Mostrando las entradas para la consulta Ulldecona ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Ulldecona ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de agosto de 2018

Tortosa, valensiá

Tortosa, valensiá.
 
Antoni de Puigblanch, naixcut en Mataró l´any 1775, dia del “rector de Vallfogona” que “Que Vallfogona tropieze en ambas cosas es disculpable, pues en Tortosa, como se habla más bien valenciano que catalán...” 

De 10 de setembre de 1634 es l´acort del Consell Municipal de Castelló en el que es llig: “... que lo senyor bisbe de Tortosa ha proveit, en la penultima vessita manant en aquella, ques predique en llengua valenciana”.

 
Tortosa, valensiá
 
Tortosa, Tarragona, Ports de Tortosa - Beseit


Jeroni Amiguet (Tortosa, segle XV/XVI) va escriure el llibre “Sinonima variationum sententiarum”, editat en Valencia l’any 1502. Diu que l´escriu: “... ex italico sermone in valentinum...”

 
 
//
 
Sebastià Campos i Terrès va escriure en 1934: “Hi ha que catalanitzar Tortosa, oireu dir molt sovint. Però fixeu-vos bé qui ho diu. Probablement no és tortosí... No ha esbrinat quina és l’ànima de Tortosa,...perquè d’haver-lo esbrinat mancaria a la veritat, seria demanar-li les taronges al noguer…”
 
Miquel de Mallorca y ses taronges:
 
Sebastià Campos i Terrès Escribió en 1934; “Hay que catalanizar Tortosa, lo oiréis muy a menudo. Pero fijaros bien quien lo dice. Probablemente no es tortosino… No ha averiguado cual es el alma de Tortosa…porque de haberla averiguado faltaría a la verdad, seria pedir naranjas al nogal…”

//

Resulta curios que la “Gran enciclopedia Catalana” diga que la mossarabia valenciana fon qui “repoblà les valls de l'Ebre i del Jalón” (t.X pp 336-337), o que L´Aldea fora poblada segons diu José Mª Franquet Bernis en la seua tesis doctoral, “amb una comunitat musulmana-valenciana de Silla” o que en el municipi d´Ulldecona existixca un nucleu de població que es diu “Els Valentins”.

Resulta curioso que la “Gran enciclopedia Catalana” diga que la mozarabía valenciana fue quien repobló los valles del Ebro y del Jalón (t.X pp 336-337), o que L’Aldea fuera poblada según dice José Mª Franquet Bernis en su tesis doctoral, “con una comunidad musulmana-valenciana de Silla” o que en el municipio de Ulldecona (ojo de corteza) exista un núcleo de población que se dice “Els Valentins”.
 
//
 
Un dels meus restaurans favorits, Les Moles:
  

les moles, Ulldecona, carretera cap a La Sénia

les moles Ulldecona carretera cap a La Sénia.
 
 

https://www.escapadarural.com/que-hacer/ulldecona

No tinc diners: https://es-la.facebook.com/Quico-el-Célio-El-Noi-i-el-Mut-de-Ferreries-59735493864/


martes, 4 de julio de 2017

escudors, escudorsat

escudors, escudorsat,

 ¿Que vol dir "anar d'escudorç", o "estar escudorçat"?,


aport de Pedro J.Bel Caldú al grupo.


desparellat, sense parella,


Fernando (Rano)

A La Portellada si q se diu y vol di cuán algo o algú se quede apartat del resto, pot se persona, animal o cosa.

Pedro comente:


La Irene Granja Cuartielles si que sap "chapurriau avançat". Los demés hau de practicar encara una mica més. Estar "escudorçat" es haber perdut la parella, o el grupo de persones o coses a les que s'hauríe d'estar vinculat. No encaixar prou bé i anar solterís com diu l'Enrique. Se pot referir a persones com un mosso vell, un o una viuda. O a coses emparellades com una sabata o un calcetí que ha perdut lo parell.

Eixa palabra no l'hai trobat a cap diccionari ni del IEC ni al Catalá-Valenciá-Balear. Per tant, la considero molt exclusiva del nostre parlar.

Pareix que ix an esta página:


http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/1686/19.MAMB_VOLUM_III_3de3_glossari.pdf.txt;jsessionid=251CAA4F4981DF6E749F98AEA9909D99?sequence=21


M'han quedat estos plats d'escudorç de la vaixella"


Natxo Sorolla:


És difícil trobar coses que Alcover no tinguere fitxades. I sí, és bastant tortosinista, la cosa...



 ESCADORS o ESCODORS adj.


Sobrer o fraccionari respecte d'una quantitat que es compta, es mesura, es pesa, etc. (Gandesa, Tortosa, Ulldecona, Benassal); cast. sobrante. «Us he enviat quatre dotzenes de llapis i tres llapis escodorsos» (Tortosa). «He rebut dos milers de claus i quaranta-cinc claus d'escadors». Venir d'escadors: venir de més, desaparellat d'un conjunt (Ulldecona, Gandesa, Benassal). «Ens hem repartit les taronges: ens n'han tocat sis a cadascun, i n'hi ha hagut cinc d'escadors».

    Fon.: eskadóɾs (Ulldecona, Benassal); eskodóɾs (Gandesa, Tortosa).

  Var. form.: descodors.

 

jueves, 25 de mayo de 2017

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

Doña Rogelia, nas, nariz, cornalera, cornaleres





banasta, banastes  la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia,

banasta, banastra, dibuix, dibujo, canasta


BANASTA BANASTRA f. 

|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calaseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatasSéu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.

Estar més magre que unes banastresestar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: 
bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calaseit, Val., Alcoy, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: 
banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: 
del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEWi, 328).



CANASTRA CANASTA f. 

|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canastaNo gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (archiu municipal de Barchinona). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.Duguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: 
kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calaseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.
—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: 
del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.

// Canasta RAE:

1. f. Cesto de mimbres, ancho de boca, que suele tener dos asas.

2. f. Juego de naipes con dos o más barajas francesas entre dos bandos de jugadores.

3. f. En el juego de la canasta, reunión de siete naipes del mismo valor.

4. f. En baloncesto, aro metálico sujeto horizontalmente a un tablero vertical, y del que pende una red tubular sin fondo en la que es necesario introducir el balón para el enceste.

5. f. En baloncesto, cada una de las introducciones del balón en la canasta, y que, según las jugadas, vale por uno, dos o tres tantos.

6. f. En el Aljarafe de Sevilla, medida para aceitunas cuya cabida es de media fanega.

7. f. Mar. Conjunto de vueltas de cabo, la última mordida, con que se tiene aferrada, mientras se iza, una vela o una bandera y que permite largarlas, cuando han llegado a su lugar, con solo dar un estrechón a la tira que se conserva en la mano.

domingo, 18 de noviembre de 2018

Abū Zayd

La población del área leridana en 1238 no superaba los 5.000 habitantes, de los cuales un pequeño porcentaje fueron a enseñarles hablar a más de 150.000 valencianos. Claro que sí, guapi.

Reino de Valencia 1238-1707

https://kerchak.com/el-reino-de-valencia-1238-1707/


El reino de Valencia (1238-1707) El imperio almohade entró en descomposición tras la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), ganada por los hispánicos coaligados. Tampoco los almohades habían sabido dar coherencia y efectividad a su dominio. Balansiya, o Valencia, una de las taifas musulmanas de Sarq al Andalus (oriente de Al ándalus) era gobernada por el príncipe Abū Zayd, nieto del fundador del imperio, que no pudo sofocar la insurrección de Ibn Hud de Murcia ( 1228), al que se sometió Alzira y todo el territorio valenciano meridional. Entonces surgió en Valencia un caudillo local, Zayyan, / Saidí - Zaidín ? / nieto de Ibn Mardan mardá es borrego /, que al frente de los enemigos de los norteafricanos, obligó Abū Zayd a huir a Segorbe y buscar la protección de Jaime I.


Fracasó una contraofensiva de Abū Zayd con el concurso de aristócratas aragoneses, pero sin la ayuda del rey, entonces atareado con la expedición a Mallorca. Abū Zayd / Beseit en chapurriau / se convirtió al cristianismo, se convirtió en un señor feudal aragonés y cedió sus derechos al obispo de Segorbe. El susodicho Ibn Hud de Murcia, valiente y fanático antialmohade que llegó a dominar casi todo 
Al Andalus, atacó la ciudad de Valencia dominada por Zayyan, pero tuvo que levantar el cerco cuando el rey de León Ferran II apoderó de Mérida Badajoz. Zayyan, atrevido, aprovechando la estancia en Mallorca de Jaime I, atacó Ulldecona, pero infructuosamente.



taifas, Aragón, Valencia

Jaime I inició formalmente la conquista de Valencia con la toma de Burriana en 1233 (en aquel tiempo el término de Burriana comprendía los actuales de Burriana, Villarreal y Les Alqueries).
Zayyan, encerrado dentro de las murallas de Valencia, no osaba hacer frente a las incursiones de Jaime I, el cual en 1236 se apoderó del Puig, la posición clave septentrional de Valencia.
Zayyan intentó recuperarla pero fue derrotado el 1237.
Entonces Jaime I puso sitio a la ciudad de Valencia, y Zayyan pidió socorro a Abū Zakariya, reyezuelo de Túnez, que le envió doce galeras, las cuales sin embargo, no desembarcaron. Zayyan, entonces, entregó la ciudad a Jaime I el 28 de septiembre de 1238. Después de la muerte de Ibn Hud, los murcianos, insatisfechos con sus sucesores, llamaron Zayyan, el destronado reyezuelo de Valencia que se había instalado en Dénia, el que los gobernó sólo ocho meses (1.239), por cuanto fue reinstaurada en Murcia la dinastía los Banu Hud. Sin embargo, en 1243 el reyezuelo murciano aceptaba el protectorado que le ofrecía el rey de Castilla, aunque fue necesario que los castellanos se ampara por la fuerza de la mayoría de los castillos de Murcia. El trato duro de los castellanos provocó la sublevación de los moros murcianos, que fueron dominados por Jaime I (1266). Las autoridades y la población musulmanas de las localidades murcianas fueron sustituidas por castellanos, excepto Crevillente, que permaneció con su población y organización sarracena intacta, gobernada por su rayos Ibn Hudayr, hasta la integración del territorio en el Reino de Valencia por Jaime II en 1296, confirmada el 1304. Crevillente constituyó un enclave de señoría musulmana en tierra de cristianos, la autonomía del que fue respetada hasta en 1317.

entrada, Jaime I, Jaume I, Valencia, València, Balansiya

La conquista de las tierras valencianas, sin embargo, comenzó de forma casual con el inesperado éxito de Blasco de Alagón en Ares y Morella, al final del 1232 que obligó Jaime I - hasta entonces ocupado con Mallorca - a interesarse en los posibles acontecimientos bélicos que se produjeran y aun encabezar los mismos. La reunión de Alcañiz del comienzo del 1233, que reunió el rey, el maestro del Hospital, Hugo de Forcalquier y Blasco de Alagón comportó por primera vez la planificación oficial de la conquista, que fue proyectada en tres etapas.
La primera, tras la cesión de los derechos adquiridos por Blasco de Alagón, se centró completar la expansión militar de la región castellonense: toma de Burriana (1233), Peñíscola, Xivert, Cervera, Pulpis, Castellón, Borriol, las Cuevas de Vinromà, Vilafamés, etc, salvo algunos núcleos aislados de la agreste sierra de Espadán. La convocatoria de cortes a catalanes y aragoneses en Monzón en 1236 y la concesión de la bula de la cruzada por parte del papa Gregorio IX en 1237 inició la segunda fase, que tuvo por objeto la toma de la ciudad de Valencia (1238) y de la llanura valenciana hasta las inmediaciones del Júcar. Finalmente, después de una tregua con los musulmanes, que el rey aprovechó para la puesta en marcha del nuevo reino. En 1243-45 Jaime I puso fin a la conquista hasta los límites que los anteriores tratados con Castilla de Tudillén y de Cazola le habían impuesto, ratificados de nuevo a Almizra (1244).

Llibre dels fets

La falta de repobladores para ocupar todo el Reino, además de los compromisos contraídos de no expulsión de los musulmanes, obligó al rey a ceder la mayor parte del ámbito rural a los señores conquistadores, lo que motivó el origen del latifundio continental. Una serie de factores que arrancan de los mismos días de la conquista modelaron, por tanto, una gran parte de la historia del Reino de Valencia, caracterizada por la demografía (con una triple influencia, de elementos cristianos aún en minoría catalanoaragonesa, de una amplia masa musulmana vasalla y de una potente minoría semita), por la economía (predominio de la agricultura extensiva, continental, seguida de cultivos hortícolas litorales, muy pronto comercializados en el exterior con la creación del Consulado de Mar el 1283) y por el derecho, con la aplicación de diferentes cartas de poblamiento.

Jaume I

La primera etapa conquistadora fue llevada a cabo mayoritariamente por la nobleza aragonesa y para caballeros fronterizos de Aragón, que concedieron cartas puebla a fuero de Zaragoza fuero de Aragón. En 1240 el rey promulgó la Costumbre de Valencia, con el propósito de aplicarlo en todo el reino, y en 1261 fue incluido en la redacción de los Fueros de Valencia, que compitieron con la legislación aragonesa.
Pedro II, 1196, occitano, aragonés
Pedro II, 1196, occitano, aragonés

Sin embargo, al compás de la ampliación del código valenciano se iba registrando una oposición más y más grande por parte de los señores con posesiones al reino que querían asegurarse el predominio jurídico y también el social y económico. Así, la gran nobleza, radicada en Aragón o establecida en Valencia pero coaligada en una liga opuesta al poder real -la Unión -, obtuvo ciertos éxitos en aprovechar la delicada situación de Pedro el Grande, derivada de su intervención en Sicilia (1282). 
En la corte de Zaragoza del 1283, el rey juró todos los privilegios del reino de Aragón y los hizo extensivos a todos aquellos que quisieran observar el Fuero de Aragón en el Reino de Valencia. No fue hasta el reinado de Alfonso III (1327-36) que se adoptó una solución intermedia al problema foral que finalmente favoreció la nobleza y trajo como consecuencia la creación de un importante régimen señorial en Valencia.
El verdadero conflicto de las Uniones estalló en forma bélica en el reinado de Pedro III, tomando como pretexto el propósito antiforal del rey de nombrar como heredera a su hija Constanza en perjuicio de su hermano y de sus hermanastros, ambos hijos de Leonor de Castilla. La reacción de los afectados cristalizó finalmente en la reactualización de la Unión aragonesa y en la aparición de una nueva Unión: la valenciana.
Pero después de los acontecimientos de la primavera de 1348, en que el rey quedó en Valencia humillado a merced de los sublevados, Pedro III huyó en Teruel, donde organizó las tropas realistas. Habiendo conseguido estas la victoria sobre la Unión, la represión, además de las incautaciones económicas, se caracterizó por su crueldad.
El fracaso de la Unión significó el fracaso de las posibilidades pre-burguesas del Reino de Valencia a mediados del s XIV y la consolidación aún más fuerte de la causa nobiliaria. Esto explicaría en parte la alianza de los reinos de Valencia y Aragón frente al Principado en la coyuntura del compromiso de Caspe.

domingo, 16 de abril de 2017

Torrá

Torrá, cremá

Turró de Foz, yema torrada

Los de La Torre del Compte son torrats


TORRAR v. tr.


Torrá, cremá, La Torre del Compte, Matarraña


|| 1. Cremar superficialment; escalfar fins a fer canviar de color; cast. tostar. E'ls de la ost no hauien pa, sinó que trobauen forment en les alqueries dels sarrains, e torrauen-lo, e menjauen d'aquel, Jaume I, Cròn. 102. Si un poc les torra hom, encara noen menys, cor en lo torrar guanyen, Arn. Vil. ii, 152. Metets-hi hous cuyts e un poch de pa torrat, Flos medic. 210. L'ordi quan és torrat dessequa forment, Medic. Part. 86. Tant me fa pa torrat com llet de metla, Aguiló Poes. 181. Mig cos torrat per la gran foguerada, Massó Croq. 196. Els nostres peus se torraven sobre la cendra, Ruyra Parada 40. Y nova rojor colra | los fronts torrats pel sol, Collell Flor. 75. L'antic palau... ostenta sos vells murs torrats del sol, Rosselló Many. 165.

|| 2. refl. Variar de matís un color fent-se més fosc per efecte de la calor; cast. tostarse.

|| 3. refl., hiperb., Sofrir una gran calor; cast. asarse. «Dins aquesta sala s'hi torren!»


|| 4. fig. Escometre fort i sense interrupció (val.); cast. acribillar. Son pare la torrava a preguntes, Valor Rond. ii, 22.


|| 5. refl., fig. Enfadar-se, irritar-se molt (Ulldecona); cast. amoscarse, quemarse.


|| 6. fig. Embriagar (Massalcoreig, Mall., Men.); cast. emborrachar.

    Fon.: turá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); torá (occ., mall.); toráɾ (val.).
    Var. ort. ant.: torar (Micer Johan 428).
    Etim.: d'un verb llatí vg. *torrāre, variant del clàssic torrēre amb canvi del tipus de conjugació produït per analogia de verbs de significat similar com assare, cremare, etc.

jueves, 13 de septiembre de 2018

Lo heliotropo de Beseit


A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno y Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:
- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:
- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:
- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?
- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:
- Pos té que sé mes allá de los Ports.
- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:
- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme; ¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:
- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.
Entonses Calandrio va di:
- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:
- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?
Va contestá Maso:
- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:
- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.
Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:
- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.
- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?
Calandrio va di:
- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. A lo que Bruno va di:
- Pero espera.
Y li va di a Bufalmacho:
- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegaen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:
- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:
- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:
- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.
- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.
Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:
- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:
- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá. Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:
- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.
Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:
- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:
- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanae. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:
- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:
- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:
- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.
Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:
- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!
Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau

La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.

Lo heliotropo de Beseit


domingo, 16 de abril de 2017

Roch, roija

Roch, roija


ROIG, ROJA adj.
|| 1. Vermell amb tendència a groc o a color d'argila (or., bal.); cast. rojo. Açò fes si lo mal és negre, e si és roig no li posses, Micer Johan 416. Aquella aygua tornarà com un brou roig, Robert Coch 43 vo. Per a rentar el fanc roig del sementer, Rosselló Many. 29. S'havia posat uns balandrans vells, casi roigs, Pons Llar 66. a) Cabells roigs: cabells de color tirant a vermell. Era... joue de pochs dies, los cabells roigs, Curial, i, 38. Home roig (dona roja, etc.):home, dona, etc., que té els cabells roigs; cast. pelirrojo. Les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 425. Mira tu, roig, no m'enfades,Roq. 14. Roig mal pèl: es diu a una persona de cabells roigs, per menyspreu, perquè hi ha la creença que els de cabells roigs no són persones de bon caràcter. Cavall (mul, bou, etc.) roig: nom que es dóna a un animal que té el pèl de color vermell fosc. La mula que sia tota rossa ho roja, Dieç Menesc. i, 5. Un jove... cualcant sobre un cavall roig, Rosselló Many. 94.
|| 2. Vermell (pir-or., occ., val.); cast. rojo, encarnado, colorado. Lo sol se mostrà royg, Sermons SVF, i, 146. Al seu rostre cadavèrich | dóna l'incendi un tint roig, Llorente Versos 155. Fluïa de sos llavis rojos suau i vibrant, Pons Com an. 76. Mars... és de sua natura calt e sech, e és de color roia e resplandent, Curial, ii, 1. Arròs roig, blat roig, figa roja, etc.: arròs, blat, figa, etc., de color vermell. Tornar roig: enrojolar-se, esdevenir vermell de cara per la vergonya, per l'acalorament, per massa menjar, etc. Tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, Tirant, c. 215. No pusch creure que... los meus dits sàpien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia mà, Curial, ii, 70. Aquells qui han vergonya són fets roigs, Egidi Romà, i, 3a, 10. Amb la cara roja i el barretinot ficat, Massó Croq. 142.
|| 3. m. El color vermellós (|| 1) o vermell (|| 2); cast. rojo. Tenen un vert potent, | un blau marcial, un roig homicida y furient, Carner Sonets 64.
|| 4. Pertanyent a un partit d'esquerra, d'oposició a la monarquia (en el segle XIX) o d'orientació marxista (en el segle XX); cast. rojo. Axí en fa de tota casta | amb sos neos y amb sos rotjos, Aguiló Poes. 151.
Roig: llin. existent a Celrà, Palau Saverdera, Barc., Igualada, Terrassa, Valls, Prat de Comte, Calafell, Ulldecona, Agramunt, Anglesola, Torà, Benassal, Les Coves de Vinromà, Val., Cullera, Benidorm, Pedreguer, Mall., Men., Eiv., etc. Hi ha la variant Roi (escrita sovint Roy) a Vidreres, Vilabertran, Manresa, Mataró, Tortosa, Areny de Ribagorça, Arbeca, Val., Al., etc.
Roig, topon.: a) Mar Roja (o Mar Roig): la mar que separa Aràbia de la part nord-est de l'Africa. Nos desliurà de les mans de Faraó en passar la mar roja, Pere Pasqual, Obres, i, 124. Supèrbia féu perir Pharahó en la Mar Roja,Villena Vita Chr., c. 34. Una altra pàtria ens espera, com darrera el Mar Roig la terra de promissió, Verdaguer Exc. 6.—b) En Roig: llogaret del terme de Xert (Maestrat).
    Loc.
—Roig com una pebrina (pir-or.), o com un perdigot (or., occ., val.), o com una tomaca (Al.), o com un bitxo (Empordà), o com un pebre (bal.): comparances que s'apliquen a una persona o cosa molt vermella.
    Refr.—a) «Home roig, no et faci goig» (i hi ha qui afegeix: «Si te'n fa, no et durarà»); «Guarda't de pedra rodona, de ca que no lladra i d'home roig»; «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut»; «Home roig i gos pelut, de cap mal és plangut»; «De pèl roig, ni gat ni porc» (val.): sentències populars que expressen la idea que les persones de pèl roig solen tenir mal caràcter. Pero hi ha una contrapartida en aquest refrany: «El roig, amb el pèl que té, bé pot ser home de bé»; i en aquest altre: «Més val cara roja que cor negre».—b) «Home roig, o és molt savi o és molt boig»: indica que els de cabells roig solen esser extremosos i mancats de moderació.—c) «Tot lo roig fa goig»: significa que el vermell és un color que sol agradar a molta gent (val.).
    Var. form. dial.: roi.
    Var. ort. ant.: rog (Signum Guillem Rog, doc. a. 1176, 2ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 399; Nós veem que l'ome mort, qui serà gras e gros e rog e fresc, que en un poca d'ora lo metrà hom dejús la terra, Llull Cont. 103, 19).
    Fon.:—a) Forma de masculí sing.: rɔ́ʧ (pir-or., or., occ.); rɔ̞́ʧ (val., bal.); rɔ́ј (Andorra, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp);—b) Forma de femení sing.: rɔ́ʒə (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒɛ (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa); rɔ́јʒa (Tortosa); rɔ́јɛ (Sort, Tremp); rɔ́јa (Ribagorça); rɔ́ʤɛ (Fraga); rɔ̞́ʤa (Cast., Al.); rɔ̞́ʧa (Val.); rɔ̞́ʤə (mall., men.).—c) Forma de masculí plural: rɔ́јts, rɔ́јs, rɔ́ʒus (pir-or., or.); rɔ́јs (Ribagorça, Pallars); rɔ́јʒos (Urgell, Ll., Tortosa); rɔ̞́ʤos (Cast., Al., Mall.); ɾɔ̞́ʧos, rɔ̞́јs (Val.); rɔ̞́ʤus (Men.).—d) Forma de femení plural: rɔ́ʒəs (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒes (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre); rɔ́јes (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); rɔ́ʤes (Fraga, Cast., Al.); rɔ̞́ʧes (Val.); rɔ̞́ʤəs (Mall., Men.).
    Intens.:—a) Augm.: rojàs, -assa; rojarro, -arra;—b) Dim.: roget, -eta; rogeu, -eua; rogiu, -iua; rojó, -ona; rojoi, -oia. —c) Pejor.: rojot, -ota.
    Etim.: del llatí rŭbĕu, mat. sign. |||| 1, 2.


jueves, 13 de septiembre de 2018

heliotropo Beseit

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau


Lo heliotropo de Beseit

A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:

- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:

- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?

- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:

- Pos té que sé mes allá de los Ports.

- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:

- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme;
¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:

- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.


Entonses Calandrio va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:

- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?


Va contestá Maso:

- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:


- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.

Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.

- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?


Calandrio va di:

- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigám negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. 


A lo que Bruno va di:
- Pero espera.

Y li va di a Bufalmacho:

- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegáen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:

- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:

- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:

- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.

- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.

Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:

- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá (taló). Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:

- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.

Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:

- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanáe. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:

- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:

- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.


An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.

Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!


Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.