gran fremilo,
Onquas per negun' arma falsatz no fo.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.
Eut vêtu un haubert, grande cotte de mailles, oncques par aucune arme ne fut faussée.
ANC. FR. Pelices, anneaulx, fremillez.
Eustache Deschamps, p. 208.
Fremir, v., lat. fremere, frémir, s'agiter, rugir.
No dei fremir,
Qu'amors mi cuebr' e m cela.
A. Daniel: Quan chai la.
Je ne dois pas frémir, vu qu'amour me couvre et me cèle.
Totz trassalh e bran e fremis
Per s' amor, dormen e velhan.
P. Bremond Ricas Novas: Quan l'aura. Var.
Je tressaille tout et m'agite et frémis pour son amour, en dormant et en veillant.
Non ai membre no m fremisca ni ongla.
A. Daniel: Lo ferm voler.
Je n'ai membre qui ne me frémisse ni ongle.
PORT. Fremir. IT. Fremire.
2. Fremissimen, s. m., frémissement, rugissement.
Ira de rei es coma fremissimens de leio. Trad. de Bède, fol. 38.
Colère de roi est comme rugissements de lion.
Fremna, s. f., frange.
Una fremna qui vert la terra pent. Poëme sur Boèce.
Une frange qui vers la terre pend.
Fren, Fre, s. m., lat. frenum, frein, bride, mors.
A 'l fren al caval ostat,
E laisa 'l a sa volontat
Paiser de bell' erba fresca.
Roman de Jaufre, fol. 38.
A ôté le frein au cheval, et le laisse à sa volonté paître de belle herbe fraîche.
Tans autres valens arnes
E fres dauratz e palafres.
P. Vidal: Abril issic.
Tant d'autres précieux harnais et freins dorés et palefrois.
Fig. Per lo fre de razo. V. et Vert., fol. 103.
Par le frein de raison.
Loc. La bocha tenrai ades en fre,
Qu' ella sivals non l'en dira mais re.
Peyrols: Mot m'entremis.
Je tiendrai incessamment la bouche en frein, de manière que certainement elle ne lui en dira plus rien.
Met fre en ta boca. V. et Vert., fol. 103.
Mets frein en ta bouche.
Aissi m te
Amors pres el fre.
Folquet de Marseille: Ab pauc ieu.
Ainsi me tient amour pris au frein.
Ja N' Azimans tos temps non an cuian
Qu'ieu vas amor aia virat mon fre.
Folquet de Marseille: Ai! quant gent.
Que jamais dame Azimans en aucun temps n'aille pensant que contre amour j'aie tourné mon frein.
Mi ten en aissi en fre,
E m tol l' ardit e m rete
Qu'ieu no us aus preiar de re.
G. Faidit: Al semblans.
Me tient ainsi en frein, et m'ôte la hardiesse et me retient que je ne vous ose prier de rien.
De sola paor ai faich fre.
Marcabrus: Assatz m'es bel.
De seule peur j'ai fait frein.
Non tenian fre
De dir d'amor tot mal senes merce.
Aimeri de Peguilain: Totz hom.
Ne tenaient frein de dire d'amour tout mal sans merci.
Ie m prenc ades ab ambas mas lo fre.
Perdigons: Ira e pezars.
Je me prends incessamment le frein avec les deux mains.
Devas la coa vir lo fre.
Giraud de Borneil: Un sonet.
Devers la queue je tourne le frein.
Si m tira vas amor lo fres
Qu'a nulh' autra part no m'aten.
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Ainsi le frein me tire vers amour que vers nulle autre part je ne suis attentif.
Sus payas van ferir, lors fres abandonatz.
Roman de Fierabras, v. 490.
Sur païens vont frapper, leurs freins abandonnés.
Adv. comp. Amors, e com er de me?
Ja sui tornatz en l'afan
De que m' alarguetz antan
En aissi de tot lo fre.
Cadenet: Amors e com.
Amour, et comment sera de moi? Déjà je suis tourné dans la peine dont vous m' élargîtes jadis ainsi de tout le frein (entièrement).
Anc sobre fre no m volc menar un dia.
Folquet de Marseille: Sitot me soi.
Oncques par le frein ne me voulut mener un jour.
- Terme de grammaire.
Fres es apelatz cant una dictios freneia amb autra per ajustamen de dos r r, cant una dictios fenis en r et l'autra comensa per r.
Leys d'amors, fol. 109.
Frein est appelé lorsqu'un mot s'enchaîne avec autre par ajustement de deux RR, quand un mot finit en R et l'autre commence par R.
CAT. Fre. ESP. Freno. PORT. Freio. IT. Freno. (chap. Freno, frenos.)
2. Sobrefre, s. m., surfrein, double frein.
Fig. Mas qui vol aver pretz entier,
Sapcha metr' en son afar sobrefre.
Sordel: Mant home.
Mais qui veut avoir mérite entier, qu'il sache mettre surfrein en son affaire.
3. Frenier, Frener, s. m., fabricant de freins.
Del dimecres son... freniers. Cartulaire de Montpellier, fol. 45.
Du mercredi sont... les fabricants de freins.
En selers e en freners, VI d. l'an. Charte de Montferrand de 1240.
En selliers et en fabricants de freins, six deniers l'an.
CAT. Frener. ESP. Frenero. PORT. Freieiro. IT. Frenaio. (chap. Frené, frenés, frenera, freneres, fabricán de frenos; se entén los del caball.)
4. Frenador, s. m., lat. frenator, qui bride, qui met un frein, dompteur.
Prumiers frenadors de cavals. Eluc. de las propr., fol. 181.
Premiers dompteurs de chevaux.
(chap. Frenadó, lo que bride o fique los frenos, domadó de caballs.)
5. Freneiar, v., s'enchaîner, s'unir.
Fres es apelatz cant una dictios freneia amb autra per ajustamen de dos r r. Leys d'amors, fol. 109.
Frein est appelé lorsqu'un mot s'enchaîne avec autre par ajustement de deux R R.
6. Frenar, v., lat. frenare, brider, garnir, border.
Part. pas. Ab aur fin frenatz,
E d' argen mealhatz.
P. Basc: Ab greu cossire.
Avec or pur bordé, et maillé d'argent.
ESP. Frenar. IT. Frenare. (chap. Domá; frená: freno, frenes, frene, frenem o frenam, frenéu o frenáu, frenen; frenat, frenats, frenada, frenades.)
7. Afrenar, v., brider, mettre un frein, dompter, enfréner.
Un leo, can es esquieus ni braus,
Pot greu aisi com caval afrenar.
Serveri de Girone: A greu pot. Var.
Un lion, quand il est farouche et cruel, on peut difficilement brider ainsi comme cheval.
Part. pas. fig. L' auch retrair qu' il tengron afrenatz
Venecians.
B. Zorgi: Mout fort.
Je lui entends rapporter qu'ils tinrent domptés les Vénitiens.
Loc. Mas per lieys n' ai temensa,
E m tenc afrenatz.
G. Faidit: Lo gens cors.
Mais pour elle j'en ai crainte, et me tiens bridé.
IT. Affrenare.
8. Afrenadir, v., brider, enfréner.
Part. pas. Menei mon caval acorsaditz,
E cavalgei mon mul afrenaditz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59.
Je menai mon cheval coureur, et je chevauchai mon mulet bridé.
9. Enfrenar, Efrenar, v., lat. infrenare, enfréner, mettre un frein, enchaîner, brider, dompter.
Un leon, quant es esquius e braus,
Pot greu aissi cum cavalh enfrenar.
Serveri de Girone: A greu pot. Var.
Un lion, quand il est farouche et cruel, on peut difficilement brider ainsi comme cheval.
Part. pas. No m tenra mais enfrenat sos mals fres,
Qu' era m' en part.
G. Faidit: Tan ai suffert.
Ne me tiendra plus bridé son méchant frein, vu que maintenant je m'en sépare.
Cavals es efrenatz. Leys d'amors, fol. 59.
(chap. Lo caball está frenat, bridat.)
Le cheval est bridé.
ANC. FR. A guise de cheval que on a enfreiné.
Roman de Berte, p. 26.
CAT. ESP. Enfrenar. PORT. Enfrear. IT. Infrenare.
10. Refrenalh, s. m., retenue, ménagement.
Non ai nulh refrenalh.
Giraud de Borneil: Los aplets.
Je n'ai nulle retenue.
11. Refrenamen, s. m., retenue.
Refrenamen de fols e necis aymadors.
Leys d'amors. La Loubère, p. 12.
La retenue de fous et niais amoureux.
CAT. Refrenament. ESP. Refrenamiento. IT. Raffrenamento.
(chap. Refrenamén.)
12. Refrenador, s. m., modérateur, dompteur.
Fig. So refrenadors de malignitat.
Eluc. de las propr., fol. 13.
Sont modérateurs de méchanceté.
PORT. Refreador. (chap. Refrenadó, refrenadós, refrenadora, refrenadores.)
13. Refrenar, v., lat. refrenare, refréner, mettre un frein, modérer, arrêter.
Ell sap tant qu' ell pot refrenar
L'aiga e 'l fuec e 'l vent e 'l mar.
(chap. Ell sap tan qu'ell pot refrená l'aigua y 'l foc y 'l ven y 'l mar.)
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Il sait tant qu'il peut refréner l'eau et le feu et le vent et la mer.
Refrenaray ma dolor. Passio de Maria.
Je modérerai ma douleur.
Per aisso no i s refrenet un dia.
Cadenet: De nuilla.
Pour cela il ne s'y modéra un jour.
CAT. ESP. Refrenar. PORT. Refrear. IT. Raffrenare. (chap. Refrená, se conjugue com frená.)
14. Chatfrenar, Chapfrenar, v., brider, mettre un frein, réprimer.
Fig. Si el chatfrena sas lavras o sa folia, es sabis.
Que ades nos membre de chapfrenar aquel fol talant.
Trad. de Bède, fol. 43 et 12.
S'il réprime ses lèvres ou sa folie, il est sage.
Qu'incessamment il nous souvienne de réprimer ce fol désir.
15. Esfre, s. m., non frein.
Adv. comp. S'es empres en amar ad esfre.
Jordan or Cofolen: S'ira.
S'il s'est épris d'aimer à non frein (sans retenue).
16. Desfrenar, Defrenar, v., déchaîner, débrider, effréner.
Part. pas. Defrenada coma cavals qu'es defrenatz.
(chap. Desfrenada, desenfrenada com a caball que está desfrenat; desbridat, desserrat.)
Leys d'amors, fol. 35.
Déchaînée comme cheval qui est débridé.
Fig. Malgrat dels malvatz
Que vey desfrenatz.
E. Cairel: So que.
Malgré les méchants que je vois déchaînés.
D'aquesta cobeeza desfrenada.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 218.
De cette convoitise effrénée.
ANC. CAT. Desfrenar. CAT. MOD. Desenfrenar. ESP. Desfrenar (desenfrenar). IT. Disfrenare. (chap. Desenfrená.)
Frendir, v., lat. frendere, grincer, rugir.
Leos... bato ab la coa la terra et frendisho ab las dentz.
Eluc. de las propr., fol. 3.
Les lions... battent avec la queue la terre et grincent avec les dents.
Frenezi, s. f., lat. phrenesis, frénésie.
Suc d' api contra frenezi
E litargia.
(chap. Suc d'ápit contra frenessí y letargia; assompamén.)
Brev. d'amor, fol. 50.
Suc de céleri contre frénésie et léthargie.
CAT. ESP. (frenesí) PORT. Frenesi. (chap. Frenessí.)
2. Frenezia, s. f., frénésie.
Colericas passios cum es frenezia.
Mania o... frenezia.
Eluc. de las propr., fol. 39 et 78.
Colériques passions comme est frénésie.
(chap. Passions colériques com es lo frenessí; féuli un suquet d'ápit a Manel Riu Fillat, que está sempre frenétic, té maníes de grillat.)
Manie ou... frénésie.
ANC. ESP. PORT. IT. Frenesia.
3. Frenetic, adj., lat. phreneticus, frénétique.
Subst. Maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.
Maniaques, frénétiques.
De malautias, coma frenetics. Leys d'amors, fol. 49.
De maladies, comme frénétiques.
CAT. Frenetic. ESP. (frenético) PORT. IT. Frenetico. (chap. Frenétic, frenetics, frenética, frenétiques.)
Frequentacio, s. f., lat. frequentatio, fréquence.
Suzor... per frequentacio de laqual si engendra ethica.
Eluc. de las propr., fol. 87.
Sueur... par fréquence de laquelle s'engendre étisie.
- Fréquentation.
Mont de angelical frequentacio, de divinal apparicio.
Eluc. de las propr., fol. 160.
Mont de fréquentation angélique, de divine apparition.
- Répétition, redondance, figure de rhétorique.
Auctor ad Herenn. 4, 40: Frequentatio est quum res in tota causa dispersae coguntur in unum, quo gravior, aut acrior, aut criminosior oratio sit.
Frequentatios es cant motas cauzas de blasme o de lauzor, que poyrian esser dichas escampadamens, son ajustadas. Leys d'amors, fol. 147.
La redondance est quand plusieurs choses de blâme ou de louange, qui pourraient être dites séparément, sont groupées.
CAT. Frequentació. ESP. (frecuentación) Frequentacion. PORT. Frequentação. IT. Frequentazione. (chap. Frecuentassió, frecuentassions.)
2. Frequentatiu, adj., lat. frequentativus, fréquentatif.
Subst. La frequentativa... que vol dire... Leys d'amors, fol. 73.
La fréquentative... qui veut dire...
CAT. Frequentatiu. ESP. (frecuentativo) PORT. IT. Frequentativo.
(chap. Frecuentatiu, frecuentatius, frecuentativa, frecuentatives.)
3. Frequentar, v., lat. frequentare, fréquenter.
Part. prés. Mas escolas frequentan. Leys d'amors, fol. 120.
Fréquentant mes écoles.
CAT. ESP. (frecuentar) PORT. Frequentar. IT. Frequentare. (chap. Frecuentá: frecuento, frecuentes, frecuente, frecuentem o frecuentam, frecuentéu o frecuentáu, frecuenten; frecuentat, frecuentats, frecuentada, frecuentades.)
Fressa, s. f., trace.
Las fressas de las bestias.
(chap. Les patades, calsigades, huelles, lo rastre de les besties.)
Per far fort fressa et impressio.
Seguen las fressas d' un buou.
Lonh de fressas d' homes.
Eluc. de las propr., fol. 16, 61, 166 et 245.
Les traces des bêtes.
Pour faire forte trace et empreinte.
Suivant les traces d'un boeuf.
Loin des traces d'hommes.
CAT. Fressa. ESP. Freza.
2. Frezador, s. m., qui suit la trace, agile, leste.
Liamiers frezadors.
Giraud de Salignac: Esparviers.
Limiers agiles.
ANC. ESP. Frezador. (N. E. 1. m. desus. Comedor o gastador //
Rastreador, quien sigue un rastro, trampero, etc.
Chap. Rastrejadó, rastrejadós, com los que ixen a La Perla, de Steinbeck, rastrejadora, rastrejadores.)














