Mostrando las entradas para la consulta Moisés ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Moisés ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de febrero de 2026

Qui - Quisquilha - Quotar, Cota, Cotta, Cottization

Qui, pron. rel., lat. qui, qui.

Suj. sing. Li respont: ieu suy qui suy. V. de S. Honorat.

(chap. Li respón: yo soc qui soc; com la cansó de Pedro Infante, o la coneguda frasse que Deu li va di a Moisés.)

Lui répond: je suis qui je suis.



La bona dona valen

Qui tan gen vos aculhit.

Peyrols: Quant Amors.

La bonne dame méritante qui si gentiment vous accueillit.

Qui per nesci cuidar

Fai trop gran falhimen,

A dan li deu tornar.

Pons de Capdueil: Qui per nesci. 

Qui par ignorant penser fait trop grande faute, à dommage (cela) lui doit tourner.

Peire, qui ama desena.

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.

Pierre, qui aime perd le sens.

Pauc ama, qui non fai messios.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Peu aime, qui ne fait dépenses.

Rég. dir. sing.

Ben gardaratz qui faitz emperador.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Bien vous regarderiez qui vous faites empereur.

Ieu no sai dire qui!

(chap. Yo no sé di qui! - o quí -)

J. Esteve: Francx reys.

Je ne sais dire qui!

Non truep qui m guirenta.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse.

Suj. pl. Los pros de Proenza

Qui renhan ab conoissensa.

B. de Ventadour. En aquest.

Les preux de Provence qui se conduisent avec connaissance.

Las forças qui ara i son. Titre de 1137.

(chap. Les forses que ara ñan (hi són); fortaleses.)

Les forteresses qui maintenant y sont.

Rég. dir. pl. Dui rei qu' estan

D' ajudar vos, ara entendatz qui.

Bertrand de Born: Ara sai ieu.

Deux rois qui diffèrent de vous aider, maintenant entendez qui.

Le datif latin Cui fut employé comme régime indirect sans préposition.

Sens, cui ieu ges non cre,

Mostra me que no s cove.

Giraud le Roux: A la mia.

Sens, à qui point je ne crois, me montre qu'il ne convient pas.

Selhs cui desplay jonglaria,

E selhs cuy desplay cortezia.

Bernard de tot lo mon: Be m'agrada.

Ceux à qui déplaît jonglerie et ceux à qui déplaît courtoisie.

ANC. FR. N'i a celui cui il n'anuit.

Nous ne savon cui est li cors.

Fabl. et cont. ant., t. IV, p. 205 et 41.

Je ving au conte de Soissons, cui cousine germainne j'avoie épousée. 

Joinville, p. 51.

Fen nostre très chier seigneur et pere, cui Dieu pardonne.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 1.

Car j'amerai, puisqu'il me siet,

Cui qu'il soit bel ne cui qu'il griet. 

Roman de la Rose, v. 3198.

On le trouve pourtant précédé de prépositions.

Totz aquelhs a cuy be far desplai.

Bernard de tot lo mon; Be m'agrada.

Tous ceux à qui bien faire déplaît. 

Que non aia blasme de cui que sia.

Cadenet: De nulha.

Qu'il n'ait blâme de qui que (ce) soit.

Na Beatrix la valen

En cui es gaug, deport e rire.

Pons de Capdueil: Ben sai que.

Dame Béatrix la méritante en qui est joie, amusement et rire.

ANC. FR. Rendues à cens à cui eles estoient avant.

Arch. du Roy., Tr. des Ch., reg. 44, pièce 81.

De la cui mort demora li roiaumes de France plains de dolor.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 137.

ANC. ESP. Demas qui lo cobrís non avria pavor.

Poema de Alexandro, cop. 92.

Todos los sus miraglos qui los podie contar.

Vida de S. Domingo de Silos, cop. 384.

CAT. Qui. ESP. MOD. Quien. PORT. Quem. IT. Chi. (chap. Qui, quins, quina, quines; ¿quí, quíns, quína, quínes? ¡Quí puguere! ¡Quíns ulls mes majos! ¡Quína dona mes templada! ¡Quínes figues mes bones!)

Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.

Qui était employé dans des phrases absolues manquant de la préposition qui semblait devoir le gouverner.

Re no val sabers, qui no 'l despen.

Bernard d'Auriac: S' ieu agues.

Rien ne vaut le savoir, (pour) qui ne le dépense pas.

En calque part la pena sia

Dreisar la deu hom tota via;

Qui no la dreisa, leu se briza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En quelque part que soit la plume on doit toujours la dresser; qui ne la dresse, elle se brise facilement.

Loc. Ieu n' ai perdutz

Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda.

Guillaume de Cabestaing: Lo dous.

J'en ai perdu maints dons, qui se veuille les prenne.

Qui m crida ni m brai,

Eu non aug nulha re.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz.

Qui me crie et me braille, je n'entends nulle chose.

L'autr' en Espagna, qui aval qui amon. Guillaume de Tudela.

(chap. Los atres a España, qui aball qui amún; los uns cap aball, los atres cap amún.)

Les autres en Espagne, qui aval qui amont.

En gran dolor

Foran ab plor

Frances, qui qu' o desvuelha.

Guillaume de Montagnagout: Bel m'es.

En grande douleur seraient les Français, avec pleur, qui que ce soit qui ne veuille pas cela.

Qui que romaigna, ieu irai volentos.

Pons de Capdueil: So qu' hom vol.

Qui que ce soit qui reste, j'irai volontaire.

Qui que m n' am mais o m n' azir.

Rambaud d'Orange: Mon vers.

Qui que ce soit qui m'en aime davantage ou m'en haïsse.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n' azire.

Folquet de Marseille: Tan m' abelis.

Vers Nîmes va-t'en, chanson, qui que ce soit qui s'en fâche.

ANC. FR. Ce propos,.. pourroit sembler véritable, qui le transféreroit au gouvernement de Phocion. Amyot. Trad. de Plutarque. Vie de Phocion.

Qui osteroit de ces miens ouvrages les authoritez des écrivains passez, je ressemblerois ceste corneille d'Horace et resterois nud.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 437.

Estuet aujourd'ui, qui qu'en gront ou en derve,

Qu'à leur obédiance ta seignorie serve.

J. de Meung, Test, v. 679.

Traïson en fera, ki k'en puiz mal en die.

Roman de Rou, v. 2641.

ANC. IT. Che molto più risplende

Lo poco chi lo spende

Tosto e larga mano.

Brunetto Latini, Tes., p. 76.


Quil, Quill, s. m., gazouillement, piaillement, murmure, exclamation.

Braitz, chanz, quil, criz

Aug dels auzels pels plaissaditz.

Rambaud d'Orange, Braitz, chanz. 

Piaillements, chants, gazouillements, cris des oiseaux j'entends dans les bocages.

La regina va gitar 1 gran quil.

Plainte sur la mort de Robert, roi de Naples. 

La reine va jeter une grande exclamation.

Fig. Ges quil ni brail non enten de pervers. 

E. Cairel: Abril ni mai.

Point murmure ni cri je n'entends de pervers. 

Per lieys don muer ses quill. 

Raimond de Miraval: Aissi m.

Pour elle dont (pour qui) je meurs sans murmure.

(chap. Crit, crits; piulamén, piulamens de muixons; exclamassió, exclamassions.)

2. Quilar, Quillar, v., piailler, babiller, murmurer, exclamer.

Veramen faitz cridar, quilar ni braire.

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona.

Vraiment vous faites crier, piailler et brailler. 

Qui qu'en cosselh ni 'n quill,

D'amar vos suy el drech fil.

P. Bremon Ricas Novas: Ben dey.

Qui que ce soit qui en conseille et en babille, de vous aimer je suis au droit fil.

(chap. Cridá o quirdá, piulá un muixó, exclamá. Yo crido, crides, cride, cridem o cridam, cridéu o cridáu, criden; cridat, cridats, cridada, cridades; yo piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)


Quin, Quinh, pron. rel., quel.

Quins hom es Karlesmagne?

Quin son li XII par?

Baro, dis l'amiran, quinh cosselh mi donatz? 

Quina es la razo que as devizat tan?

Roman de Fierabras, v. 880, 881, 2542 et 1277.

Quel homme est Charlemagne?

Quels sont les douze pairs?

Barons, dit l'émir, quel conseil me donnez-vous? 

Quelle est la raison que tu as tant conversé?

CAT. Quin. (chap. Quin, quins, quina, quines; quín, quíns, quína, quínes?!)

2. Cayn, pron. rel., quel.

A lur dig: Tost mi digas

Cayna malvestat trobas.

Quant lo santz auzi la cayna.

Donc am cayna color

Mi conortas tu d' esperanza?

V. de S. Honorat.

Leur a dit: Tôst dites-moi quelle méchanceté vous trouvez.

Quand le saint entendit laquelles.

Donc avec quelle couleur d'espérance m'encourages-tu?   


Quintal, s. m., quintal.

Aldrete, p. 366; Mayans, t. II, p. 234 et 252, le disent d'origine arabe.

No ilh daria hom mezalha del quintal.

P. Cardinal: D'un sirventes.

On ne lui donnerait maille du quintal.

Quintal de coire. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

Quintal de cuivre.

Loc. Quan a pres a quintals et a fais.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il a pris à quintaux et à faix.

ESP. PORT. Quintal. IT. Quintale. (chap. Quintal, quintals; del ár. hisp. qinṭár, este del siriaco qanṭīrā, y este del latín centenarium “sentenari”. Pes de 100 libres equivalén a Castilla o Castella a 46 kg aproximadamén.)


Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.

Voyez Du Cange, Dissert. VII, p. 181 et 182.

Lhi donzel van burdir a la quintana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Les damoisels vont s'amuser à la quintaine.

ANC. FR.

Quintaines fait drecier, et jouster i faisoit, 

Et donoit an biau pris celui qui miex joustoit.

Vie de Duguesclin. Du Cange, Dissert. VII.

A la quintaine et à l'escu jouster.

Roman de Jordain de Blaye. Du Cange, t. V, col. 1075.

Quintaine font drecier en un bel pré fleuri.

Roman de Berte, p. 145.

Quintana, s. f., quintaine, sorte de mannequin figurant un homme armé, le bouclier d'une main et l'épée de l'autre.


IT. Quintana. (chap. Quintana, quintanes no es lo mateix que en ocsitá o fransés, un maniquí de un home armat pera entrená cap a les justes, es: mas, masada, masos, masades; una de les portes, víes o plasses dels campamens romanos o romans aon se veníen víveres o vitualles, coses pa viure.
- Apellit del lladre presidén honorari u honorífic de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña = IEC; ICF: Iniciativa cultural de la franja del meu cul.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Quisquila, s. f., caille.

Quisquila fa uous petitz, redons, menors que perditz, et major que alauza.

Eluc. de las propr., fol. 276.

Caille fait oeufs petits, ronds, moindres que perdrix, et plus grands qu'alouette.

(chap. Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles ve del alemán Wachtel, la w germánica pot passá a g, com Wimara Guimara Guimerá, Wilhelm Guillem Guilhem Guillermo, Wifredo Guifredo Guifre, etc, etc. 

La primera vegada que vach sentí gualles va sé perque mon cusí que va viure a Tamarite y después a Barbastro, teníe una granja de gualles. Guatlla, guatlles.)

Codorniu, codornius, coturnix coturnix; gualla, gualles

Quisquilha, s. f., du lat. quisquilia, criblure, balayure, immondice.

Quisquilhas, so remazulhas del froment cazens, quan si purga.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Criblures, ce sont les restes du froment quand il s'épure.

(ESP. Quisquilla, menudencia. Chap. cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá : criblures; cascarilles; clasca, clasques del gra, blat, sibada, avena, etc. No sé si algú de vatros diu quisquilla, quisquilles.)

IT. Quisquillia, quisquiglia.

La trilla 4 , Los noms, sibá, avena, senteno; cascarilla que cau del formén o blat, cuan se porgue o cribe; cribá


Quotar, v., du lat. quot, coter.

Regardan lo nombre, quotant lo fuelh.

Eluc. de las propr., fol. 283.    

Regardant le nombre, cotant la feuille. 

IT. Quotare.

2. Cota, Cotta, s. f., lat. quota, cote, quotité.

Refusans de pagar lor cotta... la portio e cota.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Refusant de payer leur cote... la portion et quotité.

CAT. Cota, quota. ESP. Cota, cuota. (chap. cuota del préstamo, les cuotes de la comunidat de veíns.)

3. Cottization, s. f., cotisation.

A la cottization provederai.

(chap. A la cotisassió proveiré.)

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. *154.

A la cotisation je pourvoirai.

4. Aliquot, adj., lat. aliquot, aliquote.

Partida aliquota apelam tota partida que es meitat del nombre o 'l ters o 'l quart o 'l quint. Eluc. de las propr., fol. 280.

Nous appelons partie aliquote toute partie qui est moitié du nombre ou le tiers ou le quart ou le cinquième.

miércoles, 13 de septiembre de 2017

Por qué balear y no catalán ?

1.-Porque el pueblo nativo balear ha sido y es consciente de que su lengua es la balear y no la catalana

dialèctes occitans, catalan comprés

Así lo revela la encuesta del C.I.S. nº 2.228 de noviembre-diciembre de 1996, sobre lenguas maternas. A la pregunta: ¿Cuál es su lengua materna, es decir, aquella que aprendió de niño en su casa hablando con su madre?. Los resultados fueron en Baleares: Mallorquín-Balear 47%; Castellano-Español 37%; Catalán 11%; Gallego 1%; otras lenguas 4%.

2.-Porque la decisión de que en el Estatuto figurase que el catalán es la lengua de Baleares, fue exclusivamente política. Pues confesado por el que fue Consejero pre autonómico de Educación don Josep Francesc Conrado de Villalonga, en entrevista publicada en el diario El Mundo-El Día de Baleares de fecha 19 de mayo de 2002, se fue dos días a Menorca a meditar cuál debía de ser la lengua de Baleares y decidió que fuera la catalana. Es decisión se hizo firme con el voto de los socialistas y comunistas de Baleares miembros del Comité de Redacción del Estatuto. Es decir, que tal decisión no fue tomada por cuestiones científicas filológicas ni históricas, como cabe esperar que así sea sobre tal cuestión.

Y no sólo eso, el tal Conrado, a la sazón era un abogado de la Caixa en excedencia (de los muchos abogados que tenía y tiene dicha entidad bancaria), y cuando en 1983 el estatuto balear fue aprobado por las Cortes, al año siguiente dejó la política regresando a su antiguo empleo, y al cabo de poco tiempo fue nombrado nada menos que Subdirector General y Delegado General en Baleares de la Caixa.
SIGNIFICATIVO ¿NO
?.

3.- Porque al pueblo balear no se le ha dado la oportunidad democrática de votar el texto de su Estatuto en referéndum. (Cosa que podría hacerse en cualquier momento, si se aprobara un Decreto en el que se dijera que en adelante se acabará de desarrollar el estatuto balear por el artículo 151 de la Constitución. Pues ese artículo exige la presentación a referéndum del estatuto en cuestión.)

4.- Porque el supuesto de que el balear sea un dialecto del catalán no está avalado por la mayoría de la Comunidad Científica Internacional. 
Pues en el trascurso del XVI Congreso Internacional de Lenguas y Filología Románicas, organizado por la Société de Linguistique Romaneefectuado en abril de 1980 en Palma de Mallorca, al que asistieron 723 filólogos romanistas de 31 países, se les presentó por parte de la Secretaria del evento doña Anna Moll, un documento redactado en francés, en el que se decía que: los abajo firmantes reconocemos que el valenciano, el balear y el catalán son todo una misma lengua, catalán. TAN SÓLO LO FIRMARON 36. 

Pues en el transcurso del XXVII Simposio Internacional de Lingüística, efectuado también en Palma de Mallorca en Diciembre de 1997, organizado por la Sociedad Española de Lingüística, miembros del Departamento de Filología Catalana de la UIB presentaron a la firma de los más de 400 filólogos asistentes, un documento de las mismas características que el anterior. En este caso NO LO FIRMÓ NADIE.

Pues el Comité Científico del Primer Congreso Internacional sobre Patrimonio Cultural Lingüístico desarrollado en junio de 2003 en Alcalá de Henares, DICTAMINA (libro de actas, págs. 372 a 374) que (sic): “la lengua balear es una lengua románica diferenciada del resto de lenguas románicas…/…y además porque su filiación lingüística es ibero-
italo-románica, mientras que la filiación del catalán es ibero-galo-románica.” 

Francés: s’il vous plaitspectaclearticlevéhiculecerclenotrevotre
théâtre

Catalán: si 
us plauespectaclearticlevehiclecerclenostrevostreteatre
Italiano: per favorespettacoloarticoloveicolocircolonostrovostro, teatro

Balear:   per 
favóespettàculartículvehículcírculnostrovostro, teatro.

Chapurriau
: Per favor, espectácul, artícul, vehícul, sírcul, nostre, vostre, teatro

Lo chapurriau te coses de les dos filiassions

Vore Lexique roman

5.- Porque no hay ni una sola prueba empírica que avale que Baleares fue repoblada por catalanes después de 1230. 

Pues la Etnología balear es una mezcla de costumbres romano-árabe-hebreas (arquitectónicas, culinarias, folklóricas y sociales). Mientras que la Etnología catalana es de origen romano-germánica

De hecho, no existe en toda Baleares ninguna casa rural típica de Cataluña (masía). / Les possessions qué son ? /

De hecho, las costumbres flolklóricas catalanas de las “calsotades”, los “castellers”, las “batucades” y los “correfocs” datan en Baleares de 1995.

De hecho, es costumbre balear el
 poner nombres propios de origen hebreo a los neonatos: ElòyGaspàIssaías, Matéu, RafèlSiònSimóTomàs, Catalina, Magdalena, MaríaMariaynaJuanayna, Simona, Rafèla, etc.
(Yo conec a Moisés y Malena de Pollensa: Magdalena)

De hecho, es costumbre catalana el poner nombres propios de origen germánico a los neonatos: Albert, Alfons, Carles, EnricErnestFerran, Gerard, Marc, Ricard, Robert, etc. Y a las mujeres generalmente nombres de vírgenes o santas cristianas: AssumptaDolors, Eulalia, Montserrat, Neus, etc.

Todo lo cual confirma que no hubo ninguna repoblación de catalanes ni de ningún otro contingente peninsular. Y si no lo hubo, no hay lengua catalana que valga, por mucho que se parezcan.

Mikel Garau / Vox Baleares

Demostració filològica
Bòno joves, aquí vos pos una demostració filològica de qu’es Baléà no ês cap dialècte d’es Català. De qu’es Baléà ês una llengo romànica independent y que ha seguid es matex camí evolutiu que s’Italià, es Português, y s’Español:
Llatí: centrum, theatrum, metrum, centrum (neutrum?).

Baléà: centro, téàtro, métro, centro (neutro).
Italià: centro, teatro, metro, centro (neutro).
Português: centro teatro, metro, centro (neutro).
Español: centro, teatro, metro, neutro.
Chapurriau de Beseit: Sentro, teatro, metro, neutro
Mentras qu’es Català seguêx s’evolució de sas llengos francesas:
Provençal: centre, teatre, metre, neutre.
Occità: centre, teatre, metre, neutre.
Français: centre, théâtre, neutre.
Català: centre, teatre, metre, neutre.
¡¡VOILÀ!!

domingo, 28 de abril de 2019

EL PRIMER ALMOGÁVAR ARAGONÉS

2. RECONQUISTA Y REPOBLACIÓN
 
2.1. RECONQUISTA
 
2.13. EL PRIMER ALMOGÁVAR ARAGONÉS (SIGLO VIII. RIGUALA)
 
Apenas hacía ocho años que los musulmanes se habían apoderado del
valle del Ebro, pues discurría el año 721, cuando una banda incontrolada,
a cuyo frente estaba el terrible Ben-Awarre, tenía atemorizados a los
cristianos de Ribagorza.
Un atardecer, cuando Fortuño de Vizcarra —que había cazado tres jabalíes para reponer su
despensa— se preparaba para pasar la noche en el monte, divisó una
gran humareda en Riguala, donde vivían y le esperaban su esposa
Gisberta y su hijo Martín. Temeroso por ellos, dejó a buen recaudo
las piezas e hizo corriendo al galope el largo camino que le separaba
de su pueblo, que había sido incendiado y saqueado por los hombres de
Ben-Awarre. 
Como pudo, llegó a su casa. Gisberta y Martín, fundidos en un abrazo,
temían morir en cualquier instante.
Los sacó como pudo Fortuño de Riguala para llevarlos a Roda de Isábena,
donde la situación era, asimismo, dantesca. Dejó a su mujer e hijo en la
iglesia, lugar en el que se habían refugiado los cristianos, y corrió a
buscar a su madre y hermana que vivían allí.
Apenado por la muerte de su madre, regresó a la iglesia, donde ya no
quedaba nadie. Preguntó a un
vecino y supo por él que a Gisberta la llevaban a rastras, calle abajo,
dos moros. Corrió desesperado y, al doblar una esquina, tropezó con el
cadáver de uno de ellos, y, un poco más lejos, con el cuerpo de Gisberta,
herida de muerte y delirando. Enloquecida y exhausta, la esposa de
Fortuño amenazaba con matar con su propio alfanje al otro moro que
había despeñado a su hijo. Sin fuerzas, Gisberta murió en brazos de su
marido.
Ante los infortunios provocados por Ben-Awarre, sin que las autoridades
musulmanas acertaran a poner fin, Fortuño de Vizcarra tomó una firme
determinación y, antes de que finalizara tan aciaga noche, desapareció.
Desde entonces, unido a otros cristianos de la comarca, haciendo de las
sierras de Sil y de Olsón su bastión, no cejó en atacar y saquear a cuantos viajeros y
caminantes moros se atrevían a recorrer sus caminos.
Contó con el apoyo de los cristianos mozárabes, y nadie pudo apresarle.
Los moros, al referirse a él, le
llamaban el «almogávar», el primero que en Aragón se lanzó al monte
para luchar, cual guerrillero, contra los invasores.

[Andolz, Rafael, «Leyendas del Altoaragón. El primer almogábar»,
4 Esquinas (nov. 1989), 44-45.]
 
Ben-Awarre, Benabarre, Benavarri
Benabarre (Huesca)
 


https://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Andolz_Canela

http://www.benabarre.es/

https://es.wikipedia.org/wiki/Benabarre , 
Benavarri en catalán ribagorzano, JA JA JA, la wikipedia es una risa. 
Es la capital histórico-cultural de la comarca y la antigua capital del
condado de Ribagorza (Ripacurtia).

Forma parte de La Franja oriental (la franja del meu cul) de municipios aragoneses en los que se habla catalán.
En algunos textos antiguos aparece como Benabarri.

Osca, aragonés medieval, Pedro II
 
romance aragonés, als presentz, Pedro II, Osca
 
Es una población muy antigua, probablemente la "Bargidum" o "Bargusia" de los romanos y se dice que fue adjudicada a los árabes tomando el nombre de su primer señor Aben Avarre. En 1058 fue conquistada a la Taifa de Zaragoza por Armengol III con el soporte de Ramón Berenguer I y Arnau Mir de Tost.
 
Fue la capital del Condado de Ribagorza hasta que en la Guerra de la Independencia las tropas francesas de Napoleón decidieron hacer de Graus la capital de la región, a modo de represalia contra los habitantes de Benabarre. Después de esto, Benabarre dejó de ser la capital administrativa pero sigue siendo el centro cultural de la Ribagorza. Durante la primera guerra carlista (1833-1840) fue una de las poblaciones que más sufrió de las de la provincia de Huesca.
 

Núcleos de población del municipio:

 
Aler. Término agregado a Benabarre antes de 1930. Situado a 669
metros de altitud y en la cuenca del Río Ésera. 16​ Al noroeste del lugar
se encuentra la ermita de Nuestra Señora de las Ventosas.
Antenza. Situado en la margen izquierda del Río Cajigar. Pertenece a
Benabarre desde 1974. El castillo del pueblo fue el origen de la Baronía 
de Antenza. 18​
Benabarre (capital del municipio).(Sus calles mantienen una estructura
medieval). Situado a 1 km al norte se encuentra el antiguo monasterio
dominicano de Nuestra Señora de Linares.
Caladrones. Está situado en una colina en la margen izquierda del
Río Guart. Del antiguo Castillo de Caladrones sólo queda la torre.
En 1974, el término municipal de Caladrones junto con sus pueblos:
Caladrones, Ciscar i Antenza, se anexó al de Benabarre.
Castilló del Pla. Situado al pie de la Sierra de la Corrodella, a 762 metros
de altitud. Antiguamente formaba parte del municipio de Pilzán.
Ciscar. Situado a 591 metros de altitud en la margen derecha del
Río Cajigar.
Estaña. Está situado a 716 metros de altitud en la sierra que separa el
Río Guart i las aguas de la Sosa (Río Cinca).
Pilzán. A 905 metros de altitud sobre el nivel del mar.
Hasta 1972 fue un municipio independiente.

Les entidades de población que comprendía el término eran:
Estaña, Castilló del Pla, los despoblados de Penavera y Cabestany,
y la cuadra de Andolfa.
 
Purroy de la Solana. Situado encima del barranco del molino (barrang del Molí).
Término independiente hasta 1974. 27​
El municipio comprendía la ermita de Nuestra Señora del Pla.​
 
  1.  Consejo General de Procuradores de España
  2.  Gobierno de Aragón. «Zonas altimétricas por rangos en Aragón y España, y altitud de los municipios de Aragón.». Datos geográficos. Archivado desde el original el 4 de diciembre de 2011. Consultado el 15 de agosto de 2012.
  3.  Rizos Jiménez, Carlos Ángel; Selfa Sastre, Moisés. Municipio de Benavarri (Benabarrre). Toponimia de Ribagorza. Editorial Milenio-Gobierno de Aragón. ISBN 978-84-9743-303-7.
  4.  Según aparece en el Decreto Legislativo 2/2006 (enlace roto disponible en Internet Archive; véase el historial y la última versión)., de 27 de diciembre, del Gobierno de Aragón, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de Delimitación Comarcal de Aragón.
  5. Antonio María Alcover, «Geografía y estadística de la lengua catalana», ABC, 15 de mayo de 1919.
  6. Agustín Ubieto ArtetaToponimia aragonesa medieval, Valencia, Anubar, 1972. pág 2. 55 y 56.
  7. Temprado Ordíaz, Santiago (1993). Pueblos de Aragón: Paterna. Ed. Alcañiz. p. 230.
  8. Mora Giné, Xavier. Un poble del comtat d'Urgell: Alberola (en catalán). Universitat de Lleida. p. 26. ISBN 8484093417.
  9.  Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas (Gobierno de España). «Treinta aniversario de las primeras elecciones municipales de la democracia». Archivado desde el original el 6 de marzo de 2014. Consultado el 6 de marzo de 2014.
  10.  Alcaldes de Aragón de las elecciones de 2011
  11.  «Alcaldes de todos los municipios de la provincia de Huesca». Heraldo.es. 14 de junio de 2015.
  12.  «Base de datos de Alcaldes. Elecciones 1979-2015.». 6 de mayo de 2018. 
  13.  Alcaldes de Aragón de las elecciones de 2011
  14.  «Alcaldes de todos los municipios de la provincia de Huesca». Heraldo.es. 14 de junio de 2015.
  15.  Gobierno de Aragón. «Archivo Electoral de Aragón». Consultado el 13 de agosto de 2012.
  16.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Aler». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  17.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «les Ventoses». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  18.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Entença». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  19.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Benavarri». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  20. Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Llinars». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  21.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Calladrons». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  22.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Castilló del Pla». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  23.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Siscar». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  24.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Estanya». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  25.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Cabestany». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  26.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Pilzà». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  27.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Purroi». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  28.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «el Pla». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
  29.  ribagorza.com. «Benabarre / Benavarri». Archivado desde el original el 16 de julio de 2014. Consultado el 12 de agosto de 2014.
  30.  FEMP. «Listado de corporaciones locales españolas hermanadas con Europa». Archivado desde el original el 24 de abril de 2014. 

domingo, 15 de septiembre de 2024

Peticio, Petition - Philantropos

  

Peticio, Petition, s. f., lat. petitionem, pétition, prière.

Fan falsas peticios e quero fals jutges.

La peticio que ell nos essenha.

V. et Vert., fol. 15 et 37.

Ils font de fausses demandes et cherchent de faux juges.

La prière qu'il nous enseigne.

Per demanda o petition de somma d'argen. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 473. 

Par demande ou pétition de somme d'argent.

CAT. Petició. ESP. Petition (petición). PORT. Petição. IT. Petizione. 

(chap. Petissió, petissions; demanda, demandes; v. demaná.)

2. Appetit, Apetit, s. m., appétit, envie, désir.

Per l' apetit d' un home. Chronique des Albigeois, col. 60.

Pour l' appétit d'un homme.

Vencer los appetitz del cors. Arbre de Batalhas, fol. 261.

Vaincre les appétits du corps. 

CAT. Apetit. ESP. Apetito. PORT. Apetite. IT. Appetito.

(chap. Apetit, apetits; gana, ganes; dessich, dessichos.)

3. Appetiment, s. m., appétit, désir.

Perdo appetiment de manjar.

Engendra appetiment dezordenat.

Eluc. de las propr., fol. 30.

Perdent désir de manger.

Engendre appétit désordonné.

(chap. Apetimén, apetimens : apetit, apetits.)

4. Appetitiu, adj., appétitif, qui produit l'appétit, le désir.

La virtut appetitiva que es ministrativa de talent et de desirer de aliment.

Eluc. de las propr., fol. 14.

La faculté appétitive qui est productive d'envie et de désir d'aliments.

CAT. Apetitiu. ESP. Apetitivo. IT. Appetitivo. (chap. Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá.)

Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá


5. Appetar, v., lat. appetere, convoiter, désirer, ambitionner.

Lo qual conte de Montfort l' appetet (la terra) e prenguet.

Chronique des Albigeois, col. 19. 

Lequel comte de Montfort l'ambitionna (la terre) et la prit.

CAT. Apetir. ESP. PORT. Apetecer. IT. Appetere. 

(chap. Apetí: apetixco o apetixgo, apetixes, apetix, apetim, apetiu, apetixen; apetit, apetits, apetida, apetides.)

6. Repetitio, s. f., lat. repetitio, répétition.

Repetitio d'una meteyssa dictio en la fi de verset. Leys d'amors, fol. 123.

Répétition d'un même mot en la fin de verset.

- Figure de grammaire.

Fay se repetitio per aquela meteyssha maniera. Leys d'amors, fol. 123. Se fait répétition de cette même manière. 

CAT. Repetició. ESP. Repetición. PORT. Repetição. IT. Repetizione, ripetizione. (chap. Repetissió, repetissions; v. repetí.)

7. Repeteire, s. m., lat. repetitorem, répétiteur.

De Clemen... repeteires... en essenhar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 22. De Clément... répétiteur... pour enseigner. 

CAT. ESP. PORT. Repetidor. IT. Ripetitore, ripititore. 

(chap. Repetidó, repetidós, repetidora, repetidores : que repetix, be un curs a escola, be les ondes de radio, tv, internet, etc...)

8. Repetir, v., lat. repetere, répéter.

Deu hom repetir et entendre las paraulas del comensamen.

Leys d'amors, fol. 112.

On doit répéter et entendre les paroles du commencement. 

Subst. Car el repetir no m' agrada. Brev. d'amor, fol. 6. 

(chap. Ya que lo repetí no m' agrade.)  

Car le répéter ne m'agrée pas.

Part. pas. Li duy bordo de la premiera cobla son repetit en la segonda. Aquesta dictio tan soen repetida.

Leys d'amors, fol. 34 et 114. 

Les deux vers du premier couplet sont répétés dans le second.

Ce terme si souvent répété.

CAT. ESP. PORT. Repetir. IT. Ripetere. 

(chap. Repetí: repetixco o repetixgo, repetixes, repetix, repetim, repetiu, repetixen; repetit, repetits, repetida, repetides.)

9. Competent, adj., lat. competentem, compétent.

Son judges competentz. Fors de Béarn, p. 1074.

Sont juges compétents.

- Convenable, suffisant.

Distancia competent.

Purgar... ab competent medecina.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 92.

Distance convenable. 

Purger... avec médecine convenable.

CAT. Competent. ESP. PORT. IT. Competente.

(chap. Competén, competens, competenta, competentes.)

10. Competentment, adv., convenablement, suffisamment.

Sian refresquit competentment de viandas.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement de vivres. 

CAT. Competentment. ESP. PORT. IT. Competentemente. 

(chap. Competenmen.)

11. Competir, v., lat. competere, compéter.

Pogues o degues competir, o appartener.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Pût ou dût compéter, ou appartenir.

A las autras cors competiria drech de ho far.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 495. 

Aux autres cours compéterait droit de le faire.

CAT. Competir. ESP. Competer. PORT. Competir. IT. Competere.

(chap. competre, incumbí, correspondre : aixó te compet a tú, ella té la competensia en este tema, ella es competén o competenta; no confundí o confondre en competí, de competissió, competissions: competixco o competixgo, competixes, competix, competim, competiu, competixen; competit, competits, competida, competides.)


Petit, adj., petit, faible.

E 'l reys Felips cassa lai, ab falcos,

Sos passeratz e 'ls petitz auzelhos.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi.

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses passereaux et les petits oisillons.

Petita boca, belhas dens.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Petite bouche, belles dents.

Fig. El cors a gran e lonc e 'l cor petit e fals. 

Sordel: Sel que. 

Le corps il a grand et long et le coeur petit et faux.

Tals es apellatz petitz 

Qu' es, quan s' eschai, pros et arditz.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel est appelé faible qui est, quand il faut, preux et hardi.

Tant son li mal gran e petit li be.

Cadenet: Ben volgra.

Tant sont les maux grands et petits les biens.

- Adv. Peu.

Sabetz petit, car pauc avetz apres. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo. 

Vous savez peu, car peu vous avez appris. 

Es petit amatz 

Hom paubres e coytatz.

P. Cardinal: Selh jorn que. 

Est peu aimé homme pauvre et pressé. 

Conoyss e sent et enten que petit val e petit pot.

(chap. Coneix y sén (o sentix) y entén que poc val y poc pot.)

V. et Vert., fol. 50.

Il connaît et sent et entend que peu il vaut et peu il peut.

ANC. FR. Le chevalier se desmenta,

Petit dormi, matin leva.

Roman de Rou, v. 7116.

Adv. comp. Diguas me, tu heretje, parl' ab me un petit.

(chap. Disme, tú hereje, parla en mí un poc, poquet.)

Izarn: Diguas me tu.

Dis-moi, toi hérétique, parle avec moi un peu. 

Esgardet vas terra un petit. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Regarda vers terre un peu. 

ANC. FR. Poiz le pria asez ke un petit menjast, 

Preist la cherité, un petit dinast.

Roman de Rou, v. 2491.

La resplandors del solelh la comensa a ferir petit cada petit.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

La clarté du soleil la commence à frapper petit à petit.

De petit en petit venc en gran estat. Arbre de Batalhas, fol. 26. 

De petit en petit (petit à petit) il vint en grande position.

En petit d' ora ven grans bes.

(chap. En poc tems ve gran be.)

Arnaud de Cotignac: Lo joi comens. 

En peu de temps vient grand bien.

ANC. IT. Di quel che costa a lei men che festuga

Petita.

Ancor non sien pitettè.

Barberini, Docum. d'amore, p. 253. 

CAT. Petit. (chap. Menut; poc.)

2. Petitet, adj. dim., petit, tout petit, enfant.

Auzeletz que son petitetz, 

C' om pren per mei lo cap ab bretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Oiselets qui sont tout petits, qu'on prend par le milieu de la tête avec piéges. 

Subst. Aportavan li un petitet qu' el toques.

(chap. Li portaben un chiquet (pera) que lo tocare.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Ils lui apportaient un enfant (pour) qu'il le touchât.

- Adv. légèrement, petitement.

Mot petitet vol durmir. Brev. d'amor, fol. 52. 

Moult légèrement veut dormir. 

ANC. FR. De la dame vos voldrai dire 

Un petitet de sa beauté.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 408.

Un petitet se tret ariere. Roman du Renart, t. II, p. 102.

CAT. Petitet. (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes; poquet, poquets, poqueta, poquetes.)

3. Petitament, adv., petitement.

No trompet pas petitament. Arbre de Batalhas, fol. 7.

Il ne trompa pas petitement.


Petra, s. f., lat. petra (N. E. petrus y variantes), pierre.

Jaspis es una petra qui a XVII semblansas.

P. des Bonifaces, Not. des Mss., t. V, p. 705.

Le jaspe est une pierre qui a dix-sept apparences.

CAT. Pedra. ESP. Piedra. PORT. Pedra. IT. Pietra. 

(chap. Pedra, pedres; pedreta, pedretes. Sinonims: códul, coduls, códol, codols; barrócul, barroculs; canto, cantos, etc.)

2. Peira, Peyra, s. f., lat. petra, pierre.

Que 'l gota d' aigua que chai,

Fer en un loc tan soven

Que trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz era.

Vu que la goutte d'eau qui tombe, frappe en un endroit si souvent qu'elle troue la pierre dure. 

Si las peiras eran pa

E que las aiguas fosson vi.

(chap. Si les pedres foren pa y les aigües foren vi (siríe tanta la gloria que 'n parlaríe la historia. Si només calguere obrí les barres y caigueren butifarres.))

P. Cardinal: Tan son valen.

Si les pierres étaient pain et que les eaux fussent vin.

Loc. No y remanria peyra sobre peyra.

(chap. No hi quedaríe pedra sobre pedra.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 6. 

N'y demeurerait pierre sur pierre. 

Pausarai en Sion la soberana peira cantonal. Doctrine des Vaudois. 

Je poserai en Sion la souveraine pierre angulaire.

(chap. Yo posaré (ficaré) a Sion la soberana pedra angular, cantonera : del cantó, ángul.)

Clercia no valc anc tan

Qu' els solo anar prezican, 

Aras van peiras lansan 

A l' autra gen.

P. Cardinal: Un decret.

Le clergé ne valut oncques tant qu'ils ont coutume d'aller prêchant, maintenant ils vont lançant pierres à l'autre gent.

Proverb. Qui met peira contra son vizi si nafrara en lei.

(chap. Qui fique pedra contra son veí se nafrará (o ñafrará, ferirá, fará mal) en ella.)

Trad. de Bède, fol. 64.

Qui met pierre contre son voisin, se blessera en elle.

- Pierreries.

Es pus pretios, pus cars e pus valens

Que peiras pretiosas ni fis aur ni argens.

Pierre de Corbiac: El nom de. (N. E. Pierre también viene de petra, Petrus, PetrvsPetronila, Peironela, Peire, Peyre, Pere, Pedro, Peter, Piotr, etc. Toponimia: Peirapertusa, Peyrapertusa, Petrapertusa : petra + pertus; Peralada : Petralata, etc.)

Est plus précieux, plus rare et plus valant que pierres précieuses ni or fin ni argent.

Era cubert de peyras preciosas. Philomena.

Était couvert de pierres précieuses.

- En parlant de l'aimant.

Aissi col fer la peira d' ariman, 

Tira ves si fin' amors solamen.

Bernard Tortis: Per ensenhar. 

Ainsi comme la pierre d'aimant le fer, elle attire vers soi pur amour seulement.

Par allusion au serment que faisaient les combattants, dans les jugements de Dieu, de ne porter sur eux aucune amulette.

No sai si us portatz peir' o breu,

Qu' en aissi m faitz fondre cum nieu. 

Guillaume de Berguedan: Lai on hom. 

Je ne sais si vous portez pierre ou bref, vu que par ainsi vous me faites fondre comme neige.

ANC. CAT. Peyra. (chap. Pedra.)

- Sorte de poids et de mesure.

Durant le moyen âge, le mot pierre servait à désigner un poids, qui variait de huit jusqu'à quinze livres; c'était aussi une mesure.

Voyez Du Cange, Gloss,, t. V, col. 430-1.

La mesure du froment s'appelait petrata, ibid., 433; et Perea, Carpentier, t. III, col. 242.

Las dichas cinquanta peiras de blat de las proprias lauransas de la abaia.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Lesdites cinquante pierres de blé des propres champs de l'abbaye.

ANC. FR. S'il poise 36 pierres au prix de 9 livres la pierre.

Tit. des Péages de Paris. Du Cange, t. V, col. 431.

3. Peyreta, s. f. dim., petite pierre.

Am V peyretas. Leys d'amors, fol. 140. 

(chap. En 5 pedretes.)

Avec cinq petites pierres.

Peyretas ades lansan. V. de S. Alexis.

Lançant incessamment de petites pierres. 

CAT. Pedreta. (chap. Pedreta, pedretes.)

4. Peiros, Peyros, adj., lat. petrosus, pierreux, de pierre.

Tolrai vos lo cor peiros, 

E cor de carn vos donarai.

Brev. d'amor, fol. 82.

Je vous ôterai le coeur de pierre, et coeur de chair vous donnerai.

Peyressilh... naysh soven en locs peyrozes.

Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil... naît souvent en lieux pierreux.

(N. E. Petra, peira, peyra: Peyressilh; perejil, como mi primo Pedro Gil Guimerá; chap. julivert; FR. Persil, jolverd; Deutsch: Petersilie. 

EN. Parsley.)

CAT. Pedrigos. ESP. (pedregoso) PORT. Pedrogoso. IT. Pietroso, petroso.

(chap. Pedregós, pedregosos, pedregosa, pedregoses.)

5. Peyrient, adj., de pierre.

En doas taulas peyrientes la trames a Moises. Nobla Leyczon.

(chap. En dos taules de pedra la va transmetre o transmití a Moisés; la ley, los deu manamens.)

Sur deux tables de pierre il la transmit à Moïse.

6. Peyralier, s. m., maçon.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell. V. et Vert., fol. 59. Fait tout à la règle comme maçon le mur tout égal de niveau.

ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. (chap. Pedré, pedrés, pedrera, pedreres; picapedrépicapedrés, picapedrera, picapedreres; marmolista o marmoliste, marmolistes; lapidari, lapidaris, lapidaria, lapidaries, del latín lapides, tamé pedra, lápida, lápides. Pedrera, de pedra, com cantera de canto, es lo puesto d' aon se trau la pedra. Tosquera, a Beseit, de aon se traíe la tosca, pedra porosa, travertino. Lo toscá, que ara es un hotel y restaurán a la vora del toll de Rabosa.)

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 4

7. Peirier, s. m., pierrier, machine à lancer des pierres.

Can trazo 'l peirier, 

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent, et le mur s'écroule.

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel,

Pogratz aver.

(chap. Lo reino o regne de Tesalónica, sense pedré (catapulta) y sense manganell, podríes tindre (conquistá, conseguí.))

E. Cairels: Pus chai.

Le royaume de Thessalonique, sans pierrier et sans mangoneau, vous pourriez avoir. 

CAT. Pedrer. ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. IT. Petriere. 

(chap. Pedré, manganell, catapulta.)

8. Peireira, s. f., pierrier.

Adoncs veirem aur et argen despendre, 

Peireiras far, destrapar et destendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser, pierriers faire, lever tentes et détendre.

ANC. FR. Enging, perriere, ne befroi.

Desoz la tor sont les perrieres

Qui lanceront pierres plenieres. 

Roman du Renart, t. I, p. 289; et t. II, p. 327. 

9. Peiriera, Peirrera, s. f., carrière. 

Bartas, aiguas e peirieras. Tit. de 1278. Arch. du Roy., J. 308. 

Bois, eaux et carrières.

Peira de las peirreras.

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 138. 

Pierre des carrières.

CAT. ESP. Pedrera. PORT. Pedreira. IT. Petriera. 

(chap. Pedrera, pedreres; cantera, canteres; tosquera, tosqueres.)

10. Peyrin, adj., de pierre.

Lucafer s'en montet en la sala peyrina. 

D'una sala peyrina que fo haut compassada.

Roman de Fierabras, v. 2660 et 4212. 

Lucafer monta en la salle de pierre. 

D'une salle de pierre qui fut haut disposée.

ANC. FR. 

En la maison Symon, en la chambre perrine. Roman de Berte, p. 78.

11. Peiro, Perro, Peiron, Peyron, s. m., perron, petits escaliers en pierres ou en marbre, placés aux portes des villes, des châteaux et sur les routes, de distance en distance, pour que les voyageurs pussent monter plus commodément à cheval.

Bel companhos, las! foras, al peiros, 

Me precavatz qu'ieu no fos dormilhos. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, hélas! dehors, au perron, vous me priiez que je ne fusse pas dormeur. 

Peyrons obratz e bels tauliers. V. de S. Honorat. 

Perrons ouvragés et beaux tabliers.

Clavelat en la cros e batutz al peiron. V. de Ste. Magdelaine.

Cloué sur la croix et battu au perron.

A Toloza, part Montagut, 

Plantara 'l coms son guonfaino 

Al prat comtal, josta 'l peiro.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

A Toulouse, par delà Montagut, le comte plantera son gonfanon, dans le pré comtal, contre le perron.

ANC. FR. Au perron de la sale la royne descent. Roman de Berte, p. 16. Garda li dus de delez un perron. Roman d'Agolant, v. 472.

- Sorte de balcon.

Lai al perro on ella vai sezer.

G. Faidit: De lieis. 

Là sur le perron où elle va s'asseoir.

(N. E. Consultar: peirón o humilladero.)

12. Peyrenat, adj., sauvage, qui vit au milieu des rochers.

De cabra peyrenada. Eluc. de las propr., fol. 89. 

De chèvre sauvage.

(chap. Cabra salvache o salvache, que acampe per les roques o roquissals, capra hispanicapirenaicadels Alpes, íbex, íbice alpino, etc.)

Las cabras montesas de Beceite ya caminan a dos patas

13. Peyressilh, Peressilh, s. m., lat. petroselinum, persil.

Peyressilh pren tal nom, quar naysh soven en locs peyrozes... val en vianda et en medicina. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil prend tel nom, parce qu'il naît souvent en lieux pierreux... 

il vaut en nourriture et en médecine.

Pren fenolh, peressilh, api. Collect. de recettes de méd. 

Prends fenouil, persil, ache.

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)



14. Pelitre, s. m., lat. petroselinum, ache, persil sauvage.

Pelitre... en yvern si cuelh. Eluc. de las propr., fol. 220.

Ache... se cueille en hiver.

CAT. ESP. PORT. Pelitre.

15. Apeyregar, Apeyreguar, v., lapider.

Apeyregar e aucire.

Giteron la fora de la ciutat, e apeyregueron la. 

Hist. de la Bible en prov., fol. 78 et 41.

Lapider et tuer.

La chassèrent hors de la cité, et la lapidèrent.

(chap. Lapidá, codolejá, pedregá. Yo lapido, lapides, lapide, lapidem o lapidam, lapidéu o lapidáu, lapiden; lapidat, lapidats, lapidada, lapidades.) 

16. Empeirezir, v., pétrifier, durcir.

Part. pas. Pero si la gorga es tan durzida

Que sia cais empeirezida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pourtant si la gorge est si durcie qu'elle soit quasi pétrifiée.

Cant es empeirezida. Brev. d'amor, fol. 229. 

Quand elle est pétrifiée.

ANC. FR. Le peitrissant avec la terre

Que les rayons du beau soleil 

Echauffez soudain empierrerent.

Rémi Belleau, t. 1, fol. 53. 

Nostre coeur est endurcy, empierré.

Camus de Belley, Diversités; t. II, fol. 330.

IT. Impietrire. (chap. petrificá, petrificás : fé, fés de pedra, endurí, endurís : fé du, ficás du.)


Peze, s. m., lat. pisum, pois.

Per quatre livras de pezes. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour quatre livres de pois.

CAT. Pesol. IT. Pisello. (chap. Pésolpesols. ESP. Guisante.)


Pezolh, Pezoill, Peoill, s. m., lat. pediculus, pou.

Cum pezolhs, negras e 'scorpios. Brev. d'amor, fol. 53.

Comme poux, puces et scorpions.

Pezoills et arnas l' en naisson. 

Cant auzels a peoills.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Poux et mites lui en naissent. 

Quand oiseau a poux.

ESP. Piojo. PORT. Piolho. IT. Pidocchio. (chap. Poll, polls. Tamé se li diu poll, polls al pollastrepollastres.)

2. Peoillet, s. m. dim., petit pou.

Car peoilletz noiris e fa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car de petits poux il nourrit et engendre.

ESP. Piojillo. IT. Pidocchino. (chap. Pollet, pollets. Tamé se li diu al pollastret, pollastrets.)

3. Pezolhos, Peoillos, adj., pouilleux.

Si vostr' auzel es peoillos.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau est pouilleux.

La pel... trop escatoza et pezolhosa. Eluc. de las propr., fol. 99-100.

La peau... trop écailleuse et pouilleuse.

ESP. Piojoso. PORT. Piolhoso. IT. Pidocchioso.

(chap. Pollós, pollosos; pollut, polluts.)

4. Peoillia, s. f., maladie de poux.

Aissi perdra la peoillia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ainsi il perdra la maladie de poux.

ESP. (piogeria) Piojería (miseria, escasez, menudencia, poquedad). 

PORT. Piolharia.

5. Espulgar, v., bas lat. expulicari, épouiller, ôter les poux.

Ab nostres cofraires que soy appariatz,

Que m' espulgo ni grato, can m' en ven volontatz.

Izarn: Diguas me tu.

Avec nos confrères (avec) qui je suis apparié, qui m' épouillent et grattent, quand m' en vient volonté.

Quan espulga home... pezolhs. Eluc. de las propr., fol. 258.

Quand on épouille... poux.

ESP. (+ despiojar) PORT. Espulgar. IT. Spuleiare. (chap. Despollá.
Si es de pussa, pusses, despussá.)


Philantropos, adj., grec *gr, philanthrope.

Philantropos... vol dire amant d'home. Eluc. de las propr., fol. 212.

Philanthrope... veut dire ami de l'homme.

ESP. (filántropofilántropa) PORT. IT. Filantropo.

(chap. filántropo, filántropos, filántropa, filántropes; de filia, philia : amor + antropos : home.)