Mostrando entradas con la etiqueta Francisco Celma Tafalla. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Francisco Celma Tafalla. Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.

Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortó del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca ne van ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

domingo, 17 de junio de 2018

Vall de Roures (lo poble del atontat de Francisco Celma Tafalla y datres catalanistes)

Vall de Roures, Valderrobles, Valderrobres, Vall-de-Roures; Francisco Celma Tafalla

Crec que esteu mol atontats, catalanisats, miréu l'origen de la paraula roure, lemosín, dialecte del occitan, tamé podeu vore rove y rore.

(a Beseit se díe Valdarrores).

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2


Rore « chêne blanc », XVe s. Alpes-Maritimes. La forme avec –r- qui se trouve dispersée dans le Midi existe également  en catalan: roure.
Voir aussi roire et roveVoir  l’article qui approfondit  les différentes dénominations des chênes en occitan :
 

Cassanus, robur, quercus, carra / carrasca /.
N’oubliez pas de visiter les pages écrites par Josiane Ubaud consacrées aux noms occitans du chêne.
Rouiredo « chênaie ». Languedocien d’après Mistral est un dérivé de roire.

Com se díe y encara u diu algú a Beseit lo poble?
Valdarrores, en una L, Val da rores.

entrada a Valderrobres, blang y negre, todocolección, costa del muro



  • ròure? : rove, rore
(1694) Chesne, altération, d’après fresne, frêne, de l’ancien français chasne (1160)chaisne (1177-88), du latin populaire casnus (508), emprunté au gaulois *cassanos (d’où l’occitan cassanh, le franco-provençal tsâno, l’occitan casse. Formation avec suffixe différent en aragonais avec caixicocaixigo, en espagnol avec quejigo («chêne faginé»).
L’étymologie du gaulois *cassanos est incertaine; son origine est peut-être préceltique.
On aurait un radical *cax-inus (→ voir fraxinus et Cacunus) pour casnus et *cax-icus pour quejigo, caixigo.
D’après Ascoli, ce *cassanus représente, en gaulois, le grec κάστανονkástanon («châtaigne») dérivé de κάστονkáston («bois»).
D’après Diez, il provient du latin quercinus devenu *quercnus
L’s qui est dans casnus, la plus ancienne forme, écarte l’étymologie celtique par tann, (« chêne »), qui, prononcé \chann\, → voir tsâno aurait donné chêne ; mais il n’est pas impossible que le celtique ait agi pour s’assimiler le mot originairement latin et pour lui donner la forme singulière qu’il a prise.
Cachigo en aragonés, y variantes.

Comentari al grupo:

Pues que ese tío es pancuzo perdido (y además destila odio por una lengua que pudo ser traída ya por sefardíes cuando el pueblo estaba bajo dominación árabe) y además, su catalán es pésimo ... "Roure" es una palabra claramente valenciana y robada por los catalanes a pesar de que en esta última lengua tienen la genuina forma "pènol" (y por tanto, deberían decir "Vall de Pènols"). Un "iaio" es un invento de laboratorio que suena a rebuzno, algo que no me extraña ya que los pancuzos suelen pegar en sus coches un borricolón (deberían decir "avi" y no "iaaaaaaiooooooo"); y suelta un "este", como en valenciano o como valencianismo en el castellano (debería de decir "aquest"); y luego suelta un "complejo" (¿no debería ser "compleix") ...
Para nombrar finalmente a un renegado antivalenciano como Raimon, que nunca o casi nunca cantó en su lengua sino en la de su vecino invasor del Norte, incluso en pleno franquismo desde los años 60 y fomentada por uno de sus lugartenientes falangistas más importantes, además de borracho, pederasta y demás como era Joan Fuster (recordar la hornada de cantantes en catalán de "La nova cançó"). Y blablabla ...

falangiste, fasciste, franquiste, Fuster, Jordi Pujol

Pretenden destilar un antiespañolismo y un anticastellanismo feroz cuando en realidad, lo que destilan es antisemitismo.

Karl Cerff, Catalunya, Nazi, catanazis

Por cierto, verdad es que "quien pierde su origen, pierde su identidad" ... Por eso, quien deja de hablar chapurreat para pasarse al dialecto "terralliurano", deja de ser aragonés para ser catalán:
Goebbels también lo tenía claro ("Si habla alemán, es alemán" .... parafraseando a Prat de la Riba o Companys, que fueron maestros de aquel: "Si hablas catalán, eres catalán").

Goebbels también lo tenía claro ("Si habla alemán, es alemán" .... parafraseando a Prat de la Riba o Companys, que fueron maestros de aquel: "Si hablas catalán, eres catalán"



Cuan veiga escrit Barchinona, lo, los, e, pus, affers, oy, carrech, etc.,
yo escriuré Vallderoures, sense guions.
Al texto de aquí baix, de 1410, ix. Ademés, al idioma que parláe y escribíe lo rey Martín, la reyna de Castilla, Castiella o Castella li díe "lengua aragones". Lo rey Martín I de Aragó contestabe "hoc" a les preguntes just abans de morí. Aixó es típic de la llengua ocsitana y dels seus dialectes, "catalan comprés".

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Despachóse en seguida a Raimundo Xatmar para que fuese a recibir al rey de Navarra, y se acordó escribir a dicho rey, al gobernador de Rosellon y Cerdaña, a los cónsules y al castellano de Perpiñan, a los oficiales reales y jurados de Gerona, y generalmente a todos y cualesquier oficiales del principado de Cataluña, sobre lo que se encargaba a dicho Xatmar en sus instrucciones (1). Acordóse escribir también a los embajadores en Aragón para que procurasen apaciguar los bandos de Pedro Galceran de Pinos y Pedro de Gurrea. Leyóse después la carta que sigue de los embajadores enviados a Valencia.

(1): Véanse en la sesión del día 10.

Núm. 44. Tom. 15. fol. 375.

Als molt reverents egregis nobles e honorables senyors los del parlament general del principat de Catalunya. - Molt reverents egregis nobles e honorables senyors. Per bon començament dels fets de nostra benaventurada missatgeria decontinent com som stats a la ciutat de Tortosa per raho del carrech quens havets donat en nostres instruccions o capitols en lo nom de nostre Senyor Deu nos
som curats
de certificar e avisar al mills que havem poscut axi ab los procuradors de la dita ciutat com ab altres persones dignes de fe de la disposicio e estament de convalescencia e sanitat de aquestes fronteres e partides. E primerament trobam que en la dita ciutat ha a present convinent temps: be es ver segons havem per relacio dels dits procuradors que encara no es quitia del tot de epidemies ans ni moren alguns en poch nombre daquells specialment qui hi tornen oy venen daltres parts. E mes havem trobat que en la vila de Maella e en Vallderoures ha mal temps de epidemies e en la vila de Gandesa han regnat per algun temps pero eshi molt remediat: es ver que encara ni moren alguns. En terra Dorta ha alguns lochs quin son quitis e altres no: axi que bonament nos pot dir que en les dites fronteres e partides haja perfeccio de sanitat o almenys aquest temps pestilencial hi sia passat axi com seria necessari. Apres molt reverents egregis nobles e honorables senyors tenints nostre cami a Trayguera e aci a la vila de Sent Matheu hon ha covinent temps som stats notablement e be receptats per lo reverent frare Romeu de Corvera maestre de Muntesa ab lo qual per esser avisats dels affers daquest regne havem haut daquen colloqui e rahonament: e trobam que los tres braços daquest regne no son en un loch justats ne disposts per via de parlament general ans par sien divisen e scampats en diverses parts axi que per lurs discordies no podem dir que lurs affers sien en lestament ques debia (o dehia) com partim daqui ans presumim segons los sentiments que havem que ab gran affany e treball los porem ajustar e unir majorment axi per lo mal temps que es en la ciutat de Valencia e en altres lochs circunvehins com en altra manera. Daço que per avant sabrem e farem vos certificarem Deu volent per nostres letres pus clarament. Nosaltres partim daci decontinent tenint nostra via e cami en la dita ciutat de Valencia per fer exequir e estrenyer los affers segons la manera per vosaltres senyors ordonada: e farem estrem de potencia ab aquells millors engins expedients e maneres que puxam sobre lur concordia e unitat en tal forma que los affers de nostra missatgeria prenguen Deus mijançant aquella pus breu conclusio e bona fi ques pertany. Placia a nostre Senyor Deu que per la sua acostumada clemencia nos hi vulla en tal manera illuminar e endreçar que sia lahor e gloria sua e be avenir de la corona reyal Darago de la cosa publica e servey e honor del principat de Catalunya.
E conserveus la santa Deytat molt reverents egregis nobles e honorables senyors per lonch temps al seu sant servey. Scrita en la vila de Sent Matheu lo primer dia de deembre del any MCCCC deu. - Vostres missatgers en regne de Valencia prests a vostres manaments.  

lunes, 26 de marzo de 2018

Francisco Celma Tafalla, Valderrobres, Teruel, Aragón, catalanista de debò

Francisco Celma Tafalla, de Valderrobres, es ascumita, de la Ascuma, su hermana Margarita también. Seguramente se ha leído hasta el último libro publicado en dialecto catalán y sobre el catalán.
Desde hace años se publica todo lo escrito en catalán, tenga calidad o no.

https://ca-es.facebook.com/francisco.celmatafalla

 
Francisco, de Valderrobres, es ascumita, de la Ascuma, su hermana Margarita también.
 
 
Sus amigos de Franja Morta son un poco más agresivos, y usan demasiadas comillas. Lo normal en esta gente catalanista y catanazi, todo lo que no les gusta se tiene que insultar.
 
Sus amigos de Franja Morta son un poco más agresivos, y usan demasiadas comillas. Lo normal en esta gente catalanista y catanazi, todo lo que no les gusta se tiene que insultar.
 
 
Hace un tiempo que los catalanistas recurren a la RAE más a menudo que al DCVB.
Escriben Vall-de-Roures pero en cambio NO escriben Barchinona o Barcino (Barcelona)
 
 
Francisco Celma Tafalla, Valderrobres, Vall de Roures, Ascuma, ascumita
 
Paquito, lo teu amiguet Arturo Quintana que va está a Alemania exiliat de España (com yo) no negará per casualidat que lo cagat de Puigdemont, lo que li va ficá la Creu de Sant Jordi, perteneix a la extrema dreta catalana?
U dic perque an alguns chapurriaus mos diuen faches, falangistes y a Puchi lo va a vore a la presó la extrema dreta alemana
 
 
En la imagen de abajo, tercero por la izquierda. De momento no cambia el nombre por Francesc, Cesc o variantes catalanizadas, conserva el nombre del Papa de Roma actual. El próximo quizá sea el cardenal Omella de Cretas, Queretes.
 
No respetan ni toleran el chapurriau, se tiene que decir que es catalán y escribir como le mandó a Pompeyo Fabra Prat de la Riba, y a ellos les mandó Arturico Quintanilla y Fuentecica.
 
dialectes-occitans-catalan-compres-alibert-gramatica-occitana
 
Tenéis que ir conociendo a estos demócratas, tolerantes, que lluiten per la llengua. En esta foto hay doce "llepasubvencions", quizás trece si la foto no se hizo de forma automática. Falta el actual presidente, Juaquinico Monclús
 
Ascuma, miembros, junta
 
El día de la huelga (vaga ponía) feminista en Valderrobres estaba por ahí para que se colocara la pancarta en catalán de Pompeyo Fabra en el ayuntamiento. Vaga en Valderrobres es una mujer que trabaja poco, femenino de vago. Un vago es también un solar.
 
Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite, dropos
 
 
Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2
 
Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 3
 
Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 4
 
Está de bon añ (majetón) este home : Juaquinico Monclús Esteve
 
 
 
Francesc tocán una sardana a Calaseit, tots som bons 
tots som bons, tots som bons, baile de Cerdeña, Sardenya, Sardinia, Sardana
 
En Francesc tocán una sardana a Calaseit.
 
 
 
Tafalleta, estamos negando todos los estudios lingüísticos hechos por consenso de catalanistas.

Valenciano, balear y chapurriau NO son dialectos del dialecto occitano catalán.

 
Occitano similar catalán
 
No podeu di vatros o vatres y escriure vosaltros, vosaltres, lo el, mos ens, hai fet he fet, si dius majo no escrigues bonic.

 

Podéu di que parléu y escribiu catalá, pero no reneguéu de la vostra forma de parlá lo chapurriau.
 
En castellá a España la gen ya escriu papa y papas, no sol patata

Pataca en chapurriau. 
 
Pataqué, Miguel Ángel (o Santiago), estáe a la presentassió de la asociación cultural amics del chapurriau
 
Hay muchos errores en el DRAE como los habrá en diccionarios de catalán, occitano, balear, valenciano, algunos adrede y otros sin querer evitarlo. 
 
https://www.fondodeculturaeconomica.com/obra/suma/r2/buscar.asp?word2=papa%20/%20patata
 
A los tubérculos redondeados y carnosos de cierta planta herbácea, hoy importante alimento de casi todo el género humano, en España se les llama patatas y, en el resto del mundo hispánico, papas. Patata, por tanto, es un españolismo que, como tal, debería consignarse en el DRAE. Sin embargo, si se consulta esa obra, se verá que es en la entrada patata donde se define el vocablo, como si ésa fuera la designación etimológica y recomendable y, por lo contrario, en el artículo papa simplemente se remite al artículo patata, como si papa fuera una variante léxica de menor uso.
.....
 
En efecto, en el quechua del Perú, de donde proviene esa planta y ese tubérculo (ver tu culo o franja no), se le llama papa, no patata.
 
(avui, 20.2.2025 lo Papa Francisco I está a pun de estirá la garra; pronte tindrem fumata blanca y triarán al de Queretes com a nou Papa de Roma, habemus Papam!, que se dirá Juan José I)