Mostrando las entradas para la consulta Besalú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Besalú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de noviembre de 2025

Porta

Porta, s. f., lat. porta, porte.

Donen quada jorn, a la porta, a paubres pelegris.

(chap. (ells, elles, flares, monjos, monges) donen cada día, a la porta, als pobres pelegrins, peregrins : peregrinos.)

Philomena.

Ils donnent chaque jour, à la porte, à de pauvres pélerins.

En una maizo hont totas las portas seran clausas.

(chap. A una casa aon totes les portes estarán tancades : closes.)

Liv. de Sydrac, fol. 121. 

En une maison où toutes les portes seront closes.

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada


Fig. La porta

De salvatio 

Don era la claus torta.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

La porte de salut dont était la clef tortue. 

Porta del cel, via de salvamen.

(chap. Porta del sel, vía de salvamén; a vore si sabéu cóm se diu en rumano: la porta de fora; pos igual, sol que la o la pronunsien y escriuen “oa”; seguramen que van aná los catalans a enseñáls o amostráls a parlá, ja ja ja!)

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Porte du ciel, voie de salut.

Prov. Qui bell presen porta, segurs sone a la porta.

V. et Vert., fol. 74.

Qui beau présent porte, hardiment sonne à la porte. 

CAT. ANC. ESP. Porta. ESP. MOD. Puerta. PORT. IT. Porta. (chap. Porta, portes; porteta, portetes; v. portejá, cuan la porta se tanque pel ven o no está ben tancada, está entreuberta: portejo, porteges, portege, portegem o portejam, portegéu o portejáu, portegen; portejaré; portejaría, etc. portechá)

2. Portal, s. m., portail.

En son palaitz, lai on s' en vai jazer, 

A cinc portals.

Giraud de Calanson: A lieys cui. 

En son palais, là où elle s'en va reposer, il y a cinq portails.

Fan portals e bestors

De caus e d'arena ab caire.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Font portails et tours de chaux et de sable avec pierre de taille.

- Trouée.

En las lissas farai portal.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Dans les palissades je ferai trouée. 

Loc. fig. Raso semblaria

Si a Amor plazia, 

Que m' amenes a portal. 

Un troubadour anonyme: Ges ancara. 

Il semblerait raison, s'il plaisait à Amour, qu'il m'amenât à terme.

ANC. FR. Haussez vos testes, grands portaux, 

Huys éternels, tenez-vous bants, 

Si entrera le roy de gloire.

Cl. Marot, t. IV, p. 266.

Se retraïrent au palais, au chastel et sur les portaulx de ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 185.

CAT. ESP. PORT. portal. (IT. Portale; chap. Portal, portals, portalet, portalets.)

3. Portel, s. m., guichet, petite porte, porte dérobée.

Lo portel obri demanes.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Le guichet il ouvrit soudain.

An portels tras lor repaire 

Per on intran li cofraire.

(N. E. Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán, y usaba portel, portels, con una l; qué lengua usaba pues, si Raynouard dice que en catalán - moderno - se escribe portell? Pues la única que tuvieron los catalanes, la plana lengua romana, el occitano o lengua de Oc, och, hoc, òc : sí en occitano. Lo mismo pasa con los reyes de Aragón de esa época, Alfonso II, Pedro II y Jaime I. De Pedro II hay un bando ya famoso de 1196, als presentz...)

Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán

 

B. Carbonel: Tans ricx.

Ont des portes dérobées derrière leur demeure par où entrent les confrères.

CAT. Portell. ESP. Portillo. PORT. Portêlo. IT. Portello. (Aragonés portiello; chap. Portell, portells, portellet, portellets; La Portellada, Portellá.)

4. Portela, s. f., portelle, guichet.

Per denant la portela es lo glotz arestat. 

Roman de Fierabras, v. 4014. 

Par devant le guichet s'est arrêté le glouton.

CAT. Portella. PORT (ESP?). Portela. PORT. Portêla. IT. Portella. 

(chap. Portella : portell.)

5. Posterlla, s. f., poterne, petite porte.

Per una posterlla s' en son tuit cinc enblat. 

V. de S. Honorat. 

Par une poterne s'en sont tous cinq enfuis. 

IT. Postierla. (ESP. Poterna : f. Mil. En las fortificaciones, puerta menor que cualquiera de las principales, y mayor que un portillo, que da al foso o al extremo de una rampa. Chap. poterna, poternes: a les fortificassions, porta mes menuda que consevol de les prinsipals, y mes gran que un portell, que done al fosso o al extrem de una rampa.)

6. Portegue, s. m., lat. porticus, portique.

Jhesus anava el temple, el portegue de Salomo.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 10.

Jésus allait au temple, au portique de Salomon.

(Chap. Jesús anabe al temple o templo, al pórtic de Salomó, Salomón.)

Entro dedins lo portegue del sobeira preveire.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Jusque dedans le portique du souverain prêtre.

CAT. ESP. (pórtico) PORT. IT. Portico. (chap. Pórtic, portics.)

7. Porge, Porgue, s. m., porche, portique.

Aquest dos fo fait el porge de la claustra.

Cartulaire du Bugue, fol. 29. 

Ce don fut fait au porche du cloître.

Lo porgue de Sanh Peyre que hom apela ciotat Leonina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109. 

Le portique de Saint-Pierre qu'on appelle cité Léonine.

(chap. Porche, porches : pórtic, portics.)

8. Portier, s. m., lat. portarius, portier, guichetier. 

En cort de rei mi baton li portier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

(A la cort de rey me esbatussen, me baten o batixen, los portés o porteros, los guardes de la porta. Bertrán de Born, Yo me amago.)

En cour de roi me battent les portiers.

Fuy portiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus portier.

Fig. Lo don de temor es portiers de la gran mayso.

(chap. Lo don de temó (de Deu), po, es lo porté o portero de la gran casa.)

V. et Vert., fol. 46. 

Le don de crainte est portier de la grande maison.

Adj. La sirventa portieira 

Li obri.

(chap. La sirventa portera li obri. Ojo com ha cambiat lo chapurriau respecte al ocsitá de 1288 - 1292, cuan Matfre Ermengaud de Béziers va escriure lo Breviari d'amor.)

Brev. d'amor, fol. 162.

La servante portière lui ouvrit.

CAT. Porter. ESP. Portero. PORT. Porteiro. IT. Portiere. 

(chap. Porté, portero, portés, porteres; tamé de la portería del fútbol; portera, porteres.)

9. Portenier, s. m., portier.

S' el porteniers non dis de no. (N. E. entonces dice hoc, òc, oc, och : sí)

(chap. Si lo porté no diu que no; port + tenier : tinent : teniente, que té lo domini sobre la porta; com lochtinent : lugarteniente; tinença, tinensa de Benifassá, Benifazá, Benifaçá.)

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Si le portier ne dit de non.

10. Portar, v., lat. portare, porter, transporter, supporter.

Coma l' aze del moli que porta aytan volontiers lo blat del paure coma del ric.

(chap. Com lo burro, ruc - Artur Quintana Font - del molí, que porte tan voluntariamen - en voluntat - lo blat del pobre com lo del ric.)

V. et Vert., fol. 54.

Comme l'âne du moulin qui porte autant volontiers le blé du pauvre comme du riche. 

La sentura mesclaia 

Qu' ieu solia senchar, 

Lassa! non l' aus portar.

P. Basc: Ab greu cossire.

La ceinture mêlée que je soulais ceindre, malheureuse! je n'ose la porter.

Que tot hom, que pogues portar armas, vengues ad elh.

(chap. Que tot home, que puguere portá armes, vinguere an ell; acudire, acudiguere; me pregunto si Ramiro II entendríe esta frasse.)

Philomena.

Que tout homme, qui pût porter armes, vînt à lui. 

Fig. Negus non portara la pena del autre.

(chap. Dingú, ningú (no) portará la pena del atre - datre, d'atre, de un atre. En chapurriau no se fa aná esta doble negassió “negus non”. En fransés tamé se diu “nul ne”, “aucun ne”.)

Liv. de Sydrac, fol. 67.

Nul ne portera la peine de l'autre.

Pois Amor mi vol honrar 

Tant qu' el cor vos mi fai portar.

Folquet de Marseille: En chantan.

Puisqu'Amour me veut honorer tant que dans mon coeur il me fait vous porter. 

Non aurem, negus, plus de cabal,

Ni 'n portarem escrit el nostre brieu 

Ad aysselh jorn que rendrem comt' a Dieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nous n'aurons, nul, plus de cheptel, ni n'en porterons d'écrit sur notre bref en ce jour que nous rendrons compte à Dieu. 

Loc. Hom volpilh que porta baneyra.

Le moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Homme lâche qui porte bannière. 

Segrai tant c' om me port a la tomba. 

A. Daniel: Si m fos amors. 

Je suivrai tant (jusqu'à ce) qu'on me porte à la tombe.

- Supporter.

Qu'en patz portes son mal.

V. de S. Honorat.

Qu'en paix il supportât son mal.

- Comporter, conduire.

Se portet fort valentament lo dit conte jove.

(chap. Se va portá, comportá mol valentamen lo dit comte, conde, jove; comte, conde : de comité, un manat, encarregat; compte, cuenta, de computo, computare, contá.)

Chronique des Albigeois, col. 102.

Se comporta fort vaillamment ledit comte jeune.

- En parlant de la gestation. 

Elephant... porta dos ans son concebement.

Eluc. de las propr., fol. 247.

L'éléphant... porte deux ans sa conception.

- Produire, engendrer.

Las autras fan portar efans a las femnas mas qu' en bevo.

Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les autres font porter enfants aux femmes pourvu qu'elles en boivent.

Loc. Lo frug que porta l' albre de sobrietat.

(chap. Lo fruit, la fruita, que porte l' abre, albre, de sobriedat.) 

V. et Vert., fol. 102. 

Le fruit que porte l'arbre de sobriété. 

Ieu suy aitan malastrucx

Que de malastre port la flor.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Je suis autant malheureux que de malheur je porte la fleur.

- Emporter.

Alexandres, que tot lo mon avia, 

No 'n portet ren mas un drap solamen. 

Pons de Capdueil: Er nos. 

Alexandre, qui avait tout le monde, n'en emporta rien excepté un linceul seulement.

- Diriger, conduire.

Fig.: El cor non m' i port.

G. Riquier: A Sant Pos.

Le coeur ne m'y porte pas.

- Avoir, faire paraître.

Tan feras caras portatz.

(chap. Tan fieres cares portéu : vatros, vatres.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Tant farouches faces vous portez.

Loc. S' ieu portes a Dieu tant lial fe,

Elh m' agra fag plus aut d' emperador.

Paves: Ira e. 

Si je portasse à Dieu si loyale foi, il m'aurait fait plus élevé qu'empereur.

Obediensa deu portar

A motas gens qui vol amar.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Obéissance doit porter à nombreuses gens qui veut aimer.

Tug li gran senhor e baro li portavan mot gran onor.

V. de Guillaume de Saint-Didier. 

Tous les grands seigneurs et barons lui portaient moult grand honneur.

Que 'l pro e 'l conoyssen 

Vos porton senhoria.

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Vu que les preux et les connaisseurs vous portent seigneurie (rendent hommage).

Aquilh que porto testimoni fals.

Liv. de Sydrac, fol. 41.

Ceux qui portent témoignage faux. 

Loc. fig. Ges hom no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

On ne peut point porter à fil ni à bon tranchant toutes amours.

Atretan m' en portaria 

Col plus rics reis qu' el mon sia. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us. 

Pareillement je m'en porterais comme le plus puissant roi qui au monde soit. 

Part. prés. Evesques e abbatz portans crossas.

Philomena.

Évêques et abbés portant crosses.

Albre bell e autz e portan motz de bells frutz. 

V. et Vert., fol. 56. 

Arbre beau et élevé et portant moult de beaux fruits. 

Part. pas.

Tan gran peril que tan leu fo portatz.

Giraud de Borneil: Al honor Dieu. 

Si grand péril qui si légèrement fut supporté. 

ANC. FR. Le trésor de l'Église qu'il avoit mauvaisement portet.

Chronique de Cambray.

Voyez Armas, Bras, Fe, Fil, Pols, Testimoni, Vida.

CAT. ESP. PORT. Portar. IT. Portare.

(chap. Portá: porto, portes, porte, portem o portam, portéu o portáu, porten; portat, portats, portada, portades; portaría; si yo portara; portaré.)

11. Port, s. m., agrément de la vie, contentement.

Del gran port e del plazer 

Qu' eu soil aver lo jorn e 'l ser.

B. Calvo: Enquer. 

Du grand contentement et du plaisir que j'ai coutume d'avoir le jour et le soir.

- Port, manière, maintien.

En sos portz servar temprament.

Eluc. de las propr., fol. 71.

En ses manières garder retenue.

En tot ton gienh, en tot ton port, 

D' erguel mostrar te garda fort.

Libre de Senequa.

En toute ta façon, en tout ton maintien, de montrer orgueil garde-toi fort.

CAT. Port. ESP. PORT. (chap.) Porte. IT. Porto.

12. Portamen, s. m., habitude, coutume, façon. 

Noyritz et enformatz en bonas costumas et en bells portamens.

Garda mezura e tempramen en totz sos portamens.

V. et Vert., fol. 76 et 105.

Nourris et instruits en bonnes coutumes et en belles habitudes.

Il garde mesure et tempérament dans toutes ses habitudes.

ANC. FR. L'y envoyoit tant pour les visiter 

Que pour sçavoir de leur bon portement. 

Philippe Hegemon, p. 53.

Resta en joye et seureté du bon portement de son fils.

Rabelais, liv. IV, ch. 3. 

Nous aultres jeunes chevaliers y feymes grant portement et y soustenîmes mains cops mortels.

(N. E. Obsérvese el “nous aultres” de Rabelais comparado con el dialecto occitano catalán “nosaltres”, nos altres, nos autres.)

Ils ne disent pas que tu n'eusses fait bon portement. 

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. I, ch. 4 et 5. 

CAT. Portament. PORT. IT. Portamento.

13. Portadura, s. f., portée, progéniture.

Ben m'a presa desaventura

C' aia perdut ma portadura.

V. de S. Honorat.

Bien m'a prise désaventure que j'aie perdu ma progéniture.

Dieus non vol, segons natura, 

Que verges porte portadura.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Dieu ne veut pas, selon nature, que vierge porte progéniture.

ANC. FR. Lasse! dolente! quel portéure ai-je faite? 

Pourquoi tendi-je onques mes mameles à iceulz?

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 187.

(N. E. mameles : ver Popa.)

IT. Portatura.

14. Portador., s. m., porteur, nouvelliste.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

(chap. Portadó y mostradó d'este públic instrumén. Correu, corriau, que corre.) 

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330.

Porteur et producteur de cet instrument public.

Palafres ambladors, 

Beus e plans portadors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Palefrois ambleurs, beaux et doux porteurs.

L' un portador, l' altre castiador.

Trad. de Bède, fol. 48. 

L'un nouvelliste, l'autre grondeur.

CAT. ESP. PORT. Portador. IT. Portatore. (chap. Portadó, portadós, portadora, portadores; les portadores pera les banastes.)

15. Portaselh, s. f., porte-seau. 

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh.

Pierre d'Auvergne: Cantarai.

Avec son maigre chanter dolent qui est chant de vieille porte-seau.

16. Portacarn, s. m., porte-chair, pourvoyeur.

Portacarn e galiot.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Portechair et forban.

17. Aportar, v., lat. aportare, apporter, amener.

Avia fach aportar candelas e susari.

(chap. Habíe fet aportá (portá, amaní) candeles y (un) sudari.)

V. de S. Honorat.

Avait fait apporter chandelles et suaire.

Fig. Assatz aportera razos.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Assez j'apporterais de raisons. 

No n' escapero mais IIII que aportero las novelhas.

Philomena.

N'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

- Conduire, guider.

Dieus m' aport' a bona fi.

P. Vidal: Abril issic.

Dieu me conduise à bonne fin.

Part. pas. Car el lo degra aver aportat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

Car il devrait l'avoir apporté.

CAT. ANC. ESP. Aportar. IT. Apportare. (chap. Aportá; portá, amaní : aporto, aportes, aporte, aportem o aportam, aportéu o aportáu, aporten; aportat, aportats, aportada, aportades; amanixco o amanixgo, amanixes, amanix, amanim, amaniu, amanixen; amanit, amanits, amanida, amanides; amanida : ensiam amanit : “ensalada”)

18. Comport, s. m., conduite.

Cel que ben se recort 

Ades pot miels blasmar vostre comport.

Bertrand de Born: Atornat m'er. 

Celui qui bien se souvient incessamment peut mieux blâmer votre conduite.

- Action, intensité, force. 

Vey caut e freyt entremesclar, 

Ab l' un pot l' autre amortar, 

E son abdui d' engal comport.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

Je vois chaud et froid entremêler, avec l'un peut l'autre se mitiger, et ils sont tous deux d'égale intensité. 

CAT. Comport. ESP. Comporte (comportamiento). IT. Comporto.

(chap. Comportamén, comportamens; v. comportá, comportás: yo me comporto, comportes, comporte, comportem o comportam, comportéu o comportáu, comporten; comportat, comportats, comportada, comportades, compórtat!; comportaré; si yo me comportara; comportaría.)

19. Cumporta, s. f., comporte, sorte de tour ou de réduit placé au-dessus d'une porte pour en défendre l'accès.

Desus fo la cumporta de grans cayros talhatz.

Roman de Fierabras, v. 3999. 

Dessus fut la comporte de grands quartiers taillés.

(chap. Comporta, comportes, com les de un pantano.)

20. Comportancza, s. f., santé, réussite, végétation.

Non poya far fruc ni bona comportancza.

L'Avangeli de li quatre semencz.

Ne puisse produire fruit ni (avoir) bonne réussite.

21. Comportamen, s. m., conduite. 

Que fassam comportamen et hobras segon lo sieu mandamen.

(chap. Que faigam bon comportamén - bona conducta - y obres segons lo seu manamén.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 2.

Que nous fassions conduite et œuvres selon le sien commandement.

Lauzet fort lurs personas e lur comportamens.

Hist. de la Bible en prov., fol. 21. 

Loua fort leurs personnes et leur conduite.

22. Comportar, v., porter, compenser.

Part. prés. A rason de IX florins per marc... hun comportant l' autre.

Rég. des États de Prov., 1401.

A raison de neuf florins par marc... l'un portant l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Comportar. IT. Comportare. (chap. Comportá : compensá : compenso, compenses, compense, compensem o compensam, compenséu o compensáu, compensen; compensat, compensats, compensada, compensades.)

23. Deportar, v., lat. deportare, amuser, divertir, déporter.

S' en van per deportar lonc ribiera de mar.

V. de S. Honorat. 

S'en vont pour s'amuser le long du rivage de mer.

Per qu' om adoncx mot voluntiers 

S' en vai defora deportar.

Brev. d'amor, fol. 47. 

C'est pourquoi alors moult volontiers on s'en va divertir dehors.

Mas qui ab vielha s deporta 

Suavet sojorna e jay.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Mais qui avec vieille se déporte doucement s'amuse et gît. 

Subst. Cui jois non platz ni deportar.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

A qui joie ne plaît ni le divertir.

ANC. FR. Ki à une vile prucheine 

Voleit aler pur déporter.

Marie de France, t. II, p. 90.

En la forest de Compiegne chaça et se deporta en tel deduit jusques vers l'entrée de l'yver.

En chaces de bois se deporta une pièce de tens.

Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec des Hist. de Fr., t. VI, p. 150 et 152. As tables vont aucuns jouer

Ou aus eschés pour déporter.

(N. E. eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess.)

eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess

 

Roman du Châtelain de Couci, v. 480.

ANC. CAT. ESP. Deportar. IT. Diportare.

(chap. entretindres, divertís, fé deport. Deportá es enviá fora, foragitá: deporto, deportes, deporte, deportem o deportam, deportéu o deportáu, deportem; deportat, deportats, deportada, deportades.
No confundí en Anna Gabriel en pilotes es “de portada” de la Interviú. Suiza ha deportat a la fugitiva a España, Bélgica ha deportat al fugitiu a España.)

24. Deport, s. m., amusement, passetemps, divertissement.

Ieu no pretz un denier

Autre deport ni autra benanansa.

T. de Sordel et de Bertrand: Bertrans. 

Je ne prise un denier autre amusement ni autre bien-être.

Lo vostre bel deport.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Le votre beau divertissement.

ANC. FR. Par solas et par deport.

Roman de la Rose, v. 4596.

ANC. CAT. Deport. ESP. Deporte. IT. Diporto. (chap. Deport, deports.)

(N. E. el catalán moderno inventado usa esport, por lo que el verbo sería esportar.)

25. Emportar, Enportar, v., emporter, enlever.

Li angel l' emportavan

Sus el cell dreita via.

(chap. Los angels sel emportaben cap al sel dreta vía. Sus : dal, cap a dal, en fransés tamé sus, dessus : a dal.)

V. de S. Honorat. 

Les anges l'emportaient sus au ciel directement.

El diable l' emporta

Ins al foc d' ifern.

(chap. Lo diable, dimoni, sel (se 'l) emporte a dins al foc d'infern.) 

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Le diable l'emporte dedans au feu d'enfer.

- Vaincre, surpasser, avoir le dessus.

Pieg que Richartz l' enporta

E plus aunidamen.

Montan Sartre: Coms de Tolosa. 

Pire que Richard il l'emporte et plus honteusement.

- Porter avec soi.

Part. prés. Dieus... tot so que pot esser el pot far, sino faitz... inportans imperfectio. 

Eluc. de las propr., fol. 5.

Dieu... tout ce qui peut être il peut faire, sinon faits... emportant imperfection. 

Loc. Venra 'N Artus, sel qu' emportet lo catz.

P. Cardinal: Al nom del. 

Viendra le seigneur Artus, celui qui emporta le chat. 

IT. Importare. (chap. Emportá, emportás)

26. Reportar, v., lat. reportare, remporter, rapporter.

Reporton la nueg escura

Totz los frugz amagadamen.

(chap. Arrepeten a la nit oscura, fosca, tots los fruits de amagatontes, amagadamen.)

Brev. d'amor, fol. 127.

Rapportent (pendant) la nuit obscure tous les fruits secrètement.

Ab algunas mercadarias venia, et reportava aur, argent.

(chap. En algunes mercansíes veníe, y portabe or, plata.)

Eluc. de las propr., fol. 161.

Avec aucunes marchandises il venait, et remportait or, argent.

Plus tost puesca reportar cascun dictat.

Leys d'amors, fol. 2.

Plus tôt puisse rapporter chaque composition.

CAT. ESP. PORT. Reportar. IT. Riportare. (chap. Reportá : fé un report, contá; arrepetá (“Reporton la nueg escura”); yo reporto, tú reportes, reporte, reportem o reportam, reportéu o reportáu, reporten; report, reports; reportat, reportats, reportada, reportades.)

27. Supportar, Suportar, v., lat. supportare, supporter, endurer.

Non podian endurar ni suportar las grands alarmas que fasia.

(chap. No podíen aguantá ni soportá les grans alarmes que fée, faie; estragos, cabalgades, escaramussa, escaramusses.)

Chronique des Albigeois, col. 43.

Ils ne pouvaient endurer ni supporter les grandes alarmes qu'il causait.

Supporton grands despensas.

(chap. Soporten grans gastos; gastá : despendres de dinés.)

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350.

Supportent de grandes dépenses.

- Fig. Avoir sur les bras.

Egiptias los suportavon formen.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10.

Les Égyptiens les avaient sur les bras fortement.

CAT. Suportar, soportar. ANC. ESP. Soportar (al revés). ESP. MOD. Suportar. PORT. Supportar, soportar. IT. Sopportare.

(chap. Soportá: soporto, soportes, soporte, soportem o soportam, soportéu o soportáu, soporten; soportat, soportats, soportada, soportades; soportaría; si yo soportara; soportaré.)

28. Supportatiu, adj., supportatif, propre à faire supporter.

Votz... es... d' amor exitativa..., de tribalh supportativa, de enuech expulsiva.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Voix... est... d'amour excitative..., de tribulation supportative, d'ennui expulsive. (chap. “tribalh, tribulation” : treball, tribulassió : tripalium, be u saben los de la Ascuma de Calaseit.)

29. Supportacio, s. f., supportation, qualité de supporter, support. Membres... los basses so dels nautz supportacio, cum les pes.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Membres... les bas sont des hauts supportation, comme les pieds. 

ESP. Suportacion (soporte). IT. Sopportazione. 

(chap. Soport, soports. Membres... los de baix són soport dels de dal.)

30. Sobreportar, v., surmonter, dominer, subjuguer.

Aitals amors me sobreporta.

Roman de Jaufre, fol. 86.

Pareil amour me surmonte.

La ira que lo sobreporta lo turmenta.

V. et Vert., fol. 11. 

La colère qui le surmonte le tourmente.

31. Sotzportar, v., supporter, tolérer.

Mas vos, sotzportant tota cura.

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Mais vous, en supportant tout souci.

32. Transportar, Trasportar, v., lat. transportare, transporter, transférer.

Que l' emperi dels Grex ostes,

Et als Latins lo trasportes.

V. de S. Honorat.

Que l'empire des Grecs il ôtât, et aux Latins le transportât. 

En autra persona transportar per donacio. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.

En autre personne transporter par donation.

- Se rendre en un lieu.

Se transporton d' aquest realme en los autres realmes.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Se transportent de ce royaume dans les autres royaumes.

Part. pas. Foron trasportat en Sichem.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7. 

Furent transportés en Sichem.

CAT. Transportar. ESP. Transportar, trasportar. PORT. Transportar. 

IT. Trasportare. (chap. Transportá: transporto, transportes, transporte, transportem o transportam, transportéu o transportáu, transporten; transportat, transportats, transportada (cárrega), transportades (cárregues))

33. Transport, s. m., transport.

Sino que y aya mandamen de transport.

Fors de Béarn, p. 1075. 

Sinon qu'il y ait commandement de transport.

CAT. Transport. ESP. Transporte, trasporte. PORT. Transporte, IT. Trasporto. (chap. Transport, transports.)

34. Transportamen, Trasportamen, s. m., translation, transposition.

Per aquel trasportamen.

V. de sainte Énimie, fol. 43.

Par cette translation.

Transportamen de paraulas.

Leys d'amors, fol. 132.

Transposition de paroles.

CAT. Transportament. ESP. Trasportamiento (transposición).

IT. Trasportamento. (chap. Transportamén, transposissió.)

35. Transportacio, Transportatio, s. f., lat. transportatio, translation, transport.

De la qual... transportatio parla la decretal.

(chap. De la cual... transportassió (traslassió, transport, traducsió) parle la decretal.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

De laquelle... translation parle la décrétale. 

Non obstant aquela transportacio.

Arbre de Batalhas, fol. 112. 

Nonobstant ce transport.

- Traduction.

Se fay per... transportatio de grec en lati.

Leys d'amors, fol. 44.

Se fait par... translation de grec en latin.

CAT. Transportació. ESP. Transportacion, trasportacion (transportación, traslación, traducción, transposición). PORT. Transposição. 

IT. Trasportazione. (chap. Transportassió, traslassió, transport, traducsió, transposissió.)


Portulaca

domingo, 20 de noviembre de 2022

Cataloniam, Cataluña, 844, 806, Ludovico Pío

GODMARO o GONDEMARO

desde antes de 841 hasta después de 850.

La primera memoria que queda de este Obispo es del año 841, es a saber, IIII. nonas septembris anno II. post obitum Dmni. Ludovici Imperatoris, día en que uno llamado Domingo, a consecuencia de la sentencia judicial dada en presencia del Vizconde Wifredo, reconoció a Gondebe, agente y abogado de nuestro Obispo, que las tierras que poseía en Terradellas eran de la jurisdicción episcopal. A esta escritura copiada (a: Ap. núm. II.) del Cartoral del Vicariato, llamado de Carlo Magno, pág. 89, sigue otra del año 842, y es la sentencia que poco antes decía dada sobre los derechos de teloneo y pascuario, los cuales parece que le disputaba en los condados de Empurias y Peralada el Conde Adalarico por medio de su agente (mandatario) Ansulfo. Los testigos hicieron sus declaraciones juradas (que llamaban conditiones sacramentorum) en la iglesia de San Martín, dentro de la ciudad de Empurias, asegurando que el Obispo Wimer, antecesor de Godmaro, fue puesto en posesión de dichos derechos en los Condados de Gerona y Besalú por el Conde Bernardo, y en los de Empurias y Peralada por el Conde Suniario, y que hasta su muerte percibió aquellos frutos. Esto es lo que contiene la escritura que va adjunta (a: Ap. núm. III), copiada del Libro verde de esta Catedral, fol. 53, cuya fecha dice así: latae conditiones sub die duodecimo kal. septembris in anno tertio postquam obiit Lodovicus Imperator. El modo de contar en ambas escrituras por la muerte de Ludovico Pío nació de la discordia que siguió entre Carlos Calvo y su hermano el Emperador Lotario; porque hasta el 843 en que se terminó, hubo territorios en nuestra Marca en que no se reconoció por Rey a dicho Carlos. Habiendo pues muerto Ludovico a 20 de junio de 840, la fecha de nuestra escritura de 21 de agosto, año tercero después de su muerte, pertenece al 842. Hállase en la Marc. Hisp. (ap. núm. XVI) la sentencia de los jueces a favor de Gondemaro, conforme a la declaración que acabo de decir de los testigos, que es lo único que comprende la escritura que yo envío.

Y con ser así que ambas tienen la fecha de la misma manera, se halla reducida allí al año 843, en el cual dice Baluzio (Ib. lib. IV), que se verificó sin dar razón del por qué alteraba una cuenta tan clara.
Alguna diversidad se halla entre ambos instrumentos: tal es que en el mío Ansulfo suena agente del Conde Adalarico, y en el de Marca él mismo lo parece ser del Obispo Godmaro, su competidor.
Con todo eso el mío añade varias circunstancias de este hecho, que no declara el de Marca; propone los nombres de los testigos y el altar sobre el cual juraron, y el nombre de Bernardus Comes (de Gerona y Besalú), donde Marca leyó Benedictum quondam. Por lo demás en la sustancia son coherentes, y ambos ponen existente a Godmaro en 842. Otra memoria suya hay del año 844, en el que a 11 de junio el Rey Carlos el Calvo, estando en el monasterio de San Saturnino, en el sitio de Tolosa, expidió un diploma de confirmación de todos los bienes de esta iglesia a instancias de su Obispo Gondemaro. Publicó ya este documento Baluzio en el apéndice ad Capitul. Reg. Franc., n. LXIV. También existe en el libro quinto de este capítulo, fol. 179; mas no lo he copiado, ya por no añadir cosa interesante en los documentos de esta clase, ya por el error que en él hay de poner por antecesor de nuestro Gondemaro a otro Gondemaro, en lugar de Wimer. Todavía está por publicar, que yo sepa, la memoria más curiosa e importante de nuestro Obispo; y es la sentencia que junto con Enrique, Conde Pictaviense, Gacfero, Conde Burdegalense, Servo Dei, juez y Pedro, Arcediano de San Esteban de Tolosa, dio de 
orden del Rey Carlos el Calvo en el pleito del monasterio de San Quirico de Colera contra el Conde Alarico sobre la posesión del Castro Tolon (Peralada). Dará razón de este cuento la copia adjunta (a: Ap. núm. IV.), no quedando yo fiador de la autenticidad de la escritura, la cual merece sin embargo alguna consideración por hallarse copiada en un libro de feudos en la curia episcopal, escrito en el siglo XIII, en cuyo tiempo, como allí se nota, presentó el original el Abad de dicho monasterio Fr. Br.

Contiene esta escritura algunas cosas que notaré aquí:
1.° Que aquel monasterio fue edificado en tiempo y de orden de Carlo Magno.
2.° Que el nombre de Castro Tolon fue puesto por los paganos como significando tierra muerta, al cual sucedió el de Petralata (Petra : Pera + lata : lada).
3.° Que los monjes construyeron entre otras iglesias la de Santa Maria in Reccesvindo (Recesvindo, Recesvinto), nombre de un monte que pudo intitularse del Rey Godo, y que corrompido en Rechesindo, fue sin duda raíz del de Requesens que hoy tiene:
4.° Que el citado Conde Alarico era hijo del Conde que Ludovico Pío estableció cuando conquistó a Barcelona:

(https://www.cervantesvirtual.com/obra/la-conquista-de-barcelona-por-ludovico-pio-y-creacion-de-su-primer-conde-bara--en-tres-actos--por-haberse-representado-en-el-teatro-de-la-m-i-ciudad-de-barcelona-en-el-ano-1777/)

5.° Que el tal Conde primero fue instituido super totam 
Cataloniam:

6.° Que esta es la primera vez en que se cree nombrado Cataluña. Vuelvo a repetir que no salgo fiador de la autenticidad de esta escritura, mayormente viendo firmar a todos los testigos con apellidos de familia, cosa que es mucho más reciente que el diploma, cuya fecha es de 25 de mayo, año IV del Rey Carlos, y de Cristo 844, sin poderse equivocar con los reinados de otros Carlos, pues los testigos dicen que vieron y conocieron a Ludovico Píoconquistador de Barcelona.

Por lo que hace a la antigüedad de la palabra Catalonia, no quiero dejar de poner aquí, pues se ofreció la ocasión, una memoria anterior que vi en Perpiñan entre las copias que el sabio M. Fossa tenía preparadas para la historia completa del Rosellón. Entre ellas del Cartoral de la abadía de la Grassa, cerca de Carcasona, copió una donación de Carlo Magno a dicho monasterio data nona aprilis anno sexto Christo propitiante imperii nostri, et trigessimo nono regni in Francia, atque XXXII. in Italia, indictione XIII. actum apud Narbonam in Dei nomine, etc., que corresponde al año 806. Dice pues el Rey:
Damus Deo et in dicto monasterio et omnibus monachis ejusdem loci praesentibus et futuris de rebus nostris quae sunt in 
comitatu Cathaloniae (condado de CataluñaChastelongne) in pago Rossillionensi (Rosselló, Rosellón) S. Stephani de monasterio nuncupati, S. Felicis de Pedillano... S. Vincentii de Stagello cum terminis, etc. Basta haber advertido esto para los curiosos.

IV.

Judicatum pro monasterio S. Quirici de Colera sub Gondemaro Episcopo Gerundensi: anno DCCCXLIV. (Vid. pág. 17.)

Ex. libr. XXIV. feudorum curiae episcopalis Gerund. ubi additur eam cartam produxisse (en el original con una s) Fr. Br. Abbatem S. Quirici de Colera pro se et suo monasterio. Porro translatum est sec. XIII. exaratum.

Mota fuit quaestio in praesentia domini gloriossimi Caruli Regis in civitate prope Tolosam in monasterio Sancti Saturnini inter domino Alaricho Comite ex una parte et Giemundo monacho et suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae sito in territorio Tolonense ex altera parte et dati Judices a dicto Carolo Rege, scilicet Guondemaro Gerundensi Episcopo, Eienrico Comite Pictavensi et Gaefero Burdalensi Comite e, Servo Dei Judex, et Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae ut audiamus, judicemus ac diffiniamus hanc causam. Venit in nostra praesentia ubi dictus Giemundus monachus, et petivit dicto Alarico Comite pro suo monasterio Sancti Cirici et Sanct Andreae dicens: quod libentius avunculus meus una cum genitore meo nomine Assinario per preceptum dompni gloriossisimi Caroli Imperatoris prendiderunt primi homines Castro Tolon et fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari, el ibi plantaverunt et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villam, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt quae antea a Paganis Tolon sive terra mortua vocaverunt. Et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari villas, vilarunculos, mansos, mansatas poblaverunt, et ecclesias fecerunt, et parrochias constituerunt, habuerunt et tenuerunt et judicaverunt totum hoc predictum secundum ipsorum voluntatem per XL. annos et amplius, et ad mortem illorum totum hoc predictum dimiserunt liberi ac solidi dicto monasterio, vel ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum erimus ibi domini possessores post mortem illorum per X annos et amplius sic venit dictus Alarius Comes (Alaricho, Alarico) et depotestavit nos injuste, et contra lege et multas malas exacciones extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus dictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite quid respondit ad ea quae sibi aponunt. Ille dictus Comes ita respondit: Iste Castro Tolon cum fines et adjacentias earum, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari quod iste Giemundus monachus mihi requirit pro suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae infra meo comitatu est, et debeo habere et possidere et judicari quasi res proprias de meo comitatu, et non credo ullo modo quod a divae memoriae Carolo imperatore donacio fuisset facta jam dicto Libencio Abba vel ad suo fratre nomine Assenario monacho, sive a dicto monasterio et nunc potui credere quod omnia predicta essent aprisiones de illis dictis, nec illis essent populatores de omnibus predictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Giemundo monacho si haberet firmas scripturas et bene corroboratas, vel testes boni testimonii ut ea quae dicis in veritate mittere possis, et si facere nequivis de jure, vox tua extincta sit de hac re, et ea amplius non resolves. Qui statim dictus Giemundus monachus protulit nobis testes veraces IIII presbiteri, et IIII milites, et VI paienses. Nos Judices statuimus eos testes jurare super altare consecrato in honore Sanctae Mariae Virginis in ecclesia Sancti Saturnini, et super reliquias dicti Sancti Saturnini, et super quator Evangelia, et ita haec fecerunt. Et post sacramentos nos dicti Judices singuli ac discussi sicut lex docet, exquisivimus ab illis rei veritatem, et omnes dicti testes concorditer quasi una voce protestabant hunc testimonium ita: nos vidimus et audivimus et presentes fuimus quando domno gloriossisimo Carolo Imperatore dedit de fischo suo Libentio Abbate, et ad suo germano Assenario monacho Castro Tolon cum fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum tali pacto, ut in ipsas valles Leocarcari plantent et edifficent monasterium Sancti Cirici et Sancti Andreae. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando Libentius Abba una cum Assenario monacho prendiderunt primi homines post mortem Galaffre et Biuxan filio eius et aliorum Sarracenorum dicto Castro Tolon cum fines et adjacentias et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum, et ibi in dictas valles plantaverunt, et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villa, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt, qui antea a Paganis Tolon, sive terra mortua voceaverunt (vocaverunt), et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari mansos, mansatas, villas, vilarunculos poblaverunt et fecerunt ecclesias scilicet in Novis Sanctae Eulaliae et in Daltiano Sancti Romani, et in Moleto Sancti Cipriani, et in Maseracho Sancti Martini, et juxta rivo Agneti Sancti Clementi, et in Cantalupis (Cantallops) Sancti Stephani et in Rechisindo (Requesens) Sanctae Mariae, et in Baneigis Sancti Martinis, et juxta rivulo Urline Sancti Genesii, et in Rabedoso Sancti Juliani, et in Spodilia Sancti Jacobi, et in Turnebule Sanctae Mariae et parrochias constituerunt in dictas ecclesias et postea fecerunt cellulas sanctorum in dictas parrochias habuerunt ac judicaverunt omnia predicta secundum illorum voluntatem. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando dompno gloriossisimi Ludovicho filio dompno Carolo Imperatore venit ad expugnandos omnes Sarracenos qui erant in Barchinona et cepit ea, et ibi dimisit genitori de isto dicto Alaricho Comite domino super totam Cataloniam. Et vidimus et audivimus et presentes eramus quando dictus Ludovichus mandavit atque precipiendo dixit dicto Comite quod non tangat neque capiat vel judicet nullam rem de rebus vel honoribus dicti monasterii Sancti Cirici et Sancti Andreae quia de fischo patri mei est hereditatus, sed manuteneas ac deffendas quasi res proprias de fischo genitori meo habuerunt et possederunt ac judicaverunt in bona pace totum hoc predictum heremum et condirectum pratis, pascuis silvis, garricis, aquis aquarumve molendinis et molinaris, piscatories, ruppes, petras, fontes, plano monte, vie ductibus, vel reductibus omnia et in omnibus quicquid visum est habere infra fines et terminis de omnibus predictis locis per XL annos et amplius, et postea totum hoc predictum liberi dimiserunt predicto monasterio, et ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum essent domini possesores post mortem illorum per X annos et amplius nos videntibus sic venit dictus Alaricus Comes et depotestavit illos injuste et contra lege, et multas exactiones judicando sive rapiendo injuste extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus predictis locis et hodie plus... tur omnibus predictas parrochias cum fines et adjacentias et terminis eorum a isto Giemundo monacho, et ad suo monasterio sive ad illis qui ibi vitam monasticam vivent ad expletandum et regendum ac judicandum quam a nullo alio homine viventi. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite si voluit nec potuit nulla bona ratione ponere contra istos testes, ut ea quae testantur invalidum sit. Et Comes Alaricus ita respondit: Nollo ponere ulla ratione contra illos testes. Et nos supradicti Judices pariter ac diligenter exquisivimus hanc causam rey veritatem. Auditis rationibus, allegationibus, renunciatione exinde facta, donavimus hanc diffinitivam sententiam; ita ut dictus Comes Alaricus pleniter reddat dicto monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et ad suorum monachorum tam presentium quam futurorum dicto Castro Tolon cum fines et terminis adjacentias suas et tota terra illa et predictas parrochias cum fines et terminis adjacentiis eorum habeant heremum et condirectum quantum visum est infra fines et terminis adjacentiis de omnibus predictis locis, et possideant, regant et judicent et per alodium teneant in perpetuum de fischo Imperatoris sive Regis totum hoc predictum sine omni retentu et servicio et judicio ac justitia quod ibi in omnibus praedictis locis dictus Comes, necne alii non habeant vel capiant pro ulla ratione. Item pleniter reddat in triplo omnia mobilia quae habuit receptas pro vi sive gratis, vel aliqua alia ratione in omnibus predictis locis sicut eas certas sive veras poterint hostendere in presentia dicto Gondemaro Episcopo quando fuerit presens in dicto monasterio. Data fuit haec sententia in civitate Tolosa in dicto monasterio Sancti Saturnini VIII. kalendas junii anno IV. regnante dompno Carolo Rege. = Gondemarii Gerundensis Episcopi. + = Sig+num Eyenrici Pictavensi Comiti. = Sig+num Gauferi Burdolensi Comiti. + Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae. = Pe+tro Judex ordinarius in curia Regis. Nos Judices mandato Carolo Rege hanc sententiam donamus et corroboramus. = Sig+num Gaucperti de Castronovo. = Sig+num A. de Barbaveteri. = Sig+num Gaucerandi de Avalrino. = Sig+num Eymerici Castellanus de Castro Tolon quem modo vocant Peralada. = Sig+num Samarelli presbiteri. = Sig+num Ugo presbiteri. = Sig+num Falcuchii presbiteri. = Sig+num Salomoni presbiteri. Sig+num Rodulfi. = Sig+num Novelli. = Sig+num Eriberti.= Sig+num Sancii. = Sig+num Clementi. = Sig+num Roberti. Nos testes producti in hac causa confirmamus sententia data.= Sig+num Giberti Domino Terragonae. = Sig+num Eymerici domino Narbonae. = Sig+num Bocardi de Portaclusa. = Sig+num Esquivi de Caput stagni.= Sig+num Umberti de Accuta. = Sig+num Fulchi de Sancto Martino testes rei huius. = Iterius presbiter et publicus scriptor in civitate Tolosa in Burgo Sancti Saturnini rogatus a predictis Judicis scripsit die et anno prae+fixo. = Gondemarii Gerundensis Episcopi praescripta sententia sigillari + feci. Servo Dei Judex ordinarius Carolo Regi + similiter feci.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo tratat de Corbeil, mito condes-reyes


El mito de los Condes-Reyes es una de las muchas falacias en las que se sustenta el independentismo catalanista fundamentando la soberanía de Catalunya en el Tratado de Corbeil de 1258


En este artículo nos fundamentamos en la traducción del texto del Tratado de Corbeil que gracias a la labor investigadora de Doña Sonia Valenzuela ha sido posible obtener en los Archives Nationales de Paris El Tratado de Corbeil y el Mito de los Condes-Reyes.

Luis Valero de Bernabé y Martín de Eugenio, Marqués de Casa Real y Doctor en Historia.


El mito de los Condes-Reyes es una de las muchas falacias en las que se sustenta el independentismo catalanista fundamentando la soberanía de Catalunya en el Tratado de Corbeil de 1258.


http://www.academia.edu/21647170/El_Tratado_de_Corbeil_y_el_Mito_de_los_Condes-Reyes



El 11 de mayo de 1258, reunidos en el Palacio de Corbeil, en Essonnes (Francia), los representantes de los reyes Jaime I de Aragón y Luis IX de Francia llegaron a una concordia por la que pusieron fin a las desavenencias existentes entre ellos. El rey Jaime I, en aras de lograr una paz estable entre ambos reinos, tuvo que reconocer de iure las graves pérdidas territoriales habidas por su padre, allende los Pirineos, tras ser vencido y muerto en la batalla de Muret en 1213 por los cruzados antialbigenses de Simón de Monfort.



.mapa, Aragón, antiguo, Jaime I, Muret, Corbeil


En dicho acuerdo renunciaba a los derechos de soberanía que tenía sobre Tolosa, Quercy, Narbona, Albi, Carcasona, Rasés, Beziers, Termes y Menerbés, cediéndoselos al rey de Francia.

Allende los Pirineos quedaban para el rey de Aragón el vizcondado de Carlat y el señorío de Montpellier con la baronía de Omeladés


En contrapartida el rey Luis IX le cedía a los derechos de soberanía que desde los tiempos de Carlomagno tenía sobre los Condados de Barcelona, Besalú, Rosellón, Ampurias, Cerdaña, Urgel, Conflent, Gerona y Ausona, transfiriéndosela al rey de Aragón


Ludovicus, Dei gratia Francorum Rex…" "Jacobum eadem gratia illustrem Regem Aragone…" "...quod nos dicebamus comitatum Barchinone, Urgelli, Bisuldune, Rosilione, Empurdano, Ceritanie et Confluentis, Gironde et Eusone cum eorum pertinenciis de regno Francie et de feudis nostris esse" "Et idem Rex Aragone ex adverso dicebat se jus habere in Carcassona et Carcasses, in Rede et Redensi…" "pro ipso Rege Aragone et nomine et vice ipsius deffinimus, quittamus, cedimus et omnino remmittimus quicquid juris et posses ionis vel quasi habebamus siquid habebamus vel habere poteramus… in predictis comitatibus Barchinone et Urgelli Bisuldune, Rossillone, Empurdane, Ceritanie, Confluente, Gerundense et Ausone…." "…in Carcasona, ...in Rede, …in Laurago, …in Termense, …in Menerba, …in Fonolleto, …in Petra pertusa, …in comitatu Amilliavi et Guialdane, et in Naumaso …et in comitau Tholos e 


La importancia de este tratado ha sido silenciada por los historiadores catalanistas, que siete siglos más tarde desarrollarían el Mito de los Condes-Reyes con el que pretendían denominar a los monarcas aragoneses. Tanto es así que hay en día ha sido imposible conseguir en el Archivo de la Corona de Aragón, conservado en Barcelona, un copia de este tratado por lo que ha sido necesario dirigirse a los Archives Nationales de Paris para obtener una copia digitalizada del documento J589, que se conserva en el Trésor des Chartes.

No deja de sorprendernos la gran importancia que se le atribuye en Francia, según palabras del Conservador del Archivo, en contraste con la indiferencia y olvido que recibe en España.

Si analizamos las circunstancias en las que se firmó el Tratado, nos encontramos con que en aquellas fechas el rey Jaime I había alcanzado ya la plena madurez, tanto personal como institucional. Con la conquista de los reinos moros de Mallorca y Valencia veinte años atrás, había logrado finalizar con éxito la reconquista de las tierras hispanas en poder del islam cuya liberación correspondía a Aragón, de acuerdo con los Tratados de Tudillen (1151) y de Cazola (1179), reservándose en ellos para Castilla el resto de la España aún en poder musulmán


A fin de evitar roces y litigios entre Aragón y Castilla se había firmado el Tratado de Almizra en 1244 con Alfonso X, tan sabio como Pedro Saputo sería después, fijando la frontera entre ambos reinos. Quedaba aún pendiente el problema de las relaciones con su vecino francés, a los que separaba una frontera muy imprecisa aún por las reclamaciones territoriales existentes entre uno y otro. Las tierras ultrapireanicas, arrebatadas a su padre Pedro II por los cruzados franceses, podían darse por perdidas, ya que habían sido repobladas por los ocupantes, quienes además gozaban de la protección papal. La Provenza y Toulouse se había afrancesado y entrado bajo la influencia de la corona francesa al estar gobernadas por dos hermanos del rey de Francia, tras hacerse con ellas por matrimoniar con sus respectivas herederas. Más ahí no terminaban las apetencias francesas aquende los Pirineos sobre los condados de la Marca Hispánica que consideraban suyos. 


Tras la reconquista de los territorios pirenaicos por las tropas de Carlomagno, se constituyó una especie de protectorado franco ( de francés, no Franco el caudillo, que nacería un milenio y algún siglo después en El Ferrol ) que sería instituido en el año 791, en que el emperador franco reunió una asamblea de magnates y obispos a fin de organizar la administración del territorio fronterizo, entre el imperio carolingio y el mundo islámico, que pasó a denominarse Marca Hispánica


Ésta fue dividida en nueve condados, cuatro litorales: Barcelona, Gerona, Ampurias y Rosellón, y cinco interiores: Cerdaña, Urgel, Besalú, Pallars y Ausona (Ausonia la marca de compresas no). 


Al frente de cada de ellos el emperador nombró un conde, como su lugarteniente para su defensa militar, y a un obispo, para su organización eclesiástica. De todos ellos con el tiempo se fue destacando el conde de Barcelona, convirtiéndose así en el conde con mayor poder de la Marca Hispánica


En el año 985 la ciudad de Barcelona (Barchinona, Barcino) fue sitiada por el ejército de Almanzor, su conde Borrel II (familia lejana del ministro Josep Borrell) pidió ayuda a los francos que no recibió por lo que fue derrotado por los moros y la ciudad arrasada. 


Así cuando dos años más tarde, cuando el rey Hugo I Capeto le exigió renovar el juramento de fidelidad con la corona franca dio la callada por respuesta. Mutis i a la gàbia en el actual catalán.

Es en esta omisión en la que los historiadores catalanistas basan la independencia de facto de la dinastía condal de Barcelona, pero que no es más que la rabieta de un vasallo tras sentirse desasistido (ya eren ploramiques abáns del añ 1000) y que jurídicamente carece de relevancia alguna. 


Habría que esperar doscientos años hasta que por el Tratado de Corbeil los condados catalanes salen de la esfera de la soberanía franca. Pero atención, si leemos detenidamente el Tratado encontraremos que en él no se reconoce la independencia de Cataluña como entidad, sino todo lo contrario pues la soberanía sobre ellos pasa del rey de Francia al rey de Aragón. En consecuencia los reyes de Aragón, son a partir del mismo los señores de iure de los condados catalanes


Jaime I lo manifiesta claramente a través de su sello real, al abandonar la costumbre seguida por su abuelo Alfonso II y su padre Pedro II que se declaran en sus sellos: Rey de Aragón y Conde de Barcelona.


pedro-ii-huesca-osca-1196-aragones-occitano


Rey de Aragón y Conde de Barcelona
Sello de Pedro II























Así hace también Jaime I al comienzo de su reinado, pero tras firmar el Tratado de Corbeil se cambia el sello real y se declara:

Rey de Aragón, Rey de Mallorca y Rey de Valencia, al dorso aparece subsidiariamente como Conde de Barcelona, Conde Urgel y Señor de Montpellier


Al igual se declararán sus sucesores en sus respectivos sellos, reconociendo así la diferencia entre el reino de Aragón, entidad soberana, y el Condado de Barcelona, sometido a la soberanía de los reyes de Aragón.

Aunque ello sería ignorado por los historiadores catalanistas, así como el tan denostado por ellos Tratado de Corbeil, en la exaltación del mito de los Condes-Reyes, sin base histórica ni jurídica alguna.

Para el pensamiento jurídico medieval existía una gran diferencia entre un Reino y un Condado. Los primeros constituían una estructura política regida por un prínceps magnus, es de decir independiente de otro poder ajeno lo que les concedía una categoría superior a los condes, sometidos siempre a un vínculo de vasallaje.

Lo que resulta totalmente impropio el concepto Conde-Rey, en todo caso se podría hablar de un Rey que además de gobernar su reino, administraba también un condado situado fuera de él. Como fue el caso de Alfonso II, Pedro II y de Jaime I al comienzo de su reinado, los cuales bien podían titularse Reyes-Condes, hasta que Jaime I por el Tratado de Corbeil incorporó el condado de Barcelona al reino de Aragón.

La Europa medieval jurídicamente se consideraba como una diarquía, regida en lo político por el Emperador y en lo religioso por el Papa. Solo ellos tenían el derecho de reconocer la existencia de nuevos reinos. Así la reconquista de la Península Ibérica, según las tesis de Menéndez Pidal, mi tocayo, se llevó a cabo por cinco entidades territoriales a los que denominó reinos ( Asturias -León, Navarra, Castilla, Aragón y Portugal), cuyos dirigentes lograron con su propio esfuerzo ganar el territorio a los moros, adquiriendo el concepto de prínceps magnos, es de decir independiente de otro poder ajeno lo que les concedía una categoría superior a los otros condes o caudillos y les convertía en reyes al ser reconocidos como tales por el Emperador o el Papa. Hacer reinos era jurisdicción del emperador o del papa, así en el año 906 Alfonso III de Asturias , llamado “El Mag” recibe el título de Hispaniae Rex que más adelante se convertirá en imperator al asociar a sus hijos a su gobierno con el título de reyes:
a Ordoño (Galicia), García (León) y Fruela (Asturias).

Así Alfonso VI es reconocido como Imperator totius hispaniae (1079), por considerarse a las tierras de España como un territorio exento del imperio germánico.

El segundo gran rey es Sancho “ el Magno ” de Navarra (Najera, Aragón, Castilla, Alava, Sobrarbe y Ribagorza) al que se reconoce como Rex Ibericus en el año 1032, aunque llame Imperator al rey de León.

El tercero es Castilla con Fernando I, “El Grande”, coronado solemnemente como rex en 1039.

El cuarto es Sancho Ramírez de Aragón que en el año 1068 se hizo fedatario de San Pedro y el Papa Alejandro II le confirmó como "Rey de Aragón por la Gracia de Dios" .

Y el quinto es Portugal con Alfonso Henriquez, “El Grande”, reconocido como rey de Portugal por el Papa en 1141 al hacerse vasallo de Roma y caballero de San Pedro y reconfirmado por el emperador Alfonso VII de León por el tratado de Zamora de 1143.

Mientras que los condados catalanes fueron ganados por las armas carolingias y como tal serían fedatarios de los reyes francos, por lo que sus condes nunca recibieron el respaldo de los emperadores ni de los pontífices para convertirse en reyes.

Tampoco Jaime I de Aragón, al recibir de Luis IX de Francia la soberanía sobre los condados catalanes por el Tratado de Corbeil en 1258, haría uso de su condición regia para constituir con ellos una estructura política unitaria con la categoría de reino, como había hecho anteriormente con Mallorca y Valencia. Por el contrario se declararía en su sello regio como Rey de Aragón, Rey de Mallorca y Rey de Valencia, y después como estructuras secundarias se titularía Conde de Barcelona, Conde de Urgel y Señor de Montpellier.

Costumbre que sería seguida por sus sucesores, por lo que no existe ninguna base jurídica, ni histórica, para sustentar la teoría nacionalista de los Condes-Reyes. En realidad habría que esperar a la Constitución de 1978, tan denostada actualmente por los catalanistas, para encontrar el reconocimiento jurídico de una amplia autonomía de Cataluña de la que hasta entonces nunca había gozado.

El rey Pedro IV tras incorporar definitivamente el Reino de Mallorca a la Corona de Aragón en 1349, en su sello real flaón se proclamará como
Rey de Aragón, Valencia, Mallorca, Cerdeña y Córcega, Conde de Barcelona, Rosellón y Cerdaña.



Rey de Aragón, Valencia, Mallorca, Cerdeña y Córcega, Conde de Barcelona, Rosellón y Cerdaña.


reg-arag-comit-barch-montisplVemos así que el documento más importante de los Reyes de Aragón, que era el sello real con el que se identificaban y firmaban todos los documentos, no aparece para nada la denominación de Condes-Reyes.