Estrus - Esturjon

Estrus, adj., lat. strenuus, courageux, fier, audacieux.

Ans sui brus

Et estrus

A las autras.

A. Daniel: Autet et bas.

Mais je suis sombre et fier envers les autres.

Substantiv. Fos fort e ferms sos estrus.

Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia. 

Fut fort et ferme son courage.

(N. E. La imagen corresponde a Esturjon, última palabra.)

2. Estrun, s. m., courage, audace, effort. 

Sai n' a negun 

Que volgues aver tan d' estrun 

Que s'en volgues ab vos anar. 

Estiers non conquier el negun 

Per batailla ni per estrun.

Roman de Jaufre, fol. 66 et 100. 

Il n'y en a aucun ici qui voulût avoir tant d'audace qu'il voulût s'en aller avec vous.

Autrement il ne conquiert personne par bataille ni par effort.

Intren en la batalha ab un estrun. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11. 

Ils entrent en la bataille avec même effort.

- Fig. Affection, désir ardent. 

Per qu' ieu non ai mon estrun 

Ab aver don sui burlaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

C'est pourquoi je n'ai pas mon affection avec l'avoir dont je suis moqueur.

3. Estrunar, v., encourager, remplir d'ardeur, irriter, indigner. 

K. quan l'a vit, si s'en estrus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Charles quand il l'a vu, ainsi s'en irrita. 

Part. pas. D'aquo sera ben estrunatz.

Roman de Jaufre, fol. 67.

Sera de cela bien encouragé.

Om joves, estrunatz,

Larcs e mals e doptatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Homme jeune, rempli d'ardeur, généreux et mauvais et redouté.

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non car' estrunada.

P. Vidal: Lai on cobra.

Elle eut yeux amoureux, gais et agréables, et non figure irritée.

 

Estuba, Stuba, s. f., allem. Stube, étuve, vapeur.

Voyez Denina, t. III, p. 77; Muratori, Diss. 33.

S' es fort refreiatz, faitz l' estuba,

Non en cornuda ni en cuba.

Deudes de Prades, Auz. cass.

S'il est fort refroidi, faites-lui étuve, non en cornue ni en cuve.

Fassa stuba... de la qual uze soven.

Rec. de recettes de médecine.

Qu'il fasse étuve... de laquelle il use souvent.

CAT. Estuba. ESP. PORT. Estufa. IT. Stufa. (chap. La estufa pot fé vapor, braf, si s' acalente aigua o se fa bullí, pero en general es per a escofás, calentás.)

 

Estudi, s. m., lat. studium, étude. 

Los bes que hom pot conquerre per estudi o per bona doctrina.

(chap. Los bens que hom pot conquistá per estudi o per bona doctrina; este conquistá: adquerí, guañá, etc.)

V. et Vert., fol. 30.

Les biens qu'on peut conquérir par étude ou par bon enseignement.

Per l' estudi dels salmes. Trad. de Bède, fol. 28.

(chap. Per l'estudi dels salmos.) 

Par l'étude des psaumes.

Qui los destorbes en la contemplatio de lur estudi.

(chap. Qui los destorbare a la contemplassió del seu estudi; meditassió.)

V. et Vert., fol. 85.

Qui les troublât dans la méditation de leur étude.

ANC. FR. Roy, en ce met ton estudie.

Godefroi de Paris: Chr. métr., p. 178.

CAT. Estudi. ESP. Estudio. PORT. Estudo. IT. Studio. (chap. Estudi, estudis.)

2. Estudiar, v., lat. studere, étudier.

Estudiar continuamens en lur filosofia.

V. et Vert., fol. 85.

Étudier continuellement dans leur philosophie.

Deu si estudiar l'abbas que vuelha mais esser amatz que tempsutz.

Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit l'abbé s'étudier qu'il veuille plus être aimé que craint.

A metre sa obra a perfeccio si estudia.

Eluc. de las propr., fol. 126.

S' étudie à mettre son oeuvre à perfection.

- Exercer.

Trobam que VII manieyras de gens se estudion en aquesta escola.

V. et Vert., fol. 14. 

Nous trouvons que sept espèces de gens s'exercent en cette école.

CAT. ESP. Estudiar. PORT. Estudar. IT. Studiare. 

(chap. Estudiá: estudio, estudies, estudie, estudiem o estudiam, estudiéu o estudiáu, estudien; estudiat, estudiats, estudiada, estudiades.)

3. Estudian, s. m., étudiant.

Qu'el sia verai estudian. L'Arbre de Batalhas, fol. 195.

(chap. Qu'ell sigue ver estudián; ver en chapurriau es lo mateix que verdadé; mon pare diu ver a un abre que no es bort. Estudián es sujeto y gerundio, ej. Ignacio Sorolla Vidal li díe a son pare: “No me pegos al cap, que estic estudián”, aixina está lo pobret Nachet. 

Yo vach sé estudián del institut de Valderrobres, entonses se díe Francisco Grande Covián, y de la Universidat de Saragossa: són dos nius de rates catalanistes desde fa bastans añs. Fan falta moltes rateres en formache de Languedoc o de Suiza, del Vaud.)

Qu'il soit véritable étudiant.

CAT. Estudiant. ESP. Estudiante. PORT. Estudante. IT. Studiante. 

(chap. En ocsitá, Estudian; no se escribíen les tildes. En chapurriau, estudián. La t final tamé se trobe al ocsitá, tan als sujetos com als adverbios en men, ment. Esta falta de la t signifique claramen que no se pronunsiabe a segons quins puestos desde fa mols siglos.)

4. Estudios, adj., lat. studiosus, studieux, soigneux, attentif.

Diligent et estudios.

(chap. Diligén y estudiós, com Francisco Celma Tafalla, un trompeté de Valderrobres que se pense que es una eminensia en los textos antics del dialecte catalá.)

Mot estudioza.

(chap. Mol estudiosa, com la Silvia Dilla Vidal, de la CHA, de Valderrobres, apellit: de Illa, com lo vescomte, llissensiada en filología inglesa, (me sone esta carrera) una eminensia en lo estudi dels apellits catalans. Professora d'inglés al niu de rates catalanistes que hay sitat aquí damún. Espero que estos dos aragonesos catalanistes, si volen escriure Vall-de-Roures, tamé escriguen Barchinona, Lerida, Gerona, etc, noms que se troben als textos antics (del ACA) a palades, arréu, encara que la gen ara no u digue aixina. Tenen mol poquet rigor históric, y mol poca vergoña.)

Eluc. de las propr., fol. 146 et 71.

Actif et soigneux.

Fort studieuse.

Ab gran sen estudiosa,

No volc estar ossiosa.

Brev. d'amor, fol. 92.

Studieuse avec grand sens, elle ne voulut pas être oisive.

CAT. Estudios. ESP. PORT. Estudioso. IT. Studioso. (chap. Estudiós, estudiosos, estudiosa, estudioses.)

5. Estudiosamen, adv., studieusement, soigneusement.

Soven e estudiosamen.

(chap. Assobín y estudiosamen, en estudi, en aplicassió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Souvent et soigneusement.

CAT. Estudiosament. ESP. PORT. Estudiosamente. IT. Studiosamente.

(N. E. Occitano: Estudiosamen, catalán: Estudiosament. 

Si en occitano hay adverbios en ment y en men es porque no se pronunciaba ya la t final. Ergo, ¿qué diferencia hay entre el dialecto catalán estudiosament y el estudiosamen de la lengua occitana? Cualquiera con un dedico de frente puede contestar a esta pregunta. Algunos, algunas y algunes tienen ese dedico de frente, pero muy poco seso activo, y comiendo buñuelos tampoco lo van a recuperar.)

6. Estudiozamental, adj., d'étude. 

Ad horas fort estudiozamental o cordial aplicacio.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Par fois forte préoccupation d'étude ou de coeur.

 

Estui, Estug, s. m., étui, cachette.

Que m tramezes del seu estui

La contra clau.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Qu'il me transmit la contre-clef de son étui.

Fig. Anc no fis ganda ni estug

D' amar, ans m'era bon e bel.

A. Daniel: Lanquan vei.

Oncques je ne fis refus ni cachette d'aimer, mais il m'était bon et bel.

ANC. ESP. Vidieron est estui nadar sobre la glera.

(chap. Van vore este estuche, cofre, baúl, nadá sobre la glera. 

La glera, a un riu, es la vora, normalmén de pedres, grava, (me recorde a Gleis o Geleise, alemán), allí podríem trobá saduricha. Igual ere un estuche de Pelikan, disseñat per Luis Latorre Albesa, de Beseit, de mote cansaladé.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 674.

ESP. MOD. Estuche. PORT. Estojo. IT. Astuccio.

2. Estuiar, Estoiar, Estugar, v., mettre dans l'étui, serrer, cacher, renfermer, rengainer.

Son chaval et son mul fetz establar,

Son ausberc e son elme ben estoiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40.

Fit mettre à l' écurie son cheval et sa mule, bien serrer son haubert et son heaume.

Pot la, aquel qui aportada l'aura, estugar a Agen.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148. 

Celui qui l'aura apportée, peut la serrer à Agen. 

Qui sas armas estui.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Qui cache ses armes.

Fig. Lo fol te so cor e sa boca,

E 'l savis estuia l' a la cocha.

Libre de Senequa. 

Le fou tient son coeur en sa bouche, et le sage le cache selon le besoin.

Amors, que m te per vos en sa bailia, 

Vol que mon cor vos estuy e vos gar. 

Claire d' Anduze: En greu esmay. 

Amour, qui me tient pour vous en sa puissance, veut que je vous serre et vous garde mon coeur. 

Part. pas. El reis a son escut pausat,

E pueis a 'l bon bran estuiat. 

Roman de Jaufre, fol. 2. 

Le roi a posé son écu, et puis a rengainé le bon glaive. 

Quar tezaurs estoiatz no val charbo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108.

Car trésor caché ne vaut charbon.

Devo esser estuiadas el vestiari.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Doivent être serrées au vestiaire.

- Conserver, réserver.

Pero ad ops vos estuy,

Que m siatz governs e vela.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.

Mais au besoin je vous conserve, pour que vous me soyez gouvernail et voile.

Aysso es aquell be que Dieus estuia a ssos amix.

V. et Vert., fol. 100.

C'est ce bien que Dieu réserve à ses amis.

ANC. FR. Je vous en estui la moitié,

Que jà de moi n' en aurez plus.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 483. 

Portrait qu'au fond de l'or si chèrement j' estuie. 

Bertaud, p. 647. 

Estuye ton coustel, ou je le te osteray. 

Lett. de rém. de 1373. Carpentier, t. II, col. 293. 

Garder les vout e estoier. 

B. de S. Maure, Chron. de Norm., fol. 78.

(chap. Este verbo estuiar, estoiar, estugar té mol a vore en estalviá, estauviá, guardá, aforrá, ficá a la hucha o al estuche, tancá, etc.)

3. Estueyra, s. m., armoire, garde-manger.

Fis estueyras e tamis.

(chap. Yo vach fé guardaminjás y tamissos; lo guardaminjá es com una gabia de tela metálica fina aon se fique lo minjá per a que les mosques ni datres bichos sel minjon; ne teníem un a la caseta de La Pileta, una finca que se diu aixina per la fon del mateix nom, camí del Pantano de Pena, Beseit; tamís: sedás, criba, aré, porgadora, etc.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fis gardes-manger et tamis.

ANC. FR. Ces brigans brisoient maisons, coffres et estuyers, et prenoient ce qu'ils trouvoient.

Froissart, vol. I, cap. 148, Carpentier, t. II, col. 293.

 

Esturjon, s. m., lat. sturionem, esturgeon.

I pescayre, cant pren I gran salmo o I esturjon.

V. et Vert., fol. 98.

Un pêcheur, quand il prend un grand saumon ou un esturgeon. 

CAT. Esturió. ESP. Esturión. IT. Sturione. 

(chap. Esturió, esturions. Un peixcadó, cuan pren (peixque) un gran salmó o un esturió.
Hau de lligí l'agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí. Yo lo vach traduí fén aná la traducsió en castellá (no sé de quí); tamé u haguera pugut fé desde lo original en inglés, pero la meua llengua materna es lo castellá, exactamén de Alustante, Guadalajara.).
Autó: Ernest Hemingway. Sirá durán mols añs un autó de referensia; va luchá a la guerra sivil de España; teníe los collons com lo caball de Espartero, un home que va morí vin añs abans de naixe ell. 

Lo esturió es conegut pel caviar; yo hay minjat esturió a Alemania, de una tenda russa (Stor), bastantes vegades, m' agrade, lo caviar tamé, pero lo trobo massa salat. Caviar de esturió mol poques vegades ne hay minjat, sol sé de atres peixos, salmó, o un imitat, sucedáneo.)

TÚ NO ERES DE FÓRNOLS SI

Autó:
Pedro J. Bel Caldú

https://www.amazon.es/Caverna-Sociedad-Secreta-Pedro-Cald%C3%BA-ebook/dp/B00EFAKP4M

Fórnoles

TÚ NO ERES DE FÓRNOLS SI:

Quan vas naixer, no va fer de comadrona la tía Andrea, la tía Ruperta.

Si els bolquers que te van posar no eren de roba d’ eixugamans.

Si vas mamar d’un biberón.
Si eres chic i no vas portar “bombachos”. Si eres chica y no te van pentinar en dos trenes hasta els catorce anys.
Si no saps la diferencia entre un llit i un catre. O entre un coltxó i una márfega.

Si no distinguixes la diferencia entre un bassal, una basseta, una bassota, una bassa, una rebassa, un bassurro i un toll.

Si no saps que es un barranc, una cequia, una regadora, un solc, un caballó, una era i un clot de carbasses.

Si no has guardat mai l’aigua al Pou d’en Pi, al Colomer, a Llavarco, al Domenge, a la Fleixa, al Forcall, al Regall, a La Font d’en Sants, Al Llorer, al Assut, al Tollentador o a la Todona.

Si no has soltat, o tancat mai un estollador.

Si no vas tindre de menut una eixadella. I no saps la diferencia entre una eixá, una cavegueta, un cavegó i un txapo.
Si quan anaves a escola no has tengut que portar llenya per a la estufa.

Si, al mes de maig, no has tengut que portar flors (roses, margaritas, gauges o ruelles) a escola.
Si no t’han estirat de les orelles quan no te sabíes la lliçó. I no has posat la má, per a que te pegaren en una regla quan faes alguna malifeta.

Si no has tirat mai pinyols de llidó per un tubo de canya. // canut
Si no l’hi has eixecat mai les faldetes a una xica.

Si no has tengut mai una riña a cantala(d)es. Si has tornat sempre a casa sense cap borroco al cap.

Si no has jugat mai a fer bassetes i vergerets.

Si no saps com se jugue a les birles, que es “passar verguetes”, quin joc es “La raboseta solta” i la “Raboseta amagá”.
Si no has jugat al “Pajarito de Rey”, a les “Cartetes” y al “Tello”. Si eres xica i no has saltat mai a la corda de peladures de vimec.
Si no t’has banyat de nit a la Bassa, o de día a la bassa de la Vaqueta, a la de la Tellería o a la de la Vall de la Pina.

Si no has sentit mai pregonar al tió Matíes i no saps distinguir un pregó en trompeta d’un pregó en tabal. Si quan sents tocar la campana no saps si toque a missa, a morts o a foc.

Si no l’hi has besat mai la ma al sinyó Retó.

Si no saps qué es un menescal i qui es un potacari.
Si no saps qué es un burro guit. Ni saps que es una albarda, una saria, una tafarra, una singla, uns carrejadors, una collera o un feltre.

Si no distinguixes una forca d’un forcó ni una bota d’un bot. Si no saps que es la brisa y que es la sansa, o no has vist mai un cofí. Si no sapas qué es una banasta ni que es una portadora.
Si no t’has minjat mai una granota o un esfardatxo.

Si no has llavat roba a als llavadors ni has omplit un cante d’aigua a Llavarco. Si no has carregat cuatre cantes als argadells.

Si no saps quina casa ere l’hospital, qui ere la Tresa, lo tió Matíes, lo tió Olimpio o les chiques del Estanc. Si no saps com ana(v)e vestit lo tió Logio.

Si no saps qui ere Bosa de Ráfels, lo tio Melín, lo capadó de Morella, la gitana del “cul gros” i l’Agüelo de la Polletas.

Si no vas muntar a les Barquetes de la Placeta, si no vas veure sessions de circo del húngaros a la plaça. Si no vas veure “Genoveva de Brabante”, “Sor Angélica” i “Don Juan Tenorio” al salón del tió Gaspar.

Si no vas assistit a sessions de “Cine Mudo” a la plaça quan “el cinero” comentave a crits lo que eixie a la pantalla.

Si no saps distinguir una corbella de una falç. Si no has risclat ni has replegat espigues al temps de la sega. Si no has vist picar una dalla en martell i encrusa.
Si no saps qué es “plegar fem”. Si no has anat a la “rebusca” al temps de les olives i no has segat espigol per a vendre.
Si no saps que es una llanterna, que es un cresol, ni qué es un cuquet de la llum.

Si no saps que es “aure un niu”. Ni has corregut detrás de les perdiganes. Ni has cassat llangostos per a alimentales. Si no saps que es una culla, ni una lloseta, ni les varetes de visc.

Si no has parat rateres als torts i llaceres a les perdius Si no pots distinguir un tort d’ una merla, un pinçá d’un pitroig, una falsilla d’una orineta, una txólipa d’un mussol, una garça d’una put-put, ni un pardal d’un cuviet.

Si no saps qué es rebatre una era en lo roll. Qué es batre en un trill de cilindros i en un de pedrinyeres. Qué es ventar, qué es palejar, que es una criba y que es un aré. Ni la diferencia entre un sac i una taleca.
Si no has tret mai número al forn per a pastar. Si no saps que es una pastera, un taulell, un pintadó, una “siñal de creu” o un “pessic trencat”. Si no has anat mai a buscar el lleute, a casa de la tía o la veïna.

Si no has almorsat farinetes, dinat recapte i cenat sémola.

Si no t’has rentat, a una grela, primer la cara, después les mans i después los peus en la mateixa aigua.

Si no t´han rentat los ginolls en un espart o en una pedra d’arena.

Si no t’han rentat lo cap i t’el han esclarit en vinagre i si no t’han pentinat mai en una pinte espessa. Si no saps qué es una pastilla de sabó d’olor.
Si tot aixó te sone a txino… o eres molt jove o… no eres de Fórnols. Com a molt, eres un “turiste” enamorat de la nostra vila.

Peña Pork

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ PER D. TOMÁS AGUILÓ.

PALMA. IMPRENTA DE D. JUAN GUASP.
1852.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa 
Qu' encesa guerra civil 
De dòl vesteix sas personas, 
Y de sang réga 's pals.

Cada dia heyà batallas, 
Heyà incendls cada nit, 
Y es Conte es homo que sempre 
Cerca es lloc de mes perill. 

Pero encara major pena 
Està covant dins son pit: 
Un mes fa que ni noticias 
Ha rebudas des seu fill. 

Y era s' únic que tenia! 
L'estimava amb un etcis, 
Que cent añs de purgatori 
Per ell haguera sufrid. 

Un dia sabé son pare 
Que á pesar de s' odi antig 
Festetjava sa jermana 
D'un cap de s'altre partid; 

Y ple de rabia paraulas 
Molt amargas li va dir, 
L'enjegà des seu castell, 
Fins y tot el malehí. 

Sa Contessa en và plorava, 
Ell en và's mostrà summls: 
De bronzo era's còr des Conte, 
De bronzo era y no cedí. 

Es fill abrassà sa mara, 
Desesperad va partir: 
Ningú d' ell n'ha duitas novas, 
Ningú diu que l'haja vlst. 

Mentras tant que sa Contessa 
Llamenta sucés tan trlst, 
De sas tropas victoriosas 
Sent sa bulla y es trapitj. 

Ets uls plorosos s'axuga, 
Qu'ha de rebre son marit, 
Y, més qu'esserbó, temia 
Mostrarli qu'era infells. 
Cuant tots dos plegads estavan, 
Y éll anava á referir 
Sa batalla qu'ha guañada, 
Entra un page que li diu: 

- Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =)
Des prlsioners que tenim? 
- Cap de Deu! quina pregunta! 
Sabeu cuants son?- Trenta cinc. 

- Cercau trenta cinc ausinas, 
Cercaulas ran des camí, 
Anau allà'ont venen còrdas, 
Y compraune trenta cinc. - 

Y mentras tant qu'axò deya 
Tira en terra uns cuants florins: 
No 's es page qui 'ls aplega, 
Qui ‘ls aplega 's es bochí. 

Sa Contessa tremolava, 
Y girantse molt humil 
Digué: Perdonaulos, Conte, 
Per amor des nostro fill. 

- Sabeu, señora, qu' á Júdas 
No'l perdonà Jesucrist? 
Sa sort de Júdas espera 
A tots es meus inimigs. - 
Des cap d' unas cuantas horas, 
Y un pòc entrada sa nit, 
Amb so Conte y sa Contessa 
Sopavan es seus amigs. 

Un dells estorad esclama: 
Gust de sang deixa aquest vi! 
Ets altres d'axò s'espantan, 
Es Conte d'axò s'en riu. 

Pero axuxí veu q' un jove 
Se'n entra sensa permis, 
Davés sa taula s'acòsta, 
Y señas li fa amb so dit. 

Amb sa cara tota blava, 
Escabeyad, mal vestid, 
No creg que'l pogués coneixe 
Ni sa mara qu'el parí. 

Callava com una estatua, 
Amb sa ma duya un vencis, 
Y per tot es còll mostrava 
Señals de que ja ha servid. 

Devant aquella figura 
Ja totom s' estremordí: 
Ningú tastar res gosava, 
Ningú tenia apetit. 
Esglayada sa Contessa 
Totduna perdé es sentids, 
Y tremolant també es Conte 
Crida: Qué cercas aquí? 

- Qu'em compreu aquest dogal, 
Que ja mes no'l necessit, 
Y en tendreu si altra vegada 
Feis penjar un altre fill. 


II. 

Com s'argelaga florida 
Que s'estufa á s'uy des sòl, 
Y pareix qu'entre sas matas 
Ressalta vestida d'òr; 

Axí n'era s'hermosura 
D'un ninet que dava goig, 
D'un ninet que de sa mara 
Alegría era y consol. 

Sa mara un dia el va pèrdre 
A sa vorera d'un bosc, 
Cuant per demunt sas muntañas 
Comensava á guaytà 's sòl. 


Es ninet totduna plòra; 
Pero prest axuga 's plors, 
Y camina, y may s'atura 
P'es camí que veu mes prop. 

Y mentras tant que fa via, 
Sensa may pendre repòs, 
Sent es bèl de sas auveyas, 
Sent es cant des rossiñols. 

Mira es camp que tot verdetja, 
Y el veu brufat á radols 
De floretas molt garridas 
Que li roban es seu còr. 

Ja 'n el mon res li fa falta: 
Cuant allà té tantas flors 
No es estrañy qu' olvid sa mara 
Ni qu' olvid sa seua sort. 

Tant sòls floretas desitja, 
Amb ellas pensa tan sòls, 
Y mentras passa en replega, 
En replega sas que pòd. 

Veu despues lloir en terra, 
Com crestay ferid d'es sol, 
Una cosa que l'encanta 
Y un florí li assembla d'or.
El cuy tot ple d'alegría, 
Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, 
Y camina, y may s'atura, 
Y un torrent troba llevò. 

Goijós se mira dins s'aygo, 
Y tan prest com passa es pont 
Aquells camps ja no verdetjan, 
Ja noy cantan rossiñols. 

Mes amunt tres veyas troba, 
Tres veyas que li fan pò, 
Que li surtan al encuantra 
Y si acostan á poc poc. 

Una va de peus descalsa, 
Y d'enagos non du tròs; 
A s'altra qu'es contrafeta 
Li tremola tot es còs. 

S'altra que va mes enrera, 
Abrigada amb un llansòl, 
Té's dits que d'aubóns pareixen 
Y se cara assembla d'òs. 

Amb ell se n'aplegan duas, 
El saludan, y amb vòl 
Una li prén sas floretas, 
S'altra li roba 's tresor. 
Es ninet á plorà 's pòsa, 
Sen devalla per un ròst, 
Y camina, y may s'atura, 
Y sas alas sent d'un còrp. 

Un monastir descubreixen 
Y ell pregunta: qu'es allò? 
Y sas veyas li responen: 
- Mira, nin, es sòl qu'es pòn. 

- No sentiu uns còps d'axada? 
Qué son, jermana, aquests còps? 
Respon se veya: - Es un monjo 
Que per tomba cava un clòt. 

- No sentiu unas esquéllas 
Que tenen molt trist es sò? 
Respon s'altra: - Son campanas 
Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original)

Y s'altra que sempre calla 
Y derrera anava un pòc, 
S'acosta 'n es nin, el besa, 
Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. 



III. 

Com se mostían y cauen, 
Esfuyadas baix des brots, 
Sas flors qu' eran s' alegría 
D' aquest jardí tan hermos!
Floretas blancas y blavas 
Floretas de cent colors, 
Ramells no faré de voltros 
Ni vendré ja á regarvos: 
Adios, floretas, adios. 

De lluñy s'en vénen sas ónas, 
De lluñy las du sa maró, 
Y cap n' arriba á sa plaja 
Que totduna no s'en torn. 
¿Es que cercan altra terra, 
O 's qu'es pèrden dins es fons? 
Si sabeu, mara, d'ont vénen, 
¿Ahont van eu sabeu vos? 
Ay! onas, adios, adios. 

Ja s'en van sas oronellas, 
Que de prest vendrán es tords, 
Y aquests dias tan alegres 
Serán dias de tristor! 
Es peñals de neu blanquetjan, 
Es mestral despuya es tronchs, 
Y an es còr també l' despuyan, 
També 'l gèlan sas fredós. 
Adios, alegría, adios. 

Aquells qui tastan sa vida 
Li troban un gust tan dols, 
Y cuant menos eu esperan, 
Qu'es d'amarg es derrér glop! 
Si d'entre ses mans mos fujen 
Sas esperansas del mon, 
¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata 
N' está sempre desitjos? 
Adios, esperansa, adios. 


¿Per qué heyá flors que matsinan 
Cuant tenen tan bon olor? 
¿Per qué en so blau de sas onas 
Es blau del cel se confon? 
Per qué tot crestay s'entela? 
Per qué tot miray se romp? 
¿Per qu' han de venir sas ditxas 
Si vénen per deixarmos? 
Adios, ditxa meua, adios. 

Des seu cavall que s'alluña 
Es trapitg qu'es ja de sord! 
Y encara derrera ets abres 
Axeca un nigul de pols. 
Es nigul s'escampa al ayre, 
Es trapitg es perd del tot: 
Ja may mes sobre la terra 
Tornarem á veuremos. 
Adios, per á sempre adios. 

Sentiu, mara? sentiu mara? 
Aquests aglapits, que son? 
Es meu còs tot s'escarrufa; 
Ay mara, quin tremoló! 
¿Será ver axó que diuen, 
Qu'es ca d'es nostro pastor, 
Cada pich qu'es fosser passa, 
Es pòsa á lladrar furiós? 
Adios, vida meua, adios. 

Allá demunt sa muntaña 
S'axeca una vermeyó: 
Si 's es sòl que ja 's vol pondre, 
Com axí 's pòn tan dejorn? 
Es niguls vermeis s'apagan: 
Quin nigul s'en vé tan fosch! 
Tot el cel es ja tan negre 
Com si mitja nit ja fos! 
Adios, llum del cel, adios. 

Ay mara, es meus uis s'aclucan! 
Ay mara, preniume es pols; 
¿No 's un ángel d'alas negras 
Aquest qu' ara em besa es front? 
Veig una paloma blanca, 
Darrera ey vola un falcó; 
Y s'en pujan, y s'en pujan, 
Ja no veig á cap des dos. 
Adios, mara meua, adios. 

IV. 

Ey havia un gran señor 
Qu' habitava es seu castell, 
Y á la vila no lluñy d'ell 
Ey vivia un llaurador. 

Una filla aquest tenia 
Blanca y róssa, jova y bella: 
Es señor perdud per ella 
S'abrasava nit y dia;

Pues per tot aquell contorn 
No se tròba cap fadrina 
Que tenga cara mes fina, 
Ni qu' amb mes graci s'adorn.

Cada volta que ell la veya 
Son amor li ponderava, 
Y ella totduna es tornava 
Com la grana de vermeya. 


Y si li diu que l'adora, 
Y davés ella s'acosta, 
No reb may altra resposta: 
- Vos sou Conte y jo pastora. 

- Pues per tú pastó 'm faré, 
De grandesas ja 'stig fart. 
- Ay Conte, qu'eu vengud tard, 
Un altre es meu còr ja té. - 

Es Conte fòra de sí 
S'amaga dins un torrent, 
Y cuant ja no passa gent 
Se planta es mitg des camí. 

Poc despues veu compareixe 
Un jove que s' en venia; 
Era es jove qu'ell volia, 
Es rencor ley féu coneixe. 

- Mira, li diu, tu 'm fas nosa, 
O tú 'm matas ó jo 't mat: 
Un des dos d'aquest combat 
En jeurá devall sa llosa. - 

Y s' espasa li ofereix 
Qu' ell no vòl de cap manera; 
Pero 's Conte es desespera 
Y amb sa daga l' envesteix. 
Es combat acaba pronte, 
Aquell jove dóna un crit, 
Perqu' es tem que dins es pit 
Li afica sa daga es Conte: 

Y antes de caure en es fang, 
Sa sang que li ratja empara, 
Y an es Conte per sa cara 
Tira un glop d' aquella sang. 

Es Conte la se fa neta 
En sas aygos d'es torrent, 
Y an es mort el du rebent 
A 'nterrar dins una pleta. 

Tres ò cuatre nits despues 
S' en entra á ca sa pastora, 
Qu' es seu estimad añora, 
Y res sap de aquell sucés; 

Y com la veu tota sòla, 
Y com la veu tan hermosa, 
Y com la veu desdeñosa, 
S' enardeix, es céga, es vòla, 

L' agafa per sa ma blanca, 
Dins un cuarto la se'n du, 
Y amb còr tan ardent com du' 
Sa porta des cuarto tanca. 
- Estimad meu, ajudem, - 
Sa pobre pastora crida, 
Y cau totduna 'smortida, 
Y de cuant passa no 's tem. 

No 's tem qu' un fantasma blanc 
Sen entra y as Conte mira, 
Y amb ma tota d' òs li tira 
Per sa cara un glop de sang. 

No 's tem que storad y fred 
Es Conte fuig al moment, 
Y corre an aquell torrent 
Com un céro mort de sed. 

Pero 'n va 's rentá sa cara, 
En va fonc es seu trabay; 
Londemá dins un miray 
Tacada la 's véu encara. 

Dins un cuarto se tancá, 
Y á las foscas, y tot sol, 
Ni una finestra obrir vol, 
Ni un des páges deixa entrá. 

Y cuant es ja bé de nit 
An es torrent s' en devalla, 
Y es rénta, y es rénta, y calla, 
Y s'en torna an es seu llit. 
Y cuand ja qu' es auba creu 
Sols obri una retxilléra, 
Devant un miray espera, 
Y sa sang encara veu. 

Y axò passa cada dia, 
Y tots diuen que s'amor 
Ha causad an es señor 
Una 'straña malaltía. 

Y de sèt añys per espay 
Cada nit se cara es rénta, 
Y cad' auba li presenta 
Aquella taca 's miray . 

V.

Ahónt va sa pajeseta? 
Ahont va tan dematí? 
- Jo m'en vaig á cohir rosas, 
Qu' un ramell ne de cohir. 
- Qué mes rosas que sas teuas? 
Quin ramell vòls mes garrid? 
- Sas rosas qu' á mi m'agradan 
Son sas rosas d'es jardi. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Qu' encara es molt dematí. 
- Fan mes bò plens de roada 
Es rosérs qu' están florids. 
- No sabs tú que sas ponsellas 
Fins mes tard no s' han d' obrir? 
- Sas rosas mes acopadas 
Es colors ténen mes vius. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Si es per tu qu' han de servir. 
- Ó serán per mi sas rosas, 
Ó serán per qui jo 'stim. 
- Deu t'en guard que succeyesca, 
Deu t'en guard d'aquest perill. 
- S'estimad allá m'espéra 
Y éll ne cuy devora mí. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Conversem un rato aquí. 
- S'estimad em reñaria 
Si fés falta en es jardi. 
- Qu' has de fer d'aquestas rosas 
De que mòstras tal desitg? 
- En teng d' anar carregada 
En es ball d'aquesta nit. 

- Oh! no y vajas, pajeseta, 
Per la Verge t'ho suplic. - 
Pero res ella s'escolta 
Y segueix es seu camí. 

- Per qui tocan sas campanas 
Amb un sò tan llarg y trist? 
- Tocan tréts per una jova 
Que flors anava á cohir. 
- Per qui ploran sas fadrinas? 
Per qui ploran es fadrins? 
- Ploran tots sa pajeseta 
Que ha picada un escorpí. 

- Si es axí, per quina causa 
No van tots de dòl vestids? 
- Es que tots aquí venian 
En es ball d'aquesta nit. 
- Y com es que es seu baúl 
Vermeyetja vist d' aquí? 
- Es que el tapan tot sas rosas 
qu' ha cohid vuy dematí. 

VI. 

Magnífica es sa colcada 
Qu' acompaña se novía 
Des castell de Roca-freda 
A s' iglesia de la vila; 

Cavallers, y hermosas damas 
Cubèrtas de joyas ricas, 
Pages amb ricas llibrèas, 
Cambréras tot enllestidas. 
Es juglars que cantan glòsas 
Van devant, y entr' ells s'afican 
Ets atlòts amb cañas verdes 
Y amb ramells de flors sas ninas. 

Cent atxas de vent encesas 
Fan llum á sa comitiva, 
Perqu' abans de trencar s' auba 
Des castell era sortida; 

Y passant per boscs espessos 
Assemblan de lluñy espiras, 
Que s'encénen y s'apagan 
Per entre matas y ausinas. 

Es noví n'está tot gloria 
A 's costad de sa qu' estima 
Mes qu' es còr que li batega, 
Mes qu'ets uys amb que la mira: 

Perqu' es pura com un ángel, 
Segons sa fama eu publíca, 
Y es nobble com una reina, 
Y es com un sòl de garrida. 

Ben cert li tendria enveja, 
Si tengués encara vida, 
Un cosí d' aquesta dama 
Qu' en es seu castell vivia. 
Amb uys ardents la mirava, 
Y per mala sòrt un dia 
S'en ana axuxí á la guerra, 
Y caygué ple de feridas. 

De tal desgraci al pereixe 
Poc s'en dolgué sa cosina, 
Si bé des cap d' alguns mésos 
Tirá llarga malaltía. 

Bona ja, sovint la veyan 
Tota sola, pensativa, 
Com si dugués aficada 
Es mitg des còr un' espina. 

D' un torrent á sa vorera 
Es capvespre anar solia, 
Y allá s'asseya, y s'estava 
Com si 's quedás adormida. 

Molts de Contes y Marquesos 
Sa ma seua pretenian, 
Y ella sempre á tots los deya, 
Qu' es seu còr á cap s' inclina. 

Pero tant pregá son para, 
Tant rallaran sas amigas, 
Qu' á la fi doná esperansas 
A Don Juan de Tornamira. 
Per cumplirli sa promesa 
A l' iglesia s' encamina, 
Amb so vel tirad derrera, 
De vellut y d' or vestida. 

Ets seus uys no resplandexen 
Tant com antes resplandian; 
Pero encara es tan hermosa 
Qu' á Don Juan bé l'encativa. 

- ¿Per qué, li diu, prenda meua, 
T' he de veure tan alisa, 
Cuant tot lo que mos rodetja 
Es perfums des goig respira? 

- No sents un infant que plòra? 
- Son aucells qu' alegres piulan. 
Mira, mira com claretja 
S' auba de sa nostra ditxa! - 

Cuant mes s' acosta á l' iglesia 
Sa dama 's pòsa mes trista, 
Ets seus uys li llagrimetjan, 
Y de tant en tant suspira. 

- Ara si qu' estig segura: 
No sents un infant que gisca? 
¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, 
No l'entregan á una dida? 
- Cap infant per aquí plòra. 
Serà es bèl d' una cabrida. 
¿No las veus qu' están d' alegres 
Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom)

Mes anvant d' aygo que corre 
Sent sa remor per desditxa, 
Y es torna axuxí mes blanca 
Qu' es seu vel de mossolina. (muselina)

Ets seus uys en plòrs esclatan, 
Y cuant an es pònt arriba, 
Els-a clava demunt s'aygo 
Qu' es sòl ixent illumina, 

Y amb un crit de mort esclama 
«Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., 
Aquest pobre infant se néga, 
Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?)

No 'l veis qu' alsa sas manetas? 
Qu' es seu cossét tot s'avincla? 
Treislo...; donaré á qui 'l trèga 
Mon collar de pèrlas finas. » 

Sustads d' aquestas paraulas 
Tots van cercant amb sa vista, 
Y sols prop d' una jonquera 
Veuen s' aygo qu' es movia. 
Ella p' es front sa ma 's passa, 
Y entre dénts y empagäida, 
«Teng pò, diu, de tornar loca, 
M' engana sa fantasía.» 

Y es qui cualcan devòr' ella 
La segueixen y caminan, 
Tots amb sa boca tancada, 
Tots amb sa cara mostia. 

Cuant arriba n á l' iglesia 
Tot saluda sa novía; 
Ets òrgas amb veus solemnes, 
Sas campanas que repican, 

Es ciris á mils encesos, 
Es domassos, sas catifas, 
Y sa gent de tot es pobble 
Que davés s' altar s' apiña. 

Poc despues, cuant es prevere, 
Revestid per dir se missa, 
Li pregunta, si sé' esposa 
De Don Juan ella volia; 

Com si tocás una brasa 
Sa ma totduna enretira: 
Un nó sec allá retròna, 
Y en redó 'sglayada gira. 
Surt, pren es cavall, s' en munta 
Li dona tota sa brilla, (brida)
Y corrent corrent s' en torna 
An es seu castell fadrina. 

Pero un altre pich s'atura 
Demunt es pònt, s' aygo mira, 
Y á 'n es qui vénen derréra 
«Salvaulo! Salvaulo! crida. 

No 'l veis qu' está demunt s' aygo? 
No 'l veis qu' em demana vida? 
Fill meu!....» Y estenént es brassos 
An es riu de cap se tira. 

VII. 

Cuant es mitja nit en punto, 
Y ses buscas d' es rellotje, 
Com á jermanas parugas
S'arramban lo mes que pòden; 

Tocan dotze campanadas 
Que dins sas tombas retrònan, 
Y a'n es morts els-a despertan 
Mentras tant qu' es vius s'adormen. 


Heyá llòsas que tremólan, 
Heyá llósas que no 's mouen, 
Heyá sombras que s' axecan 
Y es cementeri revoltan, 

Com a processó de monjos 
Qu' en contemplació devota 
S'hora baixa fan els passos, 
Y es claustro en silenci rodan. 

Una mara desdichada 
Cada vespre en aquest' hora 
Anava á plorar sa filla 
Y á seura demunt sa fossa. 

S' amor qu' en son pit conserva 
Li dona coratje y forsa, 
Y no té pò de sa fósca 
Ni de quedar tota sola; 

Perque á mitja nit en punto 
Dotse campanadas tocan, 
Y un suspir sent com un eco 
Des suspirs que ella renova. 

Y encara que res mes sénta 
D' aquell poquet s' aconhorta, 
Y antes que s' en vaja dóna 
Cent besadas á sa llòsa. 
Una nit, però, molt fosca, 
Aquella mara allá 's troba 
Mes que ses altras vegadas 
Plorosa, afligida y groga. 

Aquell suspir no li basta, 
No li basta estar defòra 
Parlant amb sa seua filla 
Sensa qu' ella li responga. 

Y li diu: - Filleta meua, 
Per què no 'm dius cualque cosa? 
¿Per què 'm plañs una paraula 
Y aquest trist consòl em robas? 

Respònme, que som ta mara, 
Qu'un añ just fa vuy que 't plòra,
Y densá que tu li faltas 
Sa vida que té li sobra. - 

Axò plorant repetia, 
Y una veu sentí llevònses, 
Com per derrera sa grasa 
Es sént sa veu d' una monja. 

- Ay mara, mara estimada, 
Per què veniu tota sola? 
¿Què s'ha fet es qui m'havia 
Donat d' amor tantas pròvas? 
Per què s' última no'm dóna? 
¿Per què cada nit no posa 
Un ramell de flors y murta 
D'es meu sepulcre á sas portas?  

Per què no vos acompaña? 
¿Per què aquí ja may s' acosta, 
Y aloménos sentiria 
Es suspir qu' eus aconsola? 

- Filleta, filleta dolsa, 
D' éll no' n vulgas sebre novas: 
Si aquí tens ta pobra mara, 
Tots ets altres qué t' importan? 

- ¿Què m' importan, deis? ay trista! 
¿Es posibble que tan pronta 
M'olvid s' ingrat, y qu' un altra 
D' un còr qu' era meu disponga? 

- No penses amb éll filleta; 
En aquest moment tal volta, 
Per sa primera vegada, 
Abrássa á sa seua esposa. 

- Anau, no torneu ma mara, 
No m' estigueu pus devora; 
Es meu suspir vuy acaba, 
Ara ja del tot som morta. 
VIII. 

- Per una Contessa em deixas? 
Per ser Conte m' abandonas? 
¿Y no tens pò d' una ditxa 
Qu' et còsta sa meua afronta? 

¿No 't recorda ja com deyas 
Qu' era jo sa mes hermosa, 
Y ara em deixas per qu' un altra 
Es mes rica y mes señora? 

¿Còm havia jo de creure 
Qu' unas paraulas tan dolsas, 
Poguessen, per durme á pèrdre, 
Sortir de boca traidora? 

Tu qui 'm pots mirar no 'm miras 
Y si 'm mira cap persona, 
M' hauré de tapar sa cara 
Tota plena de vergoña. 

Jo 'stig plorant y tu frissas? 
Véten, ingrat, y no tornes, 
Que si t' en dus s' esperansa 
No vuy res mes que una tomba. - 

Ets àbres mudan sas fuyas, 
Ets aucells mudan sas plomas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Don Jordi parteix, y deixa 
Plorant á Dona Ramona, 
Que te es còr de pedra mabre 
Y aquells plòrs no 'l poden rompre. 

Era ja lluñy de la vila, 
Y passant per una cóma, 
Troba un pobre véy que resa 
Y li demana llimosna. 

Per no aturarse sisquéra 
Es temps de trèure sa bossa, 
Li passa de llarg, y es pobre 
Esclama ab veu llastimosa: 

- Que sia aquest Pare nostro 
Per s' ánima d' una jova, 
Qu' es morta vuy de sa péna 
Que li dava sa deshonra. - 

Don Jordi qu' eu sént, es gira, 
Una volta fa radona, 
Y tan sols veu que s' alluña 
Una cosa com un' ombra. 
Poc dura demunt sa plaja 
Sa blancor que fan sas onas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Molt de préssa va Don Jordi, 
Y cuant comènsa á fer fosca 
Descubreix iluminadas 
D' un castell antig sas torres. 

Sa Contessa á sa finestra 
Plena d' ansi 's minuts conta, 
Y troba que poc l' stima 
Cavaller que tant se torba. 

El veu á la fi qu' arriba, 
Y com el veu que tant corre 
Tot es seu disgust s' espassa, 
Es seu còr tot ley perdona.

Mentras tant qu' es dos se parlan 
Y parlant mes s' enamoran, 
Un suspir de part derrera 
Sa conversa vé 'interrompre. 

Don Jordi qu' el sént, es gira, 
Aquell suspir el trastorna; 
Ja no escolta sa Contessa, 
Es silenci sols escolta. 
Y encara qu' á ningú veja 
No es possibble qu' el confonga, 
Perque bé sap qu' es aquella 
Sa veu de Dona Ramona. 

Sa roada es camps platetja, 
Es sòl axuga sas gotas, 
Y devant amors que vénen 
Ets amors passads s' esborran. 

Es vespre mateix Don Jordi 
Dins sa capélla en gran pompa, 
A sa Contessa qu' estima 
Sa ma com espòs li dona. 

Ja mes content no 'staria 
Si alcansás una corona, 
Ni ella si reina la féssan 
N' estaria mes goixosa. 

Despues d' un sarau magnífic, 
E' una gran sala qu' adornan 
Dràp de ràsos y catifas, 
Es novís alegres sopan. 

Molts de señors, molts de pàges, 
Sas damas qu' heyá son moltas; 
Pero en graci y hermosura 
Sa Contessa guaña á totas. 
Acabada ja sa festa, 
Esgotadas ja sas copas, 
Es novís sa despedeixen 
Dets amigs que tant els honran. 

Just com entran dins es cuarto 
Toca es rellotje las dotze, 
Y enb una friseta negra 
Es cobrillit se transforma. 

Cuatre atxas de cera groga 
Estan cremant dins s' alcova, 
Y demunt es llit estesa 
Una jova blanca y rossa. 

Inmòbil Don Jordi es quéda, 
Axò que veu l' aborrona, 
Péga un crit, y mes paraulas, 
No li surtan de sa boca. 

Sa Contessa crida auxili, 
Es criäds, es pàges corren; 
Per tot miran, y sols veuen 
A Don Jordi qui tremola. 

Mentras tant un altre pàge 
Entra y diu á sa señora: 
Are han vengud á fér sebre 
Qu' es morta Dona Ramona. 
IX. 

Espòs meu, tu qui m' estimas 
En s' ardor que jo t' estim, 
Per què ets uys te llagrimetjan? 
Per què vas tan pensatiu? 

Per esser tots dos ditxosos 
Lluñ del mon tots dos vivim: 
Si som jo sa teua gloria, 
Per què 't veitg tan afligid? 

- Si es ver qu' ets sa meua gloria 
Per què te alluñas de mí? 
¿Per què t' en vas tota sola 
A plorar devòra es riu? 

- M'has vista tu que plorava? 
No 'n fassas cas, no: jo 'stig 
Devòra tu tan contenta! 
Jo som en tu tan felis! 

- Em dius tú qu' ets venturosa 
Y plòras mentras m' ho dius? 
- ¡Espòs meu, si tu sabéssas 
Lo que tant me fa patí! 


- ¡Si sabéssas quina péna 
Té es meu cor tan oprimid! 
- Un añy fa que mos casárem. 
- El fará demá matí. 

- Cuant sortiam de l' iglesia 
Ple de goig sentia es pit, 
Y topárem una veya 
Asseguda en es camí. 

Totom diu qu' es una bruxa 
Que te pacte en s' inimig, 
Y s' acostá y á s' oreya 
Axó no més em va dir: 

«Abans de qu' es sòl se pònga 
Conta sas flòrs des jardí. » 
- Y cuantas flors ey trobares? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada dia els he contadas 
Y em tremolavan es dits, 
Y una flor, se mes hermosa. 
Em faltava cada pic. 

- ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, 
Que fa molt de temps que viu 
Dins una torre esfondrada 
D' aquell castell tan antig? 
Cuant sortiam de l' iglesia 
S' acostá devora mí, 
Y amb una veu molt profunda 
Em doná aquest sòl avis. 

«Contarás bé sas estrellas 
En punto de mitja nit.» 
- Y cuántas estrellas véres? 
- Trescentas xexanta cinc. 

Cada vespre els he contadas, 
Plorant casi com un nin, 
Y s' estrella mes hermosa 
Em mancava cada pic. 

Mira el cèl, qu' está de negre, 
Mira 'l que demá matí 
No tendrá ja cap estrella. 
- Ni cap flòr tendrá 's jardí. 


X.

¿Veus aquella polsaguéra 
Qu' alsa corrent un cavall? 
Sents que tròta? Sents que tròta? 
Qui li cualca no s' Don Juan? 

- Ay mara, la meua mara, 
Prest á sa torre pujau, 
Y mirau si 's cavallér 
Demunt sa terra ombra fa. 

- ¿Qué me dius, filleta meua, 
Qu' em vols di' amb aquest esglày? 
Ton marid es el qui vé. 
- Mon marid qui 'm vé á matar. 

- Qué me dius, filleta meua? 
Si es éll qui t' estima tant! 
- Ay mara, la meua mara, 
Tot vos ho hauré de contar. 

Ja sabeu qu' un més havia, 
Sols un més qu' eram casads, 
Cuant per desgraci á la guèrra 
Don Juan s' en hagué d' anar. 


Per recordansa una prenda 
Jo li deya qu' em deixás; 
Que fos gelós no sabia, 
Y éll s'ombra seua em deixá. 

Cuant s' en anava, en es pàti 
Sols feya ombra es seu cavall, 
Y á sa pared d' es meu cuarto 
Sa seua ombra es va quedar. 

Sèt semmanas se passaren, 
Y un capvespre p' es meu mal 
An es page qui 'm lletgia 
Fito fito el vaig mirar. 

S' ombra qu' era molt obscura, 
Que llevónses era igual 
A sa qu' en punt de mitg dia 
Ets abres en terra fan, 

Poc á poc, ay mara meua! 
Ménos fosca es va tornar, 
Com si una boyrina clara 
Baix d' es sòl s'hagués posad. 

Sols tres dias se passaren 
Y es page em besá sas mans; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant sa lluna está en es cuart. 
Sols tres dias se passaren 
Y es page s' ajonoyá; 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Ay mara, la meua mara! 
Qué mes vos teng de contar? 
No havian passad tres dias... 
S' ombra del tot s' apagá. 

- Sents, sents el cavall que tròta? 
El cavallér entra ja, 
Y antes qu' el mirás s' esposa 
Totduna en tèrra mirá. 

Y tan prest com mirá en terra 
Un crit doná molt amarg, 
Y entre es brassos de sa mara 
Desmayada va tombar. 

- Correu pàges, correu pàges 
Veniu prest aquí Don Juan, 
Qu' ha causad á vostr' esposa 
Tanta alegría un desmay. 

- Mara, mara descuidada, 
D' alegría no será: 
Será qu' ha vist sa meu' ombra 
Y li ha féta faredad. 
Jo m' en vaig aná á la guèrra 
Com un cavallér honrad, 
Es meu còs ombra no feya, 
Sols ne feya 's meu cavall. 

Sèt semmanas se passaren 
Y un poc d'ombra 'm va sustar: 
S' ombra era com sa d' ets abres 
Cuant el cèl está 'strellat. 

Sols tres dias se passaren 
Y em vaig teme qu' en es camp, 
Feya ombra com sa d' ets abres 
Cuant se lluna está en es cuart. 

Sols tres dias se passaren, 
Y jo m'en venia aviat, 
Qu' aquella ombra 'm perseguia 
Com s' inimig mes fatal; 

Poc á poc s' enfosquí s' ombra 
Just com sa qu' ets abres fan, 
Cuant una boyrina clara 
An es sol li está devant. 

No havian passad tres dias, 
Tota s' ombra feya ja, 
Y es precis qu' an aquest' ombra 
La cubresca jo de sang. - 
XI. 

Què 's de llàrg aquest camí! 
Aquest sòl què 's de calent! 
Jo 'm múir de sed, y no sent 
Remor d' aygo per aquí! 

Pastoret, bon pastoret, 
Axí Deu te beneyesca, 
¿No 'm darias aygo fresca, 
Que m' estig morint de sed? 

- Seguiu, jermà, per amunt, 
Entrareu dins una plèta,
Y si preniu per la dreta 
Un torrent veureu al punt. 

- De polls gròssos un apleg 
Desd' aqui comèns á veure, 
Allá si que podré beure... 
Ay, qu' es torrent está sec! 

Traginér, bon traginér, 
Qu' á ciutad anau cap dret, 
Jo m' estig qu' em múir de sed, 
No 'm direu que teng de fer? 


- Seguiu per amunt, jermà, 
Passareu per prop d' un hort, 
Y veureu per bona sort 
Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) 

- Ja 'm pareix veure es cintéll... 
Ay quin clòt! qu' es de farest! 
Qu' es de fondo! y no heyá rest 
Per tréure un poc d' aygo amb éll. 

Jo m' estig morint de sed: 
Llauradó, bon llauradó, 
Daum' aygo, axí Deu vos do 
Aquest añ un bon esplet. 

- Entrau dins es bosc, veureu 
Com un pont formad de peñas, 
Y no lluñ d' aquestas señas 
Una fònt ey trobareu. 

- Es cap derrér veig es pont, 
Jesus! quin bosc tan espès... 
Cerc y cerc y no trob res, 
P' en lloc pug trobar sa font. 

Ja comèns á sentí 's fred: 
Ay qu' es dia, es sòl s'en va! 
Ermitá, bon ermitá, 
Jo m' estig morint de sed. 
- Fill meu, d' aquest bosc sortiu 
Caminau, feivós avall, 
Trobareu molt prest un vall, 
Per sus mitg ey passa un riu. - 

Per un caminoi estret 
S' en debaixa es pelegrí, 
Y abans qu' arrib á la fi 
Prop des riu cau mort de sed. 

Y l' entèrran dins uns fòssos, 
Y s' aygo qu' en vé á la plena 
Trascolant per dins s' arena 
Li remuya tots ets òssos. 


XII. 

Per una cóma desèrta 
S'en venia un pelegrí, 
Cantant una cansó alegre 
Amb un tò de veu molt trist. 

De cada passa que dóna 
Faredad li fa 's trapitg; 
Y tots es abres que tròba 
Están ò secs ò mostís. 

Una iglesia á sa vorera 
Va trobar de son camí:
Sas pareds té molt oscuras, 
Es portal té molt antig. 

Dalt una torre esfondrada 
Va sentir gemecs seguids, 
Com es d' una mara jova 
Qu' ha perdud son primer fill. 

Y era un mussòl qu' ey venia, 
Qu' ey venia cada nit, 
Y no sáben d' hont venia 
Que ja may ningú l' ha vist. 


Feya fosca, fosca negra, 
Cuant entrar ey va dedins: 
No y havia altar ni ciris, 
Sols una tómba allá 's mitg, 

Y demunt ey resplandia, 
Amb un resplandor molt trist, 
Un llantonér qu' aguantava 
Llantons encesos á mils. 

Alguns axuxí s' apagan 
Perque s' òli han consumid, 
D' altres que claror no davan 
Se n' encénen axuxí. 

Un mònjo heyá qui 's pasetja 
D' un hábit negre vestid, 
Y riu si un llantó s' apaga, 
Si un s' encén dóna un suspir. 

- O fraret, lo bon fraret, 
Quín es aquest monastir? 
¿Voldriau darme posada 
Per aquesta santa nit? 

- Aquesta nit será llarga, 
En tèrra heurás de dormir, 
Y no tèmas qu' et despèrtan 
Fins qu' el mon fassa un croxid. 
Jo som la mòrt: tots ets hòmos 
Un llantó ténen aquí: 
Cuant se seua llum s' apaga 
Es señal qu' han de morir. - 

Com tremola, com tremola 
Concirós el pelegrí! 
Té 'ts uys que li llagrimetjan, 
Es seu còr fa s' esclafit. 

Un llantó que s' òli acaba, 
Li señalava amb so dit, 
Y la mort li responia: 
Es el teu, bon pelegrí. 

- Possaumí un poquet d' òli, 
Que som jove per morir... 
Aloménos cuatre gotas, 
Sols que bast per una nit. - 

Pero sord éra aquel mònjo 
Y es seus gemecs no sentí, 
Ni li haguera dad consòl 
Per mes qu' els hagués sentids. 


A UNA FALGUERA.

Tot son flòrs á sa voréra 
D' es màrges y d' es camins: 
Es desèrt que mes trist éra 
Floreix en sa primavéra 
Com floreixen es jardins. 

No falta, si bé s' obsérva, 
Cuant vé son témps una flòr 
Qu' adorna es brot de cad' herba, 
Y s' hermosura consérva 
Fins qu' es mostía y se mòr. 

Una es blanca com s' estrella 
Qu' es vel de sa nit esmàlta, 
Un' altra per maravella 
Es vermeya com se gàlta 
De ruborosa donsella. 

Una imita es grog de s' òr, 
S' altra es blau del cèl mes fi, 
Y també heyá cualque flòr 
Que de colors un tresòr 
Té com s' àrc de sant Martí. 


Però may he vist que fés 
Flòrs un' herba molt estraña 
Qu' abunda p' es sementés, 
Per sas comas y muntaña 
De sa vila qu' estim més. 

Es planta de forma rara, 
Y per cèrt no merexia, 
Qu' amb élla fos tan avara 
Naturalesa qu' es mara 
De tot cuant sa tèrra cria. 

De molt esquisit trebay 
Té sas fuyas sempre verdas, 
Y es mitg de s' incult espày 
Las òbri com un ventay
D' entreteyàdas esquerdas. 
 
Y com es tan falaguéra 
Que pareix de filigrana, 
Encara que flòr no 'spéra 
Li basta es nom de Falguéra
Per mostrarse tan ufana. 

Planta hermosa, ¿qui t' ha dad 
Un nom que sòna tan dols? 
Téns es nom mes agraciad 
Qu' he sentid may entre 's molts 
Qu' á sas hérbas han posad. 
Que mo diguéssas voldria, 
Si se meua veu enténs, 
Perque té tanta armonía, 
Que no 'l sént sens alegría, 
Y t' estim sòls perqu' el téns. 

Còsa es trista que no surta 
Es mitg de sa teua pàuma 
Ni una flòr de vida curta, 
Cuant ne té se verda murta, 
Cuant ne té se pòbre vàuma. 

Cuant cad' añy de flòrs se vest 
Tota planta hermosa ò lletja, 
Sia qu' algun temps mes prest 
La sembrasen dins un test 
O nasqués dins una esquetja. 

Emperó si ara 't recòrd 
Aquesta desdicha teua, 
Sols es per darte conhòrt, 
Perqu' axí sa teua sòrt 
S' asembla mes á sa meua. 

Tú ets verda com s' esperansa, 
Y mòrs antes de florí, 
Per axò éts una semblansa 
De s' esperansa qu' em cansa 
Y may se cumpleix en mí. 
Y molt mes que p' es paratje 
Aquí hon te sòlc veure jò, 
Molt mes que p' es téu fuyatje 
T' estim perqu' ets un imatje... 
Un' imatje d' es méu cò. 

fabla

http://redaragon.elperiodicodearagon.com/sociedad/otraslenguas/fabla2.asp

Abentar: Tirar. Abentá


Achuntar: Juntar. Ajuntá, achuntá a La Fresneda, Valjunquera, etc


Acotolar: Agotar algo. Acotolá


Aduyar: Ayudar. Ajudá


Alcorzar: Acortar. Acursá, fe mes curt

Badina: Poza en el río. Badina negra a Beseit


Bagar: Tener tiempo, disponer de tiempo.


Baruca: Alboroto sin urden ni concierto, griterío.

https://www.iea.es/catalogo-de-publicaciones/-/asset_publisher/ua0a9hdPwFkF/content/niedo-de-barucas-nido-de-delirios978-84-8127-264-2-1


Barza: Zarza. Romiguera, garrabera, gabarrera


Beire: (es la traducción de cristal) Cubata, "Imos a fer-nos unos beires" por "Vamos a tomar algo". Vidre


Berza: Acelga. Bleda


Bislai: Mirar de reojo. Estar de medio lado. Bislay, mirá de bislay


Bizietes: Mimos. Carissies, carantoñes


Boleta: Alimoche. Aufrañ


Borde: Hijo ilegítimo. Bort, borda, abre bort, de un rechito, fill bort.


Bozar: Atascar. Bossá, s'ha bossat


Buro: Arcilla. Argila

Cado: Refugio, madriguera, sitio donde se guarda algo o alguien. CAU, cachapera si es de conills


Camamila: Manzanilla. (Camomila)


Chapurquiar: Revolver en el agua salpicando alrededor.


Chugardito: Aficionado al juego. Jugadó, jugá.


Concarar-se: Encararse, enfrentarse. Concarás, enfrentás.


Corbetera: Tapadera de ollas y pucheros. Cobertora, tapa.

Desaboriu: Huraño, el que huye del trato con la gente. Fréstec, furo.


Dorondón: Escarcha helada en los árboles. Dorondón, paora (de paó, temó), boira, niebla

Enta: Hacia, para, a. Cap a


Esboldregar: Derrumbar, derruir, vomitar. Derrumbá, derruí, vomitá, potá, traure los feches.


Esbolutrar-se: Tumbarse, revolcarse. Tombás, revolcás


Esleir: Deshacer, disolver. Disoldre, desleí.

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/06/xciii-reg-1897-fol-231-10-mayo-1390-comunidad-aldeas-daroca.html esleir como elegir.

https://historia-aragon.blogspot.com/2019/06/tomo-i-texto-vi-bayle-general-daragon-berenguer-bardaxi.html

Espinais: Espinacas. Espinac, espinacs

Estalentau o desustanziau: ababol, picha i lelo, fato, falelo, pijaito. Borinot, abatut, 


Estozar: Despeñar, lanzar con fuerza a un animal contra el suelo o una pared para matarlo. Estossolá, de un tossoló

Faldriquera: Faltriquera, bolsillo de una prenda de vestir, saya de abuela con bolsillo. // Burchaca, butxaca, borchaca, bolsico, faldriquera.

Fito fito: poco a poco.


Fumarro: Cigarro. Sigarro, fumarro tamé u diem de minuts.


Furo: Animal no domado, fiera. Persona huraña, esquiva. Furo, fréstec (feréstec)

Inzensallo: Hierba, paja, madera, papel, algo seco y fácilmente combustible para encender el fuego o la hoguera. Figurativo, persona que molesta a otras. Insensall, ensenall, ensendre lo foc, tea (melis, fusta en oli que creme mol be), clasca de amela, clofos, fulla de pi, crosta de pi, argilaga, bocha...

Jolio!: Exclamación de sorpresa. Collons, ostia, botovadeu, joder

Laminar: Lamer. Llaminé es golut, llepá es lamer. Laminero en Aragón.


Lifara: Merienda, banquete extraordinario. Alifara (com la de Torredarques cap)


Lorza: Pliegue que se hace en una prenda de vestir o en la carne. Michelins a la carn, plec, plecs, quines molles! 

Malfarcho: Contrahecho, desgarbado, tipo deformado. Malfet, deforme, deformat, arguellat si está mol prim, mal farjat.


Mallo: Conglomerado arenisco. Tronco que se planta en la plaza del pueblo con intenciones festivas. Trong o tronc, plantá lo pi a la plassa del poble,


Mandil: Manta cuadrada o rectangular de lana o cáñamo, para extenderla en el suelo en la recogida de la almendra. Borrassa


Marguín: Margen de las fincas. Marge, la fita es la pedra que separe dos finques. Ribás (ribazo).


Marmita: Pozal de cinc. Marmita, caldera, alambique si es per a destilá, com u fa lo amic Julián Segarra de Xert, Chert.

Mayo: Madero liso, enjabonado, colocado a modo de poste, al que se colgaba un premio o trofeo en la parte más alta.

Paco: Umbría, ladera orientada al Norte.

Plorar: Llorar.

Reglote: Eructo, regüeldo // Rot, reglot (dcvb)

Sanselo: tonto.

Sulsir-se: Reducirse, disminuir, consumirse

Taja: Rama.

Talega: Saco de lana para llevar o guardar cosas.

Tardada: Fin de la tarde.

Tartir: Chistar, respirar.

Tellau: Tejado. //Tellat,teulada

Tizoniar: Remover los tizones del fuego.

Tongada: Conjunto de plantas que se plantan al mismo tiempo. //Tongada, fe algo a un tems

Torzón: Cólico a personas y animales. Torsó, cólic

Toza: Parte del tronco de un árbol cortado.

Trapicallo: Harapo, trapo viejo.


Trepuzar: Tropezar. Entropessá

Triar: Separar las reses de cada dueño en un rebaño común, cortarse la leche, hacer una senda nueva pasando o dejar huellas de haber pasado. // Triá

Xambre: Enjambre. Eixám


Xordo: Sordo. Sort

Yes: Eres. 

Zaborrero: Poco diestro o habilidoso en un oficio.

Zaforas: Persona desmañada, sucia o torpe.


Zagal: Chaval. Sagal, (zagal a La Codoñera, com zaguera,zurda)


Zambra: Bulla, confunsión, desconcierto, barullo.

Zapo: Sapo, persona torpe, desmañada.

Zarpada: Lo que se puede coger con una mano. Sarpada

Ziazo: Cedazo de red metálica con agujeros grandes para limpiar. Sedás

Zoqueta: Guante de madera para proteger los dedos al segar con la hoz. /Soqueta
Dcvb: Calçat de sola de fusta i empena de cuiro, que porten les dones (Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp); cast. zueco. 
|| 2. Esclopet de segador (Gerri, Tortosa, Morella, Maestrat, Alcoi, Biar, Crevillent, El Pinós, Guardamar), cast. zoqueta.

Zirgüello: Ciruela. Pruna

ABABOLS SIN DE MUGAS

Todas as soziedaz antiguas, gosan tener una casta sozial, u mesmo bels indibiduos que, bien por estar os más esferens, bien por amostrar birtuz que otris no entienden, han estau trestallaus d'o resto de o coleutibo ta que no se esbafen os suyos conoximientos. D'ista traza, ista casta se conserba cuasi intauta dende fa muito tiempo. Güe, chusmesos en una soziedá moderna y con nuebas trazas de bida, os ababols se beyen forachitaus de o puesto que i merexen en iste mundo. ABABOLS SIN DE MUGAS localiza, cudia y si cale, amuestra a istos sers a combibir en una soziedá cada bez más sofisticada y con menos espazio ta ers. Por exemplo, un ababol no siente a nesezidá de reduzir o gasto de calefazión, u luz en ibierno ni de ropas en berano; asina, prefiere clabar a estufa bien fuerte y estar-se en chichetas en chinero ta poder espleitar o suyo chándal de rebaxas en chulio con l'aire acondizionau a tope. Si os ababols no esbiellan o papel ni o beire, ni escusan gasolina ni ta crompar o periodico, no ye porque ixo no siga bueno ta la soziedá, ye que ellos no pueden malfurriar o suyo tiempo en ixas cosas tan simplas. Un ababol que s'aprezie tiene que beyer a telebisión. As franchas orarias preferidas ta iste menester son a meyodiada y ixe rato largo de dimpués de zenar. Cullebrons, concursos, deportes de sofá, reyaliti chous y programas de luzetas y glarimas desembolican o suyo inteleuto y li sirben ta recullir os sapers d'o mundo que li arrocla. Tamién os ababols emplegan istos meyos ta ufrir to mundo os suyos conoximinentos sobre a bida, os sabers y os alparzeos que intresan. Politica. Ista casta lo tiene prou claro: A politica bale t'alparziar, conseguir poder y mesmo ta estar politicos y ganar perras. Fueras d'ixo, no tiene muito sentito inaugurar entibos, ni carreteras u poliesportibos que se i cayen solos, ni meter-se a charrar en una cambrota cuasi redonda. Cal dizir que a nuestra O.N.G. cuenta con una nutrida colla de politicos como sozios y un camatón más ye afillau a esferens partitos de totas as colors. Mesmo muitos de os botans tamién son ababols, anque beluns no son afiliatos. A la fin, cal espardir a cultura d'os ababols por tot o mundo, que implen o planeta con a suya zenzia. Ya bi'n ha muitos, sólo que encara no saben que son espezials. Cal dizir-les que son o nuebo poder fautico d'a Tierra, que si en quieren pueden dominar o Planeta con as suyas güeñas y os suyos programas de telebisión, con os suyos autos y os recursos naturals de toz. Ista asoziazión sólo ye que t'ababols, asina que si no lo yes, u creyes no estar-ie, millor no te metas en contauto con nusatros. REMATAU Por CHAN.

CORRIU DE "CUCARACHA"

O zaguero de febrero ye o mas triste cabo d'año, porque estió lo zaguero diya de o bandolero Mariano. En o lugar d'Alcubierre que ye en metá de os Monegros naxió Mariano Gavín, Cucaracha o bandolero. A suya cuna no yera cuna que yera un barzol, con glarima d'escamallo a suya mai lo crió. con a dureza de a bida mui chobén se concaró: ta o mainate d'Alcubierre treballa de sol a sol. Ixa eba estau a istoria en muitas chenerazions. Ta cambear l'esdebenidero un maitín se debantó y con un trabuco biello enta la sierra marchó. Belatros se l'achuntón fartos de tanta miseria; o Zerrudo y Farinezas con Mariano tamién yeran ta luitar por a utopía en tierras aragonesas.

belatros se l'achuntón fartos de tanta miseria; o Zerrudo y Farinezas con Mariano tamién yeran A Cucaracha o quereban muito por toz os lugars, tot o que furtaba a os ricos a os pobres mandaba dar y no sólo espardiba biens que tamién umanidá. Ta "os d'alto" yera un periglo charrar de chustizia sozial; como nunca lo pillaban le metión bereno en o bin y cuan yera ya esturdiu lo rodió a Guardia Zibil en o corral de l'Anica cuasi eslangiu peleyó porque encara tenió rasmia ta pillar o trabuco en a man y cuan Mariano cayo en tierra cayó muerto un ideyal. LA ORQUESTINA DEL FABIROL