Mostrando las entradas para la consulta sírcul ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sírcul ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 13 de septiembre de 2017

Por qué balear y no catalán ?

1.-Porque el pueblo nativo balear ha sido y es consciente de que su lengua es la balear y no la catalana

dialèctes occitans, catalan comprés

Así lo revela la encuesta del C.I.S. nº 2.228 de noviembre-diciembre de 1996, sobre lenguas maternas. A la pregunta: ¿Cuál es su lengua materna, es decir, aquella que aprendió de niño en su casa hablando con su madre?. Los resultados fueron en Baleares: Mallorquín-Balear 47%; Castellano-Español 37%; Catalán 11%; Gallego 1%; otras lenguas 4%.

2.-Porque la decisión de que en el Estatuto figurase que el catalán es la lengua de Baleares, fue exclusivamente política. Pues confesado por el que fue Consejero pre autonómico de Educación don Josep Francesc Conrado de Villalonga, en entrevista publicada en el diario El Mundo-El Día de Baleares de fecha 19 de mayo de 2002, se fue dos días a Menorca a meditar cuál debía de ser la lengua de Baleares y decidió que fuera la catalana. Es decisión se hizo firme con el voto de los socialistas y comunistas de Baleares miembros del Comité de Redacción del Estatuto. Es decir, que tal decisión no fue tomada por cuestiones científicas filológicas ni históricas, como cabe esperar que así sea sobre tal cuestión.

Y no sólo eso, el tal Conrado, a la sazón era un abogado de la Caixa en excedencia (de los muchos abogados que tenía y tiene dicha entidad bancaria), y cuando en 1983 el estatuto balear fue aprobado por las Cortes, al año siguiente dejó la política regresando a su antiguo empleo, y al cabo de poco tiempo fue nombrado nada menos que Subdirector General y Delegado General en Baleares de la Caixa.
SIGNIFICATIVO ¿NO
?.

3.- Porque al pueblo balear no se le ha dado la oportunidad democrática de votar el texto de su Estatuto en referéndum. (Cosa que podría hacerse en cualquier momento, si se aprobara un Decreto en el que se dijera que en adelante se acabará de desarrollar el estatuto balear por el artículo 151 de la Constitución. Pues ese artículo exige la presentación a referéndum del estatuto en cuestión.)

4.- Porque el supuesto de que el balear sea un dialecto del catalán no está avalado por la mayoría de la Comunidad Científica Internacional. 
Pues en el trascurso del XVI Congreso Internacional de Lenguas y Filología Románicas, organizado por la Société de Linguistique Romaneefectuado en abril de 1980 en Palma de Mallorca, al que asistieron 723 filólogos romanistas de 31 países, se les presentó por parte de la Secretaria del evento doña Anna Moll, un documento redactado en francés, en el que se decía que: los abajo firmantes reconocemos que el valenciano, el balear y el catalán son todo una misma lengua, catalán. TAN SÓLO LO FIRMARON 36. 

Pues en el transcurso del XXVII Simposio Internacional de Lingüística, efectuado también en Palma de Mallorca en Diciembre de 1997, organizado por la Sociedad Española de Lingüística, miembros del Departamento de Filología Catalana de la UIB presentaron a la firma de los más de 400 filólogos asistentes, un documento de las mismas características que el anterior. En este caso NO LO FIRMÓ NADIE.

Pues el Comité Científico del Primer Congreso Internacional sobre Patrimonio Cultural Lingüístico desarrollado en junio de 2003 en Alcalá de Henares, DICTAMINA (libro de actas, págs. 372 a 374) que (sic): “la lengua balear es una lengua románica diferenciada del resto de lenguas románicas…/…y además porque su filiación lingüística es ibero-
italo-románica, mientras que la filiación del catalán es ibero-galo-románica.” 

Francés: s’il vous plaitspectaclearticlevéhiculecerclenotrevotre
théâtre

Catalán: si 
us plauespectaclearticlevehiclecerclenostrevostreteatre
Italiano: per favorespettacoloarticoloveicolocircolonostrovostro, teatro

Balear:   per 
favóespettàculartículvehículcírculnostrovostro, teatro.

Chapurriau
: Per favor, espectácul, artícul, vehícul, sírcul, nostre, vostre, teatro

Lo chapurriau te coses de les dos filiassions

Vore Lexique roman

5.- Porque no hay ni una sola prueba empírica que avale que Baleares fue repoblada por catalanes después de 1230. 

Pues la Etnología balear es una mezcla de costumbres romano-árabe-hebreas (arquitectónicas, culinarias, folklóricas y sociales). Mientras que la Etnología catalana es de origen romano-germánica

De hecho, no existe en toda Baleares ninguna casa rural típica de Cataluña (masía). / Les possessions qué son ? /

De hecho, las costumbres flolklóricas catalanas de las “calsotades”, los “castellers”, las “batucades” y los “correfocs” datan en Baleares de 1995.

De hecho, es costumbre balear el
 poner nombres propios de origen hebreo a los neonatos: ElòyGaspàIssaías, Matéu, RafèlSiònSimóTomàs, Catalina, Magdalena, MaríaMariaynaJuanayna, Simona, Rafèla, etc.
(Yo conec a Moisés y Malena de Pollensa: Magdalena)

De hecho, es costumbre catalana el poner nombres propios de origen germánico a los neonatos: Albert, Alfons, Carles, EnricErnestFerran, Gerard, Marc, Ricard, Robert, etc. Y a las mujeres generalmente nombres de vírgenes o santas cristianas: AssumptaDolors, Eulalia, Montserrat, Neus, etc.

Todo lo cual confirma que no hubo ninguna repoblación de catalanes ni de ningún otro contingente peninsular. Y si no lo hubo, no hay lengua catalana que valga, por mucho que se parezcan.

Mikel Garau / Vox Baleares

Demostració filològica
Bòno joves, aquí vos pos una demostració filològica de qu’es Baléà no ês cap dialècte d’es Català. De qu’es Baléà ês una llengo romànica independent y que ha seguid es matex camí evolutiu que s’Italià, es Português, y s’Español:
Llatí: centrum, theatrum, metrum, centrum (neutrum?).

Baléà: centro, téàtro, métro, centro (neutro).
Italià: centro, teatro, metro, centro (neutro).
Português: centro teatro, metro, centro (neutro).
Español: centro, teatro, metro, neutro.
Chapurriau de Beseit: Sentro, teatro, metro, neutro
Mentras qu’es Català seguêx s’evolució de sas llengos francesas:
Provençal: centre, teatre, metre, neutre.
Occità: centre, teatre, metre, neutre.
Français: centre, théâtre, neutre.
Català: centre, teatre, metre, neutre.
¡¡VOILÀ!!

domingo, 28 de julio de 2024

4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Capítul II.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.

Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.

Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.

- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres? 

- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.

- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.

En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa. 

- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.

- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.

En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.

Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di: 

- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.

Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.

Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá: 

- ¿De aón sou?, y ell va contestá:

- De Almudévar.

- ¿De quí sou fill?

- De una dona.

- ¿Y lo vostre pare?

- No lo hay conegut.

- ¿Quí es la vostra mare?

- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.

- ¿Quína edat teniu?

- Vach als vinticuatre añs.

- ¿Cóm tos diéu?

- La gen me diu Pedro Saputo...

Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:

- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare! 

Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di: 

- ¡Pare meu...!

Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:

- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.

Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.

Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.


Original en castellá:

Capítulo II.

De cómo Juanita llamó a Pedro Saputo. Descúbrese un gran secreto.


Pues señor, esto va su camino, pero muy aprisa, a escape, a las cuatro sucias. Por supuesto que el lector siempre habrá creído que el libro se había de acabar; pues bien, que lo sienta o no corre a su fin, y se va a recibir y cerrar al arco; y si otro arco es, mírale ya doblado y buscándose los dos cabos para tocarse y quedar hecho un círculo perfecto. O de otro modo, aquí la cumbre y aquí el principio del descenso.

Estando un día cenando Pedro Saputo llegó un criado de Juanita con una carta en que le suplicaba fuese allá inmediatamente, pues le necesitaba, y que procurase llegar entre las nueve y once de la mañana. Era el primer favor, la primera merced, la primera gracia y firmeza que le pedía aquella vieja amiga, a la cual como asimismo a Paulina, ya conoce el lector que no podía él negar nada, pero llamándole tan adrede y con tal urgencia, del cementerio se hubiese levantado para servirla. Partió allá, pues, y dispuso la jornada de modo que llegó a la hora prevenida. Encontró a Juanita vestida de luto, aunque en el semblante vio que era por los vivos y no por el muerto. Y en efecto, le dijo que quien se había muerto para descanso de todos, de un benéfico tabardillo, era su buena gloriosísima suegra, mujer (añadió) de la raza de las harpías o hermana de las furias, a quien de derecho tocaba por marido un cancerbero, y se llevó un ángel, si los hay entre los hombres casados. Bien que tuvo culpa un descuido. En fin, ha muerto, no le roamos los huesos; Dios la haya perdonado; y vamos al caso antes que venga mi suegro.

- Te he llamado porque te necesito. Yo he vivido con una suegra y primero me freirían viva que sufra otra. ¡Ay si supieras lo que he padecido con ella! Tres meses que murió, y otros tantos hace que se descansa y vive en esta casa; porque no padecía yo sola, sino todos; y válganos la prudencia y amabilidad de mi suegro, si no, yo al menos ya me hubiese secado y muerto. Mi marido no tiene el talento de su padre. Pues bien, tengo barruntos de que este hombre, no escarmentado aún de mujer, trata de casarse. ¡Malditos sean los hombres y las mujeres! Y desde que he conocido su idea ha perdido mucho en mi opinión, porque no es de sabios casarse dos veces teniendo hijos y casa; hijos buenos, quiero decir, como nosotros que besamos la tierra que él pisa, de amor y respeto que le tenemos; y casa llena de todas las bendiciones del cielo. Yo creo que lo trata con el cura del pueblo, que no le aconsejará sino lo mismo que él proponga y quiera, porque sabe más mi suegro, y cuando el cura levanta el pie, ya él ha ido y vuelto dos veces. Yo le diré que te conocí de estudiante después de paso en mi pueblo, y que te vimos también en Zaragoza. ¿Le diré quién eres? - Hasta ahora no, respondió Pedro Saputo. - Bien, dijo Juanita; y si te ruega que te estés mañana y más días no seas melindroso. Él te llevará a ver sus campos, y tú le has de disuadir del casamiento, cogiendo bien la ocasión y hablándole como se habla a quien no necesita consejos. La ocasión, si es verdad que tiene ese maldito pensamiento, él mismo te la dará sabiendo ganalle la voluntad, que sí harás, porque no ha de ser él una excepción en el mundo.

En esto llegó un jornalero de casa con el recado de que no aguardasen a comer al amo porque había pasado al pueblo de N. y no vendría hasta la tarde. Era el lugar de Paulina, y dijo Juanita: me alegro; estaremos solos, porque mi marido no viene hasta la noche. Has de saber que como nos tocó la suerte de casarnos cerca, no más de dos leguas de distancia, nos visitamos a menudo, y nosotros hemos hecho amigos a los suegros y las familias. Paulina tiene suegros y cuñadas; pero una buena gente que idolatran en ella, y es la verdadera señora de la casa.

- ¿Sabes, Juanita, le dijo Pedro Saputo, que te has vuelto cigarra? Si no acabas, ¿qué he de decirte yo del propósito con que me llamas? Sea mi vez, y escúchame. No me pesa de haber venido, porque tengo el gusto de verte, y después iré a ver también a Paulina. Pero yo no sé si será acertado hablar a tu suegro aunque él me dé pie, que no es regular porque de esas cosas no se hablan sino con personas muy conocidas, con amigos en una palabra, y aun no con todos. Pero no te apures. Si tu suegro tiene la idea de casarse, cree que no estará mal ni a él ni a vosotros. Porque no puede dejar de conocer que vuestra compañía no la mejoraría una mujer extraña y nueva, y perder la vuestra por la de ella sería imprudencia que hombres como él no cometen. - Algún tanto me calma esa reflexión, respondió Juanita; pero siempre tengo aquí dentro una tristeza que no sé lo que me anuncia. Por sí o por no, aprovecha la ocasión si te la da y quítale esa manía de la cabeza; lo seguro es lo seguro.

En todo el día no dijeron sino siempre lo mismo, y no pudo Pedro Saputo sosegar del todo a Juanita, no porque a él le faltasen razones sino porque ella era mujer. Por la tarde no vino tampoco el suegro, sino al día siguiente por la mañana. Díjole Juanita cómo tenía un huésped que había conocido en casa de Paulina en otro tiempo, y que esperaba se alegraría de verlo, pero que aún no se había levantado.

A poco rato fue Juanita al aposento de Pedro Saputo y le dijo: mi suegro acaba de llegar y parece quiere entrar a verte; yo quisiera que fueses tú a su cuarto y acompañarte. Porque, aunque en rigor a él le tocaba visitarte primero, al cabo eres más joven, estás en casa desde ayer y así le harás ver que no sigues una etiqueta vulgar como los hombres vanos e ignorantes.

Entraron, con efecto, a ver al suegro, el cual se entretenía en mirar unos papeles; volvióse al oír la puerta, y viendo a Pedro Saputo se le comenzó a demudar el semblante, contestando con poca atención a sus palabras cuando le saludaba; y sin apartar la vista de su rostro, se sentó e hizo seña a los dos que se sentasen. Juanita sin saber por qué se puso a temblar viendo tan formal y grave a su suegro. Pedro Saputo no estaba tampoco sereno en su interior porque no esperaba aquel recibimiento.

Al cabo de un buen minuto de silencio le preguntó: - ¿De dónde sois?, y él respondió: - De Almudévar. - ¿De quién sois hijo? - De una mujer. - ¿Y vuestro padre? - No lo he conocido. - ¿Quién es vuestra madre? - Una infeliz y honrada pupila que fue pobre en su juventud y de un engaño con que la sedujeron tuvo un hijo que ha sabido hacella rica y exaltalla a un estado decente y a la estimación y respeto público. - ¿Qué edad tenéis? - Voy a los veinticuatro años. - ¿Cómo os llamáis? - Las gentes me llaman Pedro Saputo... Calló un poco el caballero, miró de nuevo a Pedro Saputo, y tosiendo y escombrando la garganta, dijo sosegado y en voz natural, aunque reprimiendo el afecto de la expresión: - ¡Sois mi hijo...!, ¡yo soy tu padre! Al concluir de pronunciar estas palabras y viendo a Pedro Saputo inflamado el rostro y levantándose de su asiento, se levantó él también, y se abrazaron con grande amor y sin oírse más palabras que la exclamación de Pedro Saputo cuando dijo: ¡padre mío...!

Juanita se trastornó enteramente, y llena de imaginaciones, turbada, bascosa, pálida y casi sin luz en los ojos se salió fuera y tomó un sorbo de agua, y fue y se dejó caer en la cama; suspiró, sudó, trasudó, se sosegó un poco y dijo: - ¡Pedro Saputo hijo de mi suegro! ¡Pedro Saputo hermano de mi marido! ¡Y cuñado mío! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuando lo sepas! Suspiró de nuevo otra y otra vez, y fijó el pensamiento en Paulina, se levantó, escribió muy aprisa dos líneas en que le decía que en su casa estaban pasando muy graves acontecimientos, no todos de buen agüero, y que por Dios viniese corriendo; llamó a un criado, le envió allá de propio, y se volvió al cuarto de la grande escena.

Miró entonces al hijo y al padre, y no haciendo caso de lo que hablaban dijo exclamando: ¡tanto que se parecen, y no haber caído! Riéronse los dos, y el padre le preguntó si había mandado recado a su marido; ella dijo que no había pensado, pero que se iba a mandar, como en efecto lo hizo y volvió a ver y mirar mejor a aquellos dos hombres que debiera haber conocido antes a no tener cerrados los ojos.

Vino el hijo, se alegraron mucho, celebraron el día, y después de la siesta llamó el padre a los tres, cerró la puerta y les hizo una larga relación de su vida en lo que tocaba al caso presente. Pero esto pide otro capítulo. Advierto, que en el nombre del caballero hay sus dudas; yo por lo que tengo averiguado le he llamado siempre don Alfonso López de Lúsera: y su hijo mayor, el marido de Juanita, se llamaba don Jaime.

miércoles, 2 de diciembre de 2020

OCTAVA JORNADA.

OCTAVA JORNADA.

Escomense la octava jornada del Decameron, a la que, daball del gobern de Laureta, se raóne sobre consevol burla que se fan en frecuénsia la dona al home, o lo home a la dona, o un home a un atre.

Ya a la punta dels mes alts montes apareixíen, lo domenge pel matí, los rayos del sol lluén, y, desaparegudes totes les umbríes, se veen be totes les coses, cuan la reina, eixecánse, en la seua compañía un ratet per les herbetes bañades de rosada van caminá, y después cap a la mitat de tersia, visitán una iglesia veína, an ella van sentí lo ofissi; y tornán cap a casa, después que en alegría y festa van minchá, van cantá y ballá un rato, y después, lissensiats per la reina, los que van volé aná a descansá, van pugué féu. Pero habén lo sol passat ya lo sírcul meridiano, cuan la reina va voldre, per a lo acostumat novelá se van assentá tots jun a la bella fon, y per orde de la reina aixina va escomensá Neifile:

miércoles, 29 de abril de 2026

Rude - Rutela

Rude, adj., lat. rudis, rude, grossier.
Es rudes en fahs e en paraulas.
Qui a la cara grossa e plena, es de ruda natura.
(chap. Qui té la cara grossa y plena, es de ruda naturalesa. Per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit.)
Liv. de Sydrac, fol. 126 et 127.
Est rude en faits et en paroles.
Qui a la face grosse et pleine, est de nature rude.
Non es degus homs, per can que sia durs e rudes. Leys d'amors, fol. 148.
Il n'est aucun homme, pour combien qu'il soit dur et rude.
CAT. ESP. Rudo. PORT. IT. Rude. (chap. Rudo, rudos, ruda, rudes.)

Mario Sasot Escuer; Rude, adj., lat. rudis, rude, grossier.

2. Rudeza, s. f., rudesse, rusticité, grossièreté.
Qui a las aurelhas grans, es signifiansa de rudeza. Liv. de Sydrac, fol. 127.
(chap. Qui té les orelles grans, es signo - o marca - de rudesa.)
Qui a les oreilles grandes, c'est marque de rudesse.
CAT. Rudesa. ESP. PORT. Rudeza. IT. Rozzezza. (chap. Rudesa, rudeses; rustissidat, rustissidats; grossería, grosseríes.)

3. Ruditat, s. f., lat. ruditatem, rudesse, rusticité, grossièreté.
Aurelhas per exces longas... denoto d' entedement ruditat.
Eluc. de las propr., fol. 40.
Oreilles par excès longues... dénotent grossièreté d'entendement.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

4. Rudament, adv., grossièrement.
Uelhs negres, le jorn vezo agudament..., mas la nuech vezo rudament.
(chap. Los ulls negres veuen agúdamen - en agudesa - pel día..., pero per la nit veuen rúdamen - en rudesa.)
Eluc. de las propr., fol. 38.
Yeux noirs, le jour voient finement..., mais la nuit voient grossièrement.
(ESP. Rudamente. Chap. Rudamen o rúdamen.)

Ruf, adj., raboteux, rude, âpre.
Ac grans e rufas las mas. Roman de Jaufre, fol. 27.
Il eut grandes et raboteuses les mains.

Rufian, Rofian, s. m., rufien, paillard, maquereau.
Ancmais tan bon rofian
Non vim.
T. de Taurel et de Falconet: Falconet.
Oncques plus si bon rufien nous ne vîmes.
Que nengun rufian non ause habitar en aquest pays.
(chap. Que cap rufián no oso habitá an este país. La Provensa tamé ere y es un país. La llengua dels inexistens “paísos catalans” es la provensal, lenga d'òc.)
Statuts de Provence. Bomy, p. 205.
Que nul maquereau n'ose habiter dans ce pays.
Que sia acusat de fach criminel (criminal) ni rufian.
(chap. Que sigue acusat de fet criminal ni rufián.)
Statuts de la Confr. du Saint-Esprit.
Qu'il soit accusé de fait criminel et rufien.
CAT. Rufiá. ESP. Rufián. PORT. Rufião. IT. Ruffiano. (chap. Rufián, rufians.)

Gabriel Rufián; constitución española, 1978; Rufian, Rofian, s. m., rufien, paillard, maquereau.

Rugir, v., lat. rugire, rugir.
Leos rugish. Leys d'amors, fol. 46.
(chap. Lo león rugix o rugish. Los leons rugixen o rugishen.)
Le lion rugit.
Subst. Pueys son dos (dous) chant torn' en rugir.
T. de Guillaume et de G. Riquier: Guiraut.
Puis son doux chant tourne en rugir.
Part. prés. Coma leons rugens.
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.
Comme lion rugissant.
ESP. PORT. Rugir. IT. Ruggire. (chap. Rugí.)

2. Rugit, s. m., lat. rugitus, rugissement.
Fa XII rugitz, o critz. Eluc. de las propr., fol. 255.
(chap. Fa dotse rugits, o crits.)
Fait douze rugissements, ou cris.
CAT. Rugit. ESP. PORT. Rugido. IT. Rugito. (chap. Rugit, rugits.)
- Flatuosité, borborygme.
Fa ronha et pustulas els efans, rugit et ventozitatz excita.
(chap. Fa roña y pústules als infans (chiquets), rugit (petera) y ventosidats (pedorrines) exite o excite.)
Eluc. de las propr., fol. 274.
Fait rogne et pustules aux enfants, flatuosité et ventosités excite.

3. Rug, Ruch, s. m., rugissement.
Rug far et clamors. Eluc. de las propr., fol. 81.
Faire rugissement et clameurs.
IT. Ruggio, rugghio.
- Flatuosité, borborygme.
Ayga, la qual preza otra mezura, fa ruch el ventre.
Exces de vianda... engendra rug. Eluc. de las propr., fol. 54 et 73.
Eau, laquelle prise outre mesure, fait borborygme au ventre.
Excès de nourriture... engendre flatuosité.

4. Rugiment, s. m., flatuosité, borborygme.
Inflacio de ventre e rugiment.
(chap. Unfló de ventre y rugimén.)
Eluc. de las propr., fol. 210.
Enflure de ventre et flatuosité.
(chap. Rugimén, rugimens - flatulensia, flatulensies; petera, peteres; pedorrina, pedorrines. Les tripes rugixen per gana.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús; Rugimén, rugimens - flatulensia, flatulensies; petera, peteres; pedorrina, pedorrines


Rugle, s. m., globe.
Dos rugles si encontro en l' ayre, cum dos calhaus eflamatz, fasem granda collizio. Eluc. de las propr., fol. 138.
Deux globes se rencontrent en l'air, comme deux cailloux enflammés, faisant grande collision.
(chap. Rogle, rogles : sírcul, sirculs; lo globo es esféric; los globos són esferics.)

Rumor, rimor, s. m, lat. rumor, rumeur.
Fon gran rumors
Entr' el poble e gran clamors.
Trad. d'un Évangile apocr.
Il fut (y eut) grande rumeur parmi le peuple et grande clameur.
Non aiatz paor
De crit ni de rimor.
Arnaud de Marsan: Qui comte.
N'ayez peur de cri ni de rumeur.
ANC. FR. De quatre lieues oïsiez la rumor.
Roman de Roncevaux, Monin, p. 11.
CAT. ESP. PORT. Rumor. IT. Romore, rimore. (chap. Rumor, rumors; rumó, rumós.)

2. Rumoros, adj., agité, tumultueux, grondeur, mugissant.
Mar... es tempestuoza, rumoroza.
(chap. La mar es tempestuosa, rumorosa. En castellá se escriu y diu igual.)
Eluc. de las propr., fol. 153.
La mer... est tempétueuse, mugissante.
IT. Romoroso. (chap. Rumorós, rumorosos, rumorosa, rumoroses; tumultuós, tumultuosos, tumultuosa, tumultuoses.)

Rundir, v., grogner. 
Parlon aissi cum porcs rutz.
(chap. Parlen així o aixina com lo gorrino (porc) gruñ o gruñix.)
Torcafols: Cominal.
Ils parlent ainsi comme cochon grogne.
(chap. Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñs o gruñixes, gruñ, gruñim, gruñiu, gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides; yo gruñiré; yo gruñiría; si yo gruñiguera o gruñira.)

Rural, adj., lat. ruralis, rural, rustique, grossier. 
Cobes e rurals. Leys d'amors, fol. 39.
Convoiteux et grossier.
CAT. ESP. PORT. Rural. IT. Rurale. (chap. Rural, rurals; menos mal que tenim la (caixa) Rural.)

Atraco a la Caixa Rural de Bellmún, Belmonte de San José

Rusca, Ruscha, s. f., écorce.
Per la rusca non pueia
La dous' umor de la saba.
Rambaud d'Orange: Er quan.
Par l'écorce ne monte pas la douce humeur de la séve.
Rusca... de pomier.
(chap. Crosta... de pomera.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Écorce... de pommier.
- Tan.
Als cuers que adobaray farai dar III ruscas novas..., lo quals cuers tenrai... en cascuna rusca per XV dias al mens. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.
Aux cuirs que je préparerai je ferai donner trois tans neufs..., lequel cuir je tiendrai... dans chaque tan pendant quinze jours au moins.
- Fig. Ventre, bedaine, panse.
Joglars, imple la ruscha.
Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.
Jongleur, emplis la panse.
Loc. Apela G. vil fola ruscha. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.
Appelle Gérard vieille folle bedaine.
CAT. Rusca. (chap. Crosta, crostes. Mon pare de jove anabe a buscá crosta de pi cuan tallaben algún piná pel port, demanán permís al amo, y después se reveníe. Tamé va mol be com a ensenall, pera ensendre lo foc. ESP. Corteza de los árboles.)

Ensenall es per a ensendre lo foc, fulla de pi, crosta, piñes, rametes, tea, flocs de fusta, papé, clasca de amela, anous, clofos, etc.

2. Ruschal, s. m., écale.
En la notz tres causas ha:
L' escorsa, la testa, 'l nogalhs;
L' escorsa, so es lo ruschals,
Qu' es mot d' amara natura.
Brev. d'amor, fol. 80.
En la noix il y (a) trois choses: l'écorce, la coque, le cerneau; l'écorce, c'est l'écale, qui est moult d'amère nature.
(chap. Clasca, clasques, de anou, anous, amela, ameles; del marisc.)

CAT. Nou. ESP. Nuez. PORT. Noz. IT. Noce. (chap. Anou, anous.)

3. Ruscalh, adj., débile.
Apele los paubres rancs,
Frevols e secs, ruscalhs e mancs.
Brev. d'amor, fol. 138.
Qu'il appelle les pauvres contrefaits, faibles et aveugles, débiles et manchots.

Rustic, Rostic, adj., lat. rusticus, rustique, villageois, grossier.
Engannar... lo poble rostic. Traité de l'Antecrist.
(chap. Engañá... al poble rústic. Tratat del Antecristo o Anticristo.)
Tromper... le peuple rustique.
Subst. Gran companhia de rustics e de vilas.
(chap. Gran compañía de rustics y de vilans - villanos. Ascuma, IEC, AVL.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 30.
Grande compagnie de villageois et de vilains.
CAT. Rustic (N. E. sin tilde). ESP. (rústico) PORT. IT. Rustico. 
(chap. Rústic, rustics, rústica, rústiques. Al Decamerón en chapurriau ne ix un que li enseñe a Alibech a embutí al dimoni al infern.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

2. Ruste, adj., grossier, rude, violent.
Adoncxs viratz d' espaza man ruste colp donat.
Lo bran dichen a terra per mot rusta fertat.
Roman de Fierabras, v. 4318 et 4805.
Alors vous verriez d'épée maint rude coup donné.
Le glaive descend à terre par moult rude férocité.
ANC. FR. 
Par mult ruiste vertu a son caup avalé. 
Roman de Fierabras en vers français.
CAT. Rustec.

3. Rustat, s. f., grossièreté, rusticité, rudesse.
Adoncxs venc l' us vas l' autre de gran, fera rustat.
Roman de Fierabras, v. 1594.
Alors vint l'un vers l'autre avec grande, farouche rudesse.
4. Rusticitat, s. f., lat. rusticitatem, rusticité.
Rusticitat, utilitat. Leys d'amors, fol. 68.
Rusticité, utilité.
CAT. Rusticitat. ESP. Rusticidad. PORT. Rusticidade. IT. Rusticità, rusticitate, rusticitade. (chap. Rustissidat, rustissidats.)

Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

5. Rustegamens, adv., grossièrement, rudement.
Lur parlet mot rustegamens. Hist. de la Bible en prov., fol. 17.
Leur parla moult rudement.
CAT. Rusticament. ESP. (rústicamente) PORT. IT. Rusticamente.
(chap. rústicamen o rusticamen.)

Rutela, s. f., lat. rutela, tarentule.
Percussio… de vipera o de rutela. Trad. d'Albucasis, fol. 46.
(chap. Picotada... de escursó o de tarántula.)
Piqûre... de vipère ou de tarentule.
(chap. Tarántula, tarántules. ESP. Tarántula, tarántulas. En chapurriau se li diu escursó a la víbora; se li diu arraclau, arreclau al “escorpión”.)

Picotada... de escursó o de tarántula

jueves, 15 de agosto de 2024

Par - Contrapar

 

Par, adj., lat. par, pair, pareil, semblable, égal.

Ieu no sui pars

Als autres trobadors.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Tomás Bosque, La Codoñera, Teruel, Aragó; Ieu no sui pars als autres trobadors

Je ne suis pas semblable aux autres troubadours.

Substantiv. Ieu fora pars d' un dels sans. 

Cadenet: Bel volgra. 

Je serais l'égal d'un des saints.

No us sap par ni companho, 

Car tug li valen baro 

Valon per vostra valensa.

P. Vidal: Pus tornat. 

Je ne vous sais pair ni compagnon, car tous les vaillants barons valent par votre valeur. 

El mon non sai sa par.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Au monde je ne sais sa pareille. 

Loc. Nostre reys qu' es d' onor ses par.

(chap. Lo nostre rey que es de honor sense par.) 

Bernard d'Auriac: Nostre reys. 

Notre roi qui est en honneur sans pareil. 

De cella qu' entre las gensors, 

Esta de beutat ses par. 

Raimond de Miraval: Anc non atendiei. 

De celle qui, parmi les plus gentilles, est de beauté sans pareille. 

ANC. FR. Sovent li fesoit ses oeilles

Non per, s' eles erent pareilles; 

Et sovent les rapareilloit, 

Se non pareilles les trovoit.

Roman du Renart, t. 1, p. 275.

Par le nombre par ou impar des syllabes.

Rabelais, liv. IV, ch. 37.

- Compagnon, époux.

Puey que la tortre a perdut son par, jamays no se ajusta ab autra.

V. et Vert., fol. 93.

Depuis que la tourterelle a perdu son compagnon, jamais elle ne s' accouple avec autre. 

Costa si fe sezer regina Floripar, 

De l'autra part rey Gui, que l' a presa per par. 

Roman de Fierabras, v. 5003.

A côté de soi il fit asseoir la reine Floripar, de l'autre part le roi Gui, qui l'a prise pour épouse.

- Pair, en parlant des seigneurs d'une noblesse égale, sorte de dignité.

La fo Boecis, e foren i soi par. Poëme sur Boèce. 

Là fut Boèce, et y furent ses pairs.

Ce nom se donnait plus particulièrement aux membres de la cour que les romans disent avoir été instituée par Charlemagne.

Alexandres vos laisset son donar, 

Et ardimen Rotlan e 'lh dotze par. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Alexandre vous laissa sa largesse, et la hardiesse Roland et les douze pairs. 

Elhs XII pars de Fransa. Philomena. 

Les douze pairs de France. 

ANC. FR. Entres ces pars de France. 

Les nobles pars de France. 

Roman français de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 9 et 15. 

Adv. comp. Adonc saubr' ieu lo vostre afar, 

E vos lo mieu, tot par e par. 

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Alors je saurais la votre affaire, et vous la mienne, tout égal à égal.

CAT. ESP. PORT. Par. IT. Pare, pari. (chap. Par, pars; parella, parelles.)

2. Paria, s. f., comparaison, ressemblance, parité, égalité. 

Si cum l' estela jornaus 

Que non a paria, 

Es vostre ric pretz ses par. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum Percevaus (Persevaus, Perceval, Perseval). 

Ainsi comme l'étoile du jour qui n' a pas de comparaison, voire riche mérite est sans pareil. 

Aquest parelh fai paria.

Bernard de Venzenac: Lanquan. 

Ce couple fait égalité.

- Alliance, accouplement, compagnie, société, familiarité, accointance. Manda sos amics, cels qu' ab lui an paria.

Guillaume de Tudela. 

Mande ses amis, ceux qui avec lui ont alliance. 

Mais vueil estar al vostre mandamen, 

Que d'autr' aver s' amor e sa paria.

Cadenet: Per jois. 

J'aime davantage être au votre commandement, que d'avoir d'une autre son amour et son accointance.

Aras no us plai mos chans ni ma paria. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Maintenant ne vous plaît mon chant ni ma compagnie.

Mais valria cen tans aver paria 

D' ome paubre, e mais proficharia.

R. Gaucelm: Un sirventes. 

Davantage vaudrait cent fois avoir la compagnie d'homme pauvre, et elle profiterait davantage.

A tota gens play sa paria.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

A toutes gens plaît sa société. 

Loc. Ans li falsa paria.

T. d'une dame et de son ami: Amicx. 

Mais lui fausse compagnie.

3. Parier, adj., égal, pareil, semblable, comparable, accointé.

Per que negus no l' es de pretz pariers.

T. de Rambaud, d'Adhemar et de Perdigon: Senher.

C'est pourquoi nul ne lui est en mérite comparable.

Toz' ab qui etz parieira?

En l' enfant?

G. Riquier: L' autr' ier. 

Fillette, avec qui êtes-vous accointée? Avec l'enfant?

- Accointant, familier.

Ieu lo jutge per dreg a traydor, 

Si s fai pariers, e s det per servidor. 

T. de Gui d'Uisel et de Marie de Ventadour: Gui d'Uiselh. 

Je le juge justement pour traître, s'il se fait accointant, et se donna pour serviteur.

- Copropriétaire, copartageant, sociétaire.

Era molher d' un cavayer ric e poderos de Cabaret, pariers del castel.

V. de Raimond de Miraval. 

Était femme d'un chevalier riche et puissant de Cabaret, copropriétaire du château. 

Substantif. De ben amar non ai parier.

Deudes de Prades: En un sonet.

Pour bien aimer je n' ai pas pareil.

Enueia m, par sant Marcelh,... 

Trop pariers en un castelh.

Le moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

M'ennuie, par saint Marcel,... trop de copropriétaires dans un château.

(chap. Parell, parells; parello, parellos; igual, igualat, comparable; aparellat, aparellats, aparellada, aparellades.)

4. Pariaire, s. m., sociétaire, associé, confrère, compagnon.

Non vuelh esser parsoniers,

Pars, pariaire ni pariers.

G. Adhemar: Comensamen.

Je ne veux être copropriétaire, pair, sociétaire ni pareil.

(chap. Sossio, sossios, sossia, sossies; assossiat, assossiats, assossiada, assossiades; copropietari, copropietaris, copropietaria, copropietaries.)

5. Pariadge, s. m., pariage, sorte de contrat. 

Dedens los termes del pariadge. Cout. de Condom. 

Dedans les termes du pariage.

6. Paritat, s. f., lat. paritatem, parité, égalité.

Si tant es que haian paritat, so es engaltat. Leys d'amors, fol. 26. 

Si tant est qu'ils aient parité, c'est-à-dire égalité. 

CAT. Paritat. ESP. Paridad. PORT. Paridade. IT. Parità, paritate, paritade.

(chap. Paridat, paridats; igualdat, igualdats.)

7. Paralel, s. m., lat. parallelos, parallèle.

Le ters cercle apelam paralel septentrional. Eluc. de las propr., fol. 108.

(chap. Lo tersé sírcul anomenem paralelo septentrional.)

Le troisième cercle nous appelons parallèle septentrional.

Adjectiv. Cercles paralels, que vol aitan dire, com cercles qui han entre si egal distancia. Eluc. de las propr., fol. 108. 

Cercles parallèles, (ce) qui veut autant dire, comme cercles qui ont entre soi égale distance. 

CAT. ESP. Paralelo. PORT. Parallelo. IT. Parallelo, paralello. 

(chap. Paralelo, paralelos, paralela, paraleles.)

8. Pario, adj., pareil, égal, correspondant.

Per que amduy sian pario d' accen.

Novas rimadas parionas son can, aqui on termena la razo o la materia, finisho amdui li verset que son pario per accordansa.

Leys d'amors, fol. 121 et 18.

Pour que les deux soient pareils d'accent.

Les nouvelles versifiées correspondantes sont quand, là où le sujet ou la matière finit, finissent les deux versets qui sont correspondants par accordance.

- Substantiv. Correspondance.

L' empeutatz bordos ha pario amb autre. Leys d'amors, fol. 17.

(chap. Lo vers empeltat es paregut al atre.)

Le vers enté a correspondance avec l'autre.

CAT. Pario. (chap. Paregut, pareguts, pareguda, paregudes.)

9. Pariar, v., copartager, coposséder, être copossesseur.

Que cadaus y tenga sa dreichura, e qu' en pario bonamen aissi coma lo parier deu o far. Tit. de 1242. DOAT, t. IV, fol. 68.

Que chacun y tienne sa droiture, et qu'ils en soient copossesseurs de bonne foi ainsi comme le copropriétaire doit le faire.

10. Apariar, v., apparier, unir, lier, accointer, accoupler.

Us ab son par no s pot apariar 

Ses decebre.

G. Riquier: Fortz guerra.

Un avec son pair ne se peut unir sans décevoir. 

La tortre... jamais no s' apariaria ab autra.

Naturas d'alcus auzels. 

La tourterelle... ne s'accouplerait jamais avec autre. 

Fig. Malvestat ab pretz no s' aparia.

Bertrand du Puget: De sirventes. 

Méchanceté avec mérite ne s' apparie pas. 

Part. prés. Es ne pieitz apparians,

C' ades li par que 'l vengua dans. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Il en est pire accointant, vu qu'il lui paraît toujours que lui vienne dommage.

Part. pas. N' es hom pus cortes 

E gen apairiatz.

Amanieu des Escas: El temps de. 

On en est plus courtois et gentiment accointé. 

CAT. Apariar. ESP. Aparear. (chap. Aparellá, aparellás: yo me aparello, aparelles, aparelle, aparellem o aparellam, aparelléu o aparelláu, aparellen; aparellat, aparellats, aparellada, aparellades.)

11. Despariar, v., lat. disparare, dépareiller, déranger, diviser.

Adonc l' obra desparia. Leys d'amors, fol. 18. 

Alors il divise l'oeuvre. 

IT. Dispaiare. (chap. Despará, contrari de pará, com per ejemple, la taula, una ratera.)

12. Disparitat, s. f., lat. disparilitatem, disparité.

Podon haver paritat o disparitat de sillabas. Leys d'amors, fol. 17. Peuvent avoir parité ou disparité de syllabes.

(chap. Poden tindre paridat o disparidat de sílabes.)

CAT. Disparitat. ESP. Disparidad. PORT. Disparidade. IT. Disparità, disparitate, disparitade. (chap. disparidat, desparidat; disparidats, desparidats.)

13. Parelh, s. m., paire, couple. 

Anc no vitz plus bel parelh 

Del donzel et de la donzela.

R. Vidal: Lai on cobra. 

Vous ne vîtes oncques plus beau couple que le damoisel et la damoiselle.

Noe intret en l' archa, e pres de cascuna bestia e dels auzels un parelh, que mestier avia de metre en l' archa. Liv. de Sydrac, fol. 49.

Noé entra dans l'arche, et prit de chaque bête et des oiseaux une paire, qu'il avait besoin de mettre dans l'arche.

De II parelhs de barras la porta es establia. 

Roman de Fierabras, v. 3967.

Par deux paires de barres la porte est assurée. 

CAT. Parelh. (chap. Parell, parells.)

- Pareil, mesure équivalente au setier.

.VIII. .M. parelhs de grans e pro vianda. Philomena. 

Huit mille pareils de grains et assez de victuaille.

Ce mot fut aussi employé adjectivement, et signifia pareil, semblable, comparable.

Tan pros domna, e quar no i truep parelh, 

M' enten en lieis.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Si noble dame, et parce que je n'y trouve semblable, je m' affectionne à elle.

14. Parelha, s. f., compagne, femelle. 

El temps qu'el rossinhol s' esjau 

E fa sos lays sotz lo vert fuelh 

Per sa parelha, can l' acuelh.

Deudes de Prades: El temps. 

Au temps que le rossignol se réjouit et fait ses lais sous la verte feuille pour sa compagne, quand elle l' accueille. 

CAT. Parella. ESP. Pareja. PORT. Parelha. (chap. Parella, parelles.)

15. Parelhar, Pareyllar, Pareiar, Parejar, v., apparier, assortir, accointer, unir.

Parelhar parelhadura 

Devem, ieu e vos, vilana, 

Al abric, lonc la pastura.

Marcabrus: L' autr' ier. 

Apparier accouplement nous devons, moi et vous, villageoise, à l' abri, le long du pâturage. 

Dombre Dieus crei que m' o parelh.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Je crois que le seigneur Dieu me l' assortit. 

Ben sai pareyllar e far motz 

Plas e clars.

P. Raimond de Toulouse: Era pus.

Je sais bien assortir et faire mots simples et clairs.

- Se comparer, s'égaler.

Una dona sai que no troba par

Que de beutat puesc' ab lei pareiar.

Aimeri de Peguilain: Totz hom qui. 

Une dame je sais qui ne trouve pareille qui de beauté puisse s'égaler avec elle. 

ESP. Parear. IT. Pareggiare. (chap. Parellá, fé algo parello, igualá. Aparellá: fé parella, parelles; prepará, adobá, cuiná una minjada.)

16. Parelhadura, s. f., accointance, accouplement.

Parelhar parelhadura

Devem, ieu e vos, vilana,

Al abric, lonc la pastura.

Marcabrus: L' autr' ier.

Apparier accouplement nous devons, moi et vous, villageoise, à l' abri, le long du pâturage. 

ANC. ESP. Fue a mi appareiada por esta razon. 

Poema de Alexandro, cop. 344.

17. Aparelhar, Aparellar, Apareillar, Apareylar, Apparelhar, Apparellar, Appareillar, Appareyllar, v., appareiller, apprêter, préparer.

Ni ren que puesca apareyllar,

Car segner, a nostre dinar.

V. de S. Honorat.

Ni rien que je puisse apprêter, cher seigneur, pour notre dîner.

Fan apparelhar caras viandas et en tantas de manieyras.

V. et Vert., fol. 21.

Ils font préparer aliments rares et en tant de manières.

Fig. Ay apareyllat gauch a tu et a ton frayre. V. de S. Honorat. 

J'ai apprêté joie pour toi et pour ton frère. 

Can sos sens miels l' aparelha 

Romans, o lenga latina.

Pierre de Corbiac: Domna dels.

Quand sa raison lui apprête mieux roman, ou langue latine.

- Arranger, disposer, combiner, faire des préparatifs pour.

K. Magnes fe aqui aparelhar sas tendas. Philomena. 

Charlemagne fit disposer là ses tentes.

Honorat appareylla mantenent son camin. V. de S. Honorat. 

Honorat aussitôt fait des préparatifs pour sa route. 

Fig. En mas chansos no puesc aparellar 

Dos motz, qu' al ters no m lays marritz chazer.

Folquet de Romans: Meravil.

Dans mes chansons je ne puis disposer deux mots, qu'au troisième je ne me laisse choir marri. 

Gen m' apareill 

De far leu chanson grazida. 

G. Raimond de Gironella: Gen m' apareill. 

Je m' apprête gentiment à faire promptement chanson agréable.

Que s' apareillon de ferir. Roman de Jaufre, fol. 62.

Qu'ils se disposent à frapper.

Chascun jorn s' armavan e s' apareillavan de venir a la batailla.

V. de Bertrand de Born. 

Chaque jour ils s' armaient et s' apprêtaient pour venir à la bataille.

- Comparer.

Meravilhas 

Vas cuy res no si aparelha.

Los XV signes de la fi del mon.

Merveilles vers qui rien ne se compare. 

Non truep qui ab mi s' aparelh.

B. Martin: Farai un. 

Je ne trouve qui avec moi se compare.

Car negun' autra ab lieis no s' apareilla 

De pretz entier.

P. Vidal: S' ieu fos en. 

Car nulle autre avec elle ne se compare en mérite accompli.

- Appareiller, terme de marine.

Pueys an apareillat barcas. V. de S. Honorat.

Puis ont appareillé barques.

- S'apparier, s'accointer.

Per Crist, fort mal s' aconseilla 

Drutz qu' ab vieilla s' apareilla.

Augier: Era quan.

Par Christ, s' avise fort mal galant qui avec vieille s' accointe.

Part. pas. En aissi apareillat a lei de fol. V. de S. Honorat. 

Par ainsi arrangé à manière de fou.

Aparelhat e volontos 

… de far e de dir.

Brev. d'amor, fol. 18. 

Disposé et désireux... de faire et de dire.

CAT. Aparellar. ESP. Aparejar. PORT. Apparelhar. IT. Apparecchiare.

(chap. Aparellá.)

18. Aparelh, s. m., appareil, préparatif, apprêt.

Ac fah tot son aparelh,

Portan de tortres 1 parelh.

Brev. d'amor, fol. 85. 

Eut fait tout son apprêt, portant une paire de tourterelles.

ANC. CAT. Aparell. ESP. Aparejo. PORT. Apparelho. IT. Apparecchio.

(chap. Aparell, aparells.)

Lo agüelo y lo Mar.

19. Aparelhamen, Aparellamen, s. m., appareil, apprêt, ajustement. 

Qu' en paradis sanht aparellamen 

De corona de vida dignamen 

L' aparelletz.

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Qu'en paradis saint appareil de couronne de vie dignement vous lui prépariez.

Avia fag son aparelhamen de nossas. V. de Raimond de Miraval. 

Avait fait son apprêt de noces. 

Deu aver son lieg ab son aparelhamen. Regla de S. Benezeg, fol. 38. Doit avoir son lit avec son ajustement. 

ANC. FR. Quant il virent l' apareillement que li roial faisoient... Et entra en Aquitaine à grant apareillement de bataille. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 171 et 222.

ANC. ESP. Aparejamiento. IT. Apparecchiamento. 

(chap. Aparellamén, aparellamens.)

10. Desparelhar, v., séparer, désunir, déparier.

A pauc no'ls desparelha.

Rambaud de Vaqueiras: El so que. 

Peu s'en faut qu'il ne les désunisse.

ESP. Desparejar. PORT. Desparelhar. IT. Sparecchiare.

(chap. Desparellá, desaparellá.)

21. Compar, adj., lat. compar, pareil, égal, semblable.

Compar,... vol dire aytan quo paritatz, so es engals nombre de sillabas.

Leys d'amors, Fol. 145.

Semblable,... veut dire autant comme parité, c'est-à-dire égal nombre de syllabes.

22. Comparatio, Comparaso, s. f., lat. comparatio, comparaison. 

Non deu hom far comparaso. Brev. d'amor, fol. 145. 

On ne doit pas faire de comparaison.

Adv. comp. Tota la vida d' un home, si vivia M ans, es a penas sol 1 momen a comparatio de l' autra vida, que durara ses fi.

(chap. Tota la vida d' un home, si vivíe mil añs, es apenes sol un momén en comparassió de l' atra vida, que durará sense fin.) 

Coma vil ordura en comparatio de 1 bella arma.

De gran gloria e de gran honor ses comparatio.

V. et Vert., fol. 27, 31 et 32. 

Toute la vie d'un homme, s'il vivait mille ans, est à peine un seul moment en comparaison de l'autre vie, qui durera sans fin.

Comme vile ordure en comparaison d'une belle âme.

De grande gloire et de grand honneur sans comparaison.

CAT. Comparació. ESP. Comparación. PORT. Comparação. 

IT. Comparazione. (chap. Comparassió, comparassions.)

23. Comparansa, s. f., comparaison, parallèle.

No s ne pot comparansa

Far. 

T. de Guillaume et de G. Riquier: Giraut.

Ne s'en peut faire comparaison.

CAT. Comparansa. ANC. ESP. Comparanza.

24. Comparamen, s. m., comparaison, parallèle. 

Adv. comp. La misericordia de Dieu

Es majers, ses comparamenz,

Que neguns mortals fayllimenz. 

V. de S. Honorat. 

La miséricorde de Dieu est plus grande, sans comparaison, que nul mortel manquement.

(chap. Comparamén, comparamens : comparassió.)

25. Comparatiu, adj., lat. comparativus, comparatif.

(Son) Comparativas mays... mens, etc. Leys d'amors, fol. 100.

(Sont) comparatives plus... moins, etc.

(chap. Són comparatives mes... menos, etc.)

Substant. Comparatius, es regularmens aquela meteyssa votz de positiu ab aquest adverbi mays o plus. Leys d'amors, fol. 49.

Comparatif, c'est régulièrement cette même voix du positif avec cet adverbe davantage ou plus.

CAT. Comparatiu. ESP. PORT. IT. Comparativo. (chap. Comparatiu, comparatius, comparativa, comparatives. Lo mes membrillo de La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya, díe que treballabe a la comparativa, referinse a la cooperativa. Es un capsot com José Miguel Gracia Zapater, y amiguet del catalá Artur Quintana Font.)

26. Comparar, v., lat. comparare, comparer, égaler.

Lo fa comparar a vils bestias, so es a porcs. V. et Vert., fol. 84. 

Le fait comparer à viles bêtes, c'est-à-dire à porcs

Lo fa comparar a vils bestias, so es a porcs. V. et Vert., fol. 84.

Se... compara a la vera sancta Maire. Doctrine des Vaudois. 

Se... compare à la véritable sainte Mère.

Adv. comp. Sapchatz qu' almorna val may,

Ses comparar, quant hom la fay 

Donan de sos bes temporals. 

Brev. d'amor, fol. 72. 

Sachez qu' aumône vaut mieux, sans comparer, quand on la fait en donnant de ses biens temporels. 

Part. pas. Es comparatz

Al dich terrenal paradis.

Brev. d'amor, fol. 192. 

Est comparé audit paradis terrestre. 

Son be comparatz a volps per barratz e per tricharia. V. et Vert., fol. 23.

Sont bien comparés à renard pour fraude et pour tromperie.

ANC. FR. Richart et roy Henri son père, 

Qui la folie au fils compère.

G. Guiart, t. 1, p. 62.

CAT. ESP. PORT. Comparar. IT. Comparare. (chap. Compará: comparo, compares, compare, comparem o comparam, comparéu o comparáu, comparen; comparat, comparats, comparada, comparades.)

27. Acomparar, v., comparer.

Mas sos maltraitz no s fay acomparar 

Ab sel del croy.

T. de G. Riquier et de Henri: Senher Enric. 

Mais son tourment ne se fait pas comparer avec celui du méchant.

CAT. Acomparar. (chap. acompará, acomparás: acomparo, acompares, acompare, acomparem o acomparam, acomparéu o acomparáu, acomparen; acomparat, acomparats, acomparada, acomparades

28. Contrapar, adj., pareil, égal, semblable.

Mas un rey no 'l sai contrapar

De largueza.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Mais un roi je ne lui sais semblable en largesse.