Mostrando las entradas para la consulta eixut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta eixut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 11 de febrero de 2024

Eissam, Aysam, Isam - Eissuc

Eissam, Aysam, Isam, s. m., lat. examen, essaim.

Los eissams se van pausar de un apier en autre.

(chap. Los eixams se van posá de una caixa (de abelles, arna) a un atra.)

Los eixams se van posá de una caixa (de abelles, arna) a un atra

Si l'aysam que salhira de tal apier, etc.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, dist. des ruches. 

Les essaims se vont poser d'une ruche en autre. 

Si l'essaim qui sortira de telle ruche, etc.

L'isams que vola fors de mon brusc.

Trad. du Code de Justinien, fol. 75.

L'essaim qui vole hors de ma ruche.

CAT. Exam, axam. ESP. Ensambre (enjambre). PORT. Enxame. 

IT. Sciame. (chap. eixam, eixams, eissam, eissams.)

Eissam, Aysam, Isam, examen, essaim; eixam, eixams; abella, abelles

 



2. Essamenar, Aysamenar, v., essaimer.

Quan ven al essamenar, los eissams se van pausar de un apier en autre.

Declararas que quant aquela veiriera aysamenara, que tal baille lo premier aysam.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, dist. des ruches. 

Quand vient à l'essaimer, les essaims se vont poser d'une ruche en autre.

Tu déclareras que quand cette ruche essaimera, que tel donne le premier essaim.

CAT. Axamenar. ESP. Enxambrar (enjambrar). PORT. Enxamear. 

IT. Sciamare.

 

Eissarop, Issarop, Issirop, s. m., sirop, remède. 

Fay mout emplaut et ongemens 

Et issirops e bevendas. 

Banhs, issarops et onchuras.

Brev. d'amor, fol. 51 et 124. 

Fait beaucoup d'emplâtres et d'onguents et de sirops et de boissons.

Bains, sirops et oignements. 

En eyssarop aromatizat.

Trad. d'Albucasis, fol. 53. 

En sirop aromatisé.

Ni metges ab son eissarop.

Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.

Ni médecin avec son remède.

ANC. FR. Lequel apoticaire bailla à diverses foiz des pouldres, ysserops, beuvraiges. Lett. de rém., 1467. Carpentier, t. I, col. 1023. 

ESP. Xarabe (ESP. MOD. chap. jarabe). PORT. Charope. IT. Siroppo.
(Raynouard no escribe: CAT. xarop, aixarop)

 

Eisugar, Essugar, Echucar, Issugar, v., essuyer, essorer.

Vos pauzaretz

Vostr' auzel, per meills essugar,

En luec privat, ab soleill clar.

Deudes de Prades. Auz. cass.

Vous poserez votre oiseau, pour mieux essuyer, en lieu privé, avec soleil clair. 

Salier' issuga.

Marcabrus: Dirai vos.

Essuie la salière. 

Ab sos pels dauratz los eisuga.

(chap. En sons pels dorats los eixugue: los peus de Jesús.)

V. de sainte Magdelaine. 

Avec ses cheveux dorés les essuie. 

Un bel toalho, 

On sas mas e sa fatz

S'echuc.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Une belle serviette, où elle s'essuie ses mains et sa figure.

Et essug e solleilla.

Augier: Era quan. 

Et essore et soleille.

Part. pas. Tot eisug l'ardretz en un fuec

(chap. Tot eixut lo cremaréu a un foc.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous le brûlerez tout essuyé dans un feu. 

Loc. Nos anem per ysshuc... so es per bel loc. 

Leys d'amors, fol. 51.

Nous allons par essuyé... c'est-à-dire par beau lieu.

ANC. FR. Je la vueil au soleil porter

Por le cuir i en fere essuer...

Ters tes iex, essue ta face.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 11 et 474.

ESP. Enxuyar (enjuagar, secar). PORT. Enxugar. IT. Asciugare.

(chap. eixugá: eixugo, eixugues, eixugue, eixuguem o eixugam, eixuguéu o eixugáu, eixuguen.)

2. Eissuc, s. m., sécheresse.

Per gran eissuc ni per freg ni per ven.

P. Cardinal: Totz lo mons. Var.

Par grande sécheresse et par froid et par vent.

IT. Asciutto. (chap. eixut, eixugat, eixuts, eixugats, eixuta, eixugada, eixutes, eixugades; terra eixuta, seca; sequía, sequera.)

jueves, 13 de abril de 2017

putput, puput

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut


- allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, i me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut...
Etim.: del latín upupa, modificat per analogía del radical put- (putere, putí, pudó) per la pudina que fa este muixó.

abubilla en castellano

La putput a la montaña
cante y diu la verdat:

cuan les cabres fáiguen llana
les dones farán bondat.

Pedro J. Bel Caldú:


Ma agüela conte que a un pastoret sa mare li va posar una truita i, quan se la estave minjant al monte, una putput cantave des d’un albre: put...put...put. Lo pastoret responíe: no put no, que me la ha fet la meua mareta.
¡Cuentos de vells!


putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut - allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, i me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut...

DCVB:


PUPUT (i dial. putput). m. o f.

|| 1.  Ocell de la família de les upúpides, espècie Upupa epops, de devers 30 cm. de llargària, amb la part superior del cos de color argilosa, les ales negres creuades de ratlles blanques-groguenques, i la part inferior del cos de color groc terrós amb taques negres en el ventre; té la coa negra amb ratlles blanques, sobre el cap un bell floc de plomes erèctils, i el seu bec és molt llarg, prim i un poc corbat; és molt pudent; cast. abubilla. «Es puput i es mussol | tots dos fan una tonada; | es puput canta amb so sol | i es mussol de vetlada» (cançó pop. Mall.). 


«El puput a la muntanya | canta i diu la veritat: | quan les cabres faran llana, | les dones faran bondat» (cançó pop. val.). 


Talp, oroneta, | muçol, putput, Spill 7704. Putput occell. Upupa, Esteve Eleg. p 6. Si preneu lo cor del puput hi'l posau allà, Agustí Secr. 72. Que may receptes de prendre purga són necessàries per cap puput, Roq. 50.

|| 2. Peix de l'espècie Bothus rhomboides (Tarr.).

|| 3. Floc de pèls que sobresurt entre el conjunt de la cabellera (Mall., Men.); cast. penacho. Especialment: a) Bolic de cabells que les fadrines es deixaven fent-lo sobresortir damunt la resta de la cabellera (Mall.). Dur es puputs altsanar molt pentinat i endiumenjatUna criada amb sos puputs ben alts, Roq. 26. Fer-se es puputs: pentinar-se. Es fàcil que cobrin gust en so vestir y fer-se es puputs, Ignor. 21.—b) Manat de cabells que el cavall té entre les dues orelles (Mall.).

|| 4. fig. Peresa intensa; gran desgana de treballar o de fer tal o tal cosa (Mall.); cast. modorra. Tenir puputtenir molta peresa. Anar de puputobrar amb desgana, molt lentament. Fer puputproduir peresa. «Em fa puput haver d'anar a escola».

«Perendenga, perendenga,
ja t'ho pories pensar:
qui té puput en sa feina,
com té talent, no té pa»
(cançó pop. Mall.).
«L'any coranta vaig segar
devora una jovençana;
mai la vaig sentir cantar,
sinó que sempre va anar
de puput i mala gana»
(cançó de segar, Mall.).

|| 5. Malnom que es dóna als habitants de diferents poblacions, com per exemple als de Vilanova d'Escornalbou, de Les Useres, etc.


|| 6. Joc infantil en què un dels jugadors té els ulls tapats amb un mocador i els altres l'envolten i li peguen procurant no deixar-se agafar del qui para (Bagà, Plana de Vic, Barc.); cast. gallina ciega.

Loc.
—a) Anar de puput: tenir diarrea (Mall.).—b) Estar bé, com un puput dins un claper: no estar gaire bé (Mall.). Quan diuen a algú: «Tu estàs molt bé», ell sol contestar: «Sí, com un puput dins un claper», volent significar que ell no troba que estigui gens bé.—c) Esser Semblar un niu de puputsesser una cosa o un lloc poc endreçat, massa ple de coses desordenades (Men.).

Refr.
—a) «A un niu de puputs, n'hi ha de grossos i de menuts»: vol dir que en tots els estaments hi ha diversitat de graus i de maneres de viure (Men.).—b) «Per sant Macià, es puput ve i es tord se'n va» (Men.).—c) «Quan canta el puput, el matí moll i el vespre eixut» (or., occ.); «En cantar es puput, matí banyat i capvespre eixut» (men.).

Fon.: 
pupút (Empordà, Gir., Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Vendrell, Igualada, Cervera, Tremp, Bot, Calasseit, Valljunquera, Mall., Men.); popút (Calaseit, Benilloba, Biar); pəpút (Eiv.); putpút o puppút (Bagà, Sopeira, Senterada, Tamarit de la L., Falset, Ascó, Vimbodí, Gandesa, Amposta, Ametlla, Tortosa, Maestrat, Val.). El gènere és variable: predomina el masculí (a les Balears és l'únic), però hi ha regions on es diu la puput (per exemple a Besalú o Beseit) o la putput (v. gr. a Ascó, Vimbodí, Amposta, L' Ametlla i gran part del País Valencià). En valencià existeixen també les formes palput i porput.

Intens.:
—a) Augm.: pupudàs (puputàs), puputarro.—b) Dim.: pupudet (puputet).—c) Pejor.: pupudot (puputot).
Sinòn.:
— || 2, pedaç, rémol.
  

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Lo Camí, XIV. Lupa, gat, Pesteta, pestetes


Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus assits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos del sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delissies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectans lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarmens. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremam una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solamens sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impúnemen de les seues atribussions.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniens.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabolics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassions mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalons - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalons.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassions satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalons seguíen sense apareixe. A paupons van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalons y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe, desformat y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalons - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

sábado, 1 de mayo de 2021

Capitol. XV. disputa feta per veritat e pietat, redempcio natura humana

Capitol. XV.

De la disputa feta per veritat e pietat sobre la redempcio de natura humana .

Feta la electio per aquestes dos senyores de aquelles que hauien a disputar e
aclarir (a clarir, ña un espay cla) aquesta fahena. Lo glorios miquel per manament de nostre senyor deu feu portar dos cadires en que siguessen (qsiguessen, q en rayeta damún) les dos principals parts de qui era lo interes. E lo dit sanct Miquel sabent la voluntat de la magestat diuina com volia fossen graduades: colloca misericordia a la part dreta: justicia a la esquerra: e dauant elles en vn banch seyen veritat e pietat. E fon enterrogada (interrogada) per justicia veritat que sabia en aquesta fahena de natura humana. La qual respongue e dix. Que era molt certa com nostre senyor deu per sola bonea hauia creat lo home a ymatge e semblança sua dotant lo d´aquella justicia original quil conseruaua en gracia e amor sua: e feu lo senyor general e monarca del mon: sotsmes a la hobediencia sua totes les coses que creades hauia en la terra: donali per posada aquell alcaçer (alcázar, al-Qaṣr, castrum, castra, castell, castells,
al-qasr; Alcàsser; etc.
) tan singular nomenat parays terrenal: armal e guarnil de totes les armes necessaries a vençre (vencer) los seus enemichs: e per nengu no podia esser sobrat si primer no era vençut per si mateix. Posal en hobediencia molt laugera: solament perque (perq) regonegues nostre senyor deu esser son creador e factor dient li. De ligno qd (quod) est in medio paradisi: ne comedas: in quacumquem (quacúq3) enim die comederis ex eo: morte morieris. Volent dir: Guardau Adam nous desconegau: car ab tot yous haja fet senyor de totes les coses per mi creades yo vull esser senyor vostre e dar vos ley. La qual sera aquesta: Que del arbre (ligno) que sta en mig de parays no vull que per res ne mengen (comedas: mengeu?): car siau cert que en aquella jornada que lo manament trespassareu de mort spiritual morreu (morireu, moriréu; moriréis): e sereu obligat a la mort corporal: de la qual acampar (en lo significat de sobreviure, salvar se, salvás; este chiquet no acampará, ha naixcut massa arguellat) no poreu: car perçous dich la pena que encorrereu: perque siau pus cautelos a guardaruos de la cayguda: de mort vos he menaçat que es la major punicio que en la natura vostra se pot donar: perque conegau quant seria offensiu de la magestat mia lo criminos peccat vostre. ¶ E lome axi auisat per nostre senyor deu: no ignorant res: ans hauent clara conexença de totes coses en aquell mateix dia que fon creat desestima lo manament del creador seu: e oblida tots los benificis que de la magestat rebuts hauia: E dellibera menjar lo fruyt que sa muller li offeria: ab tot no ignoras que era aquell mateix del qual nostre senyor deu manaua fes singular abstinencia. ¶ E que lome sia axi caygut voluntariament en lo que tant deguera esquiuar me par li pot esser dit per quisuulla (quisvulla) quil veja congoxar.
Gratis venundati estis. Volent dir: O adam de queus congoxau vos ni los fills vostres puix de bon grat e voluntariament vos sou venuts e donats als enemichs vostres: ab paciencia deueu pendre tots los dans que seguits vos son: puix vosaltres mateixos los vos haueu procurats. E justicia demana molta raho volent que infinidament dure la punicio del home: puix ha gosat offendre la clemencia diuina qui es bonea sens terme: O que hoynt pietat lo parlar de veritat esser tant exut (eixut, sec) leuas de peus e dix li. O veritat com parlau curt: be par que no sou amiga de natura humana com axi la abandonau: no cregau ne faça tan bon mercat lo seu creador: car de sa magestat ha dit aquella valent dona mare de Samuel en lo seu cantich ¶ Homines mortificat et viuificat: deducit ad inferos et reducit. Volent dir: lo senyor que ha donat al home sentencia de mort per lo peccat seu: ell mateix lo pot reduir a vida per sola clemencia sua: E aquell qui es deuallat fins a les portes de infern (inferos) ço es en los lims hon aras troba Adam: de aqui pot esser relleuat per la diuinal potencia: e pujat en aquell loch hon es tot repos. ¶ Car nostre senyor deu no es axi com los homens mortals que tot lo que han menaçat volen tantost posar per obra si poder los basta: ni sençen a ira axi com los miserables fills dels homens. E de aço fa testimoni aquella singular viuda judich (Judit, Judith?) parlant ab aquella gent de la ciutat de betulia quant los dix. ¶ Non enim quasi homo deus sic conminabitur (cóminabitur, comminabitur): nequem sicut filius hominis ad iracundiam inflamabitur. ¶ E nostre senyor deu per sa sola bonea ha fet tantes demostracions de molt amar al home: en tant que li ha donat gran atreuiment de gosar demanar misericordia sens cessar ¶ E perço dix Dauid en persona d´Adam. ¶ Ego enim speraui in eternum saluatorem nostrum: quia veni et michi gaudium a sancto super misericordiam que veniet nobis cito. Volent dir que Adam els (y los : els) fills seus no hauien raho nenguna de perdre la sperança en nostre senyor deu: ans confiar ab gran fe de les promissions sues: que encara que lo temps tardas la misericordia sua los recompliria de goig: trahent los prestament de captiuitat. ¶ E pço yo dich quel home no deu cessar de cridar a (.) nostre senyor deu. ¶ Precibus importunis. Fins sa clemencia se vulla inclinar a ferli misericordia. E de mi siau certa veritat senyora que nunquam cansare de aduocar e ajudar a Adam e als seus fills fins los veja delliures de les tantes penes que sofiren. Car amim par que justicia deu esser contenta de les dolors e tribulacions quel home ha sofert per son peccat tant larch temps: e deu cessar de perseguir lo: puix lo veu axi aterrat e caygut: e no demanar de ell tanta venjança ni satisfacio puix sab en quanta miseria es huy lome constituit: que de nenguna cosa ajudar nos pot: si la sola bonea de nostre senyor deu no li aiuda releuant lo de la pena en que es per sa infinida clemencia. ¶ E veritat que hoy parlar pietat ab tanta feruor en ajuda de natura humana dreças de peus: e dix. O pietat be par que teniu lo cor dolç e ple de clemencia: e ab vnes poques de lagremes fou vençuda: e no voleu pus punicio: ans totes coses remeteu: perdonau ab sola misericordia. ¶ Guardau senyora que justicia no acorda ab la qualitat vostra: ans vol que los mals sien rigorosament punits: e continuament crida dient. ¶ Secundum mensuras delicti erit plagarum modus. Car segons la mesura e quantitat del delicte: vol que sia la pena donada: e res no vol reste impunit: E sab que nostre senyor dit per Ezechiel propheta. (ppheta : p en ganchet com la coa del demoni + p + heta; pág 27 del pdf) ¶ Anima que peccauerit ipa (i+p en rayeta damún+a) morietur. E puix lome voluntariament ha sotsmesa la anima sua a la sentencia de mort eternal: justicia vol que en aquella stiga tostemps. E puix acordadament e sens nenguna resistencia se es deixat vençre e sobrar a son enemich lo diable: justa cosa es sia seruent seu e catiu eternalment: car scrit es: Aquo qs superatus est: huius et seruus (servus) est. Volent dir que cascu es catiu e seruent d´aquell: qui en batalla la (l´ha : lo ha) sobrat e vençut. E que vos pietat senyora sapiau tot aço clarament no se perque voleu fatigaruos en esta fahena: deman vos de gracia dexeu star lome: puix ell mateix sa cercat (se ha buscat; se ha buscado) tot lo mal que te. O pietat que res impiados hoyr no pot dix ab molta dolor. O veritat senyora y com parlau axi no sabeu que diu nostre senyor deu per lo mateix propheta per vos allegat. ¶ Si autem impius egerit penitentiam ab omnibus peccatis suis que operatus est vita viuet et non morietur. E no sabeu quanta es la penitencia quel home ha fet del seu peccat: qui pot duptar nostre senyor no tinga la sua promesa de reduyr lo a venia e darli vida per sa infinida clemencia E veritat respos: o pietat e vos no haueu lest (llegit, lligit, llichit com diu lo “agüelo sebeta”; leído) lo que dix lo senyor com la malicia dels homens fon multiplicada ço es ¶ E si penedit sen es de hauer lo fet vista la tanta desconexenca e malicia sua: com podeu vos pensar pietat germa que altra vegada se vulla concordar ab ells: puix vna vegada los ha lancat e apartat de la gratia sua. Car grans son los mals quel home ha encorregut per lo seu pecat: e tots dies afig a les sues malicies: e perco (desconexenca, lancat, perco són en ç, deu sé una errada tipográfica) dix. Jeremies. Prauum (pravum) ē (est) cor hominis et inscrutabilis quis cognoscet illud. Volent dir que es molt peruers (pervers) lo cor del home e tan fosch (inscrutabilis : inescrutable) que no es nengu qui entendrel puga sino nostre senyor deu qui sab (cognoscet : conex, coneix) la profunditat de les sues malicies. E perco justament lo ha lunyat de sa clemencia no volent lo acullir en lo seu regne de gloria: E puix lome miserable ha desconegut e oblidat a nostre senyor deu qui tant lo hauia exalcat (continúen les c que són ç): raho es que sa magestat lo lexe (lexar, leixar : dixar, deixar) per a tostemps (per atostemps) en la dura captiuitat que sa percaçar. E daciauant (daçi, d´açi avant) me par pietat virtuosa queus deueu dexar (d´xar) de aquesta empresa que haueu acceptat per amor de natura humana: car yous do la fe que justicia no renunciara james lo seu clam si ja natura humana no li satisfa complidament tot lo seu deute: ço es impossible segons vos matexa sabeu. Car tota natura no basta a satisfer la minima part de la culpa de Adam: qui fon tant temerari que guosa offendre la magestat infinida de nostre senyor deu: condampnant si mateix e tota la generacio sua a pena infinida e eterna. E pietat hoynt lo rahonament de la veritat respos ab gran animo dient: O veritat amiga si tant teniu en recort lo parlar de nostre senyor deu que feu ab Noe (Noé) quant li dix hauer se penedit de hauer fet lome: perque nous recordau del que diu sa magestat per la boca d´Salamo dient. Delicie mee esser cum filijs hominum. E si sa clemencia confessa esser li molt delitos lo star ab los fills dels homens senyal dona manifest que pau vol ab ells e no guerra. car ab sos enemichs nengu no desija fer longa habitacio. E perço yo no perdre may la sperança de portar a fi la dita pau: puix so certa que lo senyor qui es offes la vol e la demana conuidant los peccadors ques tornen a ell dient los per jeremies. ¶ Conuertimini filij reuerentes et sanabo aduersiones vestras. Volent dir tornau a mi fills fugitius e yous guarre (de sanabo: sanar, guarir: guariré) de la cruel malaltia que haueu encorregut per lo vostre fugir. ¶ E quel home se vega axi cridat per lo seu senyor e redemptor nol tendrieu vos senyora per orat si per por de justicia ell se dexaua (dexava, deixava) de demanar misericordia e perdo. Nou fara certament si creu mon consell ans cridara incessantment e yo per ell fins la clemencia del senyor nos haja hoyt. ¶ Del que dieu senyora que lo cor del home es tan maluat (malvat) e ple de tots mals: ja per axo nol menysprea la bonea de nostre senyor deu: ans vol elegir aquell en posada sua demanant lo a tota sa requesta com a cosa a sa magestat molt plaent dient per Salamo a cascu dels homens. ¶ Fili prebe michi cor tuum Volent mostrar sa magestat que de tot lome res no estima ni vol sino lo cor. E de nenguna de quantes coses ha creades nos mostra tant recelos com del cor del home no volent que altri y ature ni stiga sino ell. E pço dix sa magestat a Moyses.Altare de terra facietis michi: offeretis super illud holocausta pacifica vestra. E aquest altar de terra senyora no es altre sino lo cor del home qui es pols e cendra: en lo qual vol lo senyor li sia fet sacrifici agradable (holocausta pacifica) de pura amor: car noy ha offerta a sa clemencia tan plaent: car certament se pot dir. ¶ Nunquam ē dei amor ociosus: operatur et enim magna si est: si vero operari (opari) renuit amor non est. E perço vol lo senyor esser seruit de amor: car lo cor hon la dita amor es nuncha sta ocios ans fa continuament grans e asenyalades obres. E lo cor fret en les operacions sues senyal mostra manifest que es apartat de la amor diuina. ¶ E si lome per sa malicia se es tant lunyat de deu com vos senyora dieu: yo crech que per sola amor de cor placara la clemencia sua: car a aquells qui verdaderament amen e confien en la misericordia diuina promet Ysayes en persona de nostre senyor deu dient. ¶ Orietur in tenebris lux tua: et tenebre tue erunt sicut meridies et requiem dabit tibi dominus deus tuus semper: et implebit splendoribus animam tuam: et ossa tua liberabit. Volent dir que entre les tenebres de la miseria humana resplandira la lum clara de la misericordia diuina: e la foscura de la anima del peccador clarejaria axi com lo sol en lo mig dia (meridies; midi; meridiano): e lauors nostre senyor deu daria repos al home per a tostemps: e veuria la claredat diuina dins la anima sua: e los ossos de aquell ço es les virtuoses obres sues serien delliures de la captiuitat del peccat. ¶ Axi senyora sil home pot atenyer aquesta feruor de vera amor: yo so certa res no li sera negat: Car de aquelles qui de cor se giren al senyor: e reclamen la merçe sua: diu lo Eclesiastich. ¶ qp magna misericordia dei et propitiatio (ppittiatio) illius conuerteribus ad se. Volent dir que nengu no pot rahonar ne estimar quant es gran la misericordia e perdo que trobe en nostre senyor deu los qui a ell se conuertexen. Al que dieu veritat senyora que justicia vol esser contenta e que natura humana no basta a fer nenguna satisfactio vos vull atorgar que es axi: e so molt mes que certa de la flaquea (fla+q en virgulilla+a) e poch poder de la dita natura humana. E ja per axo yo no pert les forçes: car se be. *Qd´(quod) impossibile est hominibus: possibile est apud deum. ¶ E so molt certa sa magestat vol totes les coses que son scrites sien complides e vinguen a perfectio: e vna sola letra no falga (de fallar o faltar, fallá o faltá, fallo o no falto): segons es scrit. ¶ Jota (o Yota, Iota) vnum aut vnus apex non preteribit (pteribit) alege donech oia fiant. E si totes les coses se han a complir que son scrites segons dit vos he: vos sabeu molt be senyora que ha scrit lo gran propheta ysayes: ab lo qual nostre senyor deu se es molt secretejat: dient en les profecies sues parlant en persona de tota natura humana: Paruulus (parvulus) enim natus ē nobis et filius datus ē nobis: et factus ē principatus super humerum eius: et vocabitur nomen eius admirabili´: et consiliarius: deus fortis pater futuri scli princeps pacis. Dient aço ab tanta certinitat que ja li paria esser stat fet. E perço diu: hun infant en la generacio nostra es nat: e fill nos es donat: e de aquest senyor diu lo dit propheta que haura lo principat seu sobre los propris (ppis : propis) muscles. e aço crech yo ques enten que aquest senyor deliurara lo poble seu ab multissims (de multum: multissims : molt : moltissims, moltíssims; mucho, muchísimos) treballs: e diu que lo nom seu sera admirable e conseller deu fort. E si deu es lo dit senyor omnipotent (oipotent) sera e de aqui (aq) sortira la gran admiracio del seu nom que sera deu e hom en vna natura: e aquest sera verdader conseller: car en quant home sabra per esperiencia (espiencia) les passions humanes: E en quant deu pora reparar aquelles ab lo excellent saber diuinal. E segueixse en la dita prophecia que sera pare del segle esdeuenidor lo segle que huy es: es tot ple de tenebres e foscura de peccat: lo esdeuenidor crech yo sera ple de gracia (g+r en virgulilla+a) e de repos e infinida alegria: e de aquest sera princep e senyor aquest rey pacifich: e lauors sera verificat lo parlar del mateix propheta que diu. Qui sedebant in regionem vmbre mortis lux orta est eis. E veritat hoint lo parlar de pietat stigue molt contenta e dix. O senyora pietat de vos se pot justament dir. Magna est fides tua. car yo crech que vos bastau tant que fareu enclinar la clemencia diuina a prestament complir la prophecia per vos allegada: e molt ben entesa: eus do paraula que en lo punt que aço sera fet aquestes senyores seran contentes e molt concordes e noy calra pus disputar. Respos pietat e dix: o senyora veritat vos no dubteu que tot sera complit. car ja sabeu que diu Salamo en lo ecclesiastich. Dia tempus habent: tempus flendi (en ele, l) et tempus ridendi: tempus occidendi et tempus sanandi: tempus dilectionis et tempus odij: tempus belli et tempus pacis. Volent dir que cascuna cosa ha son temps Temps de plor e temps de riure. ja sabeu vos senyora quant ha que dura lo plor e dolor en tota la generacio humana: donchs no es molta raho que vinga lo temps de goig e alegria. E puix lo temps de mort ha regnat fins ara creure podeu que lo temps de salut es molt prop: lo temps de inimicicia e de cruel guerra ha cinch milia anys que dura: ara la bonea diuina per sa sola clemencia portara lo temps de vera amicicia e pau. E en aço yo no pose nengun dupte: ans vos dich que stich tant inflamada en lo sols pensar de aquestes misericordies diuines que puch dir ab lo psalmista. Concaluit cor meum intra me et in meditatione mea exardescet ignis. Car yo he lest en lo mateix propheta Dauid que diu parlant de la miserable captiuitat del home confortant lo que hagues gran sperança que lo senyor lo deliuraria de aquella dient axi Et saluauit eos propter nomen suum: vt notam faceret potentiam suam: et eduxit populum suum in exultatione et electos suos in letia. Perqueus deman de merce senyora dexem la disputa e retornen a la font de la clemencia diuina: car aquell sola basta a contentar e fartar los apetits nostres que tostemps he hoit dir Qui recedit a fonte sitit: qui recedit a thesauro eget: qui recedit a sapientia hebetatur: qui recedit a virtute disoluitur. Co es que qui se aparta de la font pereix de set: qui desestima lo tresor de necessitat te a empobrir: quis lunya de sauiesa torna ignorant: qui se aparta (a+p en una rayeta cap a la dreta+ta) d´vtut (v en un 7 menut damún+tut: virtut) defall (d´fall) en tot be. E respos veritat dient. Pietat senyora so molt contenta del que dieu que recorrega a la clemencia diuina: car tant desije la concordia de aquestes senyores com vos matexa.