champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 18 de septiembre de 2026
Vint, Vinten, Vinthen, Vingten, Vingtena, Vintecinquena, Viola, Violeta, Violace, Vieulat, Vipera, Vibra, Viperin, Viperi
martes, 27 de octubre de 2026
Arnaut Vidal, Castelnoudarri, violeta d'aur, 1324, Mayres de Dieu, verges pura,
martes, 30 de mayo de 2017
abrecoc

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.
albaricoque
DOMASQUINO:
El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil)
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo.
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda.
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc.
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç.
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals.
ALBERCOQUER m. bot.

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.
jueves, 4 de mayo de 2017
Extrangés al Matarraña
Extrangés al Matarraña
Entén chapurriau, y diu alguna expresió com "ojo lo cap", "ojol cap", cuan obri un armari de la cuina y estem los dos.
Los tres fills (de ella) parlen castellá a escola y en amics. A casa fan aná búlgaro y castellá casi per igual.
En sa tía, búlgara, parlen búlgaro més sobín,
en sons cusins, criats a Valderrobres, parlen més castellá que búlgaro.

domingo, 5 de enero de 2020
Lengua Valenciana, Martín de Viciana
Proseguixc exponent lo que no ix en llibres escolars de tons fills.
Martin de Viciana; Alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, 1574

Sermo sermó sermon
Oratio oració oracion (oración)
Devotio devoció devocion
Item, la Lengua Valenciana tiene de su madre la Lengua latina, los vocablos propios y no los tiene la Castellana por añadir letras, o mudar de todo las letras, según parece por los siguientes:
|
Absencia absencia ausencia
Ansa ansa asa Audacia audacia osadía Avia avia aguela Balena balena vallena Barba barba barva Baro baró varón Bova bova yerva de agua Cel cel cielo Calx calx cal Cella cella celda Charta charta hoja de libro Corda corda cuerda Cistella cistella cestica Columna columna coluna Concubina concubina manceba Falx falx hoz para segar Farina farina harina Fel fel hiel Fervor fervor hervor Flama flama llama de fuego Fossa fossa cava Gala gala agalla Germana germana hermana Glans glans vellota Herba herba hierva Mel mel miel Mica mica migaja de pan Scissura scissura cortadura |
Sepia sepia xibia, pescado
Serra serra sierra de hierro Spelta spelta scaña Stella stella strella Storachs storachs storache Stora stora stera de esparto Rebellio rebellio rebeldía Rector rector retor Redemptor redemptor redentor Regina regina reyna Reprehensor reprehensor reprehendedor Rixa rixa rencilla Ros ros rocio Scala scala scalera Schola schola scuela Superbia superbia sobervia Tata tata tayta de niño Terra terra tierra Tumor tumor hinchazón Vespa vespa avispa Vimen vimen vimbre Viola viola violeta Os os hueso Porta porta puerta Porca porca tierra entre dos sulcos Porcella porcella lechona Pustula pustula postilla Murmur murmur murmullo de gente Mustela mustela comadreja Natura natura naturaleza Oliva oliva azeytuna Mola mola muela de molina |
|
Argentum argent plata
Autumnus autumne othoño Cepa cepa cebolla Clavis clau llave Coda coa cola Collum coll cuello Columba coloma paloma Coxa cuxa nalga o anca Confectura confectura confacionadura Crusta crosta corteza Defensor defensor defendedor Delicie delici deleyte
Demencia demencia locura
Dens dent diente
Despectio despeccio desprecio
Draco drac dragon
Fames fam hambre Fenestra finestra ventana Ferrum ferro hierro Filius fill hijo Filum fil hilo Fimus fem stiércol (estiércol; fiemo)
Flocus floc flueco
Fons font fuente
Formica formiga hormiga
Fraus frau engaño (fraude)
Fremun fre freno
Frumentum forment trigo en general
Fumus fum humo Fundamentum fonament cimiento
Fussus fus huso
Gemma gema hiema de sarmiento
Gemitus gemit gemido Gibba geppa corcoba (chepa) Gingiva geniva enzías Hamus ham anzuelo Homo home hombre Jocus joc burla de palabras Juncus junc junco Lacus llac lago o zaquizamí Licatura lligadura atadura Legumen llegum legumbre Lilium lliri azuzena (lirio) Linus llim limo Lexivia llexiu lexía Lumen llum lumbre |
Mamilla mamella tetica
Mirtum murta arrayan Morsus mos bocado o mordedura Milium mil mijo Mors mort muerte Mucus moc moco Mulier muller muger Mulus mul mulo Nasus nas nariz Napus nap nabo Nomen nom nombre Oleum oli azeyte Ovum ou huevo Ora vora orilla de mar Ordeum ordi cebada Petra pedra piedra Palea palla paja Panis pa pan Pomum poma manzana Pellis pell pellejo (piel) Porcus porc puerco Posticum postic postigo Pratum prat prado Princeps princep príncipe Pruna pruna ciruela Ramus ram ramo Riuus riu rio Rasum ras raydo Rota roda rueda Serpens serp serpiente Sevum seu sevo Sela sella silla de andas Sabula sablo tierra arenosa Sagita sageta saeta Socus soc sucio Status stat estado Sagma salma |
|
Sagma salma enxalmo o albarda
Salamandra salamandra salamanquesa
Sarmentum sarment sarmiento
Scandalum scandil tropezadero (escándalo)
Sucus suc zumo
Talpa talp topo, animal
Tempus temps tiempo
Tonus to tono
Tenebre tenebres tinieblas
Tymus tymo tomillo
Torrens torrent arroyo o chorro Turdus tord zorzal, ave Vernix vernis barniz
Vesper vespre la tarde
Vinum vi vino
Virus veri ponzoña Viscum visc liga
Vomitus vomit vómito
|
|
martes, 12 de septiembre de 2017
Cataluña imitando lengua valenciana
Cataluña imitando la lengua valenciana.
Hacia 1600, Andreu Bosch se desesperaba por la tendencia extendida en Cataluña de dar supremacía “e imitar a la Lengua Valenciana” (Títols d´honor. Perpinyà, 1628).
Esta influencia también afectaba al mismo Bosch, pues, aunque critica que sus compatriotas “mudaran la vocal a, en e” (p. 27) razonaba que escribir “las nostras ciencias” era menos correcto que “les nostres ciencies”.
En las mismas fechas, el catalán Onofre Pou, con su “Thesaurus”, llevaba hasta Perpignan el léxico valenciano: otonyo (no tardor), chiquet y chiqueta, iglesies, chulla, mija, servisis, carchofa, giner, puncha, etc. / Ver tresaur dóu Felibrige /
Con esta inmersión idiomática (deseada, no impuesta), una parte de Cataluña y Aragón valencianizaron su idioma a fines del siglo XVI. Fuera de esta influencia quedaron la parte oriental del territorio, incluida Barcelona. Eran tiempos en que el mismo Cervantes diferenciaba la dulzura del valenciano de la ruda “lengua gascona y catalana” (Quijote, II, Cap. 60), aludiendo erróneamente al occitano como gascón.
Relacionado con el problema actual, un rotativo catalán reconocía que: “la independencia de un país ha llevado a codificar como una lengua distinta la que se consideraba dialecto. Así lo hizo Noruega a comienzos de siglo respecto al danés. Y así está ocurriendo hoy en la antigua Yugoslavia donde el serbo croata, codificado a mitad del siglo pasado y lengua común en la Yugoslavia de Tito, se ha escindido en cinco lenguas distintas. En las últimas conversaciones de paz en territorio norteamericano croatas, serbios y bosnios se presentaron acompañados de sus respectivos intérpretes para traducir unas lenguas que los expertos consideran que difieren menos entre sí que el catalán y el valenciano” (“La Vanguardia”, 10IV-96).
/ Nota de Moncho, mi pareja Violeta, búlgara, habla con macedonios, serbios en búlgaro y se entienden /
Aquí sucede lo contrario. Las oficinas de inmersión (especialmente en las Universidades de Alicante, Castellón y Valencia) compiten para ver cuál catalaniza más eficazmente, arrinconando al valenciano y español. Alegremente, con dinero del contribuyente, editan libro tras libro con la finalidad citada. Prototipo de estos ejemplares sería “Els valencians i la llengua normativa” (Generalidad, 1995); ensayo sembrador de confusión que, por ejemplo, afirma que el adjetivo “petit” está vivo en Alcoy, criticando al diccionario del GAV por negarlo.
Una cosa es que autores como Fullana, ingenuamente, recogieran arcaísmos como “esser o freturar” y palabras fronterizas; y otra muy distinta es utilizar como prueba de idioma vivo el léxico de los alumnos alcoyanos víctimas de la inmersión, o el de los funcionarios reciclados en catalán.
El autor , olvidando que no está arriba del Cenia, escribe “vuit, gener, mica, amb, mots, seva, tasca”, y condena el léxico (bellea, giner, chiquet…) que en 1600 era publicado en Perpignan como paradigma de culto.
Igual finalidad busca “Obres impreses en català al País Valencià” (Diputación de Valencia, 1989), donde figuran Blasco Ibáñez y Martí y Gadea como escritores “en catalán”.
Curiosamente, si hubo un autor preocupado por la lengua valenciana fue precisamente Joaquín Martí y Gadea, que pasó su vida tratando de conocer el alma de “nostre Reyne de Valencia” (él escribía Reyne).
Martí y Gadea destacaba la singularidad de “La Llengua valenciana, per la riquea de veus, modismes y gracia (…) superant a la catalana” (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.
http://bivaldi.gva.es/
Por mucho que manipulen, la lengua de Martí y Gadea es distinta a la del norte. Valga de ejemplo estas frases, respetando ortografía y léxico del alcoyano: “U que va pedre en Alcoy, ariava en peus de plom. Com es riurán de nosatros els companyers, per tindre rellonges d´arena y de boljaca. La Llonja te riquea y bellea. Els jagants junt a la casa vestuari. La sencillea y el títul d´atre; vorán y llegirán els articuls per primera vegá els jovens, ahon hia festa. En el sigle dènau contava en tres millóns en dinés, terrés y molíns de paper”. Gadea depuraba su léxico y adoptaba libremente vocablos foráneos, sin imposiciones; aunque sean discutibles algunos. Por ejemplo, él (lo mismo que todos los valencianos en 1900), no usaba la preposición “fins”; prefería escribir el neologismo “dasta”, por coherencia con el habla viva. Lo de “fins” lo reservaba para traducir el plural del adjetivo castellano fino: “Alicantins, pocs y fins”, locución de origen alcoyano que incluye en “Tipos y modismes”.
Pero las decisiones sobre el rechazo o aceptación referentes al idioma las debieran tomar los valencianos (no los inmersionistas del catalán, claro). Todas las innovaciones léxicas y gramaticales que el pueblo valenciano ha ido incorporando a su idioma son “científicamente” desprestigiadas, puestas en la lista de indeseables y -como es sabido- sustituidas por las dictadas por el Institut d´Estudis Catalans. Y lo peor es que estos culturicidas viven de los impuestos.
lunes, 17 de abril de 2017
aufals
|| 1. Planta lleguminosa, Medicago sativa L.; cast. alfalfa.
Caràcters: arrel llenyosa i fonda; troncs de 30 a 70 cm., drets o ascendents, glabrescents; fulles oblongues, denticulades a l'àpex; estípules agudes; flors blaves o morades, en raïms multíflors, oblongs; peduncles més llargs que la fulla; llegum caragolat en dues o tres voltes, foradat, glabrescent; llavors ovades. Es fa subespontània i per cultiu, emprant-se com aliment del bestiar gros. E aprés ve lo alfals que es ja de dos segahons a tres, Dieç Menesc. ii, 8. La Auserda, eo, Alfals se ha de sembrar a la fi de Abril, en terra llaurada tres voltes o mes, y ben femada, Agustí Secr. 85. v. Han fet sembrades enormes de aufals, Serra Cal. folkl. 345. Mentres es dos atlots arreglavan s'animal... donantli una manada d'aufaus [sic], Maura Ayg. 125.
|| 2. a) Alfals bort. Planta lleguminosa, Medicago falcata L.; cast. mielga loca. Té els troncs ajaguts, de 30 a 70 cm. de llargària, molt ramificats; fulles oblongues-cuneïformes; flors grogues, grans, en raïms multíflors; llegum falciforme, pubescent, acuminat. Es fa per marges i vores de camins (Flora Cat., ii, 74, 75).
—b) Alfals boscà: planta que té l'arrel llarga i forta, les tanyades de dos a tres peus d'altària, fulles ovalades i flor blava, llegum i llavors en forma de renyó (Un Mall. Dicc.).
—c) Alfals marí: planta lleguminosa, Medicago marina L.; cast. mielga marina. Té els troncs albo-tomentosos, ajaguts o ascendents, de 10 a 40 cm.; flors d'un groc daurat, en corimbes multíflors umbel·liformes; llegum subcilíndric amb dues o tres espires, foradat i tomentós; llavors reniformes (Flora Cat., ii, 77).
—d) Alfals melga: planta lleguminosa, Medicago muricata, cast. mielga como murice (Cavanilles Observ. ii, 336).
Cult. pop.
—a) A l'alfals i a la vinya, per la vora els entra la tinya. Refrany (Vinaròs, Morella).
—b) Entre l'alfals i la garbera, está la fam vertadera. Refrany.
—c) «Es dematí, ab sa roada, | has anat a segà aufaus? | Tornaràs amb sos dits blaus; | tu no hi estàs avesada» (cançó pop. Mall.).
Var. form.: alfal, alfalfa, alfalfeç, alfàs.
Fon.: aɫfáɫs (Castelló, Morella, Morvedre, Maella, Fraga, Tamarit); əɫfáɫs (St. Hilari SC, Eiv.); əwfáls (Barc., Berga, Torelló, Lluçanès, Igualada, Vendrell, Valls, Empordà, Olot, Puigcerdà); awfáɫs (Lleida, Balaguer, Artesa de S., Tremp, Oliana, Organyà, Pobla de S., Sort, Massalcoreig, Calasseit, Tortosa, Benissanet); əɫfáws, ufáws (Men.); əwfáws (Mall., Men.); aɫfás (Cullera, Alzira, Pego).
Pl.: alfalsos, alfaus (Men.).
Intens.—a) Augm.: alfalsàs.—b) Dim.: alfalset, alfalsiu (Val.).
—c) Pejor: alfalsetxo, alfalsot.
Sinòn.: auserda, herba.
Etim.: de l'àrab alfaṣfaṣa, mat. sign. (l'evolució dels sons és explicada molt clarament per Dozy Gloss. 101).
La alfalfa, cuyo nombre científico es Medicago sativa, es una especie de planta herbácea perteneciente a la familia de las fabáceas o Leguminosae Son hierbas perennifolias, sobre todo erectas a suberectas que alcanzan un tamaño de 30-60 cm de altura, pubescentes a subglabras. Los foliolos de 5-20 mm de largo, 3-10 mm de ancho, obovadas a sublineal, dentados en el ápice, adpreso pubescentes; entera o dentada en la base. Inflorescencia en racimo pedunculado, el pedúnculo mucho más largo que el pecíolo. Corola de 6-12 mm de largo, violeta pálido lavanda.
Alfalfa y su pandilla:







