Mostrando las entradas para la consulta Perpignan ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Perpignan ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 12 de septiembre de 2017

Cataluña imitando lengua valenciana

Cataluña imitando la lengua valenciana.

Hacia 1600, Andreu Bosch se desesperaba por la tendencia extendida en Cataluña de dar supremacía “e imitar a la Lengua Valenciana” (Títols d´honor. Perpinyà, 1628).

Esta influencia también afectaba al mismo Bosch, pues, aunque critica que sus compatriotas “mudaran la vocal a, en e” (p. 27) razonaba que escribir “las nostras ciencias” era menos correcto que “les nostres ciencies”.

En las mismas fechas, el catalán Onofre Pou, con su “Thesaurus”, llevaba hasta Perpignan el léxico valenciano: otonyo (no tardor), chiquet y chiqueta, iglesies, chulla, mija, servisis, carchofa, giner, puncha, etc. / Ver tresaur dóu Felibrige /

Con esta inmersión idiomática (deseada, no impuesta), una parte de Cataluña y Aragón valencianizaron su idioma a fines del siglo XVI. Fuera de esta influencia quedaron la parte oriental del territorio, incluida Barcelona. Eran tiempos en que el mismo Cervantes diferenciaba la dulzura del valenciano de la ruda “lengua gascona y catalana” (Quijote, II, Cap. 60), aludiendo erróneamente al occitano como gascón.

Relacionado con el problema actual, un rotativo catalán reconocía que: “la independencia de un país ha llevado a codificar como una lengua distinta la que se consideraba dialecto. Así lo hizo Noruega a comienzos de siglo respecto al danés. Y así está ocurriendo hoy en la antigua Yugoslavia donde el serbo croata, codificado a mitad del siglo pasado y lengua común en la Yugoslavia de Tito, se ha escindido en cinco lenguas distintas. En las últimas conversaciones de paz en territorio norteamericano croatas, serbios y bosnios se presentaron acompañados de sus respectivos intérpretes para traducir unas lenguas que los expertos consideran que difieren menos entre sí que el catalán y el valenciano” (“La Vanguardia”, 10IV-96).

/ Nota de Moncho, mi pareja Violeta, búlgara, habla con macedonios, serbios en búlgaro y se entienden /

Aquí sucede lo contrario. Las oficinas de inmersión (especialmente en las Universidades de Alicante, Castellón y Valencia) compiten para ver cuál catalaniza más eficazmente, arrinconando al valenciano y español. Alegremente, con dinero del contribuyente, editan libro tras libro con la finalidad citada. Prototipo de estos ejemplares sería “Els valencians i la llengua normativa” (Generalidad, 1995); ensayo sembrador de confusión que, por ejemplo, afirma que el adjetivo “petit” está vivo en Alcoy, criticando al diccionario del GAV por negarlo.

Una cosa es que autores como Fullana, ingenuamente, recogieran arcaísmos como “esser o freturar” y palabras fronterizas; y otra muy distinta es utilizar como prueba de idioma vivo el léxico de los alumnos alcoyanos víctimas de la inmersión, o el de los funcionarios reciclados en catalán.

El autor , olvidando que no está arriba del Cenia, escribe “vuit, gener, mica, amb, mots, seva, tasca”, y condena el léxico (bellea, giner, chiquet…) que en 1600 era publicado en Perpignan como paradigma de culto.

Igual finalidad busca “Obres impreses en català al País Valencià” (Diputación de Valencia, 1989), donde figuran Blasco Ibáñez y Martí y Gadea como escritores “en catalán”.

Curiosamente, si hubo un autor preocupado por la lengua valenciana fue precisamente Joaquín Martí y Gadea, que pasó su vida tratando de conocer el alma de “nostre Reyne de Valencia” (él escribía Reyne).

Martí y Gadea destacaba la singularidad de “La Llengua valenciana, per la riquea de veus, modismes y gracia (…) superant a la catalana” (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.

http://bivaldi.gva.es/

Por mucho que manipulen, la lengua de Martí y Gadea es distinta a la del norte. Valga de ejemplo estas frases, respetando ortografía y léxico del alcoyano: “U que va pedre en Alcoy, ariava en peus de plom. Com es riurán de nosatros els companyers, per tindre rellonges d´arena y de boljaca. La Llonja te riquea y bellea. Els jagants junt a la casa vestuari. La sencillea y el títul d´atre; vorán y llegirán els articuls per primera vegá els jovens, ahon hia festa. En el sigle dènau contava en tres millóns en dinés, terrés y molíns de paper”. Gadea depuraba su léxico y adoptaba libremente vocablos foráneos, sin imposiciones; aunque sean discutibles algunos. Por ejemplo, él (lo mismo que todos los valencianos en 1900), no usaba la preposición “fins”; prefería escribir el neologismo “dasta”, por coherencia con el habla viva. Lo de “fins” lo reservaba para traducir el plural del adjetivo castellano fino: “Alicantins, pocs y fins”, locución de origen alcoyano que incluye en “Tipos y modismes”.

Pero las decisiones sobre el rechazo o aceptación referentes al idioma las debieran tomar los valencianos (no los inmersionistas del catalán, claro). Todas las innovaciones léxicas y gramaticales que el pueblo valenciano ha ido incorporando a su idioma son “científicamente” desprestigiadas, puestas en la lista de indeseables y -como es sabido- sustituidas por las dictadas por el Institut d´Estudis Catalans. Y lo peor es que estos culturicidas viven de los impuestos.

sábado, 24 de octubre de 2026

Biographies, Guillems de Capestaing + Peire Vidals + Bertrans de Born

Biographies des troubadours. 

I.

Guillem de Cabestaing. Li dous consire que m don’ amors soven,

Guillems de Capestaing si fo us cavalliers de l'encontrada de Rossilhon que confinava con Cataloigna e con Narbones. Mout fo avinenz hom de la persona e prezatz d'armas e de servir e de cortesia. Et avia en la soa encontrada una dompna que avia nom ma dompna Sermonda, moilher d'en Raimon de Castel-Rossilhon, qu'era mot rics e gentils e mals e braus e fers et orgoillos. E'n Guillems de Capestaing si amava la dompna per amor, e cantava de lieis e'n fazia sas cansons. E la dompna qu'era joves e gentils e bella e plaissenz si ll volia ben maior que a ren del mon. 
E fon dich a'n Raimon de Castel-Rossilhon. Et el, cum hom iratz e jelos, enqueric lo faich e saup que vers era, e fetz gardar la moilher fort. 
E quand venc un dia, Raimons de Castel-Rossilhon trobet passan Guillem de Capestaing ses gran compaignia, et aucis lo, e trais li lo cor del cors e 
fetz lo portar a un escudier a son alberc, e fetz lo raustir e far pebrada e fetz lo dar a manjar a la moilher. E quand la dompna l'ac manjat, en Raimons li dis aque el fo. Et ella, quand o auzi, perdet lo vezer e l'auzir; e quand ella revenc si dis: “Seigner, ben m'avetz dat si bon manjar que ja mais no n manjarai d'autre.” E qand el auzi so qu'ella dis, el correc 
sobre lieis ab l'espaza e volc li dar sus en la testa. Et ella s'en anet al balcon e se laisset cazer jos, e fon morta. La novella cors per Rossilhon e per tota Cataloigna qu'en Guillems de Capestaing e la dompna eran enaissi malamen mort, e qu'en Raimons de Castel-Rossilhon avia dat lo cor d'en Guillem a manjar a la dompna. Mout en fo grans dols e grans tristezza per totas las encontradas, e l reclams venc davan lo rei d'Aragon que era seigner d'en Raimon de Castel-Rossilhon e d'en Guillem de Capestaing. E venc s'en a Perpignan en Rossilhon, e fetz venir Raimon de Castel-Rossilhon denan si. E quan fo vengutz, si l prendre fetz e tolc li totz sos chastels e ls fetz desfar, e tolc li tot quant el avia, e lui en menet en preisson. Guillem de Capestaing e la dompna fetz penre e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l'uis de la gleiza, e fetz desseignar desobre l monumen cum ill erant estat mort; et ordenet per tot lo comtat de Rossillon que tuit li cavalier e las dompnas lor venguesson far anoal chascun an; e'n Raimons de Castel-Rossilhon moric dolorosamen en la preison del rei d'Aragon.

(Vore Lo Decamerón en chapurriau, Guiglielmo Guardastagno + Guiglielmo del Rosselló)

COR DE MARE, noviala, Luis Arrufat Jarque, Vallchunquera, Valjunquera

II. 

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals

Peire Vidals, si com ieu vos ai dig, s'entendia en totas las bonas domnas e crezia que totas li volguesson be per amor. E si s'entendia en ma domna n'Alazais, qu'era molher d'en Barral, lo senhor de Marselha, lo quals volia melhs a Peire Vidal qu'az ome del mon, per lo ric trobar e per las ricas folias que Peire Vidals dizia e fazia; e clamavan se abdui Rainier. E Peire Vidals si era privatz de cort e de cambra d'en Barral plus qu'ome del mon. E'n Barrals si sabia be que Peire Vidals se entendia en la molher, e tenia lo i a solatz e tuit aquilh qu'o sabion e si s'alegrava de las folias qu'el fazia ni dizia. E la domna o prendia en solatz, si com fazian totas las autras domnas, en que Peire Vidals s'entendia, e cascuna li dizia plazer e lh prometia tot so que lh plagues e qu'el demandava; et el era si savis que tot o crezia. E quan Peire Vidals se corrossava ab ela, en Barrals fazia ades la patz e lh fazia prometre tot so qu'el demandava. 
E quan venc un dia, Peire Vidals si saup qu'en Barrals s'era levatz e que la domna era tota sola en la cambra. Peire Vidals intra en la cambra e venc s'en al leit de ma domna n'Alazais e troba la dormen, et aginolha se davan ella e baizet li la boca. Et ela sentit lo baizar e crezet que fos en Barrals, e rizen ella se levet, e vit qu'el era l fols de Peire Vidal e comenset a cridar et a far gran rumor. E vengron las donzelas de lains, 
quant o auziron, e demanderon: "Quez es aisso?" E Peire Vidals s'en issit 
fugen, e la domna mandet per en Barral, e fetz li gran reclam de Peire Vidal, que la avia baizada; e ploran l'en preguet qu'el en degues penre venjansa. Et en Barrals, si com valens hom et adregz, si pres lo fait a solatz e comenset a rire et a repenre la molher, car ela avia faita rumor d'aisso que l fols avia fait: mas non la poc castiar qu'ela non mezes en gran rumor lo fait e cercan et enqueren lo mal de Peire Vidal, e grans menassas fazia de lui. Peire Vidals per paor d'aquest fait montet en una nau et anet s'en en Genoa. E lai estet tro que pueis passet outra mar ab 
lo rei Richart, que lh fo mes en paor que ma domna n'Alazais li volia far 
perdre la persona. Lai estet longa sazo, e lai fetz maintas bonas chansos, recordan del baizar qu'el avia emblat. E dis en una chanso que dis
"Ajostar e lassar,"
que de leis non avia agut negun guizardo: 
"mas un petit cordo;
si aigui, qu'un mati
intrei dins sa maizo
e lh baizei a lairo
la boca e l mento."
Et en autre loc el dis:
"Plus honratz fora qu'om natz,
si l bais emblatz mi fos datz
o neis autreiatz."
Et en autra chanso el dis:
"Be m bat amors ab las vergas qu'eu colh,
car una vetz en son reial capdolh
l'emblei un bais, don tan fort mi sove.
Ai! Tan mal viu qui so qu'ama no ve."
Aissi estet longa sazo outra mar, que non auzava venir ni tornar en Proensa. E'n Barrals que li volia aitan de be, com avetz auzit, si preguet tan sa molher, qu'ela li perdonet lo fait del baizar e lo i autreget en do. E'n Barrals si mandet per Peire Vidal e si l fes mandar gracia e bona volontat de sa molher, e que vengues a sa molher. Et el venc ab gran alegreza a Marselha, et ab gran alegreza fo receubutz per en Barral e 
per ma domna n'Alazais. E autreget li lo baizar en do qu'el li avia emblat, 
[e fo li tot perdonat.] don Peire Vidals fetz esta chanso que ditz:
[la qual vos auziretz.]

III. 

Bertran de Born. Ieu m’escondisc, dompna, que mal non mier ++


Ben avetz entendutz los mals qu'en Bertrans de Born remembret que l reis d'Arago avia fachs de lui e d'autrui. Et a chap d'una gran sazo, qu'el n'ac apres d'autres mals qu'el avia fachs, si lo lh volc retraire en un autre sirventes. E fo dich a'n Bertran qu'un chavalier avia en Arago, que avia nom (nEspanhols) n'Espanhols, et avia un bo chastel mout fort que avia nom Castellot et era proprietatz d'en Espanhol et era en la frontereza dels Sarazis, don el fazia gran guerra als Sarazis. E l reis si entendia mout en aquel chastel, e venc un jorn en aquela encontrada, e nEspaingnols si lh venc encontra per servir lo e per envidar lo al sieu chastel, e menet lo charamen, lui ab tota soa gen. E l reis, quan fo dedintz lo chastel, lo fetz penre et menar deforas e tolc li lo chastel. -
E fo vertatz que, quan lo reis venc al servizi del rei Henric, lo coms de Tolosa si l desconfis en Guasconha e tolc li be cinquanta chavaliers; e l reis Henrics li det tot l'aver que lh chavalier devian pagar per la reenzo, et el no l paguet, l'aver, als chavaliers, anz l'en portet en Arago. E lh chavalier eissiron de preiso e pagueron l'aver. - E fo vertatz qu'us joglars, que avia nom Artusetz, li prestet dos cens marabotis, e menet lo ben un an ab se e no lh en det denier. E quan venc un dia, Artusetz joglars si si mesclet ab un Juzieu, e lh Juzieu li vengron sobre e nafreron 
Artuset malamen, lui et un son conpanho. Et Artusetz e l companhs auciseron un Juzieu, don li Juzieu aneron e reclam al rei e pregueron lo qu'el en fezes vendeta e que lor des Artuset e l conpanho per aucire, e qu'ilh li darian dos cens marabotis. E l reis los lor donet amdos e pres los dos cens marabotis. E lh Juzieu los feiron ardre lo jorn de la Nativitat de Crist, si com dis Guilhems de Bergueda en un sieu serventes dizen en el mal del rei:
“E fetz una mespreiso
don hom no l deu razonar,
que l jorn de la naissio
fetz dos crestias brusar:
Artus ab autre son par,
e no degra aissi jutjar
a mort ni a passio
dos per un Juzieu fello."
Don us autre, que avia nom Peire joglars, li prestet deniers e chavals, et aquel Peire joglars si avia grans mals dichs de la vielha reina d'Englaterra, la quals tenia Font-Ebrau, que es una abadia, on se rendon totas las vielhas richas. Et ela lo fetz aucire per paraula del rei d'Arago.
E totz aquestz laitz fachs remembret en Bertrans de Born al rei d'Arago en aquest sirventes que dis:
los cendatz grocs, indis" et cetera.
___
Lo reis Henrics d'Englaterra si tenia assis en Bertran de Born dedintz Autafort e l combatia ab sos edificis, que mout li volia gran mal, quar el crezia que tota la guerra que l reis joves, sos filhs, l'avia facha, qu'en Bertrans la lh agues facha far, e per so era vengutz denan Autafort per lui deseretar. E l reis d'Arago venc en l'ost del rei Henric denan Autafort. E quan Bertrans o saup, si fo mout alegres que l reis d'Arago era en l'ost, per so qu'el era sos amics especials. E l reis d'Arago si mandet sos messatges dintz lo chastel, qu'en Bertrans li mandes pa e vi e charn, et 
el si l'en mandet assatz. E per lo messatge per cui el mandet los presens, el li mandet pregan qu'el fezes si qu'el fezes mudar los edifizis e far traire en autra part, que l murs on ilh ferian era tot rotz. Et el, per gran aver del rei Enric, el li dis tot so qu'en Bertrans l'avia mandat a dir. E l reis Henrics si fetz metre dels edifizis plus en aquela part on saup que l murs era rotz, e fo lo murs ades per terra e l chastels pres.
E'n Bertrans ab tota sa gen fo menatz al pavilho del rei Henric, e l reis lo 
receup mout mal, e l reis Henrics si lh dis: "Bertrans, Bertrans, vos avetz dich que anc la meitatz del vostre sen no us ac mestier nuls temps; mas sapchatz qu'ara vos a el be mestier totz." "Senher," dis en Bertrans, 
“el es be vers qu'ieu o dissi, e dissi be vertat." E l reis dis: "Ieu cre be qu'el vos sia aras falhitz." "Senher" dis en Bertrans, “be m'es falhitz."
"E com?" dis lo reis. "Senher," dis en Bertrans, “lo jorn que l valens joves reis, vostre filhs, morit, ieu perdei lo sen e l saber e la connoissensa."
E l reis, quant auzit so qu'en Bertrans li dis en ploran del filh, venc li grans dolors al cor de pietat et als uolhs, si que no's poc tener qu'el no 
pasmes de dolor. E quan el revenc de pasmazo, el crida e dis en ploran: "En Bertrans, en Bertrans, vos avetz be drech et es be razos, si vos avetz perdut lo sen per mo filh, qu'el vos volia mielhs que ad home del mon. Et ieu, per amor de lui, vos quit la persona e l'aver e l vostre castel, e vos ren la mia amor e la mia gracia, e vos do cinc cens marcs d'argen per los dans que vos avetz receubutz." E'n Bertrans si lh chazet als pes, referen li gracias e merces. E l reis ab tota la soa host s'en anet.

domingo, 18 de marzo de 2018

Luisico raja del culo, raja del cul, Luis Rajadell

http://www.lafranjadelmeucul.net/?p=24999

El (se ha de sé mol tonto pera escriure "el" cuan se diu "lo")
passat 23 de febrer, el periodista i escriptor matarranyenc
Luisico Rajadell va presentar el seu llibre “La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito” a la llibrería “La Pantera Rossa” de Saragossa.


Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,



























L’acte, al que hi van assistir unes 40 persones, va estar organitzat i presidit per Juan José Soro i Manuel Baile, responsables de la editorial Comuniter, l’empresa que ha publicat el llibre. 



Pancetamol, catarro, Vall de Roures, Luis Rajadell
Pancetamol per a Catarro dispunipla a la botiga Ascuma.
No cal cap ressepta del apotecari Romero Rivases, un dels drapets. 

Davant d’un públic atent i interessat, Rajadell va desgraná com a panollo que és els principals episodis de la vida de Juan Bautista Albesa Segura, ‘Batiste’, “un home del seu temps, carregat de contradiccions, estimat per uns i molt odiat per altres” – digué l’autor del llibre. 

Davant d’un públic atent i interessat

Acompanyat d’interessants imatges recollides durant la seua intensa i llarga etapa de recopilació d’informació sobre el personatge, Luisico Rajadell recordà els seus orígens humils, el seu exili laboral a Barcelona, el seu retorn a Vall-de-roures, el seu poble natal (aon dingú diu "el" y menos "Vall-de-roures", atontat)
i la seua presa de consciència obrera, això si, sense picar, que aviat desembocaríe en una militància apassionada en el món llibertari d’abans de la Guerra Civil. 


També va recordá un dels proyectes sossials més importants que protagonitzà Batiste amb la creació a Barcelona de la Colònia per a xiquets fills de republicans a l’antiga Masia de la Beguda.
L’exili a França com el seu tocaio Companys i la obscura etapa de Batiste com a presumpte col·laboracionista amb el govern pro-nazi de Vichy va ser un dels fets que més va cridar l’atenció del públic. 

¿Què vol Hitler? ¿Qué quiere Hitler?
Juan José Soro, editor de Comuniter, qualificà el llibre de Rajadell, com “una obra necessària per a conèixer una realitat important de la Història de la Guerra Civil Española, com va ser l’organització de col·lectivitats obreres anarquistes en diferents punts del Front d’Aragó”.

Raúl Vallés, expresidente de FACAO
Raúl Vallés, expresidente de FACAO

Publicado en 2008:

Cuando se habla, escribe, o incluso se gobierna, pretendiendo tergiversar la realidad, al final se acaba descubriendo que la pretendida liebre que se quiere vender, no es tal sino gato.
Don Luis Rajadell, que comparte periódicamente en LA COMARCA la columna de un colectivo de defensores de la lengua catalana en Aragón, denominada Viles i gents, en este periódico de fecha 25-01-2008, expone unos asertos que, sin ser maquiavélicos, se fundamentan en la poco ética filosofía de decir una pequeña parte de la verdad, pero omitiendo la mayor. Esto, va parejo a la persistente idea catalanista de considerar artículo de fe algo que no ha sido probado por las “altas autoridades en la materia” (en este caso, no religiosas, sino lingüísticas).

Si això és un home – Lacomarca – Viles i gents

El señor Rajadell quiere justificar la discutida, y discutible, denominación de “Franja del meu cul” – sola o con apellido - que supuestamente pretenden inscribir en el Registro de la “Propiedad Intelectual” catalán, o mejor decir, catalanista. Este señor dice que esta zona oriental de Aragón, desde la Transición “ha sido denominada popular y académicamente
La Franja del meu cul”, porque “tiene una forma alargada”. ¿Qué parte de Aragón considera el señor Rajadell que comprende esa “Franja del meu cul”?
Porque si la misma incluye – como los catalanistas afirman y pretenden - todos los pueblos de Teruel que son bilingües, la inclusión en ese saco catalán de Aguaviva, La Ginebrosa,
La Cañada de Verich, Torrevelilla, Belmonte de San José, La Codoñera, Fórnoles, La Portellada, Monroyo, La Fresneda, Valjunquera, Valdeltormo y otros próximos, resultaría que la forma de esa “Franja del meu cul”, más que alargada sería cuadrada (como la cabeza de Arturico Quintana) o redonda con picos, pero no  alargada…

Torrevelilla, lo chapurriau, se rueda, se rode

Dice también que esa zona oriental de Aragón “está situada a poniente del dominio lingüístico catalán”… ¿Le habrá traicionado el subconsciente al señor Rajadell?
Hablar de “dominio” en una situación en la que está en juego el “dominio” o la apropiación de unos bienes religiosos y culturales, como los de Barbastro y las lenguas vernáculas de más de cuarentena municipios – que no hablan catalán sino aragonés oriental o chapurriau - constituye un grave lapsus, una ligereza o una frivolidad política.

Añade el señor Rajadell que, en Aragón, el término Franja del meu cul “es visto como peligroso por partes de la sociedad aragonesa”, y cita a FACAO, tachándonos de ser los “sectores más rabiosamente conservadores y anticatalanistas”.
¡Claro que somos conservadores, señor Rajadell! Y lo somos sin “rabiar” y sin morder a nadie de quienes, como usted, pretenden transformar en un “gato” nuestra “liebre” idiomática que venimos hablando desde hace más de quinientos años. ¿Algo que objetar?

(Imagen de uno de los homenajes del tocayo de Luisito Rajadell, Luis el germánico. Año 842.)

Pour de Dieu l' amour et pour du chrétien peuple et le notre commun salut, de ce jour en avant, en quant que Dieu savoir et pouvoir me donne, assurément sauverai moi ce mon frère Charles, et en aide, et en chacune chose, ainsi comme homme par droit son frère sauver doit, en cela que lui a moi pareillement fera: et avec Lothaire nul traité ne onques prendrai qui, à mon vouloir, à ce mien frère Charles en dommage soit.

Al referirse al bochornoso episodio del Trivial catalán, al señor Rajadell se le escapa un maullido (del “gato” que pretende darnos por liebre). Habla de una foto de Valderrobres en la carátula de este juego, pero calla maliciosamente los “errores” deliberados existentes en algunas de las 1.800 preguntas de ese juego: por ejemplo, decir que los Països Catalans comprenden “de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó”, y otros “errores” similares hasta un total de catorce…

Vicente Ferrer Ramos, Valderrobres, Países Catalanes

Otra “curiosidad” escrita por el señor Rajadell es que “nos hemos inventado la expresión de “Aragón oriental” para escapar del “parany” pancatalanista, y añade que el término “Aragón oriental es la mitad de Aragón”… Esto, o es una broma o demuestra una simplificación que raya en la subcultura geográfica. Aplicando su curiosa tesis, esto equivaldría a decir que la España Norte, o la España Sur, dividirían nuestro país en dos mitades, supuestamente delimitadas por el kilómetro cero de la Puerta del Sol de Madrid…

Resulta extraño que un redactor de El Heraldo de Aragón, residente en Teruel capital, exprese ideas tan peregrinas.

Raúl Vallés.

Presidente de FACAO.

El juez traidor, siglo XII, Teruel

// Texto de Luisico Rajadell //

LA FRANJA DEL NORD

Mon pare tornabe cap a Vall-de-roures l’any 1957 después d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champaña, la del vi espumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burrocràtic que li impedíe creuar la frontera. Em (este idiota no ha lligit massa) va contar que, durán aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’enteníe en la gen que se trobabe pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. 
A Perpignan , Perpiñá , parláen Champouirau
A Perpignan, Perpiñá, parláen Champouirau

D’aixó ne fa poc més de mig siglo. Habíe marchat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febré de 1956, que va dixá sense micháns de vida a tota la comarca.
Pnhc, plataforma no hablamos catalán

No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorsudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A
Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi. (Ocsitá, sompo).

Reyes de Aragón, catalanes
Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”.
(Som 0 milions)
Irreversible, diria jo. Lo debate sobre si és o no
la mateixa llengua que a Valderrobres, Valénsia, Mallorca y Catalunya está resolt / y tú tu creus /.

Jacme de Casafranca - hoc - 1505

I la metxa del big bang la va ensendre un catalá de Solsona. Al Rosselló, la Franja del cul del nord, lo fransés se l’ha emportat per dabán. Estem a primera línea de la defensa de la nostra llengua. 
Luisico Raxadel.
///


Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu.
/
Pos te fas fotre, Luisset / 
És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de César Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.
Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.

//

La presidenta de la Federación de Asociaciones de Barrios de Zaragoza (FABZ), Nieves Boj, será la encargada de presentar el próximo lunes 12 la nueva edición de las jornadas en la sede del colectivo vecinal (calle Granada, 43), donde a lo largo de la semana se desarrollarán los diferentes encuentros a partir de las 20.00. El periodista de HERALDO DE ARAGÓN y escritor Luis Rajadel (con una L en el original, como Sabadel) abrirá el ciclo ese mismo día con la presentación de su libro “La ternura del pistolero”, un trabajo sobre la vida del anarquista de Valderrobres conocido como Batiste.

//

Batista , Batiste, Batistot, Juan Bautista Albesa Segura


“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batistot', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona.
Luis Rajadell , Teruel, llibre, libro, Batiste, Batista, anarquista
Luis Rajadell, Teruel, Javier Escriche

Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadel, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Communiter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadel. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “chiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadel recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia. ARAGÓN 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Twitter Facebook eldiario.es Aragón / Sociedad 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Luis Rajadel reconstruye la vida de Bautista Albesa, guerrillero anarquista que fundó una colonia para niños refugiados de la Guerra Civil La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, dibuja el perfil de un personaje “osado, violento y solidario” Elisa Alegre Saura - Teruel 26/09/2016 - 19:24h Compartir en Facebook Compartir en Twitter Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite. Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite.

“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batiste', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona. Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadell, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Comuniter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadell. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “xiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadell recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia.

JAVIER ESCRICHE.

Cuando las tropas franquistas tomaron la turolense comarca del Matarraña, muchas familias huyeron a Reus a un campo de refugiados a donde Batiste fue a recoger a los niños para llevarlos a esa colonia. “Compatibiliza la acción guerrera, muchas veces volvía herido, con la gestión de la colonia”, recuerda Rajadell de aquella etapa de su vida. Es la que Batista recuerda con más emoción, según relata el autor del libro cuando le entrevistó ya en su vejez: “Inimaginable”, decía aquel pistolero emocionándose hasta el borde del llanto, con una mezcla de orgullo, nostalgia y satisfacción.
De héroe y figura para el anarquismo de aquellos tiempos convulsos, cuando participó en las batallas más importantes de Aragón de la Guerra Civil, a acabar siendo un proscrito para la CNT (ya se ve que era muy trabajador) tras el juicio en Francia. Batiste se hizo amigo de un coronel de las SS en el país galo y en un juicio en 1948 le condenaron por colaborar con la fuerza ocupante y participar como informador en dos atentados. “Pero en el mismo juicio hay procesados condenados a muerte y a él le condenan a cinco años, una pena leve que no cuadra”, explica Rajadell.
“No sé en qué medida colaboró o en qué medida se aprovechó de los nazis”, (socialistas, por cierto) reflexiona.
Quizás fuera un agente doble, porque también ayudaba a evadirse a represaliados, - casi como Schindler - o tal vez fue objeto de venganzas y envidias dentro de la propia CNT, como aventuran quienes compartieron sus últimos años con él en Francia. Tras un lustro de investigaciones, rastreo de viejos periódicos y de hablar con unos y otros que le conocieron, a Rajadell todavía le quedan muchas preguntas de un personaje que murió en 1999 como un hortelano de Perpignan, pero que dejó de dormir con la pistola bajo la almohada convertido ya en un venerable anciano, recuerda alguien que le conoció al final de su vida, “siempre se sentaba en las habitaciones de cara a la puerta de entrada, por seguridad”. (Por miedo, cagadico que estaba, como Puigdemont.)

Puigdemont ,mi objetivo es tapar la corrupción de mi partido y de nuestro padrino, Jordi Pujol, los catalanes me la sudan
///


Serret llibres entrevista a Luis Rajadell - Carlos Sancho Meix


Dissabte 3 de setembre durant la signatura de llibres de Luis Rajadell a la llibreria Serret vam fer-li una entrevista.

Octavio Serret,
/ En chapurriau, Carlos y Luis diuen que parlen catalá, lo de dal se escriu:


lo dissapte, 3 de setembre durán la firma de llibres de Luis Rajadell a la llibrería Serret li vam fé una entrevista.


No engañaréu a la gen mol mes tems, no voléu conservá la vostra forma de parlá, si fore aixina, escriuríeu diferén, en grafía catalana post Pompeyo Fabra.


Per què has dedicat el teu darrer (radé en chapurriau) treball a Batiste, un dels anarquistes més destacats del Matarranya durant la guerra civil?


És un personatge del que he (hai, hay) sentit parlar molt i he escoltat opinions contraposades. A més he tingut la sort d’haver-lo conegut personalment i he trobat moltes fonts: orals, documentals i d’hemeroteca per poder (per a pugué fé) fer un treball ampli (ample) i rigorós. / Luisset, no es lo mateix la figa de ta mare que la fita de ta mare, fica les lletres be. /


És un personatge molt (mol) singular, líder natural i contradictori – violent al costat de (a la vegada que) solidari. El treball crec que trenca (trenque, penca o penque?) la visió només negativa que en general s’ha donat del personatge.


Per què has canviat de llengua i este treball l’has escrit en castellà quan la major part dels testimonis parlen en català?


En redactar-lo en castellá hay buscat un tipo de lectó que sé que may lligiríen lo llibre si estiguere escrit en catalá. / Exacte, te vas espabilán, Luisset, la pela es la pela. /


Per altra (atra) banda sóc conscient que en traduir (traduín) els (los) testimonis del català al castellà es perd una mica d’autenticitat però he assumit el risc. / Pero no assumixes lo riesgo de escriure lo catalá que dius que parles, valén, que eres un valén. /


Això no vol dir que a partir d’ara escriga sempre en castellà. De fet participo en la revista La Comarca en la columna setmanal en dialecte occità català ‘Viles i gents’.


Parles en (a) la introducció d’un informant que no ha volgut (vullgut) que apareguera el seu nom al llibre. Per què creus que ho fa després d’haver passat quasi 80 anys del fets ocorreguts que relates al llibre?


L’informant és un xiquet que va estar a la colònia de la Beguda durant el final de la guerra civil. Li pareixia que el que m’explicabe encara resultabe un tema massa delicat i podíe obrir feridas no tancadas. En les memòries publicades d’alguns participants a la guerra encara no poden ni escriure el nom de Batiste pel que per a ells significa el personatge.


Després de l’estudi acurat (ha curat lo meche?) del personatge. Penses que realmén Batiste va arribar a col·laborar (colaborá) en los nazis durant la Segona Guerra Mundial a França com el van acusar i va haver d’anar a judici?

Pau, ordre, treball i disciplina. Aixó és el nacionalsocialisme. Partit Nacionalsocialista catalá.

És veritat que era amic personal del coronel nazi Karl Mahren i anava a dinar amb certa freqüència (frecuensia) a casa de Batiste. Eixa relació personal és una evidència contrastada i també que l’anarquista venia productes de la seua explotació agrícola als alemanys (alemans). El (lo) van acusar de col·laborador (colaboradó) en dos morts que habíe planificat el coronel nazi. Però també es conta que Batiste ajudava a passar espanyols d’Espanya a França, és a dir, a fugir dels sublevats – amics d’Alemanya - i de França a Espanya.
Feixistes (fascistes) i anarquistes per altra banda teníen en comú l’odi al comunisme.

Troba ses diferències, Catanazis, Nazis alemans

Tens algun altre projecte literari o d’assaig (ensayo) per una pròxima publicació?


Ara mateix vull descansar. Fa temps havia pensat fer un treball sobre la presència d’Alemanya a Vall-de-roures perquè no sé si és casual que a la població hi haja hagut alemanys durant diverses èpoques. Però no hi trobo un fil conductor que explica esta presència.


Durant la guerra civil a casa la Matarona hi va haver una dotassió d’alemanys, després de la Segona Guerra Mundial uns xiquets refugiats van vindre a Vall-de-roures, una alemanya va comprar una casa i va escriure un llibre sobre la població en alemany, un altre va muntar el cinema (sine) Montecarlo, una colònia d’alemanys van fer-se una urbanització a l’embassament (pantano) del Pena (tú sí que eres un pena) i, finalment, un altra onada d’immigrants alternatius han aparegut a la població i han comprat masos i cases a la vila.


Després de la signatura de llibres a la llibreria Serret a Vall-de-roures el passat 3 i 4 de setembre a la Fira de Setembre. Quina sensació et va donar en la gent haver presentat a Batiste a la seua vila i en el territori que ell va desenvolupar (desarrollá) la seua actividat?



Lluïs Rajadell parla un occità amb accent sureny



Yo parlo lo chapurriau


Rebuig, indiferència, interès, agraïment... 
En general, la gent vol conèixer més a fons la vida d'un personatge quasi mític al Matarranya, però, per a la meua sorpresa, / dorms a una márfega Luisset, Batistot va sé un assessino, com lo teu tocayo Companys / 80 anys després de la guerra civil, encara he trobat algún rebuig frontal a parlar de Batiste per l'odi que desperta.


He d'aclarir que no he volgut fer una hagiografia del personatge si no un treball objectiu i documentat (com Bofarull o Sanchís Guarner)



Falsificación, catalanismo, Sanchís Guarner

Alguna anècdota que et van explicar que no sabies i que et va sorprendre?

La vida de Batiste és un pou sense fons. Me van contar que, durant la guerra, va salvar la vida de dues dones de dretes a Vall-de-roures, perquè els estava agraït. Les que va assassinar no són importants. També que durant el franquisme la filla de Batiste, Aurora, va visitar Beseit, d'on era sa mare Julia Celma, la dona de Batiste. Encara es recorda a la filla de Batiste quant es resa el rosari.

Carlos Sancho Meix (Carlitos, sol te falte cambiá lo Sancho per Santxo, y pronunsiá lo teu poble com la Vall o Vall del tormu).

Patrossine:

Clever Fox, crafted planners, journals, notebooks, productivity tools, personal development frameworks, Clever Fox Planner, agenda, goal-setting features, gratitude journaling, self-growth, paper planner, productivity, mindfulness