Mostrando las entradas para la consulta tombá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tombá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.

viernes, 5 de abril de 2019

colonisassió catalana de Valénsia

La teoría pancatalanista de la suposada massiva colonisassió catalana del siglo XIII al Reino de Valensia (Regne) va sé refutada, se va tombá per terra fa añs. Pero encara ñan uns cuans que se la creuen o en mol mala fe la difundixen per a engañá al ignorán de la Historia.

 

jueves, 18 de noviembre de 2021

LTDF, ABOURLHOUS - ACATE

Abourlhous (D'), (it. da bornio), loc. adv. A l' aveuglette, en Dauphiné, v. cluchoun, plegoun.
Coumo siéu sèns ressourso, 
Fau qu' ane d' abourlhous. 
G. Martin. 
R. à, borlhe, borgne.
 
Abourma (S'), v. r. S' accroupir sur le fumier, se blottir, en Forez, v. agroua, agroumeli.
R. à, bourmo. 
 
Abourna (rom. bornar, b. lat. abonnare), v. a. Aborner, borner, délimiter, v. bouina. 
Aborne, abornes, aborno, abournan, abournas, abornon. R. à, borno, bouino.
 
Abournamen, s. m. Abornement, délimitation, bornage, v. agachoun.
Lou Rose ne siguèt l' abournamen. 
X. de Ricard. 
R. abourna.
 
Abourni (S'), S' Abournesi (lim.), v. r. S' échauffer, se gâter, se moisir, v. escaufa, mousi.
Lou la s' abournis, le lait s' échauffe. (cat. escalfe, escalfar; calentar; chap. escofá, escofás al foc)
PROV. Emé lou tèms s' abournira.
Abourni, abournido, part. et adj. Moisi, moisie, en bas Limousin. 
Froumage abourni, fromage gâté; viando abournido, viande échauffée. (escalfada)
R. à, buerno.
Abòuro, v. ahouro; abourra, v. bourra; abourrela, v. bourrela.
 
Abourri, Averri (d.), Esbauri, Aberra (g.), (rom. aborrir, aorrir, cat. aborrir, avorrir, esp. aburrir, it. aborrire, lat. abhorrere), v. a. Abhorrer, avoir en horreur, prendre en aversion, v. enira, ourri.
Abourrisse, abourrisses, abourris, abourrissèn, abourrissès, abourrisson. 
Abourris pancaro li femo, il aime encore le cotillon. (pancaro : pas encore)
S' abourri, v. r. Prendre les aliments en aversion, se dégoûter; tomber dans la crapule, v. abouli; fondre sur, en Béarn, v. toumba; s' exécrer.
E voulès pas que nous abourriguen?
J. Roumanille. 
PROV. B. Aglo nou s' abourreich sus mousco, 
l' aigle ne fait pas la chasse aux mouches.
(chap. l' águila o áliga no casse mosques.) 
Abourri, abourrit (l.), abourrido, part. et adj. Abhorré; dégoûté, dégoûtée; luxuriant, luxuriante; pour fané, v. abouli. 
Ai abourri la car, (chap. hay aburrit la carn) j' ai pris la viande en dégoût. (cas. he aborrecido la carne, la aborrezco) 
Mai óublides, di roso en furnant li boutoun, 
Que n' ères enca ièr qu' uno toro abourrido.
L. Roumieux. 
Fen abourri, foin touffu; pèu abourri, cheveux épais.
 
Abourrimen (cat. aborriment, esp. aburrimiento, it. aborrimento), s. m. Horreur, aversion, dégoût, v. escor, fàsti (fàstic, fástic, fástig), iro. 
L' iro, l' abourrimen,
L' endignacioun e l' escaufèstre. 
Calendau. 
 
Abourrissa, Aboutrissa (it. abborracciare, bousiller), v. a. Brouiller, emmêler, en Gascogne, v. embourrissa. 
Lous empèuts entre-laçats 
E lous brancs touts aboutrissats. 
G. D' Astros. 
R à, bourro, ou broussa.
 
Abourrissado, s. f. Pêle-mêle, choses brouillées, v. barbouiado. 
R. abourrissa. 
Abourrour, v. ourrour. 
 
Aboursage, Aboussàgi (m.), s. m. Piquenique, repas de société, v. escoutissoun. R. à, bourso. 
Abourta, v. avourta; abourtoun, v. avourtoun; abous, v. aguères.
 
Abóusa, Abausa (l.), Abóuva, Abauva (m.), (rom. abauzar), v. a. Coucher sur le ventre, retourner un vase sens dessus dessous, accabler, v. abouca; abattre, renverser, v. esterni. 
Abòuse, abòuses, abòuso, abòusan, abòusas, abòuson. (chap. aboco, aboques, aboque, aboquem o abocam, aboquéu o abocáu, aboquen; tombá) 
S' abóusa, v. r. Se coucher à plat ventre, se prosterner; tomber à plat. s' ébouler, s' affaisser; se poser, en parlant d' un oiseau.
Jan emé Jano 
Fasien uno cabano: 
Jan petè, 
La cabano s' abóusè. 
DICTON ENFANTIN.
Abóusa, abóusado (esp. abuzado), part. et adj. Couché sur le ventre, prosterné; accablé, accablée. R. à, bòuso. 
 
Abóusamen, Abausomen (l.), Abauvamen (m.), s. m. Prosternement; prostration, accablement, affaissement, effondrement, v. aboucamen. 
R. abóusa. 
Oh! quente abóusamen!
L. Moutier. 
 
Abouscassi, v. a. Mettre une terre en bois, v. abousqui. 
S' abouscassi, v. r. Devenir sauvage, se couvrir de bois, de broussailles, s' abâtardir; se ratatiner; se négliger dans sa tenue, v. abartassi, agarrussi.
Abouscassi, embouscati, ido, part. et adj. Devenu sauvage; boisé, boisée. 
S' es abouscassi, il s' est fait laid.
Se permenavo un jour dins la Vau-fèro, rode adounc sóuvertous, arèbre, abouscassi. 
V. Lieutaud. 
Encountrado abouscassido.
J.-B. Gaut. 
R. à, bouscas. 
Abouseira, v. esbousela, esboudela. 
 
Abousiga, v. a. Affricher, laisser en friche, v. acampassi. R. à, bousigo. 
 
Abóusoun (D'), D' Abóuvoun (m.), D' Abausou, D' Abausous (l.), Abaous (a.), (rom. abauzos, d' abauvon, b. lat. abovo), loc. adv. A plat ventre, à plate terre, ventre à terre, v. aboucoun, rebaloun.
D' oune toumba d' abóusoun. 
M. Lacroix. 
Un marit pourra d' abóuvoun 
Li faire petar la boufigo. 
C. Brueys.
R. abòusa. 
 
Abóusouna, Embóusouna, Embausouna, Esbousouna, v. a. Faire ébouler ou écrouler, v. agrasa. 
Lachèt un pet qu' empouisounavo
E que cujèt embóusouna
L' Italio e lou mount Etna. 
C. Favre.
S' abóusouna, s' embóusouna, s' esbóusouna, v. r. S' ébouler, s' écrouler, v. esboudela, esboudena, vedela. 
Ai pòu que ma pauro cabano s' abóusoune. 
L. Roumieux. 
Sa gleiseto toumbavo en rouino, s' esbóusounavo. 
A. Arnavielle. 
Abóusouna, abousounat (l.), abousounado, part. et adj. Éboulé, éboulée, en ruines.
Ah! se veirié pulèu lou mounde abóusouna! 
P. Gaussen. 
L' aubre que s' aubouro 
Sus Israèl abóusouna.
S. Lambert.
Dirias-ti que moun fil Ceset 
La voudriè vèire abóusounado! 
J. Reboul. 

R. abóusoun. 

 

Abóusounaduro, Embousounaduro, Esbousounaduro (l.), s. Éboulement, v. poulin, vedèu, embousenado. 
Lou cors d' un paure mestierau enseveli souto uno esbousounaduro. 
ARM. PROUV. 
R. abóusouna. 
 
Abóusounaire, Abóusounarello, Abóusounairo, s. et adj. Celui, celle qui fait ébouler, démolisseur, euse, v. destrùssi. 
Lou picou abóusounaire a escampihat toutos las pèiros. 
C. CAVALLIER. (escampihat : chap. escampat; cas. Esparcido; pèiros : chap. pedres, roques; cas. piedras, rocas)
R. abóusouna.
 
Abousqui (S') (chap. abosquí, abosquís; abosquit, abrosquillat), v. r. 
Se couvrir de bois, se pourvoir de bois, v. abouscassi. 
Abousqui, abousqueiri, ido, part. et adj. Pourvu de bois, boisé, boisée.
Aquelo colo es bèn abousqueirido. (chap. aquell coll, aquella montañeta está ben abrosquillat, abrosquillada; se ha tapat de brosquill)
J.-J. Bonnet.
R. à, bosc. 
 
Abousquimen. s. m. Boisement, reboisement. 
L' abousquimen di colo, le boisement des montagnes. R. abousqui.
 
Aboussa (esp. abosar), v. a. t. de mar. Bosser. 
Abosse, abosses, abosse, aboussan, aboussas, abosson. 
Aboussa, aboussado, part. Bossé, bossée. R. à, bosso. 
 
Aboussage, Aboussàgi (m.), s. m. t. de mar. Action de bosser; pour pique-nique, v. aboursage. R. aboussa. 
Abóussi, abousses, abousse, aboussem, aboussets, aboussen, ou abóussi, abóussis, abóussie, abóussim, abóussits, abóussin, imparf. subj. béarnais et aquitain du v. abé, avé.
Aboussina, v. aboucina. 
 
Abouta (rom. abotar), v. a. Haler un chien, exciter, v. Cassa, bourra. 
Abouto, abouto, chou! chou-pille! R. à, buta, ou abuto. 
Aboutal, v. agoutal; aboutas, v. ah! boutas. 
 
Abouti, v. n. Aboutir, v. recouti.
Aboutisse, aboutisses, aboutis, aboutissèn, aboutissès, aboutisson. 
En qu' aboutis acò? à quoi cela peut-il aboutir? 
Au doute tout aboutis.
H. Morel. R. à, bout. 
Aboutia, v. aboucha.
Abouticairis, s. f. Femme d' apothicaire. La sorre abouticairis, la soeur apothicairesse. R. abouticàri. (chap. boticaria, apotecaria; sorre, soeur, sor, germana, maña.)
 
Abouticàri, Bouticàri (m.), Bouticaire, Pouticàri (niç.), Apouticàri, Apoutingaire (l.), Apouticaire (d.), Pouticaire (g.), (rom. abotiquari, apotecari, ipoticari, ipotecari, ipoticaire, cat. apotecari (boticari, farmacèutic), esp. boticario (farmacéutico), lat. apothecarius). s. m. Apothicaire, pharmacien, v. farmacian. 
Comte d' abouticàri, mémoire d' apothicaire, sur lequel il y a beaucoup à rabattre; abouticàri sènso suere, (chap. apotecari sense suero) marchand mal approvisionné. 
Sàbi faire lou bouticàri. 
C. Brueys.
PROV. Vièi medecin, jouine cirourgian, riche abouticàri.
 
Abouticarié, Bouticarié (m.), Pouticariè, Apouticarìo (l.), (b. l. apothecaria), s. f. Apothicairerie, pharmacie, v. farmacìo. (cas. cat. Farmacia; chap. farmassia.)
Las pouticairiès soun deforo. (catalan actuel: Les farmàcies són defora; chap. les farmassies están a fora.)
J. Michel.
R. abouticàri. 
Abóutiera, v. abauqueira. 
 
Aboutissènt, Aboutissent (l.), Aboutissènto, Aboutissento, adj. et s. Aboutissant, Aboutissante, v. counfront. R. abouti. 
 
Aboutouli, Aboutoulit (l.), Aboutoulido, adj. Boursoufflé, boursoufflée, v. boudenfle.
R. à, boudoul. 
Aboutrissa, v. abourrissa; abouts, v. aguerias; abóuva, v. abóusa; abóuvi, v. abauvi, abausi; abóuvidou, v. abauvidou; abóuvimen, 
v. abauvimen; abóuvissènt, v. abauvissènt. 
 
Abouvia, v. a. Dételer les boeufs, v. desjougne. (chap. desjuñí, deschuñí, soltá los bueys – bous - del jou o chau o chou.)
Abòvie, abòvies, abòvio, abouvian, abouvias, abòvion. 
Abouvia, abouviado, part. Dételé, détaché de la charrue. R. à, biòu. 
 
Abra (messin apar, allumer, esp. aburar, brûler, hébr. baar, brûler, all. amberen, brûler) (all. brennen), v. a. Allumer, embraser, exciter, v. aluma, atuba, embranda. (all. Brand) (chap. cremá, ensendre, fé brasa)
Abre ou àbri (m.); abrave ou abràvi (m.); abrère ou abrèri (m.); qu' abrèsse ou abrèssi (m.). 
Abras lou lume, allumez la lampe; ai uno set que abre, je brûle de soif.
Sant Jan fai fiò, Sant Pèire l' abro,
paroles qu' on chante en allumant le feu de la Saint-Jean. 
(cas. palabras que se cantan cuando se enciende la hoguera de San Juan; chap. paraules que se canten cuan se ensén la foguera de San Juan)
L' ermito diligènt abro la regalido.
A. Crousillat. 
Sàbi que vous plasès au lume,
Car vous en abras sèt o vuech. 
G. Zerbin.
Baroun, abren la guerro santo.
J.-B. Gaut.
Abrarias uno brouqueto sus si gauto. 
M. de Truchet. 
S' abra, v. r. S' allumer.
Pertout la vounte lou fuec s' abro. 
C. Brueys.
Abra, abrado, part. et adj. Allumé, embrasé, embrasée. Abra d' iro, enflammé de colère. 
 
Abraca, Ablaca (l.), Abranca, v. a. et n. Accourcir, trancher, couper, v. trenca; abattre, verser les blés, v. abouca; tendre un câble, v. souca; pour braquer, v. braca.
Abraque, abraques, abraco, abracan, abracas, abracon. 
Abraca de maiòu, raccourcir des ceps nouvellement plantés; abraca la vido, trancher la vie; abraca l' amoulat, abattre l' airée; abraca 'no boutiho, briser une bouteille à coups de pierres; abraca de soutiso, accabler d' injures; abraco, embraque, commandement de marine pour faire roidir une manoeuvre; la cordo abraco trop, la corde est trop tendue. 
Se poudian abraca toun alo trop laugèro. 
J. Jasmin. 
PROV. En parlant, long camin s' abraco. 
Abraca, abracat (l.), abracado, part. et adj. Coupé, retranché, coupée, retranchée; brisé, brisée, accablé, accablée, abattu, abattue. 
Roure abraca, chêne renversé. R. à, brac.
Abracadis, s. m. Abatis, v. boucadis. R. abraca.
 
Abracado, Ablacado (l.), s. f. Chablis, abatis d' arbres, v. chaple; versement des blés par les pluies, v. estrai; jonchée, airée, v. soulado. 
E de la séuvo espalancado
Alor ié conte l' abracado. 
Calendau. 
R. abraca. 
 
Abradou, s. m. Lieu où l' on allume, foyer embrasé, fournaise, v. fiò.
L' abradou di fassaio, le foyer où l' on allume les brandons. 
(cas. obrador; horno, forno; lat. operatorium; chap. obradó, fornal, forn, forns, al Matarraña: Fornos, Fórnols.)
D' alegresso aro siéu un abradou terrible. 
G. B.-Wyse. 
R. abra.
 
Abragui, Abregui, Abregi, Abreguia, Abouriga (rom. abraguir), 
v. a. et n. Amener à suppuration; s' abcéder, v. apoustemi.
Acò abraguira, cette tumeur s' abcédera; faire abragui, ulcèrer. (chap. este gaburro supurará, traurá pus.)
S' abragui, v. r. Venir à suppuration. (cas. supurar – un tumor.)
Se s' abraguis, siéu gari. (gari : guarit : cas. sanado, sano, curado.)
J.-J. Bonnet.
Abragui, abraguido, part. et adj. Abcédé, abcédée, en suppuration, plein de pus; rempli, remplie, qui se répand; Abrachi, nom de fam. prov. 
R. à, brac.
 
Abraguiduro, Abreguiduro, s. f. Abcès, tumeur qui s' abcède, plaie qui suppure, v. apoustemiduro. R. abragui.
 
Abraire, Abello, airo, s. Allumeur, euse, v. alumaire, atubaire. R. abra.
 
Abram (rom. Abram, Abraham, it. Abramo, esp. Abrahan - Abraham, hébr. Abram, Abraham), (ar. Ibrahim) n. d' h. Abraham, personnage qui figurait jadis dans les jeux de la Fête-Dieu d' Aix; Abram, Abran, nom de fam. prov. israëlite.
Raço d' Abram, enfants d' Abraham, Hébreux; sant Abram, saint Abraham, mort en 472, honoré en Auvergne.
 
Abrama, Abrameja, Abrasama, Abresema (a.), Abramina (d.), ado, (it. bramare, désirer ardemment), adj. Enflammé de désir, passionné, affamé, affamée; âpre à la curée, avide, cupide, v. afri, aloubati, coubès, mau-plen.
Quand vèi l' argènt, es abrama, la vue de l' argent le tente.
L' abramado fielairis. 
T. Gros.
De tant d' abrasama l' apetis l' enfetavo. 
J.-B. Gaut. 
R. à, bram. 
 
Abramadisso, Abramaduro, s. f. Passion désordonnée, désir immodéré, avidité, cupidité, v. avariço, remoulige. 
Es d' uno abramadisso incouncevablo. (cas. es de una avidez inconcebible; chap. es de una avarissia inconsebible.)
J.-J. Bonnet.
R. abrama. 
Abranat, v. branat; abranca, v. abraca; abrand, v. à brand. 
 
Abrand (rom. Atbran, b. lat. Atbrandus), n. p. Habrand, Aybram, noms de fam. mérid. 
 
Abranda, Ablanda (lim.), (rom. abrandar, abrandir, all. Brand, incendie), v. a. et n. Embraser, incendier, enflammer, v. embranda, abrasa; attiser, propager, v. empura; pour appréhender, v. aprehèndre. 
Lis uei abrandon, les yeux flamboient. (uèlhs, uei, ulls, uyls, ojos, oios, güellos, Augen, eyes, occhi, etc...) 
Le bouissoun preservat dins le foc que l' abrando. (+ fuego, fuocco, foch, foc)
Guitard.
S' abranda, v. r. S' embraser, se propager.
La ploio es abranda (for.), la pluie tombe à verse.
O flamo
Ounte se purifico e s' abrando l' amour.
Calendau. 
Abranda, abrandat (l.), abrandado, part. et adj. Embrasé, enflammé, enflammée. 
Abranda de set, brûlant de soif.
PROV. Abranda coume un fiò de sant Jan, coume un carboun rousent. (chap. rousent : ruén; cat. ruent)
R. à, branda.
 
Abrandant, Ablandant (lim.), anto, adj. Enflammé, enflammée, brûlant, brûlante, v. auben, rousent.
Ferre abrandant, fer rougi au feu; uei abrandant, oeil flamboyant. 
Candèlo abrandanto.
Calendau. 
R. abranda. 
Abrano, v. brando; abrard, v. ebrat. 
 
Abrasa (rom. abraizar, cat. esp. port. abrasar) v a. Garnir de braise; (chap. fé brasa, caliu, calius) embraser, v. embranda; souder au feu, braser, v. brasa.
Abrasa 'no escaufeto, mettre de la braise dans un réchaud; abrasa sis esclop, passer de la braise dans ses sabots, pour les échauffer.
(chap. esclops y sabates ben calentetes, com les de aquell catalaniste de Torredarques.)
Abraso la jouvènço.
J.-B. Gaut. 
Quicon d' abrasant qu' es dins moun sen.
P. Gaussen. 
S' abrasa, v. r. S' embraser. 
Abrasa, abrasat (l.), abrasado, part. et adj. Embrasé, passionné, embrasée, passionnée. 
Pipo abrasado, pipe allumée. 
Abrasa d' uno fièro ardour.
S. Lambert.
R. à, braso. 
 
Abrasaduro, s. f. Brasure, soudure, v. brasaduro, sóudage. R. abrasa. 
 
Abrasaire, Estamarrasaire, Estabrasàri (lim.), Tabrasa, Estabrasa, Tarabrasa (l.), Estabrasaire (g.), s. m. Chaudronnier ambulant, étameur, v. estamaire, magnin. 
Fai un foc d' abrasaire. 
La Lauseto.
R. abrasa. 
Abrasama, v. abrama.
 
Abrasamen (cat. abrasament, port. abrasamento, esp. abrasamiento, it. abbracciamento), s. m. Embrasement, v. embrasamen. R. abrasa.
 
Abrasca, v. a. et n. Ébrancher, casser les branches, v. esbranca, espalanca, escranca. 
Abrasque, abrasques, abrasco, abrascan, abrascas, abrascon. 
Aubre qu' abrasco de fru, arbre qui rompt sous le fruit. 
(chap. esbrancá : es : des + branca; esguellás una branca, chafás, per massa pes de la fruita, esbrancamén, v. esbrancá. adj. esguellat, esguellada.)
En abrascant la cimerlo dau pivo. 
Lafare-Alais. 
S' abrasca, v. r. Rompre sous le poids des fruits.
Abrasca, abrascat (l.), abrascado, part. Ébranché, surchargé de fruits, surchargée. R. à, brasc. 
 
Abrascage, s. m. Action d' ébrancher, v. esbrancamen (chap. esbrancamén). R. abrasca. 
 
Abrascaire, Abrascarello, Abrascairo, s. et adj. Celui, celle qui ébranche, casseur de branches, v. esbrancaire. R. abrasca.
 
Abrascamen, s. m. Ébranchement, v. espalancamen. R. abrasca.
Abrasque, abrasco, v. brasc, asco. 
 
Abrassa (rom. cat. abrassar, it. abbracciare), v. a. Prendre avec les bras, embrasser, v. embrassa. (esp. abrazar; chap. abrassá; yo abrasso, abrasses, abrasse, abrassem o abrassam, abrasséu o abrassáu, abrassen.)
E pièi que la pas abrasse lou mounde.
F. Martelly.
S' abrassant a sa rusco.
Peyrounet. 
R. à, bras.
 
Abrassa, Abrassac et Aubrassac (g.), Arbassac, Aubressac (l.), Arressac, Orbiossa (d.), (all. Habersack), s. m. Havre-sac, v. sa, carnié. 
Tiro de soun abrassa l' Armana prouvençau. 
ARM. PROUV. 
Belèu fara rampli l' abrassac d' aucelous. 
L. Vestrepain. 
 
Abrassado (cat. abrassada, it. abbracciata), s. f. Prise à bras, embrassade, v. embrassado, brassado.
A forço d' abrassados, de plours sens fi. 
B. Floret.
R. abrassa.
 
Abrassagat, s. m. Contenu d un havre-sac. R. abrassa.
Abrausi, v. brausi, brounzi; abravaja, v. esbravacha; abravis, v. aubo-vit. 
 
Abre n. d' h. Saint Abre ou Avre, honoré à Grenoble; la mère de Fénélon s' appelait Louise de Saint-Abre. (¿Sanabria, leonés Senabria, galego Seabra, portugués moderno Sanábria?)
Abre, v. aubre; abrega, v. ablasiga; abregi, abregui, abreguia, v. abragui; abregoun, v. barjavoun; abreia, v. abriga; abreiga, v. ableiga, ablasiga; abreja, v. abréuja; abreja, v. abriga; abrejanço (d.), v. abreviacioun. 
 
Abrèl, Obrèl, s. m. Arroche, plante potagère, en bas Limousin, v. armòu. R. brèl, bruei. 
Abremba, v. membra. 
 
Abrena, v. a. Donner du son; charger de coups, rosser, v. ablada, acivada. R. à, bren.
 
Abrenouncia (lat. abrenuntiare), v. a. Renier, désavouer, abjurer, renoncer, en Béarn, v. renouncia. (chap. renunsiá, abjurá)
Es qu' aurian abrenounciat un quicoumet de nostos ideios? 
X. de Ricard 
Abresema, v. abrama; abressa, v. bressa; abrèu, v. abriéu. 
 
Abréuja, Abreja (g.), (rom. abreujar, abreviar, cat. esp. port. abreviar, it. lat. abbreviare), v. a. Abréger, v. acourchi. (cat. acurçar; chap. acursá, abreviá.) 
Abrèuje, abrèujes, abrèujo, abrèujan, abrèujas, abrèujon. 
Au travai, abrèujo un pau, il bâcle un peu le travail. 
Li chagrin abrèujon li jour.
J.-J. Bonnet.
Abréuja, abréujat (l.), abréujado, part. et adj. Abrégé, abrégée. 
En abrèuja, en abrégé, en peu de mots. R. à, brèu. 
 
Abréujaire, Abrejaire (g), arello, airo (cat. esp. abreviador, it. abbreviatore), s. Celui, celle qui abrège, abréviateur. R. abrèuja.
 
Abréujamen, Abrejamen (d.), (rom. abreviamen, cat. abreviament, esp. abreviamento (esp. abreviación, abreviatura), it. abbreviamento), s. m. Action d' abréger, diminution (cas. disminución), v. acóurchi. R. abréuja. 
 
Abréujat, Abrejat (g.), (esp. abreviado), (chap. abreviat), s. m. Abrégé, v. coumpendi, epitome, breviàri, lèmo. (cas. compendio, epítome, breviario.)
Vès-aqui l' abréujat d' aquelo nouvello obro.
A. Mathieu.
R. abrèuja. 
 
Abreviacioun, Abreviacien (m.), Abrebiaciéu (l. g.), (rom. cat. abreviació, esp. abreviación, it. abbreviazione, lat. abbreviatio, abreviatonis), s. f. Abréviation. (chap. abreviassió.)
 
Abri, Abric (l.), Abrit (g.), Apric (b.), (rom. abric, cat. abrich, port. esp. abrigo, it. aprico), (cas. aprisco) s. m. Abri, v. ardiero, aces, cagnard; haie morte, v. sebisso; protection, v. recès, sousto; Abric, Laprix, noms de fam. mérid. 
A l' abri, à l' abri, à couvert; (chap. a cubert) metre uno planto à l' abri, butter une plante; èstre à l' abri d' un ome, être en puissance de mari; 
i' a res à l' abri de sa lengo, sa langue ne respecte personne; n' avé ni ami ni abri, être dans l' abandon. (cas. no tiene ni amigo ni abrigo; estar abandonado, literal: estar dentro del abandono.)
Bouten-nous en aquest abri.
C. Brueys.
PROV. Mau vesti 
Vai pèr abri. 
- A auro drecho ges d' abri, 
E à paure ome ges d' ami.
PROV. L. Fai coumo la fourmic: (chap. fes com la formiga)
Met toun gran à l' abric. (chap. fica ton - lo teu - gra al abric.)
R. abriga.
Abria, n. d' h. Abriact, patron d' un village du Querci; Abria, nom de fam. mérid. 
Abria, v. abriga; abriago, v. ebriago; abriba, v. abriva; abribo, v. abrivo. 
 
Abrica (S'), v. r. Se poser sur un lieu élevé, se percher, dans les Alpes, v. ajouca, quiha; pour abriter, v. abriga. R. à, bric. 
Abricot, abricòu, v. aubricot. 
 
Abricoun (it. briccone, fripon), s. m. Charlatan, à Nimes, v. braguetian. 
 
Abriés (rom. Abries, Abriaux, b. lat. Communitas Abriarum, locus de Abriis), n. de l. Abriès (Hautes-Alpes); nom de fam. prov.
 
Abriéu, Abréu (rh.), Avriéu, Abril. Abrial (l.g.), Abriel (querc.), Abrier (a.), Abriau, Abri (lim.), Abriòu, Abriol (rouerg.), April (b.), (rom. abriu, abriel, april, cat. esp. port. abril, it. aprile, lat. aprilis), s. m. Avril, mois; Abrieu, Abrial, nom de fam. mérid.
Pèis ou peissoun d' abriéu, poisson d' avril. (chap. peix de abril.)
Serai peissoun d' abriéu pèr vous. 
G. Zerbin. 
Sian au mes d' abriéu, que lis ai s' abrivon; 
Quand saren au mes de mai, 
Lis ai s' abrivaran mai. 
DICTON POP. 
PROV. Au mes d' abriéu, 
Te *delèujes pas d' un fiéu; (delèujes o delènjes)
Au mes de mai, 
Vai coume te plais, 
ou Enca noun sai; 
Au mes de jun, 
Prengues counsèu de degun; 
Au mes de juliet,
Qu s' atapo es un *couiet, (o coniet, no atino)
- Au mes d' abriéu, 
Touto bèsti mudo de péu. 
- Au mes d' abriéu, 
Tout aubre a soun gréu. 
- Fau que lou mes d' abriéu 
Mete li valat à fiéu.
- Abriéu es de trento, mai quand plóurié trento-un, 
Farié mau en degun. 
- Quand en abriéu plóurié, 
Que tout lou mounde cridarié: 
Tout es nega, tout es perdu, 
Encaro aurié pas proun plóugu. 
- Se jamai abriéu venié, 
Jamai plueio arribarié. 
- Pichoto plueio d' abriéu 
Fai bello meissoun d' estiéu.
- D' abriéu e de mai se saup 
De l' an lou bèn e lou mau. 
- Abriéu n' a ges d' abri, 
Ni lou paure d' ami. 
- Quand abriéu en furour se met, 
*l' a pas dins l' an un pire mes. (I' a : hi ha) 
 
Lou diciounàri d' Abriéu, le dictionnaire provençal-français de J.-T. Avril, de Manosque (Apt, 1840).
Abriga, Abrica (l.), Abrita (g.), Abriça, Abreja (d.), Abria, Apriga (b.), (rom. abricar, abriar, cat. esp. port. abrigar, lat. apricari), v. a. Abriter, butter une plante, v. acala, acagnarda, acela, acessa; protéger, v. assousta. 
Abrigue, abrigues, abrigo, abrigan, abrigas, abrigon. 
(chap. abrigá, abrigás: me abrigo, te abrigues, se abrigue, mos abriguem o abrigam, tos abriguéu o abrigáu, se abriguen.)
Abrigo-me bèn, abrite-moi bien.
S' abriga, abriga-s (g.), v. r. S' abriter, se couvrir.
Me menèc abrica, que n' èro pas cubert.
A. Gaillard.
Abriga, abricat (l.), ado, part. et adj. Abrité, abritée. 
S' el se fousso voulgut, el se fous abricat.
A. Gaillard.
 
Abriga, v. a. Émier, briser, v. embriga; harasser, v. ablasiga. 
En resquibant, s' abrigon lou camard. 
P. Figanière. 
Ai bèn pòu que me l' abriguessias. 
M. Bourrelly. 
Enfounson lei pouerto duberto
En abrigant lei moussèu rout. 
M. Bourrelly. 
Abriga, abrigado, part. et adj. Émié, brisé, émiée, brisée, rompu, rompue, moulu, moulue. R. à, brigo. R. abriga.
 
Abrigado, s. f. Partie abritée; abri, asile, v. retirado, sousto.
L' ausèl cerco abrigado. (cas. el pájaro busca abrigo, refugio, retiro; chap. lo muixó busque retiro, abric, refugi.)
L. Piat.
R. abriga. 
 
Abrigage, Abricatge (l. g.), s. m. Action d' abriter, abri, v. souplè. 
Ana dins lous oustals pèr trouba d' abricatge.
J. Castela.
R. abriga.
 
Abrigaire, Abrigarello, Abrigairo, s. et adj. Celui, celle qui abrite, v. assoustaire. R. abriga.
 
Abrigalh, s. m. Vêtement pour se couvrir, cape, manteau, en Gascogne, v. roupo. (chap. abrigall; abrigo, manta, capa.)
R. abriga. 
Abrignoun, v. prugnoun. 
 
Abrigo, s. f . Tout ce qui abrite ou qui couvre, couverture de laine, v. cuberto, parofre. (chap. tot lo que abrigue o que cubrix, cobertura de llana; cobertó, cobertora, banua, manta).
Toutes dounen foço abrigos de lano.
M. Barthés.
R. abriga.
 
Abrigous, Abritous (g.), ouso, ouo (m.) adj. Qui est à l' abri, qui offre un abri, v. adrechous, souleiant. 
Abrigous coumo uno serro.
J. Laurès.
*Salisson lou mati toutes engrepesits (o Salissou)
Del bartas abrigous ount se soun refaudits. 
B. Fabre.
Savès que pèr fa 'n som l' endrech es abrigous.
ID. (B. FABRE.)
R. abric.
 
Abriguet, Abritet (g.), s. m. Petit abri, v. ardeirolo, cagnardet. 
R. abric.
 
Abrihando, Abrilhando (a.), Abriéurando, Brihando, Brihanto, s. f. Les quatre premiers jours d' avril, auxquels le peuple attribue une importance climatérique, v. vaqueirièu, emprunta. 
PROV. Se l' abrihando es ventouso, n' i' a pèr quaranto jour. 
- L' abrihando, 
Coume fai lou tres, fai lou quaranto,
ou bien, 
Abriéu lando 
Tau tèms jusqu'au quaranto, 
Se lou dès noun l' aplanto. 
R. abriéu. 
 
Abrihous, Abrilhous (l.), ouso (rom. avrillos), adj. Du mois d' avril, v. printanié. R. abriéu. 
Abriou, v. abriéu. 
 
Abriva, Abriba (g.), Embriva (l.), Esbriva (rom. abrivar, esbrivar, cat. abribar, it. abbrivare), v. a. et n. Accélérer, lancer, précipiter, hâter, faire courir, donner la chasse; t. de mar. faire force de rames (cas. fuerza de remos), v. coucha, suta; donner un poisson d' avril, en faire accroire, attraper, v. atrapa. 
Abrivo, élance-toi, en avant. 
Abrivant sus li front lou signe de la crous. 
Calendau. 
PROV. Abriéu abrivo, 
ou bien, 
Abriéu abrivo 
Lou blad à l' espigo.
S' abriva, v. r. S' élancer, se précipiter, se hâter, s' empresser, se laisser attraper; mûrir trop promptement.
T' abrives pas tant, ne te lances pas tant.
PROV. Au travai qu noun s' abrivo 
Es carogno touto vivo.
Abriva, abrivat (l.), abrivado, part. et adj. Lancé, lancée, entraîné, entraînée; attrapé, attrapée, trompé, trompée; Abribat, nom de fam. gasc.
Parti abriva, partir en toute hâte; bastimen abriva, navire porté par le vent ou entraîné par les courants.
PROV. Un couioun abriva travessarié 'n paié. 
R. à, briéu. 
 
Abrivacioun, Abrivacien (m.), Abribaciéu (l.g.), s. f. Accélération, précipitation, v. coucho, freto, suto; pour abréviation, v. abreviacioun. 
Hola, sourtès, la bello estello, 
Presènto pèr abrivacien. 
G. Zerbin. 
 
Abrivado, Abrivo, Abribo (l.), s. f. Élan, escousse, essor, hâte, v. empencho, vanc; préliminaire des grandes courses de taureaux, qui consiste à les lancer à outrance, à leur arrivée dans une ville, escortés d' un escadron de cavaliers, ce que les Espagnols appellent algarrada; forte réprimande, v. enflancado; poisson d' avril, attrape, fausse alerte, 
v. achapatòri. 
Fai acò d' uno abrivado, fais cela promptement et sans t' arrêter;
i' an douna l' abrivado, on l' a mystifié. 
Lou reinardié prouvoco uno abrivado. 
J. Désanat.
Iéu tabé soi *coutat sens vanc ni mouvemen, (o contat)
Despèi qu' ai perdut moun abrivo.
J. Laurès.
Tout d' uno abrivo.
J.-F. Roux. 
R. abriva.
 
Abrivaire, Abribaire (l.), arello, airo s. et adj. Accélérateur, accélératrice, v. couchaire; celui, celle qui lance, ou attrape, mystificateur, trompeur, trompeuse, v. enganaire, embulaire. (chap. engañadó, embustero.) 
Bèn gramaci, gros abrivaire.
L. Piche.
R. abriva. 
 
Abrivamen, Embrivamen (rom. abrivament, cat. abribament), s. m. Impétuosité, empressement, entraînement, irruption, v. rabino.
L' abrivamen de l' aguieloun. 
F. Du Caulon. 
R. abriva. 
 
Abrivau, s. m. Éperon? v. esperoun. (cast. espuela, espuelas)
Sus, Martin, douno-mi mous abrivaus de ferre. (chap. espola, espoles de ferro.)
La Bellaudière. 
R. abriva. 
Abro, v. aubre; abro, abrò, abrou, abroua, v. bro. 
 
Abroua (S'), (it. approdare), v. r. S' approcher du bord des champs, des broussailles qui bordent les champs, v. óuriera, ribeja.
Faire abroua l' avè, faire paître les brebis sur la lisière des champs, v. arriba. R. à, bro.
 
Abrouca, v. a. Mettre en perce, v. brouqueta; ficher, piquer, v. brouca. 
N' abroucaran la barriqueto. 
G. D' Astros. 
R. à, broco. 
 
Abroudi, v. a. Rendre paresseux, acoquiner, v. agourrini. 
(cast. acoquinar; Del fr. acoquiner. 1. tr. coloq. amilanar, acobardar, hacer perder el ánimo; chap. acoquiná, acolloná, acobardí, amilaná.)
Abroudisse, abroudisses, abroudis, abroudissèn, abroudissès, abroudisson. 
S' abroudi, v. r. Devenir paresseux. 
Abroudi, abroudit (l.), abroudido, part. et adj. Acoquiné, acoquinée; indolent, indolente. 
Uno meno d' abroudit. 
Bacqueira. 
R. à, brodo. 
 
Abroudimen, s. m. Action d' acoquiner, de s' acoquiner, v. agourrinimen. R. abroudi. (cas. Ver gurrumino.)
Abroue, v. brouo, bro. 
 
Abroues, Abrouas (esp. abrojo, chardon, écueil, lat. abruptum, précipice, ravine), s. m. Touffe de broussailles, tertre sur le bord d' une 
rivière, v. bros, matas, mourras; Abros, nom de lieu près Saint-Geniès (Basses-Alpes). 
Un tarnagas sóuvàgi 
Pounchejant d' un abroues. 
A. Crousillat. 
Quand l' eigagno en perleto,
Risouleto,
Trelusis sus leis abroues.
J.-B. Gaut. 
 
Abrouga, Abrouja (lim.), (cat. esp. port. abrogar - derogar, abolir -, it. lat. abrogare), v. a. Abroger. 
Abrogue, abrogues, abrogo, abrougan, abrougas, abrogon. 
Abrouga, abrougat (l. g.), abrougado, part. et adj. Abrogé, abrogée. 
 
Abrougacioun, Abrougacien (m.), Abrougaciéu (l. g.), (cat. abrogació, esp. abrogación, it. abrogazione, lat. abrogatio, abrogatonis), s. f. Abrogation. (chap. abrogassió)
Abroui, v. bruei; abroulha, v. brouia; abroulhoun, v. brouioun. 
 
Abrounca (S'), (rom. abroncar), v. r. Broncher, se heurter, v. brounca, embrounca. 
Mès à chasque pas s' abrounco, trantaio. 
A. Langlade.
Abrounca, abrouncat (l.), abrouncado, part. et adj. Heurté, penché, refrogné, ée. 
Lou front abrouncat. 
ID. 
R. à, brounc. 
Abrounda, v. asounda.
 
Abrouqui, Abrougui, v. a. Manger les sommités des arbrisseaux, brouter, v. esbrouta. (chap. esbordá, de brot, brots)
Abrouquisse, abrouquisses, abrouquis, abrouquissèn, abrouquissès, abrouquisson.
S' abrouqui, v. r. Se rabougrir, v. rabruga. 
Abrouqui, abrouquit (l.), abrouquido, part. et adj. Abrouti, abroutie, rabougri, rabougrie. 
Au cafour abrouqui.
Lafare-Alais. 
R. à, broco.
 
Abrouquiduro, s. f. Ce qui a été brouté, v. broustage. R. abrouqui.
 
Abrouquimen, s. m. Abroutissement, v. abroutimen. R. abrouqui. 
Abrouta, v. avourta; abrouta, v. esbrouta, abroutado, v. esbroutado; abroutaire, v. esbroutaire.
 
Abrouti, v. a. Détruire les bourgeons, brouter, v. esbrouta. 
(chap. esbordá; podá; als amelés u olivés - oliveres: despullissá.) 
Abrouti, abroutit (l.), abroutido, part. et adj. Abrouti, abroutie; rabougri, rabougrie. R. à, brout. (chap. brot, verbo brostá; cast. brote; brotar.)
 
Abroutiduro, s. f. Ce qui a été brouté ou ébourgeonné, v. rousigadisso. 
R. abrouti. 
 
Abroutimen, s. m. Abroutissement, v. abrouquimen. R. abrouti. 
Abroutun, v. esbroutun; abrudi, v. esbrudi.
 
Abrum, s. m. "Vieux mot qui exprime le hoquet d' une personne ivre" (J.-.J. Bonnet), v. chouquet.
"A brum, a brum, je suis prebstre Macé." 
(Rabelais, propos des beuveurs).
 
Abruti (rom. abruzir), v. a. Abrutir, v. abesti, abestiassi.
Abrutisse, abrutisses, abrutis, abrutissèn, abrutissès, abrutisson. 
(cast. Embrutecerse, de bruto, bestializarse, de bestia.)
S' abruti, v. r. S' abrutir.
Abruti, abrutit (l.), abrutido, part. et adj. Abruti, abrutie. 
Cadun s' es abrutit. 
Miral Moundi. 
Mena vido abrutido. 
M. Trussy. 
R. à, brut. 
 
Abrutimen, Abrutissimen. (Var), Abrutissomen, Abrutissènco (l.), s. Abrutissement, v. abestimen. R. abruti.
 
Abrutissènt, Abrutissènto, adj. Abrutissant, abrutissante, v. abestissènt. R. abruti.
 
Absaloun (rom. Absalon, Ansalo, lat. Absalo), n. p. Absalon.

Absènci, Assènci, Aussénci, Abséncio (g.), Absenço (l.), Assènço (niç.), (rom. absencia, absensa, cat. port. absencia, esp. ausencia, it. assenza, lat. absentia), (chap. ausensia) s. f. Absence. 
Après dous mes d' assènci e de languitudo. 
A. Crousillat. 
Moun aussènci, parai? noun t' a pesa 'no brigo. 
R. Marcelin. 
PROV. L' absènci es la maire de la demembranço.
(cas. La ausencia es la madre de la desmembranza, del desmembramiento.)
 
Absènt, Assènt, Aussènt, Absent (l.), ènto, ento (rom. absen, absens, cat. absent, it. assente, esp. ausente, port. absente, lat. absens, absentis), adj. et s. Absent, absente, v. mancant. (mancar : faltar; ni mes ni manco : ni más ni menos; chap. aussén, aussenta.)
Se siéu absènt à toun retour.
H. Morel. 
Moun amour va toujour creissènt, 
Bèn qu' àgi demourat absènt. 
G. Zerbin.
PROV. Is absènt e i mort
Noun ié fau faire tort.
 
Absenta (S'), S' Assenta (niç.), S' Aussenta (rom. cat. port. absentarse, it. assentarsi, esp. ausentarse, lat. absentare) (chap. aussentás, aussentá; yo estic aussén, yo me aussento, aussentes, aussente, aussentem o aussentam, aussentéu o aussentáu, aussenten), 
v. r. S' absenter, v. ana deforo. (chap. aná defora, fora, afora; cas. Ir – irse - fuera.)
Absènte, absèntes, absènto, absentan, absentas, absènton. 
Absentas-vous pendent quànquis meses.
H. Birat. 
Lou flagèt déu grand Diéu de ta tèsto s' absènte! 
Du Bartas.
Diligènt, assidu, noun s' aussentant jamai. 
A. Crousillat. 
Absenta, absentat (l.), absentado, part. Absenté, absentée. R. absènt.
 
Absido, Assido (b. lat. absida, lat. absis, absidis), s. f. Abside d' une église, v. lanterno. (cas. el ábside de una iglesia.) 
Lei bràvei Rousseten edificon subran 
La glèiso e sei doues tourre, e lei vouto e l' absido.
F. Vidal.
 
Absint, Absinte, Achinte (l.), (rom. absens, absinti, port. absinthio, lat. absinthium, absinthe), s. m. Absinthe, liqueur, v. (cast. absenta)
verdalo; plante, v. aussent. (chap. la absenta de Julián Segarra, Xert)
Absinte de sant Jan, armoise, à Toulouse, v. artemiso.
 
Absòudre, Assoudre (d.), Absolve, Absolbe (g.), Assolve (niç.), (rom. absolve, absolre, absolvre, absolver, asolver, cat. absoldre, esp. port. absolver, it. assolvere, lat. absolvere - ego te absolvo in nomine ...), v. r. Absoudre, v. aquita, desliga.
Absòuve, absòuves, absòu, absóuven, absóuvès, absòuvon; absóuvièu; absóuguère; absóudrai; absóudriéu; absòuve, absóuven, absóuves; qu' absóugue; absóuguèsse; absóuvènt.
L' ome de Diéu, en grand soucit.
Gueitavo l' istant de l' absòudre. 
H. Morel. 
T' absòuve, iéu, di pecat de ta vido.
Abbé Bresson. 
La glèiso absòu li pecadou. 
A. Peyrol. 
Iéu se pòu-ti que vous assòugue? 
Mirèio. 
Absòut, assolt (niç.), absòuto, absolto (rom absout, assout, assot, outa, ota), part. Absous, absoute. (cast. absuelto, absuelta; chap. absolt, absolta.)
Absoulu, v. assoulu; absoulucioun, (cast. absolución) v. assoulucioun; absourbi, v. assourbi. 
 
Absòuto, Assòuto, Sòuto (cat. absolta), s. f. Absoute, v. bèn-dire, canta. R. absòudre. Abstencioun, v. astencioun; absteni, v. asteni; abstinéncio, v. astinènci. 
 
Abstracioun, Abstracien (m.), Abstracciéu (l. g.), (rom. abstraccio, abstractio, cat. abstracció, esp. abstracción, it. astrazione, lat. abstractio, abstractonis), s. f. t. sc. Abstraction.
 
Abstraire (rom. astraire, cat. abstraure, it. astrarre, esp. abstraer, lat. abstrahere), v. a. t. sc. Abstraire. 
Se conj. comme traire. 
Abstra, Abstrach (l.), Abstrait (g.), abstracho, abstraito (rom. abstrayt, cat. abstret, lat. abstractus) (cast. abstraído), part. et adj. Abstrait, abstraite. (chap. encantat; no se sol di abstraít.)
 
Abstratiéu, Abstractiéu (l. G ), ivo, ibo (rom. cat. abstractiu, abstractiva, esp. port. abstractivo, it. astrattivo), adj. t. sc. Abstractif, abstractive. R. abstraire. 
Absurdamen, Absurdomen (l.), (cat. absurdament, it. assurdamente), adv. Absurdement v. niaisamen. R. absurde. (cast. absurdamente; chap. absúrdamen.)
 
Absurde, Absurdo (cat. esp. port. absurdo, it. assurdo, lat. absurdus), adj. Absurde, v. irresounable (cast. irrazonable). (catalan inventat, después de Mistral, Alibèrt y Pompeyo Fabra: absurd, absurds, absurda, absurdes.)
 
Absurdeta, Absurditat (l.), (cat. absurditat, esp. absurdidad, it. assurdità, lat. absurditas, absurditatis), s. f. Absurdité, v. nesciour. 
Vendras jamai à la sesoun 
Que toun absurditat atènde. 
G. Zerbin. 
Abuca, v. abouca; abucla, abugla, v. avugla; abucle, abugle, v. avugle; abudre, v. avé; abugada, v. bugada.
 
Abuha, v. a. Étonner, étourdir, désorienter, dans le Gers, v. abalourdi. 
Abuhat, abuhado, part. et adj. Etonné, etonée. R. à, bufo. 
Abuio, v. abiho; abula, v. aboula. 
 
Abulo, Abuelo (m.), Abello, s. f. Bûchette servant à mesurer la distance de deux boules, v. cano, broco, pamello. 
Èstre court à l' abulo, rester court, ne pas arriver à temps; lou cop es 
d' abulo, le coup est à mesurer; èstre luen d' abulo, être loin de compte; sian pas luen d' abulo, nous sommes près d' être d' accord.
Pèr la babiho èro pas liuen d' abulo. (liuen, luen : luny, lluny; chap. lluñ.)
J. Aubert.
R. abula, aboula. 
Abuoura, v. abéura; abuouròur, v. abéuradou; abure, v. avé. 
 
Aburrela, Burrela, v. a. Mettre en petits tas les plantes fourragères, en Castrais, v. acounoulha, acuchouna. 
Aburrèlli, aburrelles, aburrello, aburrelan, aburrelas, aburrellon. 
Aburrelat, aburrelado, part. Entassé, entassée. R. à, burrèl. 
 
Abus, Abèu (bord.), (rom. cat. abus, it. esp. port. abuso, lat. abusus), s. m. Abus, v. mal-adoubat. 
Abuses, plur. lang. d' abus. (chap. los abusos.)
Es un abus de l' entreprene, c' est une entreprise vaine; faire uno causo pèr abus, agir abusivement. (Voire Pasquier, Recherches de la France.)
PROV. Lou mounde es qu' un abus.
- Abus i' avié, abus i' aura, (chap. abús va ñabé, abús ñaurá.)
Tant que lou mounde durara. (chap. tan com lo món durará.)
 
Abusa (rom. cat. esp. port. abusar, it. abusare), v. a. et n. Abuser, v. engana (chap. engañá; sine engan); tromper, distraire, amuser, en Gascogne et Limousin, v. amusa. 
Vosto cresènço vous abuso. (N. E. Es pot aplicar al catalanisme.)
C. Favre.
S' abusa, v. r. S' abuser.
I' a de richas que s' abuson. 
M. de Truchet. 
Abusa, abusat (l.), abusado, part. Abusé, abusée, trompé, trompée. 
O gus, l' as abusado. 
A. Crousillat. 
R. abus.
 
Abusage, Abusatge (l. g.), (rom. abuzatge), s. m. Action d' abuser, v. enganamen (chap. engañamén). (cas. acción de abusar, abuso, engaño.) R. abusa. 
 
Abusaguet, s. m. Jouet d' enfant (cas. juguete; chap. juguet; cat: joguina), amusette, en bas Limousin, v. demouret, jouguet.
Jano d' Abusaguet, vieille femme qui fait des contes. R. abusa, amusa.
 
Abusaire, Abusarello, Abusairo (l.), s. et adj. Celui, celle qui abuse, abuseur, trompeur, trompeuse, v. enganaire. (cas. abusón, abusador, engañador.)
Coucoun abusaire ou ambusaire (l.), flûte, cocon de mauvaise qualité, à moitié percé par la chrysalide. 
Luquet n' es rèn qu' un abusaire. 
C. Brueys.
R. abusa.
 
Abusanço, s. f. Abus, mauvais usage. R. abusa.
 
Abusiéu, abusivo, abusibo (g.), (cat. abusiu, abusiva, esp. port. it. abusivo, lat. abusivus), adj. Abusif, abusive; musard, lambin, en bas Limousin, v. musaire. R. abus.
 
Abusivamen, Abusibomen (l. g.), (cat. abusivament, esp. port. it. abusivamente), adv. Abusivement. Abuso, v. aubuso.
 
Abuso-pastou, s. m. Engoulevent, oiseau, en Gascogne, v. cabrihau, chaucho-gàrri, esquicho-grapaud. R. abusa, pastour. 
(cast. engañapastores, engañapastor; chap. engañapastós.)
Abut, abudo (eu, eue), à Toulouse, v. avé.
 
Abuta (it. buttare), v. n. et a. Quiller, tirer vers un but pour savoir qui jouera le premier, v. revesi; pousser, bousculer, v. buta. 
L' abuto e pièi s' enva. 
J. Rancher.
R. à, but.
 
Abutoun, s. m. Poussée, coup de poing (chap. puñada; cop de puñ), à Nice, v. butado, butoun. 
Es qu' à la liberta cau douna l' abutoun 
E pensa que bèn lèu vènon li sabatoun. 
J. Rancher.
De tout coustat cadun si douno d' abutoun.
ID. 
R. abuta. 
 
Abza (rom. Abzac, Apsac), n. de l. Abzac (Gironde), v. ajat. 
 
Ac, Ag, At, Au (l.), A, Bac, Bat (g.), Ba (l.), Va (m.), Oc, Goc, Ot (g. b.), (rom. hec, hoc, lat. ac, hac, hoc), pron. relat. Le, cela, en Gascogne, Guienne et Béarn, v. va, ba, hou, lou. 
Ac cau agusa, cau ac agusa, il faut l' aiguiser; ac trucara, il le frappera; 
si nou ac sap, s' il ne le sait; s' ac podes pas dire, si tu ne peux le dire; 
ac vesèn, nous le voyons; bac couneguèn, nous le connaissons; n' ac an pas boulut, ils ne l' ont pas voulu; si lou marit at sabè, si le mari le savait; qu' at sèi, je le sais; qu' at harèi, je le ferai; digats-m'at, 
dites-le-moi; jou t' ag è dit e t' ag dìsi (G. d' Astros), je te l' ai dit et te le dis (cas. yo te lo he dicho y te lo digo; chap. yo te u hay dit y te u dic);
Diéu m' a perdou (F. de Cortète), Dieu me le pardonne; sabes-oc-tu? le sais-tu? (u saps tú?; ho saps tú?)
Ac se contracte avec les infinitifs et impératifs: pèr aima-c, pour aimer cela; pèr hè-c pour le faire; pèr frounsi-c, pour le froncer; pèr da-c oc à entène, pour le donner à entendre; demando-c, demande-le; minjo-c 
mange-le. 
Aça, v. eiça; aça, v. ah! ça, ah! ço, aisso (: açò, aço, aixó).
 
Acaba, Acava (l.), Achaba (lim.), Caba (g. B.), Chaba (d.), (rom. acabar, achabar, cat. acavar) (cast. acabar; chap. acabá; acabo, acabes, acabe, acabem o acabam, acabéu o acabáu, acaben), v. a. et n. Achever, terminer, parfaire, v. assouida; finir, cesser, v. fini; dissiper tout son bien, v. aplana, manja; gourmander, réprimander, en Castrais, v. charpa. 
Acabo, commandement de marine pour ordonner à l' équipage de prendre son repas; acabo ta sieto, vide ton assiette; acabara, il mangera tout; en Camargo, i' a d' arabi que vous acabon, dans la Camargue on est dévoré par les moustiques (: cas. mosquito, mosquitos; chap. mosquit, mosquits, coí, coíns); acaben, chabam-n'en (périg.), finissons-en. 
PROV. Es foulié de coumença 
Ço que noun pos acaba. (chap. Es tontería escomensá lo que no pots acabá)
S' acaba, v. r. S' achever; achever de se ruiner, de se tuer, de se griser. 
Acaba, acabat (l.), acabado, part. et adj. Achevé, achevée; Accabat, nom de fam. lang. 
Un acaba, un homme ruiné; es acaba, c' est un homme fini, usé; acaba que siegue, sitôt fini, ceci terminé; as pancaro acaba de soufri, tu n' es pas encore au terme de tes peines; a acaba de bèn faire, il n' a jamais 
rien fait de bon. 
Acabadet, acabadeto, presque achevé, à peine achevée. R. à, cap.
 
Acabado, Acabasou (l.), Acabanço (b.), (rom. acabansa), s. f. Achèvement, fin, v. assouido. (ing. achievement; cas. el acabose, fin, final.) 
A l' acabado! cri des revendeuses pour achever le débit de leurs marchandises, et des chefs de travailleurs pour encourager leurs hommes à finir l' ouvrage; eiçò 's l' acabado, c' est la fin. R. acaba.
 
Acabadou (rom. acabador), s. m. Achevoir, outil pour achever, lieu où l' on achève. R. ababa.
 
Acabadou, Acabadouiro (rom. cat. esp. port. acabador), s. Consommateur, dissipateur, mangeur, mangeuse, v. acabaire. R. acaba. 
 
Acabaduro, Cabaduro (lim.), (rom. acabadura), s. f. Achèvement, partie où l' on achève; fil d' une autre couleur que le tisserand met au bout d' une pièce de toile, v. listo. R. acaba.
 
Acabaio, Acabalhos (l. g.), s. f. pl. Fête rustique que l' on célèbre dans le Médoc, après l' achèvement de la vendange, v. assouido, reboulo, roulado. R. acaba. (cas. Fiesta rústica que se celebra en el Médoc, después de acabar la vendimia.)
 
Acabaire, Acabarello, Acabairis (m.), Acabairo (l.), s. et adj. Celui, celle qui achève, dissipateur, dissipatrice, qui mange son bien, prodigue, (cas. como el hijo pródigo), v. degaié, manjaire. 
A pres un acabaire, elle a épousé un gaspilleur.
Fau ploura, quau? lis acabaire 
Que manjon si castèu e que bevon si mas.
AD. Dumas.
Oh! la bello vido (N. E. Leo: oh l la bello, b parece h, v do)
Que fan lis acabaire!
Soun de sèns-soucit, 
Vivon dins li plesi. 
CH. POP. 
R. acaba. 
Açabal, v. eiçavau. 
 
Murillo, hijo pródigo, vuelve

 

 
Acabala, Achabala (l. m.), (rom. cat. esp. acabalar), v. a. Meubler une ferme, la munir des bestiaux et outils nécessaires, v. abestiala, 
prouvesi.
S' acabala, v. r. Se fournir de cheptel et d' outillage aratoire; 
s' approvisionner. 
Talo, dins soun tut, se fatigo, 
Pèr s' acabala, la fournigo. 
F. D' Olivet. 
Acabala, acabalat (l.), acabalado, part. et adj. Équipé, équipée, outillé, outillée. R. à, cabau. 
Acabala, acabalga, v. acavala. 
 
Acabamen, Acabomen (l.), Achabament (d. lim.), (rom. acabamen, cat. acabament, port. acabamento, esp. acabamiento), s. m.
Achèvement, consommation, extinction, perfection, v. perfin. R. acaba. 
 
Acabani, Acabana, v. a. Incliner comme le toit d' une cabane.
S' acabani, v. r. Être en forme de cabane, se courber en ogive, v. vouta.
Acabani, Acabana, acabanado, part. et, adj. Voûté, voûtée, ogival, ogival le. (cas. ojival, de ojiva) 
Sebisso acabanado, haie penchée en avant. R. à, cabano.
 
Acabassi (S'), v. r. Se flétrir, se faner, s' user, par l' effet de l' âge, des excès ou du travail, v. abouli, afatrassi. 
Acabassi, acabassit (l.), acabassido, part. et adj. Flétri, flétrie, usé, usée,  fané, fanée. 
Femo acabassido, femme qui se laisse aller, qui néglige sa toilette. 
Adounc la vierge benesido 
De-vers la chourmo acabassido 
Soun enfant a vira. 
S. Lambert.
R. à. cabas.
Acabbat, v. à cap-bat. 
 
Acabla, Acapla (l.), (du fr.), v. a. Accabler, v. aclapa, agrasa.
La languino m' acablo. 
F. de Cortète.
Sourtès d' eici, car iéu tramble de pòu
Que l' estable
Noun vous acable.
N. Saboly.
Acabla, acablat (l.), acablado, part. et adj. Accablé, accablée. 
Lou mau que me tèn acablat.
C. Brueys.
E l' on es acablat de penos e trabals. 
A. Gaillard.
 
Acablamen, Acaplomen (l.), s. m. Accablement, v. ablasigaduro, escrancaduro, agrasamen, lassige. R. acabla.
Acabra, v. encabra; acabussa, v. cabussa; acacagna, v. escarcagna. 
 
Acacha, Acassa, Acaissa (g.), Encacha (rom. acaissar, ocaizar, trancher avec les dents), v. a. Couper net, trancher, v. abraca, escacha; ajuster, égaliser, parer, unir; arranger, agencer, adoniser, v. atrenca, alisca, couti; rompre, écraser, briser, v. cacha. 
Acacha lou bos, appareiller le bois pour le mettre en fagot; aquelo raubo t' acacho, cette robe te va bien.
S' acacha, v. r. S' ajuster, s' attifer, se soigner, s' engraisser.
Acacho-te pèr parti, fais toilette pour partir.
Acacha, acachat (l.), acachado, part. et adj. Coupé net; propre, en ordre, ajusté, orné, ornée, fringant, fringante; écrasé, brisé, brisée.
PROV. Fiho acachado 
Mié-maridado. 
Un ome acaissat de lassièro. 
J. Castela.
R. à, cais. 
 
Acachadamen, Acachadomen (l.), adv. Avec netteté, avec ordre, v. proupramen. R. acacha. 
 
Acachaduro, Acassaduro, s. f. Netteté, propreté; ajustement, toilette, v. atrencaduro. 
I' a forço acachaduro dins l' oustau, c' est une maison très bien tenue.
R. acacha. 
 
Acachouli, v. a. Cajoler, amadouer, en Rouergue, v. cachoula.
Acachouli soun calignaire, enjôler son amant.
S' acachouli, v. r. Cacher sa figure dans le sein de sa mère, en parlant d' un enfant.
Acachouli, acachoulit (l.), acachoulido, part. et adj. Cajolé, cajolée. R. acatoula. 
Acachoun, v. acatoun (d').
 
Acacia, Agacia (l.), Cacia (cat. esp. it. lat. acacia), s. m. Acacia, robinier, arbre, v. cacìo. Acacia rouge, gainier, arbre, v. avelatié.
Acadeira, v. acoudoula, aqueira, acarreira. 
 
Acadèmi, Acadèmio (l. G.), Academio (rh.), Academié (m.), (it. accademia, cat. esp. port. lat. academia), s. f. Académie, v. counsistóri. (chap. academia, consistori; cas. consistorio del Gay Saber)
L' acadèmi di Jo Flourau, l' académie des Jeux Floraux de Toulouse, la plus ancienne société littéraire de l' Europe, v. jo; on dit pourtant que, vers 1100, les Juifs avaient fondé une académie à Lunel. 
Anan faire, dóu còup, e meissoun e vendèmi: (*vendèmi no se atina)
Sian urous mai-que-mai, sòci de l' acadèmi.
F. Vidal.
(cat. Jochs Florals de Barchinona, jocs florals de Barcelona)
 
Academi, Academic (l. g.), Academico (cat. academich, esp. port. it. academico – cas. académico -, lat. academicus), adj. Académique. 
Nosto founfònio academico 
Vous a di soun alleluia. 
H. Morel. 
Li felibre tènon à taulo si sesiho academico.
ARM. PROUV.
Academicamen (cat. academicament, it. accademicamente), adv. Académiquement. (cast. académicamente; chap. académicamen) 
R. academic.
 
Academician (angl. academician), s. m. Académicien. 
L' academician Raynouard èro de Brignolo. 
ARM. PROUV.
R. academic. 
 
Academisto, s. m. Académiste, membre d' une académie de jeu, 
d' armes ou d' équitation. R. acadèmi. (cast. académico, de la RAE.)
 
Acagassouns (D'), loc. adv. A croupetons, dans les Alpes, v. agrouva. 
E se metié d' acagassouns 
Pèr las culi sout lous bouissouns. 
L. Gorlier.
R. escagassa. 
(Dans la position d' une personne accroupie, le derrière sur les talons. https://www.larousse.fr/dictionnaires/francais/%C3%A0_croupetons/20711) 
 
Acagna (cat. acanyar), v. a. Rendre indolent, v. aperesi; irriter, acharner, v. encagna. 
S' acagna (génevois s' accagner), v. r. Se laisser aller à la paresse; 
s' accroupir; s' irriter, s' acharner.
Acagna, acagnado, part. et adj. Nonchalant, nonchalante, accroupi, accroupie; acharné, acharnée. 
Lou rabot, la destrau, dins si man acagnado
De cinq jour fan pa 'no journado.
S. Lambert.
R. à, cagno. 
 
Acagnarda, Acanarda, Cagnarda, v. a. Exposer au soleil, abriter, v. abriga, arraja. 
S' acagnarda, v. r. Se mettre au soleil devant un abri; s' acagnarder, 
s' acoquiner. 
Acagnarda, acagnardado, part. Abrité au soleil. R. à, cagnard.
 
Acagnardi, v. a. Acagnarder, acoquiner, v. agourrini.
Acagnardissè, acagnardisses, acagnardis, acagnardissèn, acagnardissès, acagnardisson.
S' acagnardi, v. r. S' habituer à prendre le soleil, s' acoquiner.
Acacnardi, acagnardit (l.), acagnardido, acacnardido, part. et adj. Acagnardé, acagnardée. 
Acagnardi coume un chin, acagnardit coumo un gous (l.), 
fainéant comme un chien. R. à, cagnard.
Acahut, v. aquedu. 
 
Acaian, Acaiano (it. Acajano), adj. et s. Achéen, enne, nom de peuple. R. Acaio.
 
Acalauda, Acalhauda (l.), v. a. Poursuivre à coups de cailloux, lapider, injurier publiquement, v. acoudoula, aqueira. (chap. Códol, códul, acodolá, lapidá, de lapide : pedra; cast. lapidar, apedrear.)
Cridarai coumo un sourd, vous acalhaudarai. 
J. Azaïs. 
T' espoumpisses d' avedre acalhaudat uno republico.
X. de Ricard. 
R. à, caiau. 
 
Acaio (cat. lat. Achaia), s. f. L' Achaïe, province de Grèce. 
Prince d' Acaio, prince d' Achaïe, titre que portaient les fils des rois de Naples, comtes de Provence.
Acaira, v. aqueira; acaira, v. esqueira; acaissa, v. acacha; acaissa, v. agassa.
 
Acajou (port. acajú, esp. acayoiba, malais kayou, bois), s. m. Acajou.
Moble d' acajou, meuble en acajou.
 
Acala (esp. acallar), v. a. Abriter, butter, protéger, v. abriga, acela; tasser, presser, v. quicha; apaiser, calmer, v. abauca. 
Acala sa nisado, couvrir sa nichée de ses ailes; acala la caiado, presser le caillé avec les mains.
Lou loup e l' elefant
Avien talent, e res pèr acala sa fam.
P. de Gembloux.
S' acala, s' acalha (g.), v. r. S' abriter; * se calmer, se taire.
Lou vent s' acalo, le vent s' apaise.
E se sa maire me crido, 
S' acalara, santa-Diéu! 
A. Rigaud. 
Acala, acalat (l.), acalado, part. et adj. Abrité, apaisé, abritée, apaisée. 
Digats-me lou boun mont e serèi acalat.
A. Gaillard.
R. à, calo.
 
Acalaire, Acalarello, Acalairo, s. Celui, celle qui abrite, tasse ou apaise, v. abrigaire, R. acala.
 
Acalamen, s. m. Mise à l' abri; tassement, pressée; apaisement, v. abaucamen. R. acala. 
Acalfura, v. escaufura. 
 
Acalignassi (S'), S' Acaligni, v. r. S' adonner aux fréquentations amoureuses (N. E. a ca l' Ignaci), v. fringa.
Acalignassi, acarignassi (m.), ido, part. et adj. Qui a une intrigue d' amour, amouraché, amourachée, v. fringarèu. 
Calendau. 
R. à, caligna, calino. (chap. calina, calorina; passió, va calén, calenta.)
 
Acalina, Achalina (lim.), Achalena, Achanela (metátesis) (b. lim.), (rom. acalinar), v. a. Échauffer (cat. escalfar), attacher fortement, v. afisca, engalina. 
S' acalina, v. r. S' échauffer à quelque chose, s' appliquer, s' attacher à une occupation. 
Acalina, acalinat (l.), acalinado, part. et adj. Attaché, passionné, appliqué, attachée, passionnée, appliquée. R. à, calino.
 
Acaloura, Acalouna (l.), Acaura (niç.), Achaura (l.), Acharla (lim.), Achaua (bord.) (rom. acalorar, acalivar, cat. esp. acalorar, it. accalorare), v. a. Échauffer, donner de la chaleur, v. escaufa, escaufura, escalouri. (chap. acalorá; yo me acaloro, acalores, acalore, acalorem o acaloram, acaloréu o caloráu, acaloren.)
E la tèndro bestiolo
Acalouro e cubris 
L' umblo paiolo. 
S. Lambert.
S' acaloura, v. r. S' échauffer, se mettre à la chaleur.
Lou tèms s' acalouro pas gaire, le temps ne se radoucit guères.
Acaloura, acalourat (l.), acalourado, part. et adj. Échauffé, échauffée, qui a chaud pour être trop couvert. 
(chap. acalorat, acalorada, qui té caló per está mol cubert.)
D' aquel enguènt puissant n' a doui vas acaurat. 
J. Rancher.
R. à, calour. (chap. caló.)
 
Acalourant, Acharlant (lim.), anto, adj. Échauffant, étouffant de chaleur, v. escaufant, caudinas. R. acaloura.
Acalustra, v. escalustra. 
 
Acamaia, v. a. Accoster, v. abourda. 
Adounc qu' ounestamen l' aguèt acamaiat. 
P. de Gembloux.
R. à, camai. 
 
Acamba, Acama (b.), v. a. Mettre à califourchon, v. acavala; enjamber, v. encamba; laisser les jambes libres à un enfant, en Gascogne, v. douna li pèd. 
Acamba, acambat (l.), acamat (bord.), acamado, part. et adj. A califourchon.
Bèn acamba, bien jambé, v. emboutela. 
R. à, cambo.
 
Acambarada (S'), s' Acamarada, v. r. Se faire camarade, devenir compagnon, v. amiga, assoucia. (chap. amigá, assossiá)
S' acambarado emé quau que siegue, il se lie avec le premier venu. (chap. Ell se ajunte en consevol que sigue.)
R. à, cambarado. 
 
Acamina, Achamina (d.), (rom. acaminar), v. a. Acheminer, v. adraia, avia, encamina; mettre en train, v. atrina; mettre en fuite, chasser, v. coussaia. (chap. acaminá, encaminá, pendre camí, fé camí; yo me acamino, acamines, acamine, acaminem o acaminam, acaminéu o acamináu, acaminen.) 
S' acamina, v. r. S' acheminer, se diriger, s' avancer, se hâter; parvenir. 
Li grand s' acaminon toujour, les grands font toujours leur chemin.
Aici moussu Birat que vès nous s' acamino.
H. Birat. 
Acamina, acaminat (l.), acaminado, part. et adj. Acheminé, empressé, acheminée, empressée, en train. R. à, camin. (chap. lo camí, novela de Miguel Delibes, traduída al chapurriau.)
 
lo camí, novela de Miguel Delibes, traduída al chapurriau

 

 
Acaminaire, Acaminarello, Acaminairis, s. et adj. Celui, celle qui achemine; guide, soutien, protecteur, trice, v. menaire. R. acamina. (esp. encaminador, encaminadora; guía; protector, protectora; chap. encaminadó, que encamine; encaminá: encamino, encamines, encamine, encaminem o encaminam, encaminéu o encamináu, encaminen; protectó, protectora.)
 
Acaminamen, s. m. Acheminement, v. aviamen. R. acamina
Açamount, v. eiçamount. (chap. acaminamén, encaminamén.) 
 
Acamp, Achamp (a.), (rom. acamp), s. m. Ramas, réunion, assemblée, v. rabai; abcès, v. apoustemiduro, amasso.
Faire l' acamp, se réunir pour frayer, en parlant des poissons. 
Calèndo es l' acamp di famiho.
A. Tavan.
R. acampa. 
 
Acampa, Achampa (a.), (rom. cat. acampar), (chap. acampá) v. a. et n. Amasser, cueillir; ramasser, recueillir, v. cuieic; acquérir, entasser, économiser, gagner, v. rabaia; réunir, assembler, v. assembla; transporter, charrier, v. carreja; chasser, mettre en fuite, v. campeja; augmenter, croître, v. crèisse; aboutir, abcéder, v. abragui.
Acampa de vièure, amasser du bien; acampa li carto, relever les cartes; acampa de graisso, de forço, prendre de l' embonpoint, des forces; acampa de sèn (seny, señ), prendre du bon sens; acampa sa car, acampa sis os, se relever d' une chute; acampa fam, gagner de l' appétit; acampa set, devenir altéré; acampa fre, être saisi par le froid; acampa som, tomber dans le sommeil; acampa querèlo, prendre querelle; li fedo acampon de lano, la laine des brebis commence à croître; (la llana de les ovelles escomense a creixe); s' acampa d' ounour, acquérir de l' honneur; acampo acò souto l' envans, transporte cela sous le hangar; moun det acampo, mon doigt apostume. 
Pèr acampa l' óubrage, 
Dóu tèms fau eissuga l' óutrage. 
Mirèio. 
Dins un jardin de rèi m' acampavon de flour.
J. Roumanille. 
Grand rèbe acampo lou bonur, pichou rèbe toujour l' atiro,
J. Jasmin. 
grand rêve chasse le bonheur, petit rêve l' attire toujours.
PROV. Anen plan e acampen bèn, 
ne nous hâtons pas et amassons bien tout (Rabelais).
- Quau pago, acampo.
- Fòu desiron, sage acampon.
S' acampa, v. r. S' amasser, se réunir, se rassembler; se relever d' une chute; revenir au gite, rentrer chez soi; se procurer, v. achabi. 
Faire acampa lou mounde, faira amasser la foule; aquèli blad s' acampon, ces blés s' épaississent; acampo-te 'no femo, cherche une femme; s' acampara mies que d' òli, il se relèvera bien tout seul, en parlant de quelqu'un qui tombe; acampas-vous lèu, rentrez bientôt. 
PROV. La fiero sara bello, li marchand s' acampon, 
la foire sera bonne, les marchands s' assemblent. 
(chap. La fira sirá bona, los marcháns, venedós, se ajunten.)
Acampas-vous, jouvènt, aliscas-vous, fiheto. 
F. Vidal.
Acampa, acampat (l.), acampado, part. et adj. Amassé, amassée, recueilli, recueillie, réuni, réunie, rentré, rentrée.
Ma fiho s' es pancaro acampado, ma fille n' est pas encore rentrée.
R. à, camp.
 
Acampado, Acampat (l.), s. Ce qu' on amasse en une fois, cueillette (chap. cullita, cullida), ramassis, réunion, recueil (cat. recull), v. amassadis, rejouncho, rabaiado. 
L' acampado dis iòu, la collecte des oeufs, que les garçons des villages font le mardi gras, v. carementreto. 
Calèndo es la bello soupado,
Quand degun manco à l' acampado.
A. Tavan.
R. acampa.
Acampadou, s. m. Lieu où l' on amasse, lieu de réunion, v. amassadou. R. acampa.
 
Acampadou, Acampadouiro, s. Ramasseur, thésauriseur, thésauriseuse, dont la passion est d' amasser, v. acampaire, amassadou.
PROV. A bon acampadou
Bon escampadou. 
R. acampa. 
(chap. a bon acampadó : arreplegadó, aclaperadó, acumuladó, tessorero, amassadó, bon escampadó.)
 
Acampaduro, s. f . Apostume, mal d' aventure, v. apoustemiduro, gor. R. acampa.
 
Acampage, Acampàgi (m.), s. m. Action d' amasser, de recueillir, de réunir, de charrier, de chasser, v. amassage. 
L' acampage de flous que n' as ta faudalado. 
A. Arnavielle. 
R. acampa. 
 
Acampagnardi (S'), v. r. Devenir campagnard, prendre du goût pour la vie rurale, v. apaïsani. R. à, campagnard.
 
Acampaire, Acamparello, Acampairis, Acampairo, s. et adj. Celui, celle qui amasse, qui recueille, qui accroît sa fortune, v. rabaiaire. 
Acampaire de garbo, celui qui ramasse les gerbes. 
(chap. Arreplegadó de garbes.)
PROV. A paire acampaire 
Enfant escampaire, (chap. A pare acumuladó, fill, infán, escampadó.)
ou 
Après un acampaire 
Arribo un escampaire.
R. acampa. 
(N. E. chap. Vore después del Rey Charles le Sage qué va passá.)
 
Acampamen (cat. acampament), s. m. Amas d' humeurs, pléthore, v. amas.
Acò n' èro qu' un acampamen, disent les femmes qui, après une suppression des règles, éprouvent une perte considérable. R. acampa.
 
Acampassi (S'), S' Achampassi (a.), Champesi (lim.), v. r. Devenir inculte, v. ermassi, trescampa. (N. E. champ, camp; campo.)
Acampassi, Acampassido, part. et adj. Inculte. R. à, campas.
 
Acampat, s. m. Ce qui est amassé, épargne, économies, v. espargne; cueillette, ramassis, v. acampado.
Aro vièu sus l' acampat, maintenant il vit de ce qu' il a gagné. R. acampa. 
Acampeira, v. champeira; acampeja, v. campeja.
 
Acampestri (S'), S' Achampestri (a ), v. r. Tomber en friche, devenir inculte, v. ermassi, achampi, trescampa. 
Acampestri, acampestrit (l.), acampestrido, part. et adj. Tombé en friche, inculte. 
Acampestrido e secarouso, 
L' inmènso Crau, la Crau peirouso
Au soulèu pau à pau se vesié destapa.
Mirèio. 
R. à, campèstre. 
 
Acampestrimen, s. m. Abandon à l' état inculte; état d' une terre en friche. R. acampestri. 
 
Acampo, Campo, s. f. Poursuite, chasse, combat à coups de pierres, en Languedoc, v. aqueirado. 
Douna l' acampo, donner la chasse; à l' acampo! à l' acampo! cri de guerre des enfants qui se battent avec la fronde, v. tabò. 
Entourat de roumans qu' abioi toujour en campo, 
J. Jasmin. 
entouré de romans que j' avais toujours sous la main.
Malos, paquets, tout èro en campo,
ID. 
malles, paquets, tout était en mouvement, R. acampa.
 
Acampo-bóuso, s. Ramasseur de crottin, v. bóusié. 
Istarié d' agi 'nsin emb un acampo-bóuso! 
A. Arnavielle. 
R. acampa, bòuso.
 
Acampo-bren-escampo-farino, s. m. Celui qui fait de petites économies et de grandes prodigalités, estrech au bren e larg à la farino. R. acampa, bren, escampa, farino.
Acampòu (d') pour d' enca 'n pau, à Nice.
 
Acana, Decana (m.), Achana, Dechana (a.), (b. lat. acanare), v. a. Abattre les olives avec un roseau, gauler les fruits, v. abala, caneja, escoudre, toumba; fronder; insulter, injurier, v. esqueireja; tromper, enjôler, v. engana.
Acana lis amelo, li nose, gauler les amandes, les noix; acana l' enemi, mitrailler, terrasser l' ennemi. (chap. Fé baixá en una batolla – o en una caña - : amela, ameles; anou, anous, oliva, olives.)
Quau n' acano fai d' argènt.
J.-B. Nalis.
Em' uno chico sus lou nas,
Souvèntei-fes leis acanas.
M. Bourrelly. 
E coumo bravamen acanon, las drouletos! 
M. Faure. 
Acana, acanat (l.), acanado, part. Gaulé, gaulée. R. à, cano.
 
Acanado, s. f. Ce qu' on gaule en une fois; époque où l' on gaule les fruits. R. acana.
 
Acanadouiro, Achanavouiro et Chanouiro (a.), s. f. Gaule pour abattre les fruits, v. gimble, jorg; fronde, v. foundo. 
Sèmblo uno acanadouiro, dit-on d' une personne trop grande. R. acana. 
(chap. Pareix, se assemelle a una batolla; verbo abatollá; yo abatollo, abatolles, abatolle, abatollem o abatollam, abatolléu o abatolláu, abatollen.)
 
Acanage, Acanàgi (m.), s. m. Action de gauler les fruits, v. abalage. 
R. acana.
 
Acanaire, Achanaire et Dechanaire (a.), arello, airo, s. Celui, celle qui gaule, v. abalaire; frondeur, v. foundejaire. 
La grelo que dins un istant
Toumbo mai de nose e d' amelo
Qu' un acanaire dins sèt an.
A. Autheman. 
R. acana.
 
Acanala (cat. acanalar), v. a. Canaliser, diriger l' eau par un canal, v. arriala, besala. (cas. canalizar, acanalar; de canal.) (chap. acanalá, canalisá, dirigí l' aigua per un canal.)
Acanala, acanalat (l.), acanalado, part. et adj. Canalisé, canalisée, qui suit un canal. R. à, canau. 
Acanarda, v. acagnarda; acanau, v. canau; acance, acànci, v. cance; acando, v. cando. 
 
Acandoula, Acandoura (m.), Acandouria (Var), Achandoura (a.), v. a. Achalander, v. apratica, aparrouquia; abonner, v. abouna, apountana. 
S' acandoula, v. r. S' abonner, v. afeva. 
Acandoula, acandoulado, part. et adj. Achalandé; abonné, achalandée, abonnée. R. à, cando.
 
Acandoulaire, Acandoularello, Acandoulairo, S. et adj. Qui achalande, qui amène des pratiques. R. acandoula.
 
Acanèio, Canèio, Aquèino (g.), (b. lat. haqueneya, esp. cat. hacanea, angl. hackney), s. f. Haquenée, v. faco.
Es vengu sus l' acanèio de sant Francès, 
il est venu sur la haquenée des Cordeliers, à pied.
(cas. Ha venido con el coche de San Fernando, un ratito a pie y el otro andando.)
Sus l' aquèino de nostre chicou, à pèd. 
P. Goudelin.
Acani, v. agani. 
 
Acanissa (b. lat. acannizare, esp. encarnizar - azuzar), v. a. Exciter un chien, mettre en fureur, haler, v. ahissa, bourra; gauler les arbres, v. acana.
Vous acanissaran à còup de cagatroues. 
Lou Tron de l' Èr.
Fa deganissa, faire endêver. 
S' acanissa, v. r. Se lever contre quelqu'un avec colère. R. à, canisso. 
 
Acantari, Acantairit (l.), Acantarido, Acantairido, adj. Toujours prêt à chanter, en train de chanter, v. cantarèu. R. à, canta. 
 
Acantela (rom. acantelar), v. a. Poser de champ, sur le côté; écorner, v. embreca. R. à, cantèu. 
Acanti, v. escanti. 
 
Acantin (lat. acanthinus, épineux), s. m. Chardon bénit, plante, v. cardoun, babis, gafo-l'ase. R. acanto.
 
Acanto (esp. it. acanto, cat. lat. acanthus), s. f. Acanthe, branc-ursine, plante, v. pato-d'ourse. 
Acanto espinouso, acanthe épineuse; fueio d' acanto, feuille d' acanthe. (cas. hojas de acanto, arquitectura.)
 
Acantouna (cat. esp. acantonar, port. acantoar, it. accantonare), v. a. Pousser, cacher dans un coin, rencogner, acculer; mettre au pied du mur; tirer à l' écart; cantonner des troupes; écoinçonner un mur, y placer l' écoinçon, la pierre angulaire, v. acoufina, ramba, sousqueira. 
Quand pòu vous acantouna, lorsqu' il peut vous rencontrer dans un coin. 
S' acantouna, se racantouna, v. r. Se cacher dans un coin, s' acculer. 
Vers la jasso à mouloun lou troupèu s' acantouno. 
T. Aubanel. 
Acantouna, acantounat (l. niç.), acantounado, part. et adj. Acculé, rencogné, acculée, rencognée. (chap. arraconat, racó, acantonat, cantó.)
Descuerbe acantounat un enorme gourbin. 
J. Rancher.
R. à, cantoun. 
 
Acapa, v. a. Cacher sous une cape, v. amanta.
Acapa, acapado, part. Caché, cachée, blotti, blottie. R. à, capo.
 
Acaparra (cat. esp. acaparrar), v. a. Couvrir d' un manteau, envelopper, v. amantoula; accaparer, v. encaparra.
S' acaparra de soun mantèu, s' envelopper de son manteau; s' acaparro pas, il n' est pas permis d' accaparer; acaparrado dins un chale, enveloppée d' un châle. R. à, capo, caparro. 
Acaparraire, v. encaparraire; acaparramen, v. encaparramen; acapbat, v. cap-bal; acapera, acapla, v. encapela. 
 
Acapi, v. a. Apprendre, à Nice, v. aprendre; comprendre, v. coumprendre. (it. capire; cas. entender, comprender; chap. adependre, compendre.)
La musico es coumo la fremo: pèr bèn l' acapi, la fau aima.
J.-B. Toselli. 
R. à, capi. 
 
Acapiala, v. a. Prendre dans un filet, en Rouergue, v. afielata. 
Trases toun esparbièl
Pèr nous acapiala joust aquelo rantelo.
A. Villié.
R. à, capial. 
Acapita, v. capita; acapla, v. acabla; acapladuro, v. aclapaduro. 
 
Acapouni (S'), v. r. S' acoquiner, s' acagnarder, se pervertir, v. degaia. 
Acapouni, acapounit (l.), acapounido, part. et adj. Acoquiné, acoquinée; apeuré, apeurée; devenu fripon.
Lou bouèmi acapounit.
X. de Ricard. 
R. à, capoun. 
Acapriça, v. encapriça; acapsus, v. cap-sus; acapta, v. acata; acapte, v. acate.
 
Acara (cat. esp. acarar, port. acarear), v. a. Confronter, mettre en présence, v. counfrounta; (cast. + confrontar, carear, careo) mettre un fusil en joue, v. agauta. (chap. encará: yo me encaro, encares, encare, encarem o encaram, encaréu o encaráu, encaren.)
Acara, acarat (l.), acarado, part. Confronté, ée. R. à, caro.
 
Acaralha (S'), v. r. Se chauffer à la flamme, à la partie la plus vive du feu, en Gascogne, v. tourroulha. (chap. escofás a la flama, a la part mes viva o calenta del foc – aon es lo foc mes viu.)
En bèt s' acaralha, 
G. D' Astros. 
en se câlinant au feu. R. à, caral.  
 
Acaramen (port. acareamento), s. m. Confrontation, v. counfrountacioun. R. acara.
 
Acarcaveli (S'), v. r. Tomber dans la décrépitude, en Languedoc, 
v. acorcoussouni. (cast. Volverse carca, decrépito; decrepitud.)
 
Acarcaveli, Acarcavieli, Carcavielit (l.), ido, part. et adj. Décrépit, décrépite, cassé, cassée, branlant de vieillesse ou de vétusté
Moble acarcaveli, meuble disjoint; es touto acarcavelido, elle est toute cassée. R. à, carcavièi, cascavèu. 
Acarèu, aphér. de macarèu. 
 
Acari, Acarias, n. p. Accary, Acarie, Acariès, Accarile, Acaria, Accarias, Carias, Carrias, Chairias, noms de famille dauphinois qu' on peut rapporter au latin aquarius, fontainier, ou bien aux Quariates, peuple gaulois qui habitait les Alpes, v. Queiras.
 
Acariastre, Acariastro, adj. et s. Acariâtre, v. charpinous, encaraire. 
Avié lou biais un pau acariastre. 
Isclo d' or.
R. acara.
Acarignassi, v. acalignassi. 
 
Acarna, Acarni, Acharna (a.), Acharni (lim.), (it. accarnare, accarnire), v. a. Acharner, exciter; donner le goût de la chair; pourvoir de viande, v. acarnassi. 
Acarna l' espitau, fournir la viande de boucherie de l' hôpital. 
S' acarna, s' acarni, v. r. S' acharner, s' irriter. 
Car sus elo li gus semblavon s' acarni.
F. Gras.
Acarna, acarnat (l.), acarnado, part. et adj. Acharné, acharnée.
E fan uno guerro acarnado (chap. Y fan una guerra encarnisada)
A nostro lengo tant mannado.
A. Mir.
R. à, carn. 
 
Acarnamen, Acharnamen (a.), g. m. Acharnement, v. achinimen. 
L' infatigable acharnamen. 
C. Favre.
R. acarna.
 
Acarnassi, Encarnassi (l.), Carnassi (rom. acarnacir, esp. encarnizar), v. a. Habituer à manger de la chair; acharner, v. acarna.
S' acarnassi, v. r. S' habituer à la chair, s' acharner.
S' aprocharon de l' ost de Carlemayne et aqui se van acarnassir. 
Tersin. 
Acarnassi, acarnassit (l.), acarnassido, part. et adj. Habitué à la chair, avide de chair ou de viande; acharné, acharnée. 
Li porc acarnassi soun dangeirous, les porcs nourris de viande sont dangereux. (ing. The porks nourrished with meat are dangerous)
Ounte cabusso acarnassido 
Aquelo escarrado d' arpians?
G. Azaïs. 
R. à, carnasso. 
 
Acarougnadi, Agaurignadi (l.), v. a. Rendre charogne, acoquiner, v. agourrini.
S' acarougnadi, v. r. Devenir rosse. 
 
Acarougnadi, Acarougnadit (l.), Acarougnadido, part. et adj. Acoquiné, acoquinée, paresseux, paresseuse. R. à, carougnado. 
 
Acarrali, v. a. Creuser des ornières dans un chemin. 
S' acarrali, v. r. Se remplir d' ornières.
Acarrali, acarralit (l.), acarralido, part. et adj. Plein d' ornières; foulé après la pluie. R. à, carrau. (chap. regall, regallá.)
 
Acarreira, v. a. Conduire ou loger dans une rue; acheminer, v. encarreira. (carrera, calle, carrer, carré, carraria)
Acarrèire, Acarrèires, Acarrèiro, Acarreiran, Acarreiras, Acarrèiron.
Se bèn acarreira, se loger dans une bonne rue; es mau acarreirado, elle habite un vilain quartier. R. à, carriero.
 
Acarreira, Acarrela, Acadeira, v. a. Fronder, lapider, chasser à coups de pierres, v. aqueira, esqueireja.
Acarrelle, Acarrelles, Acarrello, Acarrelan, Acarrelas, Acarrellon. 
S' acarrela, v. r. Se battre à coups de pierres. R. à, carrèu. 
 
Acarreiradou, s. m. Lieu où l' on se rendait pour s' exercer à la fronde ou pour se battre à coups de pierres, v. aqueirado, esqueirejado. 
R. acarreira.
Acarustra, v. escalustra. 
 
Acasa, Acasi (l.), Casi (rom. acazar, accasar, it. accasare), v. a. Établir, caser, marier, v. marida; enfermer, v. embarra; attirer dans ses intérêts, v. atira; acquérir, procurer, réserver, v. aquesi. 
S' acasa, s' acasi, v. r. S' établir, se marier. (chap. casá, casás: yo me caso, te cases, se case, mos casem o casam, tos caséu o casáu, se casen.)
Que lous Trouians un jour s' enangon acasi
Al païs italian.
J. de Valès.
Que s' aquel rèi vol se casi, 
Troubara rèinos tant aimablos
Que saurra pas quino causi.
Debar. 
Acasa, acasit (l.), acasado, acasido, part. et adj. Établi, établie; marié, mariée, casé, casée; enclos, enclose. 
La toustouno acasido en despièit des renouses.
Miral Moundi. 
R. à, caso.
 
Acasamen (it. accasamento, b. lat. accasamentum), s. m. Établissement, v. establimen. R. acasa.
 

 

 

Acasela, v. a. Empiler, en Rouergue, v. empiela. 
Acaselle, Acaselles, Acasello, Acaselan, Acaselas, Acasellon. 
Acaselat, acaselado, part. Empilé, empilée. R. à, casello. 
 
Acassa, v. a. Prendre à la chasse, attraper (chap. acassá, enchampá), v. arrapa, aganta; chasser, poursuivre, v. coucha; pour arranger, parer, v. acacha, pour couvrir, celer, v. acata. 
Acassa de niero, attraper des puces; un tèms acasso l' autre, après un temps il en vient un autre; m' acassaras pas pus (Bigot), tu ne m' y prendras plus.
Acassa, acassat (l.), acassado, part. et adj. Attrapé, attrapée, pris, prise; Acassa, nom de fam. prov. R. à, casso. 
Acassaduro, v. acachaduro; acasso, v. agasso.
 
Acastiha, Acastilha (l. g), (esp. acastillar, port. acastellar - acastelhar, it. accastellare), v. a. t. de mar. Accastiller, v. castela. 
Acastiha, Acastihado, part. et adj. Accastillé, accastillée, accompagné de ses deux châteaux, en parlant d' un vaisseau. R. à, castèu. (castell, chastel, castel, château, castello, castelho, castiello, castrum &c.) 
 
Acastihage, Acastihàgi (m.), (esp. acastillaje), s. m. Accastillage. 
R. acastiha.
 
Acata, Cata (lim. auv.), Acassa (d. Velay), (cat. acatar, fr. cacher),
v. a. Couvrir, celer, cacher, dissimuler, protéger, v. aclata, amaga (chap. amagá), curbi; enfouir, butter, v. enterra (chap. enterrá); abaisser, v. beissa (chap. baixá, baissá). 
Acata lou fiò, couvrir le feu; acata 'no fauto, cacher une faute; acato-me bèn, couvre-moi bien; acata lou cap, baisser la tête. (chap. acachá lo cap, baixá, abaixá; acacho, acaches, acache, acachem o acacham, acachéu o acacháu, acachen.)
Acatats açabal un regard de vostre èl. 
A. Mir.
Pèr acata si petoun.
B. Chalvet. 
S' a fre, l' enfant,
L' acatarai, pechaire!
L. Roumieux.
PROV. Entre Nosto-Damo de mars veni,
Acato lou fiò, e vai-t'en dourmi.
S' acata, v. r. Se couvrir, se tapir sous ses couvertures; se baisser, se courber, se taire; s' abaisser, s' humilier.
En m' acatant, m' a toumba de la pòchi, en me courbant, cela m' est tombé de la poche. 
Acata, acatat (l.), acatado, part. et adj. Couvert, couverte; dissimulé, dissimulée, humble; baissé, baissée.
Lou mort es acata, le cadavre est enterré: n' i' a terro acatado, la terre en est jonchée; parlaras se 'n cop lou fiò 's acata, tu auras la parole après le couvre-feu, se dit à un enfant; es un acata, c' est un sournois. 
R. à, cat, ato, coi. 
 
Acata, Cata (Menton), (rom. cat. esp. acaptar, it. accattare, b. lat. accaptare), v. a. Donner à emphytéose, (enfiteusis; enfiteutas) v. apensiouna: acheter, v. achata. R. acate.
 
Acatado, s. f. Ce qu' on couvre en une fois. R. acata.
 
Acatadou, Catadou (g.), s. m. Couvercle, v. curbecèu. R. acata.
 
Acatage, Acatàgi (m.), Acatatge (l. g.), s. m. Action de couvrir; couverture, v. cuberto.
Ai trop d' acatage, mon lit est trop couvert.
Toujour de soun coustat póutiron l' acatage. 
A. Bigot. 
Anen, quistas pertout, pourtas-li d' acatàgi. 
Emery. 
R. acata.
 
Acataire, Acatarello, Acatairo, s. et adj. Celui, celle qui couvre, cache, dissimule, v. mato.
Siéu crentous, siéu foneço acataire. 
J. Caulet. 
R. acata.
 
Acatamen, Acatomen (l.), s. m. Action de couvrir, de cacher, d' être caché; abaissement, v. abeissamen.
Al noum de l' acatamen e de l' escurino. (chap. escurina; cas. oscuridad) 
A. Fourès.
R. acata. 
 
Acate, Achate, Achapte et Achaptèl. (l.), (rom. acapte, achapte, capte, lat. acapitum), s. m. Acapte, droit qu' on payait au seigneur pour l' investiture emphytéotique: emphytéose, v. enfiteòsi, reacate, aubergamen. 
Lis Acate, les Accates, village de la banlieue de Marseille qui prit son nom de baux emphytéotiques établis par Jacques de Forbin. 
Rèire-acate, arrière-acapte.