Mostrando las entradas para la consulta minjá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta minjá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA

Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.

Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:

Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.

Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:

- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:

«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá:
- No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell.
Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:

«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:

- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix
t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen.

OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.

miércoles, 15 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.
 
Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno


 
Habén acabat la historia de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:
Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.

Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atre eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.

Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amans habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amagat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore vindre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¡Traidó, eres home mort!
Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de vindre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee vindre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
A lo que lo home va contestá:
- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.
Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:
- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va vindre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
La Siñora va contestá:
- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.
- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.
La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
Lo caballé va contestá:
- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.
La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:
- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.
 

 

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigo de los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó


Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una historia en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encans en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardons sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memoria y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre datres coses que a Florencia va ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la majoría de los gentilhomens, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra menuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua menuda hassienda, sen va aná a viure.
Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiensia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera o hereua va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possessió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretindres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamen, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá dolentet o malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé.
Sabíe que Federigo la habíe volgut mol, y encara la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo di, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no lay manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel vindre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di:
- Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera o compaña meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sén pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada.
Y sense pensássu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniensia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que empijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná pera que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tindre que separás del seu bon falcó, y casi li va di que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va voldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a vindre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no, tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelensia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tindre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grassies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tindre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare.
Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germans a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germans:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germans, enfotensen de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? -
A lo que ella va contestá:
- Germans meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germans, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.


martes, 14 de mayo de 2024

Mania - Manjuiar

Mania, s. f., lat. mania, manie, sorte de maladie.

Engendra mania.

De mania o de frenezia.

Eluc. de las propr., fol. 51 et 78.

Engendre manie. 

De manie ou de frénésie.

CAT. ESP. (manía) PORT. IT. Mania. (chap. Manía, maníes. Manietes tamé se fa aná per a descriure a una persona que té tics, ñirviosa.)


2. Maniayc, Maniac, adj., lat. maniaticus, maniaque.

Dezigna maniaca passio. Eluc. de las propr., fol. 32.

(chap. Designe passió maniática.)

Désigne passion maniaque.

Substant. Cum vezem els maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. Com veém als maníacos, frenetics.)

 Comme nous voyons aux maniaques, frénétiques.

ESP. (maníaco) PORT. IT. Maniaco. (chap. maníaco o maníac, maníacos o maníacs; maníaca, maníaques. Per ejemple lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao, y datres catalanistes aragonesos.) 

lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao

Manifestation, s. f., lat. manifestationem, manifestation.

La manifestation de l' execution de ley. Doctrine des Vaudois.

La manifestation de l' exécution de loi.

Manifestations d'esperit es donada.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Manifestation d'esprit est donnée.

CAT. Manifestació. ESP. Manifestación. PORT. Manifestação. 

IT. Manifestazione. (chap. Manifestassió, manifestassions.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

2. Manifest, adj., lat. manifestus, manifeste, évident.

Voyez Denina, t. II, p. 263.

Per tal que pus manifest fos aquest miracle a totz. Philomena. 

Pour tel que plus manifeste fut ce miracle à tous. 

Error manifesta. V. de S. Honorat. 

Erreur manifeste.

Aquest se apellon usurier manifest.

V. et Vert., fol. 13. 

Ceux-ci s'appellent usuriers manifestes.

CAT. Manifest. ESP. Manifiesto. PORT. IT. Manifesto. 

(chap. Manifest, manifests, manifesta, manifestes. Sie manifesta cosa a tots homèns - Se trobe als textos de Fondespala, que lo ignorán doctoret de Albelda vol fé passá com a catalans o de llengua catalana. Com viu del catalá no dirá may que lo dialecte catalá es un mes dels dialectes de la llengua ocsitana, occitana, occitan, ocsitá, llengua de oc, och, hoc, òc.)

Javier Giralt Latorre, catalanista, doctorcico, Universidad de Zaragoza, dialecto catalán

3. Manifestatiu, adj., manifestatif, propre à manifester, productif.

D' herbas rescostas manifestatiu. 

Forma es de materia manifestativa. 

Lutz es de color manifestativa.

Eluc. de las propr., fol. 123, 130 et 263. 

Productif d'herbes cachées. 

La forme est manifestative de la matière. 

La lumière est manifestative de la couleur.

(chap. Manifestatiu, manifestatius, manifestativa, manifestatives. La forma es manifestativa de la materia. La llum es manifestativa del coló.)


4. Manifestar, v., lat. manifestare, manifester, découvrir, montrer, publier.

Deu manifestar tota la causa que lo moc a far lo peccat.

(chap. Deu manifestá tota la causa (motiu) que lo va moure a fé lo pecat.)

V. et Vert., fol. 69.

Doit manifester tout le motif qui le porta à faire le péché.

Car tan ben a manifestat 

De Maria la sanctetat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car il a si bien découvert la sainteté de Marie.

Lo velh qu'avia emblat lur vay manifestar. V. de S. Honorat.

Le voile qu'elle avait dérobé leur va montrer.

Be manifestaras tos peccatz. Declaratio de motas demandas. 

Tu découvriras bien tes péchés. 

Part. pas. No pot esser per re celada, 

Ans fo per tot manifestada. 

V. de S. Énimie, fol. 26.

Ne put être celée par rien, mais fut partout publiée.

CAT. ESP. PORT. Manifestar. IT. Manifestare. (chap. Manifestá: manifesto, manifestes, manifeste, manifestem o manifestam, manifestéu o manifestáu, manifesten; manifestat, manifestats, manifestada, manifestades.)

5. Manifestament, Manifestamen, adv., manifestement, évidemment. Cant viro manifestament aquest miracle. Philomena.

Quand ils virent manifestement ce miracle. 

Si cum o podetz veire manifestamen. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Ainsi comme vous pouvez le voir manifestement.

CAT. Manifestament. ESP. Manifiestamente. PORT. IT. Manifestamente.

(chap. Manifestamen. Ara vindrá l' atontat de turno catalanista, com Carlos Rallo Badet, que me dirá que los adverbios acaben en ment. Només té que lligí aquí dal y desde lo escomensamén del lexique roman o del choix des poésies des troubadours per a trobá adverbios ocsitans en men. Aixó indique que la t final ya no se pronunsiabe a segons quines paraules y segons quins puestos. Pompeyo Fabra no u sabíe, perque ere un inútil manat.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

Manjar, v., lat. manducare, manger, dévorer, ronger.

Fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Le fit manger à sa femme en simulant qu'il en mangeât.

Los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Les uns fait rôtir, et les autres fait bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.

Fig. Senhors de terra qui fan quistas e toutas e malas accios, et escorgon e raubon e manjon lurs homes. V. et Vert., fol. 15.

Seigneurs de la terre qui font questes et toltes et méchantes actions, et écorchent et dérobent et dévorent leurs hommes.

Car autramen hom sa mort manjaria,

Qui 'l sagramen fermamen non creiria.

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

Car autrement l'homme mangerait sa mort, qui le sacrement fermement ne croirait. 

Subst. Que jamais autre manjars... no 'l tolria la sabor de la boca.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Que jamais autre manger... ne lui ôterait la saveur de la bouche.

ANC. FR. Puisque ele out mangied e beud.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.

Beles despensses, biaus celliers,

E buns boivres è buns meingiers.

Marie de France, t. II, p. 91.

CAT. Menjar. ESP. (comer) PORT. Manjar. IT. Mangiare. 

(chap. Minjá: minjo, minges, minge, mingem o minjam, mingéu o minjáu, mingen; minjat, minjats, minjada, minjades.)

2. Manjaire, Manjador, s. m., lat. manducator, mangeur.

Es rudes e grans manjaires. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Es bruto y gran minjadó; per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit, que a vegades escriu lo seu apellit Montclús perque se pense que aixina pareix mes catalá.)

Est rude et grand mangeur.

Li manjador eran V milia homes. Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6. 

(chap. Los minjadós eren sing mil homens.)

Les mangeurs étaient cinq mille hommes.

Ac i manjadors

Entorn V milhiers d' omes grans, 

Estiers femnas e paucs efans.

Brev. d'amor, fol. 157. 

Il y eut de mangeurs environ cinq mille hommes grands (faits), outre les femmes et les petits enfants. 

CAT. Menjador. IT. Mangiatore. (chap. Qui ve a minjá: minjadó, minjadós, minjadora, minjadores. Tamé lo puesto aon se minge, sobre tot les ovelles, cabres, vore lo pun 4 aquí baix.)

3. Manjamen, s. m., manducation, action de manger, consommation.

Fenheran del manjamen. Brev. d'amor, fol. 130.

Feindront de la manducation.

Una quartairada de terra qu' en podon retener per ort e per manjamen.

Cartulaire du Bugue, fol. 24.

Une quartonnée de terre qu'ils en peuvent retenir pour jardin et pour consommation.

CAT. Menjament. IT. Mangiamento. (chap. lo minjá, los minjás; la minjada, les minjades.)

4. Manjadoira, s. f., mangeoire, auge.

Aqui unt non es bous, es voida la manjadoira. Trad. de Bède, fol. 54.

(chap. Allí aon no ña cap bou o buey, está buida la minjadora.)

Là où n'est pas boeuf, la mangeoire est vide.

CAT. Menjadora. PORT. Manjadoura. IT. Mangiatoia.

5. Manjador, Mangador, adj., mangeable.

Melh creysho frugz manjador.

Guay cultiva Maracuyá huerta mayor Beceite

Re manjador no era aparelhat.

Eluc. de las propr., fol. 197 et 127.

Mieux croissent les fruits mangeables.

Rien de mangeable n'était apprêté. 

Si alcus revendeyre compra, dins la vila, causa mangadoyra.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 135. 

Si aucun revendeur achète, dans la ville, chose mangeable.

(chap. Minjable, minjables; minjadó, minjadós.)

6. Mandachura, s. f., droit de nourriture, de subsistance, mangerie. Esters las mandachuras que so del abat.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J. 304.

Excepté les mangeries qui sont de l'abbé.

7. Remanjar, v., remanger, manger de nouveau, ruminer.

Lor vianda devoro ses maschar, e la vomego apres manjar, et la remanjo. Eluc. de las propr., fol. 253.

(chap. Lo seu minjá devoren sense mastegá, y la vomiten después de minjá, y la rumien - remingen : re + mingen; v. reminjá, 

rumiá: rumio, rumies, rumie, rumiem o rumiam, rumiéu o rumiáu, rumien; rumiat, rumiats, rumiada, rumiades.)

Dévorent leur nourriture sans mâcher, et la vomissent après le manger, et la ruminent.

8. Manjuiar, v., manger, mâcher, ronger.

El te dira: Manjuia e beu.

(chap. Ell te dirá: minja y beu.)

Fig. Eveia manjuia lo cors d'ome atressi coma pestilentia.

Trad. de Bède, fol. 34.

(chap. La enveja rossegue (se minge) lo cos del home igual que la pestilensia - epidemia, peste, lepra, cáncer.)

Il te dira: Mange et bois.

Envie ronge le corps d'homme pareillement comme épidémie.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.

Tots los de la alegre compañía van di que lo que Talano habíe vist dormín no habíe sigut un somni, sino una visió, si es que exactamen, sense faltá res, habíe passat aixina.
Pero, callán tots, li va maná la reina a Laureta que continuare, y ella va di:
Com estos, mol sabudes siñores, que avui antes que yo han parlat, casi tots han parlat de alguna cosa abáns dita, aixina me mou a mí la severa venjansa (contada ahir per Pampínea) que va pendre lo escolá, a parlá de una mol dura peral que la va patí, encara que no fore tan cruel, y per naixó tos dic que:

Vivín a Florencia un que se díe Ciacco, home mes fart que consevol que haigue existit, y no podén les seues possibilidats aguantá los gastos que la seua fam li requeríen, com ere mol cortés y se sabíe bones dites ingenioses, se va dedicá a sé no propiamen bufón pero sí motejadó, y a tratá en los rics que chalaben minján coses bones; y en estos amorsáe y sopáe, encara que no fore sempre invitat, mol assobín. Ñabíe en aquells tems a Florencia un que se díe Biondello, menut, chaparret, mol cortés y mes llimpio que una patena, en una boineta al cap, en la seua meleneta rubia y sense cap pel descolocat, que teníe lo mateix ofissi que Ciacco; este, habén anat un matí de cuaresma allá aon se ven lo peix y comprat dos gordíssimes lamprees pera micer Vieri de los Cerchi, va sé vist per Ciacco, que, arrimánse a Biondello li va di: - ¿Qué fas en aixó?

A lo que Biondello va contestá: - Ahí de tarde ni van enviá tres encara mes hermoses que estes y un esturió a micer Corso Donati, y no tenínne prou pera pugué donáls de minjá a uns gentilhomens, me ha manat comprán dos mes: ¿no vindrás tú?

Va contestá Ciacco: - be saps que sí que vindré.

Y cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap a casa de micer Corso, y lo va trobá en uns veíns seus, que encara no habíen anat a minjá. Al preguntáli qué fée per allí, va contestá: - Siñó, ving a amorsá en vos y la vostra compañía.

A lo que micer Corso va di: - Eres benvingut, y com ya es hora, anémi.

Assentánse, pos, a la taula, primé van minjá sigróns y atún en salmuera, y después peixets del Arno fregits, y res mes. Ciacco, donánsen cuenta del engañ de Biondello y no poc enfadat, se va proposá félay pagá; y no van passá mols díes sense que se trobare en ell, que ya habíe fet riure a mols en aquella burla. Biondello, al vórel, lo va saludá, y enriénsen li va preguntá qué tal estaben les lamprees de micer Corso; a lo que va contestá Ciacco: - Abáns de que passon vuit díes u sabrás mol milló que yo.
Y sense doná tregua al assunto, separánse de Biondello, va ajustá lo preu en un truhán y, donánli una botellota de vidre, lo va portá a la llonja de los Cavicciuli y va apuntá cap a un caballé de nom Filippo Argenti, home gran, nervut y fort, irritable, furo y coléric com cap atre, y li va di:

- Te arrimes an ell en esta botellota a la ma y li dius aixó: «Siñó, me envíe Biondello a rogátos que vullgáu enrochíli esta botellota en lo vostre bon vi negre, que se vol divertí un rato en los seus compinches». Y ojito de que no te fico les mans damún, perque u sentiríes y espentolaríes l´assunto.

Va di lo truhán: - ¿Ting que díli algo mes?

Va di Ciacco: - No, vésten; y cuan li haigues dit assó, torna aquí en la botella, que yo te pagaré. Arrencán a caminá, pos, lo truhán, li va doná la embaixada a micer Filippo.
Micer Filippo, al sentíl, com teníe poc aguante, pensán que Biondello, al que coneixíe, sen volíe enfotre dell, en la cara tota colorada, va di:

- ¿Quín «enrochí» y quíns «compinches» són eixos, que Deu tos confundixque a tú y an ell? Se va alsá y va estendre lo bras pera agarrá al truhán, pero este, com estabe advertit, va sé rápit y va eixí fugín, y per un atre camí va torná aon estabe Ciacco, que tot u habíe vist, y li va di lo que micer Filippo habíe dit.
Ciacco, contén, li va pagá y no va descansá hasta trobá a Biondello, al que li va di:

- ¿Has anat últimamen per la llonja dels Cavicciuli?

Va contestá Biondello: - No, gens; ¿per qué me u preguntes?

Va di Ciacco: - Perque puc dít que micer Filippo te está buscán; no sé qué voldrá.
Va di entonses Biondello: - Be, men vach cap a allá y parlaré en ell.

Al anássen Biondello, Ciacco lo va aná seguín pera vore en qué parabe l´assunto.
Micer Filippo, com no habíe pogut agarrá al truhán, se habíe quedat mol enfadat y se rossegabe per dins, repetínse les paraules del carnús y creén que Biondello, a instansies de qui fore, sen enfotíe dell; y mentres estabe aixina, en aixó que apareix Biondello.
En cuan lo va vore, ixín al trobál, li va fotre al mich de la cara una puñada com una massolada.

- ¡Ay!, siñó - va di Biondello -, ¿qué es aixó?

Micer Filippo, agarránlo dels pels, arrencánli la boineta del cap de una clatellada, aviánli lo capuchó per enterra, y sense dixá de fótreli cops, díe:

- Traidó, be vorás lo que es aixó; ¿de qué «enrochím» y de quíns «compinches» envíes a que me parlon? ¿Te pareixco un sagalet al que se li poden gastá bromes?
Y dién aixó, en los puñs de ferro que teníe, li va desfé la cara y no li va dixá al cap cap pel al seu puesto, lay va estorrufá tot, y revolcánlo pel fang, li va esgarrá tota la roba que portabe damún; y tan se aplicabe en alló que ni una vegada desde que va escomensá lo varandel va pugué Biondello díli cap paraula ni preguntáli per qué li fée aixó; habíe sentit lo del «enrochím» y los «compinches», pero no sabíe qué volíe di. Al remat, habénlo esbatussat micer Filippo y com ñabíe molta gen al voltán, com van pugué lay van arrencá de les mans, desgreñat y desastrat, y li van preguntá per qué habíe enviat a díli alló, que an aquelles altures ya teníe que sabé que micer Filippo no de la broma.
Biondello, plorán, se excusabe y díe que no habíe enviat a dingú a demanáli vi a micer Filippo; y después de asserenás una mica, trist y dolorit sen va entorná cap a casa, pensán que alló habíe sigut obra de Ciacco. Y después de mols díes, cuan ya se ni habíen anat los cardenals o les moradures de la cara, va escomensá a eixí de casa, y lo va trobá Ciacco, y enriénsen li va preguntá:
- Biondello, ¿qué tal te va pareixe lo vi de micer Filippo?

Va contestá Biondello: - ¡Aixina hagueres tingut que paí tú les lamprees de micer Corso! Entonses va di Ciacco: - Ara depén de tú: sempre que vullgues fém minjá tan be com me vas fé, te donaré de beure tan be com te hay donat.
Biondello, que habíe adeprés la llissó o lecsió, desde entonses se va guardá de enfótressen dell.

viernes, 8 de mayo de 2026

Saziar

Saziar, v., lat. satiare, rassasier, soûler, combler.
Fig. Que hom sazie de la pastura de la paraula de Dieu.
Trad. de Bède, fol. 53.
Qu'on rassasie de la pâture de la parole de Dieu.
Part. pas. Leo..., quant es sazi, dos o tres jorns fa abstinencia.
(chap. Lo león..., cuan está fart (sassiat), dos o tres díes fa abstinensia.)
Eluc. de las propr., fol. 252.
Lion..., quand il est rassasié, deux ou trois jours il fait abstinence.
CAT. ESP. PORT. Saciar. IT. Satiare. (chap. Sassiá, sassiás; fartá, fartás; quedás ple de minjá. Acontentat a Torrevelilla.)

Montclús, Monclús; Sassiá, sassiás; fartá, fartás; quedás ple de minjá. Acontentat a Torrevelilla.)

2. Saziament, Saziamen, s. m., rassasiement, réplétion.
Per gran saziamen de vianda. Trad. de Bède, fol. 52.
(chap. Per gran sassiamén de vianda : minjá; per gran fartanera o fartallada.)
Par grand rassasiement de nourriture.
Fig. Anima... en re plus no troba saziament. Eluc. de las propr., fol. 23.
L'âme... en rien plus ne trouve rassasiement.
ANC. CAT. Saciament. IT. Saziamento. (chap. sassiamén, sassiamens; fartanera, fartaneres; fartallada, fartallades.)

3. Sacietat, s. f., lat. sacietatem, satiété.
En l' autre acossec sacietat. Trad. de Bède, fol. 11.
En l'autre poursuit satiété.
- Abondance.
Cultura de terra que dona sacietat.
Las terras colre don hom pren saturitat e sacietat.
Eluc. de las propr., fol. 114.
Culture de terre qui donne abondance.
Cultiver les terres dont on prend rassasiement et abondance.
CAT. Sacietat. ESP. Saciedad. PORT. Saciedade. IT. Sazietà, sazietate, sazietade. (chap. Sassiedat, sassiedats.)

4. Sazion, adj., rassasié, comblé.
Fig. Enans que no s tenon
D' aver per sazion.
Nat de Mons: Sitot non es.
Avant qu'ils ne se tiennent pour comblés de richesse.
Ai lo cor de joi sazion.
Marcabrus: A l' alena.
J'ai le coeur de joie rassasié.
IT. Sazio. (chap. Sassiat, sassiats, sassiada, sassiades.)

5. Saturitat, s. f., lat. saturitatem, rassasiement, superfluité.
Las terras colre don hom pren saturitat et sacietat.
Eluc. de las propr., fol. 114.
Cultiver les terres dont on prend rassasiement et abondance.
IT. Saturità, saturitate, saturitade.

6. Sadollar, Sadolhar, Sadolar, v., lat. satullare, soûler, rassasier.
Saturare vol dire sadolhar. Eluc. de las propr., fol. 114.
Saturare veut dire rassasier.
La sabor de las viandas que non pot lo cors sadollar.
V. et Vert., fol. 21.
La saveur des aliments qui ne peut le corps rassasier.
Contra cel que manna vos det,
De la qual totz vos sadolet.
Leys d'amors, fol. 136.
Contre celui qui manne vous donna, de laquelle tous il vous rassasia.
Fig. Que Dieus la pasca e la sadolle de sas dossors. V. et Vert., fol. 83.
Que Dieu la repaisse et la rassasie de ses douceurs.
Ges sadolar no s podia 
De bayzar.
Passio de Maria.
Point rassasier ne se pouvait de baiser.
Part. pas. Despendon... so de que motz paubre poyrian esser revengut e sadollatz. V. et Vert., fol. 21.
Ils dépensent .… ce de quoi de nombreux pauvres pourraient être restaurés et rassasiés.
ANC. FR. Ciaus de sa court paist et saolle.
Roman de la Violette, p. 159.
De li baisier ne puet estre bien saoulée.
Roman de Berte, p. 171.
E li fameillus saulet sunt.
Anc. trad. du Psaut. Ms. de Corbie, ps. 9.
ANC. CAT. Sadollar. IT. Satollare. (ESP. Saturar. chap. Saturá, saturás; fartá, fartás; cansá, cansás; tindren prou.)

7. Sadol, adj., lat. satullus, soûl, rassasié.
El ventre del felo non er ja sadols. Trad. de Bède, fol. 52.
Le ventre du félon ne sera jamais soûl.
Cant ela es sadola. Liv. de Sydrac, fol. 33.
Quand elle est soûle. 
Fig. De la honor que las gens lhi fan el non poiria esser sadols. 
Liv. de Sydrac, fol. 35.
De l'honneur que les gens lui font il ne pourrait être rassasié.
Subst. Pueis qu' hom n' a so sadol pres. Brev. d'amor, fol. 197.
Après qu'on en a pris son soûl. 
ANC. CAT. Sadoll. IT. Satollo.

8. Sadollamen, s. m., rassasiement.
Fig. Gaug, es sadollamen del cor.
Aytal sadollamen e tal cofort met lo S. Esperit en cor.
V. et Vert., fol. 35 et 105.
Joie, c'est rassasiement de coeur.
Pareil rassasiement et tel confort met le Saint-Esprit dans le coeur. 
ANC. CAT. Sadollament. IT. Satollamento.

9. Sadoleza, s. f., soûlesse, satiété, réplétion.
Can lo ventre s' esten per sadoleza, l' agulios de luxuria s' esmov.
Trad. de Bède, fol. 41.
Quand le ventre s'étend par soûlesse, l'aiguillon de luxure s'émeut.
IT. Satolleza. 

10. Asaziar, Assazar, Assasar, v., rassasier, remplir, combler. 
Fig. Cant parlas de Deu, deves en aissi atemprar ta paraula que tu n' asazies los auzens coma de vianda. Trad. de Bède, fol. 55.
Quand tu parles de Dieu, tu dois tempérer ta parole par ainsi que tu en rassasies les auditeurs comme de nourriture.
Part. pas. Can seran assasatz.
Nat de Mons: Sitot non.
Quand ils seront rassasiés.
Fig. Ieu ai ganre d' amicx manens et assasatz.
Izarn: Diguas me tu.
J'ai beaucoup d'amis riches et rassasiés.
Subst. El pus assazatz 
Mas de pretz a talan.
T. d'un Comte et de Guillaume: Guilhem.
Le plus rassasié, davantage a faim de mérite.
ANC. FR. S'il fussent rice et assasé,
Qui sunt humle par povreté,
Roman du Renart, t. IV, p. 178.
Mont par a cil malvese vie
Qui nule feiz ne s'asazie.
2e Trad. du Castoiement, conte 8.
CAT. Assaciar. ANC. IT. Assaziare.

11. Assatz, adv., assez, beaucoup, considérablement.
Membres li qu' assatz quer qui s complaing.
Peyrols: D' un bon vers.
Qu'il lui souvienne qu'assez demande qui se plaint.
Anc hom de mon linhatge,
Ni de maior valor assatz,
Non amet tal, ni 'n fon amatz.
Giraud de Borneil: No pues sufrir.
Oncques homme de mon lignage, ni de beaucoup plus grand mérite, n'aima telle, ni en fut aimé.
Comte d' Urgelh, assatz avetz fromen.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Comte d'Urgel, vous avez considérablement froment.
Saber pot veramen
Qu' assatz a de que s planha.
Pons de Capdueil: Ben es fols.
Savoir il peut véritablement qu'il a beaucoup de quoi il se plaigne.
Lo nostre rey assatz a de poder.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Le notre roi a assez de pouvoir.
ANC. FR. Assetz oï avez fabler.
Guillaume le Normand: Bestiaire. Ms. de la Bibl. du Roi, O. 16.
Robert, Essai sur les Fabulistes, LVIII.
ANC. CAT. Assats. ANC. ESP. Asaz. PORT. Assaz, assas. IT. Assai.

12. Asaciament, s. m., rassasiement, réplétion.
Seignher Dieus, ja no us quier grantz tezaurizamentz,
Mas santatz a mon cors et asaciamentz.
Pierre de Corbiac: El nom de. Var.
Seigneur Dieu, je ne vous demande jamais grandes thésaurisations, mais santé à mon corps et rassasiement.
ANC. CAT. Assaciament.

13. Rassaciament, s. m., rassasiement.
Fig. Pel rassaciament de la paraula de Deu. Trad. de Bède, fol. 12. 
Par le rassasiement de la parole de Dieu.

14. Rasaziar, Resaziar, Resaciar, v., rassasier.
Part. pas. Si avia III jorns o IIII dejunat,
Si auria el son cors de tot rasaziat.
Roman de Fierabras, v. 2033.
Quoiqu'il eût trois jours ou quatre jeûné, pourtant il aurait son corps entièrement rassasié.
Fig. De mot gran riqueza ero resaziat.
Roman de Fierabras, v. 248.
De moult grande richesse ils étaient rassasiés.
S' il pessa era resaciada dedins se d' aquel pa. Trad. de Bède, fol. 12.
Si la pensée était rassasiée dedans soi de ce pain.

15. Asadolar, v., soûler, rassasier.
Part. pas. Que lhi fraire bevo del vi, mas non jes asadolat.
Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 21.
Que les frères boivent du vin, mais non point soûlés. 
CAT. Assadolar.