Juan Luis Camps Juan (Chimo), La Comarca, chapurriau

Juan Luis Camps Juan, La Comarca, chapurriau

https://www.lacomarca.net/amics-del-chapurriau/

Toda mi más enhorabuena y felicitaciones a la nueva asociación nacida en defensa de la lengua propia del Matarraña. Tienen un enorme trabajo por delante para su dignificación y conservación, empezando por la normalización de la misma en todos los pueblos de la comarca. No sé qué vocabulario y normas gramaticales escogerán, si las más usuales de Valderrobres, o las de Calaceite, o las de Valjunquera, o las de la Cerollera, o las de Aguaviva; si las de las zonas bajas o altas; si las próximas del Algás o las del Mezquín. 

L'Agüelo Sebeta de Valjunquera escriu en chapurriau y no li fa falta cap normalisasió.

Para ello es muy importante un buen trabajo de base recopilando las palabras propias y formas gramaticales de cada pueblo y si pudiera ser las que utilizaban nuestros abuelos y antepasados.
El momento es trascendental, puesto que la castellanización o también el estándar catalán avanzan de manera imparable introduciendo nuevas palabras en detrimento de las propias de nuestros pueblos utilizadas en pasadas generaciones. Sería muy oportuno contar con el soporte y colaboración de lingüistas y filólogos de la Universidad de Zaragoza, y también con los oriundos de nuestra zona, puesto que ellos son los especialistas. El tema no es baladí y no sería serio obviar a los profesionales formados al respecto y no hacer caso a sus conclusiones académicas. Como ya he explicado en multitud de ocasiones el nombre escogido para nuestra lengua a mí personalmente no me gusta, pero es también para mí lo menos importante. Preferiría, si se le tiene tirria a todo lo que suena a catalán, una denominación como Matarrañenc o Valderrobrí o Calaceità o Queretà, a modo como los de Fraga denominan a su habla fragatí o los de Valencia, valencià, o los de la Vall de Arán, aranés a su preciosa lengua occitana. 

Chimo, a vore si lliges una mica mes; Ascumita habíes de sé

Lo importante es que haya interés en conservar y recuperar el habla que nos han enseñado nuestros mayores y que como ciudadanos del siglo XXI podamos utilizarla de manera hablada y escrita. Y que en un estado avanzado como el español, europeo, sea respetada y promovida. 

Sería bueno que el “chapurriau”, o como se le quiera denominar a nuestra lengua, se utilizase en los plenos de nuestros Ayuntamientos, en los bandos municipales, en los pregones de fiestas, en la escuela, en el instituto, en las misas de los domingos y actividades religiosas, en los letreros indicadores de las carreteras, etc., etc., o sea en el cada día de los vecinos de nuestros pueblos. Nuestra lengua al igual que la castellana es preciosa y se merece el mismo trato. ¿O no? ¿O somos de segunda? ¿O somos algo raro y curioso como alguna de las pocas tribus que quedan en el África que todavía no saben escribir en su lengua materna? Por ello todo mi soporte a la nueva asociación y al enorme trabajo que tienen por delante, siempre que su objetivo sea conservar, recuperar y dignificar nuestra habla. La lengua propia y secular del Matarraña.

http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/origen-terme-chapurriau.html como mínimo es anterior a la gramática de Fabra.

Ja ja ja, los de Franja Viva no agarren lo sentit de Camps! 

Pedro J. Bel Caldú

Es de agradecer, aunque sorprende, el interés que Juan Luis Camps demuestra y el soporte que otorga a la nueva asociación, nacida en Valderrobres, para defender la lengua propia del Matarraña.

Con ese apoyo, Juan Luis Camps muestra su espíritu conciliador y favorable a la convivencia pacífica de la gente de nuestras comarcas, amenazada de división y enfrentamiento por cuestiones identitarias, más que por disfrazadas diferencias lingüísticas. ¡Buena falta nos hacen los espíritus conciliadores!

Y digo que sorprende agradablemente, porque Juan Luis ha presidido y creo que aún forma parte de la junta directiva de ASCUMA. Una asociación cultural, nacida con una evidente intención cultural, pero cuya actividad ha derivado hasta convertirse en un astuto “Caballo de Troya”, al servicio del catalanismo independentista. Algunos de los integrantes de la Junta Directiva de ASCUMA, responsables de esta deriva, concretamente el Dr. Quintana y D. José Miguel Gracia, propiciaron en La Codoñera, hace algún tiempo, graves enfrentamientos y altercados por cuestiones lingüísticas e identitarias.

Juan Luis, en su escrito, teme las graves dificultades que llevará consigo la normalización de variantes lingüísticas que se proponen los amigos del chapurriau y no le falta razón. Yo me temo que, a él, le va a resultar más difícil todavía, imbuir a sus compañeros de junta del espíritu conciliador que inspira su escrito. Para ello tendrían que asumir: que esto es Aragón y que aquí no queremos “malos rollos”; que la Franja de Ponent, ese país catalán que ellos han inventado e intentan potenciar, sólo existe en sus mentes quiméricas; que la gente de aquí quiere seguir hablando “com natros” y que no nos calienten la cabeza con conceptos tan rebuscados como el “auto odio”; que no alteren nuestra paz y nuestra convivencia secular, como se ha hecho tantas veces desde Cataluña. ¡Ah…y que no traten de “fachas” a todos los que no comparten sus retorcidas ideas!

chapurreando (Chimo de Queretes)

chapurreando (Chimo de Queretes)

 

 

https://vilesigents.wordpress.com/2017/06/24/chapurreando/

copiat y pegat de la web de dal.

 

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)

 

Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.

Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.

Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.

 

Joan Lluís Camps Joan (este Juan Luisico Camps Joan es el más tonto de Cretas, lo mes tonto de Queretes.)

 

Hay dixat un comentari a la web:

 

A la Ascuma no esteu defensán lo que dieu que es catalá de Aragó, feu aná paraules catalanes cuan podríeu fe aná les nostres, les del chapurriau. 

Desiderio Lombarte u fée, y escribíe en catalá, pero vatros no.
Teniu un bon mestre, Arturo Quintana Font, pero agrane cap a casa, tos ha futut lo cap ple de ven, del ven del nord, pronte li direu Tramuntana al sers. Bonic ya u dieu y u escribiu, majo dic yo, y mols atres.

http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/origen-terme-chapurriau.html

no anigueu a la RAE per a buscá chapurrear, no es lo mateix está fotut que está fotén, com no u es chapurrear que chapurriau. Estem escribín lo chapurriau de una manera que se pugue diferensiá del barceloní, sobre tot lo agüelo sebeta de Valjunquera. 

 

graciaz (Gracia Zapater, J. M.) diu:

 

 

Poseu-vos com vulgueu, la llengua catalana és una amb diferents variants dialectals. A la Franja es parla una variant occidental. L’ortografia és una cosa molt seria. Inventeu lo que vulgueu i tindreu el fracàs assegurat. Una cosa és la llengua parlada i l’altra la literària. Per què no preneu el castellà com a exemple? No anireu molt lluny amb les vostres idees. De tota manera és una pena lo que feu amb la nostra llengua.

 

Lo doble de Ignacio Sorolla Vidal

 

 

Natxo diu :

 

Ramón, ham compartit debats molt sans al grup Yo parlo chapurriau, i segurament que tenim posicions molt pròximes en bastants aspectes. Però t’has radicalitzat canviant lo nom a la gent (suposo que si algú escriu Monxo entens a què em referixco) i has decidit bloquejar tot aquell que no pense com tu, en l’argument falç que defensar el català no és defensar la nostra llengua del Matarranya. És d’agrair que encara conservos les ganes de debatre civilitzadament. Per a les preguntes que planteges, jo crec que el més apropiat és que recuperos lo que diu la Filologia que vas estudiar. Tots los debats sobre el bonic, majo, fer anar, usar… és més fàcil si et bases en estudiar quan s’ha introduït cada paraula, i no et limites a fer una foto actual i dir que el món sempre ha sigut aixina. Per què s’use la h en castellà i per què usen la ß los germànics s’entén estudiant textos històrics. La nostra llengua té anys d’escriptura al Matarranya.

No reinventem l’ortografia, que fa 700 anys que tenim una tradició. I sobretot, i en això sí que coincidim al 100%, usem-la! Però si mos tanquem a la nostra “burbujeta” poc avançarem. 

// Burbuja se diu bambolla o bombolla, bambolleta, avansarem o adelantarem

 

Alfonse II, Roi d' Aragon; Alfonso II de Aragón, Alfons, Nanfos, fill de la reina Petronila de Aragó y del conde de Barchinona Ramón Berenguer IV.

Per mantas guizas m' es datz
Joys e deport e solatz;
Que per vergiers e per pratz,
E per fuelhas e per flors,
E pel temps qu' es refrescatz,
Vei alegrar chantadors:
Mas al meu chan neus ni glatz
No m' ajuda, ni estatz,
Ni res, mas dieus et amors.

E pero ges no m desplatz
Lo belh temps, ni la clardatz,
Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz
Dels auzelhs, ni la verdors;
Qu' aissi m suy ab joy lassatz
Ab una de las melhors,
Qu' en lieys es sens e beutatz;
Per qu' ieu li don tot quan fatz,
E joys e pretz et honors.

En trop ricas voluntatz
S' es mos cors ab joy mesclatz;
Mas no sai si s' es foudatz,
O ardimens, o paors,
O grans sens amezuratz,
O si s' es astres d' amors;
Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz,
Mais no m destreys amistatz,
Ni m senti mals ni dolors.

Tan mi destrenh sa bontatz,
Sa proeza e sa beutatz,
Qu' ieu n' am mais sofrir en patz
Penas e dans e dolors,
Que d' autra jauzens amatz:
Grans bes faitz e grans secors;
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s' a lieys platz,
Denan totz autres senhors.

Quan mi membra dels comjatz
Que pres de lieys totz forsatz,
Alegres suy et iratz;
Qu' ab sospirs mesclatz de plors
Me dis: “Belhs amics, tornatz,
Per merce, vas me de cors.”
Per qu' ieu tornaray viatz
Vas lieys, quar autre baysatz
No m' es delietz ni sabors.

Associació Cultural Medievo de Queretes

Associació Cultural Medievo de Queretes.

 

Juan Luis Camps Juan, chimo, Queretes, Cretas, un alucinado aragonés catalanista más, Ascumita.

https://vilesigents.wordpress.com/2017/09/02/increment-de-turistes-a-queretes-matarranya/

Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017 , vía http://www.lafranja.net/?p=26428

Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística. Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia.  Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé.
(Hasta este imbéssil sen done cuenta)
En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.

 

fluixet en lingüística, un canalla o les dos coses

Qui tos digue que lo chapurriau, mallorquí, valensiá són dialectes y lo catalá idioma es fluixet en lingüística, un canalla o les dos coses.

Com, per ejemple, Ignacico Sorolla Vidal, sociolingüista, doctor, Arturico Quintanica y Fuentecica, Hectorcico Moret Coso, Ramón Sistac, Juaquinico Monclús de la Ascuma, Ludovico Raxadel, Carlitos Terés Bellés, lo pena de Marcel, Octavio Serret, Carlos Sancho Meix, etc ... 

 

La distinsió entre llengua y dialecte se base normalmén mes en lo sossial y lo polític que en bases puramen lingüístiques. Per ejemple, diferéns variáns del chino son popularmen considerades com a dialectes, encara que los seus parláns no se poden entendre entre ells. Pero parláns de sueco y noruego, que están considerats com llengües separades, en general se poden entendre. 

 

 

IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.

Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.

Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

Geoffroi Rudel, Jaufre Rudel de Blaye, Blaia

Entre Alemania, Suiza y Austria tamé passe, a la tele fiquen subtituls perque sinó la gen de per ejemple Hannover no entén lo Schweizer Deutsch, alemán suizo. Yo enteng sol algunes paraules del alemán suizo, lo demés me se pert. Apart ñan dialectes com lo Bayerisch a Bayern, Baviera, Hessisch a Hessen, aon estic, pero no lo enteng. En entendre bastán alemán ya ne ting prou.

 

 

Arturico Quintanica y Fuentecica

 

 

Ignacio Sorolla Vidal, conegut com Natxo Sorolla Amela

xarxesperasompos.wordpress.com y lafranjadelmeucul.net

 

 

Mes Ascuma, Associació catalanista del Matarranya, en l´agüelo Quintaneta a la esquerra, a la dreta de Carlos Sancho Meix.

 

 

Octavio Serret, creu de San Jordi, un magnífic llibreté, alguna vegada pert la radera o del seu nom.

 

 

Ramón Sistac y Visentet

 

 

Carlos Sancho Meix, de Valdeltormo

 

 

Francisco Serés de Saidí

 

 

Ramón Mur de Bellmún, Belmonte de San José

Lo alusinat de Ramonet

 

 

Alberto Sánchez Piñol

 

 

Tomás Bosque de La Codoñera

 

Chimo de Queretes, Juan Miguel Camps Joan

 

Javier Giralt Latorre, professó investigadó a la universidat de Saragossa 

 

 

un idiota universitari, com lo de dal, Virgili Ortiga

 

 

AVL, lo IEC a Valensia, Antonio Ferrando Francés

 

 

Luis Raxadel (Rajadell, catarro de Valderrobres)

 

 

Pompeyo Fabra

 

 

lo pena de Marcel, Marcel Pena, de lo reguer (proetarra dels bons).

 

 

Temps de franchistes, Mario Sasot Escuer, capsot y franjista.

 

 

Echenique lo argentino, motoretta per als amics.

 

 

Lo neurótic de Máximo Fabregat

 

 

Jordi Pujol y José María Aznar, pacte del Majestic

 

 

Lo grillat de Manuel Riu Fillat, de lo cacao de la facao

 

 

ASCUMA y alguns dels ascumites com Francisco Celma Tafalla

 

Juaquinico lo cohet, Monclús, unes vegades u escriu en T y atres sense.

 

 

Héctor Moret Coso, porte boina com Arturo Quintana perque es funda mental.

Académic de la Academia aragonesa del dialecto occitan catalan

 

 

 

Carlos Terés Bellés, llibre licantropia.

 

 

Carlos Rallo Badet, Celia Badet y san germana la coheta.

 

baturro com ell sol, Carlos Rallo Badet de Calaseit

 

 

http://clariomatarranya.blogspot.com/

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL.

TEMPS DE LA FRANJA DEL MEUL CUL / n. 124 / gener 2015 (lo panfleto de la Ascuma del franchista Mario Sasot Escuer)

ENTREVISTA A
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR, catalanista com ell sol

“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS

Origen del terme chapurriau

Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012).

Natros tamé parlem chapurriau, Togo, Áridos Curto

La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia.

Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la?

Resposta). Era molt difícil superar l’èxit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor.

P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus?

R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia//

En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre.

P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be//

R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots...

En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari.
// Lo poble, la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé //

En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. // Quín ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legitims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no //

Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena!
És com si estigues a Alfa Centauri!

El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. // Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau //

Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança.

P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra?

R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més nítid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. // Los catalanistes són un poble primitiu, pero diuen que u son los atres //.

Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un tràfic de béns que la guerra talla. // La rebelió per la independensia tamé u fa //

Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. // Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara, y al 2025, 3 de Mars. //

I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. // Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas //

P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica?

R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl.
// Y has adeprés algo de aixó? //

A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari.
// Les ONG de esquerres no roben? //

P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?...

R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, // Los PPCC no // en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. // Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau //

Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix. // PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá //

El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? // Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plassa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols /

I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”.
// Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés //

Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. // No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía //

La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. // Tórnay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps, Chimo de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ... //

El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. // Natros flipem en los catalanistes tamé //

Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. // Ne vull una mica de aixó que fumes //

Però és que no ens entenem parlant? // Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple //

I quan li ho dius, allà et consiren (consideren) el seu enemic. // Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per sé catalá, mes be per se mol borinot catalanista //

Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant?
// Espanya ens esclafa //

P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). // Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés? //

R). Però també a la Freixneda. // Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble (Beseit) //

Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. // Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fé dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés //

Hi vam tenir assessorament lingüístic – allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, es clar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta//

P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? // Oi tamé es una paraula matarranyenca //

R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte – es deia Piquer – i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins //

i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé.

P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa... // Una tosca y una caña, la Toscaña //

R). Home, tampoc és això.

P. Evidentment.

R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespala, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. // Home, catalá habíes de sé, venén tans llibres y no te donen perres per a gastát al Matarraña? //

I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, // Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí //

amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya.

Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. // No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influít una mica massa //

És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. // Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari //

Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.//

Calaceit està ple de pintors i escultors. // Y escritós borinots com Quimot Monclús, presidén de la Ascuma //

Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura // Una branca de carrasca // i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. // Lo cánem, no te olvidos //

Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. // Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán pressecs //

P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya?

R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important.

P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte?

R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista – per dir-ho d’alguna manera – català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... // A Ses Illes tamé tos passe, la subnormalització y la imposissió del catalá te algo que vore, sí que es delirán tot aixó //